Cas típic 3718: noi li agrada The Americans

The Americans és una sèrie sobre la vida de dos espies russos que viuen a Washington i es fan passar per una parella americana normal amb dos fills, els quals no saben que els seus pares són espies. La sèrie comença l’any 1981, però té flaixos cap a anys anteriors on coneixem el passat dels espies. Fer durar un matrimoni no és senzill, segons les estadístiques, la meitat acaben en divorci, afegiu la complicació que el matrimoni no és real, i a més a més heu de treballar junts, i més encara si és una feina delicada com la de ser espia durant la guerra freda, és normal que la parella tingui alts i baixos, si a més tens un enllaç que no et posa les coses gens fàcils, és sorprenent veure com aquests espies tenen tanta paciència.

Per una vegada és estrany tenir empatia cap als russos, sempre són els dolents de la pel·lícula, però és que aquí són els protagonistes, no et queda altre remei que empatitzar amb ells, la parella protagonista són els espies més bons de la història, sempre que és possible eviten matar a ningú, eviten qualsevol dany col·lateral, i fins i tot intenten curar a qualsevol que hagi pres mal sigui del bàndol que sigui, en canvi, la resta de personatges que apareixen no tenen tants miraments, ni els russos que ordenen les missions ni els agents americans, que per una vegada, els presenten com que faran qualsevol cosa per aturar els espies. Un detall a destacar és la gran quantitat de perruques que fan servir els espies protagonistes, en general les de la noia li queden bé, però al noi porta alguns models bastant espantosos.

Durant la primera temporada els capítols solen ser bastant auto-conclusius, una espècie de mini-missió en cada capítol, tot i que hi ha personatges recurrents, això canvia en la segona temporada, on la trama segueix d’un capítol a l’altre, millor així. En la tercera temporada comença a canviar la situació que coneixem, i al final d’aquesta tenim uns quants canvis importants en la sèrie, en la quarta temporada encara hi ha més saquejades, els hi passen “coses” als personatges importants, i les situacions es tornen encara més tenses. En teoria els EUA estan plens d’espies russos, però per algun motiu sembla que totes les missions les han d’acabar fent la nostra parella protagonista, crec que es mereixen un bon augment de sou. Cap a les temporades cinc i sis, el tema de ser bons espies i matar el menor nombre de gent possible se n’obliden una mica, heu sentit la màxima que la fi justifica els mitjans? Literal, però aquest fet els hi passarà factura. Si haig de ser sincer la cinquena temporada se m’ha fet una mica repetitiva, però la sisena és ben interessant, on els últims capítols són cada vegada més i més tensos, desembocant en un capítol final molt emotiu. Resumint, una sèrie obligatòria per a espies i bastant recomanable per a no espies.

The Americans té 75 capítols repartits en sis temporades. Té un 7,4 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 7/10

Cas típic 3712: noi li agrada The White Lotus 2

No volia, però al final he vist segona temporada de The White Lotus, ja sabeu, aquella sèrie on uns quants rics passen una setmana en un ressort de luxe, i tot i estar envoltats de bellesa i servents són infeliços, encara que al principi no ho sembli, i sempre saps que al final algú acaba mort. A un de classe treballadora sempre li agrada veure com els rics tampoc són feliços, no ajuda, però consola, suposo que per això existeix aquesta sèrie, i potser per agafar idees per les vacances, per exemple, aquesta temporada la passen a Sicilia, un viatge més assequibre que la primera temporada que passava a Hawai.

En aquesta segona temporada, sabia que sortia Aubrey Plaza, i això és bo, sabia que sortia Jennifer Coolidge, i això és dolent, però no sabia que sortia el Moltisanti dels Soprano, una grata sorpresa (tot i que el paper en aquesta sèrie sigui meh), i també surt F. Murray Abraham de la no prou coneguda Mythic Quest. Els hostes de l’hotel protagonistes d’aquesta temporada són: La senyora d’uns 60 anys que repeteix de la primera temporada, aquesta vegada acompanyada d’una jove ajudant; el Moltisanti amb el seu pare i el seu fill; i dues parelles de trenta i escaig anys. Alguns d’aquests personatges es veuran embolicats amb un parell de fulanes. The White Lotus és d’aquelles sèries que quan les recordes o en parles t’agraden més que quan les estàs mirant, en el moment de visionar-les els capítols se’m fan llargs, aguantes personatges que no suportes (com ara la dona que repeteix de la primera temporada) tot esperant que li toqui el torn d’altres que t’agraden més.

La segona temporada de The white lotus té 7 capítols un 7,6 al filmaffinity i un 7,9 a l’imdb.

Nota 2ona: 5/10

Cas típic 3708: noi li agrada The Last of Us

Antigament, primer es feien les pel·lícules i després es feia a correcuita un videojoc aprofitant la tirada de la pel·lícula taquillera del moment, i es treia abans que la gent no s’oblidés de la pel·lícula, en general els jocs eren bastant mediocres (E.T., Robocop, i coses per l’estil). Quan els jocs van tenir trames més complexes va sortir la idea d’adaptar jocs fent pel·lícules, però en general tampoc va acabar de funcionar (Final Fantasy, Doom, etc). Menció a part l’èxit inesperat d’adaptar una atracció d’un parc d’atraccions al cine i convertir-la en una gran franquícia d’èxit (Pirates del Carib). On volia anar a parar és que The Last of Us és un exemple de bona adaptació en format sèrie d’un videojoc.

Per qui visqui en búnquer i no sàpiga res de la trama, us explicaré que a principis del 2000, hi ha una pandèmia on els culpables són els fongs, què esperàveu que fos? Un virus? Aquests fongs converteixen la gent en zombis, bé, en infectats, que a la pràctica és el mateix. Després del primer capítol d’introducció que passa en el moment d’esclatar la pandèmia, la majoria de capítols de la sèrie transcorren en el 2020 i veiem el Pedro Pascal portant una adolescent d’un lloc a un altre, com manen els tòpics, primer no es cauen bé, però després s’agafen estima.

Sense haver jugat al videojoc, puc dir que la sèrie m’ha agradat, està ben feta, els protagonistes bé, la trama no és molt original però enganxa, i té històries secundàries com la del capítol tres que són molt boniques. Que sigui una bona sèrie no és obstacle perquè també tingui les seves incoherències, com ara que potser no cal dir-li a l’home que porta protegint tota la sèrie a la nena que [espoiler espoiler], també són estranyament habituals les lluites contra infectats on no es veu en cap moment l’infectat mossegant, però un cop acabada la lluita, sorpresa, hi ha mossegada. La sèrie ha sigut un gran èxit de crítica i públic, i reconec que a mi també m’ha agradat, però tampoc n’hi ha per tant.

Last of us té 9 capítols d’uns 45-60 minuts, té un 7,8 al filmaffinity i un 8,9 a l’imdb.

Nota: 7/10

Cas típic 3693: noi li agrada Ultrasecrets

Ultrasecretos (Inside job en l’original) és una sèrie d’animació d’humor i ciència-ficció de 18 capítols de durada, els quals duren uns 30 minuts cada un. En aquesta sèrie les teories de la conspiració són reals, els reptilians existeixen, els atlants també, els il·luminati, una raça de fongs intel·ligents al centre de la terra, etc. Hi ha efectivament un govern secret a l’ombra que controla el món, un consell misteriós que subcontracta a diverses empreses per tal fer i desfer el món pels seus obscurs propòsits. Una d’aquestes empreses és la protagonista d’aquesta sèrie, Cognito Inc, on treballa la protagonista de la sèrie, la Reagan, una científica superintel·ligent amb un pare també científic, però bastant tarambana; la sèrie té altres secundaris que són bàsicament els companys de feina de la Reagan.

Si us agrada l’estil de Rick & Morty, aquesta sèrie també us agradarà, ja que és bastant del mateix estil. Malgrat que cada capítol es sol centrar en una “missió”, la sèrie té una continuitat argumental al llarg dels capítols, on el què passa té repercussions en el futur.

Ultrasecretos té un 7,7 a l’imdb i un 6,7 al filmaffinity

Nota: 7/10

Cas típic 3690: noi li agrada Alice in Borderland

Alice in Borderland és una sèrie de 16 capítols, repartits en dues temporades, sobre un joc macabra a l’estil el joc de calamar, aquesta vegada no són coreans, sinó japonesos, no sabria dir quins estan més sonats; els del Calamar sembla tot més naïf amb els seus monos fúcsies i les seves proves infantils, en canvi, a Alice tot és més obscur, tecnològic i sinistre, en el calamar sabies que hi havia persones al darrere del sistema (bé, coreans), en canvi, aquí no tens clar qui o què és el culpable, si més no, tot està bastant més ben organitzat. Obligar la gent a participar en proves potencialment mortals sempre ha sigut la meva il·lusió de petit (què passa?), per això m’agraden aquest tipus de sèries. Lamentablement en aquest tipus de sèries, hi ha proves que semblen molt complicades, però les passen, i altres proves que semblen molt fàcils, però per algun motiu inexplicable costen molt, com per exemple matar el rei de piques. Us poso el trailer com sempre, però pel meu gust mostra massa coses, jo no el veuria si teniu pensat veure la sèrie.

És d’aquelles sèries d’intriga que quan menys saps millor funciona, però a mesura que van apareixent elements nous veus que cada vegada funciona tot menys, per què sembla que tot ha de ser cada vegada més extravagant i exagerat, per exemple, gent en banyador? No cal; matar un tigre amb una espasa? No cal; muntar un rave en un món apocalíptic? Definitivament no cal. La llista podria seguir i seguir, perquè realment hi ha moltes coses que sobren, però, així i tot, m’agraden les sèries que son tot acció i tot és absolutament imprevisible que perquè la lògica i el sentit comú són opcionals i l’important són els misteris, com passa al joc del calamar o a la casa de paper o a Lost. Aquí també trobem uns quants personatges més volubles que el valor de les criptomonedes, però l’important és que l’entreteniment i la mort està assegurat. A propòsit d’això, qui és Alice? Aquesta i moltes altres preguntes NO tenen resposta en aquesta sèrie.

Alice in Borderland té un 6,5 al filmaffinity i un 7,7 a l’imdb.

Nota: 8/10

Cas típic 3686: noi li agrada Patrick Melrose i The Virtudes

The Virtues (2019) [7,8][6]: És una minisèrie de 4 capítols i 210 minuts. El protagonista va tenir una infància difícil, molt difícil, i té una adultesa difícil, se separa de la seva dona, del seu fill, i com que és incapaç de refer-se sol, demana ajuda a la seva germana, i llavors és quan coneix la germana del seu cunyat que també ha tingut una vida molt dramàtica, tot és dramàtic en aquesta sèrie, tothom plora, i amb raó. Dono gràcies per tenir una bona vida, no com aquest parell de desgraciats. El millor, la interpretació de Stephen Graham i l’apoteòsic clímax final, de fet els tres primers capítols en el fons són només pels conèixer els personatges, sobretot el protagonista, un home ben desgraciat, vull dir que la seva vida és una desgràcia constant.

Patrick Melrose (2018) [7,1][5], és una minisèrie de cinc capítols i 300 minuts de durada. El protagonista és interpretat per Benedict Cumberbatch, i la sèrie arranca quan se li mor el seu pare, moment en el qual haurà de viatjar d’Anglaterra a Nova York per enterrar-lo, el problema és que escull aquest moment per deixar les drogues, però sent sincers, li va bastant malament, però per sort és ric. La sèrie comprèn bona part de la vida del protagonista, des dels finals dels seixanta, fins al 2005. Si us agrada veure Benedict Cumberbatch fent cares, gestos i ganyotes diverses aquesta és la vostra sèrie, si heu vist Trainspotting, té escenes del primer capítol que us la recordaran. L’antagonista i pare del protagonista és l’agent Smith de Matrix, l’actor, quin malparit, el personatge, hi ha gent que no se’ls hi hauria d’estar permès ser pares, o millor encara, permetre existir; la mare no és precisament bona, però diguem que tampoc ajuda.

Sense voler-ho, he vist dues minisèries que s’assemblen moltíssim, totes dues són protagonitzades per adults amb problemes amb les drogues, les dues vides dels protagonistes estan marcades per una infància horrible, i totes dues estan protagonitzades per dos grans actors britànics i de quaranta i escaig anys.

Cas típic 3675: noi li agrada Derry Girls

Derry Girls és una comèdia irlandesa sobre la vida de cinc estudiants adolescents en una escola de monges, en un poble d’Irlanda del Nord (correcte, ho heu endevinat, el poble es diu Derry) durant els anys 90. Totes les protagonistes són alhora adorables però amb mala llet, i l’humor és el principal en la sèrie malgrat que el fantasma de l’IRA planeja de fons, aquí la guerra entre catòlics i protestants es fa servir més com a recurs humorístic que no pas de conflicte real, de fet, un dels meus capítols preferits és el de les convivències entre una escola de cada bàndol.

Soc incapaç de decidir-me per cap de les protagonistes, totes estan bé en el seu paper, inclús el pobre James, però s’ho té merescut, per ser anglès, però si em pressioneu suficient podria arribar a confessar que em quedo amb la malparlada i sortida Michelle, totes em fan gràcia, però Michelle amb el seu llenguatge directe guanya. No obstant això, tota la resta de noies (i el James, recordem-ho que és un home), són fantàstiques, potser la que menys m’agrada és l’extremadament estranya Orla. Decidir-me entre els secundaris tampoc és gens fàcil, n’hi ha de molt bons com el sofert Gerry sempre amargat pel seu sogre Joe, o el terrible venedor Dennis, l’únic venedor del món que sembla esforçar-se per no vendre res; però en el cas dels secundaris sí que tinc bastant clar que la millor és la pragmàtica i sincera germana Michael, tot el contrari que un esperaria d’una directora d’una escola de monges, no té cap problema en demostrar el desgrat a qualsevol situació. Us poso el trailer de la primera temporada, que com a resum de la sèrie no està gaire ben reeixit, i no fa justícia a la qualitat de la sèrie, però amb un minut per resumir una comèdia no es poden esperar miracles.

Per si la sèrie no fos prou bona, m’agradaria destacar que tots els capítols estan ben acompanyats amb una bonica banda sonora basada en música irlandesa dels 90, és a dir, bàsicament The Cranberries, d’acord també hi ha alguna coseta més, i pot ser que no sigui tota irlandesa, potser també s’inclou música britànica, com per exemple Fat Boy Slim per dir-ne un a l’atzar, o de fet qualsevol grup que cantés en anglès durant els 90 serveix. El càsting és desconegut (bé hi ha Sir Barristan Selmy), tot d’actors irlandesos, la majoria adolescents, però es pot trobar algun actor irlandès famós en algun capítol, per exemple, un que comença per Liam i acaba per Neeson. De comèdies mediocres allargades més del compte n’hi ha moltes, per exemple Modern Family té més de 250 repetitius capítols, però Derry Girls només en té uns escassos 19, del tot insuficients, no podrien treballar una mica més aquest coi d’irlandesos? Per si encara no ha quedat clar, Derry Girls és una meravella, de les millors comèdies que he vist, però ja sabeu que l’humor és molt personal, i l’humor que a mi m’agrada potser no és el que us agrada a vosaltres, pitjor per vosaltres, perquè Derry Girls es mereix tot l’amor que li pugueu donar.

Derry Girls té només 19 capítols d’uns 25 minuts de durada, repartits en tres massa curtes temporades. Té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 a l’imdb.

Nota: 9/10

Cas típic 3656: noi li agraden les sèries del 2022

Arranco amb els CT de rigor que recullen fets del 2022, començo amb un dels més clàssics, el de sèries. Recull de les temporades de les sèries que he vist durant el 2022 ordenades de millor a pitjor.

1. Better Call Saul (6ena i final)
2. La ciutat és nostra (Minisèrie)
3. The Dropout: Auge y caída de Elizabeth Holmes (minisèrie)
4. Afterlife (Temporada 2, 3 Final)
5. Ozark (Temporada 4 Final)
6. The Expanse (Temporada 6 Final)
7. Dopesick: Historia de una adicción (minisèrie)
8. Succession (Temporada 2 i 3)
9. Gomorra (Temporada 5 Final)
10. La casa de papel (Temporada 5 Final)
11. Slow Horses (1a)
12. Borgen (4rta i final)
13. Fuga en Dannemora (minsèrie)
14. The Corner (minisèrie)
15. The end of the F…ing world (Temporada 1 i 2 Final)
16. Killing Eve (Temporada 4 Final)
17. Peaky Blinders (6ena i final)
18. Així ens veuen (Minisèrie)
19. Dexter New Blood (Minisèrie)
20. What if…? (Minisèrie)
21. El capo de Corleone (minisèrie)
22. Infierno sobre ruedas (Temporada 1)
23. Brooklyn 99 (Temporada 6, 7 i 8 Final)
24. L’assistenta (Minisèrie)
25. Heridas abiertas (minisèrie)

Cas típic 3644: noi li agrada graficar sèries

Recordeu el CT3636 quan vaig fer uns gràfics molt ben parits sobre les notes que els hi poso als llibres? Doncs en el CT d’avui repetiré la mateixa jugada però amb les sèries. Del total de 177 sèries i minisèries que tinc puntuades i ordenades en aquesta llista, enllaç que també podeu trobar en la barra lateral d’aquest blog (barra que com el seu nom indica podeu trobar en lateral del blog, concretament en el lateral esquerre, amb els continguts apilats en vertical, un altre dia parlaré la barra superior horitzontal, perquè per avui seria massa informació per assimilar en un sol dia, i qui sap, potser un altre dia parlo de la barra de pa). No ens desviem del tema, sèries, eix vertical amb la quantitat de sèries, eix horitzontal amb les notes. Per si algú té curiositat escriuré les xifres exactes, 10:4, 9:7, 8:40, 7:52, 6:48, 5:16, 4:9, 3:1. Sé que hi ha una opció per pintar les xifres sobre la mateixa columna, però no m’agradava com quedava, o bé no he sabut trobar l’opció, escolliu l’opció que més us agradi.

D’això en dic pornografia gràfica

Per fer-ho més bonic crec que m’hauria de deixar anar una mica posants més nous i més cincs, ja veurem. Podria complementar la informació calculant la nota mitjana, però mandra, aproximadament serà un sis i escaig gairebé set, si voleu dades més exactes us dic la moda, que és set, i la mediana, que és 6,5. També us puc dir que les columnes són blaves i que els camions de bombers solen ser vermells, llavors direu que no apreneu coses en aquest blog…

Cas típic 3641: noi li agrada la Fuga en Dannemora

Fuga en Dannemora és una minisèrie de 7 capítols basada en fets reals, com podeu deduir pel títol es tracta d’una sèrie carcerària, ja que és el lloc més habitual on la gent es vol fugar, ningú es fuga per exemple d’una pastisseria… No us penseu que aquesta sèrie és Prison Break, aquí no veurem plans ridículament rebuscats que fallen per situacions improbables, recordeu que es tracta d’un cas real, aquí el que veurem són humans en acció, per tant, bàsicament manipulacions, incompetència i egoisme, així és com funcionen les fugues.

En la sèrie trobem personatges interpretats per gent coneguda, com ara Patricia Arquette o Paul Dano, però n’hi ha un actor que destaca per sobre dels altres, és Benicio del Toro que aquí fa de presoner veterà especialista a aconseguir coses. Però el més curiós és el director, Ben Stiller, no me l’hauria imaginat mai involucrat en un projecte que no tingués absolutament cap toc còmic. Una pel·lícula o sèrie sobre una fuga en una presó sempre sol ser una aposta bastant segura, el misteri de saber com ho faran, i la tensió per saber si ho assoliran són efectes que solen atrapar a l’espectador, sempre que estigui mínimament ben fet i els actors siguin mínimament convincents, i en aquesta sèrie les premisses es compleixen, a més que sigui un cas real dona més punts. Ara bé, no us espereu una sèrie trepidant, ja que el pla de fuga és senzill, i la sèrie es basa sobretot en la connexió entre els tres personatges principals. Qui sap si s’hagués estrenat un any diferent de Chernobyl es podria haver emportat l’Emmy a millor minisèrie.

Fuga en Dannemora té un 7,1 al filmaffinity i un 7.9 a l’imdb.

Nota: 7/10

Cas típic 3637: noi li agrada The White Lotus

The White Lotus és una minisèrie de 6 capítols, que tracta sobre l’estança d’uns turistes en un ressort tropical. Aviat descobrirem que els turistes són una mica carallots, però als turistes se’ls perdona perquè són rics, i, per tant, no tenen idea que és l’empatia. La sèrie ens demostra que els rics també poden no ser feliços malgrat estar de vacances en una illa paradisíaca i envoltats de servents; quina pena que fan! És cert que els rics no tenen els mateixos problemes que la gent normal, com ara aguantar els embussos de primera hora del matí per anar a treballar després d’haver dormit poc, però tenen altres problemes que els plebeus ni ens imaginem, però que ja ens agradaria tenir.

Els protagonistes són el mànager de l’Hotel, una parella passant la lluna de mel, un matrimoni amb dos fills adolescents i una amiga de la filla, i una dona madura soltera, cada un d’ells amb els seus problemes i amb el seu caràcter especial, el meu preferit és el mànager (Murray Bartlett), no és casualitat que li hagin donat l’Emmy al millor actor de minisèrie per aquest paper. Els personatges que menys m’han agradat han sigut la dona soltera i el fill adolescent. La sèrie comença amb un vell truc, però que segueix funcionant com mai, et diuen que hi ha hagut un mort, tanmateix, no et diuen qui ha sigut, i després pam, flashback a una setmana abans i ara toca veure qui l’ha dinyat, com i per què.

Existeix una segona temporada (7 capítols més), però en un altre indret idíl·lic de vacances, Itàlia, potser la veuria si no fos perquè els personatges que més m’agraden no repeteixen i, en canvi, sí que ho fa la dona soltera que no suporto gens. No és una gran sèrie, però la temàtica del ressort vacacional és diferent de l’habitual, i alguns personatges tenen magnetisme, i el toc satíric que ho impregna tot ajuda.

The White Lotus té un 6,8 al filmaffinity i un 7,6 a l’imdb.

Nota 1a: 6/10

Cas típic 3633: noi li agrada Dopesick

Dopesick: Historia de una adicción, és una minisèrie de 8 capítols sobre el problema real amb els medicaments amb opiacis que va tenir i encara té els EUA. En aquesta sèrie se segueix en concret a l’OxyContin, i se centra en l’efecte que va tenir en un poblet miner de Virgínia, però no només se centra en el poble, diversos fiscals entraran a investigar el cas, fins i tot la DEA es veurà involucrada, així que no estem parlant d’un petit frau en les instruccions del medicament, estem parlant d’autèntica droga que crea addicció venuda com a calmant pel dolor. La sèrie pot ser una mica confosa perquè passa en quatre moments diferents, quan es comença a receptar l’analgèsic, quan la DEA s’enfronta a la farmacèutica, quan es prepara el cas contra la farmacèutica, i finalment quan es presenta el cas, i dins d’un mateix capítol poden haver-hi 5 o 6 salts en el temps perfectament, per sort cada salt ens indica en quin any passa.

Quan els drogoaddictes comencen a assaltar farmàcies per robar exclusivament un medicament en concret, està clar que per molt que la farmacèutica i la FDA diguin que no és addictiu, és addictiu de collons. Les farmacèutiques mai han tingut massa bona fama, però amb casos com aquest s’entén perfectament, i més als EUA on els organismes sanitaris governamentals mai han estat una prioritat pel país, on les farmacèutiques tenen molta més riquesa i poder que la FDA. No dic que totes les farmacèutiques siguin iguals, però la protagonista d’aquesta sèrie només té un objectiu, vendre cada vegada més i més pastilles, tant es val que sigui a costa de duplicar o triplicar les dosis recomanades, tant es val que els pacients es tornin addictes, tant se val que la gent mori de sobredosi.

A part de l’interès que té la trama per si mateixa, s’ha d’afegir com al·licient el talent d’un gran actor com és Michael Keaton. EUA és l’únic país del primer món on en puc imaginar que passi això, que una farmacèutica enganyi als organismes reguladors federals i enganyi als metges per tal que aquests receptin un opiaci a la gent com si es tractés de paracetamol, i es tracta d’una prova pilot en quatre poblets no, passa a mig país, i no pas durant uns mesos, passa durant anys en els quals cada vegada hi ha més gent addicta a la droga. La frase feta és pitjor el remei que la malaltia mai no havia estat tan adequada. Podeu llegir la wiki per a més informació sobre l’epidèmia dels opiacis que ha patit i encara pateix els EUA. Amb tot el que he explicat no us hauria d’estranyar que aquesta no sigui una sèrie agradable de veure, és d’aquelles que et deixen un mal cos en acabar cada capítol.

PS: Crec que mai havia vist una campanya de product placement tan descarada com la que ha fet Sprite en aquesta sèrie.

Dopesick té 8 capítols, un 7,7 al filmaffinity i un 8,6 a l’imdb.

Nota: 7/10

Cas típic 3628: noi li agrada el Capo de Corleone

El capo de Corleone és una minisèrie de sis capítols d’uns 90 minuts per capítol. La sèrie repassa la vida del que segurament és el cap mafiós més famós, Toto Riina, el dirigent de La Cosa Nostra, i vosaltres pensant que era Andreu Buenafuente… La sèrie repassa des de la seva adolescència fins a la seva detenció en el 1993 amb més de 60 anys. Com us podeu imaginar la vida de Riina està envoltada de violència, són bastantes les persones que va assassinar personalment, i encara més les que va manar assassinar; la sèrie arriba a moments que veus gent assassinada, però no saps per què els maten, ni tan sols saps qui són. Maten a polítics, maten a policies, maten altres mafiosos, maten qualsevol testimoni, i no tenen por de matar al mig del carrer, a plena llum del dia, amb total impunitat. A part de matar també trafiquen amb droga, tràfic d’influències a gran escala, segrestos de personalitats i els seus familiars propers, com veieu la màfia Siciliana estava molt enfeinada, i qualsevol policia, jutge, polític que els volgués detenir i no es deixés subornar tenia els dies comptats. Molts anys i canvis en el sistema van haver de passar per tal de detenir el cap de la banda. Ho sento, només he trobat el tràiler en versió en castellà llatinoamericà.

La sèrie no se centra exclusivament en la màfia, el protagonisme es comparteix amb la vida del policia que va dedicar la seva carrera i la seva vida a perseguir-lo, un amic de la infància de Riina que va escollir el camí oposat. Si voleu saber com s’arriba al cim d’una cúpula mafiosa aquesta és la vostra sèrie, us faig un avançament, no és suficient amb matar molta gent, és una part important, és clar, però no l’única, també calen molts suborns, i cal manipular i enganyar als teus socis i aliats.

El capo de Corleone té un 7,9 al filmaffinity (molts italians voten en aquesta web) i un 8,5 a l’imdb.

Nota: 6/10

Cas típic 3625: noi li agrada noia, noi li agrada Elizabeth Holmes

The Dropout: Auge y caída de Elizabeth Holmes és una minisèrie sobre la vida d’Elizabeth Holmes, una noia que actualment té 38 anys; normalment un esperaria veure una biografia d’algú de més edat, o directament d’algú mort, però la vida empresarial d’Elizabeth Holmes ha sigut realment moguda. La sèrie segueix la vida d’Elizabeth Holmes des dels 17 anys fins als 33 anys, època en la qual va fundar Theranos, una empresa tecnològica capaç de revolucionar el mercat sanitari, convertint-se així en una de les joves més riques dels EUA. I fins aquí la part positiva de la vida d’aquesta noia, ara us poso el tràiler subtitulat i després continueu llegint la part més lletja de la història.

No heu volgut saber mai com es funda una exitosa startup? Doncs aquesta és la vostra sèrie, descobrireu que cal treballar moltes hores, cal explotar molt als treballadors, cal vendre molt de fum, i directament mentir sense escrúpols als inversors i clients. He trobat fascinant veure com naden els taurons empresarials de Silicon Valley, gent que sota les costelles no té un cor sinó una calculadora, gent que no solament vendria la seva mare per triomfar sinó que la vendria a tres clients diferents venent-la com si fos el millor helicòpter del mercat. El cas d’Elisabeth és encara pitjor perquè no sols juga amb els diners dels inversors i clients, sinó que en tractar-se d’un producte sanitari juga amb la salut dels pacients. Però és que no hi ha organitzacions governamentals que obliguen a passar uns controls sanitaris a aquest tipus de productes? Recordeu que estem parlant dels EUA, la terra de llibertat, llibertat per fer negoci a costa de la salut de la gent en aquest cas.

Us passa igual que a mi que cada vegada que sentiu Theranos us recorda a Thanos? Doncs si aparegués Thanos en aquesta història seria dels bons. Al principi de cada capítol veiem durant uns pocs minuts fragments del judici durant el 2017 contra Elizabeth Holmes per haver espoiler, espoiler espoiler. El més curiós de tot és que malgrat que la protagonista és una autèntica filla de satanàs, jo, ni crec que ningú li agafi ràbia, al contrari és una noia amb molt carisma i molt intel·ligent i entens perfectament la gent del seu voltant es deixa enganyar tan fàcilment per ella, i que consti que el model a seguir per l’Elisabeth era Steve Jobs i a mi aquest home em queia bastant malament; el que sí que em cau malament és la seva parella, el Sunny, el nom ja fa repulsa, però aquest personatge ja està pensat perquè generi rebuig. Tinc ganes de veure a Amanda Seyfried en més produccions. El més divertit de tota aquesta sèrie és que estem parlant d’un cas ben real. Podeu trobar més informació en la wikipedia.

The Dropout: Auge y caída de Elizabeth Holmes té 8 capítols, un 6,6 al filmaffinity i un 7,5 a l’imdb.

Nota: 8/10

Cas típic 3622: noi li agrada Heridas Abiertas

Recordeu que vaig deixar oberta la possibilitat de publicar els dimarts? Sí, home, el dia del cast típic intermitent. Doncs avui, pràcticament un any després l’aprofito.

Ferides Obertes o Heridas Abiertas o Sharp Objects és una minisèrie de vuit capítols basada en un llibre que em vaig començar a llegir CT3151 (Gillian Flynn: 35% llegit 111/311 pàgines). Em vaig quedar amb les ganes de saber qui era l’assassí, i com que la sèrie està ben valorada vaig decidir mirar-la. Podria copiar la sinopsi que vaig fer del llibre per resumir la trama de la sèrie, una reportera d’un diari de segona de Sant Louis investigarà l’assassinat d’un parell de nenes en el seu poble natal de mala mort, allà es trobarà moltes xafarderies típiques de poble i poques respostes sobre els assassinats. No cal ser gaire espavilat per veure que la protagonista no és la dona més feliç del món, problemes amb l’alcohol, problemes amb d’autolesions, problemes amb la família, això si, es manté bastant motivada per treballar.

El premi al paper més insofrible se l’emporta la mare de la protagonista, feia molts anys que no trobava un personatge més odiós en una sèrie, i mira que he vist sèries amb personatges odiosos com la Casa de Papel. Tampoc m’agraden els personatges amb traumes que no paren de fer drames, i d’aquests tipus n’hi ha uns quants, tampoc m’agraden els adolescents, i la germana de la protagonista n’és una de ben insofrible. Tampoc m’agraden els pobles petits on tothom es coneix, tot se sap i tothom fa els rumors. De fet, no he empatitzat amb cap dels personatges. Ara parlaré en clau per aquells que l’hagin vist, però si les dues germanes ho saben, per què s’ho deixen fer? Malgrat tot reconec que la sèrie està ben feta, i els actors ho fan bé, però no és gens el meu estil, amb raó vaig abandonar el llibre, però la veritat tenia ganes de descobrir qui era l’assassí.

Nota: 4/10

Ferides obertes té un 7,4 al filmaffinity i un 8,1 a l’imdb. Actualment la podeu trobar a HBO max.