Archive for the ‘TV’ Category

Years and years es una mini-sèrie britànica que especula com serà el futur proper, va des de l’actualitat fins al 2034, aquest futur el veiem a través dels ulls d’una família anglesa normal. En el futur hi ha els problemes que es preveuen, terrorisme, guerres a Europa de l’est que envien refugiats a tot Europa, això provoca xenofòbia, i això comporta que els partits de dretes guanyin vots, homofòbia, etc. Tensió entre EEUU i Xina, i per suposat Rússia no es quedarà amb els braços plegats, i la resta de països europeus també tindran les seves crisis, fins hi tot es veu alguna que altra estelada. La tecnologia evolucionarà, cada vegada estarà tot més integrat amb la casa i el nostre propi cos. El canvi climàtic. La sanitat i altres privilegis només per qui els pugui pagar. Precarietat laboral, pluriempleats, crisis financeres, bancs que s’enfonsen. Ja ho veieu un futur preciós, però en el fons no sona tan distòpic, sembla més aviat realista. Però si li treus tot aquest ambient lleugerament futurista que et queda? Doncs un drama familiar normal i corrent amb les seves baralles familiars i les seves desgracies.

Una família reunida al voltant de la TV, tal com ha de ser.


Years and years té sis capítols i té un 7,8 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota: 6/10

He tornat amb la quarta temporada de Gomorra? La recordeu? Si, home si, es aquella sèrie que ens mostra Nàpols molt pitjor que si fos el Baltimore de The Wire, a The Wire tenies crim lleugerament organitzat, en canvi a Gomorra tens de tot, crim organitzat, crim sense cap organització i sobretot crim mal organitzat. La cosa va de lo de sempre, el tràfic de drogues i les diferents bandes que controlen els diferents barris de Nàpols, sobretot no vulguis vendre droga en un barri que no es el teu, consell d’amic. Els encarregats de fomentar el turisme de Nàpols es van alegrar quan van dir que farien la sèrie italiana més important de la història ambientada a a Nàpols, llavors no es van alegrar tan quan van saber que la sèrie es diria “Gomorra”, però quan van veure la primera temporada, tots van renunciar del seu lloc de treball. Us he de confessar que una vegada durant unes quantes hores vaig passar per Nàpols i no se com vaig sortir amb vida! Es pot anar a Pompeya sense ni tan sols passar per Nàpols a dinar, es pot fer.

Somrient i fent bona cara no arribes lluny en el mon de la droga


En aquesta quarta temporada tenim un nivell superior, ara que ja som rics amb això de les drogues podem intentar invertir en negocis més legals, el problema es que a la gent li costa confiar, quan saben que ets un cap mafiós que s’ha dedicat a traficar, torturar i matar tenen molta recança a fer cap tracte amb tu, la gent es tan desconfiada que ni tan sols volen portar el fill a la mateixa escola que el fill d’un assassí. També passa el cas contrari, com que et veuen nou en el sector dels negocis legals es volen aprofitar de tu, i això no es bo perquè encara que no vulguis t’acaben forçant a tornar a ser mala persona, a part que quan un està acostumat a fer les coses d’una manera costa adaptar-se a les normes legals, es comprensible. La sèrie toca molts temes, però es sempre en els tema de sempre, la droga, encara que sigui la quarta temporada continuem descobrint noves maneres de transportar i moure la droga, per exemple les velles senyores italianes de 80 anys amb un carro de la compra son les perfectes còmplices, ningú s’ospitaría mai d’elles i justament per això sempre son les meves principals sospitoses, sempre he dit que no et pots fiar de les iaies, totes porten un quilo de droga al carro de la compra, una navalla de papallona a la faixa i una Glock 17 al bolso.

La sèrie m’agrada, perquè la màfia sempre m’ha semblat un tema interessant. Tots els italians mafiosos valoren cinc coses en ordre d’importància de menys a més: La decoració barroca i hortera, l’església catòlica, el menjar que els hi fa la seva mare, els negocis i la família. La sèrie recorre també a altres tòpics com fan altres sèries, per exemple que quan veus un personatge no massa important comença a guanyar importància i fins hi tot coneixem a la seva família, sabem que aviat acabarà morint, trobar l’amor de la teva vida o pitjor encara ser pare et convertirà en futur cadàver en aquest mon, tot pel drama!

Trobareu la 1era temporada en el CT2831, la 2ona en el CT2855 i la tercera en el CT2882. Gomorra té un 8 al filmaffinity i un 8,7 al imdb. De moment hi ha tres temporades amb 12 capítols cada una.

Nota 4rta: 7/10

La cinquena temporada de Orbita Laika ha pres la millor decisió que podria haver triat: Evitar els convidats! Ja no hi ha convidats que no hi pinten res a part de posar una cara coneguda, tothom del programa ve a parlar de ciència, el presentador mateix ja no es un còmic o periodista, es un matemàtic. El programa té una sèrie de col·laboradors que apareixen gairebé a cada programa, però cada programa té el seu col·laborador especial que es expert en el tema sobre el què va el programa en concret. No cal que mireu el capítols per ordre, mireu primer el tema que més us interessa, i si us ha agradat el programa mireu el segon tema que més us interessa, així anar fent. Trobareu els capítols a TVE a la carta.

  • Programa 1: Contacte amb extraterrestres. Ens parlen de la composició de la Via Làctia, de com es generen els àtoms, de com detectar planetes. Després ens comenten com detectar o com enviar missatges a extraterrestres (missatge de Arecibo). Elements de la taula periòdica que serveixen per crear vida. Fan un experiment químic que creen niló. El origen del fenomen OVNIs. Reportatge a una estació de seguiment dels satèl·lits de la ESA. Un biòleg ens parla de convergència evolutiva.
  • Programa 2:  La música. El físic ens parla de ones (sonores) i de ressonàncies. Copes musicals. El biòleg ens parla de la laringe,  l’òrgan que ens permet parlar. Demostració de les freqüències i harmònics en la veu i el piano. Reportatge de estudis de so i el tema de la insonorització. La neurobiòloga ens explica com ens arriba el so al cervell.
  • Programa 3: El cervell. Biaixos cognitius. Il·lusions òptiques. Badalls. Somnis. Dejavus. Neurones. L’evolució del cervell al llarg de la vida. Com percep el cervell els diferents sentits. El detector de mentides.
  • Programa 4: Sexe. Comparació amb altres mamífers. Afrodisíacs i com afecten a les hormones. El dilema de la secretària. La determinació genètica del sexe que no es blanca o negre. Els sexadors de pollastres. Les fases de la excitació sexual. Problemes sexuals físics o psicològics.
  • Programa 5: El esport. Com funcionen els efectes (Efecte Magnus). Medicina esportiva. La aerodinàmica en el ciclisme. Els materials de la roba, transpirable, impermeable, filtre solar, etc. Camins Eulerians. Greix bru o marró. Per què apareixen les agulletes? Begudes energètiques, isotòniques, col·lagen i suplements proteics.
  • Programa 6: El ADN. CRISPR, tallar i enganxar el ADN. Les mutacions, per exemple el color dels cabells pel-roigs. Compartim el 50% del ADN amb una pastanaga. Extreure el ADN d’un plàtan. La epigenètica estudia com el entorn modifica el nostre ADN, pot fer que gens s’expressin o no. Clonació. La estructura de doble hèlice del adn descoberta a través de la cristal·lografia de raig X.
  • Programa 7: El menjar. Em modificat genèticament les fruites i verdures, selecció artificial. Diferencia entre OMG i Transgènics. Menjar processats. Com afecta el canvi climàtic als conreus. Liofilització. Els canvis d’estat de l’aigua depenen de la temperatura però també de la pressió. Els insectes comestibles porten molta proteïna. Diferents tipus de pernil de york. Diferents tipus de formatge. Diferents tipus de pans.
  • Programa 8: Els oceans. Al fons del mar hi ha 90% de les especies i també les especies més antigues. El problema dels plàstics (polietilè, poliestirè, i altres polímers plàstics, elàstics,…). Les zones del fons oceànic. La capacitat calorífica de l’aigua ajuda a regular la temperatura del planeta. La clorofil·la de les algues i fitoplàncton. Formes i propulsors dels vaixells. La pujada del nivell del mar.
  • Programa 9: Malalties. Com funciona el dolor. Ibuprofeno, Omeprazol, paracetamol Alzheimer. Prova de doble cec i el efecte placebo. Bacteris i antibiòtics. Rehabilitació i robòtica. Protectors solars.
  • Programa 10: Visió i camuflatge. Només podem veure el 4% de la matèria de l’univers, la resta es matèria i energia obscura. La neurobiòloga ens explica com funcionen els ulls. Els meta-materials. Índex de refracció. El camuflatge. Els ulls del insectes. La invisibilitat.
  • Programa 11: El art de volar. Com volen els avions? Amb una força de sustentació, tenim el principi de Bernoulli (el tema de les ales corbades per tal que l’aire de sobre vagi més ràpid que el de sota), tenim el efecte Coanda (el aire “s’enganxa” a les coses) i una mica de 3era llei de Newton (acció / reacció). De què estan fets els avions? De fibra de carboni amb resines, i que es això? Mireu el programa… Què passa quan es despressuritza la cabina? Res de bo. Per què hi ha turbulències? Varis factors, canvis de temperatura, zones muntanyoses, tempestes, altres avions. Les esteles dels avions son produides per la condensació dels gasos de les turbines, bàsicament CO2 i aigua. Perquè el menjar del avió es tan insípid? Culpa del soroll, el fred, la sequedat del ambient, i sobretot la baixa pressió, i llavors la gent demana suc de tomàquet perquè es la única cosa que té una mica de gust. Els material del futur dels avions seran nanotubs de grafè que es conductor i es repara sol. Com van aparèixer les ales en el camí de l’evolució.
  • Programa 12: El clima i l’escalfament global. Per l’excés de CO2 augmenta la temperatura i també el PH del aigua canvia i això als bitxos marins no els hi fa gracia. El fenomen del Niño i la Niña. Diferencia entre clima i temps meteorològic. La teoria del caos. Les desalinitzadores. Pujada temperatura global. La fusió del gel dels casquets polars. La empremta ecològica. El problema amb la descongelació del permafrost.
  • Programa 13: Tecnologies del futur. Generar pronòstics en base les dades que detecti cada dispositiu mòbil. Atrapar CO2, per evitar el escalfament global o posar reflectors del raig solars. Ja existeixen ordinadors quàntics.  Menjar liofilitzat.  Algues i fongs microscòpics, soja texturada. Trens amb levitació per superconductivitat i magnetisme. Robots empàtics. El envelliment biològic, pel límit de duplicació de les cèl·lules i per la oxidació.

The Boys tracta sobre una gent que te superpoders, uuuuhhh que original, val d’acord si, però resulta que aquests superherois son una mica egoistes, van una mica a la seva i això implica danys col·laterals, aquests danys col·laterals potser no importen gaire en una peli, però aquí si que importa perquè aquests danys col·laterals potser impliquen que s’han carregat la xicota del protagonista de la sèrie (no es un espoiler perquè això passa en el minut 6 del primer capítol). Normal que estigui una mica molest amb els superherois i per això en Butcher (un agent del FBI) se li presentarà per tal que l’ajudi a treure a la llum com son realment els superherois, i per acabar amb aquesta immunitat amb la qual es mouen pel mon sense afrontar les conseqüències.

La gran majoria dels superherois, que son uns 200, treballen per una empresa, la corporació Vough, que ho gestiona tot, des dels drets d’imatge dels superherois fins a un bufet d’advocats que s’encarrega per exemple de cobrir aquests d’anys col·laterals que provoquen els superherois en compliment del seu deure ajudant a la societat. Per suposat es treu rendiment del reconeixement dels superherois, des de simple merchandising, fins a pelis, anuncis, llibres, videojocs, parcs d’atraccions, el que sigui, si els superherois de ficció mouen molts calers, imagineu els calers que mouen superherois reals. També hi ha diferents nivells de superherois en funció de lo guais que siguin els superpodrers, per exemple Patriota es el millor i seria un espècie de superman i per tant el més fort de tots, però altres supero-herois tenen poders més modests, com el de Profundo que pot parlar amb els peixos i poca cosa més. Llavors dintre de la pròpia Vough hi ha una espècie de lliga de la justícia que representa que son els superherois més famosos, es diuen Els Set, dels quals Patriota es el cap ja que si tens els poders de superman ningú et fa ombra. La sèrie arranca quan un dels 7 es jubila i agafen una noia jove, sincera i maca per substituir-lo, i aquesta descobreix que els superherois no son precisament els ciutadans modèlics que es mostren de cara a la societat.

Em creuríeu si us digués que aquests son els bons?

Qui conec d’aquesta sèrie? Doncs bastanta gent. Elisabeth Shue es la Julie Finlay de CSI que aquí fa de número dos de Vough. Simon Pegg protagonista de la trilogia del Corneto (Arma Fatal, Zombies Party i Bienvenidos al fin del mundo) i també el Scotty del últims Star Treks, aquí fa de pare del protagonista. El protagonista de Banshee aquí es el Patriota (Antony Starr). El nen del sexto sentido, Intel·ligència artificial i Cadena de favors ha crescut (Haley Joel Osment) i aquí fa de mentalista. A The Boys la coneixem com a Queen Maeve, Dominique McElligott (poso el enllaç del imdb perquè la foto de la wiki no li fa justícia) a la realitat, però ja la coneixia com a esposa perfecte del presidentable Will Conway a House of Cards. Per últim Karl Urban conegut pel Bones de Star Trek o Eomer del Senyor dels Anells, o Skurge de Thor, aquí fa de líder d’aquests Boys. Per acabar Giancarlo Esposito surt 2 minuts.

En aquesta sèrie se’ns mostren els superherois d’una manera diferent, on lo important no son les gran accions que fan, sinó veure com realment son fora de la mirada del públic, ens mostren uns aspectes que no es veuen en les produccions normals de superherois, per exemple el sexe o altres vicis, o el tipus de violència que veiem aquí es diferent a la violència tipus d’acció de Marvel o DC, veiem per exemple més trossets de massa encefàlica del que estem acostumats. Podríem dir que la sèrie tira més cap al estil de Deadpool i sobretot cap a Watchmen on la pregunta es la mateixa: Qui vigila als vigilants?

The Boys té una primera temporada de 8 capítols i té un 7,8 al filmaffinity i un 8,8 al imdb.

Nota: 8/10

En el CT3034 us vaig parlar de la primera temporada d’una sèrie de ciència ficció anomenada The Expanse, doncs avui toca parlar una mica sobre la segona i tercera temporada. La sèrie es basa en la trama d’una saga de llibres que també m’estic llegint, hi ha algunes coses que canvia, però la història principal segueix el mateix curs. La segona temporada avarca el final del primer llibre (El despertar del leviatan) i comença la trama del segon llibre (La guerra de Caliban), i els tretze capítols de la tercera temporada donen per acabar la trama del segon llibre i acabar tot el contingut del tercer llibre (La puerta de Abandon), es aquest tercer llibre el que jo vaig trobar una mica més fluix i amb una trama menys interessant, la sèrie ha pensat el mateix que jo i per això ha comprimit l’acció en menys capítols, l’adaptació de la tercera temporada també m’ha semblat la versió amb més canvis respecte el llibre, o potser perquè va ser el últim llibre que em vaig llegir i tenia la història més present a la meva memòria.

La trama de la sèrie no els hi dona gaires oportunitats per tal que tots estiguin somrients , la vida al espai es dura.


The Expanse m’agrada, es ciència ficció bastant ben feta, amb acció, i tot que el tercer llibre hagi pres un rumb que no m’acaba de convèncer tinc bastanta curiositat per saber cap a on tirarà el quart llibre / quarta temporada. Si us agrada la ciència ficció es una sèrie obligatòria, i si no us agrada la ciència ficció heu de canviar les vostres preferències. L’argument en general tracta de com reaccionarà la humanitat amb la trobada d’unes restes de tecnologia extraterrestre, bé, unes “restes”. A part hi ha les confrontacions entre les diferents faccions que té la humanitat, perquè si una cosa que saben fer molt bé els humans es barallar-se sempre entre si.
The Expanse té 13 capítols per temporada, menys la primera que en te 10, i s’espera una quarta a finals d’aquest any. The Expanse té un 6,9 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.
Nota 2ona: 7/10
Nota 3era: 7/10

La Casa de Papel es una sèrie espanyola que ha tingut bastant èxit i li he donat una oportunitat. La sèrie arranca directe a l’acció i això es d’agrair, i comença amb l’atracament a la casa de la moneda i timbre, es bàsicament daixò de què va la sèrie doncs genial que aviat es posin per feina després d’una lleugera presentació dels atracadors, els quals per evitar noms s’anomenen amb ciutats, perquè la idea dels colors ja estava agafada (Jo no vull ser el senyor Rosa!). Tal com manen els tòpics els atracadors tindran tarannàs molt diferents per tal que saltin conflictes fàcilment, si l’equip pot tenir un parell d’estúpids, un parell d’ingenus i un parell de sonats ja marquem totes les caselles del bingo, per suposats bastants dels atracadors tindran caràcters violents per fer-ho més divertit. La excepció a la llista de personatges nerviosos la tenim amb el cervell de tot plegat que ho haurà previst absolutament tot, tot? No, el comportament imprevisible dels seus companys ho engegarà tot a prendre pel sac, perquè son gent que s’amaguen secrets e informació uns als altres, a part de ser la majoria poc professionals, de debò no hi havia ningú millor per formar aquest equip? Un equip exclusivament de serbis hauria estat molt millor, els que hagin vist la sèrie segur que hi estan d’acord.

El primer pas abans de fer un atracament es fer una maqueta, les manualitats sempre son divertides

Lo interessant es l’atracament en si mateix, la preparació no es tan divertida però aporta informació important per la trama, per això es fa servir el recurs dels flashbacks per saltar entre l’atracament present i la preparació, d’aquesta manera els guionistes ens donen la informació just en el moment que a ells els interessa. No us enganyaré, l’acció es trepidant i des del primer capítol ja tenim tots els elements que fa que una sèrie enganxi, un pla complex que l’espectador no coneix, molta policia i gent armada pel mig, una pila d’hostatges, i una noia maca que ensenya molta cuixa, si m’estàs llegint Úrsula Corberó, aquest últim comentari anava per tu. Si una cosa vam aprendre de Ocean’s Eleven es que els plans excessivament rebuscats i que impliquen molts atracadors, pistes falses, enganys i un nombre exagerats de fases son molts agraïts per l’espectador, especialment si l’espectador no coneix tots els detalls del pla perquè així té més ganes de saber què passarà, doncs aquí passa exactament això però sense els actors de Hollywood. Ara bé, el argument, si s’analitza amb detall fa bastantes aigües (veure la secció de espoilers), però i lo bé que ens ho hem passat? Si tot surt bé segons lo planejat i tothom segueix el pla la sèrie seria més avorrida, ho reconec, però no es que falli una cosa o dues, que seria lo normal en aquesta situació, es que no paren de fallar coses una darrera de l’altra, si hi hagués un imbècil que es comportés com no toca ho podria entendre, però es que tots els atracadors tenen com a mínim un moment d’estupidesa, i n’hi ha uns quants que més d’un; si jo fos el professor els hagués abandonat a la seva sort, no es pot treballar amb tant d’incompetent.

—————— Inici espoilers —————-

– De debò cap atracador havia previst que la policia els dispararia mentre alguns sortien amb un sac de calers per la porta principal mentre anaven disparant? Qui s’ho podia imaginar, oi?
– De debò el Professor sabia a que la inspectora aniria a fer un cafè? I sabia a quin bar? També sabia que se li acabaria la bateria del mòbil? Debò s’ha d’acostar a ella d’una manera tan descarada i escandalosament sospitosa? Per aconseguir informació? Però si te la radio de la poli punxada i després el micròfon. Des del primer segon se sap que això serà un gran problema i que no aportarà al professor cap informació rellevant que no sabés ja. Resumint, la història d’amor més absurda de tots els temps, amb vergonyós final de sèrie inclòs. Estàs en l’atracament més complicat de la història i abandones els teus que estan perduts i desperdigats per enrollar-te amb la inspectora, i aquest representa que es l’home més llest?
– Controlar tants hostatges durant tant de temps es impossible, els superen en una proporció de 10 a 1 i a sobre els tenen separats per varies zones i fent diferents feines. A més els atracadors no paren de discutir-se i entretenir-se fent un munt de coses en tot moment, el que sigui menys controlar els hostatges.
– La policia et hackeja la càmera d’un mòbil qualsevol just en el moment que s’encén sense haver instal·lat cap programa anteriorment? Em tenen que explicar com es fa això.
– Ningú té un mòbil de la feina a part d’un mòbil personal?
– Fins hi tot he vist una pistola que arriba a disparar amb la marca que indica que es una replica.
– Si, dispara-li a la cama si no li vols fer gaire mal, amb sort no tocaràs la vena més grossa que tenim, la femoral…
– Quina casualitat que quan disparen a un al pit se li cau la careta.
– De què serveix matar un sol suposat terrorista quan en queden més? L’únic que farà es posar els atracadors mes nerviosos amb els hostatges. O entres sac i te’ls carregues tots o negocies, però a mitges no.
– Posen una línia telefònica física perquè no volen res de comunicacions sense fil però en canvi li posen un micro sense fil al policia infiltrat, això no ho pot rastrejar la policia i lo altre si?
– Que un atracador es deixi l’arma al costat d’un hostatge es tan increïble com ara que una adolescent de 17 anys es faci la heroïna agafant l’arma. En general qualsevol intent “heroic” dels hostatges només serveix per posar més nerviosos als segrestadors, i quan els atracadors es posen nerviosos es carreguen hostatges, així doncs mala idea posar nerviosos als segrestadors.
– Son tan inútils els segrestadors que en comptes de tenir el síndrome d’Estocolm els hostatges l’agafen els atracadors, imagineu-vos el nivell.
– Si els atracaments no duren 10 dies serà per alguna cosa, serà perquè es impossible mantenir el control d’una situació límit durant tant de temps, els atracaments bons duren pocs minuts, els dolents duren uns quants minuts, i els que acaben malament duren hores.
– Quina casualitat encenen la tele durant 5 minuts i justament apareix el testimoni dels pares de Rio.
– La única policia que pensa en els túnels del subsòl, les clavegueres, etc, ho fa al cap de 2 dies? Policia al nivell dels atracadors. Després passa el mateix amb buscar finques al voltant de la farmàcia, el mateix, triga la inspectora dos dies a pensar en la idea de buscar als voltants, i ningú més hi havia pensat? La única persona de tota la policia nacional?
– Anava a fer molts comentaris sobre la ridícula escena del desballestament de cotxes on està el Seat, però es tan ridícul tot aquest tros de la trama que que passo, començat per la manera com troben el cotxe en 2 minuts.
– Enviar a mirar les càmeres de la casa de la moneda a una delinqüent en fuga i captura es bona idea?
– Incriminar algú de la teva banda amb un botó amb el seu ADN es una idea fantàstica si vols posar a aquesta persona en contra teva quan aquest encara ha de fer feina per tu.
– Molt mala idea seure just al costat d’una policia mentre portes una arma guardada a la cartutxera del pit.
– Han tingut 50 hores de segrest i no els hi ha fet falta guanyar temps, ara bé, ara de cop han de deixar entrar a la inspectora per guanyar un parell d’hores, han estat esperant gratuïtament fins ara, què ha canviat?
– Per cert, ningú ha pensat en tallar-lis la corrent per tal que deixi d’imprimir bitllets i cavar el túnel?
– Qui fa el retrat robot del Professor (que per cert, el tio del dipòsit el recorda totalment clavat) no pot recordar el que acaba de dibuixar malgrat el rus del dipòsit l’hagi esborrat?
– Què busca la noia que s’insinua al Berlin? Encara no ho he entès.
– Perquè la Parker es vol escapar? No veu que només fa que empitjorar les coses? Espera que entri la poli i llavors fes alguna cosa, però no abans.
– Quina casualitat que el encarregat de desfer-se del micro de la inspectora sigui en Rio.
– Perquè es important robar el registres de la farmàcia si la informació de qui es el tio terminal ja saben qui es? Perden el micro infiltrat per res!
– Si porta guants com es que deixa una empremta en el cotxe de la policia que obre?
– Son 9 i el únic que controla les càmeres de vigilància es el professor? Seria massa problema vigilar massa?
– Quan la policia es decideix a entrar per on s’han escapat els hostatges, no podrien entrar pel terrat o per la porta principal també malgrat els explosius? Els poden fer detonar amb una contra explosió o amb un robot? Tenen molts més homes, i tenen molts més mitjans, si es decideixen a entrar perquè no ho aprofiten per desbordar als segrestadors que només son 8 i entren per varies entrades alhora?
– Per què els hostatges que han sortit no fan retrats robot de tots els atracadors?
– Quan va a matar la iaia com sabia que la inspectora no estaria a a casa? I després decideix no matar-la perquè… aquesta sèrie no té cap sentit.
– “Fa menys de 30 hores que el sospitós ha estat aquí, poseu controls a 10 km a la rodona” Com? fins hi tot caminant a peu coix pots fer 10 km en menys de 30 hores, imagineu en cotxe…
– 24 hores sense trucades amb el professor? Es una broma? Per què no els truca abans d’anar a matar la mare de la inspectora?
– Denver deixa la pistola sobre la taula i es gira per tal que la Mònica pugui fer el canvi de l’arma, algú ho troba normal això?
– Filtrar que el únic poli que sap la veritat sortirà del coma es una trampa tant evident que em cau la cara de vergonya, i que un tio llest com en teoria es el professor no se’n adoni, ridícul. Si realment es despertés no ho filtrarien!
– “Bloqueando puerta” i surt un percentatge! La portà està bloquejada o no ho està, què vol dir la porta 90% bloquejada?
– Per custodiar la Tokio només hi ha un cotxe patrulla (que ni tan sols avisa quan te problemes) però quan es fuga tanquen tot Madrid?
– Quina necessitat te Moscou d’explicar misèries familiars justament en el moment que més units hauria d’estar amb el seu fill?
– Només el policia més incompetent de la historia apuntaria a un criminal a zero centímetres de distància. Es un error que es repeteix moltes vegades en aquesta sèrie, la gracia de les pistoles es que disparen a distancia per si no ho sabíeu.
– Per què Tokio entra a la fabrica de la moneda podent-se amagar? Si total acabaran fugint tots, no? Ah, es clar, el amor… 500 policies i franctiradors i cap toca a la Tokio motorista?
– Fem veure que em crec que la inspectora està enamorada del professor i no el pot matar, però si que li pot fotre un tret al peu perquè no marxi, no?
– El gran pla mestre super secret i super complicat per fugir es un túnel! Un forat! En serio ningú ha buscat totes les sortides possibles? Serà perquè no han tingut dies i dies per fer-ho…
– La inspectora va tota sola sense demanar reforços a pillar tota la banda al magatzem, perquè segur que ella sola pot detenir a 10 persones armades. Es igual que estigui en busca i captura, si realment els vol detenir ha d’informar. I llavors canvia de bàndol en tres segons, Raquel, la inspectora bipolar.
– Quatre novells aficionats tenen més punteria que el cos d’assalt de la policia nacional, tot molt lògic.
– Un camió de cervesa tant petit no pot portar la quantitat ingent de calers que han fet.

—————— Fi espoilers ——————

No m’agrada de les sèries espanyoles que porten el tema de l’amor a límits absurds, vull dir que no es que hi hagi un personatge penjat d’un altre no, o dos, o tres, no, es que son tots! Tots els personatges principals han de tenir alguna història romàntica amb algú i ha de sortir a la trama de manera recurrent, tothom està penjat d’algú, encara que sigui no correspost, de totes les coses inversemblants que passen a la sèrie segurament aquesta es la que més em molesta, son gent que s’està jugant passar tota la vida a la presó o directament la seva vida, i tots actuen pensant amb els genitals en contes de concentrar-se en robar. En segon lloc està el fet que es impossible controlar tants hostatges durant tantes hores amb tants pocs atracadors, i a més no paren de separar i moure els hostatges, i tot plegat sumat a la desorganització que hi ha entre els segrestadors, es veu constantment que els segrestadors fan les seves coses i es desentenen totalment dels hostatges i em desespera molt veure com els hostatges fan el que els hi dona la gana i els atracadors no els importa lo mes mimin. A això suma-li tots els despropòsits comentats en la secció de espoilers.

La primera i segona temporada de la casa de papel es una única temporada de 15 capítols amb capítols de duració variable entre 50 minuts i 80 minuts, perquè bàsicament els hi dona la gana ser així de irregulars. La casa de papel enganxa, es atraient, hi ha molta intriga i molt de misteri, son un munt de bones idees, moltes d’elles funcionen, però moltes altres no, i el problema es que la majoria estan mal executades, masses factors inversemblants perquè la sèrie funcioni, com més avança la sèrie més s’acumulen els problemes, la pregunta es fins quants forats de guió som capaços de tolerar a costa de deixar avançar el misteri i l’acció? Cadascú té el seu llindar de tolerància, i jo considero que el meu es molt alt, massa, per això dic que la sèrie m’ha agradat malgrat que no recordo haver vist mai una sèrie en teoria realista amb tant poca versemblança.

La casa de papel té un 7,2 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota: 7/10

“Mira lo que has hecho” es el nom de la sèrie que tothom coneix com “la sèrie del Berto Romero”. El plantejament es simple, Berto Romero que fa el paper de Berto Romero, es a dir, un còmic famós, està vivint amb parella amb una noia, i la sèrie just arranca amb el naixement del seu fill. A partir d’aquest moment viuran les diferents etapes de cria d’un nadó, el no dormir, el no menjar, la guarderia, les visites constants dels pares i germans de la parella, també dels amics, dels consells de tothom, etc. Resumint una de les pitjors maneres de complicar-se una vida feliç.

La sèrie es una comèdia d’humor pensada per fer decaure la taxa de natalitat del país, els solters i parelles sense fills riuran pensant del merder del que s’han escapat, els pares amb fills ja crescuts riuran d’alleujament tot pensant que ja no hauran de tornar a patir cap d’aquestes tortures popularment acceptades que acompanyen a la cria d’un fill, i bé, les parelles que vulguin tenir fills s’ho pensaran dos vegades abans de fer tal imprudència. La sèrie es basa en teoria en la vida real d’en Berto, fins hi tot en la segona temporada veiem con en Berto grava la primera temporada de la sèrie. La sèrie sol introduir flashbacks i algun flashforward per comparar situacions, passades, presents i alguna futura, i el principi de cada capítol hi ha algun tret original especial. En Berto Romero em cau bé, per tant la sèrie era una aposta bastant segura. Un apunt final, l’aparició del seu “amic” Buenafuente es fa esperar, però no decep.

Mira lo que has hecho té 12 capítols (sis per temporada) i té un 6,9 al filmaffinity i un 7,4 al imdb.

Nota: 7/10