Archive for the ‘TV’ Category

Hell on wheels és una sèrie que seguim els problemes de la construcció del ferrocarril de la Union Pacífic en els EUA des del 1865 fins al 1869. La guerra civil americana fa pocs anys que s’ha acabat, però encara hi ha cert ressentiment entre el sud i el nord, l’esclavitud s’ha abolit, però els afroamericans continuen sent ciutadans de segona categoria.

A veure, no espereu un Deadwood, on hi havia personatges molt carismàtics, aquí de carismàtics, encara que ho intentin els guionistes només es podria considerar l’amo del ferrocarril, el protagonista s’intenta amb totes les forces que també ho sigui, però podria fer-ho millor. La resta de personatges, és a dir, els que no moren en un capítol qualsevol, són bastant oblidables, encara que apareguin en molts capítols. Resumint, si us agraden les sèries de l’oest, aquesta segur que us agradarà, és una sèrie entretinguda sense massa complicacions, on el protagonista es fa el dur, però en el fons és un tros de pa que no para d’intentar ajudar a tothom, i sempre se’n surt de tots els problemes encara que pel camí s’hagi d’emportar algun cop.

De moment he vist la primera temporada de les cinc que té en total, la primera consta de 10 capítols. Estic dubtant si seguir mirant-la, la deixaré en pausa, i ja veurem què passa, segurament passarà que m’oblidaré d’ella. Infierno sobre ruedas té un 7,0 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota 1a: 6/10

The End of the F***ing World és una sèrie sobre un parell d’adolescents que no encaixen en la societat actual, altrament dit, uns sonats. James és un noi poc sentimental i amb tendències psicòpates que coneix a Alyssa, una noia rebel contra tot, i té idealitzat al seu pare absent. Els dos adolescents viatjaran sense rumb durant un parell de temporades de vuit capítols d’una durada de 20 minuts. No és una gran sèrie, però com a mínim no és la típica sèrie de noi li agrada noia. És complicat catalogar la sèrie en un gènere, es podria resumir com una comèdia negra dramàtica. És una sèrie que funciona gràcies a la curiosa parella protagonista, sobretot Jessica Barden (Alyssa), per cert, sort que recuperen el seu color de cabell en la segona temporada. La primera temporada és més original que la segona, però aquesta tampoc està malament.

The End of the F***ing World té un 7,2 al filmaffinity i un 8,1 l’imdb.
Nota: 7/10

L’assistenta és una minisèrie semblant al Cuento de la crida, perquè en les dues sèries van d’una noia jove molt putejada per la vida, amb la diferència que en aquesta no fa falta que la protagonista visqui en una societat distòpica, vivint en la nostra societat ja és suficient desgràcia. La sèrie arranca quan una jove mare (Alexandra) decideix abandonar la caravana amb la qual viu amb el pare de la nena perquè el noi té problemes amb l’alcohol, la falta responsabilitat, i també té tendències violentes, no ha arribat a posar-li la mà a sobre a l’Àlex, però abans no passi millor marxar. Total que la noia marxa sense un duro, els seus pares no són de fiar, no té pràcticament amics, total que no pot demanar ajuda a ningú. La sèrie es pot resumir en les lleis de Murphy, si una cosa va malament, segur que pot empitjorar, d’això va la sèrie, veure els problemes de la noia, i quan resolt uns quants problemes i sembla que les coses milloren, tornen a empitjorar per una altra banda. Està bé la sèrie perquè si compares la teva vida amb la de l’Àlex descobreixes que la teva és molt bona. La sèrie també té humor, però moltes vegades és d’aquell humor de riure per no plorar. En la sèrie veiem bàsicament dues coses, l’Àlex netejant cases mentre sona música i l’Àlex patint per la seva filla mentre quelcom passa.

La sèrie es basa en un llibre (adaptada no al peu de la lletra), el qual es basa en una biografia, i té 10 capítols, i s’acaba, res de segones temporades, més sèries hauries de prendre l’exemple. Per cert, l’Andie MacDowell fa de mare sonada de la protagonista, és d’aquells papers que estan fets per recollir premis, però que per l’espectador són insofribles, es la manera senzilla de crear conflicte en la trama, introduir un personatge bipolar. La sèrie no és cap meravella, però si us passa com a mi que la protagonista us cau en gràcia la mirareu, en cas contrari l’abandonareu després d’un parell de capítols. És d’aquelles sèries que agraden a la crítica perquè veure gent patint dificultats, especialment si són dones desvalgudes o nens, sempre agrada als crítics, suposo que veure als altres com s’ho passen bé no mola.

L’assistenta té un 7,4 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 5/10

Recordeu el CT3223 en el qual us vaig parlar de la primera temporada de Brooklyn nine-nine? Doncs resulta que he acabat de veure les set temporades restants. S’ha de dir que com passa amb la majoria de comèdies el status quo no canvia massa d’un capítol a un altre, però amb vuit anys podeu comptar que alguns canvis sí que passen. Tot i que cada temporada té els seus capítols recurrents com el robatori de Halloween, o el del lladre de Pontiacs. A partir de la segona temporada és quan un comença agafar estima als personatges, i comença a haver-hi capítols més rodons, i tot va bé fins a la cinquena temporada, que és quan considero que s’hauria d’haver acabat la sèrie vista la posterior decadència. La sisena i setena temporada són més fluixes i la sèrie es comença a tornar repetitiva. En canvi, la vuitena i última temporada és que la que porta més canvis, cosa que no sol ser en general del grat de la gent en una comèdia de situació, però a mi sí que m’han agradat, donant a la sèrie els canvis que li feien falta, tot i que continua seguint les peripècies de la comissaria 99 en clau d’humor. Després de les tres últimes fluixes temporades, com a mínim la sèrie té la decència d’acabar amb un capítol doble que deixa un molt bon record.

Una curiositat de Brooklyn nine-nine és que el pare d’en Peralta és un protagonista de The West Wing, Bradley Whitford, i el pare de Santiago és un altre protagonista és Jimmy Smits. Parlant de pares, el pare de la Rosa Diaz és Machete. En la vuitena temporada apareix John C. McGinley, que el coneixem d’interpretar el Dr. Cox a Scrubs, benvinguda incorporació. Parlant de curiositats us deixo amb un vídeo de 10 curiositats sobre la sèrie.

Nota sèrie: 7/10

Gomorra temporada cinquena i última, tornen els nostres mafiosos natapolitans preferits, com si en tinguessin altres per triar… La sèrie està bé, però la quarta temporada va ser la més fluixa i lenta de totes, bé la tercera tampoc era tan bona com les dues primeres, però continuava estant bastant bé, potser té la culpa en la mania que tenen de matar personatges principals fent difícil que puguis empatitzar amb algú si tothom està mort. Tanmateix, no us preocupeu perquè morin alguns mafiosos, Nàpols és la ciutat de tot el món amb més traficants de droga per metre quadrat, temporada darrera temporada van apareixent bandes noves que fins ara no havien ni sentit a parlar, em pregunto realment si hi viu algun treballador honrat en aquella ciutat o tot són delinqüents; i el més preocupant de tots, realment hi ha gent per consumir tanta droga? Potser el secret de la pasta italiana serà que hi posen droga? Seguiré investigant. Si no heu vist les temporades anteriors podeu trobar algun espoiler important en el trailer de la cinquena temporada que ve a continuació, avisats esteu.

Gomorra és una sèrie amb un ritme pausat, relativament no hi ha gaires línies de diàleg, hi ha estones de metratge o només és una sèrie visual, gent observant-se gent, gent movent-se amb cotxe en silenci, mirades que ho diuen tot, sobretot en els finals de capítol on la música de piano és l’únic que acompanya les imatges. El final de la sèrie és exactament el final que un s’imaginaria, però bé, val més un final previsible que un final dolent. Quan acabes una bona sèrie amb diverses temporades sempre et queda la sensació de buit, com de gent que saps que no tornaràs a veure mai més i sap una mica de greu, amb aquesta sèrie passa, encara que tots siguin uns mafiosos, assassins, i uns malparits sense escrúpols.

He parlat de Gomorra en el CT2831, CT2855, CT2882 i el CT3102 Gomorra té un 8 al filmaffinity i un 8,7 al imdb

Nota 5ena: 7/10

Nota sèrie: 7/10

Avui toca parlar de Dexter New Blood, el reboot de Dexter, però només per 10 capítols. No vull fer espoilers sobre el final de Dexter, però si no l’heu vist tampoc passa res, de fet, recomano molt veure Dexter a condició que la deixeu de veure al final de la temporada quatre. Tornant a New Blood, Dexter ha deixat les camises hawaianes de la solejada florida i les ha canviat per un bon anorac, ja que està en algun poble perdut del nord dels EEUU, no recordo a quin estat cau exactament ni m’importa, a mi m’agrada pensar que és Minesota, perquè els pobles freds de mala mort on mor gent em recorden a Fargo, gran sèrie Fargo, aquesta sí que heu de veure totes les temporades (menys l’última, que no sembla Fargo, de fet no fa ni fred). Tornant al reboot, resulta que Dexter ara és Jim, de fet, Jimmy per fer-lo més friendly, té una nova vida, treballa en una botiga, té una xicota, és feliç fins que un dia acaba matant a un home perquè en part s’ho mereixia i perquè en part en tenia ganes, i a sobre reapareix el seu fill que ja és adolescent (hauríeu de saber que no suporto els adolescents), aquests dos fets capgiraran la seva tranquil·la nova vida. Ah si, també corre un altre assassí per allà, ja és mala sort, un poble tan petit i amb dos assassins en sèrie, però bé la identitat del segon assassí no té massa misteri, la veu que li hi han posat en el doblatge ja el delata totalment.

Dexter ha tornat! Si, 10 anys després i per una sola temporada, no calia més, de fet tenia els meus dubtes que realment hagués de tornar, però bé, pitjor que la temporada vuit no podia ser, o sí? No, tranquils, Dexter New Blood es deixa veure, no està al nivell de les bones temporades de la sèrie, però tampoc està per sota del nivell de les pitjors temporades de la sèrie, simplement fa gràcia retrobar-se amb el personatge de Dexter, amb els seus monòlegs interiors, la seva doble vida, en fi, és un personatge carismàtic, per això fa gràcia veure els primers capítols de la temporada, després passa la novetat i la trama és bastant normaleta, i fins i tot passen coses amb poc sentit, com ara que en Dexter guardi una prova incriminatòria a casa seva sabent és una prova totalment incriminatòria. Però bé, al final arriben els darrers capítols i és on la història no es posa realment interessant, a veure, tampoc és que sigui un final rodó, però com a mínim és un final que no fa passar vergonya aliena com el final que hi havia fins ara, per tant, estic satisfet.

Dexter New Blood té 10 capítols, un 6,8 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota: 6/10

Recordeu quan vaig dir que de moment no seguiria mirant Successió? Doncs resulta que fa poc va arribar el moment de tornar-la a mirar, he vist la segona i la tercera temporada, i ara m’agrada més que abans, continuo odiant a tots els protagonistes sense cap excepció, tots són odiables per alguna cosa o altre, o per diverses coses alhora, però tinc curiositat per conèixer el futur d’aquesta família de multimilionaris. Sabeu aquella gent que és tan rica que no tinc exemples de com de rics són? Vull dir que no tenen una vida normal, no viuen en aquest món, no fan les mateixes coses que la gent del carrer, viuen en un altre planeta on la vida funciona diferent, això no vol dir que siguis feliços, perquè no ho són gens, no passen gana, però tenen altres problemes. Una persona de classe treballadora en la seva situació es dedicaria a viure unes vacances permanents sense cap mena de preocupació sabent que mai es podrà gastar tots els diners que té, però aquesta és una mentalitat simple de pobre, els rics no són així, ells no en tenen prou amb els diners, volen dirigir, gestionar, decidir, tenir el poder, encara que tinguin 200 anys, no es volen jubilar, volen seguir manant eternament.

Si voleu saber on ha anat a parar el pressupost que la HBO es gastava en joc de trons, aquesta sèrie és la resposta, aquí no veureu gent volar sobre dracs fets amb CGI perquè aquí tenen jets privats ben reals, si hi ha jocs de trons hi havia exèrcits de soldats, aquí tenen exèrcits de treballadors, també trobareu molts cotxes cars, moltes festes, palaus, vaixells, torres d’oficines, una sèrie apta pel pressupost de poques productores. En el fons Successió s’assembla a una altra sèrie estrella de la HBO, els Soprano, una família mafiosa que depenia en exclusiva del seu cap per funcionar, en Toni, i quan en Toni no està fi el negoci i la família trontolla, perquè la resta de familiars i de socis són uns autèntics incompetents, amb Successió passa el mateix, als Soprano tothom tenia respecte i por al Toni perquè era un vell mafiós amb mal geni, a Successió passa exactament el mateix, la diferència és que aquests són multimilionaris i, per tant, vesteixen més bé. Successión és d’aquelles bones sèries que milloren, la temporada dos és millor que la u, i la tercera temporada és millor que la segona; a més en general, els capítols dins de les temporades també van pujant d’interès, sent els últims els més interessants deixant així un bon record.

Teniu la primera temporada en el CT3289. Succession té un espectacular 7,9 al filmaffinity i un 8,8 al imdb.

Nota 2ona: 7/10
Nota 3era: 7/10

Per fi he acabat la sèrie de la Casa de Papel. La sèrie té cinc temporades, però té dos arcs argumentals ben diferenciats, les dues primeres temporades per una banda i les tres últimes per l’altra. Estic d’acord amb la majoria de la gent que el primer atracament és millor que el segon, més que res per la novetat de veure com treballen els atracadors (espoiler, desorganitzadament i sense professionalitat), que no pas pel contingut en si mateix, ja que els dos atracaments tenen un estil molt semblant, amb constants girs increïbles, literalment increïbles.

La Casa de Papel cal perdre-se-la com el que és en el fons, una paròdia del gènere d’atracaments, la idea portada a l’extrem d’un pla amb infinitats d’etapes, un pla que contempla qualsevol detall, un pla extremadament rebuscat, un pla fet de fases espectaculars, però que si les penses fredament moltes d’elles són prescindibles i no milloren en res les possibilitats d’èxit, al contrari, les empitjoren. Quan dic que es tracta d’una paròdia no em refereixo a una paròdia descarada a l’estil de les pel·lícules de Leslie Nielsen, allà tothom sabia que s’anava a riure, aquí, la diferència és que els personatges no saben que estan dins d’una paròdia, però això encara ho fa més divertit. Tots els personatges són molt intensos, Tòquio la primera, amb la seva filosofia Coelho amb metàfores sense cap sentit, però tots els personatges són uns hiperventilats que només tenen com a objectiu augmentar el nivell de tensió amb recursos tan sofisticats com ara el clàssic i infal·lible “me has mirado mal”. Amb un personatge com l’Arturito com podria ser una sèrie seriosa? Els policies tampoc se salven, al contrari, la policia al càrrec, la Sierra és una psicòpata de manual, que podria demanar reforços i tanmateix decideix fer la seva guerra. Però el que em fa més gràcia de tots és el Coronel Tamayo, només fa que deixar anar crits i insults, em recorda al Súper de Mortadelo i Filemón, tal qual, i quan crida es posa vermell com un volcà i comença a escopir, per això vull felicitar els actors que el rodegen per mantenir la compostura i no descollonar-se de riure a la seva cara. Tot això per no parlar de com surt retratat l’exercit, semblen uns personatges del Team Fortress fugats d’un manicomi.

Un cop ets capaç d’assumir que això no va de debò, que és una paròdia, que la sèrie no vol aconseguir cap mena de versemblança, llavors és quan un gaudeix, un es deixa anar i es creu qualsevol situació que li presentin. Bé, hi ha coses que no es poden fruir, com ara la veu en off de Tòquio, la sèrie milloraria molt més sense aquesta narració innecessària, posats a demanar, millor que Tòquio no tingués una sola línia de diàleg. Seria capaç d’empassar-me un altre atracament d’aquesta gent? Doncs si, ho reconec, l’excusa seria més forçada que mai, i no s’aguantaria per enlloc, però què importa això? Les temporades tres, quatre i cinc en són la prova. Protagonistes encara en tenen, ja que lamentablement encara han quedat personatges vius, masses pel meu gust, i la veritat tinc ganes que morin perquè em cauen realment malament. La manera de fer la sèrie, evitant qualsevol intent de versemblança, evitant qualsevol justificació per tal de concentrar-se exclusivament a crear el gir d’efecte més imprevisible em té enganxat, i si en el proper atracament volen fugir davant dels nassos de la policia fent salts amb els peus junts mentre van disfressats de cangurs, per mi perfecte.

La Casa de Papel té un 7,0 al filmaffinity i un 8,2 a l’imdb.
Nota temporada 5: 7/10
Nota sèrie: 7/10

Què passaria si…? És una minisèrie de Marvel d’animació creada a partir de diversos capítols de 30 minuts on cada un se situa en un univers paral·lel on les coses passen diferents del que coneixem en la línia temporal oficial o cànon. L’aspecte de l’animació és correcte, sense ser res espectacular, diguem que es reconeixen els actors que interpreten els personatges. Si sou fans de les pel·lícules de Marvel ja haureu vist aquesta sèrie, i si no ho sou tampoc és una sèrie imprescindible com podria ser Wanda i Vision o Loki. Amb 30 minuts tampoc és que et doni massa temps d’entrar dins de la història, però alguns capítols sí que ho aconsegueixen, perquè com passa amb aquestes sèries de capítols independents sempre hi ha capítols que són millors que d’altres. Només recomanaria aquesta sèrie si heu vist la gran majoria de pel·lícules de Marvel. Al final cada capítol acaba en el mateix, lluites i més lluites, amb escalades de poder cada vegada més grans i absurdes, al final sembla que estiguis mirant bola de drac. Us poso la meva llista de preferència de millor a pitjor.

  1. 1×04. «¿Qué pasaría si… Doctor Strange perdiera su corazón en vez de sus manos?»
  2. 1×03. «¿Qué pasaría si… el mundo perdiera a sus héroes más poderosos?»
  3. 1×08. «¿Qué pasaría si… Ultrón ganara?»
  4. 1×09. «¿Qué pasaría si… El Vigilante rompiera su juramento»
  5. 1×05. «¡¿Qué pasaría si… hubiera Zombis?!»
  6. 1×02. «¿Qué pasaría si… T’Challa se convirtiera en Star-Lord?»
  7. 1×06. «¿Qué pasaría si… Killmonger rescatara a Tony Stark?»
  8. 1×01. «¿Qué pasaría si… la Capitana Carter hubiera sido la primera Vengadora?»
  9. 1×07 «¿Qué pasaría si… Thor fuera hijo único?»


Qué pasaría si…? Té un 6,5 al filmaffinity i un 7,5 a l’imdb.

Nota: 6/10

Ha començat el 2022 i això vol dir que toca fer un recull de què ha passat en el 2021 a Pons’s Blog, comencem per les temporades de les sèries, ordenades de millor a pitjor

  1. Gangs of London [Temporada 1]
  2. The Deuce [Temporades 2, 3 Final]
  3. Bruja Escarlata y Vision [Mini-sèrie]
  4. El juego del calamar [Temporada 1]
  5. Ozark [Temporades 1, 2 i 3]
  6. Invencible [Temporada 1]
  7. Shameless [Temporades 6, 7, 8, 9, 10 i 11 Final]
  8. Loki [Mini-sèrie]
  9. The Watch [Mini-sèrie]
  10. Gambito de Dama [Mini-sèrie]
  11. The Crown [Temporades 2, 3, 4]
  12. The Deuce [Temporada 1]
  13. The Expanse [Temporada 5]
  14. The Mandalorian [Temporades 1 i 2]
  15. Mythic Quest [Temporada 2]
  16. Bojack Horseman [Temporades 3, 4, 5 i 6 Final]
  17. Ted Lasso [Temporades 1 i 2]
  18. Killing Eve [Temporades 1, 2 i 3]
  19. El colapso [Mini-sèrie]
  20. The Terror [Mini-sèrie]
  21. Utopia [Temporades 1 i 2 Final]
  22. Brooklyn Nine-Nine [Temporada 5]
  23. Master of none [Temporades 1 i 2]
  24. Falcon y el soldado de invierno [Mini-sèrie]
  25. Vikings [Temporada 6 Final]
  26. Manhunt: Unabomber [Mini-sèrie]
  27. Love, Death + Robots [Temporada 2]
  28. Unorthodox [Mini-sèrie]
  29. Fargo [Temporada 4]
  30. Mare of Eastown [Mini-sèrie]
  31. Real Humans [Temporada 1]
  32. Raised by wolves [Temporada 1]
  33. Bosch [Temporada 1]
  34. Ray Donovan [Temporada 1]
  35. Patria [Mini-sèrie]

Aquí us deixo el CT amb les sèries del 2020

Rebecca Welton, una rica anglesa, es divorcia del seu marit i es queda a càrrec de l’equip de futbol Richmond, i el seu exmarit li encanta aquest equip, així doncs ella intentarà enfonsar-lo, per això contracta a Ted Lasso, un entrenador estatunidenc de futbol americà que no sap res de futbol ni dels costums anglesos. La sèrie és una comèdia amb capítols de 30 minuts de durada, el principal atractiu de la sèrie és el seu protagonista, l’entrenador Ted Lasso, un home que tècnicament no té ni idea de futbol, però gràcies al seu bon rotllo, i el seu positivisme extrem aconseguirà motivar als seus jugadors, i a tothom amb qui es creui en el seu camí. Reconec que al principi tenia certa recança amb aquest tipus de bonrotllisme, però de mica en mica, el bo d’en Ted s’ha guanyat un petit lloc en el meu cor.


Però Ted no ho tindrà fàcil, trobarà reptes com ara aguantar l’estrella de l’equip, un jove jugador, amb una qualitat futbolística fantàstica, però amb una personalitat infumable, un noi egocèntric, sense empatia, amb molta prepotència i fatxenderia anomenat Jamie Tartt que crearà mal ambient en el vestuari. Hi ha molts altres secundaris interessants com ara el seu ajudant Beard, un home de poques paraules però precises, o Keeley Jones, la parella de Tartt que té més personalitat del que sembla en primer moment, o Rebecca Welton, una dona forta amb un gran carisma i presència. Però de tots els secundaris el meu preferit és clarament Roy Kent, el capità de l’equip, un jugador veterà que de jove va ser una estrella, però que actualment està en hores baixes a causa de la seva baixada de forma, és un home fred i iracund, de paraulota fàcil, i que no es talla a l’hora de dir el què pensa, però també és un home amb valors i amb respecte per les causes justes. En la segona temporada la situació canvia una mica, amb l’arribada d’una psicòloga la sèrie va perdent alguns tocs de comèdia i va guanyant dramatisme, els sentiments van guanyant protagonisme i els capítols es van allargant fins a arribar als 45 minuts, convertint Ted Lasso en una tragicomèdia.

De moment, Ted Lasso té 22 capítols repartits en dues temporades, 4 premis Emmy, incloent-hi millor sèrie còmica i millor actor protagonista. Té un 7,4 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 7/10

Qui és aquesta Eve i per què s’ha de matar? Doncs l’Eve és una agent de l’MI6 i qui la vol matar és una jove i psicòpata assassina, anomenada Villanelle, està a sou de qui pagui, perquè simplement gaudeix matant, no ho fa per cap mena de causa ni idiologia. La sèrie és de producció americana, però com que Eve és anglesa, gran part  d’aquesta passa al Regne Unit, però realment la sèrie transcorre per tot Europa, saltant de país en país allà on Villanelle ha d’anar per matar els seus objectius, és com una espècie d’”Oh Europa” però amb assassinats, sona bé, oi? De fet, diversos capítols de la tercera temporada passen algun moment per Barcelona, i fins i tot en un es dona una volta per Girona, és més, es poden escoltar unes quantes frases en català, algunes d’elles amb l’accent de la protagonista. L’assassina és Jodie Comer, que és tan jove que segurament no la coneixeu de cap altre treball anterior, i l’agent es Sandra Oh, que potser us sona com a companya de la Grey d’Anatomia de Grey. L’enllaç de l’assassina és Kim Bodnia que us sonarà perquè és el protagonista masculí de Bron.

La sèrie és seriosa, però té uns quants tocs còmics, en especial l’humor negre que desprèn l’assassina per la seva tota falta de sentiments cap a les seves pobres víctimes, la relació d’Eve amb els seus companys també dona bastant joc a fer algunes bromes, fins i tot diria que amb el marit també intenten fer broma, però amb aquest en general surt regular. Eve està tan concentrada en la seva feina que abandonada qualsevol altre aspecte de la seva vida, en especial el seu pobre marit que té molta paciència, qualsevol altre ja l’hauria abandonat cinc vegades. Però l’atractiu principal de la sèrie és l’antagonista, ja que Villanelle no és una assassina qualsevol, de fet és força excèntrica, i se li’n fot deixar proves, perquè ella no té vida privada, sap que la busquen i això no li preocupa perquè no ha de dissimular portant cap mena vida normal. Normalment, una assassina hauria de ser discreta, però a ella li agrada vestir de manera extravagant i també matar la gent de maneres poc convencionals, i aquí està la major part de la gràcia de la sèrie.

– ¡No me mates! Tengo mucho dinero.
– Yo también.
– ¡Por favor, tengo hijos!
– No quiero a tus hijos.

Killing Eve té un 7,0 al filmaffinity i un 8,2 a l’imdb. De moment he vist les tres temporades emeses, 8 capítols per temporada, 40 minuts per capítol. En algun moment del 2022 es deixarà caure la quarta temporada.

Nota: 7/10

Un inversor financer de Chicago anomenat Martin es dedica a blanquejar els diners d’un càrtel mexicà, i com sempre passa, tot va bé fins que comença a anar malament, resulta que el soci d’en Martin roba al càrtel 8 milions, el càrtel ho descobreix i lògicament s’enfada, i com us podeu imaginar no és bona idea fer enfadar aquest tipus de persones. Però en Martin és llest i aconsegueix fer un tracte amb el càrtel, començarà a blanquejar de nou els calés del càrtel però lluny de Chicago, que allà hi ha massa FBI investigant, i endevineu a on se’n va? Correcte a Ozark, una zona amb bastants llacs i pantans del sud de Missouri. Allà Martin i la seva família hauran de començar de zero, i en Martin ha de buscar negocis que serveixin per blanquejar els calés del càrtel. I tot això que us he explicat passa només en el primer capítol, imagineu-vos la de coses que passen en els capítols successius. La dona del protagonista fa una mica de ràbia, però no tanta com els seus fills adolescents, en especial el nen, que és un psicòpata, i els pares no s’adonen, ja sé que tenen altres problemes com ara blanquejar diners, però salta a la vista que aquest nen és un perill públic des del primer moment que el veus.

El protagonista, Martin, és Jason Bateman que us sonarà si heu vist Arrested Development, o si no potser l’heu vist en alguna comèdia amb humor negre de l’estil Noche de Juegos, o Como acabar con tu jefe. Però el paper que fa Jason a Ozark s’allunya d’aquests registres de broma i es converteix en un home sense ètica. De fet, no tan sols és el protagonista sinó que hi ha uns quants capítols dirigits per ell.

Ozark és, salvant les distàncies, una espècie de Breaking Bad, amb la diferència que aquí el protagonista en comptes de ser especialista en química és especialista en economia, dit en termes pràctics, en blanquejar els diners. Breaking Bad passa al desert i Ozark és un llac turístic. Breaking Bad té un actoràs com Bryan Cranston, i Ozark té un actoret com Jason Bateman, que a veure, no ho fa malament, però no és un fora de sèrie. Breaking Bad té secundaris magnífics com Saul o Mike, i els d’Ozark tenen la meitat de carisma, Breaking Bad té antagonistes genials com Gus Fring o Hector Salamanca, i Ozark té un sequaç del càrtel que fa un paper simplement correcte, l’advocada ho fa millor. Breaking Bad té un policia molt humà que pots empatitzar amb ell com és el bo d’en Hank, i a Ozark tens un agent de l’FBI autista i egocèntric que fa angúnia. Bé, pensat fredament, sembla que només s’assembla a Breaking Bad pel tema del càrtel, les drogues, els calés i l’home que fa qualsevol cosa amb l’excusa del bé per la seva família.

La gràcia del càrtel és que en cap moment es veu, és només una ombra que amenaça a tothom, però que exerceix el seu poder a través dels seus sequaços, els reconeixereu perquè com tots els que s’han fet rics amb la droga porten totterrenys monstruosos negres tipus GMC Terrain, demostrant que el consum de combustible no és una preocupació pels càrtels de la droga. Llavors ens plantem en la tercera temporada, la tercera i de moment última temporada (la quarta sortirà a principis de l’any vinent) és on la sèrie es posa més interessant, ens deixem de problemes poca volada amb la gent de poble i la família protagonista es fica en autèntics negocis a blanquejar diners de veritat. M’agraden les sèries que van de menys a més, totes haurien de ser així.

La gente que llena camiones de dinero a peso porqué hay tanto que cuesta contarlo no suele tener un código ético muy elevado.

Ozark té un 7,3 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 8/10

El joc del calamar és la producció de Netflix que està de moda dels últims dies, i Pons’s Blog, com a blog de referència seriòfila s’ha vist obligat a veure-la per analitzar-la, o el que sigui que faig quan escric un CT sobre una sèrie… És una minisèrie de 9 capítols coreana basada en un joc distòpic, la gràcia de la sèrie és justament anar descobrint què passa, però per fer-vos una idea imagineu-vos una barreja entre Humor Amarillo, Saw, Prison Break i la Casa de Papel, sona molt pertorbador, oi? Doncs és normal, són coreans, del sud, però igualment són coreans, ser pertorbadors forma part del seu ADN. Es basa en el principi fal·laç que la gent pobra i necessitada farà el que faci falta per aconseguir diners, inclús infravalorant totalment els riscs i oblidant-se de tota ètica moral. També es basa en la premissa igualment fal·laç que els rics els hi agrada torturar als pobres sense cap raó, quan la veritat és que gaudeixen de la tortura dels pobres només si aquesta té una finalitat, la qual és el lucre personal. La sèrie segueix la vida d’uns pocs personatges per tal que puguem empatitzar amb algú, principalment segueix la vida d’un jove pare divorciat, fracassat, sense feina estable, amb problemes de ludopatia, amb un caràcter infantil, i amb una mare malalta, poden posar més tòpics en el mateix personatge? Potser és per això que l’actor sobreactua tant? Per què sap que és un tòpic gegant? També coneixem altra gent, hi ha un empresari que ha estafat, un mafiós de barri, una fugitiva de Corea del nord, un pobre pakistanès ingenu, un home vell amb una malaltia terminal, una senyora excèntrica insofrible, i algun altre més.

No us he volgut posar un vídeo perquè tots els que he trobat feien massa espòilers de la sèrie, inclús el tràiler oficial.

La situació és inversemblant, sobretot si li comences a donar voltes en els detalls de com està muntat el sistema, però si fas un petit gran esforç i et creus el que et plantegen sense qüestionar-ho massa, tens una sèrie que enganxa molt perquè vols saber com es desenvoluparan els fets, per això he comentat que és un estil molt semblant a la Casa de Papel, i no ho dic només per les omnipresents granotes vermelles, sinó pel fet que l’important no és que passin coses amb certa lògica (meme), sinó que passin moltes coses imprevisibles; a la Casa de Papel volem saber quin serà el proper pla inversemblant del Professor, al joc del Calamar volem saber quina serà la propera prova, per això la sèrie ha tingut tant rebombori. Bé, el tema “imprevisible” és entre cometes, perquè hi ha situacions que es veuen a venir que passarà bastant aproximadament, això passa sobretot en els capítols del mig i finals. Una altra cosa que enganxa és la mateixa premissa principal de Joc de Trons, és a dir, com més personatges es morin millor. Una tàctica que vam aprendre de Lost va ser que els misteris funcionen, amagar informació a l’espectador de com funciona el sistema serveix per mantenir l’atenció de l’espectador, que llavors s’hagin de resoldre els misteris acaba sent un problema, perquè molts acaben en bluf, però han estat bé mentre han durat. Però no passa res per gaudir d’un entreteniment senzill, sense complicacions i amb poc sentit de tant en tant, no cal menjar cada dia un filet de vedella amb fua, un també pot gaudir d’uns macarrons amb tomàquet, per això no m’avergonyeixo de dir que aquesta sèrie m’ha enganxat i per tant he gaudit amb ella. Un es cansa de sèries de policies, metges, advocats, delinqüents, i altres temes recurrents, està bé veure un producte que s’aparta dels temes més trillats.

PS: Una dada a tenir en compte, 100 milions de yuans coreans són uns 72.000€

El joc del calamar té un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 l’imdb.

Nota: 8/10

Ja he acabat les sis temporades de Bojack Horseman. Els primers capítols em van costar, ho reconec, però després agafes empatia pels personatges principals, per en Todd no. Una sèrie que alterna moments divertits amb moments dramàtics, els dramàtics guanyen per golejada, perquè són més llargs i més intensos que els còmics, Bojack és així. Sempre he dit que Bojack Horseman és una sèrie depriment, com a mostra, a principis de la cinquena temporada hi ha un capítol sencer que és un llarg panegíric de Bojack en l’enterrament de la seva mare, no hi ha res més, només és en Bojack parlant de la seva mare, i una mica del seu pare, també mort, però no penseu que diu les típiques coses que es diuen en un sepeli, les coses bones del mort, tot al contrari, un drama. No vull dir que tots els capítols siguin així de dramàtics, però Bojack està fet per tocar-vos la patata.

Bojack no és una sèrie on cada capítol és una aventura nova independent de l’anterior capítol, és tot el contrari, és una sèrie on el passat dels protagonistes torna una vegada i una altra per turmentar-los, tots els problemes, tots els errors, tots els moments dramàtics, no s’acaben superant les situacions ni s’obliden, és més, es van sumant, es van acumulant, i quan sembla que Bojack està millor, més fàcil és que tingui una nova recaiguda. Però malgrat el títol de la sèrie, Bojack Horseman, no és només Bojack, també hi ha els problemes de Diane, Princess Carolyn, Sr. Peanutbutter, i les beneiteries de Todd, tots ells tenen una vida complexa amb alts i baixos constants, menys en Todd, crec que ja he dit que no suporto en Todd. El que vull dir és que malgrat que el personatge que té més capítols com a protagonista sigui en Bojack, hi ha molts altres capítols on altres són protagonistes i en Bojack apareix com a secundari o directament ni apareix, com dient, tothom té problemes, tothom té una vida complicada.

Bojack no és una sèrie fàcil de recomanar, els primers capítols guanya l’humor vs el drama, i com a humor no em va acabar de convèncer del tot, però cada vegada la sèrie es torna més seriosa, i per sort no la vaig abandonar mai, perquè al final l’he après a apreciar, encara que la gent en general l’aprecia encara més que jo, per exemple si passa l’Allau per aquí, ja us ho dirà.

Bojack Horseman té 6 temporades, amb un total de 77 capítols, un 8 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb

Nota: 7/10

PS: Demà és festa per tant no hi ha CT.