Archive for the ‘TV’ Category

Parks And Recreation es una sèrie estadounidenca d’humor que segueix el format de fals documental que va popularitzar The office, no es casualitat que les dues siguin de la mateixa productora, la NBC. De fet em sembla que hi ha algun actor que és el mateix, però no n’estic segur, avui (a diferència de la majoria de dies) no m’he documentat per fer el post. La protagonista de la sèrie es diu Leslie, és la motivada, innocent e idiota subdirectora del departament de Parcs i Recreació d’una ciutat fictícia dels EEUU. Els seus companys de feina són un cap de departament que odia els parcs, els funcionaris i totes les organitzacions de govern en general; un noi que només busca escaquer-se, enfotre’s de la protagonista i a més es un sortit; una jove becaria que diu les coses tal com les pensa; per acabar hi ha un home que al costat de la resta sembla normal. Sona encoratjador treballar en aquest departament, oi? La primera temporada va sobre la construcció d’un parc sobre un forat d’obra, això dona peu a que s’afegeixin dos personatges més, un mandrós i descuidat noi que va caure al forat i es va trencar les cames, i la seva parella, una noia que es una santa aguantant-lo.

Hi ha series que veure només el pilot ja prometen, però aquesta no seria el cas, de fet, el capítol pilot deixa molt que desitjar. Per sort el segon capítol amb les enquestes porta a porta millora, una mica. El tercer simplement es deixa veure. El quart promet, comença amb una baralla de bosses d’excrements de gossos, però com es evident no es podia mantenir un nivell tan alt en el capítol. El cinquè és el mes fluix de tots, i per compensar el sisè es segurament el millor de tota la temporada.

Per cert, es possible que el noi que cau al forat us soni una mica, es tracta de Chris Pratt, el protagonista de Guardianes de la Galaxia, una de les millors pelis que ha fet Marvel. També l’haureu vist fent de pastor de dinosaures a Jurassic World. La resta d’actors res de res, no crec que us sonin perquè a mi, que soc bastant més culte que vosaltres, no em sonen de res, bé, potser a l’Allau si que li sona algú però ell és un cas a part.

Un d’aquests surt a parks & recreation inteteu endevinar quin

Un d’aquests surt a parks & recreation inteteu endevinar quin

Fins ara no ho he dit però es tracta d’una comèdia. Per sort la primera temporada només es composa de sis capítols. 6 capítols a 20 minuts cada un surt a dos hores de la meva vida llançades a les escombraries. Bé, potser he exagerat una mica, en el fons no es tan dolenta, però ja sabeu que a mi m’agrada més criticar que no pas alabar, es molt més divertit. Al filmaffinity li posen un 7.9 i al imdb un 8.6, tot i que la primera temporada es quedaria amb un 7.4.

Nota: 5/10

Vaig dir que no miraria la vuitena temporada de Big Bang, però ha passat, l’he acabat mirant. ha sigut com trair el meu jo de passat, trair-lo exactament 24 vegades que son els capítols que té la vuitena temporada. En la meva defensa diré que he vist els capítols de manera molt espaiada. No es gaire bona defensa, oi? Ja ho se…. Voleu la llista de bons capítols? Doncs ni idea, però si voleu us puc dir quin es el pitjor capítol de la temporada, el 23, quan venen les mares d’en Sheldon i en Leonard.
Big Bang no està malament, però tampoc es bona, es pse, però com que es una comèdia es fàcil de mirar, i fins hi tot té bons moments de tan en tan, com per exemple en el capítol 5 quan discuteixen sobre retorn al futur 2. Altres moments que m’agraden son les múltiples referències a Firefly, quan per exemple en Sheldon diu que “És una assegurança de bona qualitat igual que ‘Dirigit per Joss Whedon'”. O quan en el capítol 15 apareix l’actor que fa de capità Raynolds. És curiós com en aquest post sembla que estigui recomanant més a Firefly que al propi Big Bang, de fet no només ho sembla.

He agafat la primera imatge que he trobat, aquesta sèrie no és mereix més esforç de cerca.

He agafat la primera imatge que he trobat, aquesta sèrie no és mereix més esforç de cerca.


La cosa que més em molesta de Big Bang són els odiosos riures enllaunats. De debò en el segle XXI hem de tenir-los? Si són els mateixos riures que posaven en les sèries dels anys 50! Segurament més de la meitat de la gent a qui pertanyen aquests riures ja deuen estar criant malves! No suporto que afegeixin aquest riure fals, representa que l’espectador no és prou llest com per saber quan ha de riure? La sèrie podria ser molt més àgil i seguida si no es perdés el temps amb tots aquests riures, tindríem capítols de 15 minuts. No, no, millor donar-li temps al espectador després d’un “bon acudit” perquè tingui temps de riure i no es perdi detall, perquè els guionistes d’aquesta sèrie som tan bons que cada 20 segons fem un gag superbo que mereix ser rigut per tothom. Mort als riures enllaunats!

Parlant de comèdies, aprofito per comentar que he acabat la sisena de Modern Family, a algú li importa? A mi m’importa. Sempre us dic que Modern Family es molt millor que Big Bang, no? Era només per tornar-ho a remarcar, per si de cas encara hi havia algú confós. Modern family segueix amb la mateixa tònica de sempre, si funciona per què canviar.ho, no? Bé, de tan en tan hi ha alguns capítols que surten de lo habitual quan tota la família va a algun lloc de viatge, o també el capítol més diferent fins la data el 6×16 en el que tot el capítol flueix sobre diverses videotrucades, un capítol barat i senzill de fer però sense dubte el més destacable de la temporada.

Nota vuitena Big Bang: 6/10
Nota sisena Modern Family: 8/10

Ja tenim aquí una vegada més el meu psicòpata polític preferit, en Frank Underwood en la tercera temporada de House of Cards, música mestre! Si no voleu espoilers de cap temporada de la sèrie salteu a l’últim paràgraf. Si no voleu espoilers de la tercera temporada, simplement no llegiu la secció convenientment delimitada.

HOC

Si no em voleu fer cas a mi feu cas al Frank


El primer capítol es una mica rotllo, només veiem la recuperació d’en Doug. A algú li importa en Doug? Sí? Doncs a mi no. Lo bo és que després d’un inici fluix és que la sèrie només pot millorar, o m’equivoco? El segon capítol, al estar molt més enfocat en el senyor Underwood millora i molt. A veure, evidentment no és la potència de l’inici de la segona temporada; només faltaria que s’hagués de començar cada temporada amb l’assassinat del personatge més odiós; no és així, en aquest cas la acció ve a través d’una maniobra política. Tornant al tema d’en Doug, realment cal que sempre hi hagi un personatge drogoaddicte i putero? Fa pujar l’audiència o què? Jo pensava que Netflix no es preocupava per aquestes coses. De totes maneres us recordo que no m’importa gens què li passi a en Doug. De fet durant tota la temporada només molesta, però en l’últim capítol la seva part té un final inesperat i m’ha encantat.

En el capítol tres coneixem el president de Rússia. No és el Putin però com si ho fos, només li ha faltat barallar-se contra un ós. En Frank no li cau massa bé i ens ho diu tal qual “Le empujaria escaleras abajo y le prenderia fuego solo para ver como arde… si con eso no iniciase una guerra mundial”. Tot el que he explicat fins ara son detalls però el que seria trama principal de la temporada son les primàries del bàndol demòcrata, es a dir l’Underwood que en un principi no s’havia de presentar (ningú s’ho va creure) contra les altres. Està bé però podria ser millor.

———— inici espoilers ————

Igual que passa en la segona temporada la Claire li fot els plans enlaire al Frank per un impuls, i de igual manera em toca els nassos, reitero la meva posició que la Claire es el personatge més odiós de la sèrie des de que la periodista va morir. No només això sinó que al final de la temporada també puteja al Frank al deixar-li de donar el suport. D’acord que en Frank es malvat i un monstre, però si decideixes estar amb ell estiguis amb ell al 100% sinó deixa’l estar, però no pot ser un ara si ara no. Sort que al final es conseqüent amb lo que acabo de dir. És curiós veure com al llarg de la temporada mentre el suport d’en Doug va de menys a més el suport de la Claire va de més a menys. Bé, el de la Jackie també va de més a menys, igual que el Remy que també va de més a menys. Bé, en aquest últim cas es perquè en Remy va darrera de la Jackie, es curiós com en el món de la política hi ha lloc per l’amor, i no em refereixo a l’amor pels calers o pel poder. Bé, després veure el monstre que és en Frank no m’estranya que la Jackie marxi.

————– fi espoilers ————-

Cada vegada que veig els decorats de la Casa Blanca em recorden inevitablement a l’Ala Oest, el problema es que tot i que les dues son sèries polítiques, tenen ben poc a veure. A The West Wing governaven un país i feien una mica de política i campanya, a House of Cards fan molta política i ningú recorda què coi vol dir això de governar. The West Wing era un equip, House of Cards es el lluïment d’en Kevin Spacey com egòlatra suprem. Una altra comparació, en el capítol 4 en Frank parla sobre teologia en una catedral, igual que en Barlett, amb la diferència que en Barlett no tenia por de dir-li la veritat a la cara directament a Deu a crits, i en canvi en Frank només el provoca entre murmuris. Sigui com sigui amb House of cards sempre em passa el mateix, comença la temporada fluixa i quan la cosa es posa interessant s’acaba. Com a valoració global de la temporada diria que és lleugerament pitjor que la segona, però manté el nivell de set.

Recordeu: Temporada 1. Temporada 2.

Nota: 7/10

The newsroom, temporada 3: Lo bo d’aquesta tercera temporada es que va al gra des del primer capítol, segurament ho fa així ja que només disposa de sis capítols per obrir i tancar la trama. En el primer capítol ja sabem que la empresa propietària de l’emissora de noticies per coses dels inversors acabarà venuda a… no se… qualsevol altre? També sabem que el nostre simpàtic i ètnic indi (de la Índia) s’ha ficat en problemes per aconseguir informació classificada del Pentàgon, petri misteri, petri emoció! En el segon capítol ja comencen les coses incomprensibles. La (meva odiada) rossa va en tren tan tranquil·la quan de cop escolta un home parlant sobre el Pentàgon i residus tòxics. Quina casualitat! És el subdirector de medi ambient parlant d’un tema delicat i confidencial al mig del vagó d’un tren públic! El mon està ple d’imbècils que son subdirectors de medi ambient?! Parlant de rosses, en la tercera temporada apareix una rossa nova a la redacció, i sabeu què? També fa estupideses! Crec que Aaron Sorkin odia les rosses per alguna cosa i per això fa que en la seva sèrie totes siguin odioses. De fet aquesta segona rossa que ja es deixa caure en la segona temporada ha aconseguit ser més odiable que la rossa original, té mèrit! La temporada acaba amb un capítol amb un munt de flashbacks per tal de poder comparar com els protagonistes han canviat amb aquests tres anys de sèrie. Força emotiu, però ho hagués estat més si la sèrie hagués sigut més llarga i més bona. Tot i això es un bon final. Estic content d’haver-la acabat.

Us podeu imaginar quina seria la meva resposta.

Us podeu imaginar quina seria la meva resposta.

—————- inici espoilers —————-

La cosa escala molt de pressa, no pensava que realment acabaria tan de temps a la pressó. Qui ho hauria de dir que la ètica periodística arribaria tan lluny, si de fet semblen dos paraules que no poden anar juntes, penseu-ho bé “ètica” i “periodisme” sembla que no quallin per enlloc! Però resulta que si, que en McAvoy es sacrifica per no haver de rebel·lar una font. El recurs de carregar-se un protagonista perquè el final sigui més emotiu és un truc de sobres conegut, però reconec que funciona.

—————– fi espoilers ——————

És curiós com després d’haver vist tot els capítols de The Newsroom encara em costa creure que el protagonista i seriós presentador de les noticies, en Jeff Daniels sigui el mateix company d’en Jim Carrey a dos “Tontos muy Tontos”, perquè després algú digui que aquest home no té registres diferents. A diferència de la primera temporada la tercera temporada es centra poc en com és fa el programa de noticies, i a diferència de la segona la tercera va directe al gra amb un doble fil argumental interessant. Així doncs considero que la tercera temporada es la millor temporada tot i que és la més curta.

Recordareu la primera temporada de The Newsroom en el CT1897 i la segona en el CT2153

Nota temporada: 8/10
Nota sèrie: 7/10

No és obligatori haver vist altres sèries per gaudir de Community però ajuda bastant.

No és obligatori haver vist altres sèries per gaudir de Community però ajuda bastant.

En la primera temporada de community s’apunten tots a espanyol on el professor es un xinés tarat anomenat Chang, en la segona tots s’apunten a antropologia i el professor es un passota alcohòlic, i en aquesta tercera temporada toca biologia el professor és l’Omar de The Wire, o el Chalky White de Broadwalk empire. A community fa de ex-presidiari xungo. En aquesta tercera temporada apareix la figura del vice-degà que es interpretat per John Goodman, quin nivell, eh? En John Goodman es capaç de segrestar 6 estudiants per fer-los competir per veure qui és el millor arreglador d’aires condicionats, i per tal que quan els nois ho expliquin ningú els cregui ha posat un astronauta fent panninis i un Hitler negre. El que més m’ha agradat del primer capítol és l’homenatge a 2001: odissea espacial provocat pel gas per monos, no pregunteu, s’ha de veure. En el capítol tres en Chang té una història per separat de la resta del grup, aguantarà el nivell tot sol? Es dedica a fer de detectiu i li surt força bé, em refereixo a l’humor, com a detectiu és una paròdia del gènere. Passem a la creme de la creme. Un dels millors capítols és el quart i els seus 7 plànols temporals possibles. El capítol cinc és el clàssic de Halloween, que no està malament però el de la primera temporada era millor, perquè el de la primera temporada hi havien zombis i tothom sap que sempre un capítol amb zombies és millor que qualsevol capítol sense zombies, es de calaix.

Si odieu els musicals no us acosteu al capítol 10, per mi el pitjor capítol de la temporada, no pas perquè sigui dolent sinó perquè és un musical, ja està. Per exemple el capítol 12 es pitjor que el 10 i el 12 no es pas musical. Per contra si haig de triar el millor capítol de la temporada em quedo amb la èpica baralla de coixins del capítol 14; capítol íntegrament gravat com si fos un documental històric. Un altre exemple de capítol especial és el 17 on la sèrie es converteix en una sèrie d’investigació policial on la víctima es l’experiment de biologia d’una patata germinada en un pot de vidre, una sinopsis així us ha de cridar l’atenció si o si! Gran capítol en el que va col·laborar Dick Wolf creador de drames criminals com les famoses Llei i odre o Chicago Fire. El capítol 19 seria el típic capítol recopilatori de moments divertits sinó fos perquè tots els moments que apareixen en el recopilatori son totalment inèdits però fan referència a coses que han passat en altres capítols, molt meta i molt guai tot plegat. Però si parlo de capítols especials el més especial de tots es el 20 en el que els personatges i tot el mon esta fet en l’estil videojoc de 8 bits.

————- inici espoilers ———–

En alguns moments de varis capítols de la temporada es fa referència a que no hi haurà paintball al final d’aquesta temporada i resulta que al final no n’hi ha :(

————— fi espoilers ————

Com veieu la tercera temporada també està plena de capítols divertits però sobretot originals i trencadors de l’esquema clàssic. Si em feu triar entre la segona i la tercera temporada no sabria què dir-vos, potser la segona una mica millor pel fet que potser en general els capítols tenen més bon nivell, però la tercera temporada té més capítols originals.

[Troy mirant en el bolso de l’Annie]
– Como és un test de embarazo?
– Como un boli
– Ah vale, menos mal, luego esto és una pistola.

Recordeu el post sobre la primera temporada i sobre la segona.
Nota:9/10

Us recordeu quan vaig parlar de The newsroom en el CT1897? Doncs després d’una llarga pausa he decidit remprendre la sèrie i acabar-la perquè tot plegat segona i tercera temporada només sumen 15 capítols. A més, es una sèrie de l’Aaron Sorkin, no li podia fer el lleig de deixar-la inacabada! A més a més és una sèrie de la HBO i si hi ha una productora la qual no vull que sigui la meva enemiga es la HBO.

A vegades en Charlie pot semblar un cap un xic exigent

A vegades en Charlie pot semblar un cap un xic exigent


La temporada comença just allà on va acabar la primera, això vol dir que donen per fet que jo recordo com va acabar, cosa que no és cert perquè com ja he dit abans fa bastant temps que la vaig veure, son uns desconsiderats envers a mi, per tan en el primer capítol vaig una mica descol·locat. Lo únic que tinc clar es el desastre de relació entre la rossa i l’editor perquè durant els dos primers capítols la trama es centra gairebé exclusivament en això, des de quan The newsroom es una telenovel·la per mestresses de casa? M’estava penedint d’haver continuat amb la sèrie i només portava vist 100 minuts. En els següents 50 minuts la cosa millora, però la rossa continua igual d’insuportable però amb bastant menys protagonisme, però tot i així es creu el centre del mon, sinó perquè entraria en una reunió de feina parlant dels seus problemes personals quan en la reunió hi ha una dotzena de persones que han vingut a parlar sobre temes laborals? Centre del mon bahhh.

I tot el tema d’Àfrica a què ve? quin sentit té? No connecta amb res i només serveix per fer lluir la rossa que tan odio en una drama. Si volien una justificació per fer-li un canvi de look al personatge no podien haver trobat una excusa més senzilla i no omplir minuts i minuts de trama d’una cosa que no lliga amb la sèrie?

En el capítol cinc representa han sortit a la llum unes fotos de la Sloan amb poca roba, i sabeu què? No les mostren als espectadors! Estic indignat! Més m’indigna el capítol 6 quan tots els protagonistes de la sèrie miren un vídeo i cap dels superdotats periodistes (en el sentit intel·lectual) es dona compte d’un detall que salta a la vista, i no és un vídeo qualsevol, es el vídeo sobre el que es sustenta la decisió principal de publicar la noticia més important de la segona temporada! Per més detalls llegiu la secció de espoilers si no us fa res saber detalls de la trama reveladors.

La temporada acaba amb un capítol doble sobre les eleccions dels EEUU del 2012. Com que la sèrie es basa en noticies reals la emoció per saber si el guanyador de les eleccions serà l’Obama o serà… l’altre tio diguem que es poca.

———– Inici espoilers ———–

Capítol 6, tema del vídeo del general parlant sobre la operació Genova. M’estàs dient que hi ha una desena de persones, bé, no són persones, són periodistes supercraks i superllestos perquè així són tots els personatges que crea Aaron Sorkin, que estan mirant una gravació d’una persona parlant a la càmera i en gairebé una quarta part de la imatge es veu un partit de basquet i que cap d’ells es dona compte de la edició del vídeo que hi ha just en el moment clau quan la imatge del partit es veu que salta clarament d’una banda de la pista a l’altra? Si us plau! Si jo que estava mig adormit en el sofà m’he donat compte! A la primera! Quantes vegades representa que ells havien vist el vídeo abans de publicar-lo? No m’agrada que tractin al espectador de tonto.

La veritable tensió del final de temporada es saber si realment la cap acceptarà la dimissió de tothom. Pensem-ho fredament, queda només una temporada per acabar la sèrie, de fet una miserable temporada de 6 capítols, realment per 6 capítols faran fora a la gent i agafaran gent nova passant de la gent de sempre? Es una pregunta que deixo al aire.

————- Fi espoilers ————-

En general ha sigut una temporada amb masses problemes sentimentals, amb massa protagonisme per part de personatges odiosos (a.k.a. la rossa), amb proves massa evidents (a.k.a. el vídeo), amb massa trames que no porten enlloc (a.k.a. Àfrica). Tot i això la parella Mackenzie  / McAvoy m’agrada, i com a secundària la Sloan és bona i en Charlie també. La resta força fluixos.

Nota: 6/10

Sí? Lo del títol es cert? M’agrada la quarta temporada de Boardwalk Empire? Doncs pssseee.

La cosa comença moguda, cinc morts en quatre escenaris diferents, ningú massa important, es clar, però tampoc eren uns desgraciats insignificants. Per cert, es important que escriviu bé els noms dels mafiosos: Alfonso Capone, no es tan difícil, no? Penso que li estan donant massa protagonisme al cara cremada. Si, molt bé, fa gràcia perquè té la meitat de la cara destrossada, però més enllà d’això què aporta? Res. Que ocupés una part de la temporada dos vale, molava, a la tres ja començava a fer-se pesat, però en la quarta ja no el suporto. En cada temporada hi ha un personatge secundari nou que no aporta res a la trama, en la quarta es tracta del fill gran de l’Eli que es dedica a fer festes amb alcohol de contraban. Sempre passa amb algú o altra, i fa que la primera meitat de la temporada sigui pesada. I el meu amic l’agent sempre trist Van Adlen què fa? Doncs cada dia que passa està més sonat. El seu nivell de sonadesa (¿?) va pujant exponencialment temporada a temporada, m’imagino que en la cinquena temporada votarà a Ciutadans…

Nelson Van Alden, quan sembla que no pot caure més baix cau una mica més.

Nelson Van Alden, quan sembla que no pot caure més baix cau una mica més.

——————— INICI ESPOILERS ——————-

Lo millor de la quarta temporada es que amb prou feines surt la Margarett. El pitjor es que continua sortint la mare del Darmody , de fet no entenc com és va poder salvar de la matança en el final de la tercera temporada quan tenia tots els números per palmar-la, realment hi ha gent que té sort, i no solament això sinó que ha aconseguit sobreviure fins la quarta temporada.

———————- FI ESPOILERS ———————

La quarta temporada de Boardwalk Empire segueix amb l’estil de les seves predecessores, es a dir, comença fluix, continua fluix, i al final es posa interessant. Interessant però ja està. Així doncs per mi la quarta temporada és la més fluixa de la sèrie. Ànims que ja només queden els 8 capítols de la temporada cinc! Si voleu recordar altres temporades visiteu el CT1771, CT2063 i 2109.

Nota: 6/10