Archive for the ‘TV’ Category

The Young Pope que podríem traduir fidedignement com El pop jove (ehem), tracta sobre un home que arriba a Papa, Papa de Roma per ser més concrets, fins aquí res d’estrany tret de dos factors, primera que es el Papa més jove que s’ha vist mai i segona que aquest Papa es Jude Law, entenc que es tracta d’una campanya de màrqueting de l’esglèsia catòlica per tal que es disparin les feligreses, encara que aquí sigui una de les produccions on Jude Law està menys atractiu continua sent Jude Law. No es l’únic actor de la sèrie que conec, també apareix Javier Camera, que no m’ha acabat de convèncer el seu personatge, però no es culpa de l’actor. Finalment també em sona un dels cardenals, el Spencer, que es el vell sonat que durant un temps va ser el marit de la Ruth de dos metros bajo tierra (una sèrie de la HBO que faríeu bé de veure), James Cromwell, finalment els més cinèfils reconeixeran a Diane Keaton.

Ulleres de sol, una cigarreta i una gandula, potser no es exactament la imatge que ens ve a la ment quan imaginem un papa.

Tot i que en un principi aquest papa ha arribat al papat amb la idea de ser manipulat com un titella per altres cardenals, la realitat es que aquest papa té les idees molt clares i no deixarà que ningú li digui el què ha de fer, aquest papa generarà molta controvèrsia per culpa de les seves idees radicals. Inicialment em pensava que aquestes noves idees radicals servirien per modernitzar la església ja que normalment la sang jove porta idees progressistes, i que per tan la sèrie seria una lluita entre les velles idees dels vetusts cardenals contra les noves idees del Papa, però les idees del papa no van en aquest sentit, de fet, amb aquestes idees aquest el papa no seria ben bé el bo de la sèrie, a veure tampoc seria malvat, potser seria tirant a Frank Underwood, però diferent també, es complicat de comparar amb qualsevol personatge que haguem vist fins al moment. El que un principi sembla el dolent es el secretari d’estat (sí, el vaticà es un estat i per tan també te un secretari d’estat), però després descobrim que anar en contra del protagonista no vol dir ser dolent, i de fet tampoc va en contra d’ell, simplement vol fer funcionar la església, cosa que el Papa al ser tan radical sembla que vulgui enfonsar-la, aquest jove papa opta per tornar a l’època obscura, s’amaga de la premsa, no vol espectacle, no vol viatges i donar-se a conèixer, vol misteris, no vol un Déu benèvol, vol un Déu que inspiri respecte i temor, gairebé sembla capaç de tornar a crear la inquisició, potser en la segona temporada si continua amb la mateixa tendència…

Passant a la valoració personal reconec que te escenes molt bones com la reunió amb els cardenals o la xerrada amb el primer ministre italià, però altres escenes en canvi no em diuen res, en general no l’he trobat tan bona com diuen. Un papa vestint-se a ritme de LMFAO – Sexy and I Know It, ara si que ho he vist tot, es un exemple més de lo visual que es aquesta sèrie, aquests moments delirants, el del cangur, el de l’àrea de servei i molts d’altres els hem d’agrair a la ment del extravagant Paolo Sorrentino, i això m’agrada sempre i quan no sigui només una sèrie visual com li passa en varis moments on l’argument en si mateix sembla que no importar massa i els diàlegs només serveixen per omplir mentre admirem el paisatge del Vaticà. Un punt que se’m fa repetitiu i pesat es el tema els pares, però molt pesat, eh? Ja ho sé que al ser orfe el tema pares sempre deixa un vuit important però coi, ho trobo molt exagerat. No es que la sèrie vagi de més a menys, però els primers capítols sorprèn veure les excentricitats del nou papa, en canvi en capítols successius ja no veiem gran cosa que ens sorprengui, ja m’he acostumat al seu caràcter, això no vol dir que Jude Law no facin un paper brillant en tot moment, es nota que li encanta interpretar-lo, què malparit! A part d’ell l’altre personatge que més m’ha cridat l’atenció es el cardenal secretari d’estat interpretat per Silvio Orlando, un bon descobriment. Tothom té Netflix però aquesta sèrie no la trobareu allà, la trobareu a la HBO, ho sento, encara que Netflix us hagi rentat el cervell la millor productora continua sent HBO, encara que aquesta sèrie no sigui de les que més m’han agradat, però tot i així es una producció totalment recomanable, sense dubte seguiré amb la segona temporada quan surti a la llum.

– Costó mucho cerrar la basílica a los turistas?
– No, no, bastó con colgar un cartel de “Cerrado”.

The Young Pope té un 8,1 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota: 6 mitres sobre 10

La tercera temporada de Víkings comença amb una altra gran demostració d’estratègia militar, en aquest cas l’enemic per iniciativa pròpia decideix dividir l’exercit en dos de tal manera que les dues meitat quedin separades per un ample riu, d’aquesta manera els nostres protagonistes els poden matar més fàcilment per parts, tot un detall, no només això sinó que un dels dolents es pregunta “Per què només ataquen a la meitat del exercit?” Potser per què sempre es més fàcil matar la meitat d’un exercit que un exercit sencer? Com es nota que la sèrie es irlandesa i per tan fan quedar als anglesos com uns imbècils. M’encanta quan la princesa s’escandalitza quan veu que maten gent estant al mig d’una maleïda batalla, que coi es pensava? Que anava a un pícnic? Es una batalla, no es deuria pensar que lluitarien a cops de coixins! Una altra gran tàctica militar es enviar com a explorador al home mes ferit i moribund que tens, de tal manera que es deixi veure i posi en alerta a tot l’exercit enemic. La posició també es molt important, es de calaix que qui ataca des de sota un turó te desavantatge contra qui esta a dalt, però això no importa si els nostres protagonistes son els de sota. Una altra bona estratègia es acostar-se a unes muralles plenes de ballesters sense res per sobrepassar-les, es bona estratègia en el cas que vulguis suïcidar el teu exercit es clar, potser esperaven que els defensors els hi llencessin una escala? Acostumats a fer guerres en poblets els víkings no tenen ni idea d’assaltar una ciutat emmurallada. Es curiós com hi ha un munt de gent en aquesta sèrie que se li donen molt bé els idiomes i es capaç d’aprendre’ls en poquíssims dies i amb el handicap que ni tan sols saben escriure, uns prodigis vaja.

Que siguis una guerrera víking salvatge no vol dir que no puguis anar ben arreglada

Aquesta sèrie no ha pres exemple de la HBO i no mostra nuus, res, ni tan sols un pit, per contra no te cap problema a mostrar ferides sanguinolentes, amputacions, decapitacions, i un munt de variades e imaginatives tortures, infligides pels víkings que son uns bàrbars incivilitzats, però fet i fet els cristians fan exactament el mateix que els víkings però en nom d’un altre deu, eren temps més convulsos.

La grata sorpresa d’aquesta temporada es el rei Ecbert, pràcticament l’únic anglès que no es idiota en tota la sèrie, gràcies a ell hi ha una part de la trama la qual no es totalment previsible, però no es lo únic que no he previst d’aquesta temporada, hi ha un parell de morts que no esperava i ni tan sols son en el capítol final, i lo més sorprenent de tot es que tan una com l’altre son dos morts totalment gratuïtes, suposo que els actors deurien demanar un augment, sinó no s’entenen aquestes morts tan abruptes. Per la resta la sèrie segueix com en temporades anteriors, molta acció, moltes baralles, molta sang, molts morts i moltes traïcions. Sobre el rigor històric, bé, una cosa es que els víkings fessin uns quants viatges saquejant per aquí i per allà i l’altra es que sempre fos el mateix Ragnar el que ho va fer tot, però es clar que sempre es més fàcil empatitzar amb un sol protagonista que no pas explicar diverses històries amb protagonistes diferents.

Víkings té un 7,6 al filmaffinity i un 8,7 al imdb. La crítica de la primera temporada en el CT2571 i la segona en el CT2595.

Nota: 7/10

The Night Of es una altra meravella de la HBO, es una mini sèrie la qual tens la certesa que no s’allargarà amb temporades addicionals innecessàries perquè està pensada i limitada a vuit capítols de 55 minuts menys el primer i l’últim que s’allarguen fins a l’hora i quart i l’hora i mitja respectivament. Argument: Estem a Nova York, octubre del 2014, un estudiant universitari agafa el taxi del seu pare per anar a una festa, però acaba amb una noia com a passatgera, una noia força maca però una mica sonada i amiga dels psicotròpics. Després de passar la nit el noi es desperta al costat de la noia i descobreix com ha estat violentament assassinada, als qui us hagi passat alguna vegada ja sabreu que això es un problema força emprenyador. Per cert, el noi es pakistanès. Per si això no fos suficient a continuació el noi fa unes quantes accions que el fan semblar encara més culpable, errors de principiant que en dic jo. Fins hi tot no fa servir el arxiconegut “no hablaré si no es en presencia de mi abogado”. D’aquesta manera totes les proves apunten contra ell com a culpable, lo únic que no quadra en aquest cas es que el noi es un simple estudiant universitari que mai ha trencat un plat. L’advocat interpretat per John Turturro té al·lèrgia als gats i te un èczema als peus molt lleig, semblen dos detalls irrellevants però realment… ho són, tot i així es un tema recurrent durant tota la sèrie, l’únic punt simpàtic de tota ella podríem dir, perquè la resta de la sèrie es fosca. La sèrie no es original, es basa en una producció de la BBC de 5 capítols del 2008, però tot i que d’altres productores de sèries s’han espavilat molt a l’hora de fer productes de qualitat per mi la HBO continua estant per davant de totes elles, a més pràcticament ningú ha vist la producció britànica. Per tractar-se d’una producció de la HBO hi ha pocs punts de vista des de diferents personatges, però tractant-se d’una mini-sèrie tampoc dona massa temps a més.

John Turturro, més legal que Saul Goodman, però no molt més

En l’apartat d’actor coneguts tenim a un dels grans: John Turturro. I rescatats de The Wire tenim a Michael Kenneth Williams (Omar Little) i J.D. Williams (Preston ‘Bodie’ Broadus). Apareix en el paper de padrastre de la víctima Paul Sparks, que es l’escriptor a House of Cards. M’agradaria destacar també el paper del inspector interpretat per Bill Camp que tot i que no el coneixia anteriorment es el segon personatge que més m’ha agradat. Per acabar dir que el director es Steve Zaillan, que entre d’altres coses ha sigut guionista de la Llista de Schindler, aquí ho deixo.

—————– inici espoilers —————–

No m’acaba de convèncer la historia de la presó, tot això de fer-se amic de l’amo del cotarro, no té massa sentit que s’hi faci amic, no solament això sinó que el protegeixi i a més el nano se’n aprofiti. La transformació del nano a la presó de estar espantat a convertir-se en un “matón” en quatre dies no se la creu ningú.

—————— fi espoilers ——————-

The night of es un concepte totalment contrari que CSI, a CSI havien de fer el crim, trobar les proves, buscar sospitosos i arrestar el culpable en 40 minuts escassos, mentre que aquí tenim 8 hores on es mostra com funciona la policia i la justícia a Nova York, pas a pas, com seria la realitat, seguint un protocol tot i que hi ha passos que es poden agilitzar, i punts que no es fan tal qual posa el manual, però més o menys correcte, et trobes amb gent més o menys competent, hi ha errors perquè els humans no som perfectes, però també hi ha encerts, la investigació va fent el seu curs, sense proves que s’analitzen al moment, cada cosa es pren el seu temps. Això no vol dir que sigui una sèrie lenta, van passant coses, moltes coses que normalment queden omeses en les series i pel·lícules que estem acostumats a veure. Menys la part de la presó, que considero que sobra, la resta de la sèrie m’ha agradat, són especialment bons el primer capítol i el capítol final amb la part del desenllaç del judici, que es on més es llueix John Turturro, per mi el millor de la sèrie, em sembla que això ja ho he dit, però vull que quedi clar, escena on surt Turturro, escena que es bona, ja pot anar fent lloc a la prestatgeria per posar un Emmy. En cap moment la sèrie ens deixa clar si el protagonista es culpable o no, així hi haurà capítols on semblarà clarament culpable i en d’altres clarament innocent, que serà realment? I el més important, hi ha moltes proves, però realment suficients proves com per afirmar rotundament que es culpable i per tan condemnar-lo? Funcionarà bé el sistema judicial?

The night of té 8,6 un al imdb i un 7,9 al filmaffinity.

Nota: 8/10

La segona temporada de Vikings comença amb una batalla sense estratègia militar, simplement es troben un grapat de bàrbars de cada poble i lluiten salvatgement en una explanada, molt poca civilització però molta sang, moltíssima, què poc costaria matar-se de manera civilitzada… Com a mínim ja que tots son víkings aquí si que moren víkings per força, tot i que després de despatxar uns pocs extres en una batalla on tothom hauria d’haver mort en 5 minuts, degut a la manera tan poc defensiva com lluiten, resulta que s’ho repensen millor i deixen de lluitar sense que ningú hagi guanyat, te algun sentit? Només un, distreure l’espectador amb una batalla, més enllà d’això res de res, però aquesta es només la primera de moltes situacions descabellades d’aquesta segona temporada. Els judicis víkings son molt curiosos, simplement el tio que puja dalt d’una roca es la llei i es fa el que ell diu, es tot molt surrealista. Les tradicions víkings també son molt curioses, per exemple si deixes embarassada a la teva amant el que fas es portar-la a casa perquè la teva muller la conegui i formeu una família, sona fantàstic, no? Especialment per la muller. Una altra curiositat més, vosaltres heu tingut sexe mentre el vostre pare estava al davant? Doncs resulta que els víkings, lo més normal del mon vaja… Continuem amb els sense-sentits. Es una gran idea entrenar amb armes esmolades perquè així tot practicant et pots carregar un company d’armes, molt útil per anar reduint l’efectivitat del exercit abans de la batalla, els enemics segur que ho agraeixen. Una altra cosa genial es que quan els víkings avancen per territori enemic no envien exploradors, avancen tots junts en grup fent-se notar, només els hi faltaria portar armilles reflectants i bengales, suposo que ho fan per consideració amb els seus enemics anglesos que no els hi agraden les sorpreses. Dividir l’exercit estant en mig del terreny enemic tampoc sembla una idea precisament brillant. Ara bé, que els anglesos deixin retirar-se a l’enemic tranquil·lament i no el persegueixin quan aquests disposen de la cavalleria que es perfecte per perseguir un exercit en retirada diu molt sobre la estratègia anglesa. Es genial quan preparen una estratègia per fer sortir al enemic del poble però llavors en comptes de fer una emboscada o atacar-los en algun terreny on tinguin avantatge tornen a fer exactament el mateix de sempre, es a dir, barallar-se en un prat, totes les batalles d’aquesta sèrie son exactament lluites en un prat, estratègia militar? Que es això?

Paradoxalment l’únic que no porta escut es el que té més probabilitats de sobreviure, però no ho intenteu a la vida real.

——— inici espoilers ——–

Potser es que jo soc molt innocent, però la cosa es que confien en un tio que els ha traït perquè vagi a veure i convenci a una altra tio que els ha traït que els ajudi a lluitar contra un que ni tan sols coneixen els dos traïdors, es un pla perfecte, sense cap fisura! I llavors encara s’estranyen quan les coses van malament… Els personatges d’aquesta sèrie son increïbles, en els dos sentits de la paraula. De fet el segon traïdor els va trair justament perquè no li van deixar anar a atacar als anglesos amb ells, i en canvi ara justament li demanen si us plau que vingui a atacar als anglesos amb ells, son bipolars o que? Una altra cosa que no em crec es la manera com la Lagerta es converteix en compte, això cau entre el rang de lo increïble i lo totalment impensable, però per la trama de la sèrie li va bé que això sigui així per tan tothom ho troba normal.

———- fi espoilers ———-

Totes aquestes coses absurdes que he explicat i moltes mes que té la sèrie son per mi el principal al·licient d’aquesta, es tot tan surrealista que tens curiositat per saber quina serà la propera cosa totalment il·lògica que passarà. M’encanta lo complicada que es la sèrie, per exemple, n’hi ha un que te un pla, i penses que serà un pla complicat, rebuscat i elaborat, i quan li pregunten quin es el pla diu “matar-los a tots”, i es queda tan ample, sense dir com ni quan ni perquè. He perdut el compte de les traïcions que hi ha en aquesta temporada, en aquesta sèrie les aliances duren entre poc i res, no m’estranya que els víkings com a nació no arribin mai a res perquè no paren de matar-se entre ells, es ridícul, el que un dia es amic teu, el següent et vol matar, així no hi ha manera de fer una civilització com cal, el que em pregunto es d’on surten tants víkings, en un capítol sembla que només en quedin quatre en tot escandinava i en el següent han aparegut guerrers nous de sota les pedres. Una última pregunta, com es que el bruixot de la tribu l’encerta tant? Vosaltres direu “perquè es màgic”, si es clar… Però jo crec que treballa com a guionista, sinó no s’entén.

Tot el què passa en la sèrie va passar més o menys a la realitat, i dic més o menys perquè hi ha accions que no va fer en Ragnar com a tal, ho va fer un altre, i també hi ha altres coses que no van passar ben bé així, però s’assembla, i potser que passessin en una altra època, també, però es que les cròniques víkings brillen per la seva absència i les que estan presents estan adornades amb uns quants elements de fantasia que no ajuden a diferenciar què es cert i que es inventat, en canvi per la part britànica sembla que està més ben documentada. Si aquesta sèrie està plena de personatges que no paren de prendre decisions il·lògiques per què m’agrada aquesta sèrie? Doncs senzillament perquè es indiscutiblement entretinguda, es una sèrie dinàmica en la que constantment està passant alguna cosa interessant, suposo que aquesta sensació ve accentuada gràcies als capítols de 40 minuts, bastant més curts que els capítols d’altres sèries més complexes que normalment solen durar 55-60 minuts. Víkings es una sèrie entretinguda sense més, que ofereix al espectador acció, acció i acció, i de passada aprens quatre coses sobre la cultura nòrdica, com ara que tenen déus per tot, Thor déu del clima, la justícia, els viatges i les batalles; Njörðr déu de la terra fèrtil i de la costa, Freya deessa de l’amor, la bellesa i la fertilitat, Scania deessa dels camions i Odín déu de pràcticament tot.

En el CT2571 trobareu la crítica de la primera temporada. Víkings té un 7,6 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota 2ona: 7/10

Avui us presentaré el resultat d’un experiment comparatiu, he comparat la primera temporada de The Office versió USA amb la versió de UK, voleu saber quina es millor? Llegiu, llegiu. Les dos The Office estan gravades amb un estil de fals documental, on veiem escenes quotidianes de la oficina intercalada amb talls on els protagonistes expliquen el motiu del seu comportament o donen la seva opinió sobre algú o sobre un fet que acaba de passar. La oficina en qüestió es dedica a la venta de material d’oficina.

Agraeixo que algú s’hagi pres la molèstia de posar els personatges de les dues sèries de costat, feina que jo m’estalvio.

Parlant dels personatges de la versió americana: El cap es Steve Carell i es un imbècil que es creu divertit i el millor cap del mon amb les seves pallassades que no fan gràcia a ningú, si rius d’alguna es purament per vergonya aliena, o perquè les seves bromes són d’un horrible mal gust. El cap no es l’únic imbècil de l’oficina hi ha en Dwight que es creu el subjefe però realment no té cap poder però tot i això fa tot el possible per mostrar-se millor que els altres. Llavors hi la recepcionista, el treballador que se’n fot dels imbècils de l’oficina, el tio del magatzem que es molt bàsic, el tio avorrit de comptabilitat, etc. A les grans empreses els hi encanta trencar la rutina diària de treball amb collonades com el dia de la diversitat fent perdre el temps a tots els treballadors tan sols perquè hi ha un imbècil que no respecte algun concepte bàsic com ara la tolerància.

A la versió anglesa tenim dos actors coneguts actualment Ricky Gervais en el paper de cap imbècil i Martin Freeman en el paper de venedor que se’n fot d’un company pesat i prepotent amb ínfules de grandesa. En les dues sèries hi ha pràcticament els mateixos personatges, i a més a més el primer capítol de cada versió va sobre el mateix i es molt semblant, presentació i possible fusió amb una altra sucursal. El segon capítol ja no es semblant com en el primer, però hi ha alguns moments que es repeteixen. Els capítols següents ja tenen temàtiques totalment diferents, per exemple el quart es sobre un curs de formació i en el cinquè van a un local de festa. Els personatges tenen el mateix rol en les dues sèries, fins hi tot alguns s’assemblen físicament, altres no tan.

Les dos The Office tenen un humor molt especial, es de situacions incomodes, frases desafortunades, accions no ben pensades, no m’acaba de convèncer, es un estil rotllo Parks & Recreation, bé de fet, Parks & Recreation es un estil The Office. La primera temporada de cada sèrie està composada de sis capítols de 30 minuts. La versió anglesa només va durar dos temporades i mitja mentre que la versió americana va aguantar fins la novena temporada amb vint i pocs capítols cada una. Sigui com sigui no penso seguir mirant cap temporada de les dues sèries, però tot i així, si m’hagués de quedar amb una d’elles aquesta seria la versió anglesa on l’humor es més dur, i exceptuant en Dwight els personatges son millors.

The Office UK té un 7.6 al filmaffinity i un 8.6 al imdb. The Office USA té un 7.7 al filmaffinity i un 8.8 al imdb.

Nota USA: 4/10
Nota UK: 5/10

Continuo amb Peaky Blinders, estem a 1924 dos anys mes tard respecte el final de la temporada anterior, si la segona temporada començava amb un enterrament, la tercera comença amb un casament, curiós contrast. En aquesta temporada els Peaky Blinders estan tan amunt que han de començar en jugar amb la noblesa, sobretot amb els russos, i ja se sap que dels russos no et pots fiar, a veure, no es que un es pugui fiar massa dels Peaky Blinders, però posats a fer comparacions els russos són encara pitjors. En teoria la aristocràcia hauria de ser un ambient més net que no pas els baixos fons per on feien negocis fins ara els nostres protagonistes, però veurem que tot i que en aparença sembla que si, la realitat es que no.

Aquesta temporada perdem Sam Neil però mantenim Tom Hardy, algo es algo

Totes les temporades de Peaky Blinders tenen una estructura semblant. Al principi la empresa va bé, i això fa que els germans es vinguin amunt i arrisquin més, això els posa en problemes, li foten una pallissa al Tommy, el Tommy aprèn la lliçó i al final acaba guanyant. La tercera temporada es la que hi ha més sexe, la segona temporada es la que hi ha més violència, i la primera temporada es la que hi ha més… Avorriment. En aquesta tercera temporada, tot i que la pròpia tia Polly tingui menys pes en els negocis, la resta de dones Shelby (malgrat que siguin Shelby polítiques) tenen més rellevància en la trama, no tanta com el trio de germans, però deu ni do.

La tercera temporada te una trama interessant, però sense el inspector Chester Campbell aquesta temporada perd categoria, la interpretació de Sam Neill era un dels punts forts de la sèrie, en aquesta temporada el paper de “malvat” l’agafa Paddy Considine que no està malament però prefereixo en Sam Neil. Cada temporada ho dic, però una vegada més remarco la fantàstica factura tècnica de la sèrie, amb una fotografia, una banda sonora i posada en escena insuperable. En quan el final de la temporada es possiblement el més desconcertant que hem vist fins al moment, per tan ara em tocarà esperar a final d’any per la quarta temporada, i pel 2018 la cinquena que ja està confirmada.

Peaky Blinders (que podeu trobar a Netflix) té un 8.1 al filmaffinity i un 8.8 al imdb. Trobareu informació de la primera temporada en el CT2566 i la segona en el CT2585

Nota 3era: 7/10

Segona temporada de Peaky Blinders, aquella sèrie la qual la primera temporada no em va entusiasmar però igualment es mereix que la continuï veient i no em penedeixo pas d’haver-ho fet. La temporada comença dos anys mes tard del final de la primera amb la mort d’un personatge principal, evidentment no us diré qui, però si diré que es tracta d’un inici explosiu, si, es tracta d’un joc de paraules molt bàsic perquè quedi clar que hi ha alguna cosa que explota, perquè les explosions molen. En quan els nostres germans protagonistes, el seu negoci va bé, de fet, va millor que mai, per tan es moment de ser ambiciosos i ampliar el negoci cap a Londres, i com podeu deduir això vol dir problemes, molts problemes. La gran ciutat (Londres) està repartida entre els italians i els jueus, hi haurà lloc per la nostra família Shelby o els hi anirà gran? Si voleu descobrir-ho haureu de mirar la segona temporada. Un apunt, em fa gracia veure com la gent s’apunta en una banda i quan després quan acaben morts ve la viuda indignada i la mare trista reclamant al líder de la banda que es injust que el seu marit / fill s’hagi mort, haver-ho pensat abans d’apuntar-se a una banda criminal, no? En aquesta temporada han fet més us que mai de la màquina de fer fum, sutge i merda que deixa el carbó perquè la ciutat de Birmingham està més bruta i ennegrida que mai, només d’agafar el comandament per donar al play ja em miro les mans per veure si m’he tacat. Ja ho vaig dir en la meva crònica de la primera temporada però em repeteixo, la ambientació d’aquesta sèrie es de lo millor que he vist mai.

Birmingham està preciosa en aquesta època de l’any

Es curiós que tractant-se en teoria d’una sèrie sobre apostes hípiques no veiem la primera carrera de cavalls fins a l’últim capítol de la segona temporada, de fet, sent estrictes no veiem cap cursa, de fet, tinc la sensació que durant tota la sèrie mai veurem un sol cavall corre. En quan als nous personatges m’agradaria destacar la incorporació de Tom Hardy en el paper de jueu mafiós malparit, un gran encert. En la llista de personatges que repeteixen em continuo quedant amb el protagonista Cillian Murphy i l’inspector interpretat per Sam Neill. El següent punt a favor es que a diferencia de la primera temporada en aquesta la trama es posa interessant des del primer capítol. Una sèrie la qual millora sempre es positiu, tot i això no es una sèrie trepidant que et manté enganxat a la pantalla, però es una sèrie ben feta i el més important es que no et fa escridassar la tele acusant-la de veure comportaments il·lògics dels personatges. Aquesta segona temporada es clarament millor principalment perquè afegeix una cosa que li faltava en la primera, acció, així de fàcil. No us estranyeu quan d’aquí poc veieu la ressenya de la tercera temporada en aquest mateix blog.

La crònica de la primera temporada en el CT2566. Peaky Blinders (que podeu trobar a Netflix) té un 8.1 al filmaffinity i un 8.8 al imdb.

Nota: 7/10