Archive for the ‘TV’ Category

Avui rànquing amb el top 10 dels meus personatges de sèries preferits, ordenats de més a menys.

Ella té raó, si jo fos un tio Acabo de dir “si jo fos un tio”?

Ella té raó, si jo fos un tio
Acabo de dir “si jo fos un tio”?

  1. Chandler Bing [Friends]: Irònic, sarcàstic, cínic, i el millor company de pis d’en Joey, que més pot demanar? Per tot això i molt més es mereix la primera posició de la llista.
  2. Jed Bartlet [The West Wing]: Potser no es el personatge amb més protagonisme de l’Ala Oest però si que es el més important, per alguna cosa es el president dels EEUU durant dos mandats consecutius. Increïblement intel·ligent, sempre aconsegueix trobar la solució justa a qualsevol problema que amenaci el país. Seriós quan cal però bromista quan la ocasió ho permet.
  3. Barney Stinson [How I Met Your Mother]: Personatge estrella de Como Conocí a Vuestra Madre. Si no fos per ell la sèrie no hauria arribat al tercer capítol, sense dubte el personatge més carismàtic de la sèrie que es dedica a lligar indiscriminadament i sense cap remordiment ni vergonya amb tota noia que veu. Un personatge llegendari i sempre ben vestit.
  4. Sherlock Holmes [Sherlock]: Segurament la persona més difícil de conviure, en Watson es un sant per mantenir-se al seu costat, però des del punt de vista de l’espectador es genial. Increïble llest i perspicaç. Bastant inútil en quan a relacions socials, però un geni a l’hora de desarticular trames criminals.
  5. Gregory House [House M.D.]: Personatge principal de la sèrie que porta el seu propi nom. Un doctor misantrop que no li importen els pacients sinó resoldre els misteris que s’amaguen darrera de les malalties més estranyes imaginables, això de salvar vides es només un efecte secundari de ser un crack i encertar el diagnòstic. Per cert, mai es lupus.
  6. Bender Rodriguez [Futurama]: Robot mexicà amb problemes d’alcoholisme que vol matar als humans però que en el fons no es tan malvat. Millor amic d’en Fry. Tot i no ser el protagonista Bender es més de la meitat de Futurama.
  7. Tyrion Lannnister [Game of Thrones]: Tot i ser un Lannister (malvats per la naturalesa de la seva família) es un personatge just i que intenta fer el millor pel regne encara que això vagi contra dels interessos de la seva família. Allunyat dels moralistes dels Stark, en Tyrion no té pels a la llengua a l’hora d’enfrontar-se verbalment amb qualsevol i llançar-li la dura veritat a la cara.
  8. Abed Nadir [Community]: Expert en sèries i en pel·lícules, viu la vida com si fos ficció (de fet, ho és). Company inseparable d’en Troy. La seva imaginació i les seves fantasies han donat lloc a molts dels millors capítols de la sèrie.
  9. Tony Soprano [The Sopranos]: Cap d’una família mafiosa de Nova Jersey. El mon del crim es tan exigent que acaba amb atacs d’ancietat. Mai havia sigut tan fàcil empatitzar amb un criminal. Malgrat sigui una persona malvada ens preocuparem pels seus problemes familiars i “laborals” com si fossin els nostres.
  10. John Dorian (J.D.) [Scrubs]: Protagonista de la comèdia més bon rollista que he vist mai. Personatge sempre alegre i positiu malgrat les situacions tristes que es poden presentar treballant com a metge en un hospital. La super amistat que l’uneix amb en Turk es la més potent de la televisió.

Pensareu que ja heu vist casos típics sobre llistes de sèries segons qualsevol temàtica. Les millors sèries, les pitjors, els millors finals, els pitjors finals, les més infravalorades, les sobrevalorades, etc. Però avui us porto una nova llista! (De res!) Ordenats de més preferit a menys, el top 10 dels millors malvats!

¿De qué sirve el dinero si no se puede inspirar terror en el prójimo?

¿De qué sirve el dinero si no se puede inspirar terror en el prójimo?

  1. Montgomery Burns [The Simpsons]: Capaç de fer atrocitats tals com tapar el sol es el malvat per excel·lència dels Simpson. Va aconseguir que tot el poble l’odiés en l’únic capítol doble de la sèrie i fins hi tot algú el va disparar (¿Quien disparó al señor Burns?). També es juga bastant amb la seva avançada edat i la seva decrepitud (El síndrome de los tres chiflados). Lamentablement a les últimes temporades el seu personatges es converteix en una paròdia grotesca del què havia sigut.
  2. Al Swearengen [Deadwood]: No es ben bé un malvat, però està clar que de bo no en té res, es un personatge d’aquells ambigus, sense cap dubte es l’ànima de Deadwood, a part de ser el propietari del prostibul, part imprescindible del poble.
  3. Petyr Baelish (Meñique) [Game of Thrones]: Conseller de la moneda del rei, persona amb la qual no es pot confiar mai i sinó que li preguntin al [espoiler] o al [espoiler]. Només es fidel a un bandol, el seu.
  4. Walter White [Breaking Bad]: Professor de química amb càncer al principi, cartel de la droga i coses pitjors al final.
  5. Lorne Malvo [Fargo Temporada 1]: Assassí a sou fred e imprevisiblement perillós
  6. Stringer’ Bell [The Wire]: Número dos de la banda principal de traficants de droga de Baltimore. En el fons es un home de negocis que l’únic que fa es betllar per la seva emrpesa al preu que sigui.
  7. Tony Soprano [The Sopranos]: Cap d’un clan mafiós de New Jersey amb problemes d’ansietat, que tenint en compte la incompetència dels seus sicaris no m’estranya.
  8. Dexter Morgan [Dexter]: Està en aquesta llista perquè és segurament l’assassí en sèrie més famós de les sèries populars dels últims temps. Aprofito una vegada més per despotricar de les quatre últimes temporades de la sèrie.
  9. Stewie Griffin [Family Guy]: Un nadó pot ser un malvat? Stewie Griffin demostra que es possible gràcies a la seva mania de matar la seva mare i a qualsevol altre que s’interposi en els seus objectius.
  10. Nucky Thompson [Boardwalk Empire]: Tot i que Boardwalk Empire no em va acabar d’enganxar reconec que Nucky Thompson es un malvat amb carisma, un Tony Soprano dels anys 20 però amb més estil.

Per tal d’omplir les estones menors a un capítol de 45-50 minuts he optat per mirar monòlegs del Club de la Comèdia. He començat el club de la comèdia per la temporada 10, perquè recordo que vaig veure la primera temporada segur, i la segona gairebé segur que també, en canvi de la tercera i successives ja no ho tenia clar, doncs he començat pel final, total com que els monòlegs no tenen continuïtat alguna. La Eva Hace fa de presentadora de la temporada 10 i ho fa prou bé, depèn del dia, però en general està bé. He dividit els monòlegs en tres categories segons lo que m’hagin agradat.

Monòlegs dolents: Alberto Chicote (sobre el seu programa de pesadilla en la cocina), Agustin Jimenez (la gent baixa), Carmen Lomana (lo difícil que es ser ella), Pepe Viyuela (Coses que fan els nens), Santi Rodriguez (Contes Disney), Juanma Iturriaga (sobre ell mateix), Cristina Castaño (els penis), Dani Martinez (imitacions d’actors espanyols), Falete (Ser Falete), Xavi Franquesa (Gervasi de fer), Dani Rovira (defectes propis i els seus amics), Mario Vaquerizo (ser ell mateix), Agustin Jimenez (pecats capitals i xinesos), Cristina Medina (la sinceritat), el Langui (la seva vida), Roberto Brasero (ser home del temps), Joaquin Reyes (Sóc una mica cabró), Chenoa (lo difícil que es ser Chenoa)

Monòlegs normals: Santi Millan (el postureig), Leo Harlem (els metrosexuals), Keké (el whatsapp), David Guapo (Fixe vs mobil), Ana Morgade (Monologuistes, Bars, Deu), Berto Romero (vida extraterrestre), Joaquin Reyes (soc tonto), Florentino Fernández (personatges mitologics), Goyo Jimenez (Monolegs, la creació del home), Agustín Jimenez (el macho iberico espanyol), Adrian Lastra (el sogre), Alexis Valdes (els metges), Joaquin Reyes (Història d’una orca), Santiago Segura (els gimnasos), Ernesto Sevilla (Si tingués un fill)

Monòlegs bons: Dani Mateo (la cervesa), Ernesto Sevilla (Coses que no li agrada fer), Raul Cimas (Ha perdut la dona i el fill), Ernesto Sevilla (les modes), David Guapo (Proves de la vida en parella), Luis Piedrahita (Els vàters)

Us deixo uns exemples

M’encanten les llistes i m’encanten les sèries, per tan m’agrada trobar excuses per fer una nova llista sobre les sèries. Avui toca llistar els personatges més odiats, ordenats de més odiat a menys (tot i que els eliminaria a tots de les seves sèries).

- Homeland seria millor sense la Carrie - Però si es la protagonista! - I què?

– Homeland seria millor sense la Carrie
– Però si es la protagonista!
– I què?

  1. Carrie Mathison [Homeland]: Té l’honor de ser la protagonista de la sèrie i això fa que aparegui més i tingui més motius per odiar-la. Els seus brots psicòtics repetits temporada darrera temporada i la seva exagerada sobreaactuació ha aconseguit que abandoni Homeland.
  2. Charlie Pace [Lost]: Un drogata cantant de rock que va de guais, i quan no va deprimit amargant la vida al personal. Sort que la illa posa a tothom al seu lloc…
  3. Anthony Soprano Jr. [The Sopranos]: Fill inútil d’en Tony Soprano. Mal estudiant, bala perduda sense cap objectiu a la vida, només serveix per donar-li mal de caps al seu pare.
  4. Calamity Jane [Deadwood]: Personatge amb massa protagonisme tenint en compte el què fa, es a dir, beure i maleir a tothom que intenta ajudar-la.
  5. Catelyn Stark [Game of Thrones]: Mare pesada i sobreprotectora de la familia Stark, fa qualsevol cosa pels seus fills sense mirar més enllà de les conseqüències que això provoca. Simplement odio cada vegada que obre la boca.
  6. Sara Sidle [CSI Las Vegas]: Comença com a CSI novata repel·lent i acaba com a CSI experta repel·lent. Tot el rotllo que té amb el Grissom (el personatge que si que mola) em cansa molt i no té res a veure amb l’estil CSI. Sense la Sara hagués sigut molt més feliç.
  7. Harriet Hayes [Studio 60]: Es fa molt pesada, sempre es va arrossegant la mateixa història d’amor-odi amb en Mat. Es una pàmfila amb problemes trivials i s’ofega amb un got d’aigua perquè no sap si en Mathew li agrada o no. I el més greu es que per culpa seva en Mathew fa l’imbècil.
  8. Laura Roslin [Battlestar Galactica]: Mestra d’escola que es pensa que pot ser una bona presidenta, l’únic que fa es posar pegues al mandat de l’Adama. Tan de bo agafés alguna malatia xunga com un càncer o algo…
  9. Shane Vendrell [The Shield]: Es tan estúpid que només fa que posar-se en problemes, es un imant, no entenc com en Vic sempre el salva, jo hauria deixat de ser amic seu en el tercer capítol. Fins hi tot s’aparella amb una persona que crea problemes. Tot al seu voltant són mal de caps.
  10. Raj Koothrappali [The Big Bang Theory]: Es de llarg el personatge amb menys gràcia de la sèrie. No suporto el seu caràcter amanerat, i aixafaria el fastigós gos rata que té. Al principi feia un bon duo amb el Wolowitz, però aquest segon ha demostrat que es bo en qualsevol situació especialment amb la Bernadette.

The Bron ja no es la única sèrie escandinava (danesa per ser més exactes) que veig, he afegit a la llista Borgen. Política danesa, quina pinta més interessant que té la sèrie, eh? Però si m’agrada la política dels EEUU de la ma de House of Cards i m’agrada encara més vista a través de l’Ala Oest, per què no em pot agradar la política de Dinamarca?

La sèrie arranca molt forta ja que en el primer capítol ja veiem unes eleccions daneses marcades sobretot entre la rivalitat del que intuïm que serà la bona de la sèrie i el que seran els malvats (n’hi ha un tan dolent que ni tan sols es renta les mans després d’anar al lavabo), quan normalment el recurs de les eleccions es guarda pel capítol final de temporada. Però no només això sinó que el primer capítol ja té un cas de corrupció, una traïció i una mort, no està malament, eh? Bé, el cas de corrupció si passes al nostre país faria riure de lo ridículament petit que és, però a Dinamarca la cosa es considera greu, molt greu, tan que li costa les eleccions a partit que tenia el poder, no vull dir que a Dinamarca siguin millors perquè la gent no vota als partits corruptes però… espera, si, estic dient exactament això.

Es curiós com les cares de política fictícia danesa són molt més conegudes que les cares dels polítics reals.

Es curiós com les cares de política fictícia danesa són molt més conegudes que les cares dels polítics reals.

El fet de començar amb la presidència ja obtinguda fa que la sèrie s’acosti més a les primeres temporades de l’Ala Oest que no pas una escalada de poder al estil de les primeres temporades de House of Cards, aquí lo important es veure com es governa, tot i que “fer política” també importa. Però el principal problema i diferència amb els EEUU es que Dinamarca, al contrari dels EEUU es que hi ha més de dos partits i per tan, per poder formar govern has de pactar amb altres partits per obtenir una majoria d’escons, cas que passaria per exemple a Espanya per dir un país totalment al atzar. Gràcies a Borgen descobrim que a Dinamarca són tan políticament correctes que les dimissions estan a l’ordre del dia, he perdut el compte de les dimissions que hi ha hagut en aquesta primera temporada, si això passes en un altre país que comença per E (i no em refereixo a Etiopia), tot el govern hauria de dimitir pràcticament cada setmana. A Borgen no estan per corrupteles i guanyar calers fàcils, a Borgen es treballa dur, tal com diu el ministre d’economia “No puedes subsistir a base de café y periodicos”.

Igual que a House of Cards aquí també apareix una periodista rossa que es converteix en el meu personatge menys preferit, principalment per què per culpa d’ella hi ha una història d’amor i desamor que segons el meu parer sobra en la sèrie, si volgués veure culebrons romàntics miraria Anatomia de Grey. Bé, tanta ràbia com la de House of cards no em fa, aquesta es força més espavilada, a part que aquesta té millors cos, i en alguns capítols se li veu el… simplement busqueu fotos de Birgitte Hjort Sørensen. Però vull aclarir que el cul de la Birgitte es un atractiu totalment secundari en comparació de les moltes altres virtuts de Borgen, i si no em creieu a mi, feu cas a l’Allau que ell no es fixa en aquestes coses. Continuant amb les comparacions, igual que en l’Ala Oest s’inventaven països com ara Qumar, a Borgen no es volen quedar endarrere i s’inventen Turgisia, un país de l’Europa de l’est que donarà molts mal de caps al govern danès. Borgen està entremig de House of Cards i l’Ala Oest, en el sentit que no és 95% govern com a l’Ala Oest, ni està tan centrat en política i enganys entre personatges com passa a House of Cards, a Borgen hi ha temes personals però també hi ha molts problemes de govern, i sobretot aquesta es la part que m’agrada, on hi ha les dures decisions que canvien el país. Més comparatives, la vida d’un primer ministre danès es més senzilla que la del president dels EEUU, per començar no vius en la Casa Blanca, sinó que vius tranquil·lament a casa teva. Segon no vius envoltat amb un cos de seguretat com el servei secret que no et deixa respirar (tot i que de tan en tan es veu algú amb pinganillo). Tercer, qui realment envolta a la protagonista a part dels companys de partit es la seva família. Però malgrat tot això no vol dir que no tinguis problemes grossos, i no només polítics sinó també socials, econòmics, d’afers exteriors i fins hi tot militars, de fet el capítol quatre es un dels meus preferits ja que toquen el tema militar. Altres temes candents són la paritat de gènere del capítol cinc, Extradició de criminals en el capítol sis. Vigilància il·legal capítol set. Rumors i difamacions en el capítol vuit. Capítol nou, els de defensa sempre volen la joguina més cara. Son temes interessants, no?

L’opening són imatges reals amb efectes per què semblin dibuixos, generalment en blanc i negre i algun toc vermell, no es res de l’altre mon, la part bona es que es una intro curta. Per cert, us he explicat què vol dir Borgen? Fàcil, significa femer en Danès. No, no, es broma, Borgen es el nom com es coneix el Palau de Christiansborg, el qual serveix com a seu dels poder executius, judicial i legislatiu, efectivament es un pack 3 en 1 on les tres branques del govern comparteixen un mateix edifici, així d’ecol·lògics, eficients i estalviadors son els danesos. La sèrie en si té uns colors molt danesos, això vol dir una llum blanca grisa ben apartada d’un cel assolellat brillant, això dona una sensació de fredor que ens fa pensar en The Bron. Però no només el clima ens recorda que estem a Dinamarca, que la gent vagi en bicicleta a tot arreu també ho indica, o com a molt fan servir un taxi, però això de fer servir vehicle privat per moure’s per dins de la ciutat es molt poc danès.

Borgen es molt bona, però no es l’Ala Oest, a l’Ala l’Oest on hi havia temps per les situacions series i crisis dramàtiques però també hi havia temps per les bromes del dia a dia amb uns personatges amb molt sentit de l’humor. Borgen es sempre seriós, se li pot escapar alguns moments més informals, però la serietat mana. Borgen es tan bona i saludable que durant tota la temporada es fa apologia de manera subliminal a portar una dieta sana. Si us heu fixat en cap moment del post he esmentat cap nom de cap personatge, la raó es senzilla, tothom té noms i cognoms danesos, això vol dir que un català es incapaç de recordar i menys encara escriure aquest coi de noms. No només els noms dels personatges son impronunciables, sinó que el nom de qualsevol plaça, carrer, pont o punt d’interès també sona a moble de Ikea (si, Ikea són suecs, però suecs, danesos, quina diferència hi ha?). Bé, hi ha un sol nom que puc recordar i es perquè es graciós, es diu Kasper, no us fa gràcia? Com el fantasma!

Borgen té un 8,5 al imdb i un 8,1 al filmaffinity.

Nota primera temporada: 8/10

Oz no té res a veure amb el mag d’Oz, té a veure amb la vida en una presó explicada gràcies a la HBO, la presó es diu Oswald State Correctional Facility, però pels amics i interns es simplement Oz. No es una sèrie actual que s’hagi posat de moda ara, Oz es del 1997, es tan antiga que el format de la imatge es 4/3, no us diré més.

En el primer capítol seguim la vida d’un nou recluta que ha arribat a la presó després d’un homicidi involuntari al atropellar una persona. També seguim la vida d’un terrorista que va posar una bomba. Un altre protagonista es un nazi. Llavors hi ha una banda d’afroamericans, una altra de mafiosos italioamericans. Molts altres personatges que aniran apareixent (i desapareixent). El nostre narrador i guia per aquesta presó es un afroamericà que va amb cadira de rodes i que sembla que vagi col·locat d’alguna droga molt divertida. Aquest personatge que fa un paper secundari com a intern, però té un paper principal on parla directament amb l’espectador i l’informa sobre el tema sobre el que gira el capítol, personalment no m’agrada el caràcter d’aquest personatge, es massa excèntric, i maleeixo el guionista que se li va acudir la idea de posar-lo. Un altre tema a tractar es la vellesa en la presó, què s’ha de fer amb ells? No es poden defensar dels joves i gasten molt recursos de sanitat. Un altre tema es la religió, un altre tema molt delicat i que crearà forces problemes. Seguint amb els temes conflictius, un dels principals problemes a controlar son les drogues (o com en diuen a Oz les tetes), no se sap com però entra droga a la presó. Però les drogues no es el pitjor problema, potser els assassinats serien el pitjor, si, crec que si, però en el fons què és el què més provoca els assassinats? Correcte la droga.

No patiu, aquests xungus delinqüents estan ben tancats a la presó.

No patiu, aquests xungus delinqüents estan ben tancats a la presó.


El nou governador del estat pensa que es bona idea tornar a introduir la pena capital, es clar, un idea genial, quan s’ha demostrat que això no redueix l’index de criminalitat en absolut, per cert, l’actor que l’interpreta es Zeljko Ivanek, l’home que heu vist en mil sèries fent de secundari. Com a personatges conegut apareix aquell en un capítol el metge baixat i jueu de House, el que era cirurgià plàstic en Peter Jacobson, a Oz fa d’orientador. Parlant de personatges, aviso que a Oz van molt per feina entre la condemna de pena de mort i l’execució, eficiència màxima, inclòs el cas d’haver de reviure un pres que ha de ser executat l’endemà, no fos cas. Com a curiositat, les cel·les de la presó de la secció coneguda com “Ciudad Esmeralda” no son amb barrots de ferro sinó que són de plàstic dur totalment transparent. Us donaré una dada perquè feu especulacions si mai mireu la primera temporada de Oz, hi ha una poli encobert dins dels presoners, sabríeu endevinar qui es abans no el descobreixin?

Oz no té res a veure amb el bon rotllo de Orange is the new black on totes les noies eren amigues i com a molt tenien algun petita trifurca verbal i gràcies, Oz en canvi es més salvatge. Però Oz tampoc es un Prision Break on l’objectiu es escpolir-se, no, aquí l’objectiu es més realista, l’objectiu es sobreviure cada dia, simplement això. A Oz no hi ha cap Michael Scofield que tingui un pla i que tothom obeeixi cegament, aquí tothom mira per ell o com a molt per la seva petita banda, però en cas de necessitat no dubtarà en trair. Resumint Oz, no es un lloc on un voldria estar. La primera temporada només consta de vuit capítols, sent aquest últim un festival, literalment, lo millor de tota la temporada, gràcies a aquest capítol li poso el set.

Haig de reconèixer que al principi de la sèrie et presenten forces personatges i seguir les relacions entre cadascú no es senzill, molts presoners, moltes bandes, molts guàrdies, molts problemes oberts entre els personatges. Aquesta sèrie no té protagonistes clars, a la mínima que algú té protagonisme es converteix en un ferm candidat a morir. La HBO ja va començar a matar protagonistes molt abans de Joc de Trons. Per tan no agafeu gaire estima a cap dels interns. especialment si aquests semblen bons. Suposo que ja coneixeu que la HBO no té cap problema a mostrar carn a l’espectador. Lamentablement al tractar-se una sèrie sobre una presó masculina on pràcticament no hi ha cap personatge femení això provoca que tota la carn que veiem sigui masculina, una veritable llàstima pels seguidors heterosexuals de la sèrie. En aquesta sèrie els capítols no semblen capítols, vull dir, que l’estructura narrativa sembla que hagi estat feta de manera que hagin pensat tota la temporada com un sol bloc i simplement hagin anat tallant cada 50-55 minuts. Aquesta sensació la dona el fet que dintre d’un mateix capítol hi ha salts en el temps de manera habitual, i en canvi hi ha capítols on l’acció continua immediatament després de l’anterior. Les històries dels presos s’expliquen a vegades unes intercalades amb altres històries i de vegades gran part del capítol es centra en una sola trama, es un estil bastant irregular.

Oz té un 8,8 al imdb i un 7,8 al filmaffinity, complint exactament la màxima que diu que el imdb sempre puntua un punt més de que filmaffinity.

Nota primera temporada: 7/10

Per primera vegada en la sèrie (The Shield) comencem la temporada amb un protagonista menys (evidentment no us diré de qui es tracta) i per primera vegada entre una temporada i una altra no hi ha cap salt temporal significatiu, i es que la cinquena temporada acaba amb un final molt dur, i aquest final de temporada fa que al principi de la sisena absolutament tothom estigui molt tens, encara més del què és habitual. A aquestes alçades The Shield es més una sèrie de policies corruptes escapant de la llei que no pas de policies que s’encarreguen d’agafar els dolents, bé, per dissimular en algun capítol detenen algú, però es lo de menys, lo principal es tapar els molts problemes en els que estan ficats, i quan aconsegueixen deslliurar-se d’un problema una nova onada de merda els torna a enganxar i tornen a estar ficats fins al coll. Tornen a posar un nou membre a la brigada d’assalt, perquè com ja sabem les anteriors dos vegades que en van posar un nou va acabar super bé (estic sent irònic). Però aquest es veu bé, molt competent i espavilat, potser massa. Ja ho veieu que hi ha molts canvis aquesta temporada, i el canvi més dur de tots es que el Roney s’ha tret la barba! No el reconec!

Aquesta foto només serveix per despistar encara més la gent que entri al blog buscant Agents of Shield

Aquesta foto només serveix per despistar encara més la gent que entri al blog buscant Agents of Shield

Us heu fixat que els policies (americans en les sèries) mai tenen ganes de jubilar-se, el capità els hi diu que ja els hi toca i mai ho accepten, faran el què sigui per seguir treballant, en canvi, si a mi em diguessin que em puc jubilar, el qui m’ho hagués dit veuria un núvol de fum i una porta que es tanca. Però això es dona perquè també hi ha un altre tòpic que quan un policia està a punt de jubilar-se se’l carreguen, “Pobre Mike, solo le quedaban dos días para jubilarse”. Com sempre els Simpson ho exemplifiquen.

Lo sorprenent no es que li trenquin la cara al Shane, lo sorprenent es que no hagi passat fins ara, perquè mira que durant les temporades anteriors no ha parat de fer mèrits. No se com s’ho fa però en cada nova temporada en Shane es supera alhora de crear problemes, té molt de mèrit perquè no es fàcil emmerdar-ho tot tan. Fixeu-vos que embolicada que està la situació en aquesta sisena temporada, que quan fan el resum del què ha passat en capítols anteriors relacionat amb el què passarà en l’actual a cada capítol de la temporada es més i més llarg fins al punt que als dos capítols finals hi ha casi més resum que capítol en si mateix. La temporada s’acaba amb una troballa molt oportuna de part del detectiu Mackey. Sospitosament la cinquena temporada també va acabar amb una troballa molt oportuna d’última hora que va aconseguir salvar-ho tot quan la cosa ja estava totalment perduda. No m’agraden aquestes casualitats, però per sort m’han assegurat que al final de la setena i última temporada això ja no passa.

The Shield té un 8 al filmaffinity i un 8,8 al imdb. Recordareu altres temporades de The Shield: u, dos, tres, quatre i cinc.

Nota sisena: 7/10