Archive for the ‘TV’ Category

“Mira lo que has hecho” es el nom de la sèrie que tothom coneix com “la sèrie del Berto Romero”. El plantejament es simple, Berto Romero que fa el paper de Berto Romero, es a dir, un còmic famós, està vivint amb parella amb una noia, i la sèrie just arranca amb el naixement del seu fill. A partir d’aquest moment viuran les diferents etapes de cria d’un nadó, el no dormir, el no menjar, la guarderia, les visites constants dels pares i germans de la parella, també dels amics, dels consells de tothom, etc. Resumint una de les pitjors maneres de complicar-se una vida feliç.

La sèrie es una comèdia d’humor pensada per fer decaure la taxa de natalitat del país, els solters i parelles sense fills riuran pensant del merder del que s’han escapat, els pares amb fills ja crescuts riuran d’alleujament tot pensant que ja no hauran de tornar a patir cap d’aquestes tortures popularment acceptades que acompanyen a la cria d’un fill, i bé, les parelles que vulguin tenir fills s’ho pensaran dos vegades abans de fer tal imprudència. La sèrie es basa en teoria en la vida real d’en Berto, fins hi tot en la segona temporada veiem con en Berto grava la primera temporada de la sèrie. La sèrie sol introduir flashbacks i algun flashforward per comparar situacions, passades, presents i alguna futura, i el principi de cada capítol hi ha algun tret original especial. En Berto Romero em cau bé, per tant la sèrie era una aposta bastant segura. Un apunt final, l’aparició del seu “amic” Buenafuente es fa esperar, però no decep.

Mira lo que has hecho té 12 capítols (sis per temporada) i té un 6,9 al filmaffinity i un 7,4 al imdb.

Nota: 7/10

Avui toca parlar de Happy! Primer l’argument. Nick es un policia retirat que fa de sicari el qual se li apareix un amic imaginari quan li foten un tret i li agafa un infart, quanta informació en una sola frase, oi? Doncs encara hi ha més, la nena la qual ha imaginat aquest esser imaginari està segrestada per un para noel sinistre que segresta nens. Per cert, Happy es el nom de l’amic imaginari, i es una espècie de petit unicorn blau amb ales. En aquesta sèrie els dolents son molt dolents, queda clar quan fan el pitjor que un pot fer, es a dir, fer coses a nens petits les quals… bé, diguem les quals son coses que no s’han de fer a nens petits, bé, ni a nens ni a ningú, però especialment a nens, no voleu saber els detalls. Per altra banda els bons no massa bons, ja que apallissar, torturar i matar gent no et converteix en principi en bona persona, però si aquests els quals apallisses, tortures i finalment mates son aquells que ajuden a fer aquelles coses als nens et converteixes en bo, així funciona el sistema.

La cara del protagonista es de pura i genuïna felicitat


Happy! es una sèrie d’acció, humor i sang, ja se que “sang” no es un gènere en si mateix, però en aquesta sèrie es podria considerar que si. El protagonista es passa tota la estona inconscient, delirant, barallant-se, fugint, drogant-se o directament matant gent, us podeu imaginar que no es una sèrie per a tota la família, a no se que la família es digui de cognom Adams. Sembla ben bé que el protagonista estigui jugant al Grand Thef Auto per tota la ciutat, els dolents el persegueixen, el polis el persegueixen, els neutrals, també el persegueix, sort que en Nick es un home dur, una persona normal hauria mort unes 17 vegades al llarg dels 8 capítols de la sèrie. Nick es la peça clau sobre la que s’aguanta tota la sèrie, es un protagonista d’aquells indiscutibles, com un Dr House a House o un Tony Soprano als Soprano. Per cert, tot això passa durant el nadal, això vol dir que la banda sonora de la sèrie es basa molt en la música nadalenca, lo de la pau i amor, això si a cas ja ho deixem per una altra sèrie.

Happy! consta de vuit capítols la primera temporada, té un 7,2 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.

Nota: 7/10

Buenos Presagios (Good Omens) es la mini-sèrie de la BBC basada en una novel·la de Terry Pratchett i Neil Gaiman del mateix nom, per suposat havia de veure aquesta sèrie. Si bé es cert que no es dels meus llibres preferits de Pratchett considero que no està malament. Saltem al argument hooop (onomatopeia de salt). La Terra no té 4.500 milions d’anys sinó que en té 6.000 i pocs, i tota la història de Deu, els dimonis i els àngels resulta que es certa. Any actual menys onze anys, l’anticrist també conegut com a fill de Satanàs es portat a la Terra e introduït en una família a través d’unes monges satàniques, de moment, com podeu comprovar es impossible no enamorar-se d’aquest argument. Crowley es un dimoni encarregat que l’anticrist arribi a complir el seu objectiu, però realment s’ha acomodat a viure amb la humanitat i això del apocalipsis li fa molta mandra, per això li demana al seu amic l’àngel Azirafel que l’ajudi a boicotejar el pla. Com es que un àngel i un dimoni son amics? Doncs bàsicament son companys de feina i porten 6.000 anys treballant en la mateixa oficina (la terra) i amb els mateixos clients (els humans), no es estrany que hi hagi una mica de camaraderia, això si, un es bo, i l’altre no tant. No hi ha apocalipsis sense genets (guerra, fam, mort, i pol·lució, ja que pesta es va jubilar). Em faltava comentar el subtítol de la sèrie “las buenas y ajustadas procefias de Agnes la Chalada”. Agnes es la única profeta que ha encertat en totes les seves profecies, recollides en un llibre sense cap copia, i per suposat també ha encertat amb el apocalipsis, i la descendent d’Agnes, Anatema, també bruixa, es veurà implicada en la seva última profecia, la del fi del mon. Una fi del mon adaptada a l’època contemporània, amb motoristes en comptes de genets apocalíptics i amb Queen en comptes de trompetes de la mort. Us podria explicar més però entraria en el terreny pantanós dels espoilers.

No cal que digui qui es l’àngel i qui el dimoni, oi?

La sèrie segueix el llibre? Si, però diferent, ja sabia que adaptar un llibre així no seria fàcil, perquè l’humor Pratchett s’ha de llegir, en pantalla ja havíem vist que la cosa no funcionava (només cal veure les pel·lícules sobre el color de la magia i Una luz fantástica), però aquesta adaptació ha estat ben trobada i amb ritme per què les coses funcionin, però sobretot hi ha dos peces claus que fan que això rutlli molt bé, la parella d’actors principals, el dimoni David Tennant i l’àngel Michael Sheen, els dos son el veritable motor de la sèrie, em posaríeu en un compromís si em diguéssiu que n’haig d’escollir un, d’acord, bé, em quedo amb en Crowley, el mal sempre m’ha tirat una mica més… Hi ha un parell d’actors del repartiment que conec, el protagonista alcohòlic de Mad Men (Jon Hamm) aquí es l’arcangel Gabriel, i el germà de Saul Goodman (Michael McKean) el trobarem com a caçador de bruixes. I les notes a peu de pàgina made in Pratchett? Bé, no existeixen com a tal, però podríem dir que fan la seva aparició en forma de narrador omniscient. Resumint, son només sis capítols, mireu-los i gaudiu d’una història extravagant però entretinguda, perquè la fi del mon no havia estat mai tan simpàtica.

Good Omens té 6 capítols de 50-55 minuts i té un 6,9 al filmaffinity i un 8,3 al imdb.
Nota: 7/10

After Life (distribuïda per Netflix, perquè avui en dia això sembla que es important comentar-ho) es una comèdia dramàtica creada i protagonitzada per Ricky Gervais. Un home el qual se li acaba de morir la seva dona per culpa d’un càncer, ha perdut les ganes de viure, està al límit entre seguir amb la seva i suïcidar-se, però de moment segueix amb vida fent el què li dona la gana i passant de tot perquè sap que en qualsevol moment ho pot abandonar tot suïcidant-se perquè en el fons tampoc li importa massa viure ara que la seva dona està morta. S’ha acabat ser amable amb la gent perquè si, s’ha acabat ser tolerant amb els estúpids que es creuen a la seva vida, s’ha acabat fingir per quedar bé. En Ricky (o com es digui en la sèrie) treballa per un diari local, i s’encarrega de buscar notícies en un poble que mai passa res, en el fons es només una manera de recordar lo mediocre que es la vida en general. El director del diari es el seu cunyat, el qual intentarà ajudar-lo a que no es talli les venes. El seu pare es en Walder Frey (l’actor que l’interpreta més aviat) i a sobre té Alzheimer, una altra recordatori que la vida es una merda. I això no es tot, també hi ha altra gent una mica depriment al seu costat, la vella viuda, el pitjor psicòleg del mon, el drogoaddicte amb la novia morta, la prostituta,… Veieu com la cosa comença a ser una mica depriment per una comèdia, no?

La única raó per continuar vivint es aquest gos, que per sort menja pràcticament de tot.

After life està catalogada com a comèdia i com a drama, podríem un posar un 70% de drama i un 30% de comèdia, i no es una comèdia de rialles, es una comèdia de somriures. No es una sèrie apte per gent depressiva, o potser si, si t’agraden les situacions depriments, el humor negre, el cinisme, aquesta pot ser la teva mini-sèrie. La sèrie està dividia en 6 capítols de 25 minuts, i cada capítol correspon en un dia a la vida d’aquest home, pràcticament es pot veure tot seguit, com una pel·lícula de 2 hores i mitja ja que la trama es continua i veus com dia a dia el protagonista va evolucionant a mesura que va interaccionant amb les persones del seu voltant, fins que en el capítol final veus com el protagonista ha fet un canvi important respecte el primer capítol.

After Life té un 7,1 al filmaffinity i un 8,5 al imdb.

Nota: 7/10

Que ens ofereix la cinquena temporada de Black Mirror? Tres capítols, ja que el especial Bandersnatch ja el vaig comentar en la primera entrada sobre pelis de l’any. Per resumir es pot dir que Black Mirror ha posat el pilot automàtic, però encara es deixa mirar, de moment…

  • Striking Vipers: 6/10. Un joc de realitat virtual molt real. Si la virtualitat es tant bona qui necessita la avorrida realitat? Com a mínim Anthony Mackie (el Falcon de Marvel) prefereix la virtualitat, així pot escapar de la seva avorrida família real.
  • Smithereens: 7/10. El Moriarty de Sherlock (l’actor, no pas el personatge) segresta un pobre becari d’una empresa rotllo facebook, el tio està boig. Lliçó moral, deixeu d’estar pendents del mòbil. Li poso el 7 bàsicament perquè m’agrada com actua Andrew Scott.
  • Rachel, Jack and Ashley Too: 5/10. Miley Cirus fa de Miley Cyrus deprimida mentre una noia de 15 anys super fan d’ella i super insegura es compra una nina que té el caràcter de Miley Cyrus. La cosa va exactament del mateix que la meitat de capítols de Black Mirror, el tema de transferir la consciència a una màquina.

Miley Cyrus, Falcon & Moriarty

 

Avui us parlaré de la primera, i de moment la única temporada de The Umbrella Academy. Dos posts “seguits” de sèries? Teniu raó, us podeu queixar, però no us servirà de res. Us explico la trama, un multimilionari adopta a sis nens amb poders i també a Ellen Page que té el poder de ser Ellen Page i gràcies. Els nanos creixen i es tornen una espècie de X-men, cada nano amb el seu poder especial, uns bastants més guais que d’altres la veritat. El pare adoptiu que no es gaire afectiu els hi assigna números per referir-se a ells, per exemple el número u té força (bastanta però tampoc es en Hulk) i s’ha passat una temporada a la lluna (literalment), el número dos llança ganivets, la número tres té el poder de convèncer a la gent, el número quatre pot parlar amb els morts i també veure’ls, el número cinc pot fer salts en l’espai, i depèn de com també en el temps, el número sis està mort (tenia tentacles, no per res era asiàtic…), i finalment la número set es Ellen Page i toca el violí, ho fa bé, però res excepcional, això no es un poder, es molta pràctica. La sèrie arranca quan els germans es retroben després de molts anys separats pel funeral del seu pare, que en principi s’ha mort d’un infart, i just en el funeral el número cinc que havia desaparegut fa 15 anys torna de cop, i torna amb males notícies, molt males notícies, el mon s’acabarà en quatre dies, ja us he dit que eren males notícies.

Per ser “germans” son força diferents

La sèrie es una barreja entre els capítols bons de Herois (els primers) i Misfits, però més musical, això no vol dir que sigui un musical, sinó que a vegades la música sona i els personatges ballen, dit així sembla que sigui un musical, però no, no ho és. El que em fot es que hi ha personatges que saben coses i no les explica als altres, es a dir, amaguen informació també al espectador tan sols per crear una sensació d’incertesa que si el personatge seguís una lògica hauria d’explicar als altres. Tampoc m’agrada el tòpic de la persona mancada d’autoestima que confia en la primera persona que li fa cas. Però també té coses que m’agraden, com ara la parella de dolents, moltes vegades es dolents es limiten a anar contra els bons perquè son dolents i ja està, i aquest es el seu únic paper, però aquí no, aquí els dolents tenen una vida, existeixen més enllà de la seva finalitat, tenen el seu propi caràcter, les seves inquietuds. En general es pot dir que tots els problemes d’aquesta sèrie son deguts a la falta de comunicació entre personatges, si haguessin parlat tots més en comptes de fer cadascú el què li dona la punyetera gana per la seva banda res hagués passat, però la gent li encanta marxar ofesa tot fent un cop de porta, poca paciència…

The Umbrella Academy té 10 capítols i es basa en un còmic. Té 6,7 al filmaffinity i un 8,1 al imdb.

Nota: 6/10

Avui us parlaré d’una comèdia anomenada The Good Place. Kristen Bell (o més aviat el personatge que interpreta, no us espanteu) es mor i arriba a una espècie de lloc, que per simplificar-ho molt, podríem dir que es el cel, però hi hagut un error en el sistema, ella no ha sigut una bona persona i no es mereix estar aquí, d’acord que tampoc es una persona malvada, però definitivament no es mereix estar en el mateix lloc on hi ha gent realment bona. Ted Danson es el seu guia i creador del “barri del cel” on viuen (i el meu personatge preferit), i William Jackson Harper es la seva ànima bessona (en teoria, però recordeu que hi hagut un error en el sistema), el únic que coneixerà la veritat sobre Kristen Bell (el meu segon personatge preferit) i viurà en una angoixa constant sobre si delatar-la o ajudar-la a convertir-se en una bona persona de veritat. Com a veïna tenim a Tajani, una bona persona, per suposat, però també pija i embafadora, que viu amb en Jianyu un budista que ha fet vot de silenci. Per acabar amb els protagonistes, Janet es l’ajudant virtual d’en Ted Danson, una espècie de Siri vitaminada.

Si el cel existeix, estic segur que allà està Ted Danson

Tot i tractar-se d’una comèdia de capítols de 25 minuts la trama es continua, va avançant, i es normal fins hi tot acabar els capítols amb un cliffhanger per enganxar-te a veure el següent, i aquesta es la millor característica d’aquesta comèdia, la trama, normalment les comèdies es concentren a crear situacions absurdes per fer gràcia a l’espectador, aquesta no solament fa això sinó que a més planteja una trama plena d’intrigues i misteris al mateix temps que no oblida l’humor en la majoria de les seves escenes. Normalment faig servir les comèdies per acabar de complementar el temps, es a dir, si començo a mirar un capítol d’un drama se’m farà tard i em poso una comèdia que dura 25 minuts i ja està, però amb aquesta comèdia es diferent, un cop acaba un capítol tens ganes de saber com continua la història. A més a més el últim capítol hi ha un gir final que reconec que no m’esperava gens, no pas perquè sigui complicat de preveure, però que la sèrie sigui una comèdia em tenia despistat perquè no he vist mai una comèdia on es preocupin tant dels girs argumentals, es tota una novetat, en la majoria de comèdies no s’avança, o s’avança molt poc, pràcticament les coses queden com al principi del capítol, però aquesta comèdia es tot el contrari, cada capítol avança i molt.

The Good Place té 6,8 un al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota: 8/10