Archive for the ‘TV’ Category

Quarta i última temporada de la sèrie del pont entre Dinamarca i Suècia! En aquesta temporada la Saga (Saga Norén, policia de Malmo) està més rara i depressiva que mai, tot i així res l’impedirà atrapar al malvat de torn. Aquesta vegada el dolent comença lapidant a la responsable d’immigració danesa, a sota el pont, on sinó? A partir d’aquí Saga i Henrik, els policies els quals la seva vida privada es una merda o directament inexistent no faran cap altre cosa que no estigui enfocada a resoldre el cas, es a dir, com fan el 90% de les policies de les sèries. La marca de la casa es acabar cada capítol amb una escena dramàtica, però portat fins al extrem pot arribar a ser ridícul, per exemple el primer capítol acaba amb l’apunyalament de la protagonista, molta sang, moltíssim sang, tot molt dramàtic, però què passa en el següent capítol? Doncs que no tenen temps per perdre i ja la veiem sortir de l’hospital com si l’apunyalament hagués sigut un tall superficial, i tots els litres de sang? Bah, tampoc n’hi ha per tan “Sort que et va apunyalar malament, eh?” Doncs molts capítols passa el mateix, el final de capítol sembla l’apocalipsi però en el capítol següent descobrim que en el fons no ha passat res greu.

Aquest pont ha vist moltes coses, llàstima que no se’l pugui interrogar.

No se si soc jo que he mirat els capítols poc seguits o bé que tinc poca memòria o bé cada vegada els casos son més rebuscats, cada vegada m’aturo més vegades a pensar “un moment, com coi han arribat a investigar a tal persona? O de qui coi era el cotxe aquest? O com han relacionat tal persona amb tal altre?” La línia d’investigació del moment present sembla que te sentit, però quan vas resseguint a tota la gent que arriben a investigar, amb tothom amb qui parlen, sembla increïble que el cas afecti a tantíssma gent. La història de la quarta i última temporada no ha sigut pitjor que la de temporades anteriors, però si que la manera de fer la investigació era molt semblant i potser que ja m’hagi cansat una mica de la formula, tot i això el últim capítol m’ha agradat especialment.

La crítica de la primera temporada en el CT2204, la segona en el CT2299 i la tercera temporada al CT2583. Bron té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota 4rta: 7/10
Nota sèrie: 7/10

Si us heu fixat la quarta temporada de Narcos ja no es Narcos, es Narcos Mexico, això vol dir que alguna cosa ha canviat, ja no es el mateix, i efectivament es així. Per començar, per suposat ja no tenim el Pablo Escobar de les dos primeres temporades, però això ho vam superar gràcies a la bona feina de Peña i del infiltrat Jorge Salcedo en la tercera temporada, però la quarta temporada no té res de tot això. Es veritat que sempre costa acostumar-se a una vella sèrie on no queda cap dels personatges de les anteriors temporades, i també es veritat que els capítols finals passen millor que els inicials precisament perquè ja coneixes els personatges, però tot i així Narcos temporada quatre (o més aviat Narcos Mexico temporada 1) no està a l’alçada de les anteriors. Sí, continua sent la història d’un narco que es fa un imperi de la droga (sindicat unit de narcos) des de pràcticament zero, però això ja ens ho coneixem, a part que si el protagonista tingués més carisma encara diríem “bueno vale, ho accepto”, però tot i que no ho fa malament no es un personatge a remarcar. La història de sempre, viu bé amb la maria, però no en té prou en viure bé, vol més i més, “la avaricia rompe el saco” i s’embolica amb el colombians per la cocaïna i aquí es quan les coses comencen a anar malament, si s’hagués quedat amb la maria s’hauria retirar feliç però aquesta gent mai no sap parar.

Una pista, el paquet d’en Felix no és una corbata

Ara que estava acostumat al accent colombià de les primeres temporades ara es foten a parlar mexicà, lo fotut dels mexicans no es el seu accent, ni les paraules pròpies que tenen, això ho puc suportar sense problema, el problema es que no vocalitzen, parlen sense obrir la boca, son tan mandrosos que ni mouen els llavis, diuen totes les síl·labes amb el mateix to de veu i no hi ha manera de saber que coi estan dient, pensava que això em passaria en el primer capítol però llavors ja m’acostumaria però no es així, em dec haver perdut una quarta part dels diàlegs de la sèrie, com coi es pot gaudir d’una sèrie així?

Narcos Mexico té un 6,9 al filmaffinity i un 8,5 al imdb.

Nota: 6/10

Bojack Horseman es una sèrie d’animació de Netflix pensada per al públic adult, amb això no vull dir que sigui porno, vull dir que no es per nens. El protagonista es un cavall amb forma humanoide que viu en un mon on barreja humans i altres animals amb formes humanoides. En aquest mon d’humans i animals les feines encaixen molt bé, per exemple uns cucs regenten una funerària, Quentin Tarantino es una taràntula, i sabeu qui dirigeix l’editorial Penguin? Ho heu endevinat! Tornant al eix central de la sèrie. Bojack era la estrella d’una sèrie d’humor familiar de fa 20 anys però des de llavors no ha fet res més de bo, per tal de mantenir la seva fama haurà de treure un llibre amb les seves memòries a veure si amb això algú s’anima a donar-li algun paper. Bojack em recorda a una barreja entre el personatge de Charlie Sheen a Dos Hombres y Medio i el autèntic Charlie Sheen, es a dir, un home irresponsable totalment, que abraça els vicis i que no li importa ningú més a part d’ell mateix, això es així fins que coneix la Diane.

Algú s’ha fixat que a Hollywood li falta una D?


Els altres protagonistes de la sèrie son el company de pis Tod, un irresponsable com en Bojack però amb un estil d’irresponsabilitat diferent. Princess Carolyn es la gata manager d’en Bojack, molt eficient en la seva feina, perquè fer treballar en Bojack no es gens fàcil. Diane es en principi la escriptora de les memòries d’en Bojack però ràpidament es convertirà en amiga, i potser alguna cosa més. Mr Peanutbutter es en teoria un labrador actor amic d’en Bojack, però a la realitat es que Bojack no el suporta, ja sabeu com són els labradors extremadament innocents, amistosos i pesats. La sèrie comença amb capítols sense continuïtat però ràpidament passa a convertir-se en una història continua on la relació entre els personatges va evolucionant i canviant, fent d’aquesta manera la sèrie més interessant. Certament no es una sèrie que pot agradar a tothom, però tampoc tinc clar exactament a qui pot agradar, no es fàcil de recomanar, però si us animeu a provar-la doneu-li una mica de marge, com a mínim els sis primers capítols.

La primera temporada son 12 capítols de 25 minuts de durada, més un fluix capítol especial de Nadal. Bojack Horseman té un 7.9 al filmaffinity i un 8.5 al imdb.

Nota 1a: 7/10

 

La sisena temporada de Downton Abbey es la menys desgraciada de totes les temporades, això no vol dir que tot vagi bé, més aviat vol dir que en les temporades anteriors tot solia anar bastant malament. En aquesta temporada tenim el problema de la gestió del hospital, tenim les trepidants curses de cotxes que arriben a velocitats puntes tan vertiginoses com ara 80 milles per hora i tenim mals entesos, enveges, rivalitats, enganys, o sigui que tot com sempre.

Aquesta es la dona que fa que les altres actrius secundàries de les altres sèries no tinguin cap possibilitat d’emportar-se un premi


Però passem al final que es el que realment importa arribats a aquest punt de la sèrie. Emotiu final de sèrie amb un munt de gent feliç, bé, sempre i quan entenguis que la gent que es casa i té fills es feliç. La sisena temporada es la més feliç de totes amb diferència, si que hi ha desgràcies, per suposat, només faltaria que els rics no ploressin, però el nivell de desgràcies es inferior a les cinc primeres temporades. Ja ho diuen, tot va bé si acaba bé. Es una sèrie positiva d’aquelles que et fan anar a dormir plorant de felicitat, si ets dels què ploren, jo no ploro, que quedi clar. Des de Community que no gaudia tant d’una sèrie, tot i que Community es un rotllo totalment diferent, bé, llavors hi hagut temporades de Joc de Trons pel mig entre Community i Downton, però no les tindrem en compte perquè representa que les primeres de jocs de trons venen d’abans. Llàstima que s’hagi acabat, ara només em falta esperar que treguin la pel·lícula algun dia d’aquests abans no es mori la Maggie Smith

Nota sisena 9/10

Nota sèrie: 9/10

Les històries del Jimmy Advocat (bé, es una manera de parlar) i les histories d’en Mike i la seva feina de… bé, en Mike, diguem que ofereix solucions a problemes; el cas es que els dos personatges es reparteixen els protagonisme dels capítols força bé, especialment interessants les aparicions del senyor Gustavo, i no em refereixo a la granota. I com oblidar la entranyable família Salamanca! Cada personatge es més pintoresc que l’anterior, els dinars de Nadal dels Salamanca han de ser simplement espectaculars de veure, des de lluny, des de molt lluny.

Tens un problema? Sigui quin sigui en Mike t’ho pot solucionar, ara bé, no serà barat.

Portem quatre temporades de Better Call Saul, no se a que coi espereu per trucar-lo!

Nota 4a: 7/10

No se com nassos aconsegueix aquesta sèrie emocionar-me amb totes les històries de cada un dels seus personatges i que cap d’elles sembli un pastitx sentimentaloide, i això no passa només de tan en tan sinó que passa en la majoria de capítols, però en el capítol final, es quan més es nota i més bé funciona, a més les temporades de Downton sempre tenen dos capítols finals, el número vuit i el novè conegut com especial de Nadal, o sigui que gaudeixes de dos capítols emotius que a més a més van seguits. Downton es clarament un drama, però no un drama que et fa plorar de tristesa sinó es un drama d’emoció, els personatges aconsegueixen emocionar-te amb les seves històries, i cada personatge té el seu caràcter especial i ho fa a la seva manera. Què voleu que us digui, mai havia vist una sèrie amb personatges tan entranyables, criats, nobles, tots tenen el seu cor i els seus problemes, i els seus moments, i les seves emocions, tots molt humans. Està sonant molt cursi el què dic, no? Però es així, aneu a mirar aquesta sèrie d’una vegada, punyetes!

Quan et fas vell el teu únic objectiu es ficar-te pel mig en tot


Nota: 9/10

La quarta temporada de Downton es la temporada de la depressió, tothom està trist, la pèrdues de la tercera han deixat a tothom tocat i no faré espoilers parlant dels finats. Ja he dit que cada vegada m’agrada més aquesta sèrie? Aquesta temporada li he ficat al 9 no pas perquè la quarta sigui millor que les anteriors, sinó perquè es un premi per mantenir el nivell, a part que ja son molts capítols amb els mateixos personatges i els agafes molta estima. Si hagués de triar-ne algun em quedo amb la contesa viuda, i amb en Carson, segurament els dos més estirats i clàssics de tota la sèrie, veuen com els nous temps s’acosten però els hi costa adaptar-se, però son molt bona gent tots, i el qui no es bona gent acaba amb problemes amb el senyor Bates que es un home molt bo fins que algú el puteja a ell o a algú a qui estima i llavors es converteix en Liam Neeson quan li segresten la filla. Em podria enrotllar i acabar dient coses bones de cada personatge però tinc altres coses que fer que cuidar del blog.

Amb la excusa de crear un paràgraf nou i donar una mica de volum al post us parlaré del capítol especial, també conegut com capítol especialment car, ens porta cap a Londres, i una visita al palau reial, per si els luxes de Downton fossin pocs imagineu la caseta del rei. Aquest capítol especial de 90 minuts cau enmig de les dos temporades però el compten com a part de la quarta, es ben bé un pont entre temporades. Resumint, si encara no heu vist la sèrie no se que coi espereu.

Nota 4a: 9/10