Archive for the ‘Terry Pratchett’ Category

A Tot Vapor – Terry Pratchett

Au, ja està, ja m’he llegit tots els llibres de Mundodisco! Ja no té sentit la meva vida? Mmmm si que en té, algú ha de cuidar de Pons’s Blog… Aquest es l’últim llibre de la saga de la revolució Industrial dels quals els seus últims tres llibres coincideixen amb la saga Moist von Lipwig, en total serien cinc i cadascun està protagonitzat per algun invent revolucionari que canvia la societat: Imágenes en acción (el cinema), La verdad (La premsa), Cartas en el asunto (El sistema postal), Dinero a mansalva (El sistema bancari) i A Todo Vapor (El ferrocarril). En aquesta quarantena novel·la de Mundodisco un enginyer espavilat aplica la màquina de vapor per fer una locomotora, veient els canvis que aquesta tecnologia comportarà el Patrici envia el seu “home per a tot” Moist von Lipwig a fer-se càrrec de la companyia de ferrocarril.

La primera part del llibre tracta sobre les dificultats d’introduir una tecnologia nova en una societat existent, més tots els problemes tècnics de la construcció i desenvolupament de la tecnologia en si mateixa, en la segona part el conflicte subjacent amb una certa comunitat serà el catalitzador per impulsar la propaganda final que el ferrocarril realment tampoc necessitava i dotar de més acció una trama ja prou activa però sempre va bé com a excusa per fer aparèixer cameos dels nostres personatges preferits. La temàtica subjacent de la novel·la es el racisme i la por de la societat als canvis, una mica el que sempre toca aquesta saga de la revolució industrial. Dintre dels Pratchett es dels normalets, això vol dir que dintre de les novel·les de fantasia en general es de lo millor que et pots trobar. No té nota al imdb ni al filmaffinity perquè això es un llibre coi!

Així són els trasgos:

Del Crepúsculo la Oscuridad se encogió de hombros como solo podía hacerlo un trasgo. El efecto visual era el de un paquete de serpientes bailando.

Adora Belle bajó la vista para contemplar un rostro que solo un batallón de madres frenéticas podría amar.

Així es el patrici:

Yo, señor Mustachen, soy un patrono sumamente ejemplar y comprensivo. Lo demuestra la circunstancia de que su cabeza todavía repose bien visible sobre sus hombros, a pesar de que podría estar en, bueno, en tantísimos otros lugares, ya me entiende.

—¿Qué sabemos del señor Stibbings? ¿Es alguna clase de experto en inmoralidad?
—¿El de Gravilla Suelta, milord? Sé de buena tinta que tiene una amante muy joven, señor. Una señorita que antes trabajaba en el Conejito Rosa, donde estaba muy bien considerada, creo.
—¿En serio? Todo un experto, pues. —Vetinari suspiró y continuó—: Aunque por supuesto, no creo atribución mía supervisar la vida privada de mi pueblo.
—Milord —señaló Drumknott—, como tirano eso es exactamente lo que hacéis.
Vetinari le dedicó una mirada que no llegaba a emplear una ceja alzada pero que daba a entender que podía llegar a darse si el receptor de la mirada forzaba su suerte.

Un tal capitán Pendiente está muy preocupado por los gases nocivos que rodearán las vías de tren. —Lord Vetinari cerró el periódico de golpe y exclamó—: El pueblo de Ankh-Morpork ya está acostumbrado a los gases nocivos. Son su derecho de nacimiento. No solo están acostumbrados, sino que insisten discretamente en emitir más.

Cuando eche mano usted de un periódico quizá repare en una pequeña disculpa firmada por el director del Times en la que explica que se ha eliminado el crucigrama, ya que la autora se toma una temporada de descanso motivada por las presiones que supone mantener un estándar de pasatiempos resolubles pero aun así lo bastante exigentes. Por supuesto, tengo por norma no regodearme, pero me temo que esa mujer ha encontrado la horma de su zapato. Encargaré a Drumknott que le haga llegar una caja de bombones, de parte de un admirador secreto. ¡Al fin y al cabo, soy generoso en la victoria!

—Tengo que preguntárselo, señor. ¿Por qué hay que hacerlo así? Vetinari sonrió.
—¿Sabe guardar un secreto, señor Mustachen?
—Ya lo creo, señor. He guardado muchos.
—Fantástico. La cuestión es que yo también. No necesita saber por qué.

Així són les notes a peu de pàgina:

El término «aliciente» exige que la persona que lo pide se frote el índice y el pulgar con picardía, usted ya me entiende, jefe.

Així són les descripcions:

Cuando llegaron a la terminal de Quirm, los recibió la forma extremadamente grande del sargento Detritus de la Guardia de la Ciudad de Ankh-Morpork, que montaba guardia ante la Traviesa de Hierro blandiendo su Pedacificador, un arma que, por decirlo de alguna manera, funcionaba al por mayor.

El castillo de lady Margolotta tenía algo de inevitable. Cuando las grandes puertas de madera se abrían con lentitud, chirriaban todas las bisagras. Al fin y al cabo, había que cuidar las apariencias y la ambientación. ¿Qué clase de vampiro viviría en un castillo que no chirriase y crujiera cuando se esperaba?

Las plantas tropezadoras eran como las plantas rodadoras, solo que menos atléticas. Ese dato contiene todo lo que hace falta saber acerca de Slake.

Altres:

No se preocupe, señor Mustachen, tiene instrucciones expresas de no matarle… hoy. Húmedo tomó buena nota y se volvió para echar un último vistazo rápido a Disgusto, que inventó una mala cara nueva solo para él, un recordatorio de que había muchas, muchísimas cosas dolorosas que podían hacérsele a una persona sin llegar a matarla.

Slake era uno de esos lugares, pensó Húmedo, que se ponen en los mapas porque resulta embarazoso dejar huecos en blanco.

El señor Simnel ha dejado claro que, aunque es fácil lidiar con la estupidez, la imbecilidad profunda es dificilísima de eliminar. Me pregunto cuántos crímenes atroces se habrán perpetrado justo después de que una persona bienintencionada dijese ‘yo solo…’”.

Nota: 7/10

Anuncis
La corona del pastor – Terry Pratchettla-corona-del-pastor-portada

Novel·la número 41 de Mundodisco i última publicada per Terry Pratchett (em queda pendent la 40, A todo vapor), i cinquè llibre de la saga de de Tiffany Dolorido. Malgrat la seva jove edat Tiffany ja es una autèntica bruixa amb totes les de la llei, i contràriament al què expliquen les llegendes les bruixes es dediquen a ajudar a la gent fent servir molt poca màgia però molta dedicació i treball.

El inici del llibre es molt possiblement el principi més dramàtic que he llegit en un llibre de Mundodisco, mai hauria pensat que la mort d’un personatge m’afectés tan tot i no tractar-se d’un dels meus personatges preferits però sense dubte un dels més emblemàtics i importants, m’ha deixat tocat, ho reconec. Es inevitable crear un paral·lelisme entre la mort d’aquest personatge i el del propi Terry Pratchett ja que recordo que aquest es l’últim llibre que va escriure. A partir d’aquí hi ha la típica història de noia motivada que vol abastar més del què es humanament possible ja que mai hi ha prou temps per solucionar els problemes de tothom, cosa que ja havíem vist en llibres anteriors de la saga de Tiffany. El conflicte com a tal no apareix fins que no portem tres quartes parts de llibre i un cop hi arribem aquest es desenvolupa amb poca gràcia. Després de “l’acció” arriba un altre moment nostàlgic (no tan com el del principi) i maco i s’ha acabat. Ja ho he dit sempre que els llibres de la Tiffany estan més enfocats al públic adolescent i no m’agraden tan com la resta de sagues de Mundodisco, tot i així es Terry Pratchett i es nota molt, especialment en els personatges secundaris carismàtics com Tata Ogg, LA MORT, la gata Tú, Magrat o fins hi tot la senyora Carcoma. A part el llibre està ple de mini-cameos de molts personatges coneguts d’altres històries del Mundodisco, aquests petits detalls m’encanten, així com una cinquantena llarga de genials notes a peu de pàgina. Així doncs La Corona del Pastor es el Pratchett més dramàtic tan per la trama del llibre però sobretot perquè sabem que es tracta de l’últim Pratchett, però tal i com ens demostra el llibre, malgrat la mort de gent important la vida segueix, llarga vida al llegat de Terry Pratchett!

La reputación de Yaya se había extendido a lo largo y ancho, más largo y más ancho de lo que Yaya acostumbraba a viajar en persona. Los enanos de las Llanuras Sto hasta le habían puesto un nombre, que traducido significaba: «Ve por el Otro Lado de la Montaña».

Nota: 7/10

Amb l’excusa del desè aniversari del Bona nit en Xexu ens demanava que li expliquéssim perquè vam començar a escriure al blog. Ara, amb l’excusa del setè aniversari del Llibres i punt! En Xexu ens demana que expliquem quin llibre ens ha canviat la vida. Aquest xaval no para de demanar!

Això de “canviar la vida” ho entenc com una expressió una mica exagerada, així doncs parlaré sobre el llibre que més ha canviat els meus hàbits lectors. Poca gent es sorprendrà si dic que l’autor de tal llibre és el mai prou glorificat Terry Pratchett (que sigui l’únic autor amb pestanya i categoria pròpia al blog us hauria de donar alguna pista), concretament va ser Eric, ja que va ser el primer llibre d’aquest autor que vaig llegir. Terry Pratchett va aconseguir que llegís més, reconec que llegir a Pratchett no va ser l’únic factor que va afavorir l’increment lector, però va ser un d’ells. Normalment solia llegir una dotzena de llibres al any, però després de llegir a Pratchett la mitjana anual va augmentar fins a la trentena, llegint tres Pratchetts més al mateix any, i quan vaig veure que no havia sigut casualitat i que tots els Pratchetts eren bons l’any següent vaig llegir 18 Pratchett’s més, després vaig haver de dosificar-me una mica perquè tot i que Sir Terry Pratchett era un autor bastant prolífic, vaig veure que aviat me’ls hauria llegit tots si no frenava el ritme. Avui en dia, després d’haver llegit un total de 53 llibres de Terry Pratchett, ja només em queden dos llibres de Mundodisco pendents de llegir, que vull llegir i alhora no vull llegir perquè després d’aquests ja no em quedaran més i només em quedaran les re-lectures.

Si ser anomenat Sir de l’imperi britànic amb una espasa forjada amb metall de meteorits no us sembla prou guai ja em direu què ho és.

Si ser anomenat Sir de l’imperi britànic amb una espasa forjada amb metall de meteorits no us sembla prou guai ja em direu què ho és.

Seria molt estrany que algun lector d’aquest blog no conegués a Terry Pratchett perquè es un escriptor que he recomanat per activa, per passiva i també amb amenaces passivo-agressives. Es possible que els primers llibres de Mundodisco només busquin ser una paròdia dels mons de fantasia més famosos, però a mesura que les vàries sagues van avançant descobreixes com els personatges guanyen molta profunditat i te’ls arribes a estimar, a alguns molt, secundaris inclosos. Sense deixar l’humor irònic que el caracteritza veus com Pratchett crítica varis aspectes de la societat actual fent servir la seva societat medieval / màgica de Mundodisco, que en el fons no es tan diferent a la nostra. En les primeres novel·les trobem trames més seqüencials on predomina l’acció, però en llibres més avançats la trama transcorre en paral·lel i el protagonisme es reparteix entre varis personatges i línies d’acció diferents. Podria seguir explicant com escriu però lo millor es descobrir-ho per un mateix, un munt de britànics ja ho han fet, per alguna cosa es l’autor més venut al Regne Unit. Un apunt a tenir en compte, amb Mundodisco es important seguir les sagues internes amb ordre, es com un àpat, saps que els postres poden ser molt bons, però primer has de menjar-te el primer que també es bo, però els postres, ai els postres! Si us he picat la curiositat per aquest autor i no sabeu quin dels molts llibres de Mundodisco heu de llegir podeu fer una ullada al CT1519 on explico per on començar. Per altra banda si sou d’aquell tipus de persones que la fantasia no es la vostra amiga (vosaltres us ho perdeu…), Pratchett també té algun llibre per vosaltres, personalment no els trobo tan bons com els de Mundodisco però teniu opcions com Nació (aventura en una illa tropical del pacífic) o Perillan (aventura en el Londres de Dickens), però repeteixo perquè quedi clar que es molt millor començar pels llibres de Mundodisco que recomano en el CT1519 o com a màxim Going Postal si sou massa impacients com per esperar que una saga millori i voleu començar a llegir Mundodisco encara que us falti tot el context adient per gaudir-lo al màxim. Si no em voleu fer cas a mi us deixo amb algunes de les frases que li han dedicat varis autors famosos:

Terry Pratchett trajo más alegría a mi vida que ningún otro autor.
PATRICK ROTHFUSS

Terry fue uno de los mejores escritores de fantasía que han existido, y sin duda el más divertido. Era tan ingenioso como prolífico, que no es poco… Un hombre listo, gracioso, profundo, cálido y amable, un hombre de infinita paciencia, un hombre que de verdad sabía cómo disfrutar de la vida… y de los libros.
GEORGE R. R. MARTIN

Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Una gran pérdida para la fantasía británica.
JOE ABERCROMBIE

El Mundodisco es una de las creaciones más maravillosas de toda la literatura. Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Único en su especie.
PATRICK NESS

Ningún escritor me ha obsequiado jamás con tanto placer y felicidad como él […] Su prosa se componía de capas: tenía una superficie traviesa, la seguía otra de complicados chistes y finalmente otra inflexible e intransigente que de repente impactaba al lector.
A. S. BYATT

Era único. Tuve la suerte de escribir un libro con él, cuando éramos jóvenes, y aprendí mucho. Te echaré de menos, Terry.
NEIL GAIMAN

De todos los autores que he leído, Pratchett resultaba el más humano. Había más verdad en una sola de sus humildes sátiras que en cien volúmenes de un drama conmovedor […] Sir Terry, tienes mi más sincero agradecimiento. No creo que, a pesar de los muchos elogios que te dedican, el mundo sepa lo que tenía.
BRANDON SANDERSON

la-tierra-larga-294x450La Tierra Larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter

La Terra Llarga es una col·laboració entre dos autors de ciència ficció Terry Pratchett i Stephen Baxter, el primer es més que conegut per aquest blog, el segon gens ni mica. De fet, el llibre està més escrit per en Baxter que no pas per en Pratchett, però si vols vendre un llibre al Regne Unit la segona millor formula es posar com a autor a Terry Pratchett (la primera es posar-hi un Harry Potter). De fet aquest llibre es pot veure com el primer d’una saga de col·laboracions entre els dos autors, que continua amb La Guerra Llarga, El Mart Llarg, La Utopia Llarga i El Cosmos Llarg.

La novel·la es de (Oh! Sorpresa!) ciència ficció. Resulta que no se sap qui inventa una maquineta sorprenentment senzilla de construir (només diré que la “bateria” del invent es una patata) serveix per saltar a un planeta terra paral·lel que ha evolucionat sense els humans, aquest inventor penja les instruccions a internet i de cop tothom salta per investigar l’altre planeta. De fet no es un sol planeta paral·lel sinó que són un nombre de planetes paral·lels en teoria infinits. Això fa que el problema de la superpoblació desaparegui, es més, el preu del terreny es desploma, el mateix passa amb el preu dels recursos naturals escassos com l’or o el platí. A partir d’aquí comença una nova època d’exploració i colonització de les noves terres que són molt semblants a la Terra dels humans però amb petits canvis cada vegada més marcats a mesura que saltem de Terra en Terra.

Tot i que l’humor Pratchett apareix poquet el llibre es un entretingut llibre d’aventures amb un ordinador setciències i molt pagat de si mateix com a co-protagonista. La Terra Llarga té algunes sorpreses que donaran una mica de misteri en la trama. El llibre es prou bo per mi com per continuar amb la saga, però no lo suficient com perquè continuï immediatament amb aquesta. Per tots aquells que heu provat el Mundodisco de Pratchett i incomprensiblement no us agrada us recomanaria que provéssiu aquest llibre menys fantàstic, ja que la meva missió a la Terra es aconseguir que hi hagi més lectors de Pratchett en el mon.

—Por cierto, no veo necesidad de que tengas miedo.
—¿No ves necesidad? Qué gran consuelo.
—Bueno, parecen criaturas inquisitivas. Que no es lo mismo que criaturas hambrientas. Es posible que en estos momentos te tengan más miedo que tú a ellas.
—¿Qué te apuestas? ¿Mi vida, por ejemplo?

—Los dos estamos asustados, pero vamos a afrontar esto, ¿vale? No huirás. Los animales huyen. Nosotros seguimos adelante, intentando descubrir lo que nos asusta y plantarle cara. Es lo que hacemos los humanos.
—Ya. Hasta que nos mata.
—Eso sí. —Joshua se levantó—. ¿Hago café?

Nota: 7/10

Me-vestiré-de-medianoche-294x450Em vestiré de medianoche – Terry Pratchett

Me vestiré de mitjanit es la novel·la número 38 de Mundodisco, la quarta de la saga de la Tiffany Dolorido, recordeu que les tres primeres eren: Els petits homes lliures, Un barret de cel i la Corona de gel. Com sabeu aquesta es la saga de novel·les que menys m’agrada de dins del univers de Mundodisco, tot i així s’ha de llegir perquè es Terry Pratchett, i dir que es de lo pitjor de Mundodisco es com dir que un model es del pitjor de Ferrari, però coi es un Ferrari!

La Tiffany ha anat creixent i ara ja té 16 anys, ja es tota una senyoreta, i una bruixa amb totes les de la llei. Ser bruixa no es fàcil, t’has de fer respectar i fins hi tot inspirar temor, però alhora ajudar a la gent. Aquesta es la feina d’una bruixa, ajudar a la gent, o potser pensàveu que la seva feina era menjar-se els nens que es perdien en el bosc? De fet, el problema el qual s’haurà d’enfrontar Tiffany en aquest llibre es una lluita contra la mala fama de les bruixes personificada en el personatge de “l’home llest”, però se’n sortirà? Que hi hagi un últim llibre de la saga de la Tiffany anomenat The Shepherd’s Crown, ens fa pensar que la noia hauria d’arribar viva al final del llibre, però sent Terry Pratchett mai se sap.

La introducció es llarga, massa pel meu gust, ja que perd el temps explicant com són realment les bruixes, però si estem llegint aquesta novel·la es que abans ja ens hem llegit les 3 prequel·les de la saga i per tan ja sabem com són les bruixes realment, i no solament això, sinó que es molt possible que també ens haguem llegit la saga de les bruixes, per tan ja coneixem les bruixes des de fa 7 llibres, per tan no cal que ens torni a parlar del què fa una bruixa, que no se’n recorda que ja ho havia explicat moltes vegades? Que potser té alzheimer l’autor…? Encara que sembli una crítica no es cap crítica, jo mai criticaria a Terry Pratchett, però si que veus que no va precisament per feina quan fins al 20% del llibre no es nota la presència del antagonista i fins al 35% aquest no es presenta. En el llibre apareix l’habitual cameo de les bruixes clàssiques, es a dir, Yaya Ceravieja y Tata Ogg, però no es l’únic, ja que una petita part de la trama es desenvolupa fora de la “Caliza” i passa a Ankh-Morpork i allà trobem alguns membres de la guàrdia com la capitana Angua i el capità Zanahoria (Carrot).

Un hombre de gran poder y responsabilidad necesita a alguien que se lo diga cuando está haciendo el gilipollas. Debo decir que la abuela Dolorido cumplía esa función con un entusiasmo admirable.

Según una antigua tradición, la tierra y la sal servían para mantener alejados a los fantasmas. Tiffany no había visto nunca ningún fantasma, así que era muy posible que funcionaran, pero en todo caso funcionaban sobre la mente de las personas, que se alegraban de saber que los platos estaban presentes. Cuando se comprendía ese hecho, se había comprendido gran parte de la magia.

La canción decía: «¡Ankh-Morpork, ciudad maravillosa! ¡Los enanos están abajo y los trolls rebosan! ¡Es un poco mejor que una cueva apestosa! ¡Ankh-Morpork, ciudad maravillooooooosa!». En realidad no lo era.

Los Feegles, que no tenían sentido del peligro porque consideraban, como siempre, que no había nada más peligroso que ellos.

Los propios guardias tenían la expresión de quienes se saben grandes y fuertes en teoría pero acaban de caer en la cuenta de que «grande» o «fuerte» no serán suficientes ni de lejos.

Mi madre me enseñó a leer y a escribir, muy en contra de los deseos de mi padre, y como eso implicaba que ya no valía para un trabajo «de verdad», me enviaron de aprendiz de sacerdote a la Iglesia de Om. Aquello me gustaba y aprendí un montón de palabras interesantes, pero me echaron por preguntar demasiadas cosas, como por ejemplo: «¿Pero todo esto lo decís de verdad o qué?».

Nota: 7/10

Suposo que us recordeu d’en Carrot, i si no el recordeu feu una ullada al CT2262. Després de conviure amb ell durant cinc mesos (recordem que en Rincewind en va viure set), encara em passa què penso en ell amb el nom d’en Rincewind. Físicament no s’assemblen, vull dir que no s’assemblen més d’enllà de que els dos són peixos, però en Carrot viu en la mateixa peixera que va viure en Rincewind, i la peixera està exactament al mateix lloc fa que em doni la impressió que es en Rincewind, de fet, algun cop quan parlo d’ell ja se m’ha escapat dir-li Rincewind en comptes de Carrot. Així doncs he decidit rebatejar al meu peix actual com a Rincewind, sense cap més apel·latiu com seria Rincewind 2, d’aquesta manera m’allunyo del precedent dels Simpson en que el gat es diu snowball II, un gat que es totalment negre, i aquí es on radica la gràcia.

Si el post va d’un peix per què poso la foto d’un gat?

Si el post va d’un peix per què poso la foto d’un gat?

Com que el post m’està quedant curt aprofitaré per explicar-vos la història dels gats que ha tingut la família Simpson. Snowball I era una gata blanca que va tenir la família abans que la sèrie comencés i només apareix en la sèrie en flashbacks de quan en Bart i la Lisa eren més petits. Snowball II, una gata negra, apareix des del principi de la sèrie fins al capítol 9 de la temporada 15 en el qual mor atropellat pel cotxe del doctor Hibbert. Snowball III es un gat negre que apareix i mor en el mateix capítol 15×09, el mateix li passa a Snowball IV (gata blanca). En aquest mateix capítol adopten a Snowball V, una gata negra, que per evitar gastar diners en corregir el nom del bol de menjar aquest es reanomenat Snowball II, i aquest es el gat que té actualment la família Simpson. Doncs una cosa semblant ha passat amb en Carrot, que per costum meu de dir-li Rincewind l’he acabat rebatejant oficialment com a Rincewind.

BCPP: Clidice

Com segurament sabreu cal posar nom al element 117 de la taula periòdica que encara no té nom malgrat que ja fa uns anys que es va descobrir. O potser no sabeu res de tot això i resulta que el meu blog no es llegit habitualment per físics de partícules tal i com em pensava…

Ha sorgit una proposta a change.org per tal d’anomenar aquest element com a “Octarine” (“Octarino” en la versió traduïda al castellà). Per si hi ha algun despistat que no sap que es l’Octarino, dir que es tracta del color que té la màgia, tothom pensa que són set els colors bàsics que té l’arc de Sant Martí però s’equivoquen, existeix l’Octarino, un color que només es visible pels mags i pels gats, si ens basem amb la descripció de la tonalitat que en fa Rincewind seria com una espècie de porpra groc verdós, fàcil d’imaginar, no? Justament aquest Octarino, conegut com “El color de la mágia”, es el que dona títol al primer llibre de Discworld (Mundodisco), univers on s’ambienta la major part de l’obra de Terry Pratchett. Si algú encara no sap qui era (és, perquè mentre els seus llibres existeixin ell seguirà viu) Terry Pratchett si us plau que recorri tots els posts sota del tag amb el descriptiu nom de “Terry Pratchett”.

Terry-Pratchett-001

Terry Pratchett sobre un fons que NO es color octarino

Tornant al tema de la proposta de change.org, només cal que firmeu a favor de tan lloable proposta. Dono per suposat que ja esteu registrats a change.org perquè se que sou persones compromeses amb les causes justes com és precisament el cas. I si encara no hi esteu registrats aquesta es la oportunitat perfecte per fer-ho, no costa gaire. Jo ja he col·laborat amb la firma 45.618 ara us toca a vosaltres posar el vostre gra de sorra per arribar al objectiu de 50.000 suports. Seria un homenatge perfecte per commemorar la mort de tan genial escriptor del passat mes de març.