Archive for the ‘TV’ Category

La quarta temporada de Sherlock comença amb un aperitiu que ens van regalar a principis del 2016, un capítol enumerat 4×00 que es basa en una situació alternativa on en Watson i en Sherlock actuals no existeixen i en canvi van existir a finals del segle XIX, sent coetanis d’en Sherlock Holmes de Conan Doyle. Per variar en Watson també té seqüeles d’una guerra, una guerra d’Afganistan per més inri, però aquesta es tan sols la primera de les moltes coincidències entre en Watson i Sherlock que coneixem i els d’aquesta història alternativa. El cas que ens mostra el capítol es titula (o més aviat en Watson titula) la novia abominable, una novia que després de suïcidar-se decideix carregar-se al seu marit, sí, sí, no m’he equivocat no he volgut dir “abans”, el “després” es totalment correcte. El capítol 4×00 ha sortit 2 anys després de l’últim de la tercera temporada, realment calia dos anys per fer un capítol? No, però casi, ja que els detalls han estat molt cuidats, començant pels efectes especials i acabant pels decorats i el vestuari, però no solament això sinó també les interpretacions i la trama en general, però aquests dos últims aspectes no són cap novetat respecte els capítols contemporanis de Sherlock.

Sherlock amb un estil més clàssic

Sherlock amb un estil més clàssic

2017, un any més tard arribem al primer capítol de la quarta temporada sembla una mica una parodia del propi Sherlock, es a dir, el protagonista cada vegada es més exagerat i té comportaments més autistes i excèntrics, amb deduccions directament impossibles que acaben sent certes tot i aguantar-se només amb detalls ínfims que podrien significar qualsevol altre cosa, però quan es tracta de deduir alguna cosa tan evident com que un lladre està buscant les còpies d’una figura sembla que ningú es dona compte fins a la sisena còpia i tot així la policia encara no està vigilant, en fi… En aquest capítol té bastant protagonisme la dona d’en Watson i ja sabeu que no m’agrada, però independentment que surti ella no hi ha dubte que es el capítol més fluix de la temporada i possiblement de la sèrie. Coi, es que la gràcia de la sèrie es un duo entre Watson i Sherlock, no hi ha lloc per un trio amb la Mary dels nassos pel mig!

El segon capítol diria que ja l’hem vist abans, no havíem vist en Watson enfadat amb en Sherlock? No havíem vist en Sherlock descontrolat i deixat de la ma de les drogues, si, oi? Doncs ho tornem a veure, no passa res. De totes maneres aquest capítol es entretingut i que el dolent sigui Toby Jones ajuda, per tan per mi es el millor capítol de la temporada, però continua sense estar a l’alçada de les dos primeres temporades, que són per mi les millors de la sèrie, amb final sorpresa inclòs. Per acabar, el tercer i últim capítol es el més exagerat de tots, que es dir molt ja que estem parlant de Sherlock, una sèrie plena de situacions límit. El problema d’aquest capítol es principalment el final, que després de tots els pollastres que han de passar els protagonistes la història acabi d’aquesta manera es força decebedora, a part que no té massa sentit… El fet que cada vegada aparegui un dolent més xungo que l’anterior al estil son Goku però en comptes de cada vegada més fort, sigui cada vegada més intel·ligent també cansa una mica. Ah, i es l’últim capítol de la temporada per tan ha de sortir en Moriarty, però aquest no estava mort? Bé, si, no, si, bé, es complicat d’explicar-ho sense espoilers, però havia d’anomenar-lo perquè en Moriarty m’agrada molt.

Resumint, es Sherlock i per tan mola, en Benedict Cumberbatch es genial, i en Bilbo, vull dir en Martin Freeman també. però les trames d’aquesta temporada no són tan rodones com les de temporades anteriors, tot i així la temporada es mereix un 7 ja que l’únic capítol que realment s’ha de disculpar es el 4×01.

Nota sèrie: 8/10
Nota 4rta temporada: 7/10

Aquest post s’hauria d’haver publicat fa un temps perquè la última temporada dels Simpsons que he vist es la 25, però no se perquè no es va publicar, sigui com sigui, ara que el tinc fet em sap greu llençar-lo o sigui que el publico avui.

Temporada 23 dels Simpsons: Millor que per exemple la temporada 22, la 21 i sobretot la 20, però pitjor que la 11, la 10 i sobretot la 8. Amb la excepció dels gags del sofà que es en gran part on els guionistes es guanyen realment el sou. Nota mental de cara al futur, crear un rànquing de la qualitat de les temporades dels Simpsons. Per això serà un altre dia. Anem per feina, el que us interessa (no ho negueu!) es saber la meva valoració sobre cada capítol de la temporada 23.
CR_926592_mujeres
El capitol 7 es un homenatge sencer a Mad Men

Així es busca una filla perduda

Així es busca una filla perduda

Simpsons a capella

23×01 => No està malament.
23×02 => Podria ser exigent i queixar-me, però no ho faré.
23×03 => Es el de Halloween i com la majoria està bé. En especial en Flanders Dexter
23×04 => Exceptuant dos gags mediocres el capítol es dolent amb ganes.
23×05 => Regular.
23×06 => M’ha agradat. Sí, en serio.
23×07 => Psee
23×08 => Acceptable.
23×09 => Es bo. Si, ho heu llegit bé, es un capitol bo. Va sobre el futur de la família quan en Bart i la Lisa son pares.
23×10 => Psee
23×11 => Acceptable.
23×12 => Acceptable alt.
23×13 => Pastelón avorrit
23×14 => Una tonteria de capítol, una llàstima de capítol 500.
23×15 => Bastant dolent
23×16 => No es bo
23×17 => Tirant a dolent
23×18 => Està prou bé.
23×19 => Psee
23×20 => Psee
23×21 => Psee
23×22 => Psee
23×23 => Psee

Nota: 5/10

Roma criminal, sèrie del 2008 de producció italiana que segueix la vida d’una banda criminal a Roma (com podeu veure d’aquí surt el nom de la sèrie) a l’any 1977, de fet, l’ambientació dels anys 70-80 està molt aconseguida, digna de qualsevol bona producció feta als EEUU. En aquesta època Roma no tenia una banda gran i forta com en altres regions de Itàlia on la màfia tenia el control, eren més aviat petites bandes i cada una es movia per la seva zona sense molestar-se massa uns als altres. La sèrie es basa en un pel·lícula amb el mateix nom, que es basa en un llibre amb el mateix nom, que es basa en la realitat amb el… mateix nom?

La sèrie comença amb un clàssic, concretament una pallissa, per continuar amb un altre clàssic, un assassinat, però tranquils, no serà ni l’única pallissa que veurem en la sèrie ni l’únic assassinat, per tan, si sou gent aprensiva pel què fa la violència Roma Criminal no es la vostra sèrie. La solució per tot en aquesta sèrie es una pallissa, ja sigui contra la competència o contra possibles aliats, les pallisses i amenaces son el llenguatge universal. Però no tot es violència, també hi ha lloc pel sexe, faltaria més, es la santíssima trinitat de la criminalitat: Violència, drogues i sexe. Les drogues son un negoci molt rentable si no t’agafen, ja ho vam descobrir gràcies a Pablo Escobar (aprofito per recomanar-vos Narcos una vegada més).

De tots aquests només n’hi ha un que no es un criminal

De tots aquests només n’hi ha un que no es un criminal

La sèrie no va sobre la màfia, els protagonistes no pertanyen a la màfia, tot i que hi ha contacte amb gent de la màfia, els protagonistes simplement tenen una banda criminal, ja ho diu el nom de la sèrie, sinó seria Roma Mafiosa, no? La banda té tres líders, el que va de guapo i s’ho gasta tot en dones, el més sensat, previngut i pessimista, i finalment l’autèntic líder de la banda, el Libanès, un home molt ambiciós que fins hi tot quan està content fa cara de mala llet, s’arrisca molt però ho fa perquè la recompensa també es alta. Descomptant aquests tres la resta són uns pinxos de segona categoria que no son massa espavilats, però no li fan escarafalls en fer el què faci falta per enriquir-se. Apunt ràpid: Un dels tòpics italians que diu que la mare es sagrada es compleix bastant bé en aquesta sèrie.

A la sèrie no solament veiem el punt de vista criminal, també seguim un comissari de policia molt sacrificat en la seva feina, i un servei secret més al servei de la política que el de la llei. Escalar criminalment fins a controlar una gran ciutat com Roma no es gens fàcil, però encara es més difícil mantenir-se serè i controlat un cop hi arribes, es un consell que us dono per si mai us trobeu en tal situació. Per evitar tot espoiler només comentaré que el final de temporada es digne fins hi tot com a final de sèrie, ja tinc ganes de veure què faran en la segona i última temporada aquests criminals. La sèrie té acció, una trama no molt original però explicada de manera interessant i personatges molts carismàtics, poc més es pot demanar.

La primera temporada consta de 12 capítols amb una duració variable entre 45 i 60 minuts. Roma criminal té un 8,3 al filmaffinity i un al 8,6 al imdb. Casualment l’estan fent per 8tv.

Nota: 7/10

Enèsim post recopilatori del 2016. Aquest cas típic en concret recull les millors temporades de les sèries (amb enllaços al Cas Típic on en parlo!) que he vist aquest 2016, independentment de quan hagin sigut emeses, ordenades de millor a pitjor segons el meu particular i discutible criteri. Entre parèntesis la temporada en qüestió.

Quins temps aquells quan potent estava ple de Starks

Quins temps aquells quan ponent estava ple de Starks

  1. Joc de Trons (sisena)
  2. Rick & Morty (primera)
  3. Rick & Morty (segona)
  4. Narcos (primera)
  5. Narcos (segona)
  6. Bron (segona)
  7. Fargo (segona)
  8. The Good Wife (cinquena)
  9. The Good Wife (sisena)
  10. Borgen (primera)
  11. Borgen (segona)
  12. Community (cinquena)
  13. Mr Robot (primera)
  14. House of Cards (quarta)
  15. Borgen (tercera)
  16. The Shield (setena)
  17. The Shield (sisena)
  18. Black Mirror (tercera)
  19. Modern Family (setena)
  20. Fringe (segona)
  21. The Shield (cinquena)
  22. Fringe (primera)
  23. Oz (primera)
  24. Mr Robot (segona)
  25. Fringe (tercera)
  26. The Shield (quarta)
  27. Fringe (quarta)
  28. CSI Las Vegas (quinzena)
  29. Louie (cinquena)
  30. Stranger Things (primera)
  31. Homeland (cinquena)
  32. Big Bang (novena)
  33. Fringe (cinquena)
  34. Simpsons (vint-i-cinquena)

BCPP: Eva

La setena i última temporada de The Good Wife és la més diferent de totes, en aquesta l’Alicia es mou més pel seu compte, més que no pas funcionar en un buffet com en temporades anteriors, veiem una Alicia més individualista e independent. Aquesta última temporada també es la més dramàtica, amb tot allò de l’Eli, el investigador, els antics socis, un munt de situacions del tipus “ara t’estic, ara no t’estic”, en temporades anteriors també havia passat però no de manera tan exagerada i indiscriminada com en aquesta. Un apunt, es curiós com una dona blanca de classe alta com l’Alicia sempre ha de tenir una amiga d’una minoria ètnica, a falta d’una india sempre es pot canviar per una afroamericana.

good-wife-eli-gold

Com a curiositat, en el primer capítol Eli Gold mira Zombis Nazis 2

Hi ha constants en la sèrie invariables com ara que continuen els casos delicats sobre temes d’actualitat com el suïcidi assistit, els cotxes autònoms, el robatori d’informació confidencial d’empresa, visibilitat dels negocis a google maps (bé, el seu alter ego), demandes per drets d’autor musicals, filtració de prototips tecnològics, Estat Islàmic, drones, jurisdicció entre fronteres, i una pila de temes d’actualitat més. Aquest es un dels motius perquè la sèrie no cansa, perquè encara que els judicis no siguin sempre el més important, els temes d’aquests sempre estan al dia.

L’antepenúltim capítol es un capítol que serveix com a excusa per reunir molts dels personatges secundaris per tal que els veiem per última vegada, no es un mal capítol, però realment aporta poc a la trama del final de temporada. En canvi, la sèrie acaba amb un doble capítol judicial amb moltíssima tensió on els personatges s’hi juguen molt. Es complicat valorar el final sense entrar en espoilers, però hi ha un clar paral·lelisme entre l’inici de la sèrie (ara fa set temporades que es diu aviat!) amb el final. Veiem que la bona dona del principi de la sèrie ja no es la mateixa bona dona, ni com a esposa, ni com amiga, ni com a persona ètica. Donat que els final son el punt més delicat i quan més la solen cagar les sèries, pel·lícules, llibres, etc. Trobo que el final de la sèrie es prou acceptable, tot i que entenc que no sigui un final que agradi a tothom, com a mínim es un final que dona una plantofada de realitat a totes aquelles sèries que simplement acaben complint amb el tòpic de ser feliços i menjar anissos. Però les múltiples situacions de girs constants i alguns d’ells bastant forçats d’aquesta setena temporada fan que les meves temporades preferides siguin les dos anteriors. Que justament siguin les temporades finals les millors de la sèrie es el que em fa valorar-la més positivament ja que la tendència habitual de les sèries es mantenir-se, en el millor dels casos, o directament decaure. En la meva opinió, es clar.

The Good Wife té un 7.6 al filmaffinity i un 8.3 al imdb. Us deixo enllaços a temporades anteriors: Primera, segona, tercera, quarta, cinquena i sisena.

Nota setena: 8/10
Nota sèrie: 8/10

John Adams, mini-sèrie de 7 capítols d’una hora de durada, bé, entre 55 minuts i 90 minuts, els capítols de la HBO duren el què volen. Potser us sona la sèrie perquè no fa massa la van passar per Tv3. La sèrie es protagonitzada per Paul Giammatti, que el coneixereu per papers secundaris en varies pelis com l’Ilusionista, Cindirellaman, Resacón en Tailandia, Paycheck, Salvar al soldado Ryan, el Show de Truman i moltes altres. Zeljko Ivanek, l’actor més ubic del mon de les sèries també apareix en el paper de John Dickinson. Una de les noies que es casa amb un dels fills d’en John Adams es Mamie Gummer, la jove e innocent advocada rossa que apareix a The Good Wife. A part d’aquests no em sona haver reconegut a ningú més, reconec que no sóc gaire bon fisonomista.

John Adams es un advocat de Boston, la sèrie comença en l’any 1775 i el veiem defensar uns soldats anglesos que van disparar en un incident. En John està en contra de l’ocupació anglesa, però per ell es més important la justícia que els seus ideals, això ve a demostrar el primer capítol. Cada capítol de la sèrie correspon a un capítol important de la vida d’aquest relativament poc conegut pare fundador dels EEUU. Com que la sèrie està vista des del punt de vista de John Adams, i aquest es ciutadà de Boston abans de la independència vol dir que els anglesos, propietaris de les colònies americanes, no queden precisament com els bons de la pel·lícula, però penseu que són els únics, altres europeus com ara els francesos també queden com uns snobs imbècils.

John Adams es un dels pares fundadors dels EEUU més desconeguts (segurament el que més), però resulta que es un dels que més va fer per la causa, o això es el que ens vols fer creure la HBO, ves a saber si va ser així, perquè si el que explica la sèrie es cert personatges tan populars com Benjamin Franklin, George Washington i en especial l’aprofitat Thomas Jefferson no li arriben ni a la sola de la sabata. La sèrie no va curta de pressupost ja que té batalles navals i terrestres, i també apareixen sumptuosos palaus i nobles edificis, també està molt cuidat el vestuari, i les diferents localitzacions de la sèrie gravades a França i Anglaterra a part dels EEUU. Malgrat tot això la sèrie no es d’acció, es més aviat diàleg.

Ara podria llistar tots els premis que es va endur la sèrie, però crec que acabaria abans si digues els que no s’ha emportat. Moltes vegades la crítica pot tenir una opinió totalment contrària al gust dels espectadors, però en aquest cas els hi haig de donar la raó. Si ens basem en els premis principals per les sèries, que son els Emmy, John Adams es va emportar en el 2008 tots els premis importants que estaven adreçats a les mini-sèries: Millor Mini-sèrie, millor guió, millor actor principal, millor actriu principal, millor actor de repartiment, millor direcció artística, millor càsting, millor fotografia, millor vestuari, millor maquillatge, millor edició de so, millor barreja de so i millors efectes visuals especials, ja us havia dit que hagués acabat abans si hagués dit els Emmys de mini-sèrie que no es va emportar. A part d’això també es va emportar altres premis menors com els Globus d’Or i Premis del Sindicat d’Actors.

John Adams emportant-se tots els Emmys haguts i per haver.

John Adams emportant-se tots els Emmys haguts i per haver.

Personalment es una sèrie que m’ha agradat, però reconec que es una sèrie una mica lenta i que hi ha molt diàleg i discussió, algun d’ells són força interessants com ara el capítol segon on la situació està molt tensa, però d’altres moments es poden fer pesats, reconec que tota la part que en volta a la vida familiar de John Adams m’ha semblat poc interessant, o potser es que seguir la pista del munt de fills d’aquest home tenint en compte que gairebé en cada capítol els nens creixen i per tan son interpretats per bastants actors diferents (aquí he exagerat una mica) fa que sigui complicat de seguir la vida de cada membre de la família Adams. També aviso que les sèries històriques d’aquest tipus no són en absolut del meu gust, per això sabia que si havia de llançar-me a veure’n alguna havia de ser de les millors.

Nota: 6/10

El resum de l’any en quan a sèries vistes per mi durant aquest 2016 podria fer-lo de moltes maneres però he optat per la clàssica agrupació segons el rumb de la sèrie.

  • Continuïtat amb bon nivell: En plena forma segueix Joc de Trons, acabant una sisena temporada amb un parell de capítols èpics, continua sent sense cap rival la meva sèrie preferida. La segona temporada Bron es tan o més interessant que la primera, Bron es la sèrie perfecte per arriscar-se a donar el salt fora de les conegudes productores americanes i angleses, per molt que sigui l’enèsima sèrie sobre assassins en sèrie. En tercer lloc, The Good Wife es una sèrie que comença normaleta però mica en mica ens hi anem enganxant, no tan pels seus protagonistes sinó pels seus variats i especials secundaris, la temporada cinc arriba al seu màxim esplendor i aguanta el nivell fins la sisena.

    - I aquest qui era? - No pateixis, amb sort serà un dels personatges que morirà en breu

    – I aquest qui era?
    – No pateixis, amb sort serà un dels personatges que morirà en breu

  • Noves incorporacions bones: En primer lloc, Rick & Morty ha sigut la millor sorpresa de l’any amb el seu humor cínic, absurd i directe, espero amb moltes ganes la tercera temporada. A molt poca distància segueix Narcos, que amb 20 capítols aconsegueix introduir-te plenament en el mon del narcotràfic i el terrorisme, encara que per la temàtica no ho sembli, es una sèrie que recomano a tothom. A Borgen descobrim com funciona la política d’un país aparentment tranquil e insignificant com es Dinamarca, es una sèrie sorprenent interessant i ben feta, una llàstima que no sigui massa coneguda, tot i així aviso que la tercera temporada baixa una mica de qualitat. S’ha parlat molt de Mr Robot, i la veritat es que la primera temporada es prou bona, sinó no estaria en aquesta secció, llàstima que la segona sigui més fluixa, però igualment tinc ganes de veure la tercera.

    Només 5 dels personatges són del elenc de la sèrie, la resta són tot impostors.

    Només 5 dels personatges són del elenc de la sèrie, la resta són tot impostors.

  • Manté el nivell: La sèrie més destacable d’aquesta secció es Community, la cinquena temporada recupera el declivi de la quarta temporada i gairebé es posa al magnífic nivell de les tres primeres temporades. House of cards continua magníficament encapçalat per Kevin Spacey i Robin Wright, amb aquests dos grans actors difícilment la sèrie pot decaure massa, tot i així la temporada quatre té alts i baixos. The Shield manté el nivell embolicant la troca com només aquests policies sabent fer, sinó hagués vist abans The Wire segur que aquesta sèrie m’hagués agradat més. A algú ja se li farà repetitiu i gastat Modern Family, a mi no, jo encara l’aguanto tot i que ja ha perdut la originalitat i frescor inicial.

    Tot molt normal, normalíssim.

    Tot molt normal, normalíssim.

  • Baixa el nivell: Aparèixer en aquesta secció no es necessàriament dolent, de fet he guardat les seccions realment dolentes pel final. Aquí ens trobem Black Mirror la compra de la sèrie per part de Netflix ha fet que la sèrie canviï una mica, continua sent bona, però al augmentar el nombre de capítols també augmenta la possibilitat que algun d’aquests sigui més fluix, no us confongueu tinc moltes ganes de veure la quarta temporada. CSI Las Vegas, quan una sèrie porta 15 temporades té molts números que es mereixi un descans, CSI es una franquícia que ja s’ha donat molt de si, però tot i això encara aconseguien fer capítols originals, alguns. Louie té un humor dur i realista que no es gens fàcil de pair, perquè barreja situacions d’humor i drama, i com més temporades passen més dramàtica es.

    Ningú apostava que la sèrie podria aguantar sense Gil Grissom però ho va fer

    Ningú apostava que la sèrie podria aguantar sense Gil Grissom però ho va fer

  • No baixa el nivell perquè ja era baix: Tothom està d’acord que les temporades u i dos són les millors de Homeland, en la tercera la cosa s’espatlla i quan sembla que la quarta encara està prou bé arriba la cinquena i fa que decideixi abandonar la sèrie definitivament sobretot gràcies a la histèrica psicòtica de la Carrie. Big Bang es d’aquelles sèries que al durar 20 minuts et serveixen per un omplir una breu estona que impedeix que puguis veure una sèrie de veritat, es una sèrie que no em fa massa gràcia, però tampoc em fa pena, per tan continuo amb ella. Què dir sobre la temporada 25 dels Simpsons, lluny queden les temporades horribles, encara més lluny queden les temporades bones, o sigui que segueixo mirant les actuals temporades mediocres per inèrcia.

    Que algú cancel·lí la sèrie que aquesta dona està patint massa

    Que algú cancel·li la sèrie que aquesta dona està patint massa

  • Noves incorporacions decebedores: La primera de la llista es Fringe, prometia una sèrie d’investigació de casos estranys, i abans que es convertís en repetitiva els productors han optat per embolicar-la amb situacions que no acaben de funcionar bé, la sèrie no es dolenta, i en Walter es un bon personatge, però no rutlla del tot. Oz es la primera sèrie potent que va treure la prestigiosa HBO per això suposo que tenia les expectatives molt altes, i quan vaig veure que la trama era interessant però no enganxava vaig acabar una mica decebut. Després de tota la publicitat que ha rebut Stranger Things té l’honor d’emportar-se el premi a la sèrie que més m’ha decebut aquest 2016, no es que la sèrie sigui dolenta, però esperava més, com a mínim esperava tolerar més als nens protagonistes.

    Sembla una mica boig, però en realitat ho està molt.

    Sembla una mica boig, però en realitat ho està molt.