Archive for the ‘Divagacions meves’ Category

Avui toca parlar sobre el sucre. Tenim clar que el sucre es dolent, no? El sucre només aporta calories, es a dir res de proteïnes, grasses essencials, vitamines ni minerals, es dir són les anomenades calories buides. Ja, i a part de no servir per res, quines conseqüències indesitjables comporta el sucre? I quan dic “sucre” em refereixo a la glucosa en general. Les caries a les dents per començar, però hi ha altres problemes pitjors com ara que part d’aquesta glucosa s’emmagatzema en el fetge en forma de glucogen, i quan el fetge té massa glucogen pateix i obtenim lipoïdosi hepàtica. Un altre problema es la resistència a la insulina, per absorbir aquesta glucosa el cos segrega la insulina, d’aquesta manera la glucosa passa a les cèl·lules, però quan les cèl·lules queden satisfetes (i les cèl·lules queden satisfetes amb molt poca glucosa) la insulina decideix guardar la glucosa restant en forma de greix, no fos cas. Quanta més glucosa més insulina segrega el cos, quanta més insulina segrega el cos més s’acostuma el cos a tenir un nivell alt d’insulina per tan es necessita més insulina per tal que aquesta faci el mateix efecte i en mica en mica es va desenvolupant una resistència a la insulina, i això fa que el sucre no es metabolitzi bé, i això comporta nivells alts de sucre en sang, i el sucre afavoreix la inflamació i aquesta inflamació comporta problemes varis, però sobretot circulatoris, i això repercuteix en malalties cardiovasculars. Tenir la insulina alta també es perjudicial per la salut ja que la insulina acumula el greix en el nostre teixit adipós, les cèl·lules grasses expandint-se alliberen molècules inflamatòries (citocines) que tenen efectes perjudicials en l’organisme. La insulina converteix en el fetge els carbohidrats en forma de greix i aquests són enviats al torrent circulatori en forma de lipoproteïnes de molt baixa densitat (VLDL), que acaben convertint-se en lipoproteïnes de baixa densitat (LDL) (conegudes com a “colesterol dolent”) i també es redueix el HDL (Lipoproteïnes d’alta densitat o “colesterol bo”). La insulina eleva la tensió arterial, en actuar sobre el ronyó, retenint més sodi i aigua. També redueix l’excreció renal d’àcid úric, que augmenten en la sang. La insulina també afecta les parets de les artèries, endurint i estrenyent-les. La insulina incrementa el transport de triglicèrids i colesterol dins de les cèl·lules musculars arterials, formant la placa d’ateroma.

El problema es que tot porta glucosa, i quan dic tot vull dir tots els aliments inclús els que no tenen sucre, el peix, la carn, les verdures i les llegums incloses, a veure tot no, per exemple un clau no porta glucosa, un clau porta ferro o acer però un clau no forma part de l’alimentació, a excepció que siguis un faquir… Però hi ha dos diferències principals entre la glucosa que trobem per exemple en unes galetes Maria i un enciam, la primera la dosis, i la segona la velocitat d’absorció. La dosis està clara, tot es un verí el que et mata es la dosis, una sola galeta Maria té tanta glucosa com 2 Kg d’enciam, la diferència es que ningú es menja mai una sola galeta i ningú es menja mai 2 Kg d’enciam de cop. Primer concepte clar, passem al següent, la velocitat d’absorció es tan o més important que la dosis, la galeta Maria porta sucre que s’absorbeix immediatament, mentre que la glucosa de l’enciam està amb fibra i cel·lulosa d’aquesta manera s’absorbeix molt més lentament permetent al cos treballar bé, d’aquesta velocitat d’absorció en diem Índex Glucèmic, així amb majúscules perquè soni més important, com més alt sigui aquest índex més ràpid s’absorbeix i per tan es pitjor.

Referències: La Meteo que viene, Pharmaceutical journal, El confidencial i Health bolt.

BCPP: Xexu x2

Avui us confessaré un secret, ser un blogger d’èxit no es fàcil! Gens fàcil! Creieu-me, se del que parlo. Sí, la fama i la fortuna està molt bé. Que et parin perquè et reconeguin pel carrer i et demanin autògrafs també fa il·lusió. Però no tot son flors i violes (Nota: aquest es el tercer post on faig servir aquesta expressió, calia què ho sabéssiu? Ara que hi penso potser no…)!

L’èxit fet imatge

La part negativa es el que s’espera de tu. La gent té unes expectatives molt altes quan arriba en aquest bloc, per tan no pots publicar qualsevol cosa! Per exemple, l’ahse, que es una persona molt exigent, creieu que m’afalagaria si realment un post no fos bo? Es clar que no! El que passa es que per sort en més de 2600 posts això no ha passat mai :P I sabeu perquè no ha passat mai? Pel meu talent innat direu alguns, i no us equivoqueu… Però hi ha una cosa més! L’esforç i la dedicació. Bé, d’acord, “esforç i dedicació” son dos coses, però era una manera de parlar. Sabeu les nits que he passat en vetlla per tal de pensar un post de qualitat? Algú ha dit cap? Molt bé, l’has encertat, no passo nits en vetlla perquè tinc els posts programats i així no pateixo si tinc èpoques de sequera d’idees. Ja ens estem acostant a lo important. Sabeu perquè no em permeto tenir llargues èpoques sense posts? Per la constància, el lector necessita la constància, perquè el lector es tonto, si no hi ha constància en el bloc, el lector s’oblida del camí per arribar al bloc. Molt bé, ara que ja he insultat als lectors del blog em puc centrar en el tema del central del post d’avui, com els més fidels ja sabreu avui no es dia qualsevol, avui es el Dia mundial del culte al Pons, per tan sigueu feliços i sobretot rendiu-me culte! Alabat sigui jo!

BCPP: McABeu

Com que el número de cas típic d’avui es tan bonic, avui parlarem del número 25. Com els més matemàtics sabran el 25 es el número enter que ve després del 24 i abans del 26, fins aquí res de nou, espero, tot i que potser he descobert alguna cosa nova per aquesta gent que orgullosament es considera ignorant en la meitat del coneixement anomenant-se “de lletres”. Jo sóc de ciències i bé que se escriure, no? Bé, potser tampoc he agafat el millor exemple… Tornem millor al número 25.

Esperàveu la imatge d’un vint-i-sis potser?

Esperàveu la imatge d’un vint-i-sis potser?

  • Hi ha vint-i-cincs importants com ara el 25 de desembre fum fum fum, vull dir Nadal.
  • Vint-i-cinc es el primer nombre de Friedman (home fregit hahahaha) en base 10.
  • El 25 es el nombre atòmic del manganès, element que per si sol es poc útil i per això es més normal fer-ne un aliatge amb el ferro. D’aquí el famós* refrany popular “ets més inútil que el manganès sense estar aliat amb el ferro”.
  • En binari es 11001. Por el culo te la hinco!
  • Si portes 25 anys casat amb algú et solen dir “felicitats per les noces de plata” o bé “t’acompanyo en el sentiment”.
  • Hi havia un poblat que actualment pertany al municipi de Olleria (País Valencià) que es diu vint-i-cinc. Quan als Valencians se’ls hi acaben les idees comencen a posar números, per allò que són infinits.
  • Al any 25 va néixer Gai Juli Civilis líder dels bataus, poble germànic que es va revoltar contra els romans l’any 69. Dada que podeu exposar en el dinar de reis sense que vingui al cas que farà que els molests convidats marxin de casa vostra.
  • Per altra banda al 25 a.c. es va fundar la ciutat de Mèrida. No es tan útil per fer fora els convidats com el naixement d’en Civilis però pot guanyar força si ho dius mentre senyales en direcció a la ciutat tot apuntant amb una neula.
  • Mític Renault 25. Un cotxe que en el seu dia va ser el més prestigiós de la marca i avui en dia es una carraca… Segur que algun lector del blog n’ha tingut un.

*Refrany no contrastat i molt possiblement inventat sobre la marxa.

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Continuem amb la segona part del post sobre el Tió, si abans d’ahir no veu llegir la primera part us recomano que ho feu sinó no entendreu res; bé, si, a qui vull enganyar? Ho entendríeu tot, però què coi us costa fer les coses per ordre?

Lo habitual es que el Tió arribi el 8 de desembre, el dia de la Immaculada concepció, també conegut com el dia del pare ingenu en honor a Sant Josep. El Tió truca a la porta d’una família de bé catalana amb l’esperança que aquesta l’aculli i l’alimenti. El Tió arriba cansat d’un llarg viatge des de ves a saber on, el país dels tions probablement (?), i sigui on sigui això té tota la pinta de ser força lluny, més enllà de Manresa segurament, es un viatge llarg per un tronc i més tenint en compte les mini-potes que té el Tió. Està clar que ha vingut a pota perquè el Tió no té butxaques per guardar-se la cartera per pagar un taxi, ni tan sols unes de estretes per guardar-se el títol del transport públic. Algú ha vist mai un tió picant a la Renfe? No, oi? Doncs ja està, ve a peu, no li doneu més voltes. Un cop a casa, el Tió es col·loca al costat de la xemeneia. Ah! Que ets de baixa casta social i vius en pis miserable sense xemeneia? En aquest cas el pots deixar en qualsevol lloc del menjador que no faci gaire nosa, es a dir, que no t’entrebanquis al passar i no et tapi la tele. Llavors cal tapar-lo amb una manta perquè tot i ser un tros d’arbre acostumat a viure a la intempèrie, al passar per la porta es torna un acomodat burgés i vol una manta. Tampoc cal que sigui una manta tèrmica no sigui que la temperatura pugui massa i tinguem una barbacoa.

Els nens de la casa han de cuidar l’alimentació del Tió deixant-li aigua i menjar cada nit. El Tió es com una espècie de prova de competència pels nens, si aquests son tan despistats que aconsegueixen que un tros de fusta inanimat es mori de gana o de set, tens una bona excusa per prohibir-los tenir altres animalets més vius. El Tió no es un sibarita, no cal que el porteu al Celler de Can Roca a sopar, qualsevol cosa que li deixis s’ho acabarà fotent, ja siguin torrons, fruits secs, pa, Friskies, tan se val. Tot i això es un comensal molt tímid, es a dir, no el veureu mai menjar en públic, tan sols es quedarà quiet amb aquell somriure d’imbècil pintat. Per cert nens, fareu més feliç al Tió si li poseu algun tipus de menjar el qual els vostres pares siguin al·lèrgics. Arribem al moment clau de la vida del Tió, després de passar unes setmanes menjant sense pagar res a canvi, el 24 a la nit es quan es giren les tornes i arriba el moment del “Caga Tió”. Senzillament vol dir que els nens apallissaran indiscriminadament al Tió fins que aquest cagui ja sigui de por o de dolor. El Tió cagarà els regals “màgicament” sota de la manta. Lo important es que estem ensenyant als nens un concepte que els servirà per tots els aspectes de la vida: “Si pegues ben fort amb un pal a algú, aconseguiràs d’ell el que vulguis”.

Com ens agrada apallissar- un tronc indefens!

Com ens agrada apallissar- un tronc indefens!

Com sempre passa amb les antigues tradicions, hi ha algunes variants. Per exemple, en algunes famílies son els nens que surten al bosc a escollir un tronc que al alimentar-lo i tapar-lo amb una manta es convertirà en Tió; son coses de la màgia del Nadal. Personalment prefereixo que el Tió aparegui un dia trucant a la porta com si fos un testimoni de Jehovà, li dona com més sorpresa a l’assumpte, no trobeu? He sentit a dir que en famílies més estranyes, però que son més fidels al esperit pagà de la tradició, el que fan en comptes d’apallissar el tronc, o fins hi tot després d’apallissar-lo (qui vol deixar perdre la oportunitat d’una bona pallissa?), el llencen al foc. Segur que els nens que han estat alimentant i cuidant al Tió durant dies i dies els hi encanta veure morir cremada a la seva mascota nadalenca. Igual que els reis mags porten carbó als nens que s’han portat malament, el Tió també pot servir com a crítica (constructiva, es clar) i cagar una arengada salada per tal de manifestar el disgust amb el comportament de la mainada. La lliçó es clara i sense possibles mal interpretacions: “Portat bé o el tronc et cagarà un peix desagradable”. Vosaltres sou de fer el Tió? O seguiu alguna altra absurda tradició?

BCPP: Sergi, Xexu, Eva

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Aprofitant que estem en aquestes entranyables / odioses (Escolliu la opció que preferiu) dates nadalenques us explicaré la veritable història de l’origen del Tió de Nadal. Si l’any passat ja veu flipar (recordar al diec que ha d’incloure flipar) amb l’història del calendari d’advent (CT2272 i CT2273) aquest any no us quedareu menys sorpresos; ja sabeu, Pons’s Blog culturitzant a la gent sobre tradicions des del 2006 ^^

Per resumir-ho podem dir que el Tió es una costum nadalenca basada en la creença popular d’un tronc màgic que caga dolços i joguines, fins aquí tot força normal, no? Està clar que a tots els que no sigueu catalans, aquesta costum d’estomacar amb un pal a un pobre e inofensiu tros de llenya us sonarà força estranya, i mirat fredament no es per menys. Però si comparem amb altres tradicions com ara empassar-se (mastegar no cal) 12 grans de raïm a les 12 del 31 de desembre, o rascar un ampolla d’anís del mono amb un ganivet, lo del Tió cau perfectament dintre de la anormalitat generalitzada d’aquestes tradicions nadalenques. A part hi ha la particularitat del “cagar”, el tió podria “generar”, “produir”, “crear”, “donar”, “fabricar”, “regalar” o fins hi tot “parir” els regals, però no, els catalans som escatològics de mena i tenim una estima especial al fet de “cagar”, per això posem un home cagant al mig del pessebre i ens quedem tan amples com si fos el més normal del mon. Malgrat el cagar sigui una cosa global, es especialment catalana perquè al acabar es plaent, la fas sense molestar a ningú, de manera discreta i sobretot es gratis.

El Tió de Nadal es una costum estesa per Catalunya, però també es practica a Aragó, al nord dels Pirineus i en alguns llocs més que si m’hagués documentat com cal us podria dir. El seu origen es remunta a temps en els quals la fusta era essencial per il·luminar i escalfar les llars durant els durs mesos d’hivern. Tot això us sonarà una mica desfasat perquè vosaltres sou uns pijos de ciutat amb calefacció a gas ciutat o com a poc elèctrica, però la gent antiga tenia instints més piròmans i preferia cremar la fusta.

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

En el seus orígens, la tradició consistia a cercar un tronc bastant gruixut, anomenat Tió (quina casualitat, eh?), el qual es cremava en la llar de foc perquè aquest donés el regal més important de tots durant els mesos freds: El ADSL. Ah no! No! Perdoneu, volia dir la escalfor! De manera simbòlica, la família intercanviava obsequis, normalment dolços pel general, amb això s’aconseguia bàsicament que es corquessin les dents, i això provocava una visita al dentista, que en aquella època era simplement qualsevol que tingués un tenalles. A canvi dels presents intercanviats i sobretot de la promesa d’una primavera fèrtil el Tió era cremat fins a consumir-se. Cagar i cremar, quines coses que ens agraden als catalans, oi?

L’origen d’aquestes costums es remunta a rituals encara més antics, i comuns a diverses cultures. En general, els pobles dels qual la seva riquesa depenia de l’agricultura i no pas per exemple del saqueig i el pillatge, com seria el cas dels fills de les illes del ferro adoradors de Krakens en els Set Regnes de Ponent, sinó que em refereixo als Celtes que solien practicar rituals ignis quan arribava el solstici d’hivern com si volguessin llançar indirectes per tal de recordar al sol que es podia començar a espavilar per pujar les temperatures pròpies del hivern. Com tota tradició pagana, el Tió ha anat evolucionat amb el pas dels anys per adaptar-se als aspectes més comercials, per això ara els troncs tenen una careta somrient pintada, un parell de branquetes que fan de potes davanteres i per demostrar que es català de soca-arrel (aquest joc de paraules es del becari) porta una barretina. Com que actualment cap pare seria tan cruel com per obligar als seus fills a cremar una coseta tan mona i alegre s’ha buscat la alternativa dels cops de bastó, una alternativa clarament més humanitària, on vas a parar!

Demà passat, en la segona part del post aprofundiré més en el procediment del Tió, no us la perdeu que passaré llista!

Refregit del CT4. No, no sempre posaré els casos típics dels dimarts vintage en ordre, però de moment ho faig, res a dir, no?

No se que dir… Tothom te els seus mals dies, ara mateix no recordo perquè, el cas es que ara estic feliç. A més, tothom sap (gracies a CSI) que les dones solen utilitzar verí tan per matar com per matar-se, en comptes de fer servir pistoles.

Si una noia et diu que abans d’acabar sortint amb tu es fotria un tret al cap, doncs ja saps que es una noia sincera i que diu les coses amb claredat i sense ambigüitats, i això es molt d’agrair, normalment et sortirà amb excuses com ara “no ets el meu tipus” (si la persona en qüestió fos cruel afegiria “ni el de cap altre vertebrat del planeta”), o bé diria “no vull espatllar la nostra amistat” (una de les justificacions més odiables de totes), o bé la que fan servir a les entrevistes de treball “tu et mereixes algú millor que jo” (la versió de les entrevistes seria “està massa qualificat per aquesta feina”), o bé la meva preferida “a partir d’ara soc lesbiana”.

Moralitat (en francès “morale”): Si una noia amenaça que es fotria un tret al cap abans que sortir amb tu, per l’amor de Déu! (o era per la mort de Déu? es curiós que paraules com “mort” i “amor” es puguin confondre) desisteix! No facis que la població femenina minvi! Sigues solidari!

El contingut del post em serveix per preguntar als lectors quines formules feu servir per refusar als pretendents que no us interessen. També tinc curiositat per saber quines són les pitjors frases que han fet servir per refusar-vos a vosaltres. Per suposat a mi no m’han refusat mai, perquè sóc irrefusable… ehem…

PS: Interessant article del centpeus d’avui.

Refregit sobre el CT3 sobre els bessons.

Es molt habitual el tema dels/de les bessons/nes, només cal veure que es fan programes tan interessants a com ara “identics“, qui no va gravar aquell fantàstic programa de la Tv3 pensant que li ensenyaria tot orgullós als seus futurs fills? I què dir de les sèries? Quina bona sèrie hi ha que no tingui bessons/nes, un altre exemple dins de la mateixa sèrie (Paty & Selma, un truc mnemotècnic per saber quina es quina es el cabell, el cabell de la Selma té dos muntanyetes com la S de Selma, en canvi la Paty només en té una) i un altre exemple a seques. A més si tens un bessó segur que has pensat més d’una vegada (encara que sigui només per morbo) de liar-te amb la novia al teu bessó si la noia t’agrada, no em crec que si tens un bessó no ho hagis pensat mai (a no se que el teu bessó sigui del sexe contrari, o potser tot si); pots tenir l’excusa que tens por que la novia del teu bessó es doni compte que no ets ell, però encara que es donés compte, de debò li importaria tan o continuaria experimentant? Acabo de perdre tota possibilitat de liar-me amb qualsevol noia que tingui bessona…

Moralitat (en angles “moral”): si tens la possibilitat de fer un trio no siguis tiquis miquis i accepta.

Algú dels comentaristes té un bessó idèntic? O algú s’ha liat mai amb algú que tingui un bessó idèntic? I llavors ha tingut el dubte de si realment era ell o era el seu germà?

PS: Ja heu fet el test del CT2500?