Archive for the ‘Entreteniments’ Category

Hand of Fate 2, és un altre joc d’aquests que regala Epic Games cada dijous. Es tracta d’un joc de rol d’acció que barreja cartes i combats. Els jocs ARPG més típics et fan donar voltes per mapes oberts gegants buscant personatges que et donin missions, aquest és diferent, aquí el recorregut el marquen les cartes, m’explicaré. Cada missió està composta per unes cartes que es posen sobre la taula, i el nostre personatge ha d’anar saltant per les cartes per descobrir què s’amaga a darrere, un cop descoberta és possible que ens toqui lluitar, aquí el joc ens transporta del tauler a una zona de combat i matar a tothom (bé, gairebé sempre tindrem un company), o bé superar una prova de daus, d’habilitat amb un pèndol, saber escollir bé el diàleg a respondre, aturar una ruleta en el moment just, descobrir una carta entre quatre, o qualsevol altre prova que barrejat atzar i habilitat. La gràcia del joc, és que a part de les cartes que són pròpies de cada missió del joc, tu pots triar entre les cartes disponibles que et van donant afegir-ne unes quantes a la baralla de la missió. Hi ha diverses cartes que es poden afegir, cartes d’equip, que seran les armes i altre equipament que podràs trobar durant la missió, cartes d’encontres que t’ajudaran a guanyar recursos com or, menjar o vida, o bé trobar cartes amb objectius que et complicaran la vida, però si les resols, la cadena d’objectius t’acabarà donant una bona carta d’ajuda per jugar-la durant una altra missió. Normalment les missions te les pots passar en versió normal, o bé pots completar uns objectius secundaris addicionals i és quan et donen la xapa d’or, que es tradueix en una recompensa extra, això vol dir una carta bona per posar a la teva baralla. Si mireu el vídeo podreu veure tot el que jo acabo d’explicar, però en imatges en moviment que sempre és més entenedor, tot i que és possible que el narrador no us caigui bé.

El joc està bé, i és original, però els combats s’acaben fent una mica repetitius perquè tot i que els enemics són diversos, tot es basa a esquivar i atacar, malgrat que hi ha armes i equipament que et dona alguns poder especials. Per culpa dels combats no he arribat fins a la missió final, m’he deixat les últimes tres missions sense fer, d’un total de 22. Però el joc m’ha distret durant una bona estona, concretament durant 23 hores. Però per la part de les cartes i la narrativa molt bé, si no hi hagués tant combat pel mig el joc estaria força millor perquè el guió de les missions està treballat, i cada missió té objectius i mecàniques diferents, per tant has de pensar molt i molt bé quines cartes afegir a la baralla per tal que puguis aconseguir acabar la missió, de fet és la part més important del joc, i com més missions fas més cartes per triar tens, ja va bé perquè les missions es van complicant cada vegada més.

Hand of Fate 2 té un 80 al metacrític.

Defense Grid The Awakening és un joc de defensa de torres, és a dir, hi ha un camí, o diversos camins, i tu has d’anar col·locant torres pel voltant per tal que quan vinguin els enemics les torres els disparin i els matin. El joc té una mica d’argument, representa que et posen al comandament de diferents instal·lacions que s’han de protegir d’una invasió extraterrestre, per ajudar-te en la teva missió una intel·ligència artificial t’anirà donant consells. Suposo que els enemics son extraterrestre per tal que no tinguis cap mena de remordiment a l’hora d’exterminar-los, perquè en el fons no semblen pas tan dolents, tu els hi poses torres pel mig que no paren de disparar-los i ells no les ataquen pas, ells van caminant tranquil·lament, molt pacíficament. Us deixo unes imatges per tal que veieu quin aspecte té el joc.

He jugat 21 hores a les diferents pantalles que tenen les campanyes, intentant fer algun repte dels que et planteja el joc, com ara fer més punts evitant gastar tot el pressupost disponible i evitant que robin cap nucli d’energia. Hi ha una dotzena diferent de tipus de torres, cada un amb els seus avantatges i inconvenients, les torres es poden millorar dues vegades pagant els recursos que guanyes en destruir extraterrestres, que van venint en onades cada vegada més nombroses. Crec que hi ha com 15 tipus diferents d’enemics, contant uns enemics voladors que podrien volar per on volguessin, però estranyament escullen passejar-se pel mig de la teva base abans d’agafar els nuclis d’energia. El joc és molt entretingut, però un cop t’has fet totes les pantalles disponibles, una vintena llarga, ja no té massa més gràcia.

Defense Grid The Awakening té un 81 al metacrític.

Halcyon 6 és un videojoc tipus RPG espacial. Això vol dir que vas lluitant amb naus i les vas pujant de nivell a mesura que superes combats i vas recollint millores i recursos. Comences amb una estació espacial, que serveix com a base d’operacions, i has d’anar ampliant per tal de poder construir millors naus, però les naus no es piloten soles, necessitaràs entrenar bons oficials. Hauràs d’enviar les naus a defensar les fronteres, mentre reculls materials, energia obscura, combustible i tripulació per fer noves naus. Hi ha dos tipus de combats els espacials i els terrestres, però la mecànica és la mateixa, escollir quina de les habilitats faràs servir i contra quin enemic. La idea és aprofitar les bonificacions que tenen els atacs quan la nau rival pateix algun tipus de penalització provocada per atacs anteriors i així anar fent “combos”, però has de tenir en compte que segons el tipus de nau enemiga aquesta tindrà unes resistències a uns determinats efectes i també unes penalitzacions úniques que te n’hauràs d’aprofitar. Tot això en un combat per torns. Us deixo un vídeo ressenya de 8 minuts.

A mesura que avança la campanya, a part de trobar enemics, també trobaràs altres races neutrals, les quals podràs fer tractes amb ells segons t’interessi. En les converses amb les altres races és on apareix humor, ja que cada civilització té les seves particularitats. Al final no he acabat la campanya, després de jugar 21 hores, he començat a trobar que el joc es feia repetitiu, pels combats, que si vols fer-ho bé, has d’estar mirant tota l’estona les fortaleses i debilitats de les naus i anar buscant els combos que pots fer amb l’equip de naus que has muntat. En part m’ha sabut greu abandonar la campanya a mitges, però quan estàs a mig combat no parava de pensar “quin mandra lluitar ara”. Potser amb les vacances m’he tornat mandrós, qui sap. Halcyon 6 té un 71 al metacrític.

Automachef és un joc de resoldre trencaclosques, les peces són les màquines que combinen el menjar, i la recepta és el trencaclosques. Explicat així no té massa gràcia, però la veritat és que m’ha donat bastantes hores de diversió. El tutorial és prou amigable per tal que entenguis els conceptes bàsics fàcilment, i el robot que t’acompanya al llarg de tota la campanya és simpàtic perquè té ínfules megalomaníaques, i el seu objectiu secret (bé, no ho dissimula gaire bé) és destruir la humanitat, a no sé què amb la teva bona feina quedi tan impressionat que aconsegueixis fer-li pensar que potser no cal exterminar a tots els humans. Els primers nivells són senzills, però cada vegada els reptes seran més exigents, demanant-te que serveixis les comandes més ràpidament, que ho facis amb el mínim consum d’energia, que intentis no gastar més ingredients del compte, i que construeixis els circuits d’elaboració del menjar en un espai reduït. Amb la broma he jugat 33 hores a l’Automachef, i he arribat fins al restaurant 26 de la campanya (n’hi ha 30, llavors n’hi ha 17 més que són opcionals i jo n’he fet 15), i també he jugat una mica al mode contractes, però aquest mode no l’he trobat massa interessant perquè és més repetitiu que la campanya. Cap al final el joc es complica, i pots començar a fer servir ordinadors programables que funcionen amb un llenguatge tipus ensamblador que m’ha fet molta mandra aprendre. Us poso un vídeo review de 3 minuts del joc, no és una meravella, però no he trobat massa vídeos millors sobre el joc en castellà que no fossin massa llargs, com a mínim us feu una idea de com és visualment.

Aquí us deixo un vídeo d’un nivell avançat

Automachef té un 71 al metacrític.

Avui sense cap raó, un post sobre diferents esports.

Quan no trobes les pales i la pilota de ping-pong i en canvi tens una pilota de futbol

El futur dels recull-pilotes ja està aquí

Mentre toquis la pilota amb la raqueta s’hi val.

Una carrera ciclista molt lenta

Considerem gronxar-se com un esport?

Gairebé 5.000 persones jugant a Matar

Frostpunk és un videojoc d’estratègia de construcció i supervivència, que epicgames va oferir gratuïtament durant una setmana. El joc en situa en un món paral·lel, entre finals del segle XIX i principis del XX, on món amb uns quants elements steampunk on gràcies a les calderes de vapor es poden construir elements força curiosos. El problema és que hi ha hagut un canvi climàtic, i per tal de sobreviure s’han construït enormes generadors que funcionen carbó per tal que la gent no es mori de fred. La gràcia del joc es anar construint la teva ciutat pas a pas, primer recol·lectant els recursos disponibles, després construint serradores, mines de metall, de carbó, millors refugis, millors aïllaments pels edificis, millorant la tecnologia, construint calderes i calefactors, etc. El problema és que la climatologia va canviant, a vegades pugen les temperatures, i això és bo, però a vegades baixen, el més habitual és que baixin. Quan la gent passa fred a casa i a la feina es posa malalta, i si es posen malalts no treballen i si no treballen no produeixin, i sense produir no es pot construir res ni recollir carbó per fer anar el generador i no morir de fred. Arriba un punt que podem enviar explorador a buscar recursos a l’exterior i buscar possibles supervivents per tenir més mà d’obra, però si els trobarem, segurament estaran morts de gana i possiblement malalts, per tant necessitarem una bona infraestructura mèdica i d’alimentació abans de portar-los al poble.

Frospunk, una bona manera d’oblidar-te de les altes temperatures de l’estiu


El joc té el típic arbre de tecnologies que permet adaptar-te a les circumstàncies i per exemple decidir si ara mateix t’interessa més investigar una millora per ampliar el rang del generador o bé et permets el luxe de millorar les serradores, per decidir, tens una previsió meteorològica per veure si hi hauran baixades o pujades de temperatures en els dies vinents. El segon arbre és de lleis, lleis que et faran triar entre opcions ètiques i morals, per exemple, construirem una escola pels nens? O bé els posarem a treballar? Estem a finals del segle XIX, per descomptat que els posarem a treballar, el problema és que en prendre segons quines decisions has de vigilar dues barres, la de l’esperança i la del descontentament, lleis com el treball infantil fan baixar l’esperança i pugen el descontentament i si l’esperança baixa molt o bé el descontentament puja molt et desterraran i haurà acabat la partida. Com aquesta decisió n’hi ha moltes d’altres, per exemple, donarem racions de menjar com cal, o bé farem sopa per tal d’estirar una mica més les racions? Permetrem les rebel·lions ciutadanes, els disturbis i la criminalitat? O farem servir el poder militar? O tirarem pel camí de la religió? Penseu que ens trobem en una situació límit, s’ha de pensar en la societat per sobre de l’individu, si no s’adopten mesures extremes, la supervivència no està assegurada. Al final de la partida, si aconsegueixes sobreviure als reptes que et planteja cada escenari, el joc et felicita, però llavors et diu “però a quin preu” i et passa a recordar-te totes les decisions polèmiques que has pres durant la partida, mentre veus un time-lapse del creixement del poble. He jugat 84 hores a aquest joc, passant-me els quatre escenaris principals en dificultat difícil (hi ha fàcil, normal, difícil i extrema) i jugant un dels escenaris “infinits”. Us deixo amb un vídeo anàlisis d’algú que li ha agradat el joc tant com a mi.

Crying Suns és un joc d’exploració tàctica en què encarnes a un gran almirall que explora un caigut imperi espacial. En ell descobriràs la veritat sobre l’Imperi i sobre tu mateix en una història inspirada per clàssics del gènere com la saga de la Fundació. L’objectiu del joc és saltar de planeta en planeta, aconseguir recursos per millorar la teva nau, escollir les millors decisions per tal d’aconseguir més recursos, tot per tal de sobreviure als combats tàctics controlant naus sobre un mapa amb cel·les hexagonals i fent servir unes quantes armes variades, però no patiu, podeu prémer pausa per pensar amb calma les ordres que voleu donar. Us deixo amb un vídeo de 7 minuts per tal que veieu com funciona.

A mi m’ha agradat, m’he passat la campanya en dificultat normal amb poc més de 19 hores. Malgrat que ara podria jugar amb la dificultat superior o provant altres tipus de naus principals amb mecàniques diferents no crec que ho faci. Per mi l’al·licient principal del joc és la seva trama que es desenvolupa com una novel·la de ciència-ficció, on en cada sistema vas descobrint més sobre la caiguda en l’imperi i el paper que els diferents personatges que et trobaràs han tingut a veure. És d’aquells jocs on la partida es guarda automàticament, per tant les teves decisions són permanents, fins que et mors, però bé, el personatge que portes ha deixat un planeta ple de clons, o sigui que tampoc és un drama. El joc es divideix en sis capítols, cada capítol consta de tres cúmuls, cada cúmul consta de 4 camins en els quals podràs visitar 5 sistemes, cada sistema té entre 2 i 5 punts d’interès, i cada cúmul té un enemic final. Si et maten has de començar el capítol des del principi. Resumint, és un bon joc, però poc rejugable, té un 75 al metacrític.

Vaig adquirir Darkest Dungeon gràcies a una agressiva oferta d’Epic Games que va sortir pel mòdic preu de 0€, s’ha de dir que és un preu bastant ajustat. El joc no demana un ordinador massa potent perquè visualment es tracta d’animacions de dibuixos en dues dimensions, però s’ha de reconèixer que el dibuix és molt bo i molt adequat pel tipus de joc, el qual té una estètica molt Lovecraft amb la veu del narrador molt adequada a les terribles circumstàncies. Darkest Dungeon és un joc de rol gòtic d’exploració de masmorres i de combat per torns que gira entorn de formar un grup de quatre aventures diferents que es complementin per tal de vèncer els enemics d’unes determinades característiques. S’ha de reclutar, entrenar i liderar un equip d’herois imperfectes a través d’enrevessats boscos, laberints oblidats, criptes en ruïnes i molt més. Hi ha 14 classes diferents d’aventurers, i és feina teva descobrir quins tenen habilitats que es complementen bé, a més cada heroi només pot tenir la meitat de les habilitats disponibles en cada incursió a la masmorra, i segons el tipus de masmorra pot ser un grup molt útil o potser un grup molt inútil, hauràs d’aprendre per provar i error, i l’error consisteix a veure com els teus herois moren, cosa que passarà habitualment en aquest joc perquè no hi ha marxa endarrere, totes les decisions que prens sons permanents, no es pot recuperar un guardat de partida anterior, quan perds un aventurer hauràs de reclutar-ne un altre i fer-lo pujar de nivell, millorar-li les armes, etc. Els herois que s’ofereixen en el camp de reclutament són diferents cada vegada, o sigui que no podràs escollir la classe d’aventurer que necessites per afegir al teu equip, has d’adaptar-te amb el què hi ha, en total hi ha 14 classes diferents de personatges, no és obligatori fer-les servir totes, cadascú té les seves preferències. El vídeo resumeix bastant bé l’experiència de joc, tot i que explica moltes coses en molt poc temps i pot semblar molt complicat, però de seguida agafes la idea.

Els enemics són molt variats, i en cada nova zona descobriràs un enemic malparit que t’ataca d’una manera que no esperaves quan has format la teva composició d’herois, en aquest joc hem vingut a patir. Abans de començar cada missió hauràs de proveir el teu inventari de recursos com ara menjar, torxes, pales, antiverins, herbes medicinals, i qualsevol cosa que puguis pensar que et pot anar bé per superar l’aventura, i tot costa or i a més pensa que l’espai a l’inventari és limitat, llençaràs les venes per fer lloc a uns robins que has trobat? A més no és suficient en mantenir la barra de vida dels aventurers per sobre de zero, també cal sobreviure a l’estrès, perquè quan l’heroi ha viscut massa situacions horribles es pot tornar boig i deixar de ser útil, i el que és pitjor fer embogir els seus companys, i si no hi poses remei acabar amb un atac de cor, o sigui que a vegades és millor abandonar una expedició a mitges amb un heroi mort i sense beneficis que no pas amb els quatre herois morts. Un cop arribes al poble és temps de curar els herois ferits, amb malalties, amb traumes, amb estrès, millorar l’equipament, curar filies i fòbies, comprar objectes màgics, millorar els edificis del poble i reclutar nous aventurers, i el problema és que els calés no arriben per tot. Ja que ha sortit el tema, parlem de l’equipament, perquè en aquest joc tot té una part negativa, els “items” dels jocs normals milloren algunes característiques dels teus personatges, però és que a part també n’empitjoren unes altres! Per exemple, aquest anell màgic et dona més vida, però a canvi faràs menys mal, et surt a compte? Mehh. Resumint, el joc m’ha agradat, i veig que no soc l’únic perquè té un 84 al metacrític. He fet les tres campanyes, la fàcil, la mitja i la difícil, i amb la broma en total he jugat 141 hores al joc, i potser algun dia torno a fer una altra campanya. “Ruin has come to our family”.

Minion Masters, es l’últim videojoc al que he jugat. El sistema de joc es senzill, et fas una baralla amb una dotzena de cartes, cada carta invoca un bitxo, els bitxos poden costar des de 1 fins a 10 manas, automàticament cada cert temps va augmentant el teu mana disponible, i veus les 4 cartes superiors de la teva pila i tries quina posar sobre el camp de batalla, un cop posada passa a sota de la baralla. Son partides 1vs1 i es l’objectiu es destruir la base del enemic amb els teus bitxos. El terreny de joc son dos camps separats per dos ponts, controlar els ponts es positiu. Segons l’avatar o heroi que triïs tindràs les teves unitats tindran un tipus de bonificació o altra. En un vídeo de menys d’un minut es veu clarament.

El joc es gratuït, però si vols pots pagar per aconseguir les cartes més ràpidament, o pots tenir més paciència i aconseguir-les amb les recompenses de les missions diàries i setmanals. Les cartes més cares no son les més bones, o sigui que pots tenir una bona baralla amb cartes barates. Hi ha classificacions, altres modes de joc com ara 2 vs 2, jugador contra entorn, etc. El joc enganxa perquè les partides duren entre 1 minut i 5 minuts, al principi també guanyes moltes partides, perquè o bé jugues contra inútils que no saben jugar o jugues contra bots, fins que arribes a punt que trobes gent del teu nivell. Jo hi he jugat 18 hores.

L’últim joc que he jugat es diu Inside, normalment no l’hauria comprat però Epic Games van fer una promoció i el van deixar per zero euros, es innegable que es un bon preu. Es un joc de trencaclosques en dos dimensions malgrat que l’escenari es presenta en tres dimensions. Un dels punts forts del joc es la seva senzillesa en el control, només farem servir les 4 fletxes de direcció per moure’ns i el Ctrl per realitzar l’acció d’empènyer, estirar o prémer un botó, res més. Un altre factor important d’aquest joc es l’ambientació, en el tràiler oficial que us deixo més avall podeu veure-la. Es tracta d’un futur distòpic on un nen / jove amb samarreta vermella haurà d’intentar sobreviure a una societat totalitària, si un Mon Feliç de Huxley tingués un videojoc tindria aquesta ambientació. El joc no té cap mena de compassió per tu, per això està catalogat per a majors de 18 anys, si algú et descobreix et mata a sang freda sense pensar-ho; per sort el joc ens deixarà tornar a la vida just abans de la nostra fatal decisió per intentar-ho fer-ho bé les vegades que faci falta. Un altre punt a favor del joc es que es més de pensar per resoldre els problemes que no pas de coordinació amb els dits, es a dir, que en general no cal molta traça prement tecles ràpidament. Oblideu-vos de la veu i el diàleg, aquí el protagonista està sol contra la societat, això farà l’atmosfera encara més tètrica i opressiva, l’únic que sabem es que hem de corre constantment sempre tirant cap endavant. El disseny de l’escenari es molt bo, tot i que la paleta de colors es mou principalment entre el negre, el gris i el blanc, però de tan en tan trobarem altres colors. No parlaré més sobre la trama perquè descobrir cada nou escenari es la gràcia del joc.

Que tots els trencaclosques es resolguin en dos dimensions també simplifica molt les opcions alhora de resoldre’ls, malgrat tot, els reptes son originals i cada un requereix pensar una mica per resoldre’l, tampoc molt, perquè no he trobat cap punt on m’hagi encallat i hagi hagut de recorre a una guia, per tan em sento orgullós de mi mateix. No es gaire llarg, jo l’he acabat amb 4 hores i 45 minuts, però és veritat que hi ha 14 objectes ocults pel joc que no son necessaris per acabar el joc però que estan allà per a qui li agradi explorar i completar-ho tot, jo n’he trobat tres i gràcies. Quan ja coneixes la solució als trencaclosques i ets hàbil de reflexes es veu que et pots passar el joc, sense trobar objectes ocults, en dues hores escasses. Es un d’aquells jocs curts i amb escassa re-jugabilitat, però que un cop jugats no s’obliden fàcilment.

Avui us vull parlar del últim videojoc que he jugat, el Witcher 3, fa un temps vaig jugar al Witcher 2 i fa més temps al Witcher 1, ja veieu que m’agrada fer les coses per ordre. Els que heu vist la sèrie ja coneixereu la temàtica en què es basa, si heu llegit els llibres encara ho coneixereu més bé. El joc es cataloga com ARPG, es a dir rol d’acció, es a dir pujar el personatge de nivell mentre ens dediquem a parlar amb la gent per fer missions i arreplegar el millor equipament possible per vèncer el proper enemic.

Ens posem en la pell de Geralt de Rivia, un bruixot que viu en una època medieval en la qual hi ha una mica de màgia i uns quants monstres fantàstics escampats pel mon. Geralt porta dues espases, una de plata, ideal per matar monstres, i una altra d’acer ideal per matar monstres humans, a part de les armes Geralt coneix alguns trucs coneguts com a “senyals” com ara poder llançar una ràfega atordidora, un raig de foc, una trampa immobilitzadora, un escut de força i una mica de control mental. A part d’això té pocions que li serviran per millorar temporalment les seves característiques de lluita i verins per les seves espases.

L’objectiu de Geralt en aquest joc es trobar la seva protegida Ciri, que resulta que està sent perseguida per la caçaria salvatge (sigui el què sigui) i per això s’amaga molt bé. En la cerca passarem per diferents llocs, com ara els camps i pantans de Belen, la ciutat de Novigrad, les illes de Skellig i algun altre lloc més, i de passada solucionarem uns quants problemes de la gent d’aquestes zones a canvi d’aconseguir informació sobre la direcció que ha pres Ciri, i també or perquè podem ser un bruixot però no tan tonto com per treballar gratis. Pel camí trobarem vells amics com Jaskier, Triss o Yennefer, entre d’altres. Us deixo un dels trailers del joc, en te varis, he triat aquest en particular perquè naps.

En total he dedicat 102 hores a joc, a 13,49€ que em va costar, surt a 13,22 cèntims l’hora, he tingut entreteniments més cars. A més el joc porta un parell d’expansions que encara no he jugat, i que segurament sumaran unes quantes hores més al joc, però de moment, per variar de registre he decidit jugar a altres jocs amb temàtiques diferents, no es qüestió de saturar-se. Té un 93 a metacrític, poca broma.

Toca parlar de l’últim videojoc que he jugat, l’Age of Empires II: Definitive Edition (2019). Es tracta de la versió millorada de l’Age of Empires II HD (2013), el qual es tracta de la versió millorada de l’Age of Empires (1999). I quines són les millores? Doncs moltes. Gràfics totalment nous, partides multijugador noves, 35 civilitzacions diferents en total, campanyes noves, redisseny a millor de la interfície, mapes nous, i millores en la jugabilitat i el control. Us deixo un vídeo comparatiu entre la versió HD i la definitiva, les diferències salten a la vista. El preu habitual és 20€, però vam fer una oferta pel seu aniversari i em va sortir per 7,5€

Què dir del que possiblement és el joc d’estratègia en temps real més famós de la història? Si el coneixeu ja ho sabreu tot, i si no el coneixeu, vol dir que no us interessen gens aquest tipus de jocs. La idea és senzilla, construir un poble medieval i crear un exercit per aixafar el poble enemic. Pots construir diferents edificis per entrenar unitats militars, per fer més edificis i millores civils i militars, pots crear més treballadors, i pots crear edificis defensius, tot al llarg de quatre etapes: Alta edat mitjana, Edat Feudal, Edat dels Castells i Edat Imperial. No jugo online amb desconeguts perquè no tinc reflexes per microgestionar les unitats, però sí que m’agrada jugar amb amics i contra la intel·ligència artificial (que per cert, ara juga molt bé i sense trampes), i aquests encara els puc guanyar gestionant millor la macroeconomia, què voleu que us digui, m’agraden les grans batalles campals. El steam diu que he jugat 44,5 hores, això vol dir que em surt a 17 cèntims l’hora, no són massa hores, això és perquè fa pocs anys ja vaig jugar a la versió HD que en el fons és el mateix joc, i ja hi vaig dedicar 370 hores, o sigui que per tenir el joc avorrit, gairebé 50 hores més no està gens malament.

Com he dit algunes vegades, el joc que més he jugat a la meva vida, i amb diferència ha sigut, i encara hi continuo jugant, és el Hearthstone (Si voleu, el podeu descarregar i jugar, que és gratis). Hearthstone té tres modes de joc principals, a part d’altres modes de joc secundaris. Està el mode Arena, el qual he jugat unes 10.000 partides, a uns 9 minuts per partida, surt a 1.500 hores. El mode Construït el qual he jugat unes 9.000 partides a 9 minuts per partida, 1.350 hores. I últimament estic jugant al mode de joc més nou: Campos de Batalla, que he fet unes 2.500 partides, però aquestes són de 19 minuts de mitjana, això surt a 800 hores. Avui us parlaré d’aquest últim mode joc que és el que estic jugant últimament. Primer us poso un vídeo simpàtic, subtitulat en castellà, amb dibuixets que explica en menys de tres minuts de què va.

Si us ha agradat el vídeo, aquí teniu més parts on s’explica més en profunditat com funciona, part2, part3 i part4. Ara em toca a mi explicar-ho a la meva manera. El joc té dues fases, i es van repetint constantment aquestes dues fases fins que quedes eliminat. La primera fase és la Taverna d’en Bob, aquí pots fer tres coses: Comprar esbirros, refrescar els esbirros de la taverna per si no t’agraden, i pujar de nivell, totes aquestes accions costen monedes, primer tens tres monedes, després en tindràs quatre, després cinc, i així fins a 10 màxim. Per incentivar la gent a pujar de nivell i que potser apareguin esbirros millors, el cost de millorar el nivell de taverna es redueix en u en cada ronda. Quan ja tens els esbirros, els col·loques en el camp de batalla com vols. En la segona fase els esbirros lluiten de manera automàtica amb unes regles preestablertes. Si perds, el teu heroi perd vida, si guanyes li fas perdre vida a l’heroi contrari en funció dels esbirros que t’han quedat vius després del combat. Per no lluitar sempre amb la mateixa persona, que seria avorrit, a les sales hi ha 8 persones, per tan així et vas enfrontant contra diferents alineacions d’enemics, els quals requeriran una tàctica diferent per vèncer-les. Al final, els quatre primers eliminats perden punts, sent el vuitè el que més punts perd i el cinquè en perd molt pocs, el mateix passa amb els quatre primers, que guanyen punts en funció de com de bé hagin quedat. Per si teniu curiositat, us deixo amb una partida completa de Campos de Batalla des del principi, no és un gran jugador de camps de batalla, però streamers en espanyol que siguin molt bons i parlin amb certa gràcia tampoc n’hi ha gaires.

No he aconseguit cridar l’atenció de ningú amb aquest joc, oi? Ho sabia xD

En el cas típic d’avui repassaré els preus i les hores que he invertit en videojocs que he jugat durant els últims dos anys, gràcies a que la plataforma de Steam et fa el recompte de les hores jugades. Gairebé sempre espero que els jocs estiguin d’oferta per comprar-los, sóc una persona pacient. El preu i el preu / hora està expressat euros. La llista està ordenada per preu / hora.

Joc Preu Hores Preu / Hora
Hearthstone* 0 3600 0
The Witcher 1 1.07 47 0.022
X-Com: Enemy unknown 4.99 77 0.064
The Witcher 2 2.69 37 0.072
Age of Empires II HD + 3 Expansions 30.51 370 0.082
Mass Effect 2.8 34 0.082
Supreme Commander: Forged Alliance 2.78 33 0.084
Mass Effect 2 4.2 46 0.091
Gladius Relics of War 11.89 126 0.094
Evil Genius 2.24 16 0.14
StarCraft II + 2 Expansions** 180 1200 0.15
Grand Theft Auto V 14.99 95 0.157
Majesty 2 Collection 4.99 25 0.199
Bioshock Remastered 4.49 20 0.224
Half-Life 2 0.99 4 0.247
Sins of a Solar Empire: Rebellion 9.99 23 0.434
The Stanley Parable 1.8 4 0.45
Cities: Skylines 6.99 15 0.466
Homeworld Remastered Collection 7.19 11 0.653
Age of Mythology: Extended Edition 7.99 11 0.726
STAR WARS: Knights of the Old Republic 2.86 3 0.953
Europa Universalis IV 9.99 7 1.427
Worms W.M.D 7.49 5 1.498

 

* El Hearthstone no es de Steam, per això el total d’hores es aproximat, però hi continuo jugant actualment, però les hores compten des del desembre del 2015.
** StarCraft II no es del Steam, des de finals del 2017 que no hi jugo, però tenia curiositat per fer la comparació.

Avui toca de parlar de Gris, l’últim videojoc que he provat. Si anem estrictament a l’essència i ho simplifico al màxim puc dir que Gris és un joc de plataformes, això vol dir anar saltant d’un lloc a l’altre fins a passar-te la pantalla, hi ha uns quants trencaclosques pel mig per fer-te pensar una mica per on has de saltar i què has de tocar, però res gaire complicat. Llavors, on està la part bona? Doncs en l’apartat visual i en la banda sonora, perquè les dues coses funcionen juntes, simplement és el joc més bonic al qual he jugat i molt possiblement el joc més maco que existeix, aficionats de l’art i de la música clàssica aquest és el vostre joc. Els experts us diran que Gris va sobre sentiments i que cada color que recuperes al llarg del joc és la metàfora de no sé quina collonada, d’acord, m’ho crec, però l’únic que jo veia és que cada vegada el món era més bonic, i els salts que has d’anar fent més complicats.

Al principi Gris és… Gris, però llavors la cosa s’anima

Molt bé, és un joc preciós no es pot negar, però per mi no cap mena de re-jugabilitat, un cop has vist tot el que ofereix ja està, és com veure una pel·lícula que t’agrada, està molt bé veure-la una vegada, però no tornaràs a veure-la immediatament, t’esperaràs un temps abans de tornar-la a veure, per tant aquí el mateix, passaran anys abans que torni a tocar Gris. D’acord que et venen l’excusa de recuperar totes les estrelletes perdudes per les pantalles i aconsegueixes uns assoliments, molt bé, però no ho penso fer, he trobat les que he trobat i estic satisfet. El joc en si mateix no és molt complicat, no cal una destresa manual excessiva, ni tampoc és molt llarg, jo sóc bastant negat de reflexos, i me l’he passat en 5 hores i mitja, reconec que m’he trobat dos punts on no sabia cap on tirar i he mirat un vídeo guia per saber què s’havia de fer en aquests dos moments, el primer potser l’hauria acabat descobrint al cap de més temps, però el segon crec que no se m’hauria acudit mai. Però repeteixo que el joc no és complicat, i les mecàniques són senzilles, amb les fletxes de moviment i tres botons fas totes les accions possibles, i mai no et mors perquè no hi ha enemics, sempre pots anar provant i provant sense que et matin. A mi no m’agraden gaire els jocs de plataformes, els trobo repetitius i la destresa manual mai ha sigut una habilitat que m’interessés particularment, tot i això reconec que Gris no és un joc de plataformes qualsevol, és art fet videojoc, és d’aquells jocs que l’important no és el joc en si mateix, sinó l’estètica, fins i tot li podria agradar a la meva mare.

Una altra cosa que fa Gris és jugar amb el Zoom, veieu que petita que és la noia ara?

Gris costa habitualment 16,99 €, però amb una oferta de Steam em va sortir per 6,09 €. He jugat 5 hores i mitja, això surt a 1,11 € l’hora de joc. Té un 84 a metacrític poca broma. Us deixo un vídeo d’algú que li ha agradat el joc encara més que a mi i per tant us el vendrà molt bé, són 10 minuts explicant per què Gris és una meravella, i sobretot escoltareu i veureu com sona el joc. Però si de veritat teniu pensat jugar-hi millor que NO mireu el vídeo (ni altres vídeos ni imatges del joc), us perdreu la gran novetat de descobrir de mica en mica aquest fantàstic món que es Gris.