Archive for the ‘TV’ Category

Es possible que la setena temporada de Joc de Trons sigui la més previsible de totes, també es possible que sigui la més plena d’incoherències narratives, però també es possible que sigui la temporada que més mola de totes! Especialment els capítols quart, sisè i setè! Sense més preàmbuls avui toca espoilers de la setena temporada de Joc de trons a través de frases soltes dels informes humorístics que fa el Tipo de la Brocha de cada capítol, espero que això us animi a llegir els seus escrits sencers.

Jon ofrece a nuestro salvaje pelirrojo favorito, Tormund Matagigantes, la magnífica e irrepetible oportunidad de prestarse voluntario junto con el resto del pueblo libre para proteger Guardiaoriente del Mar, uno de los descuidados y ruinosos castillos de la Guardia de la Noche. ¡100% expugnable! “Entonces allí iré”, dice Tormund, que no conoce la palabra miedo ni muchas otras palabras igual de sencillas.

Jon le dice a Sansa que la próxima vez haga el favor de no llevarle la contraria delante de lores y damas, que bastante le cuesta ya imponerse cuando ella le saca dos cabezas de altura. “No siempre puedo llevar encima una caja de frutas a la que encaramarme, ¿sabes?”.

Qyburn, nigromante tunante, contesta que están trabajando en como enfrentarse a los dragones. Tan críptico que es el hombre y en realidad en lo único que han trabajado es en una ballesta extragrande. No digo que no sea efectiva, pero desde luego es poco original. Yo me esperaba un matamoscas gigante acoplado a una catapulta.

Simplificando un poco, y según lo veo yo, las opciones de Jon se reducen: a) aceptar la invitación de Daenerys y aliarse con un ejército ingente que cuenta con los mejores guerreros de Essos y sus propios dragones escupefuego (nota: los zombis no resisten el fuego), o b) rechazar la invitación y morir en inferioridad numérica e intelectual cuando lleguen los caminantes blancos. Opción c): ponemos un cartel de prohibido el paso delante del Muro y a ver si lo respetan. Y tú pensando que era difícil decidir entre desconectar o no a tu abuela de la máquina de respiración asistida.

“Amo a Sansa como a vuestra madre”, es la última frase que uno querría oír de un judas grimoso y manipulador (Petyr Baelish), si exceptuamos “Os advertí que no os fiarais de mí”.

Arya pide a la loba (Nymeria) que la acompañe, pero como una asesina profesional montada en un huargo sería demasiado guay para los estándares de HBO, Nymerya se vuelve por donde ha venido.

En la sala del trono, Missandei presenta a Daenerys a sus invitados en los siguientes términos: “Estáis en presencia de Daenerys de la Tormenta, de la Casa Targaryen. Legítima heredera del Trono de Hierro. Legítima Reina de los Ándalos y los Primeros Hombres. Protectora de los Siete Reinos. Madre de Dragones. Khaleesi del Mar de Hierba. La que no Arde. Y Rompedora de Cadenas. El color de su pelo es natural”. “Este es Jon”, anuncia Davos, un poco intimidado ante tanta ostentación. “Le queda bien la barba”.

Tyrion se reúne a solas con Jon en lo alto de un acantilado. En un tour de force interpretativo, Kit Harrington multiplica sus esfuerzos por mostrarse taciturno, como si tuviera algún otro registro, con esta cara no hay duda que está pensando “Creo que me he tragado otra mosca. Que no se te note, Jon.”

“¿Y qué sucedería si quisierais volver a casa?”, le pregunta Jon a Missandei. “Mi reina me ayudaría a hacer la maleta y correría tras el tren por el andén despidiéndose de mí. Os lo traduzco: Daenerys es buena chica. ¡Enamoraos!”. Este es el problema que tiene reducir el número de episodios por temporada, que no hay tiempo para desarrollar estas relaciones con naturalidad, sino que hay que embutírselas al espectador en la boca y empujarlas esófago abajo con un palo.

Cuando Arya aún era una niña desvergonzada con trastorno de hiperactividad y practicaba el tiro con arco en secreto, repitiendo el ejercicio una y otra vez hasta que por fin, un día, hizo diana. Y en ese momento de triunfo, su padre estaba allí para felicitarla. -Padre dio cuatro palmadas. ¡Cuatro! Estaba eufórico.

Meñique, conteniéndose apenas las ganas de retorcerse el bigote como un villano de opereta. -Disculpad que me oculte en las sombras. Es la costumbre.

¿Puede alguien decirles a Benioff y Weiss que ya nos hemos enterado de que Jon y Dany están hechos el uno para el otro para que terminen con este pésimo fanfic? Ya es malo que los personajes nos digan lo que otros personajes sienten en lugar de simplemente mostrárnoslo, pero clama el cielo que encima lo repitan en varios episodios por si no estábamos atentos la primera vez.

Desde lo alto del Muro, Dany otea el horizonte, esperando que Jon aparezca en cualquier momento montado sobre un brioso corcel blanco y con una caja de bombones bajo el brazo para disculparse por la angustia que le ha causado. Total, el sentido común se lo dejó en Essos y la esperanza es lo último que se pierde. Jorah, que entiende el pesar de su reina pero se está helando el culo, le dice que ya va siendo hora de teletransportarse a casa. Justo en el momento en que van a retirarse (¡más clichés!), un cuerno anuncia la llegada de un hombre a caballo. “Cartero comercial”, se oye una voz a las puertas.

Dany camina hasta su asiento como si aquello de llegar montada en un dragón fuera de lo más normal. “Iba a pedir un Cabify, pero se me ha acabado la batería del móvil”, dice.

Jon se levanta para resumir la situación: “Vienen los zombis y nos van a matar a todos”. Tyrion carraspea. “Ah, sí”, dice Jon, poniéndose sus gafas y sacándose unas notas del bolsillo. “Esta frase quedará genial en el tráiler. Os la leo: ‘Solo hay una guerra que importe: la Gran Guerra. Y ya está aquí’. Ni George R. R. Martin la hubiera escrito mejor, ¿eh?”.

La reunion de Cersei y Tyrion es una de las escenas mejor escritas del episodio y merece la pena verla aunque solo sea porque Headey y Dinklage hacen algo que ha sido casi anecdótico para ellos en esta temporada: actuar. El talento interpretativo de estos dos actorazos está tan desaprovechado que en la mayoría de episodios podrían haberlos sustituido por un par de calcetines viejos con botones cosidos a modo de ojos y nadie habría notado la diferencia.

Tormund Matagigantes y Beric Dondarrion están tomando el fresco en lo alto del Muro cuando el cuerno suena tres veces. Por si no recordáis lo que esto significa, os refrescaré la memoria: un toque, ha llegado la pizza; dos, el de la pizza va armado y alberga aviesas intenciones; y tres, el de la pizza es un caminante blanco y vamos a morir todos.

Anuncis

He començat a veure Dos Hombres y Medio, no es que sigui una sèrie gaire ben puntuada, però si ha aguantat 12 anys en antena alguna cosa de bo tindrà, o no? Ho havia de descobrir per mi mateix. Dos hombres y medio va sobre dos germans, un dels quals es compositor i viu en una casa de Malibú i l’altre el deixa la dona i desesperat va a viure amb ell conjuntament amb el seu fill amb custodia compartida.

dos-hombres-y-medio-frases-euroresidentes

Podria haver trobat una foto millor dels protagonistes però la sèrie no mereix l’esforç

El primer capítol comença amb riures enllaunats que misteriosament desapareixen en els capítols següents, sense cap mena de dubte una millora que aprecio. L’humor de la sèrie no es gran cosa, i si a això li afegim la meva mania contra els nens que surten en sèries, dos hombres y medio no té masses punts a favor. El protagonista es el controvertit Martin Sheen, exemple de mala vida tan davant com especialment darrere les càmeres. El germà es un tio desconegut i el nen més del mateix, apareixen altres secundaris com la veïna, la ex del germà, la de la neteja, la mare dels germans i algun altre, tots desconeguts per mi. No espereu sentir a parlar d’una segona temporada d’aquesta sèrie en aquest blog. Com que la sèrie no es gran cosa la crítica tampoc serà gaire treballada, per tan ho deixo aquí.

Dos hombres y medio té un 6,1 al filmaffinity i un 7,1 al imdb.

Nota: 4/10

Sèrie nova! Es diu Leftovers i es de la HBO. Només començar el capítol pilot descobrim com unes quantes persones desapareixen de tot el mon, però no desapareixen dient que van a buscar tabac, literalment en un segon i son i en el següent ja no hi son, i tots alhora, aproximadament desapareix un 2% de la població mundial, el Papa Benet XVI entre ells per dir un nom famós al atzar. Però no veiem la repercussió immediata d’aquesta fet sinó el que passa tres anys després en un poblet. La primera temporada està basada en una novel·la.

Com a actors coneguts tenim a Carrie Coon, la policia protagonista de la tercera temporada de Fargo que aquí fa d’una dona de la ciutat que ha perdut el marit i els dos fills. El paper de tio raro que mata gossos apareix el tio (Michael Gaston) que feia de jefe al Mentalista.

La trama gira al voltant d’una secta de fumadors, els quals literalment un dels preceptes de la secta es fumar, la patrocina alguna tabaquera? Ni idea, totes les sectes son rares o sigui que aquesta no es la excepció, fumen, van de blanc i no parlen. Els sectaris com a tal en un principi no molesten gaire més enllà d’ensenyar alguns cartells, però com que no parlen posen a la gent nerviosa que reacciona de forma agressiva, a mi tampoc em cauen bé els de la secta però tampoc es necessari apallissar-los. Fins al capítol 7 no veiem un pit, i això es molt raro per ser HBO. Quan tot s’embolica en el capítol 8 ens trobem que en el capítol 9 i antepenúltim de la temporada es una flashback d’abans del dia D! D de Desaparició, res a veure amb Normandia. I capítol 10 es quan tot explota ja que els membres de la secta son uns autèntics experts en tocar la moral allà on més mal fa, i es clar, la gent reacciona malament, molt malament i fi de temporada.

Fumem, anem de blanc, no parlem i fem mogudes rares, som de la secta dels Romanents!

Com totes les series de la HBO, la sèrie esta plena de personatges, però si hagués de triar un protagonista aquest seria el cap de policia de la ciutat i la seva família, aquest home fa coses quan va a dormir i quan es lleva l’endemà no recorda què es el que ha fet, es un problema força gros. La seva filla adolescent es una mica rara, més que la majoria d’adolescents, la seva dona es una de les que està en la secta, i el seu fill una mica més gran que esta posat en un negoci d’un tio que cura amb abraçades, sense comentaris. Curiosament ningú de la família del policia a desaparegut, però la família està trastocada per aquest fet igualment. Un altre protagonista es el predicador que es dedica a destacar que els desapareguts no son màrtirs sinó que també hi ha malparits que han desapareguts, personatge que es germà de la dona que ha perdut marit i dos fills, que es dedica a fer qüestionaris pel govern a la gent que ha perdut familiars per descobrir que tenen en comú (de moment res). En la sèrie la música es important, s’ha de veure (o en aquest cas escoltar) per entendre-ho. Lo important en aquesta sèrie es veure com la gent reacciona a la pèrdua dels éssers estimats (que no es el mateix que la certesa d’una mort) i com (no) ho superen, cadascú a la seva manera. La sèrie està bé però tampoc m’apassiona, veuré la segona temporada perquè tothom diu que es millor que la primera.

Leftovers té un 7,4 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota: 6/10

Per 13 raons es una altra sèrie de la pròpia productora de Netflix, per això la sèrie ha tingut tanta propaganda i s’ha fet tan famosa, no pas per la seva qualitat. A través d’unes cintes de casset la Hannah, una adolescent ens explicar la seva vida, i el protagonista que es diu Clay, efectivament un altre adolescent company de classe de la Hannah, les escolta, ah per cert, la Hannah s’ha suïcidat, i les cintes les ha gravat com es obvi els dies abans de suïcidar-se, després hagués sigut molt més complicat… La Hannah era nova a la ciutat des de fa un parell d’anys, però des del primer dia que la noia li diu alguna cosa el nostre Clay es penja d’ella, els adolescents son així, quan una noia els hi fa cas s’hi pengen de seguida, les hormones…

Només conec un parell de personatges, la doctora Addison de antomia de Grey (Kate Walsh) que aquí fa de Mare de la suïcida, si, vaig mirar les dos primeres temporades de Anatomia, ho reconec, i l’altre es la que fa de germana de la Carrie a Homeland (Amy Hargreaves) que aquí es la mare d’en Clay..

La sèrie te 13 capítols, un per cada raó, casualitat? Deixaré que els lectors més espavilats del blog treguin les seves pròpies conclusions… També pensareu que hi ha 13 cintes a escoltar però resulta que nomes hi ha 7 cintes, ja que cada cinta te dos cares A i B, ho recordeu? Segur que si, tots els que passeu per aquí teniu una edat… Sembla que el nano no té massa pressa per escoltar totes les cintes, jo les hagués escoltat totes seguides, però jo dec ser més ansiós, suposo, especialment quan es tracta de la mort d’una persona, comptant que son cintes d’una hora es triga a escoltar-les totes 6 hores i mitja, es una estona d’acord, no et dona temps a escoltar-les en un dia laborable, però es que en Clay es passa dos setmanes escoltant-les! I això que li importa tan el tema tan que durant tot el dia no pot deixar de pensar-hi! A més intenta parlar amb la gent que surt en les cintes abans d’haver-les escoltat senceres, no veu que així està en clara desavantatge per falta d’informació?! Jo amb 17 anys era més tonto que ara, però no era així d’idiota. Tots els implicats saben tota la informació menys el nostre protagonista que va a pas de tortuga escoltant les típiques picabaralles entre adolescents del rotllo “avui t’estic i demà no t’estic”, i mai s’arriba a lo important. La sèrie s’hauria de dir, “m’he suïcidat per una raó i 12 parides més per omplir capítols”.

El premi a la noia més desgraciada del mon goes to…

La sèrie esta plena de trucs barats per crear tensio mentre el prota escolta les cintes, les interrupcions familiars, el radiocasset que s’espatlla, i un munt d’imprevist més que faran que la informació ens arribi en compta gotes de manera extremadament lenta i desesperant i això provoca que tinguem ganes de saber d’una punyetera vegada que coi diuen les cintes i en comptes d’això la sèrie ens obliga a veure com el Clay s’embolica a fer qualsevol cosa menys escoltar les maleïdes cintes. Per exemple, la tonteria del mapa, realment ha de fer la collonada d’escoltar la cinta en el lloc on està marcat en el mapa? No seria més còmode escoltar-les en el sofà? Com si hi haguessin proves d’algun tipus o algo en els llocs…

———— Inici espoilers ———–

Repassem les desgracies que segons la sèrie “justifiquen” el suïcidi:
– Li fan una foto on se li veuen les calces, terrible…
– El seu millor amic acaba sortint amb la seva millor amiga, alegrar-se per la felicitat dels altres? No, millor prendre’s-ho malament.
– En un paper posen que te un cul molt maco, un gran drama.
– Si un imbècil et fa fotos des de fora casa teva no ho denuncies a la poli, ni baixes la persiana, ni li dius al teu pare perquè li foti una pallissa al nano, millor et suïcides, clar.
– Un noi que li agrada i que ella es pensa que li agrada resulta que només li vol fotre ma, quina decepció! No havia passat mai això…
– Li publiquen un poema personal de manera anònima, un espant.
– Unes quantes coses de l’estil més que serveixen per omplir més de la meitat dels capítols
– Una noia es carrega una senyal de stop i no avisa a la policia, no es precisament el motiu mes clàssic per suïcidar-se.
– El noi que li agrada s’enrotlla amb ella, i per això ella s’enfada, si, efectivament està sonada.

Un missatge positiu seria, que et violin es una putada horrible, però encara que costi moltíssim una ha de ser valenta i denunciar el malparit a la policia, ja se que es fàcil de dir i molt difícil de fer, però es lo correcte, es la lliçó moral que s’hauria de donar per si de cas algú es troba en aquesta terrible situació en al vida real, però no, la sèrie es recrea en la merda i en la misèria i fa sentir a la víctima tan culpable que no li queda altre que suïcidar-se, quin missatge més espantós que està donant als adolescents!

————– Fi espoilers ————

La sèrie son un munt de flashbacks constants, més que res per tal de posar imatges a les cintes, perquè si mentre el nano escolta les cintes lo únic que veiessin fos en Clay escoltant-les ens acabaríem avorrint de la seva cara. La cinta comença dient “Tal persona es un imbècil” i llavors ens passem la resta del capítol esperant l’escena on es demostri que tal es un imbècil, i mentrestant ens hem d’empassar un pila d’escenes tòpiques de vida de institut americà que ja hem vist mil vegades, que si el ball de l’institut, que si els partits de basquet amb les animadores, que si els encreuaments fortuïts del passadís, les converses a les taquilles, el grup de musica, el bus del institut, etc.

Sembla que el Tony, l’amic del protagonista no tingui cap altre feina en tots els dies que dura la historia que anar perseguint en Clay. Per cert, en Clay es torna definitivament boig en el capítol 7, i això que fins al moment les revelacions de les cintes han estat de nivell de pati d’escola, es un nano molt sensible pel que sembla, i dramàtic, sobretot dramàtic. Es curiós també la quantitat d’amics que fa la Hannah en un parell d’anys, lo normal es tenir un grup d’amics, o dos, i algun extra, però segons sembla aquesta noia es relaciona amb mig institut i per suposat absolutament tothom li acaba fent una putada o altre just després de guanyar-se totalment la seva confiança. El nano es dedica a venjar-se tots els que han putejat a la Hannah perquè així la morta deixarà d’estar-ho, o bé el karma universal quedarà restablert o realment res de tot això…. A més es estúpid venjar-se quan només coneixes la meitat de la història, no es millor primer informar-se tot el possible i llavors actuar? Es veu que no.

Els americans els hi encanta demandar per tot, i sabeu per què? Perquè acaben guanyant casos que semblen impossibles com ara demandar al institut per un suïcidi. Si fos una sèrie amb una mica de gracia jugaria una mica amb el dubte de saber si tot el que explica la Hannah en les cintes es veritat o barreja fets reals i inventats perquè la noia era una dramàtica de primera categoria, però aquest dubte sembla no existir, la paraula d’aquesta noia es ven com la veritat absoluta, ja sabeu, els nens, els borratxos i els suïcides sempre diuen la veritat. I per últim però no menys important, perquè en una família de tan sols tres membres cada dia paren la taula del esmorzar com si hagués d’esmorzar un bufet lliure que serviria per atipar tot un autocar de la Inserso? A part de tot això la sèrie esta plena d’adolescents, potser es per això que no li tinc massa simpatia, però em sento brut mirant series per adolescents protagonitzades per adolescents, tan madur que soc jo! Es com Sensación de Vivir però actualitzada, quina vergonya… Tot i això li dono el sis per la escena del suïcidi.

Sembla que la sèrie estigui a favor del suïcidi, sembla que el justifiqui, com si fos una bona opció, resulta que si la gent et fa unes quantes putades en comptes de madurar i superar-ho (o bé assassinar a sang freda qui t’hagi putejat, a gust del consumidor) lo millor que pots fer es suïcidar-te, no m’ho invento en serio es aquest el missatge que esta donant la sèrie, com dient, es que la Hannah amb tot el que li ha passat no li queda altre opció, ah si, i absolutament tothom del seu voltant es culpable per no haver-se donat compte, tan si li vas fer alguna cosa dolenta com si només passaves per allà perquè un no en té prou amb els seus problemes, un també hauria d’ajudar a la gent que ni tan sols t’avisa que té problemes, segons la Hanna això també et converteix en directament responsable de la seva mort, que simpàtica la noia deixant això sobre la teva consciencia, eh? En serio, sort que la Hannah s’ha suïcidat perquè amb tot aquest muntatge de les cintes no hi ha dubte que la Hannah es una psicòpata de manual, no cal ser psicòleg per donar-se compte. Ho explicaré perquè quedi més clar, la sèrie dona un missatge horrible, dona entendre com si el suïcidi fos la única opció que li queda a la noia, com si ho estigues justificant, i en el fons llevat de l’últim punt de la cinta tot lo altre son desgracies que li passen a aproximadament una tercera part dels adolescents, s’haurien de suïcidar tot ells o què? Si resulta que no et fan cas just en el moment que tu vols representa es legítim suïcidar-te i no solament això sinó que la culpa es d’absolutament tots, aquest es el missatge de la sèrie, maco, eh? Així només s’aconseguirà crear més adolescents victimistes pensant-se que ningú els entén i que son els únics que tenen problemes perquè ells son el centre del mon. Que la Hannah ho hagi passat malament no la converteix automàticament en una màrtir, la Hannah amb tot el muntatge de les cintes vol aconseguir que tothom es senti fatal per la seva mort des del malparit que li ha fet una de ben grossa fins al pringat que li ha fet una tonteria, tothom per igual, sense distincions encara que la diferencia entre una putada i l’altre sigui abismal. No solament els que li han fet alguna cosa son culpables, també ho son tots aquells que han intentat ajudar-la però no han sabut com fer-ho perquè ella no parlava clar i ni tan sols ho comunicava que necessitava ajuda, suposo que esperava que la gent ho endevinés per telepatia. Es molt útil fer sentir culpable a tothom de la teva mort quan tu ja estàs morta, es una idea totalment egocèntrica i psicòpata.

Per 13 raons té un 8,5 al imdb i un 7,3 al filmaffinity.

Nota: 6/10

BCPP: OscarAzAl

En aquesta temporada els Underwood treballen junts per crear una sensació de terror, per posar el terrorisme en primer pla i d’aquesta manera convertir-se en la solució patriòtica desviant l’atenció dels fets que demostren com van arribar fraudulentament a la presidència. Els tres primers capítols son bàsicament de campanya electoral i el quart son les eleccions, les eleccions més tramposes i fraudulentes des de la època Nixon, que se sàpiga, es clar, en Frank es un manipulador trampós que farà el que faci falta per guanyar, però es el nostre trampós, per tan volem que guanyi tot i el joc brut. En el cinquè capítol hi ha un salt temporal de tal manera que deixen al espectador amb cara de sorpresa, per sort en Frank ens posa al dia de com funciona la política en els casos excepcionals com es el cas que s’ha arribat aquí, gràcies a l’Ala Oest ja sabíem que la política als EEUU té maneres molt estranyes de resoldre les situacions límit i en el capítol cinc descobrim una d’elles. En la temporada passada el candidat republicà era l’exemple perfecte de home model americà amb una passat impecable, una família impecablement feliç i un caràcter fort però agradable, en aquesta temporada, després de tots els trucs, trampes i putades que li fa en Frank se li inflen les pilotes i perd la paciència i s’acaba l’home perfecte amb família perfecte, i no es per menys.

———- inici espoilers ———-

He trobat ridícul com els Underwood es carregen directament a la gent aquesta temporada, l’escriptor no queia be a ningú però enverinar-lo? Pfff Pitjor encara ha estat tirar escales avall la secretaria d’estat, això es un tòpic gegant! Tot plegat m’ha semblat una còpia barata del cop d’efecte que va significar matar la jove periodista només arrencar la segona temporada. Ara ja no es el Frank el únic que mata, la Claire també s’apunta al carro assassí, aviat els Underwood seran més dolents que els Lannister.

———— fi espoilers ———–

Si parlo de la cinquena temporada per què poso una foto del final de la quarta?


Les mirades que fa en Frank a la càmera son de lo millor de la sèrie, i els moments on directament trenca la quarta paret i es dirigeix als espectadors son els mes agraïts perquè amb lo complicat que es aquest mon de la política va bé que algú et digui les coses clares perquè quan el veus parlar amb els altres polítics mai no saps si els està mentit per alguna estratègia seva o realment diu la veritat, i es que la política als EEUU es terriblement complicada, això que només hi ha dos partits, però hi ha tantes cambres, que si el senat, que si el congres, tants llocs de responsabilitat, tantes normes estranyes, i com més avança la sèrie menys entenc com funciona el sistema, segur que hi ha alguna manera d’explicar millor aquest sistema tan rebuscat. Aquesta cinquena temporada m’ha deixat una sensació semblant a la tercera temporada, es dir, una temporada més fluixa que les altres, però tot i així la sèrie està bé, serà que després de cinc temporades costa mantenir l’atenció de l’espectador. En aquesta temporada Claire Underwood té més protagonisme que mai, això vol dir que Frank Underwood en té lleugerament menys, i això es nota, com a mínim jo el prefereixo a ell de llarg, però en Frank continua sent el protagonista, per molt que la Robin Wrigth vagi dirigint capítols (concretament els dos últims de la temporada i això es nota), com a mínim si volen que la sèrie tingui èxit així ho mantindran. Els fets més impressionants passen en els últims tres capítols de la temporada, però són fets poc creïbles, perquè una cosa es que els Underwood siguin el mal, l’altre es que els Underwood facin una “carnisseria” simplement perquè si, la sèrie ha deixat de banda intentar ser versemblant a canvi de guanyar espectacularitat.

Recordareu altres temporades de House of Cards: Temporada 1. Temporada 2. Temporada 3. Temporada 4. House of Cards té un 8,1 al filmaffinity i un 9 al imdb.

– Señor presidente esto vulnera las normas
– Me da igual

Nota cinquena temporada: 7/10
Nota sèrie: 7/10

Com ja sabeu cada temporada de Fargo es independent de la temporada anterior ja que els fets que passen no tenen relació alguna i els protagonistes son totalment diferents (tot i que no es descarta la aparició d’algun secundari de temporades anteriors), però hi ha elements en comú com ara que l’acció sempre passa en algun estat del nord dels EEUU (però mai passa gran cosa a la ciutat de Fargo), sempre es hivern i està tot nevat, i sempre ens diuen que es una historia real quan realment no ho es. Minesota 2010. El protagonista d’aquesta historia es Ewan McGregor, un agent de la llibertat condicional no massa legal, pero Ewan McGregor tambe fa el paper del seu germà, un home feliçment casat i amb un negoci de aparcaments que li va força bé i amb una vida la mar de tranquil·la fins que un personatge ho espatlla tot. Un altre actor conegut es l’advocat del McGregor home de negocis, en Michael Stuhlbarg conegut per ser el Arnold Rothstein de Broadwalk empire, i surt un altre personatge de Boardwalk Empire, el germà de ‘Nucky’ Thompson que aquí també fa de cap de policia interpretat per Shea Whigham. Per acabar amb la llista de coneguts apareix la Mary McDonnell que reconeixerem perquè es la Laura Roslin de Battlestar Galactica. El protagonisme femení es divideix entre dos personatges, la cap de policia i principal investigadora Carrie Coon (es troba a faltar un personatge així en la temporada anterior) i el personatge conflictiu (que no el dolent) interpretat per Mary Elizabeth Winstead que no es la típica dona espectacular però personalment em dona molt morbo, potser us sonarà com la Ramona Flowers de Scott Pilgrim.

El senyor V. M. Varga es el personatge més inquietant de la temporada, aquí el podeu veure davant del que crec que es el camió-taller del Coche Fantástico

Per veure el personatge el qual un no voldria creuar-se mai hem d’esperar fins al final del capítol, es un personatge molt espacial, les temporades de Fargo sempre han destacat més pels seus personatges malvats que pels bondadosos i això m’agrada què voleu que us digui, per si no queda clar a ell està dedicada la foto que acompanya el post. Com sempre passa a Fargo, un error d’un incompetent desencadena els desastrosos successos de la temporada els quals sempre trenquen la tranquil·litat total d’algun poblet i el seu cap de policia, en aquest cas per increïble que sembli tot comença per un segell. La trama té lligams amb el passat, a finals dels 70 a Alemanya (Si penseu que aquesta escena no té relació amb la trama espereu a veure com acaba la temporada) i també en els anys 70 a Hollywood, perquè la vida mai es una historia única, la vida es un munt d’històries lligades. En el capítol quatre cada personatge té associat un instrument diferent, son filigranes especials que només trobem a una sèrie tan especialment cuidada en els detalls com Fargo. El desè i últim capítol es tot tensió, gran paper del senyor Varga, com en tota la sèrie vaja, per mi el millor personatge de la temporada seguit de molt a prop de la Mary Elizabeth Winstead, i es que els papers dels dolents de Fargo sempre han brillat per sobre dels bons, i això m’encanta, crec que això ja ho he comentat. La investigadora també fa molt bon paper, una policia capaç d’intuir per on va la embolicada trama però que ningú li farà cas, com si no existís, de fet, ni els assecadors de mans creuen que existeixi.

Subtil, molt subtil, ja us he dit que a Fargo cuiden els detalls.

Normalment només poso una imatge en els posts de sèries, però què coi, Fargo se’n mereix dos. La tercera temporada va millorant amb el temps, es a dir, quan més capítols veiem i com més s’embolica la història i més coses descobrim de l’enigmàtic senyor Varga més interessant es posa. Aquesta tercera temporada ofereix el mateix que les dues entregues anteriors, els personatges, l’humor negre, les bones interpretacions, l’atmosfera, els diàlegs intel·ligents, el patetisme i sobretot el crim perquè acabarem amb varis dipòsits de cadàvers de Minesotta amb overbooking. Amb Fargo et pots oblidar d’intentar especular què passarà amb cada personatge, quan tot apunta que passarà una cosa acaba passant no la contrària però si quelcom que no correspon al que un esperaria, perquè tan Fargo com la vida real no es previsible com una pel·lícula i lo més normal es que la gent no aconsegueixi el què vol ni tan sols el que es mereixen, ho sento però el karma no existeix.

Fargo té un 7,8 al filmaffinity i un 9,1 al imdb. La primera temporada està repartida entre el CT2083 i el CT2084, la segona en el CT2323

Nota: 8/10

Avui toca parlar de la sisena i última temporada de Community. L’Abed continua amb el paper de sempre, es a dir, qüestionant-se totes les incoherències que apareixen a la sèrie com si fos un més de nosaltres, es a dir, un espectador crític, a part d’això continua fent totes les accions al estil cinematogràfic, per exemple quina sèrie que ha perdut personatge any darrera any ha millorat passat la sisena temporada? Cap, per tan no val la pena continuar aquesta sèrie. L’Annie l’han adaptat una mica per tal que faci una mica el paper de Roy Troy perquè es molt important que algú tingui sintonia amb l’Abed, llavors el paper de responsabilitat que compartien Shirley i Annie s’ha desplaçat cap a la Frankie. En Chang es manté en un paper secundari i només apareix breument per fer alguna broma, tal com ha de fer, sense intentar robar protagonisme tal com va passar en la fallida temporada quatre. El que ha agafat més protagonisme aquesta temporada es el degà que s’ha integrat totalment en el grup i s’ha disfressat menys, molt menys, però en l’últim capítol ho compensa amb escreix. Jeff continua amb el mateix paper de líder del grup que sempre, i la Britta com sempre britteja, vull dir que la pífia.

No m’ho invento, els missatges subliminars estan clars.

  • En el primer capítol una nova administradora s’encarrega de fer tota la feina d’administrar la universitat que feia el nostre grup de cinc membres, Britta, Jeff, Abed, Annie, Troy no, Pierce tampoc, Shirley resulta que tampoc, però en canvi si tenim a Chang, per tan aquesta nova administradora que fa la competència al grup s’haurà d’eliminar, ah, també es el capítol dels muntatges i de les escales.
  • En el segon capítol el degà explora una realitat virtual estil anys 90, mentre que la Britta es muda a viure amb l’Annie i l’Abed, ah si i Critters portuguesos.
  • En el capítol 3 una crisis afecta a Greendale, per tan tindrem sala de crisis amb tot el que això comporta, per tan una mesura totalment desproporcionada per un fet bastant irrellevant però tothom es comporta com si ho fos.
  • En el capítol 4 no hi ha wifi i el degà s’ha de declarar gay, cosa que no sorprèn a ningú, es clar i en Chang es maltractat per un director de teatre horrible. Quina minoria esta més discriminada els negres o els gais? La lluita absurda per sentir-se part de la minoria més discriminada, però què se sabré jo sent un home blanc heterosexual i per tan opressor de minories per defecte?
  • El cinquè capítol uns presidiaris assisteixen a la universitat a traves de tele-presencia mentre que la Britta vol muntar una festa a casa però l’Abed ho porta al nivell cinematogràfic.
  • En el Capitol sis han hackejat el sistema informàtic de tal manera que han fet públics tots els mails del nostre grup protagonista, això significa treure a la llum els draps bruts, mal-rotllo a tot arreu.
  • En el capítol 7 reapareix el noi que feia venta de guerrilla que va deixar la Brita penjada. Mentrestant en Jeff no sap perquè li cau malament al membre del grup mes recent. Honda patrocina aquest capítol? Possiblement o sinó alguna marca de tambors metàl·lics, o potser el famós joc dels 90 “quines orelles porto?”
  • En el capítol 8 fan una pel·lícula amb en Chang com a protagonista perquè s’ha tornat famós però sense comptar amb en Chang com a actor, no es fàcil, però a Community no saben fer coses fàcils, el resultat es una pel·lícula tan tan tan tan dolenta i ridícula que resulta bona, per mi es un capítol dels bons de la temporada, perquè aquesta primera meitat de la temporada tampoc té molts capítols bons on triar. Ah, i sobretot i més important frisbees, molts frisbees! I recordeu que pensar molt en Chris Pratt no es sa.
  • El capítol 9 va sobre estafes, de fet el capítol ja comença homenatjant El Golpe. En aquest capítol aprendrem moltes coses útils, però la més útil de totes es com intercanviar maletins. Capítol per sobre de la mitja de la temporada.
  • El capítol 10 es un d’aquells capítols atípics que passa fora de la universitat, sí, hi ha vida fora de la universitat. Els nostres amics es quedaran atrapats en una caravana al mig de la muntanya sense benzina i hauran de conviure en un espai molt petit i col·laborar si volen sobreviure. Lo important es que la trama del capítol queda ben explicada gracies al flashback de 3 setmanes abans. Aquest també es un capítol que està per sobre de la mitjana de la temporada com gairebé tot els capítols de la segona meitat.
  • Capitol 11, portem 3 temporades sense paintball, no pot ser que torni o si? Un paintball encobert secret! Capitol ambientat en les pel·lícules d’espies al mes pur estil James Bond, aquest es l’autèntic estil Community! I ja tenim premi el premi al segon millor capítol de la temporada! Menció especial al museu de les arts bidells.
  • El capítol 12 es un documental gravat per l’Abed on es veu tota la preparació del casament d’en Gareth. Es el més fluixet d’aquesta segona meitat de la temporada que com ja he dit anteriorment es la part més bona de la temporada.
  • El capítol 13 i últim capítol del curs, la temporada i la sèrie, per tan en una sèrie normal tocaria un comiat, però Community no es normal per tan toca veure les propostes de cada membre del grup de com millorar la setena temporada sense canviar massa l’estructura per no semblar raro, però canviant-la lo suficient com per no avorrir, amb el dilema afegit de si recuperar antics personatges o mantenir els nous o deixar només els secundaris molt secundaris o posar-ne de diferents, sense dubte el capítol mes meta de la temporada, i personalment el que més m’ha agradat.

Sobre els nous personatges, apareix Keith David, conegut secundari en varies pelis però protagonista de cap. Però trobo que no aconsegueixen estar al nivell dels personatges clàssics, una llàstima, amb la Frankie pensava al principi que passava el mateix però trobo que ella si que ha encaixat millor en les històries, però sense arribar el nivell dels millors personatges que son en Jeff, la Britta, l’Annie i per sobre de tots l’Abed. Parlant en general aquesta ultima temporada està per sobre del nivell de l’any de la fuga de gas, també coneguda com a quarta temporada, però no està al nivell de les tres primeres temporades que eren les millors, jo diria que està al mateix nivell de la cinquena, faig servir molt la paraula “nivell”, oi? Crec que ja han fet bé en acabar la sèrie aquí i d’aquesta manera no es espatllar el bon record d’una pila de capítols memorablement genials. Resumint, Community no solament es una sèrie divertida i sobretot original sinó que es exactament la sèrie que jo faria si jo fes una sèrie i per tan es una sèrie que trobaré molt a faltar, sort que sempre em quedarà la possibilitat de tornar a veure els millors capítols o bé jugar al joc de taula de Community, o serà veritat el lema #SixSeasonsAndAMovie?

Recordareu altres temporades de Community. u, dos, tres, quatre i cinc. Community té un 8,6 al imdb, un 7,7 al filmaffinity i un 9 a casa meva.

Nota sisena: 8/10

BCPP: Xexu