Archive for the ‘Llibres’ Category

Hipnofòbia – Salvador Macip

Teniu problemes alhora d’agafar el son? Doncs millor no llegiu Hipnofòbia. Un científic descobreix que la privació de son afavoreix tenir certs poders mentals, quines coses, eh? No us explico més perquè el llibre es curtet i aviat començaria a fer espoilers, només dir que el llibre està dividit en diverses parts, cada una narrada des del punt de vista d’un personatge protagonista de la trama que anirà avançant al llarg del temps, concretament 6 anys, 9 mesos i 11 dies.

Quan llegia el llibre pensava en una pel·lícula d’acció made in USA, les accions i la manera de parlar dels protagonistes m’ha recordat al estil Hollywood, les amenaces, el posat dels personatges estil soldat, les preocupacions dels protagonistes, sobretot els grans discursos fets pel megalòman protagonista, tot molt peliculero. Es com un thriller d’espies que s’aguanta sobre una base de ciència ficció, amb final inquietant inclòs. Està bé, m’ha agradat, un llibre que passa ràpid, no descarto llegir algun altre Macip, però sense cap pressa.

Nota: 6/10

El curiós incident del gos a mitjanit – Mark Haddon

Un nano de 15 anys amb asperger es el protagonista i narrador d’aquest llibre que comença amb l’assassinat d’un gos, qui l’haurà assassinat? Aquesta es el cas que el protagonista s’ha plantejat resoldre però la vida d’un asperger no es fàcil ja que la seva ment funciona d’una altra manera, la investigació de la mort del gos portarà al nano a descobrir una veritat amagada sobre la seva vida i fins aquí puc explicar no fos cas que encara quedi algú que no hagi llegit el llibre i/o hagi vist la obra de teatre, però m’estranyaria.

Serà que sóc una persona amb poca empatia però no suporto el protagonista, no m’agrada la gent maniàtica que actua de manera irracional i els asperger són tot uns experts en fer-ho, sort que no en conec cap, per això no vull anar a veure l’obra de teatre, perquè si llegir-lo ja m’ha remogut l’estomac veure’l seria pitjor, no m’estranya gens que la seva família perdi la paciència amb ell, jo l’hauria tirat per la finestra a la primera de canvi. Donat que representa que el propi noi escriu un llibre sobre els fets això dona lloc a que el llibre s’ompli d’històries que es desvien de la trama només per il·lustrar com d’asperger es el nano, per sort el llibre no s’allarga massa. Com que tothom s’ha llegit el llibre puc fer una mica de espoiler i dir que el llibre acaba amb una trepidant aventura que consisteix en què el protagonista agafa un tren, però el tren explota, descarrila o passa alguna cosa emocionant? Ni per casualitat, simplement compra el bitllet i viatja fins a Londres, trepidant, eh? Però bé, el llibre no gira al voltant d’això, ni tan sols de la mort d’un gos, sinó que gira al voltant d’un drama familiar digne de pel·lícula d’Antena 3 de diumenge a la tarda. Per resumir l’escènica del llibre em quedo amb aquesta frase que es va repetint constantment al llarg de tota la novel·la “jo no parava de gemegar i de balancejar-me endarrere i endavant”. Llavors us pregunteu perquè només llegeixo fantasia i ciència ficció, però es que quan surto de la meva zona de confort passen coses com aquesta.

Nota: 3/10

Justicia Auxiliar – Ann Leckie

Justicia Auxiliar es un llibre de ciència ficció situat en el futur, un futur realment llunyà on un imperi gal·làctic es dedica a conquerir i annexionar planetes. Per tal de completar els procés d’assimilació té els “auxiliars” que són éssers que després de morts han estat “reactivats” gràcies a que passen a dependre d’una intel·ligència artificial que en controla un gran nombre, tot i així, els oficials de major rang continuen sent humans. La història es narrada des del punt de vista d’una aquestes intel·ligències artificials i porta dos històries en paral·lel, la primera en el present i una altra que passa 20 anys abans. En el passat la IA controla un munt d’auxiliars que formen part d’un creuer de batalla durant la assimilació d’un planeta, mentre que en el present la IA només controla un sol individu, què ha passat entremig?

En aquest futur els humans tenen sexe, vull dir que continua havent-hi mascles i femelles, però el comportament es tan igualitari que la IA té problemes per saber quan fer servir el article masculí i quan el femení, així doncs la majoria de vegades la protagonista / narradora es decantarà per fer servir el femení exceptuant les poques vegades que li confirmin que es tracta d’un home. Una altra característica especial es el sistema de classes entre la societat, que condiciona la part superior de la jerarquia militar, però sembla que aquest sistema està canviant. La societat que es mostra en la novel·la li dona molta importància als rituals, a les formes i a un munt d’aspectes protocol·laris que són d’allò més estranys que segons la meva opinió només fan que alentir el llibre amb la descripció de tots ells. A part hi ha un complicat sistema de castes que només fa que complicar les relacions. Les reaccions que comporten certs comportaments no acaben de quadrar massa amb lo que es habitual avui en dia perquè representa que en aquest futur es consideren ofensives coses que ara no ho són i a la inversa. També es força caòtic el fet que hi hagi entitats desdoblades en varis cossos, però el pitjor es que tothom menteix i canvia de bàndol com si res, al final ningú sap qui coi va amb qui.

Justicia Auxiliar ha guanyat no pocs premis: Hugo, Nebula, Arthur C. Clarke, Locus i BSFA, per tan pocs premis li queden per guanyar, el premi Pons al millor llibre (però això no passarà perquè primer de tot no es Pratchett i segon que el llibre no m’ha agradat massa) i poca cosa més. Personalment he trobat el llibre massa llarg per la història que vol explicar, la trama es perd massa explicant accions que fa la protagonista que no ens caldria saber, tan en el present com en el passat, es un continu “ a veure cap a on porta això, mmm val, sembla que a enlloc”. No es un mal llibre perquè es original pel fet de com funcionen les justícies auxiliars, però la història es poc àgil.

Diecinueve años, tres meses y una semana antes de que encontrara a Seivarden en la nieve, yo era una crucero de batalla que orbitaba alrededor del planeta Shis’urna.

Trabajé de cocinera, de portera y de piloto. Y elaboré un plan de acción. Me uní a una orden religiosa y gané una cantidad de dinero nada desdeñable. Y durante todo aquel tiempo solo maté a una docena de personas.

Nota: 4/10

Avui toca refregit del CT170, on parlo d’un llibre del genial Douglas Adams.

Qui es Douglas Adams? Doncs l’escriptor d’un dels llibres de ciència ficció més famós i divertit: “Guia del Autoestopista Galàctic“. Ja en vaig parlar en el seu temps en un post. Però es realment aquest home un escriptor d’un sol llibre? Doncs no… però casi xD L’altre dia en la biblioteca vaig veure un llibre seu, però estava a… a la secció de Biologia! com s’entén? un escriptor de ciència ficció fent un llibre de biologia? Doncs resulta que va anar de vacances amb un biòleg i va anar en busca de especies que s’estan a punt d’extingir. La gràcia del llibre es la manera pròpia que té aquest home de narrar els fets, heus aquí uns exemples del llibre “Mañana no estarán”.

La cobra india es, en el orden de causantes de muerte, la serpiente número 15 a nivel mundial. Las otras 14 están presentes en Australia.[…]
También están las arañas. La más venenosa es la que teje la llamada teleraña de embudo de Sydney, y muerde a unas 500 personas al año. Como muchas se morían, tuve que crear un antídoto para que no me dieran más la lata.

– Entonces, ¿Qué tenemos que hacer si nos muerde algún animal mortal? -pregunté.
Me miró y parpadeó, como si me considerara un perfecto imbécil.
– ¿Y a usted qué le parece? -dijo- Morirse, naturalmente. Si una cosa es mortal, es mortal.

Descubrimos que en Bali uno puede ganarse la vida señalando animales con el dedo. Primero hay que encontrar el animal y después hay que señalarlo con el dedo.
Si uno es un poco hábil, incluso puede ganarse la vida señalando con el dedo a la persona que señala con el dedo al animal.

Yo ni siquiera me enteré de que me hubiera abordado un ratero, lo que me alegra, porque sólo me gusta tratar con profesionales. El panadero intentó ponerme al corriente de lo ocurrido, pero mi francés Zaireño no estaba a la altura y me figuré que lo que quería era recomendarme los bollos de pasas, por lo que le dije que me pusiera seis.

Si usted coge Noruega, la estruja un poco, saca de ella todos los alces y renos, la proyecta a quince mil kilómetros de distancia en dirección al otro lado de la tierra y la llena de pájaros, habrá realizado un intento lamentablemente inútil porque ya hay quien se le ha adelantado. (Es refereix a Fiorland, en Nova Zelanda)

Es fácil imaginar qué ocurre cuando se introduce una especie continental en una isla. Viene a ser como meter a Al Capone, Genghis Khan y Rupert Murdoch en la isla de Wight: A los nativos no les quedaría ninguna posibilidad.

(Apareix una foto d’un home gran)
Este hombre nos dijo que era demasiado viejo para que lo fotografiásemos. No entendimos muy bien si se trataba de simple vanidad personal o si en Chino no querían que se supiese oficialmente que había gente muy vieja. Pese a todo, y tal vez obrando con excesiva rudeza, lo fotografiamos.

BCPP: McAbeu

Avui el post refregit del dimarts es basa en el CT140 i conté uns quants extractes del llibre El borracho moderno de Frank Kelly Rich.

– Normes alhora d’anar de copes: Exemples:
* Coses que no es poden dir després de prendre un xupito: “Ui, jo amb això m’emborratxo”, “Odio els xupitos” o “Ai que em puja el regust a la boca”.
* Un home no veu beu amb palleta. A no se que vulguis desprogramar-te el cervell o la cara.
* Si et prens un xupito l’acabes. Si no penses beure-te’l sencer, no haver començat.
* Tota persona que porti 3 o més copes a les mans té dret de pas.
* Si beus a la la feina, beu vodka. Es un alcohol que no deixa olor.

– Coses que ha de fer tot bon borratxo com a mínim una vegada: Exemples:
* Obrir i tancar un bar.
* Visitar la teva fabrica de cervesa o fabrica d’alcohol preferida.
* Compra, fabrica o roba una barra per instal·lar-la a casa.

– Símptomes per detectar si ets un borratxo autèntic: Exemples
* En tres bodegues diferents et senyalen i diuen “Amb la pasta d’aquest tio m’he comprat un iot”
* Sortir a prendre unes canyes implica despertar-se en una altra ciutat tres dies després.
* Sempre cuines amb vi, i a vegades fins i tot n’hi poses en el menjar.

– Argot alchòlic: Exemples:
* Lleig-bús: Misteriós autobús que s’emporta a tot els lletjos del bar i els substitueix pels seus cosins i cosines guapos. Sol arribar a partir de la desena copa.
* Fumero: Tipus de bar, en que en contra de totes les lleis, no solament està permès fumar, sinó que es aconsellable
* Gos rastrer: És aquell gos invisible que es posa entre les cames quant vas més o menys per la desena copa.

– Tipus de cambrers:Exemples:
* La màquina: El que et diu: “Ràpid, què vols?!” El que et vol dir: “Mou-te peça d’engranatge mou-te!”
* Amiga de l’anima: El que et diu: “Caram quina foguera la nit passada! Mira, si ja has cremat mig bar! Et poso lo de sempre?” El que et vol dir: “A mi em paguen per divertir-me! yupiiiiii!”
* El gos vell: El que et diu “Hemingway es prenia les copes aquí” El que et vol dir: “Tu no ets Hemingway”
* El novell: El que et diu “Vodka tònica! I com es fa això??” El que et vol dir: “Em mataràs, oi?”

– Truquets que fas en un bar: Exemple:
* Fer-te amic del porter: “Hi ha moltes bronques per aquí?” Encongiment d’espatlles “No t’avorreixes passant la vida demanant targetes a la gent?” Encongiment d’espatlles “Em fa mala pinta aquell de la camisa esportiva, tranquil si tens problemes jo et cobreixo” Encongiment d’espatlles. Si de debò passa alguna cosa tu el cobreixes des de l’altra punta del local.

– Manual de supervivència del bon bevedor:
* Com recuperar un alcohòlic en procés de recuperació: Deixar-li caure subtils referències enòfiles en les converses. Per exemple, en comptes de dir “Que tal estàs avui?” hauries de dir: “Com aguantaràs sense el teu gran col·lega el alcohol per reconfortar-te i guiar-te per aquesta miserable tempesta de merda que es la vida moderna d’avui en dia?”

– Respostes per les preguntes de sempre: Exemples
* “Ja estàs amb ressaca una altra vegada? “Resposta literària: “entre el patiment i res, em quedo amb el patiment” Resposta políticament correcte: “Ressaca es una paraula tan cruel… Prefereixo dir-li síndrome post-festa.”
* “Per què has de beure cada nit?” Resposta racional: “Per què els cambrers diürns son mes garrepes posant copes” Resposta retòrica: “Per què canten els ocells? Per què les copes valen més ara que fa 5 minuts? per què no em deixes 20€?”

– La història i l’alcohol: Exemples
* 625 dc. Mahoma declara que el alcohol es una maledicció. Els espanyols es pregunten “Com es divertiran els musulmans ara?”
* 711 dc. Els musulmans envaeixen Espanya
* 1494 dc. Apareix el whisky escocès. Primer es venut com a medicament per una variada gamma de malalties, com ara tremolors, sobrietat, la set, o un atac dels anglesos.
* 1938 dc. França veu amb espant com Alemanya es rearma al comandament d’un abstemi amb bigoti de Charlot. Els francesos es pregunten “Com es divertirà aquest home?”
* 1940 dc. Alemanya envaeix França.
* 2000 dc. En EEUU un abstemi arriba al poder. La resta del mon es pregunta: “Com es divertiran els yankees ara?”
* 2003 dc. EEUU envaeix Irak

Celebracions per cada dia de l’any com a excusa per beure:
* 15 Febrer: Dia mundial del Mono de Mar. Juro que no m’ho invento.
* 29 Febrer: Dia del any de traspàs. En Estonia es tradicional saltar sobre una cadira de vímet (mimbre). Els excèntrics dels estonis si que saben divertir-se.
* 19 Abril: Homer Simpson apareix per primera vegada a la televisió.
* 4 Desembre: Primer mort per una bola de bolera (1982). Sorprèn una mica que trigués tan en passar.

La corona del pastor – Terry Pratchettla-corona-del-pastor-portada

Novel·la número 41 de Mundodisco i última publicada per Terry Pratchett (em queda pendent la 40, A todo vapor), i cinquè llibre de la saga de de Tiffany Dolorido. Malgrat la seva jove edat Tiffany ja es una autèntica bruixa amb totes les de la llei, i contràriament al què expliquen les llegendes les bruixes es dediquen a ajudar a la gent fent servir molt poca màgia però molta dedicació i treball.

El inici del llibre es molt possiblement el principi més dramàtic que he llegit en un llibre de Mundodisco, mai hauria pensat que la mort d’un personatge m’afectés tan tot i no tractar-se d’un dels meus personatges preferits però sense dubte un dels més emblemàtics i importants, m’ha deixat tocat, ho reconec. Es inevitable crear un paral·lelisme entre la mort d’aquest personatge i el del propi Terry Pratchett ja que recordo que aquest es l’últim llibre que va escriure. A partir d’aquí hi ha la típica història de noia motivada que vol abastar més del què es humanament possible ja que mai hi ha prou temps per solucionar els problemes de tothom, cosa que ja havíem vist en llibres anteriors de la saga de Tiffany. El conflicte com a tal no apareix fins que no portem tres quartes parts de llibre i un cop hi arribem aquest es desenvolupa amb poca gràcia. Després de “l’acció” arriba un altre moment nostàlgic (no tan com el del principi) i maco i s’ha acabat. Ja ho he dit sempre que els llibres de la Tiffany estan més enfocats al públic adolescent i no m’agraden tan com la resta de sagues de Mundodisco, tot i així es Terry Pratchett i es nota molt, especialment en els personatges secundaris carismàtics com Tata Ogg, LA MORT, la gata Tú, Magrat o fins hi tot la senyora Carcoma. A part el llibre està ple de mini-cameos de molts personatges coneguts d’altres històries del Mundodisco, aquests petits detalls m’encanten, així com una cinquantena llarga de genials notes a peu de pàgina. Així doncs La Corona del Pastor es el Pratchett més dramàtic tan per la trama del llibre però sobretot perquè sabem que es tracta de l’últim Pratchett, però tal i com ens demostra el llibre, malgrat la mort de gent important la vida segueix, llarga vida al llegat de Terry Pratchett!

La reputación de Yaya se había extendido a lo largo y ancho, más largo y más ancho de lo que Yaya acostumbraba a viajar en persona. Los enanos de las Llanuras Sto hasta le habían puesto un nombre, que traducido significaba: «Ve por el Otro Lado de la Montaña».

Nota: 7/10

51fgdeb1dwl-_sx330_bo1204203200_El problema de los tres cuerpos – Cixin Liu

Que no llegiu autors xinesos o què vosaltres? Ah, es clar, només japonesos com el Murakami., doncs que sapigueu que aquest tal Cixin Liu s’ha emportat el premi Hugo del 2015, per tan ja us he donat la primera pista i ara sabeu que es tracta d’una novel·la de ciència ficció o fantasia, doncs ja us avanço que es la primera opció, ciència ficció, rodolí!

L’argument del Teorema dels tres cossos es complicat d’explicar sense donar massa detalls espoilejadors. El llibre comença amb un pròleg sobre la revolució cultural xinesa que en el fons no aporta res a l’argument principal de la trama i que si te’l llegeixes en diagonal no passa res, però mai està de més per tal de fer una mica de cultura sobre el què va passar a la llunyana Xina no fa tants anys. Tornant al present ens trobem que inexplicablement uns quants científics s’han suïcidat, i es una llàstima perquè són científics, si fossin participants de reality shows no farien cap llàstima, això preocupa entre d’altres a les autoritats militars xineses, però això no es el més greu que preocupa als xinesos, i fins aquí puc explicar. D’acord, puc afegir que pel mig hi ha un joc molt estrany que es desenvolupa en un planeta on el cicles solars son realment caòtics i totalment catastròfics pels habitants del planeta, però què coi té a veure això amb lo dels científics? Llegiu el llibre i ho sabreu.

El principal problema que tenim els occidentals es que tots els noms xinesos ens sonen a Xino… Els protagonistes tenen noms com Ye Wenjie, Yang Weining, Wang Miao, Da Shi, Shen Yufei, entre d’altres noms que sonen de manera semblant per un occidental, de fet fins hi tot sóc incapaç d’indentificar només pels noms qui es dona i qui es home, per sort la editorial ha tingut la excel·lent idea de posar al principi del llibre un índex de noms i una línia resumint qui és cada personatge, un gran encert. Dit això ja podem passar a la valoració personal. La primera part del llibre on es desenvolupa en el temps de la revolució cultural Xinesa m’ha semblat la part més fluixa, després amb la part del present la cosa millora, tampoc massa, no ens enganyen, però arriba un punt on entre la història del passat i la història del present s’acaba descobrint el pastís i què està passant realment, i llavors es quan la novel·la es posa autènticament interessant. Fins que de cop et trobes al final del llibre i descobreixes que la història no acaba aquí perquè es tracta d’una trilogia, perquè als autors de ciència ficció els hi encanten les trilogies, total que per saber com acaba la cosa hauré de llegir els dos llibres que falten, lamentablement el tercer encara no està publicat en el nostre idioma i aprendre xinés de moment ho descarto, o sigui que de moment tocarà llegir el segon, però sense molta pressa per tal de donar temps a que els traductors del país facin la seva feina. La manera d’escriure un xinés es diferent a la manera occidental que estem acostumats, només per això ja considero que com a mínim un ha de llegir alguna cosa de l’estil, i si t’agrada la ciència ficció perquè no aquest llibre? En el fons el què passa en aquest llibre ho hem vist una pila de vegades, però la manera com es tracta es bastant versemblant, com a mínim a mi m’ho ha semblat.

Nota: 7/10