Archive for the ‘TV’ Category

He acabat l’última temporada de Better Call Saul, una de les millors sèries que he vist. En el fons no és una sèrie, són dues sèries que avancen en paral·lel (bé, no del tot paral·lel perquè hi ha diversos moments que les trames es creuen), per una banda, la vida d’advocat d’en Saul, per l’altra la vida dels Salamanca i el senyor dels anells pollastres, quina és més interessant? Doncs depèn del moment, però en general prefereixo els traficants de drogues, és més emocionant, però això no vol dir que la part d’en Saul no estigui bé, però la part d’en Saul va més amb calma, més a foc lent, és el canvi de Jim McGill a Saul Goodman, no és de cop, és capítol a capítol.

Com ja he dit, Better Call Saul no és només Saul, està ple de personatges carismàtics, el primer Saul Goodman, però també Mike, Gus, Lalo, Nacho o especialment Kim Wexler, no us estranyeu si aviat la trobeu protagonitzant una altra sèrie la comenceu a veure en pel·lícules. Cal haver vist Breaking Bad abans de veure Better Call Saul? La resposta curta és que no, però sí que és cert que al final de la sisena temporada hi ha capítols sencers que passen després del final de Breaking Bad, i poden comportar algun espoiler indirecte sobre com acaben els personatges de Breaking Bad.

Podeu trobar més posts sobre Better Call Saul: CT2927, CT2849, CT2962, CT2987 i CT3249

Better Call Saul té un 8,7 al imdb i un 7,6 al filmaffinity

Nota: 8/10

The Corner és una minisèrie de sis capítols de David Simon de l’any 2000, endevineu de què va? Correcte de traficants de drogues, endevineu a on passa? Correcte a Baltimore. La esquina és la preqüela de The Wire, la temporada zero. No és pas casualitat que uns quants actors els trobem en les dues sèries (Clarke Peters, Maria Broom, Corey Parker Robinson, Reg E. Cathey, Lance Reddick, i algun més que no he vist). En aquesta minisèrie coneixem la vida d’una cantonada on es venen fruites i verdures fresques, vull dir drogues, no sé en què estava pensant. Tots els capítols van lligats, però en cada un anem seguint el punt de vista d’un protagonista diferent, el primer és un ionqui, el segon és el fill adolescent del ionqui, que es dedica a vendre droga, el tercer és la dona del ionqui que també és drogoaddicte. Els últims tres capítols parlen dels tres personatges.

La sèrie no és un documental, però està fortament basada en fets reals, els lletjos fets reals d’un barri marginal de Baltimore, la ciutat d’EUA que ningú vol visitar. Si heu vist The Wire o La ciutat és nostra, aquesta sèrie és del mateix pal, tot i que per mi és la més fluixa de les tres, continua sent una bona sèrie. Si us agraden les sèries realistes, i no teniu por de veure la lletjor de les drogues, trobareu poques sèries més adients.

Nota: 7/10

The Corner té un 8,2 al filmaffinity i un 8,6 a l’imdb.

Recull de les sèries que he vist en la primera meitat de l’any. Com heu vist estic intentant mirar sèries que estiguin acabades, per evitar perdre el fil entre temporades, per això veieu que la majoria d’elles n’he arribat al final o bé són minisèries.

  1. La ciutat és nostra (Minisèrie)
  2. Afterlife (Temporada 2, 3 Final)
  3. Ozark (Temporada 4 Final)
  4. The Expanse (Temporada 6 Final)
  5. Succession (Temporada 2 i 3)
  6. Gomorra (Temporada 5 Final)
  7. La casa de papel (Temporada 5 Final)
  8. The end of the F…ing world (Temporada 1 i 2 Final)
  9. Killing Eve (Temporada 4 Final)
  10. Així ens veuen (Minisèrie)
  11. Dexter New Blood (Minisèrie)
  12. What if…? (Minisèrie)
  13. Infierno sobre ruedas (Temporada 1)
  14. Brooklyn 99 (Temporada 6, 7 i 8 Final)
  15. L’assistenta (Minisèrie)

És curiós com les millors temporades que he vist aquesta primera meitat de l’any no els hi he dedicat post. Suposo que m’agrada més escriure quan hi ha defectes a criticar, si ho fan bé no té tanta gràcia, a part que explicar una sèrie des de zero sempre és més senzill, parlar de les últimes temporades d’una sèrie sense fer espoilers és molt complicat.

Avui us parlaré de dues minisèries que tracten sobre què passa quan els policies fan malament la seva feina a part d’aquest nexe, la factura de les dues sèries és molt diferent.

La ciutat és nostra és l’última sèrie de David Simon, ja sabeu, The Deuce, Treme, Generation Kill i sobretot The Wire. Es tracta d’una minisèrie de sis capítols sobre la policia de Baltimore (again), basada en uns fets que van passar en el 2017. Policies lluitant contra les drogues i contra les armes dels carrers de la ciutat, i una mica (bastant) de corrupció policial per alegrar la festa. Si us va agradar The Wire segur que ja haureu vist aquesta sèrie, i si no heu vist The Wire, podeu començar per aquesta minisèrie que només són sis capítols, llavors hi ha l’opció de no veure aquesta sèrie, però ni la contemplo.

La ciutat és nostra te un 7,4 al filmaffinity i un 7,7 a l’imdb.

Nota: 8/10


Així ens veuen, és una minisèrie de 4 capítols sobre un cas real que va passar a Nova York a l’any 1989. Uns quants joves afroamericans van fer una mica de festa per Central Park, entre els quals, van enxampar cinc adolescents, bàsicament per carregar-los el mort d’una violació que ells ni sabien que va passar. La policia que va portar el cas no va ser precisament amable amb ells, i durant el judici es va veure de tot menys justícia. En aquesta sèrie no seguim la vida dels policies com el cas de la Ciutat és nostra, sinó la vida dels acusats, uns adolescents que no saben el què els hi està passant. La minisèrie no està malament, però després d’haver vist una gran sèrie com la Ciutat és nostra, aquesta es veu molt simple, molt senzilla, enfocada a que els nanos et facin pena i ja està, la ciutat és nostra es molt més complexa, la trama d’investigació del FBI té molt més interès i enganxa molt més.

Així ens veuen te un 7,9 al filmaffinity i un 8,9 a l’imdb.

Nota: 6/10

Hell on wheels és una sèrie que seguim els problemes de la construcció del ferrocarril de la Union Pacífic en els EUA des del 1865 fins al 1869. La guerra civil americana fa pocs anys que s’ha acabat, però encara hi ha cert ressentiment entre el sud i el nord, l’esclavitud s’ha abolit, però els afroamericans continuen sent ciutadans de segona categoria.

A veure, no espereu un Deadwood, on hi havia personatges molt carismàtics, aquí de carismàtics, encara que ho intentin els guionistes només es podria considerar l’amo del ferrocarril, el protagonista s’intenta amb totes les forces que també ho sigui, però podria fer-ho millor. La resta de personatges, és a dir, els que no moren en un capítol qualsevol, són bastant oblidables, encara que apareguin en molts capítols. Resumint, si us agraden les sèries de l’oest, aquesta segur que us agradarà, és una sèrie entretinguda sense massa complicacions, on el protagonista es fa el dur, però en el fons és un tros de pa que no para d’intentar ajudar a tothom, i sempre se’n surt de tots els problemes encara que pel camí s’hagi d’emportar algun cop.

De moment he vist la primera temporada de les cinc que té en total, la primera consta de 10 capítols. Estic dubtant si seguir mirant-la, la deixaré en pausa, i ja veurem què passa, segurament passarà que m’oblidaré d’ella. Infierno sobre ruedas té un 7,0 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota 1a: 6/10

The End of the F***ing World és una sèrie sobre un parell d’adolescents que no encaixen en la societat actual, altrament dit, uns sonats. James és un noi poc sentimental i amb tendències psicòpates que coneix a Alyssa, una noia rebel contra tot, i té idealitzat al seu pare absent. Els dos adolescents viatjaran sense rumb durant un parell de temporades de vuit capítols d’una durada de 20 minuts. No és una gran sèrie, però com a mínim no és la típica sèrie de noi li agrada noia. És complicat catalogar la sèrie en un gènere, es podria resumir com una comèdia negra dramàtica. És una sèrie que funciona gràcies a la curiosa parella protagonista, sobretot Jessica Barden (Alyssa), per cert, sort que recuperen el seu color de cabell en la segona temporada. La primera temporada és més original que la segona, però aquesta tampoc està malament.

The End of the F***ing World té un 7,2 al filmaffinity i un 8,1 l’imdb.
Nota: 7/10

L’assistenta és una minisèrie semblant al Cuento de la crida, perquè en les dues sèries van d’una noia jove molt putejada per la vida, amb la diferència que en aquesta no fa falta que la protagonista visqui en una societat distòpica, vivint en la nostra societat ja és suficient desgràcia. La sèrie arranca quan una jove mare (Alexandra) decideix abandonar la caravana amb la qual viu amb el pare de la nena perquè el noi té problemes amb l’alcohol, la falta responsabilitat, i també té tendències violentes, no ha arribat a posar-li la mà a sobre a l’Àlex, però abans no passi millor marxar. Total que la noia marxa sense un duro, els seus pares no són de fiar, no té pràcticament amics, total que no pot demanar ajuda a ningú. La sèrie es pot resumir en les lleis de Murphy, si una cosa va malament, segur que pot empitjorar, d’això va la sèrie, veure els problemes de la noia, i quan resolt uns quants problemes i sembla que les coses milloren, tornen a empitjorar per una altra banda. Està bé la sèrie perquè si compares la teva vida amb la de l’Àlex descobreixes que la teva és molt bona. La sèrie també té humor, però moltes vegades és d’aquell humor de riure per no plorar. En la sèrie veiem bàsicament dues coses, l’Àlex netejant cases mentre sona música i l’Àlex patint per la seva filla mentre quelcom passa.

La sèrie es basa en un llibre (adaptada no al peu de la lletra), el qual es basa en una biografia, i té 10 capítols, i s’acaba, res de segones temporades, més sèries hauries de prendre l’exemple. Per cert, l’Andie MacDowell fa de mare sonada de la protagonista, és d’aquells papers que estan fets per recollir premis, però que per l’espectador són insofribles, es la manera senzilla de crear conflicte en la trama, introduir un personatge bipolar. La sèrie no és cap meravella, però si us passa com a mi que la protagonista us cau en gràcia la mirareu, en cas contrari l’abandonareu després d’un parell de capítols. És d’aquelles sèries que agraden a la crítica perquè veure gent patint dificultats, especialment si són dones desvalgudes o nens, sempre agrada als crítics, suposo que veure als altres com s’ho passen bé no mola.

L’assistenta té un 7,4 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 5/10

Recordeu el CT3223 en el qual us vaig parlar de la primera temporada de Brooklyn nine-nine? Doncs resulta que he acabat de veure les set temporades restants. S’ha de dir que com passa amb la majoria de comèdies el status quo no canvia massa d’un capítol a un altre, però amb vuit anys podeu comptar que alguns canvis sí que passen. Tot i que cada temporada té els seus capítols recurrents com el robatori de Halloween, o el del lladre de Pontiacs. A partir de la segona temporada és quan un comença agafar estima als personatges, i comença a haver-hi capítols més rodons, i tot va bé fins a la cinquena temporada, que és quan considero que s’hauria d’haver acabat la sèrie vista la posterior decadència. La sisena i setena temporada són més fluixes i la sèrie es comença a tornar repetitiva. En canvi, la vuitena i última temporada és que la que porta més canvis, cosa que no sol ser en general del grat de la gent en una comèdia de situació, però a mi sí que m’han agradat, donant a la sèrie els canvis que li feien falta, tot i que continua seguint les peripècies de la comissaria 99 en clau d’humor. Després de les tres últimes fluixes temporades, com a mínim la sèrie té la decència d’acabar amb un capítol doble que deixa un molt bon record.

Una curiositat de Brooklyn nine-nine és que el pare d’en Peralta és un protagonista de The West Wing, Bradley Whitford, i el pare de Santiago és un altre protagonista és Jimmy Smits. Parlant de pares, el pare de la Rosa Diaz és Machete. En la vuitena temporada apareix John C. McGinley, que el coneixem d’interpretar el Dr. Cox a Scrubs, benvinguda incorporació. Parlant de curiositats us deixo amb un vídeo de 10 curiositats sobre la sèrie.

Nota sèrie: 7/10

Gomorra temporada cinquena i última, tornen els nostres mafiosos natapolitans preferits, com si en tinguessin altres per triar… La sèrie està bé, però la quarta temporada va ser la més fluixa i lenta de totes, bé la tercera tampoc era tan bona com les dues primeres, però continuava estant bastant bé, potser té la culpa en la mania que tenen de matar personatges principals fent difícil que puguis empatitzar amb algú si tothom està mort. Tanmateix, no us preocupeu perquè morin alguns mafiosos, Nàpols és la ciutat de tot el món amb més traficants de droga per metre quadrat, temporada darrera temporada van apareixent bandes noves que fins ara no havien ni sentit a parlar, em pregunto realment si hi viu algun treballador honrat en aquella ciutat o tot són delinqüents; i el més preocupant de tots, realment hi ha gent per consumir tanta droga? Potser el secret de la pasta italiana serà que hi posen droga? Seguiré investigant. Si no heu vist les temporades anteriors podeu trobar algun espoiler important en el trailer de la cinquena temporada que ve a continuació, avisats esteu.

Gomorra és una sèrie amb un ritme pausat, relativament no hi ha gaires línies de diàleg, hi ha estones de metratge o només és una sèrie visual, gent observant-se gent, gent movent-se amb cotxe en silenci, mirades que ho diuen tot, sobretot en els finals de capítol on la música de piano és l’únic que acompanya les imatges. El final de la sèrie és exactament el final que un s’imaginaria, però bé, val més un final previsible que un final dolent. Quan acabes una bona sèrie amb diverses temporades sempre et queda la sensació de buit, com de gent que saps que no tornaràs a veure mai més i sap una mica de greu, amb aquesta sèrie passa, encara que tots siguin uns mafiosos, assassins, i uns malparits sense escrúpols.

He parlat de Gomorra en el CT2831, CT2855, CT2882 i el CT3102 Gomorra té un 8 al filmaffinity i un 8,7 al imdb

Nota 5ena: 7/10

Nota sèrie: 7/10

Avui toca parlar de Dexter New Blood, el reboot de Dexter, però només per 10 capítols. No vull fer espoilers sobre el final de Dexter, però si no l’heu vist tampoc passa res, de fet, recomano molt veure Dexter a condició que la deixeu de veure al final de la temporada quatre. Tornant a New Blood, Dexter ha deixat les camises hawaianes de la solejada florida i les ha canviat per un bon anorac, ja que està en algun poble perdut del nord dels EEUU, no recordo a quin estat cau exactament ni m’importa, a mi m’agrada pensar que és Minesota, perquè els pobles freds de mala mort on mor gent em recorden a Fargo, gran sèrie Fargo, aquesta sí que heu de veure totes les temporades (menys l’última, que no sembla Fargo, de fet no fa ni fred). Tornant al reboot, resulta que Dexter ara és Jim, de fet, Jimmy per fer-lo més friendly, té una nova vida, treballa en una botiga, té una xicota, és feliç fins que un dia acaba matant a un home perquè en part s’ho mereixia i perquè en part en tenia ganes, i a sobre reapareix el seu fill que ja és adolescent (hauríeu de saber que no suporto els adolescents), aquests dos fets capgiraran la seva tranquil·la nova vida. Ah si, també corre un altre assassí per allà, ja és mala sort, un poble tan petit i amb dos assassins en sèrie, però bé la identitat del segon assassí no té massa misteri, la veu que li hi han posat en el doblatge ja el delata totalment.

Dexter ha tornat! Si, 10 anys després i per una sola temporada, no calia més, de fet tenia els meus dubtes que realment hagués de tornar, però bé, pitjor que la temporada vuit no podia ser, o sí? No, tranquils, Dexter New Blood es deixa veure, no està al nivell de les bones temporades de la sèrie, però tampoc està per sota del nivell de les pitjors temporades de la sèrie, simplement fa gràcia retrobar-se amb el personatge de Dexter, amb els seus monòlegs interiors, la seva doble vida, en fi, és un personatge carismàtic, per això fa gràcia veure els primers capítols de la temporada, després passa la novetat i la trama és bastant normaleta, i fins i tot passen coses amb poc sentit, com ara que en Dexter guardi una prova incriminatòria a casa seva sabent és una prova totalment incriminatòria. Però bé, al final arriben els darrers capítols i és on la història no es posa realment interessant, a veure, tampoc és que sigui un final rodó, però com a mínim és un final que no fa passar vergonya aliena com el final que hi havia fins ara, per tant, estic satisfet.

Dexter New Blood té 10 capítols, un 6,8 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota: 6/10

Recordeu quan vaig dir que de moment no seguiria mirant Successió? Doncs resulta que fa poc va arribar el moment de tornar-la a mirar, he vist la segona i la tercera temporada, i ara m’agrada més que abans, continuo odiant a tots els protagonistes sense cap excepció, tots són odiables per alguna cosa o altre, o per diverses coses alhora, però tinc curiositat per conèixer el futur d’aquesta família de multimilionaris. Sabeu aquella gent que és tan rica que no tinc exemples de com de rics són? Vull dir que no tenen una vida normal, no viuen en aquest món, no fan les mateixes coses que la gent del carrer, viuen en un altre planeta on la vida funciona diferent, això no vol dir que siguis feliços, perquè no ho són gens, no passen gana, però tenen altres problemes. Una persona de classe treballadora en la seva situació es dedicaria a viure unes vacances permanents sense cap mena de preocupació sabent que mai es podrà gastar tots els diners que té, però aquesta és una mentalitat simple de pobre, els rics no són així, ells no en tenen prou amb els diners, volen dirigir, gestionar, decidir, tenir el poder, encara que tinguin 200 anys, no es volen jubilar, volen seguir manant eternament.

Si voleu saber on ha anat a parar el pressupost que la HBO es gastava en joc de trons, aquesta sèrie és la resposta, aquí no veureu gent volar sobre dracs fets amb CGI perquè aquí tenen jets privats ben reals, si hi ha jocs de trons hi havia exèrcits de soldats, aquí tenen exèrcits de treballadors, també trobareu molts cotxes cars, moltes festes, palaus, vaixells, torres d’oficines, una sèrie apta pel pressupost de poques productores. En el fons Successió s’assembla a una altra sèrie estrella de la HBO, els Soprano, una família mafiosa que depenia en exclusiva del seu cap per funcionar, en Toni, i quan en Toni no està fi el negoci i la família trontolla, perquè la resta de familiars i de socis són uns autèntics incompetents, amb Successió passa el mateix, als Soprano tothom tenia respecte i por al Toni perquè era un vell mafiós amb mal geni, a Successió passa exactament el mateix, la diferència és que aquests són multimilionaris i, per tant, vesteixen més bé. Successión és d’aquelles bones sèries que milloren, la temporada dos és millor que la u, i la tercera temporada és millor que la segona; a més en general, els capítols dins de les temporades també van pujant d’interès, sent els últims els més interessants deixant així un bon record.

Teniu la primera temporada en el CT3289. Succession té un espectacular 7,9 al filmaffinity i un 8,8 al imdb.

Nota 2ona: 7/10
Nota 3era: 7/10

Per fi he acabat la sèrie de la Casa de Papel. La sèrie té cinc temporades, però té dos arcs argumentals ben diferenciats, les dues primeres temporades per una banda i les tres últimes per l’altra. Estic d’acord amb la majoria de la gent que el primer atracament és millor que el segon, més que res per la novetat de veure com treballen els atracadors (espoiler, desorganitzadament i sense professionalitat), que no pas pel contingut en si mateix, ja que els dos atracaments tenen un estil molt semblant, amb constants girs increïbles, literalment increïbles.

La Casa de Papel cal perdre-se-la com el que és en el fons, una paròdia del gènere d’atracaments, la idea portada a l’extrem d’un pla amb infinitats d’etapes, un pla que contempla qualsevol detall, un pla extremadament rebuscat, un pla fet de fases espectaculars, però que si les penses fredament moltes d’elles són prescindibles i no milloren en res les possibilitats d’èxit, al contrari, les empitjoren. Quan dic que es tracta d’una paròdia no em refereixo a una paròdia descarada a l’estil de les pel·lícules de Leslie Nielsen, allà tothom sabia que s’anava a riure, aquí, la diferència és que els personatges no saben que estan dins d’una paròdia, però això encara ho fa més divertit. Tots els personatges són molt intensos, Tòquio la primera, amb la seva filosofia Coelho amb metàfores sense cap sentit, però tots els personatges són uns hiperventilats que només tenen com a objectiu augmentar el nivell de tensió amb recursos tan sofisticats com ara el clàssic i infal·lible “me has mirado mal”. Amb un personatge com l’Arturito com podria ser una sèrie seriosa? Els policies tampoc se salven, al contrari, la policia al càrrec, la Sierra és una psicòpata de manual, que podria demanar reforços i tanmateix decideix fer la seva guerra. Però el que em fa més gràcia de tots és el Coronel Tamayo, només fa que deixar anar crits i insults, em recorda al Súper de Mortadelo i Filemón, tal qual, i quan crida es posa vermell com un volcà i comença a escopir, per això vull felicitar els actors que el rodegen per mantenir la compostura i no descollonar-se de riure a la seva cara. Tot això per no parlar de com surt retratat l’exercit, semblen uns personatges del Team Fortress fugats d’un manicomi.

Un cop ets capaç d’assumir que això no va de debò, que és una paròdia, que la sèrie no vol aconseguir cap mena de versemblança, llavors és quan un gaudeix, un es deixa anar i es creu qualsevol situació que li presentin. Bé, hi ha coses que no es poden fruir, com ara la veu en off de Tòquio, la sèrie milloraria molt més sense aquesta narració innecessària, posats a demanar, millor que Tòquio no tingués una sola línia de diàleg. Seria capaç d’empassar-me un altre atracament d’aquesta gent? Doncs si, ho reconec, l’excusa seria més forçada que mai, i no s’aguantaria per enlloc, però què importa això? Les temporades tres, quatre i cinc en són la prova. Protagonistes encara en tenen, ja que lamentablement encara han quedat personatges vius, masses pel meu gust, i la veritat tinc ganes que morin perquè em cauen realment malament. La manera de fer la sèrie, evitant qualsevol intent de versemblança, evitant qualsevol justificació per tal de concentrar-se exclusivament a crear el gir d’efecte més imprevisible em té enganxat, i si en el proper atracament volen fugir davant dels nassos de la policia fent salts amb els peus junts mentre van disfressats de cangurs, per mi perfecte.

La Casa de Papel té un 7,0 al filmaffinity i un 8,2 a l’imdb.
Nota temporada 5: 7/10
Nota sèrie: 7/10

Què passaria si…? És una minisèrie de Marvel d’animació creada a partir de diversos capítols de 30 minuts on cada un se situa en un univers paral·lel on les coses passen diferents del que coneixem en la línia temporal oficial o cànon. L’aspecte de l’animació és correcte, sense ser res espectacular, diguem que es reconeixen els actors que interpreten els personatges. Si sou fans de les pel·lícules de Marvel ja haureu vist aquesta sèrie, i si no ho sou tampoc és una sèrie imprescindible com podria ser Wanda i Vision o Loki. Amb 30 minuts tampoc és que et doni massa temps d’entrar dins de la història, però alguns capítols sí que ho aconsegueixen, perquè com passa amb aquestes sèries de capítols independents sempre hi ha capítols que són millors que d’altres. Només recomanaria aquesta sèrie si heu vist la gran majoria de pel·lícules de Marvel. Al final cada capítol acaba en el mateix, lluites i més lluites, amb escalades de poder cada vegada més grans i absurdes, al final sembla que estiguis mirant bola de drac. Us poso la meva llista de preferència de millor a pitjor.

  1. 1×04. «¿Qué pasaría si… Doctor Strange perdiera su corazón en vez de sus manos?»
  2. 1×03. «¿Qué pasaría si… el mundo perdiera a sus héroes más poderosos?»
  3. 1×08. «¿Qué pasaría si… Ultrón ganara?»
  4. 1×09. «¿Qué pasaría si… El Vigilante rompiera su juramento»
  5. 1×05. «¡¿Qué pasaría si… hubiera Zombis?!»
  6. 1×02. «¿Qué pasaría si… T’Challa se convirtiera en Star-Lord?»
  7. 1×06. «¿Qué pasaría si… Killmonger rescatara a Tony Stark?»
  8. 1×01. «¿Qué pasaría si… la Capitana Carter hubiera sido la primera Vengadora?»
  9. 1×07 «¿Qué pasaría si… Thor fuera hijo único?»


Qué pasaría si…? Té un 6,5 al filmaffinity i un 7,5 a l’imdb.

Nota: 6/10

Ha començat el 2022 i això vol dir que toca fer un recull de què ha passat en el 2021 a Pons’s Blog, comencem per les temporades de les sèries, ordenades de millor a pitjor

  1. Gangs of London [Temporada 1]
  2. The Deuce [Temporades 2, 3 Final]
  3. Bruja Escarlata y Vision [Mini-sèrie]
  4. El juego del calamar [Temporada 1]
  5. Ozark [Temporades 1, 2 i 3]
  6. Invencible [Temporada 1]
  7. Shameless [Temporades 6, 7, 8, 9, 10 i 11 Final]
  8. Loki [Mini-sèrie]
  9. The Watch [Mini-sèrie]
  10. Gambito de Dama [Mini-sèrie]
  11. The Crown [Temporades 2, 3, 4]
  12. The Deuce [Temporada 1]
  13. The Expanse [Temporada 5]
  14. The Mandalorian [Temporades 1 i 2]
  15. Mythic Quest [Temporada 2]
  16. Bojack Horseman [Temporades 3, 4, 5 i 6 Final]
  17. Ted Lasso [Temporades 1 i 2]
  18. Killing Eve [Temporades 1, 2 i 3]
  19. El colapso [Mini-sèrie]
  20. The Terror [Mini-sèrie]
  21. Utopia [Temporades 1 i 2 Final]
  22. Brooklyn Nine-Nine [Temporada 5]
  23. Master of none [Temporades 1 i 2]
  24. Falcon y el soldado de invierno [Mini-sèrie]
  25. Vikings [Temporada 6 Final]
  26. Manhunt: Unabomber [Mini-sèrie]
  27. Love, Death + Robots [Temporada 2]
  28. Unorthodox [Mini-sèrie]
  29. Fargo [Temporada 4]
  30. Mare of Eastown [Mini-sèrie]
  31. Real Humans [Temporada 1]
  32. Raised by wolves [Temporada 1]
  33. Bosch [Temporada 1]
  34. Ray Donovan [Temporada 1]
  35. Patria [Mini-sèrie]

Aquí us deixo el CT amb les sèries del 2020

Rebecca Welton, una rica anglesa, es divorcia del seu marit i es queda a càrrec de l’equip de futbol Richmond, i el seu exmarit li encanta aquest equip, així doncs ella intentarà enfonsar-lo, per això contracta a Ted Lasso, un entrenador estatunidenc de futbol americà que no sap res de futbol ni dels costums anglesos. La sèrie és una comèdia amb capítols de 30 minuts de durada, el principal atractiu de la sèrie és el seu protagonista, l’entrenador Ted Lasso, un home que tècnicament no té ni idea de futbol, però gràcies al seu bon rotllo, i el seu positivisme extrem aconseguirà motivar als seus jugadors, i a tothom amb qui es creui en el seu camí. Reconec que al principi tenia certa recança amb aquest tipus de bonrotllisme, però de mica en mica, el bo d’en Ted s’ha guanyat un petit lloc en el meu cor.


Però Ted no ho tindrà fàcil, trobarà reptes com ara aguantar l’estrella de l’equip, un jove jugador, amb una qualitat futbolística fantàstica, però amb una personalitat infumable, un noi egocèntric, sense empatia, amb molta prepotència i fatxenderia anomenat Jamie Tartt que crearà mal ambient en el vestuari. Hi ha molts altres secundaris interessants com ara el seu ajudant Beard, un home de poques paraules però precises, o Keeley Jones, la parella de Tartt que té més personalitat del que sembla en primer moment, o Rebecca Welton, una dona forta amb un gran carisma i presència. Però de tots els secundaris el meu preferit és clarament Roy Kent, el capità de l’equip, un jugador veterà que de jove va ser una estrella, però que actualment està en hores baixes a causa de la seva baixada de forma, és un home fred i iracund, de paraulota fàcil, i que no es talla a l’hora de dir el què pensa, però també és un home amb valors i amb respecte per les causes justes. En la segona temporada la situació canvia una mica, amb l’arribada d’una psicòloga la sèrie va perdent alguns tocs de comèdia i va guanyant dramatisme, els sentiments van guanyant protagonisme i els capítols es van allargant fins a arribar als 45 minuts, convertint Ted Lasso en una tragicomèdia.

De moment, Ted Lasso té 22 capítols repartits en dues temporades, 4 premis Emmy, incloent-hi millor sèrie còmica i millor actor protagonista. Té un 7,4 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 7/10