Archive for the ‘TV’ Category

Avui faré un repàs a les sèries que he vist en aquesta segona meitat del 2017. Per veure els rànquing de la primera part visiteu el CT2649 Per cert T1, T2, etc, vol dir Temporada 1, Temporada 2, etc.

    1. Joc de Trons – T7
    2. Fargo – T3
    3. Narcos – T3
    4. Community – T6
    5. Death Note
    6. The LeftOvers – T2
    7. Archer – T1
    8. House of cards – T5
    9. The LefOvers – T3
    10. Banshee – T1
    11. Big Little Lies
    12. The LeftOvers – T1
    13. Por 13 razones – T1
    14. El cuento de la criada – T1
    15. Sillicon Valley – T1
    16. The Killing – T1
    17. Dos hombres y medio – T1

Estic totalment enganxat a Joc de Trons i ni les incoherències temporals, ni les geogràfiques, ni les decisions absurdes dels protagonistes em faran pensar que es una mala sèrie, per molt previsible que sigui cada vegada més degut a la convergència dels personatges sóc fan acèrrim a Joc de Trons. Tenint en compte només les sèries terrenals Fargo ha sigut la millor sèrie d’aquesta segona meitat amb una tercera temporada protagonitzada una vegada més per una policia molt especial i un malvat encara més especial, perquè a Fargo els dolents són l’atractiu principal, sense oblidar el doble paper de Ewan Mcgregor. La tercera temporada de Narcos no solament aconsegueix que no trobem a faltar a Pablo Escobar sinó que simpatitzem amb un pobre Jorge Salcedo que estarà tota la estona entre la DEA i el càrtel de Cali, la professionalitat i les ganes de l’agente Peña fan que oblidem  ràpidament el paper de narrador de l’agent Murphy de les temporades anteriors. Potser la sisena i última temporada de Community no es la millor, tampoc es la pitjor, però malgrat tot està dintre de les millors sèries d’aquesta segona part de l’any gràcies al seu humor i a les seves originals situacions inversemblants, més tot el meta-joc que porta la auto-paròdia dels extra estereotipats protagonistes. Death Note ha estat una sorpresa perquè mai hauria pensat que una sèrie manga em pogués arribar a enganxar d’aquesta manera, si bé es veritat que a tres quarts de sèrie hi ha un fet que la fa grinyolar una mica i desitges que l’haguessin acabat, però al final es prou acceptable. The LeftOvers es possiblement una de les sèries més originals que he vist mai, amb una primera temporada una mica lenta i potser pesada amb el tema de la secta, la segona temporada agafa velocitat de creuer i té capítols realment molt bons, en la tercera temporada repeteix esquemes de la segona, però tot i això continua sent una sèrie molt curiosa, certament no es una sèrie per tothom, malgrat no sigui una sèrie per mi reconec que hauria sigut un error no veure-la. Archer es una comèdia d’animació amb mala llet d’espies dels 80-90, l’acció es l’excusa per veure en el comportament dels miserables i egoistes personatges que no tenen cap empatia pels seus companys. House of cards continua sent interessant però es nota que hauria de ser hora d’anar acabant-la, certament la sortida a la llum del assetjament d’en Kevin Spacey precipitarà la sèrie cap al seu final. Banshee es una sèrie d’acció, moderadament entretinguda, previsible i violenta, res de nou. Big Little Lies es una mini-sèrie sobre mares de classe alta amb problemes de classe alta on s’acaba cometent un assassinat de classe alta, simplement es deixa veure. Por 13 razones es una sèrie d’adolescents pensada per agradar als adolescents on els els tòpics problemes d’adolescents (pràcticament apareixen tots els problemes típics) semblen el més important del mon. El cuento de la criada s’ha emportat l’Emmy a la millor sèrie que la protagonista es una dona maltractada física i piscològicament en una societat radicalment heteropatriarcal, el infern femení convertit en distopia, un plantegem interessant que m’ha acabat cansat per culpa que no paren de rebolcar-se en les misèries de la protagonista. Sillion Valley es una comèdia sobre les noves startups típiques de Sillicon Valley, nous emprenedors que s’han de menjar el mon motivats per gurús excèntrics, divertida si, però no massa. The Killing, la versió danesa, es com un Bron/Broen però amb un argument menys interessant, amb uns personatges més normals i una protagonista acceptable però res més. Dos hombres y medio es una comèdia amb un humor fàcil i sense complicacions, busco alguna cosa més què voleu que us digui.

Anuncis

El cuento de la criada s’ha emportat el Emmy a la millor serie d’aquest 2017, l’havia de veure, no? La sèrie ens situa en un univers paral·lel en un temps actual on les dones son considerades inferiors, també hi ha diferents escales socials dintre de les pròpies dones i dels propis homes, la societat també es extremadament religiosa i conservadora. Representa que els EEUU (país on es situa la acció) esta en una espècie de guerra civil contra uns “rebels”. Les dones inferiors son criades i una d’elles es la protagonista, totes vesteixen igual i serveixen als homes. La societat en general s’ha retornat molt retrograda, amb pena de mort pels gais i els metges que practiquen avortaments, també contra els predicadors de les altres religions. A més sembla que hi hagut un incident que ha deixat gran part de la població femenina estèril (aquest es el canvi que ha desencadenat el canvi radical en la societat) i les dones que son fèrtils (com la protagonista) serveixen per donar fills als homes importants malgrat que aquests ja tinguin una dona. El canvi de la societat es relativament ràpid, en uns pocs anys, amb la excusa del problema de fertilitat es passa d’una societat normal a una societat on les dones estan sota control totalment sotmeses als homes, una societat totalment militaritzada per tal de frenar el moviment contrari de resistència a aquest regim heteropatriarcal tant autoritari. Es una societat molt tòpica en molts temes, com ara que de cara al públic son super morals i puritans i en privat son els més depravats de tots.

Aquesta temporada està de moda el vermell


La amiga afroamericana (Samira Wiley) es una de les preses de Orange is the new black. La protagonista (Elisabeth Moss) es la filla petita del president Barlett a l’Ala Oest, també coneguda per ser la Peggy de Mad Men. La muller del comandant (Yvonne Strahovski) es la boja de la Hannah de Dexter. La tia Lidia (Ann Dowd) que entrena a les criades es la Patti de Leftovers. O sigui que deu ni do la gent coneguda que surt.

La sèrie consisteix bàsicament en torturar la protagonista, tortura física, tortura psicològica, violacions reiterades i programades, separar-la dels seus éssers estimats (marit, filla i amigues), i en definitiva putejar-la de totes les maneres imaginables, a quin tipus de monstre sàdic agradaria una sèrie com aquesta? Els moments que més m’han agradat de la sèrie son els flashbacks que mostren l’inici d’aquest alçament contra el sistema establert, tot i que costa bastant de creure que una cosa així passi, perquè passa de manera molt bèstia, però molt. A partir del capítol sis a part de mostrant-se el passat de la protagonista, també ens van mostrant el passat de diferents personatges, el marit de la protagonista, el comandant de la casa, el xofer (per quan ets molt ric e important t’oblides de conduir), etc, suposo que es per no avorrir-nos de tanta protagonista, que la veritat cansa una mica sempre amb el tema de “oh quina pena que faig perquè em maltracta tothom”. En resum podríem dir que la sèrie ha agradat a la critica perquè es veu un personatge femení torturat, no físicament, que també, sinó sobretot psicològicament, A Big Little Lies vam veure una Nicole Kidman maltractada pel seu marit, resultat? premi de la critica, aquí veiem una dona maltractada per tota la societat, resultat? premi de la critica, molta casualitat? per tan ja sabeu que què heu de fer si voleu que la vostra sèrie guanyi premis.

La primera temporada son 10 capítols de 55 minuts de durada aproximadament. Té un 7,9 al filmaffinity i un 8,6 al imdb

Nota: 6/10

Leftovers tercera: Tres anys més tard dels traumàtics fets del final de la segona temporada la vida continua a Jarden, població principal de la zona de “Miracle”, amb més freaks que abans, si això es possible. La temporada comença de manera molt atípica, tothom està feliç i sembla que no hi ha problemes, això no ho havíem vist mai en aquesta sèrie, per tan només pot empitjorar i efectivament les coses es posen al seu lloc quan tothom decideix viatjar literalment a l’altra punta del mon, siguis on siguis l’altra punta sempre es Austràlia. El boig principal d’aquesta temporada es el pare del protagonista que fa coses molt rares per Austràlia, i es pensa que les casualitats son missatges divins i també troba persones que creuen el mateix que ell, bastant pesada aquesta història. Bé, de fet aquesta temporada va una mica d’això, casualitats que semblen impossibles que fan creure a la gent en coses que no son, per altra banda la gent d’aquesta sèrie es poc escèptica i no els hi costa massa deixar-se portar per les seves fantasies, però bé, després de veure com desapareix el 2% de la població mundial sense cap explicació deu ser més fàcil creure en coses sobrenaturals. El motor que mou la setmana temporada es el setè aniversari de la desaparició massiva, que promet que acabarà passant alguna cosa realment impactant. Com a punt més positiu es que la secta amb prou feines apareix. Tal com us vaig dir la musica en aquesta sèrie es especial i aquesta temporada no es una excepció, Take on me, Take me on, I’ll be gone, In a day or two…

La gent es molt exagerada, oi Kevin? Tornes unes quantes vegades de la mort i ja et diuen que ets el nou messies…

Aquesta sèrie es única en molts aspectes, per exemple, la major part del capítol cinc transcorre durant una orgia amb gent disfressada de lleó, no us sembla prou estrany? I si us dic que per allà al mig hi ha un home dient que es Deu tot repartint targetes de visita? No us sembla prou estrany? I si us dic que el capítol comença amb una explosió nuclear provocada per un francès corrent en pilotes? Contràriament a temporades anteriors el penúltim capítol no tracta d’un personatge que no es en Kevin, sinó que es tot el contrari, tracta d’un dels ja famosos “viatges d’en Kevin” més demencial fins hi tot que el de la temporada anterior, un aplaudiment pels guionistes que cada vegada es fumen una merda més dura, de fet penso que quan fan una temporada nova primer fan aquest capítol del viatge i a partir d’aquí fan tota la resta de capítols de la temporada per tal que aquest tingui algun sentit. Si heu vist la segona temporada i no sabeu si veure la tercera us diré per tal de instigar-vos a veure-la en el últim capítol de la temporada expliquen què ha passat amb el 2% de la població guauuu llàstima que no em cregui el personatge que ho explica. Aprofito per desmentir el mite que diu que he plorat en el final del últim capítol.

Aquesta temporada només té 8 capítols (les dos primeres en tenien 10), i els quatre primers capítols els he trobat una mica fluixos. La part positiva es que la sèrie queda tancada, com a mínim això es el que sembla i m’estranyaria molt veure una nova temporada. En general diria que The Leftovers no es una sèrie per tothom, no ajuda massa que la primera temporada li costi posar-se interessant, però també es veritat que es una sèrie si t’agrada et sol agradar molt, jo semblo la excepció al pensar que la sèrie està simplement correcte. Els punts forts són una banda sonora molt integrada en la història, un bon aspecte visual i unes actuacions genials. Els punts incerts serien una història estranya i en principi desconnectada de la realitat que coneixem fins al moment, un avís final, no es una sèrie apte per gent amb instints suïcides.

Primera temporada, segona temporada.
Leftovers té un 7,4 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota 3era: 6/10
Nota sèrie: 6/10

Big Little Lies es la miniserie de set capítols guanyadora de l’Emmy a la millor miniserie de l’any, i es (oh sorpresa) de la HBO. El primer capítol es la presentació de les protagonistes, perquè en aquesta sèrie absolutament totes les protagonistes son dones, això vol dir que es una sèrie per dones? Doncs no del tot, perquè jo com a home (Semi-Deu masculí si ho preferiu) he gaudit força del comportament vil d’aquestes dones. L’ambient del barri es extremadament pijo i elitista, i tothom es Ric, així amb la primera lletra majúscula, això vol dir que son tan rics que tenen un vestidor tan gran que hi podria viure una família, i quan fan una festa per la seva filla de sis anys es gasten l’equivalent a tot el PIB d’un petit país centrafricà. Les mares que porten els nens a l’escola son falses, traïdores i els hi encanta aparentar, però especialment els hi encanta llançar-se punyals.

Mares perfectes amb els seus perfectes fills, em venen perfectes arcades.

La substància es l’assasinat que ens comenten només començar, i llavors ve tota la historia prèvia de com s’ha arribat a això, en aquest sentit recorda una mica a Por 13 razones, ja que l’espectador té ganes de saber qui a matat a qui i sobretot perquè ho ha fet, a mesura que van passant els capítols veiem com les antipaties creixen entre els personatges. A diferencia de a por 13 razones els personatges es comporten amb més o menys coherència, com a mínim ho fan d’acord amb la seva personalitat però sense ser absurd. El fet que desencadena el conflicte es una cosa tan innocent com una acusació (falsa?) d’un nen de 6 anys ha donat un cop a un altre, això seria un fet anecdòtic si les mares dels dos nens no fossin tan especials, la resta de les mares es posaran de part d’una o de l’altre segons com de bé els hi caigui cada mare.

A la sèrie apareix Nicole Kidman, però qui s’emporta més minuts de metratge es Reese Witherspoon famosa per ser una Rubia muy legal, dos vegades. Reese té dos filles una de 6 anys i una altra adolescent, es una d’aquelles dones que li agrada estar ficada en tot perquè sempre vol ajudar i demostrar com d’activa és. Per altra banda Kidman té un parell de bessons de 6 anys i està molt feliçment casada, com a mínim es el que sembla a primera vista, però ràpidament descobrim que no es així, bàsicament aquesta es la part la qual ha fet guanyar l’Emmy a la sèrie i a l’actriu perquè a la critica li encanten aquest tipus de drames de dones maltractades pel seu marit. La tercera protagonista es una mare soltera (Shailene Woodley) que acabar d’arribar a la ciutat, i en principi es la més normal i menys pija de totes (i més pobre), però descobrim que també amaga drames. També apareixen els marits i una parella més (Laura Dern amb el seu home) amb la filla com a víctima de la agressió i un director de teatre. La resta són secundaris els quals només en veurem declaracions vagues dels interrogatoris que fa la policia que només serviran per llançar merda contra les protagonistes. I també hi ha titelles, titelles perilloses perquè son una mala influencia.

Ho diré clar, el final m’ha decebut, durant els sis capítols et preparen amb el misteri sobre qui serà l’assassí, qui serà la víctima i perquè s’haurà comés el crim, durant els sis capítols se’ns plantegen varis candidats possibles, però el final no es que sigui inesperat, tot apuntava en una direcció i efectivament no falla. Parlant del final, després de resoldre’s els misteri que dona tensió a tota la sèrie hi ha com un epíleg de imatges alegres que em sobra totalment, necessari per omplir el temps de metratge per complir la hora de capítol? De fet aquest no es el únic moment innecessari, la sèrie en va plena d’imatges de la platja i el mar, que ja sabem que es molt bonic, però tenim pressa. Resumint m’han agradat les interpretacions creïbles però la història l’he trobat normal.

Big Little Lies té 7 capítols de 55 min de durada (aprox). Té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb.

Nota: 6/10

He vist la temporada 15 de Family Guy i continua com sempre, es a dir, trames absurdes però a canvi ofereix un munt de gags, molts no són massa bons, però hi ha uns quants que estan prou bé i de tan en tan n’hi ha algun de brillant, es a dir, més o menys com els Simpsons actuals però molt millor en general, a part que a Padre de Família són més cínics, incisius, políticament incorrectes i directament malparits. Family Guy segueix amb l’estil d’humor de sempre, i això m’agrada, ja son 15 temporades de relativament bona comèdia sense gaire decadència. Alguna cosa remarcable aquesta temporada? Moltes suposo, però el que més gràcia m’ha fet es que en el capítol dos coneixem al petit Tom Cruise, que li posa la veu l’autèntic Tom Cruise, un dels millors capítols de la temporada junt amb el capítol 10 on van a Corea i fan paròdia de tots els tòpics coreans.

El petit Tom Cruise de Family Guy sempre somrient

El petit Tom Cruise de Family Guy sempre somrient de manera psicòtica

Aprofito per dir que també he vist la temporada 25 dels Simpson, no es una temporada dolenta, però millor que no faci comentaris per respecte a la memòria gloriosa de la sèrie.

Ja que estem en comèdies, també he vist la desena de Big Bang. Com a anècdota en un capítol apareix el cunyat del Walter White de Breaking Bad (Dean Norris) fent de militar, també apareix el tio aquell que feia d’agent del FBI a Dexter (Keith Carradine) i també feia de pistoler crack amb depressió de a la primera temporada de Deadwood (Wild Bill Hickock). Una nota final, el capitol 18 es possiblement el millor de la temporada. Big bang porta el extrem de les comèdies de 20 minuts arribant a fer capítols que no arriben a 17 minuts, 16:57 en total.

Per acabar amb les comèdies també he vist la vuitena temporada de Modern Family. Res a comentar de nou, segueix amb la tònica de sempre. Com a curiositat en uns quants capítols apareix Nathan Fillion, ja sabeu, el capità Raynolds de Firefly, o potser el coneixeu més en el seu paper de Castle. En el capítol 10 apareix Kelsey Grammer més conegut com el Dr. Frasier Crane.

Archer es una comèdia d’animació amb capítols de 20 minuts de durada sobre un espia estil James Bond, amb la diferencia que intenta treballar lo menys possible i dedicar-se al vici i a les dones tan com pot, de fet, tampoc es tan diferent del James Bond clàssic. No us deixeu enganyar pel fet que sigui animació, aquí hi ha referències sexuals, violència i humor negre en quantitats industrials, es a dir, no es per nens ni ments escandalitzables. El espia Archer treballa per una organització privada secreta americana (que curiosament es diu ISIS) que funciona igual de matusserament que qualsevol pyme, aquí tothom s’escaqueja de treballar tan com pot, només s’esforcen per perseguir les xafarderies d’oficina i ni tan sols la cap de tot plegat es seriosa, ja que està embolicada amb el cap del KGB i aquesta li explica totes les operacions secretes. Amb tots aquests despropòsits i molts d’altres com coi aconsegueixen fer les missions? De miracle i amb molta sort, i en part gràcies a que l’altre agent, la Lana Kane es força competent. Encara que cada capítol es una missió independent la sèrie va acumulant una sèrie de temes recurrents que fan avançar la trama general, d’aquesta manera veiem com les relacions entre el personal de la organització es van fent i desfent, i també gaudim dels personatges secundaris que són realment especials. Realment l’humor de Archer no es per tothom, però seria una llàstima que fos per tu i no li donessis una oportunitat. Jo tinc pensat veure la segona temporada, vosaltres ni tan sols veureu la primera?

Armes, dones i alcohol, no per aquest ordre, de fet, sense cap mena d’ordre.

La primera temporada té 10 capítols i té una puntuació de 7,3 al filmaffinity i un 8,7 al imdb

Nota: 7/10

Després d’un nou i extremadament llarg opening arriba la segona temporada de Leftovers, pels desmemoriats aquí esta el CT2666 que parla sobre la primera temporada. A continuació ens trobem en l’edat de pedra, però no patiu a partir d’aquí la sèrie ja es més normal, dintre de la normalitat de Leftovers… La cosa es centra en un poble de Texas de més de 9.000 habitants on ningú ha desaparegut, i els vidents, sacerdots i altres estafadors varis es dediquen a atreure turistes al poble / parc d’atraccions i en aquest poble es on es trasllada la nostra família protagonista de la primera temporada.

Jarden es el poble de moda, qui s’apunta a anar-hi de vacances?

Aquesta temporada es més especial que la primera, per exemple, sembla que algú s’ha equivocat amb l’ordre dels dos primer capitolis de la sèrie. Un altre exemple es el final del capítol 7, segurament un dels moments més desconcertants que he vist mai en cap sèrie, encara estic decidint si això es bo o no, igual que en el capítol 8 no se si els guionistes son uns genis o s’havien pres substancies il·legals abans de pensar el capítol, de fet una cosa no exclou l’altra, possiblement el millor capítol de la temporada i de la sèrie. Lamentablement el capítol 9 cau fora de la trama interessant tal com ja van fer amb el penúltim capítol de la temporada anterior, malparits, però tot va relacionat per tal d’ajuntar totes les trames en el desè i últim capítol, aquest guionistes si que tenien un pla i no com els de Lost.

El somnambulisme del protagonista cada vegada va a pitjor, jo d’ell em prendria la medicació, en la primera temporada ja li va portar molts disgusts, però en la segona la cosa empitjora, no m’estranya que vagi tot el dia cansat, amb les excursions nocturnes que es fot! Bones noticies, aquesta temporada la secta rara té menys protagonisme i el que té esta vist des d’un altre punt de vista. Podríem dir que cada capítol està protagonitzat per un personatge, i segons el personatge que sigui el capítol es clarament pitjor o millor, malgrat que les histories entre els personatges estiguin molt entrellaçades, per exemple, per mi la pitjor història es la del capellà. La sèrie te un humor una mica peculiar, quan fa “bromes” en moments dramàtics i tensos, per exemple el grill (només ho entendreu si heu vist la sèrie). Per mi el millor personatge es l’interpretat per Carrie Coon malgrat pagui massa per les cases en runes, no us mentiré, es possible que vingui influenciat per la tercera temporada de Fargo on també es protagonista. Està clar que la ajudant del ajudant del cap de gabinet de l’ala oest (Janel Moloney) no guanyarà un premi a la millor interpretació en aquesta sèrie perquè no interpreta res, no perquè l’actriu ho faci malament, sinó perquè el personatge està paralitzat i ja porta així dos temporades, sembla que no existeixen els miracles a Miracle Town, o si?

The Leftovers no es una sèrie que m’entusiasmi i m’enganxi com li passa a molts dels seus fans, però el que es indiscutible es que és la sèrie amb la banda sonora més encertada que he vist fins al moment, per alguns aquest punt els hi pot semblar irrellevant, jo mateix hagués opinat el mateix abans de veure aquesta sèrie, per exemple Peaky Blinders té una musica que destaca molt perquè es rock en una sèrie de principis del segle XIX, però amb Leftovers no es que la musica destaqui i prou, la musica encaixa dins de la trama, no té solament bona musica sinó que té la musica correcte en els moments correctes i això marca la diferència. Recordo que la sèrie no va de buscar la causa de perquè el 2% de la població va desaparèixer, sinó que va sobre la gent, aquest fet extraordinari es només el catalitzador per despertar les tensions i el drama acumulat de la gent, hi ha els que basen la seva vida en el moment de la desaparició com tots els sonats de la secta i altres que només volen passar paginar però resulta impossible. Com en la vida real tothom busca la felicitat, però tal com la vida real es impossible arribar-hi, la vida està plena de circumstàncies que ho impedeixen, i a més a més cal afegir tot allò que no té sentit i no podem controlar, de res serveix enterrar les misèries perquè tard o d’hora acabaran sortint a la llum. Resumint, la segona temporada perd la irregularitat de la primera temporada per oferir una sèrie més estable, per tan si ja has aguantat la primera temporada es un error molt gran no seguir amb la segona.


Leftovers té un 7,4 al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota 2ona: 7/10