Archive for the ‘TV’ Category

Què passa amb Stranger Things que ha tingut tanta popularitat? Fàcil, es tracta d’una sèrie de Netflix, i com que sembla que es la única plataforma que permet veure sèries de manera mig decent en aquest país, doncs s’han popularitzat especialment les seves sèries. Per si això fos poc Stranger Things ens transporta a principis dels 80, dècada on la principal generació consumidora de sèries va viure la seva infància, això comporta un munt de nostàlgia i de records de pel·lícules mítiques dels 80 on els nens eren els protagonistes, com els Goonies o E.T. Strangers Things comença tal com el seu nom ens fa sospitar, amb un fet estrany, i què hi ha més estrany que una base subterrània al mig del bosc on les llums fan pampallugues i un científic fuig tot neguitós des ves a saber què? M’agraden les sèries que comencen amb acció, ja hi haurà temps per les converses més endavant quan ens haguem ficat en la trama.

Si em poso a anomenar els elements nostàlgics d’aquesta sèrie no acabaré mai, així que em limitaré als més principals: Jocs de rol, nens en bicicleta per barris residencials amb cases amb patis enormes, senyor dels anells (els llibres es clar), radioaficionats (a falta de Internet…), walkie-talkies (a falta de mòbils), Star Wars, He-man, i un llarg etcètera. Tot això per no parlar de la música dels vuitanta que ho impregna tot. Qui surt en aquesta sèrie que jo conegui? Doncs una de les protagonistes es a Winona Ryder, que per cert ja té 45 anys, o sigui que ja no es l’adolescent que vam conèixer a Beetlejuice. La resta per mi són uns desconeguts.

Per si no havia quedat clar l’ambient retro de la sèrie.

Per si no havia quedat clar l’ambient retro de la sèrie.

Fins el capítol 3 veiem que passen coses estranyes que no ens acaben d’ensenyar però predominen els típics fets de la vida d’un poblet dels anys 80, la noia bona que s’ajunta amb males influències, la mare que quan desapareix el seu fill es torna boja, el grupet de nens geeks que li agraden les coses freaks, tot molt tòpic, però a partir del capítol 4 les coses comencen a posar-se interessants sobretot perquè el xèrif del poble es més espavilat i expeditiu del què semblava en principi, de fet, es el meu personatge preferit. No dic que en els primers capítols la sèrie no enganxi, perquè gràcies a aquests elements fantàstics que mig s’insinuen i mig es mostren aconsegueixen cridar l’atenció, però no és fins llavors quan es mostra més quan la trama es posa interessant i aquest punt es el capítol 4.

——————- inici espoilers ——————-

Hi ha algunes coses que no entenc:
– Si no tenen cap problema en carregar-se l’amo del restaurant i un client només perquè han estat en contacte amb la nena però realment no saben res, llavors perquè no es carreguen el xèrif?
– Hi ha punts ridículs com la captura dels bons per part dels dolents, que no veien que hi havia dotze guàrdies? Dotze!
– El mon de l’altra banda no s’aguanta per enlloc. De què serveix tenir un portal si llavors hi pots entrar per un arbre al mig del bosc?
– La cosa rara es mou com vol, no? Llavors perquè no mata a tothom?
– Cremen el monstre i llavors l’apaguen amb l’extintor? Què amables!

——————— fi espoilers ——————–

Ja sabeu què en penso de les sèries amb nens com a protagonistes, no ho sabeu? Per què quedi ben clar no m’agraden, per tan que Stranger Things ho sigui no em fa massa gràcia, però reconec que aquests nens son tolerables, menys el que no té dents, aquest no el suporto. Massa fantasia sense cap ni peus pel meu gust, i crec que no sóc l’únic que pensa el mateix, i també he dit abans lo que pensava de les sèries amb nens protagonistes, no? Doncs això que Stranger Things no està malament, gens malament, però no es per mi. A més, només són 8 miserables capítols, quines poques ganes de treballar!

Stranger Things té un exagerat 8,0 al filmaffinity i un mega sobrevalorat 9,0 al imdb.

Nota: 6/10

PS: Ja heu fet el test del CT2500?

Mr Robot, temporada dos, ja us vaig avisar que no trigaria gaire a veure la segona temporada. En aquesta temporada l’Elliot està més sonat que l’anterior temporada, i això no m’agrada. De fet, la segona temporada té un començament molt dolent, durant els tres primers capítols només veiem l’Elliot sonat, es cert que els personatges secundaris fan alguna cosa, però tampoc es massa interessant, perquè com ja sabíem de la primera temporada els secundaris d’aquesta sèrie tenen poc interès, tret del executiu psicòpata, es clar, però aquest personatge tampoc apareix, o sigui que els primers capítols de la segona temporada són fent servir paraules tècniques un pfff. La excusa que els primers capítols siguin així es per demorar la explicació que ens deuen des del final de la primera temporada, una cosa es crear tensió, l’altre es fer-se pesats. Bé, he mentit, si que hi ha un personatge aprofitable aquests primer capítols de la temporada, en Craig Robinson, que aquí fa d’un espècie de extorsionador tranquil, la veritat es que en Craig fa un paper molt diferent al que ens té acostumats aquest home que sonarà de títols de culte tals com “Juerga hasta el fin”, “Superfumados” i “Jacuzzi al pasado”, però quan es troba amb l’Elliot sembla que es contagiï de la seva bogeria i comença a dir coses que sonen molt transcendentals però que no volen dir res, si us fixeu en les seves frases ho veureu clarament. A part d’aquest home tenim una nova secundaria, la Grace Gummer, una policia, que com totes les policies de les sèries americanes es una addicta a la feina i que no se ben bé perquè però em cau bé, convertint-se d’aquesta manera en el meu personatge preferit de la temporada per sobre del protagonista.

Posarem com a actriu a una model, què podria sortir malament? Mmmmm tot?

Stephanie Corneliussen. Posarem com a actriu a una model, què podria sortir malament? Mmmmm tot?

Llista d’apunts ràpids:

  • Cremar els calers està molt bé de cara a la galeria per reivindicar i tal, però no seria millor donar-los a una ONG? Quina merda d’antisistemes.
  • Reconec que l’estil comèdia de finals del 80 del capítol 6 es una bona idea.
  • Una sèrie no es guai de veritat fins que aquesta es fica amb la religió, per tan Mr Robot es definitivament guai a partir del capítol tres d’aquesta segona temporada.
  • Les coses que fa l’exercit obscur son molt molt rares i no se què hi guanyen sent tan raros.
  • La sèrie està plena de frases que sonen molt bé però no volen dir res tals com: “El control es tan real com un unicornio de una pierna meando al final del arco iris”

Mr Robot es d’aquelles sèries que no són exactament lineals, es a dir, en la major part del temps la acció es seqüencial però hi ha uns certs flashbacks de tan en tan d’aquells que haguessin evitat moltes sorpreses si l’espectadors els hagués vist abans; a això se li ha de sumar el fet que a vegades no es mostra la realitat sinó la realitat segons el punt de vista del protagonista, i si aquest protagonista està sonat a vegades potser que les dues realitats no coincideixin. Una cosa que no se li pot negar a Mr Robot es que es la sèrie més fidedigne en quan es escenes de sistemes informàtics, però i què? Si no es una bona sèrie per molt versemblant que sigui en aquest fet no ens serveix com a sèrie a recomanar. Resumint, la segona temporada de Mr Robot comença fluixa, després es cert que remunta i es posa interessant, però no es comparable a la primera temporada. Sense dubte es una sèrie per continuar-la seguint, però ja no amb les ganes que em va deixar al acabar la primera temporada.

Nota 2ona: 6/10

BCPP: Roselles

La crítica de la temporada 25 dels Simpson la poso en format llista que sembla que passa més bé en temps d’immediatesa que vivim:

  • La temporada 25 comença amb un capítol paròdia de Homeland, per tan si no heu vist la primera temporada de Homeland no entendreu gran cosa del capítol, per contra si l’heu vist el capítol té certa gràcia, especialment si no et cau bé la sonada de la Carrie.
  • Com a curiositat, en el capítol 4 apareix un personatge espanyol que es diu Eduardo Barcelona, i es de Barcelona, el capítol en si es força fluix, com la majoria de capítols de la temporada.
  • Haig de reconèixer que la presentació nadalenca del capítol 8 està molt bé, llàstima no poder dir el mateix de la resta del capítol.
  • El capítol 11 es bastant acceptable.
  • El capítol 16 es un altre dels capítols que es salven, en ell podem veure el mundial de Brasil, on tot està ple de corrupció, suborns, faltes simulades, comentaristes exagerats, etc.
  • El capítol 18 del futur està prou bé.
  • El capítol 19 no està bé, però si el seu final a lo Modern Family i l’anunci final.
  • El millor capítol de la temporada es el 20, on els Simpson estan fets de Lego, i l’argument es sorprentment original.
  • El últim capítol no té res especial, però com a mínim no es dolent.
  • Sense dubte lo millor d’aquesta temporada són els opening dels capítols, des de l’especial de Nadal, el Hobbit, Minecraft, i un llarg original etcètera.

Nota temporada 25: 5/10
Com que potser us heu quedat amb ganes de mes us enganxo un foto amb varis cartells que apareixen en la sèrie durant les primeres temporades (demano disculpes per algunes de les traduccions)
cr_797256_ingenio

La cinquena de Fringe arranca amb aquell futur distòpic on els observadors ho controlen tot que vam deixar penjat en el capítol 19. Considerem això com a spoiler? Ho consideraria si algú estigués interessat en veure la sèrie, però després d’aquesta crítica ho dubto molt. Una cinquena i última temporada on hi ha un Peter, que ja em queia malament sent el Peter normal, imagineu aquest Peter de la cinquena temporada més raro que mai.

Amb quin univers us quedeu? Amb o sense dirigibles?

Amb quin univers us quedeu? Amb o sense dirigibles?

Nota curiosa: En el capítol 9 hi ha un homenatge a Monty Phyton Flying Circus. En el capítol 11 deixen de donar voltes i fent coses que no saben perquè es tan fent i per fi comencen a donar explicacions. Un dubte ràpid, si representa que el nen es tan emocional, llavors perquè es tan poc expressiu que ni tan sols mou una pestanya? Això contant que tingués pestanyes es clar. No serà cap sorpresa si us dic que no sóc gaire fan de les històries d’amor però la història d’amor que hi ha en aquesta sèrie es de lo més insofrible que he vist en sèries des de… des de…. reference not found, i la noia encara, es sobretot al noi a qui no aguanto, quina llàstima que sigui el co-protagonista. Anem per feina, què trobem en l’últim capítol de Fringe? Llàgrimes i abraçades bàsicament, també hi ha acció però això es bastant secundari en front del drama. Però també hi ha temps per la vaca, perquè gràcies a la vaca tot s’arregla! No es veritat, però si jo hagués escrit el guió si que hagués sigut així, una llàstima. Com a curiositat, en el segon capítol d’aquesta temporada apareix l’agent de la CIA que surt a la segona temporada de Narcos, Eric Lange.

La bona notícia es que la cinquena temporada en comptes de tenir un parell de desenes de capítols només en té una dotzena llarga (això vol dir 13), la mala notícia, doncs bàsicament tota la temporada en si. Bé, potser he exagerat. A veure, es la temporada més diferent de la resta? Rotundament si. Es la pitjor temporada de la sèrie? Rotundament també. La temporada cinc es realment dolenta? Rotundament Psssnoo.

Fringe té un 7,4 al filmaffinity i un 8,5 al imdb. La crítica de la primera temporada en el CT2409. La de la segona temporada al CT2433 La tercera en el CT2451 i la quarta en el CT2474

Nota cinquena: 5/10
Nota sèrie: 6/10

La segona temporada de Narcos arranca just en el punt on es va acabar l’anterior (veure CT2346), això vol dir que si heu vist la primera temporada recordareu com va acabar, i si encara no l’heu vist no se què coi esteu esperant.

A aquestes alçades el senyor Escobar ja tenia una fama tan gran que era considerat per tot Colombia poc menys que un Deu en la terra, o fent servir l’expressió de la pròpia sèrie, era per Medellin més del que significava Michael Jordan per Chicago, d’aquesta manera pocs tenien el valor d’enfrontar-se a ell. Una dada a tenir en compte, la mitja de policies morts “gràcies a” Pablo Escobar durant la seva etapa de narcotraficant s’estima sobre uns 400 a l’any, poca broma. La lluita contra la droga es fa directe i indirectament, per exemple, us sonen les FARC? Ja sabeu la guerrilla comunista, doncs hi ha una altra guerrilla de Colòmbia que lluita contra ells, a veure si endevineu quin país al que no li agraden els comunistes està ajudant a aquesta altra guerrilla amb armes i altres subministres. Això és lo curiós de la sèrie perquè tot i tractar-se de narcotraficants colombians sembla que qui està més posat i qui controla la situació són els EEUU.

A tots ens passa quan mengem espaguetis amb massa salsa

A tots ens passa quan mengem espaguetis amb massa salsa

La sèrie té alguns moments exagerats, per exemple, la sang que apareix en segons quins tiroteigs es una mica exagerada, quan et disparen sagnes es clar, però no surt aquella explosió de sang que apareix tantes vegades en la sèrie, una mica més i hi ha escenes que semblen d’una peli d’en Tarantino. Una altra cosa, no em fio massa de la fidelitat de la sèrie en certs punts, per exemple quan veus que es tan afectuós amb els seus fills, per mi que aquell nano deuria rebre més “collejas” que abraçades. El que m’agrada d’aquesta sèrie es que els moments més impressionants són quan es mostren imatges reals sobre com funcionava de bé el negoci del narcotràfic, i veus piles de calers i piles de cocaïna movent-se amunt i avall mentre escoltes les desproporcionades xifres. Si us voleu fer fastigosament rics no hi ha dubte, la solució es el narcotràfic, ara bé, sobretot que no us enganxin, ni la policia ni la competència. Si coneixes la història de Pablo Escobar l’últim capítol es previsible, i la veritat, si no la coneixes, també es previsible, això no vol dir que l’últim capítol sigui avorrit, al contrari, es emocionant tot i saber com acabarà, això vol dir que la sèrie està ben feta.

Nota 2ona temporada: 8/10

Fringe, temporada quatre: Les coses es compliquen. Si en la temporada tres intercalàvem openings en blau i en vermell per acabar amb un capítol amb presentació amb blanc, la temporada quatre comença amb un capítol amb opening en taronja i això vol dir que la cosa està embolicada de nassos, perquè el taronja simbolitza… bé, serà millor que mireu la sèrie. Passada la sorpresa inicial els primers capítols de la quarta temporada són bastant fluixos, un assassí en sèrie, un fong assassí, un tio amb poders magnètics, un altre tio invisible, uns germans que funcionen amb una ment en panal, etc, ja ho veieu, res especialment interessant. La quarta temporada es com una regressió a la segona temporada amb la diferència que el Peter està en una línia temporal que no li toca i els dos univers paral·lels tenen un pont per comunicar-se i així poder col·laborar, però tot això no ens interessa perquè el què volem es la nostra línia temporal.

Quan dic que els casos Fringe se’m fan repetitius no estic exagerant perquè fins hi tot hi ha casos concrets que ja han passat però tornen a passar amb l’excusa que es tracta d’una línia temporal diferent, qui nassos que tenen! Però haig de ser sincer, hi ha aspectes que canvien, i això els fa més interessants que els originals perquè estàs més atent del punts en que difereixen. Un apunt, tots els capítols en els quals apareixen els Observadors molen, llàstima que la gran majoria d’aquesta temporada no apareguin malgrat que són la clau de la temporada següent. Pels que estigueu preocupats pel personatge secundari més carismàtic de tota la sèrie, dir que no cal que us preocupeu perquè apareix sana i salva en el capítol 17, evidentment parlo de la vaca.

La vaca es la del mig

La vaca es la del mig

Qui surt de conegut en aquesta temporada? Doncs en un capítol apareix en Desmond de Lost. La història d’amor entre el Peter i la Olivia em sembla un conyàs, bé, sobretot es culpa d’en Peter que no el suporto, en canvi, en Lincoln em cau molt bé però ningú li fa cas, pobre tio! El capítol 17 està protagonitzat per en Lincoln (els dos) i no apareix per enlloc el Peter, i es dels més interessants de la temporada, casualitat? No ho crec pas.

El capítol 19 m’ha agradat, serà perquè m’agraden els futurs distòpics? Pot ser i el que ens plantegen aquí té tela. La llàstima es que en el capítol 20 no continua. En resum, la temporada comença interessant, de seguida es torna avorrida i repetitiva, uns quants capítols amb alts i baixos (sobretot baixos) i cap al final de temporada (capítol 19) la temporada remunta. Però lamentablement el capítol 22 i últim ho espatlla tot, fins a aquest capítol sempre intentaven donar una explicació més o menys raonada i científica de tot i ni de conya se’n sortien d’una manera mínimament creïble, però es que en l’últim capítol d’aquesta quarta temporada ni tan sols ho intenten, es deixen anar i barra lliure de superpoders i sense sentits.

Nota quarta: 6/10

Mr Robot va d’un noi que sempre va amb una suadora amb caputxa negra, per cert, qui es fia d’un noi amb caputxa? Però podria ser pitjor podria ser afroamericà… El cas es que aquest encaputxat es socialment una mica inepte, però per contra es bo en temes informàtics, especialment “hackejant” (bàsicament fent cerques a google i facebook), de fet no té cap problema en re-buscar en les dades cibernètiques privades de la gent del seu voltant com ara la seva psicòloga o els companys de feina. Encara no ho he dit però molt apropiadament el protagonista treballa en una empresa de seguretat informàtica i no cal dir que es un crack en la seva feina. Aquest nano té les seves neures, per exemple, es pensa que hi ha gent molt poderosa que conspira per dirigir el mon i que aquests l’estan perseguint, i de fet, a qui no el persegueixen, oi…? No a vosaltres potser no perquè no sou ningú, però… Tornant a la sèrie, escoltem els pensaments del noi i descobrim que pràcticament res i ningú li agrada, veu defectes en pràcticament tothom i tot, un “hater” que diuen ara. Un altre pega que té aquest noi es que es una mica addicte a la morfina, però es comprensible,com sinó superaria els moments de tristesa que tenim tots? Envoltant-se amb familiars i amics com fem nosaltres? Això es massa vulgar per algú tan guai com el nostre protagonista, millor i més ràpid la morfina. Però no tot es negatiu! Com a un dels pocs punts positius el noi té un peix beta igual que jo, però no li diu Rincewind sinó Qwerty, però els productors saben que un peix no genera prou empatia amb la majoria d’espectadors (incomprensible, perquè la gent que té peixos mola, no? no…?), així doncs han decidit afegir un petit gosset per donar un toc d’humor i tendresa a la trama, un toc d’humor innecessari, però aquí està perquè hi ha un productor que ha posat molta pasta i no se li pot dir que no als seus estúpids suggeriments de posar gossets. Per cert, el “noi” es diu Elliot, però a partir d’ara li seguiré dient “noi” perquè ja m’he acostumat a fer-ho.

Hola, em dic Elliot i sóc un penjat

Hola, em dic Elliot i sóc un penjat

Lo curiós es que per ser una rata d’ordinador el tio té un cos força musculat, es estrany que no hagin caigut en els tòpics i l’hagin fet gras i amb ulleres, però la cara de raro si que la té, perquè l’actor tota la estona posa una cara d’empanat amb els ulls estranyament oberts, bé de fet el noi ja té un cara una mica rara per defecte. Amb la cara de penjat del protagonista no es cap sorpresa quan dic que la droga es una part important de la vida del protagonista, i si hi ha droga vol dir que en algun moment o altra hi ha d’haver síndrome d’abistinència, però ja us aviso que com la seqüència de desintoxicació de la peli de Trainspoting no he vist mai res millor. De totes maneres vull recordar als lectors del blog que les drogues són dolentes, perquè porten a les males companyies i les males companyies porten armes i les armes son dolentes, i sinó que li preguntin al nostre amic protagonista de la sèrie. On vull arribar es que el capítol quatre, que es on passa tot això, no m’ha agradat, igual que no m’agraden els capítols de les sèries on el protagonista té somnis i al·lucinacions, màxim exponent dels quals l’horrible capítol dels Soprano en què el Tony té una indigestió (Sí, era una excusa per parlar dels Soprano, sèrie que fa temps que no recomano).

La sèrie té un missatge anti-capitalista i anti-sistema en general llançat a través dels pensaments del protagonista, una mica al estil Club de la Lucha, però no tan donant la culpa als de dalt sinó més centrat en la gent normal de la societat que sembla que ja li està bé com estan les coses mentre li deixin tenir una falsa sensació de felicitat a través de les xarxes socials i els bens materials. Segurament per això la sèrie es va fer tan famosa, o es això o perquè la gent aquesta poderosa que està a l’ombra que persegueix al noi existeixen i volen que la sèrie sigui famosa… En el primer capítol ja coneixem què es Mr. Robot, el nom del líder d’una espècie de organització de cyberactivistes (F Society) que lluiten contra el capitalisme i es volen carregar el sistema de gestió bancaria perquè tots els registres dels calers se’n vagin a prendre pel sac i re-inici totalment la economia, però això es possible? Eeehmmm espero que no perquè sinó tornaríem a l’edat mitjana i ens mataríem tots uns als altres amb espases molt grosses.

Com que la sèrie va de hackers, i el protagonista es un de ben bo, no para de fer analogies entre conceptes informàtics i conceptes de la vida real, com ara els “dimonis”, els processos que s’executen en segon pla fent tasques i ho relaciona amb els “dimonis que ens turmenten”, no es preciós? No! No ho és! És una collonada de comparació, recordeu el productor que ha introduït la idea del gos? Ha ser el mateix idiota que ha pensat en aquesta metàfora, i sí, això també passa en el capítol quatre, el capítol que menys m’ha agradat de la temporada. Per ser un asocial aquest noi té molts problemes amb molta gent diferent, el problema amb la veïna de les drogues, el problema de la mort del seu pare, el problema amb el vicepresident CTO de Evil Corp (Bé, no es diu ben bé així, o si?), i per suposat els múltiples problemes que li dona el propi Mr Robot, tot són problemes en la seva vida! Quin desgraciat! Per cert, hi ha coses de la sèrie que no entenc, com ara si el noi es una inepte social per què el fan anar a ell a la empresa de seguretat per infiltrar-se? Només hi ha una raó, perquè es el protagonista de la sèrie, i per tan ho ha de fer tot.

Es curiós com els hi encanta el tòpic del jove executiu que es un psicòpata i que ha arribat ben amunt gràcies justament aquesta psicopatia, i si a més aquest psicòpata té alguna filia sexual millor que millor, suposo que tot va començar amb American Psycho. L’altre tòpic es que estan de moda els protagonistes mig sonats (o tres quarts), ja sigui l’Elliot de Mr Robot, com el Detectiu Rust Cohle de True Detective o la Carrie de Homeland, ha sortit aquesta moda on hi ha moments que el protagonista desvaria, es un vulgar truc per fer que l’espectador dubti entre si el què veu es real o es inventat, en la meva opinió la trama de la sèrie ja és prou interessant com per prescindir d’aquest truc, la sèrie hauria de ser capaç de funcionar sense que el protagonista perdi el cap, però es clar, amb personatges així es com es guanyen els Emmys al millor actor protagonista, ja que per altra banda que el guanyi un secundari d’aquesta sèrie ho veig bastant complicat.

Pel tot el què he dit potser semblarà que la sèrie no m’agrada massa, però la veritat es que si, malgrat els defectes que he destacat i d’altres que té, reconec que la sèrie m’ha enganxat i per tan la recomano a tothom. No patiu, no fa falta saber res d’informàtica per tal de poder-la apreciar, els conceptes informàtics que cal saber ja n’expliquen lo bàsic, els que no cal saber simplement dones per suposat que són certs tal com ho diu i t’ho creus, es el que jo he fet. Un apunt final, l’últim capítol de la temporada acaba de tal manera que necessites saber com continua, però no patiu perquè ja fa uns pocs dies que la segona temporada ja està disponible sencera pel seu visionat, cosa que jo faré en un temps relativament breu.

A pesar de ser el director del area de tecnologia del conglomerado de empresas más grande del mundo tiene una Blackberry.

Mr Robot té un 7,7 al filmaffinity i un 8,7 al imdb.

Nota 1a temporada: 8/10