Archive for the ‘Llibres’ Category

Los Heroes – Joe Abercrombie

El que hageu llegit la trilogia de la primera llei (La veu de les espases, Abans que els pengin, El últim arguments dels reis) ja sabreu com escriu Abercrombie, els que encara no ho hageu fet no se què coi espereu. Els Herois no forma part de la trilogia perquè sinó es tractaria d’una quadrilogia, però com que quadrilogia sona malament (fins hi tot el auto-corrector em suggereix que en realitat vull dir “quadrilonga“) direm que aquesta novel·la continua la història, no vull dir que sigui necessari haver-se llegit la Primera Llei abans de passar a llegir Els Herois però si que millora la experiència, ja que alguns dels personatges de la trilogia els tornem a trobar com a secundaris en aquest llibre, tot un plaer el retrobament en el cas de la majoria, i qui sap si algun dels morts fins hi tot ressuscita. La millor venjança es un altre llibre de Ambercrombie del mateix mon que queda fora de la trilogia però que cronològicament passa entre els tres primers i aquest. El mon de fantasia es totalment fictici però en ell no apareix la màgia per enlloc, per tan no veurem deus ex machina exagerats en els quals dius “per favor! això s’ho ha tret de la màniga perquè ho necessitava per justificar tal cosa!”. Si us heu llegit la trilogia de la primera llei descobrireu que els dos llibres tenen un final força semblant, quan tota la acció ha acabat es quan realment es mostra quins són els autèntics interessos que hi ha darrera d’aquesta guerra i qui mou els fils perquè les coses vagin com van, i fins aquí puc explicar. Cap dels narradors d’aquest llibre havia sigut protagonista de llibres anteriors, però si que alguns d’ells apareixien com a secundaris, igual que personatges més principals d’anteriors llibres apareixen aquí com a secundaris, els narradors (tres per cada bàndol amb posicions i rangs molt dispars) són:

  • Coronel Bremer Dan Gorst: Observador reial de la Guerra del Nord i antic Primer Guàrdia del rei. Es un un personatge cínic i desgraciat que veu que està envoltat d’inútils, i es possiblement el millor lluitador de l’exercit de tota la Unió.
  • El caporal Tunny: Soldat del primer regiment, veterà que coneix com funciona la guerra i per això s’escaqueja tan com pot, està al comandament de cinc soldats novells.
  • Finree dan Brock: Ambiciosa esposa del Coronel Brock i filla del Mariscal Kroy, ho veieu com les dones també tenen cabuda en una guerra?
  • Beck: Un jove agricultor que té moltes ganes d’allistar-se al exercit del nord però un cop hi arriba i descobreix com funciona s’arrepenteix totalment.
  • Príncep Calder: El fill menor de Bethod, sembla ser l’únic personatge important del nord que no està interessat en lluitar, sap que les guerres no generen beneficis ni tan sols pels vencedors. Té molts més enemics que amics.
  • Curnden Craw: Un dels capitans més experimentats de l’exercit del nord, cada vegada té menys ganes de lluitar. Intenta fer el correcte, però hi ha moltes situacions on es difícil saber què és lo correcte.

La trama del llibre es centra bàsicament en una guerra entre dos bàndols, els del nord i els del sud, lo bo es que els protagonistes del llibre i narradors de la història es troben repartits entre els dos exercits rivals d’aquesta manera coneixem com funciona un bàndol i com funciona l’altre, per tan, en principi sentim empatia cap als dos bàndols i no podem triar quins son els bons i quins els dolents, per tan des d’un principi sabem que acabarem decebuts perquè un dels dos acabarà perdent. En un costat hi ha personatges cruels, en l’altre també, en un bàndol hi ha persones incompetents, en l’altre també, un bàndol té les seves raons per lluitar, l’altre també, però en cap dels dos casos son raons per justificar una guerra, com totes les guerres vaja. Per una banda hi ha un exèrcit ordenat i quadriculat al estil de les legions romanes, per l’altra un exèrcit de salvatges nòrdics agrupats en clans que compensen la falta de disciplina militar amb força bruta i compten amb varis personatges pràcticament llegendaris com El extraño que llama i Whirrun de Bligh per insuflar-los moral.

Per mi Joe Abercrombie es actualment el millor escriptor de fantasia des de que va morir Terry Pratchett. Patrick Rothfuss podria rivalitzar amb ell si aquest acabés d’una punyetera vegada la crònica de l’assassí de reis, però sembla que mai ho farà. I pel què fa al George Martin, què dir, per mi ja no es un escriptor, es un productor més de la sèrie Game of Thrones, es vox populi que es morirà d’un infart abans d’acabar la saga de llibres. Podem trobar altres bons escriptors de fantasia com Brandon Sanderson, però cap d’ells està per mi al nivell de Abercrombie. Abercrombie es capaç de crear uns personatges molt humans, tan humans que no n’hi ha cap de bo, com a molt podem esperar trobar personatges que no són dolents de manera gratuïta, en un mon tan perillós com aquest els protagonistes faran el que faci falta per sobreviure un dia més, i moltes vegades “el què faci falta” no serà precisament maco de veure. Gràcies a Martin la fantasia actual ha superat la etapa que el protagonista ho passa malament però no pot morir, aquí en qualsevol moment sense que t’ho esperis el teu personatge preferit pot anar a criar malves. Tot el llibre es centra gairebé únicament en una guerra, què dic una guerra, en una sola batalla! Tres dies de batalla, com s’ho fa l’autor per tal de passar-se 800 pàgines parlant sobre una batalla i no avorrir gens ni mica? Jo tampoc ho se, però ho aconsegueix perquè cada capítol es interessant, cada personatge té el seu què, es un crack aquest home! Abercrombie descriu com es la guerra tal com es, amb tots els seus horrors, traïcions, pors i ambicions, però no amb llargues descripcions sinó amb les accions i reflexions vistes de de sis punts de vista diferents que engloben la perspectiva d’una batalla, punts de vista on veurem l’acció en primera persona, d’aquesta manera sempre es més impactant. Segurament no es un llibre per estomacs sensibles ni ments impressionables però a mi m’ha encantat.

Craw sabía, gracias a su tremenda experiencia, que las guerras eran en un noventa y nueve por ciento aburrimiento, donde normalmente uno sufría además frío y humedad, hambre y enfermedad, y frecuentemente acababa teniendo que subir a una colina algo metálico de gran peso, y en un uno por ciento el terror más absoluto.

El momento de la muerte siempre coge a la gente por sorpresa, incluso cuando lo ven venir. Siempre creen que son especiales y, de algún modo, esperan que llegue un indulto. Pero no hay nadie especial.

Apoyó a su grupo. Luchó bien y murió muy mal, a hachazos, por defender un terreno que no valía nada.

Cuando un hombre muere en tiempos de paz, todo son lágrimas y cortejos funerarios, y los amigos y vecinos se ofrecen mutuamente consuelo. Pero si un hombre muere en tiempos de guerra, tiene suerte si consigue que lo entierren bajo suficiente barro como para que deje de apestar.

—Mañana por la mañana, las tres divisiones se hallarán en posición —aunque una de ellas estaba destrozada y las otras dos estarían agotadas por haber marchado toda la noche—. Contamos con la ventaja de ser muchos más. —¡Sí, los aplastaremos bajo el peso de nuestros cadáveres!—. La razón está de nuestro lado —me alegro por ti, porque yo de lado no puedo ponerme, ya que tengo un enorme moratón en el costado. No obstante, el resto de los oficiales parecieron animarse al escuchar esas perogrulladas. Como pasa a menudo con los idiotas.

Lo correcto —susurró de nuevo. Qué agradable sería que por una vez lo correcto y lo seguro coincidieran. Pero Craw supuso que la vida no estaba concebida de esa manera.

Su Augusta Imbecilidad: ¿Quiere oír la verdad? A causa de la deliberada torpeza de esos viejos villanos que conforman el Consejo Cerrado, su ejército se está descomponiendo. Desmenuzándose con el arrogante descuido propio de un perdulario empeñado en derrochar la fortuna de su padre. Si fuesen los consejeros del enemigo, difícilmente podrían hacer más para frustrar los intereses de Su Imbecilidad en el Norte. Incluso usted podría hacerlo mejor, lo cual ciertamente es la acusación más cruel de la que soy capaz. Habría sido más honorable subir a bordo de una flota a nuestros hombres en Adua y despedirles con lágrimas en los ojos para luego, simplemente, prender fuego a esos barcos y enviarlos al fondo de la bahía.

No recibió ningún aplauso, pero supuso que se había ganado su confianza lo suficiente como para no recibir una cuchillada en la espalda antes de que la batalla hubiese terminado. Y, con ese tipo de gente, era lo máximo que podía esperar. Al menos, había dado la cara y había hecho una cosa merecedora de formar parte de las canciones. Al menos, había hecho reír a los hombres de su padre. A los hombres de su hermano. A sus hombres. Antes de que los masacraran a todos.

—Muchachos, éste de aquí es el famoso cabo Tunny, uno de los oficiales que lleva más tiempo sirviendo en la división del general Jalenhorm. Un veterano que ha sobrevivido a la Rebelión de Starikland, a la Guerra Gurka, a la última Guerra del Norte, al Asedio de Adua, al desagradable conflicto que ahora nos ocupa y a ciertos periodos de paz que habrían matado de aburrimiento a alguien con una mente más aguda. Ha sobrevivido a las prisas, a la suciedad, al hacinamiento, a los escalofríos otoñales, a las caricias de los vientos del Norte, a los zarandeos de las mujeres sureñas, a marchas de miles de kilómetros, a muchos años de comer las raciones de Su Majestad e incluso a unas pocas batallas para hallarse… sentado ante ustedes ahora.

—¿En eso consiste la generosidad de los Magos? ¿En oro nada más?
—¿Qué esperaba, una varita mágica? Esto no es un cuento infantil.

—Si cumple con su deber, todo irá bien.
—Sí, señor —aunque Retter se vio obligado a preguntarse cómo el mero hecho de cumplir con su deber iba a detener una flecha. O una lanza. O un hacha.

Nota: 8/10

BCPP: McAbeu

 

El proyecto esposa – Graeme Simsion

Un professor de genètica d’una reputada universitat  nord americana australiana que es molt bo en el seu camp, es a dir, la genètica, i també en quan a organització i eficiència del temps, però no es tan bo pel què fa a les relacions socials, direm que l’home es una mica Asperger, però res a veure amb l’insofrible protagonista del curiós incident del gos a mitjanit, seria més aviat un Sheldon Cooper de Big Bang. El professor ha llegit un estudi que diu que els homes casats viuen més i millor que els solters, per tan decideix començar un projecte per trobar parella, el anomenat “projecte muller”.

Si això fos una peli estaríem davant d’una comèdia romàntica, però com que es un llibre estem davant de… de… una comèdia romàntica. Hi ha situacions tòpiques, no us enganyaré, però també d’altres que són moderadament originals i divertides. Es un llibre que passa fàcilment i el protagonista es molt entranyable degut al seu pragmatisme extrem, la gent pràctica em cau bé, es un fet. En definitiva, si busqueu una novel·la que mostri la complexitat de la societat i els patiments que porta la civilització, que tracti de respondre a grans interrogants filosòfics i que porti a la vida personatges dotats de dimensió i força excepcionals… llegiu a Tolstoi, però si simplement busqueu un llibre entretingut sense mals de cap El Proyecto Esposa pot fer el fet.

Lo lógico sería que le resultase atractivo a una amplia gama de mujeres. En el reino animal conseguiría reproducirme sin problemas.

—No quiero café —expliqué—. Nunca tomo café después de las quince horas cuarenta y ocho minutos.

Nota: 6/10

BCPP: McAbeu, Eva

Hipnofòbia – Salvador Macip

Teniu problemes alhora d’agafar el son? Doncs millor no llegiu Hipnofòbia. Un científic descobreix que la privació de son afavoreix tenir certs poders mentals, quines coses, eh? No us explico més perquè el llibre es curtet i aviat començaria a fer espoilers, només dir que el llibre està dividit en diverses parts, cada una narrada des del punt de vista d’un personatge protagonista de la trama que anirà avançant al llarg del temps, concretament 6 anys, 9 mesos i 11 dies.

Quan llegia el llibre pensava en una pel·lícula d’acció made in USA, les accions i la manera de parlar dels protagonistes m’ha recordat al estil Hollywood, les amenaces, el posat dels personatges estil soldat, les preocupacions dels protagonistes, sobretot els grans discursos fets pel megalòman protagonista, tot molt peliculero. Es com un thriller d’espies que s’aguanta sobre una base de ciència ficció, amb final inquietant inclòs. Està bé, m’ha agradat, un llibre que passa ràpid, no descarto llegir algun altre Macip, però sense cap pressa.

Nota: 6/10

El curiós incident del gos a mitjanit – Mark Haddon

Un nano de 15 anys amb asperger es el protagonista i narrador d’aquest llibre que comença amb l’assassinat d’un gos, qui l’haurà assassinat? Aquesta es el cas que el protagonista s’ha plantejat resoldre però la vida d’un asperger no es fàcil ja que la seva ment funciona d’una altra manera, la investigació de la mort del gos portarà al nano a descobrir una veritat amagada sobre la seva vida i fins aquí puc explicar no fos cas que encara quedi algú que no hagi llegit el llibre i/o hagi vist la obra de teatre, però m’estranyaria.

Serà que sóc una persona amb poca empatia però no suporto el protagonista, no m’agrada la gent maniàtica que actua de manera irracional i els asperger són tot uns experts en fer-ho, sort que no en conec cap, per això no vull anar a veure l’obra de teatre, perquè si llegir-lo ja m’ha remogut l’estomac veure’l seria pitjor, no m’estranya gens que la seva família perdi la paciència amb ell, jo l’hauria tirat per la finestra a la primera de canvi. Donat que representa que el propi noi escriu un llibre sobre els fets això dona lloc a que el llibre s’ompli d’històries que es desvien de la trama només per il·lustrar com d’asperger es el nano, per sort el llibre no s’allarga massa. Com que tothom s’ha llegit el llibre puc fer una mica de espoiler i dir que el llibre acaba amb una trepidant aventura que consisteix en què el protagonista agafa un tren, però el tren explota, descarrila o passa alguna cosa emocionant? Ni per casualitat, simplement compra el bitllet i viatja fins a Londres, trepidant, eh? Però bé, el llibre no gira al voltant d’això, ni tan sols de la mort d’un gos, sinó que gira al voltant d’un drama familiar digne de pel·lícula d’Antena 3 de diumenge a la tarda. Per resumir l’escènica del llibre em quedo amb aquesta frase que es va repetint constantment al llarg de tota la novel·la “jo no parava de gemegar i de balancejar-me endarrere i endavant”. Llavors us pregunteu perquè només llegeixo fantasia i ciència ficció, però es que quan surto de la meva zona de confort passen coses com aquesta.

Nota: 3/10

Justicia Auxiliar – Ann Leckie

Justicia Auxiliar es un llibre de ciència ficció situat en el futur, un futur realment llunyà on un imperi gal·làctic es dedica a conquerir i annexionar planetes. Per tal de completar els procés d’assimilació té els “auxiliars” que són éssers que després de morts han estat “reactivats” gràcies a que passen a dependre d’una intel·ligència artificial que en controla un gran nombre, tot i així, els oficials de major rang continuen sent humans. La història es narrada des del punt de vista d’una aquestes intel·ligències artificials i porta dos històries en paral·lel, la primera en el present i una altra que passa 20 anys abans. En el passat la IA controla un munt d’auxiliars que formen part d’un creuer de batalla durant la assimilació d’un planeta, mentre que en el present la IA només controla un sol individu, què ha passat entremig?

En aquest futur els humans tenen sexe, vull dir que continua havent-hi mascles i femelles, però el comportament es tan igualitari que la IA té problemes per saber quan fer servir el article masculí i quan el femení, així doncs la majoria de vegades la protagonista / narradora es decantarà per fer servir el femení exceptuant les poques vegades que li confirmin que es tracta d’un home. Una altra característica especial es el sistema de classes entre la societat, que condiciona la part superior de la jerarquia militar, però sembla que aquest sistema està canviant. La societat que es mostra en la novel·la li dona molta importància als rituals, a les formes i a un munt d’aspectes protocol·laris que són d’allò més estranys que segons la meva opinió només fan que alentir el llibre amb la descripció de tots ells. A part hi ha un complicat sistema de castes que només fa que complicar les relacions. Les reaccions que comporten certs comportaments no acaben de quadrar massa amb lo que es habitual avui en dia perquè representa que en aquest futur es consideren ofensives coses que ara no ho són i a la inversa. També es força caòtic el fet que hi hagi entitats desdoblades en varis cossos, però el pitjor es que tothom menteix i canvia de bàndol com si res, al final ningú sap qui coi va amb qui.

Justicia Auxiliar ha guanyat no pocs premis: Hugo, Nebula, Arthur C. Clarke, Locus i BSFA, per tan pocs premis li queden per guanyar, el premi Pons al millor llibre (però això no passarà perquè primer de tot no es Pratchett i segon que el llibre no m’ha agradat massa) i poca cosa més. Personalment he trobat el llibre massa llarg per la història que vol explicar, la trama es perd massa explicant accions que fa la protagonista que no ens caldria saber, tan en el present com en el passat, es un continu “ a veure cap a on porta això, mmm val, sembla que a enlloc”. No es un mal llibre perquè es original pel fet de com funcionen les justícies auxiliars, però la història es poc àgil.

Diecinueve años, tres meses y una semana antes de que encontrara a Seivarden en la nieve, yo era una crucero de batalla que orbitaba alrededor del planeta Shis’urna.

Trabajé de cocinera, de portera y de piloto. Y elaboré un plan de acción. Me uní a una orden religiosa y gané una cantidad de dinero nada desdeñable. Y durante todo aquel tiempo solo maté a una docena de personas.

Nota: 4/10

Avui toca refregit del CT170, on parlo d’un llibre del genial Douglas Adams.

Qui es Douglas Adams? Doncs l’escriptor d’un dels llibres de ciència ficció més famós i divertit: “Guia del Autoestopista Galàctic“. Ja en vaig parlar en el seu temps en un post. Però es realment aquest home un escriptor d’un sol llibre? Doncs no… però casi xD L’altre dia en la biblioteca vaig veure un llibre seu, però estava a… a la secció de Biologia! com s’entén? un escriptor de ciència ficció fent un llibre de biologia? Doncs resulta que va anar de vacances amb un biòleg i va anar en busca de especies que s’estan a punt d’extingir. La gràcia del llibre es la manera pròpia que té aquest home de narrar els fets, heus aquí uns exemples del llibre “Mañana no estarán”.

La cobra india es, en el orden de causantes de muerte, la serpiente número 15 a nivel mundial. Las otras 14 están presentes en Australia.[…]
También están las arañas. La más venenosa es la que teje la llamada teleraña de embudo de Sydney, y muerde a unas 500 personas al año. Como muchas se morían, tuve que crear un antídoto para que no me dieran más la lata.

– Entonces, ¿Qué tenemos que hacer si nos muerde algún animal mortal? -pregunté.
Me miró y parpadeó, como si me considerara un perfecto imbécil.
– ¿Y a usted qué le parece? -dijo- Morirse, naturalmente. Si una cosa es mortal, es mortal.

Descubrimos que en Bali uno puede ganarse la vida señalando animales con el dedo. Primero hay que encontrar el animal y después hay que señalarlo con el dedo.
Si uno es un poco hábil, incluso puede ganarse la vida señalando con el dedo a la persona que señala con el dedo al animal.

Yo ni siquiera me enteré de que me hubiera abordado un ratero, lo que me alegra, porque sólo me gusta tratar con profesionales. El panadero intentó ponerme al corriente de lo ocurrido, pero mi francés Zaireño no estaba a la altura y me figuré que lo que quería era recomendarme los bollos de pasas, por lo que le dije que me pusiera seis.

Si usted coge Noruega, la estruja un poco, saca de ella todos los alces y renos, la proyecta a quince mil kilómetros de distancia en dirección al otro lado de la tierra y la llena de pájaros, habrá realizado un intento lamentablemente inútil porque ya hay quien se le ha adelantado. (Es refereix a Fiorland, en Nova Zelanda)

Es fácil imaginar qué ocurre cuando se introduce una especie continental en una isla. Viene a ser como meter a Al Capone, Genghis Khan y Rupert Murdoch en la isla de Wight: A los nativos no les quedaría ninguna posibilidad.

(Apareix una foto d’un home gran)
Este hombre nos dijo que era demasiado viejo para que lo fotografiásemos. No entendimos muy bien si se trataba de simple vanidad personal o si en Chino no querían que se supiese oficialmente que había gente muy vieja. Pese a todo, y tal vez obrando con excesiva rudeza, lo fotografiamos.

BCPP: McAbeu

Avui el post refregit del dimarts es basa en el CT140 i conté uns quants extractes del llibre El borracho moderno de Frank Kelly Rich.

– Normes alhora d’anar de copes: Exemples:
* Coses que no es poden dir després de prendre un xupito: “Ui, jo amb això m’emborratxo”, “Odio els xupitos” o “Ai que em puja el regust a la boca”.
* Un home no veu beu amb palleta. A no se que vulguis desprogramar-te el cervell o la cara.
* Si et prens un xupito l’acabes. Si no penses beure-te’l sencer, no haver començat.
* Tota persona que porti 3 o més copes a les mans té dret de pas.
* Si beus a la la feina, beu vodka. Es un alcohol que no deixa olor.

– Coses que ha de fer tot bon borratxo com a mínim una vegada: Exemples:
* Obrir i tancar un bar.
* Visitar la teva fabrica de cervesa o fabrica d’alcohol preferida.
* Compra, fabrica o roba una barra per instal·lar-la a casa.

– Símptomes per detectar si ets un borratxo autèntic: Exemples
* En tres bodegues diferents et senyalen i diuen “Amb la pasta d’aquest tio m’he comprat un iot”
* Sortir a prendre unes canyes implica despertar-se en una altra ciutat tres dies després.
* Sempre cuines amb vi, i a vegades fins i tot n’hi poses en el menjar.

– Argot alchòlic: Exemples:
* Lleig-bús: Misteriós autobús que s’emporta a tot els lletjos del bar i els substitueix pels seus cosins i cosines guapos. Sol arribar a partir de la desena copa.
* Fumero: Tipus de bar, en que en contra de totes les lleis, no solament està permès fumar, sinó que es aconsellable
* Gos rastrer: És aquell gos invisible que es posa entre les cames quant vas més o menys per la desena copa.

– Tipus de cambrers:Exemples:
* La màquina: El que et diu: “Ràpid, què vols?!” El que et vol dir: “Mou-te peça d’engranatge mou-te!”
* Amiga de l’anima: El que et diu: “Caram quina foguera la nit passada! Mira, si ja has cremat mig bar! Et poso lo de sempre?” El que et vol dir: “A mi em paguen per divertir-me! yupiiiiii!”
* El gos vell: El que et diu “Hemingway es prenia les copes aquí” El que et vol dir: “Tu no ets Hemingway”
* El novell: El que et diu “Vodka tònica! I com es fa això??” El que et vol dir: “Em mataràs, oi?”

– Truquets que fas en un bar: Exemple:
* Fer-te amic del porter: “Hi ha moltes bronques per aquí?” Encongiment d’espatlles “No t’avorreixes passant la vida demanant targetes a la gent?” Encongiment d’espatlles “Em fa mala pinta aquell de la camisa esportiva, tranquil si tens problemes jo et cobreixo” Encongiment d’espatlles. Si de debò passa alguna cosa tu el cobreixes des de l’altra punta del local.

– Manual de supervivència del bon bevedor:
* Com recuperar un alcohòlic en procés de recuperació: Deixar-li caure subtils referències enòfiles en les converses. Per exemple, en comptes de dir “Que tal estàs avui?” hauries de dir: “Com aguantaràs sense el teu gran col·lega el alcohol per reconfortar-te i guiar-te per aquesta miserable tempesta de merda que es la vida moderna d’avui en dia?”

– Respostes per les preguntes de sempre: Exemples
* “Ja estàs amb ressaca una altra vegada? “Resposta literària: “entre el patiment i res, em quedo amb el patiment” Resposta políticament correcte: “Ressaca es una paraula tan cruel… Prefereixo dir-li síndrome post-festa.”
* “Per què has de beure cada nit?” Resposta racional: “Per què els cambrers diürns son mes garrepes posant copes” Resposta retòrica: “Per què canten els ocells? Per què les copes valen més ara que fa 5 minuts? per què no em deixes 20€?”

– La història i l’alcohol: Exemples
* 625 dc. Mahoma declara que el alcohol es una maledicció. Els espanyols es pregunten “Com es divertiran els musulmans ara?”
* 711 dc. Els musulmans envaeixen Espanya
* 1494 dc. Apareix el whisky escocès. Primer es venut com a medicament per una variada gamma de malalties, com ara tremolors, sobrietat, la set, o un atac dels anglesos.
* 1938 dc. França veu amb espant com Alemanya es rearma al comandament d’un abstemi amb bigoti de Charlot. Els francesos es pregunten “Com es divertirà aquest home?”
* 1940 dc. Alemanya envaeix França.
* 2000 dc. En EEUU un abstemi arriba al poder. La resta del mon es pregunta: “Com es divertiran els yankees ara?”
* 2003 dc. EEUU envaeix Irak

Celebracions per cada dia de l’any com a excusa per beure:
* 15 Febrer: Dia mundial del Mono de Mar. Juro que no m’ho invento.
* 29 Febrer: Dia del any de traspàs. En Estonia es tradicional saltar sobre una cadira de vímet (mimbre). Els excèntrics dels estonis si que saben divertir-se.
* 19 Abril: Homer Simpson apareix per primera vegada a la televisió.
* 4 Desembre: Primer mort per una bola de bolera (1982). Sorprèn una mica que trigués tan en passar.