Cas típic 3408: noi li agrada el dia mundial del Culte al Pons!

Feliç dia mundial del culte al Pons! Bé, avui no és el dia, va ser fa uns quants dies, concretament el dimecres 26 de maig, però me’n vaig oblidar, per sort per vosaltres l’ahse m’ho va recordar, i és estrany que me n’oblidés, perquè és un dels dies més importants d’aquest blog conjuntament amb el dia de l’aniversari del blog, el dia del meu aniversari, el dia del recull dels millors Casos Típics, els dies que els CTs són múltiples de cent, i una desena de celebracions especials més que fa aquest blog al llarg de cada any. I mira que és fàcil de recordar que és el 26 de maig perquè sempre és un dia després del dia de l’orgull friki.

No patiu, l’any vinent tampoc no celebraré aquest dia mundial quan toca perquè el 26 de maig cau en dijous. Crec que entre els anys que me n’oblido i els anys que el 26 cau en dia que no publico post crec que he celebrat més vegades aquest dia fora de la data que toca que no pas en la data que toca, per tant el més tradicional i per tant més correcte es celebrar el dia mundial del culte al Pons el dia que no és el dia mundial del culte al Pons, té molt sentit, oi? Sí, jo també ho trobo. Per cert, en el CT1363 s’explica l’origen de tal efemèride. En fi, sigueu feliços i seguiu rendint culte al Pons, ja que una cosa està lligada amb l’altre.

Cas típic 3135: noi li agrada noia, noi li agraden els Relats Conjunts

Alguns diran que potser no feia falta, però aquest blog està ple de post que no fan falta, uns 3.000 aproximadament, però em venia de gust fer-ho igualment. Avui aviso que renuncio a participar de manera oficial als relats conjunts. Ah, però que hi participava? Doncs si! En concret he participat a 58 edicions dels relats conjunts, el primer dels quals va ser el de novembre del 2012, això suma gairebé 5 anys de relats conjunts, bé es cert que no sempre han estat consecutius i també es cert que ara feia temps que no participava en cap relat, en concret el últim va ser el novembre del 2017.

Això vol dir que ja no tornaré a participar en cap relat conjunt? De manera oficial no, però es possible que hi participi de manera extraoficial. Quina es la diferència entre participar de manera oficial i la manera extraoficial? Això donaria per un altre post. Com veieu un post totalment necessari de Pons’s Blog, i així qui dia passa cas típic que empeny. Ens veiem en el proper post on us explicaré que també he renunciat oficialment a escriure més posts programats en el cartes al futur, bé, es igual, ja ho dono per dit

Cas típic 2742: noi li agrada noia, noi li agraden les trobades virtuals

Aquest post també ha estat publicat al Roda el mon i torna al bloc.

Un dia de desembre estava tan tranquil quan de cop vaig rebre un inesperat mail, un altre príncep nigerià que necessita treure la seva fortuna del país vaig pensar, però aquesta vegada no la vaig encertar, era molt pitjor, era un mail de la Carme Rosanas. Segur que a molts de vosaltres us sonarà aquesta sensació d’angoixa que vaig tenir alhora de llegir el remitent perquè els mails de la Carme sempre impliquen feina, no t’enviarà un mail per desitjar-te bones festes i prou, no, no, ella sempre demanarà algun favor o altre, si bé es cert que no són grans favors, es a dir, dubto que arribi el dia que em demani les claus del Ferrari o un tros de medul·la òssia, però són petites feinetes com ara col·laborar en els seus projectes blocaires que s’inventa i que et demana sense cap remordiment. Ara em direu que no estic obligat a res, que ningú no m’està apuntant amb una Desert Eagle .50 AE, i teniu raó, però si que tinc una responsabilitat moral perquè jo sóc en Pons (abans d’arribar aquí ho sabíeu, no?), que en Pons col·labori (visca la gent que parla d’ella mateixa en tercera persona!) en un projecte blocaire es la meitat de la feina, sense en Pons la gent passaria de totes aquestes històries, llavors està sobre les meves espatlles (virtuals) el fracàs o l’èxit d’aquest tipus de projectes.

En aquest projecte en concret la Carme em demana, o ens demana, però la veritat em preocupa més el què em demana a mi que el què us demani a vosaltres, que col·laborem en el Roda al mon i torna bloc, blog que esteu llegint ara mateix sense donar-vos ni compte a no ser que estigueu llegint això a Pons’s Blog perquè també s’ha publicat allà (moment de publicitat fet, ara ja podeu parar de llegir si voleu). Resulta que ja fa tres anys de la trobada virtual, no sembla que hagi passat tan de temps, oi? Jo tinc excusa perquè fa temps vaig fer un pacte amb el diable per tenir la immortalitat, però vosaltres mortals hauríeu de ser més conscients del vostre limitat temps en aquesta miserable existència. Doncs sembla que es va acordar que la trobada virtual es repetiria en el 2018, perquè la gent pensava que li faria il·lusió escriure alguna cosa, doncs resulta que no, que realment fa un gran pal escriure un post per aquest blog, i tota la il·lusió que hi havia en el 2015 ha marxat clavegueres avall, fins hi tot la pròpia Carme diu que es un conyàs, paraules textuals, per suposat, ja sabeu com parla ella… En el seu mail recorda que els tres anys de diferència va ser la opció guanyadora en la votació com traient-se de sobre el mort, com donant a entendre que ella va votar una data més llunyana com ara el 2020, el 2025 o possiblement el 3000. Ara es quan arriba la meva part preferida del mail quan diu “En realitat a totes les persones que vareu dir que participaríeu, encara que algunes no ho vareu arribar a fer”, per si no enteneu la frase ja us la tradueixo jo “Tu! Miserable persona sense paraula alguna que promets coses que llavors no compleixes! Et repto a que compleixis el que vas dir ara fa més de tres anys a veure si tens ous!” a més a més afegeix “Ratllem la setantena d’autors” (que es mereix un paràgraf a part) ve a dir “Ja veureu com de tanta gent que som la gran majoria no farà ni punyeter cas i acabarem escrivint els quatre desgraciats de sempre…” Sempre he dit que el derrotisme es una qualitat inherent a tot bon català. Al final de la petició es on la Carme es deixar anar i es nota que se li en fot tot, ja que en comptes de concretar la idea amb un sol objectiu per tal que anem tots a una i la cosa quedi harmoniosa, ens insta a fer el que ens roti perquè prou que ha fet ella escrivint el mail com per anar perseguint a la gent com fa tres anys perquè facin cas de les poques normes que hi havia.

Futurama patrocina la trobada virtual de l’any 3000

Si us ha agradat aquest post doneu-li les gràcies a la Carme que mitjançant el seu mail m’ha inspirat a escriure això durant una nit d’insomni (les 7 PM es nit ja, no?), per contra si no us ha agradat llegir això les culpes també són de la Carme, i el post de la hipotètica trobava virtual del 2021 també serà culpa seva, si es que queda algun blogger en el 2021… Fes like si trobes que els finals apocalíptics són lo millor.

PS: Ara es quan arriba algú i m’esborra el post planificat i tot se’n va a norris, es lo típic que passa en aquest blog, 70 autors i la majoria uns pocatraces, per suposat la culpa es de blogger que permet als inútils trastejar amb els blogs, com a mínim wordpress té la complexitat justa per tal que s’apliqui un filtre d’inutilitat que evita que qualsevol negat faci servir wordpress.

PS2: Per anar tots a una deixeu els comentaris en “l’altre” blog que aquest ja té comentaris sempre mentre que l’altre només en té un cop cada tres anys pobret, però demà els torneu a deixar aquí, eh?!

Cas típic 2728: noi li agrada noia, noi li agrada el caganer

Pons’s Blog Productions té l’honor de presentar-vos la única, genuïna i cent per cent veritable Història del caganer!

El caganer es una figura imprescindible que mai falta en els pessebres de Catalunya i del País Valencià. La tradició mana posar la figura mig amagada darrera un arbre o un arbust, si el vostre pessebre es tan cutre i salsitxer que no té ni arbres ni arbusts servirà qualsevol racó, però sota cap concepte posarem el caganer al costat del nen Jesús ja que alguns ho considerarien de mal gust o fins hi tot blasfem. Tal com el seu poc original nom indica, la figura del caganer es caracteritza per estar realitzant la escatològica acció de cagar (compteu quantes vegades es fa servir el verb “cagar” i els seus derivats en aquest post i us sorprendreu). Originalment l’home (perquè sempre es un home, ja que tothom saps que les dones no caguen), va vestit amb una camisa blanca, pantalons foscs, faixa i barretina vermelles i fumant amb pipa, fet que trenca el tòpic que l’home no es capaç de fer dos coses a la vegada. Malgrat es coneix mundialment (dada no contrastada) com a “caganer”, també pot rebre altres noms com “l’home que caga” o el més políticament correcte i ridícul “home que fa les seves necessitats”. Altres regions com es el cas de Portugal també tenen una figura semblant, però ells l’anomenen “cagador”, ja veieu que poc s’hi van esforçar a adaptar el concepte de caganer, en canvi els murcians van ser molt més originals i el van anomenar “cagón”, quanta innovació! Quanta inventiva! Actualment trobem caganers disfressats de qualsevol personatge famós, polítics, cantants, actors, jugadors del Barça, i fins hi tot personatges que no son en absolut famosos com ara jugadors de l’Espanyol. Parlant de famosos, ja heu vist ja el Pons-caganer? Tot i això el model de caganer en forma de pagès continua sent el més venut amb es creix, segons dades totalment inventades per mi cada any es venen 7.500 caganers amb aquest aspecte.

Exportant la figura del caganer

Passem a la història. Sembla que l’origen cau entre els segles XVII i XVIII, en ple moviment Barroc, que com recordareu de les vostres classes de història d’institut es caracteritza per un realisme exagerat. Sí, posar una persona que caga al mig d’un diorama es un realisme exagerat, si a vosaltres us sembla normal doncs tinc una mala notícia perquè potser els normals no sou vosaltres. Però el boom del caganer (curiós concepte) no va ser fins al segle XIX, quan tot català incloïa un caganer en el seu pessebre. Però com coll*** va sorgir la trastocada idea de posar un home cagant allà al mig? Paciència, ara hi arribo. Tradicionalment al nadó se’l coneix com el “caganer” perquè es la única acció que fa a part de plorar, dormir i mamar, i de llarg cagar es la més divertida de les quatre, cagar! Hahahaha! Visca l’humor intel·ligent… El cas es que al muntar el pessebre sempre hi havia un que deia (sospito que era el cunyat) “ja heu posat el caganer” fent referència al pessebre amb el nounat Jesús. A partir d’aquí sembla que algun fabricant de figures de pessebre (una mica tarat però) amb bona visió comercial se li va acudir fabricar el primer caganer real per enfotre’s d’algú del poble. Qui no voldria tenir en el seu pessebre la figura del babau del poble cagant? No contesteu. Bé, tot això són hipòtesis no contrastades ja que lamentablement a finals del segle XVII ningú tenia un blog on deixar-ho per escrit. El que si se sap del cert es que es un signe de bona sort i bons auguris perquè les femtes del caganer abonen la terra i així aquesta era fèrtil per tal de poder tenir una bona collita l’any vinent, i bona collita significa bon menjar i ben menjar significa bona salut, i bona salut significa que pots celebrar el Nadal amb el goig i l’alegria com vol que celebris el Nadal la església catòlica. En resum l’església està a favor que la gent cagui, ho veieu que no tot són prohibicions i pecats?

Aquest post ha estat publicat al Blog del Calendari d’Advent.

Cas típic 2659: noi li agrada noia, noi li no li agrada el sucre

Avui toca parlar sobre el sucre. Tenim clar que el sucre es dolent, no? El sucre només aporta calories, es a dir res de proteïnes, grasses essencials, vitamines ni minerals, es dir són les anomenades calories buides. Ja, i a part de no servir per res, quines conseqüències indesitjables comporta el sucre? I quan dic “sucre” em refereixo a la glucosa en general. Les caries a les dents per començar, però hi ha altres problemes pitjors com ara que part d’aquesta glucosa s’emmagatzema en el fetge en forma de glucogen, i quan el fetge té massa glucogen pateix i obtenim lipoïdosi hepàtica. Un altre problema es la resistència a la insulina, per absorbir aquesta glucosa el cos segrega la insulina, d’aquesta manera la glucosa passa a les cèl·lules, però quan les cèl·lules queden satisfetes (i les cèl·lules queden satisfetes amb molt poca glucosa) la insulina decideix guardar la glucosa restant en forma de greix, no fos cas. Quanta més glucosa més insulina segrega el cos, quanta més insulina segrega el cos més s’acostuma el cos a tenir un nivell alt d’insulina per tan es necessita més insulina per tal que aquesta faci el mateix efecte i en mica en mica es va desenvolupant una resistència a la insulina, i això fa que el sucre no es metabolitzi bé, i això comporta nivells alts de sucre en sang, i el sucre afavoreix la inflamació i aquesta inflamació comporta problemes varis, però sobretot circulatoris, i això repercuteix en malalties cardiovasculars. Tenir la insulina alta també es perjudicial per la salut ja que la insulina acumula el greix en el nostre teixit adipós, les cèl·lules grasses expandint-se alliberen molècules inflamatòries (citocines) que tenen efectes perjudicials en l’organisme. La insulina converteix en el fetge els carbohidrats en forma de greix i aquests són enviats al torrent circulatori en forma de lipoproteïnes de molt baixa densitat (VLDL), que acaben convertint-se en lipoproteïnes de baixa densitat (LDL) (conegudes com a “colesterol dolent”) i també es redueix el HDL (Lipoproteïnes d’alta densitat o “colesterol bo”). La insulina eleva la tensió arterial, en actuar sobre el ronyó, retenint més sodi i aigua. També redueix l’excreció renal d’àcid úric, que augmenten en la sang. La insulina també afecta les parets de les artèries, endurint i estrenyent-les. La insulina incrementa el transport de triglicèrids i colesterol dins de les cèl·lules musculars arterials, formant la placa d’ateroma.

El problema es que tot porta glucosa, i quan dic tot vull dir tots els aliments inclús els que no tenen sucre, el peix, la carn, les verdures i les llegums incloses, a veure tot no, per exemple un clau no porta glucosa, un clau porta ferro o acer però un clau no forma part de l’alimentació, a excepció que siguis un faquir… Però hi ha dos diferències principals entre la glucosa que trobem per exemple en unes galetes Maria i un enciam, la primera la dosis, i la segona la velocitat d’absorció. La dosis està clara, tot es un verí el que et mata es la dosis, una sola galeta Maria té tanta glucosa com 2 Kg d’enciam, la diferència es que ningú es menja mai una sola galeta i ningú es menja mai 2 Kg d’enciam de cop. Primer concepte clar, passem al següent, la velocitat d’absorció es tan o més important que la dosis, la galeta Maria porta sucre que s’absorbeix immediatament, mentre que la glucosa de l’enciam està amb fibra i cel·lulosa d’aquesta manera s’absorbeix molt més lentament permetent al cos treballar bé, d’aquesta velocitat d’absorció en diem Índex Glucèmic, així amb majúscules perquè soni més important, com més alt sigui aquest índex més ràpid s’absorbeix i per tan es pitjor.

Referències: La Meteo que viene, Pharmaceutical journal, El confidencial i Health bolt.

BCPP: Xexu x2

Cas típic 2620: noi li agrada noia, noi li agrada ser un blocàire d’èxit

Avui us confessaré un secret, ser un blogger d’èxit no es fàcil! Gens fàcil! Creieu-me, se del que parlo. Sí, la fama i la fortuna està molt bé. Que et parin perquè et reconeguin pel carrer i et demanin autògrafs també fa il·lusió. Però no tot son flors i violes (Nota: aquest es el tercer post on faig servir aquesta expressió, calia què ho sabéssiu? Ara que hi penso potser no…)!

L’èxit fet imatge

La part negativa es el que s’espera de tu. La gent té unes expectatives molt altes quan arriba en aquest bloc, per tan no pots publicar qualsevol cosa! Per exemple, l’ahse, que es una persona molt exigent, creieu que m’afalagaria si realment un post no fos bo? Es clar que no! El que passa es que per sort en més de 2600 posts això no ha passat mai :P I sabeu perquè no ha passat mai? Pel meu talent innat direu alguns, i no us equivoqueu… Però hi ha una cosa més! L’esforç i la dedicació. Bé, d’acord, “esforç i dedicació” son dos coses, però era una manera de parlar. Sabeu les nits que he passat en vetlla per tal de pensar un post de qualitat? Algú ha dit cap? Molt bé, l’has encertat, no passo nits en vetlla perquè tinc els posts programats i així no pateixo si tinc èpoques de sequera d’idees. Ja ens estem acostant a lo important. Sabeu perquè no em permeto tenir llargues èpoques sense posts? Per la constància, el lector necessita la constància, perquè el lector es tonto, si no hi ha constància en el bloc, el lector s’oblida del camí per arribar al bloc. Molt bé, ara que ja he insultat als lectors del blog em puc centrar en el tema del central del post d’avui, com els més fidels ja sabreu avui no es dia qualsevol, avui es el Dia mundial del culte al Pons, per tan sigueu feliços i sobretot rendiu-me culte! Alabat sigui jo!

BCPP: McABeu

Cas típic 2525: noi li agrada noia, noi li agrada el 25

Com que el número de cas típic d’avui es tan bonic, avui parlarem del número 25. Com els més matemàtics sabran el 25 es el número enter que ve després del 24 i abans del 26, fins aquí res de nou, espero, tot i que potser he descobert alguna cosa nova per aquesta gent que orgullosament es considera ignorant en la meitat del coneixement anomenant-se “de lletres”. Jo sóc de ciències i bé que se escriure, no? Bé, potser tampoc he agafat el millor exemple… Tornem millor al número 25.

Esperàveu la imatge d’un vint-i-sis potser?

• Hi ha vint-i-cincs importants com ara el 25 de desembre fum fum fum, vull dir Nadal.
• Vint-i-cinc es el primer nombre de Friedman (home fregit hahahaha) en base 10.
• El 25 es el nombre atòmic del manganès, element que per si sol es poc útil i per això es més normal fer-ne un aliatge amb el ferro. D’aquí el famós* refrany popular “ets més inútil que el manganès sense estar aliat amb el ferro”.
• En binari es 11001. Por el culo te la hinco!
• Si portes 25 anys casat amb algú et solen dir “felicitats per les noces de plata” o bé “t’acompanyo en el sentiment”.
• Hi havia un poblat que actualment pertany al municipi de Olleria (País Valencià) que es diu vint-i-cinc. Quan als Valencians se’ls hi acaben les idees comencen a posar números, per allò que són infinits.
• Al any 25 va néixer Gai Juli Civilis líder dels bataus, poble germànic que es va revoltar contra els romans l’any 69. Dada que podeu exposar en el dinar de reis sense que vingui al cas que farà que els molests convidats marxin de casa vostra.
• Per altra banda al 25 a.c. es va fundar la ciutat de Mèrida. No es tan útil per fer fora els convidats com el naixement d’en Civilis però pot guanyar força si ho dius mentre senyales en direcció a la ciutat tot apuntant amb una neula.
• Mític Renault 25. Un cotxe que en el seu dia va ser el més prestigiós de la marca i avui en dia es una carraca… Segur que algun lector del blog n’ha tingut un.

*Refrany no contrastat i molt possiblement inventat sobre la marxa.

Cas típic 2513: noi li agrada noia, noi li agrada el Tió de Nadal (2/2)

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Continuem amb la segona part del post sobre el Tió, si abans d’ahir no veu llegir la primera part us recomano que ho feu sinó no entendreu res; bé, si, a qui vull enganyar? Ho entendríeu tot, però què coi us costa fer les coses per ordre?

Lo habitual es que el Tió arribi el 8 de desembre, el dia de la Immaculada concepció, també conegut com el dia del pare ingenu en honor a Sant Josep. El Tió truca a la porta d’una família de bé catalana amb l’esperança que aquesta l’aculli i l’alimenti. El Tió arriba cansat d’un llarg viatge des de ves a saber on, el país dels tions probablement (?), i sigui on sigui això té tota la pinta de ser força lluny, més enllà de Manresa segurament, es un viatge llarg per un tronc i més tenint en compte les mini-potes que té el Tió. Està clar que ha vingut a pota perquè el Tió no té butxaques per guardar-se la cartera per pagar un taxi, ni tan sols unes de estretes per guardar-se el títol del transport públic. Algú ha vist mai un tió picant a la Renfe? No, oi? Doncs ja està, ve a peu, no li doneu més voltes. Un cop a casa, el Tió es col·loca al costat de la xemeneia. Ah! Que ets de baixa casta social i vius en pis miserable sense xemeneia? En aquest cas el pots deixar en qualsevol lloc del menjador que no faci gaire nosa, es a dir, que no t’entrebanquis al passar i no et tapi la tele. Llavors cal tapar-lo amb una manta perquè tot i ser un tros d’arbre acostumat a viure a la intempèrie, al passar per la porta es torna un acomodat burgés i vol una manta. Tampoc cal que sigui una manta tèrmica no sigui que la temperatura pugui massa i tinguem una barbacoa.

Els nens de la casa han de cuidar l’alimentació del Tió deixant-li aigua i menjar cada nit. El Tió es com una espècie de prova de competència pels nens, si aquests son tan despistats que aconsegueixen que un tros de fusta inanimat es mori de gana o de set, tens una bona excusa per prohibir-los tenir altres animalets més vius. El Tió no es un sibarita, no cal que el porteu al Celler de Can Roca a sopar, qualsevol cosa que li deixis s’ho acabarà fotent, ja siguin torrons, fruits secs, pa, Friskies, tan se val. Tot i això es un comensal molt tímid, es a dir, no el veureu mai menjar en públic, tan sols es quedarà quiet amb aquell somriure d’imbècil pintat. Per cert nens, fareu més feliç al Tió si li poseu algun tipus de menjar el qual els vostres pares siguin al·lèrgics. Arribem al moment clau de la vida del Tió, després de passar unes setmanes menjant sense pagar res a canvi, el 24 a la nit es quan es giren les tornes i arriba el moment del “Caga Tió”. Senzillament vol dir que els nens apallissaran indiscriminadament al Tió fins que aquest cagui ja sigui de por o de dolor. El Tió cagarà els regals “màgicament” sota de la manta. Lo important es que estem ensenyant als nens un concepte que els servirà per tots els aspectes de la vida: “Si pegues ben fort amb un pal a algú, aconseguiràs d’ell el que vulguis”.

Com ens agrada apallissar- un tronc indefens!

Com sempre passa amb les antigues tradicions, hi ha algunes variants. Per exemple, en algunes famílies son els nens que surten al bosc a escollir un tronc que al alimentar-lo i tapar-lo amb una manta es convertirà en Tió; son coses de la màgia del Nadal. Personalment prefereixo que el Tió aparegui un dia trucant a la porta com si fos un testimoni de Jehovà, li dona com més sorpresa a l’assumpte, no trobeu? He sentit a dir que en famílies més estranyes, però que son més fidels al esperit pagà de la tradició, el que fan en comptes d’apallissar el tronc, o fins hi tot després d’apallissar-lo (qui vol deixar perdre la oportunitat d’una bona pallissa?), el llencen al foc. Segur que els nens que han estat alimentant i cuidant al Tió durant dies i dies els hi encanta veure morir cremada a la seva mascota nadalenca. Igual que els reis mags porten carbó als nens que s’han portat malament, el Tió també pot servir com a crítica (constructiva, es clar) i cagar una arengada salada per tal de manifestar el disgust amb el comportament de la mainada. La lliçó es clara i sense possibles mal interpretacions: “Portat bé o el tronc et cagarà un peix desagradable”. Vosaltres sou de fer el Tió? O seguiu alguna altra absurda tradició?

BCPP: Sergi, Xexu, Eva

Cas típic 2511: noi li agrada noia, noi li agrada el tió de Nadal (1/2)

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Aprofitant que estem en aquestes entranyables / odioses (Escolliu la opció que preferiu) dates nadalenques us explicaré la veritable història de l’origen del Tió de Nadal. Si l’any passat ja veu flipar (recordar al diec que ha d’incloure flipar) amb l’història del calendari d’advent (CT2272 i CT2273) aquest any no us quedareu menys sorpresos; ja sabeu, Pons’s Blog culturitzant a la gent sobre tradicions des del 2006 ^^

Per resumir-ho podem dir que el Tió es una costum nadalenca basada en la creença popular d’un tronc màgic que caga dolços i joguines, fins aquí tot força normal, no? Està clar que a tots els que no sigueu catalans, aquesta costum d’estomacar amb un pal a un pobre e inofensiu tros de llenya us sonarà força estranya, i mirat fredament no es per menys. Però si comparem amb altres tradicions com ara empassar-se (mastegar no cal) 12 grans de raïm a les 12 del 31 de desembre, o rascar un ampolla d’anís del mono amb un ganivet, lo del Tió cau perfectament dintre de la anormalitat generalitzada d’aquestes tradicions nadalenques. A part hi ha la particularitat del “cagar”, el tió podria “generar”, “produir”, “crear”, “donar”, “fabricar”, “regalar” o fins hi tot “parir” els regals, però no, els catalans som escatològics de mena i tenim una estima especial al fet de “cagar”, per això posem un home cagant al mig del pessebre i ens quedem tan amples com si fos el més normal del mon. Malgrat el cagar sigui una cosa global, es especialment catalana perquè al acabar es plaent, la fas sense molestar a ningú, de manera discreta i sobretot es gratis.

El Tió de Nadal es una costum estesa per Catalunya, però també es practica a Aragó, al nord dels Pirineus i en alguns llocs més que si m’hagués documentat com cal us podria dir. El seu origen es remunta a temps en els quals la fusta era essencial per il·luminar i escalfar les llars durant els durs mesos d’hivern. Tot això us sonarà una mica desfasat perquè vosaltres sou uns pijos de ciutat amb calefacció a gas ciutat o com a poc elèctrica, però la gent antiga tenia instints més piròmans i preferia cremar la fusta.

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

En el seus orígens, la tradició consistia a cercar un tronc bastant gruixut, anomenat Tió (quina casualitat, eh?), el qual es cremava en la llar de foc perquè aquest donés el regal més important de tots durant els mesos freds: El ADSL. Ah no! No! Perdoneu, volia dir la escalfor! De manera simbòlica, la família intercanviava obsequis, normalment dolços pel general, amb això s’aconseguia bàsicament que es corquessin les dents, i això provocava una visita al dentista, que en aquella època era simplement qualsevol que tingués un tenalles. A canvi dels presents intercanviats i sobretot de la promesa d’una primavera fèrtil el Tió era cremat fins a consumir-se. Cagar i cremar, quines coses que ens agraden als catalans, oi?

L’origen d’aquestes costums es remunta a rituals encara més antics, i comuns a diverses cultures. En general, els pobles dels qual la seva riquesa depenia de l’agricultura i no pas per exemple del saqueig i el pillatge, com seria el cas dels fills de les illes del ferro adoradors de Krakens en els Set Regnes de Ponent, sinó que em refereixo als Celtes que solien practicar rituals ignis quan arribava el solstici d’hivern com si volguessin llançar indirectes per tal de recordar al sol que es podia començar a espavilar per pujar les temperatures pròpies del hivern. Com tota tradició pagana, el Tió ha anat evolucionat amb el pas dels anys per adaptar-se als aspectes més comercials, per això ara els troncs tenen una careta somrient pintada, un parell de branquetes que fan de potes davanteres i per demostrar que es català de soca-arrel (aquest joc de paraules es del becari) porta una barretina. Com que actualment cap pare seria tan cruel com per obligar als seus fills a cremar una coseta tan mona i alegre s’ha buscat la alternativa dels cops de bastó, una alternativa clarament més humanitària, on vas a parar!

Demà passat, en la segona part del post aprofundiré més en el procediment del Tió, no us la perdeu que passaré llista!

Cas típic 2507: noi li agrada noia, noia es fotria un tret al cap abans de acabar amb el noi

Refregit del CT4. No, no sempre posaré els casos típics dels dimarts vintage en ordre, però de moment ho faig, res a dir, no?

No se que dir… Tothom te els seus mals dies, ara mateix no recordo perquè, el cas es que ara estic feliç. A més, tothom sap (gracies a CSI) que les dones solen utilitzar verí tan per matar com per matar-se, en comptes de fer servir pistoles.

Si una noia et diu que abans d’acabar sortint amb tu es fotria un tret al cap, doncs ja saps que es una noia sincera i que diu les coses amb claredat i sense ambigüitats, i això es molt d’agrair, normalment et sortirà amb excuses com ara “no ets el meu tipus” (si la persona en qüestió fos cruel afegiria “ni el de cap altre vertebrat del planeta”), o bé diria “no vull espatllar la nostra amistat” (una de les justificacions més odiables de totes), o bé la que fan servir a les entrevistes de treball “tu et mereixes algú millor que jo” (la versió de les entrevistes seria “està massa qualificat per aquesta feina”), o bé la meva preferida “a partir d’ara soc lesbiana”.

Moralitat (en francès “morale”): Si una noia amenaça que es fotria un tret al cap abans que sortir amb tu, per l’amor de Déu! (o era per la mort de Déu? es curiós que paraules com “mort” i “amor” es puguin confondre) desisteix! No facis que la població femenina minvi! Sigues solidari!

El contingut del post em serveix per preguntar als lectors quines formules feu servir per refusar als pretendents que no us interessen. També tinc curiositat per saber quines són les pitjors frases que han fet servir per refusar-vos a vosaltres. Per suposat a mi no m’han refusat mai, perquè sóc irrefusable… ehem…

PS: Interessant article del centpeus d’avui.

Cas típic 2502: noi li agrada noia, noia li diu de fer un trio amb la seva germana bessona

Refregit sobre el CT3 sobre els bessons.

Es molt habitual el tema dels/de les bessons/nes, només cal veure que es fan programes tan interessants a com ara “identics“, qui no va gravar aquell fantàstic programa de la Tv3 pensant que li ensenyaria tot orgullós als seus futurs fills? I què dir de les sèries? Quina bona sèrie hi ha que no tingui bessons/nes, un altre exemple dins de la mateixa sèrie (Paty & Selma, un truc mnemotècnic per saber quina es quina es el cabell, el cabell de la Selma té dos muntanyetes com la S de Selma, en canvi la Paty només en té una) i un altre exemple a seques. A més si tens un bessó segur que has pensat més d’una vegada (encara que sigui només per morbo) de liar-te amb la novia al teu bessó si la noia t’agrada, no em crec que si tens un bessó no ho hagis pensat mai (a no se que el teu bessó sigui del sexe contrari, o potser tot si); pots tenir l’excusa que tens por que la novia del teu bessó es doni compte que no ets ell, però encara que es donés compte, de debò li importaria tan o continuaria experimentant? Acabo de perdre tota possibilitat de liar-me amb qualsevol noia que tingui bessona…

Moralitat (en angles “moral”): si tens la possibilitat de fer un trio no siguis tiquis miquis i accepta.

Algú dels comentaristes té un bessó idèntic? O algú s’ha liat mai amb algú que tingui un bessó idèntic? I llavors ha tingut el dubte de si realment era ell o era el seu germà?

PS: Ja heu fet el test del CT2500?

Cas típic 2499: noi li agrada noia, noi li agrada el plàtan (2/2)

Continuant amb el post de plàtans d’ahir, imprescindible de llegir tan pels que sabeu què es un plàtan com pels que no (Què? podria ser, hi ha un públic molt estrany en aquest blog…). Si ahir dèia que els nostres plàtans no es poden reproduir com es que en tenim tants? Fàcil, tots son clons, com els soldats clons que composaven l’exercit de la república galàctica, que tots eren clons d’en Jango Fett, o per qui no hagi entès la referència de Star Wars, clons com l’ovella Dolly. Resulta que aquest híbrid que fa plàtans, si n’agafes un trosset de les seves arrels es capaç de tornar a créixer igual que l’arrel original, obtenint així un clon genètic de la planta original, d’aquesta manera resulta que tots estem menjat el mateix plàtan que es va crear en el 1960 que es diu Cavendish. Fins al 1960 tothom menjava un altre varietat de plàtan anomenada Gros Michael però com que tots els plàtans eren iguals en els anys 50 es van veure tots afectat per una plaga anomenada malaltia de Panamà (us imagineu un plàtan amb un barret de panamà miniatura posat? He he he) i van haver de canviar de varietat a Gros Michael. Arrel d’això hi ha una cosa curiosa, us heu fixat que els caramels de plàtan tenen gust a plàtan però no està ben aconseguit? Això es degut a que els sabor dels caramels de plàtan es basa en la pràcticament desapareguda varietat Gros Michael, i en canvi avui mengem plàtans Cavendish. Però com ens mengem aquests plàtans? La gent normal es menja el plàtan cru, però hi ha gent rara que se’l menja fregit, al forn o en forma de farines o fins hi tot en fa “vi de bananes”, fins hi tot, gràcies a l’excés de producció (que hi ha fins ara) s’han desenvolupat tecnologies per a transformar aquesta fruita en: xarops, purés, sucs concentrats i begudes derivades, també en xips deshidratats o fregits! La imaginació de la gent en quan a plàtans es enorme!

Una altra avantatge dels plàtans es que serveixen com a telèfon

Si recordeu el post anterior vaig acabar amb una amenaça on deia que el plàtan desapareixeria de les nostres vides, per culpa d’una malaltia anomenada sigatoka negra, però es que a més a més la malaltia de Panamà que va exterminar (sí, exterminar es la paraula) els plàtans Gros Michael ha mutat i ha creat la varietat Tropical Race 4 que afecta al nostre Cavendish! Ha arribat doncs el moment de corre histèricament en cercles amb els braços aixecats? Si sou amants dels plàtans la resposta es un rotund sí. Aquest combo mortal de les dos malalties fa que els plàtans tal i com els coneixem avui en dia estiguin en perill d’extinció, i recordeu que va ser Pons’s Blog qui us va avisar primer d’aquesta catàstrofe mundial! Actualment es produeixen 28 milions de tones de plàtans al mon, imagineu la magnitud de la catàstrofe que estem parlant! Els països afectats seran lògicament els productors de plàtans, parlem sobretot de països tropicals, el principal productor es Brasil (es mentida, es la Índia, però no tinc cap broma preparada sobre els indis), i si no exporten plàtans no tindran calers per apuntar-se a les escoles de samba i si no ballen samba es posaran trists i si els brasilers es posen trists, en fi, deixem-ho aquí.

No vull acabar amb una notícia tan negativa o sigui que us diré que hi ha un munt d’experts que ja estan buscant solució a aquest cataclisme platanil i gràcies a la enginyeria genètica i a la hibridació s’estan fent proves per crear noves varietats de plàtans resistents a aquestes malalties i que tinguin un gust acceptable, i per suposat no sigui un plàtan tot llavors. De moment ja s’ha començat a seqüenciar el genoma del plàtan, queda feina per fer, però jo sóc optimista, com ho veieu vosaltres? Viuríeu en mon sense plàtans?

Fonts: xakata, ciencia de sofá i viquipèdia.

PS: Els posts del centpeus del Dani sempre són interessants, però el d’avui encara més :P

Cas típic 2498: noi li agrada noia, noi li agrada el plàtan (1/2)

Avui m’agradaria parlar d’un tema del qual no se’n parla prou i es molt important, com tots suposareu estic parlant del plàtan! Un aplaudiment per ell si us plau!

Ja heu aplaudit? Per què heu aplaudit si encara no sabeu res dels plàtans? Com? Que us penseu que sabeu tot el que s’ha de saber dels plàtans? Doncs ni molt menys! Com a molt, si us heu parat a pensar en aquesta fantàstica fruita pensareu que es genial perquè són molt fàcils de pelar, com que no tenen pinyols ni petites llavors i cap entrebanc has de ser un autèntic pallús per ennuegar-te amb un, són fàcils de transportar perquè s’emmotllen perfectament per agafar-los amb una mà, es pot veure clarament si estan madurs o no amb el seu color, creixen durant tot l’any, tot son avantatges! Semblen haver estat dissenyats expressament pels humans! Es això una prova que Déu ens estima i per això ens dona una fruita especialment dissenyada per nosaltres? Doncs no, això es una prova de la fantàstica selecció artificial que porta fent l’home des de fa molt de temps. Com?! Però si això de manipular els gens ho sabem fer des de fa quatre dies! No cal tocar els gens per fer selecció artificial, per començar us heu fixat que els plàtans no tenen llavors? Com coi es reprodueix una planta amb una fruita sense llavors? No oblidem que l’objectiu de les plantes no es fer fruita per nosaltres, sinó fer una fruita que tingui llavors per reproduir-se. Perquè us feu una idea, un plàtan més “natural” tindria aquesta pinta:

Exemple de “plàtan salvatge”

Quin fastig direu! Què fan totes aquestes dures llavors pel mig del plàtan? Això dificulta molt menjar un plàtan a gust! I tot el tros que ocupen hauria d’estar ple de deliciós plàtan! A nosaltres aquestes llavors ens fan nosa, però per la planta li van bé per reproduir-se. El que nosaltres mengem com a plàtans es en realitat un híbrid, es a dir, que podem ajuntar el pol·len d’una planta amb la flor d’una altra per obtenir un híbrid entre les dues, concretament el nostre plàtan es un híbrid entre la musa acuminata que lamentablement té un gust horrible, i la musa balbisiana que està tan plena de llavors que també es immenjable, però si els fusionem tenim el nostre estimat i comestible plàtan, per tan la natura es sàvia, però els humans ho som encara més. Per cert, encara no us he parlat del lloc on surten els plàtans. Surten d’un arbre? D’un arbust? D’una farola? Cap de les anteriors, surten d’una plata, una planta herbàcia de grans dimensions, per suposat, poden fer vuit metres sense problema, amb fulles de fins a 3 metres i mig, poca broma. Els bananers tenen una vida útil de 25 anys, això vol dir que després de 25 anys ja ens el podem carregar perquè farà massa pocs plàtans com perquè resulti útil mantenir-la.

Quantes vegades he dit ja “plàtan”? Moltes, no? I més vegades que ho escriuré demà perquè el post d’avui té continuació, ja que demà explicaré perquè el plàtan tal i com el coneixem avui en dia està a punt de desaparèixer de les nostres vides! I amb aquesta terrible notícia us deixo aquesta nit aquesta nit per tal que tingueu malsons amb una vida sense plàtans o bé amb plàtans gegants plens de llavors, ho deixo a la tria del vostre malvat subconscient.

PS: Abans que algú altre posi el vídeo que tots esteu pensat ja el poso jo, de res.

 

BCPP: Sergi, McAbeu.

Cas típic 2490: noi li agrada noia, noi li agraden els ninjes

Avui per fi he cedit i he publicat el post sobre Ninjes que estàveu esperant, especialment en Xexu. De res!

Malgrat tota la fama que tenen, els Ninjes només eren uns mercenaris contractats pels senyors feudals per tal d’assassinar, espiar i sabotejar per tal d’estabilitzar de desestabilitzar el contrari. Es a dir, eren com uns espies de l’època, uns James Bond perquè ens entenguem, però en comptes de servir a sa Majestat la reina servien a qui més els pagava, i això es tan o més respectable que servir a l’imperi britànic. Igual que en James Bond, els ninjes també feien servir invents per aconseguir els seus propòsits, no tenien bolis explosius ni un Aston Martin amb metralladores sota els llums però contaven amb altres armes enginyoses com shurikens, cadenes o les típiques però efectives espases, fins hi tot feien verins i bombes, ja ho veieu, uns MacGyver tot terreny. Però potser el que més els caracteritza es que eren uns artistes de les disfresses, pràcticament al nivell de Mortadelo que els permetia passar desapercebuts disfressant-se de qualsevol cosa, lo típic es d’arbre o pedra, però segur que es podien disfressar d’altres coses perilloses com ara una columna de pàrquing. El que no es cert es el mite de la roba negra, el ninja s’havia de camuflar i si estava tot nevat no aniria tot de negre perquè el veurien i el ninja duraria poc, més aviat es disfressaven de criats o gent del servei, perquè ningú mai sospita d’un criat que està escombrant el terra amb una escombra que té un mànec acabat amb un mortal punyal. També era habitual disfressar-se de monjo perquè ningú sospita mai de la gent religiosa, bona gent sempre… A veure, que si, que si era una nit sense lluna si que era bona idea anar de negre, però la llegenda urbana que sempre van de negres ha vingut segurament pel fet que en el teatre japonès quan posaven un personatge invisible o amagat el feien anar de negre ja que el fons de l’escenari era negre. De camuflatge o no, la roba d’un ninja sempre havia de ser còmode, res portar cintes i o butxaques per evitar quedar enganxat amb qualsevol cosa, o potser a vosaltres no us ha passat mai que un pom de la porta us ha enganxat amb la butxaca d’una jaqueta i no us deixa marxar? Doncs als veritables ninjes no els hi ha passat mai, primera perquè no tenien butxaques i segona perquè al Japó medieval no hi havia poms de portes.

Els mites i les exageracions són habituals quan parlem de ninjes, per tan un no sap del cert fins a quin punt el que està llegint es veritat, sense anar més lluny, la meitat del que dic en aquest post segur que es fals i l’altra meitat m’ho he inventat sobre la marxa. Per aquest motiu i pel fet que sempre actuaven en missions secretes no es pot verificar del cert la seva efectivitat. Quanta gent han matat? Ni idea, uns càlculs conservadors apunten a 2 persones, altres càlculs més agosarats apunten cap a 100.000.000, jo penso que la realitat deu estar en un valor entre els anteriors.

Els ninjes eren tot el contrari del samurais, els segons sempre lluitaven cara a cara i amb honor i valentia, mentre que els primers eren unes rates traïdores que preferien atacar des de les ombres i si podia ser a traïció per l’esquena millor que millor. Això no vol dir que els ninjes no fossin respectats, al contrari, un home que mata sense cridar l’atenció acolloneix més que un bonifaci que et ve de cara. A més, hi havia ninjes veterans molt respectats, perquè si arribaves a veterà es que erets bo amb el què feies, sinó eres ninja mort, ja que les missions encarregades als ninjes eren complicades i arriscades, res de baixar gatets d’un arbre, normalment es tractava d’entrar d’amagat al castell rival i matar a algú o incendiar una estructura important abans no comencés el veritable assalt al castell, una feina dura, però algú l’havia de fer.

Tot i que hi ha referències als ninjes que daten de més antic, l’autèntic boom dels ninjes va començar en el segle XV quan el Japó estava immers en guerres entre els molts senyors feudals de la època, motiu pel qual els senyors van prendre mesures anti-ninjes com ara posar terres grinyoladors per tal de captar els passos silenciosos dels assassins. D’aquí també va sorgir la idea de posar un cubell d’aigua sobre les portes entreobertes, per detectar ninjes, tothom sap que els ninjes no els hi agrada l’aigua. De tota aquesta realitat a la cultura occidental només ens ha arribat la imatge d’un tio totalment vestit de negre que llança un shuriken i comença a fer cabrioles increïbles mentre el bo de la peli el persegueix, els occidentals som així, ens agrada simplificar la realitat. Parlant de cultura occidental, un dels referents occidentals en quan a ninjes es refereix es tracta de les fabuloses tortugues ninja, ja sabeu uns quelonis ninja de mida humana entrenats per una rata gegant, quan ets nen t’empasses qualsevol cosa…

Són les fabuloses tortugues ninja x3
Herois de mitja closca, els més forts!

Són els lluitadors més temibles
(són les fabuloses tortugues ninja)
Són herois de mitja closca i són sensibles
(són les fabuloses tortugues ninja)
Quan ataca el malvat Trinxant
les tortugues van, endavant!

Són les fabuloses tortugues ninja x2

Estellicó els va ensenyar a ser ninjes grans
(són les fabuloses tortugues ninja)
En Leonardo va al davant té una màquina especial
(són les fabuloses tortugues ninja)
En Rafael és modern, però vulgar
al Michelangelo li agrada ballar

Són les fabuloses tortugues ninja x3
Herois de mitja closca, els més forts!

BCPP: Xexu

Cas típic 2484: ni li agrada noia, noi li agrada Halloween (2/2)

Continuem la història on ahir la vam deixar. A mitjans del segle XIX es posa de moda Halloween als EEUU i al Canadà, posem l’any 1840 per dir-ne un al atzar. Però el boom va ser en el 1921 quan es va organitzar a Minensota (on es originari Brian Kobilka, premi Nobel de Química 2012, es una dada que no té res a veure amb Halloween però volia posar-la igualment) la primera desfilada de Halloween. El següent gran boom que va donar popularitat a la festa va ser Halloween, la mítica pel·lícula de terror de 1978 de John Carpenter, precursora del gènere slasher (psicòpata que va matant adolescents).

Una de les principals activitats que es fan durant el Halloween es la “Jack-o’-lantern”, o com els més perspicaços ja hauran endevinat “la llanterna d’en Jack”. Eh? Que no teniu idea de què estic parlant? Mira que sou poc anglosaxons… El “Jack-o’-lantern” es la típica carabassa buidada i tallada amb formes espantoses amb una espelma a dins, ara si? Però qui coi era aquest Jack i què feia amb una llanterna que no era una llanterna sinó una carabassa? Sembla que us hauré d’explicar la llegenda. Hi havia una vegada un granger anomenat (no ho direu mai) Jack que era perseguit per uns vilatans perquè els havia robat, quan de cop se li apareix el Diable, cal aclarir que antigament les aparicions del diable eren més freqüents i per això en Jack es va sorprendre però tampoc va flipar, el cas es que en Jack va dir-li al Diable que si es convertia en una moneda, ell donaria aquesta moneda com a pagament del què havia robat als vilatans i llavors es podria des-transformar-se i podria desaparèixer i d’aquesta manera els vilatans es barallarien per saber qui havia robat la moneda, com que el Diable li agradava muntar discòrdia va acceptar i es va transformar en moneda de plata, perquè els poders del Diable molen molt, i en Jack va posar la moneda-diable en la seva cartera, però com que hi tenia una creu, això va fer que els poders del Diable quedessin anul·lats, així de fàcil, i va dir al Diable que no l’alliberaria fins que prometés que no s’emportaria la seva ànima quan es morís, i així ho va fer. Quan en Jack va morir es va trobar que no podia anar al cel perquè havia sigut dolent, però que tampoc podia anar al infern per què havia fet el pacte amb el Diable, total, que en Jack no sabia què fer, així que va demanar ajuda al Diable, gran idea, perquè segur que el Diable l’ajudaria després d’haver-lo enganyat, i així per burlar-se d’ell el Diable li va donar una brasa que no s’apagava mai perquè era del infern, jo tampoc acabo d’entendre quin tipus de burla pot ser una brasa, però qui sóc jo per jutjar les tradicionals històries irlandeses? En Jack podria haver fet moltes coses amb la brasa, un entrecot a la brasa per exemple, però va decidir buidar un nap, si, he dit un nap, no he dit una carbassa, i va posar la brasa a dins, i va fer servir el nap com a llanterna per buscar un lloc on caure mort. D’aquesta manera a Irlanda i a Escòcia va sorgir la tradició de buidar un nap i tallar-li la forma d’una cara espantosa per espantar al Diable. Lo de buidar una carbassa ha vingut després quan van descobrir que als EEUU no tenien naps però en canvi tenien moltes i moltes carabasses i un lobby de carabassers molt espavilat. Com a curiositat hi ha una regió de França que no fan servir ni naps ni carabasses sinó remolatxes, veieu com lo important no es el tipus de verdura sinó la verdura que més stock tingui. Sense saber ben bé com la tradició de la carbassa tallada amb l’espelma a dins es tradició de diferent llocs fins hi tot abans que es popularitzes als EEUU com per exemple a Ripoll i la seva Carbassada que fan des de principis de segle XX. Com apunt final i ja tanco el tema de les carabasses, el rècord Guiness de Jack-o’-lanterns enceses a la vegada el té Boston amb 30.128 carabasses enceses a l’hora des l’any 2005.

Una altra activitat Halloweenense(?) es el “Trick-or-treat” (truc o tracte, o com diuen en barris més xungos “la bolsa o la vida”). Segons la llegenda, els esperits de l’altra mon aprofitaven que la línia que separa aquest mon i l’altra (el dels morts) era més fina per travessar i venir a tocar els coll… nassos als vius i els hi oferien aquest “truc o tracte”, la saviesa popular recomanava fervorosament acceptar el tracte, perquè el “truc” consistia en una simpàtica maledicció la qual podia acabar emmalaltint els habitants de la casa, matant el bestiar o directament cremant la pròpia vivenda. Això ha derivat en els EEUU en que els nens es passegin vestits de monstre dient “truc o tracte” on el tracte es rebre caramels i el truc continua sent cremar la casa, o si estan de bones només et llencen ous contra la façana, es una millora. Un dels dolços típics que es dona als nens als EEUU són les pomes de caramel, ja que a finals d’octubre es temporada de recollir les pomes, i per tan sobren pomes, i d’aquesta manera s’elimina ràpidament el stock, el lobby de carabassers no es l’únic lobby llest dels EEUU. Lamentablement arrel d’uns rumors que són més llegenda urbana que no pas una altra cosa, diuen que algú posava claus i fulles d’afaitar a les pomes recoberts de caramel (ai!), total que avui en dia ja no es tan popular això de les pomes.

Això es tot, espero que hageu aprés alguna cosa nova. Ara que sabeu com va tot això del Halloween i quin es el seu origen i que la cosa no s’aguanta per enlloc, podeu seguir celebrant la Castanyada, que tampoc s’aguanta per enlloc però com a mínim es la nostra tradició que no s’aguanta per enlloc.

BCPP: Sergi, Xexu