Archive for the ‘TV’ Category

Ray Donovan és el nom del protagonista de la sèrie del mateix nom. La feina de Ray és encarregar-se dels problemes de l’altra gent, però no problemes de gent normal, problemes de gent rica, que són problemes diferents, com per exemple despertar-te al llit al costat d’una prostituta morta per sobredosis. Ray treballa per a dos socis jueus a Los Angeles, i té un parell d’empleats a càrrec seu que l’ajudaran a arreglar els problemes dels seus clients. Però la majoria dels seus problemes no seran laborals sinó que vindran per part de la seva pròpia família, la seva dona, els seus dos fills adolescents, els seus dos germans que no són gaire espavilats, especialment el que té problemes amb l’alcohol, però per sobre de tot el pare de Ray, acabat de sortir de la presó, serà un gran mal de cap constant.

He vist la primera temporada que són 12 capítols, la sèrie té 6 temporades més, 82 capítols en total que duren oficialment 50 minuts, però són 45 si li restes el “previously…”. La sèrie és principalment un drama seriós, però té uns quants moments desconcertants en els quals es torna una comèdia estranya, com ara quan droguen a l’home del FBI o quan un dels jueus perd el cap. Les històries dels dos germans les trobo estúpides, i tots els problemes amb els fills adolescents són directament insofribles. La sèrie m’ha recordat una mica a Banshee, per l’estil d’home crack que es baralla amb tothom, acaba guanyant i després es tira la tia jove i guapa, però és la versió dolenta de Banshee perquè no hi ha tantes dones guapes, ni hi ha tanta acció, i a sobre hi ha adolescents insofribles i germans idiotes pel mig. Entenc que la dona aguanta tot això perquè ell la manté en una mansió la qual té una cuina on podria cabre tot el meu pis. La sèrie gira massa al voltant de la família d’en Ray, i cada vegada es veuen menys els seus negocis, massa protagonisme als fills adolescents, si realment vol fer un drama familiar que aprenguin de Shameless, el qual tampoc és creïble en la seva forma, però com a mínim Shameless ho fa de manera divertida.

Ray Donovan té un 7,0 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.

Nota 1a: 5/10

Manhunt: Unabomber és una minisèrie basada en un cas real que va investigar l’FBI, un assassí en sèrie es dedicava a enviar bombes a través del servei postal, des de finals dels 70 fins a finals dels 90 i que per fi el van enganxar gràcies, al protagonista d’aquesta minisèrie. La sèrie és força tòpica en el sentit que el protagonista és un crac en lo seu, en aquest cas la creació de perfils psicològics, però com sempre els superiors el tenen menystingut i no li fan cas, però com que és tan bo demostrarà que tenia raó. La sèrie es mou en paral·lel entre 1995 quan va el protagonista va començar a participar en el cas i el 1997 quan el terrorista vol parlar amb el seu captor abans de declarar-se culpable. La sèrie es entretinguda a estones però l’oblides tan bon punt l’has acabat de veure, perquè tan el protagonista com l’antagonista són personatges molt tòpics. La recomanaria només a gent que li encantin les persecucions d’assassins en sèrie.

A la categoria d’actors coneguts trobem que el protagonista de la sèrie es Sam Worthington (el soldat paraplegic protagonista d’Avatar), Chris Noth fa d’agent en cap de l’FBI de la zona de San Francisco (Us sonarà de ser el marit de l’Alicia a The Good Wife), Paul Bettany es l’antagonista (Vision, dels Vengadores).

Manhunt: Unabomber té 8 capítols i un 8,1 al imdb i un 7,4 al filmaffinity.

Nota: 6/10

The Terror és una minisèrie de 10 capítols sobre una exploració britànica de dos vaixells que en el 1845 van intentar travessar l’àrtic buscant un pas navegable entre Atlàntic i Pacífic, però sembla que serà una expedició molt accidentada. The Terror era el nom d’una de les embarcacions, l’altre es deia the Erebus. La sèrie es basa en un llibre de Dan Simmons (famós per la saga de Hyperion), i aquest es basa en una expedició real. El problema amb les expedicions llargues és que els problemes s’acumulen, primer és el fred, després el gel, després la falta de confiança entre la gent, després un os polar, després la mala alimentació, les malalties, i un llarg etcètera, un problema es pot solucionar, dos també, però un problema no és mai un cas aïllat, els problemes desencadenen en problemes nous, i cada vegada són més i més greus, i tots aquests problemes transformen a la gent, i en situacions límit la gent fa coses que no farien normalment. No us sorprendrà saber que l’expedició va ser un fracàs, però per saber com fracassar haureu de veure la sèrie.

The Terror ens porta interpretacions molt sòlides a càrrec d’actors consagrats com ara Ciarán Hinds (Mace Ryder a Joc de trons, Dumbledore a Harry Potter, Cèsar a Roma), Jared Harris (Legasov a Chernobyl, Moriarty a Sherlock Holmes), Tobias Menzies (Príncep Felip a The Crown, Brutus a Roma, Villiers a Casino Royale). Els dos primers són els capitans de cada vaixell, a més Ciarán és el responsable de l’expedició, Tobias és el seu segon d’abord. Us deixo el trailer subtitulat en castellà

Un consell, quan mireu la sèrie abrigueu-vos bé perquè el fred traspassa la pantalla, són 10 capítols plens de gel. La sèrie té una segona temporada que no té res a veure amb la primera, és una història a part, amb una trama i actors diferents que no he vist, va sobre quelcom japonès. Si noteu que la sèrie es veu ben feta i cuidada i que no s’han tallat amb el pressupost és perquè es tracta de la productora dels germans Scott. Els dos primers capítols no són fàcils de seguir, hi ha molts personatges, molta tripulació a bord, i sí que passen coses importants, però no és constant, tingueu una mica de paciència, val la pena conèixer el destí d’aquesta desgraciada tripulació, perquè sempre es més entretingut veure quan tot va malament que no pas quan tot va bé, i més divertit quan els altres ho passen fatal en comptes d’un mateix.

The Terror té un 6,9 al filmaffinity i un 8,0 a l’imdb

Nota: 7/10

Ja sabeu que els meus posts preferits son aquells que no aporten contingut nou, aquells que parlen de casos típics que ja existeixen, per alguna cosa Pons’s Blog es el blog més meta del mon. Avui us porto un recull de les millors sèries que he vist com a mínim una temporada en els últims cinc anys. Si voleu veure els enllaços a les sèries visiteu el CT3338, CT3159, CT2955, CT2748 i CT2539. Potser hauria d’actualitzar la pestanya de sèries, però fa molt que no ho faig i seria molt feina. Entre parèntesis el nombre de temporades que he vist, que si la sèrie es bona coincideix amb el nombre total de temporades emeses. Com a idea, qualsevol sèrie per sobre del 60 es bona idea mirar-la, i qualsevol per sobre del 30 ja l’haurien d’haver vist.

  1. Juego de Tronos (8 temporades)
  2. Downton Abbey (6 temporades)
  3. Chernobyl (1 temporada)
  4. Community (6 temporades)
  5. Sherlock (4 temporades)
  6. Better Call Saul (5 temporades)
  7. The Boys (2 temporades)
  8. Rick & Morty (3 temporades)
  9. The night of (1 temporada)
  10. Black Mirror (5 temporades)
  11. Borgen (3 temporades)
  12. The Good Place (4 temporades)
  13. Fleabag (2 temporades)
  14. Shameless (8 temporades)
  15. Narcos (3 temporades)
  16. Roma Criminal (2 temporades)
  17. Gomorra (4 temporades)
  18. Fargo 2 (1 temporada)
  19. The Good Wife (7 temporades)
  20. Watchmen (1 temporada)
  21. The Bronn (4 temporades)
  22. Death Note (2 temporades)
  23. The Shield (7 temporades)
  24. En terapia (3 temporades)
  25. Fargo 3 (1 temporada)
  26. The Deuce (2 temporades)
  27. Buenos presagios (1 temporada)
  28. The expanse (4 temporades)
  29. Gambito de Dama (1 temporada)
  30. American Crime History 1 (1 temporada)
  31. The Crown (4 temporades)
  32. One Punch man (1 temporada)
  33. Fariña (1 temporada)
  34. After Live (1 temporada)
  35. Atac als titans (3 temporades)
  36. Mr Robot (4 temporades)
  37. ZeroZeroZero (1 temporada)
  38. La casa de papel (4 temporades)
  39. Brooklyn nine-nine (5 temporades)
  40. Bojack Horseman (4 temporades)
  41. Mrs Maisel (3 temporades)
  42. House of cards (5 temporades)
  43. Utopia (2 temporades)
  44. Antidisturbios (1 temporada)
  45. Vikings (6 temporades)
  46. Peaky Blinders (5 temporades)
  47. Lo que hacemos en las sombras (2 temporades)
  48. Louie (5 temporades)
  49. Happy (2 temporades)
  50. Modern Family (9 temporades)
  51. Mythic Quest (1 temporada)
  52. Archer (3 temporades)
  53. Verguenza (2 temporades)
  54. Mira lo que has hecho (2 temporades)
  55. Westworld (2 temporades)
  56. The Witcher (1 temporada)
  57. Star Trek lower decks (1 temporada)
  58. The leftovers (3 temporades)
  59. Narcos Mexico (1 temporada)
  60. Succesion (1 temporada)
  61. Oz (1 temporada)
  62. Stranger Things (1 temporada)
  63. Fringe (5 temporades)
  64. Banshee (1 temporada)
  65. The Young Pope (1 temporada)
  66. Big Little Lies (1 temporada)
  67. Altered Carbon (1 temporada)
  68. Love Death & Robots (1 temporada)
  69. The Umbrella Academy (1 temporada)
  70. Por 13 razones (1 temporada)
  71. Mindhunter (1 temporada)
  72. Bodyguard (1 temporada)
  73. Dark (1 temporada)
  74. John Adams (1 temporada)
  75. El cuento de la criada (1 temporada)
  76. The Killing (1 temporada)
  77. Godless (1 temporada)
  78. Years and years (1 temporada)
  79. Big Bang (11 temporades)
  80. Silicon Valley (1 temporada)
  81. Fargo IV (1 temporada)
  82. Ophan Black (1 temporada)
  83. Patria (1 temporada)
  84. This is us (1 temporada)
  85. The office (1 temporada)
  86. 2 hombres y medio (1 temporada)
  87. Veep (1 temporada)
  88. American Crime History 2 (1 temporada)

Gangs of London és una sèrie a anglesa (oh! Sorpresa) sobre les bandes mafioses (oh! Sorpresa) de la capital britànica. La sèrie arranca quan el capo més important de la ciutat és assassinat per uns mindundis, la pregunta és saber qui ha encarregat l’assassinat, el seu fill remourà tota la ciutat per descobrir el culpable. Són mafiosos britànics, tenen un estil diferent dels americans, podríem dir que s’assemblen més als italians en aquest sentit, són més discrets, prefereixen amagar el seu poder, perquè tothom ja els respecta, però no dubten en fer servir la força quan és necessari. Què diferència aquesta sèrie de mafiosos d’altres sèries i pel·lícules? Doncs primer de tot l’estil britànic, i després la violència crua i salvatge, si us espanta la sang millor no us acosteu a aquesta sèrie, hi ha tota mena de violència, amb armes de foc (si us agraden molt els trets, us encantarà el cinquè capítol), amb armes blanques, sense armes, amb altres tipus d’armes, tortures diverses, violència per tots els gusts. No tot és acció, també hi ha lloc pel thriller, de fet és la part principal, on coneixem les diferents famílies mafioses i les relacions entre elles, els interessos de cada personatge, els secrets que amaguen, capítol a capítol descobrim més i més sobre cadascú. Us deixo amb el trailer que igual que la sèrie està ple d’acció i sang.

Parlem dels actors, la majoria són britànics, i els pocs que no ho són poden passar perfectament com habitants de Londres, jo només he reconegut a Michelle Fairley (Catelyn Stark, que aquí fa de mare del protagonista), a Colm Meaney (Miles O’Brien de Star Trek), Joe Cole (John Shelby de Peaky Blinders, aquí fa de protagonista), finalment, David Bradley (Walder Frey) que fa un cameo en el primer capítol.

La primera temporada de Gangs of London són 9 capítols (de moment no hi ha més temporades). Té un 7,6 al filmaffinity i un 8,1 l’imdb.

Nota: 8/10

Ja he acabat la segona i la tercera temporada de The Deuce, acabant d’aquesta manera la sèrie. Recordareu que vaig parlar de la primera temporada en el CT3366. Han passat dos o tres anys des de la temporada anterior, els negocis sembla que van rodats i sense massa problemes, el bar funciona, la discoteca funciona, el bar també funciona, el saló de massatges bé, les cabines de striptease també, el rodatge de films X va millorant, i el primer capítol d’un germà buscant l’altre per tot arreu és l’excusa perfecta per mostrar-nos com va tot sense ser una excusa forçada. El món del cine X evoluciona, les pel·lícules es fan més complexes, imagineu com eren al principi si dic que guanyen complexitat, més argument, millor direcció, millors títols (Caperuzorra xD) filmació, il·luminació, diàlegs, interpretació, sí, sí, continuo parlant de porno. Per l’altra banda les prostitutes comencen a marxar dels carrers perquè donen mala imatge, i comencen a ficar-se en locals, el problema és que la competència fa saltar friccions entre els diferents promotors, i quan dic promotors em refereixo a les diferents families mafioses italianes que són els que posen la pasta per obrir nous locals, un merder el qual acaben pagant les prostitutes. Finalment tenim la part dels negocis legals, els bars i les discoteques, bé, pot corre una mica de droga pel mig, però res gaire preocupant, se suborna una mica a la policia i aquests fan els ulls grossos. Us poso un altre trailer diferent del que ja vaig posar de la primera temporada, perquè sé que no em veu fer cas i encara no l’heu vist.

Un detall, amb The Deuce passa com amb The Wire, cada temporada té el seu propi opening diferent, la diferència és que han passat molts anys i ja ningú es queda a veure els openings, i més si són llargs. Els protagonistes continuen sent els bessons interpretats per James Franco, un responsable d’una discoteca i responsable en general, i l’altre responsable d’un saló de massatges i  irresponsable en general. Per altra banda Maggie Gyllenhaal es converteix en una autèntica directora de cine X, i sense haver estudiat, només amb moltes ganes, molta feina i moltes idees. L’altre protagonista és el policia Alston, que per ser negre té una progressió bastant bona dins de la policia, suposo que en aquest cas la intel·ligència de la persona preval sobre els prejudicis que puguin tenir els altres. Finalment els proxenetes veuran com s’estan quedant antiquats en aquest món i lluitaran per buscar un sentit a la seva ocupació, però finalment s’adonaran que els temps canvien i s’han de reconvertir. Hi ha molts altres personatges, un gai que munta un bar elegant, una actriu porno que triomfa, uns mafiosos italians, una feminista i molta altra gent. Un fet a tenir en compte durant els anys 80 arriba la sida a Nova York, mal assumpte. Haig de reconèixer que el final de l’últim capítol m’ha emocionat, ja em va passar amb el final de The Wire, doncs a The Deuce passa tres quarts del mateix. A grans trets The Deuce és això, prostitució, porno, discoteques, policia-antivici, mafiosos, és a dir, una bonica i amena classe d’història que va des dels inicis dels anys 70 fins a mitjans dels 80, com el barri de Time Square evoluciona, fins i tot podríem dir que millora.

The Deuce té un 7,7 al filmaffinity i un 8,1 l’imdb.

Nota: 8/10

Sisena i per fi última temporada de Vikings, dic per fi perquè aquesta sèrie s’hauria d’haver acabat amb la quarta temporada o si voleu a la meitat de la cinquena, dic meitat, perquè aquesta sèrie té l’estranya costum de dividir les temporades en dues parts des de la temporada quatre i passar de temporades de 10 capítols a temporades dobles de 20 capítols. Per tant la sèrie té 6 temporades però 93 capítols. La part bona que sigui l’última temporada és que poden anar-se carregant personatges importants sense massa problema, i no ho fan tots de cop al capítol final, millor anar-los repartint al llarg de tota la temporada per tal que cada un tingui el seu moment de dol.

Aquest paràgraf té espoilers, si no en voleu llegir millor salteu-lo i passeu a l’últim. La sisena temporada m’ha deixat moltes qüestions tals com: Quina merda de tàctica militar és atacar un poble nadant des de l’aigua gelada en plena nit? Per què el rus es fa amic de l’Ivar sense conèixer de res i a canvi de res? Tota la trama de la Lagerta és totalment irrellevant, només per omplir, quin sentit té que arribin uns bandolers només s’emportin un parell de cabres, i dies més tard, quan ja està el poble preparat tornin a venir? Per què voler matar al Bjorn quan has guanyat les eleccions i saps que Bjorn respectarà el resultat encara que no li agradi? Per què parlen de traïcions i enganys al mig del poble quan qualsevol els pots sentir? Per què Hvitsärk ha canviat de bàndol set vegades durant la sèrie i encara confien amb ell? Tens el protagonista rodejat d’enemics, el fereixen de mort, però en comptes que qualsevol el remati, prefereixen apartar-se tots i deixar que els seus amics el rescatin, no sabia que la guerra funcionés així. També m’estranya molt veure unes eleccions amb sufragi universal en el segle X. També és estrany que una mare amb una filla petita i un nadó s’embarqui a un viatge per l’Atlàntic en cerca de l’Antàrtida, i que en mig d’una tempesta no li digui a algú “ei, agafa’m la filla que no caigui per la borda que jo tinc feina amb el nadó amb braços”. No entenc com desembarquen la meitat dels vikings de Noruega a Anglaterra i cap anglès dona compte fins que estan al mig del país. No entenc com Kattegat és el poble més canvia-capes del món, de cop fan rei al qual fins fa dos dies era el seu enemic, i no contents amb això al cap de dos dies reben amb els braços oberts el que era el seu enemic més mortal i també el fan el seu líder. Finalment, ni el pitjor comandant de tota la història militar seria capaç de ficar el seu exèrcit en un bosc que no ha explorat.

L’argument de la sèrie ha perdut qualitat, però la producció tècnica ha guanyat, millors plans, escenes d’acció més ben rodades, ambientació més treballada, suposo que el fet que aquesta sisena temporada sigui la que apareix més neu també fa que els paisatges siguin més espectaculars. El canvi no ha sigut de cop, ha sigut progressiu, temporada a temporada la qualitat tècnica ha anat millorant. Un fet que no canvia en la sèrie són les aliances i canvis de bàndol totalment aleatoris, d’un capítol a un altre, un pot passar de presoner a aliat, i d’amic a enemic, sense més. Sempre m’ha desagradat el paper d’Ivar, el trobo infantil i ridícul, però vist el malvat rus que han posat aquesta temporada han aconseguit que Ivar em caigui mig bé. Un dels encerts de la sisena temporada ha sigut la incorporació de Ray Stevenson (Tito Pullo de Roma), és un personatge gris, com la seva barba, que fa suportable l’avorrida aventura d’Ubbe. Resumint, Vikings es una sèrie que va començar bé amb les dues primeres temporades però cada vegada s’ha anat tornant amb arguments més absurds on els personatges actuen sense cap mena de coherència, només buscant la sorpresa i fer el major nombre possible de batalles.

Nota 6ena: 6/10

Nota sèrie: 7/10

The Deuce és una sèrie que aborda la transformació del barri de Time Square des dels 70 fins a mitjans dels 80, centrant-se sobretot en el que passa en el carrer i en els bars. Hi ha quatre motius principals per veure The Deuce, el primer que la productora és la HBO i això vol dir qualitat, el segon motiu és que té un 7,7 al filmaffinity, i això vol dir que la sèrie és bona perquè el filmaffinity no regala la nota com fan altres webs, el tercer motiu és que el creador es David Simon, i això vol dir que és el mateix creador que The Wire, i el quart motiu és que la sèrie va principalment sobre prostitutes, i això vol dir, ja us imagineu què vol dir… A mesura que les lleis sobre la producció pornogràfica es relaxen, algunes prostitutes s’embarcaran a l’emergent món de les pel·lícules X, ens acompanyeu en aquest bonic viatge?

Com a gent coneguda tenim a James Franco que fa dos papers, el del protagonista més o menys assenyat i el del seu germà bessó també protagonista que li agrada massa jugar i fer apostes, suposo que James haurà cobrat doble, els germans s’encarreguen de muntar bars amb èxit, com s’aconsegueix que un bar tingui èxit? Fàcil, contractes a cambreres maques i les fas anar amb roba ajustada, sembla mentida que us hagi d’explicar quelcom tan bàsic… Un actor que ja coneixereu de The Wire és el Frank Sobotka, vull dir a Chris Bauer, aquí fa el paper de cunyat dels bessons. Potser també us sonarà Maggie Gyllenhaal fent de Rachel al Caballero Oscuro, aquí fa de prostiputa (ho sento, havia de fer servir aquesta paraula xD), com la majoria de dones que surten en aquesta sèrie. Per últim tenim a David Krumholtz que feia de protagonista a Numb3rs, i sembla que no ha cuidat gaire la línia, aquí fa director de pel·lícules porno. La resta d’actors no tinc el plaer de conèixer-los, però bàsicament o són prostitutes, o són proxenetes o són policies, ah si, també hi ha un parell de mafiosos italians que són els amos d’uns quants locals del barri.

The Deuce és d’aquelles sèries que es couen a foc lent, d’aquelles sèries que no t’enganxen amb un gir inesperat a l’últim moment del capítol per tal que vulguis veure el següent, simplement és una llarga història explicada per capítols, per tant, la gran majoria de capítols no tenen clímax final, enganxa la història, enganxen els personatges, no pas els recursos narratius barats. Per això els primers capítols poden semblar menys interessants, però a mesura que vas mirant-la veus com la situació dels personatges va canviant, van evolucionant, prenen decisions i s’enfronten a nous reptes, et comences a preocupar per ells. Els que conegueu The Wire i The Sopranos us podeu fer una idea del tipus de sèrie que és, la veritat és que no és un tipus de sèrie del gust de tothom, però a la crítica li sol agradar bastant. De moment he vist els primers 8 capítols que componen la primera temporada, i segurament acabaré veient la sèrie completa que són 17 capítols més.

The Deuce té un 7,7 al Filmaffinity i un 8,1 l’imdb.

Nota 1a: 7/10

 

Recordeu The Crown? Doncs he vist més temporades. Per començar, la reina no es pot ficar en política, perquè no ha estat escollida pel poble, per això per dirigir el país està el primer ministre i el parlament, però la reina sí que té dret a estar informada de tot el que passi al país, i té dret a fer preguntes al primer ministre sobretot el què li sembli oportú, però mai influir, això si, pot posar les cares de desaprovació que vulgui, però el primer ministre es lliure d’actuar com vulgui, sense cap mena de pressió reial. Una segona temporada on la relació de la reina i el seu marit passa per un mal moment, i també és una temporada de barbes i bigotis. Una temporada on la monarquia es renova, s’adapta als nous temps, apareix en televisió! Tot i això, per molt que es renovi la monarquia sempre seguirà amb els seus costums i tradicions arcaiques, és la definició de monarquia. En les sèries sempre surt gent atractiva, per això és la televisió, per veure gent lletja ja tenim la realitat, però la idea és que els actors de The Crown s’assemblin als personatges reals, i s’assemblen més o menys, uns més que d’altres, tampoc és un tema que em preocupi molt, però l’atractiu de la princesa Margarita és espectacular, s’han passat una mica, i no m’estic queixant, però Vanessa Kirby és realment guapa.

Arriba la tercera temporada, i és hora de canvis, hora de canviar tots els actors principals per uns altres més madurs en concordança amb l’edat dels protagonistes en els anys 60 i 70. En primera instància he trobat a faltar als actors anteriors, i tot i que els personatges són els mateixos en part sembla com si estiguessis veient una sèrie diferent. Però hi ha coses que els anys no fan canviar, com ara quan la princesa Margarita fuma, beu i es droga sense parar i fa el que vol, o quan la Corona no ha d’interferir amb els assumptes de govern però interfereix molt. La corona s’enfronta a nous reptes com ara com mostrar la cara preocupada quan hi ha tragèdies, afrontar les retallades en el seu sou quan hi ha crisis, la destitució de Tywin Lannister (aquí fa de cap de les forces armades), el nacionalisme gal·lès, la poca simpatia de la reina cap al seu primogènit, la crisi de la mitjana edat del duc d’Edimburg, etc. Tot i això he trobat la tercera temporada menys interessant que la segona.

Tots els personatges sense excepció són més atractius en la versió The Crown que en la realitat, absolutament tots.

Amb la quarta temporada arriba Margaret Thatcher, per tant tenim a dues dones fermes controlant el Regne Unit. En el primer capítol arriba la mort d’una persona propera de la família, no us diré qui és, només us diré jo trobaré a faltar aquest actor. Però Thatcher no serà l’única dona important incorporada en aquesta temporada, Diana Spencer lluitarà per disputar-se el protagonisme també, dues dones amb personalitats molt diferents, però les dues molt importants pel futur de la corona. La reina segueix a la seva, regnant, molt enfeinada, tan enfeinada que descuida tant els seus fills que ha de demanar un informe sobre ells per saber com són. A mesura que passen les temporades descobrim que tots els matrimonis d’aquesta casa reial són bastant desastrosos, menys el de la reina, és clar. També hi ha capítols insòlits com ara la de la persona que es va colar al dormitori de la reina, quan aquesta és segurament la persona més ben protegida del Regne Unit, si fos ficció diria que no és creïble, però és que va passar de veritat.

Nota 2ona: 7/10
Nota 3era: 6/10
Nota 4rta: 7/10

Patria és una sèrie espanyola sobre dues famílies basques, una d’elles amb una víctima d’ETA i una altra amb un membre d’ETA empresonat. La sèrie es mou entre el moment que ETA declara que abandona la lluita armada i uns vint o vint-cinc anys abans. La sèrie té només vuit capítols, però es fa lenta i repetitiva perquè tot gira al voltant de la mort d’un empresari, hi ha escenes que apareixen repetides o molt semblants en més d’un capítol, flashbacks que ja hem vist només allargats amb alguna imatge o frase extra. A més apareixen tots els tòpics possibles, l’homosexual, el discapacitat, les velles que fan marro i no se suporten, el cura… Els personatges no em cauen bé, perquè tant d’un bàndol com de l’altre son bastant estúpids tots plegats, en especial em venen moltes ganes d’escanyar la dona de cada família, però a part d’elles dues hi ha molts altres personatges tossuts que no volen escoltar als altres i només van a la seva. Els actors tampoc n’hi ha cap que m’hagi captivat, de fet, en concret el fill de l’assassinat és el que he trobat que actua pitjor. Digueu-me morbós, però la part més interessant de tota la sèrie han sigut les tortures als presos d’ETA per part de la Guàrdia Civil, encara que si haig de ser sincer, tampoc no han sigut gaire originals, no han fet res que no m’imagines. Per sort només són 8 capítols i la sèrie queda tancada, cosa que jo hauria resumit en quatre o cinc capítols màxim. Ara bé, sembla que soc l’únic a qui li ha agradat poc perquè en general la gent i la crítica la puntuen bé.

Us presento a les dues velles amargades que amargaran la vida a tothom del seu voltant.

Patria té un 7,8 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota: 5/10

Utopia és una sèrie (molt) britànica del 2013, ho dic només començar per tal que no us confongueu amb el remake que ha fet EUA just l’any passat. La sèrie és una curiosa barreja entre thriller, misteri i comèdia negra. Cinc persones es coneixen en un fòrum d’internet parlant d’una novel·la gràfica, la qual sembla vaticinar alguns desastres que van succeint, una banda de pirats pensareu, no? Potser canvieu d’opinió quan una organització secreta comença a perseguir a aquests nois. Per altra banda, l’ajudant del ministre de sanitat del Regne Unit és coaccionat per tal que compri moltes dosis d’una vacuna russa contra un virus que de moment sembla que no té gaire recorregut. La sèrie arranca forta, en el primer capítol moren unes quantes persones, i en torturen una altra, amb un mètode força creatiu, però efectiu, diguem que he après un parell de coses noves. De fet aviso que la sèrie és bastant violenta, un parell de morts per capítol és el mínim, no es pot fer una conspiració com cal si no mor molta gent, i si moren assassinats a sang freda a mans de psicòpates molt millor. Voleu un exemple de conspiració que es descobreix al llarg de la sèrie? La SARS no va existir, tan sols van ser casos d’afectacions respiratòries variades sense cap relació. Per això dic que aquesta sèrie farà les delícies dels conspiranoics, i més dels que sospitin de la procedència de la Covid-19.

Com a actors coneguts per mi només un Nathan Stewart-Jarrett, que coneixia de Misfits. A mesura que els capítols avancen anirem descobrint qui és aquesta organització, perquè persegueix als nois, i qui és l’autor de la novel·la gràfica Utopia, la qual té una segona part no publicada. Si us agraden les sèries de conspiracions amb misteri i humor negre aquesta és la vostra sèrie, i si no us agraden, em sap greu perquè us perdreu una entretinguda sèrie original. Ara bé, a mesura que els capítols avancen la trama es complica, i els personatges comencen a fer canvis de bàndol bastant increïbles. No us enganyaré, el millor capítol de tota la sèrie és el primer, amb això no vull dir que la resta de capítols no siguin bons, però la sèrie comença tan forta que és impossible que aguanti el ritme, és veritat que sempre és més fàcil arrencar bé i crear expectatives altes que no pas resoldre bé la trama i oferir un bon final. El segon millor capítol de la sèrie és el primer de la segona temporada, on ens expliquen clarament el passat per entendre perfectament com hem arribat en el present on ens trobem. Per tal que us feu una idea de com és Utopia, podríem dir que és una barreja entre Misfits i Black Mirror. A Utopia els personatges que es mouen arrossegats per unes circumstàncies que els superen i van improvisant sobre la marxa, i la veritat és que els hi surt bastant bé. Aviso que Utopia és una sèrie cancel·lada, però tampoc l’afecta molt, vull dir que el final queda obert, però l’espectador pot interpretar com la història conclou, i vista que la primera temporada és lleugerament millor que la segona ja em sembla bé que s’acabi aquí abans de fer-se repetitius, com a curiositat la versió dels EUA ha estat cancel·lada també. Un consell final, si algú us pregunta on està Jessica Hyde, millor dir que no sabeu qui és.

Utopia té 12 capítols repartits entre 2 temporades. Té un 7,6 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 7/10

Avui toca parlar de la quarta temporada de Fargo, la qual comença com sempre dient que es basa en fets reals (Ha!). Aquest cop ens situem a Missouri, en els anys 50. Primer arriben els jueus i després els irlandesos, i finalment els qui controlen “els negocis” són els mafiosos italians, però arriben els negres, o si ho preferiu els afroamericans. Dues bandes que es toleren, però es vigilen de prop, en mig de tot això, dues atracadores es fugaran de la presó, sumeu-li la policia corrupta, un Marshall, i una infermera que no cuida gens bé als seus pacients. Us poso el trailer per tal que mireu quina pinta té tot plegat

Com a actors coneguts per mi són tres aquesta temporada, l’actor de papers còmics Chris Rock, i que per general no em cau massa bé, aquí fa un paper correcte, Jessie Buckley, que l’havia vist fent de científica nuclear a Chernobyl i aquí fa d’infermera assassina, i finalment el més conegut per mi, Salvatore Esposito més conegut com a Gennaro Savastano de Gomorra, el problema amb aquest actor és que a Gomorra tothom té només dues emocions, o enfadat o seriós, i Fargo funciona diferent, els personatges són més excèntrics i fan cares estranyes, i no li queda gens bé en aquest home, sembla que faci el pallasso i no me’l crec. Sense dubte aquesta ha estat per mi la temporada més fluixa de Fargo, no hi ha cap malvat carismàtic, ni cap bo carismàtic, ni ningú amb gaire carisma, simplement és una guerra de bandes mafioses amb uns quants elements extres pel mig per fer la història més original, però res que atrapi massa l’atenció de l’espectador. De fet, he trobat la temporada bastant lenta, de fet, fins i tot hi ha un capítol que de tan lent és en blanc i negre. Tot i això hi ha una cosa que no canvia amb Fargo, i és que en acabar la temporada, la població de la ciutat s’acaba reduint considerablement, els que més surten beneficiats són les funeràries, morts de tota mena, per negocis, per venjança, morts previsibles, morts inesperades, morts absurdes. Com les temporades de Fargo són històries totalment independents us recomano que mireu totes les temporades de la sèrie llevat d’aquesta.

La quarta temporada de Fargo té un 7 al filmaffinity i un 7,6 al imdb

Nota 4a: 5/10

Llista de les temporades de les series que he vist aquest 2020 ordenades de millor a pitjor. A la nomenclatura habitual (T1=Temporada 1, END=Sèrie acabada, GIVE UP=Sèrie abandonada), afegeixo el tag [Mini] que significa mini-sèrie.

  1. Cosmos: Otros mundos [T2]
  2. Better Call Saul [T5]
  3. Mr Robot [T4-END]
  4. The Boys (No té CT) [T2]
  5. Watchmen [Mini]
  6. Fleabag [T1-T2-END]
  7. The Good Place [T4-END]
  8. Shameless [T2-T8]
  9. The Crown [T1-T2]
  10. ZeroZeroZero [Mini]
  11. Mrs Maisel [T1-T3]
  12. Antidisturbios [Mini]
  13. Lo que hacemos en las sombras [T1-T2]
  14. La casa de papel [T3-T4]
  15. Mythic Quest [T1]
  16. Shameless [T1]
  17. The Witcher [T1]
  18. The Expanse [T4]
  19. Brooklyn Nine-Nine [T1-T3]
  20. Peaky Blinders [T5]
  21. Star Trek: Lower Decks [T1]
  22. Altered Carbon [T1-GIVE UP]
  23. Succession [T1-GIVE UP]
  24. Dark [T1-GIVE UP]
  25. McMillions [Mini]
  26. Tiger King [Mini]
  27. This is us [T1-GIVE UP]
  28. Veep [T1-GIVE UP]

Us enllaço les sèries del 2019 per si teniu curiositat. En el 2019 vaig veure 35 temporades, mentre que en el 2020 n’han caigut 41. També es veritat que aquest any he mirat més mini-series que acostumen a tenir pocs capítols, i en general, encara que siguin sèries normals la tendència global a es a escurçar les temporades, recordeu quan les temporades eren de 24 capítols? Doncs avui en dia lo habitual es que no passin de 10. La primera posició de Cosmos estava cantada pràcticament abans de veure la temporada, a part d’aquest documental cada vegada estic més satisfet amb Saul Goodman, moltes ganes de veure la sisena i última temporada, molt satisfet també del final de Mr Robot i continuo enganxat a The Boys. Destacar també que tres comèdies s’han emportat molt bona valoració i no es habitual en el gènere, felicitats a Fleabag, The Good Place i Shameless per la seva originalitat i humor. Watchmen s’emporta el premi revelació com a la sèrie que arriba discretament i sense fer massa soroll i no esperava que estigués tant bé malgrat que el final no es massa satisfactori.

Gambito de Dama, la sèrie de Netflix que s’ha posat de moda fa unes setmanes, pocs sereu els que no n’hàgiu sentit a parlar. En els anys 50 Beth és una nena de nou anys que perd la seva mare en un accident de trànsit, la posen en un orfenat i allà aprèn a jugar escacs i resulta que li va molt bé, molt molt bé, llàstima que gràcies al pèssim sistema sanitari del seu orfenat també es torna addicte als tranquil·litzants, nens les drogues són dolentes, és un consell de Pons’s Blog. Però no serà el seu únic problema, perquè una sèrie agradi sembla que hi ha d’haver molt drama, i si la noia és forta i és capaç de sobreposar-se a totes les adversitats la sèrie es converteix en un èxit. Quan finalment l’adopten, diguem que no ho fa un matrimoni idíl·lic, i llavors, per descomptat, a l’institut li fan bullin, drama, drama, drama. La noia no és autista, però no és normal del tot, li falta una mica de dots socials, tot i que suposo que créixer en un orfenat no deu ajudar, però sembla que per ser un geni dels escacs cal que siguis mig boig com a mínim, tòpics everywhere.

El primer capítol serveix per conèixer la protagonista, però com que és una nena de nou anys una mica repel·lent no cau massa bé, però quan creix la cosa millora una mica, perquè la noia continua sent una mica repel·lent i prepotent, però no passa res perquè els altres jugadors d’escacs ho són encara més, no em pensava pas que aquest món estigués tan ple de gent imbècil, pensava que eren més tranquils, però ja veig que allà on hi hagi competició de qualsevol mena, apareix el mal rotllo. La gent està cansada de veure homes llests com a protagonistes de sèries, tocava fer una sèrie amb una dona intel·ligent, i aquesta és, a més és perfecte perquè “lluita” contra els russos, els enemics de tota la vida, guerra freda també sobre el tauler d’escacs, ui quina por els roigs, que venen els comunistes! La sèrie es basa en un llibre Walter Tevis, i aquest es basa en… res, és ficció, no va existir ningú semblant a Beth Harmon, de fet cap dels jugadors que passen per la sèrie van existir realment, suposo per evitar ferir cap sensibilitat. La sèrie em recorda en part a la Meravellosa senyora Maisel, segurament perquè la protagonista és una noia jove, i també perquè passa en la mateixa època, els fantàstics anys seixanta, on als EUA tot era brillant i amb tons pastel, i tot el món semblava fet a l’estil Barbie. No només l’ambientació està cuidada, també el vestuari, mostra d’això és que llevat del primer capítol la protagonista porta una mitja d’un centenar de modelets diferents cada capítol. Com a curiositat l’actriu protagonista és només 9 anys més jove que l’actriu que fa de mare adoptiva, vosaltres adoptaríeu com a fill algú 9 anys més jove? En fi, us deixo amb el trailer de la sèrie

El director i guionista es Scott Frank, potser us sonarà perquè és el creador de Godless, una sèrie plena de dones fortes, casualitat? No ho crec pas. La sèrie m’agrada perquè tot i anar d’un tema lent, què hi pot haver més lent que una partida d’escacs? Es mou àgilment perquè realment no perden el temps ensenyant molts minuts d’una mateixa partida, els protagonistes són els humans, no pas les peces, sobretot la jove Anya Taylor-Joy, puntal absolut de la sèrie, si em pregunteu qui més surt us diré que no m’hi he fixat perquè tots queden eclipsats per ella, és possible que hagi vist de passada el fill de Liam Nesson a Love Actually, el qual no ha parat de créixer des de llavors. Últimament més que sèries estic veient mini-series, això vol dir una temporada curta (7 capítols) i història explicada, no calen continuacions absurdes, mostra d’això ZeroZeroZero, Antidisturbios, Watchmen. Per descomptat no cal saber res d’escacs per gaudir plenament de la sèrie, perquè qui coi està interessat en els escacs en aquest país? Quatre freaks, no us preocupeu, podeu ser gent normal que li agraden coses normals, com ara el futbol i alhora gaudir de la progressió meteòrica d’aquesta jove escaquista.

Gambito de dama té un 7,8 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb.

Nota: 7/10

ZeroZeroZero és una sèrie sobre el tràfic de drogues, sí, una altra, i què aporta aquesta que no hàgim vist ja en altres sèries o pel·lícules sobre el tema? Doncs una visió completa de tot el sistema, des dels productors de la cocaïna, en aquest cas mexicans, fins a la distribució, en aquest cas la màfia calabresa, passant pels transportistes, perquè quan parles de quantitats importants de droga no és factible amagar-la en el recte de cap mula, has d’agafar un portacontenidors i omplir-lo de qualsevol mercaderia com a excusa per omplir una bona part de les caixes amb droga. A més són tres situacions molt diferents, per una banda Mèxic, on la policia directament fa servir tropes de l’exercit per competir amb l’escalada armamentística dels narcos. Llavors està el tema dels clans mafiosos de la Itàlia on mai et pots fiar de ningú, i tothom es traeix per qualsevol excusa com ara els calés, la família, el respecte, o els espaguetis de la mama. Finalment els transportistes, que són dels EUA, però hauran de fer de pont entre els productors i els distribuïdors, una feina ben pagada però plena de riscs. En el fons son com tres sèries en una, perquè cada part es bastant independent de l’altre, si que en algun moment puntual interacciona una part amb l’altre, però en el fons ens ho podem prendre com tres històries de 2 hores de durada cada una, que al final s’ajunten.

Si em feu escollir quina es la part que més m’agrada ho tindria difícil, però potser la dels italians, m’agraden les històries de mafiosos, una debilitat personal, i la part que menys m’ha agradat potser la del transport, es la que he trobat menys versemblant amb les casualitats que té. Però de cada part aprenem coses interessants, de Mèxic aprenem que allà la vida no val res i la gent li costa poc apuntar-se a una organització paramilitar per ficar-se en una lluita armada contra qualsevol banda rival. Dels mafiosos aprenem les seva vida rural, les seves costums, i la seva lleialtat a la família fins que els negocis prevalen. Dels transportistes aprenem que no hi ha problema que no es pugui solucionar subornant a la gent. En comptes de posar una foto amb els protagonistes de la sèrie millor us deixo amb el trailer

La sèrie es basa en un llibre de Roberto Saviano, que es basi en un llibre no es garantia de res perquè també hi ha llibres dolents, però aquest no crec que sigui el cas perquè la sèrie ha quedat bastant lluïda, el nom de l’escriptor potser us sona perquè es el mateix que Gomorra. En l’apartat d’actors només en conec un, ja que molts d’ells són italians, i molts altres són mexicans, llavors només em queda que conec a Gabriel Byrne, un home que en general interpreta papers calmats i reflexius (En Teràpia), i que quan apareix per pantalla em transmet tranquil·litat, és algú amb qui podria confiar perfectament. Una tret característic de la sèrie es que ens ensenyen una situació sorprenent i llavors fan un flasback per mostrant-se com s’ha arribat a aquella situació, s’ha de reconèixer que es una tàctica força bona per cridar l’atenció de l’espectador.

ZeroZeroZero es una mini-sèrie de 8 capítols puntuada amb un 7,4 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota: 7/10