Archive for the ‘Entreteniments’ Category

Crying Suns és un joc d’exploració tàctica en què encarnes a un gran almirall que explora un caigut imperi espacial. En ell descobriràs la veritat sobre l’Imperi i sobre tu mateix en una història inspirada per clàssics del gènere com la saga de la Fundació. L’objectiu del joc és saltar de planeta en planeta, aconseguir recursos per millorar la teva nau, escollir les millors decisions per tal d’aconseguir més recursos, tot per tal de sobreviure als combats tàctics controlant naus sobre un mapa amb cel·les hexagonals i fent servir unes quantes armes variades, però no patiu, podeu prémer pausa per pensar amb calma les ordres que voleu donar. Us deixo amb un vídeo de 7 minuts per tal que veieu com funciona.

A mi m’ha agradat, m’he passat la campanya en dificultat normal amb poc més de 19 hores. Malgrat que ara podria jugar amb la dificultat superior o provant altres tipus de naus principals amb mecàniques diferents no crec que ho faci. Per mi l’al·licient principal del joc és la seva trama que es desenvolupa com una novel·la de ciència-ficció, on en cada sistema vas descobrint més sobre la caiguda en l’imperi i el paper que els diferents personatges que et trobaràs han tingut a veure. És d’aquells jocs on la partida es guarda automàticament, per tant les teves decisions són permanents, fins que et mors, però bé, el personatge que portes ha deixat un planeta ple de clons, o sigui que tampoc és un drama. El joc es divideix en sis capítols, cada capítol consta de tres cúmuls, cada cúmul consta de 4 camins en els quals podràs visitar 5 sistemes, cada sistema té entre 2 i 5 punts d’interès, i cada cúmul té un enemic final. Si et maten has de començar el capítol des del principi. Resumint, és un bon joc, però poc rejugable, té un 75 al metacrític.

Vaig adquirir Darkest Dungeon gràcies a una agressiva oferta d’Epic Games que va sortir pel mòdic preu de 0€, s’ha de dir que és un preu bastant ajustat. El joc no demana un ordinador massa potent perquè visualment es tracta d’animacions de dibuixos en dues dimensions, però s’ha de reconèixer que el dibuix és molt bo i molt adequat pel tipus de joc, el qual té una estètica molt Lovecraft amb la veu del narrador molt adequada a les terribles circumstàncies. Darkest Dungeon és un joc de rol gòtic d’exploració de masmorres i de combat per torns que gira entorn de formar un grup de quatre aventures diferents que es complementin per tal de vèncer els enemics d’unes determinades característiques. S’ha de reclutar, entrenar i liderar un equip d’herois imperfectes a través d’enrevessats boscos, laberints oblidats, criptes en ruïnes i molt més. Hi ha 14 classes diferents d’aventurers, i és feina teva descobrir quins tenen habilitats que es complementen bé, a més cada heroi només pot tenir la meitat de les habilitats disponibles en cada incursió a la masmorra, i segons el tipus de masmorra pot ser un grup molt útil o potser un grup molt inútil, hauràs d’aprendre per provar i error, i l’error consisteix a veure com els teus herois moren, cosa que passarà habitualment en aquest joc perquè no hi ha marxa endarrere, totes les decisions que prens sons permanents, no es pot recuperar un guardat de partida anterior, quan perds un aventurer hauràs de reclutar-ne un altre i fer-lo pujar de nivell, millorar-li les armes, etc. Els herois que s’ofereixen en el camp de reclutament són diferents cada vegada, o sigui que no podràs escollir la classe d’aventurer que necessites per afegir al teu equip, has d’adaptar-te amb el què hi ha, en total hi ha 14 classes diferents de personatges, no és obligatori fer-les servir totes, cadascú té les seves preferències. El vídeo resumeix bastant bé l’experiència de joc, tot i que explica moltes coses en molt poc temps i pot semblar molt complicat, però de seguida agafes la idea.

Els enemics són molt variats, i en cada nova zona descobriràs un enemic malparit que t’ataca d’una manera que no esperaves quan has format la teva composició d’herois, en aquest joc hem vingut a patir. Abans de començar cada missió hauràs de proveir el teu inventari de recursos com ara menjar, torxes, pales, antiverins, herbes medicinals, i qualsevol cosa que puguis pensar que et pot anar bé per superar l’aventura, i tot costa or i a més pensa que l’espai a l’inventari és limitat, llençaràs les venes per fer lloc a uns robins que has trobat? A més no és suficient en mantenir la barra de vida dels aventurers per sobre de zero, també cal sobreviure a l’estrès, perquè quan l’heroi ha viscut massa situacions horribles es pot tornar boig i deixar de ser útil, i el que és pitjor fer embogir els seus companys, i si no hi poses remei acabar amb un atac de cor, o sigui que a vegades és millor abandonar una expedició a mitges amb un heroi mort i sense beneficis que no pas amb els quatre herois morts. Un cop arribes al poble és temps de curar els herois ferits, amb malalties, amb traumes, amb estrès, millorar l’equipament, curar filies i fòbies, comprar objectes màgics, millorar els edificis del poble i reclutar nous aventurers, i el problema és que els calés no arriben per tot. Ja que ha sortit el tema, parlem de l’equipament, perquè en aquest joc tot té una part negativa, els “items” dels jocs normals milloren algunes característiques dels teus personatges, però és que a part també n’empitjoren unes altres! Per exemple, aquest anell màgic et dona més vida, però a canvi faràs menys mal, et surt a compte? Mehh. Resumint, el joc m’ha agradat, i veig que no soc l’únic perquè té un 84 al metacrític. He fet les tres campanyes, la fàcil, la mitja i la difícil, i amb la broma en total he jugat 141 hores al joc, i potser algun dia torno a fer una altra campanya. “Ruin has come to our family”.

Minion Masters, es l’últim videojoc al que he jugat. El sistema de joc es senzill, et fas una baralla amb una dotzena de cartes, cada carta invoca un bitxo, els bitxos poden costar des de 1 fins a 10 manas, automàticament cada cert temps va augmentant el teu mana disponible, i veus les 4 cartes superiors de la teva pila i tries quina posar sobre el camp de batalla, un cop posada passa a sota de la baralla. Son partides 1vs1 i es l’objectiu es destruir la base del enemic amb els teus bitxos. El terreny de joc son dos camps separats per dos ponts, controlar els ponts es positiu. Segons l’avatar o heroi que triïs tindràs les teves unitats tindran un tipus de bonificació o altra. En un vídeo de menys d’un minut es veu clarament.

El joc es gratuït, però si vols pots pagar per aconseguir les cartes més ràpidament, o pots tenir més paciència i aconseguir-les amb les recompenses de les missions diàries i setmanals. Les cartes més cares no son les més bones, o sigui que pots tenir una bona baralla amb cartes barates. Hi ha classificacions, altres modes de joc com ara 2 vs 2, jugador contra entorn, etc. El joc enganxa perquè les partides duren entre 1 minut i 5 minuts, al principi també guanyes moltes partides, perquè o bé jugues contra inútils que no saben jugar o jugues contra bots, fins que arribes a punt que trobes gent del teu nivell. Jo hi he jugat 18 hores.

L’últim joc que he jugat es diu Inside, normalment no l’hauria comprat però Epic Games van fer una promoció i el van deixar per zero euros, es innegable que es un bon preu. Es un joc de trencaclosques en dos dimensions malgrat que l’escenari es presenta en tres dimensions. Un dels punts forts del joc es la seva senzillesa en el control, només farem servir les 4 fletxes de direcció per moure’ns i el Ctrl per realitzar l’acció d’empènyer, estirar o prémer un botó, res més. Un altre factor important d’aquest joc es l’ambientació, en el tràiler oficial que us deixo més avall podeu veure-la. Es tracta d’un futur distòpic on un nen / jove amb samarreta vermella haurà d’intentar sobreviure a una societat totalitària, si un Mon Feliç de Huxley tingués un videojoc tindria aquesta ambientació. El joc no té cap mena de compassió per tu, per això està catalogat per a majors de 18 anys, si algú et descobreix et mata a sang freda sense pensar-ho; per sort el joc ens deixarà tornar a la vida just abans de la nostra fatal decisió per intentar-ho fer-ho bé les vegades que faci falta. Un altre punt a favor del joc es que es més de pensar per resoldre els problemes que no pas de coordinació amb els dits, es a dir, que en general no cal molta traça prement tecles ràpidament. Oblideu-vos de la veu i el diàleg, aquí el protagonista està sol contra la societat, això farà l’atmosfera encara més tètrica i opressiva, l’únic que sabem es que hem de corre constantment sempre tirant cap endavant. El disseny de l’escenari es molt bo, tot i que la paleta de colors es mou principalment entre el negre, el gris i el blanc, però de tan en tan trobarem altres colors. No parlaré més sobre la trama perquè descobrir cada nou escenari es la gràcia del joc.

Que tots els trencaclosques es resolguin en dos dimensions també simplifica molt les opcions alhora de resoldre’ls, malgrat tot, els reptes son originals i cada un requereix pensar una mica per resoldre’l, tampoc molt, perquè no he trobat cap punt on m’hagi encallat i hagi hagut de recorre a una guia, per tan em sento orgullós de mi mateix. No es gaire llarg, jo l’he acabat amb 4 hores i 45 minuts, però és veritat que hi ha 14 objectes ocults pel joc que no son necessaris per acabar el joc però que estan allà per a qui li agradi explorar i completar-ho tot, jo n’he trobat tres i gràcies. Quan ja coneixes la solució als trencaclosques i ets hàbil de reflexes es veu que et pots passar el joc, sense trobar objectes ocults, en dues hores escasses. Es un d’aquells jocs curts i amb escassa re-jugabilitat, però que un cop jugats no s’obliden fàcilment.

Avui us vull parlar del últim videojoc que he jugat, el Witcher 3, fa un temps vaig jugar al Witcher 2 i fa més temps al Witcher 1, ja veieu que m’agrada fer les coses per ordre. Els que heu vist la sèrie ja coneixereu la temàtica en què es basa, si heu llegit els llibres encara ho coneixereu més bé. El joc es cataloga com ARPG, es a dir rol d’acció, es a dir pujar el personatge de nivell mentre ens dediquem a parlar amb la gent per fer missions i arreplegar el millor equipament possible per vèncer el proper enemic.

Ens posem en la pell de Geralt de Rivia, un bruixot que viu en una època medieval en la qual hi ha una mica de màgia i uns quants monstres fantàstics escampats pel mon. Geralt porta dues espases, una de plata, ideal per matar monstres, i una altra d’acer ideal per matar monstres humans, a part de les armes Geralt coneix alguns trucs coneguts com a “senyals” com ara poder llançar una ràfega atordidora, un raig de foc, una trampa immobilitzadora, un escut de força i una mica de control mental. A part d’això té pocions que li serviran per millorar temporalment les seves característiques de lluita i verins per les seves espases.

L’objectiu de Geralt en aquest joc es trobar la seva protegida Ciri, que resulta que està sent perseguida per la caçaria salvatge (sigui el què sigui) i per això s’amaga molt bé. En la cerca passarem per diferents llocs, com ara els camps i pantans de Belen, la ciutat de Novigrad, les illes de Skellig i algun altre lloc més, i de passada solucionarem uns quants problemes de la gent d’aquestes zones a canvi d’aconseguir informació sobre la direcció que ha pres Ciri, i també or perquè podem ser un bruixot però no tan tonto com per treballar gratis. Pel camí trobarem vells amics com Jaskier, Triss o Yennefer, entre d’altres. Us deixo un dels trailers del joc, en te varis, he triat aquest en particular perquè naps.

En total he dedicat 102 hores a joc, a 13,49€ que em va costar, surt a 13,22 cèntims l’hora, he tingut entreteniments més cars. A més el joc porta un parell d’expansions que encara no he jugat, i que segurament sumaran unes quantes hores més al joc, però de moment, per variar de registre he decidit jugar a altres jocs amb temàtiques diferents, no es qüestió de saturar-se. Té un 93 a metacrític, poca broma.

Toca parlar de l’últim videojoc que he jugat, l’Age of Empires II: Definitive Edition (2019). Es tracta de la versió millorada de l’Age of Empires II HD (2013), el qual es tracta de la versió millorada de l’Age of Empires (1999). I quines són les millores? Doncs moltes. Gràfics totalment nous, partides multijugador noves, 35 civilitzacions diferents en total, campanyes noves, redisseny a millor de la interfície, mapes nous, i millores en la jugabilitat i el control. Us deixo un vídeo comparatiu entre la versió HD i la definitiva, les diferències salten a la vista. El preu habitual és 20€, però vam fer una oferta pel seu aniversari i em va sortir per 7,5€

Què dir del que possiblement és el joc d’estratègia en temps real més famós de la història? Si el coneixeu ja ho sabreu tot, i si no el coneixeu, vol dir que no us interessen gens aquest tipus de jocs. La idea és senzilla, construir un poble medieval i crear un exercit per aixafar el poble enemic. Pots construir diferents edificis per entrenar unitats militars, per fer més edificis i millores civils i militars, pots crear més treballadors, i pots crear edificis defensius, tot al llarg de quatre etapes: Alta edat mitjana, Edat Feudal, Edat dels Castells i Edat Imperial. No jugo online amb desconeguts perquè no tinc reflexes per microgestionar les unitats, però sí que m’agrada jugar amb amics i contra la intel·ligència artificial (que per cert, ara juga molt bé i sense trampes), i aquests encara els puc guanyar gestionant millor la macroeconomia, què voleu que us digui, m’agraden les grans batalles campals. El steam diu que he jugat 44,5 hores, això vol dir que em surt a 17 cèntims l’hora, no són massa hores, això és perquè fa pocs anys ja vaig jugar a la versió HD que en el fons és el mateix joc, i ja hi vaig dedicar 370 hores, o sigui que per tenir el joc avorrit, gairebé 50 hores més no està gens malament.

Com he dit algunes vegades, el joc que més he jugat a la meva vida, i amb diferència ha sigut, i encara hi continuo jugant, és el Hearthstone (Si voleu, el podeu descarregar i jugar, que és gratis). Hearthstone té tres modes de joc principals, a part d’altres modes de joc secundaris. Està el mode Arena, el qual he jugat unes 10.000 partides, a uns 9 minuts per partida, surt a 1.500 hores. El mode Construït el qual he jugat unes 9.000 partides a 9 minuts per partida, 1.350 hores. I últimament estic jugant al mode de joc més nou: Campos de Batalla, que he fet unes 2.500 partides, però aquestes són de 19 minuts de mitjana, això surt a 800 hores. Avui us parlaré d’aquest últim mode joc que és el que estic jugant últimament. Primer us poso un vídeo simpàtic, subtitulat en castellà, amb dibuixets que explica en menys de tres minuts de què va.

Si us ha agradat el vídeo, aquí teniu més parts on s’explica més en profunditat com funciona, part2, part3 i part4. Ara em toca a mi explicar-ho a la meva manera. El joc té dues fases, i es van repetint constantment aquestes dues fases fins que quedes eliminat. La primera fase és la Taverna d’en Bob, aquí pots fer tres coses: Comprar esbirros, refrescar els esbirros de la taverna per si no t’agraden, i pujar de nivell, totes aquestes accions costen monedes, primer tens tres monedes, després en tindràs quatre, després cinc, i així fins a 10 màxim. Per incentivar la gent a pujar de nivell i que potser apareguin esbirros millors, el cost de millorar el nivell de taverna es redueix en u en cada ronda. Quan ja tens els esbirros, els col·loques en el camp de batalla com vols. En la segona fase els esbirros lluiten de manera automàtica amb unes regles preestablertes. Si perds, el teu heroi perd vida, si guanyes li fas perdre vida a l’heroi contrari en funció dels esbirros que t’han quedat vius després del combat. Per no lluitar sempre amb la mateixa persona, que seria avorrit, a les sales hi ha 8 persones, per tan així et vas enfrontant contra diferents alineacions d’enemics, els quals requeriran una tàctica diferent per vèncer-les. Al final, els quatre primers eliminats perden punts, sent el vuitè el que més punts perd i el cinquè en perd molt pocs, el mateix passa amb els quatre primers, que guanyen punts en funció de com de bé hagin quedat. Per si teniu curiositat, us deixo amb una partida completa de Campos de Batalla des del principi, no és un gran jugador de camps de batalla, però streamers en espanyol que siguin molt bons i parlin amb certa gràcia tampoc n’hi ha gaires.

No he aconseguit cridar l’atenció de ningú amb aquest joc, oi? Ho sabia xD

En el cas típic d’avui repassaré els preus i les hores que he invertit en videojocs que he jugat durant els últims dos anys, gràcies a que la plataforma de Steam et fa el recompte de les hores jugades. Gairebé sempre espero que els jocs estiguin d’oferta per comprar-los, sóc una persona pacient. El preu i el preu / hora està expressat euros. La llista està ordenada per preu / hora.

Joc Preu Hores Preu / Hora
Hearthstone* 0 3600 0
The Witcher 1 1.07 47 0.022
X-Com: Enemy unknown 4.99 77 0.064
The Witcher 2 2.69 37 0.072
Age of Empires II HD + 3 Expansions 30.51 370 0.082
Mass Effect 2.8 34 0.082
Supreme Commander: Forged Alliance 2.78 33 0.084
Mass Effect 2 4.2 46 0.091
Gladius Relics of War 11.89 126 0.094
Evil Genius 2.24 16 0.14
StarCraft II + 2 Expansions** 180 1200 0.15
Grand Theft Auto V 14.99 95 0.157
Majesty 2 Collection 4.99 25 0.199
Bioshock Remastered 4.49 20 0.224
Half-Life 2 0.99 4 0.247
Sins of a Solar Empire: Rebellion 9.99 23 0.434
The Stanley Parable 1.8 4 0.45
Cities: Skylines 6.99 15 0.466
Homeworld Remastered Collection 7.19 11 0.653
Age of Mythology: Extended Edition 7.99 11 0.726
STAR WARS: Knights of the Old Republic 2.86 3 0.953
Europa Universalis IV 9.99 7 1.427
Worms W.M.D 7.49 5 1.498

 

* El Hearthstone no es de Steam, per això el total d’hores es aproximat, però hi continuo jugant actualment, però les hores compten des del desembre del 2015.
** StarCraft II no es del Steam, des de finals del 2017 que no hi jugo, però tenia curiositat per fer la comparació.

Avui toca de parlar de Gris, l’últim videojoc que he provat. Si anem estrictament a l’essència i ho simplifico al màxim puc dir que Gris és un joc de plataformes, això vol dir anar saltant d’un lloc a l’altre fins a passar-te la pantalla, hi ha uns quants trencaclosques pel mig per fer-te pensar una mica per on has de saltar i què has de tocar, però res gaire complicat. Llavors, on està la part bona? Doncs en l’apartat visual i en la banda sonora, perquè les dues coses funcionen juntes, simplement és el joc més bonic al qual he jugat i molt possiblement el joc més maco que existeix, aficionats de l’art i de la música clàssica aquest és el vostre joc. Els experts us diran que Gris va sobre sentiments i que cada color que recuperes al llarg del joc és la metàfora de no sé quina collonada, d’acord, m’ho crec, però l’únic que jo veia és que cada vegada el món era més bonic, i els salts que has d’anar fent més complicats.

Al principi Gris és… Gris, però llavors la cosa s’anima

Molt bé, és un joc preciós no es pot negar, però per mi no cap mena de re-jugabilitat, un cop has vist tot el que ofereix ja està, és com veure una pel·lícula que t’agrada, està molt bé veure-la una vegada, però no tornaràs a veure-la immediatament, t’esperaràs un temps abans de tornar-la a veure, per tant aquí el mateix, passaran anys abans que torni a tocar Gris. D’acord que et venen l’excusa de recuperar totes les estrelletes perdudes per les pantalles i aconsegueixes uns assoliments, molt bé, però no ho penso fer, he trobat les que he trobat i estic satisfet. El joc en si mateix no és molt complicat, no cal una destresa manual excessiva, ni tampoc és molt llarg, jo sóc bastant negat de reflexos, i me l’he passat en 5 hores i mitja, reconec que m’he trobat dos punts on no sabia cap on tirar i he mirat un vídeo guia per saber què s’havia de fer en aquests dos moments, el primer potser l’hauria acabat descobrint al cap de més temps, però el segon crec que no se m’hauria acudit mai. Però repeteixo que el joc no és complicat, i les mecàniques són senzilles, amb les fletxes de moviment i tres botons fas totes les accions possibles, i mai no et mors perquè no hi ha enemics, sempre pots anar provant i provant sense que et matin. A mi no m’agraden gaire els jocs de plataformes, els trobo repetitius i la destresa manual mai ha sigut una habilitat que m’interessés particularment, tot i això reconec que Gris no és un joc de plataformes qualsevol, és art fet videojoc, és d’aquells jocs que l’important no és el joc en si mateix, sinó l’estètica, fins i tot li podria agradar a la meva mare.

Una altra cosa que fa Gris és jugar amb el Zoom, veieu que petita que és la noia ara?

Gris costa habitualment 16,99 €, però amb una oferta de Steam em va sortir per 6,09 €. He jugat 5 hores i mitja, això surt a 1,11 € l’hora de joc. Té un 84 a metacrític poca broma. Us deixo un vídeo d’algú que li ha agradat el joc encara més que a mi i per tant us el vendrà molt bé, són 10 minuts explicant per què Gris és una meravella, i sobretot escoltareu i veureu com sona el joc. Però si de veritat teniu pensat jugar-hi millor que NO mireu el vídeo (ni altres vídeos ni imatges del joc), us perdreu la gran novetat de descobrir de mica en mica aquest fantàstic món que es Gris.

L’últim videojoc que he jugat es diu Evil Genius, efectivament, Geni del Mal. L’objectiu no podria ser més adequat per la meva personalitat, es tracta de crear una base secreta subterrània, omplir-la d’esbirros per acabar desenvolupant un pla malèfic que et permeti terroritzar el món i així aconseguir la dominació mundial, ja que ens hi posem no ho fem per poca cosa.

Per construir la teva base necessitaràs esbirros que serviran per a tot un cop entrenats adequadament, des de patrullar la base per eliminar els agents de les forces de l’ordre, omplir la sala d’operacions per tenir informació sobre les diferents regions del món, fer robatoris, fer actes malvats per guanyar notorietat, construir noves sales en el teu cau, investigar noves tecnologies que et permetin fer el mal, segrestar gent, i un llarg etcètera. Però aquests esbirros s’han de cuidar, els hi has de donar un llit on dormir, una taquilla on guardar les seves coses, els has de donar formació, sigui en ciència, diplomàcia o entrenament militar, has de construir una cantina perquè no es morin de gana, també es mereixen una sala d’esbargiment per tal que no perdin moral. La característica més complicada de controlar és la moral dels esbirros, i per fer-la pujar hauràs de patrullar el teu avatar per tota la base per tal que la teva aura maligna inspiri als teus treballadors, si amb això no és suficient també pots fer-los assistir en un interrogatori perquè vegin com es tracta a la gent que no està en el teu bàndol, finalment hi ha la solució més dràstica que és executar a algú que no sigui gaire lleial per tal que els altres aprenguin la lliçó.

El problema amb la ubicació de la teva base secreta és que es troba en una illa paradisíaca i això atrau els turistes, però si els comences a matar, això atraurà l’atenció de les forces de l’ordre, la millor opció és construir un hotel amb molts serveis i activitats per mantenir els turistes en el ressort i així evitar que fiquin els nassos en la teva base. A mesura que facis robatoris i altres malifetes acabaran apareixent les forces de la justícia a l’illa, les quals intentaran destruir la teva base, a part dels esbirros també pots posar trampes mortals per complicar-los la vida, però mantenint alta la intel·ligència i atenció dels esbirros perquè si no seran ells els que cauran a les trampes. Tot vigilat amb càmeres de seguretat i ple d’alarmes en les principals sales on passen els esbirros. Quan avança la partida arriben agents especials a l’estil James Bond que són pràcticament immortals i mentre no descobreixes el teu punt dèbil el millor que pots fer és intentar distreure’ls amb falsos objectius. Altres sales importants són el congelador per guardar els cadàvers que no vols que quedin repartits per l’illa perquè fan baixar la moral del personal, la sala de generadors, perquè una base secreta requereix molta electricitat, la cambra cuirassada per guardar els calés i les obres d’arts robades. Tampoc pot faltar una taula de reunions per reunir-te amb altres genis del mal, i un escriptori amb una cadira giratòria on acariciar el teu gat i recuperar els punts de característiques perdudes del teu avatar. Us deixo un vídeo de YouTube on es pot veure un gameplay per tal que us feu una idea de com es veu.

El joc és entretingut i com heu pogut comprovar la temàtica és molt original, perquè ja estem cansats de ser el bo de la pel·lícula, ser el dolent és millor. El problema és que quan tens totes les sales de la base muntada queda poca cosa a fer, és veritat que has d’anar ampliant i fer espai per noves màquines, però poca cosa més, es torna una mica repetitiu, a mesura que vas completant objectius, això provoca que cada vegada tens la base més plena d’agents de justícia que et va matant els esbirros i destruint objectes, només es tracta de substituir ambdues coses si el teu sistema de robatoris ho pot sustentar. Al final un descobreix que matar els agents enemics no sempre és la millor solució perquè només aconseguiràs que en vinguin més com a venjança, o sigui que a vegades val més la pena dissimular, distreure els agents amb portes a sales buides i que marxin sense haver descobert res incriminatori. En general puc dir que el joc m’ha agradat però crec que l’he espremut tot el que podria entretenir,  i no em crida l’atenció rejugar-lo. En teoria Evil Genius 2 sortirà l’any vinent i si la crítica és favorable potser el compro.

Evil Genius el trobareu per 10€ a Steam (és un joc del 2004), però aprofitant una de les múltiples ofertes de la plataforma el vaig comprar per 2,24€. He jugat 16 hores, 14 cèntims l’hora.

Avui toca parlar del últim videojoc que m’ha entretingut, el Warhammer 40.000: Gladius – Relics of War. Es un joc de estratègia militar per torns, es basa en el clàssic concepte 4X, Explorar el terreny, Expandeix la teva base, Explota els recursos, i Extermina els enemics. El mapa està dividit en caselles hexagonals, i les unitats bàsicament poden fer dos accions, desplaçar-se i atacar, però cada unitat té característiques especials que faran que es mogui diferent o bé que ataqui diferent. En el terreny hi ha ruïnes amb artefactes, punts de control que et donaran recursos si els mantens, i sobretot unitats neutrals amb molta mala llet.

Us recomano fer turisme per la ciutat del marines, us encantaran els seus canons d’artilleria muntats sobre edificis art deco.

Gran part de l’al·licient del joc es el “lore” de Warhammer 40.000, molta història al darrera de les diferents faccions i unitats que poblen el joc. En el joc base hi ha quatre civilitzacions: Marines Espacials, Necrons, Orks i Guardia Imperial. Cada una es gestiona una mica diferent, necessitant un tipus de recursos diferents i gestionant la ciutat o ciutats de manera diferent. Cada raça te les virtuts i debilitats, per exemple els Orks ataquen fort però tenen poca resistència, la Guàrdia Imperial té una infanteria dolenta però els seus vehicles son molt bons, els Necrons son molt resistents, i els Marines serien la civilització “vainilla” la qual està més equilibrada, per tant la més senzilla per començar a jugar.

El tema de les caselles hexagonals, els torns, i la gestió de les ciutats recorda una mica a la saga Civilization, amb la diferència que aquí tot està enfocat a la creació de unitats militars, les quals es poden anar millorant per tal que no perdin el seu valor al llarg de la partida. L’arbre tecnològic està organitzat en 10 nivells, i no pots avançar al següent nivell si no has investigat com a mínim dos tecnologies del nivell actual.

No tinc clar si aquests Marines han crescut molt o aquests arbres han crescut poc

Per mi, el joc té un parell de problemes, al principi tens poca varietat de unitats i tots els principis de partida si tries la mateixa facció s’assemblen molt. L’altre problema es que al final controles moltes unitats i no els hi pots donar ordres en grup, això fa que la gestió de les unitats sigui poc àgil i es facin torns finals molt llargs, això fa que moltes vegades, quant veus que ja tens la partida guanyada no acabis de rematar l’enemic per mandra de fer els torn finals. Malgrat tot, es d’aquells jocs que costa deixar de jugar, dius “un torn més i ho deixo” i se’t fan dos hores.

El joc base costa 34€ però jo vaig esperar a una de les moltes ofertes de Steam i em va costar 12€. De moment he dedicat unes 126 hores de joc, em surt a 9,5 cèntims la hora. Al metacrític li han donat un 71, però jo li hagués donat una mica més.

Avui toca parlar de l’últim videojocs que he jugat, Bioshock, bé la versió remasteritzada, perquè la versió original es del 2007 i això en termes de videojocs es molt antic i feia falta treure una remasterització. A grans trets, Bioshock es un shooter, es a dir, el típic joc d’anar matant a tothom que et trobes per davant, no es precisament el meu gènere preferit, però Bioshock es alguna cosa més que això, a part de les armes “normals”, tals com pistoles, escopetes, llançagranades, etc, també s’afegeixen armes més estranyes com un llançador de líquid congelant o bé una càmera fotogràfica. Però la part original arriba amb els “plasmids”, una substància que recombina el teu ADN per permetre que el teu personatge tingui capacitats especials com ara llançar raigs elèctrics com un Sith, llançar flames, poders telequinètics, us deixo amb un recull de les presentacions dels “plasmids” que expliquen com funcionen amb un simpàtic vídeo estil anys 50

La part més original de tot el joc es l’ambientació en si mateixa, el joc ens situa a finals dels anys 50, quan un avió s’estavella i el nostre protagonista descobreix una ciutat subaquàtica anomenada Rapture, però actualment Rapture es una ciutat decadent, una ombra del què havia sigut perquè la corrupció i els experiments genètics descontrolats han portat Rapture al caos. La ciutat tot i ser submergida es espectacular, basada en una arquitectura tipus art deco molt vistosa. Però no estarem sols passejant per Rapture, mentre recorrem la laberíntica ciutat, la veu de Atlas ens anirà donant pistes de què hem de fer per sobreviure. A part, també trobarem cintes que ens permetran conèixer la vida de les persones a Rapture i anar reconstruir en mica en mica la seva història. L’argument està bé perquè té alguns girs argumentals interessants. Us poso el trailer a veure què us sembla.

Bioshock està a la llista dels millors videojocs de la història, per tan, encara que no fos el meu gènere preferit l’havia de provar. Després del l’èxit del primer també ha sortit Bioshock 2 i Bioshock Infinite, de moment en tinc prou havent jugat al primer. M’he passat la història principal amb unes 20 hores de joc, amb la dificultat mitjana. El joc no es complicat, ja que per tot arreu hi ha cabines que et permeten ressuscitar amb una mica de vida i energia i tornar a lluitar contra els enemics que es queden ferits, per tan es podria haver jugat amb una dificultat més alta però em feia molta mandra anar lluitant sempre contra els mateixos enemics i vaig decidir anar més ràpid per saber com avançava la trama. BioShock remasteritzat costa 20€ a steam, però jo el vaig trobar amb una oferta que sortia per 5€. Em surt a 25 cèntims la hora de joc.

Avui toca parlar del últim joc que he jugat, X-Com: Enemy unknown, es un joc amb doble gènere, per una banda gestió estratègica de recursos, i per l’altra gestió tàctica militar en combat per torns. L’argument es un clàssic, hi ha una invasió extraterrestre, amb els seus clàssics extraterrestres grisos amb grans ulls ametllats negres, i nosaltres som els encarregats de dirigir el programa especial X-Com, la última línia de defensa de la terra, sempre he volgut dir aquesta frase. Tenim una base secreta, excavada sota terra, per suposat, i finançada pels països més importants del planeta, per suposat Espanya no es un d’ells, apareixen 3 o 4 països per continent, en total 16. Si les missions van bé i fas feliços als caps els països son feliços, però si comences a fallar els països es poden retirar del projecte i si en perds 8 perds el joc. La base serveix bàsicament per dos coses, la primera desenvolupar una millor força aèria per combatre els ovnis, la lluita contra aquests es pràcticament automàtica, i l’altre aspecte es millorar les teves forces especials terrestres, el repte es saber balancejar els recursos entre les dos forces.

Per llei, tota base d’operacions secreta ha de tenir una bola del món hologràfica gegant

La segona part del joc es el combat terrestre per torns, aquí directament controles un escamot de quatre soldats (ampliable fins a sis si fas els deures), mous per torns els teus soldats i t’encarregues de disparar als extraterrestres enemics, buscant sempre la millor cobertura e intentant flanquejar els enemics i que no et flanquegin a tu. A mesura que aconsegueixes millorar els teus soldats amb millors armes, armadures i habilitats noves els extraterrestres també envien diferents tipus d’unitats, el joc et dona unes quantes sorpreses desagradables en quan a les capacitats dels aliens. Has d’anar en compte si perds un soldat durant un combat, perquè si aquest ha guanyat nivells es perdran i hauràs d’entrenar un nou recluta des de nivell zero per reemplaçar-lo, o sigui que millor no arriscar als teus homes i dones. Encara que no morin es normal que els soldats acabin ferits durant les missions, això significa que estaran uns dies de baixa, per tan segons la gravetat de les ferides es possible que no estiguin recuperats per la propera missió, per tan es bona idea contractar més soldats, d’aquesta manera tens un “stock” de soldats per si de cas, a més es una manera de forçar-te a experimentar amb diferents tipus de soldats i veure quina composició de l’equip funciona millor. Els soldats poden ser de tipus Pesats (porten un llançacoets), d’Assalt (poden desplaçar-se més distància), Franctiradors (disparen des de més lluny) i Suport (especialistes en donar cobertura i sanar), els meus preferits son els d’Assalt, es més divertit anar corrent i plantar-te a dos pams del extraterrestre per assegurar que no falles el tret que amagar-te com un covard amb el franctirador.

Així donem la benvinguda els terrícoles

El joc es entretingut tant en la part de la gestió de la base (segurament la meva part preferida) com en la gestió del combat terrestre, a més les missions tenen noms que molen molt, per exemple Luna del Diablo, Lluvia Paciente, Martillo Helado, Tumba Vengativa, Corona Roja, Justicia Olvidada, entre d’altres. El grau de dificultat l’he trobat adequat, comences podent fer unes poques accions bàsiques amb els soldats per tal que sigui senzill aprendre les mecàniques essencials, i en mica en mica et van presentant noves habilitats a mesura que els soldats pugen de nivell, a part que el tutorial es dinàmic i didàctic. Puc dir que es un bon joc, però si no us fieu de la meva opinió us podeu fiar del vídeo de anàlisis de menys de 4 minuts de Meristation (enllaç al article anàlisis) que aquests son experts en videojocs.

XCOM: Enemy Unknown costa 19,99€ a Steam actualment, però si espereu a alguna oferta us port sortir per 4,99€ que es el que em va costar, així em surt a 6,5 cèntims la hora de joc. He jugat 77 hores en total, primer fins a finalitzar la campanya en el nivell 3 de dificultat; després l’he tornat a jugar amb el nivell màxim de dificultat (el 4), però com que justament tenia de baixa els dos únics soldats tipus Assalt que m’han aparegut, he estat incapaç de passar-me la penúltima missió. Té un 89 a metacrític poca broma.

Avui dimecres, us torno a parlar d’un videojoc, recentment he jugat al The Witcher 2, un videojoc de rol i acció, la part d’acció es tracta d’anar matant monstres i gent, i la part de rol es tracta de pujar el personatge de nivell, millorar atributs, aprendre noves tècniques, comprar equip millor, xerrar amb els personatges per avançar en la història, prendre decisions i equivocar-te, sobretot equivocar-te perquè si que es veritat que pots tornar endarrere carregant una partida anterior quan veus que la decisió presa potser no ha acabat sortint com pensaves, però un ha d’aprendre a conviure amb els seus errors, però sobretot perquè em feia mandra repetir accions que ja havia fet. El joc està ambientat en un mon de fantasia medieval, pels profans per tal de simplificar les coses diré que es una barreja entre el mon del Senyor dels Anells i Joc de Trons, si heu vist la sèrie, ja sabreu millor de què parlo; tant la videojocs com la sèrie es basen en les novel·les de Andrzej Sapkowski, pel seu nom ja us imaginareu que l’home no es de Berga, es de Lodz, Polònia, el país, no el programa de TV3.

El joc té una vista en tercera persona propera, es a dir, veurem el personatge que controlem, el bruixot, de bastant a prop. Veurem que el home / muntant (no entraré en detalls), porta dos espases, una d’acer meteorític (que es més guai que l’acer normal) pensada per matar persones, i l’altra arma es una espasa de plata, pensada per matar monstres; que consti que es poden matar monstres amb la espasa d’acer i matar humans amb l’espasa de plata, però no es tan eficient, i aquí es premia l’eficiència. A part de les dos armes blanques el bruixot disposa de les seves posicions que es pot preparar a base d’herbes que troba i parts de monstres que mata, ja veieu que es un home molt aprofitador, aquestes posicions serveixen per millorar temporalment els teus atributs en el combat, però compte perquè també tenen efectes secundaris o sigui que no en pots veure gaires de cop perquè sinó la teva salut se’n recent. L’últim recurs que té el protagonista son cinc senyals màgiques que et permeten empentar, cremar, posar trampes, una escut màgic i una espècie de control mental temporal, les meves preferides son l’escut i les empentes. A mesura que la història avança el teu personatge guanya experiència que pots aplicar en un arbre dividit en tres branques principal, esgrima, senyals o pocions, jo sóc un clàssic i he tirat bàsicament per l’esgrima i una mica de senyals, de les pocions res, les sopetes son per l’hivern.

La història es correcte, et trobes amb personatges interessants i altres personatges més dessaborits, abans que ho pregunteu, hi ha sexe, això no es Disney, però només heterosexual, no es cap queixa, només una observació. El que trobo que falla una mica es en la corba d’aprenentatge, el personatge millora els atributs amb la experiència, però no solament el personatge, tu com a jugador també millores i per tan aprens a fer servir les teves opcions millor, i crec que al principi això no ho tenen massa en compte, crec que els rivals son massa complicats al principi quan representa que no domines com va i llavors cada vegada son més senzills en relació el poder del teu personatge, en la primera part del joc ho vaig trobar més ben aconseguit, ja que les senyals te les van donant de una en una per tal que puguis anar assimilant mica en mica el teu nou poder, en canvi aquí comences amb totes les senyals actives, i aprendre a dominar el joc repetint els primers enfrontaments es molt avorrit o sigui que un opta per baixar un grau la dificultat i tirar avall, provocant que més endavant el joc deixi de presentar un repte. Una cosa que m’ha agradat es que passen coses que no t’esperes, potser es pot considerar espoiler, però en el fons tu tries realment el camí o sigui podeu canviar la història; per exemple, la motivació en la qual gira tot el joc es atrapar a un home que ha fet una cosa que no t’ha agradat gens, no pares de buscar-lo, i al final, al epíleg, quan finalment el trobes en comptes de tenir el combat més èpic de tot el joc, pots decidir parlar-hi i acabar el joc sense barallar-te amb ell, per mi era totalment inconcebible un joc com aquest sense lluita final, i es el principal antagonista, tot el què fa el protagonista està pensat per perseguir aquest home, i al final no hi ha combat, m’ha encantat; ei que si voleu podeu lluitar amb ell i matar-lo, però jo no ho he fet, això ho podria fer en qualsevol joc, en canvi deixar viu al dolent es una benvinguda novetat.

Segons Steam he passat 37 hores jugant a aquest joc, es curiós perquè en la primera part del joc vaig passar-hi 47 hores, i normalment les segones parts solen ser més llargues, també es veritat que el primer em va atrapar més i vaig fer pràcticament totes les missions secundàries, cosa que en el dos he passat unes quantes per alt. The Witcher 2 normalment costa 19,99€ però a Steam mai es compra pel preu normal, sempre t’esperes a que facin rebaixes, per exemple fins al 1 de juny està rebaixat a 2,99€; jo no vaig comprar el joc sol sinó que vaig comprar el pack amb The Witcher 1, 2 i 3, i els tres jocs em van sortir per 17,25€ (ara el pack costa 11,85€), aquesta segona part en concret costava 2,69€ o sigui que el joc realment “car” es el tercer perquè el primer costava 1,07€, encara no he jugat al tres, veurem si es tan bo com tothom diu en un futur. Witcher I m’ha sortit a 2,3 cèntims la hora de joc, i aquesta segona part per 7,2 cèntims la hora.

El dimecres passat vaig acabar amb l’entrega en sis parts sobre els jocs que he jugat al llarg de la meva vida. No ha sigut una cadena de posts amb molt èxit, però tampoc ha sigut un fracàs, així doncs avui us parlaré del joc més recentment que he jugat, d’aquesta manera tinc més fresc el contingut del joc i en puc fer un resum més acurat que no pas un que vaig jugar-hi fa vint anys.

Avui us parlaré de The Stanley Parable, no es un tipus de joc habitual, es un joc d’exploració. Et deixen en una oficina buida i has de descobrir què ha passat amb la gent; però no hi ha monstres que has de matar, ni has de gestionar res, ni es una aventura gràfica que has d’anar acumulant objectes i fent-los servir per avançar, per no haver-hi ni tan sols hi ha altres personatges, només estàs tu i el narrador. Hi ha jocs, pel·lícules, sèries que trenquen la quarta paret, House of Cards es de les més famoses, o Flebag que no es tan famosa però si més exagerada, doncs tota aquesta comunicació amb l’espectador / jugador queda molt per sota del què és The Stanley Parable, aquest joc agafa la quarta paret i l’esmicola, i també la cinquena, i la sisena, i tota la resta de parets, agafa la casa i la esfondra sencera perquè aquest joc no va d’un personatge perdut en una gran oficina buida, aquest joc va de tu perdut en una oficina amb una veu interior que se’t fica al cervell i fa fora la teva consciència per posar-se en el seu lloc i llavors tu decideixes què fer, faràs cas al què et diuen? Per començar, et creuràs el què et diguin?

Es el joc més diferent de tots els que he jugat mai, pot recordar una mica al Portal, però sense els trencaclosques ni la habilitat de coordinació de moviments necessària. No s’ha de veure com un joc al ús, més aviat com una pel·lícula interactiva, com el capítol Bandersnatch de Black Mirror però molt més interactiu, molt més entretingut i molt més immersiu. El qui ha creat el guió del joc no es una persona mentalment normal, crec que es d’aquella gent que parla sola, sobretot a les nits, que els hi costa dormir, i llavors tenen converses amb si mateixos, i en una d’aquestes o varies d’aquestes nits va néixer The Stanley Parable, dubto que m’equivoqui gaire de la meva hipòtesis.

El joc val 12€ a steam, jo no pagaria tant per aquest joc, però teniu una Demo gratuïta per si teniu una mica de curiositat, i si després de provar la Demo encara teniu més curiositat podeu esperar que de tan en tan fan molt bones ofertes a Steam (poses el joc en la teva llista de desitjats i t’avisen quan el rebaixen), com la que vaig aprofitar i em va sortir el joc complet per 1,80€, menys del que costa una canya en un bar (recordeu els bars?), i tindreu bastanta més estona d’entreteniment, tampoc us penseu que us passareu dies explorant les opcions perquè lògicament son finites, però si us enganxa algunes hores us passareu provant camins (unes 4 hores he passat en el joc, per tant em surt a 45 cèntims la hora de joc), i quan ja penseu que heu trobat tots els finals podeu buscar per youtube els finals que us heu deixat. Sobretot entreu a l’habitació de manteniment, dos vegades, per mi el millor moment de tot el joc. La veu del joc no està doblada al castellà (només la introducció que us he posat), però tot està subtitulat en castellà, encara que trobareu algunes anotacions escrites per l’oficina que estan en anglès, però no son importants per avançar en el joc.