Archive for the ‘TV’ Category

Què passaria si…? És una minisèrie de Marvel d’animació creada a partir de diversos capítols de 30 minuts on cada un se situa en un univers paral·lel on les coses passen diferents del que coneixem en la línia temporal oficial o cànon. L’aspecte de l’animació és correcte, sense ser res espectacular, diguem que es reconeixen els actors que interpreten els personatges. Si sou fans de les pel·lícules de Marvel ja haureu vist aquesta sèrie, i si no ho sou tampoc és una sèrie imprescindible com podria ser Wanda i Vision o Loki. Amb 30 minuts tampoc és que et doni massa temps d’entrar dins de la història, però alguns capítols sí que ho aconsegueixen, perquè com passa amb aquestes sèries de capítols independents sempre hi ha capítols que són millors que d’altres. Només recomanaria aquesta sèrie si heu vist la gran majoria de pel·lícules de Marvel. Al final cada capítol acaba en el mateix, lluites i més lluites, amb escalades de poder cada vegada més grans i absurdes, al final sembla que estiguis mirant bola de drac. Us poso la meva llista de preferència de millor a pitjor.

  1. 1×04. «¿Qué pasaría si… Doctor Strange perdiera su corazón en vez de sus manos?»
  2. 1×03. «¿Qué pasaría si… el mundo perdiera a sus héroes más poderosos?»
  3. 1×08. «¿Qué pasaría si… Ultrón ganara?»
  4. 1×09. «¿Qué pasaría si… El Vigilante rompiera su juramento»
  5. 1×05. «¡¿Qué pasaría si… hubiera Zombis?!»
  6. 1×02. «¿Qué pasaría si… T’Challa se convirtiera en Star-Lord?»
  7. 1×06. «¿Qué pasaría si… Killmonger rescatara a Tony Stark?»
  8. 1×01. «¿Qué pasaría si… la Capitana Carter hubiera sido la primera Vengadora?»
  9. 1×07 «¿Qué pasaría si… Thor fuera hijo único?»


Qué pasaría si…? Té un 6,5 al filmaffinity i un 7,5 a l’imdb.

Nota: 6/10

Ha començat el 2022 i això vol dir que toca fer un recull de què ha passat en el 2021 a Pons’s Blog, comencem per les temporades de les sèries, ordenades de millor a pitjor

  1. Gangs of London [Temporada 1]
  2. The Deuce [Temporades 2, 3 Final]
  3. Bruja Escarlata y Vision [Mini-sèrie]
  4. El juego del calamar [Temporada 1]
  5. Ozark [Temporades 1, 2 i 3]
  6. Invencible [Temporada 1]
  7. Shameless [Temporades 6, 7, 8, 9, 10 i 11 Final]
  8. Loki [Mini-sèrie]
  9. The Watch [Mini-sèrie]
  10. Gambito de Dama [Mini-sèrie]
  11. The Crown [Temporades 2, 3, 4]
  12. The Deuce [Temporada 1]
  13. The Expanse [Temporada 5]
  14. The Mandalorian [Temporades 1 i 2]
  15. Mythic Quest [Temporada 2]
  16. Bojack Horseman [Temporades 3, 4, 5 i 6 Final]
  17. Ted Lasso [Temporades 1 i 2]
  18. Killing Eve [Temporades 1, 2 i 3]
  19. El colapso [Mini-sèrie]
  20. The Terror [Mini-sèrie]
  21. Utopia [Temporades 1 i 2 Final]
  22. Brooklyn Nine-Nine [Temporada 5]
  23. Master of none [Temporades 1 i 2]
  24. Falcon y el soldado de invierno [Mini-sèrie]
  25. Vikings [Temporada 6 Final]
  26. Manhunt: Unabomber [Mini-sèrie]
  27. Love, Death + Robots [Temporada 2]
  28. Unorthodox [Mini-sèrie]
  29. Fargo [Temporada 4]
  30. Mare of Eastown [Mini-sèrie]
  31. Real Humans [Temporada 1]
  32. Raised by wolves [Temporada 1]
  33. Bosch [Temporada 1]
  34. Ray Donovan [Temporada 1]
  35. Patria [Mini-sèrie]

Aquí us deixo el CT amb les sèries del 2020

Rebecca Welton, una rica anglesa, es divorcia del seu marit i es queda a càrrec de l’equip de futbol Richmond, i el seu exmarit li encanta aquest equip, així doncs ella intentarà enfonsar-lo, per això contracta a Ted Lasso, un entrenador estatunidenc de futbol americà que no sap res de futbol ni dels costums anglesos. La sèrie és una comèdia amb capítols de 30 minuts de durada, el principal atractiu de la sèrie és el seu protagonista, l’entrenador Ted Lasso, un home que tècnicament no té ni idea de futbol, però gràcies al seu bon rotllo, i el seu positivisme extrem aconseguirà motivar als seus jugadors, i a tothom amb qui es creui en el seu camí. Reconec que al principi tenia certa recança amb aquest tipus de bonrotllisme, però de mica en mica, el bo d’en Ted s’ha guanyat un petit lloc en el meu cor.


Però Ted no ho tindrà fàcil, trobarà reptes com ara aguantar l’estrella de l’equip, un jove jugador, amb una qualitat futbolística fantàstica, però amb una personalitat infumable, un noi egocèntric, sense empatia, amb molta prepotència i fatxenderia anomenat Jamie Tartt que crearà mal ambient en el vestuari. Hi ha molts altres secundaris interessants com ara el seu ajudant Beard, un home de poques paraules però precises, o Keeley Jones, la parella de Tartt que té més personalitat del que sembla en primer moment, o Rebecca Welton, una dona forta amb un gran carisma i presència. Però de tots els secundaris el meu preferit és clarament Roy Kent, el capità de l’equip, un jugador veterà que de jove va ser una estrella, però que actualment està en hores baixes a causa de la seva baixada de forma, és un home fred i iracund, de paraulota fàcil, i que no es talla a l’hora de dir el què pensa, però també és un home amb valors i amb respecte per les causes justes. En la segona temporada la situació canvia una mica, amb l’arribada d’una psicòloga la sèrie va perdent alguns tocs de comèdia i va guanyant dramatisme, els sentiments van guanyant protagonisme i els capítols es van allargant fins a arribar als 45 minuts, convertint Ted Lasso en una tragicomèdia.

De moment, Ted Lasso té 22 capítols repartits en dues temporades, 4 premis Emmy, incloent-hi millor sèrie còmica i millor actor protagonista. Té un 7,4 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 7/10

Qui és aquesta Eve i per què s’ha de matar? Doncs l’Eve és una agent de l’MI6 i qui la vol matar és una jove i psicòpata assassina, anomenada Villanelle, està a sou de qui pagui, perquè simplement gaudeix matant, no ho fa per cap mena de causa ni idiologia. La sèrie és de producció americana, però com que Eve és anglesa, gran part  d’aquesta passa al Regne Unit, però realment la sèrie transcorre per tot Europa, saltant de país en país allà on Villanelle ha d’anar per matar els seus objectius, és com una espècie d’”Oh Europa” però amb assassinats, sona bé, oi? De fet, diversos capítols de la tercera temporada passen algun moment per Barcelona, i fins i tot en un es dona una volta per Girona, és més, es poden escoltar unes quantes frases en català, algunes d’elles amb l’accent de la protagonista. L’assassina és Jodie Comer, que és tan jove que segurament no la coneixeu de cap altre treball anterior, i l’agent es Sandra Oh, que potser us sona com a companya de la Grey d’Anatomia de Grey. L’enllaç de l’assassina és Kim Bodnia que us sonarà perquè és el protagonista masculí de Bron.

La sèrie és seriosa, però té uns quants tocs còmics, en especial l’humor negre que desprèn l’assassina per la seva tota falta de sentiments cap a les seves pobres víctimes, la relació d’Eve amb els seus companys també dona bastant joc a fer algunes bromes, fins i tot diria que amb el marit també intenten fer broma, però amb aquest en general surt regular. Eve està tan concentrada en la seva feina que abandonada qualsevol altre aspecte de la seva vida, en especial el seu pobre marit que té molta paciència, qualsevol altre ja l’hauria abandonat cinc vegades. Però l’atractiu principal de la sèrie és l’antagonista, ja que Villanelle no és una assassina qualsevol, de fet és força excèntrica, i se li’n fot deixar proves, perquè ella no té vida privada, sap que la busquen i això no li preocupa perquè no ha de dissimular portant cap mena vida normal. Normalment, una assassina hauria de ser discreta, però a ella li agrada vestir de manera extravagant i també matar la gent de maneres poc convencionals, i aquí està la major part de la gràcia de la sèrie.

– ¡No me mates! Tengo mucho dinero.
– Yo también.
– ¡Por favor, tengo hijos!
– No quiero a tus hijos.

Killing Eve té un 7,0 al filmaffinity i un 8,2 a l’imdb. De moment he vist les tres temporades emeses, 8 capítols per temporada, 40 minuts per capítol. En algun moment del 2022 es deixarà caure la quarta temporada.

Nota: 7/10

Un inversor financer de Chicago anomenat Martin es dedica a blanquejar els diners d’un càrtel mexicà, i com sempre passa, tot va bé fins que comença a anar malament, resulta que el soci d’en Martin roba al càrtel 8 milions, el càrtel ho descobreix i lògicament s’enfada, i com us podeu imaginar no és bona idea fer enfadar aquest tipus de persones. Però en Martin és llest i aconsegueix fer un tracte amb el càrtel, començarà a blanquejar de nou els calés del càrtel però lluny de Chicago, que allà hi ha massa FBI investigant, i endevineu a on se’n va? Correcte a Ozark, una zona amb bastants llacs i pantans del sud de Missouri. Allà Martin i la seva família hauran de començar de zero, i en Martin ha de buscar negocis que serveixin per blanquejar els calés del càrtel. I tot això que us he explicat passa només en el primer capítol, imagineu-vos la de coses que passen en els capítols successius. La dona del protagonista fa una mica de ràbia, però no tanta com els seus fills adolescents, en especial el nen, que és un psicòpata, i els pares no s’adonen, ja sé que tenen altres problemes com ara blanquejar diners, però salta a la vista que aquest nen és un perill públic des del primer moment que el veus.

El protagonista, Martin, és Jason Bateman que us sonarà si heu vist Arrested Development, o si no potser l’heu vist en alguna comèdia amb humor negre de l’estil Noche de Juegos, o Como acabar con tu jefe. Però el paper que fa Jason a Ozark s’allunya d’aquests registres de broma i es converteix en un home sense ètica. De fet, no tan sols és el protagonista sinó que hi ha uns quants capítols dirigits per ell.

Ozark és, salvant les distàncies, una espècie de Breaking Bad, amb la diferència que aquí el protagonista en comptes de ser especialista en química és especialista en economia, dit en termes pràctics, en blanquejar els diners. Breaking Bad passa al desert i Ozark és un llac turístic. Breaking Bad té un actoràs com Bryan Cranston, i Ozark té un actoret com Jason Bateman, que a veure, no ho fa malament, però no és un fora de sèrie. Breaking Bad té secundaris magnífics com Saul o Mike, i els d’Ozark tenen la meitat de carisma, Breaking Bad té antagonistes genials com Gus Fring o Hector Salamanca, i Ozark té un sequaç del càrtel que fa un paper simplement correcte, l’advocada ho fa millor. Breaking Bad té un policia molt humà que pots empatitzar amb ell com és el bo d’en Hank, i a Ozark tens un agent de l’FBI autista i egocèntric que fa angúnia. Bé, pensat fredament, sembla que només s’assembla a Breaking Bad pel tema del càrtel, les drogues, els calés i l’home que fa qualsevol cosa amb l’excusa del bé per la seva família.

La gràcia del càrtel és que en cap moment es veu, és només una ombra que amenaça a tothom, però que exerceix el seu poder a través dels seus sequaços, els reconeixereu perquè com tots els que s’han fet rics amb la droga porten totterrenys monstruosos negres tipus GMC Terrain, demostrant que el consum de combustible no és una preocupació pels càrtels de la droga. Llavors ens plantem en la tercera temporada, la tercera i de moment última temporada (la quarta sortirà a principis de l’any vinent) és on la sèrie es posa més interessant, ens deixem de problemes poca volada amb la gent de poble i la família protagonista es fica en autèntics negocis a blanquejar diners de veritat. M’agraden les sèries que van de menys a més, totes haurien de ser així.

La gente que llena camiones de dinero a peso porqué hay tanto que cuesta contarlo no suele tener un código ético muy elevado.

Ozark té un 7,3 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 8/10

El joc del calamar és la producció de Netflix que està de moda dels últims dies, i Pons’s Blog, com a blog de referència seriòfila s’ha vist obligat a veure-la per analitzar-la, o el que sigui que faig quan escric un CT sobre una sèrie… És una minisèrie de 9 capítols coreana basada en un joc distòpic, la gràcia de la sèrie és justament anar descobrint què passa, però per fer-vos una idea imagineu-vos una barreja entre Humor Amarillo, Saw, Prison Break i la Casa de Papel, sona molt pertorbador, oi? Doncs és normal, són coreans, del sud, però igualment són coreans, ser pertorbadors forma part del seu ADN. Es basa en el principi fal·laç que la gent pobra i necessitada farà el que faci falta per aconseguir diners, inclús infravalorant totalment els riscs i oblidant-se de tota ètica moral. També es basa en la premissa igualment fal·laç que els rics els hi agrada torturar als pobres sense cap raó, quan la veritat és que gaudeixen de la tortura dels pobres només si aquesta té una finalitat, la qual és el lucre personal. La sèrie segueix la vida d’uns pocs personatges per tal que puguem empatitzar amb algú, principalment segueix la vida d’un jove pare divorciat, fracassat, sense feina estable, amb problemes de ludopatia, amb un caràcter infantil, i amb una mare malalta, poden posar més tòpics en el mateix personatge? Potser és per això que l’actor sobreactua tant? Per què sap que és un tòpic gegant? També coneixem altra gent, hi ha un empresari que ha estafat, un mafiós de barri, una fugitiva de Corea del nord, un pobre pakistanès ingenu, un home vell amb una malaltia terminal, una senyora excèntrica insofrible, i algun altre més.

No us he volgut posar un vídeo perquè tots els que he trobat feien massa espòilers de la sèrie, inclús el tràiler oficial.

La situació és inversemblant, sobretot si li comences a donar voltes en els detalls de com està muntat el sistema, però si fas un petit gran esforç i et creus el que et plantegen sense qüestionar-ho massa, tens una sèrie que enganxa molt perquè vols saber com es desenvoluparan els fets, per això he comentat que és un estil molt semblant a la Casa de Papel, i no ho dic només per les omnipresents granotes vermelles, sinó pel fet que l’important no és que passin coses amb certa lògica (meme), sinó que passin moltes coses imprevisibles; a la Casa de Papel volem saber quin serà el proper pla inversemblant del Professor, al joc del Calamar volem saber quina serà la propera prova, per això la sèrie ha tingut tant rebombori. Bé, el tema “imprevisible” és entre cometes, perquè hi ha situacions que es veuen a venir que passarà bastant aproximadament, això passa sobretot en els capítols del mig i finals. Una altra cosa que enganxa és la mateixa premissa principal de Joc de Trons, és a dir, com més personatges es morin millor. Una tàctica que vam aprendre de Lost va ser que els misteris funcionen, amagar informació a l’espectador de com funciona el sistema serveix per mantenir l’atenció de l’espectador, que llavors s’hagin de resoldre els misteris acaba sent un problema, perquè molts acaben en bluf, però han estat bé mentre han durat. Però no passa res per gaudir d’un entreteniment senzill, sense complicacions i amb poc sentit de tant en tant, no cal menjar cada dia un filet de vedella amb fua, un també pot gaudir d’uns macarrons amb tomàquet, per això no m’avergonyeixo de dir que aquesta sèrie m’ha enganxat i per tant he gaudit amb ella. Un es cansa de sèries de policies, metges, advocats, delinqüents, i altres temes recurrents, està bé veure un producte que s’aparta dels temes més trillats.

PS: Una dada a tenir en compte, 100 milions de yuans coreans són uns 72.000€

El joc del calamar té un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 l’imdb.

Nota: 8/10

Ja he acabat les sis temporades de Bojack Horseman. Els primers capítols em van costar, ho reconec, però després agafes empatia pels personatges principals, per en Todd no. Una sèrie que alterna moments divertits amb moments dramàtics, els dramàtics guanyen per golejada, perquè són més llargs i més intensos que els còmics, Bojack és així. Sempre he dit que Bojack Horseman és una sèrie depriment, com a mostra, a principis de la cinquena temporada hi ha un capítol sencer que és un llarg panegíric de Bojack en l’enterrament de la seva mare, no hi ha res més, només és en Bojack parlant de la seva mare, i una mica del seu pare, també mort, però no penseu que diu les típiques coses que es diuen en un sepeli, les coses bones del mort, tot al contrari, un drama. No vull dir que tots els capítols siguin així de dramàtics, però Bojack està fet per tocar-vos la patata.

Bojack no és una sèrie on cada capítol és una aventura nova independent de l’anterior capítol, és tot el contrari, és una sèrie on el passat dels protagonistes torna una vegada i una altra per turmentar-los, tots els problemes, tots els errors, tots els moments dramàtics, no s’acaben superant les situacions ni s’obliden, és més, es van sumant, es van acumulant, i quan sembla que Bojack està millor, més fàcil és que tingui una nova recaiguda. Però malgrat el títol de la sèrie, Bojack Horseman, no és només Bojack, també hi ha els problemes de Diane, Princess Carolyn, Sr. Peanutbutter, i les beneiteries de Todd, tots ells tenen una vida complexa amb alts i baixos constants, menys en Todd, crec que ja he dit que no suporto en Todd. El que vull dir és que malgrat que el personatge que té més capítols com a protagonista sigui en Bojack, hi ha molts altres capítols on altres són protagonistes i en Bojack apareix com a secundari o directament ni apareix, com dient, tothom té problemes, tothom té una vida complicada.

Bojack no és una sèrie fàcil de recomanar, els primers capítols guanya l’humor vs el drama, i com a humor no em va acabar de convèncer del tot, però cada vegada la sèrie es torna més seriosa, i per sort no la vaig abandonar mai, perquè al final l’he après a apreciar, encara que la gent en general l’aprecia encara més que jo, per exemple si passa l’Allau per aquí, ja us ho dirà.

Bojack Horseman té 6 temporades, amb un total de 77 capítols, un 8 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb

Nota: 7/10

PS: Demà és festa per tant no hi ha CT.

Avui és un dia especial perquè parlaré de dues minisèries en un sol cas típic, s’ha d’economitzar.

Unorthodox és una minisèrie alemanya de quatre capítols de 50 minuts que va de jueus, però no apareixen nazis, i contràriament a què és habitual en les produccions de Hollywood aquí els jueus no són els bons. Una noia de 19 anys d’una comunitat ultraortodoxa de Nova York fuig i se’n va a Berlín en la cerca de la seva mare. La gràcia de la sèrie és principalment veure com viuen els ortodoxos radicals, que viuen totalment aïllats del món en plena Nova York del segle XXI amb les seves tradicions medievals. La part de Berlín és una mica fantasiosa amb el fet que ràpidament fa amics i a sobre té talent musical.

El Colapso és una minisèrie francesa de 8 capítols de 20 minuts cada un, la gràcia és que tots estan rodats en un únic pla seqüència, i això lliga molt bé amb la urgència de la situació, i quina situació és aquesta? Doncs el títol ho diu tot, per algun succés inexplicat sembla que la societat ha començat a col·lapsar, els supermercats es queden sense subministraments, la benzina de les estacions de serveis també, l’energia falla, etc. Cada capítol se situa en un dia i en un lloc diferent, d’aquesta manera veiem com la situació va evolucionant, en cada capítol els personatges també són diferents (algun reapareix com a secundari). Els noms dels capítols i el dia ens dona una pista de com avança la sèrie: 1- El supermercado (día 2), 2- La gasolinera (día 5), 3- El aeródromo (día 6), 4- La aldea (día 25), 5- La central (día 45), 6- La residencia (día 50), 7- La isla (día 170) i 8- La emisión (día -5). La sèrie és original i està bé, però al ser en temps reals hi ha alguns moments sense diàleg una mica avorrits.

El Colapso té un 7,3 al filmaffinity i un 7,8 a l’imdb. Nota: 7/10
Unorthodox té un 7,2 al filmaffinity i un 8,0 a l’imdb. Nota: 6/10

Avui toca tornar a parlar de Shameless perquè acabo de veure tota la sèrie, l’última vegada que us en vaig parlar tot just havia vist quatre temporades, de les onze que té en total. Shameless evoluciona, en la cinquena temporada veiem com canvia la manera com es grava la sèrie, s’arrisquen a fer més plànols diferents, incorporen efectes de càmera més vistosos i fins i tot s’han comprat un dron per fer preses aèries impressionants, es nota que la sèrie té èxit i el pressupost puja, fins i tot podem veure cameos de famosos en alguns capítols, Courteney Cox sense anar més lluny (9×06), Katey Sagal, la senyora de Matrimonio con hijos o mare del prota de Hijos de la Anarquia, Luis Guzman el típic porto-riqueny que heu vist de secundari en varies pelis sense saber-ho, Wallace Langham com el mític David Hodges de CSI (Va aparèixer a 247 capítols, 50 més que el Grissom). En la novena temporada fins i tot s’animen a afegir alguna animació feta per ordinador. En canvi el que va a menys son els pits de la Fiona, en les primeres temporades sortien gairebé en cada capítol, però de mica en mica han anat desapareixent, continuen apareixent molts altres pits, i culs, diguem que la sèrie guanya en varietat en aquest aspecte, però pel que fa a la Fiona la cosa va de baixa, en la novena temporada fins i tot veiem que porta sostenidors de manera habitual sota les samarretes, increïble! També és curiós com les actrius secundàries que apareixen en la sèrie, bastants d’elles si les cerques, descobreixes que també han treballat de models.

Cada vegada les trames són més exagerades i rebuscades, un profeta cristià homosexual? Un fill d’en Frank en una escola de pijos extremadament cara? Una que compra un bloc d’apartaments amb un sou de cambrera? Un fill adolescent fent-se ric amb el tràfic de drogues i només està quatre dies a la presó quan l’enxampen? Una filla embolicada en una secta hippie al mig del bosc que es dedica al cultiu de maria a gran escala? Un bar que encobreix un negoci de prostitució i la policia no diu res malgrat que és vox populi? Una monja assassina? Robant una obra d’art valorada en diversos milions? Podria seguir i seguir, perquè amb onze temporades passen moltes coses, però ja us feu una idea. Però hi ha coses que no canvien, des del segon capítol de la sèrie que cada capítol té al principi una breu introducció per introduir el resum del capítol anterior, la majoria de vegades fotent la culpa a l’espectador per haver-se’l saltat, d’altres és més original i per exemple el Frank explica la trama d’alguna cosa i després li diuen que s’ha equivocat de sèrie després de resumir la trama de Homeland.

L’última temporada és l’onzena, la qual passa durant la pandèmia de la covid durant el 2020. Hi ha capítols més bons que d’altres, però en general quan una història d’un personatge no et convenç gaire sap que aviat saltaran a un altre personatge, hi ha molts Gallaghers algun o altre t’ha de caure bé per força. Coi, si la sèrie no fos entretinguda no hauria mirat 11 temporades, o cosa que és el mateix 134 capítols de 50 minuts de durada. Trobaré molt a faltar aquesta família disfuncional.

Shameless té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb. Trobareu més shameless en el CT3203 i el CT3225.

Nota: 7/10

 

Master of none és una comèdia protagonitzada per Aziz Ansari (el personatge es diu Dev), que interpreta un actor de trenta i escaig anys que viu a Nova York. Cada capítol tracta d’un tema, per exemple, el primer capítol va sobre tenir fills, el segon sobre els pares, el tercer sobre els personatges estereotipats que interpreten els indis a la televisió. Però el que més veureu en aquesta sèrie és en Dev tontejant amb noies i en Dev menjant, en Dev és molt petit, però menja molt, podríem dir que Master of None és una comèdia romantico-gastronòmica. I això m’agrada bé? Doncs en principi no massa, però haig de reconèixer que en Dev i les seves parelles han aconseguit caurem bastant bé, els tres amics d’en Dev per altra banda pseee, diguem que els he après a tolerar, el paper del seu pare també està bé, però diguem que no és una sèrie on els secundaris estiguin massa lluïts, excepte en Jeff. Però la tercera temporada de la sèrie canvia totalment, a part de tenir només cinc capítols el protagonisme passa d’en Dev a una amiga del Dev, i la sèrie es converteix en un drama de parella, és tan horrible que m’ha fet abandonar la sèrie a falta de 3 capítols.

Master of None té 25 capítols repartits en tres temporades (10+10+5), un 7,3 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota: 6/10

Bosch, a part de ser una marca d’electrodomèstics, és una sèrie policíaca que es basa en uns llibres de Michael Connelly (en aquest no). Harry Bosch és un d’aquells inspectors de policia típics americans que treballen 25 hores al dia i que no coneixen el significat de cap de setmana ni dies de festa, ni tan sols descansa per Nadal, també és d’aquells policies que creuen que el fi justifica els mitjans, és a dir, que si per atrapar un assassí cal saltar-se algunes normes, se salten i no passa res, bé, sí que passa, que apareixen els d’assumptes interns i comencen a buscar-li problemes, el mateix fan els periodistes, i després ha de passar per investigacions, judicis i altres acusacions. Però també creu en la justícia, no perquè una persona sigui un malparit vol dir que se li pugui acusar de més coses de les que realment ha fet.

El protagonista es Titus Welliver (Potser us sona fent de Glenn Childs a The Good wife, i fent de secundari en alguna pel·lícula), i el seu capità és Lance Reddick que ja tenia experiència de capità de policia a The Wire. Jamie Hector és el company de Bosch i també us hauria de sonar de The Wire fent de Marlo. No he trobat el trailer en català ni castellà o sigui que haureu de pasar amb la versió anglesa.

Aquesta sèrie em deixa diverses preguntes, per exemple, per què l’únic que sembla que resolgui casos en tota la comissaria és el detectiu Bosch? Per què una dona (Annie Wersching) molt atractiva de 37 anys es fixaria en un home de 52 anys moderadament atractiu? Quina versemblança té Larry Kubiac fent d’advocat defensor? En fi. La sèrie no té res de dolent, és simplement una sèrie correcta, investigació policial en recerca i captura d’un assassí en sèrie i alguns delinqüents secundaris més, potser en temporades successives la trama es posa més interessant, però no arribaré a descobrir-ho.

Bosch té un 7,2 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota 1a: 5/10

Loki és una altra sèrie de la quarta fase de l’univers cinematogràfic de Marvel. Recordeu què va passar a Avengers End Game relacionat amb en Loki durant el 2012 quan va atacar Nova York, ho recordeu? No us preocupeu, la sèrie us ho recorda. La sèrie va sobre els Guardians del Temps, uns éssers molt poderosos que s’encarreguen per vetllar que la línia temporal no es ramifiqui en un caos de línies temporals, per tal d’aconseguir-ho aquests éssers han creat una espècie de sistema gestionat per funcionaris amb un disseny dels anys 70 malgrat que es tracti de tecnologia futurista capaç de modificar l’espai-temps, bonic contrast; la premissa de la sèrie està força bé, no? La trama et manté expectant durant els sis capítols que dura la sèrie que passen voltant, bé, potser el tercer capítol és una mica més fluix, però és necessari per construir una relació entre els protagonistes.

Potser Thanos és l’antagonista més poderós de l’univers cinematogràfic de Marvel, però per mi el millor i més carismàtic antagonista sempre ha sigut Loki, per això vaig decidir veure aquesta sèrie, i en aquest sentit, el seu protagonista, interpretat per Tom Hiddleston, no m’ha decebut gens, continua sent un personatge complex en el qual mai no saps si està mentint o et pots fiar. Potser no és el punt més important, però m’agradaria remarcar que Loki és el deu / superheroi el qual li queda millor la camisa.

Loki té un al filmaffinity i un 8,5 a l’imdb. Tot i que sembla que serà la primera sèrie Marvel amb segona temporada.

Nota: 7/10

Mare of Easttown és una minisèrie sobre una detectiva interpretada per Kate Winslet, la qual ha d’investigar un assassinat en un poblet de Pennsilvània i en paral·lel ha d’aconseguir que la seva vida privada no s’enfonsi, però no és fàcil, està divorciada i el seu exmarit viu a la casa del costat, té una filla adolescent, un fill que es va suïcidar que li va deixar una neta, la seva nora està en rehabilitació per drogues, la seva mare que viu a casa seva i no para criticar-la, a sobre li posen un nou company de feina jove vingut de la ciutat per ajudar-la en el cas. A sobre Easttown és un d’aquells pobles on tothom es coneix amb tothom, o sigui que la sèrie es podria haver titulat “Easttwon contra Mare”. Dels actors, a part de Winslet em sonen Evan Peters (Quicksilver a la saga de X-men) fent d’inespector i Guy Pearce (el de Memento) que aquí fa d’escriptor que es vol lligar la Winslet.

Mentiria si digués que la sèrie no està bé, però el problema és que ja he vist un munt de sèries i pel·lícules d’investigació criminal en un poblet fred dels EUA, esperava que aquesta tingués alguna cosa més, alguna cosa que no tenen les altres, per exemple el moment de “deixa el cas i donam la placa i la pistola” també el té, però no té la visita obligada que hi ha en tota investigació que et porta a un club d’estriptis, i bé, sí que té alguna cosa diferent, té un parell de girs mig inesperats, té a Kate Winslet, i aquesta té més problemes familiars que ningú, però no és això el que jo buscava.

Mare of Easttown té 7 capítols, un 7,7 al filmaffinity i un 8,5 a l’imdb

Nota: 5/10

The Watch és una sèrie de la BBC ambientada en el món de fantasia de Discworld creat per Terry Pratchett, més concretament es basa en els personatges de la saga de la Guàrdia. La sèrie no adapta cap dels llibres de Pratchett, però agafa elements, frases i moments reconeixibles de varis dels llibres de la saga de la Guardia, en especial Guardies Guardies i Ronda de Nit, però podríem dir que la trama és inèdita a no sé què diguem que és una fusió extremadament lliure del primer i el sisè llibre de la saga. Per començar, la sèrie segueix la seva pròpia línia temporal, on ens trobem amb una guàrdia amb Vimes, Angua, Jovial, Detritus i l’últim agent que s’hi uneix és l’ingenu i motivat agent Zanahoria; el Colon i el Nobbs no existeixen.

Pratchett no era famós per la seva quantitat de personatges femenins, o sigui que la sèrie s’ha pres la llicència de fer uns quants canvis de sexe, el més destacable Lord Vetinari, però n’hi ha d’altres com el doctor Cruces, en principi no em sembla malament, si no fos perquè esperava una mica més de Vetinari (és difícil superar l’actuació de Charles Dance a Cartas en el asunto). En canvi estic satisfet amb altres personatges com Lady Sybil, Angua o Zanahoria, i amb el que estic més satisfet és amb el protagonista, el capità Samuel Vimes (Richard Dormer, conegut com a Beric Dondarrion), només per ell ja val la pena veure la sèrie, Lady Sybil no està malament, tot i que no té absolutament res a veure amb el personatge de les novel·les, aquí té molt més protagonisme, segurament massa, i amb un caràcter violent que en les novel·les nasti de plasti. Però el personatge d’en Vimes m’agrada, tot i que tampoc s’assembla al Vimes que coneixem dels llibres, li falta ser un gat vell, a la sèrie va bastant perdut, bé, molt perdut i gran part del seu caràcter ha estat fagocitat pel de Lady Sybil; però malgrat el pobre guió que li han donat reconec que el sr Dormer ha fet molt bona feina, ara és quan l’aplaudiu.


La sèrie té un estil més cyberpunk i retrofuturista que no pas medieval o victorià, tot i que també té tocs medievals i també hi ha màgia com en l’obra original, de fet hi ha molta màgia pel meu gust, i això fa que doni la sensació que la màgia serveix per justificar els avanços de la trama, però a vegades té la seva gràcia, com ara el sistema antiviolència del geriàtric. Malgrat tot, la sèrie és 100% pratchetiana, i hauria de deixar satisfet a la majoria dels seus fans, com a mínim els fans que han entès que es tracta d’una obra inspirada en els personatges de Pratchett, no pas una obra fidel als seus llibres, hi ha molt fan que no tolera gens bé els canvis. D’igual manera, hi ha gent que li cosa tolerar la barreja de gèneres, com ara aquesta sèrie que mescla moments còmics (menys dels que li tocarien, tot s’ha de dir) i moments seriosos, per mi no hi ha problema, ja que m’ha deixat satisfet i amb ganes de veure més temporades, perquè tot el que tingui un regust de Pratchett ha de ser com a mínim acceptable, com és el cas en el qual ens trobem, que no és una gran sèrie, però com que jo no soc imparcial quan es parla de Pratchett a mi m’ha agradat, malgrat que hi hagi unes quantes escenes on el guió fa aigües i fins i tot es reutilitzen recursos narratius una mica patilleros. Si heu vist aquesta sèrie, us recomano una llista de vídeos que comença aquí, ho dic perquè els vídeos estan plens d’espoilers de la trama, però està molt ben analitzada la sèrie. Una última pregunta, per què aquí els mags no porten barret?

The Watch té 8 capítols, un cruel 4,6 al filmaffinity i un pobre 5,2 a l’imdb.

Nota: 7/10

 

Avui toca un post d’aquells que t’han m’agraden perquè no aporto pràcticament contingut nou, efectivament ho heu endevinat, es tracta d’un post recopilatori. Ara que hem passat la primera meitat de l’any us porto el rànquing de les 26 temporades de les sèries que he vist en els primers sis mesos de l’any, em podia esperar perfectament a fer l’any complet però patates. Algunes posicions no tenen Cas Típic perquè ja he parlat amb anterioritat de la sèrie. Ordeno les sèries de millor a pitjor.

  1. Gangs of London [Temporada 1]
  2. The Deuce [Temporades 2, 3 Final]
  3. Bruja Escarlata y Vision [Mini-sèrie]
  4. Invencible [Temporada 1]
  5. Gambito de Dama [Mini-sèrie]
  6. The Crown [Temporades 2, 3, 4]
  7. The Deuce [Temporada 1]
  8. The Expanse [Temporada 5]
  9. The Mandalorian [Temporades 1 i 2]
  10. The Terror [Mini-sèrie]
  11. Utopia [Temporades 1 i 2 Final]
  12. Brooklyn Nine-Nine [Temporada 5]
  13. Falcon y el soldado de invierno [Mini-sèrie]
  14. Vikings [Temporada 6 Final]
  15. Manhunt: Unabomber [Mini-sèrie]
  16. Love, Death + Robots [Temporada 2]
  17. Fargo [Temporada 4]
  18. Real Humans [Temporada 1]
  19. Raised by wolves [Temporada 1]
  20. Ray Donovan [Temporada 1]
  21. Patria [Mini-sèrie]