Archive for the ‘TV’ Category

Arranco amb els CT de rigor que recullen fets del 2022, començo amb un dels més clàssics, el de sèries. Recull de les temporades de les sèries que he vist durant el 2022 ordenades de millor a pitjor.

  1. Better Call Saul (6ena i final)
  2. La ciutat és nostra (Minisèrie)
  3. The Dropout: Auge y caída de Elizabeth Holmes (minisèrie)
  4. Afterlife (Temporada 2, 3 Final)
  5. Ozark (Temporada 4 Final)
  6. The Expanse (Temporada 6 Final)
  7. Dopesick: Historia de una adicción (minisèrie)
  8. Succession (Temporada 2 i 3)
  9. Gomorra (Temporada 5 Final)
  10. La casa de papel (Temporada 5 Final)
  11. Slow Horses (1a)
  12. Borgen (4rta i final)
  13. Fuga en Dannemora (minsèrie)
  14. The Corner (minisèrie)
  15. The end of the F…ing world (Temporada 1 i 2 Final)
  16. Killing Eve (Temporada 4 Final)
  17. Peaky Blinders (6ena i final)
  18. Així ens veuen (Minisèrie)
  19. Dexter New Blood (Minisèrie)
  20. What if…? (Minisèrie)
  21. El capo de Corleone (minisèrie)
  22. Infierno sobre ruedas (Temporada 1)
  23. Brooklyn 99 (Temporada 6, 7 i 8 Final)
  24. L’assistenta (Minisèrie)
  25. Heridas abiertas (minisèrie)

Recordeu el CT3636 quan vaig fer uns gràfics molt ben parits sobre les notes que els hi poso als llibres? Doncs en el CT d’avui repetiré la mateixa jugada però amb les sèries. Del total de 177 sèries i minisèries que tinc puntuades i ordenades en aquesta llista, enllaç que també podeu trobar en la barra lateral d’aquest blog (barra que com el seu nom indica podeu trobar en lateral del blog, concretament en el lateral esquerre, amb els continguts apilats en vertical, un altre dia parlaré la barra superior horitzontal, perquè per avui seria massa informació per assimilar en un sol dia, i qui sap, potser un altre dia parlo de la barra de pa). No ens desviem del tema, sèries, eix vertical amb la quantitat de sèries, eix horitzontal amb les notes. Per si algú té curiositat escriuré les xifres exactes, 10:4, 9:7, 8:40, 7:52, 6:48, 5:16, 4:9, 3:1. Sé que hi ha una opció per pintar les xifres sobre la mateixa columna, però no m’agradava com quedava, o bé no he sabut trobar l’opció, escolliu l’opció que més us agradi.

D’això en dic pornografia gràfica

Per fer-ho més bonic crec que m’hauria de deixar anar una mica posants més nous i més cincs, ja veurem. Podria complementar la informació calculant la nota mitjana, però mandra, aproximadament serà un sis i escaig gairebé set, si voleu dades més exactes us dic la moda, que és set, i la mediana, que és 6,5. També us puc dir que les columnes són blaves i que els camions de bombers solen ser vermells, llavors direu que no apreneu coses en aquest blog…

Fuga en Dannemora és una minisèrie de 7 capítols basada en fets reals, com podeu deduir pel títol es tracta d’una sèrie carcerària, ja que és el lloc més habitual on la gent es vol fugar, ningú es fuga per exemple d’una pastisseria… No us penseu que aquesta sèrie és Prison Break, aquí no veurem plans ridículament rebuscats que fallen per situacions improbables, recordeu que es tracta d’un cas real, aquí el que veurem són humans en acció, per tant, bàsicament manipulacions, incompetència i egoisme, així és com funcionen les fugues.

En la sèrie trobem personatges interpretats per gent coneguda, com ara Patricia Arquette o Paul Dano, però n’hi ha un actor que destaca per sobre dels altres, és Benicio del Toro que aquí fa de presoner veterà especialista a aconseguir coses. Però el més curiós és el director, Ben Stiller, no me l’hauria imaginat mai involucrat en un projecte que no tingués absolutament cap toc còmic. Una pel·lícula o sèrie sobre una fuga en una presó sempre sol ser una aposta bastant segura, el misteri de saber com ho faran, i la tensió per saber si ho assoliran són efectes que solen atrapar a l’espectador, sempre que estigui mínimament ben fet i els actors siguin mínimament convincents, i en aquesta sèrie les premisses es compleixen, a més que sigui un cas real dona més punts. Ara bé, no us espereu una sèrie trepidant, ja que el pla de fuga és senzill, i la sèrie es basa sobretot en la connexió entre els tres personatges principals. Qui sap si s’hagués estrenat un any diferent de Chernobyl es podria haver emportat l’Emmy a millor minisèrie.

Fuga en Dannemora té un 7,1 al filmaffinity i un 7.9 a l’imdb.

Nota: 7/10

The White Lotus és una minisèrie de 6 capítols, que tracta sobre l’estança d’uns turistes en un ressort tropical. Aviat descobrirem que els turistes són una mica carallots, però als turistes se’ls perdona perquè són rics, i, per tant, no tenen idea que és l’empatia. La sèrie ens demostra que els rics també poden no ser feliços malgrat estar de vacances en una illa paradisíaca i envoltats de servents; quina pena que fan! És cert que els rics no tenen els mateixos problemes que la gent normal, com ara aguantar els embussos de primera hora del matí per anar a treballar després d’haver dormit poc, però tenen altres problemes que els plebeus ni ens imaginem, però que ja ens agradaria tenir.

Els protagonistes són el mànager de l’Hotel, una parella passant la lluna de mel, un matrimoni amb dos fills adolescents i una amiga de la filla, i una dona madura soltera, cada un d’ells amb els seus problemes i amb el seu caràcter especial, el meu preferit és el mànager (Murray Bartlett), no és casualitat que li hagin donat l’Emmy al millor actor de minisèrie per aquest paper. Els personatges que menys m’han agradat han sigut la dona soltera i el fill adolescent. La sèrie comença amb un vell truc, però que segueix funcionant com mai, et diuen que hi ha hagut un mort, tanmateix, no et diuen qui ha sigut, i després pam, flashback a una setmana abans i ara toca veure qui l’ha dinyat, com i per què.

Existeix una segona temporada (7 capítols més), però en un altre indret idíl·lic de vacances, Itàlia, potser la veuria si no fos perquè els personatges que més m’agraden no repeteixen i, en canvi, sí que ho fa la dona soltera que no suporto gens. No és una gran sèrie, però la temàtica del ressort vacacional és diferent de l’habitual, i alguns personatges tenen magnetisme, i el toc satíric que ho impregna tot ajuda.

The White Lotus té un 6,8 al filmaffinity i un 7,6 a l’imdb.

Nota 1a: 6/10

Dopesick: Historia de una adicción, és una minisèrie de 8 capítols sobre el problema real amb els medicaments amb opiacis que va tenir i encara té els EUA. En aquesta sèrie se segueix en concret a l’OxyContin, i se centra en l’efecte que va tenir en un poblet miner de Virgínia, però no només se centra en el poble, diversos fiscals entraran a investigar el cas, fins i tot la DEA es veurà involucrada, així que no estem parlant d’un petit frau en les instruccions del medicament, estem parlant d’autèntica droga que crea addicció venuda com a calmant pel dolor. La sèrie pot ser una mica confosa perquè passa en quatre moments diferents, quan es comença a receptar l’analgèsic, quan la DEA s’enfronta a la farmacèutica, quan es prepara el cas contra la farmacèutica, i finalment quan es presenta el cas, i dins d’un mateix capítol poden haver-hi 5 o 6 salts en el temps perfectament, per sort cada salt ens indica en quin any passa.

Quan els drogoaddictes comencen a assaltar farmàcies per robar exclusivament un medicament en concret, està clar que per molt que la farmacèutica i la FDA diguin que no és addictiu, és addictiu de collons. Les farmacèutiques mai han tingut massa bona fama, però amb casos com aquest s’entén perfectament, i més als EUA on els organismes sanitaris governamentals mai han estat una prioritat pel país, on les farmacèutiques tenen molta més riquesa i poder que la FDA. No dic que totes les farmacèutiques siguin iguals, però la protagonista d’aquesta sèrie només té un objectiu, vendre cada vegada més i més pastilles, tant es val que sigui a costa de duplicar o triplicar les dosis recomanades, tant es val que els pacients es tornin addictes, tant se val que la gent mori de sobredosi.

A part de l’interès que té la trama per si mateixa, s’ha d’afegir com al·licient el talent d’un gran actor com és Michael Keaton. EUA és l’únic país del primer món on en puc imaginar que passi això, que una farmacèutica enganyi als organismes reguladors federals i enganyi als metges per tal que aquests receptin un opiaci a la gent com si es tractés de paracetamol, i es tracta d’una prova pilot en quatre poblets no, passa a mig país, i no pas durant uns mesos, passa durant anys en els quals cada vegada hi ha més gent addicta a la droga. La frase feta és pitjor el remei que la malaltia mai no havia estat tan adequada. Podeu llegir la wiki per a més informació sobre l’epidèmia dels opiacis que ha patit i encara pateix els EUA. Amb tot el que he explicat no us hauria d’estranyar que aquesta no sigui una sèrie agradable de veure, és d’aquelles que et deixen un mal cos en acabar cada capítol.

PS: Crec que mai havia vist una campanya de product placement tan descarada com la que ha fet Sprite en aquesta sèrie.

Dopesick té 8 capítols, un 7,7 al filmaffinity i un 8,6 a l’imdb.

Nota: 7/10

El capo de Corleone és una minisèrie de sis capítols d’uns 90 minuts per capítol. La sèrie repassa la vida del que segurament és el cap mafiós més famós, Toto Riina, el dirigent de La Cosa Nostra, i vosaltres pensant que era Andreu Buenafuente… La sèrie repassa des de la seva adolescència fins a la seva detenció en el 1993 amb més de 60 anys. Com us podeu imaginar la vida de Riina està envoltada de violència, són bastantes les persones que va assassinar personalment, i encara més les que va manar assassinar; la sèrie arriba a moments que veus gent assassinada, però no saps per què els maten, ni tan sols saps qui són. Maten a polítics, maten a policies, maten altres mafiosos, maten qualsevol testimoni, i no tenen por de matar al mig del carrer, a plena llum del dia, amb total impunitat. A part de matar també trafiquen amb droga, tràfic d’influències a gran escala, segrestos de personalitats i els seus familiars propers, com veieu la màfia Siciliana estava molt enfeinada, i qualsevol policia, jutge, polític que els volgués detenir i no es deixés subornar tenia els dies comptats. Molts anys i canvis en el sistema van haver de passar per tal de detenir el cap de la banda. Ho sento, només he trobat el tràiler en versió en castellà llatinoamericà.

La sèrie no se centra exclusivament en la màfia, el protagonisme es comparteix amb la vida del policia que va dedicar la seva carrera i la seva vida a perseguir-lo, un amic de la infància de Riina que va escollir el camí oposat. Si voleu saber com s’arriba al cim d’una cúpula mafiosa aquesta és la vostra sèrie, us faig un avançament, no és suficient amb matar molta gent, és una part important, és clar, però no l’única, també calen molts suborns, i cal manipular i enganyar als teus socis i aliats.

El capo de Corleone té un 7,9 al filmaffinity (molts italians voten en aquesta web) i un 8,5 a l’imdb.

Nota: 6/10

The Dropout: Auge y caída de Elizabeth Holmes és una minisèrie sobre la vida d’Elizabeth Holmes, una noia que actualment té 38 anys; normalment un esperaria veure una biografia d’algú de més edat, o directament d’algú mort, però la vida empresarial d’Elizabeth Holmes ha sigut realment moguda. La sèrie segueix la vida d’Elizabeth Holmes des dels 17 anys fins als 33 anys, època en la qual va fundar Theranos, una empresa tecnològica capaç de revolucionar el mercat sanitari, convertint-se així en una de les joves més riques dels EUA. I fins aquí la part positiva de la vida d’aquesta noia, ara us poso el tràiler subtitulat i després continueu llegint la part més lletja de la història.

No heu volgut saber mai com es funda una exitosa startup? Doncs aquesta és la vostra sèrie, descobrireu que cal treballar moltes hores, cal explotar molt als treballadors, cal vendre molt de fum, i directament mentir sense escrúpols als inversors i clients. He trobat fascinant veure com naden els taurons empresarials de Silicon Valley, gent que sota les costelles no té un cor sinó una calculadora, gent que no solament vendria la seva mare per triomfar sinó que la vendria a tres clients diferents venent-la com si fos el millor helicòpter del mercat. El cas d’Elisabeth és encara pitjor perquè no sols juga amb els diners dels inversors i clients, sinó que en tractar-se d’un producte sanitari juga amb la salut dels pacients. Però és que no hi ha organitzacions governamentals que obliguen a passar uns controls sanitaris a aquest tipus de productes? Recordeu que estem parlant dels EUA, la terra de llibertat, llibertat per fer negoci a costa de la salut de la gent en aquest cas.

Us passa igual que a mi que cada vegada que sentiu Theranos us recorda a Thanos? Doncs si aparegués Thanos en aquesta història seria dels bons. Al principi de cada capítol veiem durant uns pocs minuts fragments del judici durant el 2017 contra Elizabeth Holmes per haver espoiler, espoiler espoiler. El més curiós de tot és que malgrat que la protagonista és una autèntica filla de satanàs, jo, ni crec que ningú li agafi ràbia, al contrari és una noia amb molt carisma i molt intel·ligent i entens perfectament la gent del seu voltant es deixa enganyar tan fàcilment per ella, i que consti que el model a seguir per l’Elisabeth era Steve Jobs i a mi aquest home em queia bastant malament; el que sí que em cau malament és la seva parella, el Sunny, el nom ja fa repulsa, però aquest personatge ja està pensat perquè generi rebuig. Tinc ganes de veure a Amanda Seyfried en més produccions. El més divertit de tota aquesta sèrie és que estem parlant d’un cas ben real. Podeu trobar més informació en la wikipedia.

The Dropout: Auge y caída de Elizabeth Holmes té 8 capítols, un 6,6 al filmaffinity i un 7,5 a l’imdb.

Nota: 8/10

Recordeu que vaig deixar oberta la possibilitat de publicar els dimarts? Sí, home, el dia del cast típic intermitent. Doncs avui, pràcticament un any després l’aprofito.

Ferides Obertes o Heridas Abiertas o Sharp Objects és una minisèrie de vuit capítols basada en un llibre que em vaig començar a llegir CT3151 (Gillian Flynn: 35% llegit 111/311 pàgines). Em vaig quedar amb les ganes de saber qui era l’assassí, i com que la sèrie està ben valorada vaig decidir mirar-la. Podria copiar la sinopsi que vaig fer del llibre per resumir la trama de la sèrie, una reportera d’un diari de segona de Sant Louis investigarà l’assassinat d’un parell de nenes en el seu poble natal de mala mort, allà es trobarà moltes xafarderies típiques de poble i poques respostes sobre els assassinats. No cal ser gaire espavilat per veure que la protagonista no és la dona més feliç del món, problemes amb l’alcohol, problemes amb d’autolesions, problemes amb la família, això si, es manté bastant motivada per treballar.

El premi al paper més insofrible se l’emporta la mare de la protagonista, feia molts anys que no trobava un personatge més odiós en una sèrie, i mira que he vist sèries amb personatges odiosos com la Casa de Papel. Tampoc m’agraden els personatges amb traumes que no paren de fer drames, i d’aquests tipus n’hi ha uns quants, tampoc m’agraden els adolescents, i la germana de la protagonista n’és una de ben insofrible. Tampoc m’agraden els pobles petits on tothom es coneix, tot se sap i tothom fa els rumors. De fet, no he empatitzat amb cap dels personatges. Ara parlaré en clau per aquells que l’hagin vist, però si les dues germanes ho saben, per què s’ho deixen fer? Malgrat tot reconec que la sèrie està ben feta, i els actors ho fan bé, però no és gens el meu estil, amb raó vaig abandonar el llibre, però la veritat tenia ganes de descobrir qui era l’assassí.

Nota: 4/10

Ferides obertes té un 7,4 al filmaffinity i un 8,1 a l’imdb. Actualment la podeu trobar a HBO max.

Un d’aquells posts on estalvio espai parlant de dues sèries.

Quan tothom pensava que Borgen havia emès la tercera i última temporada en el 2013 resulta que no, que en el 2022 ha tornat per fer una revifada amb 8 capítols més. El tema és la descoberta de petroli a Groenlàndia, que forma part de Dinamarca, d’aquella manera. Birgitte Nyborg es ministra d’exteriors, Katrine Fønsmark cap d’informatius de TV1, Torben Friis està amb la Katrine i també treballa per TV1. Ser primera ministra és complicat, però ser ministra d’exteriors també perquè tens menys poder que la primera ministra i, per tant, no pots fer el què vols, i Birgitte sempre prefereix fer el què vol, que bàsicament és mantenir-se al poder, com un bon polític, a qualsevol preu? Bé, ja es veurà fins a quin punt haurà de renunciar als seus ideals, i trair al seu partit per tal de mantenir-se en la seva posició.

Si voleu més informació de Borgen podeu visitar el CT2373, CT2404 i CT2415. Borgen té un 8,5 al imdb i un 8,1 al filmaffinity

Nota 4rta: 7/10

Slow Horses és una sèrie de sis capítols basada en un llibre de Mick Herron que em vaig començar a llegir, però que vaig deixar a mitges, bé, a mitges és ser molt generós, vaig llegir 104 pàgines del total de 371 pàgines, és a dir, un 27%. La sèrie va més de pressa a l’acció que no pas el llibre, en el primer capítol ja hi ha més contingut que en el 27% del llibre que vaig llegir. La sèrie és d’espies, seguim la vida de la “cienaga”, un edifici on i treballen els agents de l’MI5 que han fet una gran cagada, però no tant com per fer-los fora, només apartar-los de la veritable acció, aquests agents es coneixen com a “cavalls lents”. Tanmateix, de rebot, aquests agents es veuen implicats en un cas actual, un grup d’extrema dreta ha segrestat un londinenc d’origen pakistanès i amenaça de tallar-li el cap.

La sèrie tindrà una segona temporada, basada en què? En un altre llibre segurament, però no ho sé, us penseu que em documento per fer aquests posts? Però vull aclarir que la primera temporada deixa la trama ben lligada i tancada. El millor de la sèrie és clarament Gary Oldman que fa el paper de director d’aquesta “subagència”, és un home que no té altra cosa a la seva vida que aquesta feina, això no vol dir que la feina el faci feliç, simplement no sap fer res més; externament tampoc motivarà als seus subordinats, al contrari, els menysprearà directament, tractant-los en el millor dels casos d’inútils, però en el fons sap que no ho són tant, de fet, el protagonista i més recent incorporat a la “Cienaga” no tindrà la culpa de la cagada que l’ha portat a convertir-se en un cavall lent. Cavalls lents té un 7,1 al filmaffinity i un 7,7 a l’imdb.

Nota 1a: 7/10

He acabat l’última temporada de Better Call Saul, una de les millors sèries que he vist. En el fons no és una sèrie, són dues sèries que avancen en paral·lel (bé, no del tot paral·lel perquè hi ha diversos moments que les trames es creuen), per una banda, la vida d’advocat d’en Saul, per l’altra la vida dels Salamanca i el senyor dels anells pollastres, quina és més interessant? Doncs depèn del moment, però en general prefereixo els traficants de drogues, és més emocionant, però això no vol dir que la part d’en Saul no estigui bé, però la part d’en Saul va més amb calma, més a foc lent, és el canvi de Jim McGill a Saul Goodman, no és de cop, és capítol a capítol.

Com ja he dit, Better Call Saul no és només Saul, està ple de personatges carismàtics, el primer Saul Goodman, però també Mike, Gus, Lalo, Nacho o especialment Kim Wexler, no us estranyeu si aviat la trobeu protagonitzant una altra sèrie la comenceu a veure en pel·lícules. Cal haver vist Breaking Bad abans de veure Better Call Saul? La resposta curta és que no, però sí que és cert que al final de la sisena temporada hi ha capítols sencers que passen després del final de Breaking Bad, i poden comportar algun espoiler indirecte sobre com acaben els personatges de Breaking Bad.

Podeu trobar més posts sobre Better Call Saul: CT2927, CT2849, CT2962, CT2987 i CT3249

Better Call Saul té un 8,7 al imdb i un 7,6 al filmaffinity

Nota: 8/10

The Corner és una minisèrie de sis capítols de David Simon de l’any 2000, endevineu de què va? Correcte de traficants de drogues, endevineu a on passa? Correcte a Baltimore. La esquina és la preqüela de The Wire, la temporada zero. No és pas casualitat que uns quants actors els trobem en les dues sèries (Clarke Peters, Maria Broom, Corey Parker Robinson, Reg E. Cathey, Lance Reddick, i algun més que no he vist). En aquesta minisèrie coneixem la vida d’una cantonada on es venen fruites i verdures fresques, vull dir drogues, no sé en què estava pensant. Tots els capítols van lligats, però en cada un anem seguint el punt de vista d’un protagonista diferent, el primer és un ionqui, el segon és el fill adolescent del ionqui, que es dedica a vendre droga, el tercer és la dona del ionqui que també és drogoaddicte. Els últims tres capítols parlen dels tres personatges.

La sèrie no és un documental, però està fortament basada en fets reals, els lletjos fets reals d’un barri marginal de Baltimore, la ciutat d’EUA que ningú vol visitar. Si heu vist The Wire o La ciutat és nostra, aquesta sèrie és del mateix pal, tot i que per mi és la més fluixa de les tres, continua sent una bona sèrie. Si us agraden les sèries realistes, i no teniu por de veure la lletjor de les drogues, trobareu poques sèries més adients.

Nota: 7/10

The Corner té un 8,2 al filmaffinity i un 8,6 a l’imdb.

Recull de les sèries que he vist en la primera meitat de l’any. Com heu vist estic intentant mirar sèries que estiguin acabades, per evitar perdre el fil entre temporades, per això veieu que la majoria d’elles n’he arribat al final o bé són minisèries.

  1. La ciutat és nostra (Minisèrie)
  2. Afterlife (Temporada 2, 3 Final)
  3. Ozark (Temporada 4 Final)
  4. The Expanse (Temporada 6 Final)
  5. Succession (Temporada 2 i 3)
  6. Gomorra (Temporada 5 Final)
  7. La casa de papel (Temporada 5 Final)
  8. The end of the F…ing world (Temporada 1 i 2 Final)
  9. Killing Eve (Temporada 4 Final)
  10. Així ens veuen (Minisèrie)
  11. Dexter New Blood (Minisèrie)
  12. What if…? (Minisèrie)
  13. Infierno sobre ruedas (Temporada 1)
  14. Brooklyn 99 (Temporada 6, 7 i 8 Final)
  15. L’assistenta (Minisèrie)

És curiós com les millors temporades que he vist aquesta primera meitat de l’any no els hi he dedicat post. Suposo que m’agrada més escriure quan hi ha defectes a criticar, si ho fan bé no té tanta gràcia, a part que explicar una sèrie des de zero sempre és més senzill, parlar de les últimes temporades d’una sèrie sense fer espoilers és molt complicat.

Avui us parlaré de dues minisèries que tracten sobre què passa quan els policies fan malament la seva feina a part d’aquest nexe, la factura de les dues sèries és molt diferent.

La ciutat és nostra és l’última sèrie de David Simon, ja sabeu, The Deuce, Treme, Generation Kill i sobretot The Wire. Es tracta d’una minisèrie de sis capítols sobre la policia de Baltimore (again), basada en uns fets que van passar en el 2017. Policies lluitant contra les drogues i contra les armes dels carrers de la ciutat, i una mica (bastant) de corrupció policial per alegrar la festa. Si us va agradar The Wire segur que ja haureu vist aquesta sèrie, i si no heu vist The Wire, podeu començar per aquesta minisèrie que només són sis capítols, llavors hi ha l’opció de no veure aquesta sèrie, però ni la contemplo.

La ciutat és nostra te un 7,4 al filmaffinity i un 7,7 a l’imdb.

Nota: 8/10


Així ens veuen, és una minisèrie de 4 capítols sobre un cas real que va passar a Nova York a l’any 1989. Uns quants joves afroamericans van fer una mica de festa per Central Park, entre els quals, van enxampar cinc adolescents, bàsicament per carregar-los el mort d’una violació que ells ni sabien que va passar. La policia que va portar el cas no va ser precisament amable amb ells, i durant el judici es va veure de tot menys justícia. En aquesta sèrie no seguim la vida dels policies com el cas de la Ciutat és nostra, sinó la vida dels acusats, uns adolescents que no saben el què els hi està passant. La minisèrie no està malament, però després d’haver vist una gran sèrie com la Ciutat és nostra, aquesta es veu molt simple, molt senzilla, enfocada a que els nanos et facin pena i ja està, la ciutat és nostra es molt més complexa, la trama d’investigació del FBI té molt més interès i enganxa molt més.

Així ens veuen te un 7,9 al filmaffinity i un 8,9 a l’imdb.

Nota: 6/10

Hell on wheels és una sèrie que seguim els problemes de la construcció del ferrocarril de la Union Pacífic en els EUA des del 1865 fins al 1869. La guerra civil americana fa pocs anys que s’ha acabat, però encara hi ha cert ressentiment entre el sud i el nord, l’esclavitud s’ha abolit, però els afroamericans continuen sent ciutadans de segona categoria.

A veure, no espereu un Deadwood, on hi havia personatges molt carismàtics, aquí de carismàtics, encara que ho intentin els guionistes només es podria considerar l’amo del ferrocarril, el protagonista s’intenta amb totes les forces que també ho sigui, però podria fer-ho millor. La resta de personatges, és a dir, els que no moren en un capítol qualsevol, són bastant oblidables, encara que apareguin en molts capítols. Resumint, si us agraden les sèries de l’oest, aquesta segur que us agradarà, és una sèrie entretinguda sense massa complicacions, on el protagonista es fa el dur, però en el fons és un tros de pa que no para d’intentar ajudar a tothom, i sempre se’n surt de tots els problemes encara que pel camí s’hagi d’emportar algun cop.

De moment he vist la primera temporada de les cinc que té en total, la primera consta de 10 capítols. Estic dubtant si seguir mirant-la, la deixaré en pausa, i ja veurem què passa, segurament passarà que m’oblidaré d’ella. Infierno sobre ruedas té un 7,0 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota 1a: 6/10

The End of the F***ing World és una sèrie sobre un parell d’adolescents que no encaixen en la societat actual, altrament dit, uns sonats. James és un noi poc sentimental i amb tendències psicòpates que coneix a Alyssa, una noia rebel contra tot, i té idealitzat al seu pare absent. Els dos adolescents viatjaran sense rumb durant un parell de temporades de vuit capítols d’una durada de 20 minuts. No és una gran sèrie, però com a mínim no és la típica sèrie de noi li agrada noia. És complicat catalogar la sèrie en un gènere, es podria resumir com una comèdia negra dramàtica. És una sèrie que funciona gràcies a la curiosa parella protagonista, sobretot Jessica Barden (Alyssa), per cert, sort que recuperen el seu color de cabell en la segona temporada. La primera temporada és més original que la segona, però aquesta tampoc està malament.

The End of the F***ing World té un 7,2 al filmaffinity i un 8,1 l’imdb.
Nota: 7/10