Archive for the ‘Divagacions meves’ Category

La castanya es tan preuada que ha influenciat en la creació de personatges importants, i altres que no com és el cas de la foto

La castanya es tan preuada que ha influenciat en la creació de personatges importants, i altres que no, com és el cas de la foto

Si no heu llegit el post d’ahir us recomano que us el llegiu perquè sinó es possible que no entengueu el post d’avui, coses dels arcs argumentals complexos d’aquestes festes i tal. Bé, hauríeu de ser una mica totxos per no entendre un post sobre la castanyada, però per què coi em molesto a numerar els casos típics sinó per llegir-los per ordre? Creieu que ho faig per gust?! Creieu que m’agrada?!! Creieu que sóc un maniàtic de l’ordre?!!! Perdoneu, a vegades em poso nerviós. Continuo parlant de la Castanyada.

Comencem amb la història antiga. En la prehistòria la castanya era important en l’alimentació igual que els aglans perquè qualsevol comestible que aparegués penjat d’un arbre i només estirant el braç ja el poguessis agafar i menjar era benvingut pels homes del paleolític que  no eren famosos per ser un sibarites amb el que es posaven a la boca. Més endavant, gràcies al romans que van plantar castanyers per la nostra zona, la castanya es va popularitzar perquè es menjava tan com a fruita “fresca”, seca o bé molta per fer farina de castanya, i això últim no m’ho invento, perquè de tan en tan m’agrada posar dades verídiques en els posts ni que sigui per trencar els esquemes. A partir del segle XVIII va venir la moda del blat de moro i de la patata provinent d’Amèrica i la nostra i estimada castanya va perdre protagonisme, d’aquí ve la famosa dita “de fora vingueren i la castanya ens tragueren”.

Passem a la història de la festa de la Castanyada. La llegenda urbana diu que la costum d’ingerir aquests aliments tan hipercalòrics i tan poc adequats per mantenir la línia es degut a que a la nit de Tot Sants, la tradició cristiana era tocar a morts tot seguit fins la matinada, es a dir, era aconseguir a cops de campana que ningú dormís aquella nit, i per tal d’ajudar als campaners, els seus amics i familiars (com que total, tampoc podien dormir) els hi donaven aquests aliments tan energètics per no defallir, penseu que en aquell temps encara no s’havia inventat el Red Bull ni altres drogues dures. Una altra versió explica que la cosa també prové del segle XVIII i que en els antics àpats funeraris es servien a part de les avorrides llegums i  la indesitjable fruita seca, els pans votius, coneguts pel populatxo com panets, panellons o panellets, veieu per on van els trets, oi? A part, l’àpat tenia un sentit simbòlic de comunió amb les ànimes dels difunts ja que tot torrant les castanyes, es resaven les tres parts del rosari pels difunts de la família. Això amb el temps ha anat evolucionant, de tal manera que s’han eliminat les parts supèrflues, per això avui en dia per la castanyada no mengem castanyes i si que resem el rosari, o era al revés, ja no ho recordo.

Què us han semblat el parell de posts sobre la castanyada? Us he fet venir ganes que arribi Tot Sants?

També reparteixen castanyes però no només per Tots Sants

També reparteixen castanyes però no només per Tots Sants

Entre d’altres objectius, com ara la dominació mundial, Pons’s Blog té l’objectiu de culturitzar els seus lectors, de moment de manera gratuïta. Acostant-se una data senyalada en el calendari tradicional català he decidit aprofundir en la cultura popular d’aquesta festa anomenada “Castanyada”.

Tradicionalment la Castanyada és una festa popular catalana que es celebra el dia de Tots Sants, pels més ignorants del santoral això vol dir el dia 1 de novembre, pels més despistats això vol dir d’aquí quatre dies. Però en els darrers anys la celebració s’ha desplaçat a la vigília (el dia abans, pels que vinguin de l’ESO) d’aquesta data, això no és el zero de novembre (¬¬), sinó el trenta-u d’octubre. Però la Castanyada no és celebra només a Catalunya, també la fan a Occitània (per no embolicar als de l’ESO simplificarem dient que és la part sud de França, a saber què es França suposo que hi arriben). Però a Occitània no li diuen Castanyada, perquè sinó els catalans els acusaríem de reproducció il·legal tal com si fóssim de la SGAE, per tan ells li diuen Castanhada, exacte, tan sols canvien una lletra per una altra, tal com si és tractés d’una falsificació xinesa que canvia Rolex per Trolex. Però la seva Castanhada és més aviat una festa de celebració de la tardor en comptes de ser associada al dia de Tots Sants.

La Castanyada prové d’una festa ritual funerària, igual que l’anglesa Halloween, el Magosto dels asturians o els Samhain dels celtes, no cal dir que la nostra Castanyada es millor que qualsevol d’aquestes tres, per què? Fàcil, perquè com qualsevol festa catalana lo important es el menjar, què havia de ser sinó? La família? Collonades… Lo tradicional es menjar castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada, bé, això últim ningú s’ho menja perquè una cosa es que sigui tradició i l’altra es que a algú li agradi. La beguda típica de la Castanyada es la cherry coke, ai! M’he confós! Volia dir el moscatell.

Però el més típic de la festa i de fet és l’element que li dona nom són les castanyes, que són venudes per les entranyables figures de les castanyeres, unes velletes arrugades que durant la resta de l’any ningú sap on són, el més probable es que no existeixin i només es materialitzin per aquestes dates, segurament la resta de l’any deuen anar saltant d’un univers paral·lel a un altre seguint les castanyades dels altres univers, es una teoria que he fet jo mateix conjuntament amb Stephen Hawking. La tradició mana que les castanyeres vagin ben abrigades amb farcell al cap inclòs, i estiguin al costat d’un foc ben calent torrant castanyes, encara que gràcies al canvi climàtic a finals d’octubre encara faci calor. Perquè les castanyes no són com la pizza que et pots menjar les sobres fredes a l’endemà següent, les castanyes s’han de menjar calentes sí o sí. També es indispensable que les castanyes siguin venudes en un recipient únic i exclusiu que els matemàtics anomenen “paperina” invariablement feta amb un full de diari (no, La Razón no compta com a diari). Això em porta a preguntar-me què farem en un futur proper quan ja no existeixin els diaris en paper, ens posaran les castanyes sobre l’iPad?

Demà continuaré parlant sobre la història de la Castanyada, no falteu o us llençaré una castanya al cap!

BCPP: McAbeu

Si tens la ment inquieta i de tan en tan li fas un cop d’ull al calendari en comptes de ser com un rumiant que simplement deixa passar els dies al seu voltant, t’hauràs adonat que falten pocs dies per la castanyada, per això li vull dedicar un post a un element emblemàtic d’aquesta festa, segur que penses en la castanya, però no, és el panellet! És cert que el nom de la festivitat ve donada per la castanya, però no li veig gaire misteri a preparar una castanya, tota la dificultat consisteix en collir de l’arbre la castanya, pelar-la i menjar-la, i si ets molt exigent fins hi tot la pots torrar abans, però la cosa no té més problema, fins hi tot el votant mig de Ciutadans ho podria fer amb l’entrenament adient. El moniato encara és més senzill, ja que ni tan sols has de pujar a un arbre per agafar-lo. Per contra dels anteriors elements típics de Tot Sants, el panellet té més complexitat, primer de tot els panellets no creixen als arbres, mostra que la natura no és tan sàvia com diuen ja que l’evolució no ha creat el panelleter. I segon i més important quan vas a comprar-los pel mateix pes els panellets valen unes trenta vegades més que les castanyes o els moniatos. Queda clar qui es l’autèntic guanyador de la castanyada, efectivament, els pastissers.

Per comprar aquesta pila de panellets has de demanar una hipoteca

Per comprar aquesta pila de panellets has de demanar una hipoteca

Per si hi ha algun lector que ha viscut tota la vida com un ermità i justament està llegint el meu blog avui (podria passar) explicaré que un panellet es com pastisset petit, generalment rodó (o com a mínim s’intenta), fet amb una massa de sucre, rovell d’ou i ametlla, i moltes vegades porta patata o moniato perquè la massa d’ametlla es caríssima i s’ha d’abaratir el cost, igual que fem quan tallem la cocaïna, eh? que com ho sé això? Per les sèries, es clar, per les sèries… Els panellets solen estar arrebossats d’elements com ara pinyons, ametlla esbocinada, coco, xocolata i un llarg etcètera només frenat per la imaginació del cuiner, però els més típics són els de pinyons i ametlla, motiu per el qual per aquestes dates el preu de l’ametlla es posa al nivell del caviar de Beluga i el preu del pinyó puja fins gairebé atrapar el de la tinta d’impressora.

A Catalunya ens els solem menjar pels voltants de tot Sants, perquè si en els mengéssim durant tot l’any els acabaríem avorrint. A part de Catalunya també en mengen a Eivissa i al País Valencia, i cada vegada més a altres llocs perquè són bons i contràriament al que donen a entendre els resultats de les eleccions, la gent no es pas tonta. La llegenda diu que l’origen tracta d’un antic culte funerari que consistia a portar uns panets com a ofrena als morts, i havia ser alguna cosa que durés bastant, perquè si una cosa tenen els morts es que no son ràpids menjant. Per acabar el post, ara tocaria posar la recepta de com fer-los, però no vull que algú confongui Pons’s Blog amb un blog de cuina perquè jo odio els blogs de cuina (adéu a la meitat dels meus lectors). Així doncs si voleu saber com es fan busqueu-ho!.

BCPP: Sergi

Segona part del post sobre el moniato, segur que aquesta nit no heu pogut dormir tot esperant la publicació de la segona part del post d’ahir. Pons’s blog, mantenint la tensió dramàtica gràcies a  un tubercle des del 2006 ^^

Si per algun trauma infantil estrany no heu menjat mai un moniato us diré que no es menja cru. Un moniato es un tubercle semblant a una patata, per tan, oi que no us menjarieu una patata crua? Bé, tinc molts lectors, tampoc posaria la ma al foc sobre que cap ho hagi fet alguna vegada… El cas es que normalment un moniato es fregeix o s’escaliva, exacte, com si es tractés d’una patata, veig que aneu aprenent. A Catalunya els mengem al voltant de Tot Sants, motiu per el qual estic publicant el cas típic per aquestes dates i no pas per Sant Juan Joan. De fet, els catalans a vegades fins hi tot el fem servir com a part de la massa del nostre estimat panellet. A València van un pas més enllà i fan pastissos de moniato per Nadal. A Canàries, al ser gent més exòtica i tropical en solen menjar habitualment durant tot l’any, no els tingueu en compte pobrets.

Ara us explicaré com els faig jo. Els parteixo en trossos grossos de la mateixa mida per tal que tots es coguin a l’hora, els poso al forn durant uns 100 minuts perquè m’agrada més el sistema centesimal més que el sexagesimal, i cada vint minuts els hi dono la volta 180º per desconcertar-los una mica. Quan ja fa hora i poc que estan al forn agafo una forquilla i aprofitant que estan desprevinguts e indefens els punxo sense compassió mentre faig aquest riure. Després els trec del forn i els embolico amb paper de diari, no pas perquè es mantinguin calents, sinó perquè es culturitzin ja que no m’agrada menjar aliments ignorants, per això evito sempre fer servir les pàgines de política i esports. Quan crec que amb la calor la tinta del diari ja s’ha transferit al moniato, el desembolico i li poso l’ingredient secret que ha anat passant de generació Pons en generació Pons i que avui privilegiats lectors us passo a vosaltres: La canyella!

Fusionant tradicions: 2x1 Moniatos disfressats per Halloween

Fusionant tradicions: Moniatos disfressats de Halloween, es el que té la globalització

En aquesta època de l’any les parades de castanyes que volen diversificar el negoci aprofiten per oferir no solament castanyes sinó també moniatos als seus clients. Està clar que el món dels negocis és pels innovadors i aventures, us heu baixat ja l’aplicació appNiato? Per Android ja existeix, per Apple sortirà en breu, tot i que evidentment serà més cara. Ja per acabar, sabem que un aliment està en el cim de la popularitat quan a aquest se li ha dedicat una o varies frases fetes, en el cas del nostre ja estimat moniato tenim la famosa “Quedar-se de pasta de moniato”, que no vol dir canviar el color de la pell al taronja sinó que vol dir quedar-se sorprès, oi què al saber-ho us heu quedat de pasta de ídem?

Què us ha semblat aquests dos posts sobre els moniatos? Oi que ara us els mirareu amb més estima? Si veieu per les noticies que el consum de moniatos s’ha disparat no en tingueu cap dubte, no es per l’època de l’any en que ens trobem, és per aquesta parella de posts. Llarga vida al moniato!

Estem a finals d’octubre, això vol dir bàsicament que s’acosten dues coses: El fred i la Castanyada. De la primera no en parlaré perquè estem a Pons’s Blog i no pas en un ascensor. De la segona tothom en parla, sobretot dels dos principals protagonistes, les castanyes i els panellets, però hi ha un tercer element protagonista de la castanyada que sempre es relegat en segon terme i es igualment important; si has pensat en el moscatell tens un problema amb la beguda, em refereixo als moniatos! El pobre moniato està desprestigiat, al moniato se li fa bullying, ja que quan algú diu moniato sempre n’hi ha un que respon “Ai no! Que a mi m’embafen molt!” i els pobres moniatos queden allà humiliats a la plata morts de fàstic mentre veu com les castanyes i sobretot els panellets són menjats amb gust per tothom. Per això vull fer un post reivindicant la importància del moniato. Què collons un post! Dos posts! Perquè el menyspreat moniato s’ho mereix! Ves ara mateix a abraçar un moniato!

El moniato, també anomenat per la gent estranya “boniato”, també anomenat per la gent molt estranya “batata”, anomenat pels científics “Ipomoea batatas” i fins hi tot hi ha algun degenerat que l’anomena patata de Màlaga (?!) és una planta de la família de les convolvulaceae (ui tant…), conreada per la seva arrel tuberosa que no fa bonic però és comestible; això explica perquè es habitual trobar gent que menja moniatos però en canvi costa més trobar gent que tingui una foto d’un moniato emmarcada sobre el moble del rebedor.

Per què hi ha un Mr Potato i no un Mr Moniato? Això es discriminació!

Per què hi ha un Mr Potato i no un Mr Moniato? Això es discriminació!

Passem a la història. El moniato és originari de Llatinoamèrica on forma part des de l’època precolombina de la dieta local. Va arribar a Europa al segle XVI i s’ha difós àmpliament per tot el món, inclús a Terrassa (buuuuu). Els massacradors, vull dir els gloriosos i aguerrits conqueridors espanyols, van tenir el plaer de conèixer el moniato quan van arribar al Carib abans que la patata per això el nom de batata va inspirar el nom per la patata que descobriren més tard, i no pas al revés com la gent sol pensar, o com a mínim això era el que es pensava el meu company d’oficina quan li he preguntat.

Si busques moniatos penjats d’un arbre no en trobaràs cap, millor buscar-los sota terra, i millor encara si la planta que sobresurt del terra es una moniatera, de debò que es diu així, quan em documento per un post vull que es noti. De fet el moniato no es la fruita de la moniatera sinó que n’és l’arrel. Això que per algú pot semblar evident per una persona de ciutat com jo no es tan trivial, ja que abans de documentar-me pel post pensava que naixien directament agrupats amb una bossa de malla de dos quilos. Després de fer personalment una entrevista a una moniatera, aquesta m’ha dit que li agrada vegetar a 24ºC a més de tenir una humitat tirant a alta, per això les moniateres solen néixer en un planter i després es planten els esqueixos a terra. Pons’s Blog, entrevistant moniateres des del 2006 ^^. Així doncs, les moniateres trien per viure els països tropicals humits. Segons la dada anterior, quin diríeu que és el país que en produeix més quantitat? Brasil? Perú? Andorra? Us donaré una pista, la majoria de vegades que formules una pregunta del estil “Quin és el país que més X produeix?” Doncs la mateixa resposta també es vàlida pels moniatos, efectivament em refereixo a la Xina, que conrea [atenció al percentatge espectacular] el 83% de la producció mundial de moniatos! Que com ho sé jo? Fàcil, li he preguntat al Yuan, que és el propietari del bar de la cantonada, llavors m’ha dit si volia un moniato amb el cafè amb llet, sens dubte la falta de sentit comú es la única raó per la qual els xinesos encara no dominen el mon…

Demà la segona i última part del monogràfic sobre el meu estimat moniato.

BCPP: McAbeu, Gemma Sara

Hola, sóc Pons McClure i em recordareu d’altres anècdotes com el “Ramat d’àvies” i “Visites inesperades de dissabte al matí”, l’anècdota d’avui es titula “Portes: Més complicades del que semblen”.

En aquestes alçades de la meva vida un es pensa que ja sap que la gent pot arribar a ser molt inútil, però situacions com aquesta em fan veure que el nivell d’inutilitat d’alguna gent pot arribar a nivells que no sospitava possibles. Primer de tot deixem posar-te en situació. Jo visc en un pis, em sap greu decebre’t si pensaves que algú de la meva categoria hauria de viure en una mansió rodejada d’uns jardins victorians de 50 acres. Com la majoria de pisos, el meu té una entrada comunitària pels habitants del bloc de pisos, així doncs a vegades em veig coincidint amb algun veí, com és el cas del vespre passat . Potser no caldria però per si de cas t’explicaré com funciona una porta, fins fa poc pensava que realment no calia explicar a ningú una aparell tan comú però sembla ser que m’equivocava. Una porta té a grans trets dos estats possibles, oberta i tancada, quan està oberta es pot passar, quan està tancada no es pot passar, a la meva edat i explicant com funciona una porta, el que té la vida, en fi… També existeix un estat intermedi entre oberta i tancada que es podria anomenar com “entreoberta”, però això ja són tecnicismes que deixaria per un curs avançat. En el cas de l’entrada del meu pis el que trobes al obrir la porta són quatre graons, fins fa temps només hi havia això quatre graons, però fa un parell d’anys també hi ha una plataforma elevadora que ajuda a salvar els graons per la gent amb mobilitat reduïda, mai he vist a ningú que l’hagi fet servir però això ja es un altre tema. El cas es que la plataforma elevadora ocupa dos terceres parts de l’escala original, com que la porta s’obra cap endins, per tal d’accedir a l’escala no es suficient en entreobrir la porta sinó que cal obrir-la del tot, però es una cosa que qualsevol persona amb les capacitats visuals funcionals pot apreciar sense problemes, a part que un té la experiència dels dos anys que fa que existeix aquest petit impediment sobre l’escala. Hi ha una altra opció que es entrar obrint molt poc la porta, tancar la porta i després pots accedir a l’escala. Per acabar un detall, la porta en qüestió té la particularitat que es manté oberta si la deixes oberta del tot, però que es tanca sola si la deixes entreoberta. Bé, crec que amb això ja et pots formar una imatge mental de com està organitzada l’escenari.

Arribava jo amb la bici i vaig veure que hi havia una dona d’uns 50 i escaig anys amb el que segurament seria el seu fill d’uns 15 anys, la veritat es que sóc molt dolent determinant la edat dels nens, no m’hi fixo massa amb ells perquè no solen servir per res i per això els intento ignorar, per tan, el nen en qüestió podia tenir tan 10 anys com 20, i he fet la mitjana i per això he dit 15. El cas es que per aprofitar que estaven entrenat aquests dos individus vaig dir:

-Deixa la porta oberta si us plau
-¿Qué?
-Puerta abierta, el contrario de cerrada…
-Ah! Sí, claro.

Si hagués sabut el que m’esperava no hagués dit res i m’hauria estalviat molt de temps, però per contra no hauria tingut aquesta entretinguda anècdota per explicar. Primer la dona entra obrint poc la porta i passa ella però abans que el nano pugui entrar la tanca, però veu que això no funciona i torna a entreobrir la porta perquè passi el nano i torna a tancar la porta, i veu que allò no funciona, així doncs surten els dos a fora perquè… no se ben bé perquè, torna a entrar la dona només entreobrint la porta i un cop a dins tanca la porta, llavors es posa a dalt del primer graó i com pot obre del tot la porta, perquè suposo que obrir la porta del tot des de bon principi hagués sigut massa fàcil i està clar que aquí no em vingut a fer les coses fàcils. Mentrestant jo ja havia superat l’etapa de plorar i simplement estava gaudint de l’espectacle amb un somriure perquè un show així no es veu cada dia, a més, el meu subconscient ja havia afegit a la situació la musiqueta de Benny Hill. Finalment la dona obra del tot la porta i pot entrar el seu fill i ràpidament jo al darrera no fos cas que decidís tornar a tancar la porta. Per evitar més mal de caps i així evitar crear un embús en una zona tan poc transitada com l’entrada del portal del bloc, vaig dir “No se preocupe, ya cierro yo”.

Aquest dilluns vinent serà festa, ja que el 12 d’octubre es la festa nacional d’Espanya, ja sabeu, el país aquell al qual de moment hi estem enganxats. La principal característica d’aquesta festa es una desfilada militar al que assisteixen per decret la família real (no imaginària), i els representants dels poders de l’estat, incloent les autonomies, perquè ja que ens fotem el matí enlaire doncs ens fotem tots per igual, perquè després no diguin que Espanya fa discriminacions segons la autonomia…

Es celebra el dia 12 de octubre, perquè en teoria va ser quan en el 1492 Cristóbal Colon va arribar a Amèrica, encara que realment no tingués ni idea d’on coi estava arribant, es a dir, va ser prou llest com per dir que allò no era aigua sinó que era terra ferma sobre la qual un podia caminar sense por a ofegar-se. Va ser més tard quan gent més espavilada, com ara Americo Vespucio, que després de recorre gairebé tot el contorn de les coses de l’Amèrica del Sud es va aventurar a dir que ves per on allò semblava un continent nou i que menys que donar-li el seu propi nom, modèstia a part, molt a part.

No se com podien viure aquella gent fins al segle XV sense ser descoberts

No se com podien viure aquella gent fins al segle XV sense ser descoberts


Hispanitat es un terme del espanyol clàssic que a principis del segle XX ningú feia servir, però en el 1926 el sacerdot Zacarías de Vizcaya va proposar recuperar-lo, i com que en aquest país sempre hem sigut molt de fer cas a la església catòlica qualsevol li portava la contrària. Bé, abans del 26 el dia de la Hispanitat era conegut com “Dia de la raza” o sigui que molt políticament correcte tampoc era. Seguint amb els sants, la afortunada Santa que té l’honor de comptar amb el títol de Reina de la Hispanitat es Santa Maria de Guadalupe de Extremadura, gràcies a la seva gesta descobridora i evangelitzadora d’Amèrica, podeu comptar que la gent d’allà li feia molta falta que l’anessin a evangelitzar.

Segons la llei 18/1987 el títol oficial es “Fiesta Nacional de España! Que se sientenen coño!” Bé, la segona part no, es collita meva, però no trobeu que li queda bé? Sigui com sigui la festa aquesta es coneguda per altres noms tan o més divertits “Día Nacional de España” perquè recordeu que els nacionalismes són tots dolents menys si es tracta de nacionalisme espanyol, llavors es un bon nacionalisme. “Fiesta de la Hispanidad”, aquest es el més popular i el que la gent més fa servir, per exemple quan aneu a buscar el pa no us desitgen els vianants que us creueu pel carrer alegrament “Feliz Fiesta de la Hispanidad!”? Com deia abans també es conegut com “Dia de la raza”, És cosa meva o això sona molt racista? El següent nom és molt bo “Día de la Madre Patria” Perquè mare no hi ha més que una i aquesta mare es sens dubte la pàtria. També es conegut com “Dia del descubrimiento”, aquest m’agrada molt perquè no específica què van descobrir, igual que el dia que ho van descobrir tampoc tenien ni idea del què estaven descobrint, si haguessin preguntat als locals potser s’hagués assabentat, però això de preguntar sempre ha sigut poc espanyol, val més aparentar que un sap les coses. “Día de Colón”, el detergent no, el de l’home que va sortir a comprar tabac i va arribar a Cuba. Per acabar, el 12 de octubre també es conegut com el “Dia del Pilar”, perquè la onomàstica (això vol dir el Sant del dia) ja estava ocupat d’abans. Com ja sabeu la verge Pilar es la patrona d’Aragó i de la ciutat de Zaragoza, Zara pels amic d’Amancio Ortega. Per tan si aneu per aquestes dates a la capital aragonesa trobareu que la festa es doble. I amb això acabo el post informatiu d’avui, sigueu bons i celebreu com cal la Hispanitat, o no.

BCPP: Eva, Sergi

Teoria política avançada per Pons
xbd0cd110-1a4b-11e3-b7a3-7054d21a8f10.jpg.pagespeed.ic.QWzJx8GR4s
En aquest blog no es parla de política, per tan si us en parlo és perquè la cosa es seria. Us diré un secret polític que les altes esferes del PP i del PSOE no volen que es sàpiga, de fet, publicant aquest post estic posant en perill la meva integritat i el que és més greu la integritat d’aquest blog. De fet, si aquest blog queda esborrat de la bloggosfera sense deixar rastre serà degut a aquest post, o el que es pitjor, si el dilluns aquest blog continua publicant casos típics amb temes tan banals com per exemple el dia internacional de la pregunta estúpida (en serio que no sóc jo qui s’inventa aquests dies mundials), serà perquè m’han censurat i m’han amenaçat per tal que no torni a tocar mai més temes polítics tan delicats.
x4e91e470-197c-11e3-8724-7054d21a8f10.jpg.pagespeed.ic.RKkwhsF1oH
La veritat que s’amaga es la següent: Partits tan nacionalistes espanyols com el PP o el PSOE realment volen la independència de Catalunya. Què? Com? Que si m’he tornat boig? No, tot el contrari, només cal pensar-hi una mica. Durant els darrers temps el govern central no ha estat atacant Catalunya? No l’ha estat menytenint? Ho ha fet de manera indirecta i subtil? O ha sigut de manera clara i descarada? Sense anar més lluny, la famosa entrevista de Rajoy a Onda Cero per Carlos Alsina on (una vegada més) Rajoy queda en ridícul o bé mentint o bé ignorant la realitat (decidu vosaltres quin cas es pitjor) sobre el tema de les nacionalitats espanyola i europea. Realment penseu que el president del govern pot ser tan idiota per estar desinformat en un tema tan actual com aquest? O bé penseu que és prou imbècil com per pensar que ningú es donarà compte que està mentint sobre el què diu? Si aquest fos el únic cas podríem veure-ho com un fet aïllat i possible, però hi ha molts altres exemples. I què s’aconsegueix amb tots aquests casos? Simplement crear independentistes. I això es precisament el què volen! Volen desfer-se dels catalans! Però si realment volen això per què no ho diuen clarament? Perquè saben que això no funcionaria, si ara surt Rajoy i diu “Val, es veritat, volem que Catalunya marxi d’Espanya”. Ep! Què passaria aquí?! Milers i milers de catalans desconfiarien i l’independenstisme desapareixeria de cop. Per tan no hi ha cap dubte, demanant la independència lo únic que estem fent es seguir la voluntat del PP / PSOE encara que públicament ells no ho reconeixerien mai perquè són més llests que nosaltres. Només em queda aplaudir-los per aquesta brillant maniobra política digne d’un geni del mal.

Després d’haver destapat la veritat sobre la situación actual ara ja esteu plenament informats per poder votar en conseqüència aquest diumenge. Pons’s Blog, servei d’informació política ciutadana des del 2006 ^^
BCPP: Sergi

17/07/2021 La continuació del projecte nom en clau “Pons” ha sigut un èxit. El nou espècimen anomenat “pons008” ja funciona de manera autònoma, tot i que de moment les seves funcionalitats són molt rudimentàries i bàsiques. Espero que en un futur proper adquireixi habilitats i sigui més útil, o simplement útil, perquè de moment la habilitat més destacable que domina es respirar autònomament.

En un futur no massa llunyà, quan l’espècimen tingui més independència crearà el seu propi blog, però de moment, vistes les seves limitacions li he apropat el teclat per tal que tingui l’honor de col·laborar en aquest, la seva primera aportació ha sigut “hhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh”. Reconec que no es un principi molt prometedor.
De moment estic treballant per aconseguir que la seva primera paraula sigui “Pons”. Lamentablement, l’únic que de moment surt de la seva boca son babes. Els meus inicis també eren tan poc encoratjadors? Hauré de preguntar-ho al pons006.

De cara a convertir-se en un autèntic Pons he marcat unes fites en el seu calendari formatiu:

  • Escriure
  • Escriure al nivell del becari
  • Escriure amb coherència
  • Escriure al nivell dels blogs de la catosfera
  • Escriure al nivell dels primers casos típics de Pons’s Blog
  • Escriure al nivell dels casos típics actuals de Pons’s Blog
  • Escriure a un nivell superior a Pons’s blog? Ja ho veurem.

Entremig d’aquests punts he obviat passos obvis com ara aconseguir els seus propis lectors fidels, aconseguir la seva pròpia ahse, aconseguir el seu propi becari, aconseguir fama en la catosfera, etc. Seguiré informant sobre com avança el projecte.

El post d’avui el trobareu en el Cartes al futur. Si teniu un dubte tan existencial com ara on deixar els comentaris, doncs allà mateix.

Si busques informació útil sobre la campanya electoral de Sabadell aquest no és un bon post per trobar-ne, però sempre serà millor que alguna que d’altra pàgina més allunyada de la realitat política sabadellenca com per exemple aquesta del PP. No em faig responsable si el vostre ordinador agafa un virus per haver entrat a la pàgina anterior.

No és habitual en aquest blog trobar post sobre actualitat política, però crec que m’ha afectat veure cada matí i cada tarda penjat en el meu carrer el socialista aquest, bé, l’home no està penjat, està penjada una foto seva, bé, no és solament una foto, es una repetició de la seva foto fins la sacietat, està tan repetit que al principi sentia indiferència per ell, però ara li he agafat mania. Perquè després diguin que els cartells no serveixen per res! Hi I tant que serveixen! Serveixen per agafar antipatia.

tumblr_lxknoqghsC1qbogk6o1_500A Sabadell tenim un grup de gent que es diu Crida, son els “perroflautes” o “xirucaires” que no poden faltar, un d’aquests potser li sona a algun fan del Barça, es un tal Oleguer Presas, lo curiós es que en la seva fitxa diu “Cooperativista en l’àmbit de l’energia. És membre de Som Energia, el COOP57 i el Seminari d’economia crítica Taifa.” Per enlloc diu que ha guanyat una copa d’Europa! Quin altre candidat podria presumir d’un premi així?! Però no patiu, està en la posició 23 de la llista, no sortirà pas.

També hi ha un grup que es diu Unitat pel canvi, pel nom a ningú li sonarà, aquest grup es un matxambrat que el formen gent de Podemos, Iniciativa i altres partits bolivians. L’anècdota es que la seva campanya aèria (penjar cartells de fanals) s’ha convertit en una campanya terrestre, ja que aquests dies de pluja i una mica de vent ha fet que varis dels seus cartells hagin caigut fins al peu dels fanals. Són els únics cartells que veig que els hi passat, qui sap, potser és una metàfora dels resultats que trauran en els comicis.

Sobre Ciutadans tinc una anècdota propera, resulta que el candidat a alcalde és el fill dels veïns dels meus pares. Qui ho havia de dir! Gairebé semblaven normals! Com diuen els tòpics sempre saludaven. A veure, es notava que per exemple no eren votants acèrrims de ERC però no se, un potser pensaria que serien votants del PSC. Els meus pares se’ls miren amb suspicàcia en les reunions de veïns.

Sobre ERC tan sols comentar que el seu candidat es diu Juli, com el Cesar, esperem que els seus col·legues no l’apunyalin… De totes maneres a les municipals ERC mai ha pintat gran cosa a Sabadell.

Em sap greu però de CIU no tinc cap anècdota a comentar, simplement els hi van bé les coses perquè després de l’espectacle Bustos (socialista) molta gent havia de votar a un partit conegut i CIU va ser l’escollit.

Com a partits importants em sembla que no em deixo res, perquè parlar del Pacma (sempre he pensat que en aquests guanyarien més amb “n” al final), Guanyem (un nom massa optimista), UPyD (ja ja ja) o PST (que vol dir Partido Socialista del Trabajo, veieu com em documento un munt per fer els posts!), no val la pena ni fer l’esforç de buscar la pàgina web, si es que la tenen.

Aquest dissabte al matí van picar a la porta de casa meva. No esperava cap visita així doncs vaig fer un cop d’ull per l’espiell (“mirilla” per aquells menys versats en l’idioma de Pompeu Fabra). Vaig veure un home d’uns quaranta anys acompanyat d’una nena d’uns deu anys. Vaig pensar que els assassins a sou competents no s’emporten la filla a la feina, en teoria guanyen el suficient com per permetre’s deixar els petits amb una cangur quan surten a matar. Així o bé era un assassí incompetent o bé no era cap assassí, per tan em podria permetre el risc d’obrir la porta. Com que una estona abans havia sortit a buscar el pa anava vestit mig decent, la part indecent eren les sabatilles d’estar per casa, però com que aquestes no tenen forma de, per exemple, conill rosa ni de cap altra animalet vaig donar el vist i plau al meu aspecte. Aclarits aquests dos punts, vaig obrir la porta. No tinc hipertimesia, per tan no us puc relatar la conversa amb total pressió precisió però intentaré fer una aproximació.

– Bon dia – Va dir l’home.
– Bon dia – Vaig contestar amablement
– Perdoni que el molesti, però és vostè un home religiós?
– Mmm sí.
– Catòlic? – Va dir esperançat.
– No, pastafarista. – Vaig dir pronunciant amb calma la paraula.
– Com? – Va dir l’home mentre posava una cara de pòquer digna d’una final del Poker Stars Las Vegas.
– Pastafarisme. De moment no es una religió gaire coneguda. Ens dediquem a adorar una divinitat en forma de monstre d’espagueti. – Per començar no el volia aclaparar amb gaires dades.
– Ah, bé… – Va dir mentre li agafava la ma a la nena.- Encara que no sigui cristià segur que està interessat en fer el bé per la seva comunitat?
– Depèn. – Vaig contestar per tal d’inquietar-lo una mica més.
– Ah… Li deixo aquest fulletó que parla d’un grup de suport espiritual perquè s’ho llegeixi amb calma. Gràcies i adéu.
– Adéu – Li vaig dir mentre ell ja s’estava donant la volta per fugir.

El full va anar a parar al contenidor que faig servir per reciclar el paper i cartró, una mostra que quan m’interessa si que soc capaç de fer un bé per la comunitat.

Els ateus son presa fàcil de qualsevol religió. Suposo que els creients els veuen com un mòbil lliure en el que se li pot posar una targeta SIM de qualsevol companyia. Segur que no havíeu sentit mai aquesta comparació. Per això jo m’he fet pastafarista, cap religiós amb un dit (ja no dic dos) de front gosaria mai intentar adoctrinar un pastafarista. El pastafarisme està expressament dissenyat per defensar-se de la manera més ridícula possible de les “religions tradicionals”, però només per defensar mai per atacar, un pastafarista si no es molestat menja pasta amb pau sense ficar-se amb ningú. Ramen.

BCPP: Xavier Pujol

Carril bici o eslalon gegant? Decidiu vosaltres.

Carril bici o eslalon gegant? Decidiu vosaltres.

Avui m’agradaria parlar sobre els carrils bici. Sabeu que es un carril bici, no? Segons la llei actual un carril bici es la part de l’acera o de la calçada la qual es obligatòria envair per tothom que no vagi amb bici. Sí, sí, ho heu llegit bé, es obligatori, sinó fos així no s’explicaria l’alta densitat de transit no ciclista que es troba en un carril bici, perquè tanta gent no pot estar equivocada, vivim en una democràcia, la majoria ha de tenir raó, no? Que no us enganyin els dibuixets esquemàtics d’una bici pintats sobre el carril, aquella zona és per qualsevol cosa menys per bicicletes. Deixeu-me llistar els principals ocupants del carril bici:

  • Corredors: Gent que corre, des de fa un temps la gent s’ha aficionat a corre. Corre es una moda guai. Es gairebé tan molest trobar gent corrent pel carril bici com la gent que comparteix els seus temps per totes les maleïdes xarxes socials.
  • Àvies: Sorpresos que apareguin en aquesta llista? Si poden estar sobre el carril bici perquè haurien d’estar a la acera? A més les àvies acostumen a moures en grup perquè al tenir una esperança de vida més llarga que els seus marits, aquestes s’agrupen per passejar juntes amb altres àvies viudes i així ocupar més espai. Que no us enganyi la seva aparent falta de velocitat, tenen un instint natural per fer un canvi de direcció just cap on tu havies pensat passar.
  • Nens petits: Els nens petits no sols ocupen el carril bici sinó que fan moviments erràtics per tota l’acera i el carril. En el moment que vagis a passar el nen es llançarà com un kamikaze japonès cap les rodes de la teva bici. Per sort, els nens son de goma i encara que els envesteixis i els passis per sobre amb la bici no els hi passa res. Com a molt els hi queda la cara bruta amb les rodades dels pneumàtics de la bici i ja està.
  • Gossos: Que no us enganyin, no es tracta d’un carril bici, es tracta d’una pista de passeig per cànids. Si l’amo està en el carril el gos estarà a l’acera, i si el gos està a l’acera l’amo estarà en el carril, de tal manera que la corretja formi una trampa mortal pel ciclista. A qui vull enganyar? La trampa mortal es pel gos que morirà ofegat quan li passi la roda de la bici per sobre.
  • Gent: A part de tota la fauna anteriorment llistada també hi ha gent “normal” en el carril bici. Es vox populi que passejar per una superfície més o menys plana es més satisfactori que fer-ho sobre les rajoles amb relleu del carrer.

A la llista podria parlar també dels obstacles estàtics que hi ha en un carril bici com ara arbres, pilons, cartells, tanques, sacs i contenidors d’obra, bancs, parades d’autobús, i un llarg etcètera, però tot això comparat amb els obstacles mòbils anteriors son molt fàcils d’esquivar i gairebé no porten cap emoció al viatge.

BCPP: McAbeu, Sergi

d6362ffe0Vist l’èxit del post: “Pregunta-li al Pons“, he decidit fer una nova versió que es diu “Pregunta-li a l’ahse”. S’apliquen les mateixes normes que en el cas típic de les preguntes sobre mi, es a dir, podem preguntar el què vulgueu, per tan les respostes també seran les que l’ahse vulgui.

Podeu preguntar qualsevol cosa. Voleu saber quines son les seves lectures preferides? Voleu saber si prefereix té o cafè? Voleu saber si li agraden els homes de mitjana edat, amb una mica de panxa però simpàtics i ocurrents? Voleu saber quanta gent ha matat? Cap pregunta serà censurada! Penseu bé abans de fer la pregunta (o preguntes) perquè potser sereu més feliços sense saber la resposta ;-)

“Disclaimer: L’ahse es reserva el dret a maquillar la veritat, o directament a deixar anar mentides descarades, així com directament no contestar. Oferta vàlida únicament per aquest post. Oferta no acumulativa amb altres ofertes o descomptes. Drets reservats a Pons’s Blog, propietat de Pons’s Corporation S.L.”,

b4057eb8f8874d5bdf15a739c59e1a13b9714e7772bbfc9708a3132b30f1d5baQuan una persona es converteix en una personalitat molt famosa, com podria ser el meu cas, es possible que la gent el vegi com a algú inaccessible i allunyat del contacte amb els plebeus. Però com que jo soc tot modèstia no voldria que això passés. Per tan m’agradaria que aprofitéssiu el post d’avui per fer-me totes aquelles preguntes que mai heu gosat preguntar. Què voleu saber sobre el Pons? Podeu preguntar qualsevol cosa i més d’una si voleu, el preu es el mateix, gratis! El primer que se us passi pel cap, ja sabeu que en aquest blog no hi ha censura, com a màxim hi ha l’ahse que us insulta si us passeu. Voleu saber a quina hora vaig a dormir? Voleu saber què menjo per esmorzar? Voleu saber el meu número de la Visa, la data de caducitat i el codi de seguretat? Per demanar que no quedi!

Disclaimer: Em reservo el dret a maquillar la veritat, o directament a deixar anar mentides descarades, així com directament no contestar. Oferta vàlida únicament per aquest post. Oferta no acumulativa amb altres ofertes o descomptes. Drets reservats a Pons’s Blog, propietat de Pons’s Corporation S.L.