Archive for the ‘TV’ Category

The Deuce és una sèrie que aborda la transformació del barri de Time Square des dels 70 fins a mitjans dels 80, centrant-se sobretot en el que passa en el carrer i en els bars. Hi ha quatre motius principals per veure The Deuce, el primer que la productora és la HBO i això vol dir qualitat, el segon motiu és que té un 7,7 al filmaffinity, i això vol dir que la sèrie és bona perquè el filmaffinity no regala la nota com fan altres webs, el tercer motiu és que el creador es David Simon, i això vol dir que és el mateix creador que The Wire, i el quart motiu és que la sèrie va principalment sobre prostitutes, i això vol dir, ja us imagineu què vol dir… A mesura que les lleis sobre la producció pornogràfica es relaxen, algunes prostitutes s’embarcaran a l’emergent món de les pel·lícules X, ens acompanyeu en aquest bonic viatge?

Com a gent coneguda tenim a James Franco que fa dos papers, el del protagonista més o menys assenyat i el del seu germà bessó també protagonista que li agrada massa jugar i fer apostes, suposo que James haurà cobrat doble, els germans s’encarreguen de muntar bars amb èxit, com s’aconsegueix que un bar tingui èxit? Fàcil, contractes a cambreres maques i les fas anar amb roba ajustada, sembla mentida que us hagi d’explicar quelcom tan bàsic… Un actor que ja coneixereu de The Wire és el Frank Sobotka, vull dir a Chris Bauer, aquí fa el paper de cunyat dels bessons. Potser també us sonarà Maggie Gyllenhaal fent de Rachel al Caballero Oscuro, aquí fa de prostiputa (ho sento, havia de fer servir aquesta paraula xD), com la majoria de dones que surten en aquesta sèrie. Per últim tenim a David Krumholtz que feia de protagonista a Numb3rs, i sembla que no ha cuidat gaire la línia, aquí fa director de pel·lícules porno. La resta d’actors no tinc el plaer de conèixer-los, però bàsicament o són prostitutes, o són proxenetes o són policies, ah si, també hi ha un parell de mafiosos italians que són els amos d’uns quants locals del barri.

The Deuce és d’aquelles sèries que es couen a foc lent, d’aquelles sèries que no t’enganxen amb un gir inesperat a l’últim moment del capítol per tal que vulguis veure el següent, simplement és una llarga història explicada per capítols, per tant, la gran majoria de capítols no tenen clímax final, enganxa la història, enganxen els personatges, no pas els recursos narratius barats. Per això els primers capítols poden semblar menys interessants, però a mesura que vas mirant-la veus com la situació dels personatges va canviant, van evolucionant, prenen decisions i s’enfronten a nous reptes, et comences a preocupar per ells. Els que conegueu The Wire i The Sopranos us podeu fer una idea del tipus de sèrie que és, la veritat és que no és un tipus de sèrie del gust de tothom, però a la crítica li sol agradar bastant. De moment he vist els primers 8 capítols que componen la primera temporada, i segurament acabaré veient la sèrie completa que són 17 capítols més.

The Deuce té un 7,7 al Filmaffinity i un 8,1 l’imdb.

Nota 1a: 7/10

 

Recordeu The Crown? Doncs he vist més temporades. Per començar, la reina no es pot ficar en política, perquè no ha estat escollida pel poble, per això per dirigir el país està el primer ministre i el parlament, però la reina sí que té dret a estar informada de tot el que passi al país, i té dret a fer preguntes al primer ministre sobretot el què li sembli oportú, però mai influir, això si, pot posar les cares de desaprovació que vulgui, però el primer ministre es lliure d’actuar com vulgui, sense cap mena de pressió reial. Una segona temporada on la relació de la reina i el seu marit passa per un mal moment, i també és una temporada de barbes i bigotis. Una temporada on la monarquia es renova, s’adapta als nous temps, apareix en televisió! Tot i això, per molt que es renovi la monarquia sempre seguirà amb els seus costums i tradicions arcaiques, és la definició de monarquia. En les sèries sempre surt gent atractiva, per això és la televisió, per veure gent lletja ja tenim la realitat, però la idea és que els actors de The Crown s’assemblin als personatges reals, i s’assemblen més o menys, uns més que d’altres, tampoc és un tema que em preocupi molt, però l’atractiu de la princesa Margarita és espectacular, s’han passat una mica, i no m’estic queixant, però Vanessa Kirby és realment guapa.

Arriba la tercera temporada, i és hora de canvis, hora de canviar tots els actors principals per uns altres més madurs en concordança amb l’edat dels protagonistes en els anys 60 i 70. En primera instància he trobat a faltar als actors anteriors, i tot i que els personatges són els mateixos en part sembla com si estiguessis veient una sèrie diferent. Però hi ha coses que els anys no fan canviar, com ara quan la princesa Margarita fuma, beu i es droga sense parar i fa el que vol, o quan la Corona no ha d’interferir amb els assumptes de govern però interfereix molt. La corona s’enfronta a nous reptes com ara com mostrar la cara preocupada quan hi ha tragèdies, afrontar les retallades en el seu sou quan hi ha crisis, la destitució de Tywin Lannister (aquí fa de cap de les forces armades), el nacionalisme gal·lès, la poca simpatia de la reina cap al seu primogènit, la crisi de la mitjana edat del duc d’Edimburg, etc. Tot i això he trobat la tercera temporada menys interessant que la segona.

Tots els personatges sense excepció són més atractius en la versió The Crown que en la realitat, absolutament tots.

Amb la quarta temporada arriba Margaret Thatcher, per tant tenim a dues dones fermes controlant el Regne Unit. En el primer capítol arriba la mort d’una persona propera de la família, no us diré qui és, només us diré jo trobaré a faltar aquest actor. Però Thatcher no serà l’única dona important incorporada en aquesta temporada, Diana Spencer lluitarà per disputar-se el protagonisme també, dues dones amb personalitats molt diferents, però les dues molt importants pel futur de la corona. La reina segueix a la seva, regnant, molt enfeinada, tan enfeinada que descuida tant els seus fills que ha de demanar un informe sobre ells per saber com són. A mesura que passen les temporades descobrim que tots els matrimonis d’aquesta casa reial són bastant desastrosos, menys el de la reina, és clar. També hi ha capítols insòlits com ara la de la persona que es va colar al dormitori de la reina, quan aquesta és segurament la persona més ben protegida del Regne Unit, si fos ficció diria que no és creïble, però és que va passar de veritat.

Nota 2ona: 7/10
Nota 3era: 6/10
Nota 4rta: 7/10

Patria és una sèrie espanyola sobre dues famílies basques, una d’elles amb una víctima d’ETA i una altra amb un membre d’ETA empresonat. La sèrie es mou entre el moment que ETA declara que abandona la lluita armada i uns vint o vint-cinc anys abans. La sèrie té només vuit capítols, però es fa lenta i repetitiva perquè tot gira al voltant de la mort d’un empresari, hi ha escenes que apareixen repetides o molt semblants en més d’un capítol, flashbacks que ja hem vist només allargats amb alguna imatge o frase extra. A més apareixen tots els tòpics possibles, l’homosexual, el discapacitat, les velles que fan marro i no se suporten, el cura… Els personatges no em cauen bé, perquè tant d’un bàndol com de l’altre son bastant estúpids tots plegats, en especial em venen moltes ganes d’escanyar la dona de cada família, però a part d’elles dues hi ha molts altres personatges tossuts que no volen escoltar als altres i només van a la seva. Els actors tampoc n’hi ha cap que m’hagi captivat, de fet, en concret el fill de l’assassinat és el que he trobat que actua pitjor. Digueu-me morbós, però la part més interessant de tota la sèrie han sigut les tortures als presos d’ETA per part de la Guàrdia Civil, encara que si haig de ser sincer, tampoc no han sigut gaire originals, no han fet res que no m’imagines. Per sort només són 8 capítols i la sèrie queda tancada, cosa que jo hauria resumit en quatre o cinc capítols màxim. Ara bé, sembla que soc l’únic a qui li ha agradat poc perquè en general la gent i la crítica la puntuen bé.

Us presento a les dues velles amargades que amargaran la vida a tothom del seu voltant.

Patria té un 7,8 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota: 5/10

Utopia és una sèrie (molt) britànica del 2013, ho dic només començar per tal que no us confongueu amb el remake que ha fet EUA just l’any passat. La sèrie és una curiosa barreja entre thriller, misteri i comèdia negra. Cinc persones es coneixen en un fòrum d’internet parlant d’una novel·la gràfica, la qual sembla vaticinar alguns desastres que van succeint, una banda de pirats pensareu, no? Potser canvieu d’opinió quan una organització secreta comença a perseguir a aquests nois. Per altra banda, l’ajudant del ministre de sanitat del Regne Unit és coaccionat per tal que compri moltes dosis d’una vacuna russa contra un virus que de moment sembla que no té gaire recorregut. La sèrie arranca forta, en el primer capítol moren unes quantes persones, i en torturen una altra, amb un mètode força creatiu, però efectiu, diguem que he après un parell de coses noves. De fet aviso que la sèrie és bastant violenta, un parell de morts per capítol és el mínim, no es pot fer una conspiració com cal si no mor molta gent, i si moren assassinats a sang freda a mans de psicòpates molt millor. Voleu un exemple de conspiració que es descobreix al llarg de la sèrie? La SARS no va existir, tan sols van ser casos d’afectacions respiratòries variades sense cap relació. Per això dic que aquesta sèrie farà les delícies dels conspiranoics, i més dels que sospitin de la procedència de la Covid-19.

Com a actors coneguts per mi només un Nathan Stewart-Jarrett, que coneixia de Misfits. A mesura que els capítols avancen anirem descobrint qui és aquesta organització, perquè persegueix als nois, i qui és l’autor de la novel·la gràfica Utopia, la qual té una segona part no publicada. Si us agraden les sèries de conspiracions amb misteri i humor negre aquesta és la vostra sèrie, i si no us agraden, em sap greu perquè us perdreu una entretinguda sèrie original. Ara bé, a mesura que els capítols avancen la trama es complica, i els personatges comencen a fer canvis de bàndol bastant increïbles. No us enganyaré, el millor capítol de tota la sèrie és el primer, amb això no vull dir que la resta de capítols no siguin bons, però la sèrie comença tan forta que és impossible que aguanti el ritme, és veritat que sempre és més fàcil arrencar bé i crear expectatives altes que no pas resoldre bé la trama i oferir un bon final. El segon millor capítol de la sèrie és el primer de la segona temporada, on ens expliquen clarament el passat per entendre perfectament com hem arribat en el present on ens trobem. Per tal que us feu una idea de com és Utopia, podríem dir que és una barreja entre Misfits i Black Mirror. A Utopia els personatges que es mouen arrossegats per unes circumstàncies que els superen i van improvisant sobre la marxa, i la veritat és que els hi surt bastant bé. Aviso que Utopia és una sèrie cancel·lada, però tampoc l’afecta molt, vull dir que el final queda obert, però l’espectador pot interpretar com la història conclou, i vista que la primera temporada és lleugerament millor que la segona ja em sembla bé que s’acabi aquí abans de fer-se repetitius, com a curiositat la versió dels EUA ha estat cancel·lada també. Un consell final, si algú us pregunta on està Jessica Hyde, millor dir que no sabeu qui és.

Utopia té 12 capítols repartits entre 2 temporades. Té un 7,6 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 7/10

Avui toca parlar de la quarta temporada de Fargo, la qual comença com sempre dient que es basa en fets reals (Ha!). Aquest cop ens situem a Missouri, en els anys 50. Primer arriben els jueus i després els irlandesos, i finalment els qui controlen “els negocis” són els mafiosos italians, però arriben els negres, o si ho preferiu els afroamericans. Dues bandes que es toleren, però es vigilen de prop, en mig de tot això, dues atracadores es fugaran de la presó, sumeu-li la policia corrupta, un Marshall, i una infermera que no cuida gens bé als seus pacients. Us poso el trailer per tal que mireu quina pinta té tot plegat

Com a actors coneguts per mi són tres aquesta temporada, l’actor de papers còmics Chris Rock, i que per general no em cau massa bé, aquí fa un paper correcte, Jessie Buckley, que l’havia vist fent de científica nuclear a Chernobyl i aquí fa d’infermera assassina, i finalment el més conegut per mi, Salvatore Esposito més conegut com a Gennaro Savastano de Gomorra, el problema amb aquest actor és que a Gomorra tothom té només dues emocions, o enfadat o seriós, i Fargo funciona diferent, els personatges són més excèntrics i fan cares estranyes, i no li queda gens bé en aquest home, sembla que faci el pallasso i no me’l crec. Sense dubte aquesta ha estat per mi la temporada més fluixa de Fargo, no hi ha cap malvat carismàtic, ni cap bo carismàtic, ni ningú amb gaire carisma, simplement és una guerra de bandes mafioses amb uns quants elements extres pel mig per fer la història més original, però res que atrapi massa l’atenció de l’espectador. De fet, he trobat la temporada bastant lenta, de fet, fins i tot hi ha un capítol que de tan lent és en blanc i negre. Tot i això hi ha una cosa que no canvia amb Fargo, i és que en acabar la temporada, la població de la ciutat s’acaba reduint considerablement, els que més surten beneficiats són les funeràries, morts de tota mena, per negocis, per venjança, morts previsibles, morts inesperades, morts absurdes. Com les temporades de Fargo són històries totalment independents us recomano que mireu totes les temporades de la sèrie llevat d’aquesta.

La quarta temporada de Fargo té un 7 al filmaffinity i un 7,6 al imdb

Nota 4a: 5/10

Llista de les temporades de les series que he vist aquest 2020 ordenades de millor a pitjor. A la nomenclatura habitual (T1=Temporada 1, END=Sèrie acabada, GIVE UP=Sèrie abandonada), afegeixo el tag [Mini] que significa mini-sèrie.

  1. Cosmos: Otros mundos [T2]
  2. Better Call Saul [T5]
  3. Mr Robot [T4-END]
  4. The Boys (No té CT) [T2]
  5. Watchmen [Mini]
  6. Fleabag [T1-T2-END]
  7. The Good Place [T4-END]
  8. Shameless [T2-T8]
  9. The Crown [T1-T2]
  10. ZeroZeroZero [Mini]
  11. Mrs Maisel [T1-T3]
  12. Antidisturbios [Mini]
  13. Lo que hacemos en las sombras [T1-T2]
  14. La casa de papel [T3-T4]
  15. Mythic Quest [T1]
  16. Shameless [T1]
  17. The Witcher [T1]
  18. The Expanse [T4]
  19. Brooklyn Nine-Nine [T1-T3]
  20. Peaky Blinders [T5]
  21. Star Trek: Lower Decks [T1]
  22. Altered Carbon [T1-GIVE UP]
  23. Succession [T1-GIVE UP]
  24. Dark [T1-GIVE UP]
  25. McMillions [Mini]
  26. Tiger King [Mini]
  27. This is us [T1-GIVE UP]
  28. Veep [T1-GIVE UP]

Us enllaço les sèries del 2019 per si teniu curiositat. En el 2019 vaig veure 35 temporades, mentre que en el 2020 n’han caigut 41. També es veritat que aquest any he mirat més mini-series que acostumen a tenir pocs capítols, i en general, encara que siguin sèries normals la tendència global a es a escurçar les temporades, recordeu quan les temporades eren de 24 capítols? Doncs avui en dia lo habitual es que no passin de 10. La primera posició de Cosmos estava cantada pràcticament abans de veure la temporada, a part d’aquest documental cada vegada estic més satisfet amb Saul Goodman, moltes ganes de veure la sisena i última temporada, molt satisfet també del final de Mr Robot i continuo enganxat a The Boys. Destacar també que tres comèdies s’han emportat molt bona valoració i no es habitual en el gènere, felicitats a Fleabag, The Good Place i Shameless per la seva originalitat i humor. Watchmen s’emporta el premi revelació com a la sèrie que arriba discretament i sense fer massa soroll i no esperava que estigués tant bé malgrat que el final no es massa satisfactori.

Gambito de Dama, la sèrie de Netflix que s’ha posat de moda fa unes setmanes, pocs sereu els que no n’hàgiu sentit a parlar. En els anys 50 Beth és una nena de nou anys que perd la seva mare en un accident de trànsit, la posen en un orfenat i allà aprèn a jugar escacs i resulta que li va molt bé, molt molt bé, llàstima que gràcies al pèssim sistema sanitari del seu orfenat també es torna addicte als tranquil·litzants, nens les drogues són dolentes, és un consell de Pons’s Blog. Però no serà el seu únic problema, perquè una sèrie agradi sembla que hi ha d’haver molt drama, i si la noia és forta i és capaç de sobreposar-se a totes les adversitats la sèrie es converteix en un èxit. Quan finalment l’adopten, diguem que no ho fa un matrimoni idíl·lic, i llavors, per descomptat, a l’institut li fan bullin, drama, drama, drama. La noia no és autista, però no és normal del tot, li falta una mica de dots socials, tot i que suposo que créixer en un orfenat no deu ajudar, però sembla que per ser un geni dels escacs cal que siguis mig boig com a mínim, tòpics everywhere.

El primer capítol serveix per conèixer la protagonista, però com que és una nena de nou anys una mica repel·lent no cau massa bé, però quan creix la cosa millora una mica, perquè la noia continua sent una mica repel·lent i prepotent, però no passa res perquè els altres jugadors d’escacs ho són encara més, no em pensava pas que aquest món estigués tan ple de gent imbècil, pensava que eren més tranquils, però ja veig que allà on hi hagi competició de qualsevol mena, apareix el mal rotllo. La gent està cansada de veure homes llests com a protagonistes de sèries, tocava fer una sèrie amb una dona intel·ligent, i aquesta és, a més és perfecte perquè “lluita” contra els russos, els enemics de tota la vida, guerra freda també sobre el tauler d’escacs, ui quina por els roigs, que venen els comunistes! La sèrie es basa en un llibre Walter Tevis, i aquest es basa en… res, és ficció, no va existir ningú semblant a Beth Harmon, de fet cap dels jugadors que passen per la sèrie van existir realment, suposo per evitar ferir cap sensibilitat. La sèrie em recorda en part a la Meravellosa senyora Maisel, segurament perquè la protagonista és una noia jove, i també perquè passa en la mateixa època, els fantàstics anys seixanta, on als EUA tot era brillant i amb tons pastel, i tot el món semblava fet a l’estil Barbie. No només l’ambientació està cuidada, també el vestuari, mostra d’això és que llevat del primer capítol la protagonista porta una mitja d’un centenar de modelets diferents cada capítol. Com a curiositat l’actriu protagonista és només 9 anys més jove que l’actriu que fa de mare adoptiva, vosaltres adoptaríeu com a fill algú 9 anys més jove? En fi, us deixo amb el trailer de la sèrie

El director i guionista es Scott Frank, potser us sonarà perquè és el creador de Godless, una sèrie plena de dones fortes, casualitat? No ho crec pas. La sèrie m’agrada perquè tot i anar d’un tema lent, què hi pot haver més lent que una partida d’escacs? Es mou àgilment perquè realment no perden el temps ensenyant molts minuts d’una mateixa partida, els protagonistes són els humans, no pas les peces, sobretot la jove Anya Taylor-Joy, puntal absolut de la sèrie, si em pregunteu qui més surt us diré que no m’hi he fixat perquè tots queden eclipsats per ella, és possible que hagi vist de passada el fill de Liam Nesson a Love Actually, el qual no ha parat de créixer des de llavors. Últimament més que sèries estic veient mini-series, això vol dir una temporada curta (7 capítols) i història explicada, no calen continuacions absurdes, mostra d’això ZeroZeroZero, Antidisturbios, Watchmen. Per descomptat no cal saber res d’escacs per gaudir plenament de la sèrie, perquè qui coi està interessat en els escacs en aquest país? Quatre freaks, no us preocupeu, podeu ser gent normal que li agraden coses normals, com ara el futbol i alhora gaudir de la progressió meteòrica d’aquesta jove escaquista.

Gambito de dama té un 7,8 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb.

Nota: 7/10

ZeroZeroZero és una sèrie sobre el tràfic de drogues, sí, una altra, i què aporta aquesta que no hàgim vist ja en altres sèries o pel·lícules sobre el tema? Doncs una visió completa de tot el sistema, des dels productors de la cocaïna, en aquest cas mexicans, fins a la distribució, en aquest cas la màfia calabresa, passant pels transportistes, perquè quan parles de quantitats importants de droga no és factible amagar-la en el recte de cap mula, has d’agafar un portacontenidors i omplir-lo de qualsevol mercaderia com a excusa per omplir una bona part de les caixes amb droga. A més són tres situacions molt diferents, per una banda Mèxic, on la policia directament fa servir tropes de l’exercit per competir amb l’escalada armamentística dels narcos. Llavors està el tema dels clans mafiosos de la Itàlia on mai et pots fiar de ningú, i tothom es traeix per qualsevol excusa com ara els calés, la família, el respecte, o els espaguetis de la mama. Finalment els transportistes, que són dels EUA, però hauran de fer de pont entre els productors i els distribuïdors, una feina ben pagada però plena de riscs. En el fons son com tres sèries en una, perquè cada part es bastant independent de l’altre, si que en algun moment puntual interacciona una part amb l’altre, però en el fons ens ho podem prendre com tres històries de 2 hores de durada cada una, que al final s’ajunten.

Si em feu escollir quina es la part que més m’agrada ho tindria difícil, però potser la dels italians, m’agraden les històries de mafiosos, una debilitat personal, i la part que menys m’ha agradat potser la del transport, es la que he trobat menys versemblant amb les casualitats que té. Però de cada part aprenem coses interessants, de Mèxic aprenem que allà la vida no val res i la gent li costa poc apuntar-se a una organització paramilitar per ficar-se en una lluita armada contra qualsevol banda rival. Dels mafiosos aprenem les seva vida rural, les seves costums, i la seva lleialtat a la família fins que els negocis prevalen. Dels transportistes aprenem que no hi ha problema que no es pugui solucionar subornant a la gent. En comptes de posar una foto amb els protagonistes de la sèrie millor us deixo amb el trailer

La sèrie es basa en un llibre de Roberto Saviano, que es basi en un llibre no es garantia de res perquè també hi ha llibres dolents, però aquest no crec que sigui el cas perquè la sèrie ha quedat bastant lluïda, el nom de l’escriptor potser us sona perquè es el mateix que Gomorra. En l’apartat d’actors només en conec un, ja que molts d’ells són italians, i molts altres són mexicans, llavors només em queda que conec a Gabriel Byrne, un home que en general interpreta papers calmats i reflexius (En Teràpia), i que quan apareix per pantalla em transmet tranquil·litat, és algú amb qui podria confiar perfectament. Una tret característic de la sèrie es que ens ensenyen una situació sorprenent i llavors fan un flasback per mostrant-se com s’ha arribat a aquella situació, s’ha de reconèixer que es una tàctica força bona per cridar l’atenció de l’espectador.

ZeroZeroZero es una mini-sèrie de 8 capítols puntuada amb un 7,4 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota: 7/10

Antidisturbios es la sèrie del moment perquè la justapol s’ha queixat que deixa malament la policia, per tan no he pogut evitar veure-la. La veritat es que no veig que els antidisturbis en generals surtin malparats, de fet no m’han explicat gran cosa que no sabés o em pogués imaginar, simplement els protagonistes queden com uns pobres desgraciats que no tenen els mitjans necessaris per fer la seva feina correctament, i quan llavors hi ha problemes els seus superiors no en volen saber res, com passa en moltes feines. Es veritat que segons la sèrie, el antidisturbis pro-mig no seria capaç de guanyar un premi Nobel de literatura, però no passa res, hi ha d’haver de tot a la vinya del senyor. La sèrie arranca quan envien una furgoneta a desallotjar una casa ocupada amb uns quants membres d’una plataforma anti-ocupació fent resistència, la cosa s’acaba descontrolant, i una persona té un accident força greu, llavors entrarà en acció la policia d’assumptes interns per investigar exactament què ha passat, i ja sabeu que quan arriben assumptes interns s’acaba la broma.

A la fi i al cap també son humans, necessiten un merescut descans després d’atonyinar a la gent

De fet no es tracta d’una sèrie, es una mini-sèrie, sis capítols i s’ha acabat, història explicada, i millor, odio les sèries que posen capítols per omplir. Per molt que ho digui el títol de la sèrie, el tema principal no són els antidisturbis, lo central es el problema d’aquest país, la corrupció, els antidisturbis en el fons només estan en primera línia per desviar l’atenció del què està passant realment, per ser més precisos amb el títol s’hauria de dir “Assumptes Interns” però pelis sobre assumptes interns ja n’hem vists vàries, sobre antidisturbis no. En aquesta sèrie presenten els antidisturbis com uns desgraciats que han de fer la seva feina de manera precària, això provoca tensió en una feina delicada, i aquesta tensió acumulada se l’emporten a casa, i si a casa també tenen problemes fa que la persona no sigui capaç ni d’actuar racionalment en un problema ni en l’altre.

Antidisturbios té un 8,0 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota: 7/10

Deixeu-me que us parli de la segona temporada de Cosmos, subtitulada com “Altres mons”. La trobareu a Disney + (si busqueu per youtube també trobareu els seus capítols) i està brillantment guiada per Neil deGrasse Tyson, si necessiteu el millor narrador de tots els temps, parleu amb aquest home, et podria explicar qualsevol cosa i et semblaria interessant. Aquesta segona temporada també m’ha agradat molt, però si haig de ser sincer la primera em va agradar més, potser era la novetat, o potser es que els temes més interessants i sorprenents ja es van tractar en la primera temporada. A part de veure a Neil deGrasse Tyson xerrant també s’aprofiten d’especulars efectes especials per fer simulacions de com es veurien altres llunes i planetes, de com es veuen elements microscòpics i nanoscòpics, i com son els indrets remots de l’univers, o com va ser la terra fa milions d’anys. A part també fan servir animacions per representar la vida dels científics més destacats. Cosmos es simplement la millor sèrie documental que he vist mai, amb això ho dic tot.

El nostre sistema solar es bastant tranquil comparat amb altres sistemes…

Cada capítol toca varis temes interessants, com ara l’evolució de la vida i la vida intel·ligent, les aventures de les migracions de la humanitat, l’origen de la vida, la revolució agrícola del segle XX gràcies a la genètica, la consciencia i el cervell, la exploració espacial i la divulgació científica, els cinc regnes de sers vius, l’aportació de Cassini per arribar a la Lluna i la missió de la nau amb el seu nom, mecànica quàntica i dualitat ona-partícula, l’energia nuclear, l’evolució i l’adaptació, els reptes que s’enfronta l’home de l’antropocè i les revolucions científiques possibles en un futur proper. Us enganxo un trosset d’un capítol a veure si us pica la curiositat.

Cosmos, altres mons té un 9,2 al imdb i un 8,3 al filmaffinity.

Nota 2ona: 9/10

Star Trek: Lower decks és una sèrie d’animació de 10 capítols de 25 minuts (faran una segona temporada tard o d’hora) que parodia el món de Star Trek. La sèrie segueix la vida de quatre tripulants del nivell més baix d’una nau qualsevol de la federació. En comptes d’encarregar-se de missions importants com fa la Enterprise, la Cerritos s’encarrega de les tasques més rutinàries que algú ha de fer, com ara proveir subministres als nous planetes que s’incorporen a la federació. En les cobertes inferiors és on s’allotgen aquests quatre personatges amb tasques en teoria rutinàries i avorrides, però necessàries perquè una nau funcioni a ple rendiment.

Normalment posaria un comentari graciós sobre els quatre protagonistes, però ara no estic inspirat.

A la pràctica els capítols estan plens d’aventures i emocions, i tot i la poca importància de la Cerritos dins de la flota aquesta passarà autèntiques situacions problemàtiques. Els quatre protagonistes són un cíborg operador d’enginyeria, una nova ajudant de la infermeria, i els dos protagonistes principals que són camises vermelles que valen per fer qualsevol cosa, un noi que sempre vol seguir les normes i els protocols, però no és gaire hàbil en res, i llavors està la noia que és tot el contrari, tot habilitat i zero respecte per les normes. No és la millor comèdia del món, però és entretinguda. Tampoc cal ser un expert en Star Trek per gaudir de la sèrie, perquè Lower Decks funciona per si sola, amb un tipus d’acció i moviment ràpid a l’estil Rick & Morty però més senzill. Segons imdb els capítols milloren a mesura que avança la temporada, i els hi haig de donar la raó. Us deixo el trailer

Star Trek: Lower Decks té un 6,2 al filmaffinity i un 6,5 al imdb.

Nota: 6/10

McMillions és un documental de sis capítols de 50 minuts sobre l’estafa del joc de Monopoli de McDonalds dels anys noranta. En el 2000, l’FBI de Jacksonville (Florida), rep una trucada anònima dient-los que investiguin si hi ha alguna relació entre els guanyadors dels premis d’un milió de dollars del joc del Monopoli del McDonalds, i resulta que sí. Al llarg dels sis capítols descobrirem qui està implicat en l’estafa, com ho van fer, com va fer la investigació l’FBI, com es va destapar l’escàndol, com van anar els judicis i finalment què ha passat amb cadascun dels implicats en el cas. Us deixo el tràiler de 2:20 minuts.

El documental avança a base de tres recursos, primer a través d’entrevistes amb els implicats, amb els seus familiars, i amb la gent de l’FBI i de la fiscalia. Segon també hi ha imatges reals del cas, i finalment la sèrie afegeix algunes imatges recreades amb actors per omplir els buits que falten. No vull fer cap espoiler, però per despertar-vos l’interès diré que apareix la màfia pel mig i també el departament d’hisenda. Alguns personatges sembla que hagin sortit de Los Soprano, altres personatges semblen sortits de Fargo, inclús un agent de l’FBI sembla més una caricatura que no pas un agent real. Els dos primers capítols, en els quals t’explica el cas, serveixen per atrapar a l’espectador, el tercer i quart es nota que estan per omplir, perquè aporten informació poc interessant i una mica repetitiva, però en els dos capítols finals és on es tanquen tots els caps oberts.

McMillions té un 6,2 al filmaffinity i un 7,2 al imdb. La trobareu per streaming a HBO.

Nota: 6/10

Succession és la sèrie que s’ha emportat l’Emmy a la millor sèrie dramàtica d’aquest any (la segona temporada), o sigui que tocava donar-li una oportunitat. Un magnat d’un imperi audiovisual es troba malament de salut i es veu forçat a cedir el seu imperi a algú, el problema és que cap dels seus quatre fills sembla suficient capacitat per portar les regnes. De fet entre els fills hi ha de tot, prepotents, incompetents, inútils, dèbils, passotes, i altres qualitats horribles que no serveixen per dirigir un conglomerat d’empreses, i quan se sap que el vell està fotut les accions no paren de caure, com coi salvarem el vaixell si el capità no està disponible i els oficials no estan capacitats?

La sèrie es centra sobretot en Kendall, el que en principi està més ficat dins de l’empresa, però resulta ser el més inadequat de tots, el que no té cap mena de mà esquerra i només sap insultar a la gent, i resulta que no és massa bona idea insultar a la gent la qual necessites la seva ajuda per sortir de la merda on estàs ficat. Roman és “fiestero” que no té ni idea de portar una empresa, vol viure el moment i intentar que l’empresa no s’enfonsi, però no té ni punyetera idea de com fer-ho, o sigui que es dedica a gaudir de les dones. Connor és el germà que no es vol ficar en la direcció de l’empresa, sap que per ell li ve gran i és feliç buscant-se l’amor de la seva vida, tenint un ranxo, organitzant algunes festes benèfiques, i zero complicacions, per descomptat que vol que l’empresa vagi bé, però sap que ell no és capaç de fer res, o sigui que no fa absolutament res. Shiv s’allunya de l’empresa per dedicar-se a donar suport a la campanya d’un polític, un polític que justament anirà contra el seu pare i el que ell representa, no és precisament el què faria una bona filla. El futur marit de la Shiv és en Tom, un altre que no té ni idea de com va l’empresa però té ganes de ser algú important, també es comporta com un imbècil, sobretot amb en Greg, un cosí segon del Logan, el cap de família. En Greg comença acostant-se a la família de manera innocent, però de seguida veu que si vol sobreviure s’haurà d’espavilar i intentar jugar al seu joc, és més espavilat del què sembla, tot i que això no vol dir que sigui gaire llest. Finalment Logan, el rei de l’imperi, és una força imparable que ha aixecat l’imperi, i malgrat que la seva salut està greument perjudicada no vol abandonar el timó, és un dèspota total i sempre s’ha de fer el què ell vol sense acceptar consell de ningú, té acollonits a tots els seus fills i de fet a tothom que es creua al seu camí.

Tindran tots els diners del món però hi ha una cosa que mai podran comprar… Un dinosaure!


La sèrie està bé, la trama té el seu interès, però el problema és que tots els personatges són uns malparits, és impossible empatitzar amb cap, és molt fàcil que et caiguin malament per una o diverses raons, el normal seria tenir un personatge preferit, algun personatge odiat, però no és fàcil escollir ni l’un ni l’altre. Entenc que una sèrie així es pugui emportar l’Emmy al millor drama perfectament, la història és sòlida, els actors ho fan bé, amb una bona dosis de sàtira que sol agradar a la crítica, però no massa, el just per tal que no surti de la versemblança en cap moment. De moment he vist la primera temporada, no descarto veure la segona en algun moment, però ara mateix no em ve gust, he quedat una mica saturat d’aquesta família tan desavinguda que no dubta en apunyalar-se per l’esquena, però que tot i això necessiten el suport i el reconeixement dels altres membres.

Succession té un 7,7 al filmaffinity i un 8,6 al imdb. De moment hi ha dues temporades de 10 capítols cada una i si no fos pel virus, a hores d’ara, ja s’hauria estrenat la tercera.

Nota 1a: 6/10

Altered Carbon es una sèrie de ciència ficció ambientada en un mon al estil Blade Runner, gent molt rica, gent molt pobre, i aquí no tenim replicants però tenim intel·ligències artificials, que no s’han rebel·lat, simplement son simpàtiques, algunes; però la novetat principal es la refundació, això vol dir que tothom porta un xip al clatell que és on es guarda la teva vida, la teva personalitat, les teves experiències, la teva ment, i si al teu cos li passa alguna cosa et poden posar en un altre cos, això si ets ric, si ets pobre et morts i ja està. El nostre protagonista es desperta, tot i estar condemnat per uns crims, i li donen una funda (un cos) nova, per tal que investigui la mort d’un home ric, molt ric, en principi tot apunta a suïcidi però no serà tot tant senzill.

El tema del estil “Blade Runner” no ho deia per dir

La sèrie es entretinguda, i segurament hauria seguit mirant la segona temporada sinó fos perquè tothom diu que la segona part baixa bastant el nivell. La trama queda tancada o sigui que realment no fa falta continuar mirant la sèrie. Un dels millors punts de la sèrie es el protagonista, que té una personalitat molt forta, si aquest home et cau bé ja tens la sèrie guanyada. La sèrie es basa en tres punts, la investigació de la mort del ric, els flashbacks per saber el passat del protagonista i el tercer punt es la ambientació en si mateixa, tot aquest món futurista amb intel·ligències artificials, entorns virtuals i “renfundaments”.

La primera temporada de Altered Carbon té un 6,6 al filmaffinity i un 8 al imdb.

Nota 1era: 6/10

La sèrie va del mateix el qual anava la pel·lícula del mateix nom, un fals documental sobre la vida d’uns vampirs residents a Nova York en la actualitat. El conflicte sol aparèixer en el fet que els vampirs son uns clàssics, per alguna cosa tenen centenars d’anys de vida, i la societat actual es diferent de la societat de fa segles, a part que ser un vampir també té les seves peculiaritats. Els diferents capítols tracten sobre temes com ara la confrontació amb altres vampirs, trobades amb homes llop, com trobar sang de verge en el segle XXI, o l’arribada d’un vell vampir al nou mon.

Quan compleixes 757 anys es normal tenir unes quantes espelmes al pastís

Els protagonistes son Nando, un vampir Otomà del segle VIII i líder del grup. Laszlo un noble anglès convertit en vampir per Nadja, una vampira romanesa. Guillermo es el criat humà de Nando que té l’esperança que el converteixin en vampir després de 10 anys de servei. Finalment Colin Robinson es un vampir especial, que en comptes de xuclar la sang de les seves víctimes els hi xucla l’energia amb converses insulses, aquest es el tipus més habitual de vampir, no us estranya, oi? La sèrie es una comèdia entretinguda, però bé, l’humor es una cosa molt personal i el que li fa gràcia a un a un altre no li pot fer gens, ho proveu i ja em direu el què.

De moment la sèrie còmica compta amb dos temporades de 10 capítols per temporada de 25 minuts de durada. Té un 7,2 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota: 7/10