Archive for the ‘TV’ Category

Ja s’ha acabat el gener però encara em queda un últim post en format llista sobre el 2015, prometo que aquest es l’últim. Avui toquen les millors sèries del 2015, no pas les que s’han emès aquest 2015 sinó les que jo he vist durant aquest 2015, visca el egocentrisme, visca el ponscentrisme! Alguns de vosaltres us queixareu de que ja vaig publicar un post amb les temporades de les sèries vistes en el 2015, però aquest post d’avui es millor per dues raons: La primera que les sèries estan ordenades segons un rànquing, i segona que hi ha una breu però valuosa valoració de la sèrie. Les sèries estan ordenades de més bones a menys.

Com a millor sèrie de l’any Community (versió plastilina) es mereix la foto del post

Com a millor sèrie de l’any Community (versió plastilina) es mereix la foto del post

  1. Community: 123, 4 Sense dubte Community ha estat el meu descobriment estrella en quan a sèries còmiques. Entenc perfectament que no es un humor que agrada a tothom, però a mi m’agrada i molt i això es el que compta (en aquest blog). En especial les tres primeres temporades.
  2. Game of Thrones: 5 No faré cap descobriment si dic que tinc una debilitat especial per Joc de Trons, se que la cinquena no ha sigut la millor temporada, de fet, al principi li costa una mica arrancar, però no hi ha dubte que els últims capítols són de lo millor que hem vist per televisió.
  3. Black Mirror: 1,2 No es una sèrie normal, són capítols aïllats sense cap continuïtat, només tenen en comú la temàtica d’un futur amb un invent que posarà la societat en una situació compromesa. Capítols originals i que et fan reflexionar sobre un futur no gaire llunyà.
  4. Fargo: part 1, part 2 La rocambolesca trama d’un venedor d’assegurances embolicat amb un professional i eficient assassí a sou es mereix estar en el cap d’amunt de qualsevol rànquing, lamentablement sèries molt especials per mi li han robat les posicions superiors que realment es mereix aquesta sèrie plena d’humor negre que enganxa des del primer capítol.
  5. The Good Wife: 1, 2, 3, 4 Fer una bona temporada d’una sèrie es entre cometes senzill, lo complicat es fer una bona sèrie que aguanti temporada darrera temporada el nivell, The Good wife no solament ho fa sinó que fins al que he vist per el moment cada temporada es millor que la anterior, a més hem de sumar el fet que en el fons The Good Wife es un procedimental.
  6. Deadwood: 3 i última Deadwood es un tipus de sèrie que més que gaudir de la trama gaudeixes dels personatges, HBO es experta en crear personatges carismàtics, però des de The Wire no trobarem un personatges millors. Només cal dir que a mi el Far West no em motiva, i ja veieu en quina posició del rànquing està la sèrie.
  7. Bron / Broen: 1 Qui ha dit que només americans i anglesos saben fer bones sèries? The Bron es un thriller policial danès que t’enganxa tot i seguir el trillat esquema dels assassins en sèrie que tantes vegades hem vist. Esment especial al caràcter especial de la investigadora co-protagonista.
  8. Studio 60: 1 i última Des de que vaig veure The West Wing haig de reconèixer que tinc una debilitat especial per tot el que faci Aaron Sorkin, si coneixeu els guions d’aquest home entendreu el motiu de la meva debilitat, si us ha encantat L’Ala Oest la següent sèrie que heu de veure (rebaixant expectatives) es aquesta.
  9. The Shield: 1, 2, 3  Si us agrada l’estil de The Wire però ja l’heu vist dos vegades, The Shield es la vostra sèrie. Amb The Shield descobrireu que la policia a part de no ser un sants tampoc són super eficients, però tampoc els hi cal perquè els criminals reals tampoc són perfectes.
  10. Misfits: 5 i última La cinquena temporada de Misfits no es la millor, però tampoc la pitjor, el que no hi ha dubte es que es mereix estar en el top 10 de les sèries que he vist aquest any gràcies a les seves trames amb humor negre protagonitzades per gent amb poders que definirem amb un concepte totalment oposat al del superheroi.
  11. House of cards: 3  Una tercera temporada que manté el nivell de set gràcies al seu implacable protagonista Frank Underwood interpretat pel magnífic Kevin Spacey, només per això la sèrie ja val la pena.
  12. Homeland: 4  Tot i que la quarta temporada de Homeland es millor que la tercera, la sèrie comença a cansar una mica, seria una bona decisió que la cinquena fos la última temporada.  En cap cas vull deixar entendre que la sèrie no val la pena, però val més acabar les sèries abans no comencin a decaure.
  13. The newsroom: 23 i última Una altra sèrie sortida de la meravellosa ment de Aaron Sorkin, aquest es motiu suficient per veure una sèrie, però si voleu més motius teniu una parella grans actors: Jeff Daniels i Emily Mortimer.
  14. Modern Family: 6  Modern Family es una molt bona comèdia, però porten ja sis llargues temporades de 24 capítols cada una, a qualsevol sèrie li passaria factura, no es que ja no faci gràcia, però ja tenim els personatges molt vist i pocs capítols ens sorprenen, en cap cas la deixaré de veure, però ja no es la frescor de les primeres temporades.
  15. Futurama: 7 i última Quan va començar la decadència dels Simpson va aparèixer Futurama, casualitat? En absolut, els millors guionistes van passar a l’equip de Futurama, una sèrie gairebé tan bona com les temporades bones dels Simpson, però Futurama també s’ha vist afectada per una decadència, no tan agosarada com la dels Simpson, però em sembla bé que ho hagin deixat en la setena abans no es converteixi en una sèrie per veure per obligació com em passa amb els Simpson.
  16. Louie: 2, 34  La sinceritat, la mala llet i l’humor cínic de Louie de la primera temporada pronosticava una gran sèrie per seguir fidelment, però cada vegada la sèrie s’ha anat tornant més cínica i fosca i amb menys humor. Es una bona sèrie, però no ja no te la pots prendre com una comèdia.
  17. CSI Las Vegas: 13, 14  Es complicat fer una bona sèrie durant molt de temps sense esgotar l’espectador, estaríem parlant de sèries llargues amb 7 o 8 temporades, però es que CSI en porta 14 (quinzena en emissió) i la audiència continua responent bé. En 15 anys les sèries han canviat molt, però CSI aguanta gràcies a que encara es capaç d’oferir nous casos originals en cada capítol.
  18. Family Guy: 14. Continua sent distreta, però queda lluny de la frescor dels seus inicis, es nota que les idees s’acaben, o potser som nosaltres que ja ens hem cansat del seu estil.
  19. Orange is the new black: 3La més fluixa de les tres temporades, es una sèrie enfocada al públic femení que es deixa veure però que no cal recomanar. Depèn de la crítica em pensaré veure la quarta temporada quan la facin.
  20. Mentalista: 7 i última La setena temporada no es ni una temporada, es una mitja temporada (13 capítols). El Mentalista es d’aquelles sèries fàcils de veure que poses quan no saps què posar. La setena temporada la vaig veure només per posar-li un final a la sèrie. Sèrie que només recomano als fans incondicionals de Simon Baker.
  21. Boardwalk Empire: 2345 i última. Què fa un sèrie tan alabada per tothom tan avall del meu rànquing? Igual que hi ha sèries que em cauen especialment en gràcia també tinc les meves manies, i per desgràcia seva Broadwalk Empire no m’ha enganxat, ara bé, també es cert que no he sigut capaç de deixar-la fins a acabar-la.
  22. Big Bang: 8  Es la comèdia que continua en emissió que a més gent li agrada. Per què? No es pas tan bona. No es que no m’agradi, perquè sinó no la miraria, però no puc dir que sigui bona. Se que les comèdies no es poden valorar en funció de si son bones o no, simplement si et fa gràcia mira-la, sinó no.
  23. The Simpsons: 24Els Simpson continuen amb la seva tònica dels últims anys, es a dir, sent dolents, tot i que hi ha algun gag que fa gràcia, però superant el nivell de les temporades 15 a 21 les quals realment feia remoure l’estómac.
  24. Parks & Recreation: 1 i 2 Segueix un estil molt semblant a The Office, a mi aquest estil no va massa, i per això ni li acabo de trobar la gràcia a Parks & Recreation. No cal dir que es una sèrie que he abandonat.

Si faig un resum amb els llibres llegits durant en el 2015 per què no puc fer el mateix amb les sèries vistes? Per què els posts recopilatoris no aporten nova informació? Per què els posts recopilatoris són una excusa per omplir? Per què realment a ningú li importa la gent les sèries que he vist en el 2015? Com veieu hi ha més motius raonables per no fer aquest cas típic que no pas per fer-lo però des de quan els motius raonables han importat alguna cosa? Us recordo que Pons’s blog es un autocràcia.

Ja que no li he dedicat un post a Joc de Trons com a mínim li dono la foto del post

Ja que no li he dedicat un post a Joc de Trons com a mínim li dono la foto del post

  • Big Bang: 8
  • Black Mirror: 1,2
  • Boardwalk Empire: 2345 i última.
  • Bron / Broen: 1
  • Community: 123, 4
  • CSI Las Vegas: 13, 14
  • Deadwood: 3 i última
  • Fargo: part 1, part 2
  • Family guy: 14
  • Futurama: 7 i última
  • Game of Thrones: 5
  • Homeland: 4
  • House of cards: 3
  • Louie: 2, 34
  • Mentalista: 7 i última
  • Misfits: 5 i última
  • Modern Family: 6
  • Orange is the new black: 3
  • Orbita Laika: 1
  • Parks & Recreation: 1 i 2
  • Studio 60: 1 i última
  • The Good Wife: 1, 2, 3, 4
  • The newsroom: 23 i última
  • The Shield: 1, 2, 3
  • The Simpsons: 24

Recompte de temporades: 39
Recompte de capítols: Ehm… bastants.

PD: Recordeu respondre el test del CT2300

BCPP: Xexu

Per coses com aquesta es el meu personatge preferit

Per coses com aquesta es el meu personatge preferit

Esteu davant de la crítica del què ha sigut la quinzena temporada del CSI original, no hi ha dubte que parlo del mític i antològic CSI Las Vegas, un gloriós aplaudiment si us plau. El pitjor d’aquesta temporada es que es la primera en tota la sèrie que no apareix el meu personatge preferit (dels que queden vull dir), el capità Brass (Paul Guilfoyle), en substitució seu hi ha el poli afroamericà que sortia a numb3rs (Alimi Ballard), com es lògic no es el mateix ni molt menys. Aquesta vegada no s’han molestat ni a canviar l’opening respecte de la temporada 14, com que els personatges són els mateixos (menys en Brass) deuen haver pensat que no valia la pena.

Els CSIs sempre tenen una pila de casos pendents, per això mai agafen vacances, però es que fins hi tot quan tenen un moment lliure saps què fan? Reobren casos de fa 10 anys! Estic parlant del capítol 12 el pitjor de la temporada, ja que es un capítol on sembla que es basen més en els testimonis que en les proves, cosa que sempre diuen que no fan. Una altra cosa estranya, en el capítol 8 una noia diu que havia anat a Las Vegas per desintoxicar-se, a Las Vegas? El lloc amb més bici vici del mon? Doncs si. Els CSIs continuen sent tan bons que són capaços de trobar proves en llocs tan contaminants com contenidors d’escombraries, i en llocs tan concorreguts i públics com un taxi o un autobús, increïble, oi? En aquesta temporada, igual que en la catorze tenim un cameo de la Patricia Arquete que serveix per fer propaganda del seu CSI Cyber, un CSI molt maltractat per la crítica que jo no miraré. Que sigui una sèrie “científica” no la salva d’una pila de incoherències. Per exemple, per què quan van a la casa d’un sospitós a vegades porten una dotzena de Swats i quan van a la casa del què segur que es l’assassí només hi va un CSI i un altre poli?

Com a casos curiosos podríem dir que en tenim un per capítol, que per això es CSI però puc destacar els fets més insòlits de la temporada com ara un cadàver amb les empremtes dactilars llimades, un contagi biològic xungo, un professor de química que es un bruixot, un assassí que processa els seus propis escenaris, una víctima disfressada de nina de plàstic, un assassinat a la presó (i així ja tens la feina per avançat i ja tens el sospitós detingut). En el capítol 10 tenim una víctima que mor dos vegades, en el 14 un assassinat en un congrés sobre assassins en sèrie (vull dir de fans), en un altre cas la víctima es Batman… A part dels casos auto-conclusius hi ha varis capítols que tracten sobre el mateix assassí en sèrie. El cas en si mateix es tracta en el capítol u, en el capítol sis que es quan torna a matar (Espoiler? Per favor, això es CSI, la mort es el pa de cada dia). En el capítol 13 torna a tractar del cas. De fet, com que normalment a CSI l’ordre dels capítols importa poc, crec que fins hi tot seria més convenient mirar aquests capítols sobre el mateix assassí seguits, per suposat el capítol on finalment tanca el cas és l’últim de la temporada, el 18.

Els CSI continuen tan addictes a la feina com sempre, en teoria treballen en el torn de nit, però els veus investigant tan de dia com de nit. Fins hi tot, quan una s’agafa vacances (va-can-què?!) ho fa per poder investigar pel seu compte un cas que el xèrif ha dit que no perdin el temps investigant. Una altra cosa que no canvia són els zooms detalladament impossibles de vídeos que càmeres de seguretat, si us plau que algú doni aquest programa d’edició de vídeo als de la NASA a veure si així observem tot l’univers en alta definició. Una altra cosa invariable són les explicites escenes d’autòpsia, ideals per gent com jo que aprofita per veure CSI mentre sopa.

Nota temporada 15: 6/10

PD: Recordeu respondre el test del CT2300

BCPP: Xavier Pujol

La temporada dos de Bron/Broen comença amb un resum de com va acabar la primera temporada (fa 13 mesos), llavors arranca el opening que es soso a matar, i després ja comença la nova acció amb el pont de Oresund altre cop com a protagonista, bé, el pont no es el protagonista, simplement es l’escenari, els protagonistes continuen sent la Saga i el Martin (la primera Sueca i el segon danès, recordeu?), personatges que malgrat les experiències viscudes de la primera temporada poc han canviat, especialment la Saga que continua sent una persona seca, freda i sense cap empatia ni mostra de sentiment, sempre que no parla de feina et respondrà amb monosíl·labs com “Si”, “No”, “Bé” i algun més, si pot estalviar-se explicar els detalls ho farà a excepció que li preguntes explícitament per ells. Martin potser si que ha canviat una mica més, per exemple, ara té el cabell més gris, també ha canviat en el fet que cada vegada que creua el pont plora com una nena per tot allò que ja sabeu que va passar a la primera temporada. Ah! Que no sabeu què va passar en la temporada u? Doncs ja trigueu a mirar-la.

Els dos protagonistes abraçats davant del omnipresent pont en un dels dies més assolellats  de Suècia.

Els dos protagonistes abraçats davant del omnipresent pont en un dels dies més assolellats de Suècia.

Igual que en la primera temporada els noms de les persones que es creuaran per la investigació ens sonaran una mica estranys, són noms danesos i suecs, es clar, bastant diferents dels nostres i també dels típics estadounidencs John, James, Michael, etc. En aquesta sèrie la gent té nom com Rasums o Pernile, sí, sí, en serio, no m’ho invento. Amb els noms de les localitzacions que esmenten passa una mica igual, el poble de Grafetensourend? la plaça de Hoberentsen? M’ho inventat, perquè sóc incapaç de recordar els noms de veritat però segur que existeixen alguns de molt semblants. Igual que en la primera temporada durant tots els dies que dura el cas no veiem el sol ni per casualitat, de fet no existeix cap paraula danesa ni sueca per designar el sol ni el concepte de calor. A més són tan estranys que les notes dels examens no van del 1 al 10 sinó del 1 al 12, perquè… perquè… estan sonats. Més exemples, quan canten l’aniversari feliç diuen “hurra hurra” entre la lletra, i no només això sinó que mouen banderetes de Dinamarca, us imagineu vosaltres celebrant el vostre aniversari amb banderetes espanyoles? Una vegada més hi ha trames paral·lels que no sembla que tingui res a veure amb la investigació fins que al cap de varis capítols veus com si que la tenen. El primer cas es una estudiant que fa vela a les congelades aigües d’aquell mar. El segon cas es un estudiant d’institut que li fan bullying, però com que són suecs ho fan educadament, és més, el maltractament se’l fa el propi nano que sembla que no hi toca massa, la falta de sol deu ser. Una altra trama es la d’una dona que sospita que el seu marit li fa el salt, aquesta es la trama més llarga i més pesada, fins que es descobreix la relació amb el cas i fins aquí puc explicar. Un apunt més, la influència del cas de la primera temporada ocuparà una part important d’aquesta segona, i ara si que no us puc dir més.

Tornem a parlar de la Saga, que es realment el personatge més especial de la sèrie, en aquesta temporada no se sap com però ha trobat un xicot, i intenta aprendre com es comporta una novia de veritat, no es fàcil perquè el seu sentit comú en quan a relacions personals brilla per la seva absència, i passen situacions com ara que tot i fer mesos que el coneix encara no sap ni en què treballa. A part de convertir-se en una bona parella (cosa que no aconsegueix ni de conya) també està provat de riure, però li surt un riure tan fals que és més inquietant que cap altre cosa. Ni tan sols es capaç d’entendre la gràcia de la ironia o del sarcasme, pobreta, no es adorable? La veritat es que ella i en Martin fan bona parella (com a policies), ella fa les preguntes adeqüades i ell sap tractar la gent amb protocols socials complexos tals com “bon dia” i “gràcies” que la Saga no sap acostumar-se a fer servir.

Sobre el cas en si mateix puc dir poca cosa sense entrar en espoilers, simplement que el que sembla el cas d’un segrest de cinc joves en realitat es una cosa molt més greu, ja que ens trobem un cas semblant a la primera temporada on un individu o grup d’individus vol fer escoltar les seves reclamacions mitjançant atacs terroristes, i pensar que Dinamarca semblava un lloc tranquil per viure… Una cosa diferent a la temporada anterior es que aquí des del segon capítol ja veiem què fan els dolents, d’aquesta manera perdem el misteri que hi havia en la cerca de l’assassí de la primera temporada, una llàstima, sinó fos perquè realment no es això el què passa, perquè a Bron la trama té més giragonses que un port de muntanya. Però el que si tenim són els cliffhangers de cada final de capítol, 10 capítols té la temporada, 9 cliffhungers ben grossos que hi ha, menys per l’últim capítol on tot i que el cas queda tancat acaba amb un fet que ens deixarà amb ganes de saber com continua en la tercera temporada. M’agrada aquesta sèrie perquè actuen amb lògica, per exemple, amb el registres de la casa d’un sospitós primer entra el swat i ells es queden a part fins que han comprovat que es segur, res d’entrar davant del swat com fan moltes altres series policials. Més exemples, els escenaris del crim no es processen en un parell de minuts, ni les proves de ADN s’analitzen al segon.

Bron té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb. Existeix una tercera temporada que tot just ha estat acabada d’emetre el novembre del 2015.

Nota segona temporada: 8/10

La temporada té només vuit capítols de vint minuts, o sigui que tampoc hi ha massa a comentar, i més quan aquest es el quart post que faig parlant de la sèrie (temporada 1, temporada 2 i 3, temporada 4). Unes parell de dades ràpides, La Pamela està sonada i les seves filles són escandalosament guapes en comparació el seu físic. La cinquena temporada no té una història tan continuista com la quarta temporada, cada capítol es un cas possible però improbable del què li pot passar a un novaiorquès si té una mica de mala sort, hi ha una mica d’exageració en quan el comportament de la gent, però es mitjanament creïble perquè hi ha molt gent que li falta el sentit comú. Com a curiositat han omplert el capítol 6 d’actors amb 3 actors famosos: Michael Cera, Glenn Close i John Lithgow. La temporada acaba amb un capítol doble sobre una gira per dos ciutats on l’acollida d’en Louie es força diferent.

Per acabar d’omplir el cas típic us poso uns vídeos (subtitulats) del protagonista de la sèrie.

Nota cinquena: 6/10

The Shield, temporada tres (temporada u, temporada dos). Si la segona temporada arrencava amb cadàvers socarrimats amb pneumàtics aquesta arranca amb cadàvers sense peus, serà que trobar cadàvers amb el clàssic tret es massa mmmmmm clàssic. Una de les poques coses noves de la tercera temporada es la brigada “señuelo” que competirà amb la nostre ja coneguda brigada “d’assalt” per veure qui es més bo resolent crims. En la tercera els casos donen per més capítols,la màfia armènia, el violador d’àvies, els problemes interns dins del grup d’assalt, i poca cosa més a part dels casos que duren capítol i poc, com per exemple el problemes amb uns coreans, perquè a Los Angeles hi ha prou varietat de races com perquè llatins i afromaericans no siguin els únics que puguin donar problemes. També apareix el típics cas que hi ha un poli com a sospitós i tu has vist que no ha fet res, i tots els altres polis el defensen perquè es clar, es poli, ha de ser bo, per suposat que… Coi de sèries realistes que trenquen els estereotips de les altres sèries. La parella Julian i Danni està de fons durant tota la temporada sense fer res, de fet, els podrien haver eliminat totalment de la temporada i en total ens haguéssim estalviat el metratge dels dos capítols que li sobren a la temporada. Espero que no surtin més en les properes temporades, cada vegada aguanto menys les seves accions avorrides.

Vic Mackey, també conegut com l'Al Capone amb placa

Vic Mackey, també conegut com l’Al Capone amb placa


En el fons la tercera temporada continua repetint els patrons de les anteriors, continua pintant el grup d’assalt com uns policies que resolen casos gràcies a saltar-se les lleis que facin falta per atrapar als criminals. Que se’ls ha de torturar? Se’ls tortura. Que s’ha de fer tractes amb altres criminals? Es fan. Que pel camí es veu la oportunitat de treure calers en benefici propi? Es fa. Lo increïble es que tot això els hi acaba funcionant bé, de moment sense conseqüències fatals. D’acord que cada vegada hi ha més tensions, més baralles internes, més crits i més amenaces, però van tirant endavant, fins quan? Doncs sembla que hi ha set temporades, a veure si la cosa aguanta tant. Repeteixo el que he dit altres vegades, The Shield es una gran sèrie de polis realistes, però li falta per arribar al nivell de The Wire, però si ja has vist The Wire i t’agrada la temàtica aquesta es la sèrie ideal per substituir-la, no trobareu cap altre candidata millor, o si, tampoc no he vist totes les sèries. La tercera temporada es fa una mica pesada, més que res perquè tot i les situacions noves hi ha temes que es van repetint, i que sigui una temporada de 15 capítols en comptes dels 12-13 habituals no ajuda a pal·liar la sensació de temporada que s’allarga més de la compte. Per aquest motiu li hauré de baixar la nota tot i que no m’agrada baixar les notes de les bones sèries, però passar d’un vuit a un set no es cap drama, continua sent una bona sèrie.

Nota 3era: 7/10

La temporada 14 de Family Guy comença molt fort, comença amb un crossover de doble durada amb els Simpson, on els Griffin se’n van a Springfield (no deixen dir de quin estat), amb tots els seus edificis característics, l’ajuntament, el krusty burguer, el cine azteca, la botiga de còmics, la central nuclear, el bar de Moe, bé, són un munt i tots els coneixeu. “Sobretot no bebeu aigua, aquí tothom té hepatitis”. Es com un capítol dels Simpson però amb tòpics i amb humor més dur. Sobre els altres capítols, bé, el segon normalet, el tercer pitjor, el quart i cinquè acceptables, el sisè lleugerament millor. El seté l’he perdut i m’ha fet mandra de buscar-lo de nou i no l’he vist. El vuitè, el novè, el desè, onzè, dotze, tretzè i catorzè qualitat estàndard. Bé, m’he, tots els que queden fins al 18 podríem dir que són qualitat estàndard.

Lo del crossover amb els Simpson no era broma.

Lo del crossover amb els Simpson no era broma.

En general podem dir que comença a notar-se la fatiga de la sèrie ja que amb la broma porta 14 temporades (s’està emetent la quinzena, però als EEUU es compta com la catorze perquè al nostre país la temporada quatre amb els seus 30 capítols es va dividir en dos temporades), això són uns 300 capítols, per tan es normal que els comencem a trobar repetitius i ja no tinguin la gràcia del principi, podríem dir que es un espècie d’efecte Simpson però no tan exagerat, ja que amb els Simpson, el efecte Simpson se li ha sumat l’efecte Guions de Merda, que a Family Guy no li passa.

Nota 14: 6/10

BCPP: Ricard