Archive for the ‘Llibres’ Category

El Despertar del Leviatan – James S.A. Corey

Avui toca llibre de ciència ficció, concretament una space opera que es desenvolupa en el segle XXIII on la humanitat s’ha expandit pel sistema solar, bàsicament per Mart i pels asteroides del cinturó que hi ha entre Mart i Júpiter i alguna que altra lluna, creant d’aquesta manera tres faccions, els de la Terra, els de Mart i la gent del cinturó, els dos primeres son les grans potencies dominants, la Terra amb una gran quantitat de recursos, i Mart amb bastants recursos també però sobretot amb una tecnologia puntera, mentrestant els de cinturó tenen més aviat una guerrilla, tot i això no es que hi hagi una guerra, es més aviat una calma tensa. Veiem la trama des de dos punts de vista que van alternant-se entre capítols, per una banda el detectiu Miller de Ceres que investiga la desaparició d’una jove marciana, i per l’altra en Holden, el segon d’abord d’una nau de transport de gel. Serà un incident viscut pel propi Holden el què causarà una situació crítica que trastocarà aquesta calma en tot el sistema solar i fins aquí puc llegir.

La trama barreja moments d’investigació amb moments d’acció per tal de satisfer a tot tipus de lectors. I què dir dels personatges, el meu preferit es Holden perquè t’identifiques fàcilment amb ell com a persona que fa tot el què pot per fer el bé (això vol dir salvar la seva tripulació e intentar no causar més morts dels necessaris en el sistema solar), però reconec que l’inspector Miller també té el seu què, es més cínic i experimentat però té una mica de cacau mental, però en el fons, molt en el fons, es bon home, el què passa es que es massa expeditiu, tot això corre per un ambient espacial ben dissenyat, on es respecten les lleis de la física, per exemple, la acceleració de les naus es un problema per la salut dels seus tripulants, un altre exemple, el els cinturionians són més llargaruts que els que porten generacions vivint en un planeta degut a que han viscut en gravetats més baixes, tot i això hi ha moments que l’autor (autors, perquè de fet James S.A. Corey es un pseudònim el qual s’amaguen dos persones) es flipa, però se li perdona perquè la narrativa ho demana.

Basant-se en els novel·les (si, es tracta d’una saga de novel·les, de moment 7 publicades en anglès) que conformen la saga The Expanse s’ha fet una sèrie amb bastant bona acollida. De totes maneres el llibre es pot llegir com a novel·la individual ja que té un final relativament tancat. No se què més voleu que us digui, a mi m’ha agradat perquè es entretinguda i la trama enganxa. I res de trames secundàries protagonitzades per quinze-mil personatges, aquí hi ha dos històries en paral·lel i ja està. Si us agrada la ciència ficció es una lectura obligada, i si no us agrada doncs també però menys obligada, i per ser ciència ficció podríem dir que es curta, no arriba a les 600 pàgines, o com a mínim passa molt ràpidament. Jo segur que llegeixo la segona part però m’esperaré a que tradueixin la tercera part, no fos cas que la segona part enganxés massa.

Se solía afirmar que en Ceres no había leyes, sino policía. Miller no era trigo limpio, al igual que la capitana Shaddid. En ocasiones la gente se caía por esclusas de aire. A veces las pruebas desaparecían de los depósitos. No era tan importante que estuviera bien o mal como que estuviera justificado. Cuando uno se pasaba la vida en una burbuja de piedra con la comida, el agua y hasta el aire enviado desde lugares tan distantes que ni se podían ver con un telescopio, una cierta flexibilidad moral se hacía imprescindible.

—Señor Dowd —dijo Miller—, lo que estoy a punto de hacerle es, literalmente, el único buen momento del día para mí. Le estaría muy agradecido si se resistiera a la detención.

—¿Dónde nos lleva todo esto, Jim? —preguntó Naomi.
—¿Qué tal Venus? —sugirió Holden, en voz más alta y tensa de lo que esperaba—. En Venus no está pasando nada interesante.

—La general Sebastian vendrá a la recepción —dijo su secretaria personal—. Recuerde no preguntarle por su marido.
—¿Por qué? ¿No lo maté yo, verdad?
—No, señor. Pero se ha hecho público que tiene una aventura y la general está un poco sensible con el asunto.
—Ah, entonces a lo mejor quiere que lo mate.

Nota: 8/10

Anuncis

El post del recull de llibres llegits en el 2017 en el qual sempre quedo en evidència per lo curt que es en comparació la llista d’altres blogs, però tampoc es una competició, no…?

El 2016 vaig llegir 22 llibres, aquest 2017 només 14, l’any vinent només seran 8 o 9? Espero que no. Recordeu que aquí no apareixen els llibres que he deixat a mitges. La excusa principal d’aquest any es que els de ciència ficció i fantasia són totxos gegants. Tierras Rojas 632 pàgines, El Retorn del Cató 608, La guerra larga 512 pàgines, Los Heroes 792 pàgines, i suma i segueix. Llàstima que aquesta mateixa excusa ja la vaig dir l’any passat. Una vegada més els triomfadors han estat Pratchett i Abercrombie, suposo que a falta del primer hauré de seguir atentament les publicacions del segon. Si voleu visitar aquest mateix post de l’any anterior aprofiteu que es gratis 2016 (part 1, part 2).

BCPP: Eva

En el cast típic d’avui us presento els intents de lectura que no han arribat a bon port durant aquest passat 2017.

    • Los jardines de la luna – Steven Erikson: 11% llegit 91/803 pàgines. Aquest llibre es l’inici d’una saga de 10 llibres sobre un mon de fantasia i màgia ambientat en l’edat mitjana. Un gran imperi en guerra, uns quants mags, unes quantes fetilleres (vol dir “hechiceras”, però a mi em sona no se perquè a costureres…), grans exercits i un munt de pobres desgraciats camperols que moren simplement per estar al mig d’una guerra que ni els va ni els hi ve. M’he avorrit d’ell perquè suposo que ja m’he llegit un munt de llibres semblants, a més, aquests es d’aquells que estan massa plens de màgia pel meu gust, perquè una cosa es posar-hi algun drac i alguns no-morts, una altra es posar pel mig mags amb poders màgics amb límits de poder bastant difusos.
    • NOS4A2 – Joe Hill: 12% llegit 80/661 pàgines. Per una banda tenim una espècie de pederasta que recluta un imbècil per ajudar-lo a segrestar nens. Per l’altra tenim una nena que es capaç de retornar a un lloc del seu passat travessant una espècie de túnel espai-temporal. Com ajuntaran aquestes històries? Ni ho se ni m’importa perquè el llibre no m’ha enganxat. El llibre sembla que hagi estat escrit sense centrar-se gaire, l’autor va escrivint i explicant coses però realment li costa molt centrar-se en lo important, i comença a escriure diàlegs i accions i detalls i bla bla bla, però realment no passa res massa interessant, m’ha recordat una mica als totxos més grans del Stephen King, els llibres més curts va més al gra i passen millor. Llavors es quan he descobert que Joe Hill es fill de Stephen King.
    • Silmarillion J.R.R. Tolkien: 25% llegit 96/373 pàgines. Es un recull d’històries sobre la primera edat del mon en la Terra Mitja creada pel Tolkien. En aquesta primera edat apareix una espècie de deu que crea les races que ja coneixem, elfs, homes i nans, a part d’un munt de bitxos més. Però també apareix un enemic molt molt xungo, i també apareix un enemic secundari, menys poderós que potser us sona, un tal Sauron. El llibre està narrat en pla descriptiu de tot el què passa de la manera més infumable i soperiferament possible, encadenant noms i accions com si no hi hagués un demà, ni un sol diàleg, res que ho faci passar una mica més bé, tot amanit amb un llenguatge arcaic (més de mig segle endarrere). Hi ha guerres i batalles però no estan explicades amb detall ni veiem l’acció d’un protagonista clar, sinó que narren “xocs” entre el bé i el mal d’una manera poc clara on la terra es veu trastocada, massa màgia pel meu gust.
    • Al final del arco iris – Vernor Vinge: 23% llegit 108/464 pàgines. En un futur proper la gent portarà un ordinador integrat que li permetrà viure la vida amb una connexió permanent en un mon físic sobreposat amb tot d’elements de realitat virtual augmentada. El protagonista es un poeta que gràcies a la medicina moderna es recupera del seu alzheimer i ha d’adaptar-se a aquesta nova societat. Al final resulta que el que no s’ha sabut adaptar en aquesta societat he sigut jo, el pròleg crida l’atenció amb una trama fosca sobre publicitat subliminal molt potent però el llibre en si mateix es centra molt en la vida d’aquest poeta que resulta que s’ha comportat sempre com un imbècil i ara que es vell ningú es preocupa per ell. Per cert, ha guanyat els premis Hugo i Locus de 2007
Tierras Rojas – Joe Abercrombie

Tercer llibre de Joe Abercrombie que es situa en el mon de la trilogia de la Tercera Llei que no forma part de la trilogia però que compta algun personatge ja conegut i molts de nous i explica fets que transcorren després de la trilogia, la anterior novel·la va ser Els Herois i la anterior La millor venjança, però si voleu aquest llibre es pot llegir sense haver llegit cap dels anteriors i no us perdreu en res. Comencem amb l’argument, una família de grangers va a vendre la seva collita de blat al poble i quan torna descobreix que algú ha cremat la granja, ha penjat al masover i ha segrestat els dos nanos, la situació sembla tal qual una pel·lícula de venjança amb Clint Eastwood com a protagonista, i no anem massa equivocats perquè la dedicatòria del llibre va directament pel senyor Eastwood, per tan ens trobem en un western ambientat en un mon de fantasia, però en el fons es un western, això si, aquí encara no han inventat els revòlvers i els duels s’han de resoldre amb espasa i destral, d’aquesta manera tot queda més cru i salvatge, molt al estil Abercrombie. Terres àrides, caravanes de pioners, buscadors d’or, gent sense escrúpols, mercenaris, bandits, una espècie de tribu salvatge que recorda molts als indis americans, pobles que creixen massa de pressa on la llei encara no ha tingut temps d’arribar i on l’alcohol, el joc i les prostitutes són els passatemps oficials.

Personalment aquest es el llibre més fluix de tots els que he llegit d’aquest autor (aquest es el sisè, per tan queda clar que l’autor m’agrada), es possible que la culpa sigui de la temàtica en si mateix més que la història, el westerns no són fruit de la meva devoció. Com a punt a favor retrobem un protagonista de la trilogia de la Primera llei, no us diré quin. L’altra punt a favor es la manera de narrar d’aquest autor, no en va es el meu autor viu preferit de fantasia. Aquest baixada de nivell que he notat també pot venir influenciat en què el últim llibre seu que em vaig llegir, Els Herois, sigui un llibre molt i molt bo (possiblement el millor de tots els que he llegit de l’autor) i en comparació aquest que no ho és tan em sembli poca cosa. Ei, que si a vosaltres us agraden els Westerns no seré jo qui us aturi de llegir el llibre.

—Se lo ruego. No firme el documento. No tiene que ver con la guerra, sino con el asesinato.
—Una excelente diferencia para los que van a morir

—¿Arruga por la noche? Imaginaos un infierno barato. Y luego meted más putas en él.

—¿Qué vais a hacer? —preguntó Temple en voz baja.
—Hubo un tiempo en el que habría entrado a la carga, costara lo que costase, para hacer una carnicería. —Lamb se aclaró la garganta y levantó el vaso, entreteniéndose en mirarlo durante un instante—. Pero mi padre siempre decía que la paciencia es la reina de todas las virtudes. Un hombre tiene que ser realista. No hay más remedio.
—Entonces, ¿qué vais a hacer?
—Esperar. Pensar. Preparar. —Lamb apuró el licor y le enseñó los dientes al vaso—. Y después, una carnicería.

—¡Que gane el mejor! Y, por encima del rugido de la gente, oyó que Lamb decía: —El peor es el que siempre gana.

—Los perdedores son siempre los malos, Sworbreck. Los vencedores son los únicos que pueden ser héroes.

—Si un mal combatiente te clava una lanza, estarás tan muerta como si te la hubiera clavado uno bueno.
—Entonces, que no te la claven.
—Veo que eres una mina de buenos consejos.

¡Y esta noche lo celebramos! Esta noche bebemos, cantamos y nos vamos de parranda, como corresponde al triunfo que en nada desmerece del que recibían los héroes de antaño! —Más aplausos, abrazos fraternales y palmadas en el hombro. Temple se preguntó si los héroes de antaño habrían celebrado el despeñamiento de unas pocas docenas de ancianos desde lo alto de un acantilado. Lo más probable era que sí. Así son los héroes.

Nota: 6/10

A Tot Vapor – Terry Pratchett

Au, ja està, ja m’he llegit tots els llibres de Mundodisco! Ja no té sentit la meva vida? Mmmm si que en té, algú ha de cuidar de Pons’s Blog… Aquest es l’últim llibre de la saga de la revolució Industrial dels quals els seus últims tres llibres coincideixen amb la saga Moist von Lipwig, en total serien cinc i cadascun està protagonitzat per algun invent revolucionari que canvia la societat: Imágenes en acción (el cinema), La verdad (La premsa), Cartas en el asunto (El sistema postal), Dinero a mansalva (El sistema bancari) i A Todo Vapor (El ferrocarril). En aquesta quarantena novel·la de Mundodisco un enginyer espavilat aplica la màquina de vapor per fer una locomotora, veient els canvis que aquesta tecnologia comportarà el Patrici envia el seu “home per a tot” Moist von Lipwig a fer-se càrrec de la companyia de ferrocarril.

La primera part del llibre tracta sobre les dificultats d’introduir una tecnologia nova en una societat existent, més tots els problemes tècnics de la construcció i desenvolupament de la tecnologia en si mateixa, en la segona part el conflicte subjacent amb una certa comunitat serà el catalitzador per impulsar la propaganda final que el ferrocarril realment tampoc necessitava i dotar de més acció una trama ja prou activa però sempre va bé com a excusa per fer aparèixer cameos dels nostres personatges preferits. La temàtica subjacent de la novel·la es el racisme i la por de la societat als canvis, una mica el que sempre toca aquesta saga de la revolució industrial. Dintre dels Pratchett es dels normalets, això vol dir que dintre de les novel·les de fantasia en general es de lo millor que et pots trobar. No té nota al imdb ni al filmaffinity perquè això es un llibre coi!

Així són els trasgos:

Del Crepúsculo la Oscuridad se encogió de hombros como solo podía hacerlo un trasgo. El efecto visual era el de un paquete de serpientes bailando.

Adora Belle bajó la vista para contemplar un rostro que solo un batallón de madres frenéticas podría amar.

Així es el patrici:

Yo, señor Mustachen, soy un patrono sumamente ejemplar y comprensivo. Lo demuestra la circunstancia de que su cabeza todavía repose bien visible sobre sus hombros, a pesar de que podría estar en, bueno, en tantísimos otros lugares, ya me entiende.

—¿Qué sabemos del señor Stibbings? ¿Es alguna clase de experto en inmoralidad?
—¿El de Gravilla Suelta, milord? Sé de buena tinta que tiene una amante muy joven, señor. Una señorita que antes trabajaba en el Conejito Rosa, donde estaba muy bien considerada, creo.
—¿En serio? Todo un experto, pues. —Vetinari suspiró y continuó—: Aunque por supuesto, no creo atribución mía supervisar la vida privada de mi pueblo.
—Milord —señaló Drumknott—, como tirano eso es exactamente lo que hacéis.
Vetinari le dedicó una mirada que no llegaba a emplear una ceja alzada pero que daba a entender que podía llegar a darse si el receptor de la mirada forzaba su suerte.

Un tal capitán Pendiente está muy preocupado por los gases nocivos que rodearán las vías de tren. —Lord Vetinari cerró el periódico de golpe y exclamó—: El pueblo de Ankh-Morpork ya está acostumbrado a los gases nocivos. Son su derecho de nacimiento. No solo están acostumbrados, sino que insisten discretamente en emitir más.

Cuando eche mano usted de un periódico quizá repare en una pequeña disculpa firmada por el director del Times en la que explica que se ha eliminado el crucigrama, ya que la autora se toma una temporada de descanso motivada por las presiones que supone mantener un estándar de pasatiempos resolubles pero aun así lo bastante exigentes. Por supuesto, tengo por norma no regodearme, pero me temo que esa mujer ha encontrado la horma de su zapato. Encargaré a Drumknott que le haga llegar una caja de bombones, de parte de un admirador secreto. ¡Al fin y al cabo, soy generoso en la victoria!

—Tengo que preguntárselo, señor. ¿Por qué hay que hacerlo así? Vetinari sonrió.
—¿Sabe guardar un secreto, señor Mustachen?
—Ya lo creo, señor. He guardado muchos.
—Fantástico. La cuestión es que yo también. No necesita saber por qué.

Així són les notes a peu de pàgina:

El término «aliciente» exige que la persona que lo pide se frote el índice y el pulgar con picardía, usted ya me entiende, jefe.

Així són les descripcions:

Cuando llegaron a la terminal de Quirm, los recibió la forma extremadamente grande del sargento Detritus de la Guardia de la Ciudad de Ankh-Morpork, que montaba guardia ante la Traviesa de Hierro blandiendo su Pedacificador, un arma que, por decirlo de alguna manera, funcionaba al por mayor.

El castillo de lady Margolotta tenía algo de inevitable. Cuando las grandes puertas de madera se abrían con lentitud, chirriaban todas las bisagras. Al fin y al cabo, había que cuidar las apariencias y la ambientación. ¿Qué clase de vampiro viviría en un castillo que no chirriase y crujiera cuando se esperaba?

Las plantas tropezadoras eran como las plantas rodadoras, solo que menos atléticas. Ese dato contiene todo lo que hace falta saber acerca de Slake.

Altres:

No se preocupe, señor Mustachen, tiene instrucciones expresas de no matarle… hoy. Húmedo tomó buena nota y se volvió para echar un último vistazo rápido a Disgusto, que inventó una mala cara nueva solo para él, un recordatorio de que había muchas, muchísimas cosas dolorosas que podían hacérsele a una persona sin llegar a matarla.

Slake era uno de esos lugares, pensó Húmedo, que se ponen en los mapas porque resulta embarazoso dejar huecos en blanco.

El señor Simnel ha dejado claro que, aunque es fácil lidiar con la estupidez, la imbecilidad profunda es dificilísima de eliminar. Me pregunto cuántos crímenes atroces se habrán perpetrado justo después de que una persona bienintencionada dijese ‘yo solo…’”.

Nota: 7/10

El Retorn del Cató – Matilde Asensi

Recordeu el Últim Cató? Doncs aquest es la segona part. La nostra protagonista i narradora es la Ottavia una italiana casada amb un Egipci que viuen a Toronto i son rotllo arqueòlegs. La trama comença quan els hi comuniquen que han trobat una carta que parla d’uns ossaris amb mitja dotzena de germans de Jesús, si aquell que en teoria havia nascut d’una verge, deu ni do lo prolífica que va ser la dona per ser verge, eh? L’objectiu serà trobat aquests ossaris.

La protagonista es una dona pija i molt finolis, no la recordava tan pàmfila en el llibre anterior, no demano que sigui una Indiana Jones, però una mica més aventurera no estaria malament, d’acord que es una rata de biblioteca, però que s’escandalitzi cada vegada que trobi una tela d’aranya es ridícul, també es ridícul el seu comportament adolescent respecte a les relacions sentimentals dels altres, i no comentaré més per no espatllar par de la trama, però ja us dic, ridícul. El llibre es entretingut però sense més, la veritat tinc bastant més bon record de la primera part. Aquest llibre es un estil al Dan Brown, però menys flipat en general, aquí no hi ha dolents tan dolents que volen destruir el mon, però també té moments força exagerats no patiu (com certa tomba amb un nombre ingent de trampes mortals que funcionen amb… sorra), però en la comparació surt perdent, els Dan Brown són tan exagerats que tenen un to auto-paròdic, a més estan escrits amb cliffhangers (em falta vocabulari català) constants, Robert Langdon em cau millor que Ottavia Salina, què hi farem, a part que aquí no hi ha masses girs imprevist, va avançant la investigació força lineal, ara cap aquí ara cap allà però sense masses sorpreses, no us dic totes les sorpreses que jo hi hauria posat perquè llavors si us llegiu el llibre ja sabreu que no apareix cap d’elles.

Nota: 6/10

La guerra larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter

Recordeu la Terra Llarga? Doncs llegiu el CT2516, ja ho heu fet? Si? No, no ho heu fet, no m’enganyeu! El cas es que aquesta es la continuació d’aquell llibre i ens mostra què passa després de 10 anys a la vida del nostre protagonista Joshua (nom molt repel·lent). Si no heu llegit el primer llibre no té cap sentit que us llegiu aquest. I si heu llegit el primer llibre aquest us agradarà igual, o potser una mica menys perquè hi ha menys misteri a canvi d’una mica més d’acció i sentit comú.

El llibre comença amb problemes d’interacció entre els humans i els trolls, i també amb problemes entre els humans de la Terra Datum (La Terra on vivim) i els humans colonitzadors. Després la Sally en Joshua i d’altre gent viatgen amunt i avall entre les terres, també apareix una capitana d’una Twain força racional posant una mica d’ordre i una nena molt llesta que va cap a l’est molt ràpid amb un xinesos. Hi ha un Trolls que fugen perquè el govern de la Terra Datum no els hi agrada perquè es molt controlador, però realment a qui li agrada el govern? I més si es tracta d’un govern que només vol cobrar impost i no et proporciona cap benefici, millor viure tranquilament uns centenars de milers de mons més enllà.

El llibre en si mateix es un estudi del què passaria en el cas impossible que poguéssim saltar a altres terres en univers paral·lels, com es comportarien els governs dels diferents països, les multinacionals, la “gent normal”, com canviaria el comerç, la industria, les matèries primes, la religió, etc. Em queda la tercera part de la trilogia (hi ha quatre parts, per tan una tetralogia), però francament no tinc masses ganes de llegir-la, se que serà pseee, i total la història d’aquest llibre ja queda suficientment tancada. Es el típic cas de bona idea, que està ben escrita però que té una trama que no enganxa perquè la acció no porta a un propòsit definit.

«Y una mierda», pensó. Los tiempos habían cambiado. Él había cambiado. Su deber lo reclamaba allí donde estaba, con su familia, en su hogar, en aquel pueblo que había cometido la imprudencia de elegirlo alcalde.

He aprendido mucho. Cosas como que un jardín parece mucho menos ornamental si eres tú quien tiene que recoger las hojas. A manejar una escoba, tarea que requiere cierta pericia a dos manos y una especie de estrategia bamboleante de conservación de la energía. Y es extraordinaria la cantidad de esquinas que se descubren en el mundo. Una paradoja pandimensional, tal vez.

—En el breve espacio de tiempo que ha pasado al mando del Benjamin Franklin ha tratado la nave como si fuera su propiedad personal, rebasando con creces los parámetros, ya de por sí laxos, de sus órdenes. Hablando en plata, se ha ido inventando las reglas de enfrentamiento sobre la marcha. No solo eso, sino que ha permitido que unas criaturas posiblemente peligrosas corran libres por la nave.
—Sí, señor.
—Con el resultado de incidentes como la humillación del pobre Ed Cutler, hace un momento, a propósito de un troll.
—Sí, señor. El almirante sonrió.
—Bien hecho, Maggie.

Nota: 6/10