Cas típic 3683: noi li agrada Una vida amb notes a peu de pàgina

Terry Pratchett. Una vida amb notes a peu de pàgina – Rob Wilkins (560 pàgines)

No soc fan de les biografies, de fet, crec que mai n’he llegit cap, perquè no tinc clar si comptar la trilogia sobre Escipció com a tal. Però aquesta és excepcional, perquè el biografiat també ho és, Terry Prachett, el millor escriptor del món, sense discussió, i malgrat que la vida personal de la gent m’importi poc, no he pogut evitar la temptació de saber més sobre la vida d’aquest autor, així doncs aprofitant l’edició de Mai més, havia de veure què havia recollit Rob Wilkins sobre el mestre.

I com va ser la vida d’en Terry? Fill únic, nascut el 1948 a Beaconsfield, Regne Unit, família de classe treballadora, li agrada la lectura de novel·les, especialment de ciència-ficció i fantasia (oh sorpresa!). Va treballar com a periodista i redactor en diversos diaris locals fins que al final es va dedicar plenament a l’escriptura de llibres, fins que va morir per culpa d’un tipus d’alzheimer en el 2015. Per explicar això calien més de 500 pàgines? Es veu que sí. Tot i que va començar tard a dedicar-se professionalment a l’escriptura i va morir jove, va tenir temps d’escriure 3 llibres pre-Discmón, 41 novel·les del Discmón, dues trilogies juvenils, una sèrie de cinc llibres compartits amb Stephen Baxter (la saga de la Terra llarga) i tres llibres no relacionats amb el Discmón, un d’ells co-escrit amb Neil Gaiman; jo me’ls he llegit tots llevat els tres pre-Discmón i els tres últims de la Terra llarga els quals Terry i va participar més aviat poc, per culpa de la malaltia.

Encara que els llibres de Terry Pratchett siguin interessants, no vol dir que la vida de l’autor hagi de ser-ho, prova d’això aquí tenim aquesta biografia, el primer principal problema d’aquest llibre és que no es tracta d’una novel·la (ja us havia dit que jo només llegeixo novel·les?), el segon principal problema és que malgrat que el llibre estigui ple de frases de Pratchett, el llibre no ha estat escrit per ell. Com a mínim el títol compleix, i el trobem ple de notes a peu de pàgina, no les he comptat, però segur que n’hi ha gairebé tantes com pàgines.

La primera part del llibre que explica la vida de Terry abans de convertir-se en escriptor és per mi la menys interessant, quan es comença a parlar de l’escriptura i recepció dels seus llibres és quan la biografia es torna interessant, i ja manté l’interès fins al final del llibre, que és la part més emotiva on es narra el deteriorament de Pratchett per l’Alzheimer. Resumint, recomanaria al llibre? Només a dos tipus de persones, als que siguin fans de Terry Pratchett (Més del 75% de les novel·les de Discmón llegides), i els que siguin fans de les biografies, si sou del primer tipus enhorabona, els del segon tipus dir-vos que teniu gusts peculiars, però això segur que ja ho sabíeu.

El 1983, quan l’autor d’una ressenya a Asimov’s Science Fiction va declarar “El color de la màgia” la cosa més divertida que havia llegit mai, en Terry va respondre: “Això és que no ha llegit Guia Galàctica per a autoestopistes”

Ara em fa una mica de vergonya que la gent que s’endinsa a la sèrie del Discmón comenci per El color de la màgia i la Llum fantàstica, que no em semblen pas els millors llibres per començar. Us ho diu l’autor: no comenceu Discmón pel principi.

Una vegada em va trucar, exasperat, perquè deia que els seus editors no el valoraven gens ni mica, em va explicar en Dave Busby. Estava enfadadíssim, deia que n’estava fart i s’agafaria un període sabàtic. No pensava escriure res durant sis mesos, com a mínim. Jo me’n vaig alegrar molt, li feia molta falta descansar. Crec que volia viatjar molt. El cas és que no vam parlar en mig any, més o menys, i quan vam tornar a fer-ho, li vaig preguntar què havia fet durant el període sabàtic i ell va respondre, irritat “He escrit dos llibres”.

A veure, no és que a en Terry li fes angúnia que el seu nom estigués relacionat amb quantitats exorbitants de diners, sinó tot el contrari. “Gràcies per tot el que has escrit” li deien els fans a les signatures. “Gràcies a vosaltres per tots els diners” replicava en Terry.

Durant la dècada dels noranta, En Terry va vendre una mitjana de tres milions de llibres cada any. No hi havia ningú a Gran Bretanya que vengués més i, com els agradava dir als perfils que li feien als diaris, si posessis tots els llibres venuts de Terry Pratchett l’un rere l’altre, arribarien…, doncs des d’allà on fossis fins molt i molt lluny.

Quan la gent cometia l’error d’acostar-se-li per fer-li una abraçada, en Terry els aturava amb una mà i deia: “En Rob fa les abraçades per mi”. Ras i curt: Les abraçades no formaven part del seu repertori.

⁣ [Després dels èxits de les primeres pel·lícules de Harry Potter i del senyor dels anells li van preguntar en una entrevista]
Pregunta: Ara que la fantasia s’ha tornat un èxit de taquilla, què impedeix portar Discmón a la gran pantalla?
Terry: Doncs… principalment, jo.

Quan portes un cert temps en aquest món, t’adones que del que signifiquen la majoria de contractes cinematogràfics. A veure, com es deia? Ah, sí: una merda. Molta gent ofereix contractes, però molts pocs semblen tenir la capacitat de fer una pel·lícula. Només volen tenir els drets, molts drets. Doncs mira, que es fotin.

 

La biografia acaba amb una cita del Segador:

Ningú mor del tot fins que les ones que aixeca al món s’apaivaguen, fins que al rellotge se li acaba la corda que ell li va donar, fins que no fermenta el vi que ella va fer, fins que no es fa la collita del que ells van plantar. El temps de vida d’una persona és només el nucli de la seva existència.

Cas típic 3432: noi li agrada The Watch

The Watch és una sèrie de la BBC ambientada en el món de fantasia de Discworld creat per Terry Pratchett, més concretament es basa en els personatges de la saga de la Guàrdia. La sèrie no adapta cap dels llibres de Pratchett, però agafa elements, frases i moments reconeixibles de varis dels llibres de la saga de la Guardia, en especial Guardies Guardies i Ronda de Nit, però podríem dir que la trama és inèdita a no sé què diguem que és una fusió extremadament lliure del primer i el sisè llibre de la saga. Per començar, la sèrie segueix la seva pròpia línia temporal, on ens trobem amb una guàrdia amb Vimes, Angua, Jovial, Detritus i l’últim agent que s’hi uneix és l’ingenu i motivat agent Zanahoria; el Colon i el Nobbs no existeixen.

Pratchett no era famós per la seva quantitat de personatges femenins, o sigui que la sèrie s’ha pres la llicència de fer uns quants canvis de sexe, el més destacable Lord Vetinari, però n’hi ha d’altres com el doctor Cruces, en principi no em sembla malament, si no fos perquè esperava una mica més de Vetinari (és difícil superar l’actuació de Charles Dance a Cartas en el asunto). En canvi estic satisfet amb altres personatges com Lady Sybil, Angua o Zanahoria, i amb el que estic més satisfet és amb el protagonista, el capità Samuel Vimes (Richard Dormer, conegut com a Beric Dondarrion), només per ell ja val la pena veure la sèrie, Lady Sybil no està malament, tot i que no té absolutament res a veure amb el personatge de les novel·les, aquí té molt més protagonisme, segurament massa, i amb un caràcter violent que en les novel·les nasti de plasti. Però el personatge d’en Vimes m’agrada, tot i que tampoc s’assembla al Vimes que coneixem dels llibres, li falta ser un gat vell, a la sèrie va bastant perdut, bé, molt perdut i gran part del seu caràcter ha estat fagocitat pel de Lady Sybil; però malgrat el pobre guió que li han donat reconec que el sr Dormer ha fet molt bona feina, ara és quan l’aplaudiu.

La sèrie té un estil més cyberpunk i retrofuturista que no pas medieval o victorià, tot i que també té tocs medievals i també hi ha màgia com en l’obra original, de fet hi ha molta màgia pel meu gust, i això fa que doni la sensació que la màgia serveix per justificar els avanços de la trama, però a vegades té la seva gràcia, com ara el sistema antiviolència del geriàtric. Malgrat tot, la sèrie és 100% pratchetiana, i hauria de deixar satisfet a la majoria dels seus fans, com a mínim els fans que han entès que es tracta d’una obra inspirada en els personatges de Pratchett, no pas una obra fidel als seus llibres, hi ha molt fan que no tolera gens bé els canvis. D’igual manera, hi ha gent que li cosa tolerar la barreja de gèneres, com ara aquesta sèrie que mescla moments còmics (menys dels que li tocarien, tot s’ha de dir) i moments seriosos, per mi no hi ha problema, ja que m’ha deixat satisfet i amb ganes de veure més temporades, perquè tot el que tingui un regust de Pratchett ha de ser com a mínim acceptable, com és el cas en el qual ens trobem, que no és una gran sèrie, però com que jo no soc imparcial quan es parla de Pratchett a mi m’ha agradat, malgrat que hi hagi unes quantes escenes on el guió fa aigües i fins i tot es reutilitzen recursos narratius una mica patilleros. Si heu vist aquesta sèrie, us recomano una llista de vídeos que comença aquí, ho dic perquè els vídeos estan plens d’espoilers de la trama, però està molt ben analitzada la sèrie. Una última pregunta, per què aquí els mags no porten barret?

The Watch té 8 capítols, un cruel 4,6 al filmaffinity i un pobre 5,2 a l’imdb.

Nota: 7/10

 

Cas típic 3405: noi es Terry Pratchett

Avui recupero el CT969 amb frases de Terry Pratchett. De res.

Algunas religiones de Ankh-Morpork todavía practicaban el sacrificio humano, aunque realmente ya no necesitaban practicar más porque eran muy buenas en ello.

Desde detrás, Vetinari parecía un flamenco carnívoro.

Rincewind podía pedir piedad a gritos en diecinueve idiomas, y simplemente gritar en otros cuarenta y cuatro.

“Suerte es mi tercer nombre”, dijo Rincewind. “Eso sí, mi segundo nombre es Mala”.

Por supuesto, el mero hecho de haber oído un grito aterrador y escalofriante del tipo que hace que la misma médula se te hiele en los huesos no significa automáticamente que algo vaya mal.

‘Conozco a las personas que hablan de sufrir por el bien común. ¡Nunca son ellos, joder! Cuando oyes a un hombre gritar: ¡Adelante, bravos camaradas!, verás que siempre es el que está detrás de la jodida roca enorme, y el único que lleva el casco realmente a prueba de flechas’.

Ocho años en la industria nuclear me han enseñado que cuando no hay nada que pueda ir mal y todo imprevisto ha sido considerado, entonces es el momento de comprar una casa en el continente de al lado.

Los dioses del Disco nunca se han preocupado mucho de juzgar las almas de los muertos, así que la gente sólo va al infierno si es allí donde creen, en su fuero más interno, que merecen ir. Lo cual no creerán si no lo conocen. Esto explica por qué es tan importante disparar a los misioneros nada más verlos.

El consenso parecía ser que si se enviaban números realmente grandes de hombres a tomar la montaña, entonces podrían sobrevivir a las rocas los suficientes como para tomar la ciudadela. Ésta es esencialmente la base de todo el pensamiento militar.

La gente que mide más de dos metros y tiene los hombros casi igual de anchos tiene a menudo viajes sin acontecimientos. La gente les salta desde detrás de los rocas y les dice cosas como: ‘Oh, lo siento. Creía que eras otra persona’.

La persona que había al otro lado era una mujer joven. Muy obviamente una mujer joven. No había manera posible de confundirla con un hombre joven en ningún lenguaje, especialmente en braille.

Cas típic 3402: noi torna a ser Terry Pratchett

Avui recupero el CT970 amb unes quantes frases d’en Pratchett

Zanahoria medía dos metros pero había crecido como un enano, y después más como un humano.

Se dice que a aquel a quien los dioses quieren destruir, primero le vuelven loco. De hecho, a aquel a quien los dioses quieren destruir, primero le dan el equivalente de un palo con una mecha encendida y Acme Dynamite Company escrito en un lado. Es más interesante, y no lleva tanto tiempo.

“¿Estudiantes?”, ladró el Archicanciller. “Sí, señor. ¿Sabe a quiénes me refiero? Son los más delgados, los de las caras pálidas. ¿Recuerda que somos una universidad? Vienen con el paquete, como las ratas…”

En Ghat creen en las sandías vampiro, aunque el folklore guarda silencio sobre lo que creen de las sandías vampiro. Posiblemente te chupan ellas a ti.

Esto es muy similar a la sugerencia del filósofo quirmiano Ventre, que dijo: “Posiblemente los dioses existen, y posiblemente no. Así que ¿por qué no creer en ellos de todas formas? Si todo es cierto, irás a un lugar perfecto al morir, y si no lo es no has perdido nada, ¿no?”. Después de morir se despertó en un círculo de dioses que llevaban palos con bastante mal aspecto, y uno de ellos le dijo: “Vamos a enseñarte lo que pensamos de los listillos por aquí…”

Se había convertido en institutriz. Era uno de los pocos trabajos que una dama conocida podía desempeñar. Y lo hacía bien. Había jurado que si alguna vez se sorprendía a sí misma bailando en los tejados con deshollinadores, se mataría a golpes con su propio paraguas.

Los Budistas Yen son la secta religiosa más rica del universo. Mantienen que la acumulación de dinero es una gran maldad y una carga para el alma. Por tanto, sin importarles el riesgo personal, ven como su penoso deber el adquirir tanto como les sea posible para reducir el riesgo a la gente inocente.

“Eso es cierto”, dijo. “Somos filósofos. Nosotros pensamos, por tanto nosotros soy”.

Utilizar una metáfora delante de un hombre tan poco imaginativo como Ridcully era como poner una bandera roja delante de un to… era como poner algo muy irritante delante de alguien a quien eso le irritaba.

El jefe se había transformado en una calabaza aunque, de acuerdo con las reglas del humor universal, aún llevaba puesto el sombrero.

Cas típic 3398: noi li agrada noia, noi torna a ser altre cop Terry Pratchett

Avui recupero el CT971 amb un recull de frases d’en Pratchett

Emplear el sarcasmo con según que gente es como atacar un castillo con merengues.

Las posibilidades de una entre un millón salen bien nueve de cada diez veces.

Ankh-Morpork había coqueteado con muchas formas de gobierno, y había terminado asumiendo ese tipo de democracia que se conoce como ‘Un Hombre, Un Voto’. El Patricio era el Hombre, y el Voto era el suyo.

Una cosa que Rincewind sabía sobre las tumbas de gran tamaño era que sus constructores solían ser alegres y creativos en lo tocante a trampas y estacas.

La vida habita en todos los lugares donde puede. Donde no puede, simplemente tarda un poco más.

El Gremio de los Alquimistas está enfrente del Gremio de los Jugadores. Normalmente. En ocasiones está encima de él, o debajo de él, o cayendo a trozos a su alrededor.

El racismo no era un problema en el Mundodisco porque, con trolls y enanos y todo eso, el especiecismo era más interesante. Los blancos y los negros vivían en perfecta armonía y se aliaban contra los verdes.

El Emperador tenía todos los requisitos para un cadáver excepto, por así decirlo, el más vital.

Es una metáfora de la puta existencia humana, un dragón. Y por si eso no fuera lo suficientemente malo, también es una jodida cosa enorme, caliente y voladora.

Sólo porque alguien sea miembro de una minoría étnica no significa que no sea un pequeño cabrón desagradable.

La estupidez real siempre vence a la inteligencia artificial.

El vermín es un pariente blanco y negro del lemming, que se encuentra en las frías regiones ejeñas. Su piel es rara y muy valiosa, sobre todo para el mismo vermín; el bastardo egoísta hará cualquier cosa antes que soltarla.

La única forma de arreglar la casa en este lugar era con una rasqueta o, preferentemente, una cerilla”.

Cas típic 2694: noi li agrada noia, noi li agrada anar a Tot Vapor

A Tot Vapor – Terry Pratchett (432 pàgines)

Au, ja està, ja m’he llegit tots els llibres de Mundodisco! Ja no té sentit la meva vida? Mmmm si que en té, algú ha de cuidar de Pons’s Blog… Aquest es l’últim llibre de la saga de la revolució Industrial dels quals els seus últims tres llibres coincideixen amb la saga Moist von Lipwig, en total serien cinc i cadascun està protagonitzat per algun invent revolucionari que canvia la societat: Imágenes en acción (el cinema), La verdad (La premsa), Cartas en el asunto (El sistema postal), Dinero a mansalva (El sistema bancari) i A Todo Vapor (El ferrocarril). En aquesta quarantena novel·la de Mundodisco un enginyer espavilat aplica la màquina de vapor per fer una locomotora, veient els canvis que aquesta tecnologia comportarà el Patrici envia el seu “home per a tot” Moist von Lipwig a fer-se càrrec de la companyia de ferrocarril.

La primera part del llibre tracta sobre les dificultats d’introduir una tecnologia nova en una societat existent, més tots els problemes tècnics de la construcció i desenvolupament de la tecnologia en si mateixa, en la segona part el conflicte subjacent amb una certa comunitat serà el catalitzador per impulsar la propaganda final que el ferrocarril realment tampoc necessitava i dotar de més acció una trama ja prou activa però sempre va bé com a excusa per fer aparèixer cameos dels nostres personatges preferits. La temàtica subjacent de la novel·la es el racisme i la por de la societat als canvis, una mica el que sempre toca aquesta saga de la revolució industrial. Dintre dels Pratchett es dels normalets, això vol dir que dintre de les novel·les de fantasia en general es de lo millor que et pots trobar. No té nota al imdb ni al filmaffinity perquè això es un llibre coi!

Així són els trasgos:

Del Crepúsculo la Oscuridad se encogió de hombros como solo podía hacerlo un trasgo. El efecto visual era el de un paquete de serpientes bailando.

Adora Belle bajó la vista para contemplar un rostro que solo un batallón de madres frenéticas podría amar.

Així es el patrici:

Yo, señor Mustachen, soy un patrono sumamente ejemplar y comprensivo. Lo demuestra la circunstancia de que su cabeza todavía repose bien visible sobre sus hombros, a pesar de que podría estar en, bueno, en tantísimos otros lugares, ya me entiende.

—¿Qué sabemos del señor Stibbings? ¿Es alguna clase de experto en inmoralidad?
—¿El de Gravilla Suelta, milord? Sé de buena tinta que tiene una amante muy joven, señor. Una señorita que antes trabajaba en el Conejito Rosa, donde estaba muy bien considerada, creo.
—¿En serio? Todo un experto, pues. —Vetinari suspiró y continuó—: Aunque por supuesto, no creo atribución mía supervisar la vida privada de mi pueblo.
—Milord —señaló Drumknott—, como tirano eso es exactamente lo que hacéis.
Vetinari le dedicó una mirada que no llegaba a emplear una ceja alzada pero que daba a entender que podía llegar a darse si el receptor de la mirada forzaba su suerte.

Un tal capitán Pendiente está muy preocupado por los gases nocivos que rodearán las vías de tren. —Lord Vetinari cerró el periódico de golpe y exclamó—: El pueblo de Ankh-Morpork ya está acostumbrado a los gases nocivos. Son su derecho de nacimiento. No solo están acostumbrados, sino que insisten discretamente en emitir más.

Cuando eche mano usted de un periódico quizá repare en una pequeña disculpa firmada por el director del Times en la que explica que se ha eliminado el crucigrama, ya que la autora se toma una temporada de descanso motivada por las presiones que supone mantener un estándar de pasatiempos resolubles pero aun así lo bastante exigentes. Por supuesto, tengo por norma no regodearme, pero me temo que esa mujer ha encontrado la horma de su zapato. Encargaré a Drumknott que le haga llegar una caja de bombones, de parte de un admirador secreto. ¡Al fin y al cabo, soy generoso en la victoria!

—Tengo que preguntárselo, señor. ¿Por qué hay que hacerlo así? Vetinari sonrió.
—¿Sabe guardar un secreto, señor Mustachen?
—Ya lo creo, señor. He guardado muchos.
—Fantástico. La cuestión es que yo también. No necesita saber por qué.

Així són les notes a peu de pàgina:

El término «aliciente» exige que la persona que lo pide se frote el índice y el pulgar con picardía, usted ya me entiende, jefe.

Així són les descripcions:

Cuando llegaron a la terminal de Quirm, los recibió la forma extremadamente grande del sargento Detritus de la Guardia de la Ciudad de Ankh-Morpork, que montaba guardia ante la Traviesa de Hierro blandiendo su Pedacificador, un arma que, por decirlo de alguna manera, funcionaba al por mayor.

El castillo de lady Margolotta tenía algo de inevitable. Cuando las grandes puertas de madera se abrían con lentitud, chirriaban todas las bisagras. Al fin y al cabo, había que cuidar las apariencias y la ambientación. ¿Qué clase de vampiro viviría en un castillo que no chirriase y crujiera cuando se esperaba?

Las plantas tropezadoras eran como las plantas rodadoras, solo que menos atléticas. Ese dato contiene todo lo que hace falta saber acerca de Slake.

Altres:

No se preocupe, señor Mustachen, tiene instrucciones expresas de no matarle… hoy. Húmedo tomó buena nota y se volvió para echar un último vistazo rápido a Disgusto, que inventó una mala cara nueva solo para él, un recordatorio de que había muchas, muchísimas cosas dolorosas que podían hacérsele a una persona sin llegar a matarla.

Slake era uno de esos lugares, pensó Húmedo, que se ponen en los mapas porque resulta embarazoso dejar huecos en blanco.

El señor Simnel ha dejado claro que, aunque es fácil lidiar con la estupidez, la imbecilidad profunda es dificilísima de eliminar. Me pregunto cuántos crímenes atroces se habrán perpetrado justo después de que una persona bienintencionada dijese ‘yo solo…’”.

Nota: 7/10

Cas típic 2584: noi li agrada noia, noi li agrada La Corona del Pastor

La corona del pastor – Terry Pratchett (352 pàgines)

Novel·la número 41 de Mundodisco i última publicada per Terry Pratchett (em queda pendent la 40, A todo vapor), i cinquè llibre de la saga de de Tiffany Dolorido. Malgrat la seva jove edat Tiffany ja es una autèntica bruixa amb totes les de la llei, i contràriament al què expliquen les llegendes les bruixes es dediquen a ajudar a la gent fent servir molt poca màgia però molta dedicació i treball.

El inici del llibre es molt possiblement el principi més dramàtic que he llegit en un llibre de Mundodisco, mai hauria pensat que la mort d’un personatge m’afectés tan tot i no tractar-se d’un dels meus personatges preferits però sense dubte un dels més emblemàtics i importants, m’ha deixat tocat, ho reconec. Es inevitable crear un paral·lelisme entre la mort d’aquest personatge i el del propi Terry Pratchett ja que recordo que aquest es l’últim llibre que va escriure. A partir d’aquí hi ha la típica història de noia motivada que vol abastar més del què es humanament possible ja que mai hi ha prou temps per solucionar els problemes de tothom, cosa que ja havíem vist en llibres anteriors de la saga de Tiffany. El conflicte com a tal no apareix fins que no portem tres quartes parts de llibre i un cop hi arribem aquest es desenvolupa amb poca gràcia. Després de “l’acció” arriba un altre moment nostàlgic (no tan com el del principi) i maco i s’ha acabat. Ja ho he dit sempre que els llibres de la Tiffany estan més enfocats al públic adolescent i no m’agraden tan com la resta de sagues de Mundodisco, tot i així es Terry Pratchett i es nota molt, especialment en els personatges secundaris carismàtics com Tata Ogg, LA MORT, la gata Tú, Magrat o fins hi tot la senyora Carcoma. A part el llibre està ple de mini-cameos de molts personatges coneguts d’altres històries del Mundodisco, aquests petits detalls m’encanten, així com una cinquantena llarga de genials notes a peu de pàgina. Així doncs La Corona del Pastor es el Pratchett més dramàtic tan per la trama del llibre però sobretot perquè sabem que es tracta de l’últim Pratchett, però tal i com ens demostra el llibre, malgrat la mort de gent important la vida segueix, llarga vida al llegat de Terry Pratchett!

La reputación de Yaya se había extendido a lo largo y ancho, más largo y más ancho de lo que Yaya acostumbraba a viajar en persona. Los enanos de las Llanuras Sto hasta le habían puesto un nombre, que traducido significaba: «Ve por el Otro Lado de la Montaña».

Nota: 7/10

Cas típic 2569: noi li agrada noia, noi li agraden els llibres que et canvien la vida

Amb l’excusa del desè aniversari del Bona nit en Xexu ens demanava que li expliquéssim perquè vam començar a escriure al blog. Ara, amb l’excusa del setè aniversari del Llibres i punt! En Xexu ens demana que expliquem quin llibre ens ha canviat la vida. Aquest xaval no para de demanar!

Això de “canviar la vida” ho entenc com una expressió una mica exagerada, així doncs parlaré sobre el llibre que més ha canviat els meus hàbits lectors. Poca gent es sorprendrà si dic que l’autor de tal llibre és el mai prou glorificat Terry Pratchett (que sigui l’únic autor amb pestanya i categoria pròpia al blog us hauria de donar alguna pista), concretament va ser Eric, ja que va ser el primer llibre d’aquest autor que vaig llegir. Terry Pratchett va aconseguir que llegís més, reconec que llegir a Pratchett no va ser l’únic factor que va afavorir l’increment lector, però va ser un d’ells. Normalment solia llegir una dotzena de llibres al any, però després de llegir a Pratchett la mitjana anual va augmentar fins a la trentena, llegint tres Pratchetts més al mateix any, i quan vaig veure que no havia sigut casualitat i que tots els Pratchetts eren bons l’any següent vaig llegir 18 Pratchett’s més, després vaig haver de dosificar-me una mica perquè tot i que Sir Terry Pratchett era un autor bastant prolífic, vaig veure que aviat me’ls hauria llegit tots si no frenava el ritme. Avui en dia, després d’haver llegit un total de 53 llibres de Terry Pratchett, ja només em queden dos llibres de Mundodisco pendents de llegir, que vull llegir i alhora no vull llegir perquè després d’aquests ja no em quedaran més i només em quedaran les re-lectures.

Si ser anomenat Sir de l’imperi britànic amb una espasa forjada amb metall de meteorits no us sembla prou guai ja em direu què ho és.

Seria molt estrany que algun lector d’aquest blog no conegués a Terry Pratchett perquè es un escriptor que he recomanat per activa, per passiva i també amb amenaces passivo-agressives. Es possible que els primers llibres de Mundodisco només busquin ser una paròdia dels mons de fantasia més famosos, però a mesura que les vàries sagues van avançant descobreixes com els personatges guanyen molta profunditat i te’ls arribes a estimar, a alguns molt, secundaris inclosos. Sense deixar l’humor irònic que el caracteritza veus com Pratchett crítica varis aspectes de la societat actual fent servir la seva societat medieval / màgica de Mundodisco, que en el fons no es tan diferent a la nostra. En les primeres novel·les trobem trames més seqüencials on predomina l’acció, però en llibres més avançats la trama transcorre en paral·lel i el protagonisme es reparteix entre varis personatges i línies d’acció diferents. Podria seguir explicant com escriu però lo millor es descobrir-ho per un mateix, un munt de britànics ja ho han fet, per alguna cosa es l’autor més venut al Regne Unit. Un apunt a tenir en compte, amb Mundodisco es important seguir les sagues internes amb ordre, es com un àpat, saps que els postres poden ser molt bons, però primer has de menjar-te el primer que també es bo, però els postres, ai els postres! Si us he picat la curiositat per aquest autor i no sabeu quin dels molts llibres de Mundodisco heu de llegir podeu fer una ullada al CT1519 on explico per on començar. Per altra banda si sou d’aquell tipus de persones que la fantasia no es la vostra amiga (vosaltres us ho perdeu…), Pratchett també té algun llibre per vosaltres, personalment no els trobo tan bons com els de Mundodisco però teniu opcions com Nació (aventura en una illa tropical del pacífic) o Perillan (aventura en el Londres de Dickens), però repeteixo perquè quedi clar que es molt millor començar pels llibres de Mundodisco que recomano en el CT1519 o com a màxim Going Postal si sou massa impacients com per esperar que una saga millori i voleu començar a llegir Mundodisco encara que us falti tot el context adient per gaudir-lo al màxim. Si no em voleu fer cas a mi us deixo amb algunes de les frases que li han dedicat varis autors famosos:

Terry Pratchett trajo más alegría a mi vida que ningún otro autor.
PATRICK ROTHFUSS

Terry fue uno de los mejores escritores de fantasía que han existido, y sin duda el más divertido. Era tan ingenioso como prolífico, que no es poco… Un hombre listo, gracioso, profundo, cálido y amable, un hombre de infinita paciencia, un hombre que de verdad sabía cómo disfrutar de la vida… y de los libros.
GEORGE R. R. MARTIN

Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Una gran pérdida para la fantasía británica.
JOE ABERCROMBIE

El Mundodisco es una de las creaciones más maravillosas de toda la literatura. Estoy destrozado por la muerte de Terry Pratchett. Único en su especie.
PATRICK NESS

Ningún escritor me ha obsequiado jamás con tanto placer y felicidad como él […] Su prosa se componía de capas: tenía una superficie traviesa, la seguía otra de complicados chistes y finalmente otra inflexible e intransigente que de repente impactaba al lector.
A. S. BYATT

Era único. Tuve la suerte de escribir un libro con él, cuando éramos jóvenes, y aprendí mucho. Te echaré de menos, Terry.
NEIL GAIMAN

De todos los autores que he leído, Pratchett resultaba el más humano. Había más verdad en una sola de sus humildes sátiras que en cien volúmenes de un drama conmovedor […] Sir Terry, tienes mi más sincero agradecimiento. No creo que, a pesar de los muchos elogios que te dedican, el mundo sepa lo que tenía.
BRANDON SANDERSON

Cas típic 2516: noi li agrada noia, noi li agrada la Tierra Larga

La Tierra Larga – Terry Pratchett & Stephen Baxter (464 pàgines)

La Terra Llarga es una col·laboració entre dos autors de ciència ficció Terry Pratchett i Stephen Baxter, el primer es més que conegut per aquest blog, el segon gens ni mica. De fet, el llibre està més escrit per en Baxter que no pas per en Pratchett, però si vols vendre un llibre al Regne Unit la segona millor formula es posar com a autor a Terry Pratchett (la primera es posar-hi un Harry Potter). De fet aquest llibre es pot veure com el primer d’una saga de col·laboracions entre els dos autors, que continua amb La Guerra Llarga, El Mart Llarg, La Utopia Llarga i El Cosmos Llarg.

La novel·la es de (Oh! Sorpresa!) ciència ficció. Resulta que no se sap qui inventa una maquineta sorprenentment senzilla de construir (només diré que la “bateria” del invent es una patata) serveix per saltar a un planeta terra paral·lel que ha evolucionat sense els humans, aquest inventor penja les instruccions a internet i de cop tothom salta per investigar l’altre planeta. De fet no es un sol planeta paral·lel sinó que són un nombre de planetes paral·lels en teoria infinits. Això fa que el problema de la superpoblació desaparegui, es més, el preu del terreny es desploma, el mateix passa amb el preu dels recursos naturals escassos com l’or o el platí. A partir d’aquí comença una nova època d’exploració i colonització de les noves terres que són molt semblants a la Terra dels humans però amb petits canvis cada vegada més marcats a mesura que saltem de Terra en Terra.

Tot i que l’humor Pratchett apareix poquet el llibre es un entretingut llibre d’aventures amb un ordinador setciències i molt pagat de si mateix com a co-protagonista. La Terra Llarga té algunes sorpreses que donaran una mica de misteri en la trama. El llibre es prou bo per mi com per continuar amb la saga, però no lo suficient com perquè continuï immediatament amb aquesta. Per tots aquells que heu provat el Mundodisco de Pratchett i incomprensiblement no us agrada us recomanaria que provéssiu aquest llibre menys fantàstic, ja que la meva missió a la Terra es aconseguir que hi hagi més lectors de Pratchett en el mon.

—Por cierto, no veo necesidad de que tengas miedo.
—¿No ves necesidad? Qué gran consuelo.
—Bueno, parecen criaturas inquisitivas. Que no es lo mismo que criaturas hambrientas. Es posible que en estos momentos te tengan más miedo que tú a ellas.
—¿Qué te apuestas? ¿Mi vida, por ejemplo?

—Los dos estamos asustados, pero vamos a afrontar esto, ¿vale? No huirás. Los animales huyen. Nosotros seguimos adelante, intentando descubrir lo que nos asusta y plantarle cara. Es lo que hacemos los humanos.
—Ya. Hasta que nos mata.
—Eso sí. —Joshua se levantó—. ¿Hago café?

Nota: 7/10

Cas típic 2368: noi li agrada noia, noi li agrada vestir-se de mitjanit

Em vestiré de medianoche – Terry Pratchett (416 pàgines)

Me vestiré de mitjanit es la novel·la número 38 de Mundodisco, la quarta de la saga de la Tiffany Dolorido, recordeu que les tres primeres eren: Els petits homes lliures, Un barret de cel i la Corona de gel. Com sabeu aquesta es la saga de novel·les que menys m’agrada de dins del univers de Mundodisco, tot i així s’ha de llegir perquè es Terry Pratchett, i dir que es de lo pitjor de Mundodisco es com dir que un model es del pitjor de Ferrari, però coi es un Ferrari!

La Tiffany ha anat creixent i ara ja té 16 anys, ja es tota una senyoreta, i una bruixa amb totes les de la llei. Ser bruixa no es fàcil, t’has de fer respectar i fins hi tot inspirar temor, però alhora ajudar a la gent. Aquesta es la feina d’una bruixa, ajudar a la gent, o potser pensàveu que la seva feina era menjar-se els nens que es perdien en el bosc? De fet, el problema el qual s’haurà d’enfrontar Tiffany en aquest llibre es una lluita contra la mala fama de les bruixes personificada en el personatge de “l’home llest”, però se’n sortirà? Que hi hagi un últim llibre de la saga de la Tiffany anomenat The Shepherd’s Crown, ens fa pensar que la noia hauria d’arribar viva al final del llibre, però sent Terry Pratchett mai se sap.

La introducció es llarga, massa pel meu gust, ja que perd el temps explicant com són realment les bruixes, però si estem llegint aquesta novel·la es que abans ja ens hem llegit les 3 prequel·les de la saga i per tan ja sabem com són les bruixes realment, i no solament això, sinó que es molt possible que també ens haguem llegit la saga de les bruixes, per tan ja coneixem les bruixes des de fa 7 llibres, per tan no cal que ens torni a parlar del què fa una bruixa, que no se’n recorda que ja ho havia explicat moltes vegades? Que potser té alzheimer l’autor…? Encara que sembli una crítica no es cap crítica, jo mai criticaria a Terry Pratchett, però si que veus que no va precisament per feina quan fins al 20% del llibre no es nota la presència del antagonista i fins al 35% aquest no es presenta. En el llibre apareix l’habitual cameo de les bruixes clàssiques, es a dir, Yaya Ceravieja y Tata Ogg, però no es l’únic, ja que una petita part de la trama es desenvolupa fora de la “Caliza” i passa a Ankh-Morpork i allà trobem alguns membres de la guàrdia com la capitana Angua i el capità Zanahoria (Carrot).

Un hombre de gran poder y responsabilidad necesita a alguien que se lo diga cuando está haciendo el gilipollas. Debo decir que la abuela Dolorido cumplía esa función con un entusiasmo admirable.

Según una antigua tradición, la tierra y la sal servían para mantener alejados a los fantasmas. Tiffany no había visto nunca ningún fantasma, así que era muy posible que funcionaran, pero en todo caso funcionaban sobre la mente de las personas, que se alegraban de saber que los platos estaban presentes. Cuando se comprendía ese hecho, se había comprendido gran parte de la magia.

La canción decía: «¡Ankh-Morpork, ciudad maravillosa! ¡Los enanos están abajo y los trolls rebosan! ¡Es un poco mejor que una cueva apestosa! ¡Ankh-Morpork, ciudad maravillooooooosa!». En realidad no lo era.

Los Feegles, que no tenían sentido del peligro porque consideraban, como siempre, que no había nada más peligroso que ellos.

Los propios guardias tenían la expresión de quienes se saben grandes y fuertes en teoría pero acaban de caer en la cuenta de que «grande» o «fuerte» no serán suficientes ni de lejos.

Mi madre me enseñó a leer y a escribir, muy en contra de los deseos de mi padre, y como eso implicaba que ya no valía para un trabajo «de verdad», me enviaron de aprendiz de sacerdote a la Iglesia de Om. Aquello me gustaba y aprendí un montón de palabras interesantes, pero me echaron por preguntar demasiadas cosas, como por ejemplo: «¿Pero todo esto lo decís de verdad o qué?».

Nota: 7/10

Cas típic 2358: noi li agrada noia, noi li agrada canviar de nom al seu peix

Suposo que us recordeu d’en Carrot, i si no el recordeu feu una ullada al CT2262. Després de conviure amb ell durant cinc mesos (recordem que en Rincewind en va viure set), encara em passa què penso en ell amb el nom d’en Rincewind. Físicament no s’assemblen, vull dir que no s’assemblen més d’enllà de que els dos són peixos, però en Carrot viu en la mateixa peixera que va viure en Rincewind, i la peixera està exactament al mateix lloc fa que em doni la impressió que es en Rincewind, de fet, algun cop quan parlo d’ell ja se m’ha escapat dir-li Rincewind en comptes de Carrot. Així doncs he decidit rebatejar al meu peix actual com a Rincewind, sense cap més apel·latiu com seria Rincewind 2, d’aquesta manera m’allunyo del precedent dels Simpson en que el gat es diu snowball II, un gat que es totalment negre, i aquí es on radica la gràcia.

Si el post va d’un peix per què poso la foto d’un gat?

Com que el post m’està quedant curt aprofitaré per explicar-vos la història dels gats que ha tingut la família Simpson. Snowball I era una gata blanca que va tenir la família abans que la sèrie comencés i només apareix en la sèrie en flashbacks de quan en Bart i la Lisa eren més petits. Snowball II, una gata negra, apareix des del principi de la sèrie fins al capítol 9 de la temporada 15 en el qual mor atropellat pel cotxe del doctor Hibbert. Snowball III es un gat negre que apareix i mor en el mateix capítol 15×09, el mateix li passa a Snowball IV (gata blanca). En aquest mateix capítol adopten a Snowball V, una gata negra, que per evitar gastar diners en corregir el nom del bol de menjar aquest es reanomenat Snowball II, i aquest es el gat que té actualment la família Simpson. Doncs una cosa semblant ha passat amb en Carrot, que per costum meu de dir-li Rincewind l’he acabat rebatejant oficialment com a Rincewind.

BCPP: Clidice

Cas típic 2308: noi li agrada noia, noi li agrada l’element 117 de la taula periòdica

Com segurament sabreu cal posar nom al element 117 de la taula periòdica que encara no té nom malgrat que ja fa uns anys que es va descobrir. O potser no sabeu res de tot això i resulta que el meu blog no es llegit habitualment per físics de partícules tal i com em pensava…

Ha sorgit una proposta a change.org per tal d’anomenar aquest element com a “Octarine” (“Octarino” en la versió traduïda al castellà). Per si hi ha algun despistat que no sap que es l’Octarino, dir que es tracta del color que té la màgia, tothom pensa que són set els colors bàsics que té l’arc de Sant Martí però s’equivoquen, existeix l’Octarino, un color que només es visible pels mags i pels gats, si ens basem amb la descripció de la tonalitat que en fa Rincewind seria com una espècie de porpra groc verdós, fàcil d’imaginar, no? Justament aquest Octarino, conegut com “El color de la mágia”, es el que dona títol al primer llibre de Discworld (Mundodisco), univers on s’ambienta la major part de l’obra de Terry Pratchett. Si algú encara no sap qui era (és, perquè mentre els seus llibres existeixin ell seguirà viu) Terry Pratchett si us plau que recorri tots els posts sota del tag amb el descriptiu nom de “Terry Pratchett”.

Terry Pratchett sobre un fons que NO es color octarino

Tornant al tema de la proposta de change.org, només cal que firmeu a favor de tan lloable proposta. Dono per suposat que ja esteu registrats a change.org perquè se que sou persones compromeses amb les causes justes com és precisament el cas. I si encara no hi esteu registrats aquesta es la oportunitat perfecte per fer-ho, no costa gaire. Jo ja he col·laborat amb la firma 45.618 ara us toca a vosaltres posar el vostre gra de sorra per arribar al objectiu de 50.000 suports. Seria un homenatge perfecte per commemorar la mort de tan genial escriptor del passat mes de març.

Cas típic 2275: noi li agrada noia, noi li agrada La Ciencia de Mundodisco II: El globus

La Ciencia de Mundodisco II: El globus – Terry Pratchett, Ian Stewart, Jack Cohen (359 pàgines)

Molta atenció al post d’avui que cau dintre de tres categories! Tres! (3!) Llibres, Terry Pratchett i ciencia! Sí, ciencia! Els lectors més veterans i fidels del blog segur que recorden el CT1522 quan vaig parlar de la Ciència de Mundodisco (llibre u). Aquesta segona part continua amb el mateix objectiu que el primer llibre, explicar conceptes científics de manera amena aprofitant una historia portada pels mags de la universitat invisible. La trama continua amb el punt de partida que en el primer llibre els mags van crear un planeta que es com el nostre, es a dir governat per les lleis físiques en comptes d’estar governat per les lleis màgiques com es el cas de DiscWorld. D’aquesta manera en els capítols imparells llegirem les peripècies dels mags i en els capítols parells aprendrem una mica de ciència aprofitant la historia introductora dels mags, de tal manera que els capítols enganxin dos a dos citant textualment al llibre “com un guant a un peu”, es a dir, que encaixen mitjanament bé.

Més que ciència en general el que trobem en aquest llibre es molta antropologia, evolució genètica, però sobretot la evolució cultural, la clau que va fer passar l’home d’un simple simi a un ésser intel·ligent i com diuen ells extel·ligent (intel·ligència col·lectiva de la societat). Per això em va agradar bastant més la primera part del de la ciència del mundodisco on parlava més de la creació de la terra i dels fenomens físics. Us donaré uns exemples dels temes científics que tracta el llibre. La matèria obscura i freda. Espai fase. “Construcció de cervells” mitjançant la evolució. Gràcies a la cultura, aprenentatge i ensenyament, els cervells, xarxes de cèl·lules nervioses, poden adaptar-se molt més ràpidament que els gens. Lliure voluntat, existeix realment? La ‘informació’ i el concepte de contingut. El genoma, descrit com ‘el contenidor de la informació necessària per a produir’ un organisme. L’univers real gravitacional i el termodinàmic, en alguns contexts, el model termodinàmic és més apropiat, en altres contexts, un model gravitacional és més apropiat. Els rituals. La religió. El desenvolupament de la no-ciència fins a convertir-se en veritable ciència. La investigació científica i el mètode científic. L’home com a explicador de històries que funcionen. La imaginació. La existència del caos, perquè és impossible dir en la pràctica com és, exactament, l’estat del sistema; en un sistema complex podria ser impossible dir quina és la gamma de possibles estats en què està, fins i tot aproximadament. Els viatges en el temps i com teòricament res impedeix que no siguin possibles. Els “memes”, com a informació viral que es propaga entre els individus, com la cançó de “Aniversari feliç”, o la publicitat que si funciona, la religió no seria un “meme” sinó un conjunt de “memes” un ‘memeplex’, fins hi tot els partits polítics són un “memeplex”. El concepte que “veure no es creure”, sinó tot el contrari, quan els artistes del Renaixement van començar a pintar a Déu com un home barbut en els núvols, van obrir el camí al dubte, la imatge no era prou grandiosa; les imatges a la ràdio són sempre millors que les de la TV. I molts altres temes que m’he deixat pel camí perquè em feia mandra subratllar-los tots.

Aquest llibre es una lectura recomanada si us agrada la ciència o bé us agrada Mundodisco, però es es una lectura obligatòria (començant pel primer llibre es clar) si us agraden les dos temàtiques com és el meu cas. Tot i això us sorprendrà veure que la nota no es tot lo alta que un esperaria trobar, això es culpa de dos punts, per una banda la història dels mags dels capítols imparells es nota que està massa forçada per encaixar dins dels apartats científics que es volen explicar ens els capítols parells. A més, els apunts científics dels capítols parells marxen una mica de la ciència més clàssica com seria la física i la química per caure en la antropologia i fins hi tot en la filosofia i la psicologia, per tan aquestes parts del llibre són una mica denses i no es poden llegir de la manera fluida que un llegiria una novel·la.

[Dins d’una nota d’autor que està dins d’una nota d’autor]
¿Qué es un ergio? Consulte, si necesita saberlo realmente. (Nota de los autores)

Fue un despertar muy gentil, ya que nadie despierta bruscamente a un orangután de 300 libras (dos veces, al menos)

Aquí, caballeros, el bien no triunfa en última instancia a expensas de algunos moretones y una herida sin importancia en el hombro. Aquí, el mal es generalmente derrotado por un mal más organizado.

Dejaré los libros en una pila y saldré de la habitación y nadie debe mirarlos mientras me haya ido, porque si lo hacen no lo sabré, y si toso fuerte antes de volver será solamente porque tengo tos y no por ninguna otra razón, ¿de acuerdo?

Si usted es religioso, y quiere sentirse cómodo con lo que estamos diciendo, siempre puede suponer que estamos hablando de todas las otras religiones, no de la suya.

Hoy, podemos predecir el movimiento del sistema solar con una antelación de miles de millones de años, e incluso podemos pronosticar el clima (con bastante exactitud) con una antelación de tres días enteros, lo cual es asombroso. De veras. El clima es mucho menos predecible que el sistema solar.

Hemos evolucionado hasta contarnos pequeñas mentiras interesantes y útiles sobre monstruos, dioses y hadas diente, como una especie de preludio a la creación de mentiras realmente grandes, como ‘Verdad’ y ‘Justicia’. No hay justicia. Como Muerte señala en Padre Puerco, uno podría hacer polvo el universo y no encontrar un átomo de justicia.

Nota: 6/10

Cas típic 2253: noi li agrada noia, noi li agrada la Nau

La nau – Terry Pratchett (256 pàgines)

Tercera i última part de la trilogia infantil del gnoms de Terry Pratchett, aquí recordareu la segona part. En aquesta part seguim les aventures de tres gnoms que guiats per la Cosa (un ordinador portàtil molt avançat) que els guia per arribar a Florida on es llença un satèl·lit de comunicacions que la Cosa haurà de hakejar per cridar la nau que els rescatarà del planeta Terra. Creieu que ho aconseguirà? Si bé aquesta última part de la trilogia es millor que l’anterior, tampoc ens trobem al nivell de cap novel·la de DiscWorld, continua sent un llibre juvenil amb una mica d’acció i alguns bons moments. Resumint un llibre ideal per regalar als vostre nebots pre-adolescents.

Todo parecido entre los personajes que aparecen en este libro y cualquier ser vivo, de cualquier tamaño o continente, es mera coincidencia. Sobre todo, si tiene abogado.

—¿Podrías salir ahí a ver si hay algo de comer? —le preguntó.
—Tengo la horrible sensación —contestó Masklin— de que, si salgo ahora, habrá efectivamente algo que comer…, y ese algo voy a ser yo

—Recuerdo haber leído en un libro que los astronautas se alimentan mediante tubos. Los gnomos siguieron corriendo en silencio mientras se preguntaban qué podría significar aquello.
—¿Tubos de qué? ¿De pasta dentífrica? —aventuró Gurder al cabo de un rato.
—No; de pasta dentífrica, no. Claro que no. Estoy seguro de que no se alimentan de eso.
—Bien, ¿qué otras cosas conocéis que vengan en tubos? Angalo reflexionó sobre ello.
—¿El pegamento? —sugirió, indeciso.
—¿Pasta dentífrica y pegamento? Este menú no me suena nada bien.
—Pero a la gente que conduce los aviones espaciales debe de gustarle mucho. En una foto que vi, aparecían todos muy sonrientes —apuntó Angalo.
—Probablemente no sonreían, sino que intentaban despegar los dientes —contestó Gurder.
—No, no. Me parece que no lo has entendido —decidió Angalo, pensando velozmente—. Tienen que llevar la comida en tubos a causa de la gravedad.
—¿Qué sucede con la gravedad?
—Que no hay.
—¿No hay, qué?
—Gravedad. Por eso, todo queda flotando.
—¿Cómo, en agua? —quiso saber Gurder.
—No, no. En el aire. Porque no hay nada que la sujete al plato, ¿entiendes?
—¡Ah! —Gurder asintió—. ¿Es aquí donde entra en escena el pegamento?

Nota: 6/10

Cas típic 2246: noi li agrada noia, noi li agrada cavar

Cavadors – Terry Pratchett (249 pàgines)

Segon llibre de la trilogia dels gnoms de Terry Pratchett. Es clarament una trilogia enfocada als petits de la casa, però i què? Si Terry Pratchett hagués publicat un manual d’instruccions d’una torradora un servidor se’l llegeix igualment, es més! Encara que hagués escrit un llibre de receptes de cuina! Imagineu-vos on arribaria el meu fanatisme per Terry Pratchett. Per cert, si busqueu la ressenya del primer llibre de la trilogia en aquest blog només trobareu això “Un llibre una mica infantil d’uns gnomos que viuen en un centre comercial. Res a veure com mundodisco.” ja que la primera part coneguda com “camioners” me la vaig llegir per allà al 2007 quan no solia fer ressenyes gaire treballades. Però no patiu, amb la ressenya anterior es més que suficient informació per poder llegir la segona part de la trilogia dels gnoms sense perdre’t en l’argument. Aquí els protagonistes del primer llibre es separen. 3 gnoms van a Florida amb la Cosa (una ordinador avançat) a buscar la nau (i d’aquests no en sabrem res més fins al tercer llibre) i tota la resta de gnoms es queden a la Cantera, on acostumats a viure en la botiga troben estrany això d’estar envoltats de natura, però resulta que els humans volen reobrir la Cantera, total que els Gnoms hauran de defensar-se com puguin dels humans fins que al final hauran de fugir. Es un llibre per nens, o sigui que si teniu nens que es vulguin iniciar a la lectura aquesta es una bona opció. Per adults com que no. Es nota perfectament que es Pratchett però se’l veu infantil, tot i que hi ha algunes reflexions que potser als nens se li escapen, però la trama es simple i plana.

Pues bien, esa Naturaleza no tiene nada de natural. Y es demasiado extensa. Esto no se parece en nada a un mundo como es debido. Basta con echarle un vistazo. El suelo es áspero y desigual, cuando debería ser liso. Apenas hay paredes. Y todas esas luces como estrellas que salen por las noches…, en fin, no ayudan a mejorar las cosas, ¿verdad?

Cuando a una máquina le ocurría algo, bastaba con engrasarla o darle un empujoncito o, si nada de ello daba resultado, sacudirle un par de martillazos. Los gnomos, en cambio, no respondían bien a este tratamiento.

Si había algo peor que alguien que no la entendiera, era alguien que la entendiera perfectamente y no le diese la oportunidad de lamentarse de que nadie la entendía.

Los intentos de la abuela Morkie para animar a la gente tenían algo que siempre los estimulaba a moverse. Cualquier cosa era preferible a dejarse animar otra vez.

Nota: 5/10