Archive for the ‘Llibres’ Category

El problema de la paz – Joe Abercrombie (772 pàgines)

Segona part de la trilogia de l’era de la bogeria que comença amb una mica d’odi. És complicat parlar d’una segona part sense fer espoilers de la primera, però alguna cosa hauré d’escriure… Aquest és un d’aquells llibres on hi ha molts punts de vista, depenent del moment, especialment en els moments de més acció, en el primer llibre ja passava això, però en aquest segon passa encara més, ja que aquest sistema funciona especialment bé durant una batalla; d’aquesta manera seguim el punt de vista de personatges anònims, només per descobrir com es viu una batalla des de diferents posicions, aquesta tècnica es fa servir molt al llibre Los Heroes, novel·la “independent” del mateix autor. Aquests punts de vista no sempre corresponen a personatges del tot anònims, sinó que a vegades també s’agafa com a protagonistes a personatges secundaris, que fins ara només havíem conegut a través dels ulls dels autèntics protagonistes, i sabem de primera mà el què pensen de la situació.

Però el més normal és seguir la trama a través dels seus protagonistes que en són principalment set:

  • Savine dan Glokta, filla del cap de la inquisició, exitosa dona de negocis, atractiva, elegant, ambiciosa i amb ànsies de poder. Com veieu una perillosa combinació d’habilitats.
  • Orso, príncep de la Unió, un tarambana hedonista, tanmateix, molt més espavilat del qual sembla. He millorat l’opinió sobre ell respecte al primer llibre. En situacions complicades és quan un personatge treu el pitjor de si mateix, o en aquest cas, el millor
  • Leo Dan Brock, el governador d’Angland, la típica figura que se sol considerar un heroi, un atractiu i un expert lluitador en el camp de batalla, però un mediocre comandant i encara més mediocre gestor, sort en tindrà dels seus amics.
  • Rikkie, la filla del Sabueso, el cap del protectorat del nord, una noia que té visions vagues i inespecífiques sobre el futur, exceptuant una visió força concreta i específica que es pot considerar pràcticament un espoiler de què passa en els dos primers llibres de la trilogia
  • Trebol, un vell guerrer, que ha arribat a vell gràcies a la seva habilitat a barallar-se el menys possible, evitar posicionar-se en cas de conflicte, i canviar de bàndol quan està en el bàndol perdedor, assessor de Scale Mano de Hierro, cap dels territoris nord.
  • Gunnar Broad, un ex-soldat, que malgrat que no ho vol realment, és una persona que gaudeix de la violència, es podria dir que n’és un expert, i la seva prioritat és el benestar de la seva família.
  • Vick dan Teufel, una inquisidora al servei de la Unió, molt intel·ligent, experta en enganyar, manipular i coaccionar. Millor no pregunteu per la seva família. Possiblement, el meu personatge preferit, i possiblement el que té menys protagonisme d’aquesta llista

Aquesta segona part m’ha agradat més que la primera part, el primer, tot i que té gairebé 700 pàgines, es limitava a presentar els personatges, presentar la situació del món, i ficar els protagonistes en moviment pel món, i en aquesta segona part és quan esclata el veritable conflicte que es va gestant durant tot el primer llibre. Mai m’he sentit tan ficat dins d’una batalla com quan les explica Abercrombie, i aquest segon llibre en té una de ben grossa, per això l’he gaudit bastant més que el primer.

¿Y qué pasa ahora? —El pueblo decidirá —respondió Pike. Orso miró a su alrededor. Al pueblo. —¿En serio? —Sonrió perplejo—. ¿Están capacitados para hacerlo?

—La gente quiere pan —dijo—. Después, seguridad. Después, un techo. La libertad está muy abajo en la lista, y los principios mucho más atrás.

Nota: 8/10

Un poco de odio – Joe Abercrombie (680 pàgines)

Començo una nova trilogia de fantasia medieval de Joe Abercrombie, ambientada en el mateix món de la trilogia de la primera llei, però passat 25 anys del final de la primera trilogia. Els protagonistes de la primera llei estan o bé morts o bé ja són grans i tenen aparicions secundàries, els protagonistes d’aquesta nova trilogia són els seus fills i altres personatges nous. Què passa en la trama? Doncs que per variar el nord està en guerra, i el Sabueso i la governadora hauran de parar als peus els del nord que tenen anhels expansionistes. Els de la Unió podrien ajudar en la guerra, però resulta que ha començat la revolució industrial, i els més revolucionats de tots són els treballadors que estan fins als nassos que els explotin en jornades laborals interminables en condicions infrahumanes.

En el principi d’una història èpica sempre costa una mica agafar estima als nous personatges, i més quan alguns dels que ja coneixies encara apareixen de passada, però una vegada els coneixes tot va rodat. Ja sabeu com és Abercrombie, retrata la vida sense endolcir, la guerra com és, bruta, dura i sense bons ni dolents clarament definits, una narració realista en un món de fantasia, un món, ple de gentussa de la pitjor mena, uns antiherois, el que vindria a ser la vida real. Abercrombie, el meu escriptor de fantasia viu preferit, perquè tothom sap que Rothfuss i R. R. Martin estan morts, i encara que no ho estiguessin…

Tot i que són trilogies independents, i que es pot començar a llegir aquesta trilogia sense haver llegit l’anterior, per entrar en aquest món us recomano començar per la saga anterior, ja que em va agradar més, potser també influeix la novetat a descobrir l’estil d’Abercrombie, que després d’haver llegit set llibres (aquest vuit), un ja té unes altes expectatives sobre què esperar. Si una trilogia de llibres llargs us fa molta mandra també podeu provar algun llibre independent ambientat en el mateix món, per exemple La mejor venganza. Perdoneu si m’he emocionat rescatant fragments del llibre.

—Si en algún momento empieza a parecerte que está bien matar a gente, tendrás un problema mucho más grave. Los remordimientos pueden escocer, pero deberías dar las gracias por tenerlos.

Casi sin la menor duda, el sombrero de Savine valía más que aquel edificio entero, clientela incluida. Bastaba un vistazo rápido para determinar que los parroquianos solo reducían su valor.

—Fue comandante en jefe del Primer Regimiento de la Guardia Real. Demasiado inflexible para trabajar a las órdenes de Mitterick. ¿Es lo bastante flexible para trabajar a las vuestras?
—¿Qué diversión tendría doblegar a tus caprichos a la gente flexible? —preguntó Savine—. Y los socios son útiles. Sirven para supervisar las operaciones. Sirven para compartir los riesgos.
—Sirven para cargar con la culpa.
—Deberías dedicarte a los negocios.
—No estoy segura de ser lo bastante despiadada. Creo que me quedaré en la Inquisición.

Por tanto, había sido soldado de escala de asalto. El primero en trepar la muralla durante un asedio. El que había encabezado su grupo de asalto. Lo había hecho cinco veces y había vivido para contarlo. O, lo más probable, para no volver a hablar de ello jamás.

Su eminencia estaba sentado tras su escritorio en su silla de ruedas, con una manta sobre las rodillas a pesar del calor y un aspecto incluso más adusto, cadavérico y pálido que el habitual, lo cual no era gesta fácil. Orso había visto una vez un cadáver víctima de la peste que llevaba tres días muerto y tenía más color en las mejillas.

¡Hemos derrocado a Casamir! ¡En su lugar, erigiremos un nuevo monumento a los trabajadores que murieron por su vanagloria! Vick se preguntó cuántos trabajadores morirían por la vanagloria de Risinau. No serían pocos, supuso. Derrocar a un rey que llevaba dos siglos muerto era una cosa, pero el que ocupaba el trono en esos momentos quizá planteara objeciones más drásticas.

Era vanidoso como un pavo real, egoísta como un bebé y, por muy grandilocuentes que fueran sus palabras, empezaba a sospechar que era idiota. Las cosas inteligentes de verdad se dicen con palabras cortas. Las largas se emplean para disimular la estupidez.

Habían tendido a los heridos al lado de la casa, gimoteando y sollozando y pidiendo que les llevaran agua, o piedad, o a sus madres. Todas las cosas que tendían a pedir los heridos, que eran gente bastante predecible en ese aspecto. Las canciones sobre lo glorioso que era todo aquello escaseaban por esos lares.

La mujer le echó un vistazo rápido de reojo. —Está muerto. No fue una gran revelación para Trébol. Cuando decidía apuñalar a alguien, se esforzaba en hacerlo de modo que jamás le fuese a hacer falta otra puñalada, y la práctica lo había vuelto muy bueno en el oficio. Pero aun así, fingió sorpresa y tristeza. —Qué lástima. —Puso los brazos en jarras y negó con la cabeza, abrumado por aquel sinsentido—. Qué desperdicio. Pero, en fin, tampoco era nada que no hubiera visto ya cien veces antes.

Fue el suspiro de un maestro de escuela veterano que se veía obligado a explicar otra vez los conceptos básicos a una nueva cosecha de zopencos. —Majestad, no estamos aquí para resolver todos los males del mundo. El rey le devolvió la mirada. —¿Para qué estamos aquí, pues? Bayaz ni sonrió ni frunció el ceño. —Para asegurarnos de que nos beneficien.

Acabo amb una cita citada d’un altre autor que apareix com a introducció a la segona part del llibre:

«El progreso solo significa que las cosas malas suceden más deprisa.» Terry Pratchett

Nota: 6/10

Ready Plaer Two – Ernest Cline (384 pàgines)

Recordeu Ready Player One? Doncs aquesta és la seva seqüela, suposo que pel nom no costava massa d’endevinar. La novel·la arranca al cap de pocs dies després d’haver acabat el primer, o sigui que serà complicat parlar de la trama sense fer masses espoilers, però podeu comptar que si hi ha segona part com a mínim un dels protagonistes del primer llibre deu quedar viu, si no seria una merda de continuació. En aquesta segona part es descobreix una millor manera de connectar-se a Oasis, el món virtual on tothom fa la seva vida, ja que el món real és horrible, podem dir que Oasis és com el somni humit de Zuckerberg, allò que ell voldria que fos el seu projecte anomenat Meta.

El llibre gira al voltant del problema de viure constantment fora de la realitat en món virtual, però això no és el que anava el primer? Doncs si, però en aquest més, perquè com us deia han augmentat el nivell de realisme, diguem que ara Oasis enganxa més, la droga és encara més addictiva, més dura. Per què coi perdre el temps arreglant un món que està fet merda si la gran part de la vida te la passes en un altre món que et pots fer a mida i molt més ben parit? Només perquè no és real? Xifra ho deia a Matrix, saps que l’entrecot no és real, que només són impulsos elèctrics que estimulen el teu cervell, però és que això mateix fa que no hi hagi cap diferència amb la realitat, i, per tant, ja m’està bé viure enganyat. Al principi el protagonista del llibre també pensa així, però altres personatges no pensen igual.

Una de les característiques principals d’aquest llibre és que està ple de referències a hits dels 70, 80 i dels 90 (més encara que el primer!), i quan dic ple vull dir que la trama li costa molt avançar perquè en cada paràgraf l’autor necessito posar alguna referència o altre, una mica de mesura senyor Cline, per exemple, el monogràfic especial sobre les obres de John Hughes és llarg i infumable, i el monogràfic sobre Prince encara és pitjor. El que em fa més gràcia de tot és que leitmotiv de l’argument principal del llibre és la còpia de l’argument d’unes novel·les lleugeres, i és clar, l’autor no se’n pot estar de posar les referències d’on ha plagiat la idea. Fins i tot l’autor es copia a ell mateix, per què en el fons Ready Player Two no s’allunya de Player One, que en el primer llibre s’han de resoldre tres enigmes? Doncs aquí són set, que en el primer llibre hi ha un dolent que porta la davantera? Doncs aquí també. En el primer llibre triomfa gràcies al poder l’amistat? Doncs aquí igual. Que el primer té un final terriblement ensucrat? Doncs en aquest pitjor, crec que ara tinc diabetis tipus 6 (un nou tipus que m’acabo d’inventar només per mi). Tot i això, reconec que el llibre és entretingut.

Nota: 6/10

Janowitz  – Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón (288 pàgines)

Janowitz és un… hmmm… a veure com explico l’argument sense fer gaires espoilers, Janowitz és i punt, i allà hi ha… personatges, els protagonistes del llibre, i d’altra gent, fins aquí bé, no? Crec que hi ha 9 personatges que narren els capítols des del seu punt de vista personal, com si fos Joc de Trons, però aquí en comptes d’estar cada un a una punta del món estant tots molt més juntets, pràcticament tots en la mateixa ciutat. Janowitz tenia la seva vida tranquil·la, bé tranquil·la, hi ha un govern regit per un dictador, perquè no té pinta que ningú hagi votat aquest home, hi ha els típics rebels que no els hi fa gent de gràcia el dictador que els mana, hi ha el típic profeta sonat amb uns quants seguidors que fa més nosa que servei, hi ha la típica sonada mística que al final resulta que hi toca més del que sembla, hi ha el típic periodista que està al mig de tot el merder, hi ha la típica metgessa que és 100% bona i ajuda a tothom menys a ella mateixa i òbviament no dona l’abast, hi ha la típica cap de les forces armades que és pràcticament un robot de la tàctica militar, i potser hi ha algun altre personatge més. Total, que tot anava bé, fins que comença a anar malament, i en aquest cas vol dir que passen coses rares, i per rar vol dir que el riu deixa de fluir, les plantes es comencen a bellugar, i que algunes persones perden la vista.

El llibre és entretingut, perquè des del primer moment ja hi ha el misteri de saber perquè passen totes aquestes coses estranyes, passa bé perquè hi ha acció, hi ha moviment, hi ha la intriga aquesta d’endevinar què coi està passant, capítols curts, molts punts de vista diferents, també està bé que en diferents capítols et vagi donant cada vegada més pistes per intuir què està passant, fins que al final t’ho confirma, però… sempre hi ha un però, he trobat que per ser ciència-ficció hi ha uns tocs de fantasia que no hi encaixen, ja sé que la tecnologia molt avançada pot acabar semblant màgia, però hi ha alguns temes que em grinyolen. A part, la manera que està escrit, l’he trobat molt enfocat al públic juvenil, i encara que no ho vulgui, ja soc un adult, no sabria donar motius exactes perquè no soc un expert, però  m’ha recordat a llibres del tipus jocs de la fam, i no només perquè aparegui un personatge amb el mateix nom, i no és l’únic nom de personatge que us sonarà d’altres llibres. Llavors la idea de posar diversos protagonistes estan bé, però tots haurien de tenir una part important de protagonisme o almenys un mínim de personalitat o carisma, però n’hi ha un parell que realment els podries eliminar de la novel·la i no canviaria res.

Nota: 6/10

Rey Blanco – Juan Gomez Jurado (429 pàgines)

Normalment, no llegeixo dos llibres seguits del mateix autor, però mentre llegia el llibre anterior vaig recordar que tenia pendent el final d’aquesta trilogia que va començar amb Reina Roja i va continuar amb Loba Negra; per sort Jurado no és un d’aquells autors que es passen tota la seva vida per acabar les seves sagues, i al final les deixen inacabades quan es moren d’un infart de miocardi. El llibre arranca directe a l’acció, amb el segrest de Jon, qui és el Jon? Haver llegit les dues parts anteriors, és el problema de fer ressenyes de terceres parts que s’ha d’explicar tot, i sabeu què? Passo, aquí us deixo el CT3163 i el CT3529 (per si la primera vegada que he posat els enllaços no heu estat atents).

El primer llibre de la trilogia va ser el llibre més venut a Espanya en el 2020 i va repetir el títol en el 2021, per tant, no soc l’únic a qui li agrada la història d’Antonia i Jon, o potser és només una bona campanya de màrqueting, i després la gent només se’l compra, però no el llegeix, tot podria ser. Jurado és una espècie de Dan Brown, llibres amb molta acció, fàcils de llegir, girs constants, capítols curts, petits misteris i cliffhangers per aquí i per allà, i uns antagonistes amb recursos que actuen des de l’ombra amb misteriosos propòsits. Però també hi ha diferències, Robert Langdon és una persona sòbria, diligent, 100% correcte i bona, en canvi, la parella Antonia / Jon són un duo de personatges molt carismàtics i amb molt caràcter, molt expressius, molt característics i amb moltes peculiaritats, però molt diferents entre si, però que junts treballen molt bé, es complementen, Antonia és una espècie de geni autista, mentre que Jon és tot sentiment, parelles diferents solen funcionar bé, per exemple Joey i Chandler, Mulder i Scully, Sherlock i Watson, Walter White i Jesse Pinkman, Saga i Martin de Bron; de fet, ara que ho penso, aquesta última parella em recorda molt a la parella protagonista d’aquesta trilogia, amb la diferència que els escandinaus són bastant més centrats, però és possible que Jurado s’hagi inspirat indirectament una mica en aquesta sèrie pels seus personatges, ja li preguntaré quan el vegi. Si us fa mandra llegir els llibres, sempre podeu esperar a veure que tal és la sèrie que farà Amazon de la saga.

Antonia cierra los ojos, y aprieta los labios. Se alegra de que la conversación sea por teléfono, y no una videollamada o en persona, porque es una mentirosa malísima. En una escala de cero a Presidente del Gobierno, a Antonia le sale a ingresar.

Porque se está a gustito en la cama, bajo el hechizo de Dan Brown. Si es su autor favorito es porque lleva dos décadas publicando una y otra vez la misma novela.

Nota: 8/10

El emblema del traidor -Juan Gómez Jurado (432 pàgines)

El llibre és un thriller d’acció, bàsicament com tots els llibres que he llegit d’aquest autor, i crec que són els únics tipus de llibres que té aquest home, i ja m’agrada que sigui així, o potser al Messi li demanaríeu que també jugués a bàsquet? La trama gira al voltant d’uns adolescents alemanys que viuen a Munich durant els anys 20 del segle XX, una època convulsa per viure a Alemanya, i més quan aquests joves creixen i arriben als anys 30. El nostre protagonista és nebot d’un baró, però és un baró pelat de pasta, a part que tampoc és que aquest noble tingui massa simpatia pel seu parent, perquè sembla que va passar alguna cosa amb el pare del protagonista, i va morir en misterioses circumstàncies, les quals el protagonista voldrà aclarir costi el que costi, i podeu pujar-hi de peus que costarà molt.

El llibre és entretingut, com tots els que he llegit de Gómez Jurado, bé, potser aquest el que menys, però per força sempre n’hi ha d’haver un pitjor igual que sempre n’hi ha un de millor. La història està plena d’elements que funcionen, un protagonista jove molt espavilat, espavilat a la força si no vol acabar malament, té una societat misteriosa i secreta com són els Maçons, i per descomptat té Nazis, també hi ha un xic d’història d’amor, tanmateix, no li tindrem en compte a l’autor.

Nota: 6/10

Recull dels llibres llegits durant el 2021 ordenats de millor a pitjor.

  1. El paciente – Juan Gómez Jurado (441 pàgines) 8/10
  2. QualityLand – Marc-Uwe Kling (464 pàgines) 8/10
  3. La Traïció de Roma – Santiago Posteguillo (872 pàgines) 7/10
  4. Las legiones malditas – Santiago Posteguillo (864 pàgines) 7/10
  5. Cicatriz – Juan Gómez-Jurado (395 pàgines) 7/10
  6. Reyes de la tierra salvaje – Nicholas Eames (544 pàgines) 6/10
  7. Todos nuestros presentes equivocados – Elan Masta (432 pàgines) 6/10
  8. Els pilars de la terra – Ken follet (1.042 pàgines) 6/10
  9. El club del crimen de los jueves – Richard Osman (464 pàgines) 6/10
  10. El largo viaje a un pequeño planeta iracundo – Becky Chambers (394 pàgines) 5/10

Deu llibres, dos més que l’any passat, que són en total 5.912 pàgines, 1.567 pàgines més que l’any passat. La mitjana de pàgines per llibre s’enfila fins a 591 pàgines, mai havia sigut tan alta. Se li podrien sumar 1.067 pàgines més dels llibres abandonats. Segons la classificació McAbeu he llegit aquest any 0 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 2 Estàndards (de 201 a 400), 5 Llargs (de 401 a 600) i 3 Totxos (més de 600 pàgines).

Arriba el post preferit per aquells que no volen més recomanacions lectores, els llibres que he abandonat durant el 2021!

  • Criptonomicón – Neal Stephenson: (88 llegides de 1.311 pàgines, un 6%). El llibre segueix dues trames en paral·lel, per una banda, durant la Segona Guerra Mundial intenten descodificar els missatges xifrats de les potències de l’eix. L’altra història és del present, quan volen crear un paradís de dades per allà filipines. Dues històries i cap d’elles m’ha cridat l’atenció. Adeu a un clàssic de la ciència-ficció.
  • La paja en el Ojo de Dios – Larry Niven y Jerry Pournelle (437 llegides de 678 pàgines, un 64%). La palla en l’ull de Déu és una novel·la de ciència-ficció publicada el 1974 sobre el primer contacte entre els humans i una civilització extraterrestre. La novel·la ens situa 1.000 anys en un futur el qual la humanitat s’ha pogut expandir per alguns sistemes gràcies a una tecnologia de salt espacial que permet saltar entre punts concrets en l’espai que venen determinats per les masses de les estrelles i els planetes. L’altra gran tecnologia és un camp de força que serveix per protegir naus i ciutats que ho aguanta tot mentre no s’acabi sobrecarregant, i se sobrecarrega fàcilment? Doncs en funció de quan la trama ho vagi necessitant. Especular què passarà d’aquí a 1.000 anys és molt arriscat, però hi ha coses que vistes de la perspectiva actual grinyolen una mica i suposo que en els anys 70 no eren tan estranyes. Per exemple, en tota la novel·la només apareix un sol personatge femení, mentre que d’homes n’hi ha més d’una dotzena, amb l’excusa que per alguna raó no especificada no hi ha dones a l’armada, la noia també és l’únic personatge el qual sabem que és guapa, dels altres no en coneixem el seu atractiu. Hi ha molts altres fets curiosos, com ara el fet que continuen fent servir el paper. En aquests 1.000 anys es veu que hi ha hagut una guerra entre la humanitat, i que hi ha un parell de faccions enfrontades, i sembla que s’han repartit els planetes, i per algun estrany motiu s’ha tornat a un sistema feudal amb reis i virreis. També és curiós que els planetes s’han convertit en extensions de països o regions, com ara Nova Escòcia o Nova Chicago. Més curiós encara és que la religió i el culte a Déu continua existint, i l’església té un poder semblant al qual tenia durant l’edat mitjana. Ja us avanço que el primer contacte no és massa científic, troben un extraterrestre i entren a la seva nau a la primera de canvi, sense ni tan sols saludar, no només això sinó que després conviden a l’extraterrestre a la nau terrestre sense cap mena de mesura d’aïllament, li donen una cabina, i au, que faci la seva, suposo que en els anys 70 es podien fer aquestes coses per les braves. Després de descobrir el “gran misteri” sobre la raça alienígena he perdut tot l’interès en el llibre.
  • Elantris – Brandon sanderson (164 de 741 pàgines llegides, un 22%). Elantris és una novel·la de fantasia en una espècie de món medieval amb una mica de màgia. Tenim, per una banda, la ciutat d’Elantris, una ciutat superguai on vivien mags poderosos, però fa 10 anys la màgia dels mags s’ha tornat maleïda i en comptes de màgia ara viuen maleïts sense poder recuperar-se del dolor però sense poder morir, i sense cap màgia. De tant en tant algú es torna “mag” perquè si i llavors el tanquen en aquesta ciutat maleïda i en decadència perquè sí. A falta de direcció per part dels mags autèntics han posat un rei al capdavant del govern que abans era el cap dels mercaders, perquè governar una empresa i un país tampoc és tan diferent. La història està explicada des de tres punts de vista, el primer el fill del rei, el qual un dia es desperta i li toca la maledicció i ha de sobreviure en la ciutat maleïda d’Elantris. El segon punt de vista és la promesa del príncep que arriba per casar-se amb ell, però li diuen que ha mort, i segons el contracte prematrimonial s’ha de quedar a la cort fent de princesa encara que no tingui príncep. L’últim punt de vista és d’un alt sacerdot d’un imperi veí el qual ha d’aconseguir que el país passi a adorar al seu deu, o en cas contrari l’imperi envairà el regne per la força. Ho sento, ho he intentat, tres històries, tres protagonistes, i cap d’ells m’atrau.
  • Cronopaisaje – Gregory Benford (93 pàgines llegides de 527, un 17%). Primer de tot cal avisar que es tracta d’un llibre publicat en el 1980. Un gran desastre ecològic sacseja el planeta. Des del Cambridge de 1998, un físic intenta enviar un missatge mitjançant taquions fins a 1963 perquè els científics d’aquesta època intentin posar remei al problema abans que aquest es produeixi. Però haurà de lidiar amb la burocràcia per tal que li deixin fer el projecte, repeteixo burocràcia, què interessant… Mentrestant en el 1963 coneixem la vida d’un científic nuclear, la seva avorrida vida amb parella, com fa sopar amb altres parelles, com té afers familiars i altres coses que no ens importen perquè no estan relacionades amb la ciència. 100 pàgines i no ha passat res, fora.
  • Gente de barro – David Brin (181 pàgines llegides de 610, un 29%). Novel·la de ciència-ficció ambientada en un futur no massa llunyà on s’ha inventat una tecnologia que permet crear clons humans d’un dia de durada; aquests clons tenen tots els coneixements de la persona original, i abans no passin 24 hores, si es connecten amb una màquina, tenen la capacitat de transferir les seves experiències a l’humà original per tal que aquest sàpiga què ha fet durant aquest temps. Aquests clons no tenen drets ni privilegis, i són tractats com éssers inferiors pels humans reals, es fan servir com si fossin esclaus per fer les feines més desagradables, tot i tenir consciència. La novel·la se centra en el personatge d’un detectiu privat encarregat de buscar qui està fent còpies pirates d’una cotitzada prostituta. Aviso que el llibre no és fàcil de seguir primer perquè es tracta d’un llibre d’investigació, i més si fas com jo que a vegades passes dies sense llegir, que hi hagi diversos personatges en una novel·la de detectius és habitual, però que hi hagi diverses còpies dels personatges interactuant entre ells fa la cosa més complicada, perquè poden ser la mateixa persona, però no haver viscut les mateixes vivències durant el dia i, per tant, poden tenir informació diferent tot i ser la mateixa persona en cossos diferents. Total, que m’he perdut i he decidit deixar-la.
  • Caballos lentos – Mick Herron (104 pàgines llegides de 371, un 27%). Si un agent secret britànic la pífia molt l’envien a la “Cienaga”, un departament apartat de tota l’acció interessant a fer les feines més burocràtiques i avorrides possibles, aquests agents desterrats es coneixen com a “Cavallos lentos”. El protagonista és un d’aquests agents, que després d’equivocar-se a l’hora d’arrestar un terrorista acaba aquí. He llegit més d’una quarta part del llibre i no hi ha cap cas, cap investigació, cap misteri, res, són només la vida trista i miserable de diferents agents secrets que han estat relegats a fer feines avorrides, i arran d’això la seva vida personal també s’ha tornat trista i depriment.

Sis llibres abandonats, amb un total de 1.067 pàgines, pàgines que no porten enlloc, 300 pàgines més que els sis llibres abandonats en el 2020.

Pilars de la terra – Ken Follet (1042 pàgines)

Crec que aquest llibre us sonarà, va tenir la seva època de moda, però com que jo soc rebel i no segueixo les modes m’he esperat un grapat d’anys a què el llibre ja no estigui de moda per llegir-lo. Per si encara algú no se l’ha llegit ni ha vist la sèrie, explicaré l’argument. La novel·la arranca en el segle XII en plena Anglaterra medieval, i seguim la vida d’en Tom, un constructor errant que busca feina després que el seu últim contracte hagi acabat abruptament cancel·lat, el seu somni de la seva vida seria construir una catedral, però quan la gana estreny acceptarà qualsevol feina. Tanmateix, no és l’únic protagonista del llibre, per una altra banda, tenim un monjo que li tocarà fer-se càrrec d’un important monestir, mentre es veu involucrat en un tema de successions reials, ja us havia comentat que el rei ha mort sense decadència legitima? Doncs si, i això és un problema, així doncs l’església ha de donar suport al candidat més religiós. Finalment, per altra banda, tenim uns nobles que no estan d’acord amb el nou rei i volen fer un complot per proposar un altre candidat, però abans no completin la seva confabulació són descoberts. Tots aquests personatges i alguns d’altres s’aniran creuant en diferents moments.

En el llibre trobem personatges molt malvats (bàsicament un parell o tres), que simplement faran qualsevol cosa per aconseguir poder, i tota la resta són tirant a bons, vull dir que també faran qualsevol cosa, però no pel poder sinó per evitar morir de gana, aquesta era l’emocionant vida a l’edat mitjana. Tot gira al voltant de la construcció d’una catedral, un projecte d’aquestes característiques dona molta feina, cap benefici directe pel fet de la catedral en si mateixa, però molts beneficis indirectes, ja que proporciona molta feina a molta gent i durant molts anys, molts calés invertits en un sol projecte que provocarà l’èxit o la ruïna de la gent dels pobles del voltant. El llibre és entretingut, en cap moment vaig pensar d’abandonar-lo, però tampoc té moments que t’enganxen fins al punt de dir que no pots parar de llegir, vas fent, vas llegint, de mica en mica, com la construcció d’una catedral, sense presses. Tinc pensat seguir amb els altres dos llibres que completen la trilogia? La veritat és que de moment no.

Tom se quedó pensativo. No estaba seguro de los años que tenía, pero muchas mujeres concebían hijos en esa época de su vida, aunque era cierto que sufrían más a medida que se hacían mayores y que los niños no eran tan fuertes. Sin duda Agnes tenía razón. Pero ¿cómo asegurarse de que no volvería a concebir? Inmediatamente se dio cuenta de cómo podría evitarse y una nube ensombreció su buen humor.

Allí le dieron pan bazo y cerveza floja, un duro colchón sobre el suelo, silencio desde la puesta del sol hasta media noche, oficios sagrados en las primeras horas de la mañana y gachas claras sin sal de desayuno. Se sintió feliz.

Sabía que ella era algo peculiar. La mayoría de las mujeres anhelaban casarse y si, como en su caso, todavía seguían solteras a los veintidós años, se sentían no ya anhelantes, sino desesperadas.

Després d’acabar el llibre he mirat la minisèrie, 8 capítols que segueixen el llibre bastant fidelment el llibre, malgrat que se salten algunes coses i canvien alguns detalls que simplifiquen el comportament d’alguns personatges en determinades situacions, com ara l’escurçament del viatge d’en Jack. De fet, en els últims capítols és on més aspectes canvien del llibre. En especial posen unes quantes baralles més pel mig, també hi ha més moments romàntics pel mig, i en proporció, la part del conflicte entre els reis té més protagonisme que en el llibre, bé, potser en el fons tampoc és tan fidel. Llevat d’alguns grans actors com Donald Sutherland o especialment Ian McShane en el paper d’antagonista principal, el resta d’actors són força desconeguts, i en general les interpretacions són modestes, se salven Waleran, Tom, i Pihilip. Es nota que el pressupost de la sèrie no és molt alt, fan el que poden amb els efectes especials, els decorats i el vestuari, però aconsegueixen que res es vegi massa ridícul. El llibre en teoria passa al llarg de bastants anys, en canvi, a la sèrie tot és més concentrat en el temps, suposo que no hi havia pressupost per buscar diferents actors, ni per gastar massa en maquillatge per envellir o rejovenir la gent. La recomanaria només si us heu llegit el llibre, si no la podeu evitar. Us deixo el trailer, intenteu ignorar la música roquera que li han posat.

Los Pilares de la tierra té un 7,0 al filmaffinity i un 8,0 l’imdb.

Nota llibre: 6/10
Nota sèrie: 6/10

Reyes de la tierra salvaje – Nicholas Eames (544 pàgines)

Clay és un home de mitjana edat que viu feliçment i tranquil·lament en poblet amb la seva dona i filla, de jove havia sigut membre de la banda més famosa de mercenaris de tot el continent, s’havien dedicat a caçar monstres. La vida de Clay s’hauria mantingut tranquil·la si no hagués sigut per la visita de Gabe, el líder de la banda que li demana ajuda per salvar la seva filla d’un assetjament d’una ciutat que està a l’altra banda del món, és pràcticament una missió suïcida, però un pare fa el que sigui per la seva filla, i un amic fa el que sigui pel seu millor amic, així Clay i Gabe faran un últim viatge per reunir de nou la banda de vells mercenaris i posar rumb cap al rescat.

Roadtrip per una terra perillosa plena de monstres fantàstics i monstres humans, i lluita final és l’esquema més clàssic de les novel·les de fantasia medieval que es fan i es desfan, però aquí funciona perquè els personatges que conformen la banda tenen el seu carisma, Gabe, un líder, però sobretot un pare preocupat per la seva filla; Clay, un bon home pragmàtic que està disposat a tot per protegir els seus amics; Moog un mag una mica sonat, però amb recursos, però potser no són els recursos que un espera, que tot i els seus problemes de salut també farà el que faci falta pels companys de banda; Matrick, un assassí que ha descobert que ser rei no és tan bo com sembla, i més quan la reina no col·labora; Ganelon un home de poques paraules que gaudeix de la lluita, i uns quants secundaris més que trobaran pel camí. La novel·la té un to humorístic caracteritzat per com han envellit els protagonistes i com el món ha canviat respecte de quan eren joves, però en qualsevol moment aquest to es torna dramàtic a causa de les complexes situacions en les quals es veuran ficats. Si voleu un llibre d’aventura, humor, acció amb tocs més foscs aquest és un bon candidat, les 500 pàgines llargues no pesen en cap moment.

Llamaron a dos médicos. El primero declaró que el rey se había emborrachado hasta morir, mientras que el segundo aseguró que lo habían envenenado. Ese segundo médico cayó enfermo y murió poco después del desayuno que habían preparado los cocineros personales de Lilith. El primer médico fue muy sabio al declarar que la muerte de su colega era un misterio irresoluble.

Ganelon se giró hacia ellos. —Idos. Ya me encargo yo. Viniendo de cualquier otra persona, eran unas palabras que seguro habrían dado a entender un heroico sacrificio, pero Ganelon las pronunció como poco más que una afirmación. Podría haber dicho “Voy a poner la tetera al fuego” con la misma naturalidad.

Nota: 6/10

El largo viaje a un pequeño planeta iracundo – Becky Chambers (394 pàgines)

Novel·la de ciència-ficció, si, una altra. En un futur llunyà, una jove humana s’embarca en una nau que construeix forats de cuc, que són com les autopistes espacials. La tripulació està formada per una barreja d’humans i extraterrestres. El llibre se’n va per les branques explicant com funciona això de construir forats de cuc, que això és interessant, però també divaga molt quan es tracta d’explicar què mengen, els membres de la tripulació, el subministres que compren per la nau, i qualsevol cosa; entenc que aquestes senzilles situacions quotidianes ens serveixen per anar coneixent més en profunditat els personatges, però també els podríem conèixer en situacions una mica més trepidants, dic jo. Hi ha petits misteris, com per exemple que la nova incorporació de la tripulació no és realment com es presenta, i fins aquí puc llegir. El viatge fins al petit planeta iracund dura fins a aproximadament el 80% del llibre, després és quan passa alguna cosa realment grossa, i és en aquest 20% final quan trobem el nus i el desenllaç del llibre. Recomano el llibre? Doncs la veritat no, no perquè sigui dolent, però és que tampoc és bo.

—El entrenamiento de sensibilidad interespecies siempre se queda corto cuando ves algo nuevo, ¿verdad? Me quedé mudo la primera vez que vi las cosas larguiruchas y marrones que sois.

Nota: 5/10

Todos nuestros presentes equivocados – Elan Masta (432 pàgines)

En un món paral·lel, l’any 2016 és més avançat tecnològicament i la gent viu més bé, gràcies al descobriment d’una font d’energia pràcticament infinita i fàcil d’obtenir. El problema és que el protagonista, que és el mateix narrador del llibre, ha espatllat el seu present arran d’un viatge en el temps fet fins al dia de la presentació de la font d’energia, fent que aquest sistema d’energia no arribi a funcionar, això provoca que la seva línia temporal es converteixi en la línia temporal que nosaltres vivim, que a veure, no està malament en algunes coses, però es podria millorar en moltes d’altres, i més si la comparem amb el present utòpic que havia viscut el nostre protagonista.

El llibre comença bé, i això és important, perquè ja em coneixeu que no tinc cap mena de miraments en abandonar un llibre a mitges, per tant és important que el llibre enganxi des de les primeres planes, i aquest ho fa. Narra en primera persona, això sempre ajuda a empatitzar amb el protagonista, a més el tema és interessant, explica la seva vida passada mentre en paral·lel explica la societat futurista on viu, mentre ens fas avanços del desastre present on es troba en aquests moments per tal que tinguem ganes de seguir llegint i arribar ràpidament al clímax. Principi bé, mig bé, però al final la cosa no em convenç. Quan llegeixes un llibre de ciència-ficció o de fantasia, l’autor fa un pacte amb l’autor sobre els temes de la versemblança, per posar un exemple que tots coneixem, a Jocs de Trons acceptem que hi hagi dracs que volin, però no acceptaríem per exemple un avió. Doncs cap al final d’aquest llibre m’han passat certes situacions que no accepto, és a dir, puc passar que hi hagi certs invents tecnològics que em semblin pràcticament màgia com ara la mateixa màquina del temps, però hi ha altres invents que em costa d’empassar perquè estan massa encaixats per tal que la trama funcioni. Malgrat això, i malgrat la part del final de la novel·la, reconec que el llibre m’ha agradat.

Sí, a pesar de las numerosas maravillas tecnológicas de mi mundo, la gente seguía siendo asesinada sin ningún motivo. La gente también se comportaba como si fuera gilipollas sin ningún motivo. Pero perdonad, quería hablaros de mi madre, no de mi padre.

—¿Por qué me tuviste? —Porque tenía trabajo que hacer —dijo mi padre— y tu madre se sentía sola.

No hace falta viajar en el tiempo para destruir un mundo. Pero ayuda.

Nota: 6/10

El paciente – Juan Gómez Jurado (441 pàgines)

La vida d’un cirurgià d’un hospital privat no va gens malament, d’acord que fa uns anys va morir la seva dona, però té una filla que estima molt, una bona feina que li agrada i és ric, però un dia torna a casa i descobreix que la mainadera no hi és, i el que és pitjor la seva filla tampoc, a partir d’aquí el cirurgià és serà xantatjat per fer quelcom poc ètic, i fins aquí puc explicar.

Gómez Jurado fa novel·les una mica a l’estil Dan Brown, molt cinematogràfiques, molta acció, molts girs de guió, molta gent important involucrada, unes quantes morts, pocs personatges principals per tal que el lector no es perdi, i molta tensió i gent que ho passa malament. Els dolents són molt dolents, sense sentiments, i els bons faran el que faci falta per ajudar als seus, encara que s’hagin de saltar la llei. Tot el llibre passa  pràcticament tres dies, però pel mig hi haurà alguns oportuns flashbacks que en serviran per conèixer els protagonistes i justificar les seves decisions. Per tal d’empatitzar amb el protagonista el llibre és narrat en primera persona durant els seus capítols, fins i tot coneixement els seus pensaments, així el lector es converteix en David Evans i nota la seva angoixa constant.

—¿Saben cuál es la diferencia entre Dios y un neurocirujano? Que Dios sabe que no es neurocirujano.

Nota: 8/10

 

M’he motivat i he anotat les pàgines de tots els llibres que he llegit des d’avui fins al 2009. Abans del 2009 també llegia llibres, però no tots els ressenyava en un Cas Típic. He fet una taula amb els llibres llegits cada any, els llibres que he començat sense acabar, les pàgines llegides totals, les pàgines llegides dels llibres que no he acabat i finalment el terme mitjà de pàgines que tenen els llibres de cada any.

Llibres Abandonats Pàgines Pàgines Aban. Pàgines / Llibre
2020 8 6 5006 694 539
2019 8 3 4418 368 506
2018 10 1 5728 65 566
2017 14 4 6367 375 428
2016 22 4 8430 627 355
2015 25 3 10376 182 408
2014 22 4 9458 282 417
2013 26 3 10055 249 377
2012 29 4 12089 474 401
2011 29 4 11425 855 364
2010 18 2 9510 460 503
2009 23 0 9191 0 400

 

Com podeu veure en la gràfica de llibres llegits cada vegada llegeixo menys llibres, tot i que sembla que he pogut estabilitzar la caiguda.
Com podeu veure en la gràfica de pàgines llegides cada vegada llegeixo menys pàgines, tot i que sembla que aquest últim any he pogut remuntar lleugerament. La caiguda de la gràfica de pàgines llegides és menys abrupte que la de llibres llegits, ja que el nombre de pàgines per terme mitjà dels últims tres anys ha estat més alt que mai.

La Traïció de Roma – Santiago Posteguillo (872 pàgines)

Tercera i última entrega de la trilogia de llibres sobre Escipió. Vaig dir que abans d’acabar la trilogia llegiria altres llibres pel mig, i encara que no ho sembli no vaig mentir, però com que no els he acabat no els he ressenyat en el blog, ja els veurem en el recull de llibres abandonats, paciència. A diferència de les dues parts anteriors aquí el llibre inclou extractes sobre les memòries d’Escipió, i la veritat es veuen força pessimistes, no vull fer espoilers, però sembla que en aquesta tercera part Escipió no va triomfar tant com en la primera part de la seva vida. Fins a la primera meitat les coses encara van força bé, perquè el tema batalles sempre ha triomfat Escipió, però en el tema polític no sortia tan ben parat. Pobre home, tant que havia fet per Roma, tant que havia lluitat i així és com li acaben pagant els seus serveis?

Per cert, qui repeteix el nom de la seva filla? Primer ja resulta una mica confós que el fill es digui igual que el pare, però es pot tolerar, però resulta que Escipió li va posar Cornèlia a la seva primera filla i també li va posar Cornelià a la seva segona filla, ja em sembla confós el cas que la filla es digui igual que la mare, o el fill que el pare, però entre germans? Totalment innecessari. Torno a dir el mateix que he dit en les dues primeres parts dels llibres d’aquesta trilogia, en general la novel·la històrica no fa per mi, però les lluites dels romans explicades per aquest autor es fan la mar d’entretingudes. Al final del llibre hi ha dibuixos de la distribució dels exèrcits i com aquests es van movent al llarg de la batalla, molt instructiu per si mai et posen com a general d’un exèrcit de 40.000 persones armades amb llances, espases i arcs. Us deixo amb un extracte de les memòries d’Escipió.

He sido el hombre más poderoso del mundo pero también el más traicionado. La maldición de Sífax se ha cumplido. Hubo un momento en el que pensé que mi caída era imposible. El orgullo y los halagos con frecuencia nublan nuestra razón…

Nota: 7/10