Archive for the ‘Llibres’ Category

Justicia Auxiliar – Ann Leckie

Justicia Auxiliar es un llibre de ciència ficció situat en el futur, un futur realment llunyà on un imperi gal·làctic es dedica a conquerir i annexionar planetes. Per tal de completar els procés d’assimilació té els “auxiliars” que són éssers que després de morts han estat “reactivats” gràcies a que passen a dependre d’una intel·ligència artificial que en controla un gran nombre, tot i així, els oficials de major rang continuen sent humans. La història es narrada des del punt de vista d’una aquestes intel·ligències artificials i porta dos històries en paral·lel, la primera en el present i una altra que passa 20 anys abans. En el passat la IA controla un munt d’auxiliars que formen part d’un creuer de batalla durant la assimilació d’un planeta, mentre que en el present la IA només controla un sol individu, què ha passat entremig?

En aquest futur els humans tenen sexe, vull dir que continua havent-hi mascles i femelles, però el comportament es tan igualitari que la IA té problemes per saber quan fer servir el article masculí i quan el femení, així doncs la majoria de vegades la protagonista / narradora es decantarà per fer servir el femení exceptuant les poques vegades que li confirmin que es tracta d’un home. Una altra característica especial es el sistema de classes entre la societat, que condiciona la part superior de la jerarquia militar, però sembla que aquest sistema està canviant. La societat que es mostra en la novel·la li dona molta importància als rituals, a les formes i a un munt d’aspectes protocol·laris que són d’allò més estranys que segons la meva opinió només fan que alentir el llibre amb la descripció de tots ells. A part hi ha un complicat sistema de castes que només fa que complicar les relacions. Les reaccions que comporten certs comportaments no acaben de quadrar massa amb lo que es habitual avui en dia perquè representa que en aquest futur es consideren ofensives coses que ara no ho són i a la inversa. També es força caòtic el fet que hi hagi entitats desdoblades en varis cossos, però el pitjor es que tothom menteix i canvia de bàndol com si res, al final ningú sap qui coi va amb qui.

Justicia Auxiliar ha guanyat no pocs premis: Hugo, Nebula, Arthur C. Clarke, Locus i BSFA, per tan pocs premis li queden per guanyar, el premi Pons al millor llibre (però això no passarà perquè primer de tot no es Pratchett i segon que el llibre no m’ha agradat massa) i poca cosa més. Personalment he trobat el llibre massa llarg per la història que vol explicar, la trama es perd massa explicant accions que fa la protagonista que no ens caldria saber, tan en el present com en el passat, es un continu “ a veure cap a on porta això, mmm val, sembla que a enlloc”. No es un mal llibre perquè es original pel fet de com funcionen les justícies auxiliars, però la història es poc àgil.

Diecinueve años, tres meses y una semana antes de que encontrara a Seivarden en la nieve, yo era una crucero de batalla que orbitaba alrededor del planeta Shis’urna.

Trabajé de cocinera, de portera y de piloto. Y elaboré un plan de acción. Me uní a una orden religiosa y gané una cantidad de dinero nada desdeñable. Y durante todo aquel tiempo solo maté a una docena de personas.

Nota: 4/10

Anuncis

Avui toca refregit del CT170, on parlo d’un llibre del genial Douglas Adams.

Qui es Douglas Adams? Doncs l’escriptor d’un dels llibres de ciència ficció més famós i divertit: “Guia del Autoestopista Galàctic“. Ja en vaig parlar en el seu temps en un post. Però es realment aquest home un escriptor d’un sol llibre? Doncs no… però casi xD L’altre dia en la biblioteca vaig veure un llibre seu, però estava a… a la secció de Biologia! com s’entén? un escriptor de ciència ficció fent un llibre de biologia? Doncs resulta que va anar de vacances amb un biòleg i va anar en busca de especies que s’estan a punt d’extingir. La gràcia del llibre es la manera pròpia que té aquest home de narrar els fets, heus aquí uns exemples del llibre “Mañana no estarán”.

La cobra india es, en el orden de causantes de muerte, la serpiente número 15 a nivel mundial. Las otras 14 están presentes en Australia.[…]
También están las arañas. La más venenosa es la que teje la llamada teleraña de embudo de Sydney, y muerde a unas 500 personas al año. Como muchas se morían, tuve que crear un antídoto para que no me dieran más la lata.

– Entonces, ¿Qué tenemos que hacer si nos muerde algún animal mortal? -pregunté.
Me miró y parpadeó, como si me considerara un perfecto imbécil.
– ¿Y a usted qué le parece? -dijo- Morirse, naturalmente. Si una cosa es mortal, es mortal.

Descubrimos que en Bali uno puede ganarse la vida señalando animales con el dedo. Primero hay que encontrar el animal y después hay que señalarlo con el dedo.
Si uno es un poco hábil, incluso puede ganarse la vida señalando con el dedo a la persona que señala con el dedo al animal.

Yo ni siquiera me enteré de que me hubiera abordado un ratero, lo que me alegra, porque sólo me gusta tratar con profesionales. El panadero intentó ponerme al corriente de lo ocurrido, pero mi francés Zaireño no estaba a la altura y me figuré que lo que quería era recomendarme los bollos de pasas, por lo que le dije que me pusiera seis.

Si usted coge Noruega, la estruja un poco, saca de ella todos los alces y renos, la proyecta a quince mil kilómetros de distancia en dirección al otro lado de la tierra y la llena de pájaros, habrá realizado un intento lamentablemente inútil porque ya hay quien se le ha adelantado. (Es refereix a Fiorland, en Nova Zelanda)

Es fácil imaginar qué ocurre cuando se introduce una especie continental en una isla. Viene a ser como meter a Al Capone, Genghis Khan y Rupert Murdoch en la isla de Wight: A los nativos no les quedaría ninguna posibilidad.

(Apareix una foto d’un home gran)
Este hombre nos dijo que era demasiado viejo para que lo fotografiásemos. No entendimos muy bien si se trataba de simple vanidad personal o si en Chino no querían que se supiese oficialmente que había gente muy vieja. Pese a todo, y tal vez obrando con excesiva rudeza, lo fotografiamos.

BCPP: McAbeu

Avui el post refregit del dimarts es basa en el CT140 i conté uns quants extractes del llibre El borracho moderno de Frank Kelly Rich.

– Normes alhora d’anar de copes: Exemples:
* Coses que no es poden dir després de prendre un xupito: “Ui, jo amb això m’emborratxo”, “Odio els xupitos” o “Ai que em puja el regust a la boca”.
* Un home no veu beu amb palleta. A no se que vulguis desprogramar-te el cervell o la cara.
* Si et prens un xupito l’acabes. Si no penses beure-te’l sencer, no haver començat.
* Tota persona que porti 3 o més copes a les mans té dret de pas.
* Si beus a la la feina, beu vodka. Es un alcohol que no deixa olor.

– Coses que ha de fer tot bon borratxo com a mínim una vegada: Exemples:
* Obrir i tancar un bar.
* Visitar la teva fabrica de cervesa o fabrica d’alcohol preferida.
* Compra, fabrica o roba una barra per instal·lar-la a casa.

– Símptomes per detectar si ets un borratxo autèntic: Exemples
* En tres bodegues diferents et senyalen i diuen “Amb la pasta d’aquest tio m’he comprat un iot”
* Sortir a prendre unes canyes implica despertar-se en una altra ciutat tres dies després.
* Sempre cuines amb vi, i a vegades fins i tot n’hi poses en el menjar.

– Argot alchòlic: Exemples:
* Lleig-bús: Misteriós autobús que s’emporta a tot els lletjos del bar i els substitueix pels seus cosins i cosines guapos. Sol arribar a partir de la desena copa.
* Fumero: Tipus de bar, en que en contra de totes les lleis, no solament està permès fumar, sinó que es aconsellable
* Gos rastrer: És aquell gos invisible que es posa entre les cames quant vas més o menys per la desena copa.

– Tipus de cambrers:Exemples:
* La màquina: El que et diu: “Ràpid, què vols?!” El que et vol dir: “Mou-te peça d’engranatge mou-te!”
* Amiga de l’anima: El que et diu: “Caram quina foguera la nit passada! Mira, si ja has cremat mig bar! Et poso lo de sempre?” El que et vol dir: “A mi em paguen per divertir-me! yupiiiiii!”
* El gos vell: El que et diu “Hemingway es prenia les copes aquí” El que et vol dir: “Tu no ets Hemingway”
* El novell: El que et diu “Vodka tònica! I com es fa això??” El que et vol dir: “Em mataràs, oi?”

– Truquets que fas en un bar: Exemple:
* Fer-te amic del porter: “Hi ha moltes bronques per aquí?” Encongiment d’espatlles “No t’avorreixes passant la vida demanant targetes a la gent?” Encongiment d’espatlles “Em fa mala pinta aquell de la camisa esportiva, tranquil si tens problemes jo et cobreixo” Encongiment d’espatlles. Si de debò passa alguna cosa tu el cobreixes des de l’altra punta del local.

– Manual de supervivència del bon bevedor:
* Com recuperar un alcohòlic en procés de recuperació: Deixar-li caure subtils referències enòfiles en les converses. Per exemple, en comptes de dir “Que tal estàs avui?” hauries de dir: “Com aguantaràs sense el teu gran col·lega el alcohol per reconfortar-te i guiar-te per aquesta miserable tempesta de merda que es la vida moderna d’avui en dia?”

– Respostes per les preguntes de sempre: Exemples
* “Ja estàs amb ressaca una altra vegada? “Resposta literària: “entre el patiment i res, em quedo amb el patiment” Resposta políticament correcte: “Ressaca es una paraula tan cruel… Prefereixo dir-li síndrome post-festa.”
* “Per què has de beure cada nit?” Resposta racional: “Per què els cambrers diürns son mes garrepes posant copes” Resposta retòrica: “Per què canten els ocells? Per què les copes valen més ara que fa 5 minuts? per què no em deixes 20€?”

– La història i l’alcohol: Exemples
* 625 dc. Mahoma declara que el alcohol es una maledicció. Els espanyols es pregunten “Com es divertiran els musulmans ara?”
* 711 dc. Els musulmans envaeixen Espanya
* 1494 dc. Apareix el whisky escocès. Primer es venut com a medicament per una variada gamma de malalties, com ara tremolors, sobrietat, la set, o un atac dels anglesos.
* 1938 dc. França veu amb espant com Alemanya es rearma al comandament d’un abstemi amb bigoti de Charlot. Els francesos es pregunten “Com es divertirà aquest home?”
* 1940 dc. Alemanya envaeix França.
* 2000 dc. En EEUU un abstemi arriba al poder. La resta del mon es pregunta: “Com es divertiran els yankees ara?”
* 2003 dc. EEUU envaeix Irak

Celebracions per cada dia de l’any com a excusa per beure:
* 15 Febrer: Dia mundial del Mono de Mar. Juro que no m’ho invento.
* 29 Febrer: Dia del any de traspàs. En Estonia es tradicional saltar sobre una cadira de vímet (mimbre). Els excèntrics dels estonis si que saben divertir-se.
* 19 Abril: Homer Simpson apareix per primera vegada a la televisió.
* 4 Desembre: Primer mort per una bola de bolera (1982). Sorprèn una mica que trigués tan en passar.

La corona del pastor – Terry Pratchettla-corona-del-pastor-portada

Novel·la número 41 de Mundodisco i última publicada per Terry Pratchett (em queda pendent la 40, A todo vapor), i cinquè llibre de la saga de de Tiffany Dolorido. Malgrat la seva jove edat Tiffany ja es una autèntica bruixa amb totes les de la llei, i contràriament al què expliquen les llegendes les bruixes es dediquen a ajudar a la gent fent servir molt poca màgia però molta dedicació i treball.

El inici del llibre es molt possiblement el principi més dramàtic que he llegit en un llibre de Mundodisco, mai hauria pensat que la mort d’un personatge m’afectés tan tot i no tractar-se d’un dels meus personatges preferits però sense dubte un dels més emblemàtics i importants, m’ha deixat tocat, ho reconec. Es inevitable crear un paral·lelisme entre la mort d’aquest personatge i el del propi Terry Pratchett ja que recordo que aquest es l’últim llibre que va escriure. A partir d’aquí hi ha la típica història de noia motivada que vol abastar més del què es humanament possible ja que mai hi ha prou temps per solucionar els problemes de tothom, cosa que ja havíem vist en llibres anteriors de la saga de Tiffany. El conflicte com a tal no apareix fins que no portem tres quartes parts de llibre i un cop hi arribem aquest es desenvolupa amb poca gràcia. Després de “l’acció” arriba un altre moment nostàlgic (no tan com el del principi) i maco i s’ha acabat. Ja ho he dit sempre que els llibres de la Tiffany estan més enfocats al públic adolescent i no m’agraden tan com la resta de sagues de Mundodisco, tot i així es Terry Pratchett i es nota molt, especialment en els personatges secundaris carismàtics com Tata Ogg, LA MORT, la gata Tú, Magrat o fins hi tot la senyora Carcoma. A part el llibre està ple de mini-cameos de molts personatges coneguts d’altres històries del Mundodisco, aquests petits detalls m’encanten, així com una cinquantena llarga de genials notes a peu de pàgina. Així doncs La Corona del Pastor es el Pratchett més dramàtic tan per la trama del llibre però sobretot perquè sabem que es tracta de l’últim Pratchett, però tal i com ens demostra el llibre, malgrat la mort de gent important la vida segueix, llarga vida al llegat de Terry Pratchett!

La reputación de Yaya se había extendido a lo largo y ancho, más largo y más ancho de lo que Yaya acostumbraba a viajar en persona. Los enanos de las Llanuras Sto hasta le habían puesto un nombre, que traducido significaba: «Ve por el Otro Lado de la Montaña».

Nota: 7/10

51fgdeb1dwl-_sx330_bo1204203200_El problema de los tres cuerpos – Cixin Liu

Que no llegiu autors xinesos o què vosaltres? Ah, es clar, només japonesos com el Murakami., doncs que sapigueu que aquest tal Cixin Liu s’ha emportat el premi Hugo del 2015, per tan ja us he donat la primera pista i ara sabeu que es tracta d’una novel·la de ciència ficció o fantasia, doncs ja us avanço que es la primera opció, ciència ficció, rodolí!

L’argument del Teorema dels tres cossos es complicat d’explicar sense donar massa detalls espoilejadors. El llibre comença amb un pròleg sobre la revolució cultural xinesa que en el fons no aporta res a l’argument principal de la trama i que si te’l llegeixes en diagonal no passa res, però mai està de més per tal de fer una mica de cultura sobre el què va passar a la llunyana Xina no fa tants anys. Tornant al present ens trobem que inexplicablement uns quants científics s’han suïcidat, i es una llàstima perquè són científics, si fossin participants de reality shows no farien cap llàstima, això preocupa entre d’altres a les autoritats militars xineses, però això no es el més greu que preocupa als xinesos, i fins aquí puc explicar. D’acord, puc afegir que pel mig hi ha un joc molt estrany que es desenvolupa en un planeta on el cicles solars son realment caòtics i totalment catastròfics pels habitants del planeta, però què coi té a veure això amb lo dels científics? Llegiu el llibre i ho sabreu.

El principal problema que tenim els occidentals es que tots els noms xinesos ens sonen a Xino… Els protagonistes tenen noms com Ye Wenjie, Yang Weining, Wang Miao, Da Shi, Shen Yufei, entre d’altres noms que sonen de manera semblant per un occidental, de fet fins hi tot sóc incapaç d’indentificar només pels noms qui es dona i qui es home, per sort la editorial ha tingut la excel·lent idea de posar al principi del llibre un índex de noms i una línia resumint qui és cada personatge, un gran encert. Dit això ja podem passar a la valoració personal. La primera part del llibre on es desenvolupa en el temps de la revolució cultural Xinesa m’ha semblat la part més fluixa, després amb la part del present la cosa millora, tampoc massa, no ens enganyen, però arriba un punt on entre la història del passat i la història del present s’acaba descobrint el pastís i què està passant realment, i llavors es quan la novel·la es posa autènticament interessant. Fins que de cop et trobes al final del llibre i descobreixes que la història no acaba aquí perquè es tracta d’una trilogia, perquè als autors de ciència ficció els hi encanten les trilogies, total que per saber com acaba la cosa hauré de llegir els dos llibres que falten, lamentablement el tercer encara no està publicat en el nostre idioma i aprendre xinés de moment ho descarto, o sigui que de moment tocarà llegir el segon, però sense molta pressa per tal de donar temps a que els traductors del país facin la seva feina. La manera d’escriure un xinés es diferent a la manera occidental que estem acostumats, només per això ja considero que com a mínim un ha de llegir alguna cosa de l’estil, i si t’agrada la ciència ficció perquè no aquest llibre? En el fons el què passa en aquest llibre ho hem vist una pila de vegades, però la manera com es tracta es bastant versemblant, com a mínim a mi m’ho ha semblat.

Nota: 7/10

Amb l’excusa del desè aniversari del Bona nit en Xexu ens demanava que li expliquéssim perquè vam començar a escriure al blog. Ara, amb l’excusa del setè aniversari del Llibres i punt! En Xexu ens demana que expliquem quin llibre ens ha canviat la vida. Aquest xaval no para de demanar!

Això de “canviar la vida” ho entenc com una expressió una mica exagerada, així doncs parlaré sobre el llibre que més ha canviat els meus hàbits lectors. Poca gent es sorprendrà si dic que l’autor de tal llibre és el mai prou glorificat Terry Pratchett (que sigui l’únic autor amb pestanya i categoria pròpia al blog us hauria de donar alguna pista), concretament va ser Eric, ja que va ser el primer llibre d’aquest autor que vaig llegir. Terry Pratchett va aconseguir que llegís més, reconec que llegir a Pratchett no va ser l’únic factor que va afavorir l’increment lector, però va ser un d’ells. Normalment solia llegir una dotzena de llibres al any, però després de llegir a Pratchett la mitjana anual va augmentar fins a la trentena, llegint tres Pratchetts més al mateix any, i quan vaig veure que no havia sigut casualitat i que tots els Pratchetts eren bons l’any següent vaig llegir 18 Pratchett’s més, després vaig haver de dosificar-me una mica perquè tot i que Sir Terry Pratchett era un autor bastant prolífic, vaig veure que aviat me’ls hauria llegit tots si no frenava el ritme. Avui en dia, després d’haver llegit un total de 53 llibres de Terry Pratchett, ja només em queden dos llibres de Mundodisco pendents de llegir, que vull llegir i alhora no vull llegir perquè després d’aquests ja no em quedaran més i només em quedaran les re-lectures.

Si ser anomenat Sir de l’imperi britànic amb una espasa forjada amb metall de meteorits no us sembla prou guai ja em direu què ho és.

Si ser anomenat Sir de l’imperi britànic amb una espasa forjada amb metall de meteorits no us sembla prou guai ja em direu què ho és.

Seria molt estrany que algun lector d’aquest blog no conegués a Terry Pratchett perquè es un escriptor que he recomanat per activa, per passiva i també amb amenaces passivo-agressives. Es possible que els primers llibres de Mundodisco només busquin ser una paròdia dels mons de fantasia més famosos, però a mesura que les vàries sagues van avançant descobreixes com els personatges guanyen molta profunditat i te’ls arribes a estimar, a alguns molt, secundaris inclosos. Sense deixar l’humor irònic que el caracteritza veus com Pratchett crítica varis aspectes de la societat actual fent servir la seva societat medieval / màgica de Mundodisco, que en el fons no es tan diferent a la nostra. En les primeres novel·les trobem trames més seqüencials on predomina l’acció, però en llibres més avançats la trama transcorre en paral·lel i el protagonisme es reparteix entre varis personatges i línies d’acció diferents. Podria seguir explicant com escriu però lo millor es descobrir-ho per un mateix, un munt de britànics ja ho han fet, per alguna cosa es l’autor més venut al Regne Unit. Un apunt a tenir en compte, amb Mundodisco es important seguir les sagues internes amb ordre, es com un àpat, saps que els postres poden ser molt bons, però primer has de menjar-te el primer que també es bo, però els postres, ai els postres! Si us he picat la curiositat per aquest autor i no sabeu quin dels molts llibres de Mundodisco heu de llegir podeu fer una ullada al CT1519 on explico per on començar. Per altra banda si sou d’aquell tipus de persones que la fantasia no es la vostra amiga (vosaltres us ho perdeu…), Pratchett també té algun llibre per vosaltres, personalment no els trobo tan bons com els de Mundodisco però teniu opcions com Nació (aventura en una illa tropical del pacífic) o Perillan (aventura en el Londres de Dickens), però repeteixo perquè quedi clar que es molt millor començar pels llibres de Mundodisco que recomano en el CT1519 o com a màxim Going Postal si sou massa impacients com per esperar que una saga millori i voleu començar a llegir Mundodisco encara que us falti tot el context adient per gaudir-lo al màxim. Si no em voleu fer cas a mi us deixo amb algunes de les frases que li han dedicat varis autors famosos:

Terry Pratchett trajo más alegría a mi vida que ningún otro autor.
PATRICK ROTHFUSS

Terry fue uno de los mejores escritores de fantasía que han existido, y sin duda el más divertido. Era tan ingenioso como prolífico, que no es poco… Un hombre listo, gracioso, profundo, cálido y amable, un hombre de infinita paciencia, un hombre que de verdad sabía cómo disfrutar de la vida… y de los libros.
GEORGE R. R. MARTIN

Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Una gran pérdida para la fantasía británica.
JOE ABERCROMBIE

El Mundodisco es una de las creaciones más maravillosas de toda la literatura. Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Único en su especie.
PATRICK NESS

Ningún escritor me ha obsequiado jamás con tanto placer y felicidad como él […] Su prosa se componía de capas: tenía una superficie traviesa, la seguía otra de complicados chistes y finalmente otra inflexible e intransigente que de repente impactaba al lector.
A. S. BYATT

Era único. Tuve la suerte de escribir un libro con él, cuando éramos jóvenes, y aprendí mucho. Te echaré de menos, Terry.
NEIL GAIMAN

De todos los autores que he leído, Pratchett resultaba el más humano. Había más verdad en una sola de sus humildes sátiras que en cien volúmenes de un drama conmovedor […] Sir Terry, tienes mi más sincero agradecimiento. No creo que, a pesar de los muchos elogios que te dedican, el mundo sepa lo que tenía.
BRANDON SANDERSON

Cánticos de la lejana tierra – Arthur C. Clarke
canticos-preview

Arthur C. Clarke, clàssic autor de ciència ficció conegut per 2001: Odissea espacial, Fi de la infància, Cita amb Rama, El martell de Déu, i molts altres llibres que (encara) no he llegit. A Càntics de la llunyana Terra ens trobem en un futur on la Terra ha deixat d’existir perquè el sol s’ha desestabilitzat i ha començat a fer-se nova. Per sort s’han enviat vàries naus colonitzadores al espai i s’han fundat algunes colònies. La història arranca quan la última nau que ha sortit de la Terra arriba a una tranquil·la colònia en un planeta que es pràcticament tot oceà menys tres illes. La vida de la colònia es pacífica i sense pràcticament cap incident, i l’arribada d’una nau plena de colons revolucionarà aquesta tranquil·litat, en teoria els colons estan de pas i només han vingut a repostar una mica de gel per tal de continuar el seu viatge. En aquest futur s’ha solucionat el problema del combustible necessari per fer funcionar les naus espacials però la galàxia continua sent enorme i les velocitats màximes no arriben més enllà de la meitat de la velocitat de la llum, per tan per desplaçar-se d’un lloc al altre s’ha de recorre a la hibernació.

La idea inicial de la novel·la es atractiva, però no se com va apareixent un romanticisme pel mig entre una local i un visitant de tal manera que la ciència ficció queda bastant en segon pla, si fins hi tot hi ha un trio amorós! La veritat no m’esperava això del senyor Clarke, es la primera vegada que m’ho trobo en un llibre seu. No tot es romàntic es clar, també hi ha una mica de drama amb alguna que altra mort inesperada, i també hi ha una mica de discussió ètica – filosòfica sobre la colonització de planetes, però tot i així no m’ha convençut massa. Ha tingut sort que el llibre no arriba a les 300 pàgines i que ja porto dos llibres abandonats aquest any que tot just comença i em sentia culpable per abandonar un tercer.

Una vez fue aceptado por todo el mundo que cualquiera que aspirara deliberadamente al cargo [de presidente] debía ser descalificado de manera automática, casi cualquier otro sistema podía servir, y el procedimiento más simple fue una lotería.

Nota: 5/10