Archive for the ‘Llibres’ Category

51fgdeb1dwl-_sx330_bo1204203200_El problema de los tres cuerpos – Cixin Liu

Que no llegiu autors xinesos o què vosaltres? Ah, es clar, només japonesos com el Murakami., doncs que sapigueu que aquest tal Cixin Liu s’ha emportat el premi Hugo del 2015, per tan ja us he donat la primera pista i ara sabeu que es tracta d’una novel·la de ciència ficció o fantasia, doncs ja us avanço que es la primera opció, ciència ficció, rodolí!

L’argument del Teorema dels tres cossos es complicat d’explicar sense donar massa detalls espoilejadors. El llibre comença amb un pròleg sobre la revolució cultural xinesa que en el fons no aporta res a l’argument principal de la trama i que si te’l llegeixes en diagonal no passa res, però mai està de més per tal de fer una mica de cultura sobre el què va passar a la llunyana Xina no fa tants anys. Tornant al present ens trobem que inexplicablement uns quants científics s’han suïcidat, i es una llàstima perquè són científics, si fossin participants de reality shows no farien cap llàstima, això preocupa entre d’altres a les autoritats militars xineses, però això no es el més greu que preocupa als xinesos, i fins aquí puc explicar. D’acord, puc afegir que pel mig hi ha un joc molt estrany que es desenvolupa en un planeta on el cicles solars son realment caòtics i totalment catastròfics pels habitants del planeta, però què coi té a veure això amb lo dels científics? Llegiu el llibre i ho sabreu.

El principal problema que tenim els occidentals es que tots els noms xinesos ens sonen a Xino… Els protagonistes tenen noms com Ye Wenjie, Yang Weining, Wang Miao, Da Shi, Shen Yufei, entre d’altres noms que sonen de manera semblant per un occidental, de fet fins hi tot sóc incapaç d’indentificar només pels noms qui es dona i qui es home, per sort la editorial ha tingut la excel·lent idea de posar al principi del llibre un índex de noms i una línia resumint qui és cada personatge, un gran encert. Dit això ja podem passar a la valoració personal. La primera part del llibre on es desenvolupa en el temps de la revolució cultural Xinesa m’ha semblat la part més fluixa, després amb la part del present la cosa millora, tampoc massa, no ens enganyen, però arriba un punt on entre la història del passat i la història del present s’acaba descobrint el pastís i què està passant realment, i llavors es quan la novel·la es posa autènticament interessant. Fins que de cop et trobes al final del llibre i descobreixes que la història no acaba aquí perquè es tracta d’una trilogia, perquè als autors de ciència ficció els hi encanten les trilogies, total que per saber com acaba la cosa hauré de llegir els dos llibres que falten, lamentablement el tercer encara no està publicat en el nostre idioma i aprendre xinés de moment ho descarto, o sigui que de moment tocarà llegir el segon, però sense molta pressa per tal de donar temps a que els traductors del país facin la seva feina. La manera d’escriure un xinés es diferent a la manera occidental que estem acostumats, només per això ja considero que com a mínim un ha de llegir alguna cosa de l’estil, i si t’agrada la ciència ficció perquè no aquest llibre? En el fons el què passa en aquest llibre ho hem vist una pila de vegades, però la manera com es tracta es bastant versemblant, com a mínim a mi m’ho ha semblat.

Nota: 7/10

Amb l’excusa del desè aniversari del Bona nit en Xexu ens demanava que li expliquéssim perquè vam començar a escriure al blog. Ara, amb l’excusa del setè aniversari del Llibres i punt! En Xexu ens demana que expliquem quin llibre ens ha canviat la vida. Aquest xaval no para de demanar!

Això de “canviar la vida” ho entenc com una expressió una mica exagerada, així doncs parlaré sobre el llibre que més ha canviat els meus hàbits lectors. Poca gent es sorprendrà si dic que l’autor de tal llibre és el mai prou glorificat Terry Pratchett (que sigui l’únic autor amb pestanya i categoria pròpia al blog us hauria de donar alguna pista), concretament va ser Eric, ja que va ser el primer llibre d’aquest autor que vaig llegir. Terry Pratchett va aconseguir que llegís més, reconec que llegir a Pratchett no va ser l’únic factor que va afavorir l’increment lector, però va ser un d’ells. Normalment solia llegir una dotzena de llibres al any, però després de llegir a Pratchett la mitjana anual va augmentar fins a la trentena, llegint tres Pratchetts més al mateix any, i quan vaig veure que no havia sigut casualitat i que tots els Pratchetts eren bons l’any següent vaig llegir 18 Pratchett’s més, després vaig haver de dosificar-me una mica perquè tot i que Sir Terry Pratchett era un autor bastant prolífic, vaig veure que aviat me’ls hauria llegit tots si no frenava el ritme. Avui en dia, després d’haver llegit un total de 53 llibres de Terry Pratchett, ja només em queden dos llibres de Mundodisco pendents de llegir, que vull llegir i alhora no vull llegir perquè després d’aquests ja no em quedaran més i només em quedaran les re-lectures.

Si ser anomenat Sir de l’imperi britànic amb una espasa forjada amb metall de meteorits no us sembla prou guai ja em direu què ho és.

Si ser anomenat Sir de l’imperi britànic amb una espasa forjada amb metall de meteorits no us sembla prou guai ja em direu què ho és.

Seria molt estrany que algun lector d’aquest blog no conegués a Terry Pratchett perquè es un escriptor que he recomanat per activa, per passiva i també amb amenaces passivo-agressives. Es possible que els primers llibres de Mundodisco només busquin ser una paròdia dels mons de fantasia més famosos, però a mesura que les vàries sagues van avançant descobreixes com els personatges guanyen molta profunditat i te’ls arribes a estimar, a alguns molt, secundaris inclosos. Sense deixar l’humor irònic que el caracteritza veus com Pratchett crítica varis aspectes de la societat actual fent servir la seva societat medieval / màgica de Mundodisco, que en el fons no es tan diferent a la nostra. En les primeres novel·les trobem trames més seqüencials on predomina l’acció, però en llibres més avançats la trama transcorre en paral·lel i el protagonisme es reparteix entre varis personatges i línies d’acció diferents. Podria seguir explicant com escriu però lo millor es descobrir-ho per un mateix, un munt de britànics ja ho han fet, per alguna cosa es l’autor més venut al Regne Unit. Un apunt a tenir en compte, amb Mundodisco es important seguir les sagues internes amb ordre, es com un àpat, saps que els postres poden ser molt bons, però primer has de menjar-te el primer que també es bo, però els postres, ai els postres! Si us he picat la curiositat per aquest autor i no sabeu quin dels molts llibres de Mundodisco heu de llegir podeu fer una ullada al CT1519 on explico per on començar. Per altra banda si sou d’aquell tipus de persones que la fantasia no es la vostra amiga (vosaltres us ho perdeu…), Pratchett també té algun llibre per vosaltres, personalment no els trobo tan bons com els de Mundodisco però teniu opcions com Nació (aventura en una illa tropical del pacífic) o Perillan (aventura en el Londres de Dickens), però repeteixo perquè quedi clar que es molt millor començar pels llibres de Mundodisco que recomano en el CT1519 o com a màxim Going Postal si sou massa impacients com per esperar que una saga millori i voleu començar a llegir Mundodisco encara que us falti tot el context adient per gaudir-lo al màxim. Si no em voleu fer cas a mi us deixo amb algunes de les frases que li han dedicat varis autors famosos:

Terry Pratchett trajo más alegría a mi vida que ningún otro autor.
PATRICK ROTHFUSS

Terry fue uno de los mejores escritores de fantasía que han existido, y sin duda el más divertido. Era tan ingenioso como prolífico, que no es poco… Un hombre listo, gracioso, profundo, cálido y amable, un hombre de infinita paciencia, un hombre que de verdad sabía cómo disfrutar de la vida… y de los libros.
GEORGE R. R. MARTIN

Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Una gran pérdida para la fantasía británica.
JOE ABERCROMBIE

El Mundodisco es una de las creaciones más maravillosas de toda la literatura. Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Único en su especie.
PATRICK NESS

Ningún escritor me ha obsequiado jamás con tanto placer y felicidad como él […] Su prosa se componía de capas: tenía una superficie traviesa, la seguía otra de complicados chistes y finalmente otra inflexible e intransigente que de repente impactaba al lector.
A. S. BYATT

Era único. Tuve la suerte de escribir un libro con él, cuando éramos jóvenes, y aprendí mucho. Te echaré de menos, Terry.
NEIL GAIMAN

De todos los autores que he leído, Pratchett resultaba el más humano. Había más verdad en una sola de sus humildes sátiras que en cien volúmenes de un drama conmovedor […] Sir Terry, tienes mi más sincero agradecimiento. No creo que, a pesar de los muchos elogios que te dedican, el mundo sepa lo que tenía.
BRANDON SANDERSON

Cánticos de la lejana tierra – Arthur C. Clarke
canticos-preview

Arthur C. Clarke, clàssic autor de ciència ficció conegut per 2001: Odissea espacial, Fi de la infància, Cita amb Rama, El martell de Déu, i molts altres llibres que (encara) no he llegit. A Càntics de la llunyana Terra ens trobem en un futur on la Terra ha deixat d’existir perquè el sol s’ha desestabilitzat i ha començat a fer-se nova. Per sort s’han enviat vàries naus colonitzadores al espai i s’han fundat algunes colònies. La història arranca quan la última nau que ha sortit de la Terra arriba a una tranquil·la colònia en un planeta que es pràcticament tot oceà menys tres illes. La vida de la colònia es pacífica i sense pràcticament cap incident, i l’arribada d’una nau plena de colons revolucionarà aquesta tranquil·litat, en teoria els colons estan de pas i només han vingut a repostar una mica de gel per tal de continuar el seu viatge. En aquest futur s’ha solucionat el problema del combustible necessari per fer funcionar les naus espacials però la galàxia continua sent enorme i les velocitats màximes no arriben més enllà de la meitat de la velocitat de la llum, per tan per desplaçar-se d’un lloc al altre s’ha de recorre a la hibernació.

La idea inicial de la novel·la es atractiva, però no se com va apareixent un romanticisme pel mig entre una local i un visitant de tal manera que la ciència ficció queda bastant en segon pla, si fins hi tot hi ha un trio amorós! La veritat no m’esperava això del senyor Clarke, es la primera vegada que m’ho trobo en un llibre seu. No tot es romàntic es clar, també hi ha una mica de drama amb alguna que altra mort inesperada, i també hi ha una mica de discussió ètica – filosòfica sobre la colonització de planetes, però tot i així no m’ha convençut massa. Ha tingut sort que el llibre no arriba a les 300 pàgines i que ja porto dos llibres abandonats aquest any que tot just comença i em sentia culpable per abandonar un tercer.

Una vez fue aceptado por todo el mundo que cualquiera que aspirara deliberadamente al cargo [de presidente] debía ser descalificado de manera automática, casi cualquier otro sistema podía servir, y el procedimiento más simple fue una lotería.

Nota: 5/10

Maton que soñaba con un lugar en el paraiso,El_135X220El pinxo que somiava amb un lloc en el paradís – Jonas Jonasson

Un llibre amb un títol així només pot ser de Jonas Janosson o d’algun del seu estil. En aquest llibre ens trobem amb un assassí que acaba de complir la condemna i es guanya la vida fent encàrrecs que consisteixen en apallissar a la gent, un recepcionista desmotivat i una pastora retirada que no creu en déu seran els seus managers.

L’estil de Jonas Jonasson es molt especial, si heu llegit l’avi que va saltar per la finestra o l’analfabeta ja ho sabreu, i Jonasson sempre segueix aquest estil, gent amb poc sentit comú que s’espavila per trobar oportunitats de negoci arriscades (quan no directament il·legals) però que sorprenentment funcionen, com a mínim durant un temps, i que sempre involucra a persones mentalment inestables que no saps mai per on et sortiran, invariablement els protagonistes es trobaran amb gent que se’ls vol carregar.

A mi m’agrada l’estil Jonasson, però reconec que després de dos llibres el tercer comença a estar molt vist tot això. Tot el llibre té un fons humorístic, però no res de l’altre mon, vas llegir perquè en cada curt capítol van passant coses i tens curiositat per saber com acabarà tot, però no es un llibre que enganxi, perquè al ser personatges tan poc seriosos poc et preocupa realment què els hi passi, tot i que saps que per nassos ha d’acabar bé. Per què els altres dos llibres d’en Janosson tenen un set i aquest un sis? Aquest es pitjor? No, simplement que ja se’m fa repetitiu, fos quin fos el que m’hagués llegit últim s’hauria emportat el sis. Potser aquest tercer es el menys fantasiós dels tres, ja que els protagonistes només fan que aprofitar-te de les ingenuïtat de la gent, i gent ingènua que es deixa prendre els calers n’hi hagut sempre. En resum, si ja heu llegit un Janosson ja sabreu que us trobareu, si no n’heu llegit mai cap podeu començar per aquest o podeu començar per un altre, dona igual, lo important es que feu el que feu no mireu mai la peli de l’avi que va saltar per la finestra.

Nota: 6/10

La vieja guardia – John Scalzivieja_guardia

La vella es guàrdia és una novel·la de ciència ficció (evidentment) escrita per John Scalzi, home que potser us sonarà si recordeu Redshirts del CT2414. L’argument ens situa en un futur on la terra ha aconseguit dominar els salts espacials i això li ha permès contactar amb altres civilitzacions extraterrestres, lamentablement sembla que hi ha hagut conflictes amb algunes d’aquestes civilitzacions, i això vol dir guerra. Tal i com les coneixem actualment les guerres són un desaprofitament de vides de joves soldats, per això en aquest futur s’ha pensat que seria millor desaprofitar la vida dels vells, que fet i fet ja estan a punt de finar i per tan no es perd gran cosa. Lamentablement un cos arrugat, decrèpit, amb els reflexes minvats i sense forces no es gaire útil en una guerra, però gràcies a una nova tecnologia que permet trasplantar la consciència dels vells en cossos clònics joves amb la força i agilitat de gent de 25 anys els vells es converteixen en soldats útils gràcies a la seva experiència, i així es com està formada la anomenada vella guàrdia que dona títol al llibre. I fins aquí us he espoilejat aproximadament el 15% inicial del llibre.

Si a vosaltres us donessin a triar entre acabar els vostres dies morint de vell a la Terra o bé la possibilitat de allargar la vostra vida en un cos jove amb la contrapartida d’haver de lluitar en una guerra espacial, amb què us quedaríeu? Penseu que la guerra es per una causa tan noble com la supervivència de l’espècie humana. Tot i que el llibre acaba amb un final més o menys tancat, la temàtica de la vella guàrdia continua amb Las Brigadas Fantasma, La Colonia Perdida, La Historia de Zoë, i la División Humana. De moment no tinc previst continuar amb la saga, però mai se sap si em vindran ganes de continuar-la. El llibre està bé, es entretingut, recorda bastant a altres novel·les anti-bèl·liques de ciència ficció clàssiques com Starship Troopers o La guerra interminable, al ser una novel·la més actual (2005) el futur sembla realment un futur, i la escriptura del segle XXI em sol passar més bé que la de la mitjans de segle XX, tot i així la novel·la tampoc aporta moltes idees que no haguem vist abans.

[El protagonista signa un document en el qual es declara mort]
—¿Así que alguien podría venir y matarme y eso no tendría ninguna repercusión legal?
—Bueno, no. Si alguien le asesina mientras está legalmente muerto, creo que aquí, en Ohio, podría ser juzgado por «molestar a un cadáver».

[Els instructors espacials militars fan servir els mateixos clitxés que els instructors militar terrestres]
—¡Por Cristo en patinete! —exclamó el sargento Antonio Ruiz después de mirar a los sesenta reclutas del pelotón, que permanecíamos más o menos firmes (eso esperábamos) en la pista del espaciopuerto de la Base Delta—. Está claro que ya hemos perdido la batalla por el maldito universo. Os miro y las palabras «tremendamente jodidos» saltan de mi puñetero cráneo. Si sois lo mejor que la Tierra tiene que ofrecer, es hora de que nos inclinemos y dejemos que nos metan un tentáculo por el culo.

Os puede parecer que es una especie de odio generalizado que siento hacia vosotros. Dejadme aseguraros que no es el caso. Todos fracasaréis, pero cada cual lo hará de un modo único, y por tanto os desprecio uno a uno.

Nota: 6/10

Segona part del post amb els llibres que he deixat a mig llegir aquest passat 2016, perquè la vida es massa curta per acabar els llibres que no agraden.

  • Neuromante – William Gibson: 15% llegit. Pàgina 44/291. Una de les principals i més famoses obres de cyberpunk, es un clàssic publicat el 1984. Però què voleu que us digui, el tros que em vaig llegir el vaig trobar molt caòtic, els personatges eren introduïts al mig de la narració sense cap presentació a dins d’una trama ja començada on ningú t’explica ben bé com funciona aquest distòpic mon futurista on la vida de la gent sembla que val ben poc. El vaig acabar abandonat perquè era incapaç de seguir un trama on el protagonista anava d’una banda a l’altra sense saber perquè feia cada acció. Que em perdonin els fans del cyberpunk per tenir tan poca paciència amb aquest mite, però el cyberpunk es per mi una des les branques menys estimades de la ciència ficció.
  • Caballo de Troya – Juan José Benítez: 34% llegit. Pàgina 294/849. El principi de novel·la es com un joc de pistes bastant al estil Dan Brown i per això m’ha enganxat, més endavant comença a entrar en matèria i s’inventa una teoria científica on llença per terra tota la física tal i com la coneixem avui en dia per tal de justificar el funcionament del seu invent, com que es ciència ficció ens ho creiem i punt, per tan tot el munt de pàgines que serveixen per justificar una nova manera d’entendre la física de partícules potser no caldria, fins hi tot parlen d’ordinadors quàntics, realment el senyor Benítez té molta imaginació comptant que es tracta d’un llibre de l’any 1984. Però bé, tot això es només la introducció del llibre, l’argument de veritat es centra en un viatge al passat per tal de descobrir com van ser els últims dies en vida de Jesús, i aquí es on es presenta un Jesús molt donat a repartir pau i amor i gens partidari del tema església, podeu comptar que aquesta visió no li va fer massa gràcia a la església. El problema amb aquest llibre es que no està pensat per mi, bé, ni per mi ni per altra gent que no conegui la bíblia, representa que si t’has llegit la bíblia sabràs com es van desenvolupar els fets abans de la passió de Crist i tal, i ens hauríem de escandalitzar al comprovar com la versió que ens explica el Benítez no concorda massa exactament, però com que no tinc ni idea de quina es la versió bíblia dels fets la veritat es que em deixa tot molt fred. A part, la vida dels jueus del segle I d.c. no m’interessa especialment, com a mínim tal i com està narrada en el llibre.

BCPP: Ricard

El post de llibres que realment estàveu esperant, els llibres abandonats per un servidor d’aquest 2016. Fa uns anys que tinc la costum de fer a finals d’any principis de l’any següent el post on parlo dels llibres que no he acabat de llegir, però donat que aquest any la xifra de llibres abandonats supera duplica la mitjana he optat per dividir el post en dos per no aclaparar als lectors del blog amb massa informació de llibres que no he pogut aguantar. Aquest increment en llibres abandonats també explica la lleugera baixada en el recompte de llibres llegits completament.

  • Stardust – Neil Gaiman: 36% llegit. Pàgina 70/194. Amb Neil Gaiman tinc una relació d’amor-odi, l’amor seria Buenos presagios i Neverwhere l’odi seria American Gods i el cementiri sense làpides. Stardust s’afegeix a la categoria de l’odi. La trama del llibre es aburridota, un pagès de poble del segle XIX entra en un mon de fantasia per buscar un estel fugaç per aconseguir l’amor d’una noia del poble. Em recorda en tot moment a un conte infantil i el protagonista es un patan (no he trobat una paraula més descriptiva), així no hi ha manera d’enganxar-se a la trama. Fins hi tot s’ha fet una peli puntuada al filmaffinity amb 6,6 que no tinc clar si veure o no.
  • Metro 2033 – Dmitri Glujovski: 36% llegit. Pàgina 219/603.Tal com inequívocament el seu nom suggereix Dmitri Glujovski es un escriptor rus. El seu llibre més famós es aquest Metro 2033 una distòpia total que ens situa en l’any 2033, uns 15-20 anys després d’una tercera guerra mundial on tot el planeta ha estat bombardejat per armes nuclears i els pocs supervivents han hagut de viure sota terra per evitar la mortal radiació. L’acció es situa a Moscou, de fet a sota Moscou, als túnels del metro on la societat s’ha organitzat en ciutats-estat amb nuclis a les estacions de metro, i recordeu que les estacions de Metro de Moscou són com palaus, una mostra. Com si el fet de viure sota terra alimentant-se de fongs i poca cosa més no fos prou dolent s’ha de sumar el fet que algunes estacions de la perifèria han rebut atacs d’uns misteriosos éssers negres. L’acció del llibre transcorre a través del punt de vista de Artyom, un jove bastant valent o inconscient, tot depèn de com es miri. El llibre està ple de noms d’estacions de metro que sonen a rus (perquè recordeu que es tracta del metro de Moscou), i tens dos opcions, intentar llegir-les o fer com jo i directament passar d’intentar recordar qualsevol nom, encara que les notes a peu de pàgina intentin culturitzar-te amb la geografia de la ciutat, pots ignorar-les també. Uns exemples: Sukharevskaya, Turgenevskaya, Tretyakovskaya, Marksistkaya, Trubnaya, Tsvetnoy Bulvar, Chekhovskaya, etc. Tots aquests i molts altres noms apareixen al llibre, no es que jo m’hagi inventat qualsevol paraula i li hagi afegit el sufix “aya” i ja està, si algú es habitual del metro de Moscou segur que reconeix aquest nom com qui reconeix Urquinaona o Passeig de Gràcia. El llibre no m’ha enganxat prou, trobo que per ser un llibre d’acció li falta acció, i per ser un llibre d’intriga li falten elements intrigants, no se si m’explico. Tampoc m’ha agradat gens tot aquest tema dels somnis amb significat ocult, els personatges visionaris perquè sí, i que el protagonista sigui algú “especial”.

BCPP: Xexu