Cas típic 3683: noi li agrada Una vida amb notes a peu de pàgina

Terry Pratchett. Una vida amb notes a peu de pàgina – Rob Wilkins (560 pàgines)

No soc fan de les biografies, de fet, crec que mai n’he llegit cap, perquè no tinc clar si comptar la trilogia sobre Escipció com a tal. Però aquesta és excepcional, perquè el biografiat també ho és, Terry Prachett, el millor escriptor del món, sense discussió, i malgrat que la vida personal de la gent m’importi poc, no he pogut evitar la temptació de saber més sobre la vida d’aquest autor, així doncs aprofitant l’edició de Mai més, havia de veure què havia recollit Rob Wilkins sobre el mestre.

I com va ser la vida d’en Terry? Fill únic, nascut el 1948 a Beaconsfield, Regne Unit, família de classe treballadora, li agrada la lectura de novel·les, especialment de ciència-ficció i fantasia (oh sorpresa!). Va treballar com a periodista i redactor en diversos diaris locals fins que al final es va dedicar plenament a l’escriptura de llibres, fins que va morir per culpa d’un tipus d’alzheimer en el 2015. Per explicar això calien més de 500 pàgines? Es veu que sí. Tot i que va començar tard a dedicar-se professionalment a l’escriptura i va morir jove, va tenir temps d’escriure 3 llibres pre-Discmón, 41 novel·les del Discmón, dues trilogies juvenils, una sèrie de cinc llibres compartits amb Stephen Baxter (la saga de la Terra llarga) i tres llibres no relacionats amb el Discmón, un d’ells co-escrit amb Neil Gaiman; jo me’ls he llegit tots llevat els tres pre-Discmón i els tres últims de la Terra llarga els quals Terry i va participar més aviat poc, per culpa de la malaltia.

Encara que els llibres de Terry Pratchett siguin interessants, no vol dir que la vida de l’autor hagi de ser-ho, prova d’això aquí tenim aquesta biografia, el primer principal problema d’aquest llibre és que no es tracta d’una novel·la (ja us havia dit que jo només llegeixo novel·les?), el segon principal problema és que malgrat que el llibre estigui ple de frases de Pratchett, el llibre no ha estat escrit per ell. Com a mínim el títol compleix, i el trobem ple de notes a peu de pàgina, no les he comptat, però segur que n’hi ha gairebé tantes com pàgines.

La primera part del llibre que explica la vida de Terry abans de convertir-se en escriptor és per mi la menys interessant, quan es comença a parlar de l’escriptura i recepció dels seus llibres és quan la biografia es torna interessant, i ja manté l’interès fins al final del llibre, que és la part més emotiva on es narra el deteriorament de Pratchett per l’Alzheimer. Resumint, recomanaria al llibre? Només a dos tipus de persones, als que siguin fans de Terry Pratchett (Més del 75% de les novel·les de Discmón llegides), i els que siguin fans de les biografies, si sou del primer tipus enhorabona, els del segon tipus dir-vos que teniu gusts peculiars, però això segur que ja ho sabíeu.

El 1983, quan l’autor d’una ressenya a Asimov’s Science Fiction va declarar “El color de la màgia” la cosa més divertida que havia llegit mai, en Terry va respondre: “Això és que no ha llegit Guia Galàctica per a autoestopistes”

Ara em fa una mica de vergonya que la gent que s’endinsa a la sèrie del Discmón comenci per El color de la màgia i la Llum fantàstica, que no em semblen pas els millors llibres per començar. Us ho diu l’autor: no comenceu Discmón pel principi.

Una vegada em va trucar, exasperat, perquè deia que els seus editors no el valoraven gens ni mica, em va explicar en Dave Busby. Estava enfadadíssim, deia que n’estava fart i s’agafaria un període sabàtic. No pensava escriure res durant sis mesos, com a mínim. Jo me’n vaig alegrar molt, li feia molta falta descansar. Crec que volia viatjar molt. El cas és que no vam parlar en mig any, més o menys, i quan vam tornar a fer-ho, li vaig preguntar què havia fet durant el període sabàtic i ell va respondre, irritat “He escrit dos llibres”.

A veure, no és que a en Terry li fes angúnia que el seu nom estigués relacionat amb quantitats exorbitants de diners, sinó tot el contrari. “Gràcies per tot el que has escrit” li deien els fans a les signatures. “Gràcies a vosaltres per tots els diners” replicava en Terry.

Durant la dècada dels noranta, En Terry va vendre una mitjana de tres milions de llibres cada any. No hi havia ningú a Gran Bretanya que vengués més i, com els agradava dir als perfils que li feien als diaris, si posessis tots els llibres venuts de Terry Pratchett l’un rere l’altre, arribarien…, doncs des d’allà on fossis fins molt i molt lluny.

Quan la gent cometia l’error d’acostar-se-li per fer-li una abraçada, en Terry els aturava amb una mà i deia: “En Rob fa les abraçades per mi”. Ras i curt: Les abraçades no formaven part del seu repertori.

⁣ [Després dels èxits de les primeres pel·lícules de Harry Potter i del senyor dels anells li van preguntar en una entrevista]
Pregunta: Ara que la fantasia s’ha tornat un èxit de taquilla, què impedeix portar Discmón a la gran pantalla?
Terry: Doncs… principalment, jo.

Quan portes un cert temps en aquest món, t’adones que del que signifiquen la majoria de contractes cinematogràfics. A veure, com es deia? Ah, sí: una merda. Molta gent ofereix contractes, però molts pocs semblen tenir la capacitat de fer una pel·lícula. Només volen tenir els drets, molts drets. Doncs mira, que es fotin.

 

La biografia acaba amb una cita del Segador:

Ningú mor del tot fins que les ones que aixeca al món s’apaivaguen, fins que al rellotge se li acaba la corda que ell li va donar, fins que no fermenta el vi que ella va fer, fins que no es fa la collita del que ells van plantar. El temps de vida d’una persona és només el nucli de la seva existència.

Cas típic 3674: noi li agrada abandonar els llibres durant el 2022

Recull dels llibres que he abandonat durant el 2022.

• El libro del día del Juicio Final – Connie Willis: 18% 143/780 pàgines llegides. En el 2054 es poden enviar persones al passat, bàsicament es fa servir aquesta tecnologia, no per matar a Hitler i provocar paradoxes, sinó que viatgen historiadors per conèixer la vida del passat, evitant pertorbar res. El llibre comença quan envien una jove historiadora al segle XIV. El llibre té la trilogia de premis fantàstics, el Nèbula del 1992 i l’Hugo i el Locus del 1993, un no sempre coincideix amb la crítica, i aquest és un d’aquests exemples. Trobo que la novel·la se centra poc en el que realment importa, és a dir, la vida en l’edat mitjana, i els viatges en el temps, en canvi, el llibre s’allarga amb detalls, com ara quan ens expliquen que a un protagonista no li agrada la música nadalenca, que als carrers hi ha molta gent fent compres de Nadal, discussions banals amb xoc d’egos entre historiadors, tràmits burocràtics de la universitat de meitats del segle XXI, i un llarg etcètera; amb tota aquesta palla el llibre li costa molt avançar.
• El camino de los reyes – Brandon Sanderson 46% 635/1.354 pàgines llegides. És el principi d’una altra saga de fantasia! Apareix una “màgia” amb unes regles estructurades. Ara em tocaria parlar de l’argument, però és que hi ha molta gent i passen moltes coses, és complicat de resumir-ho i no em paguen suficient perquè faci tal esforç, visiteu la wiki si voleu saber més sobre la trama. Perquè com sol passar amb la majoria de llibres de fantasia moderns, tenim diferents protagonistes que fan de narradors dels seus respectius capítols, i cadascú té la seva història independent malgrat que potser es creuen. Està bé, us parlaré dels principals ordenats de més a menys protagonisme:
  • • Kaladin: Un esclau que serveix com a carn de canó en una gran guerra començada per l’assassinat d’un rei.⁣
    • Dalinar Kholin: Un alt príncep, germà del rei assassinat.
    • Shallan Davar: Una princesa que vol robar un artefacte màgic, a la filla del rei assassinat, per tal que el seu regne no caigui en decadència.
    • Sinverdad: Un assassí amb poders màgics. Assassí del rei. Aquest té poc protagonisme fins on he arribat.

  El problema és que la història no està malament, però tampoc està bé, i això vol dir ficar-se en una saga de cinc llibres, els quals tots són totxos com el primer, i fa molta mandra, per tant, ho deixo estar abans que m’acabi cansant del tot.

Cas típic 3659: noi li agraden els llibres del 2022

Toca fer el post amb el meu recull de llibres llegits durant el 2022. On en altres blocs això seria una llista quilomètrica, en aquest blog és més modesta, però bé, l’important no és la quantitat de llibres, és la qualitat, ehem… Fixeu-vos que la nota mitjana dels llibres surt bastant alta 7,25. O si voleu quantitat fixeu-vos en l’alt ràtio de pàgines per llibre que surt de mitjana, 534 pàgines. Llibres ordenats de més a menys nota.

1. El projecte Hail Mary – Andy Weir (544 pàgines) (10/10)
2. El problema de la paz – Joe Abercrombie (772 pàgines) (8/10)
3. La sabiduria de las multitudes – Joe Abercrombie (744 pàgines) (8/10)
4. Rey Blanco – Juan Gomez Jurado (429 pàgines) (8/10)
5. Ready Plaer Two – Ernest Cline (384 pàgines) (6/10)
6. Un poco de odio – Joe Abercrombie (680 pàgines) (6/10)
7. Janowitz – Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón (288 pàgines) (6/10)
8. El emblema del traidor -Juan Gómez Jurado (432 pàgines) (6/10)

4.273 pàgines llegides repartides entre vuit llibres, 1.639 pàgines menys que l’any 2021. 0 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 2 Estàndards (de 201 a 400), 3 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines). Aquí falta sumar les pàgines dels llibres abandonats (el CT sortirà algun dia, encara no sé quan) que són 778 pàgines, que sumades a la dels llibres acabats dona 5.050 pàgines, d’aquesta manera ja puc dir una xifra rodona quan em preguntin quantes pàgines llegeixo a l’any.

Cas típic 3640: noi li agrada graficar llibres

Per aquells que no ho sapigueu “graficar llibres”, és una expressió que m’acabo d’inventar i vol dir fer estadístiques de llibres i posar-les en un gràfic, si és que se us ha d’explicar tot… He agafat la pestanya del bloc de llibres i he comptat quants llibres estan puntuats amb cada nota del total dels 390 llibres llistats, i després, ho he posat en un gràfic de columnes, perquè les columnes fan una impressió senyorial. No he tingut en compte els llibres del 2022 perquè sempre els afegeixo a la pàgina quan ha vençut l’any. Per si algú té curiositat (ho dubto) us deixo les xifres exactes de la quantitat de llibres agrupades per nota. 10:3, 9:22, 8:57, 7:106, 6:113, 5:42, 4:16, 3:21, 2:26, 1:4.

Nº llibres / Nota

Llavors he pensat que els llibres abandonats també es mereixen una nota, per descomptat una nota dolenta, però que no sabria quantificar exactament, així doncs he fet un nou gràfic agrupant tots els llibres suspesos (notes d’1 a 4) i afegint els 50 llibres abandonats que tinc llistats. Aquí teniu el resultat.

He pintat les columnes de vermell perquè es noti el meu domini expert en Excel

Cas típic 3615: noi li agrada el projecte Hail Mary

El projecte Hail Mary – Andy Weir (544 pàgines)

El projecte Hail Mary és una novel·la de ciència-ficció que transcorre en un futur pròxim. Resulta que es descobreix que el Sol, la nostra estrella preferida, s’està apagant, i el tema és tan greu que en 20 anys resultarà que l’efecte hivernacle que tenim a la terra ens resultarà bo i tot. A diferència del què passa a No miris a dalt, els dirigents dels països reaccionen i es posen les piles i treballen en equip per intentar investigar i resoldre el problema.

Andy Weir és l’escriptor que va deixar penjat tot sol a Matt Damon a Mart, i amb el projecte Hail Mary passa tres quarts del mateix, ens trobem amb un altre científic sol en una missió espacial, això em fa dubtar entre si realment l’autor li agraden molt els científics o bé els odia i sempre vol que ho passin malament, i mentre escriu aquests drames de supervivència l’autor està rient com boig. Si en el marcià el protagonista havia de “simplement” sobreviure, aquí també haurà de resoldre el misteri sobre l’apagament del sol, amb el hàndicap afegit que el protagonista tindrà llacunes de memòria, pobre desgraciat, sí, d’acord el clixé de la memòria (tot i que aquí té la seva justificació), funciona molt bé aquí perquè d’aquesta manera s’alterna l’acció del present amb els flashbacks del passat sobre la vida de l’home que ens ajuden a entendre com pensa i actua aquesta persona.

El protagonista, si no és l’home més espavilat del món poc li falta, perquè tot i trobar-se amb moltes complicacions, el seu cervell científic sempre troba la solució amb unes poques pàgines. Però un home sol en una nau no pot ser una mica avorrit? Podria ser, però és possible que hi hagi “detalls” que no hagi explicat expressament per evitar-vos espoilers, de res. De fet, no cal que patiu per la falta d’acció, ja que estan rodant una pel·lícula basada en la novel·la, i si l’argument fos avorrit, ni tan sols el fet que fos protagonitzada per Ryan Gosling ho podria salvar, tot el contrari, per mi ha sigut la novel·la que més m’ha enganxat en molts i molts anys. Per això, perquè ja tenia ganes de posar algun 10, he decidit donar-li la màxima nota perquè ja m’he cansat d’esperar la novel·la perfecta. Estic generant moltes expectatives, ho sé, però dubto que hi hagi algun veritable fan de la ciència-ficció que pugui digui que no li ha agradat el llibre. També he llegit comentaris d’algun astronauta que diu que és la novel·la més versemblant que ha llegit, a vegades la versemblança li pot restar espectacularitat a la trama, però no és gens el cas. Podria haver retallat més frases, però sense el context perden la gràcia, o directament faria algun espoiler, o potser estava massa enganxat en la lectura per a pensar a subratllar res.

—Bueno —dije con la boca llena de arroz—, ¿va a decirme por qué estamos en un portaaviones chino? —Necesitaba un portaaviones. Los chinos me lo dieron. Bueno, me lo prestaron. Di un sorbo a mi café. —Hubo un tiempo en el que algo así me habría sorprendido. Pero… ¿sabe?… ya no.

Nota: 10/10

Cas típic 3606: noi li agrada la sabiduria de les multituds

La sabiduria de las multitudes – Joe Abercrombie (744 pàgines)

La tercera part de la trilogia de l’edat de la bogeria acaba. En aquesta última part es fa el pas definitiu de l’edat mitjana a l’edat moderna, s’acaba el domini absolut de la noblesa i la monarquia i comença la revolució industrial que portarà l’inevitable conflicte de classes, aquí són més partidaris de la forca que de la guillotina, però la idea general ve a ser la mateixa, que el poble està cansat de treballar per una minoria privilegiada. Quan les coses no van fines un canvi està bé, però intentar fer un canvi massa brusc pot comportar que el canvi acabi sent a pitjor, suposo que millor anar canviant de mica en mica.

Política, traïció, acció, alguna batalla, i molts morts, això i una mica més trobem al final d’aquesta trilogia. L’únic que m’ha sobrat una mica són els devoradors, però bé, costa molt satisfer-me.

—¿Quieres pintar esto? —Las generaciones futuras podrían no creerse que sucedió. —Se quitó un mechón de la cara con un soplido vaporoso y siguió bosquejando entre los siseos del carboncillo sobre el papel—. Y entonces podría ocurrir de nuevo.

¿Conoces ya al Alzado en el Túmulo? —No, pero me da la impresión de que el nombre sugiere lo que cabe esperar. —¿Te acuerdas del Extraño que Llama? —Con cierta mala gana. —Al lado del Alzado en el Túmulo, era todo un humorista.

—Empezaba a pensar que mi trabajo estaba hecho. Que ya era hora de poner los pies en alto y dejar las intrigas para la siguiente generación. Pero ¿sabes qué? Resulta que me alegro mucho de que me corresponda salvar el Norte una vez más. —Ah. Entonces, ¿aquí el héroe eres tú? —Como un hombre al que se ha considerado héroe y villano, tú mejor que nadie deberías saber, Jonas el Escarpado, que el héroe es quienquiera que gane.

¡Antes era todo un héroe! Y todo un gilipollas. Pero no soy tan gilipollas como para repetir el mismo error.

—¿Así que por fin has elegido un bando? —Siempre he estado en el mismo —respondió Trébol—. En el que sea que gana.

Aquella ración de piedad no fue en absoluto del agrado de los guerreros. Podían pasar por alto que un hombre intentara matarlos, pero que una mujer los engañara era demasiado que tragar.

—Y luego está este, que se llama Zas. Aún no le he descubierto ningún talento, pero no me cabe duda de que alguno tendrá escondido bajo esa apariencia tan poco prometedora, y aunque no lo hubiera sigue teniendo una manera de ser agradable, lo cual estarás de acuerdo conmigo en que es de lo más infrecuente en el Norte.

Quedamos en paz. Pero tendremos las espadas afiladas, por si acaso. —La mía la forjó el Maestro Creador —dijo Caul Escalofríos, con aquel susurro áspero que tenía—. Nunca pierde el filo. No había hecho ningún esfuerzo por resultar amenazador. Acaso la única ventaja de una cicatriz enorme y un ojo metálico era que mostrarse amenazador no requería ni el menor esfuerzo.

Nota: 8/10

Cas típic 3593: noi li agrada El problema de la Paz

El problema de la paz – Joe Abercrombie (772 pàgines)

Segona part de la trilogia de l’era de la bogeria que comença amb una mica d’odi. És complicat parlar d’una segona part sense fer espoilers de la primera, però alguna cosa hauré d’escriure… Aquest és un d’aquells llibres on hi ha molts punts de vista, depenent del moment, especialment en els moments de més acció, en el primer llibre ja passava això, però en aquest segon passa encara més, ja que aquest sistema funciona especialment bé durant una batalla; d’aquesta manera seguim el punt de vista de personatges anònims, només per descobrir com es viu una batalla des de diferents posicions, aquesta tècnica es fa servir molt al llibre Los Heroes, novel·la “independent” del mateix autor. Aquests punts de vista no sempre corresponen a personatges del tot anònims, sinó que a vegades també s’agafa com a protagonistes a personatges secundaris, que fins ara només havíem conegut a través dels ulls dels autèntics protagonistes, i sabem de primera mà el què pensen de la situació.

Però el més normal és seguir la trama a través dels seus protagonistes que en són principalment set:

• Savine dan Glokta, filla del cap de la inquisició, exitosa dona de negocis, atractiva, elegant, ambiciosa i amb ànsies de poder. Com veieu una perillosa combinació d’habilitats.
• Orso, príncep de la Unió, un tarambana hedonista, tanmateix, molt més espavilat del qual sembla. He millorat l’opinió sobre ell respecte al primer llibre. En situacions complicades és quan un personatge treu el pitjor de si mateix, o en aquest cas, el millor
• Leo Dan Brock, el governador d’Angland, la típica figura que se sol considerar un heroi, un atractiu i un expert lluitador en el camp de batalla, però un mediocre comandant i encara més mediocre gestor, sort en tindrà dels seus amics.
• Rikkie, la filla del Sabueso, el cap del protectorat del nord, una noia que té visions vagues i inespecífiques sobre el futur, exceptuant una visió força concreta i específica que es pot considerar pràcticament un espoiler de què passa en els dos primers llibres de la trilogia
• Trebol, un vell guerrer, que ha arribat a vell gràcies a la seva habilitat a barallar-se el menys possible, evitar posicionar-se en cas de conflicte, i canviar de bàndol quan està en el bàndol perdedor, assessor de Scale Mano de Hierro, cap dels territoris nord.
• Gunnar Broad, un ex-soldat, que malgrat que no ho vol realment, és una persona que gaudeix de la violència, es podria dir que n’és un expert, i la seva prioritat és el benestar de la seva família.
• Vick dan Teufel, una inquisidora al servei de la Unió, molt intel·ligent, experta en enganyar, manipular i coaccionar. Millor no pregunteu per la seva família. Possiblement, el meu personatge preferit, i possiblement el que té menys protagonisme d’aquesta llista

Aquesta segona part m’ha agradat més que la primera part, el primer, tot i que té gairebé 700 pàgines, es limitava a presentar els personatges, presentar la situació del món, i ficar els protagonistes en moviment pel món, i en aquesta segona part és quan esclata el veritable conflicte que es va gestant durant tot el primer llibre. Mai m’he sentit tan ficat dins d’una batalla com quan les explica Abercrombie, i aquest segon llibre en té una de ben grossa, per això l’he gaudit bastant més que el primer.

¿Y qué pasa ahora? —El pueblo decidirá —respondió Pike. Orso miró a su alrededor. Al pueblo. —¿En serio? —Sonrió perplejo—. ¿Están capacitados para hacerlo?

—La gente quiere pan —dijo—. Después, seguridad. Después, un techo. La libertad está muy abajo en la lista, y los principios mucho más atrás.

Nota: 8/10

Cas típic 3569: noi li agrada un poco de odio

Un poco de odio – Joe Abercrombie (680 pàgines)

Començo una nova trilogia de fantasia medieval de Joe Abercrombie, ambientada en el mateix món de la trilogia de la primera llei, però passat 25 anys del final de la primera trilogia. Els protagonistes de la primera llei estan o bé morts o bé ja són grans i tenen aparicions secundàries, els protagonistes d’aquesta nova trilogia són els seus fills i altres personatges nous. Què passa en la trama? Doncs que per variar el nord està en guerra, i el Sabueso i la governadora hauran de parar als peus els del nord que tenen anhels expansionistes. Els de la Unió podrien ajudar en la guerra, però resulta que ha començat la revolució industrial, i els més revolucionats de tots són els treballadors que estan fins als nassos que els explotin en jornades laborals interminables en condicions infrahumanes.

En el principi d’una història èpica sempre costa una mica agafar estima als nous personatges, i més quan alguns dels que ja coneixies encara apareixen de passada, però una vegada els coneixes tot va rodat. Ja sabeu com és Abercrombie, retrata la vida sense endolcir, la guerra com és, bruta, dura i sense bons ni dolents clarament definits, una narració realista en un món de fantasia, un món, ple de gentussa de la pitjor mena, uns antiherois, el que vindria a ser la vida real. Abercrombie, el meu escriptor de fantasia viu preferit, perquè tothom sap que Rothfuss i R. R. Martin estan morts, i encara que no ho estiguessin…

Tot i que són trilogies independents, i que es pot començar a llegir aquesta trilogia sense haver llegit l’anterior, per entrar en aquest món us recomano començar per la saga anterior, ja que em va agradar més, potser també influeix la novetat a descobrir l’estil d’Abercrombie, que després d’haver llegit set llibres (aquest vuit), un ja té unes altes expectatives sobre què esperar. Si una trilogia de llibres llargs us fa molta mandra també podeu provar algun llibre independent ambientat en el mateix món, per exemple La mejor venganza. Perdoneu si m’he emocionat rescatant fragments del llibre.

—Si en algún momento empieza a parecerte que está bien matar a gente, tendrás un problema mucho más grave. Los remordimientos pueden escocer, pero deberías dar las gracias por tenerlos.

Casi sin la menor duda, el sombrero de Savine valía más que aquel edificio entero, clientela incluida. Bastaba un vistazo rápido para determinar que los parroquianos solo reducían su valor.

—Fue comandante en jefe del Primer Regimiento de la Guardia Real. Demasiado inflexible para trabajar a las órdenes de Mitterick. ¿Es lo bastante flexible para trabajar a las vuestras?
—¿Qué diversión tendría doblegar a tus caprichos a la gente flexible? —preguntó Savine—. Y los socios son útiles. Sirven para supervisar las operaciones. Sirven para compartir los riesgos.
—Sirven para cargar con la culpa.
—Deberías dedicarte a los negocios.
—No estoy segura de ser lo bastante despiadada. Creo que me quedaré en la Inquisición.

Por tanto, había sido soldado de escala de asalto. El primero en trepar la muralla durante un asedio. El que había encabezado su grupo de asalto. Lo había hecho cinco veces y había vivido para contarlo. O, lo más probable, para no volver a hablar de ello jamás.

Su eminencia estaba sentado tras su escritorio en su silla de ruedas, con una manta sobre las rodillas a pesar del calor y un aspecto incluso más adusto, cadavérico y pálido que el habitual, lo cual no era gesta fácil. Orso había visto una vez un cadáver víctima de la peste que llevaba tres días muerto y tenía más color en las mejillas.

¡Hemos derrocado a Casamir! ¡En su lugar, erigiremos un nuevo monumento a los trabajadores que murieron por su vanagloria! Vick se preguntó cuántos trabajadores morirían por la vanagloria de Risinau. No serían pocos, supuso. Derrocar a un rey que llevaba dos siglos muerto era una cosa, pero el que ocupaba el trono en esos momentos quizá planteara objeciones más drásticas.

Era vanidoso como un pavo real, egoísta como un bebé y, por muy grandilocuentes que fueran sus palabras, empezaba a sospechar que era idiota. Las cosas inteligentes de verdad se dicen con palabras cortas. Las largas se emplean para disimular la estupidez.

Habían tendido a los heridos al lado de la casa, gimoteando y sollozando y pidiendo que les llevaran agua, o piedad, o a sus madres. Todas las cosas que tendían a pedir los heridos, que eran gente bastante predecible en ese aspecto. Las canciones sobre lo glorioso que era todo aquello escaseaban por esos lares.

La mujer le echó un vistazo rápido de reojo. —Está muerto. No fue una gran revelación para Trébol. Cuando decidía apuñalar a alguien, se esforzaba en hacerlo de modo que jamás le fuese a hacer falta otra puñalada, y la práctica lo había vuelto muy bueno en el oficio. Pero aun así, fingió sorpresa y tristeza. —Qué lástima. —Puso los brazos en jarras y negó con la cabeza, abrumado por aquel sinsentido—. Qué desperdicio. Pero, en fin, tampoco era nada que no hubiera visto ya cien veces antes.

Fue el suspiro de un maestro de escuela veterano que se veía obligado a explicar otra vez los conceptos básicos a una nueva cosecha de zopencos. —Majestad, no estamos aquí para resolver todos los males del mundo. El rey le devolvió la mirada. —¿Para qué estamos aquí, pues? Bayaz ni sonrió ni frunció el ceño. —Para asegurarnos de que nos beneficien.

Acabo amb una cita citada d’un altre autor que apareix com a introducció a la segona part del llibre:

«El progreso solo significa que las cosas malas suceden más deprisa.» Terry Pratchett

Nota: 6/10

Cas típic 3544: noi li agrada Ready Plaer Two

Ready Plaer Two – Ernest Cline (384 pàgines)

Recordeu Ready Player One? Doncs aquesta és la seva seqüela, suposo que pel nom no costava massa d’endevinar. La novel·la arranca al cap de pocs dies després d’haver acabat el primer, o sigui que serà complicat parlar de la trama sense fer masses espoilers, però podeu comptar que si hi ha segona part com a mínim un dels protagonistes del primer llibre deu quedar viu, si no seria una merda de continuació. En aquesta segona part es descobreix una millor manera de connectar-se a Oasis, el món virtual on tothom fa la seva vida, ja que el món real és horrible, podem dir que Oasis és com el somni humit de Zuckerberg, allò que ell voldria que fos el seu projecte anomenat Meta.

El llibre gira al voltant del problema de viure constantment fora de la realitat en món virtual, però això no és el que anava el primer? Doncs si, però en aquest més, perquè com us deia han augmentat el nivell de realisme, diguem que ara Oasis enganxa més, la droga és encara més addictiva, més dura. Per què coi perdre el temps arreglant un món que està fet merda si la gran part de la vida te la passes en un altre món que et pots fer a mida i molt més ben parit? Només perquè no és real? Xifra ho deia a Matrix, saps que l’entrecot no és real, que només són impulsos elèctrics que estimulen el teu cervell, però és que això mateix fa que no hi hagi cap diferència amb la realitat, i, per tant, ja m’està bé viure enganyat. Al principi el protagonista del llibre també pensa així, però altres personatges no pensen igual.

Una de les característiques principals d’aquest llibre és que està ple de referències a hits dels 70, 80 i dels 90 (més encara que el primer!), i quan dic ple vull dir que la trama li costa molt avançar perquè en cada paràgraf l’autor necessito posar alguna referència o altre, una mica de mesura senyor Cline, per exemple, el monogràfic especial sobre les obres de John Hughes és llarg i infumable, i el monogràfic sobre Prince encara és pitjor. El que em fa més gràcia de tot és que leitmotiv de l’argument principal del llibre és la còpia de l’argument d’unes novel·les lleugeres, i és clar, l’autor no se’n pot estar de posar les referències d’on ha plagiat la idea. Fins i tot l’autor es copia a ell mateix, per què en el fons Ready Player Two no s’allunya de Player One, que en el primer llibre s’han de resoldre tres enigmes? Doncs aquí són set, que en el primer llibre hi ha un dolent que porta la davantera? Doncs aquí també. En el primer llibre triomfa gràcies al poder l’amistat? Doncs aquí igual. Que el primer té un final terriblement ensucrat? Doncs en aquest pitjor, crec que ara tinc diabetis tipus 6 (un nou tipus que m’acabo d’inventar només per mi). Tot i això, reconec que el llibre és entretingut.

Nota: 6/10

Cas típic 3538: noi li agrada Janowitz

Janowitz  – Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón (288 pàgines)

Janowitz és un… hmmm… a veure com explico l’argument sense fer gaires espoilers, Janowitz és i punt, i allà hi ha… personatges, els protagonistes del llibre, i d’altra gent, fins aquí bé, no? Crec que hi ha 9 personatges que narren els capítols des del seu punt de vista personal, com si fos Joc de Trons, però aquí en comptes d’estar cada un a una punta del món estant tots molt més juntets, pràcticament tots en la mateixa ciutat. Janowitz tenia la seva vida tranquil·la, bé tranquil·la, hi ha un govern regit per un dictador, perquè no té pinta que ningú hagi votat aquest home, hi ha els típics rebels que no els hi fa gent de gràcia el dictador que els mana, hi ha el típic profeta sonat amb uns quants seguidors que fa més nosa que servei, hi ha la típica sonada mística que al final resulta que hi toca més del que sembla, hi ha el típic periodista que està al mig de tot el merder, hi ha la típica metgessa que és 100% bona i ajuda a tothom menys a ella mateixa i òbviament no dona l’abast, hi ha la típica cap de les forces armades que és pràcticament un robot de la tàctica militar, i potser hi ha algun altre personatge més. Total, que tot anava bé, fins que comença a anar malament, i en aquest cas vol dir que passen coses rares, i per rar vol dir que el riu deixa de fluir, les plantes es comencen a bellugar, i que algunes persones perden la vista.

El llibre és entretingut, perquè des del primer moment ja hi ha el misteri de saber perquè passen totes aquestes coses estranyes, passa bé perquè hi ha acció, hi ha moviment, hi ha la intriga aquesta d’endevinar què coi està passant, capítols curts, molts punts de vista diferents, també està bé que en diferents capítols et vagi donant cada vegada més pistes per intuir què està passant, fins que al final t’ho confirma, però… sempre hi ha un però, he trobat que per ser ciència-ficció hi ha uns tocs de fantasia que no hi encaixen, ja sé que la tecnologia molt avançada pot acabar semblant màgia, però hi ha alguns temes que em grinyolen. A part, la manera que està escrit, l’he trobat molt enfocat al públic juvenil, i encara que no ho vulgui, ja soc un adult, no sabria donar motius exactes perquè no soc un expert, però  m’ha recordat a llibres del tipus jocs de la fam, i no només perquè aparegui un personatge amb el mateix nom, i no és l’únic nom de personatge que us sonarà d’altres llibres. Llavors la idea de posar diversos protagonistes estan bé, però tots haurien de tenir una part important de protagonisme o almenys un mínim de personalitat o carisma, però n’hi ha un parell que realment els podries eliminar de la novel·la i no canviaria res.

Nota: 6/10

Cas típic 3528: noi li agrada Rei blanc

Rey Blanco – Juan Gomez Jurado (429 pàgines)

Normalment, no llegeixo dos llibres seguits del mateix autor, però mentre llegia el llibre anterior vaig recordar que tenia pendent el final d’aquesta trilogia que va començar amb Reina Roja i va continuar amb Loba Negra; per sort Jurado no és un d’aquells autors que es passen tota la seva vida per acabar les seves sagues, i al final les deixen inacabades quan es moren d’un infart de miocardi. El llibre arranca directe a l’acció, amb el segrest de Jon, qui és el Jon? Haver llegit les dues parts anteriors, és el problema de fer ressenyes de terceres parts que s’ha d’explicar tot, i sabeu què? Passo, aquí us deixo el CT3163 i el CT3529 (per si la primera vegada que he posat els enllaços no heu estat atents).

El primer llibre de la trilogia va ser el llibre més venut a Espanya en el 2020 i va repetir el títol en el 2021, per tant, no soc l’únic a qui li agrada la història d’Antonia i Jon, o potser és només una bona campanya de màrqueting, i després la gent només se’l compra, però no el llegeix, tot podria ser. Jurado és una espècie de Dan Brown, llibres amb molta acció, fàcils de llegir, girs constants, capítols curts, petits misteris i cliffhangers per aquí i per allà, i uns antagonistes amb recursos que actuen des de l’ombra amb misteriosos propòsits. Però també hi ha diferències, Robert Langdon és una persona sòbria, diligent, 100% correcte i bona, en canvi, la parella Antonia / Jon són un duo de personatges molt carismàtics i amb molt caràcter, molt expressius, molt característics i amb moltes peculiaritats, però molt diferents entre si, però que junts treballen molt bé, es complementen, Antonia és una espècie de geni autista, mentre que Jon és tot sentiment, parelles diferents solen funcionar bé, per exemple Joey i Chandler, Mulder i Scully, Sherlock i Watson, Walter White i Jesse Pinkman, Saga i Martin de Bron; de fet, ara que ho penso, aquesta última parella em recorda molt a la parella protagonista d’aquesta trilogia, amb la diferència que els escandinaus són bastant més centrats, però és possible que Jurado s’hagi inspirat indirectament una mica en aquesta sèrie pels seus personatges, ja li preguntaré quan el vegi. Si us fa mandra llegir els llibres, sempre podeu esperar a veure que tal és la sèrie que farà Amazon de la saga.

Antonia cierra los ojos, y aprieta los labios. Se alegra de que la conversación sea por teléfono, y no una videollamada o en persona, porque es una mentirosa malísima. En una escala de cero a Presidente del Gobierno, a Antonia le sale a ingresar.

Porque se está a gustito en la cama, bajo el hechizo de Dan Brown. Si es su autor favorito es porque lleva dos décadas publicando una y otra vez la misma novela.

Nota: 8/10

Cas típic 3522: noi li agrada El emblema del traidor

El emblema del traidor -Juan Gómez Jurado (432 pàgines)

El llibre és un thriller d’acció, bàsicament com tots els llibres que he llegit d’aquest autor, i crec que són els únics tipus de llibres que té aquest home, i ja m’agrada que sigui així, o potser al Messi li demanaríeu que també jugués a bàsquet? La trama gira al voltant d’uns adolescents alemanys que viuen a Munich durant els anys 20 del segle XX, una època convulsa per viure a Alemanya, i més quan aquests joves creixen i arriben als anys 30. El nostre protagonista és nebot d’un baró, però és un baró pelat de pasta, a part que tampoc és que aquest noble tingui massa simpatia pel seu parent, perquè sembla que va passar alguna cosa amb el pare del protagonista, i va morir en misterioses circumstàncies, les quals el protagonista voldrà aclarir costi el que costi, i podeu pujar-hi de peus que costarà molt.

El llibre és entretingut, com tots els que he llegit de Gómez Jurado, bé, potser aquest el que menys, però per força sempre n’hi ha d’haver un pitjor igual que sempre n’hi ha un de millor. La història està plena d’elements que funcionen, un protagonista jove molt espavilat, espavilat a la força si no vol acabar malament, té una societat misteriosa i secreta com són els Maçons, i per descomptat té Nazis, també hi ha un xic d’història d’amor, tanmateix, no li tindrem en compte a l’autor.

Nota: 6/10

Cas típic 3513: noi li agraden els llibres del 2021

Recull dels llibres llegits durant el 2021 ordenats de millor a pitjor.

1. El paciente – Juan Gómez Jurado (441 pàgines) 8/10
2. QualityLand – Marc-Uwe Kling (464 pàgines) 8/10
3. La Traïció de Roma – Santiago Posteguillo (872 pàgines) 7/10
4. Las legiones malditas – Santiago Posteguillo (864 pàgines) 7/10
5. Cicatriz – Juan Gómez-Jurado (395 pàgines) 7/10
6. Reyes de la tierra salvaje – Nicholas Eames (544 pàgines) 6/10
7. Todos nuestros presentes equivocados – Elan Masta (432 pàgines) 6/10
8. Els pilars de la terra – Ken follet (1.042 pàgines) 6/10
9. El club del crimen de los jueves – Richard Osman (464 pàgines) 6/10
10. El largo viaje a un pequeño planeta iracundo – Becky Chambers (394 pàgines) 5/10

Deu llibres, dos més que l’any passat, que són en total 5.912 pàgines, 1.567 pàgines més que l’any passat. La mitjana de pàgines per llibre s’enfila fins a 591 pàgines, mai havia sigut tan alta. Se li podrien sumar 1.067 pàgines més dels llibres abandonats. Segons la classificació McAbeu he llegit aquest any 0 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 2 Estàndards (de 201 a 400), 5 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines).

Cas típic 3509: noi li agrada abandonar llibres durant el 2021

Arriba el post preferit per aquells que no volen més recomanacions lectores, els llibres que he abandonat durant el 2021!

• Criptonomicón – Neal Stephenson: (88 llegides de 1.311 pàgines, un 6%). El llibre segueix dues trames en paral·lel, per una banda, durant la Segona Guerra Mundial intenten descodificar els missatges xifrats de les potències de l’eix. L’altra història és del present, quan volen crear un paradís de dades per allà filipines. Dues històries i cap d’elles m’ha cridat l’atenció. Adeu a un clàssic de la ciència-ficció.
• La paja en el Ojo de Dios – Larry Niven y Jerry Pournelle (437 llegides de 678 pàgines, un 64%). La palla en l’ull de Déu és una novel·la de ciència-ficció publicada el 1974 sobre el primer contacte entre els humans i una civilització extraterrestre. La novel·la ens situa 1.000 anys en un futur el qual la humanitat s’ha pogut expandir per alguns sistemes gràcies a una tecnologia de salt espacial que permet saltar entre punts concrets en l’espai que venen determinats per les masses de les estrelles i els planetes. L’altra gran tecnologia és un camp de força que serveix per protegir naus i ciutats que ho aguanta tot mentre no s’acabi sobrecarregant, i se sobrecarrega fàcilment? Doncs en funció de quan la trama ho vagi necessitant. Especular què passarà d’aquí a 1.000 anys és molt arriscat, però hi ha coses que vistes de la perspectiva actual grinyolen una mica i suposo que en els anys 70 no eren tan estranyes. Per exemple, en tota la novel·la només apareix un sol personatge femení, mentre que d’homes n’hi ha més d’una dotzena, amb l’excusa que per alguna raó no especificada no hi ha dones a l’armada, la noia també és l’únic personatge el qual sabem que és guapa, dels altres no en coneixem el seu atractiu. Hi ha molts altres fets curiosos, com ara el fet que continuen fent servir el paper. En aquests 1.000 anys es veu que hi ha hagut una guerra entre la humanitat, i que hi ha un parell de faccions enfrontades, i sembla que s’han repartit els planetes, i per algun estrany motiu s’ha tornat a un sistema feudal amb reis i virreis. També és curiós que els planetes s’han convertit en extensions de països o regions, com ara Nova Escòcia o Nova Chicago. Més curiós encara és que la religió i el culte a Déu continua existint, i l’església té un poder semblant al qual tenia durant l’edat mitjana. Ja us avanço que el primer contacte no és massa científic, troben un extraterrestre i entren a la seva nau a la primera de canvi, sense ni tan sols saludar, no només això sinó que després conviden a l’extraterrestre a la nau terrestre sense cap mena de mesura d’aïllament, li donen una cabina, i au, que faci la seva, suposo que en els anys 70 es podien fer aquestes coses per les braves. Després de descobrir el “gran misteri” sobre la raça alienígena he perdut tot l’interès en el llibre.
• Elantris – Brandon sanderson (164 de 741 pàgines llegides, un 22%). Elantris és una novel·la de fantasia en una espècie de món medieval amb una mica de màgia. Tenim, per una banda, la ciutat d’Elantris, una ciutat superguai on vivien mags poderosos, però fa 10 anys la màgia dels mags s’ha tornat maleïda i en comptes de màgia ara viuen maleïts sense poder recuperar-se del dolor però sense poder morir, i sense cap màgia. De tant en tant algú es torna “mag” perquè si i llavors el tanquen en aquesta ciutat maleïda i en decadència perquè sí. A falta de direcció per part dels mags autèntics han posat un rei al capdavant del govern que abans era el cap dels mercaders, perquè governar una empresa i un país tampoc és tan diferent. La història està explicada des de tres punts de vista, el primer el fill del rei, el qual un dia es desperta i li toca la maledicció i ha de sobreviure en la ciutat maleïda d’Elantris. El segon punt de vista és la promesa del príncep que arriba per casar-se amb ell, però li diuen que ha mort, i segons el contracte prematrimonial s’ha de quedar a la cort fent de princesa encara que no tingui príncep. L’últim punt de vista és d’un alt sacerdot d’un imperi veí el qual ha d’aconseguir que el país passi a adorar al seu deu, o en cas contrari l’imperi envairà el regne per la força. Ho sento, ho he intentat, tres històries, tres protagonistes, i cap d’ells m’atrau.
• Cronopaisaje – Gregory Benford (93 pàgines llegides de 527, un 17%). Primer de tot cal avisar que es tracta d’un llibre publicat en el 1980. Un gran desastre ecològic sacseja el planeta. Des del Cambridge de 1998, un físic intenta enviar un missatge mitjançant taquions fins a 1963 perquè els científics d’aquesta època intentin posar remei al problema abans que aquest es produeixi. Però haurà de lidiar amb la burocràcia per tal que li deixin fer el projecte, repeteixo burocràcia, què interessant… Mentrestant en el 1963 coneixem la vida d’un científic nuclear, la seva avorrida vida amb parella, com fa sopar amb altres parelles, com té afers familiars i altres coses que no ens importen perquè no estan relacionades amb la ciència. 100 pàgines i no ha passat res, fora.
  
• Gente de barro – David Brin (181 pàgines llegides de 610, un 29%). Novel·la de ciència-ficció ambientada en un futur no massa llunyà on s’ha inventat una tecnologia que permet crear clons humans d’un dia de durada; aquests clons tenen tots els coneixements de la persona original, i abans no passin 24 hores, si es connecten amb una màquina, tenen la capacitat de transferir les seves experiències a l’humà original per tal que aquest sàpiga què ha fet durant aquest temps. Aquests clons no tenen drets ni privilegis, i són tractats com éssers inferiors pels humans reals, es fan servir com si fossin esclaus per fer les feines més desagradables, tot i tenir consciència. La novel·la se centra en el personatge d’un detectiu privat encarregat de buscar qui està fent còpies pirates d’una cotitzada prostituta. Aviso que el llibre no és fàcil de seguir primer perquè es tracta d’un llibre d’investigació, i més si fas com jo que a vegades passes dies sense llegir, que hi hagi diversos personatges en una novel·la de detectius és habitual, però que hi hagi diverses còpies dels personatges interactuant entre ells fa la cosa més complicada, perquè poden ser la mateixa persona, però no haver viscut les mateixes vivències durant el dia i, per tant, poden tenir informació diferent tot i ser la mateixa persona en cossos diferents. Total, que m’he perdut i he decidit deixar-la.
• Caballos lentos – Mick Herron (104 pàgines llegides de 371, un 27%). Si un agent secret britànic la pífia molt l’envien a la “Cienaga”, un departament apartat de tota l’acció interessant a fer les feines més burocràtiques i avorrides possibles, aquests agents desterrats es coneixen com a “Cavallos lentos”. El protagonista és un d’aquests agents, que després d’equivocar-se a l’hora d’arrestar un terrorista acaba aquí. He llegit més d’una quarta part del llibre i no hi ha cap cas, cap investigació, cap misteri, res, són només la vida trista i miserable de diferents agents secrets que han estat relegats a fer feines avorrides, i arran d’això la seva vida personal també s’ha tornat trista i depriment.

Sis llibres abandonats, amb un total de 1.067 pàgines, pàgines que no porten enlloc, 300 pàgines més que els sis llibres abandonats en el 2020.

Cas típic 3506: noi li agraden els Pilars de la terra

Pilars de la terra – Ken Follet (1042 pàgines)

Crec que aquest llibre us sonarà, va tenir la seva època de moda, però com que jo soc rebel i no segueixo les modes m’he esperat un grapat d’anys a què el llibre ja no estigui de moda per llegir-lo. Per si encara algú no se l’ha llegit ni ha vist la sèrie, explicaré l’argument. La novel·la arranca en el segle XII en plena Anglaterra medieval, i seguim la vida d’en Tom, un constructor errant que busca feina després que el seu últim contracte hagi acabat abruptament cancel·lat, el seu somni de la seva vida seria construir una catedral, però quan la gana estreny acceptarà qualsevol feina. Tanmateix, no és l’únic protagonista del llibre, per una altra banda, tenim un monjo que li tocarà fer-se càrrec d’un important monestir, mentre es veu involucrat en un tema de successions reials, ja us havia comentat que el rei ha mort sense decadència legitima? Doncs si, i això és un problema, així doncs l’església ha de donar suport al candidat més religiós. Finalment, per altra banda, tenim uns nobles que no estan d’acord amb el nou rei i volen fer un complot per proposar un altre candidat, però abans no completin la seva confabulació són descoberts. Tots aquests personatges i alguns d’altres s’aniran creuant en diferents moments.

En el llibre trobem personatges molt malvats (bàsicament un parell o tres), que simplement faran qualsevol cosa per aconseguir poder, i tota la resta són tirant a bons, vull dir que també faran qualsevol cosa, però no pel poder sinó per evitar morir de gana, aquesta era l’emocionant vida a l’edat mitjana. Tot gira al voltant de la construcció d’una catedral, un projecte d’aquestes característiques dona molta feina, cap benefici directe pel fet de la catedral en si mateixa, però molts beneficis indirectes, ja que proporciona molta feina a molta gent i durant molts anys, molts calés invertits en un sol projecte que provocarà l’èxit o la ruïna de la gent dels pobles del voltant. El llibre és entretingut, en cap moment vaig pensar d’abandonar-lo, però tampoc té moments que t’enganxen fins al punt de dir que no pots parar de llegir, vas fent, vas llegint, de mica en mica, com la construcció d’una catedral, sense presses. Tinc pensat seguir amb els altres dos llibres que completen la trilogia? La veritat és que de moment no.

Tom se quedó pensativo. No estaba seguro de los años que tenía, pero muchas mujeres concebían hijos en esa época de su vida, aunque era cierto que sufrían más a medida que se hacían mayores y que los niños no eran tan fuertes. Sin duda Agnes tenía razón. Pero ¿cómo asegurarse de que no volvería a concebir? Inmediatamente se dio cuenta de cómo podría evitarse y una nube ensombreció su buen humor.

Allí le dieron pan bazo y cerveza floja, un duro colchón sobre el suelo, silencio desde la puesta del sol hasta media noche, oficios sagrados en las primeras horas de la mañana y gachas claras sin sal de desayuno. Se sintió feliz.

Sabía que ella era algo peculiar. La mayoría de las mujeres anhelaban casarse y si, como en su caso, todavía seguían solteras a los veintidós años, se sentían no ya anhelantes, sino desesperadas.

Després d’acabar el llibre he mirat la minisèrie, 8 capítols que segueixen el llibre bastant fidelment el llibre, malgrat que se salten algunes coses i canvien alguns detalls que simplifiquen el comportament d’alguns personatges en determinades situacions, com ara l’escurçament del viatge d’en Jack. De fet, en els últims capítols és on més aspectes canvien del llibre. En especial posen unes quantes baralles més pel mig, també hi ha més moments romàntics pel mig, i en proporció, la part del conflicte entre els reis té més protagonisme que en el llibre, bé, potser en el fons tampoc és tan fidel. Llevat d’alguns grans actors com Donald Sutherland o especialment Ian McShane en el paper d’antagonista principal, el resta d’actors són força desconeguts, i en general les interpretacions són modestes, se salven Waleran, Tom, i Pihilip. Es nota que el pressupost de la sèrie no és molt alt, fan el que poden amb els efectes especials, els decorats i el vestuari, però aconsegueixen que res es vegi massa ridícul. El llibre en teoria passa al llarg de bastants anys, en canvi, a la sèrie tot és més concentrat en el temps, suposo que no hi havia pressupost per buscar diferents actors, ni per gastar massa en maquillatge per envellir o rejovenir la gent. La recomanaria només si us heu llegit el llibre, si no la podeu evitar. Us deixo el trailer, intenteu ignorar la música roquera que li han posat.

Los Pilares de la tierra té un 7,0 al filmaffinity i un 8,0 l’imdb.

Nota llibre: 6/10
Nota sèrie: 6/10