Archive for the ‘Llibres’ Category

Reina roja – Juan Gómez-Jurado

Un inspector de policia basc que es bona persona però ha fet les coses sense seguir el procediment correcte serà utilitzat per protegir una investigadora fora de sèrie que està investigant un assassinat d’un noi molt important sense que tot això surti a la llum. Aquesta investigadora anomenada Antonia Scott forma part d’un projecte europeu de súper-investigadors d’elit anomenat “Reina Roja”, i no explico res més perquè qualsevol cosa extra podria arruïnar la gràcia del llibre. Només dir que tot bastant es flipat la veritat, però la “flipadesa” amb que ho explica enganxa força, de fet es el principal atractiu del llibre. Capítols curts amb finals intrigants, personatges que son uns cracs o van de cracs, recorda una mica a Dan Brown però sense ser estil Dan Brown, es un estil més directe, més cru, no tan americà, es complicat d’explicar però a mi m’ha agradat. Un ritme ràpid, un parell de personatges protagonistes amb carisma, un cas important, què més voleu?

El comisario tampoco quiso explicarle nada cuando Jon le preguntó por Mentor: —¿De dónde coño ha salido? ¿Del CNI? ¿De Interior? ¿De los Vengadores?

Nota: 8/10

Avui us porto el post de llibres abandonats que heu trobat a faltar des de fa un parell d’anys ja que en el 2018 no en vaig abandonar cap.

  • El rio de los dioses – Ian McDonald: 10% llegit 65 / 633 pàgines. Després de llegir més de 60 pàgines encara no m’he assabentat de què va el llibre. Hi ha un futur distòpic, hi ha robots amb intel·ligència artificial que es rebel·la, hi ha gent molt rica, molt pobre, hi ha algun assassinat, però el llibre no para de fer salts entre històries inconnexes que no atrapen per enlloc.
  • Espació revelación – Alastair Reynolds: 13% llegit 97/709 pàgines. Es una història de ciència ficció que costa una mica de seguir, tant per la gran quantitat d’avenços tecnològics, com per les diferents històries que es van succeint a la vegada, com pels salts temporals, com per la manera que té l’autor d’escriure. Per una banda una arqueòleg intenta descobrir perquè una antiga civilització es va extingir, per una altra una víctima assassina al seu assassí en una immensa nau, i per una tercera banda una assassina es capturada per algú per algun motiu que ja mai descobriré.
  • Detrás de sus ojos – Sarah Pinborough: 28% llegit 95/327 pàgines. No dieu que surti de la meva zona de confort i llegeixi coses diferents? Doncs això es molt diferent, tracta d’una secretaria que es penja del seu cap que es un psicòleg, aquest home està casat amb una dona, el qual tenen un matrimoni una mica estrany, en el sentit que la cosa no va bé. Resumint, drama de dones que es topen amb tios guapos i llests però que son uns fills de sa mare.
  • Heridas Abiertas – Gillian Flynn: 35% llegit 111/311 pàgines. Em vaig llegir Perdida de la mateixa autora (es va fer una peli i tot), però el seu segon llibre es força més fluix. Una reportera d’un diari de segona de Chicago va a investigar l’assassinat d’un parell de nenes en el seu poble natal de mala mort, allà es trobarà moltes xafarderies típiques de poble i poques respostes sobre els assassinats.

Aquests quatre llibres abandonats poden mig justificar la diferència amb els llibres llegits del 2018, o això m’agradaria pensar.

Avui toca un dels típics posts recopilació del què ha passat l’any passat. Llibres llegits en el 2019:

Vuit miserables llibres llegits en tot l’any! No arribo ni a llibre per mes! Per sota dels 10 llibres llegits l’any passat (CT2954). Pensar que no fa gaire, l’any 2016 vaig llegir 22 llibres, gairebé tres vegades més que aquest any! En aquest pas l’any vinent llegiré 5 llibres, i al 2021 possiblement ja no sabré ni llegir.

La quema de Cíbola – James S.A. Corey

Aprofitant que aquest desembre s’ha estrenat la quarta temporada de The Expanse (sempre em sona estrany això de posar “de The” però no puc treure el “The” perquè forma part del nom i sense el “de” sona estrany), he llegit el llibre que correspon als fets d’aquesta temporada Cibola crema. Què coi es Cibola? Ni idea, en tota el llibre no en parla. La sèrie continua allà on va quedar, recordeu que teníem la humanitat dividida en tres faccions, la Terra, Mart i els planetes exteriors, quan la tensió es màxima entre els tres es descobreix una “tecnologia” extraterrestre, doncs per dir-ho simplificadament la quarta temporada va sobre els problemes que sorgeixen al aprofitar aquesta tecnologia. Per resumir-ho sense espoilers es podria dir que la humanitat es una experta en buscar-se conflictes entre si mateixa, per sort el nostre protagonista James Holden intentarà posar pau a la galàxia una vegada més, se’n sortirà? Hauràs de llegir el llibre o veure la sèrie per saber-ho.

Passem a la valoració personal, doncs psee. Em cauen bé Holden Noami, Amos, Alex i els altres, però com a trama aquest quart llibre es el més fluix. No es nota que estigui en joc el destí del sistema solar com passava amb els tres primers, aquí està en joc la vida d’unes quantes persones, i que si moren en el fons la humanitat seguirà vivint igual. Segur que miro la quarta temporada de la sèrie, però sobre si seguir llegint o no ja ho veurem, vull dir que la sèrie ho fa prou bé com per poder-me estalviar els llibres, últimament em quedo sense temps i no faig res, ja s’han acabat les festes de Nadal?!

També he vist la quarta temporada de la sèrie, aprofito el mateix post comentar les diferències. El llibre es veu des la perspectiva de Basia (un colon del planeta), Havelock (el segon de la seguretat de la nau Israel), Elvi Okoye (una científica terrícola), Naomi i per suposat en Holden. A part del punt de vista d’aquestes personatges en la sèrie veiem més coses, per exemple la història dels pirates cinturonians, també tota la història dels contrabandistes a Mart no apareix res en el llibre. En el llibre Noami i Alex no baixen al planeta. Per alguna raó Basia i Lucia intercanvien els seus papers en la trama.

¿Alguna vez os da la sensación de que es el universo quien nos persigue? —A veces me da la sensación de que es el universo quien te persigue a ti —dijo Amos con una sonrisa—. Y me parto viéndolo.

—Luego —dijo Amos—, cuando te des cuenta de que deberíamos haber llevado estas cosas [armes pesades], me voy a reír de ti lo que no está escrito. Justo antes de que muramos, claro.

— Ahora ha ocurrido esto de la luna.
—¿Qué luna?
—La que se está fundiendo, capi —apuntilló Amos.
—Vale, esa. Lo siento. Tengo muchas cosas en qué pensar. No es algo que pueda controlar, así que intento olvidarlo para que no me afecte —dijo Holden. Luego añadió—: No tengo que hacer nada con el tema de la luna, ¿verdad?
—Por ahora, podemos limitarnos a dejar que los científicos sean quienes nos digan si tenemos que asustarnos —respondió Amos—. A mí me vale.

Nota llibre: 6/10
Nota 4a temporada: 6/10

Petirrojo – Jo Nesbo


Petirojo es un llibre d’investigació criminal, el qual es mou entre dos escenaris, el “present” any 1999 /2000 a Oslo i durant la segona guerra mundial en el front soviètic. En el present el protagonista es un inspector de policia que dispara (sense voler) contra un membre del servei secret dels EEUU i el re-col·loquen en un lloc on no faci nosa. En el passat el protagonista es un soldat noruec que lluita amb els nazis. El problema es quan la policia s’assabenta que algú ha comprar un rifle molt car i poc després comença a morir gent de manera violenta, cosa molt poc habitual en un país tranquil i civilitzat com Noruega.

Haig de reconèixer que m’he perdut una mica amb aquest llibre, llavors cap al final la cosa m’ha quedat més clara, per començar, el fet que siguin tots noms amb noruec fa que ni tan sols tingui clar si es un home o una dona, quin coi de nom es Sindre? I Juul? I Even? Això em despistava molt, i llavors hi ha un parell de personatges que per motius de trama son per dir-ho sense gaire espoilers una mica confusos de seguir. Resumint el llibre no està malament, però crec que estic descobrint que les novel·les d’investigació criminal per molts girs sorprenents que tinguin, en general no son el meu gènere preferit, però no estan malament per passar l’estona.

Nota: 6/10

Dies irae – César Pérez Gellida

La segona part del llibre Memento Mori. Aquí el nostre inspector de Valladolid anirà a Trieste a agafar un assassí en sèrie, mentrestant el psicòleg rus estarà pels Balcans explicant misèries de la guerra d’aquella zona ja que la va viure de primera ma quan treballava al servei de Rússia. L’assassí mata, que per alguna cosa es la seva feina, i el policia l’intenta agafar, que hi hagi una tercera part que tanqui la trilogia us pot fer pensar lo bé que fa la seva feina el policia… Mentrestant el psicòleg s’encarregarà de resoldre uns assumptes pendents de fa anys que tenia amb cert genocida de la guerra dels Balcans. Per suposat els camins d’aquestes tres persones s’acabaran creuant. Igual que passa amb el primer llibre, a falta d’un quart de llibre pel final hi ha un gir inesperat dels esdeveniments que et dona una empenta per acabar amb ganes el llibre. Resumint, el llibre entreté però no apassiona, igual que els seus personatges, que no cauen malament però el únic destacable dels tres es el psicòleg. Tercera i última part? Doncs suposo que si que caurà, però sense massa pressa.
Nota: 6/10

Memento mori – César Pérez Gellida

Perquè un a vegades es fot un cop al cap i acaba llegint llibres d’autors del país. Típic thriller d’investigació criminal. Un assassí en sèrie corre per Valladolid matant gent, i un inspector de policia l’haurà de pillar abans la ciutat no acabi despoblada. A diferència de la majoria de novel·les criminals aquí intercalen capítols amb el poli com a protagonista i el assassí com a protagonista, o sigui que gaire misteri per saber qui serà no hi ha… El assassí es el típic intel·lectual culte que va sobrat, que ho té tot planificat, sota control, li agrada la poesia i la música autèntica i menysprea la música popular actual. El inspector també es el tòpic home que només viu per treballar, es veu que això passa tant a Las Vegas com a Valladolid, per tant si us feu inspectors ja sabeu que us toca renunciar a la vostra vida personal.

Arriba un moment que el llibre deixa de ser tan tòpic i es amb l’arribada del psicòleg rus, per fi un personatge original i amb gràcia que ràpidament fa amistat amb el protagonista, l’arribada d’aquest home també coincideix amb uns moviments més agosarats dels assassí en sèrie, benvinguda saquejada en la història. Avís pels qui vulguin llegir-lo, es el primer llibre d’una trilogia de llibres, tot i això si voleu només llegir només aquest primer es pot fer, la història queda “feliçment” tancada si evites llegir-te el últim capítol; d’acord, si, hi ha algun punt obert, però lo principal està tancat. Jo tot i que si que he llegit el últim capítol no tinc problema en deixar-lo aquí de moment, més endavant pensaré si segueixo o no amb la resta de llibres, de moment canvio de temàtica. El assassí es tan tòpic que em cau fatal, i la meitat de capítols son protagonitzats per aquest home, malament en aquesta part, per contra el policia no em cau ni bé ni malament, i finalment i més important la trama en si mateixa m’ha agradat, té girs inesperats, tal i com un espera en una novel·la d’aquest tipus, i no son gaire forçats, tot i que si hi ha varis de moments de “justament ara, mira quina casualitat”. Ah si, se’m oblidava, representa que la part original del llibre es que a part d’alguns poemes el llibre està ple de lletres de cançons, representa que estan allà per ambientar i tal, em sap greu però ni les he llegit, de fet no em sap greu.

Nota: 6/10