Archive for the ‘Divagacions meves’ Category

Vagi per endavant que a Pons’s Blog som (ara em direu que vosaltres no us referiu a vosaltres mateixos en plural) més partidaris de la Castanyada, però per no fer un lleig a les tradicions estrangeres crec que no està de més parlar de Halloween, ja que l’any anterior ja vaig parlar de la Castanyada (CT2247 i CT2248), i els seus elements típics com són els panellets o els moniatos (CT2242 i CT2243), us encoratjo a tornar a clicar en els links anteriors per reviure aquells bons posts, i de pas així falsegem les estadístiques del blog perquè sembli més visitat del que realment és.

Entrem en matèria. Halloween es celebra principalment a Canadà, Estats Units, Regne Unit i Irlanda, el que passa es que gràcies (gràcies!) a la globalització la festa es coneguda a tot el mon i la gent no té cap problema en apropiar-se-la i gaudir-la perquè les festes amb disfresses i llaminadures sempre han sigut fàcils de seguir, com a mínim més que no pas les que hi ha càstigs i penitències. Etimològicament parlant Halloween prové de la contracció “All Hallows’ Eve”, i si domineu el francès sabreu que això no té res de francès sinó que es anglès, i significa “Ens disfressarem de monstre”, no? No vol dir això? Que vol dir “Vigília de Tots Sants”? D’acord, per aquesta vegada m’ho creuré. Passem a la part històrica que sempre es divertida ja que la gent d’abans feia coses que a nosaltres ens semblaven molt boges perquè els jutgem des del punt de vista contemporani, però a nosaltres també ens passarà i es riuran de nosaltres dient coses tals “Mira que sonats els de principi del segle XXI que van tenir el Rajoy com a president dos (o tres, espera) legislatures!”

El Halloween actual es basa en una festa pagana celta, pagana no vol dir que no sigui gratuïta, vol dir que està fora del culte cristià. Aquesta festa servia per celebrar la fi de l’estiu, contant que es celebra la nit del 31 d’octubre podeu comptar que aquells celtes tenien el calendari una mica trastocat, ja que sabeu que l’estiu sol acabar a finals de setembre si no hi ha cap desgràcia en l’òrbita terrestre (creuem els dits). Però si estem parlant de la història no podem parlar de Halloween sinó del Samhain, que es com s’anomenava la festa celta en què es basa aquest sarau. Com els visitants més antics del blog recordareu (en serio que per aquest blog passa gent molt gran), aquest Samhain era la festa celta més important de l’any, tan important era que corresponia a l’any nou celta, en el qual es donava com a finalitzada la temporada de collites, perquè com tot bon pagès sap, a partir del 31 d’octubre ja no es pot recollir res del que hi hagi plantat a l’hort. Passat el dia 31 d’octubre començava l’època de l’any coneguda pels celtes com “estació obscura”, fa o no fa por? Encara no ho he dit però la traducció gaèlica de Samhain seria “Fillet, agafa una rebequeta que fresca”, altres traduccions menys fiables apunten a “fi de l’estiu”, que fet i fet es el mateix. El celtes pensaven que aquest dia la línia que separa aquest mon amb el mon dels morts (o altre mon), s’estrenyia permetent que els esperits poguessin passar d’un mon a l’altre, en canvi avui en dia sabem que fantasmes n’hi ha tot l’any. Per tal d’espantar els mals esperits de l’altre mon la gent es disfressava amb mascares per tal de foragitar-los, des del punt de vista de la gent de l’època segur que té tota la lògica del mon.

He vingut a buscar la teva ànima! No hi ha res que puguis fer per imped... Oh! Això són xocolatines?

He vingut a buscar la teva ànima! No hi ha res que puguis fer per imped… Oh! Això són xocolatines?

A la església catòlica no li feien massa gràcia aquestes festivitats paganes, per tan alguns papes van voler que la festa perdés protagonisme. Primer el Papa Gregori III (731-741) va fer consagrar una capella a Tots els Sants pel dia 1 de novembre quan fins al moment es celebrava el 13 de maig. Com que la idea no va acabar de quallar, Gregori IV (827-844) va fer una gran campanya de publicitat i màrqueting amb xapes i samarretes per tal de donar més protagonisme a aquest Tot Sants. No aprofundiré més amb aquest tema, no pas perquè la església catòlica em faci por, que una mica si, però més que res es que marxaríem massa de la temàtica de Halloween i ens posaríem en Tots Sants, però com veieu es tracta de festes barrejades unes amb altres.

Això es tot per avui, demà la segona part del post on explicaré la tradició de tallar una carbassa amb una forma horripilant, i el “Trick-or-treat”, dues tradicions que en principi semblen un sense sentit però que un cop hagi explicat el seu origen semblaran un sense sentit encara més gran, fins demà!

BCPP: McAbeu, Clidice

Tal com vaig anunciar ahir, avui és l’última part de la saga de posts relacionats amb els problemes del fus horari. Després d’aquesta sosa i prescindible introducció ja podem entrar en matèria. Unes quantes illetes del Pacífic tenien tots els números per veure’s implicades en problemes de fus horari i així va ser. Al perdre Japó la segona guerra mundial (espoiler? Espero que no…), la ONU va passar a administrar les illes Marshall (res a veure amb Mr Marshall), Micronesia, Palaos (Si heu llegit “Palamós” torneu a llegir) i les Illes Marianes del Nord, bé, concretament qui es va encarregar d’administrar aquestes estratègiques illes del Pacífic van ser els EEUU, ves quina cosa! Tots aquests territoris funcionaven amb la data japonesa, es a dir, estaven a l’oest de la línia de canvi de data, però tots? No! La gràcia de les normes es justament poder fer excepcions! El atol (Illa de les mars tropicals, de forma més o menys circular, constituïda per esculls coral·lins que formen un cinyell que encercla una llacuna central d’aigües marines somes, parlant clar, el que seria “atolón” en castellà) de Kwajalein (que suposo que no cal dir perquè aquest blog només el llegeix gent culta, però per si de cas matiso que forma part de les illes Marshall) va ser la excepció, perquè allà els EEUU hi tenen una base militar (espero que no sigui una base secreta perquè acabo de desvetllar la seva ubicació…), la qual fa servir la data de Hawai, que es el territori dels EEUU més proper. Per tan, ens trobem amb un munt d’illetes del Pacífic, on totes tenen la mateixa hora menys un grupet de 97 illots que viuen en un dia més tard que la resta, no ho trobeu genial? Que aixequi la ma qui ho trobi genial. D’acord, ja podeu baixar les mans. Però la cosa no acaba aquí, en el 1986 les Illes Marshall es van independitzar (Si ho recordeu com si fos ahir es que ja teniu una edat), incloent Kwajalein, però aquesta va continuar vivint a la seva un dia més tard que la resta del país, penseu en els Canàries, però en comptes de dir “una hora menos en Canarias” seria dir “una dia menos en Canarias” WTF! Finalment el 1993 EEUU va cedir a la pressió del país i van acceptar posar el mateix dia, però com que el més important que hi ha en aquest atol es la base dels EEUU, el què van fer es canviar la setmana laboral per sincronitzar-la amb Hawai, per tan a Kwajalein treballen de dimarts a dissabte, i així coincideix amb el dilluns a divendres de Hawai, no us sembla genial? Si, tornem a fer allò d’aixecar les mans si ho trobeu genial.

Busqueu la mà amb sis dits

Busqueu la mà amb sis dits


Un altre cas més amb el fus horari: Kiribati, que té nom de menjar japonès (un Kiribati en tempura si us plau) però en realitat es una colònia britànica que cau a l’est de la línia de canvi de data, fins aquí tot bé, però en el 1979 li va comprar a EEUU les illes de Línia i Fènix, que queien a l’altre costat de la línia del canvi de data, convertint-se així en un país dividit en dos dies diferents, amb els problemes que això comporta per un país com ara el fet de compartir només quatre dels cinc dies laborables que té la setmana. Pensareu que arreglar un problema tan greu seria una qüestió prioritària en el país i al cap de poc es va trobar una solució, oi? Doncs van haver de passar 14 anys! Fins el 1994 no es va poder arreglar aquesta situació, 94, eh? Parlem d’història contemporània, després de les nostres Olimpíades, i no estem parlant d’una base militar com el cas anterior, parlo d’un país on hi viu gent en les seves dues meitats! Així doncs el 1 de gener de 1995 no va existir per la meitat est dels habitants de Kiribati per tal de solapar-se al dia de l’altra meitat del país. Per tan no van tenir el gran dia de la ressaca, us imagineu anar a treballar l’endemà de celebrar el cap d’any? Si a mi ja em costa anar-hi el dia dos de gener… Amb Samoa va passar una cosa semblant, en el 1892 van decidir que es posarien en la mateixa data que EEUU perquè comerciaven molt amb ells, però anys posteriors la cosa va canviar i amb qui més comerciaven va passar a ser Austràlia, així doncs com que no costa res posar-se canviar de bàndol, “y donde dije digo, digo Diego” en el 2009 (Any 3 després de Pons’s Blog) van decidir posar-se altre vegada en el mateix dia que Austràlia, encara que a l’illa del costat, a tan sols un petit grapat de quilòmetres de distància, en la Samoa Americana tinguin un dia menys.

On volia arribar amb tots aquests posts sobre els reajustaments de calendari es que si a Pons’s Blog s’han desordenat alguns CT, o bé s’han eliminat alguns altres o s’han afegit, o fins hi tot s’han repetit, no passa res, perquè una vegada més es compleix el tòpic que la realitat supera a la ficció. Aquí us deixo perquè gaudiu del nostre estàtic i previsible calendari.

Font

Bé, ara si que si que ja tenim tothom sincronitzat, oi? Doncs ni molt menys! Gran part de les nacions de Europa Occidental Oriental (siguin quines siguin, perquè siguem sincers, ningú es coneixen totes aquelles repúbliques minúscules que acaben amb “tan” que hi ha per allà, ni tan sols la pròpia gent que hi viu) van esperar fins a principis del segle XX, si, correcte, esteu llegint segle XX, no m’he descuidat cap palet pel mig, estic dient el mateix segle en què veu néixer vosaltres, resulta que encara quedaven països amb el desfassadíssim calendari julià, i no parlo de repúbliques bananeres sense cap mena d’importància que vivien en el seu propi món, parlo de països importants com Rússia! Bé, en aquella època era la URSS, que fins al 1918 no va actualitzar el seu calendari, això vol dir que per exemple la famosa revolució d’octubre de 1917, coneguda també com la revolució bolxevic va passar realment al novembre, tocat els nassos! En deferència a una important comentarista del blog citaré que Romania va actualitzar el seu calendari el 1919. Per acabar, l’últim estat europeu que va canviar de calendari va ser Grècia, en el 1923 [inserir aquí broma políticament incorrecte sobre els grecs]. Però els grecs no van ser els últims, els últims de tot el mon van ser els xinesos en 1929, crec que es mereixen un aplaudiment.

Simplement xinesos aplaudint. Ho he posat en blanc i negre perquè fa més efecte de esdeveniment històric.

Simplement xinesos aplaudint. Ho he posat en blanc i negre perquè fa més efecte de esdeveniment històric.

Deixeu-me aprofundir en la actualització del calendari d’un país que es va embolicar més que els altres: Suècia. Si el 29 de febrer us sembla un dia estrany, ves a saber què en pensareu del dia 30 de febrer. En serio, no m’estic quedant amb vosaltres, el 30 de febrer va existir, com a mínim a Suècia. Com us he comentat anteriorment Suècia va ser un dels països que va passar del calendari julià al gregorià a principis del segle XVIII. Però què feien el suecs en el segle XVIII a part de fer-se els desentesos (ja sabeu allò de “fer-se el suec”)? Doncs allà on ara la veieu tan freda i avorridota resulta que Suècia tenia un imperi que abastava Finlàndia, Estonià, Letònia, un bons tros de Noruega, i algun que altra trosset d’Alemanya i Rússia, ara que esteu històricament situats tornem al tema de l’actualització del calendari. En comptes de carregar-se 11 dies de cop tal com van fer la resta de països el suecs van preferir ser innovadors i carregar-se el 29 de febrer de onze anys de traspàs consecutius, els que anaven de 1700 a 1740, ja ho veieu, es poden fer les coses coherentment o es poden fer la sueca, ara entenc perquè Zlatan Ibrahimovic era com era… Bé, el cas es que la idea de saltar-se el 29 de febrer es va fer el primer any, però llavors va esclatar La Gran Guerra Del Nord, així, amb majúscules en cada paraula que fa més efecte, això vol dir lluitar contra l’imperi Rus i el Regne de Dinamarca i Noruega, total que amb la guerra es van despistar i van oblidar lo d’esborrar el dia 29 dels anys de traspàs. Així doncs, després de la guerra Suècia es va trobar que havia perdut la part de Noruega que tenia i les repúbliques bàltiques, però no solament això sinó que també havien perdut un dia respecte el calendari julià, això volia dir que encara anaven 10 dies per davant del gregorià, es a dir, anàvem amb el seu propi calendari. Al 1712 van decidir arreglar-ho tornant al calendari julià, això volia dir que l’any 1712, que era de traspàs, s’havia d’afegir un dia més a part del dia 29 de febrer, doncs van afegir el 30 de febrer, bé, no? Què volíeu? Un 29 de febrer bis? Un 29 de febrer que durés 48 hores? Jo hagués preferit sumar una hora a cada dia durant 24 dies, hagués estat una solució molt sueca… D’aquesta manera el any 1712 va ser un any doblement de traspàs, un bitraspàs? Un trispàs? Sigui com sigui, un any molt i molt llarg amb 367 dies.

Acabem amb les anècdotes relacionades amb l’actualització del calendari gregorià (oooohhhh), però no deixem les anècdotes de dies esborrats del mapa (béééééééééé), perquè la línia internacional del canvi de data també ha portat algunes històries curioses amb els seus corresponents dies perduts i dies duplicats. Per exemple, en el 1844 Filipines (no confondre amb aquell snack de xocolata de forma circular, allò són filipinos), que en aquella època formava part del gloriós imperi espanyol, va decidir que com que en el 1821 Mèxic s’havia independitzat d’Espanya, li interessava més que el seu comerç girés en direcció la Xina, per tan decidir situar-se en la mateixa banda del fus horari que Xina, això significa que havien de perdre un dia per tal de sincronitzar-se amb els països de l’oest de la línia internacional de canvi de data, d’aquesta manera el 30 de desembre de 1844 va ser l’últim dia d’aquell any pels filipins, i es que els desembres de 31 dies estan molt sobrevalorats.

Demà serà l’últim dia d’anècdotes sobre dies perduts, o sigui que no feu com els filipins i no us perdeu el dia!

Previously in Pons’s Blog….La primera part de la sincronització. Si heu llegit el post anterior que acabo d’enllaçar us haureu quedat amb la idea que el calendari julià no era del tot exacte. El problema del calendari julià va ser resolt per uns astrònoms de la Universitat Oberta de Catalunya, no espera, font de la informació incorrecta, van ser astrònoms de la universitat de Salamanca a l’any 1578, això perquè us situeu són 428 anys abans de la fundació de Pons’s Blog. La solució proposta pels savis astrònoms salamanquesos o salamantins o salamanquencs o salamandres, va consistir en que tots els anys de traspàs que fossin múltiples de 100 (els que acaben en “00” per la gent de lletres) no fossin anys de traspàs, exceptuant els que fossin múltiples de 400. Molt bé, amb això estava solucionat el problema de cara els futurs desfasaments però de moment en l’any 1578 encara portaven un desfasament acumulat de 10 dies respecte la implantació del calendari julià de l’època de Juli Cèsar, i la solució més òbvia va ser l’escollida, es a dir, es van ventilar 10 dies i aquí no ha passat res, d’aquesta manera l’octubre de 1582 va tenir 10 dies menys, el dia següent al 4 d’octubre va ser el 15 d’octubre, així ho va decidir el Papa Gregori XIII que va ser qui va rebre l’informe dels astrònoms salamandres, i en aquella època ningú tenia més poder que el Papa (recordeu que Pons’s Blog encara no existia), o sigui que tothom a callar i acceptar-ho, i fet i fet, a qui li agrada l’octubre? A ningú, es un mes sense cap gràcia, o sigui que ningú es va queixar quan li van treure 10 dies, bé només els desgraciats que havien de celebrar l’aniversari per aquelles dates, però a ells ningú els hi va preguntar res.

Gregori XIII, el papa que se li va escapar de les mans la excusa d’haver-se oblidat la reunió d’un dia.

Gregori XIII, el papa que se li va escapar de les mans la excusa d’haver-se oblidat la reunió d’un dia.

Quan en el paràgraf anterior us he dit que en aquella època tothom feia cas al Papa potser he tergiversat una mica la realitat, o directament he mentit, perquè quan dic “tothom” em refereixo a “tothom que sigui occidental” per suposat, tothom sap que els orientals van a la seva bola, però tot i referir-me al mon occidental resulta que aquest “tothom” no es un “tothom complet”, sinó que només engloba Portugal, Espanya (que en aquella gloriosa època tenia bastants territoris per Europa i les Ameriques), Polònia (que no existia amb aquest nom, però si us dic “República de les Dues Nacions” em direu que no sabeu de què parlo), Itàlia (Que tampoc existia com a país sinó que eren un munt de repúbliques independents, ja sabeu que els italians són tan pesats que ni tan sols es suporten entre ells) i unes quantes nacions menors més. I la resta què?! Per exemple França, que no va adoptar el calendari gregorià o què? Doncs si que ho va fer, però va dir que no li venia bé fer-ho al octubre, que tenia compromisos ineludibles i que ho va haver d’anar retardant fins que finalment van decidir fer-ho del 9 de desembre al 20 de desembre. El que avui en dia serien els Països Baixos (irònicament anomenats així malgrat que són el país amb la mitjana d’alçada més alta del mon de la seva població masculina amb un impressionant mentre vuitanta-dos i mig.) i Bèlgica van decidir fer el canvi el dia 17 i 21 de desembre respectivament, això vol dir que ni holandesos ni belgues van tenir Nadal aquell 1582, o sigui res de dinars familiars, quina enveja, eh? La resta de nacions d’Europa van acabar cedint i van adoptar el calendari gregorià com a molt tard l’any 1584.

Ara direu, molt bé, ja està, ja tenim a tothom sincronitzat i en ordre, perfecte, podem començar a demanar cita amb el dentista en el país veí. Doncs no! Sempre hi ha els toca-pilotes que han d’anar per la seva banda i fer la seva, encara que només sigui per portar la contrària a tot el mon, ja deveu haver endevinat que parlo dels torra-collons dels anglesos. I no es que Lord Fish & Chips, Lord Condueixo per l’Esquerra i Lord Anti-Sistema Mètric estiguessin discutint durant uns pocs anys, sinó que van trigar dos maleits segles en adaptar-se al “nou” calendari gregorià! Per tan, després del seu 2 de setembre de 1752 va venir el 14 setembre. Però el calendari dels fucking anglesos tenia un altre diferència, resulta que el seu any començava el 25 de març, i també van aprofitar aquell mateix any 1752 per començar a comptar des del 1 de gener. Us podeu imaginar que l’any 1752 hauria d’haver sigut una autèntica festa només pel fet d’haver-lo viscut en territori anglès, de fet els senyors del Five O’clock Tea van haver de conviure durant dècades amb les notacions OS (Old Style) i NS (New Style) per aclarir-se de quin coi de dia estaven parlant en els seus llibres. Arrel del problema de dates dels anglesos, segur que us sona aquesta anècdota que diu que Miguel de Cervantes i William Shakespeare van morir al mateix dia, si? El dia de Sant Jordi de 1616, no? I un be negre! Resulta que els anglesos anàvem amb el calendari julià, i per tan en Will (hi ha confiança) va morir 10 dies més tard que Cervantes, el que seria en el calendari gregorià el 3 de maig.

Bé, doncs ja està tot arreglat, no? Doncs no! Encara us queda una estona per flipar perquè us diré que en ple segle XIX encara ens trobàvem països que anaven a la seva bola, efectivament continuaven fent servir el més que obsolet calendari julià. Al 1867 Alaska (l’estat dels EEUU, no pas la cantant de Fangoria), aquell tros de terreny fresquet que Estats Units va comprar a Rússia per un mòdic preu (en serio, no m’ho estic inventant), va fer un actualització de calendari curiosa. Si bé tots els països al canviar de dia de calendari havien canviat el número del dia però havien mantingut la coherència de la setmana, es a dir, després de dilluns ve sempre el dimarts (si, no?), encara que dilluns hagués sigut el 4 i dimarts el 15. Quan us expliqui el que ve a continuació pensareu “Si us plau, senyor Pons, no ens prengui el pèl, no pot ser veritat el que està dient”, però us juro que aquesta vegada es cert. Resulta que Alaska va aprofitar l’actualització del calendari per actualitzar també el seu fus horari, que va passar d’estar al GMT +14 al GMT – 9, sumant d’aquesta manera 11 dies en comptes dels 12 que li tocarien, i passant del divendres 6 d’octubre de 1867 al divendres 19 d’octubre; correcte, no us estic mentint, parlem d’una setmana de vuit dies amb dos divendres! Bé, per ser exactes la conferència del meridià on s’establiria el sistema GMT seria en 1887, però el concepte de fus horari ja existia des de fa temps.

Si penseu que ja no queden més pollastres referents a l’actualització del calendari veniu demà a llegir el proper cas típic i descobrireu unes quantes sorpreses més cortesia del becari historiador de Pons’s Blog.

Parlem de sincronització, bé, primer parlo jo i en tot cas si us ve de gust podeu parlar vosaltres en la zona del final del post allà on posa “Comentaris” (per ser més exactes posa “Comenta que es gratuït, de moment…” que ve a significar el mateix però amb més gràcia), segur que els lectors més espavilats ja s’havien fixat en aquesta interessant zona del blog, això vol dir que a partir d’avui tindré un munt de comentaris per part de lectors menys espavilats que no havien comentat fins ara perquè no sabien que es podien escriure comentaris? Tot podria ser… Ara faig un salt de paràgraf perquè veig que m’estava allunyant massa del tema del què volia parlar en aquest cast típic, preparats? Un, dos, tres, salt de paràgraf!

Sincronització, així amb negreta, perquè es la paraula clau d’aquesta sèrie de posts, si, efectivament, serà més d’un post, o es que potser no us heu fixat en el títol? Com els lectors més fidels d’aquest blog sabran a vegades passa que la numeració dels CT (significa Castors Tiquis-miquis, no, no, vol dir Casos Típics) acaba una mica descontrolada i alguns CT es perden, es dupliquen, tripliquen, salten endavant en el temps, tornen enrere, i coses pitjors que no diré perquè hi ha nens llegint això. Per tan m’ha semblant adient que ara que actualment el blog va correctament sincronitzat en relació el número de post és el moment de parlar sobre les diverses sincronitzacions que va patir el calendari que fa servir la nostra estimada civilització, també conegut com a Calendari Gregorià en honor del Papa Gregori XIII, no va ser una unificació de calendari fàcil perquè l’assumpte va durar més de tres segles, però no avancem esdeveniments, anem pas a pas.

Les primeres bases del nostre calendari les trobem en l’època romana, ja sabeu, Asterix i Obèlix i allò de “Estan bojos aquests romans”, estarien bojos, però com a mínim sabien organitzar un calendari. Juli Cèsar va ser qui va realitzar la reforma del calendari a l’any 46 a.c. Ja ho veieu, mentre es dedicava a conquerir la meitat del mon conegut l’home també tenia temps per reformar el calendari, era un prodigi! Abans de la reforma d’aquest home ja existia un calendari i la part bona es que el calendari ja tenia els dotze mesos que tots coneixem (o hauríem de conèixer), la part dolenta es que només tenia 355 dies, on coi eren els 10 dies i escaig que falten? Es que en l’època romana la terra donava voltes al sol amb més prestesa? No! Simplement anaven desincronitzats l’any solar i l’any civil, quina putada, no? Doncs si, per això cada quatre anys es feia un nyap, que consistia en afegir dos mesos extres a l’any de 22 i 23 dies. O sigui que ens trobem amb 3 anys curts de 355 dies i llavors un any interminable de 400 dies dividit en 14 mesos, no s’havia de ser un crac per veure que això era un cristo de calendari, bé, encara no havia nascut Jesús, per tan l’expressió deuria ser un altra, em sembla que simplement en deien un puto desastre. Tornem amb el nostre amic Juli Cèsar, com us deia al principi d’aquest llarg paràgraf, va ser qui va decidir que aquest caòtic calendari s’havia d’arreglar sí o sí i després de consultar-ho amb uns col·legues astrònoms egipcis, ja que els egipcis eren més espavilats i portaven uns quants mil·lennis seguint un calendari solar com deu mana (o més ben dit, Ra, Deu del sol mana), va crear el calendari julià (que menys que posar-li el seu nom, no?), un calendari amb cap i peus on els anys tindrien 365 dies amb els anys de traspàs de 366 dies inclosos, així sí!

Recordeu a Assegurançatòrix, el bard del poble? La seva música era molt apreciada

Recordeu a Assegurançatòrix, el bard del poble? La seva música era molt apreciada

El calendari julià anava prou bé, tan bé que va funcionar durant un mil·lenni i mig, que es diu ràpid però són una bona pila d’anys, per exemple, bastants més dels que té la sogra. Però el calendari julià no era perfecte, tenia un lleuger desajust, catxis dena! El calendari considerava que els anys duraven 365 dies i 6 hores, i que aquestes 6 hores es corregien afegint un dia extra cada quatre anys, concretament un dia que potser us sonarà, el 29 de febrer, quina casualitat, eh? El cas es que l’any solar no dura 365 dies i 6 hores sinó que dura 365 dies, 5 hores, 48 minuts i 45 segons. En un primer moment els 365 dies i 6 hores pot semblar una bona aproximació a la realitat, i realment ho és si pensem en l’esperança de vida mitja de l’home en aquella època, però si ho mirem en segles resulta que després d’un segle anem gairebé 19 hores desfasats! Oh! Horror! Es hora d’aixecar els braços i començar a corre histèrics en cercles!

Acabo el post aquí deixant per demà la intriga de saber com van arreglar tal des-ajustament. Pons’s Blog, creant tensió dramàtica des el 2006 ^^

BCPP: McAbeu

Tal com us vaig dir ahir, avui toca explicar l’origen de la bonica tradició de l’ou com balla, també anomenat OCB pels experts en la matèria i pels experts en tabac d’embolicar (enllaç patrocinat).

L’ou com balla es celebra el dia de Corpus Christi, que pels que aneu fluixos de llatí vol dir el cos de (Jesu)Crist, per tan, ja veieu que això fa olor a tradició catòlica. La interpretació es que l’ou representa l’hòstia consagrada i la forma de l’aigua es el calze de la sang de Crist; sí? Ho veieu? Doncs jo no, així que no se què us haureu fumat embolicat amb l’OCB… Diu la llegenda que un frare dominic va veure que ho feien en un petit poble italià i va copiar la idea i va decidir fer-ho també en la catedral de Barcelona en el 566 a.p.b (Abans de Pons’s Blog) o si sou més cristians el 1440 d.c (Després de Crist, si el mateix de Corpus Christi, casualitat?). En el segle XVI l’acte ja es va convertir en una tradició anual i que després d’una llarga i avorrida processó de quatre o cinc hores, els escolans acabaven amb molta gana i es menjaven l’ou, les cireres que s’havien fet servir per decorar la font, també la resta de la fruita, i segurament també les flors.

Una altra llegenda apunta que l’ou com balla representa la plenitud de la primavera, ja que tant l’ou, com l’aigua i l’abundor de flors són interpretacions simbòliques de fecunditat i regeneració, pròpies de l’estació primaveral. Si la versió anterior ja em semblava una fumada, aquesta directament em sona a sobredosis de psicotròpics. Una altra llegenda apunta que els nobles del carrer Montcada de Barcelona s’avorrien esperant el pas de la processó i es van inventar aquest “divertiment”. Abans la gent s’ho passava bé amb poca cosa, sense necessitat de smartphones, ni playstation, ni res. La llegenda diu que si l’ou cau serà un any de dolent i el Barça no guanyarà la lliga, es més, si l’ou cau durant les tres primeres hores la lliga la guanyarà el Madrid. És més, si l’ou cau a les 12 hores, 34 minuts i 56 segons la lliga la guanya l’Espanyol. Una altra llegenda més, sí, serà per llegendes. Aquesta parla de que els musulmans ja jugaven en el seus brolladors dels patis interiors amb una piloteta sobre el raig d’aigua d’una font i que els cristians van copiar la idea i després van expulsar els musulmans a cop d’espasa tot dient que eren uns bàrbars sense cultura.

És màgia? No! Es ciència!

És màgia? No! Es ciència!

Un blog qualsevol s’hagués quedat satisfet oferint-vos les llegendes, però Pons’s Blog es un blog excel·lent que també us aportarà la explicació científica. Si us plau, si us plau, ja podeu parar d’aplaudir. L’explicació de per què s’aguanta l’ou com balla, ens la dóna l’efecte Coandă (El que hi ha sobre la A no es una taca a la vostra pantalla, per tan no cal que hi passeu el dit per netejar-la), encara que hi ha el principi de Bernoulli subjacent, que és la base per a poder aclarir el primer. Hi ha algú que conegui l’efecte Coandă? Ja m’ho suposava… A veure, penseu en un objecte amb una superfície corba, així el primer que se m’ha passat pel cap, un ou. Si li llenceu monedes d’un cèntim (perquè se que sou uns miserables i vosaltres les guardeu) veureu com aquestes reboten contra l’ou i pel principi d’acció-reacció, tendirà a anar en el sentit en què l’ha empès les monedes, i aquest rebotarà . Per contra, si repetim aquesta experiència per exemple amb un fluid que tinguem a mà, per exemple whisky, aquest, per la seva viscositat, tendirà a “enganxar-se” a la superfície corba. Ni el whisky ni l’ou rebotaran en la direcció oposada, el whisky seguirà la seva trajectòria, adaptant-se suaument a la superfície corba, i l’ou tendirà a anar cap a l’aigua que l’empeny. En el cas de l’ou com balla, l’aigua l’estira en totes direccions, abans de caure per l’acció de la implacable gravetat i així el manté en equilibri.

Seguint la temàtica divulgadora de la festa del comentari del Xavier afegeixo l’enllaç de l’ajuntament de Barcelona amb les activats que es fan aquest any.

A petició d’en McAbeu

BCPP: McAbeu

Aprofitant que demà passat es el dia de corpus us porto un post sobre història que tan us agraden. Toca parlar d’una activitat molt habitual de tal dia: L’ou com balla. Els homes que s’estiguin baixant els pantalons ja se’ls poden tornar a pujar perquè l’ou es refereix a un ou de gallina…

L’ou com balla es celebra a diverses poblacions catalanes, suposo que per exemple un andorrà també podrà fer-ho a casa seva i ningú li dirà res, però ja no seria un fet tan tradicional, amb tot el respecte pels andorrans. El procediment es senzill, tan senzill que els nens podran fer l’experiment sempre i quan es respecti la condició sine qua non universal per realitzar qualsevol experiment, el famós mantra “sota la supervisió d’un adult”, perquè tots sabem que els nens són idiotes i podien acabar morts fins hi tot pel simple fet de manipular un ou. Per fer l’experiment necessitarem els següents elements o els seus equivalents sempre i quan la COB (Comisió d’Ous Balladors) els hagi donat per bons.

  • Un ou
  • Cera
  • Un punxó
  • Una font brolladora amb un raig d’aigua suficientment potent.
  • Flors i fruites del temps (generalment cireres, ginesta i clavells)

L’ou l’obtindrem directament d’una gallina viva o si sou uns cosmopolites de ciutat i no viviu en una granja amb animals de corral anireu al mercat a comprar-lo, o potser en supermercat, però sota cap concepte heu d’anar al zoo a posar la ma a la gàbia de cap au per agafar un ou, es podria fer però no seria èticament correcte. Si opteu per la solució del super, per culpa del sistema capitalista i consumista en el que estem no us vendran un ou sol i segurament us obligaran a comprar mínim mitja dotzena (sis pels del ESO), però acabareu acceptant perquè segurament sou uns manasses i l’experiment de l’ou no us sortirà a la primera i anirà bé tenir ous de recanvi.

Els ous seran els primers encantats en gaudir de l’experiment

Els ous seran els primers encantats en gaudir de l’experiment

El primer pas es fer un forat a l’ou amb un punxó, si no teniu un punxó podeu fer servir algun altre estri esmolat, un consell, no ho proveu mossegant amb el queixal, un amic ho va provar i el resultar va ser molt brut. Quan hageu aconseguit buidar l’ou sense destrossar-lo no llenceu el contingut de l’ou aigüera avall! Com a bon català heu d’aprofitar-lo i fer per exemple una truita de gambes i alls tendres, boníssima. Amb la cera taparem el forat per on hem buidat l’ou. Pel que fa la font amb el raig d’aigua la podríem deixar tal qual i no passaria res, però com que és un dia festiu la decorarem amb les flors i les fruites, també la podríem decorar amb posters de Lady Gaga però no quedaria tan tradicional. El toc final es posar l’ou sobre el raig de l’aigua de tal manera que la pressió de l’aigua mantingui l’ou en moviment giratori sense arribar a caure, si cau vol dir que no l’hem col·locat de manera correcte i que hem fallat en la nostra tasca, de manera que davant de tanta humiliació la única solució honorable serà practicar l’harakiri. Demà  us explicaré la història d’aquesta bonica tradició, em refereixo a la del ou com balla no pas a l’harakiri.

Avui dilluns es celebra la patrona de la meva ciutat, La Salut. Heu vist quina santa més noble que tenim? Pels sabadellencs lo primer es tenir Salut, això no treu que haguem tingut algun alcalde que abans prefereixi els calers… En el post d’avui us explicaré en què consisteix aquesta bonica festivitat local de Sabadell que honra la nostra patrona que hem tingut des de sempre, no pas com la gent de capital que són tan canvia-capes que a la mínima abandonen la Eulàlia per la Mercè.

Com tota festa tradicional el dia ha de ser complicat de preveure i lo més variable possible sobre el calendari, seria massa fàcil dir que es celebra cada any el 9 de maig, el que fem és celebrar-la el primer dilluns després del segon diumenge de maig, sempre i quan el Barça no hagi guanyat matemàticament la lliga, perquè si es així llavors es celebra el primer dilluns després del segon diumenge de maig.

Santuari de la Salut. Amb prou feines es nota que el campanar es un afegit, oi?

Santuari de la Salut. Amb prou feines es nota que el campanar es un afegit, oi?

L’Aplec de la Salut es celebra des de fa més de 300 anys, que tenint en compte que la ciutat com a tal no es gaire antiga, es molt de temps, més anys dels que té aquest blog sense anar més lluny. Comencem amb la història. El lloc on actualment s’alça el santuari de la Salut va acollir durant la baixa edat mitjana (període comprés del segle XI al XV) l’ermita de Sant Iscle i Santa Victòria. En el segle XVII moltes epidèmies de pesta van assolar Sabadell, i com ningú volia tenir com a veí un empestat els van enviar cap a aquesta ermita que estava fora de la ciutat. Paciència, ara arribem a la part miraculosa. Es creu que en l’any 1652, l’ermità de Sant Iscle es va trobar una imatge de la Mare de Déu a prop d’una font. La font era especial, no pas perquè en ragés orxata o whisky escocès, sinó perquè a l’aigua se li van atribuir poders curatius. En aquell temps l’aigua de Sabadell sortia d’un pou que també es feia servir com a latrina, o sigui que que no es d’estranyar que una simple font d’aigua del camp ja fos considerada pura i sanadora i va ser anomenada font de la Salut. En una època en que les eines de treball del “metge” eren les mateixes que les del ferrer del poble però menys desinfectades, no es d’estranyar que la font de la Salut guanyés popularitat, i així es com en el 1697 es va decidir fer una processó anual cada segon diumenge de maig. La festa anava guanyant popularitat any darrera any, fins que el 1872 l’Ajuntament va dir que una merdeta d’ermita en ruïnes no feia justícia per una festa tan important, així doncs van construir un temple que l’any 1879 ja es va esfondrar, aluminosis apunten alguns, mà d’obra barata els altres, un tornado diuen els més agosarats, el cas es que fins 1882 no van aixecar el temple que actualment encara aguanta. La imatge de la verge la van posar en el presbiteri, però va desaparèixer en misterioses circumstàncies, fantasmes diuen uns, esperits diuen altres, que un la va robar i la va posa a l’ebay diuen els més agosarats. La segona i tercera imatge també es van esfumar, o sigui que actualment tenim la quarta imatge de la verge, coneguda com Salut 4.0 the revenge.

Espero que us hagi agradat la bonica història de la patrona de Sabadell. Ens veiem en propers capítols de la història segons en Pons.

BCPP: Eva

Tothom em respecta, ho se, no en tinc cap dubte, però aquest any el respecte ha pujat de categoria, he afegit un nou càrrec al meu currículum, estic parlant de la presidència. Per tan, a partir d’ara us permeto que us dirigiu a mi com “a senyor president” o “president Pons”.

El meu model a seguir

El meu model a seguir

Però president de què? President de la Catosfera? Eehmmm no, això ja ho era, de fet el títol de president de la Catosfera no existeix, de fet és “Senyor de les tenebres de la Catosfera”. Llavors president de què? President de la comunitat de veïns! Esteu impressionats, eh? No? Com que no? No sabeu que un gran poder comporta una gran responsabilitat? En aquest cas haig de tenir cura de la meva comunitat de veïns, haig de protegir i vetllar per cada individu d’aquest delicat ecosistema. Si un pobre veí queda atrapat a l’ascensor soc jo qui s’haurà d’encarregar de silenciar-lo per tal que no denunciï el mal funcionament d’un sistema del qual ara en soc responsable. Si un desgraciat veí cau per les escales ara soc jo el responsable d’encarregar-me del problema i solucionar-lo, es a dir, soc qui li ha de fotre el tret per evitar que pateixi. Però no tot son responsabilitats, també hi ha els avantatges, tinc el poder legislatiu, executiu i judicial per poder condemnar qualsevol oposició al meu càrrec. També soc l’encarregat de l’economia, això vol dir que puc esprémer a imposts els vassalls de la comunitat, inclús instaurant el dret de cuixa si aquest m’és convenient. Puc obligar els meus súbdits a obeir les meves tiràniques ordres, des de obligar-los a llegir Terry Pratchett i veure The West Wing fins a convertir-los en becaris del blog! No es fantàstic el poder? Diuen que el poder corromp, però no hi ha cap problema perquè ja vinc corromput de sèrie per tan no m’afecta.

Ser president de la comunitat m’ajudarà a guanyar experiència per quan sigui president mundial, cosa que tots sabeu que passarà tard o d’hora. Entre això i havent vist l’Ala Oest de la Casa Blanca (us heu fixat que periòdicament vaig citant aquesta sèrie en el post i fent comentaris on en teoria no té res a veure? En el mon publicitari això es diu “publicitat”) la presidència del mon serà bufar i fer ampolles [inserir riure malvat]!

BCPP: Xexu

Això em va passar un dilluns, perquè coses així només poden passar els dilluns, quan un encara no està preparant per afrontar la dura vida laboral després del merescut descans del cap de setmana.

L’edifici on treballo té un ascensor, fins aquí res de extraordinari. Per tal de cridar l’ascensor el sistema disposa de botons, continuem sense grans sorpreses. Hi ha un botó que serveix per cridar l’ascensor e indicar que vols pujar i al costat un altre botó també per cridar l’ascensor però per indicar que vols agafar l’ascensor i voldràs baixar, sorpreses zero. Em trobava jo a la planta baixa i volia pujar per tan vaig prémer el botó amb la fletxa en direcció cap amunt. Gràcies l’indicador vaig veure que l’ascensor estava en el cinquè pis, però aquest en comptes de dirigir-se cap on jo estava, es a dir, cap avall, va anar cap al sisè pis. En aquest punt va ser quan el meu cervell de dilluns va curtcircuitar i va pensar alguna cosa semblant a “Ei! Ascensor! Ho estàs fent malament! No has de pujar, jo estic a baix! Per tan has de baixar!” I el meu endillunsat cervell va donar l’ordre de prémer el botó de baixar, com si els botons fossin en realitat els controls directes de l’ascensor tal com si el pogués controlar directament. Quan l’ascensor va arribar a baix, i jo vaig pujar-hi i vaig prémer el botó del meu pis, abans d’arrencar les portes es van tornar a obrir a la planta baixa, no fos cas.

Per això amics, us recomano que els dilluns no feu res que sigui més complicat que picar un ascensor perquè el cervell us pot jugar una mala passada. Per tal de no perdre la costum de posar una imatge o un vídeo que gairebé sempre porten els casos típics us deixo amb el que es possiblement l’escena més vista en ascensor.

Enllaçant amb la història del post anterior; tres oficials que havien vist l’acte de Nicolàs salvant els tres legionaris innocents van arribar després d’un llarg viatge de 800 quilòmetres a Constantinobla, que es on vivia l’emperador Constantino, quina casualitat, no? Es com si jo visqués a Ponslandia. Per la gelosia d’un prefecte anomenat Aflabio, aquest va convèncer a l’emperador que s’havien d’executar. Podria aprofundir en els detalls del complot del prefecte, però com que el que ens interessa a nosaltres es la història del nostre superheroi Nicolàs, ho passaré per alt.

Durant el que seria la última nit d’aquells tres oficials van recordar-se del bisbe de Myra i van resar a Déu per què enviés al Nicolàs a ajudar-los. Però Nicolàs estava a més de 800 quilòmetres, i en aquell temps no hi ha vols comercials ni trens d’alta velocitat, així doncs va recorre al truc de l’aparició nocturna. L’emperador es va sobresaltar al veure l’aparició d’en Nicolàs al costat del seu llit però tampoc massa, perquè en aquells temps les aparicions eren rares, però tampoc eren una cosa descabellada. El fantasma d’en Nicolàs va dir que aquells tres oficials eren innocents i que si no volia rebre un càstig diví ja els estava deixant anar perquè sinó les tortures més horribles que es pogués imaginar serien un passeig de primavera al costat del què realment li passaria. Com que ningú rivalitza amb l’església catòlica a l’hora de fer amenaces acollonidores l’emperador va dir que sí, que els alliberaria. Ja que la seva aparició estava per la zona va aprofitar per visitar al precepte Aflabio i dir-li que ell sabia quan algú havia estat bo i quan havia estat dolent, i ell havia estat dolent, però que molt i molt dolent i que si us plau no ho tornés a fer. Al matí següent l’emperador va cancel·lar l’execució i els oficials agraïts van anar a Myra a agrair en persona a Nicolàs la seva aparició. No hi ha cap vídeo ni fotos de la cara què va posar Nicolàs al rebre els agraïments, una llàstima.

Última història d’en Nicolàs superstar. Estem en el segle IX. Havia passat molt de temps des de que en Nicolàs havia finat, però la mort no es cap impediment perquè super Nicolàs deixi de fer miracles. A Myra hi havia un nen anomenat Basilio. Quins pares son tan cruels com per posar Basilio al seu fill? Uns mals pares, sense dubte. El poble estava celebrant la vigília de la festa de Sant Nicolàs, perquè algú que ha protagonitzat tants miracles com en Nicolàs es mereix una bona festa anual i la gent de Myra sabien honrar les festes com cal. Justament en aquest dia van arribar uns pirates de l’illa de Creta, es a dir, uns pirates cretencs (que no cretins!). Per qui vagi una mica fluix sobre la història del segle IX us informaré que a la illa de Creta estava habitada per andalusos, però no d’aquells que saludaven amb un “¿Cómo ehta’, quillo?” sinó amb un “as-salamu alaykum”.

Els pirates cretencs eren més de l'estil de l'esquerra.

Els pirates cretencs eren més de l’estil de l’esquerra.

Els pirates van saquejar la església de Sant Nicolàs que no era precisament austera, i els pirates no van fer cap lleig i s’ho van emportar tot fins hi tot el contingut dels cendrers. També van segrestar en Basilio per convertir-lo en un esclau. Sort que aquestes coses ja no passen, en el primer mon vull dir. Recordeu la segona temporada de joc de trons? La sèrie em refereixo, perquè això que explicaré a continuació no em sona que passi en el llibre. Recordeu quan Tywin agafa l’Arya com a copera personal? Doncs amb en Basilio passa el mateix convertint-se en coper de l’emir de Creta. Al cap d’un any la mare d’en Basilio continua afligida per la pèrdua del seu fillet i en comptes de celebrar Sant Nicolàs com la resta de Myresos, es a dir, buidant les reserves d’alcohol dels bars, va resar a Déu perquè el seu fill estigués bé. Tot i portar bastants segles mort, l’esperit de Sant Nicolàs estava ben alerta. Va baixar a la terra i va protagonitza una de les ja famoses aparicions, aquest cop davant d’en Basilio que portava una copa d’or cap a l’emir. En Nicolàs li va dir al nano “Donam la ma si vols viure”. El nen no s’ho va pensar dos vegades, li va donar la ma i es va materialitzar a casa dels seus pares amb la copa d’or a la ma i tot. Van vendre la copa per eBay i així la família va viure sense privacions. Un triomf més a la llarga llista d’èxits d’en Nicolàs.

Ja està! Dono per acabada aquesta saga de posts sobre la història de Sant Nicolàs. Us han agradat les històries o han sigut un rotllo? Podeu ser sincers, prometo que no hi haurà represàlies per part meva. De l’ahse ja sabeu que no en responc.

BCPP: Roselles

Continuem allà on ho vaig deixar ahir. A dins de la cel·la en Nicolàs, mentre començava a cavar un túnel de fugida amb una cullereta de cafè, va tenir una aparició de Jesucrist. Cal remarcar que aquells temps les aparicions de Jesús eren més autèntiques, en 3D, rotllo holograma d’una unitat R2 de Star Wars. Vull dir que no tenien res a veure amb les aparicions d’avui en dia que apareixen en una torrada, en una patata xip o en les humitats d’una paret. Aquesta aparició era tan guai que li va donar a Nicolàs un omofori de bisbe nou i una versió de les escriptures sagrades nova de trinca.

Abans els bisbes podien acabar a la presó, eren altres temps més justs.

Abans els bisbes podien acabar a la presó, eren altres temps més justs.

Al matí següent quan el carceller va veure els nous objectes sagrats que tenia en Nicolàs li va explicar al emperador i ràpidament va corre la veu del miracle. Evidentment tothom es va posicionar a favor del miraculós Nicolàs, i la postura d’Arrio va quedar sense suport, el qual va abandonar el clergat i es va dedicar a plantar naps, o potser no, no ho se, ningú ho sap, i sabeu per què? Perquè a ningú li importa què passa amb els perdedors.

Canvi de pla. Vuit dies més tard. En un camp de blat tres nens recullen gra. Penseu que en aquella època el concepte de “explotació infantil” sonava tan estrany com el concepte de “reactor de fusió freda”. Els nens, com que son nens, es van avorrir de treballar i van començar a jugar, i sense donar-se compte es va fer fosc. Penseu que en el segle III el concepte de “enllumenat públic” era tan desconegut com el de “explotació infantil”. Total, que els nens es van perdre i no van trobar el camí de tornada a casa. Cansats i amb gana van picar a la porta del que va resultar ser un carnisser. Però no un carnisser qualsevol sinó un carnisser assassí, que se’ls va carregar i va penjar els seus cossos en el salador. Recordeu que en el segle III el concepte de “nevera” era tan desconegut com el de “enllumenat públic”. Vuit dies més tard es va donar la coincidència que en Nicolàs va visitar al carnisser i aquest li va oferir pernil curat. “Vol més pernil curat la seva santedat?”, Nicolàs va respondre “No em diguis santedat, això es reserva pel Papa, n’hi haurà prou que em tractis de manera més senzilla com a Reverdíssim Senyor o Vostra Beatitud”. I va afegir “M’agradaria que em donessis d’aquell pernil que fa exactament 8 dies que tens en el salador”. En aquell moment el carnisser sabia que el bisbe havia descobert el seu crim i va fugir. Nicolàs va posar un dit sant (el seu es, clar) sobre cada cadàver i aquests van ressuscitar tal com si només haguessin estat adormits. Tot i que els seus pares deien que els nanos feien una olor molt estranya com a iogurt caducat, van estar molt agraïts.

Voleu més anècdotes d’en Nicolàs? Us hauria de cobrar, però en fi, m’he llevat generós… Hi havia tres legionaris condemnats per robar, assassinar i violar, no estic segur de l’ordre de cada cosa però el cas es que s’ho havien passat d’allò més bé. En aquells temps no existia ni la tele ni internet, així doncs la gent gaudia d’altres plaers senzills de la vida com ara contemplar les execucions públiques que a més eren gratuïtes de veure. La alternativa a contemplar una execució era munyir una cabra o plantar raves, o sigui que ja em direu. A part dels crits de la multitud també es sentia el clàssic “Falafel amigo! Falafel y Durums! De pollo y ternera”, els venedors ambulants mai perden passada. Entre la multitud hi havia Eustaci, que era el prefecte que havia firmat la condemna d’aquells tres homes. Realment Eustaci no era una mala persona del tot, prova daixò es que tenia remordiments per haver acceptat una bossa d’or a canvi de condemnar aquests tres legionaris innocents. Eustaci era molt perspicaç i sospitava que els autèntics culpables dels crims eren qui l’havien subornat. Era or tacat de sang sí, però a Amazon l’accepten igualment o sigui que es ben bo. A més Eustaci tenia una dona capritxosa, i tots sabem quins problemes comporta una dona insatisfeta.

Quan el botxí estava agafant forces per escurçar la alçada del primer condemnat exactament en un cap i mig coll una veu potent va cridar “Nooo!” I tothom es va girar cap a la direcció on procedia la potent veu, la càmera va fer un tràveling ràpid a través de la multitud que va deixar un passadís fins arribar a la figura d’Ironman! Perdoneu, era Nicolàs, no se pas en què estava pensant ara… Nicolàs va continuar “Allibereu aquests presoners! Son innocents!” En aquella època la fama d’en Nicolàs estava més que estesa, per tan el botxí li va fer cas, una victòria més per Santa Claus. Nicolàs va acusar al precepte de corrupció i aquest acollonit va confessar i va implorar el perdó de Déu. I es clar, el van perdonar, perquè total, només per condemnar a tres persones innocents a mort tampoc n’hi ha per tan.

Vindreu demà a llegir les dues últimes anècdotes sobre en super-Nicolàs, oi? No us vull avançar res, però només aviso que hi haurà pirates!

BCPP: McAbeu, Eva

Sabeu què toca avui, no? Efectivament, més històries d’en Nicolàs! Quan el bisbe de Myra va morir degut a alguna afecció típica de la època, ves a saber, potser se li va clavar una fletxa, en aquella època les fletxes literalment volaven per tot arreu. El cas es que els altres bisbes de la regió de Licia (no cal que us digui per on cau perquè sou gent culta que ja sabrà de sobres on era) es van reunir per trobar un successor digne, o indigne, tan se val. Normalment aquestes reunions eren una excusa per intercanviar anècdotes, menjar com a porcs i jugar a pàdel. A part de la successió en el bisbat hi havia altres temes importants a tractar com ara l’assegurança mèdica, els tiquets-restaurant i l’horari flexible. Però un tema era molt més important que els altres: El problema amb l’emperador Diocleciano. Resulta que el bo d’en Diocleciano era partidari dels clàssics deus romans, i va començar a molestar als cristians ordenant la destrucció de les esglésies i de les Sagrades Escriptures, així com la privació dels drets pels cristians. És rumorejava que també anava a promulgar un nou edicte ordenant l’empresonament a tots els bisbes, presbiteris i diaques, per tan no hi havia gaire pretendents disposats a optar a aquests càrrecs cristians. Per contra va aparèixer una moda per estudiar manuals religiosos romans clàssics, com ara: “Honrant a Júpiter: Com sacrificar un bou en 10 senzills passos” o “La Bacanal: 101 cants fàl·lics”.

Quan els bisbes estaven discutint això va entrar el nostre amic Nicolàs dient alguna cosa com ara “Hola. Estic venen aquestes estampetes de Sant Concordio de Espoleto. Els diners son pels orfes de Patara”. Als bisbes se’ls va il·luminar la cara de cop i se’ls hi va pintar un somriure pèrfid als llavis. Un dels bisbes li va explicar la trola al Nicolàs que havia tingut un somni profètic on se li apareixia un sacerdot igual que ell i que seria convertit en bisbe de Myra. El jove Nicolàs aclaparat per la proposta va dir que no sabia si seria un bon candidat perquè tenia molts defectes, sense anar més lluny tenia la mania de mossegar-se les ungles. Els bisbes no van acceptar les seves excuses i sense donar-se compte en Nicolàs ja era bisbe de Myra. Li van dir a Nicolàs que si tenia algun problema per exemple relacionat amb algun emperador que el volgués empresonar que els enviés un whatsapp. Nicolàs va al·legar que ni tan sols estaven inventats els telèfons mòbils, però els bisbes ja havien fugit corrents per la porta. Degut a que el concepte de llibertat religiosa era totalment desconegut per Diocleciano, aquest va fer engarjolar al nou bisbe de Myra que seguia tossudament aferrat al cristianisme.

Per tal que us situeu, Gladiator va passar uns 100 anys abans que Diocleciano

Per tal que us situeu, Gladiator va passar uns 100 anys abans que Diocleciano

Quan l’emperador va deixar el càrrec, a Nicolàs se li van acabar les vacances a la presó que va passar gràcies a Diocleciano i va haver de tornar a Myra per treballar de bisbe, si es que es pot dir treballar del què fan els bisbes, deixem-ho en servir a Déu. Sigui com sigui, després de les tortures patides en Nicolàs estava cabrejat amb els pagans. Així doncs malgrat la ordre de tolerància religiosa del nou emperador, en Nicolàs es va fixar en el temple de Diana, que era de llarg el temple més bonic de tota Licia, i del qual la seva presencia en Myra era un símbol d’harmonia i convivència religiosa perfecta. Però en Nicolàs quan estava cabrejat tenia molt mala llet, així doncs va ordenar destruir-lo totalment, es més, va agafar un martell i va col·laborar-hi personalment. I això es el que Nicolàs entenia per tolerància religiosa.

Una altra cosa que va fer Nicolàs va ser acabar amb la fam de Myra gràcies als seus poder màgics. Per què tenia poders màgics? A veure, era el futur Pare Noel, per què us costa tan de creure que tingués poders màgics? Si voleu referències consulteu-les aquí. Per aquest fet el van convidar a Nicea on es va celebrar el primer concili ecumènic de la cristiandat celebrat per Constantino per discutir sobre la Santa Trinitat que en aquells temps tenia dividida la comunitat cristina tal com actualment hi ha els partidaris de Cola-Cao i els partidaris del Nesquik. Hi havia bàsicament dos corrents de pensament, la primera defensada per un presbiteri anomenat Arrio, que era tan modest que va anomenar la seva teoria com Arrianisme, modèstia en estat pur, ja ho veieu. La seva idea era que Jesucrist era el fill de Deu, però que no era Deu. Això vol dir que Jesús seria com la K en el pòquer i el seu pare seria l’As. Si Jesús hagués sigut Déu hagués tingut més poders que convertir l’aigua en vi, caminar sobre l’aigua i algun detallet trivial més. Per exemple, hagués pogut baixar ell solet de la creu i matxacar els romans amb raigs làsers llançats pels ulls o alguna cosa guai per l’estil. Però Nicolàs era contrari a aquesta teoria, així doncs va utilitzar arguments més poderosos; es a dir, es va aixecar i li va fotre un cop de puny a Arrio i el va deixar estirat a terra amb el llavi partit. Aquí els sacerdots es van aixecar i van començar a protestar. Total que van acabar empresonant a Nicolàs de nou. Aprofito que es el moment de màxima tensió de la història per fer una pausa i així capto l’interès dels lectors perquè tornin demà si volen saber com aconsegueix sortir-ne d’aquesta en Nicolàs. Soc un mestre del suspens, ho sé.

Com deia ahir, aquesta setmana toca parlar de la vida i miracles de Sant Nicolàs. Arribats en aquest punt, em deixeu que us expliqui algunes de les seves obres i miracles? No se perquè pregunto…

Hi havia un home molt desgraciat que a sobre de ser pobre tenia tres filles que no hi havia manera de casar, les quals no eren precisament belles sinó més aviat tirant a besties. Així doncs l’home va optar per la opció més cristianament correcte, va vendre les filles com a esclaves a un prostíbul; com a mínim d’aquesta manera la cambra de bany de casa deixaria d’estar permanentment ocupada. El jove Nicolàs va rebre la notícia via WhattsApp de tan lamentable fet. De nit, es va acostar a la, sent generosos amb paraula “vivenda”, del home i després d’esquivar el sofisticat sistema d’alarma que consistia en un cable amb llaunes de fanta penjant, es va colar per la finestra i va deixar un sac d’or dins d’una sabata que s’estava assecant al costat del foc. Ja es podria imaginar la cara de felicitat de l’home al trobar-se la sabata plena d’or en comptes de xinxes i paparres que era lo habitual. Així doncs, amb una dot d’una bossa d’or ja seria molt més apetitós casar-se amb una filla, encara que aquesta fos la gran i ja tingués uns 15 anys i per tan ja se li començava a passar l’arròs pels canons de l’època. Així va ser com la filla gran va trobar marit, però les altres filles sense la dot de l’or no eren apetitoses, així doncs en Nicolàs va haver de repetir la tàctica la segona nit i d’aquesta manera l’home va poder casar la filla mitjana amb un fuster. A la tercera la nit en Nico estava fent el mateix procediment però va ser detectat pel sistema d’alarma de les llaunes de fanta i l’home el va agafar amb les mans en la massa. Aquest li va preguntar què volia a canvi de l’or i en Nico, com que ja es veia a venir que si escampava la notícia que anava repartint bosses d’or es quedaria pobre de seguida, li va dir “No diguis que he sigut jo, digues que ha sigut Deu que sempre escolta les pregaries”. Què voleu que us digui, sembla que la teoria d’una sabata màgica que fa or es més creïble.

Què us ha semblat la història? Us agradat? Doncs deixeu-me explicar una altra història que il·lustri el caràcter d’en Nicolàs, de totes maneres no teniu els mitjans per impedir-m’ho… Seguint el consell del seu tiet, el futur Pare Noel va agafar un vaixell cap a Terra Santa per visitar els llocs de moda entre els cristians: Jerusalem, Betlem, el mont Calvari, el Sant Sepulcre, el casino,… Durant el viatge va somiar que una horrible tempesta cauria sobre el vaixell. En aquella mateixa nit també va somiar amb un trineu carregat de regals estirat per uns cérvols molt grossos, però això no es rellevant per la història que us vull explicar. Al despertar-se va anar a explicar ràpidament el seu somni al capità, el dels cérvols no, l’altre. El capità el va ignorar com aquell qui sent ploure, es una manera de dir. Com no podia ser d’una altra manera la tempesta es va formar de cop i va ser tan violenta que va ser classificada per majors de 13 anys. Els mariners desesperats pel que se’ls venia a sobre van passar de resar al nou Déu cristià de moda i van resar al seu antic Déu amb cap de cocodril, què mirat fredament se’l veu força més adaptat al medi aquàtic. Però el Nicolàs va dir “No patiu idiotes pagans! Resaré 38 pare-nostres i 70 ave-maries i així Déu ens salvarà!” N’hauria pogut resar 37 o 39, però el número era el 38 perquè [pendent de documentació]. Al acabar de resar la tempesta va parar de cop i així va salvar la nau. El capità va intentar restar mèrits al Nicolàs preguntant-li pels mariners que s’havien ofegat, però en Nicolàs va excusar-se dient que justament eren els que no creien en l’autèntic Deu cristià, casualitats de la vida.

Amb Sant Nicolàs a bord el Costa Concordia no hagués passat res

Amb Sant Nicolàs a bord del Costa Concordia no hagués passat res

Al cap d’uns mesos, quan en Nicolàs va tornar del seu viatge per Terra Santa després d’absorbir coneixements cristians com una esponja, va anar a veure al seu tiet al monestir. El tiet va llençar algunes indirectes al Nicolàs perquè deixés anar més pasta pel monestir, perquè ja sabeu, un camp de golf de 18 forats costa de mantenir. Llavors en Nicolàs li va comentar que tal com li havia dit havia estat absorbint l’escènica l’essència de la Cristianitat. “Idiota!” Li va dir el seu tiet “Et vaig dir que anessis a buscar ‘Essència’, de Terra Santa, una recopilació dels millors poemes dels cèlebres bards vascons!”. Quina anècdota més bona, eh? No es per partir-se de riure? No? Es que fa 1.800 anys l’humor era diferent… En fi, demà més!

Ja que estem en època nadalenca Pons’s Blog està orgullós de presentar la setmana del Pare Noel. Cada dia laborable d’aquesta setmana us oferiré una o vàries de les aventures històriques de Santa Claus, més conegut en les nostres terres com a Pare Noel. Gràcies o per culpa de la globalització aquest ésser s’ha convertit en la imatge més representativa del Nadal per sobre d’altres com ara que se jo… Jesucrist o Hold Nickar, el famós dimoni de la mitologia escandinava, si a casa vostra no sou prou pagans com per conèixer un ésser tan guai que vola muntant en un boc infernal es el vostre problema.

Quan pensem en el Pare Noel ens ve al cap la imatge dissenyada per Clement Clarke Moore i caracteritzada per Thomas Nast a finals del segle XIX en els EEUU. Però l’origen real queda molt lluny en l’espai i en el temps. Si amics, aquesta serà una d’aquelles estranyes vegades en les que es nota que m’he documentat per fer un post i no m’ho he inventat tot com simplement sol ser habitual. Els orígens de Santa Claus es remunten a la Turquia del segle III, concretament a la ciutat costera de Patara, si no sabeu on cau vol dir que no sou un dels magnífics participants de Saber y Ganar. Per tal que us situeu està al oest de Myra, que com tots sabreu actualment es diu Demre. Doncs a Patara, no confondre amb Patata, localitat pròspera gràcies al cultiu d’un tubercle que no diré quin es per mantenir la intriga; es on va néixer Sant Nicolàs, educat per uns pares més cristians que Ned Flanders. Més endavant aquest nen es convertiria en un sacerdot que defensaria les creences religioses a qualsevol preu, incloent la destrucció de temples pagans, sense pensar que en un futur es podrien haver convertit en boniques atraccions turístiques.

Coca-cola ha envermellit dos conceptes turcs: La bandera del país i Santa Claus

Coca-cola ha envermellit dos conceptes turcs: La bandera del país i Santa Claus

Lamentablement, mentre els pares d’en Nicolàs predicaven el cristianisme per l’imperi romà van morir a causa d’una epidèmia, que era la causa de mort més normal en aquells temps després de la intoxicació per metalls pesats, el metall en qüestió era l’acer temperat i la intoxicació era produïa quan et clavaven l’acer en forma d’espasa. Siguin com sigui els pares d’en Nico (hi ha confiança) eren força adinerats i li van deixar tots els calers com a herència. En comptes de gastar-los en tapar forats tal com fan els guanyadors de la loteria actualment, va decidir gastar la pasta en ajudar als nens pobres, els famolencs i als malalts; gent rara n’hi ha hagut sempre. Llavors va traslladar-se a l’abadia del seu tiet per millorar els seus coneixements teològics i allí va llegir un munt de llibres que pel seu contingut sospito que eren escrits per gent amiga dels al·lucinogens. D’aquesta manera es va convertir en un integrista cristià, sí, sí també existeixen integristes que no són islàmics, qui ho diria, oi?

Demà continuaré amb algunes anècdotes sobre la vida de Sant Nicolàs, sobretot no falteu! Perquè si falleu  a la vostra cita diaria amb Pons’s Blog ell ho sabrà i no us portarà regals