Archive for the ‘Humor’ Category

Es possible que la setena temporada de Joc de Trons sigui la més previsible de totes, també es possible que sigui la més plena d’incoherències narratives, però també es possible que sigui la temporada que més mola de totes! Especialment els capítols quart, sisè i setè! Sense més preàmbuls avui toca espoilers de la setena temporada de Joc de trons a través de frases soltes dels informes humorístics que fa el Tipo de la Brocha de cada capítol, espero que això us animi a llegir els seus escrits sencers.

Jon ofrece a nuestro salvaje pelirrojo favorito, Tormund Matagigantes, la magnífica e irrepetible oportunidad de prestarse voluntario junto con el resto del pueblo libre para proteger Guardiaoriente del Mar, uno de los descuidados y ruinosos castillos de la Guardia de la Noche. ¡100% expugnable! “Entonces allí iré”, dice Tormund, que no conoce la palabra miedo ni muchas otras palabras igual de sencillas.

Jon le dice a Sansa que la próxima vez haga el favor de no llevarle la contraria delante de lores y damas, que bastante le cuesta ya imponerse cuando ella le saca dos cabezas de altura. “No siempre puedo llevar encima una caja de frutas a la que encaramarme, ¿sabes?”.

Qyburn, nigromante tunante, contesta que están trabajando en como enfrentarse a los dragones. Tan críptico que es el hombre y en realidad en lo único que han trabajado es en una ballesta extragrande. No digo que no sea efectiva, pero desde luego es poco original. Yo me esperaba un matamoscas gigante acoplado a una catapulta.

Simplificando un poco, y según lo veo yo, las opciones de Jon se reducen: a) aceptar la invitación de Daenerys y aliarse con un ejército ingente que cuenta con los mejores guerreros de Essos y sus propios dragones escupefuego (nota: los zombis no resisten el fuego), o b) rechazar la invitación y morir en inferioridad numérica e intelectual cuando lleguen los caminantes blancos. Opción c): ponemos un cartel de prohibido el paso delante del Muro y a ver si lo respetan. Y tú pensando que era difícil decidir entre desconectar o no a tu abuela de la máquina de respiración asistida.

“Amo a Sansa como a vuestra madre”, es la última frase que uno querría oír de un judas grimoso y manipulador (Petyr Baelish), si exceptuamos “Os advertí que no os fiarais de mí”.

Arya pide a la loba (Nymeria) que la acompañe, pero como una asesina profesional montada en un huargo sería demasiado guay para los estándares de HBO, Nymerya se vuelve por donde ha venido.

En la sala del trono, Missandei presenta a Daenerys a sus invitados en los siguientes términos: “Estáis en presencia de Daenerys de la Tormenta, de la Casa Targaryen. Legítima heredera del Trono de Hierro. Legítima Reina de los Ándalos y los Primeros Hombres. Protectora de los Siete Reinos. Madre de Dragones. Khaleesi del Mar de Hierba. La que no Arde. Y Rompedora de Cadenas. El color de su pelo es natural”. “Este es Jon”, anuncia Davos, un poco intimidado ante tanta ostentación. “Le queda bien la barba”.

Tyrion se reúne a solas con Jon en lo alto de un acantilado. En un tour de force interpretativo, Kit Harrington multiplica sus esfuerzos por mostrarse taciturno, como si tuviera algún otro registro, con esta cara no hay duda que está pensando “Creo que me he tragado otra mosca. Que no se te note, Jon.”

“¿Y qué sucedería si quisierais volver a casa?”, le pregunta Jon a Missandei. “Mi reina me ayudaría a hacer la maleta y correría tras el tren por el andén despidiéndose de mí. Os lo traduzco: Daenerys es buena chica. ¡Enamoraos!”. Este es el problema que tiene reducir el número de episodios por temporada, que no hay tiempo para desarrollar estas relaciones con naturalidad, sino que hay que embutírselas al espectador en la boca y empujarlas esófago abajo con un palo.

Cuando Arya aún era una niña desvergonzada con trastorno de hiperactividad y practicaba el tiro con arco en secreto, repitiendo el ejercicio una y otra vez hasta que por fin, un día, hizo diana. Y en ese momento de triunfo, su padre estaba allí para felicitarla. -Padre dio cuatro palmadas. ¡Cuatro! Estaba eufórico.

Meñique, conteniéndose apenas las ganas de retorcerse el bigote como un villano de opereta. -Disculpad que me oculte en las sombras. Es la costumbre.

¿Puede alguien decirles a Benioff y Weiss que ya nos hemos enterado de que Jon y Dany están hechos el uno para el otro para que terminen con este pésimo fanfic? Ya es malo que los personajes nos digan lo que otros personajes sienten en lugar de simplemente mostrárnoslo, pero clama el cielo que encima lo repitan en varios episodios por si no estábamos atentos la primera vez.

Desde lo alto del Muro, Dany otea el horizonte, esperando que Jon aparezca en cualquier momento montado sobre un brioso corcel blanco y con una caja de bombones bajo el brazo para disculparse por la angustia que le ha causado. Total, el sentido común se lo dejó en Essos y la esperanza es lo último que se pierde. Jorah, que entiende el pesar de su reina pero se está helando el culo, le dice que ya va siendo hora de teletransportarse a casa. Justo en el momento en que van a retirarse (¡más clichés!), un cuerno anuncia la llegada de un hombre a caballo. “Cartero comercial”, se oye una voz a las puertas.

Dany camina hasta su asiento como si aquello de llegar montada en un dragón fuera de lo más normal. “Iba a pedir un Cabify, pero se me ha acabado la batería del móvil”, dice.

Jon se levanta para resumir la situación: “Vienen los zombis y nos van a matar a todos”. Tyrion carraspea. “Ah, sí”, dice Jon, poniéndose sus gafas y sacándose unas notas del bolsillo. “Esta frase quedará genial en el tráiler. Os la leo: ‘Solo hay una guerra que importe: la Gran Guerra. Y ya está aquí’. Ni George R. R. Martin la hubiera escrito mejor, ¿eh?”.

La reunion de Cersei y Tyrion es una de las escenas mejor escritas del episodio y merece la pena verla aunque solo sea porque Headey y Dinklage hacen algo que ha sido casi anecdótico para ellos en esta temporada: actuar. El talento interpretativo de estos dos actorazos está tan desaprovechado que en la mayoría de episodios podrían haberlos sustituido por un par de calcetines viejos con botones cosidos a modo de ojos y nadie habría notado la diferencia.

Tormund Matagigantes y Beric Dondarrion están tomando el fresco en lo alto del Muro cuando el cuerno suena tres veces. Por si no recordáis lo que esto significa, os refrescaré la memoria: un toque, ha llegado la pizza; dos, el de la pizza va armado y alberga aviesas intenciones; y tres, el de la pizza es un caminante blanco y vamos a morir todos.

Anuncis

Diuen les males llengües que quan no se què publicar faig un post de bromes de càmeres ocultes. Totalment falç! Jo no ho faria mai! El que si faria es un post amb càmeres ocultes divertides ;D

La foto

Tele en 3D

Nivellant una estanteria

Cotxe de policia

Ascensor

El mag

Em sembla que algun dia ja us havia parlat del bloc de Mi mesa coeja. I tant que si, els casos 998, 852, 614 i alguna altre que segur que em deixo.
Concretament avui recomanaré els posts del tipus “10 cosas que” i com exemple aquests tres:

10 coses que no has dir-li a un home quan t’ensenya la foto del seu fill

1. Ajá.
2. Demasiado joven para ti, ¿no crees?
3. ¡¡Madre de Dios!!
4. ¿Qué le das de comer, vacas enteras?
5. ¿Es…? O sea, quiero decir… ¿Es… normal?
6. Vaya, ese día te la follaste sin ganas, ¿eh?
7. ¿La foto es para mí o…?
8. Bueno, para el campo te vale.
9. No sé nada de niños, pero, ¿ese bulto qué implica?
10. Se parece a tu hermano.

10 raons per no obrir les fosses comunes

1. El olor.
2. Las obras reducirán los arcenes, con el consiguiente peligro para los peatones y los ciclistas.
3. Alteración del ambiente natural de los gusanos, con consecuencias impredecibles para esta especie.
4. Hay gente que igual no quiere que la saquen de las fosas, ¿se les ha consultado algo a ellos?
5. El terreno libre de cadáveres será inmediatamente recalificado para que hagan dinero los de siempre.
6. La cremación de todos esos cadáveres liberará muchísimo CO2, lo cual es malísimo para el medioambiente.
7. La ubicación de las fosas no está documentada, por lo que alguno puede tomarse la justicia por su mano y hacerse una avería cavando justo encima de los cables de la luz.
8. Algunas fosas pueden encontrarse debajo de carreteras, y lo que no puede ser es que tengamos que desviar el tráfico pudiendo desviar la Historia.
9. El riesgo de la pérdida de perspectiva: se empieza abriendo fosas comunes y se acaba diciendo que un bando era bueno y el otro malo.
10. No ha pasado el tiempo suficiente. Todo el mundo sabe que la justicia no debe aplicarse hasta pasadas, al menos, 10 generaciones. Por aquello de no reabrir viejas heridas.

Decàleg per a la igualtat entre homes i dones

1. Todos los varones tendrán la obligación de “estar raros” al menos una vez al mes sin necesidad de conocer las causas. Si una mujer insistiera en conocer el motivo de su estado, el varón deberá responder: “Ay, no sé, déjame”.
2. Todo varón deberá estar destemplado al menos una vez al día.
3. Todo varón estará obligado a negarse a tener sexo sin causa aparente de cuando en cuando.
4. Todo varón deberá admitir que otro varón es guapo cuando así lo considere, pero a cambio dirá: “eso sí, vaya pantalón más feo que lleva”.
5. Todo varón necesitará llorar de vez en cuando para desahogarse, sin que haya un motivo concreto para ello.
6. Toda mujer estará obligada a saber leer un mapa sin girarlo y todo varón deberá aprender a doblarlo.
7. Todos los varones deberán aceptar que una relación sexual no debe acabar necesariamente en orgasmo, y toda mujer deberá comprender que, si no te corres, no has acabado.
8. Toda mujer se sentirá sexualmente atraída por el 90 por ciento de los varones, salvo que esté borracha, en cuyo caso se tirará cualquier cosa y se arrepentirá por la mañana.
9. Todo varón se depilará las ingles cada 15 días para sentirse más seguro de sí mismo.
10. Todos los hombres y mujeres tendrán las mismas oportunidades en el ámbito laboral, lo que provocará que los hombres empiecen a ir a las entrevistas de trabajo con escotes y minifaldas.

Sense que vingui al cas, avui acudits de corea de Nord:

Coreà 1: Hi ha una nova central elèctrica en Hamheung-si.
Coreà 2: No. Acabo de tornar d’allà i no he vist cap central elèctrica.
Coreà 1: Hi ha una nova fàbrica de productes químics en Kimjeongsuk-gun.
Coreà 2: Vaig estar allà fa una setmana, però no vaig veure cap fàbrica.
Coreà 1: Camarada! Si us plau, deixa de donar voltes i llegeix el diari de tan en tan!

Kim Jong-Un visita una granja comunal i al veure el bon estat en el que estan els porcs, es fa una foto amb ells. El diari “Rodong Shinmun” ha de publicar la foto i el seu editor se les veu i se les desitja per escriure el peu de foto. “El Camarada Kim Jong-Un amb uns porcs… ¡No! Uns porcs amb el camarada Kim Jong-Un… ¡Tampoc!”
Finalment la foto va publicada amb el següent peu de foto: “El Camarada Kim Jong-Un es el tercer per la esquerra.”

Un pesquer nord-coreà es perd enmig d’una tempesta gegantina. Tots en el vaixell estan convençuts que moriran. El radiotelegrafista els diu que no pateixin, que aviat arribarà una llanxa de la policia per rescatar-los. Li pregunten que per què pensa que la policia correria el risc de sortir al mar amb aquest temporal. “Molt senzill”, respon, “quan vaig enviar els SOS, al final de cadascun vaig afegir:” Kim Jong-Un és un fill de puta”. Segur que ve la policia a buscar-nos.

Per compensar, ara uns acudits “normals”

Un bioquímic i la seva dona tenen bessons.
A un el bategen.
L’altre el deixen com a control.

– Aquesta nit t’ho faré al estil Jedi.
– Ah si?! I com es això?
– Per la força…

Sona el telèfon
– Hola, bones te un minut per explicar-li alguna cosa sobre Greenpeace?
– Val però rapidet que tinc un linx al forn

Enllaçant amb la història del post anterior; tres oficials que havien vist l’acte de Nicolàs salvant els tres legionaris innocents van arribar després d’un llarg viatge de 800 quilòmetres a Constantinobla, que es on vivia l’emperador Constantino, quina casualitat, no? Es com si jo visqués a Ponslandia. Per la gelosia d’un prefecte anomenat Aflabio, aquest va convèncer a l’emperador que s’havien d’executar. Podria aprofundir en els detalls del complot del prefecte, però com que el que ens interessa a nosaltres es la història del nostre superheroi Nicolàs, ho passaré per alt.

Durant el que seria la última nit d’aquells tres oficials van recordar-se del bisbe de Myra i van resar a Déu per què enviés al Nicolàs a ajudar-los. Però Nicolàs estava a més de 800 quilòmetres, i en aquell temps no hi ha vols comercials ni trens d’alta velocitat, així doncs va recorre al truc de l’aparició nocturna. L’emperador es va sobresaltar al veure l’aparició d’en Nicolàs al costat del seu llit però tampoc massa, perquè en aquells temps les aparicions eren rares, però tampoc eren una cosa descabellada. El fantasma d’en Nicolàs va dir que aquells tres oficials eren innocents i que si no volia rebre un càstig diví ja els estava deixant anar perquè sinó les tortures més horribles que es pogués imaginar serien un passeig de primavera al costat del què realment li passaria. Com que ningú rivalitza amb l’església catòlica a l’hora de fer amenaces acollonidores l’emperador va dir que sí, que els alliberaria. Ja que la seva aparició estava per la zona va aprofitar per visitar al precepte Aflabio i dir-li que ell sabia quan algú havia estat bo i quan havia estat dolent, i ell havia estat dolent, però que molt i molt dolent i que si us plau no ho tornés a fer. Al matí següent l’emperador va cancel·lar l’execució i els oficials agraïts van anar a Myra a agrair en persona a Nicolàs la seva aparició. No hi ha cap vídeo ni fotos de la cara què va posar Nicolàs al rebre els agraïments, una llàstima.

Última història d’en Nicolàs superstar. Estem en el segle IX. Havia passat molt de temps des de que en Nicolàs havia finat, però la mort no es cap impediment perquè super Nicolàs deixi de fer miracles. A Myra hi havia un nen anomenat Basilio. Quins pares son tan cruels com per posar Basilio al seu fill? Uns mals pares, sense dubte. El poble estava celebrant la vigília de la festa de Sant Nicolàs, perquè algú que ha protagonitzat tants miracles com en Nicolàs es mereix una bona festa anual i la gent de Myra sabien honrar les festes com cal. Justament en aquest dia van arribar uns pirates de l’illa de Creta, es a dir, uns pirates cretencs (que no cretins!). Per qui vagi una mica fluix sobre la història del segle IX us informaré que a la illa de Creta estava habitada per andalusos, però no d’aquells que saludaven amb un “¿Cómo ehta’, quillo?” sinó amb un “as-salamu alaykum”.

Els pirates cretencs eren més de l'estil de l'esquerra.

Els pirates cretencs eren més de l’estil de l’esquerra.

Els pirates van saquejar la església de Sant Nicolàs que no era precisament austera, i els pirates no van fer cap lleig i s’ho van emportar tot fins hi tot el contingut dels cendrers. També van segrestar en Basilio per convertir-lo en un esclau. Sort que aquestes coses ja no passen, en el primer mon vull dir. Recordeu la segona temporada de joc de trons? La sèrie em refereixo, perquè això que explicaré a continuació no em sona que passi en el llibre. Recordeu quan Tywin agafa l’Arya com a copera personal? Doncs amb en Basilio passa el mateix convertint-se en coper de l’emir de Creta. Al cap d’un any la mare d’en Basilio continua afligida per la pèrdua del seu fillet i en comptes de celebrar Sant Nicolàs com la resta de Myresos, es a dir, buidant les reserves d’alcohol dels bars, va resar a Déu perquè el seu fill estigués bé. Tot i portar bastants segles mort, l’esperit de Sant Nicolàs estava ben alerta. Va baixar a la terra i va protagonitza una de les ja famoses aparicions, aquest cop davant d’en Basilio que portava una copa d’or cap a l’emir. En Nicolàs li va dir al nano “Donam la ma si vols viure”. El nen no s’ho va pensar dos vegades, li va donar la ma i es va materialitzar a casa dels seus pares amb la copa d’or a la ma i tot. Van vendre la copa per eBay i així la família va viure sense privacions. Un triomf més a la llarga llista d’èxits d’en Nicolàs.

Ja està! Dono per acabada aquesta saga de posts sobre la història de Sant Nicolàs. Us han agradat les històries o han sigut un rotllo? Podeu ser sincers, prometo que no hi haurà represàlies per part meva. De l’ahse ja sabeu que no en responc.

BCPP: Roselles

Continuem allà on ho vaig deixar ahir. A dins de la cel·la en Nicolàs, mentre començava a cavar un túnel de fugida amb una cullereta de cafè, va tenir una aparició de Jesucrist. Cal remarcar que aquells temps les aparicions de Jesús eren més autèntiques, en 3D, rotllo holograma d’una unitat R2 de Star Wars. Vull dir que no tenien res a veure amb les aparicions d’avui en dia que apareixen en una torrada, en una patata xip o en les humitats d’una paret. Aquesta aparició era tan guai que li va donar a Nicolàs un omofori de bisbe nou i una versió de les escriptures sagrades nova de trinca.

Abans els bisbes podien acabar a la presó, eren altres temps més justs.

Abans els bisbes podien acabar a la presó, eren altres temps més justs.

Al matí següent quan el carceller va veure els nous objectes sagrats que tenia en Nicolàs li va explicar al emperador i ràpidament va corre la veu del miracle. Evidentment tothom es va posicionar a favor del miraculós Nicolàs, i la postura d’Arrio va quedar sense suport, el qual va abandonar el clergat i es va dedicar a plantar naps, o potser no, no ho se, ningú ho sap, i sabeu per què? Perquè a ningú li importa què passa amb els perdedors.

Canvi de pla. Vuit dies més tard. En un camp de blat tres nens recullen gra. Penseu que en aquella època el concepte de “explotació infantil” sonava tan estrany com el concepte de “reactor de fusió freda”. Els nens, com que son nens, es van avorrir de treballar i van començar a jugar, i sense donar-se compte es va fer fosc. Penseu que en el segle III el concepte de “enllumenat públic” era tan desconegut com el de “explotació infantil”. Total, que els nens es van perdre i no van trobar el camí de tornada a casa. Cansats i amb gana van picar a la porta del que va resultar ser un carnisser. Però no un carnisser qualsevol sinó un carnisser assassí, que se’ls va carregar i va penjar els seus cossos en el salador. Recordeu que en el segle III el concepte de “nevera” era tan desconegut com el de “enllumenat públic”. Vuit dies més tard es va donar la coincidència que en Nicolàs va visitar al carnisser i aquest li va oferir pernil curat. “Vol més pernil curat la seva santedat?”, Nicolàs va respondre “No em diguis santedat, això es reserva pel Papa, n’hi haurà prou que em tractis de manera més senzilla com a Reverdíssim Senyor o Vostra Beatitud”. I va afegir “M’agradaria que em donessis d’aquell pernil que fa exactament 8 dies que tens en el salador”. En aquell moment el carnisser sabia que el bisbe havia descobert el seu crim i va fugir. Nicolàs va posar un dit sant (el seu es, clar) sobre cada cadàver i aquests van ressuscitar tal com si només haguessin estat adormits. Tot i que els seus pares deien que els nanos feien una olor molt estranya com a iogurt caducat, van estar molt agraïts.

Voleu més anècdotes d’en Nicolàs? Us hauria de cobrar, però en fi, m’he llevat generós… Hi havia tres legionaris condemnats per robar, assassinar i violar, no estic segur de l’ordre de cada cosa però el cas es que s’ho havien passat d’allò més bé. En aquells temps no existia ni la tele ni internet, així doncs la gent gaudia d’altres plaers senzills de la vida com ara contemplar les execucions públiques que a més eren gratuïtes de veure. La alternativa a contemplar una execució era munyir una cabra o plantar raves, o sigui que ja em direu. A part dels crits de la multitud també es sentia el clàssic “Falafel amigo! Falafel y Durums! De pollo y ternera”, els venedors ambulants mai perden passada. Entre la multitud hi havia Eustaci, que era el prefecte que havia firmat la condemna d’aquells tres homes. Realment Eustaci no era una mala persona del tot, prova daixò es que tenia remordiments per haver acceptat una bossa d’or a canvi de condemnar aquests tres legionaris innocents. Eustaci era molt perspicaç i sospitava que els autèntics culpables dels crims eren qui l’havien subornat. Era or tacat de sang sí, però a Amazon l’accepten igualment o sigui que es ben bo. A més Eustaci tenia una dona capritxosa, i tots sabem quins problemes comporta una dona insatisfeta.

Quan el botxí estava agafant forces per escurçar la alçada del primer condemnat exactament en un cap i mig coll una veu potent va cridar “Nooo!” I tothom es va girar cap a la direcció on procedia la potent veu, la càmera va fer un tràveling ràpid a través de la multitud que va deixar un passadís fins arribar a la figura d’Ironman! Perdoneu, era Nicolàs, no se pas en què estava pensant ara… Nicolàs va continuar “Allibereu aquests presoners! Son innocents!” En aquella època la fama d’en Nicolàs estava més que estesa, per tan el botxí li va fer cas, una victòria més per Santa Claus. Nicolàs va acusar al precepte de corrupció i aquest acollonit va confessar i va implorar el perdó de Déu. I es clar, el van perdonar, perquè total, només per condemnar a tres persones innocents a mort tampoc n’hi ha per tan.

Vindreu demà a llegir les dues últimes anècdotes sobre en super-Nicolàs, oi? No us vull avançar res, però només aviso que hi haurà pirates!

BCPP: McAbeu, Eva

Sabeu què toca avui, no? Efectivament, més històries d’en Nicolàs! Quan el bisbe de Myra va morir degut a alguna afecció típica de la època, ves a saber, potser se li va clavar una fletxa, en aquella època les fletxes literalment volaven per tot arreu. El cas es que els altres bisbes de la regió de Licia (no cal que us digui per on cau perquè sou gent culta que ja sabrà de sobres on era) es van reunir per trobar un successor digne, o indigne, tan se val. Normalment aquestes reunions eren una excusa per intercanviar anècdotes, menjar com a porcs i jugar a pàdel. A part de la successió en el bisbat hi havia altres temes importants a tractar com ara l’assegurança mèdica, els tiquets-restaurant i l’horari flexible. Però un tema era molt més important que els altres: El problema amb l’emperador Diocleciano. Resulta que el bo d’en Diocleciano era partidari dels clàssics deus romans, i va començar a molestar als cristians ordenant la destrucció de les esglésies i de les Sagrades Escriptures, així com la privació dels drets pels cristians. És rumorejava que també anava a promulgar un nou edicte ordenant l’empresonament a tots els bisbes, presbiteris i diaques, per tan no hi havia gaire pretendents disposats a optar a aquests càrrecs cristians. Per contra va aparèixer una moda per estudiar manuals religiosos romans clàssics, com ara: “Honrant a Júpiter: Com sacrificar un bou en 10 senzills passos” o “La Bacanal: 101 cants fàl·lics”.

Quan els bisbes estaven discutint això va entrar el nostre amic Nicolàs dient alguna cosa com ara “Hola. Estic venen aquestes estampetes de Sant Concordio de Espoleto. Els diners son pels orfes de Patara”. Als bisbes se’ls va il·luminar la cara de cop i se’ls hi va pintar un somriure pèrfid als llavis. Un dels bisbes li va explicar la trola al Nicolàs que havia tingut un somni profètic on se li apareixia un sacerdot igual que ell i que seria convertit en bisbe de Myra. El jove Nicolàs aclaparat per la proposta va dir que no sabia si seria un bon candidat perquè tenia molts defectes, sense anar més lluny tenia la mania de mossegar-se les ungles. Els bisbes no van acceptar les seves excuses i sense donar-se compte en Nicolàs ja era bisbe de Myra. Li van dir a Nicolàs que si tenia algun problema per exemple relacionat amb algun emperador que el volgués empresonar que els enviés un whatsapp. Nicolàs va al·legar que ni tan sols estaven inventats els telèfons mòbils, però els bisbes ja havien fugit corrents per la porta. Degut a que el concepte de llibertat religiosa era totalment desconegut per Diocleciano, aquest va fer engarjolar al nou bisbe de Myra que seguia tossudament aferrat al cristianisme.

Per tal que us situeu, Gladiator va passar uns 100 anys abans que Diocleciano

Per tal que us situeu, Gladiator va passar uns 100 anys abans que Diocleciano

Quan l’emperador va deixar el càrrec, a Nicolàs se li van acabar les vacances a la presó que va passar gràcies a Diocleciano i va haver de tornar a Myra per treballar de bisbe, si es que es pot dir treballar del què fan els bisbes, deixem-ho en servir a Déu. Sigui com sigui, després de les tortures patides en Nicolàs estava cabrejat amb els pagans. Així doncs malgrat la ordre de tolerància religiosa del nou emperador, en Nicolàs es va fixar en el temple de Diana, que era de llarg el temple més bonic de tota Licia, i del qual la seva presencia en Myra era un símbol d’harmonia i convivència religiosa perfecta. Però en Nicolàs quan estava cabrejat tenia molt mala llet, així doncs va ordenar destruir-lo totalment, es més, va agafar un martell i va col·laborar-hi personalment. I això es el que Nicolàs entenia per tolerància religiosa.

Una altra cosa que va fer Nicolàs va ser acabar amb la fam de Myra gràcies als seus poder màgics. Per què tenia poders màgics? A veure, era el futur Pare Noel, per què us costa tan de creure que tingués poders màgics? Si voleu referències consulteu-les aquí. Per aquest fet el van convidar a Nicea on es va celebrar el primer concili ecumènic de la cristiandat celebrat per Constantino per discutir sobre la Santa Trinitat que en aquells temps tenia dividida la comunitat cristina tal com actualment hi ha els partidaris de Cola-Cao i els partidaris del Nesquik. Hi havia bàsicament dos corrents de pensament, la primera defensada per un presbiteri anomenat Arrio, que era tan modest que va anomenar la seva teoria com Arrianisme, modèstia en estat pur, ja ho veieu. La seva idea era que Jesucrist era el fill de Deu, però que no era Deu. Això vol dir que Jesús seria com la K en el pòquer i el seu pare seria l’As. Si Jesús hagués sigut Déu hagués tingut més poders que convertir l’aigua en vi, caminar sobre l’aigua i algun detallet trivial més. Per exemple, hagués pogut baixar ell solet de la creu i matxacar els romans amb raigs làsers llançats pels ulls o alguna cosa guai per l’estil. Però Nicolàs era contrari a aquesta teoria, així doncs va utilitzar arguments més poderosos; es a dir, es va aixecar i li va fotre un cop de puny a Arrio i el va deixar estirat a terra amb el llavi partit. Aquí els sacerdots es van aixecar i van començar a protestar. Total que van acabar empresonant a Nicolàs de nou. Aprofito que es el moment de màxima tensió de la història per fer una pausa i així capto l’interès dels lectors perquè tornin demà si volen saber com aconsegueix sortir-ne d’aquesta en Nicolàs. Soc un mestre del suspens, ho sé.