Archive for the ‘TV’ Category

Recordeu Bron? Si coi, la sèrie sobre assassins que ataquen Dinamarca i Suècia. La tercera temporada de Bron comença amb un cadàver en estranyes circumstàncies, per tan res fora de lo habitual. La morta es una activista de gènere, de fet, la majoria de morts de la temporada (si, sempre es un assassí en sèrie) estan relacionats amb gent que… No, a Bron la trama dona girs argumentals i la situació no para de canviar, de fet la tàctica de cada final de capítol de posar un cliffhanger es manté exactament igual que en temporades anteriors i caram si funciona! Al principi de la temporada amb varies histories de personatges nous que semblen no tenir cap relació amb el cas es fa una mica avorrit de seguir, però aquesta sensació només passa als primers capítols.

La sèrie sempre es de nit o bé el dia està gris, deuen tenir prohibit rodar en un dia de sol, tampoc es que sigui molt complicat trobar un dia gris a Suècia. Les llums de nit sempre son blaves o taronja, i la resta fosc, la il·luminació nocturna d’aquesta sèrie es una llum molt característica, veus una escena nocturna de Bron i de seguida saps que es Bron.


Fa 625 dies que vaig veure el final de la segona temporada de Bron, i creieu-me realment tenia ganes de veure com d’insofrible es treballar amb la autista de la Saga Noren, però en canvi mirat des de fora com a espectador es genial, pobres desgraciats, tenen molta paciència el danesos i els suecs. La Saga es tal i com la descriu el seu company, massa sincera i sense sentit de l’humor, però aquesta absoluta falta de sentit de l’humor i aquesta sinceritat brutal des de fora fan gracia, una gracia especial això si. Per certs motius en Martin no treballa amb la Saga aquesta temporada, i la veritat es que es troba a faltar aquesta parella treballant junts, el nou company no està malament, però no es en Martin, en Martin tenia algo que contraposava molt bé amb el caràcter de la Saga. Per cert, en aquesta temporada coneixem els pares de la Saga, crec que no sóc l’únic que es pensava que havia nascut en un laboratori de robòtica avançada, però es veu que no, que te un pare i una mare i resulta que son humans o com a mínim son extraterrestres amb una bona disfressa. En temporades anteriors havíem aprés alguna cosa relacionada amb la seva germana, però poca cosa, en aquesta temporada aprendrem bastant més, de fet aquesta es la temporada amb més situacions que afecten directament als sentiments de la Saga, això donant per suposat que tingui sentiments, sentiments que poden afectar a la seva feina, que es el punt de la vida més important per ella.

No deixa de sorprendrem la estranya mania que tenen tots els assassins en sèrie en deixar pistes que els portin a atrapar-los. Un apunt, el informàtic de la comissaria sempre ha ajudat amb les seves investigacions però aquesta temporada fa cada rastreig i obté la informació de manera molt rapida i precisa, gairebé sembla un CSI, vull dir que l’han fet massa eficient per ser real, però bé, es suec, els suecs són eficients per naturalesa, bé, tret d’en Marcus, quin inútil en Marcus! Els shows que munta l’assassí en sèrie aquesta temporada són tan impressionats com en temporades anteriors, però el cas en si mateix no m’ha semblat tan interessant, però com ja he dit abans el que més s’ha trobat a faltar aquesta temporada es en Martin, una gran pèrdua, en menor mesura també s’ha notat la poca participació d’en Hans. Amb tot això no vull dir que la tercera temporada sigui dolenta, al contrari, es bona, però no està al nivell de les dos genials primeres temporades, bàsicament sóc l’únic que afirma tal cosa perquè la resta de crítics sembla que els hi agradat tan la tercera temporada com els anteriors, per tan serà cosa meva que trobo a faltar molt en Martin. De totes maneres tres temporades les trobo suficients per aquesta sèrie ja que si ho allarguen més els guionistes corren el perill de quedar-se sense bones idees i començar a cansar. Ara dic això però ja em conec, la veritat es que d’aquí res tornaré a tenir ganes de tornar a veure la Saga en acció.

La crítica de la primera temporada en el CT2204 i la segona en el CT2299. Bron té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota 3era: 7/10
Nota sèrie: 8/10

Orbita Laika: La nova generació, es l’Orbita Laika de sempre però amb un grapat de canvis, per començar el plató es una nau espacial tipus Star Trek, el presentador ja no es l’humorista Angel Marín sinó l’humorista Goyo Jiménez.

El presentador i els tres col·laboradors habituals i de fons el plató / nau espacial

El presentador i els tres col·laboradors habituals i de fons el plató / nau espacial

La estructura de la nova generació de Orbita Laika es:

  • Monòleg inicial sobre alguna cosa relacionada amb la ciència, bastant fluix normalment.
  • Llavors presenten al convidat i fa una mica de promoció del què estigui fent, això es bastant avorrit.
  • Després ve la secció on li expliquen coses complicades de manera senzilla a una senyora gran que va pels llocs, per exemple a un detector de neutrins, al Cosmocaixa, al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, El centre Tecnològic de Catalunya (Eurecat) per explicar com es fan les pròtesis o llegir el cervell gràcies a captar els impuls elèctrics. A l’agencia europea d’energia de fusió (els que fan el ITER). Al CERN, Al institut de ciències fotòniques, una visita a una sala blanca, al projecte Melisa de la ESA que fan a la UAB, etc.
  • A continuació Santi Garcia, un matemàtic, ens porta un fet històric de la ciència, per exemple, com es va descobrir que hi va haver un Big Bang, una medusa immortal que regenera totes les seves parts, com es va resoldre la conjectura de Poincaré, el problemes tipus P i els els NP. El biaix de percepció. El teorema central de la desviació Normal que segueix la corba de Gauss. La corrent alterna inventada per Tesla. La última teoria de Fermat. Com va es crear la lluna (quan un planeta anomenat Tea va xocar contra la terra), la explicació científica de les plagues d’Egipte, la paradoxa de Fermi sobre la vida al espai, etc.
  • Llavors apareix un idiota que fa com de follonero però sense cap mena de gràcia i li diuen “el super Nerd”.
  • Llavors posen a un dels pocs membres del públic (n’hi ha només una trentena) a buscar per internet la resposta d’una pregunta, normalment es la relació entre dos conceptes, per exemple què té a veure la fundació del imperi romà amb la gravetat.
  • Gloria Garcia, una física teòrica, ens explica alguna cosa, com ara les ones gravitatòries, el calendari còsmic, la dilatació del temps gràcies a la massa i la velocitat, la computació quàntica, la mecànica quàntica, la dualitat ona-partícula, la teletransportació (que a nivell quàntic ja s’ha fet). El bosó de Higgs, el cicle de vida d’una estrella. La ingravetat, etc.
  • Física en un minut: L’univers s’expandeix? O ens parlen d’algun centre d’investigació, com el centre d’investigació oncològic, o ens diuen perquè en Legoles no pot tenir tan bona vista pel tema de la difracció de la llum. O expliquen com produeix energia el Sol. O expliquen l’energia que porten les ones electromagnètiques depenent de la seva longitud d’ona, tot en menys de dos minuts.
  • Dani Jiménez, es un físic experimental que ens farà un experiment, o alguna explicació amb objectes, com ara els animals, arbres, i roques, i meteorits més antics. Un experiment de cultivar bacteris del cos humà. Un altre experiment per veure el ADN d’un plàtan. Nano-materials, com per exemple una capa de grafè en una lamina de coure, o els materials amb memòria de forma.
  • Llavors fan una entrevista a algun científic famós per vídeo-trucada rollo Stephen Hawking, Jane Goodall, Richard Dawkins, Eric Betzig, Neil DeGrasse Tyson, el astronauta Chris Hadfield, .etc.
  • El programa acaba amb un vídeo de les investigacions que s’estan portant a terme actualment sobre el tema del programa, tot molt optimista de cara el futur.

El primer programa va sobre la creació de l’univers, les ondes gravitatòries, la radiació de fons de microones i aquestes coses i la primera convidada del programa es Eva Hache. El segon programa va sobre l’evolució i l’entrevistada es Mónica Naranjo. El tercer va sobre els avanços tecnològics que ens permeten millorar les deficiències del nostre cos, des de lo més bàsic com unes ulleres fins a pròtesis biòniques i exosquelets, la convidada es Mónica Lopez, una noia del temps segons diuen. El quart va sobre la mort i la convidada es una cantant anomenada Barei que no conec de res. El cinquè programa va sobre les pseudociències, i el convidat es Dani Martínez, no patiu si no el coneixeu. El sisè va sobre la intel·ligència  i el convidat es Sergio Peris Mencheta, per variar també ni idea, es veu que es actor. El setè va sobre coses petites i per fi conec el convidat! Es Berto Romero. El vuitè va sobre genètica i el convidat es José Luís Gil, no cal dir que no el conec, es veu que es un doblador. El capítol 9 va sobre energia i el convidat es un músic “conegut” com a Rayden, entre cometes perquè evidentment tampoc el conec. El programa 10 va sobre la  mort i el convidat es Ramon Gener un músic d’òpera que per seguir amb la tònica general no conec. El programa 11 va sobre com sobreviure al espai i molt adequadament el convidat es Pedro Duque, l’astronauta, i aquest si que el conec! Personalment no, es clar. El dotzè i últim capítol va sobre si hi ha vida al univers i com podria ser, i el convidat es Fernando Romay.

Aquesta tercera temporada l’he trobat millor que les dos temporades anteriors, molt millor? A veure tampoc, no ens enganyem però si us agrada la ciència es una bona opció a tenir en compte, fet i fet no es fàcil trobar un bon programa de divulgació científica. Si acaben fent una quarta temporada també la seguiré. Si voleu mirar els capítols teniu TVE a la carta.

BCPP: Xexu

Avui toca parlar de la sèrie Vikings, pel nom de la sèrie de què diríeu que va? De horticultura? Doncs més aviat no…. Ens trobem en el segle VIII després de Crist, per allà escandinava, el que avui en dia seria possiblement Noruega, un grup de Vikings està cansat d’anar a fer pillatge i saquejar cap als territoris del est, on avui viurien russos, perquè són fins hi tot més pobres que ells, i no es gaire bon negoci saquejar als pobres, per tan decideixen embarca-se en una travessia més llarga cap un lloc que han sentit anomenar com Anglaterra, llegendes diuen alguns, gent que no té ni idea de cuina en diuen altres. La sèrie comença amb una lluita entre un home amb una destral i un home amb una espasa, es un inici entretingut, com ha de ser, res de començar per exemple amb un avorrit diàleg sobre horticultura (què m’ha agafat avui amb l’horticultura?). Per satisfacció del públic femení qui guanya es l’home més guapo, ves que no sigui un el protagonista principal, en Ragnar Lothbrok. El que no queda clar es de quina relació hi ha entre la història que apareix després del opening i la batalla, potser l’han posat només perquè una bona baralla sempre agrada.

Víkings, una colla de bàrbars mal-arreglats que no et voldries creuar en un carreró fosc, ni en un carreró il·luminat, ni en una avinguda, ni de fet enlloc.

Víkings, una colla de bàrbars mal-arreglats que no et voldries creuar en un carreró fosc, ni en un carreró il·luminat, ni en una avinguda, ni de fet enlloc.

Al principi costa una mica acostumar-se als noms vikings, que si Bjorn, que si Floki, Ragnar, Olaf, no, espera, aquest últim es el ninot de neu de Frozen, tan es, dona el “pego” com a viking també. El motiu pel qual els vikings sempre han sigut un poblet de quatre bàrbars es pel fet dels sacrificis als Deus, quan es mor el comte s’ha de sacrificar una noia, quan es celebra tal festa religiosa uns quants joves més, així anar fent, entre això i les ganes que tenen de morir en combat com coi volen crear una civilització si no paren de morir? Es curiosa la insistència del Ragnar i la seva dona en tenir un fill, potser no s’han fixat però ja tenen una filla i un fill, d’acord que de moment el nano no es gaire espavilat, però quan sigui una mica més gran ja s’arreglarà, dic jo. Cap a la meitat de la temporada representa que hi ha una lluita molt èpica e igualada entre dos personatges importants, però siguem seriosos, estàs enfrontant un home de trenta i pocs anys amb un vell de seixanta i pico, on representa que està l’emoció? I més tenint en compte que el jove es el protagonista únic i indiscutible de la sèrie. Hi ha moments molt tòpics en la sèrie com ara que el dolent fa cara de dolent i es veu des del primer moment que ho és i no hi ha absolutament cap dubte. Com a mínim no hi ha el tòpic dels cascs amb banyes, algo es algo….

Es nota que la sèrie es de producció irlandesa (i mitja canadenca) perquè els anglesos són incapaços de guanyar una sola batalla, fins hi tot quan estan en superioritat numèrica, una cosa es que els vikings siguin bons lluitant però em sembla que s’han passat una mica de la ratlla, la quantitat de baixes que hi ha entre els vikings sempre es ridículament baixa, i que els anglesos siguin tan imbècils com per no posar guàrdies en els seus campaments militars ratlla el ridícul. A la sèrie les lluites son sanguinolentes, però li sobren alguns moviments de càmera, no arriba a marejar, però jo sóc de la vella escola m’agrada veure una treballada coreografia de lluita gravada sense masses efectes. Digueu-me persona no sonada, però em sobren les al·lucinacions, tot allò de Odín, els corbs, etc, ho trobo innecessari, a part que en aquestes seqüències maregen la càmera, per sort se’n veuen molt poques. Es curiós com el punt de vista canvia les coses, com que els protagonistes són els vikings, encara que aquests siguin uns bàrbars salvatges que es dediquen a saquejar, violar i assassinar a sang freda fins hi tot a gent desarmada, dones, nens i vells inclosos, automàticament es converteixen en els bons i et preocupes per ells, i les víctimes es converteixen en danys col·laterals necessaris que es troben en la línia recta entre els vikings i el or.

Lo més interessant de la sèrie son els moments on aprenem conceptes de la cultura vikinga, el seu mode de vida, els seus Deus, les seves creences, etc, aquesta es la principal utilitat del monjo que han posat en la sèrie, que els vikings li expliquin coses i així també als espectadors. Més acostumats estem a les costums dels cristians, però en el segle VIII el cristianisme a Anglaterra es vivia d’una manera que molts de nosaltres no estem acostumats, per tan també es curiós de veure, tenien molta fe en resar, cosa que no sembla massa efectiva quan t’enfrontes a uns bàrbars que no tenen cap por de morir. Una de les millors característiques de la sèrie son els paisatges, típics paisatges nòrdics verds on baixa aigua per tot arreu i el cel està sempre de color gris. Una cosa que m’agrada es que els capítols no determinem històries senceres, si la historia es més curta doncs aquesta dura menys d’un capítol i en comença una altra en el mateix capítol, si per contra la historia es mes llarga dura varis capítols i ja està, es a dir que eviten posar escenes simplement per acabar d’omplir el temps d’un capítol. L’ambientació està bé, es correcte, mentre no ho comparem amb Joc de Trons es clar, aquí veiem poblets de merda amb gent ronyosa vestida amb moltes pells, de tan en tan algun més cuidat, però no hi ha massa varietat, en canvi a Joc de Trons, al moure’ns per un gran territori veiem tot tipus de ciutats i regions, de palaus i castells, tot es més èpic, a Vikings, tot es més… viking, que fet i fet ja es això lo correcte, no?

Vikings es una sèrie d’aventuretes força distreta, però es tracta d’una sèrie bastant bàsica, com a mínim aquesta primera temporada. Aquí els bons son molt bons i els dolents son molt dolents i des d’un primer moment veiem qui es qui. Molta gent compara aquesta sèrie amb Joc de Trons, no entenc ben bé perquè, perquè tot i que les dues són fantasia (tot i que aquesta es basa mig en mites i llegendes nòrdiques i mig en la història real) no tenen gaires més coses en comú. Acabo de dir que no la compararia amb Joc de Trons però ho faré igualment, a Joc de Trons hi ha personatges de tot, els molt bons (aquest son els primers a morir), els molt dolents (aquests son els segons a morir perquè al ser tan dolents es guanyen molt enemics) i finalment només sobreviuen els que son mig bons mig dolents segons com bufi el vent, aquests son els que sobreviuen més, en canvi a Vikings simplement es barallen bons i dolents, i saps que el bo ho pot passar malament però no morirà.

Víkings té un 7,6 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota: 7/10

WestWorld es una sèrie de ciència ficció on s’ha recreat el Far West nord-americà amb robots amb aparença humana com a anfitrions i els humans en el paper de hostes i van a passar les vacances, perquè l’Oest mola, o ningú ha somiat mai en protagonitzar un Western? I més si aquest el produeix la HBO, això assegura violència i sexe, però el més característic de la HBO son els personatges interessants, i encara que alguns d’aquesta sèrie siguin robots també ho són, perquè aquests robots tenen memòria, improvisen, son intel·ligents i gairebé tenen consciència, llavors què els diferència dels humans? Poca cosa, de fet es aquest el tema principal sobre el què ens vol fer reflexionar la sèrie, o potser jo ho he entès malament, que se jo… Amb robots tan complexos el parc té pinta de ser molt deficitari perquè la gran quantitat de robots amfitrions que hi ha sobrepassa de llarg els pocs clients que sembla haver en aquest parc, suposo que l’entrada deu ser realment cara, no he vist la taula de preus. El manteniment que requereixen tots aquests robots sembla que sigui molt costós, tan físic com psicològic. La idea de la sèrie no es original, es basa en una pel·lícula de 1973 que es basa en una novel·la de Michael Crichton, i això ha estat tota la tasca d’investigació que he fet en el post d’avui.

En la sèrie apareixen un parell d’actors ben coneguts del cine, Anthony Hopkins, el qual sempre que el veig no em puc treure l’Hannibal del cap, però aquí haig de fer un esforç i veure’l com a Dr. Ford, i Ed Harris, per mi de llarg el millor actor de la sèrie, malgrat que descobrim al final que la motivació del personatge es una mica meeh.  Altres actors no tan coneguts son Jeffrey Wright, trilogia Jocs de la Fam, Casino Royale, entre d’altres i James Marsden, el Ciclop del X-men, Superman returns, etc. Es nota que la productora es HBO i aquesta té la pasta i la fama que li permet contractar actors coneguts, i que el director sigui el germà Nolan més desconegut també ajuda. També apareix Sidse Base Knudsen més coneguda per ser la primera ministra de Dinamarca a Borgen. Pel què fa a la resta de personatges, descomptant potser a la madamme no es llueixen massa.

Ed Harris encara mola més quan fa papers de dolent

Ed Harris encara mola més quan fa papers de dolent

Com a opinió personal trobo que la grangera (la famosa Dolores) que se’n va a viure aventures amb els dos hostes la trobo una mica pesada, bé, deixem els eufemismes, es un conyàs en tota regla, malgrat que les històries en les que es veu involucrada intentin que sigui una part més entretinguda. Lligat amb això hi ha les il·lusions, somnis, desvaris, o el què coi siguin les fantasies que tenen el amfitrions (jo maleeixo els excessius flashbacks!), queda molt profund i serveix per fer rebel·lions sorprenents en el moment just, però fer-los servir així ho trobo joc brut, no sabria sorprendre la sèrie si no fos per aquestes records que tornen just al moment exacte? No només això, sinó que varis d’aquests moments son falsos per tal d’enganyar al espectador i fer-lo dubtar, fan trampes, no m’agrada això, el pitjor cas de tots es el de la Dolores, ja he dit que no m’agrada aquest personatge, oi? Entre altres motius hi ha la mania de dir un munt de frases que sonen molt bé i molt grandiloqüents i realment no volen dir res, per exemple “el infierno está vacío y los demonios están aquí”, preciós i totalment buit, i com la frase anterior unes quantes, especialment en els últims capítols. Hi ha moments que no entenc massa alguns comportaments dels robots, però es complicat discutir-ho sense fer espoilers. El que si que puc dir sense espoilers es que els paisatges són acollonants, realment et venen ganes de fer una visita a Utah i Arizona, el vestuari i l’ambientació també excel·lents, no podem esperar menys de la HBO.

Els capítols 1 i 2 son de presentació dels personatges i de com funciona el mon de Westworld, en els capítol 3 i 4 veus que alguna cosa no rutlla i que hi ha algú que amaga secrets. En el capítols 5 i 6 veiem les parts més amagades i fosques del parc i comencem a descobrir què passa, en els capítols 7 i 8 ja es veuen clars els problemes i com la cosa es posa perillosa. El capítol 9 ho prepara tot i finalment el desè i últim… Es pot discutir que el final tingui sentit o no, però el que no es pot discutir es que el final es impactant. La primera temporada de Westworld té 10 capítols d’una hora de durada (menys l’últim que dura hora i mitja perquè la HBO fa el què vol i a tothom li sembla bé) i si tot va bé l’any vinent veurem la segona temporada.

PS: Després de donar tantes voltes quina decepció el tema del laberint!

Westworld té un 7.7 al filmaffinity 9.1 un al imdb.

Nota: 7/10

BCPP: McAbeu

Es complicat parlar de la segona temporada de Roma Criminal sense fer espoilers sobre el final de la primera temporada però ho intentaré. En aquesta temporada la banda es descontrola encara més, hi ha membres molt impulsius i que actuen per la seva banda que crearan molts problemes. En aquesta temporada tothom fa més tonteries, suposo que es degut a que la tonteria es contagiosa i quan estàs sota pressió la gent no pensa igual de bé, es com un efecte en cadena, el primer fa una tonteria petita, l’altre reacciona malament a la tonteria amb una tonteria més grossa, i d’aquesta manera s’acaba fent una bola de neu cada vegada més grossa que afecta al bon funcionament de la banda que en aquestes alçades de la sèrie ja s’ha convertit en una segona família per l’espectador més empàtic, encara que recordem-ho són criminals.

Què tal el negoci del crim? Anar tirant, lleugerament rentable

Què tal el negoci del crim? Anar tirant, lleugerament rentable

Aquesta segona temporada està plena de traïcions i també plena del què semblen traïcions però al final no ho són. En aquesta temporada descobrim que el Dandi pot pensar igual de bé que els altres dos líders de la banda (una banda que oficialment no té líders) malgrat que en la primera temporada semblava que era el que menys s’esforçava pel “negoci”. Si la primera temporada reflexa la escalada de la banda, que està bé, en la segona temporada mostra la decadència, que encara està molt millor, perquè ens agrada veure com van malament les coses, als altres, per suposat. En la temporada anterior era el Libanès qui sempre feia cara de mala llet, en aquesta temporada sembla que a qui li toca fer el paper de permanentment enfadat es al Frio, pobre noi! Es el més sensat de la banda i només li donen que disgusts! Es el què passa quan et rodeges de incompetents i traïdors. Les amistats de la infància són indestructibles fins que els diners i l’avarícia es posa pel mig. I com pot ser que mentrestant la policia no faci res? Potser es que hi ha algú poderós pel mig que interessa que això funcioni d’aquesta manera, i fins aquí puc explicar. Si alguna vegada heu tingut curiositat per saber què passaria si muntéssiu una autèntica banda criminal però sempre us ha fet cosa, Roma Criminal es la vostra sèrie.

La segona temporada consta de 10 capítols amb una duració entre 50 i 55 minuts, que sumats al 12 de la primera temporada fan un total de 22 (com veieu les sumes les porto molt bé). Roma criminal té un 8,3 al filmaffinity i un al 8,6 al imdb. Casualment l’estan fent per 8tv.

Nota 2ona: 8/10
Nota sèrie: 8/10

Peaky Blinders està ambientada a l’Anglaterra (Birmingham per ser exactes) de principis de segle XX (1919 per ser exactes). Es una sèrie anglesa co-produida per la BBC i per una altra productora menor que no us sonarà i no em molestaré a anomenar. Podria dir que tal com suggereix el nom de la sèrie aquesta gira al voltant dels cavalls, concretament al voltant de les curses de cavalls i concretament al voltant de les apostes hípiques, però mentiria perquè les apostes de cavalls només són la excusa, l’argument de veritat gira al voltant de la vida mafiosa d’un família de quatre germans (3 homes i una dona) i també la tieta d’aquests.

L’ambientació de la sèrie es espectacular, els carrers estan plens de porqueria i carbó, el ferro i el foc de les foses de ferro sempre presents, el vestuari cuidat al mil·límetre, especialment el de les dames, perquè en aquesta època no hi ha dones ni noies, hi ha dames. L’ambientació, la posada en escena i el muntatge es segurament el millor que he vist mai en una sèrie, i això es molt dir després d’haver vist sèries molt ben fetes com ara la segona temporada de Fargo. Parlant de l’ambientació sonora cal destacar que malgrat ser una sèrie ambientada al 1919 la banda sonora utilitza moltes vegades cançons modernes, com per exemple temes de rock (The White Stripes), donant així un contrast gens habitual en una sèrie d’aquesta època.

Els homes ja no vesteixen amb l'elegància d'abans.

Els homes ja no vesteixen amb la elegància d’abans.

La vida de la banda dels Peaky Blinders es senzilla, apostes de cavalls, tràfic d’alcohol i poca cosa més, però un dia en comptes de robar un carregament d’alcohol roben un carregament d’armes de l’exercit, això provoca que el Churchil enviï un comissari per tal de recuperar-lo abans no caiguin les armes a mans de l’IRA. No cal dir que les armes han sigut robades per la banda dels Peaky Blinders, que son 3 germans: El gran, el “jefe” i el tonto. També hi ha una germana que crea alguns problemes i una tieta que es la mes sensata de tota la família. A part dels anomenats també hi ha una policia infiltrada molt maca, un nou cap de policia molt treballador (com tots els caps de policia que veiem en les sèries vaja) i un revolucionari sindicalista que s’embolica amb la noia que no hauria. Les interpretacions de tots ells son bones, especialment bones en el cas d’en Tommy (Cillian Murphy) i l’inspector Campbell (Sam Neil).

La sèrie va fent però, argumentalment parlant, fins al quart capítol no m’ha captat realment l’interès, quan l’IRA es posa pel mig i comença l’acció i fins aquí puc explicar. Clarament la primera temporada de Peaky Blinders va de menys a més, això es positiu, però tot i així el record dels avorrits (es una paraula molt lletja, ho se) primers capítols m’impedeixen posar-li el 7 a la primera temporada, però m’agradaria remarcar que els últims capítols passen bé, especialment remarcable l’últim capítol. Es una d’aquelles sèries que sobre el paper ho tenen tot per triomfar, però la realitat es que es una sèrie que costa enganxar-se perquè té capítols lents. La temporada només té sis capítols amb durades entre 50 i 60 minuts per tan es una temporada força lleugera. La tendència de la sèrie es bona, i segur que acabo mirant la segona temporada, però no serà ara perquè ara mateix tinc curiositat per veure altres sèries que estan més de moda.

Peaky Blinders (que podeu trobar a Netflix) té un 8.1 al filmaffinity i un 8.8 al imdb.

Nota: 6/10

La quarta temporada de Sherlock comença amb un aperitiu que ens van regalar a principis del 2016, un capítol enumerat 4×00 que es basa en una situació alternativa on en Watson i en Sherlock actuals no existeixen i en canvi van existir a finals del segle XIX, sent coetanis d’en Sherlock Holmes de Conan Doyle. Per variar en Watson també té seqüeles d’una guerra, una guerra d’Afganistan per més inri, però aquesta es tan sols la primera de les moltes coincidències entre en Watson i Sherlock que coneixem i els d’aquesta història alternativa. El cas que ens mostra el capítol es titula (o més aviat en Watson titula) la novia abominable, una novia que després de suïcidar-se decideix carregar-se al seu marit, sí, sí, no m’he equivocat no he volgut dir “abans”, el “després” es totalment correcte. El capítol 4×00 ha sortit 2 anys després de l’últim de la tercera temporada, realment calia dos anys per fer un capítol? No, però casi, ja que els detalls han estat molt cuidats, començant pels efectes especials i acabant pels decorats i el vestuari, però no solament això sinó també les interpretacions i la trama en general, però aquests dos últims aspectes no són cap novetat respecte els capítols contemporanis de Sherlock.

Sherlock amb un estil més clàssic

Sherlock amb un estil més clàssic

2017, un any més tard arribem al primer capítol de la quarta temporada sembla una mica una parodia del propi Sherlock, es a dir, el protagonista cada vegada es més exagerat i té comportaments més autistes i excèntrics, amb deduccions directament impossibles que acaben sent certes tot i aguantar-se només amb detalls ínfims que podrien significar qualsevol altre cosa, però quan es tracta de deduir alguna cosa tan evident com que un lladre està buscant les còpies d’una figura sembla que ningú es dona compte fins a la sisena còpia i tot així la policia encara no està vigilant, en fi… En aquest capítol té bastant protagonisme la dona d’en Watson i ja sabeu que no m’agrada, però independentment que surti ella no hi ha dubte que es el capítol més fluix de la temporada i possiblement de la sèrie. Coi, es que la gràcia de la sèrie es un duo entre Watson i Sherlock, no hi ha lloc per un trio amb la Mary dels nassos pel mig!

El segon capítol diria que ja l’hem vist abans, no havíem vist en Watson enfadat amb en Sherlock? No havíem vist en Sherlock descontrolat i deixat de la ma de les drogues, si, oi? Doncs ho tornem a veure, no passa res. De totes maneres aquest capítol es entretingut i que el dolent sigui Toby Jones ajuda, per tan per mi es el millor capítol de la temporada, però continua sense estar a l’alçada de les dos primeres temporades, que són per mi les millors de la sèrie, amb final sorpresa inclòs. Per acabar, el tercer i últim capítol es el més exagerat de tots, que es dir molt ja que estem parlant de Sherlock, una sèrie plena de situacions límit. El problema d’aquest capítol es principalment el final, que després de tots els pollastres que han de passar els protagonistes la història acabi d’aquesta manera es força decebedora, a part que no té massa sentit… El fet que cada vegada aparegui un dolent més xungo que l’anterior al estil son Goku però en comptes de cada vegada més fort, sigui cada vegada més intel·ligent també cansa una mica. Ah, i es l’últim capítol de la temporada per tan ha de sortir en Moriarty, però aquest no estava mort? Bé, si, no, si, bé, es complicat d’explicar-ho sense espoilers, però havia d’anomenar-lo perquè en Moriarty m’agrada molt.

Resumint, es Sherlock i per tan mola, en Benedict Cumberbatch es genial, i en Bilbo, vull dir en Martin Freeman també. però les trames d’aquesta temporada no són tan rodones com les de temporades anteriors, tot i així la temporada es mereix un 7 ja que l’únic capítol que realment s’ha de disculpar es el 4×01.

Nota sèrie: 8/10
Nota 4rta temporada: 7/10