Archive for the ‘Llibres’ Category

Reyes de la tierra salvaje – Nicholas Eames (544 pàgines)

Clay és un home de mitjana edat que viu feliçment i tranquil·lament en poblet amb la seva dona i filla, de jove havia sigut membre de la banda més famosa de mercenaris de tot el continent, s’havien dedicat a caçar monstres. La vida de Clay s’hauria mantingut tranquil·la si no hagués sigut per la visita de Gabe, el líder de la banda que li demana ajuda per salvar la seva filla d’un assetjament d’una ciutat que està a l’altra banda del món, és pràcticament una missió suïcida, però un pare fa el que sigui per la seva filla, i un amic fa el que sigui pel seu millor amic, així Clay i Gabe faran un últim viatge per reunir de nou la banda de vells mercenaris i posar rumb cap al rescat.

Roadtrip per una terra perillosa plena de monstres fantàstics i monstres humans, i lluita final és l’esquema més clàssic de les novel·les de fantasia medieval que es fan i es desfan, però aquí funciona perquè els personatges que conformen la banda tenen el seu carisma, Gabe, un líder, però sobretot un pare preocupat per la seva filla; Clay, un bon home pragmàtic que està disposat a tot per protegir els seus amics; Moog un mag una mica sonat, però amb recursos, però potser no són els recursos que un espera, que tot i els seus problemes de salut també farà el que faci falta pels companys de banda; Matrick, un assassí que ha descobert que ser rei no és tan bo com sembla, i més quan la reina no col·labora; Ganelon un home de poques paraules que gaudeix de la lluita, i uns quants secundaris més que trobaran pel camí. La novel·la té un to humorístic caracteritzat per com han envellit els protagonistes i com el món ha canviat respecte de quan eren joves, però en qualsevol moment aquest to es torna dramàtic a causa de les complexes situacions en les quals es veuran ficats. Si voleu un llibre d’aventura, humor, acció amb tocs més foscs aquest és un bon candidat, les 500 pàgines llargues no pesen en cap moment.

Llamaron a dos médicos. El primero declaró que el rey se había emborrachado hasta morir, mientras que el segundo aseguró que lo habían envenenado. Ese segundo médico cayó enfermo y murió poco después del desayuno que habían preparado los cocineros personales de Lilith. El primer médico fue muy sabio al declarar que la muerte de su colega era un misterio irresoluble.

Ganelon se giró hacia ellos. —Idos. Ya me encargo yo. Viniendo de cualquier otra persona, eran unas palabras que seguro habrían dado a entender un heroico sacrificio, pero Ganelon las pronunció como poco más que una afirmación. Podría haber dicho “Voy a poner la tetera al fuego” con la misma naturalidad.

Nota: 6/10

El largo viaje a un pequeño planeta iracundo – Becky Chambers (394 pàgines)

Novel·la de ciència-ficció, si, una altra. En un futur llunyà, una jove humana s’embarca en una nau que construeix forats de cuc, que són com les autopistes espacials. La tripulació està formada per una barreja d’humans i extraterrestres. El llibre se’n va per les branques explicant com funciona això de construir forats de cuc, que això és interessant, però també divaga molt quan es tracta d’explicar què mengen, els membres de la tripulació, el subministres que compren per la nau, i qualsevol cosa; entenc que aquestes senzilles situacions quotidianes ens serveixen per anar coneixent més en profunditat els personatges, però també els podríem conèixer en situacions una mica més trepidants, dic jo. Hi ha petits misteris, com per exemple que la nova incorporació de la tripulació no és realment com es presenta, i fins aquí puc llegir. El viatge fins al petit planeta iracund dura fins a aproximadament el 80% del llibre, després és quan passa alguna cosa realment grossa, i és en aquest 20% final quan trobem el nus i el desenllaç del llibre. Recomano el llibre? Doncs la veritat no, no perquè sigui dolent, però és que tampoc és bo.

—El entrenamiento de sensibilidad interespecies siempre se queda corto cuando ves algo nuevo, ¿verdad? Me quedé mudo la primera vez que vi las cosas larguiruchas y marrones que sois.

Nota: 5/10

Todos nuestros presentes equivocados – Elan Masta (399 pàgines)

En un món paral·lel, l’any 2016 és més avançat tecnològicament i la gent viu més bé, gràcies al descobriment d’una font d’energia pràcticament infinita i fàcil d’obtenir. El problema és que el protagonista, que és el mateix narrador del llibre, ha espatllat el seu present arran d’un viatge en el temps fet fins al dia de la presentació de la font d’energia, fent que aquest sistema d’energia no arribi a funcionar, això provoca que la seva línia temporal es converteixi en la línia temporal que nosaltres vivim, que a veure, no està malament en algunes coses, però es podria millorar en moltes d’altres, i més si la comparem amb el present utòpic que havia viscut el nostre protagonista.

El llibre comença bé, i això és important, perquè ja em coneixeu que no tinc cap mena de miraments en abandonar un llibre a mitges, per tant és important que el llibre enganxi des de les primeres planes, i aquest ho fa. Narra en primera persona, això sempre ajuda a empatitzar amb el protagonista, a més el tema és interessant, explica la seva vida passada mentre en paral·lel explica la societat futurista on viu, mentre ens fas avanços del desastre present on es troba en aquests moments per tal que tinguem ganes de seguir llegint i arribar ràpidament al clímax. Principi bé, mig bé, però al final la cosa no em convenç. Quan llegeixes un llibre de ciència-ficció o de fantasia, l’autor fa un pacte amb l’autor sobre els temes de la versemblança, per posar un exemple que tots coneixem, a Jocs de Trons acceptem que hi hagi dracs que volin, però no acceptaríem per exemple un avió. Doncs cap al final d’aquest llibre m’han passat certes situacions que no accepto, és a dir, puc passar que hi hagi certs invents tecnològics que em semblin pràcticament màgia com ara la mateixa màquina del temps, però hi ha altres invents que em costa d’empassar perquè estan massa encaixats per tal que la trama funcioni. Malgrat això, i malgrat la part del final de la novel·la, reconec que el llibre m’ha agradat.

Sí, a pesar de las numerosas maravillas tecnológicas de mi mundo, la gente seguía siendo asesinada sin ningún motivo. La gente también se comportaba como si fuera gilipollas sin ningún motivo. Pero perdonad, quería hablaros de mi madre, no de mi padre.

—¿Por qué me tuviste? —Porque tenía trabajo que hacer —dijo mi padre— y tu madre se sentía sola.

No hace falta viajar en el tiempo para destruir un mundo. Pero ayuda.

Nota: 6/10

El paciente – Juan Gómez Jurado (441 pàgines)

La vida d’un cirurgià d’un hospital privat no va gens malament, d’acord que fa uns anys va morir la seva dona, però té una filla que estima molt, una bona feina que li agrada i és ric, però un dia torna a casa i descobreix que la mainadera no hi és, i el que és pitjor la seva filla tampoc, a partir d’aquí el cirurgià és serà xantatjat per fer quelcom poc ètic, i fins aquí puc explicar.

Gómez Jurado fa novel·les una mica a l’estil Dan Brown, molt cinematogràfiques, molta acció, molts girs de guió, molta gent important involucrada, unes quantes morts, pocs personatges principals per tal que el lector no es perdi, i molta tensió i gent que ho passa malament. Els dolents són molt dolents, sense sentiments, i els bons faran el que faci falta per ajudar als seus, encara que s’hagin de saltar la llei. Tot el llibre passa  pràcticament tres dies, però pel mig hi haurà alguns oportuns flashbacks que en serviran per conèixer els protagonistes i justificar les seves decisions. Per tal d’empatitzar amb el protagonista el llibre és narrat en primera persona durant els seus capítols, fins i tot coneixement els seus pensaments, així el lector es converteix en David Evans i nota la seva angoixa constant.

—¿Saben cuál es la diferencia entre Dios y un neurocirujano? Que Dios sabe que no es neurocirujano.

Nota: 8/10

 

M’he motivat i he anotat les pàgines de tots els llibres que he llegit des d’avui fins al 2009. Abans del 2009 també llegia llibres, però no tots els ressenyava en un Cas Típic. He fet una taula amb els llibres llegits cada any, els llibres que he començat sense acabar, les pàgines llegides totals, les pàgines llegides dels llibres que no he acabat i finalment el terme mitjà de pàgines que tenen els llibres de cada any.

Llibres Abandonats Pàgines Pàgines Aban. Pàgines / Llibre
2020 8 6 5006 694 539
2019 8 3 4418 368 506
2018 10 1 5728 65 566
2017 14 4 6367 375 428
2016 22 4 8430 627 355
2015 25 3 10376 182 408
2014 22 4 9458 282 417
2013 26 3 10055 249 377
2012 29 4 12089 474 401
2011 29 4 11425 855 364
2010 18 2 9510 460 503
2009 23 0 9191 0 400

 

Com podeu veure en la gràfica de llibres llegits cada vegada llegeixo menys llibres, tot i que sembla que he pogut estabilitzar la caiguda.
Com podeu veure en la gràfica de pàgines llegides cada vegada llegeixo menys pàgines, tot i que sembla que aquest últim any he pogut remuntar lleugerament. La caiguda de la gràfica de pàgines llegides és menys abrupte que la de llibres llegits, ja que el nombre de pàgines per terme mitjà dels últims tres anys ha estat més alt que mai.

La Traïció de Roma – Santiago Posteguillo (872 pàgines)

Tercera i última entrega de la trilogia de llibres sobre Escipió. Vaig dir que abans d’acabar la trilogia llegiria altres llibres pel mig, i encara que no ho sembli no vaig mentir, però com que no els he acabat no els he ressenyat en el blog, ja els veurem en el recull de llibres abandonats, paciència. A diferència de les dues parts anteriors aquí el llibre inclou extractes sobre les memòries d’Escipió, i la veritat es veuen força pessimistes, no vull fer espoilers, però sembla que en aquesta tercera part Escipió no va triomfar tant com en la primera part de la seva vida. Fins a la primera meitat les coses encara van força bé, perquè el tema batalles sempre ha triomfat Escipió, però en el tema polític no sortia tan ben parat. Pobre home, tant que havia fet per Roma, tant que havia lluitat i així és com li acaben pagant els seus serveis?

Per cert, qui repeteix el nom de la seva filla? Primer ja resulta una mica confós que el fill es digui igual que el pare, però es pot tolerar, però resulta que Escipió li va posar Cornèlia a la seva primera filla i també li va posar Cornelià a la seva segona filla, ja em sembla confós el cas que la filla es digui igual que la mare, o el fill que el pare, però entre germans? Totalment innecessari. Torno a dir el mateix que he dit en les dues primeres parts dels llibres d’aquesta trilogia, en general la novel·la històrica no fa per mi, però les lluites dels romans explicades per aquest autor es fan la mar d’entretingudes. Al final del llibre hi ha dibuixos de la distribució dels exèrcits i com aquests es van movent al llarg de la batalla, molt instructiu per si mai et posen com a general d’un exèrcit de 40.000 persones armades amb llances, espases i arcs. Us deixo amb un extracte de les memòries d’Escipió.

He sido el hombre más poderoso del mundo pero también el más traicionado. La maldición de Sífax se ha cumplido. Hubo un momento en el que pensé que mi caída era imposible. El orgullo y los halagos con frecuencia nublan nuestra razón…

Nota: 7/10

Las legiones malditas – Santiago Posteguillo (864 pàgines)

Segon llibre (en el CT3328 parlo del primer) de la trilogia de Publio Cornelio Escipió. Mai hauria pensat que m’agradaria la novel·la històrica, però resulta que les lluites entre Romans i Cartaginesos poden ser la mar d’entretingudes, abans els conflictes no se solucionaven enviant uns quants drons a bombardejar-ho tot, s’havien de moure quantitats ingents d’homes que anessin a lluitar contra altres quantitats ingents d’homes de la nació rival, i tot era més lent, les guerres podien durar molts mesos i fins i tot anys, batalles i més batalles. En aquesta segona part veiem la campanya de Publio Escipió a Hispània, mentre Anníbal està per la península Itàlica, el llibre segueix en especial la part de Publio, que per alguna cosa són els que van acabar guanyant la guerra (espoiler?).

Estaria mentint si digués que un llibre de gairebé 900 pàgines es llegeix de pressa, però reconec que la història entra bé, perquè el protagonista (Publio) és carismàtic, i sempre pensa plans inesperats i originals que solen sortir bé malgrat tenir-ho tot en contra, és com el Coronel Hanníbal Smith de l’equip A (Crec que soc el primer a comparar Escipió amb Hanníbal, serà que també soc un visionari). Em falta un llibre per acabar la trilogia, i saber per fi com acaba la segona guerra púnica, la més famosa de les tres guerres púniques, però abans de fer-ho posaré uns quants llibres pel mig, no em vull saturar de romans.

Nota:7/10

Cicatriz – Juan Gómez-Jurado (395 pàgines)

Tranquils, no m’he fet cap tall enlloc, Cicatriz es el títol del últim llibre que m’he llegit, que es de Juan Gómez-Jurado, el mateix autor del llibre que més em va agradar l’any passat. La novel·la ens explica la història d’un jove crac, programador dels EUA que crea un software de reconeixement d’imatges molt bo, i demana ajuda a un gurú del món tecnològic que té una empresa molt potent, per poder-lo desenvolupar plenament. El gurú es una persona inventada, però vindria a ser una barreja entre Steve Jobs, Mark Zuckerberg i Elon Musk. La vida del nostre protagonista no es fàcil, perquè de primeres està més pelat que una rata, i a sobre es fa càrrec del seu germà amb Síndrome de Down, i llavors ha de treballar mil hores al dia per tal que el seu software funcioni, i a més el seu únic amic i advocat el força a que es visqui una vida humana normal i per tan conegui una noia especial. Fins que al final s’anima i s’apunta en una pàgina web d’aquelles que t’envien una russa per correu. Aquesta noia li canviarà la vida, però no pas com ell espera.

M’agrada l’estil d’aquest escriptor, escriu clar, trames amb moviment i acció. El 70% del punt de vista del llibres es el del protagonista, per tan el lector veu com directament li cau el mon a sobre i com es sent perdut en la situació en què es troba, es veritat que algunes les decisions que pren el protagonista no concordaran amb el què faríem nosaltres, però tot i així et veus bastant immers en la història. L’altra 30% es el punt de vista de la russa (ucraïnesa) que ens servirà per conèixer els motius de les seves accions.

Marcia incluso se trae los sacos de abono de la floristería y los apila en la recepción de la oficina nueva de una manera que ella llama artística, como un recordatorio de que venimos de la mierda y de que no costaría demasiado volver a ella si no trabajamos duro.

Si algún día hacen una película de este desastre, espero que le interprete Jamie Foxx. No se parece en nada a Freeman, pero tendría que ser alguien capaz de soltar semejante cantidad de gilipolleces con una convicción absoluta, como si hablase desde el fondo del corazón.

Los dos idiotas de ahí fuera solo eran un par de infelices. Pero este tío es algo realmente serio. Lo sé, porque yo estoy sosteniendo una 44 con ocho balas y él una revista, y el que está acojonado soy yo.

Nota: 7/10

El club del crimen de los jueves – Richard Osman (464 pàgines)

Novel·la que narra la vida de quatre jubilats que viuen en una urbanització adaptada per la gent gran on cada dijous es reuneixen per debatre sobre crims sense resoldre, però aquestes reunions s’animaran encara més quan el soci del promotor del complex residencial sigui assassinat, i aviso que no serà l’únic mort que trobarem en el llibre. La narradora és una integrant del grup que havia sigut infermera, i els seus coneixements mèdics seran d’ajuda, també hi ha un sindicalista famós, un altre vell que era psicòleg i finalment la líder del grup que mai deixen clar a què es dedicava, però ben bé podria ser una espècie d’agent secret de l’MI6. La resta de personatges principals són una jove agent de policia il·lusionada pel seu primer cas important, i un madur detectiu amb sobrepès que acceptarà de bon grat qualsevol ajuda que li puguin proporcionar.

El llibre es mou entre la investigació criminal i l’humor negre, perquè no és massa habitual que els investigadors siguin quatre vells que ben just poden caminar, i es dediquin a prendre el té i fer pastissos mentre xerren i solucionen crims. La novel·la no és complicada de llegir, però com tota novel·la d’investigació és important estar al cas i recordar qui és cada personatge per tal de poder-te muntar la teva teoria sobre els possibles sospitosos, si el llegeixes bastant seguit no hi ha problemes, però si deixes passar uns dies potser acabes oblidant personatges. El llibre és entretingut, i el punt de vista dels assassinats vist pels vells és bastant frívol, perquè tothom sap que als vells la mort no els espanta, només els hi importa viure bé els quatre dies que els hi queden, menjar bé i presumir d’èxits dels fills i els nets. La productora de Spielberg ja n’ha comprat els drets per fer-ne una pel·lícula, a veure que tal sortirà.

Si alguien le hubiera dicho cuando era joven que acabaría viviendo en esa mansión, no se habría sorprendido; pero si le hubieran asegurado que la compraría con dinero ganado legalmente, se habría desmayado de la impresión.

—¿Y tú por qué estás levantada a estas horas, Donna? Donna echa una mirada al reloj. —Bueno, son las diez y cuarto. Algunas veces, como hoy, me quedo levantada hasta muy tarde…

Nota: 6/10

QualityLand – Marc-Uwe Kling (464 pàgines)

Us va agradar el capítol de Black Mirror 3×01 Nosedive? Aquell en que una noia vivia en un futur (proper) on tothom estava avaluant i sent avaluat per tothom i a tota hora, sona divertit, oi? Doncs això es Qualityland un país on la gent està classificada per nivells en funció a lo útils que són per la societat, en teoria. Si baixes per sota del nivell 10 ets considerat un inútil i justament al nostre protagonista acabarà en aquesta circumstància, cosa que li farà patir unes quantes incomoditats. Paral·lelament seguirem la carrera política de la primera intel·ligència artificial que es postula com a president del país, la competència es un polític xenòfob que farà campanya amb arguments demagògics, o arguments sense lògica alguna, o directament sense arguments, només amb consignes buides que no signifiquen res. La tercera història que seguim es la del fill d’un polític important i ric que veurà que la seva vida no para d’empitjorar. El primer terç del llibre es només la introducció per tal que coneguem com funciona aquest món, i coneguem els protagonistes, la acció de debò comença quan el desgraciat d’en Peter rep un objecte que els algoritmes infal·libles han determinat que vol però que realment no necessita per res i intenta retornar-lo. Per fer-nos una idea més global de com funciona aquest país, els capítols del llibre venen separats per notícies que un pot trobar en aquest món distòpic, amb alguns comentaris dels lectors, els quals et fan venir ganes de plorar al veure el nivell que tenen.

El llibre m’ha agradat, perquè descriu el sistema distòpic amb humor, es un humor negre, perquè rius per no plorar, però hi ha fets que explica que realment no estem massa lluny que acabin passant, o que directament ja estan passant a petita escala. Per tal d’entendre millor de què parlo he copiat bastant fragments del llibre. El principal atractiu del llibre es la descripció de la societat, que bàsicament es com acabarà la nostra societat si portem el nostre actual sistema al extrem, consumisme màxim, món bombolla personalitzat per cadascú, nivells socials, algoritmes que ningú entén que ho controlen tot, incapacitat per modificar el sistema quan aquest genera un problema, entre d’altres. Pel què fa l’argument i el camí del protagonista es la part més fluixa, reconec que he empatitzat més amb la intel·ligència artificial Jhon of Us que no pas amb el Peter, el qual fins hi tot acaba caient en el tòpic de la trama romàntica. Malgrat tot reconec que el llibre m’ha agradat.

Se produjo una crisis económica de tal magnitud que pasó a conocerse como la Crisis del siglo. Era, por lo menos, la tercera Crisis del siglo en apenas una década.

—Una vez, en el colegio —dice él—, tuve una novia que había pedido una versión personalizada de Juego de tronos en la que no muriera nadie. Los personajes tenían una crisis de identidad y emigraban, o algo parecido.

—¿No le gustan las películas de Terminator? —pregunta Calíope.
—Bueno —dice Carrie—, Pink no soporta que al final siempre ganen los humanos.
—¡Porque no es realista! —exclama el QualityPad antes de apagarse.

—Bueno, después de comparar nuestros perfiles, QualityPartner está seguro de que encajamos bien y, desde luego, no será por tus dotes como interlocutor. O sea que probemos el sexo, a ver qué tal…
—Ah… —dice Peter—. Pues sí, tiene mucha lógica.

Volvamos a empezar. En esta central del servicio técnico los clientes de OneKiss pueden devolver productos no deseados. ¿Correcto?
—Correcto.
—Yo soy cliente de OneKiss. ¿Correcto?
—Correcto.
—Y aquí tengo un vibrador rosa con forma de delfín que es un producto no deseado.
—No.
—¿Cómo que no?
—El vibrador rosa con forma de delfín no es un producto no deseado.
—Eso todavía lo decido yo.
—No.
—¿Cómo que no?
—Que no.

Star Wars – Episodio 16 ¡El imperio tiene un nuevo plan diabólico! ¡Se trata de otra Estrella de la Muerte! Por suerte, los caballeros Jedi principiantes Ro-Pu-Ni y Ching-Chong-Chang cuentan con el apoyo del capitán Kirk y de míster Spock, que han llegado a una galaxia muy, muy lejana

Nota: 8/10

Aquest 2020 ha estat especialment prolífic pel que fa a llibres abandonats, si la cosa segueix així, l’any vinent veureu com deixo més llibres abandonats que no pas completats.

  • Todo lo que muere – John Connolly: 29% 146/490 pàgines. Un policia amb problemes d’alcoholisme (com el 80% dels polis de ficció) torna a casa i troba la seva dona i filla brutalment assassinades. Arran d’això acaba deixant el cos de policia i es fa detectiu privat. El cas de la seva dona queda sense resoldre fins que temps més tard ell està investigant una mort relacionada amb la màfia. No és mal llibre, però simplement no m’enganxa la història.
  • El Vivo – Anna Starobinets: 29% 108/365 pàgines. Estem en un futur on tots els humans estan connectats per un sistema representat com una única unitat anomenada, no ho diríeu mai, el “Vivo”. Aquesta entitat controla la població mundial, de tal manera que sempre hi ha 3.000 milions de persones en el món, quan algú es mor, neix una altra persona que en teoria és la seva reencarnació. Sempre funciona així fins que arriba “Zero” un nano que neix fora de la xarxa del Vivo. Societat rara, amb un ambient estrany, i el llibre se centra en detalls de la vida quotidiana del nen i també capítols sobre interrogatoris que fan a la gent en contacte amb Zero. Implicació zero amb aquest llibre.
  • Las Luminosas – Lauren Beukes. 33% llegit 116/343 pàgines. El llibre presenta capítols alternats entre dos protagonistes. Per una banda un home que fa salts en el temps a través d’una porta temporal, des de 1929 fins a 1933, i es dedica a matar gent, normalment noies joves. Per altra banda la supervivent d’un atac per part del protagonista anterior que vol saber qui la volia matar i perquè i a qui més ha atacat aquest home. L’home no està massa bé del cap i això fa que els seus capítols siguin una mica confusos. Els capítols de la noia són més clars, però que sigui filla d’una família totalment desestructurada no ajuda al fet que la trama sigui agradable.
  • La chica mecánica – Paolo Bacigalupi. 15% llegit 84/540 pàgines. En el futur els combustibles fòssils s’han esgotat, i per tant els mitjans de transport se n’han ressentit molt, i com a alternativa de producció d’energia es fan servir uns animals creats per enginyeria genètica, si és bastant surrealista. L’escalfament global ha fet pujar el nivell dels mars, i això ha desencadenat conflictes a diferents països. L’alimentació és pràcticament tota transgènica, i això fa que les plagues i les pestes apareguin amb facilitat a causa de la falta de varietat. L’acció se situa a Tailàndia i el nom del llibre és definit per una noia robot que sembla que no té els privilegis de ser humana perquè de fet és un robot. El llibre està ple de modisme amb paraules pròpies del sud-est asiàtic que expressen accions, estats d’ànim o sentiments, que has d’anar deduint pel context i fa molt pesada la lectura.
  • Amanecer Rojo – Pierce Brown 46% llegit 200/433 pàgines. Drown és un nano que treballa com a perforador a Mart, i ell, com altres “roigs” treballa de valent per tal de terraformar i fer habitable el planeta, llavors hi ha els “grisos” que són la policia, i finalment els “daurats” que són l’elit de totes les castes de colors que hi ha. És una espècie de Jocs de Fam, però l’escriptura no m’ha semblat que enganxés, ja estic cansat del típic heroi jove que fa una revolució contra un sistema de castes injust, infiltrant-se en una espècie d’acadèmia especial amb moltes proves de supervivència extrema que ha muntat el sistema.
  • El ladron cuántico – Hannu Rajaniemi: 12% llegit 40/323 pàgines. Seré sincer, no he entès gran cosa del poc que he llegit d’aquest llibre. Ens trobem en un futur llunyà
    i ple de coses noves. Per una banda, una noia amb una nau espacial especial, ajuda a escapar d’una presó mental (¿?), però també física, a un lladre que es dedica a robar personalitats (¿?). Per una altra banda dos homes investiguen la mort d’un home en xocolata desfeta, això pot semblar més comprensible, però els mètodes d’investigació no són normals, entre els quals està el fet de ressuscitar la víctima i preguntar-li què va passar. No sé si el problema és que no entenc els autors finesos o que és una ciència-ficció massa avançada per mi, el cas que és m’he cansat de no entendre res.

Com a dada, els llibres no llegits sumen en total 694 pàgines, com un parell de llibres normals sencers.

Avui toca recopilar tots els llibres que he llegit durant el 2020, no patiu, no és una llista gaire llarga.

  1. Africanus: el hijo del cónsul – Santiago Posteguillo (720p): 7/10
  2. La Torre – Daniel O’malley (600p): 7/10
  3. La librería del señor Livingstone – Mónica Gutiérrez (288p): 5/10
  4. Loba Negra – Juan Gómez-Jurado (552p): 7/10
  5. Els àngels em miren – Marc pastor (432p): 5/10
  6. Las primeras quince vidas de Harry August – Catherine Webb (544p): 7/10
  7. Reina roja – Juan Gómez-Jurado (568p): 8/10
  8. La quema de Cíbola – James S.A. Corey (608p): 6/10

Ja ho veieu, vuit llibres llegits en tot un any, com a mínim no són menys que en el 2019, però tampoc són més… Poso l’excusa de sempre, llibres llargs, excepte un parell tots passen de les 500 pàgines, i la mitjana de pàgines està en 539 pàgines per llibre (més del doble que la del Xexu per posar un exemple a l’atzar), i el total ascendeix a 4.312 pàgines llegides durant el 2020. Segons la famosa Classificació McAbeu de Llibres (CML) he llegit 1 llibre normal, 5 de llargs i 2 totxos. Pel que estic content és que en general he llegit llibres que m’han agradat bastant, i això hauria de ser el més important. Però bé, no us deixeu enganyar per les bones notes dels llibres d’aquesta llista, el dimecres publicaré la llista de llibres abandonats durant el 2020 i veureu que és pràcticament tan llarga com aquesta. Un petit avanç, els llibres no llegits sumen en total 694 pàgines, com un parell de llibres normals.

Africanus: el hijo del cónsul – Santiago Posteguillo (720 pàgines)

No és habitual en mi llegir res de novel·la històrica, però aquest llibre és entretingut perquè parla del imperi Romà, i els romans sempre s’estaven barallant amb algú o altre. Aquest llibre en concret gira al voltant de dos personatges que van viure durant el segle III a.c. Aquests són Publio Escipión i Anibal Barca (res a veure amb el silenci dels anyells). Ells són dos dels protagonistes més importants de les guerres púniques, els romans i els seus legionaris contra els cartaginesos i els seus elefants. Són dues cultures diferents que s’enfronten durant l’època antiga, els romans amb la seva cultura romana copiada dels grecs, i els cartaginesos amb la seva cultura robada d’algú altre… maneres de fer diferents, però tots amb el mateix objectiu, tenir el control del Mediterrani.

En l’antiguitat les guerres bàsicament les guanyava qui portava més gent a la batalla, les coses eren més simples, la tecnologia era important, però tampoc massa, els rivals podien tenir una espasa una mica més esmolada que la teva, o un escut una mica més gros, però realment la diferència entre els equipaments entre exèrcits no solia ser massa gran. A partir d’aquí és on l’estratègia militar juga un paper important, Anibal per una banda i Publio per l’altra en saben bastant d’estratègies per portar l’exercit rival en una situació desfavorable. Hi ha molt de mite amb el fet que Anibal va portar elefants des d’Africa fins a Itàlia, que fins i tot va creuar els Alps amb elefants, bé, la realitat és una mica més avorrida, la veritat és que només un elefant va arribar viu fins a l’altra banda dels Alps, o sigui que en concret, en aquesta guerra poca cosa van fer els elefants. Sí que és veritat que per lluitar contra exèrcits menys disciplinats com ara els Ibers els elefants feien el seu efecte dissuasiu, perquè a la realitat, costava molt que els elefants fessin cas als seus cridadors, pràcticament causaven el mateix caos a les files aliades que als rivals.

Pel mig de la història apareix la trama d’un escriptor d’obres de teatre, no entenc què hi pinta exactament, i francament són les parts més avorrides del llibre, es podien treure perfectament i tindríem un bon llibre 100 pàgines més curt. En total són pràcticament 800 pàgines d’història antiga, bàsicament batalles, i això que només és el primer llibre de la trilogia, però l’he trobat força entretingut, els protagonistes són carismàtics, i sempre fa gràcia quan el que té menys efectius acaba guanyant la batalla gràcies a la seva intel·ligència, el clàssic “Vale más maña que fuerza”. Vull continuar amb els altres dos llibres, com a mínim el segon, però de moment canviaré de llibre per no saturar-me del tema, però puc dir que m’ha agradat, potser pel fet que no tenia gaires esperances que m’agradés.

Nota: 7/10

La Torre – Daniel O’malley (600 pàgines)


Una noia es desperta envoltada de cadàvers i sense records de la seva vida, una mica del mal rotllo, no? Per sort, en la seva butxaca troba una carta on li explica qui era abans de perdre la memòria, perquè era una persona previsora i havia previst que això podia passar. El seu cos està una mica masegat, però va tirant, però el pitjor es que la carta li explica que algú la vol veure morta (i la seva jo anterior tampoc sabia qui exactament), algú que pertany a una organització secreta igual que ella que es dedica a vetllar per Gran Bretanya protegint-la de casos paranormals. A mesura que la protagonista va trobant més cartes anirà descobrint més sobre el seu passat i aquesta misteriosa organització a la qual pertany.

La novel·la es barreja entre thriller de espies i fantasia que t’enganxa des del primer moment gràcies a què et poses en el cos d’algú que no sap res exactament igual que et passa a tu mateix com a lector. Això de “Torre” ve perquè la organització secreta dona noms de peces de escacs als càrrecs més importants, com ara la nostra protagonista que es molt bona en la seva feina com a administrativa, tot i que perdre la memòria es un problema alhora d’administrar coses que no et sonen de res.

Vist l’èxit de la novel·la s’ha fet una adaptació en forma de sèrie (The Rook) de 8 capítols, però segons sembla no ha sortit gaire reeixida, el més atractiu d’aquesta, en els dos sentits, sembla que és Olívia Munn, i coneixent prèviament la resolució dels diferents misteris de la trama no crec que valgui la pena arriscar-me a veure-la.

Llegado el siglo XVII, sin embargo, los injertadores eran capaces de producir unas máquinas asesinas cuya eficiencia era tan sobrecogedora que el pobre agente del Checquy que tuvo la mala fortuna de verlas en acción redactó un aterrado informe de treinta páginas salpicadas de vómito y lágrimas. También se volvió mucho más religioso que antes.

Nota: 7/10

La librería del señor Livingstone – Mónica Gutiérrez (288 pàgines)

La llibreria del senyor Livingstone es un llibret de menys de 200 pàgines sobre una jove arqueòloga catalana que treballava en una acollidora llibreria de Londres. La trama gira al voltant de la desaparició d’un valuós objecte històric propietat del senyor Livingstone, però sense saber com la cosa es converteix en una novel·la no directament romàntica, però si amb cert toc sentimental.

La gràcia principal del llibre es que ve carregat de referències al món dels llibres, i no només dels clàssics com Shakespeare, també trobareu literatura més moderna com Joc de Trons, El Nom del Vent i Geralt de Rivia. La trama no es gran cosa, però tots els personatges son molt entranyables, tots, sense excepció. El llibre es molt curt i no et dona temps a embafar-te, si l’hagués allargat una mica més dubto que pogués pensar el mateix. Una lectura lleugera, d’aquells llibres que donen bon rotllo. Ja està, es un llibret curtet, no es espereu una ressenya llarga. 3,84/5 al goodreads.

—¿El guapo agente de Scotland Yard que entró a punta de pistola en la librería?
—No entró a punta de pistola.
—Pero es guapo.
—Yo no he dicho eso.
—Pero lo piensas. Solo me has corregido en lo de la pistola.
—Sería un drama que me detuviese un policía feo por robar el diario.

—Necesito un lugar tranquilo donde escribir.
—La librería está cerrada.
—Eso la convierte en un lugar tranquilo.
—No crea.
—Le agradecería…
—Está bien, pase. Pero no me agradezca nada. Y mucho menos se le ocurra ponerme en los agradecimientos finales de su libro, por favor.
—Nadie lee los agradecimientos.
—Yo sí lo hago —dijo muy convencido el señor Livingstone—. Para asegurarme de que no aparezco en ellos.

Nota: 5/10