Cas típic 3699: noi li agrada noia, noi li agrada Divinity Original Sin 2: Definitive Edition

L’últim joc que he jugat es diu Divinity Original Sin 2, potser us sonarà perquè en el CT3629 us vaig parlar de la primera part. Sabeu aquell tòpic que diu que les segones parts mai són bones? Doncs aquí trobem una altra excepció, les mecàniques del dos estan més polides que les de l’u, la història mola més, els personatges tenen més rerefons i és més bonic. El joc és un RPG d’acció, moviment en temps real, però lluita per torns, per mi la millor combinació. La història arranca quan ens tanquen en una illa presó acusats de ser culpables d’haver fet servir l'”energia de la font”, segons diuen aquesta “energia” atrau dimonis quan es fa servir, és això cert? Bé, a mitges, de fet, el nostre objectiu principal serà descobrir la causa d’aquests dimonis. Em fa molta gràcia la progressió de les missions en aquest joc, comences amb missions tals com trobar l’ovella perduda d’un granger, per acabar convertint-te en un déu per derrotar una maldat que vol destruir l’univers. El sistema de combat és molt variat perquè hi ha una dotzena d’escoles de “màgia”, i cada una té els seus encanteris que a part de rebaixar la vitalitat dels enemics també apliquen diversos efectes, però no de primeres, primer has d’eliminar l’armadura màgica o l’armadura física, depenent de l’encanteri que llancis. Hi ha màgies clàssiques com ara enverinar, congelar o cremar un enemic, o cremar-lo (encara més¿?) amb el necrofoc, però també n’hi ha de divertides com ara transformar l’enemic en un pollastre. La gràcia del joc és fer combinacions que afecten els elements de l’entorn, per exemple, pots fer ploure en una zona, després congelar l’aigua, i després fer explotar el gel.

He jugat un munt d’hores, 150 en total, he anat amb molt calma i fent moltes missions secundàries, i crec que m’he passat més estona amb el panell de personatge obert, canviant atributs, encanteris, habilitats, màgies, creant objectes, endreçant la barra d’accions, buscant ingredients, que no pas realment movent-me pel joc, perquè m’agrada canviar d’idea sobre els personatges a mesura que descobreixo habilitats interessants noves. En el joc pots portar quatre personatges (també es pot jugar portant-ne només dos, però sent més forts), no hi ha classes com a tal com seria un dungeon and dragons, aquí pots anar picant una mica de cada lloc, però està bé cadascú s’acabi especialitzant en alguna cosa. Gràcies que al final del primer capítol el joc et permet editar els personatges he anat jugant constantment amb ells, fins que al final m’he decidit per la següent composició: La meva joia de la corona és una necromàntica èlfica especialitzada en dany físic (Intel·ligència + guerra), aprofitant l’habilitat innata dels elfs per obtenir sang per descomptar els encanteris necromàntics. La segona millor és una maga elementalista (intel·ligència + polimorfisme), especialitzada en aire i terra, (el foc fa més mal, però els aliats acaben fregits també… l’aire atordeix i la terra enverina, que ja m’està bé). El tercer és un arquer (Perícia + guerra) carregat de fletxes, algunes de mal elemental, altres pur mal físic, adaptable a què faci falta en cada moment, ideal per rematar enemics amb atacs a distància i precisos del que quedi viu després dels atacs en àrea fets per les dues anteriors. Finalment, el tanc, que és un llangardaix, (Força + Guerra), el que està en primera línia cridant l’atenció dels enemics. Però bé, el 80% de la feina ho feia la necromàntica, hi ha encanteris molt bons de necromància, sense aquests encara estaria lluitant contra els malvats finals. També m’agrada que tots els personatges tinguin encanteris per eliminar els estats nocius més típics que poden afectar els companys, i pergamins pels més atípics, d’aquesta manera evites que cap personatge perdi el torn.

El joc té un 93 al metacrític. I he trigat 150 hores a passar-me el joc perquè he fet unes quantes voltes.

Cas típic 3682: noi li agrada LIMBO

LIMBO és un videojoc de plataformes amb trencaclosques. Controles el protagonista, un nen que es desperta en el bosc, el qual sembla que tot el vol matar. El teu objectiu és sempre avançar cap a la dreta, el moviment sempre és en 2D, et mous amb les 4 fletxes de direcció més el botó ctrl que et permet empènyer o estirar objectes, res més. El color està absent en tota la història, sempre en blanc i negre, visualment és espectacular, definitivament l’ambientació en aquest món fosc, tenebrós i distòpic és la millor característica del joc. En general els trencaclosques no són molt complicats, però per trobar la solució hauràs de fer unes quantes proves i errors que portaran cap a la brutal mort del protagonista, però no patiu, el joc està ple de check points d’autoguardat. Es necessita una mica d’habilitat en alguns moments per saltar just en el moment adequat, però encara que tingueu uns reflexos de boomer com jo, us el podreu passar sense problemes.

El joc és dels mateixos creadors que Inside, per això tenen un estil distòpic tan semblant. De fet, Inside (2016) és posterior a Limbo (2011), es nota perquè Inside fa el mateix que Limbo, però millor en tots els aspectes, els trencaclosques són més elaborats, són més variats, hi ha més opcions de moviment (el nen ha après a nedar!), el món d’Inside és més complex, és més brutal, té petits tocs de color (la samarreta del nen ara és vermella!) que paradoxalment encara fan que l’ambientació sigui més fosca, i la història d’Inside es nota que va avançant, fins i tot té un parell de canvis de paradigma sobre la mecànica del joc, Limbo només en té un. Això no vol dir que Limbo no estigui bé, però si us agraden aquest tipus de jocs us recomano que primer comenceu per Limbo i després feu Inside, ho gaudireu més. El joc no és gaire llarg, he trigat 5,1 hores a passar-me el joc, i això que hauré mort unes 400 vegades, ja que les últimes proves requereixen bastanta coordinació, jo no les hauria fet an exigents.
Limbo té un 88 al metacrític.

Cas típic 3679: noi li agrada Northgard

Northgard és un joc d’estratègia en temps real d’aquells que a part de lluitar contra la facció rival també lluites per tenir una civilització equilibrada, vull dir que hi ha molts factors que has de mantenir en ordre mentre t’expandeixes, el consum de menjar, de llenya, de felicitat, d’or, el nombre d’edificis per zona, i això sumar-li aconseguir recursos especials com metall o pedra, i quan ja ho tens tot una mica controlat arriba l’hivern i la gent compensa a gastar més menjar i llenya. Això vol dir que com més gran sigui el teu exèrcit més costarà de mantenir i menys unitats civils que et generen recursos podràs tenir, buscar un equilibri. M’he quedat a la missió 10 de les 11 que té la campanya, després ja m’he cansat del joc, que al ser en temps real requereix bastant microgestió quan qualsevol t’ataca en alguna zona a l’atzar i tu no estàs mirant. En total he jugat unes 18 hores, reconec que de jove m’agradaven més els RTS, ara m’agrada tenir més temps per pensar. El joc té un 81 al metacrític.

Cas típic 3678: noi li agrada Mafia

Mafia és un videojoc estil Grand Theft Auto, ambientat en els anys 30, als EUA, que es basa a anar completant missions per fer feliç el cap mafiós del barri. Les missions es basen bàsicament en dues coses, en apallissar o matar gent, i en conduir de pressa d’un punt a l’altre de la ciutat, de pressa pels estàndards dels anys 30 és clar. Malgrat la simplicitat de les accions, el joc està narrat com una pel·lícula fa mafiosos, on nosaltres, els protagonistes, entrem a la banda començant des de baix, però sembla que som l’únic que realment treballa bé en aquesta organització, els altres sembla que estan tot el dia el bar.

El joc era entretingut fins que m’he topat amb una missió on tu i un company heu de liquidar una banda rival, no hi hauria massa problema en superar la missió, si no fos perquè tant tu com el teu company heu de sobreviure, el problema és que si vas massa amb compte, el teu company actua de manera suïcida i l’acaben matant, però si vols evitar que això passi has de ser tu el que vagi ràpidament i acabi mort. M’he cansat d’aquesta missió, i com que és una missió obligatòria, he optat per abandonar el joc quan portava poc més de 6 hores de joc. De totes maneres tampoc és el meu estil de joc preferit. Mafia és un joc que té una edat (2002), però la trama és tan interessant com el primer dia.
Mafia té un 88 al metacrític.

Cas típic 3666: noi li agrada Faster Than Light

Faster Than Light és un videojoc tipus roguelike en el qual portes la tripulació d’una nau especial que va saltant de planeta en planeta. El teu objectiu principal és sobreviure als esdeveniments que vas trobant després de cada salt, molts dels quals consistiran a lluitar contra una altra nau. Altres esdeveniments es tracta de prendre decisions i rebre una mica aleatòriament recompenses o penalitzacions, amb les recompenses pots millorar els sistemes de la teva nau. La nau té diversos sistemes bàsics, com el sistema l’oxigen, els escuts, les armes, el pilotatge, el motor, el control de portes i els sensors, els quals funcionen millor si tens un tripulant assignat a la sala del sistema. Es poden afegir nous sistemes, com ara el sistema de drons, un sistema per abordar la nau enemiga, etc, i també es poden anar millorant els sistemes existents, però tenint en compte que et farà falta millorar també el sistema d’energia de la nau perquè cada nou sistema, arma, millora, etc, consumeix més energia. Pots morir de tres maneres, la primera és quedar-te sense combustible per saltar, la segona és que et facin explotar la nau, i la tercera és que t’abordin els enemics i et matin tota la tripulació. Els incendis a la nau també són una tocada de nassos. Millor veure com funciona el joc en un vídeo (el primer minut us el podeu saltar).

El joc recorda molt al Crying Suns el qual us en vaig parlar en el CT3422, de fet, Faster Than Light és anterior al Crying Suns, per això he notat que el Crying Suns és una millora important, especialment a l’apartat de la trama, a Crying Suns hi ha una història de ciència-ficció al darrere la qual se’t va explicant a mesura que saltes de sistema en sistema, i té alguns girs de guió inesperats, en canvi, el Faster Than Light no té cap argument, et diuen que has d’escapar de la flota rebel i ja està. Entre la nul·la trama i que el sistema de combat del FTL l’he trobat molt repetitiu, només he jugat 8 hores abans d’abandonar-lo. És cert, que hi ha una varietat d’armes i sistemes prou interessant. Estic segur que si no hagués jugat al Crying Suns, el FTL m’hauria enganxat bastant més. A més és d’aquells jocs frustrants on la partida es guarda automàticament, per tant, les teves decisions són permanents, fins que et mors, i has de tornar a començar des del principi. Per acabar un punt positiu, la banda sonora m’ha agradat molt, queda molt bé amb la temàtica i l’estil del joc. Té un 84 al metacrític.

Cas típic 3652: noi li agrada Universal Paperclips

Fa uns anys ja us vaig parlar d’Universal Paperclips en el CT2729 és un joc web amb una interfície senzilla de botons i textos, on l’objectiu és fabricar més i més clips, els primers de manera manual, clic a clic, però cada vegada de manera més automàtica i ràpida, arribant a límits absurds, ja que el joc serveix per entendre com funciona el creixement exponencial. Primer es tracta de jugar amb la producció de clips, equilibrant el preu segons la demanda, i comprant la matèria primera per fer clips, però progressivament el joc va evolucionant en un sistema més complex, on influeix el màrqueting, les operacions per millorar l’eficiència de la producció, de la compra de matèria primera, la millora del sistema de I+D i molt més, com ara fer inversions, o fer apostes en una especie de joc del dilema del presoner. És increïble com un joc amb una premissa tan senzilla pot fer-se tan addictiu.

El joc té una wiki per si arriba un punt que no saps com avançar, puguis consultar-la i entendre perquè serveix algun concepte important, com per exemple el Yomi, ja us aviso que el Yomi és segurament el recurs més important des del moment que apareix fins al final del joc, mai tens suficient Yomi, i encara no he entès exactament què vol dir. El joc dura segons l’eficient que siguis manejant la producció, jo dec haver trigat a acabar-lo unes 6 hores de joc, no patiu, quan tanques el navegador les cookies guarden el progrés del joc. Un petit espoiler, el joc acaba quan has fet 30.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000.000 clips, aquí hi ha 54 zeros.

Cas típic 3648: noi li agrada Warhammer 40.000 Mechanicus

Avui us parlaré de Warhammer 40.000 Mechanicus, un altre videojoc de la franquícia Warhammer 40.000, ja sabeu, aquell món de ciència-ficció ambientat a l’any 40.000 (la setmana vinent) on la humanitat lluita contra altres races extraterrestres pel control de la galàxia. En aquest joc controlem les tropes del que són la facció més avançada tecnològicament de la humanitat, l’Adeptus Mechanicus, la part dolenta és que tot i ser avançats tecnològicament són una secta que adora a l’Omnissiah. L’argument se centra que arribem a un planeta i resulta que està infestat de Necrons (uns extraterrestres meitat esquelet, meitat robot, meitat qui sap què), per descomptat hem de fer neteja. El joc es defineix com tàctic per torns, és a dir, portem un grup de tecnosacerdots armats fins a les dents (comencem amb dos, però pots augmentar fins a sis), els quals es mouen per torns, has de gastar punts d’acció, ja sigui per moure’t, per atacar o per aplicar millores, també has d’anar aconseguint objectes pels diferents escenaris, i els enemics faran el mateix. Quan tornes de la missió, pots millorar els tecnosacerdots i els hi pots posar armes i accessoris que hagis arreplegat en les diferents missions, les quals no són lineals, tens diferents opcions en funció de les recompenses que t’interessin més. El vídeo parla de la versió per consola, però és pràcticament igual a la de PC.

El joc m’ha recordat molt a la franquícia de X-Com, la diferència és que aquí no hi ha una gestió de la base d’operacions, però a canvi els tecnosacerdots són molts més personalitzables, en comptes de tenir unes classes predefinides, tenen uns arbres d’habilitats que et permet fer progressar els tecnosacerdots en diferents branques a la vegada segons el teu gust. La quantitat d’armes que hi ha en el joc també és més gran, i la quantitat d’armes, proteccions i potenciadors que poden portar els tecnosacerdots és molt variable, per tal d’adaptar-se millor al teu estil de joc. Ara bé, és veritat que els escenaris són més petits que en X-Com, i tots són bastants semblants, i la trama general de la campanya és més fluixa, es basa més en missions aïllades que no pas un objectiu final. Jo he jugat 35 hores i m’he passat la campanya una vegada.

El joc té un 78 al metacrític.

Cas típic 3629: noi li agrada Divinity Original Sin: Enhanced Edition

Divinity original sin enhanced edition és un joc tipus RPG en temps real amb un sistema de combat per torns. Una espècie de Baldurs Gate. Ja sabeu, anar fent missions, pujant de nivell els personatges, aprenent nous encanteris i habilitats, trobant armes i ítems més poderosos, missions secundàries, un món per explorar. Comences portant dos personatges, dels quals pots personalitzar l’aspecte i la classe, però aviat podràs afegir un parell de personatges més al teu grup segons el tipus d’habilitats que vulguis afegir al teu equip. El joc es basa molt a activar encanteris i habilitats dels personatges en la lluita per torns, de tal manera que tinguin sinergia entre ells, de tal manera que per exemple, si primer llances un encanteri que deixa flotant un núvol de gas, amb el personatge següent pots llançar un encanteri de tipus foc per fer explotar el gas i tot crema molt més. Us deixo un videoresum de tres minuts així haig d’escriure menys.

Amb la broma m’he passat 90 hores de joc. Haig de reconèixer que no he arribat al final, perquè hi ha un punt que et diuen que has d’haver trobat X ítems per tal d’avançar, i m’ha fet molta mandra haver de mirar on trobar els ítems que no havia trobat. És gairebé en el final del joc, o sigui que he optat per veure un vídeo per saber com acaba la història. El joc té un 94 al metacrític o sigui que poca broma.

Cas típic 3609: noi li agrada Endless™ Legend

Endless™ Legend és com una espècie de Civilitzation però amb missions. Funciona per torns, i cada torn la teva ciutat va construint edificis, unitats o districtes nous per la ciutat. Pots fer més ciutats, però només una ciutat per territori. Hi ha diversos tipus de victòria, per punts, per tecnologia, per economia, conquerint ciutats, etc. La novetat del sistema és que hi ha civilitzacions neutrals en cada territori que et van oferint missions i et van donant recompenses. Pel que he jugat la part militar és molt important, els enemics rarament es volen arriscar a competir en altres tipus de victòries que no siguin la militar. La varietat d’unitats de cada civilització no és gaire gran, però ho compensa amb les unitats neutrals i amb la personalització de les armes. Bàsicament les ciutats tenen cinc indicadors importants: Creixement de la població, la producció, la ciència, les divises i la felicitat. Les tecnologies estan agrupades per edats, i necessites mínim 9 tecnologies de cada edat per passar a la següent. A mesura que passes d’edat també apareixen nous recursos pel mapa que pots extreure per millorar coses. Això seria el meu gran resum del joc.

El joc està bé, però no li he acabat d’agafar el punt, sempre em trobo tan feliç fent créixer les meves ciutats, quan de cop arriba un exèrcit enemic sense cap provocació i comença a conquerir les ciutats que tant d’esforç m’han costat crear, i em deixa frustrat. És d’aquells jocs que quan hi estàs jugant el temps passa voltant, però quan t’hi has de posar a continuar una partida et fa molta mandra. En total hi he jugat 24 hores. Té un 82 al metacrític.

Cas típic 3575: noi li agrada X-Com 2

Recordeu X-Com: Enemy unknown? Doncs avui parlaré de la segona part X-Com 2. La història de contínua més o menys allà on acaba la primera part de X-Com, tan malament representa que ho vam fer en la primera part com que al principi de X-Com 2 ens trobem la situació pitjor que en la primera part? Doncs resulta que sí. Els extraterrestres ja estan corrent entre nosaltres, i ens venen la moto dient que estan aquí per ajudar a la humanitat, que volen curar totes les nostres malalties, que volen aturar totes les guerres que tenim al món, que volen eliminar la fam i la pobresa, que volen que el Barça torni a guanyar títols… Un grapat de mentides que la gent de l’equip X-Com no s’empassa, i ben fet que fan perquè a mesura que anem superant missions descobrirem què volen realment aquests extraterrestres.

La mecànica del joc no canvia gaire respecte a la primera part, es tracta d’un joc amb dos vessants, la primera part és administrar una base d’operacions, bàsicament has de gestionar les prioritats de la teva base, escollir quines tecnologies vols que investiguin els científics primer, quines noves sales vols construir, on vols gastar els recursos per donar millor equipament pels teus soldats, i per descomptat, aquesta vegada també tenim un mapa amb una bola del món hologràfica on veiem per quines zones es va expandint la nostra influència, i aquí també escollirem quines missions fem i quines no, perquè n’hi ha que són excloents, decisions, decisions. La segona part del joc és en la que passarem la major part del nostre temps, es tracta lluita per torns amb el nostre escamot de quatre soldats (ampliable a sis) contra els aliens, buscant bona cobertura, bon angle de tir, intentant flanquejar l’enemic, etc. Disposem de quatre tipus de soldats diferents, el meu preferit el franctirador, si l’escenari és bastant a l’aire lliure, al principi el poses en una posició elevada, el deixes allà quiet i disparant i va fent feina. El comando, un soldat d’assalt que porta una espasa (energètica, és clar, som gent moderna), com que aquest sempre estarà en primera línia us recomano que li poseu la millor armadura possible. Llavors hi ha l’especialista, que porta un dron que serveix per desactivar els robots enemics i sobretot curar als aliats, imprescindible portar-ne un d’aquests. Finalment, l’artiller, és el que porta l’arma més grossa, en cas de dubte, fer-ho explotar tot sempre va bé. Bé, això tot just són les habilitats inicials, a mesura que els soldats superen missions van pujant de nivell i guanyant noves habilitats, això els pobres soldats que no moren, és clar. Pel que fa als enemics, alguns repeteixen de la primera part, però n’apareixen de nous que seran més malparits que els que ja coneixíem.

En total li he dedicat 41 hores al joc, tot i que com que m’ha agradat, per tant, no descarto intentar tornar-me’l a passar amb una dificultat més alta en un futur, ja sabeu, “el futur” aquell moment on tot pot passar.

Cas típic 3532: noi li agrada Slay The Spire

Slay the Spire és l’últim videojoc que he jugat i es tracta d’un joc de formació de baralles de cartes. Comences amb unes cartes bàsiques, però a mesura que vas lluitant contra enemics, aquests et permet escollir algunes cartes per afegir a la baralla, de tal manera que combinin bé per tal de vèncer els enemics més poderosos que trobaràs més endavant. Al finalitzar cada combat a escollir entre tres cartes, o si vols no n’agafes cap, perquè per agafar cartes que no tenen sinergia amb les cartes de la teva baralla val més no agafar-les, ara bé, si no agafes cartes tot esperant descobrir cartes que et vagin més bé descobriràs que en proporció tindràs moltes cartes bàsiques, o sigui amb les que comences i aquestes sí que són dolentes. El joc té una mecànica molt senzilla, però la gràcia és arribar a provar les diferents sinergies que tenen les cartes, i veure que com que no et sortiran les cartes que vols has d’adaptar-te a què t’ofereixen, i si no ho aconsegueixes mors, i tornes a morir, i mors una altra vegada, i cada vegada has de tornar a començar des del principi amb les cartes bàsiques, i tot per tornar a fallar i tornar a morir, aquest joc és bàsicament frustració. En següent vídeo expliquen molt bé la mecànica i amb més detall i amb imatges, que a més estan en moviment, en això consisteix un vídeo…

Hi ha quatre personatges diferents, cada un amb unes cartes diferents que faran que tinguin un estil de joc molt diferent un de l’altre, i dins de cada personatge es poden fer estratègies de baralles diferents, o fins i tot barrejar diferents estratègies que funcionen bé. De fet, a mi agrada jugar amb tres dels quatre personatges, la Vigilante no m’agrada, per això no m’he passat la torre amb ella, amb el Defectuoso he arribat al nivell 5, amb el Blindado al nivell 7 i amb la Silenciosa m’he quedat al nivell 1 perquè ja he avorrit el joc. Amb la broma he jugat 101 hores, o sigui que us podeu imaginar que el joc m’ha agradat.
Slay the Spire té un 89 al metacrític.

Cas típic 3474: noi li agrada Hand of Fate 2

Hand of Fate 2, és un altre joc d’aquests que regala Epic Games cada dijous. Es tracta d’un joc de rol d’acció que barreja cartes i combats. Els jocs ARPG més típics et fan donar voltes per mapes oberts gegants buscant personatges que et donin missions, aquest és diferent, aquí el recorregut el marquen les cartes, m’explicaré. Cada missió està composta per unes cartes que es posen sobre la taula, i el nostre personatge ha d’anar saltant per les cartes per descobrir què s’amaga a darrere, un cop descoberta és possible que ens toqui lluitar, aquí el joc ens transporta del tauler a una zona de combat i matar a tothom (bé, gairebé sempre tindrem un company), o bé superar una prova de daus, d’habilitat amb un pèndol, saber escollir bé el diàleg a respondre, aturar una ruleta en el moment just, descobrir una carta entre quatre, o qualsevol altre prova que barrejat atzar i habilitat. La gràcia del joc, és que a part de les cartes que són pròpies de cada missió del joc, tu pots triar entre les cartes disponibles que et van donant afegir-ne unes quantes a la baralla de la missió. Hi ha diverses cartes que es poden afegir, cartes d’equip, que seran les armes i altre equipament que podràs trobar durant la missió, cartes d’encontres que t’ajudaran a guanyar recursos com or, menjar o vida, o bé trobar cartes amb objectius que et complicaran la vida, però si les resols, la cadena d’objectius t’acabarà donant una bona carta d’ajuda per jugar-la durant una altra missió. Normalment les missions te les pots passar en versió normal, o bé pots completar uns objectius secundaris addicionals i és quan et donen la xapa d’or, que es tradueix en una recompensa extra, això vol dir una carta bona per posar a la teva baralla. Si mireu el vídeo podreu veure tot el que jo acabo d’explicar, però en imatges en moviment que sempre és més entenedor, tot i que és possible que el narrador no us caigui bé.

El joc està bé, i és original, però els combats s’acaben fent una mica repetitius perquè tot i que els enemics són diversos, tot es basa a esquivar i atacar, malgrat que hi ha armes i equipament que et dona alguns poder especials. Per culpa dels combats no he arribat fins a la missió final, m’he deixat les últimes tres missions sense fer, d’un total de 22. Però el joc m’ha distret durant una bona estona, concretament durant 23 hores. Però per la part de les cartes i la narrativa molt bé, si no hi hagués tant combat pel mig el joc estaria força millor perquè el guió de les missions està treballat, i cada missió té objectius i mecàniques diferents, per tant has de pensar molt i molt bé quines cartes afegir a la baralla per tal que puguis aconseguir acabar la missió, de fet és la part més important del joc, i com més missions fas més cartes per triar tens, ja va bé perquè les missions es van complicant cada vegada més.

Hand of Fate 2 té un 80 al metacrític.

Cas típic 3472: noi li agrada Defense Grid The Awakening

Defense Grid The Awakening és un joc de defensa de torres, és a dir, hi ha un camí, o diversos camins, i tu has d’anar col·locant torres pel voltant per tal que quan vinguin els enemics les torres els disparin i els matin. El joc té una mica d’argument, representa que et posen al comandament de diferents instal·lacions que s’han de protegir d’una invasió extraterrestre, per ajudar-te en la teva missió una intel·ligència artificial t’anirà donant consells. Suposo que els enemics son extraterrestre per tal que no tinguis cap mena de remordiment a l’hora d’exterminar-los, perquè en el fons no semblen pas tan dolents, tu els hi poses torres pel mig que no paren de disparar-los i ells no les ataquen pas, ells van caminant tranquil·lament, molt pacíficament. Us deixo unes imatges per tal que veieu quin aspecte té el joc.

He jugat 21 hores a les diferents pantalles que tenen les campanyes, intentant fer algun repte dels que et planteja el joc, com ara fer més punts evitant gastar tot el pressupost disponible i evitant que robin cap nucli d’energia. Hi ha una dotzena diferent de tipus de torres, cada un amb els seus avantatges i inconvenients, les torres es poden millorar dues vegades pagant els recursos que guanyes en destruir extraterrestres, que van venint en onades cada vegada més nombroses. Crec que hi ha com 15 tipus diferents d’enemics, contant uns enemics voladors que podrien volar per on volguessin, però estranyament escullen passejar-se pel mig de la teva base abans d’agafar els nuclis d’energia. El joc és molt entretingut, però un cop t’has fet totes les pantalles disponibles, una vintena llarga, ja no té massa més gràcia.

Defense Grid The Awakening té un 81 al metacrític.

Cas típic 3463: noi li agrada Halcyon 6

Halcyon 6 és un videojoc tipus RPG espacial. Això vol dir que vas lluitant amb naus i les vas pujant de nivell a mesura que superes combats i vas recollint millores i recursos. Comences amb una estació espacial, que serveix com a base d’operacions, i has d’anar ampliant per tal de poder construir millors naus, però les naus no es piloten soles, necessitaràs entrenar bons oficials. Hauràs d’enviar les naus a defensar les fronteres, mentre reculls materials, energia obscura, combustible i tripulació per fer noves naus. Hi ha dos tipus de combats els espacials i els terrestres, però la mecànica és la mateixa, escollir quina de les habilitats faràs servir i contra quin enemic. La idea és aprofitar les bonificacions que tenen els atacs quan la nau rival pateix algun tipus de penalització provocada per atacs anteriors i així anar fent “combos”, però has de tenir en compte que segons el tipus de nau enemiga aquesta tindrà unes resistències a uns determinats efectes i també unes penalitzacions úniques que te n’hauràs d’aprofitar. Tot això en un combat per torns. Us deixo un vídeo ressenya de 8 minuts.

A mesura que avança la campanya, a part de trobar enemics, també trobaràs altres races neutrals, les quals podràs fer tractes amb ells segons t’interessi. En les converses amb les altres races és on apareix humor, ja que cada civilització té les seves particularitats. Al final no he acabat la campanya, després de jugar 21 hores, he començat a trobar que el joc es feia repetitiu, pels combats, que si vols fer-ho bé, has d’estar mirant tota l’estona les fortaleses i debilitats de les naus i anar buscant els combos que pots fer amb l’equip de naus que has muntat. En part m’ha sabut greu abandonar la campanya a mitges, però quan estàs a mig combat no parava de pensar “quin mandra lluitar ara”. Potser amb les vacances m’he tornat mandrós, qui sap. Halcyon 6 té un 71 al metacrític.

Cas típic 3455: noi li agrada Automachef

Automachef és un joc de resoldre trencaclosques, les peces són les màquines que combinen el menjar, i la recepta és el trencaclosques. Explicat així no té massa gràcia, però la veritat és que m’ha donat bastantes hores de diversió. El tutorial és prou amigable per tal que entenguis els conceptes bàsics fàcilment, i el robot que t’acompanya al llarg de tota la campanya és simpàtic perquè té ínfules megalomaníaques, i el seu objectiu secret (bé, no ho dissimula gaire bé) és destruir la humanitat, a no sé què amb la teva bona feina quedi tan impressionat que aconsegueixis fer-li pensar que potser no cal exterminar a tots els humans. Els primers nivells són senzills, però cada vegada els reptes seran més exigents, demanant-te que serveixis les comandes més ràpidament, que ho facis amb el mínim consum d’energia, que intentis no gastar més ingredients del compte, i que construeixis els circuits d’elaboració del menjar en un espai reduït. Amb la broma he jugat 33 hores a l’Automachef, i he arribat fins al restaurant 26 de la campanya (n’hi ha 30, llavors n’hi ha 17 més que són opcionals i jo n’he fet 15), i també he jugat una mica al mode contractes, però aquest mode no l’he trobat massa interessant perquè és més repetitiu que la campanya. Cap al final el joc es complica, i pots començar a fer servir ordinadors programables que funcionen amb un llenguatge tipus ensamblador que m’ha fet molta mandra aprendre. Us poso un vídeo review de 3 minuts del joc, no és una meravella, però no he trobat massa vídeos millors sobre el joc en castellà que no fossin massa llargs, com a mínim us feu una idea de com és visualment.

Aquí us deixo un vídeo d’un nivell avançat

Automachef té un 71 al metacrític.