Archive for the ‘TV’ Category

This is us segueix la vida d’uns bessons (noi i noia) més un germà adoptat de la mateixa edat, la sèrie es mou entre el present, quan els “nens” tenen 36 anys, i el passat, quan els nens eren nens, durant varies etapes de la seva infància. Els pares son Jack i Rebecca Pearson, Kevin es el fill que es actor, Kate es la seva germana i mànager, i que té problemes de obesitat, i finalment Randall el germà que s’ha casat i ha muntat la seva pròpia família. Parlaré una mica més dels personatges perquè es de la única cosa que va aquesta sèrie. En Randall es ridículament bona persona, malgrat les seves queixes constants es sacrificarà el què faci falta pel benestar de qualsevol i també es un superdotat. Kevin es bastant més egoista que el seu germà i bastant més tonto, i la única cosa que li preocupa a part de la seva carrera es la seva germana, de la qual es totalment dependent. La vida de Kate es un drama-comèdia constant relacionada amb el problema del seu pes, de fet el únic que té destacable el personatge de Kate son els seus problemes de pes, totes les seves trames giren sempre al voltant d’aquest tema, tant de la Kate adulta com la Kate nena, sona estrany dir-ho però Kate es un personatge totalment pla. El pare, Jack, te problemes amb l’alcohol, però com que estima els seus fills i a la seva dona per sobre de qualsevol cosa ho acaba solucionant, ho veieu com tothom es bo? Rebecca ja es bona des de sempre, no fa falta que solucioni res, fins hi tot té el síndrome de creure que no es prou bona mare. Fins hi tot el pare biològic de Randall que representa que es un drogoaddicte es una persona ridículament bona que s’interessa pels seus nets que no havia conegut, tothom es un tros de pa en aquesta sèrie.

He abandonat la sèrie després d’haver vist 9 capítols, penso que si amb 9 capítols no he arribat a empastissar amb cap personatge, no crec que valgui la pena seguir-ho intentant. Aquesta sèrie es massa ensucrada per mi, els personatges tenen problemes, per suposat, per això es un drama, però sempre aconsegueixen superar les seves dificultat perquè s’estimen, l’amor tot ho pot, permeteu-m’he que vomiti una mica. Tots els finals de capítol son iguals, música suau i tendre, la veu d’algun personatge que reflexiona, lliçó moral, m’he equivocat, no tornarà a passar, bla bla bla, petons, abraçades, molts moments en família, glucèmia disparada. I el pitjor de fot, fan servir el mateix actor per algú de 29 anys i per algú de 65 anys, parlo del cas de la Rebeca i el Miguel, que coi els hi costava agafar actors que tinguessin una mínima retirada? Son 36 anys de diferència! L’actriu es del 84 i fa de mare d’un home nascut al 76! I sense efectes especials ni res, una mica de maquillatge i una perruca, sense comentaris, i amb el pare d’en Randall i el Miguel fan el mateix. Només cal que mireu el tràiler del primer capítol (subtítols en espanyol) per veure el to de la sèrie, veureu un munt de situacions tristes condensades, però que en el fons tampoc son tant terribles si tens una família que et dona suport, apa, a gaudir del drama amanit amb lleugers tocs d’humor.

This is us té 7,7 un al filmaffinity i un 8,7 al imdb. La primera temporada té 18 capítols de 40 minuts de durada, les altres tres temporades també. La sèrie no està acabada.

Nota: 4/10

Cada vegada m’agrada més Better Call Saul, potser que sigui perquè cada temporada supera a l’anterior, perquè cada nova temporada té més personatges de Breaking Bad, potser perquè cada temporada es més Saul Goodman i menys Jimmy Mcgill, potser perquè les trames es posen més interessants, amb més narcos, amb més escenes tenses, amb més perill. Encara que saps que hi ha personatges intocables que no els hi pot passar res (la sèrie es una preqüela i per tant segons qui no pot morir), la sèrie conté suficients personatges importants no vists a Breaking Bad com perquè pateixis per ells.

Lalo Salamanca es un autèntic home de negocis

Saps que una sèrie es bona quan el antagonista es bo, perquè el protagonista ha d’estar a l’alçada per enfrontar-se a ell en igualtat de condicions, i el paper de Lalo Salamanca (que ja sortia en la temporada quarta) es molt bo, tampoc em puc queixar de Nacho Varga, ni dels ja habituals Gus Fring, Mike, Kim (què passarà amb ella?) i sobretot el propi Saul. Es en aquesta cinquena temporada ja han aconseguit integrar completament les dos trames de la sèrie, la d’en Saul i la dels narcos, que en temporades anteriors anaven més en paral·lel. Resumint, la cinquena de Better Call Saul es la millor temporada de qualsevol sèrie que he vist aquest any. Ara ja només ens falta la sisena i última per deixar la història tancada i llesta perquè cronològicament Breaking Bad agafi el relleu.

Better Call Saul té un 8,7 al imdb i un 7,6 al filmaffinity

Nota 5ena: 8/10

The Crown comença al 1947 i comença forta, amb un casament en el primer capítol i una defunció en el segon, els que conegueu la història de la família real britànica ja sabreu qui son els protagonistes de cada esdeveniment, els altres podeu consultar la wikipedia com ha fet un servidor que fins ara vivia totalment allunyat d’aquest mon. Un altre fet interessant es la boira del desembre del 52, desconeixia aquesta crisis, la temporada ofereix altres fets històrics, com ara la “modernitzada” coronació, l’afer romàntic incorrecte de la princesa Margarida o Felip d’Edimburgo sent una mica massa actiu pel gust de la corona.

Parlem dels actors. Jared Harris, en Legasov de Chernobyl es el rei George VI, pare de Isabel II. John Lithgow (Cosas de Marcianos i el millor antagonista de Dexter) es Winston Churchill, i per mi el millor actor de tota la primera temporada, i per això el capítol 9 es el meu capítol preferit. Harry Hadden-Paton es el secreatri d’Isabel II que ja està acostumat a tractar amb gent important perquè havia sigut un marquès a Downton Abbey, finalment Stannis Baratheon (Stephen Dillane) serà l’encarregat de pintar el quadre de Churchill. Ah si, la protagonista, Claire Foy es Isabel II i ja la coneixia de… res, però com més capítols passen més m’agrada el seu paper.

Òstia com pesa la fucking corona!


La sèrie es bastant sòbria i freda, molt al estil britànic, la corona queda bé sempre, i el govern pràcticament també, Isabel II continua sent la reina o sigui que no hi ha lloc per frivolitats, si forcem una mica la situació el primer ministre pot equivocar-se, altres membres del govern també, fins hi tot el personal de la casa reial es pot equivocar, o directament la família reial pot tenir algun comportament lleugerament incorrecte, com per exemple Margarida o Felip, però qui sota cap circumstància pot quedar malament es la reina. Netflix no té problemes en deixar-se la pasta recreant sales de palaus, castells i catedrals, cotxes d’època, carruatges i cavalls, a part de tot el vestuari que porta la noblesa que no ha de ser pas barat, suma-li tots els viatges pels països de la Commonwealth i el munt d’extres que necessites i no et surt una producció al abast de qualsevol butxaca. Resumint, una sèrie molt correcte, molt treballada, ben interpretada, molta majestuositat però poques sorpreses, aposten sobre segur sense arriscar massa, no es qüestió de faltar massa a la veritat, i més quan el creador Peter Morgan deu tenir un parell d’agents del MI5 apuntant-lo constantment.

The Crown té un 7,7 al filmaffnity i un 8,7 al imdb

Nota: 7/10

Veep es una comèdia sobre la vida de la vicepresidenta dels EEUU. Innocent de mi pensava que seria com The West Wing però amb més bromes, i no, no hi ha res igualable a l’Ala Oest, el únic que té en comú serien els diàlegs a velocitat augmentada. La vida de la vicepresidenta i els seus incompetents ajudants no es gaire divertida, els problemes polítics que tenen em semblen bastant irrellevants, ja que un vicepresident realment no té cap feina destacable a fer mentre el president estigui viu, o sigui que es dedica a fer visites turístiques i posar en marxa programes governamentals secundaris. Sembla que es una sèrie que agrada més a la crítica que a la gent ja que s’ha emportat un parell de vegades l’Emmy a la millor comèdia, i la protagonista, Julia Louis-Dreyfus s’ha emporta cinc vegades l’Emmy a la millor actriu de comèdia. Només he vist la primera temporada que té 8 capítols (les següents 6 següents en tenen 10 excepte la setena que en té 7), però ja he vist suficient com per saber que no vull continuar mirant la sèrie.

Us presento els personatges principals:

  • Julia Louis-Dreyfus com la vicepresidenta Selina Meyer. Ex senadora i candidata presidencial, Selina no se sent còmoda en el seu lloc de segona al comandament. La seva relació amb el president és tensa, i moltes vegades el paper de Selina queda relegat en les decisions polítiques. És divorciada i té una filla.
  • Anna Chlumsky com Amy Brookheimer, la cap de gabinet de la vicepresidenta. Amy sacrifica constantment la seva reputació per salvaguardar la credibilitat política de Selina.
  • Tony Hale com Gary Walsh, el lleial ajudant personal de la vicepresidenta. Gary s’encarrega de donar-li detalls sobre les persones amb les que es troba i resoldre fins als mínims problemes quotidians.
  • Matt Walsh com Mike McLintock, director de comunicacions de la vicepresidència, que no es mostra molt compromès amb el seu treball.
  • Reid Scott com Dan Egan, sotsdirector de comunicació i la més recent adquisició de l’oficina. Ambiciós i orgullós, s’esforça per augmentar la seva xarxa de contactes per avançar en la seva carrera professional.
  • Sufe Bradshaw com Sue Wilson, secretària i recepcionista de la vicepresidència.
  • Timothy Simons com Jonah Ryan, el contacte entre l’oficina de president i la vicepresidència. Generalment no és benvingut entre el personal de Selina, que solen burlar-se d’ell.

Veep té un 7,0 al filmaffinity i un 8,3 al imdb

Nota 1a: 4/10

Fa poc us vaig parlar de Shameless en el CT3203, però he seguit mirant més temporades de la sèrie (tres temporades més) i tenia ganes de tornar-vos-en a parlar. Es una comèdia, però també es un drama, i no un pas una mica de drama, es drama bastant dur, i encara ho fa més dur el fet que no li costa res fer broma sobre temes molt seriosos, com per exemple la eutanàsia, el suïcidi o fins hi tot algun assassinat a sang freda. També hi ha personatges importants que tenen problemes amb l’alcohol, però no en pla “mira quina gràcia, s’emborratxa i fa tonteries” no, no, problemes d’alcoholisme seriosos que faran que el personatge no tingui mai calers perquè se’ls gasta en alcohol i altres drogues. Shameless va sobre persones horribles, molt horribles, especialment el pare de família, el qual no dubta en mentir, estafar, enganyar, denunciar als seus amics i a la pròpia família, però penseu que després d’haver-ho fet s’enterneix i es sent culpable, demana perdó i arregla la situació? No, això ho faria una sèrie normal, aquí no, aquí en un capítol es comporta com un malparit egoista i en el capítol següent encara supera el limit anterior. Com es normal, els seus fills cada vegada passaran més d’ell, fins hi tot els que en principi se l’estimaven una mica. Shameless es un exemple de com no s’hauria de comportar la gent, de com en comptes de parlar les coses en família la gent prefereix actuar pel seu compte i no importa que els altres surtin perjudicats si un mateix pot treure benefici personal. La família sempre està en problemes, però no problemes familiars dels que fan gràcia, no, autèntics problemes familiars com la mort de familiars propers, problemes de bipolaritat, depressió, etc. Es horrible, i per això es impossible deixar de mirar la sèrie, perquè un vol veure com solucionaran els problemes, que bàsicament es a crits uns amb els altres. De debò que a la sèrie no li falta de res, de res negatiu em refereixo, també hi ha incomodes estances a presó, suplantació d’indemnitat, immigració il·legal, explotació infantil, pederàstia, exhibicionistes, coacció sexual, pallisses a menors, tràfic d’òrgans, robatori de cadàvers, qualsevol cosa inadequada que us podeu imaginar apareix a Shameless, i el pitjor de tot es que les coses que no us podeu imaginar també hi ha apareixen. Mica en mica Shameless ha anat evolucionant, cada vegada es menys comèdia i més drama, potser ho haureu notat per la interminable llista anterior de temes degradables, o potser algú de vosaltres ha rigut amb el tràfic d’òrgans?

Són una família adorable

De moment estic mirant la temporada cinc i continuo amb ganes de seguir fins la temporada deu (si, la sèrie es llarga, té 126 capítols), realment em preocupo pels membres d’aquesta família disfuncional, bé, disfuncional es queda curt, vull dir família caòtica, apocalíptica,… En fi, no passa res quan les desgràcies passen als altres i no a tu o a algú que coneixes, les desgràcies sempre son més morboses de seguir que no pas les coses bones, les coses bones fan enveja, les desgràcies provoquen alleugeriment, “Puc passar per un mal moment però mai estaré ni la meitat de fotut que els desgraciats de Shameless”, per això estic miro Shameless. I vosaltres hauríeu de fer el mateix. Shameless té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota Temporades dos a quatre: 7/10

Brooklyn Nine-Nine, Brooklyn Noranta-nou pels no anglesos, Brooklyn 99 pels de números, es una comèdia de 25 minuts per capítol amb 22 capítols per temporada (de fet només la primera temporada té 22 capítols, les altres temporades tenen un nombre variat de capítols). Va sobre els detectius de la comissaria 99 de Nova York, si endevineu a quin districte està la comissaria ja estaríeu capacitats per ser un detectiu allà. Normalment cada capítol es un cas, van per feina, i la sèrie girà totalment al voltant dels seus personatges que son:

  • Jake Peralta: El policia graciós però que es espavilat, el Carey Mahoney de Loca Academia de Policia perquè ens entenguem.
  • Rosa Diaz: La policia dura i misteriosa
  • Terry Jeffords: Es un policia gros i musculós (es Terry Crews) però que té un trauma amb el treball de camp
  • Amy Santiago: La policia aplicada i treballadora que li encanta fer la pilota al seu cap.
  • Charles Boyle: El policia bona persona que es sapastre.
  • Raymond Holt: El capità sempre seriós e inexpressiu de la comissaria.
  • Gina Linetti: La administrativa ajudant del capità que tot i treballar en una comissaria no es massa la ètica ni segueix gaire les normes
  • Hitchcock: Un inútil
  • Scully: Un altre inútil


Tots els personatges tenen el seu què, però per mi Peralta i Holt solen tenir les millors escenes. Segurament les sèries de policies son el gènere més explotat en les sèries, però que sigui en format comèdia no es tan típic. Es una comèdia senzilla que barreja acudits visuals i verbals, res gaire complicat de seguir, una sèrie per a tota la família. Son policies poc seriosos però que sempre acaben complint i resolent els casos, potser no segueixen les normes però mai hi ha danys col·laterals humans, comèdia blanca, tot i així es entretinguda.

De moment només he vist la primera temporada, però Brooklyn Nine-Nine té 7 temporades, té un 7,1 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota 1a: 6/10

Tiger King es una sèrie documental de Netflix que no hauria mirat si no fos perquè te la recomanen a tot arreu. La sèrie va bàsicament sobre tres persones que tenen zoos amb grans felins, com us podeu imaginar algú que pensa que es bona idea tenir un zoo privat amb grans felins no es una persona normal, i aquesta gent especial es rodeja d’altra gent especial. Per si els tigres i aquests personatges sonats no son suficient al·licient per la sèrie també us puc avançar que hi han accidents, demandes, judicis, un cas de desaparició, un més que possible homicidi i alguna cosa més. Clarament el que es fa anomenar Joe Exotic es el més sonat de tots tres, però els altres son igual o més perillosos, hi ha la dona que es ven com a defensora dels grans felins i en realitat… L’altra que més que treballadors en el seu zoo té un harem de dones, es com una espècie de secta amb tigres, i Joe Exotic que directament es rodeja de delinqüents, no cal ser subtil, es el que son, i ell el primer, a banda del tema dels animals, ho dic per la seva afició a cantar música country, per què tots els pallussos del mig oest dels EEUU els hi agrada el country?

En teoria la sèrie té 7 capítols, però en la practica existeix un vuitè capítol que han creat per allargar la tirada de la sèrie, que jo no he vist perquè m’han dit que es prescindible. Les càmeres t’ensenyen la part bonica de tot això, que son els preciosos cadells de tigre que son com gatets i súper adorables, i tens ganes d’acariciar, però el que no ensenya es que passa desprès quan aquests petits creixen i deixen de ser adorables per convertir-se en depredadors perillosos molt cars de mantenir. Crec que les sèries documentals no son per mi, crec que prefereixo una planificada i guionitzada sèrie de tota la vida, la gent real fa masses ximpleries com per semblar-me convincents, he acabat odiant a totes les persones d’aquest documental, cap es salva, tots son horribles, si us plau deixeu els animals salvatges en llibertat.

Tiger King té un 6,4 al filmaffinity i un 7,6 al imdb.

Nota: 5/10

Mythic Quest es una comèdia de 9 capítols de 25 minuts per capítol on es veu el dia a dia d’una empresa que té un videojoc de rol massiu. Es pot comparar amb Silicon Valley, diria que Mythic Quest té millor humor però no es tan crítica amb les situacions, ni es tan exagerada amb els personatges, personalment prefereixo Mythic Quest. Els personatges principals són tòpics amb potes us els presento:

  • Ian: El creador del joc que es creu un geni gurú superior a tothom i fa el què li dona la gana sense tenir en compte la resta.
  • David: Es el productor executiu que intenta que tothom treballi en equip però no ho aconsegueix, intenta aconsellar sobre temes que no té ni idea.
  • Poppy: Es la directora de desenvolupament del joc, sap fer bé la seva feina, però quan intenta sortir del seu camp falla com tothom.
  • Brad: Es la part financera de l’equip, per ell tot ha d’estar enfocat als beneficis. L’actor es l’Abed de Community.
  • C.W: Es un escriptor, una vella glòria de la literatura fantàstica que fa de guionista del joc, per dir-ho finament direm que les seves idees han quedat bastant desfasades.
  • Jo: En principi es l’ajudant de David però s’acostarà més al Ian. Es una psicòpata sense cap sentit moral.
  • Rachel & Dana: Son dues frikis adolescents que testegen el joc.

Hi ha capítols millors que d’altres. El pilot està prou bé per conèixer els personatges, la empresa i sobretot la Pala. El segon sobre el Casino es dels fluixets. Per contra el capítol tercer dels Nazis es dels meus preferits, quan es fa humor bordejant temes delicats es quan millor m’ho passo. El quart capítol té dos parts, la de convenció que es més fluixa, però l’altra part sobre el complicat que es treballar en el mon professional dels videojocs per una dona es molt divertida perquè es cert. El cinquè capítol es el més seriós i diferent de tots, va sobre ser fidel a una idea original per sobre del què diuen els estudis de mercat, es el capítol més ben valorat per la crítica i els espectadors, penso que el capítol es bo observat individualment, però desentona amb el to de la sèrie. El sisè es un capítol sobre la competència i poca cosa més, fluixet. Aprofiten que en el setè capítol ja sentim certa empatia per alguns personatges per tal de crear una situació tensa que funciona bastant bé, una cosa semblant passa en els dos últims capítols on l’argument de la sèrie cobra pres en funció de la broma i d’aquesta manera la temporada conclou deixant empremta. Potser no es mereix la nota que li poso, segurament no, perquè no es gens realista sobre com funciona realment una empresa de videojocs, però com a mínim es una sèrie que parla de videojocs, i no hi ha gaires sèries d’aquesta temàtica, o sigui que entre això i que es mínimament divertida a mi m’ha agradat.

Mythic Quest té un 6,6 al filmaffinity i un 7,5 al imdb.

Nota: 7/10

Avui us parlo de la tercera i la quarta temporada de la casa de papel , bé, Money Heist, perquè l’ha comprat Netflix i en anglès tot es ven millor. Si la segona temporada ja va tancar totalment l’arc argumental (no hem feu parlar del final que no vull fer espoilers ni tampoc em vull recordar de la mare dels guionistes), per què ens ofereixen una tercera temporada? Per què no fan una sèrie nova? Doncs perquè volen aprofitar el nom de la sèrie, això i mostrar un 25% més de cul de la Ursula Corberó que la temporada passada que va ser una mica pobre en aquest aspecte. De què va aquesta temporada? Doncs d’un atracament rebuscat, impossible, suïcida, i per sobre de tot mal executat, llavors quina diferència hi ha amb les primeres temporades? Com a mínim el atracament de la primera temporada tenia un motiu (fer-se rics), en canvi aquest ni tant sols en té cap de vàlid. Els personatges no semblen conscients del què estan fent, estan moltes estones ji ji ja ja i cantant cançons i ballant, i llavors es sorprenen que la policia els dispari, en serio? Planegen una cosa així i es pensen que la policia no actuarà amb força letal? No són conscients del risc que corren. Igual que vaig fer per les primeres temporades he llistat algunes (no totes, en té masses) incoherències de la trama.

Les granotes vermelles estan de moda

————- Inici espoilers ————-

– Saben de qui son els telèfon via satèl·lit, ok, però just quan Rio truca a Tòquio com saben que es Rio i no es Tòquio? No ha establert connexió per tant no han escoltat res.
– Si amb 11 dies torturant algú no han tret tot el que volien no li trauran res, de fet, si amb 4 dies no li han tret res… Per cert, què li han de treure si no sap res dels altres? Llavors quin es l’objectiu de tenir-lo retingut sense que ningú ho sàpiga? Sobre els detalls del atracament de les primeres temporades ja ho saben tot.
– Ens creurem que viatgen tots juntets agafats de la ma a italià i cap aeroport els identifica. No podia ensenyar el pla en qualsevol altre lloc? Ah, es clar, la maqueta es bàsica…
– Per què cauen quatre bitllets despleguen l’exercit? Cap governant que vulgui guanyar unes futures eleccions trauria l’exercit sense un atac enemic directe amb morts o una pandèmia global. No han fet res! Podria ser una broma de qualsevol. Treien l’exercit envoltant tot edifici important paralitzes la capital! Un suïcidi, polític i econòmic.
– El veritable pelotón que representa que estan suplantant on coi està? No els haurien de reconèixer conforme no formen part d’aquesta secció?
– M’he perdut molt amb la gent que dona suport als atracadors. Per què? Què han fet els atracadors de bo? Fer-se rics? Desafiar a la Policia Nacional i guanyar? Es pensen que son una mena de 15M? Però si no han donat mai cap missatge. La gent no es mobilitza per evitar retallades a sanitat i educació i sortiran al carrer per aquests lladres?
– Al entrar al banc d’Espanya els atracadors es mouen tots a cara descoberta? Ningú els reconeix? Estàs de conya? Si representa que son més famosos que el Pare Noel! Però clar sinó no podem veure com de guapos son…
– O sigui, el governador els hi diu que no marxa i el pla no havia contemplat això? I el primer que pensen es en intentar matar 5 persones expertes armades sent elles dos?
– Per què només deixen marxar la meitat dels hostatges? Es pensen que podran controlar 150 persones? O sigui, en el atracament anterior en controlen 50 malament i en aquest en volen controlar 150?
– Quan toques la càmera cuirassada del banc d’Espanya la sala s’inunda, si, hi tant, però no solament això, sinó que també surten unes sarbatanes amb dards enverinats, i també et persegueix una bola de pedra molt grossa, i si sobrevius a tot això al final han posat una pell de plàtan…
– Una cosa es que la poli ajudi al exercit a entrar el material al banc, l’altra es que els hi entrin una campana de compressió, equips de busseigs, llances tèrmiques, i fins hi tot un equip per fondre or i ningú ho trobi sospitós, es el més normal del món!
– Nota: Els telèfons es connecten sempre a més d’un repetidor, si en tenen a l’abast, en una ciutat com Madrid es normal estar connectat a com a mínim mitja dotzena a la vegada. O sigui que s’hagi connectat a dos no vol dir que s’estigui movent. Poden localitzar el telèfon que els truca, el de Madrid, però no poden localitzar el telèfon que truca al que els truca perquè no hi ha res a part de la localització física dels dos telèfons que els relacioni, el tema de “estan pel sud oest de la península” s’ho han tret de la màniga.
– Sembla que en tot el quadrant sud-oest de la península només hi ha una sola caravana sospitosa, casualitats de la vida, no deu ser tan gran Espanya.
– Quan la poli entra en el banc, per què només entren cinc? Si entressin més els atracadors ho tindrien massa complicat, no?
– Em creuré que ningú es dona compta que el Artutiro s’acosta en el banc mentre tothom surt, hi ha mil policies vigilant aquella entrada!
– Qui ha de revisar l’Arturito es justament la Mònica, no hi ha ningú més que no tingui un passat amb ell?
– Tòquio està en l’atracament més complicat de tots els temps i decideix emborratxar-se, perquè sòbria era massa intel·ligent suposo…
– Em faig creus com el localitzador GPS funciona a 50 metres sota terra, quan el normal es que al entrar un pàrquing ja perdis cobertura.
– El osset de peluix es clarament una trampa, quina necessitat hi ha d’agafar-lo?
– Atacar per la porta principal amb una tanqueta està molt bé, però no serveix de res si no acompanyes l’assalt des d’altres flancs com ara el terrat, les portes secundaries i les finestres, tota la sèrie dient que tenen tota la policia i el exercit mobilitzat, doncs que es noti, que fins ara només s’han vist quatre gats.
– Diuen que el professor pot estar pujat d’alt d’un arbre, què fa la policia? Disparar contra els arbres! Hola? Quants arbres hi ha en el bosc? Quanta munició tenen? El únic que aconsegueixen es fer soroll i alertar al professor.
– Quan t’està perseguint tothom i saltes una tanca no se’t acudeix mirar a l’altra banda abans de saltar? Que hi hagi un toro confirma que la sèrie es espanyola per si algú ho havia oblidat, segur que dubtaven entre posar un toro o una folklòrica, la folklòrica hauria fet massa por….
– Com si no tinguessin suficients problemes en comptes de treballar units es dediquen a barallar-se entre si, es tan tòpic, ja va passar en la primera part i en la segona part ho tornen a repetir però encara més exagerat, ja vaig comentar que triar les persones més impulsives, orgulloses i temperamentals del mon per fer un atracament era molt mala idea.
– Tòquio la millor opció per ser la capitana de l’equip? Hahahaha! Ah, espera, que ho diu en serio? Hahahahahahaha La persona més impulsiva, irracional i que pren pitjors decisions de tot el sistema solar.
– Per què Alícia, la inspectora més cruel de la història regala una treva de 48 hores a canvi de res? No té cap sentit.
– A veure si ho he entès, el pla del Arturo es deixar que el Denver li foti una pallissa perquè la Mònica el deixi, ahà, però encara que passi això, igualment ell no té cap possibilitat de recuperar-la.
– La pregunta no es perquè inhibeixen la senyal de dades a mitja operació d’extreure la bala, la pregunta es perquè coi no ho havien fet des del principi del atracament!
– Per què ha de treure la bala Tòquio  si allà hi ha un tio que va estudiar medicina?
– Tòquio disparant a vuit metres a un botó amb precisió militar agafant una arma pesada amb una sola ma i sense apuntar? Guauuu!
– Per què Tòquio espera a mig atracament per fer-se la lider del grup? I què importa ser la lider si al final fan el què decideix el professor? A més que aconsegueix Palermo volent sortir? De cop ni li agrada el pla? I no sap que si surt el detindran? Aquesta manera de crear tensió gratuïtament no l’he entès, es molt absurda tota aquesta part de la traïció d’en Palermo.
– Per què la gent s’identifica amb uns atracadors de bancs? Es just enriquir-se robant en comptes de treballar cada dia com fa la majoria de la gent? Saben que robar l’or del banc d’Espanya comporta una crisis econòmica pel país? Volen viure en un país amb una crisis econòmica? Per què els atracadors son els bons de la sèrie? Com ho sap la gent? També estan veient la sèrie?
– Em crec que Rio sigui massa bon noi com per matar a algú, però si un presoner se t’escapa li pots disparar al peu, dubto que això el mati però se li trauran les ganes d’escapar-se. O com a mínim, si no serveixes per això que faci un crit i que vingui algun company, que en aquest atracament hi ha molt més personal que en l’anterior.
– Un consell, si apunyaleu per la força algú amb una xeringa, difícilment ho podreu fer-ho per segona vegada, perquè segurament la punta es trencarà, o sigui que millor busqueu alguna cosa menys fina, en canvi en aquesta sèrie les xeringues deuen tenir puntes d’adamantium.
– Heu provat mai de pescar amb un ganxo els aneguets fira? Complicat oi? Doncs imagineu com de complicat es pescar algú pel coll amb una corda des del pis de dalt sense que l’altre vegi la corda davant dels seus nassos.
– Per suposat es separen individualment per buscar el tio més perillós del mon.
– Tal com Palermo els traeix, deixa de trair-los, tant sentit té la traïció com la des-traició, es la Casa de Papel, no una sèrie amb personatges coherents.
– Per què Gandia segresta a Tòquio en comptes de matar-la? En serio es moment de jugar?
– Si el Gandia tot sol, es capaç de tenir-los ocupats a tots, per què tota la policia de Espanya que està a fora es incapaç de fer res?
– Si Gandia es volia carregar a Nairobi, per què no ho fa des d’un principi? Per què tot el xou de la porta? Arriba, la mata, i marxa, hagués estat més fàcil, en comptes de matar-la quan t’està apuntat tothom.
– Per què el policia que els ajuda, els ajuda? Per què coneixen on està la seva família, d’acord, però es que fa molt més del què li demana el professor, per iniciativa pròpia li dona informació extra que el professor no li podia haver demanat perquè no coneixia.
– Entre els fonedors de l’or, els hackers i els miners asturians hi ha un munt de gent implicada en l’atracament, tants que es increïble que ningú s’hagi anat de la llengua.
– Els hackers pakistanesos son la hòstia hackegen tot, les comunicacions militars? cap problema, un satèl·lit meteorològic que no se perquè treu imatges en temps real a nivell de terra, també, per suposat.
– Quin sentit té que Lisboa vagi al banc? No seria més lògic que es reunís amb el professor? La idea no es sortir del banc en comptes d’entrar o m’he perdut alguna cosa?

————- Fi espoilers ————-

Potser en aquest cas típic he fet una llista d’inversemblances igual de llarga que el del CT3087, però encara hi ha situacions que es repeteixen que no he llistat, per exemple com el control impossible de tots els hostatges, per part dels atracadors, el tema romàntic ja el portem assumit de la temporada anterior i les parelles ja venen fetes i per tant ja no tothom s’enamora de tothom en un atracament. Un altre fet inconcebible que es repeteix, es com si no tinguessin suficients problemes en comptes de treballar units es dediquen a barallar-se entre si, es tan tòpic, ja va passar en la primera part i en la segona part ho tornen a repetir però encara més exagerat, ja vaig comentar que triar les persones més impulsives, orgulloses i temperamentals del mon per fer un atracament era molt mala idea, doncs en aquest segon atracament encara han trobat persones menys idònies. També estic cansat dels tòpics sobre les forces de seguretat, tots, policies, seguretat privada, CNI, tots han de ser un xulos rematats que en comptes de pensar i raonar acaben justificant-ho tot pels seus collons, tot son amenaces i zero arguments, com nens petits, es pensen que qui crida més té més raó, alguns atracadors també fan el mateix, però en el seu cas es justificable pel seu nivell intel·lectual, en canvi els cossos de seguretat que surten representa que tenen nivell, han estudiat, tenen carrera, no es dediquen a posar multes a la zona blava, representa que han ascendit pensant.

Aquest segon atracament també es narrat per la veu en off de Tòquio, podien haver canviat, podien haver fet servir un altre personatge, li vaig agafar mania en el primer atracament, si us plau, deixeu-me agafar mania a un altre narrador, de fet no cal cap narrador, la història s’explica per si sola, no fa falta que ningú et faci metàfores i comparacions de tot el què està passant, de debò que no cal. El grau de veracitat global d’aquestes dos temporades es encara més baix que les dos primeres temporades, semblava difícil però ho han aconseguit! Tot i així la tercera i quarta temporada enganxen igual que les dos primeres, es la sensació aquesta de “A veure quina idea absurda s’inventaran ara”.

La casa de papel té un 7,2 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. Trobareu el resum de les dos primeres temporades en el CT3087

Nota 3era/4arta: 7/10

Shameless es una comèdia dramàtica sobre una família disfuncional amb molts fills. Fiona (21 anys), fa el paper de mare responsable dels germans, Lip (16 anys) el fill intel·ligent, Ian (15 anys) el fill gai, Debbie (11 anys) la filla bona, Carl (10 anys) el fill destructor, Liam (2 anys) el nadó, i Frank el pare (45 anys), de la mare no se sap res. El resum es que Frank es un alcohòlic, que no treballa i que no li preocupen els seus fills, de fet només li preocupa una persona, ell mateix, tot i així els seus fills més o menys se l’estimen, o com a mínim no li desitgen cap mal, uns més que d’altres. Com a protagonistes també afegiria una parella jove de veïns (entre 20 i 30 anys) que pràcticament es com si visquessin a casa els Gallagher.

A la foto falten un parell de fills, però no importen gaire


He vist la versió americana de la sèrie, que de fet es un remake de la versió anglesa, el director i guionista principal es el mateix (Paul Abbott), el que canvia es que en la versió americana els actors no son tant lletjos, hi ha una mica més de pressupost i la acció es a Chicago en comptes de Manchester, i com que la versió americana té 10 vegades més de espectadors he preferit veure aquesta. La sèrie es com Con Ocho Basta o La Tribu de los Brady, una comèdia familiar on els hi passen coses als personatges, la diferència es que a Shameless no son uns repel·lents, pedants amb una moralitat exagerada ni s’escandalitzen amb facilitat, de fet Shameless està ple de sexe (he perdut la compta de las vegades que he vist la Fiona i la veïna en pilotes), alcohol, drogues en general i violència (sempre hi ha algun personatge amb sang a la cara); ara que ho penso millor Shameless no té res a veure amb Con Ocho Basta o La Tribu de los Brady…

Shameless té 10 temporades amb projecció d’acabar amb la onzena, però de moment només he vist la primera temporada, que igual que la resta de temporades consta de 12 capítols d’uns 50 minuts de durada. Shameless té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota 1a: 6/10

Últimament estic fent molts posts sobre sèries, no? Serà el confinament que em deixa més temps lliure a casa per mirar sèries. Avui us parlaré de la primera temporada (8 capítols) de la Meravellosa Mrs Maisel, la sèrie té tres temporades però de moment només he vist la primera, ja veurem si la continuo. La sèrie es mig comèdia mig drama, amb capítols de 50 – 60 minuts i va sobre la vida de la Miriam una noia interpretada per Rachel Brosnahan que té una vida feliç amb dos nens i un marit, fins que un dia (en el primer capítol) el marit la deixa. Estem en els anys 50 a Nova York, o sigui que no està ben vist això quedar-se soltera, per tan la Miriam es preocupa una mica, el marit no tant perquè ja té la secretaria. Aquesta tragèdia i moltes altres tragèdies serviran com a inspiració per la Miriam per fer els seus monòlegs d’humor, millor riure que plorar davant les desgràcies, que en el fons no son tantes perquè la Miriam ve d’una família de classe acomodada i els rics també ploren però ho fan en cases grans i luxoses.

Els anys 50 no es una època que em desperti gaire interès, en principi també deia el mateix de la segona dècada del segle XX i Downton Abbey em va agradar molt. La protagonista cau bé, es una noia agradable i amb gràcia, una persona que diu el què pensa. Dels altres personatges destacaria el seu pare per sobre dels altres que bàsicament son el seu marit, la mare i la mànager, també apareixen unes amigues de la Miriam però no tenen un paper gaire destacat, son més aviat veus agudes que escoltes com a soroll de fons, no aporten gran cosa de moment. Resumint, recomanaria la sèrie? Doncs no ho tinc clar, tampoc tinc clar si veure la segona temporada, crec que si que la veuré però faré una pausa amb altres sèries abans de continuar. Premis importants? Doncs si, al 2018 es va emportar el Emnmy a la millor comèdia, la millor secundaria de comèdia (la mànager) i la millor protagonista de comèdia, en el 2019 es va emportar millor secundària de comèdia i millor secundari de comèdia (mànager i pare respectivament).

La maravillosa Sra. Maisel té un 7,7 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota 1a temporada: 6/10

Fleabag es una sèrie britànica que podríem considerar com a comèdia però té tocs dramàtics, avui en dia les sèries que triomfen son una barreja d’estils, les coses son així. Consta de només 12 capítols, 6 a la primera temporada i 6 a la segona, ja sabeu que als anglesos no els hi agrada fer temporades gaire llargues. La sèrie s’ha emportat un parell de Emmys importants el de millor comèdia i el de millor actriu de comèdia, per la protagonista i creadora Phoebe Waller-Bridge. La trama es centra en el personatge de Fleabag, una noia de trenta i pocs anys que té uns quants problemes amb la seva vida, no es porta gaire bé amb la seva germana, el seu negoci es una cafeteria sense clients, la seva millor amiga i sòcia en el negoci ha mort, la seva parella la deixa, es porta fatal amb la seva madrastra, horrible amb el seu cunyat, i podria seguir, però crec que ja us feu una idea de que la seva vida no es fàcil, recordeu que estem parlant d’una comèdia, oi? Però es que Fleabag no es la típica comèdia blanca i per tots els públics on es promouen els valors ètics correctes com podria ser un Friends, un Big Bang o un Modern Family, es tot el contrari al humor tipus “Ui que sapastres som! Mira en quins embolics ens fiquem, però al final no passa res perquè som bona gent i ens estimem”, res a veure, aquí la vida de la protagonista i la gent del seu voltant va avançant capítol a capítol.

Però encara no us he explicat el millor, el millor de la sèrie es la complicitat amb l’espectador; recordeu quan Frank Underwood de House of Cards trenca la quarta paret i es comunica amb l’espectador? Doncs a Fleabag passa molt més habitualment, la protagonista pot estar tenint un diàleg a tres bandes entre un personatge i l’espectador, explicat així pot semblar caòtic però funciona molt bé, i moltes vegades no cal ni que sigui una frase dirigida al espectador, amb una mirada es suficient per aconseguir aquesta complicitat, perquè sense dubte la expressivitat de Phoebe Waller-Bridge es un dels principals atractius de la sèrie, per alguna cosa s’ha emportat l’Emmy. Però encara hi ha un motiu extra per mirar la sèrie, en Moriarty, bé, no exactament ell, el actor que l’interpreta Andrew Scott serà un personatge important en tota la segona temporada, i possiblement fa el millor discurs sobre l’amor que he escoltat mai.

Fleabag té un 7,7 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota: 8/10

Avui toca parlar de Watchmen una sèrie de nou capítols que ens situa 30 més tard dels fets del còmic / pel·lícula del mateix nom. Si no heu vist la peli o llegit el còmic, perdó, novel·la gràfica, potser val la pena fer-li un cop d’ull abans de començar la sèrie, tot i que no es obligatori. A Tulsa tenen problemes amb una espècie de Ku Klux Klan, i per tal que els policies no siguin assetjats pels criminals en la seva vida privada aquests porten mascares, per suposat això no els converteix en super-herois, simplement són gent amb mascara, i aquests treballen per la policia atrapant els dolents com qualsevol altre policia. A part d’això tenim Jeremy Irons fent coses estranyes, molt estranyes, bé, de fet cada vegada veurem coses més estranyes en la sèrie, molt més estranyes que una simple pluja de calamars inter-dimensionals.

Polis amb mascara i vestits estranys, el que ens faltava!

La sèrie comença fluixeta, un policia mor, una investigació, un altre poli mor una investigació més seria, passen coses rares, arriba el FBI i investiga més, coneixem el passat d’algun protagonista i en aquest punt es quan la sèrie ja t’enganxa, finalment en els dos capítols finals es van tancant tots els misteris, obtens totes les respostes i finalment tot encaixa satisfactòriament, sempre i quan recordis que tot es ciència ficció i que qualsevol invent tecnològic està al servei de la trama.

Watchmen té 7,5 un al filmaffinity i un 8,1 al imdb

Nota: 8/10

The Good Place es aquella comèdia sobre una dona bastant horrible que acaba al cel per error. A mesura que els capítols avancen la trama avança molt, pràcticament en cada capítol la situació es re-defineix, els personatges no paren de donar voltes per tot aquest mon fantàstic entre el “bon lloc” i el “mal lloc”, el que sembla en un capítol pot canviar totalment en el següent capítol. Però arriba un moment que tots aquests canvis “imprevists” s’acaben fent repetitius, en el fons la sèrie no para de donar voltes sobre el mateix, els personatges, tot i que continuen estan bé i son divertits, no fan més que repetir-se sobre les idees que ja tenim sobre ells, es a dir, són tòpics amb potes que no paren de posar-se en situacions que tot i ser diferents ja han passat de manera semblant. Quatre temporades han sigut massa per una idea d’una sèrie original que s’ha acabat estirant massa, com un xiclet, primer està molt bé perquè té sabor, però cada vegada es va diluint més aquest sabor fins que ja només et fa mal la mandíbula de tant mastegar repetitivament, potser ha sonat una mica cruel, la sèrie es continua deixant mirar, i realment tens curiositat per saber com acabarà tot, però ja no es la frescor de la original primera temporada, aquesta es la evolució de la sèrie fins la tercera temporada, però en la quarta, potser ha influït en que he fet una pausa temporal entre les dos temporades i he agafat la sèrie amb ganes noves, i sobretot el final, ha estat un final emotiu i satisfactori, queda ben tancada la trama, tot el que se li pot demanar a un final, fins hi tot podria qualificar a The Good Place amb un dels finals més emotius que he vist mai tot i tractar-se d’una comèdia, d’acord que es quedaria per darrera de grans finals emotius com A dos metros bajo tierra, el Ala Oeste i Downton Abbey, però no gaire per darrera d’ells.

Cada capítol de The Good Place comporta mínim una sorpresa


Recordareu la primera temporada en el CT3071. The Good Place té 6,8 un al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota 2ona: 7/10
Nota 3era: 6/10
Nota 4rta: 8/10

Avui parlaré de l’adaptació de Netflix que ha fet de l’obra de Andrzej Sapkowski, The Witcher, conegut com “El Brujo” o “El Brujero” o “Gerardo el Magias”, trieu la traducció que més gràcia us faci. La sèrie té vuit capítols on ens explica la història de tres personatges, el primer Gerald de Rivia, un bruixot que lluita contra monstre però es veurà ficat en moltes històries sense que ell ho vulgui, però així es la vida en aquest mon de ficció. Per altra banda coneixerem la història de Yennefer que passa de ser una grangera a una maga molt poderosa. I per últim la història de Ciri, una adolescent que tindrà problemes quan el seu regne es vegi envaït per una potencia rival. Les tres històries passen a la vegada en la sèrie, però la línia temporal no es com es mostra en els capítols, però no patiu si no sou dels que es passeu mirant la pantalla del mòbil en comptes de la pantalla de la sèrie no us perdreu en res.

Segons les proporcions diuen que Henry Cavil es el segon home més guapo.


La sèrie es entretinguda sense més. Qui esperi un Joc de Trons va molt equivocat, però molt, aquí son quatre aventuretes i una guerra, res més, personatges una mica carismàtics però tampoc excepcionals. Henry Cavill (Superman), a part de ser guapo fa un paper decent, el mateix es pot dir de les altres dos protagonistes, bé la història de Ciri es una mica més avorrida, però no es culpa de la noia. Resumint, una sèrie que no es obligatòria mirar però si la veieu tampoc us en penedireu. Però lo millor de la sèrie no es la sèrie com a tal sinó els resums que ha fet el Tipo de la Brocha en el seu blog, es obligatori que si mireu la sèrie després llegiu les seves recapitulacions. Us poso alguns extractes totalment fora de context.

Cuando ya es evidente cuál será el desenlace de la batalla, el rey Eist intenta atrapar una flecha entre los párpados para alentar a sus tropas; pero le sale mal la jugada y acaba con el proyectil de marras clavado hasta el occipucio.

La princesa vuelve a ver a su secuestrador favorito: El Caballero Negro, un personaje al que de momento definen su manía persecutoria y la cantidad de plumas de su casco. Un villano tridimensional y carismático donde los haya.

El suelo está sembrado de esqueletos humanos, trazando una frontera macabra en la linde del bosque. Como frontera, sin duda disuade. Pero también puede ser que todos esos tipos hayan muerto ahí juntos por casualidad, ¿no? El Niño Rata decide continuar adelante. Total, ¿qué es lo peor que podría pasarle? ¿Que las dríadas practiquen con él el tiro al arco? Pues le pasa.

Ve a toda la escolta real holgazaneando en la nieve. La mayoría han perdido entre una y cuatro extremidades, y los peor librados están partidos en dos, con las tripas desparramadas por el suelo. Cualquier excusa es buena para no dar un palo al agua.

Chireadan les advierte que es “poderosa, peligrosa y muy astuta”. Después de haber visto los episodios anteriores, yo no utilizaría ni uno solo de esos adjetivos para calificar a Yennefer, así que debe de ser otra persona.

Lo escoltan hasta Ciri. ¿Por qué? Porque dice que viene a por la chica y en son de paz. Esto, por alguna razón, lo convierte en alguien de fiar. Me pregunto qué dijeron entonces los soldados cuyos cráneos sirven ahora como macetas para tulipanes. ¿Que venían a parrillar la arboleda, despachar a todo bicho viviente y secuestrar a Ciri?

Pero Eyck de Denesle es un caballero de alineamiento legal bueno y, como tal, actúa bajo férreas normas de moral y disciplina, siempre en pos de la verdad y la justicia. En otras palabras: es una persona ajena al sentido común.

-No soy tú, eres yo.
-Esto de cortar no se te da muy bien, ¿verdad?

Se rumorea que ofrecen una barril de orines por ella. ¿O eran orenes? Orenes tiene más sentido.

“Eeeh… Dice que aún te considera su mejor estudiante. Guiño, guiño”.
“¿Has dicho ‘guiño, guiño’?”.
“Que va”.
Si el episodio repite escenas, yo puedo repetir chistes malos.

Apuesto a que cuando visteis el octavo y último episodio de la temporada no os esperabais que los logos de los siete episodios anteriores se fundiesen en un superlogo que representase a los tres protagonistas de la serie: un lobo para Geralt de Rivia, una golondrina para Ciri y… ¿un escupitajo estrellado para Yennefer de Vengerberg? Dejadme que lo consulte.

“No conozco a ningún Geralt, aunque mi expresión delate que sí”, dice Yennefer. “Pero todos los brujos, incluido ese tal Geralt al que no conozco de nada, suelen decepcionarte”

-Estás haciendo maravillas por la moral de la gente, Yennefer.
-¿En serio?
-No, todos quieren suicidarse.

“Te ha salvado tu pulso, cuatro veces más lento que el de un funcionario de Correos”, le dice.

A la maga le sangra la nariz. Controlar el caos exige un sacrificio, y aparentemente el sacrificio para matar a treinta hombres de golpe es el mismo que el de hurgarse fuerte la nariz.

The Witcher té un 8,3 al imdb i un 6,5 al filmaffinity.

Nota: 6/10