Archive for the ‘TV’ Category

El joc del calamar és la producció de Netflix que està de moda dels últims dies, i Pons’s Blog, com a blog de referència seriòfila s’ha vist obligat a veure-la per analitzar-la, o el que sigui que faig quan escric un CT sobre una sèrie… És una minisèrie de 9 capítols coreana basada en un joc distòpic, la gràcia de la sèrie és justament anar descobrint què passa, però per fer-vos una idea imagineu-vos una barreja entre Humor Amarillo, Saw, Prison Break i la Casa de Papel, sona molt pertorbador, oi? Doncs és normal, són coreans, del sud, però igualment són coreans, ser pertorbadors forma part del seu ADN. Es basa en el principi fal·laç que la gent pobra i necessitada farà el que faci falta per aconseguir diners, inclús infravalorant totalment els riscs i oblidant-se de tota ètica moral. També es basa en la premissa igualment fal·laç que els rics els hi agrada torturar als pobres sense cap raó, quan la veritat és que gaudeixen de la tortura dels pobres només si aquesta té una finalitat, la qual és el lucre personal. La sèrie segueix la vida d’uns pocs personatges per tal que puguem empatitzar amb algú, principalment segueix la vida d’un jove pare divorciat, fracassat, sense feina estable, amb problemes de ludopatia, amb un caràcter infantil, i amb una mare malalta, poden posar més tòpics en el mateix personatge? Potser és per això que l’actor sobreactua tant? Per què sap que és un tòpic gegant? També coneixem altra gent, hi ha un empresari que ha estafat, un mafiós de barri, una fugitiva de Corea del nord, un pobre pakistanès ingenu, un home vell amb una malaltia terminal, una senyora excèntrica insofrible, i algun altre més.

No us he volgut posar un vídeo perquè tots els que he trobat feien massa espòilers de la sèrie, inclús el tràiler oficial.

La situació és inversemblant, sobretot si li comences a donar voltes en els detalls de com està muntat el sistema, però si fas un petit gran esforç i et creus el que et plantegen sense qüestionar-ho massa, tens una sèrie que enganxa molt perquè vols saber com es desenvoluparan els fets, per això he comentat que és un estil molt semblant a la Casa de Papel, i no ho dic només per les omnipresents granotes vermelles, sinó pel fet que l’important no és que passin coses amb certa lògica (meme), sinó que passin moltes coses imprevisibles; a la Casa de Papel volem saber quin serà el proper pla inversemblant del Professor, al joc del Calamar volem saber quina serà la propera prova, per això la sèrie ha tingut tant rebombori. Bé, el tema “imprevisible” és entre cometes, perquè hi ha situacions que es veuen a venir que passarà bastant aproximadament, això passa sobretot en els capítols del mig i finals. Una altra cosa que enganxa és la mateixa premissa principal de Joc de Trons, és a dir, com més personatges es morin millor. Una tàctica que vam aprendre de Lost va ser que els misteris funcionen, amagar informació a l’espectador de com funciona el sistema serveix per mantenir l’atenció de l’espectador, que llavors s’hagin de resoldre els misteris acaba sent un problema, perquè molts acaben en bluf, però han estat bé mentre han durat. Però no passa res per gaudir d’un entreteniment senzill, sense complicacions i amb poc sentit de tant en tant, no cal menjar cada dia un filet de vedella amb fua, un també pot gaudir d’uns macarrons amb tomàquet, per això no m’avergonyeixo de dir que aquesta sèrie m’ha enganxat i per tant he gaudit amb ella. Un es cansa de sèries de policies, metges, advocats, delinqüents, i altres temes recurrents, està bé veure un producte que s’aparta dels temes més trillats.

PS: Una dada a tenir en compte, 100 milions de yuans coreans són uns 72.000€

El joc del calamar té un 7,6 al filmaffinity i un 8,3 l’imdb.

Nota: 8/10

Ja he acabat les sis temporades de Bojack Horseman. Els primers capítols em van costar, ho reconec, però després agafes empatia pels personatges principals, per en Todd no. Una sèrie que alterna moments divertits amb moments dramàtics, els dramàtics guanyen per golejada, perquè són més llargs i més intensos que els còmics, Bojack és així. Sempre he dit que Bojack Horseman és una sèrie depriment, com a mostra, a principis de la cinquena temporada hi ha un capítol sencer que és un llarg panegíric de Bojack en l’enterrament de la seva mare, no hi ha res més, només és en Bojack parlant de la seva mare, i una mica del seu pare, també mort, però no penseu que diu les típiques coses que es diuen en un sepeli, les coses bones del mort, tot al contrari, un drama. No vull dir que tots els capítols siguin així de dramàtics, però Bojack està fet per tocar-vos la patata.

Bojack no és una sèrie on cada capítol és una aventura nova independent de l’anterior capítol, és tot el contrari, és una sèrie on el passat dels protagonistes torna una vegada i una altra per turmentar-los, tots els problemes, tots els errors, tots els moments dramàtics, no s’acaben superant les situacions ni s’obliden, és més, es van sumant, es van acumulant, i quan sembla que Bojack està millor, més fàcil és que tingui una nova recaiguda. Però malgrat el títol de la sèrie, Bojack Horseman, no és només Bojack, també hi ha els problemes de Diane, Princess Carolyn, Sr. Peanutbutter, i les beneiteries de Todd, tots ells tenen una vida complexa amb alts i baixos constants, menys en Todd, crec que ja he dit que no suporto en Todd. El que vull dir és que malgrat que el personatge que té més capítols com a protagonista sigui en Bojack, hi ha molts altres capítols on altres són protagonistes i en Bojack apareix com a secundari o directament ni apareix, com dient, tothom té problemes, tothom té una vida complicada.

Bojack no és una sèrie fàcil de recomanar, els primers capítols guanya l’humor vs el drama, i com a humor no em va acabar de convèncer del tot, però cada vegada la sèrie es torna més seriosa, i per sort no la vaig abandonar mai, perquè al final l’he après a apreciar, encara que la gent en general l’aprecia encara més que jo, per exemple si passa l’Allau per aquí, ja us ho dirà.

Bojack Horseman té 6 temporades, amb un total de 77 capítols, un 8 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb

Nota: 7/10

PS: Demà és festa per tant no hi ha CT.

Avui és un dia especial perquè parlaré de dues minisèries en un sol cas típic, s’ha d’economitzar.

Unorthodox és una minisèrie alemanya de quatre capítols de 50 minuts que va de jueus, però no apareixen nazis, i contràriament a què és habitual en les produccions de Hollywood aquí els jueus no són els bons. Una noia de 19 anys d’una comunitat ultraortodoxa de Nova York fuig i se’n va a Berlín en la cerca de la seva mare. La gràcia de la sèrie és principalment veure com viuen els ortodoxos radicals, que viuen totalment aïllats del món en plena Nova York del segle XXI amb les seves tradicions medievals. La part de Berlín és una mica fantasiosa amb el fet que ràpidament fa amics i a sobre té talent musical.

El Colapso és una minisèrie francesa de 8 capítols de 20 minuts cada un, la gràcia és que tots estan rodats en un únic pla seqüència, i això lliga molt bé amb la urgència de la situació, i quina situació és aquesta? Doncs el títol ho diu tot, per algun succés inexplicat sembla que la societat ha començat a col·lapsar, els supermercats es queden sense subministraments, la benzina de les estacions de serveis també, l’energia falla, etc. Cada capítol se situa en un dia i en un lloc diferent, d’aquesta manera veiem com la situació va evolucionant, en cada capítol els personatges també són diferents (algun reapareix com a secundari). Els noms dels capítols i el dia ens dona una pista de com avança la sèrie: 1- El supermercado (día 2), 2- La gasolinera (día 5), 3- El aeródromo (día 6), 4- La aldea (día 25), 5- La central (día 45), 6- La residencia (día 50), 7- La isla (día 170) i 8- La emisión (día -5). La sèrie és original i està bé, però al ser en temps reals hi ha alguns moments sense diàleg una mica avorrits.

El Colapso té un 7,3 al filmaffinity i un 7,8 a l’imdb. Nota: 7/10
Unorthodox té un 7,2 al filmaffinity i un 8,0 a l’imdb. Nota: 6/10

Avui toca tornar a parlar de Shameless perquè acabo de veure tota la sèrie, l’última vegada que us en vaig parlar tot just havia vist quatre temporades, de les onze que té en total. Shameless evoluciona, en la cinquena temporada veiem com canvia la manera com es grava la sèrie, s’arrisquen a fer més plànols diferents, incorporen efectes de càmera més vistosos i fins i tot s’han comprat un dron per fer preses aèries impressionants, es nota que la sèrie té èxit i el pressupost puja, fins i tot podem veure cameos de famosos en alguns capítols, Courteney Cox sense anar més lluny (9×06), Katey Sagal, la senyora de Matrimonio con hijos o mare del prota de Hijos de la Anarquia, Luis Guzman el típic porto-riqueny que heu vist de secundari en varies pelis sense saber-ho, Wallace Langham com el mític David Hodges de CSI (Va aparèixer a 247 capítols, 50 més que el Grissom). En la novena temporada fins i tot s’animen a afegir alguna animació feta per ordinador. En canvi el que va a menys son els pits de la Fiona, en les primeres temporades sortien gairebé en cada capítol, però de mica en mica han anat desapareixent, continuen apareixent molts altres pits, i culs, diguem que la sèrie guanya en varietat en aquest aspecte, però pel que fa a la Fiona la cosa va de baixa, en la novena temporada fins i tot veiem que porta sostenidors de manera habitual sota les samarretes, increïble! També és curiós com les actrius secundàries que apareixen en la sèrie, bastants d’elles si les cerques, descobreixes que també han treballat de models.

Cada vegada les trames són més exagerades i rebuscades, un profeta cristià homosexual? Un fill d’en Frank en una escola de pijos extremadament cara? Una que compra un bloc d’apartaments amb un sou de cambrera? Un fill adolescent fent-se ric amb el tràfic de drogues i només està quatre dies a la presó quan l’enxampen? Una filla embolicada en una secta hippie al mig del bosc que es dedica al cultiu de maria a gran escala? Un bar que encobreix un negoci de prostitució i la policia no diu res malgrat que és vox populi? Una monja assassina? Robant una obra d’art valorada en diversos milions? Podria seguir i seguir, perquè amb onze temporades passen moltes coses, però ja us feu una idea. Però hi ha coses que no canvien, des del segon capítol de la sèrie que cada capítol té al principi una breu introducció per introduir el resum del capítol anterior, la majoria de vegades fotent la culpa a l’espectador per haver-se’l saltat, d’altres és més original i per exemple el Frank explica la trama d’alguna cosa i després li diuen que s’ha equivocat de sèrie després de resumir la trama de Homeland.

L’última temporada és l’onzena, la qual passa durant la pandèmia de la covid durant el 2020. Hi ha capítols més bons que d’altres, però en general quan una història d’un personatge no et convenç gaire sap que aviat saltaran a un altre personatge, hi ha molts Gallaghers algun o altre t’ha de caure bé per força. Coi, si la sèrie no fos entretinguda no hauria mirat 11 temporades, o cosa que és el mateix 134 capítols de 50 minuts de durada. Trobaré molt a faltar aquesta família disfuncional.

Shameless té un 7,8 al filmaffinity i un 8,6 al imdb. Trobareu més shameless en el CT3203 i el CT3225.

Nota: 7/10

 

Master of none és una comèdia protagonitzada per Aziz Ansari (el personatge es diu Dev), que interpreta un actor de trenta i escaig anys que viu a Nova York. Cada capítol tracta d’un tema, per exemple, el primer capítol va sobre tenir fills, el segon sobre els pares, el tercer sobre els personatges estereotipats que interpreten els indis a la televisió. Però el que més veureu en aquesta sèrie és en Dev tontejant amb noies i en Dev menjant, en Dev és molt petit, però menja molt, podríem dir que Master of None és una comèdia romantico-gastronòmica. I això m’agrada bé? Doncs en principi no massa, però haig de reconèixer que en Dev i les seves parelles han aconseguit caurem bastant bé, els tres amics d’en Dev per altra banda pseee, diguem que els he après a tolerar, el paper del seu pare també està bé, però diguem que no és una sèrie on els secundaris estiguin massa lluïts, excepte en Jeff. Però la tercera temporada de la sèrie canvia totalment, a part de tenir només cinc capítols el protagonisme passa d’en Dev a una amiga del Dev, i la sèrie es converteix en un drama de parella, és tan horrible que m’ha fet abandonar la sèrie a falta de 3 capítols.

Master of None té 25 capítols repartits en tres temporades (10+10+5), un 7,3 al filmaffinity i un 8,3 a l’imdb.

Nota: 6/10

Bosch, a part de ser una marca d’electrodomèstics, és una sèrie policíaca que es basa en uns llibres de Michael Connelly (en aquest no). Harry Bosch és un d’aquells inspectors de policia típics americans que treballen 25 hores al dia i que no coneixen el significat de cap de setmana ni dies de festa, ni tan sols descansa per Nadal, també és d’aquells policies que creuen que el fi justifica els mitjans, és a dir, que si per atrapar un assassí cal saltar-se algunes normes, se salten i no passa res, bé, sí que passa, que apareixen els d’assumptes interns i comencen a buscar-li problemes, el mateix fan els periodistes, i després ha de passar per investigacions, judicis i altres acusacions. Però també creu en la justícia, no perquè una persona sigui un malparit vol dir que se li pugui acusar de més coses de les que realment ha fet.

El protagonista es Titus Welliver (Potser us sona fent de Glenn Childs a The Good wife, i fent de secundari en alguna pel·lícula), i el seu capità és Lance Reddick que ja tenia experiència de capità de policia a The Wire. Jamie Hector és el company de Bosch i també us hauria de sonar de The Wire fent de Marlo. No he trobat el trailer en català ni castellà o sigui que haureu de pasar amb la versió anglesa.

Aquesta sèrie em deixa diverses preguntes, per exemple, per què l’únic que sembla que resolgui casos en tota la comissaria és el detectiu Bosch? Per què una dona (Annie Wersching) molt atractiva de 37 anys es fixaria en un home de 52 anys moderadament atractiu? Quina versemblança té Larry Kubiac fent d’advocat defensor? En fi. La sèrie no té res de dolent, és simplement una sèrie correcta, investigació policial en recerca i captura d’un assassí en sèrie i alguns delinqüents secundaris més, potser en temporades successives la trama es posa més interessant, però no arribaré a descobrir-ho.

Bosch té un 7,2 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota 1a: 5/10

Loki és una altra sèrie de la quarta fase de l’univers cinematogràfic de Marvel. Recordeu què va passar a Avengers End Game relacionat amb en Loki durant el 2012 quan va atacar Nova York, ho recordeu? No us preocupeu, la sèrie us ho recorda. La sèrie va sobre els Guardians del Temps, uns éssers molt poderosos que s’encarreguen per vetllar que la línia temporal no es ramifiqui en un caos de línies temporals, per tal d’aconseguir-ho aquests éssers han creat una espècie de sistema gestionat per funcionaris amb un disseny dels anys 70 malgrat que es tracti de tecnologia futurista capaç de modificar l’espai-temps, bonic contrast; la premissa de la sèrie està força bé, no? La trama et manté expectant durant els sis capítols que dura la sèrie que passen voltant, bé, potser el tercer capítol és una mica més fluix, però és necessari per construir una relació entre els protagonistes.

Potser Thanos és l’antagonista més poderós de l’univers cinematogràfic de Marvel, però per mi el millor i més carismàtic antagonista sempre ha sigut Loki, per això vaig decidir veure aquesta sèrie, i en aquest sentit, el seu protagonista, interpretat per Tom Hiddleston, no m’ha decebut gens, continua sent un personatge complex en el qual mai no saps si està mentint o et pots fiar. Potser no és el punt més important, però m’agradaria remarcar que Loki és el deu / superheroi el qual li queda millor la camisa.

Loki té un al filmaffinity i un 8,5 a l’imdb. Tot i que sembla que serà la primera sèrie Marvel amb segona temporada.

Nota: 7/10

Mare of Easttown és una minisèrie sobre una detectiva interpretada per Kate Winslet, la qual ha d’investigar un assassinat en un poblet de Pennsilvània i en paral·lel ha d’aconseguir que la seva vida privada no s’enfonsi, però no és fàcil, està divorciada i el seu exmarit viu a la casa del costat, té una filla adolescent, un fill que es va suïcidar que li va deixar una neta, la seva nora està en rehabilitació per drogues, la seva mare que viu a casa seva i no para criticar-la, a sobre li posen un nou company de feina jove vingut de la ciutat per ajudar-la en el cas. A sobre Easttown és un d’aquells pobles on tothom es coneix amb tothom, o sigui que la sèrie es podria haver titulat “Easttwon contra Mare”. Dels actors, a part de Winslet em sonen Evan Peters (Quicksilver a la saga de X-men) fent d’inespector i Guy Pearce (el de Memento) que aquí fa d’escriptor que es vol lligar la Winslet.

Mentiria si digués que la sèrie no està bé, però el problema és que ja he vist un munt de sèries i pel·lícules d’investigació criminal en un poblet fred dels EUA, esperava que aquesta tingués alguna cosa més, alguna cosa que no tenen les altres, per exemple el moment de “deixa el cas i donam la placa i la pistola” també el té, però no té la visita obligada que hi ha en tota investigació que et porta a un club d’estriptis, i bé, sí que té alguna cosa diferent, té un parell de girs mig inesperats, té a Kate Winslet, i aquesta té més problemes familiars que ningú, però no és això el que jo buscava.

Mare of Easttown té 7 capítols, un 7,7 al filmaffinity i un 8,5 a l’imdb

Nota: 5/10

The Watch és una sèrie de la BBC ambientada en el món de fantasia de Discworld creat per Terry Pratchett, més concretament es basa en els personatges de la saga de la Guàrdia. La sèrie no adapta cap dels llibres de Pratchett, però agafa elements, frases i moments reconeixibles de varis dels llibres de la saga de la Guardia, en especial Guardies Guardies i Ronda de Nit, però podríem dir que la trama és inèdita a no sé què diguem que és una fusió extremadament lliure del primer i el sisè llibre de la saga. Per començar, la sèrie segueix la seva pròpia línia temporal, on ens trobem amb una guàrdia amb Vimes, Angua, Jovial, Detritus i l’últim agent que s’hi uneix és l’ingenu i motivat agent Zanahoria; el Colon i el Nobbs no existeixen.

Pratchett no era famós per la seva quantitat de personatges femenins, o sigui que la sèrie s’ha pres la llicència de fer uns quants canvis de sexe, el més destacable Lord Vetinari, però n’hi ha d’altres com el doctor Cruces, en principi no em sembla malament, si no fos perquè esperava una mica més de Vetinari (és difícil superar l’actuació de Charles Dance a Cartas en el asunto). En canvi estic satisfet amb altres personatges com Lady Sybil, Angua o Zanahoria, i amb el que estic més satisfet és amb el protagonista, el capità Samuel Vimes (Richard Dormer, conegut com a Beric Dondarrion), només per ell ja val la pena veure la sèrie, Lady Sybil no està malament, tot i que no té absolutament res a veure amb el personatge de les novel·les, aquí té molt més protagonisme, segurament massa, i amb un caràcter violent que en les novel·les nasti de plasti. Però el personatge d’en Vimes m’agrada, tot i que tampoc s’assembla al Vimes que coneixem dels llibres, li falta ser un gat vell, a la sèrie va bastant perdut, bé, molt perdut i gran part del seu caràcter ha estat fagocitat pel de Lady Sybil; però malgrat el pobre guió que li han donat reconec que el sr Dormer ha fet molt bona feina, ara és quan l’aplaudiu.


La sèrie té un estil més cyberpunk i retrofuturista que no pas medieval o victorià, tot i que també té tocs medievals i també hi ha màgia com en l’obra original, de fet hi ha molta màgia pel meu gust, i això fa que doni la sensació que la màgia serveix per justificar els avanços de la trama, però a vegades té la seva gràcia, com ara el sistema antiviolència del geriàtric. Malgrat tot, la sèrie és 100% pratchetiana, i hauria de deixar satisfet a la majoria dels seus fans, com a mínim els fans que han entès que es tracta d’una obra inspirada en els personatges de Pratchett, no pas una obra fidel als seus llibres, hi ha molt fan que no tolera gens bé els canvis. D’igual manera, hi ha gent que li cosa tolerar la barreja de gèneres, com ara aquesta sèrie que mescla moments còmics (menys dels que li tocarien, tot s’ha de dir) i moments seriosos, per mi no hi ha problema, ja que m’ha deixat satisfet i amb ganes de veure més temporades, perquè tot el que tingui un regust de Pratchett ha de ser com a mínim acceptable, com és el cas en el qual ens trobem, que no és una gran sèrie, però com que jo no soc imparcial quan es parla de Pratchett a mi m’ha agradat, malgrat que hi hagi unes quantes escenes on el guió fa aigües i fins i tot es reutilitzen recursos narratius una mica patilleros. Si heu vist aquesta sèrie, us recomano una llista de vídeos que comença aquí, ho dic perquè els vídeos estan plens d’espoilers de la trama, però està molt ben analitzada la sèrie. Una última pregunta, per què aquí els mags no porten barret?

The Watch té 8 capítols, un cruel 4,6 al filmaffinity i un pobre 5,2 a l’imdb.

Nota: 7/10

 

Avui toca un post d’aquells que t’han m’agraden perquè no aporto pràcticament contingut nou, efectivament ho heu endevinat, es tracta d’un post recopilatori. Ara que hem passat la primera meitat de l’any us porto el rànquing de les 26 temporades de les sèries que he vist en els primers sis mesos de l’any, em podia esperar perfectament a fer l’any complet però patates. Algunes posicions no tenen Cas Típic perquè ja he parlat amb anterioritat de la sèrie. Ordeno les sèries de millor a pitjor.

  1. Gangs of London [Temporada 1]
  2. The Deuce [Temporades 2, 3 Final]
  3. Bruja Escarlata y Vision [Mini-sèrie]
  4. Invencible [Temporada 1]
  5. Gambito de Dama [Mini-sèrie]
  6. The Crown [Temporades 2, 3, 4]
  7. The Deuce [Temporada 1]
  8. The Expanse [Temporada 5]
  9. The Mandalorian [Temporades 1 i 2]
  10. The Terror [Mini-sèrie]
  11. Utopia [Temporades 1 i 2 Final]
  12. Brooklyn Nine-Nine [Temporada 5]
  13. Falcon y el soldado de invierno [Mini-sèrie]
  14. Vikings [Temporada 6 Final]
  15. Manhunt: Unabomber [Mini-sèrie]
  16. Love, Death + Robots [Temporada 2]
  17. Fargo [Temporada 4]
  18. Real Humans [Temporada 1]
  19. Raised by wolves [Temporada 1]
  20. Ray Donovan [Temporada 1]
  21. Patria [Mini-sèrie]

 

La segona temporada de Love, Death + Robots només té 8 capítols, igual que la primera temporada aquesta sèrie es basa en curts animats de diferent durada (màxim 18 minuts, mínim 7) fets amb estils i temàtiques molt variades, però tots tenen en comú el tema dels robots, i la mort, l’amor és més discutible que aparegui en tots. Passo a comentar-los:

  1. Servicio al cliente automatizado: Bastant fluix. Un aspirador automàtic es torna assassí i la senyora truca a assistència tècnica, però com sol passar no ajuden com un esperaria.
  2. Hielo: Molt fluix. Uns adolescents van a veure unes balenes en un planeta de gel. Fi.
  3. Respuesta evolutiva: Bastant bé. En un món a camí entre Blade Runner i el Quinto Elemento, amb una Diva inclosa, hi ha molta diferència entre els rics i els pobres, vull dir com ara però més exagerat. La cosa està en el fet que està prohibit que neixi gent perquè han descobert el secret de la vida eterna i si ningú passa a l’altre barri, falta espai.
  4. Nieve en el desierto: El millor de la temporada. Ofereixen una recompensa per un home albí que viu al desert. Per començar té el tipus d’animació que més m’ha agradat, després hi ha acció i un petit gir final.
  5. La hierba alta: Bastant fluix. Un tren s’atura al mig d’un camp amb herba alta i res de bo passa.
  6. Por toda la casa: Bastant bé. El del pare Noel, és el més curt però el més intens.
  7. Cobijo: Bastant fluix. Un pilot s’estrella en un planeta i en entrar en una nau té problemes amb el robot de manteniment.
  8. El gigante ahogado: Bastant fluix. Descobreixen el cadàver d’un gegant.

Si sumem la durada de tots els capítols, resulta en 105 minuts, hora i 45 minuts, com una peli, per això vaig estar temptat a incloure-la com a una entrada més de l’últim recull de pelis. Us poso el trailer de la primera temporada per tal que us feu una idea de la varietat d’estils artístics que componen els capítols, si sou propensos a l’epilèpsia millor no mireu el vídeo.

Vaig parlar de la primera temporada en el CT3063. La segona temporada de Love, death + Robots té un 6,2 al filmaffinity i un 8,5 a  l’imdb.

Nota: 6/10

The Mandalorian és una sèrie de Disney ambientada en l’univers de Star Wars protagonitzada per Pedro Pascal (Peña Narcos, Oberyn a Juego de Tronos), o això ens diuen, perquè sota del casc hi podria haver qualsevol persona, però no està sol, comparteix protagonisme amb un ninot de peluix que és la millor campanya de màrqueting de la franquícia d’ençà que va sortir el droide BB-8. Tot i tractar-se d’una aventura en un univers futurista, les trames dels capítols i l’ambientació recorden molt als westerns, un home sol contra el món, un entorn àrid i hostil. La trama és extremadament senzilla, el mandalorià és un caça-recompenses que li encarreguen entregar una persona (un petit Yoda) a un destí, però pel camí trobarà obstacles. El protagonista és increïblement hàbil lluitant, només en el primer capítol s’enfronta amb uns 30 enemics i se’ls carrega a tots només amb l’ajuda d’un droide, té poders especials? Jo diria que no, simplement funciona la màxima de Star Wars la qual diu que els dolents mai encerten un tret i els bons no fallen mai, una mica avorrit. De fet, en tota la temporada potser surten com a màxim uns 9 o 10 aliats del protagonista, però el total de soldats d’assalt imperial que es carreguen deu ser entre 300 i 400, no exagero, el que exagera és la sèrie, que amb prou feines fereix cap dels bons.

El millor que té la sèrie és la fotografia i la música, per mi no són els elements més importants en una sèrie, però quan aquests fan goig es diu i ja està. Sobre la fotografia ja vaig compartir un vídeo en un recull dels divendres on parlava del stagecraft. Ara la part no tan bona, The Mandalorian funciona com l’Equipo A, cada capítol arriben a un lloc nou, salven els grangers de la banda de bandolers de torn, abracen a la filla del granger, i marxen abans no els trobin els caça-recompenses i mai es veu sang per enlloc. Estic una mica cansat de les sèries per a tots els públics, no demano una sèrie expressament per a mi, però prefereixo una sèrie que no estigui pensada per agradar a tothom, The Mandalorian és així, una sèrie entretinguda que no desagrada a ningú, però tampoc desperta passió, a no sé què siguis un fan de l’univers Star Wars, cosa que jo fa temps que no soc. La part bona que hi hagi tant contingut de l’univers Star Wars és que es poden permetre el luxe de fer-se autoparodia, per exemple amb la llegendària punteria dels soldats d’assalt imperials, i això és d’agrair, perquè la major part de l’humor de la sèrie surt de les moneries que fa el mini-yoda i la veritat em cansa una mica.

Els blasters làser estan molt bé perquè fan llum, però no entenc com no es posen més de moda els mini-míssils teledirigits que fa servir el protagonista només en alguns moments, amb el pràctic que seria fer-los servir sempre, i és curiós com ningú més els té. Sé que estem parlant de planetes de l’extrem de la galàxia, que estan poc poblats, però així i tot em fa la sensació que en cada planeta que visiten només hi ha dos o màxim tres pobles, i la resta és desert o selva, com si fossin tots mini-planetes amb un radi de pocs centenars de quilòmetres. La galàxia potser molt molt llunyana i amb naus futuristes, però igual que el nostre planeta està plagada de sectes, primer vam conèixer els Jedis, que són una secta, no ens enganyem, es van treure de la màniga el dels midiclorians per semblar més científics, però secta, i amb aquesta sèrie coneixem els mandalorians uns altres tarats que no es treuen el casc ni per fotre un clau, o això suposo perquè la sèrie es Disney i en aquests metratges ningú sap què és el sexe, ves a saber com es deuen reproduir la gent en aquesta galàxia. Hagués estat bé unes preses falses en forma d’humor al final de la sèrie on es veiés el protagonista traient-se el casc i que a sota no hi hagués Pedro Pascal, que hi hagués per exemple Jar Jar Binks o Chewbacca, o Pablo Escobar o Bryan Cranston (Ho dic perquè el dolent és Giancarlo Esposito)

En acabar la primera temporada estava dubtant entre veure la segona temporada o deixar la sèrie, però Giancarlo Esposito (Gus Fring a Breaking Bad i Better Call Saul) fent de dolent (només faltaria!) m’ha acabat de convèncer. Ja que parlo d’actors coneguts m’he deixat d’anomenar a Carl Weathers (Dillon a Depredador i Apollo Creed a Rocky), i el director de la sèrie és Jon Favreau (que interpreta a Happy a tots els Ironman i a més va ser director de la primera i productor de les següents). Parlaria de l’actuació de Pedro Pascal, però es passa tota la sèrie amb el casc posat, o sigui que no tinc ni idea de quina cara posa en cada situació. La segona temporada la trobem plena de cameos de gent coneguda, Timothy Olyphant, que aquí també fa de Marshall igual que a Deadwood, Michael Biehn (Kyle Reese a Terminator), Katee Sackhoff (Starbuck de Battlestar Galactica), Titus Welliver (Glenn Childs a The Good Wife). Malgrat que hi ha alguns personatges secundaris recurrents, la majoria de capítols de The Mandalorian són històries autoconluents, llevat dels dos últims capítols de cada temporada, tampoc són capítols massa llargs, molt pocs hi ha que arribin a 50 minuts, i en canvi n’hi ha bastants que no arriben ni als 40 minuts.

The Mandalorian té 16 capítols repartits en dues temporades, s’espera mínim una tercera. Té un 7,7 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 7/10

Falcon y el Soldado de Invierno és una minisèrie de sis capítols de Marvel que va sobre una missió que hauran de complir aquests dos herois de segona línia. Recordeu el final de End Game quan el Capità Amèrica es jubila i li dona l’escut al seu amic Sam? Doncs aquí comença la sèrie, amb en Sam (Falcon) pensant que li fa cosa substituir al capità Amèrica i millor no, bé, de fet la sèrie arranca amb una increïble (en el sentit que no es pot creure, per exemple, des de quan un minidron petit com un estel pot portar míssils, una metralladora, i tenir vol i apuntat automàtic?) escena d’acció per tal que els fans de Marvel no s’avorreixin, després quan ja tenim a la gent contenta després de l’acció podem veure com els protagonistes parlen i són humans. Fins ara, en les pel·lícules aquests dos personatges havien tingut poc protagonisme i cap dels dos tenia massa carisma, i després de la sèrie continuen sense tenir-lo. Els dos herois hauran de treballar plegats, però tenen caràcters una mica diferents, i al principi no es portaran massa bé, el blanc una mica boig, el negre no tant, igualet que Arma Letal, o la tercera de Jungla de Cristal. Per fer la seva missió hauran de demanar ajuda a un malvat, el clàssic pacte amb el dolent per atrapar un altre dolent, per cert aquí el dolent és pèl-roig, cap novetat perquè tothom sap que els pèl-roigs són malvats.
Es nota molt que es tracta d’una sèrie Disney, a part de no sortir res de sexe, ni tan sols mig mugró, es nota especialment en el tema de la mort que es tracta d’un tema absolutament tabú en un context on la superforça, les navalles, les armes de foc i qualsevol arma mortal són el pa de cada dia, veus que tots els personatges, tant d’un bàndol com de l’altre queden totalment horroritzats quan algú mor, quan amb les hòsties que es foten l’estrany és que no passi constantment. També és curiós que en aquest context de lluita antiterrorista, ni la policia ni l’exercit ni els marines apareixen per enlloc, i si apareixen no fan absolutament res, d’acord que hi ha gent amb superforça, però amb un tret els mates igual, repeteixo, es nota molt que això es Disney.

Com que Bruja Escarlata y Visión em va agradar vaig pensar que aquesta també m’agradaria, però tot i tractar-se de produccions de Marvel i tenir diferents punts en comú són sèries força diferents, no vull dir que una sigui millor que l’altra, però aquesta l’he trobat menys original i més previsible i tòpica, com ara que no pot faltar el personatge que no és malvat per se, només orgullós i cregut fins a límits absurds, però quan li maten l’amic es torna boig de venjança. No paren de repetir el concepte que no tot és blanc o negre, que hi ha matisos, que la causa no pot justificar els mitjans, i que la clàssica separació entre bons i dolents cada vegada està més difuminada. Resumint es tracta d’una sèrie d’acció entretinguda i res més, és el que voleu veure?

Falcon y el Soldado de Invierno té un 6,2 al filmaffinity i un 7,5 l’imdb.

Nota: 6/10

Invencible és una sèrie d’animació d’Amazon sobre superherois, de moment té una sola temporada amb 8 capítols. En aquesta realitat hi ha alguns superherois voltant pel planeta, una mica com passa a The Boys. El protagonista de la sèrie és un adolescent que és fill d’un d’aquests superherois i poc abans dels 18 anys és quan se li activen els poders, és el paquet de poders estàndard, superforça, supervelocitat i vol. El protagonista ha d’intentar compaginar la nova vida de superheroi amb la vida d’un adolescent, ja us ho dic ara que no li surt massa bé, però la part interessant de la sèrie no és aquesta, la part important és què passa amb el seu pare, amb Omniman, sembla que aquest amaga un secret que no es desvetllarà fins al final de la temporada.

Tot i tractar-se d’animació la sèrie no és per nens, la violència extrema i la crueltat són ben presents des del primer capítol, la sang està d’oferta i en un món amb gent amb superpoders també hi ha supermorts, em refereixo que quan hi ha gent amb una capacitat de destrucció brutal enfrontant-se a altres amb la mateixa capacitat, el nombre de víctimes col·laterals també és brutal. Tot i això, a diferència la majoria d’herois aquests semblen més preocupats per salvar vides d’innocents que de lluitar contra el malvat de torn, això no vol dir que ho aconsegueixin, però com a mínim fan l’esforç. Podeu veure el primer capítol, i si el final del mateix no us intriga gens ni mica ni us pica la curiositat per veure el següent ja podeu deixar la sèrie. La primera temporada només té 8 capítols de 45 minuts, estaré pendent quan en facin més.

Invencible té un 7,7 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 8/10

Raised by wolves és una sèrie de ciència-ficció, en la qual la terra és inhabitable per culpa d’una guerra mundial, un parell d’androides han sigut enviats a un planeta extraterrestre habitable amb 6 embrions humans per tal de salvar l’espècie de l’extinció, els dos androides intentaran fer sobreviure els nens en un planeta àrid. Però la tranquil·litat els hi durarà pocs anys, perquè arribarà una nau amb humans de l’altra facció. I no puc explicar res més de la trama perquè capítol a capítol van passant esdeveniments que canvien la situació, a part que hi ha flashbacks de què va passar a la terra que ens explicaran entre altres temes qui són els personatges.

Com a coneguts només he reconegut Travis Fimmel (Ragnar Lothbrok de Vikings), i bé, el productor i director d’alguns capítols és Ridley Scott. Això significa que no van escassos a l’hora de gastar-se el pressupost en efectes especials, sobretot en el final del primer capítol on s’asseguren que tindràs ganes de veure el següent capítol. La marca Scott es nota en la manera que està tractada aquesta distopïa, per exemple en els androides molt orgànics amb “sang” blanca, uns androides que a vegades costen molt de destruir, i altres vegades ben poc, i un cop malmesos (per exemple quan els han crivellat a trets) semblen molt senzills de reparar. Dels androides tampoc m’agrada el vestuari, semblen ballarins de dansa contemporània, i a vegades fan moviments que encara ho recorden més, no m’agrada.

La sèrie té un plantejament inicial interessant, però de seguida fica elements que em grinyolen una mica com ara el tema dels creients del Sol, un pensa que el tema sectes ja estaria superat en un futur, però sembla que no, a més és superjeràrquica i tradicional, no encaixa bé amb el tema naus especials i androides intel·ligents. Quan la sèrie se centra en la part de ciència-ficció bé, però fica pel mig temes més fantasiosos és quan ja no m’ha agradat. El mateix passa quan els personatges estan entenimentats la cosa funciona bé, però quan es tornen bojos malament. Per mi la sèrie va de més a menys, el nou món, el conflicte plantejat entre les faccions humanes sembla interessant, però quan els personatges perden el nord, comencen a tenir al·lucinacions, comencen a passar coses estranyes sense explicació, la gent va canviant de bàndol sense massa raó, és quan un es cansa de la sèrie, i la trama final de l’embaràs és directament per maleir la mare del guionista.

Raised by wolves té un 6,4 al filmaffinity i un 7,6 al imdb.

Nota: 5/10