Archive for the ‘Llibres’ Category

Cánticos de la lejana tierra – Arthur C. Clarke
canticos-preview

Arthur C. Clarke, clàssic autor de ciència ficció conegut per 2001: Odissea espacial, Fi de la infància, Cita amb Rama, El martell de Déu, i molts altres llibres que (encara) no he llegit. A Càntics de la llunyana Terra ens trobem en un futur on la Terra ha deixat d’existir perquè el sol s’ha desestabilitzat i ha començat a fer-se nova. Per sort s’han enviat vàries naus colonitzadores al espai i s’han fundat algunes colònies. La història arranca quan la última nau que ha sortit de la Terra arriba a una tranquil·la colònia en un planeta que es pràcticament tot oceà menys tres illes. La vida de la colònia es pacífica i sense pràcticament cap incident, i l’arribada d’una nau plena de colons revolucionarà aquesta tranquil·litat, en teoria els colons estan de pas i només han vingut a repostar una mica de gel per tal de continuar el seu viatge. En aquest futur s’ha solucionat el problema del combustible necessari per fer funcionar les naus espacials però la galàxia continua sent enorme i les velocitats màximes no arriben més enllà de la meitat de la velocitat de la llum, per tan per desplaçar-se d’un lloc al altre s’ha de recorre a la hibernació.

La idea inicial de la novel·la es atractiva, però no se com va apareixent un romanticisme pel mig entre una local i un visitant de tal manera que la ciència ficció queda bastant en segon pla, si fins hi tot hi ha un trio amorós! La veritat no m’esperava això del senyor Clarke, es la primera vegada que m’ho trobo en un llibre seu. No tot es romàntic es clar, també hi ha una mica de drama amb alguna que altra mort inesperada, i també hi ha una mica de discussió ètica – filosòfica sobre la colonització de planetes, però tot i així no m’ha convençut massa. Ha tingut sort que el llibre no arriba a les 300 pàgines i que ja porto dos llibres abandonats aquest any que tot just comença i em sentia culpable per abandonar un tercer.

Una vez fue aceptado por todo el mundo que cualquiera que aspirara deliberadamente al cargo [de presidente] debía ser descalificado de manera automática, casi cualquier otro sistema podía servir, y el procedimiento más simple fue una lotería.

Nota: 5/10

Maton que soñaba con un lugar en el paraiso,El_135X220El pinxo que somiava amb un lloc en el paradís – Jonas Jonasson

Un llibre amb un títol així només pot ser de Jonas Janosson o d’algun del seu estil. En aquest llibre ens trobem amb un assassí que acaba de complir la condemna i es guanya la vida fent encàrrecs que consisteixen en apallissar a la gent, un recepcionista desmotivat i una pastora retirada que no creu en déu seran els seus managers.

L’estil de Jonas Jonasson es molt especial, si heu llegit l’avi que va saltar per la finestra o l’analfabeta ja ho sabreu, i Jonasson sempre segueix aquest estil, gent amb poc sentit comú que s’espavila per trobar oportunitats de negoci arriscades (quan no directament il·legals) però que sorprenentment funcionen, com a mínim durant un temps, i que sempre involucra a persones mentalment inestables que no saps mai per on et sortiran, invariablement els protagonistes es trobaran amb gent que se’ls vol carregar.

A mi m’agrada l’estil Jonasson, però reconec que després de dos llibres el tercer comença a estar molt vist tot això. Tot el llibre té un fons humorístic, però no res de l’altre mon, vas llegir perquè en cada curt capítol van passant coses i tens curiositat per saber com acabarà tot, però no es un llibre que enganxi, perquè al ser personatges tan poc seriosos poc et preocupa realment què els hi passi, tot i que saps que per nassos ha d’acabar bé. Per què els altres dos llibres d’en Janosson tenen un set i aquest un sis? Aquest es pitjor? No, simplement que ja se’m fa repetitiu, fos quin fos el que m’hagués llegit últim s’hauria emportat el sis. Potser aquest tercer es el menys fantasiós dels tres, ja que els protagonistes només fan que aprofitar-te de les ingenuïtat de la gent, i gent ingènua que es deixa prendre els calers n’hi hagut sempre. En resum, si ja heu llegit un Janosson ja sabreu que us trobareu, si no n’heu llegit mai cap podeu començar per aquest o podeu començar per un altre, dona igual, lo important es que feu el que feu no mireu mai la peli de l’avi que va saltar per la finestra.

Nota: 6/10

La vieja guardia – John Scalzivieja_guardia

La vella es guàrdia és una novel·la de ciència ficció (evidentment) escrita per John Scalzi, home que potser us sonarà si recordeu Redshirts del CT2414. L’argument ens situa en un futur on la terra ha aconseguit dominar els salts espacials i això li ha permès contactar amb altres civilitzacions extraterrestres, lamentablement sembla que hi ha hagut conflictes amb algunes d’aquestes civilitzacions, i això vol dir guerra. Tal i com les coneixem actualment les guerres són un desaprofitament de vides de joves soldats, per això en aquest futur s’ha pensat que seria millor desaprofitar la vida dels vells, que fet i fet ja estan a punt de finar i per tan no es perd gran cosa. Lamentablement un cos arrugat, decrèpit, amb els reflexes minvats i sense forces no es gaire útil en una guerra, però gràcies a una nova tecnologia que permet trasplantar la consciència dels vells en cossos clònics joves amb la força i agilitat de gent de 25 anys els vells es converteixen en soldats útils gràcies a la seva experiència, i així es com està formada la anomenada vella guàrdia que dona títol al llibre. I fins aquí us he espoilejat aproximadament el 15% inicial del llibre.

Si a vosaltres us donessin a triar entre acabar els vostres dies morint de vell a la Terra o bé la possibilitat de allargar la vostra vida en un cos jove amb la contrapartida d’haver de lluitar en una guerra espacial, amb què us quedaríeu? Penseu que la guerra es per una causa tan noble com la supervivència de l’espècie humana. Tot i que el llibre acaba amb un final més o menys tancat, la temàtica de la vella guàrdia continua amb Las Brigadas Fantasma, La Colonia Perdida, La Historia de Zoë, i la División Humana. De moment no tinc previst continuar amb la saga, però mai se sap si em vindran ganes de continuar-la. El llibre està bé, es entretingut, recorda bastant a altres novel·les anti-bèl·liques de ciència ficció clàssiques com Starship Troopers o La guerra interminable, al ser una novel·la més actual (2005) el futur sembla realment un futur, i la escriptura del segle XXI em sol passar més bé que la de la mitjans de segle XX, tot i així la novel·la tampoc aporta moltes idees que no haguem vist abans.

[El protagonista signa un document en el qual es declara mort]
—¿Así que alguien podría venir y matarme y eso no tendría ninguna repercusión legal?
—Bueno, no. Si alguien le asesina mientras está legalmente muerto, creo que aquí, en Ohio, podría ser juzgado por «molestar a un cadáver».

[Els instructors espacials militars fan servir els mateixos clitxés que els instructors militar terrestres]
—¡Por Cristo en patinete! —exclamó el sargento Antonio Ruiz después de mirar a los sesenta reclutas del pelotón, que permanecíamos más o menos firmes (eso esperábamos) en la pista del espaciopuerto de la Base Delta—. Está claro que ya hemos perdido la batalla por el maldito universo. Os miro y las palabras «tremendamente jodidos» saltan de mi puñetero cráneo. Si sois lo mejor que la Tierra tiene que ofrecer, es hora de que nos inclinemos y dejemos que nos metan un tentáculo por el culo.

Os puede parecer que es una especie de odio generalizado que siento hacia vosotros. Dejadme aseguraros que no es el caso. Todos fracasaréis, pero cada cual lo hará de un modo único, y por tanto os desprecio uno a uno.

Nota: 6/10

Segona part del post amb els llibres que he deixat a mig llegir aquest passat 2016, perquè la vida es massa curta per acabar els llibres que no agraden.

  • Neuromante – William Gibson: 15% llegit. Pàgina 44/291. Una de les principals i més famoses obres de cyberpunk, es un clàssic publicat el 1984. Però què voleu que us digui, el tros que em vaig llegir el vaig trobar molt caòtic, els personatges eren introduïts al mig de la narració sense cap presentació a dins d’una trama ja començada on ningú t’explica ben bé com funciona aquest distòpic mon futurista on la vida de la gent sembla que val ben poc. El vaig acabar abandonat perquè era incapaç de seguir un trama on el protagonista anava d’una banda a l’altra sense saber perquè feia cada acció. Que em perdonin els fans del cyberpunk per tenir tan poca paciència amb aquest mite, però el cyberpunk es per mi una des les branques menys estimades de la ciència ficció.
  • Caballo de Troya – Juan José Benítez: 34% llegit. Pàgina 294/849. El principi de novel·la es com un joc de pistes bastant al estil Dan Brown i per això m’ha enganxat, més endavant comença a entrar en matèria i s’inventa una teoria científica on llença per terra tota la física tal i com la coneixem avui en dia per tal de justificar el funcionament del seu invent, com que es ciència ficció ens ho creiem i punt, per tan tot el munt de pàgines que serveixen per justificar una nova manera d’entendre la física de partícules potser no caldria, fins hi tot parlen d’ordinadors quàntics, realment el senyor Benítez té molta imaginació comptant que es tracta d’un llibre de l’any 1984. Però bé, tot això es només la introducció del llibre, l’argument de veritat es centra en un viatge al passat per tal de descobrir com van ser els últims dies en vida de Jesús, i aquí es on es presenta un Jesús molt donat a repartir pau i amor i gens partidari del tema església, podeu comptar que aquesta visió no li va fer massa gràcia a la església. El problema amb aquest llibre es que no està pensat per mi, bé, ni per mi ni per altra gent que no conegui la bíblia, representa que si t’has llegit la bíblia sabràs com es van desenvolupar els fets abans de la passió de Crist i tal, i ens hauríem de escandalitzar al comprovar com la versió que ens explica el Benítez no concorda massa exactament, però com que no tinc ni idea de quina es la versió bíblia dels fets la veritat es que em deixa tot molt fred. A part, la vida dels jueus del segle I d.c. no m’interessa especialment, com a mínim tal i com està narrada en el llibre.

BCPP: Ricard

El post de llibres que realment estàveu esperant, els llibres abandonats per un servidor d’aquest 2016. Fa uns anys que tinc la costum de fer a finals d’any principis de l’any següent el post on parlo dels llibres que no he acabat de llegir, però donat que aquest any la xifra de llibres abandonats supera duplica la mitjana he optat per dividir el post en dos per no aclaparar als lectors del blog amb massa informació de llibres que no he pogut aguantar. Aquest increment en llibres abandonats també explica la lleugera baixada en el recompte de llibres llegits completament.

  • Stardust – Neil Gaiman: 36% llegit. Pàgina 70/194. Amb Neil Gaiman tinc una relació d’amor-odi, l’amor seria Buenos presagios i Neverwhere l’odi seria American Gods i el cementiri sense làpides. Stardust s’afegeix a la categoria de l’odi. La trama del llibre es aburridota, un pagès de poble del segle XIX entra en un mon de fantasia per buscar un estel fugaç per aconseguir l’amor d’una noia del poble. Em recorda en tot moment a un conte infantil i el protagonista es un patan (no he trobat una paraula més descriptiva), així no hi ha manera d’enganxar-se a la trama. Fins hi tot s’ha fet una peli puntuada al filmaffinity amb 6,6 que no tinc clar si veure o no.
  • Metro 2033 – Dmitri Glujovski: 36% llegit. Pàgina 219/603.Tal com inequívocament el seu nom suggereix Dmitri Glujovski es un escriptor rus. El seu llibre més famós es aquest Metro 2033 una distòpia total que ens situa en l’any 2033, uns 15-20 anys després d’una tercera guerra mundial on tot el planeta ha estat bombardejat per armes nuclears i els pocs supervivents han hagut de viure sota terra per evitar la mortal radiació. L’acció es situa a Moscou, de fet a sota Moscou, als túnels del metro on la societat s’ha organitzat en ciutats-estat amb nuclis a les estacions de metro, i recordeu que les estacions de Metro de Moscou són com palaus, una mostra. Com si el fet de viure sota terra alimentant-se de fongs i poca cosa més no fos prou dolent s’ha de sumar el fet que algunes estacions de la perifèria han rebut atacs d’uns misteriosos éssers negres. L’acció del llibre transcorre a través del punt de vista de Artyom, un jove bastant valent o inconscient, tot depèn de com es miri. El llibre està ple de noms d’estacions de metro que sonen a rus (perquè recordeu que es tracta del metro de Moscou), i tens dos opcions, intentar llegir-les o fer com jo i directament passar d’intentar recordar qualsevol nom, encara que les notes a peu de pàgina intentin culturitzar-te amb la geografia de la ciutat, pots ignorar-les també. Uns exemples: Sukharevskaya, Turgenevskaya, Tretyakovskaya, Marksistkaya, Trubnaya, Tsvetnoy Bulvar, Chekhovskaya, etc. Tots aquests i molts altres noms apareixen al llibre, no es que jo m’hagi inventat qualsevol paraula i li hagi afegit el sufix “aya” i ja està, si algú es habitual del metro de Moscou segur que reconeix aquest nom com qui reconeix Urquinaona o Passeig de Gràcia. El llibre no m’ha enganxat prou, trobo que per ser un llibre d’acció li falta acció, i per ser un llibre d’intriga li falten elements intrigants, no se si m’explico. Tampoc m’ha agradat gens tot aquest tema dels somnis amb significat ocult, els personatges visionaris perquè sí, i que el protagonista sigui algú “especial”.

BCPP: Xexu

Comença el 2017 i toca començar amb els posts recopilatoris de l’any anterior, però no patiu, no els posaré tots seguits per no cansar al personal. Com ja sabreu sóc dels pocs (únic?) que divideix la recopilació de llibres llegits durant l’any en dos, i no es precisament perquè llegeixi molt, simplement es perquè…. bé, no hi ha un motiu i ni falta que fa!

Els 13 llibres llegits durant la primera meitat de l’any (veure CT2424) sumats a aquests 9 fan un total de 22 llibres llegits, i contant que La mejor venganza es un totxo amb pàgines suficients per fer tres llibres surt a un parell de llibres llegit al mes. Estic content dels llibres llegits, pràcticament tot sisos i sets, dels quals els millors son Armada i La mejor venganza. Fent la comparació amb el 2015 any en el qual vaig llegir 25 llibres puc dir que segueixo més o menys constant.

BCPP: ÒscarAzAl

la-esfera-de-boltzmanLa esfera de Boltzmann – David Casas

La esfera de Boltzmann es una novel·la curta (140 pàgines) de ciència ficció ambientada en un futur no massa llunyà. Resulta que gràcies a un ordinador quàntic s’ha inventat una manera de reordenar un sistema tancat de tal manera que s’elimina la entropia respecte l’estat inicial del sistema. Es a dir, ens carreguem les lleis de la física tal i com les coneixem. En altres paraules, agafem una cuina, ho escanegem tot i fem un pastís, després fem un reset i tornarem a tenir els ingredients tal qual estaven abans de fer el pastís gràcies a que totes les molècules s’han ordenat segons l’estat quàntic inicial. Sembla màgia potagia però es ciència (ficció)! L’experiment important es realitzarà amb 3 científics i un periodista tancats dins d’un complex de sis sales totalment aïllat durant 2 mesos amb experiments amb resets diaris, a partir d’aquí saltaran asprors entre els protagonistes en un ambient tan limitat i fins aquí puc explicar.

Es una novel·la entretinguda que al ser curta salta directament a l’acció sense entretenir-se massa en presentar els personatges, directament els coneixem gràcies a les seves accions. Les explicacions sobre els processos físics que explica van des de de teories totalment demostrades i certes fins a especulacions totalment inventades per donar sentit a la història del llibre, a algun lector li pot tirar una mica endarrere, però donat que amb l’excusa de posar un periodista pel mig les explicacions són totalment de caràcter divulgatiu. No es un llibre que enganxi especialment, però al ser tan curt quan no t’has donat ni compte ja l’has acabat.

Nota: 6/10