Archive for the ‘TV’ Category

Per Internet (o més aviat pels blogs) corre (“corre”) un qüestionari relacionat sobre els teus gusts de les sèries, les preguntes les podeu trobar per varis blogs, com per exemple el de l’Anna del cyanide sun. Hi ha varies preguntes interessants, però també hi ha varies preguntes estúpides que la resposta no porta enlloc com ara “No esperava enganxar-me” o “Sèrie abandonada”, però en canvi hi ha vàries preguntes que he trobat més interessants. A diferència de l’altra gent no m’he limitat a respondre les preguntes sinó que directament la resposta es un cas típic sencer on he fet un rànquing de la resposta.

Saludeu a la meva família

Saludeu a la meva família

  • Sèrie preferida? Només cal visitar la part superior de les llistes de la pestanya de sèries.
  • Sèrie vergonya? Només cal visitar la part inferior de les llistes de la pestanya de sèries.
  • Personatge preferit? Al CT2381 amb el top 10 de personatges preferits us remeto
  • Personatge odiat? Al CT2374 amb el top 10 de personatges odiats us remeto.
  • Dolent preferit? Al CT2376 amb el top 10 de personatges malvats us remeto.
  • El millor final? Al CT2008 amb el top 10 dels millors finals us remeto
  • El pitjor final? Al CT2009 amb el top 10 dels pitjors finals us remeto.
  • Sèrie més pesada? Al CT2214 amb el top 5 de les series allargades us remeto.
  • Sèrie cancel·lada? Al CT2212 amb el top 5 de les millors sèries cancel·lades us remeto.
  • Parelles perfectes? Al CT1829 amb el top 10 parelles us remeto.

Heu vist ja la sisena temporada de Joc de Trons? No? Doncs si no voleu espoilers ja podeu marxar corrents d’aquest cas típic. No faré un resum del què ha passat en aquest temporada, ni tampoc donaré la meva opinió, faré una cosa millor, agafaré frases puntuals dels fantàstics resums del Tipo de la Brocha.

Ellaria apuñala al príncipe en el pecho para demostrar que esta serie no discrimina a los minusválidos, No positivamente al menos… Ninguno de los guardias mueve un dedo porque solo queda un minuto para su pausa del bocadillo

Para asombro de los presentes, Dany revela que habla dothraki tan bien como cualquier otro idioma inventado, y se presenta a sí misma, consumiendo una cuarta parte del episodio en enumerar todos sus títulos.

Mientras tanto, en su dormitorio, la Mujer Roja se desviste y se contempla en el espejo; momento en el que todos los hombres que ven la serie con sus novias intentan poner cara de póquer y se colocan discretamente un cojín en el regazo. Sin embargo, la idea de capturar mentalmente esta imagen para recordarla más adelante se esfuma en un instante, que es lo que tarda Melisandre en quitarse su collar mágico y revelar su verdadera y horrible apariencia

Jaime le pregunta si está “airado” con su madre, porque a veces la gente habla así de raro y utiliza términos en desuso para dar color a la serie.

Superada esta prueba, Jaqen acompaña a Arya de vuelta a la Casa de Negro y Blanco, donde podrá seguir recibiendo palos bajo techo. ¡Es una mejora!

Tyrion, experto en dragones, dice que los pobres animalicos no soportan la cautividad, cosa que sabe porque “es mi trabajo: beber y saber cosas”. Si queréis una camiseta con esa frase estampada, HBO la vende en su tienda online. Es la única razón por la que se incluyó en el guión.

A partir de ahora, este será mi patrón para medir todas las cosas. Por ejemplo, si me dicen “Tengo cáncer”. “Mejor eso que una madre y su bebé recién nacido siendo devorados por una jauría de perros”, contestaré.

Melisandre lava el cuerpo de Jon a conciencia (mi enhorabuena a Kit Harrington por contener la erección). Durante unos largos segundos, todos contienen el aliento, esperando a que la magia navideña suceda. Y esperan. Y esperan un poco más. Y otro poco. Y empiezan a oírse tosecillas incómodas.

Ned está a la defensiva y le falta poco para perder cuando Howland Reed se recupera milagrosamente y le clava su espada a Dayne en la rabadilla. Ned remata la faena cortando la cabeza a su adversario. Fatality! Bran está muy sorprendido y un poco defraudado. En la versión de la historia que le contaba su padre, combatían en la ladera de un volcán en erupción, Dayne blandía espadas llameantes que tenían nombre propio, y Ned le derrotaba armado solo con un plátano y sin ayuda de nadie.

Le ha traído un regalo: Osha y Rickon Stark. También le muestra la cabeza de Peludo, el lobo huargo, como prueba de la identidad del muchacho. Jo, qué palo… ¿De verdad hacía falta matar a su mascota para demostrar quién es? Yo creo que bastaría con dejarlo unos minutos en escena, y si no tiene ni una sola línea de diálogo, es que es él.

[El primer diàleg entre Jon Neu i Sansa Stark]
“¿Alguna novedad interesante?”.
“Me casé con Ramsay Bolton y aún estoy buscando en el diccionario palabras para describir todos los horrores a los que me ha sometido. ¿Y tú?”.
“Mis hombres me asesinaron, pero ya estoy mejor”.

Osha ha estado demasiado tiempo al margen de la acción para que su muerte nos importe y los guionistas ni siquiera se han tomado la molestia de reintroducirla como es debido para que volviéramos a cogerle cariño, así que si su marcha os afecta más o menos lo mismo que ver que os estáis quedando sin pasta de dientes, es normal.

A la salida de nuestros héroes, Edd el Penas, en el que constituye su primer acto oficial como 999º Lord Comandante de la Guardia de la Noche, ordena que cierren la “maldita puerta”. Estoy deseando ver su reacción el día que suene el timbre y se presenten los caminantes blancos con su ejército de espectros, dos testigos de Jehová y un vendedor de enciclopedias.

Casa Frey: bodas, bautizos y comuniones. Se garantiza una experiencia familiar inolvidable

– “Debo recordaros que la Casa Glover es vasalla de la Casa Stark, ñañañañañá”, dice Sansa. “Juró responder a nuestra leva”.
– “Supongo que igual que yo debo recordaros que perdí a mi hermano, mi mujer, mis hijos, mi cuñado y mi jardinero porque vuestro hermano Robb se casó con una z**** extranjera y, no contento con eso, confió en los Frey, que solo parecerían más maliciosos si llevarán una etiqueta con la palabra ‘VILLANO’ pegada a la frente”, replica Glover antes de volver al interior de su castillo.
– “Hmmm… El norte lo recuerda vagamente”.

En mitad de un puente, Arya da un último vistazo al panorama digital de la ciudad, con el gran Titán luciendo su cuquísima minifalda al fondo. Sí, tiene tantos buenos momentos que recordar, como cuando practicó la eutanasia a una niña, o cuando la envenenaron y la dejaron ciega, o cuando tuvo que mendigar para sobrevivir, o cuando le dieron una paliza en mitad de la calle y luego otra y otra… Ya sabéis, los buenos viejos tiempos.

– “Estamos aquí por una razón”, dice Thoros, fiel creyente del Señor de la Luz. “Formamos parte de algo mayor que nosotros”.
– “¿Una serie de televisión?”, pregunta el Perro.
– “No, algo mayor”.
– “¿Un fenómeno mundial que los fans viven con gran entusiasmo?”.
– “Deja de tocarme las narices”.

Varys se despide de su amigo sin que la gran dinámica de la pareja se haya aprovechado más de dos minutos en toda la temporada. ¿A dónde viajará ahora? A donde haya nuevos aliados que puedan inclinar la balanza a su favor cuando lleguen a Poniente, porque, según parece, tres dragones, sesenta mil dothrakis, ocho mil inmaculados y un Daario Naharis no son suficientes para conquistar un continente en el que las mayores batallas que hemos visto las han ganado bandos de quinientos desarrapados muertos de hambre

En cuanto ve cómo está el percal, el Pez Negro hace mutis por el foro y acompaña a Brienne y a Pod hasta una barca. Brienne le invita a marcharse con ellos, pero él escoge quedarse y morir fuera de cámara, como los héroes legendarios interpretados por actores demasiado viejos para hacer numeritos con la espada.

Jaqen, que se adapta rápidamente a las circunstancias, le da la bienvenida al club de los Hombres sin Rostro. No caen globos y confeti del techo, pero tampoco son gente muy dada a las celebraciones.
– “Finalmente una chica es nadie”, le dice. No le da un carné de socio, porque sería irónico.
– “Una chica es Arya Stark de Invernalia y está hasta el moño de estas majaderías cultistas y de la sintaxis extravagante”, replica ella. “Hala, me vuelvo a casa”.
– Jaqen le dedica una sonrisa torcida y asiente, porque él sigue molando mucho y lo sabe.

– “Bastardo”, dice Ramsay.
– “Gazpacho”, dice Jon.
– “¿Qué?”
– “Perdón, pensaba que estábamos diciendo palabras al azar”.
La tensión podría cortarse con un cuchillo.
Música de Morricone.

“No os deseo ningún mal”, miente el nigromante. “Pero, por otro lado, alguien tiene que comprobar si de verdad estos cuchillos de la Teletienda cortan tan limpiamente y sin esfuerzo como dice el anuncio”.

“El gato de vuestro hijo, Ser Garras… también se ha suicidado. Se colgó de una viga con su collar antipulgas”.
“Incineradlo y erigid una estatua gigante en su honor. Es lo que Tommen hubiera querido”.

En el vestíbulo de la Ciudadela, sorprendentemente encuentran a un funcionario trabajando. No le pillan desayunando, ni a la hora del bocadillo y tampoco está en uno de sus días moscosos ni de vacaciones. Eso sí, para mantener el equilibrio universal, el hombre les atiende con la misma desgana y mala cara que cabe esperar de cualquier profesional del sector público.

BCPP: Elric

Rick & Morty es una sèrie de dibuixos animats per adults, o com a mínim per semi-adults, on els protagonistes són un nen i el seu avi que es un inventor genial. La sèrie es frenètica i no para d’haver-hi acció en els 20 minuts que dura cada capítol, sobretot en Rick (l’avi) sembla que vagi col·locat de speed sempre, mentre que en Mort, el net ,sempre acaba passant-ho molt malament per culpa de les situacions en les que l’involucra el seu avi. El concepte de trauma total es queda molt curt per tal d’identificar l’estat en què acaba en Mort al final de cada capítol. El capítols són tan accelerats que es normal arrancar el capítol amb una situació de perill sense saber com han arribat allà, per exemple en el capítol cinc ja comencen sent atacats per clons dels pares d’en Mort d’una realitat alternativa posseïts pels esperits extraterrestres d’una altra dimensió del futur, lo típic vaja.

Us explico una mica de què van els capítols per tal que us feu una idea de com és la sèrie: El capítol dos es una parodia homenatge a Origen, el capítol tres es com Jurassic Park però en comptes d’un parc de dinosaures es un parc d’atraccions dins del cos d’un humà, no es tan complicat com sembla. El capítol quatre va sobre una simulació informàtica maldestre creada per una raça d’extraterrestres. En el capítol cinc mentre els pares d’en Morty fan sevir uns esclaus temporals per satisfer els seus desitjos, en Rick i en Mort acaben en una presó en un mon de gegants. El capítol sis es més tòpic, va d’una poció d’amor que acaba funcionant malament, però horriblement malament, ni us ho imagineu. En el capítol set veiem un curiós planeta amb una societat hembrista. En el capítol vuit descobrim la estranya programació dels canals de televisió de molts univers paral·lels. En el capítol nou obren una botiga d’objectes sinistres en el poble, per cert, ja he dit que el propietari de la botiga es el diable? El desè capítol es desenvolupa en una plataforma espacial on diferents Ricks i Morts de varis univers paral·lels conviuen per lluitar de manera conjunta contra múltiples amenaces, d’aquests múltiples univers n’hi ha de raros, com ara un que la gent son sofàs, i els sofàs son pizzes, i els telèfons són persones. La temporada 1 acaba amb un capítol on es celebra una festa intergal·làctica, potser és el capítol més fluix.

Rick and Morty es la sèrie amb els capítols més imaginatius, originals i exagerats que he vist mai, que siguin dibuixos fa que això sigui més fàcil, però no li resta gens del mèrit que cada capítol sigui una situació exageradament devastadora nova. No us deixeu enganyar pels rots constants d’en Rick que vists superficialment li donen un aspecte barroer a la sèrie, Rick i Mort no va d’això, Rick i Mort es ciència ficció imaginativa en dosis mega concentrades de 20 minuts trepidants amb un humor cínic i una mica macabre. No es casualitat que el mateix creador de Rick and Morty sigui Dan Harmon el mateix creador de la incompresa pel gran públic Community. De moment la sèrie té 2 temporades completes de 11 i 10 capítols respectivament a la espera que durant aquest 2016 s’acabi d’emetre la tercera temporada.

Rick & Morty han tingut tan èxit que fins hi tot han tingut l’honor de protagonitzar un gag del sofà en els Simpson

Rick and Morty té un 9,3 al imdb i un 8,3 al filmaffinity.

Nota 1a temporada: 8/10

Avui toca parlar de la segona temporada de Fringe, on la trama es més continuada que la primera temporada, es a dir,  els capítols tenen una continuïtat més lligada a part del cas de cada capítol. La segona temporada de Fringe es molt més rara que la primera, tenim univers paral·lels, tenim gent que canvia de cara, gent que ressuscita, gent que explota sola, gent que acaba convertida en cendra, un esser de fum, poders hipnòtics, un virus mortal de fa 75.000 anys, càncer contagiós, un vagó de tren on tothom pateix un infart alhora, i un llarg etcètera de casos estranys, també coneguts com casos Fringe.

Qui no posaria la seva vida en mans d’un boig que acaba de sortir d’un psiquiàtric? A Fringe es lo habitual.

Qui no posaria la seva vida en mans d’un boig que acaba de sortir d’un psiquiàtric? A Fringe es lo habitual.

En l’apartat de gent que coneixem trobem en aquesta segona temporada: Leonard Nimoy (Spock de Star Trek) fent de William Bell. Apareix el pare del Dexter (James Remar) com a jefazo del Centre de Control de Malalties infeccioses. Dos dades intranscendents per allargar aquest curt paràgraf: La vaca continua viva, i sense motiu aparent el opening canvia a un color més vermellós a partir del capítol 20.

Només començar la segona temporada ja es carreguen un personatge bastant principal (dels bons), no està malament, eh? Després ve una tira de capítols on no passa res d’especial fora de la raro de sempre, vull dir, i al capítol 8 la cosa es torna a posar interessant quan parlen dels observadors, i continua interessant durant el capítol 9 i 10. El capítol 11 (igual que el 12 i el 13) ja torna a ser un cas aïllat sense transcendència. Un truc per saber si serà un capítol interessant es que si comença amb “previously on Fringe” serà interessant, per exemple el capítol 15. El capítol 16 es especial perquè comença en el passat (anys 80) i fins hi tot la intro canvia a l’estil dels anys 80, es el capítol més interessant de la segona temporada descomptant el capítol doble final. El capítol 20 es un curiós break en la trama en forma de cine negre. El capítol 21 també surt de la rutina, però pel fet que només surt en Peter, una llàstima, es el protagonista que menys m’agrada. La temporada acaba amb un interessant capítol doble on coneixem la gent de l’alta banda, pensant per enganxar-te en la trama i fer-te venir ganes de veure la tercera temporada.

Fringe té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. La crítica de la primera temporada en el CT2409.

Nota 2a temporada: 7/10

Parlem de la novena temporada de Big Bang. El primer capítol es un insofrible doble drama de parella, difícil imaginar un pitjor començament per una comèdia. Per sort el capítol dos està millor, fins hi tot té algun gag amb gràcia i tot, una cosa semblant al capítol tres, però el quatre torna a ser insofrible quan en Sheldon es fa la víctima perquè tothom l’abandona, no suporto en Sheldon! Ja està! Ja ho he dit! Llavors perquè miro Big Bang? Ehm… Pels altres personatges suposo, bé per l’hindú no, aquell tampoc m’agrada, i posats a rajar la Emmy tampoc. Capitol sis acceptable, com el set, podria seguir, però no ho faré. Dir que el capítol 11 es el millor ja que va sobre la estrena de Star Wars Episodi VII. A part d’això cada capítol es com les anteriors temporades, no es que sigui res dolent, però bé, podria ser millor, però no el deixaré de veure. Per cert, us passa a vosaltres que cada vegada us agrada més la Bernadette? Tan física com psíquicament, trobo que hauria de tenir més protagonisme! I menys roba! Però això ja es un altre tema… L’últim capítol contràriament a les altres temporades no passa res extraordinari, es curiós lo poc que s’han esforçat aquesta vegada els guionistes.

Algú ha dit Friends?

Algú ha dit Friends?

Com que Big Bang es una sèrie de capítols de 20 minuts no es mereix un post sencer, per tan acabo de complementar el post afegint que també he acabat la setena temporada de Modern Family que també té capítols de 20 minuts. La setena temporada de Modern Family no es que sigui res de l’altra mon, segueix la tònica de temporades anteriors, ni més ni menys, de fet, fins hi tot continuen acabant les temporades igual, amb un capítol final amb algun viatge per part de tothom, com es nota que són classe mitja-alta… Tot i que Modern Family ha perdut la frescor de les primeres temporades continua donant-li mil patades a Big Bang en quan a qualitat, humor, i bàsicament en tot, per tan si heu de triar a veure una sola sèrie d’humor que siguin les temporades 3 a 10 dels Simpson, per què per alguna cosa es la millor comèdia de tots els temps, però sinó no us va l’animació no ho dubteu mireu Friends, però si ja l’heu vist llavors si, mireu Modern Family perquè segurament no entendreu el genial humor freak de Community.

Nota 9ena Big Bang: 6/10
Nota 7ena Modern Family: 7/10

Borgen, tercera i última temporada. El que veiem al començar la tercera de Borgen es que han canviat les imatges del opening, calia? Algú el mirava amb atenció? Jo crec que no. El segon que veiem es que han passat uns 2 o 3 anys des del final de la temporada anterior i les coses han canviat una mica, es estrany perquè les temporades u i dos representa que amb prou feines passa el temps. Un pensa que la tercera temporada serà un altre any de govern més, però la temporada no va d’això, no va de governar sinó de campanya política. Els temes delicats d’aquesta temporada són: Política d’immigració (restricció de les fronteres?), regulacions de sanitat sobre els animals (qualitat de vida pels animals de les granges en front del rendiment), prostitució (il·legalitzar i criminalitzem els clients?), i varis que no dic per no explicar massa.

Aquesta temporada es més pesada que mai la relació entre la Katrine i el Kasper, aquest dos només fan que alentir la sèrie apartant-la dels temes que importen a la gent que vol mirar Borgen. De fet, aquesta temporada deixa bastant de banda en Kasper, un protagonista clar de les dues anteriors, i quan se li dona protagonisme només es pel seu paper en la relació amb la Katrine, o sigui, totalment desaprofitat, per contra en Torben, que havia tingut un protagonisme moderat es torna protagonista en aquesta temporada per culpa d’una relació que no importa a ningú, des de quan Borgen va de relacions i no de política? Fins hi tot la Birgittie en té una!

Ens han canviat en Kasper per en Torben! Hem sortit perdent!

Ens han canviat en Kasper per en Torben! Hem sortit perdent!

Puc dir que la tercera temporada es la que té la corba d’interès més inclinada en comparació de les dos temporades anteriors, ja que els primers capítols són els més avorrits i els últims els més interessants, especialment l’últim capítol es el més emocionant de tots, de fet, l’últim capítol es titula “eleccions” o sigui que ja us podeu imaginar com acaba la temporada. Tot i així, per mi la tercera temporada es lleugerament més fluixa que les anteriors, però la sèrie continua sent totalment recomanable i l’hagués seguit mirant si haguessin fet més temporades, però no n’han fet i realment tal com acaba tampoc calen més capítols.

En el cas típic 2373  parlo de la primera temporada i en el CT2404 de la segona. Borgen té un 8,5 al imdb i un 8,1 al filmaffinity.

Nota 3era temporada: 7/10
Nota sèrie: 8/10

He decidit començar una sèrie del 2008 i que acaba en el 2013 després d’haver emès 100 capítols repartits en 5 temporades, la sèrie es bastant coneguda, es diu Fringe. La sèrie comença com un procedimetal semblant a un Expedient X però aquí si que passen fets paranormals, tot i que normalment hi ha una explicació “científica” al darrera. Cada capítol sol ser un cas estrany on la agent Olivia de la FBI protagonista haurà d’investigar amb l’ajuda d’un científic genial però boig i el seu fill també bastant genial. Però gairebé tots els casos sempre tenen una cosa en comú, la empresa Massive Dynamic.

La sèrie està plena de coses rares i de gent rara, per exemple un calb anomenat l’observador, però els fets estranys per excel·lència són els casos, uns exemples: Un virus que desfà a la gent. Un vídeo que et fregeix el cervell. Una bomba que deixa la gent enganxada amb gelatina. Una pols que et fa créixer un llimac a l’estomac. Un raig làser que et permet penetrar les estructures sòlides. Un home llop. Gent que explota per combustió espontània… Per si tot lo anterior no fos prou també hi ha una vaca.

Aquests són els estranys protagonistes d’aquesta estranya sèrie plena d’estranys fets

Aquests són els estranys protagonistes d’aquesta estranya sèrie plena d’estranys fets

Com a personatges coneguts tenim el tinent Cedric Daniels (Lance Reddick) de The Wire que aquí fa de jefazo del FBI encarregat del projecte d’investigar el misteriós Patró (així em majúscules) i té bastant protagonisme en la sèrie. En un capítol apareix la ma dreta de Frank Underwood (Michael Kelly interpretant a Doug Stamper) que aquí (podríem dir que també?) fa de dolent. També apareix el jefe de la Teresa Lisbon que sortia al Mentalista (Michael Gaston interpretant a Gale Bertram) que a Fringe fa del típic paper de jefazo que no li agrada com treballa el protagonista i vol cancel·lar el programa. Per acabar, també apareix en un capítol la mare de l’Alicia Florrick de The Good Wife (Mary Beth Peil interpretant Jackie Florrick) fent de la mare d’un ajudant del doctor Bishop.

En aquest paràgraf he agrupat varies idees inconnexes sobre la sèrie, avisats esteu. Fringe comença amb un avió, es nota que el productor es el J.J Abrams, eh? Si l’avió s’hagués estrellat en una illa deserta el dejavú hagués sigut massa dejavú. Un detall característic de Fringe es que les lletres que indiquen a on estem floten sobre el paisatge i tenen una mida desproporcionadament gran.

Al final de cada capítol sempre hi ha escena inquietant i misteriosa que té a veure amb la trama general de la sèrie, així capítol a capítol anem descobrint una mica de totes les coses misterioses que passen, al mateix temps que una pila de nous misteris més misteriosos s’ajunten als que queden pendents per resoldre, tot molt al estil Lost com podeu veure, es d’aquelles sèries que en comptes d’anar solucionant els misteris el que fan es obrir més misteris dels que solucionen, però això fa que la sèrie enganxi, així doncs tot anirà bé si al final realment es tanquen els misteris i no acaba amb una solució patillera com Lost. Durant la primera temporada (la única que he vist fins al moment) la sèrie comença emocionant amb uns capítols que enganxen gràcies a que tots els successos estan relacionats per un misteriós patró i alguna que altra traïció, però a mesura que els casos estranys es tornen rutinaris la sèrie perd una mica fins que al final de temporada se’ns presenta una explicació de perquè tot plegat està relacionat acabant amb un desconcertant capítol final.

Fringe té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 al imdb.

Este el momento del dia que más me gusta, cuando hay algo raro allí fuera pero no tengo ni idea de lo que es, es como una tombola de sucesos siniestros

Nota 1a temporada: 7/10