Archive for the ‘Llibres’ Category

El post del recull de llibres llegits en el 2017 en el qual sempre quedo en evidència per lo curt que es en comparació la llista d’altres blogs, però tampoc es una competició, no…?

El 2016 vaig llegir 22 llibres, aquest 2017 només 14, l’any vinent només seran 8 o 9? Espero que no. Recordeu que aquí no apareixen els llibres que he deixat a mitges. La excusa principal d’aquest any es que els de ciència ficció i fantasia són totxos gegants. Tierras Rojas 632 pàgines, El Retorn del Cató 608, La guerra larga 512 pàgines, Los Heroes 792 pàgines, i suma i segueix. Llàstima que aquesta mateixa excusa ja la vaig dir l’any passat. Una vegada més els triomfadors han estat Pratchett i Abercrombie, suposo que a falta del primer hauré de seguir atentament les publicacions del segon. Si voleu visitar aquest mateix post de l’any anterior aprofiteu que es gratis 2016 (part 1, part 2).

BCPP: Eva

Anuncis

En el cast típic d’avui us presento els intents de lectura que no han arribat a bon port durant aquest passat 2017.

    • Los jardines de la luna – Steven Erikson: 11% llegit 91/803 pàgines. Aquest llibre es l’inici d’una saga de 10 llibres sobre un mon de fantasia i màgia ambientat en l’edat mitjana. Un gran imperi en guerra, uns quants mags, unes quantes fetilleres (vol dir “hechiceras”, però a mi em sona no se perquè a costureres…), grans exercits i un munt de pobres desgraciats camperols que moren simplement per estar al mig d’una guerra que ni els va ni els hi ve. M’he avorrit d’ell perquè suposo que ja m’he llegit un munt de llibres semblants, a més, aquests es d’aquells que estan massa plens de màgia pel meu gust, perquè una cosa es posar-hi algun drac i alguns no-morts, una altra es posar pel mig mags amb poders màgics amb límits de poder bastant difusos.
    • NOS4A2 – Joe Hill: 12% llegit 80/661 pàgines. Per una banda tenim una espècie de pederasta que recluta un imbècil per ajudar-lo a segrestar nens. Per l’altra tenim una nena que es capaç de retornar a un lloc del seu passat travessant una espècie de túnel espai-temporal. Com ajuntaran aquestes històries? Ni ho se ni m’importa perquè el llibre no m’ha enganxat. El llibre sembla que hagi estat escrit sense centrar-se gaire, l’autor va escrivint i explicant coses però realment li costa molt centrar-se en lo important, i comença a escriure diàlegs i accions i detalls i bla bla bla, però realment no passa res massa interessant, m’ha recordat una mica als totxos més grans del Stephen King, els llibres més curts va més al gra i passen millor. Llavors es quan he descobert que Joe Hill es fill de Stephen King.
    • Silmarillion J.R.R. Tolkien: 25% llegit 96/373 pàgines. Es un recull d’històries sobre la primera edat del mon en la Terra Mitja creada pel Tolkien. En aquesta primera edat apareix una espècie de deu que crea les races que ja coneixem, elfs, homes i nans, a part d’un munt de bitxos més. Però també apareix un enemic molt molt xungo, i també apareix un enemic secundari, menys poderós que potser us sona, un tal Sauron. El llibre està narrat en pla descriptiu de tot el què passa de la manera més infumable i soperiferament possible, encadenant noms i accions com si no hi hagués un demà, ni un sol diàleg, res que ho faci passar una mica més bé, tot amanit amb un llenguatge arcaic (més de mig segle endarrere). Hi ha guerres i batalles però no estan explicades amb detall ni veiem l’acció d’un protagonista clar, sinó que narren “xocs” entre el bé i el mal d’una manera poc clara on la terra es veu trastocada, massa màgia pel meu gust.
    • Al final del arco iris – Vernor Vinge: 23% llegit 108/464 pàgines. En un futur proper la gent portarà un ordinador integrat que li permetrà viure la vida amb una connexió permanent en un mon físic sobreposat amb tot d’elements de realitat virtual augmentada. El protagonista es un poeta que gràcies a la medicina moderna es recupera del seu alzheimer i ha d’adaptar-se a aquesta nova societat. Al final resulta que el que no s’ha sabut adaptar en aquesta societat he sigut jo, el pròleg crida l’atenció amb una trama fosca sobre publicitat subliminal molt potent però el llibre en si mateix es centra molt en la vida d’aquest poeta que resulta que s’ha comportat sempre com un imbècil i ara que es vell ningú es preocupa per ell. Per cert, ha guanyat els premis Hugo i Locus de 2007
Tierras Rojas – Joe Abercrombie

Tercer llibre de Joe Abercrombie que es situa en el mon de la trilogia de la Tercera Llei que no forma part de la trilogia però que compta algun personatge ja conegut i molts de nous i explica fets que transcorren després de la trilogia, la anterior novel·la va ser Els Herois i la anterior La millor venjança, però si voleu aquest llibre es pot llegir sense haver llegit cap dels anteriors i no us perdreu en res. Comencem amb l’argument, una família de grangers va a vendre la seva collita de blat al poble i quan torna descobreix que algú ha cremat la granja, ha penjat al masover i ha segrestat els dos nanos, la situació sembla tal qual una pel·lícula de venjança amb Clint Eastwood com a protagonista, i no anem massa equivocats perquè la dedicatòria del llibre va directament pel senyor Eastwood, per tan ens trobem en un western ambientat en un mon de fantasia, però en el fons es un western, això si, aquí encara no han inventat els revòlvers i els duels s’han de resoldre amb espasa i destral, d’aquesta manera tot queda més cru i salvatge, molt al estil Abercrombie. Terres àrides, caravanes de pioners, buscadors d’or, gent sense escrúpols, mercenaris, bandits, una espècie de tribu salvatge que recorda molts als indis americans, pobles que creixen massa de pressa on la llei encara no ha tingut temps d’arribar i on l’alcohol, el joc i les prostitutes són els passatemps oficials.

Personalment aquest es el llibre més fluix de tots els que he llegit d’aquest autor (aquest es el sisè, per tan queda clar que l’autor m’agrada), es possible que la culpa sigui de la temàtica en si mateix més que la història, el westerns no són fruit de la meva devoció. Com a punt a favor retrobem un protagonista de la trilogia de la Primera llei, no us diré quin. L’altra punt a favor es la manera de narrar d’aquest autor, no en va es el meu autor viu preferit de fantasia. Aquest baixada de nivell que he notat també pot venir influenciat en què el últim llibre seu que em vaig llegir, Els Herois, sigui un llibre molt i molt bo (possiblement el millor de tots els que he llegit de l’autor) i en comparació aquest que no ho és tan em sembli poca cosa. Ei, que si a vosaltres us agraden els Westerns no seré jo qui us aturi de llegir el llibre.

—Se lo ruego. No firme el documento. No tiene que ver con la guerra, sino con el asesinato.
—Una excelente diferencia para los que van a morir

—¿Arruga por la noche? Imaginaos un infierno barato. Y luego meted más putas en él.

—¿Qué vais a hacer? —preguntó Temple en voz baja.
—Hubo un tiempo en el que habría entrado a la carga, costara lo que costase, para hacer una carnicería. —Lamb se aclaró la garganta y levantó el vaso, entreteniéndose en mirarlo durante un instante—. Pero mi padre siempre decía que la paciencia es la reina de todas las virtudes. Un hombre tiene que ser realista. No hay más remedio.
—Entonces, ¿qué vais a hacer?
—Esperar. Pensar. Preparar. —Lamb apuró el licor y le enseñó los dientes al vaso—. Y después, una carnicería.

—¡Que gane el mejor! Y, por encima del rugido de la gente, oyó que Lamb decía: —El peor es el que siempre gana.

—Los perdedores son siempre los malos, Sworbreck. Los vencedores son los únicos que pueden ser héroes.

—Si un mal combatiente te clava una lanza, estarás tan muerta como si te la hubiera clavado uno bueno.
—Entonces, que no te la claven.
—Veo que eres una mina de buenos consejos.

¡Y esta noche lo celebramos! Esta noche bebemos, cantamos y nos vamos de parranda, como corresponde al triunfo que en nada desmerece del que recibían los héroes de antaño! —Más aplausos, abrazos fraternales y palmadas en el hombro. Temple se preguntó si los héroes de antaño habrían celebrado el despeñamiento de unas pocas docenas de ancianos desde lo alto de un acantilado. Lo más probable era que sí. Así son los héroes.

Nota: 6/10

A Tot Vapor – Terry Pratchett

Au, ja està, ja m’he llegit tots els llibres de Mundodisco! Ja no té sentit la meva vida? Mmmm si que en té, algú ha de cuidar de Pons’s Blog… Aquest es l’últim llibre de la saga de la revolució Industrial dels quals els seus últims tres llibres coincideixen amb la saga Moist von Lipwig, en total serien cinc i cadascun està protagonitzat per algun invent revolucionari que canvia la societat: Imágenes en acción (el cinema), La verdad (La premsa), Cartas en el asunto (El sistema postal), Dinero a mansalva (El sistema bancari) i A Todo Vapor (El ferrocarril). En aquesta quarantena novel·la de Mundodisco un enginyer espavilat aplica la màquina de vapor per fer una locomotora, veient els canvis que aquesta tecnologia comportarà el Patrici envia el seu “home per a tot” Moist von Lipwig a fer-se càrrec de la companyia de ferrocarril.

La primera part del llibre tracta sobre les dificultats d’introduir una tecnologia nova en una societat existent, més tots els problemes tècnics de la construcció i desenvolupament de la tecnologia en si mateixa, en la segona part el conflicte subjacent amb una certa comunitat serà el catalitzador per impulsar la propaganda final que el ferrocarril realment tampoc necessitava i dotar de més acció una trama ja prou activa però sempre va bé com a excusa per fer aparèixer cameos dels nostres personatges preferits. La temàtica subjacent de la novel·la es el racisme i la por de la societat als canvis, una mica el que sempre toca aquesta saga de la revolució industrial. Dintre dels Pratchett es dels normalets, això vol dir que dintre de les novel·les de fantasia en general es de lo millor que et pots trobar. No té nota al imdb ni al filmaffinity perquè això es un llibre coi!

Així són els trasgos:

Del Crepúsculo la Oscuridad se encogió de hombros como solo podía hacerlo un trasgo. El efecto visual era el de un paquete de serpientes bailando.

Adora Belle bajó la vista para contemplar un rostro que solo un batallón de madres frenéticas podría amar.

Així es el patrici:

Yo, señor Mustachen, soy un patrono sumamente ejemplar y comprensivo. Lo demuestra la circunstancia de que su cabeza todavía repose bien visible sobre sus hombros, a pesar de que podría estar en, bueno, en tantísimos otros lugares, ya me entiende.

—¿Qué sabemos del señor Stibbings? ¿Es alguna clase de experto en inmoralidad?
—¿El de Gravilla Suelta, milord? Sé de buena tinta que tiene una amante muy joven, señor. Una señorita que antes trabajaba en el Conejito Rosa, donde estaba muy bien considerada, creo.
—¿En serio? Todo un experto, pues. —Vetinari suspiró y continuó—: Aunque por supuesto, no creo atribución mía supervisar la vida privada de mi pueblo.
—Milord —señaló Drumknott—, como tirano eso es exactamente lo que hacéis.
Vetinari le dedicó una mirada que no llegaba a emplear una ceja alzada pero que daba a entender que podía llegar a darse si el receptor de la mirada forzaba su suerte.

Un tal capitán Pendiente está muy preocupado por los gases nocivos que rodearán las vías de tren. —Lord Vetinari cerró el periódico de golpe y exclamó—: El pueblo de Ankh-Morpork ya está acostumbrado a los gases nocivos. Son su derecho de nacimiento. No solo están acostumbrados, sino que insisten discretamente en emitir más.

Cuando eche mano usted de un periódico quizá repare en una pequeña disculpa firmada por el director del Times en la que explica que se ha eliminado el crucigrama, ya que la autora se toma una temporada de descanso motivada por las presiones que supone mantener un estándar de pasatiempos resolubles pero aun así lo bastante exigentes. Por supuesto, tengo por norma no regodearme, pero me temo que esa mujer ha encontrado la horma de su zapato. Encargaré a Drumknott que le haga llegar una caja de bombones, de parte de un admirador secreto. ¡Al fin y al cabo, soy generoso en la victoria!

—Tengo que preguntárselo, señor. ¿Por qué hay que hacerlo así? Vetinari sonrió.
—¿Sabe guardar un secreto, señor Mustachen?
—Ya lo creo, señor. He guardado muchos.
—Fantástico. La cuestión es que yo también. No necesita saber por qué.

Així són les notes a peu de pàgina:

El término «aliciente» exige que la persona que lo pide se frote el índice y el pulgar con picardía, usted ya me entiende, jefe.

Així són les descripcions:

Cuando llegaron a la terminal de Quirm, los recibió la forma extremadamente grande del sargento Detritus de la Guardia de la Ciudad de Ankh-Morpork, que montaba guardia ante la Traviesa de Hierro blandiendo su Pedacificador, un arma que, por decirlo de alguna manera, funcionaba al por mayor.

El castillo de lady Margolotta tenía algo de inevitable. Cuando las grandes puertas de madera se abrían con lentitud, chirriaban todas las bisagras. Al fin y al cabo, había que cuidar las apariencias y la ambientación. ¿Qué clase de vampiro viviría en un castillo que no chirriase y crujiera cuando se esperaba?

Las plantas tropezadoras eran como las plantas rodadoras, solo que menos atléticas. Ese dato contiene todo lo que hace falta saber acerca de Slake.

Altres:

No se preocupe, señor Mustachen, tiene instrucciones expresas de no matarle… hoy. Húmedo tomó buena nota y se volvió para echar un último vistazo rápido a Disgusto, que inventó una mala cara nueva solo para él, un recordatorio de que había muchas, muchísimas cosas dolorosas que podían hacérsele a una persona sin llegar a matarla.

Slake era uno de esos lugares, pensó Húmedo, que se ponen en los mapas porque resulta embarazoso dejar huecos en blanco.

El señor Simnel ha dejado claro que, aunque es fácil lidiar con la estupidez, la imbecilidad profunda es dificilísima de eliminar. Me pregunto cuántos crímenes atroces se habrán perpetrado justo después de que una persona bienintencionada dijese ‘yo solo…’”.

Nota: 7/10

El Retorn del Cató – Matilde Asensi

Recordeu el Últim Cató? Doncs aquest es la segona part. La nostra protagonista i narradora es la Ottavia una italiana casada amb un Egipci que viuen a Toronto i son rotllo arqueòlegs. La trama comença quan els hi comuniquen que han trobat una carta que parla d’uns ossaris amb mitja dotzena de germans de Jesús, si aquell que en teoria havia nascut d’una verge, deu ni do lo prolífica que va ser la dona per ser verge, eh? L’objectiu serà trobat aquests ossaris.

La protagonista es una dona pija i molt finolis, no la recordava tan pàmfila en el llibre anterior, no demano que sigui una Indiana Jones, però una mica més aventurera no estaria malament, d’acord que es una rata de biblioteca, però que s’escandalitzi cada vegada que trobi una tela d’aranya es ridícul, també es ridícul el seu comportament adolescent respecte a les relacions sentimentals dels altres, i no comentaré més per no espatllar par de la trama, però ja us dic, ridícul. El llibre es entretingut però sense més, la veritat tinc bastant més bon record de la primera part. Aquest llibre es un estil al Dan Brown, però menys flipat en general, aquí no hi ha dolents tan dolents que volen destruir el mon, però també té moments força exagerats no patiu (com certa tomba amb un nombre ingent de trampes mortals que funcionen amb… sorra), però en la comparació surt perdent, els Dan Brown són tan exagerats que tenen un to auto-paròdic, a més estan escrits amb cliffhangers (em falta vocabulari català) constants, Robert Langdon em cau millor que Ottavia Salina, què hi farem, a part que aquí no hi ha masses girs imprevist, va avançant la investigació força lineal, ara cap aquí ara cap allà però sense masses sorpreses, no us dic totes les sorpreses que jo hi hauria posat perquè llavors si us llegiu el llibre ja sabreu que no apareix cap d’elles.

Nota: 6/10

La guerra larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter

Recordeu la Terra Llarga? Doncs llegiu el CT2516, ja ho heu fet? Si? No, no ho heu fet, no m’enganyeu! El cas es que aquesta es la continuació d’aquell llibre i ens mostra què passa després de 10 anys a la vida del nostre protagonista Joshua (nom molt repel·lent). Si no heu llegit el primer llibre no té cap sentit que us llegiu aquest. I si heu llegit el primer llibre aquest us agradarà igual, o potser una mica menys perquè hi ha menys misteri a canvi d’una mica més d’acció i sentit comú.

El llibre comença amb problemes d’interacció entre els humans i els trolls, i també amb problemes entre els humans de la Terra Datum (La Terra on vivim) i els humans colonitzadors. Després la Sally en Joshua i d’altre gent viatgen amunt i avall entre les terres, també apareix una capitana d’una Twain força racional posant una mica d’ordre i una nena molt llesta que va cap a l’est molt ràpid amb un xinesos. Hi ha un Trolls que fugen perquè el govern de la Terra Datum no els hi agrada perquè es molt controlador, però realment a qui li agrada el govern? I més si es tracta d’un govern que només vol cobrar impost i no et proporciona cap benefici, millor viure tranquilament uns centenars de milers de mons més enllà.

El llibre en si mateix es un estudi del què passaria en el cas impossible que poguéssim saltar a altres terres en univers paral·lels, com es comportarien els governs dels diferents països, les multinacionals, la “gent normal”, com canviaria el comerç, la industria, les matèries primes, la religió, etc. Em queda la tercera part de la trilogia (hi ha quatre parts, per tan una tetralogia), però francament no tinc masses ganes de llegir-la, se que serà pseee, i total la història d’aquest llibre ja queda suficientment tancada. Es el típic cas de bona idea, que està ben escrita però que té una trama que no enganxa perquè la acció no porta a un propòsit definit.

«Y una mierda», pensó. Los tiempos habían cambiado. Él había cambiado. Su deber lo reclamaba allí donde estaba, con su familia, en su hogar, en aquel pueblo que había cometido la imprudencia de elegirlo alcalde.

He aprendido mucho. Cosas como que un jardín parece mucho menos ornamental si eres tú quien tiene que recoger las hojas. A manejar una escoba, tarea que requiere cierta pericia a dos manos y una especie de estrategia bamboleante de conservación de la energía. Y es extraordinaria la cantidad de esquinas que se descubren en el mundo. Una paradoja pandimensional, tal vez.

—En el breve espacio de tiempo que ha pasado al mando del Benjamin Franklin ha tratado la nave como si fuera su propiedad personal, rebasando con creces los parámetros, ya de por sí laxos, de sus órdenes. Hablando en plata, se ha ido inventando las reglas de enfrentamiento sobre la marcha. No solo eso, sino que ha permitido que unas criaturas posiblemente peligrosas corran libres por la nave.
—Sí, señor.
—Con el resultado de incidentes como la humillación del pobre Ed Cutler, hace un momento, a propósito de un troll.
—Sí, señor. El almirante sonrió.
—Bien hecho, Maggie.

Nota: 6/10

Los Heroes – Joe Abercrombie

El que hageu llegit la trilogia de la primera llei (La veu de les espases, Abans que els pengin, El últim arguments dels reis) ja sabreu com escriu Abercrombie, els que encara no ho hageu fet no se què coi espereu. Els Herois no forma part de la trilogia perquè sinó es tractaria d’una quadrilogia, però com que quadrilogia sona malament (fins hi tot el auto-corrector em suggereix que en realitat vull dir “quadrilonga“) direm que aquesta novel·la continua la història, no vull dir que sigui necessari haver-se llegit la Primera Llei abans de passar a llegir Els Herois però si que millora la experiència, ja que alguns dels personatges de la trilogia els tornem a trobar com a secundaris en aquest llibre, tot un plaer el retrobament en el cas de la majoria, i qui sap si algun dels morts fins hi tot ressuscita. La millor venjança es un altre llibre de Ambercrombie del mateix mon que queda fora de la trilogia però que cronològicament passa entre els tres primers i aquest. El mon de fantasia es totalment fictici però en ell no apareix la màgia per enlloc, per tan no veurem deus ex machina exagerats en els quals dius “per favor! això s’ho ha tret de la màniga perquè ho necessitava per justificar tal cosa!”. Si us heu llegit la trilogia de la primera llei descobrireu que els dos llibres tenen un final força semblant, quan tota la acció ha acabat es quan realment es mostra quins són els autèntics interessos que hi ha darrera d’aquesta guerra i qui mou els fils perquè les coses vagin com van, i fins aquí puc explicar. Cap dels narradors d’aquest llibre havia sigut protagonista de llibres anteriors, però si que alguns d’ells apareixien com a secundaris, igual que personatges més principals d’anteriors llibres apareixen aquí com a secundaris, els narradors (tres per cada bàndol amb posicions i rangs molt dispars) són:

  • Coronel Bremer Dan Gorst: Observador reial de la Guerra del Nord i antic Primer Guàrdia del rei. Es un un personatge cínic i desgraciat que veu que està envoltat d’inútils, i es possiblement el millor lluitador de l’exercit de tota la Unió.
  • El caporal Tunny: Soldat del primer regiment, veterà que coneix com funciona la guerra i per això s’escaqueja tan com pot, està al comandament de cinc soldats novells.
  • Finree dan Brock: Ambiciosa esposa del Coronel Brock i filla del Mariscal Kroy, ho veieu com les dones també tenen cabuda en una guerra?
  • Beck: Un jove agricultor que té moltes ganes d’allistar-se al exercit del nord però un cop hi arriba i descobreix com funciona s’arrepenteix totalment.
  • Príncep Calder: El fill menor de Bethod, sembla ser l’únic personatge important del nord que no està interessat en lluitar, sap que les guerres no generen beneficis ni tan sols pels vencedors. Té molts més enemics que amics.
  • Curnden Craw: Un dels capitans més experimentats de l’exercit del nord, cada vegada té menys ganes de lluitar. Intenta fer el correcte, però hi ha moltes situacions on es difícil saber què és lo correcte.

La trama del llibre es centra bàsicament en una guerra entre dos bàndols, els del nord i els del sud, lo bo es que els protagonistes del llibre i narradors de la història es troben repartits entre els dos exercits rivals d’aquesta manera coneixem com funciona un bàndol i com funciona l’altre, per tan, en principi sentim empatia cap als dos bàndols i no podem triar quins son els bons i quins els dolents, per tan des d’un principi sabem que acabarem decebuts perquè un dels dos acabarà perdent. En un costat hi ha personatges cruels, en l’altre també, en un bàndol hi ha persones incompetents, en l’altre també, un bàndol té les seves raons per lluitar, l’altre també, però en cap dels dos casos son raons per justificar una guerra, com totes les guerres vaja. Per una banda hi ha un exèrcit ordenat i quadriculat al estil de les legions romanes, per l’altra un exèrcit de salvatges nòrdics agrupats en clans que compensen la falta de disciplina militar amb força bruta i compten amb varis personatges pràcticament llegendaris com El extraño que llama i Whirrun de Bligh per insuflar-los moral.

Per mi Joe Abercrombie es actualment el millor escriptor de fantasia des de que va morir Terry Pratchett. Patrick Rothfuss podria rivalitzar amb ell si aquest acabés d’una punyetera vegada la crònica de l’assassí de reis, però sembla que mai ho farà. I pel què fa al George Martin, què dir, per mi ja no es un escriptor, es un productor més de la sèrie Game of Thrones, es vox populi que es morirà d’un infart abans d’acabar la saga de llibres. Podem trobar altres bons escriptors de fantasia com Brandon Sanderson, però cap d’ells està per mi al nivell de Abercrombie. Abercrombie es capaç de crear uns personatges molt humans, tan humans que no n’hi ha cap de bo, com a molt podem esperar trobar personatges que no són dolents de manera gratuïta, en un mon tan perillós com aquest els protagonistes faran el que faci falta per sobreviure un dia més, i moltes vegades “el què faci falta” no serà precisament maco de veure. Gràcies a Martin la fantasia actual ha superat la etapa que el protagonista ho passa malament però no pot morir, aquí en qualsevol moment sense que t’ho esperis el teu personatge preferit pot anar a criar malves. Tot el llibre es centra gairebé únicament en una guerra, què dic una guerra, en una sola batalla! Tres dies de batalla, com s’ho fa l’autor per tal de passar-se 800 pàgines parlant sobre una batalla i no avorrir gens ni mica? Jo tampoc ho se, però ho aconsegueix perquè cada capítol es interessant, cada personatge té el seu què, es un crack aquest home! Abercrombie descriu com es la guerra tal com es, amb tots els seus horrors, traïcions, pors i ambicions, però no amb llargues descripcions sinó amb les accions i reflexions vistes de de sis punts de vista diferents que engloben la perspectiva d’una batalla, punts de vista on veurem l’acció en primera persona, d’aquesta manera sempre es més impactant. Segurament no es un llibre per estomacs sensibles ni ments impressionables però a mi m’ha encantat.

Craw sabía, gracias a su tremenda experiencia, que las guerras eran en un noventa y nueve por ciento aburrimiento, donde normalmente uno sufría además frío y humedad, hambre y enfermedad, y frecuentemente acababa teniendo que subir a una colina algo metálico de gran peso, y en un uno por ciento el terror más absoluto.

El momento de la muerte siempre coge a la gente por sorpresa, incluso cuando lo ven venir. Siempre creen que son especiales y, de algún modo, esperan que llegue un indulto. Pero no hay nadie especial.

Apoyó a su grupo. Luchó bien y murió muy mal, a hachazos, por defender un terreno que no valía nada.

Cuando un hombre muere en tiempos de paz, todo son lágrimas y cortejos funerarios, y los amigos y vecinos se ofrecen mutuamente consuelo. Pero si un hombre muere en tiempos de guerra, tiene suerte si consigue que lo entierren bajo suficiente barro como para que deje de apestar.

—Mañana por la mañana, las tres divisiones se hallarán en posición —aunque una de ellas estaba destrozada y las otras dos estarían agotadas por haber marchado toda la noche—. Contamos con la ventaja de ser muchos más. —¡Sí, los aplastaremos bajo el peso de nuestros cadáveres!—. La razón está de nuestro lado —me alegro por ti, porque yo de lado no puedo ponerme, ya que tengo un enorme moratón en el costado. No obstante, el resto de los oficiales parecieron animarse al escuchar esas perogrulladas. Como pasa a menudo con los idiotas.

Lo correcto —susurró de nuevo. Qué agradable sería que por una vez lo correcto y lo seguro coincidieran. Pero Craw supuso que la vida no estaba concebida de esa manera.

Su Augusta Imbecilidad: ¿Quiere oír la verdad? A causa de la deliberada torpeza de esos viejos villanos que conforman el Consejo Cerrado, su ejército se está descomponiendo. Desmenuzándose con el arrogante descuido propio de un perdulario empeñado en derrochar la fortuna de su padre. Si fuesen los consejeros del enemigo, difícilmente podrían hacer más para frustrar los intereses de Su Imbecilidad en el Norte. Incluso usted podría hacerlo mejor, lo cual ciertamente es la acusación más cruel de la que soy capaz. Habría sido más honorable subir a bordo de una flota a nuestros hombres en Adua y despedirles con lágrimas en los ojos para luego, simplemente, prender fuego a esos barcos y enviarlos al fondo de la bahía.

No recibió ningún aplauso, pero supuso que se había ganado su confianza lo suficiente como para no recibir una cuchillada en la espalda antes de que la batalla hubiese terminado. Y, con ese tipo de gente, era lo máximo que podía esperar. Al menos, había dado la cara y había hecho una cosa merecedora de formar parte de las canciones. Al menos, había hecho reír a los hombres de su padre. A los hombres de su hermano. A sus hombres. Antes de que los masacraran a todos.

—Muchachos, éste de aquí es el famoso cabo Tunny, uno de los oficiales que lleva más tiempo sirviendo en la división del general Jalenhorm. Un veterano que ha sobrevivido a la Rebelión de Starikland, a la Guerra Gurka, a la última Guerra del Norte, al Asedio de Adua, al desagradable conflicto que ahora nos ocupa y a ciertos periodos de paz que habrían matado de aburrimiento a alguien con una mente más aguda. Ha sobrevivido a las prisas, a la suciedad, al hacinamiento, a los escalofríos otoñales, a las caricias de los vientos del Norte, a los zarandeos de las mujeres sureñas, a marchas de miles de kilómetros, a muchos años de comer las raciones de Su Majestad e incluso a unas pocas batallas para hallarse… sentado ante ustedes ahora.

—¿En eso consiste la generosidad de los Magos? ¿En oro nada más?
—¿Qué esperaba, una varita mágica? Esto no es un cuento infantil.

—Si cumple con su deber, todo irá bien.
—Sí, señor —aunque Retter se vio obligado a preguntarse cómo el mero hecho de cumplir con su deber iba a detener una flecha. O una lanza. O un hacha.

Nota: 8/10

BCPP: McAbeu