Archive for the ‘Llibres’ Category

Dies irae – César Pérez Gellida

La segona part del llibre Memento Mori. Aquí el nostre inspector de Valladolid anirà a Trieste a agafar un assassí en sèrie, mentrestant el psicòleg rus estarà pels Balcans explicant misèries de la guerra d’aquella zona ja que la va viure de primera ma quan treballava al servei de Rússia. L’assassí mata, que per alguna cosa es la seva feina, i el policia l’intenta agafar, que hi hagi una tercera part que tanqui la trilogia us pot fer pensar lo bé que fa la seva feina el policia… Mentrestant el psicòleg s’encarregarà de resoldre uns assumptes pendents de fa anys que tenia amb cert genocida de la guerra dels Balcans. Per suposat els camins d’aquestes tres persones s’acabaran creuant. Igual que passa amb el primer llibre, a falta d’un quart de llibre pel final hi ha un gir inesperat dels esdeveniments que et dona una empenta per acabar amb ganes el llibre. Resumint, el llibre entreté però no apassiona, igual que els seus personatges, que no cauen malament però el únic destacable dels tres es el psicòleg. Tercera i última part? Doncs suposo que si que caurà, però sense massa pressa.
Nota: 6/10

Memento mori – César Pérez Gellida

Perquè un a vegades es fot un cop al cap i acaba llegint llibres d’autors del país. Típic thriller d’investigació criminal. Un assassí en sèrie corre per Valladolid matant gent, i un inspector de policia l’haurà de pillar abans la ciutat no acabi despoblada. A diferència de la majoria de novel·les criminals aquí intercalen capítols amb el poli com a protagonista i el assassí com a protagonista, o sigui que gaire misteri per saber qui serà no hi ha… El assassí es el típic intel·lectual culte que va sobrat, que ho té tot planificat, sota control, li agrada la poesia i la música autèntica i menysprea la música popular actual. El inspector també es el tòpic home que només viu per treballar, es veu que això passa tant a Las Vegas com a Valladolid, per tant si us feu inspectors ja sabeu que us toca renunciar a la vostra vida personal.

Arriba un moment que el llibre deixa de ser tan tòpic i es amb l’arribada del psicòleg rus, per fi un personatge original i amb gràcia que ràpidament fa amistat amb el protagonista, l’arribada d’aquest home també coincideix amb uns moviments més agosarats dels assassí en sèrie, benvinguda saquejada en la història. Avís pels qui vulguin llegir-lo, es el primer llibre d’una trilogia de llibres, tot i això si voleu només llegir només aquest primer es pot fer, la història queda “feliçment” tancada si evites llegir-te el últim capítol; d’acord, si, hi ha algun punt obert, però lo principal està tancat. Jo tot i que si que he llegit el últim capítol no tinc problema en deixar-lo aquí de moment, més endavant pensaré si segueixo o no amb la resta de llibres, de moment canvio de temàtica. El assassí es tan tòpic que em cau fatal, i la meitat de capítols son protagonitzats per aquest home, malament en aquesta part, per contra el policia no em cau ni bé ni malament, i finalment i més important la trama en si mateixa m’ha agradat, té girs inesperats, tal i com un espera en una novel·la d’aquest tipus, i no son gaire forçats, tot i que si hi ha varis de moments de “justament ara, mira quina casualitat”. Ah si, se’m oblidava, representa que la part original del llibre es que a part d’alguns poemes el llibre està ple de lletres de cançons, representa que estan allà per ambientar i tal, em sap greu però ni les he llegit, de fet no em sap greu.

Nota: 6/10

La estrella de Pandora – Peter F. Hamilton

Potser alguns us estareu preguntant com es que fa segles que no parlo de cap llibre, la culpa la té aquest llibre de gairebé 800 pàgines a lletra petita que us presento avui. Començo amb l’argument. En un futur la humanitat ha trobat una manera de crear una espècie de forats de cuc per tal de transportar-se d’un planeta a un altre de manera immediata als diferents planetes de la galàxia, d’aquesta manera la humanitat ha aconseguit colonitzar varis planetes i tenir una xarxa de transport de mercaderies ràpida, eficient i barata. La història es centra en varies trames, hi ha un terrorista anti-sistema perseguit per la justícia que li agrada posar bombes reivindicant no se sap exactament què. Una altra trama es una detectiu que persegueix un home que s’ha carregat la seva dona rica. Llavors a partir d’aqui surt la trama de l’amant de l’home que s’ha carregat la seva dona. També tenim el inventor dels forats de cuc que s’ha perdut en un planeta molt fred. Però la trama més important sembla ser la d’un astrònom que ha descobert que una estrella ha desaparegut de manera immediata i sense cap motiu aparent, serà això la prova de la descoberta de vida intel·ligent? De fet, si fos així no seria la primera vegada que la humanitat es troba amb vida intel·ligent, hi ha hagut dos ocasions més en que la humanitat ha contactat amb extraterrestres, però uns extraterrestres una mica especials, cada una a la seva manera, i si no vull fer espoilers millor que no doni més detalls. A part de la gran capacitat de colonització de planetes que ofereixen els forats de cuc la humanitat també ha inventat una altra tecnologia interessant que et permet rejovenir-te, no solament l’aspecte físic sinó que en teoria pots tornar-te immortal traspassant els teus records en un clon teu en el cas que al teu cos físic li passi alguna cosa, i passar alguna cosa vull dir que se’l carreguin.

En quan el llibre el trobo molt irregular, les noves tecnologies presentades i la trama en general estant bé, però perd molta estona en descripcions, i en subtrames que personalment no m’interessen gaire o gens, d’acord que serveixen per conèixer més els protagonistes, però al final tens un llibre de gairebé 800 pàgines, no crec que fos complicat eliminar unes quantes pàgines per tal que la història anés més directe al gra, que bàsicament es saber què coi ha passat en aquell sistema estel·lar que algú ha posat una barrera gegant super-sofisticada per algun motiu.

Resumint el llibre es bo, molt bo, però està ple de farciment amb llargues descripcions de planetes on només es troben dos personatges i mai més passa res allà, està ple de personatges que tenen una història que no encaixa per enlloc amb la trama principal, sobretot hi ha moltes històries al principi de molts personatges i no es que et perdis, però són trames que no veus què aporten fins que al final acaben encaixant en la història, i quan dic al final vull dir que hi ha trames que no connecten fins que estàs més enllà del 95% del llibre. La bona notícia es que si supereu les 200 primeres pàgines del llibre les quals només enganxa la trama d’una cinquena part dels personatges, després la cosa es més fàcil de llegir. Un avís final, sembla que l’autor no ha tingut suficient amb 800 pàgines de lletra petita per acabar la seva història o sigui que s’espera una segona part que la tanqui amb unes tantes pàgines més.

Nota: 6/10

La veritat sobre el cas Harry Quebert – Joël Dicker

Fa més de 30 anys algú es va carregar la Nola, una noia de 15 anys, totes les proves apunten contra el famós escriptor Harry Quebert, entre elles el fet de trobar-se enterrat en el jardí de casa seva el seu cadàver. Mentrestant Marcus Goldam, un escriptor de 30 anys té la crisis de la fulla en blanc després d’haver publicat la seva primera novel·la amb bastant èxit, podrà ajudar Marcus al seu mentor Harry? O només en traurà profit de la història per publicar el seu segon llibre sobre el cas que tot Amèrica vol llegir? Marcus s’entrevistarà amb tothom perquè a través dels records dels diferents habitants del poble anirem recordant com era la vida en el 1975 just abans abans que morís Nola assassinada.

Els capítols on apareixen en Harry i la Nola sempre son exactament iguals “T’estimo molt Harry! T’estimo molt Nola però no es possible estar junts”, es a dir, que un terç del llibre podria anar fora i el lector no perdria cap contingut rellevant per la trama, ens ha quedat molt clar que Harry i Nola s’estimen però no poden estar junts, de debò que si. Al final llibre fan un resum punt a punt de tot el que va portar a la mort de Nola, no fos cas que el lector anés despistat i no fos suficient espavilat com per connectar tots les històries que han anat sorgint al llarg del llibre, tot que i que si que es veritat que hi ha un tros de la investigació d’en Marcus que la ometen al lector i la guarden per la explicació final per donar un últim cop d’efecte. A part d’aquests dos punts que no m’han agradat es pot dir que el llibre està prou bé, la veritat es que el llibre enganxa, realment vols saber qui s’ha carregat a la noia, es el mínim que se li demana a un thriller d’investigació, no?

—He pasado delante de su antigua parroquia —dije—. Se ha convertido en un McDonald’s.
—El mundo entero se está convirtiendo en un McDonald’s, señor Goldman.

—Este coche es una basura, sargento.
—Es un vehículo de la policía estatal. Un poco de respeto, por favor.
—Entonces es una basura estatal. ¿Y si ponemos algo de música?
—Ni lo sueñe, escritor. Estamos investigando un caso, no somos amiguitas dando un paseo.
—Bueno, pues pondré en mi libro que conduce como un ancianito.
—Ponga música, escritor. Y póngala fuerte. No quiero oírle hasta que hayamos llegado.

Nota: 7/10

Simulacions de vida – Enric Herce

En un futur no massa llunyà la gent viu enganxada al dispositiu Log, en el fons, res que no sigui gaire diferent del smartphone actual, a través d’aquest la gent interacciona amb la societat i amb qualsevol servei que aquesta ofereix. El llibre comença amb capítols aïllats on cadascun en presenta un personatge que aparentment no té res a veure amb el dels capítols anteriors, fins que en mica en mica descobreixes que hi ha una relació entre tots. El capítol més curiós es el primer de tots, una intel·ligència artificial dedicada al sistema de préstec de llibres d’una biblioteca que sembla massa humana i es penja d’una de les seves usuàries. Els altres capítols són més normals, un lladre de logs, infidelitats amoroses, coses així avorridetes, fins que de cop el autor canvia el xip i es treu de la butxaca una secta que fa atacs bio-terroristes i hackers que salven el mon de l’apocalipsis tecnològic, s’ha de reconèixer que això anima al llibre que estava temptat d’abandonar.
Nota: 5/10

Estación Once – Emily St. John Mandel

El llibre es una distòpia en la qual una grip molt xunga es carrega el 99% de la població mundial, i el 1% ha de sobreviure en un mon on la civilització tal i com la coneixem s’ha enfonsat. El llibre es centra en una banda de música / companyia de teatre itinerant que va de poble en poble pujant la moral de la gent que queda viva que no s’ha tornat boja o bé s’ha tornat violenta. El lema de la banda es “No es tracta només de sobreviure”. Aquesta història va intercalada amb flashbacks de la vida abans de la pandèmia d’un actor famós i les seves parelles amoroses, una part bastant insofrible del llibre la veritat. La part bona es que es ciència ficció i distòpia, la part dolenta? Tota la resta…
Nota: 3/10

Avui toca els reculls del llibre que us vaig prometre ahir. Post vintage dels dimarts? No se de què em parles, això es només un recurs quan no se què publicar i avui no es el cas.

Si la bollería predispone al sobrepeso es por muchas razones: tiene una gran densidad energética, es poco saciante, la intensidad de su sabor puede crear dependencia debido a que produce un estímulo muy exacerbado, el azúcar de su composición es proinflamatorio y altera respuestas hormonales, sus grasas trans desestabilizan las estructuras celulares, sus harinas refinadas disparan la glucemia y promueven el crecimiento de cepas de bacterias intestinales poco recomendables… Es por todo ello y no por uno de sus nutrientes de forma aislada por lo que no es un alimento saludable. Por eso, decir que la bollería es insana solo por el azúcar que contiene sería otro reduccionismo absurdo.

El azúcar en los últimos años se ha convertido en el enemigo público número uno, y actualmente supone una de las prioridades de salud pública mundial. Su consumo es un factor de riesgo a la hora de contraer enfermedades no transmisibles como caries, sobrepeso, obesidad, afecciones cardiovasculares, grasa visceral…, todas ellas relacionadas con el desarrollo de diferentes tipos de cáncer.

Las grasas trans o parcialmente hidrogenadas son el resultado de hidrogenar aceites vegetales para que tengan la textura y el comportamiento de grasas a temperatura ambiente, consiguiendo así solidificarlas y obtener una estructura muy estable. Este resultado da lugar a un tipo de grasa que aúna unas características muy interesantes para la creación de alimentos apetitosos y de buen aspecto. Se ha usado en margarinas, palomitas, comidas preparadas, platos congelados, galletas, bollería, dulces… ¿Dónde está el inconveniente? Como podrás deducir, en la salud, estas grasas se asocian con la aparición de enfermedades cardiovasculares, acumulación de grasa visceral, sobrepeso y obesidad. Actualmente se ha decretado por consenso que son un riesgo para la salud y que su consumo deseable es cero.

Los aditivos tal como los usamos y en las cantidades indicadas son seguros, pero no son inocuos. Nuestros embutidos son muy seguros, pero no son saludables; los nitratos y nitritos que contienen no son inocuos. Nuestros dulces son muy seguros, pero no son saludables; el azúcar de su composición no es inocuo. Nuestras bebidas alcohólicas son muy seguras y estables, pero no son saludables; su alcohol y sulfitos tampoco son inocuos.

Es preferible comprar atún al natural y añadir aceite de oliva virgen extra en casa, que comprar una conserva en aceite de girasol o en un aceite de oliva refinado.

«con vitaminas y minerales». Algo que es completamente irrelevante en la mayoría de los alimentos, dado que prácticamente todos contienen vitaminas y minerales. Sería algo equiparable a anunciar una casa con «puertas y ventanas».

Tenemos papillas «con 8 cereales»… ¿Qué pasa?, ¿que las de uno o dos cereales son peores? Es un sesgo común a casi todos los anuncios, no solo de alimentación. Si puede llevar más nutrientes, aunque sean insanos, siempre nos parece mejor.

Al igual que hay alimentos con grasas poliinsaturadas que no son saludables, como los aceites refinados de semillas o comidas preparadas con aceite de girasol, mientras que otros alimentos con estos nutrientes sí que son muy recomendables. Es el caso de los frutos secos. Este enfoque muchas veces asume que el consumidor piensa que las grasas saturadas son «malas» y el resto son «buenas», y como se puede ver con esos ejemplos no tiene que ser necesariamente así. Por lo tanto, así no es como se determina de verdad la calidad de la grasa, sino que tendría más sentido acudir al listado de ingredientes para comprobar cuál se ha usado en la elaboración. Otra de las cosas inexplicables en la actualidad es que, dentro de todo este desglose de grasas, no haya que separar las que sí tienen un mayor perjuicio: se trata de las «grasas trans» o «grasas hidrogenadas / grasas parcialmente hidrogenadas».

HIDRATOS DE CARBONO: Aunque afortunadamente nos separa la parte de azúcar de almidones, no nos indica si ese azúcar es libre, es añadido o es el presente de manera natural en el alimento. Este valor mete en el mismo saco azúcares que serían perjudiciales con otros que no implican ningún problema para nuestra salud, lo cual es un error.

El semáforo nutricional tampoco es una buena estrategia en el etiquetado a la hora de saber si un alimento es saludable o no lo es.

Los alimentos que aparecen en el listado de ingredientes lo hacen en orden de composición, es decir: el que aparece en primer lugar es el que tiene mayor presencia y el que aparece en último lugar será el menos representativo.

Aunque la obesidad tiene un componente genético, el hábito dentro de la propia casa es mucho más determinante en la obesidad familiar. Importan más los alimentos y las rutinas que se perpetúen que los genes compartidos.

La falta de regularidad a la hora de incorporar comidas saludables nos ha hecho muchas veces creer que un plato saludable compensa a otro poco recomendable. Y no es así. La verdura de la ensalada en la cena no «anula» el bocadillo de salchichón que nos hemos tomado en la merienda.