Archive for the ‘TV’ Category

En aquesta temporada els Underwood treballen junts per crear una sensació de terror, per posar el terrorisme en primer pla i d’aquesta manera convertir-se en la solució patriòtica desviant l’atenció dels fets que demostren com van arribar fraudulentament a la presidència. Els tres primers capítols son bàsicament de campanya electoral i el quart son les eleccions, les eleccions més tramposes i fraudulentes des de la època Nixon, que se sàpiga, es clar, en Frank es un manipulador trampós que farà el que faci falta per guanyar, però es el nostre trampós, per tan volem que guanyi tot i el joc brut. En el cinquè capítol hi ha un salt temporal de tal manera que deixen al espectador amb cara de sorpresa, per sort en Frank ens posa al dia de com funciona la política en els casos excepcionals com es el cas que s’ha arribat aquí, gràcies a l’Ala Oest ja sabíem que la política als EEUU té maneres molt estranyes de resoldre les situacions límit i en el capítol cinc descobrim una d’elles. En la temporada passada el candidat republicà era l’exemple perfecte de home model americà amb una passat impecable, una família impecablement feliç i un caràcter fort però agradable, en aquesta temporada, després de tots els trucs, trampes i putades que li fa en Frank se li inflen les pilotes i perd la paciència i s’acaba l’home perfecte amb família perfecte, i no es per menys.

———- inici espoilers ———-

He trobat ridícul com els Underwood es carregen directament a la gent aquesta temporada, l’escriptor no queia be a ningú però enverinar-lo? Pfff Pitjor encara ha estat tirar escales avall la secretaria d’estat, això es un tòpic gegant! Tot plegat m’ha semblat una còpia barata del cop d’efecte que va significar matar la jove periodista només arrencar la segona temporada. Ara ja no es el Frank el únic que mata, la Claire també s’apunta al carro assassí, aviat els Underwood seran més dolents que els Lannister.

———— fi espoilers ———–

Si parlo de la cinquena temporada per què poso una foto del final de la quarta?


Les mirades que fa en Frank a la càmera son de lo millor de la sèrie, i els moments on directament trenca la quarta paret i es dirigeix als espectadors son els mes agraïts perquè amb lo complicat que es aquest mon de la política va bé que algú et digui les coses clares perquè quan el veus parlar amb els altres polítics mai no saps si els està mentit per alguna estratègia seva o realment diu la veritat, i es que la política als EEUU es terriblement complicada, això que només hi ha dos partits, però hi ha tantes cambres, que si el senat, que si el congres, tants llocs de responsabilitat, tantes normes estranyes, i com més avança la sèrie menys entenc com funciona el sistema, segur que hi ha alguna manera d’explicar millor aquest sistema tan rebuscat. Aquesta cinquena temporada m’ha deixat una sensació semblant a la tercera temporada, es dir, una temporada més fluixa que les altres, però tot i així la sèrie està bé, serà que després de cinc temporades costa mantenir l’atenció de l’espectador. En aquesta temporada Claire Underwood té més protagonisme que mai, això vol dir que Frank Underwood en té lleugerament menys, i això es nota, com a mínim jo el prefereixo a ell de llarg, però en Frank continua sent el protagonista, per molt que la Robin Wrigth vagi dirigint capítols (concretament els dos últims de la temporada i això es nota), com a mínim si volen que la sèrie tingui èxit així ho mantindran. Els fets més impressionants passen en els últims tres capítols de la temporada, però són fets poc creïbles, perquè una cosa es que els Underwood siguin el mal, l’altre es que els Underwood facin una “carnisseria” simplement perquè si, la sèrie ha deixat de banda intentar ser versemblant a canvi de guanyar espectacularitat.

Recordareu altres temporades de House of Cards: Temporada 1. Temporada 2. Temporada 3. Temporada 4. House of Cards té un 8,1 al filmaffinity i un 9 al imdb.

– Señor presidente esto vulnera las normas
– Me da igual

Nota cinquena temporada: 7/10
Nota sèrie: 7/10

Com ja sabeu cada temporada de Fargo es independent de la temporada anterior ja que els fets que passen no tenen relació alguna i els protagonistes son totalment diferents (tot i que no es descarta la aparició d’algun secundari de temporades anteriors), però hi ha elements en comú com ara que l’acció sempre passa en algun estat del nord dels EEUU (però mai passa gran cosa a la ciutat de Fargo), sempre es hivern i està tot nevat, i sempre ens diuen que es una historia real quan realment no ho es. Minesota 2010. El protagonista d’aquesta historia es Ewan McGregor, un agent de la llibertat condicional no massa legal, pero Ewan McGregor tambe fa el paper del seu germà, un home feliçment casat i amb un negoci de aparcaments que li va força bé i amb una vida la mar de tranquil·la fins que un personatge ho espatlla tot. Un altre actor conegut es l’advocat del McGregor home de negocis, en Michael Stuhlbarg conegut per ser el Arnold Rothstein de Broadwalk empire, i surt un altre personatge de Boardwalk Empire, el germà de ‘Nucky’ Thompson que aquí també fa de cap de policia interpretat per Shea Whigham. Per acabar amb la llista de coneguts apareix la Mary McDonnell que reconeixerem perquè es la Laura Roslin de Battlestar Galactica. El protagonisme femení es divideix entre dos personatges, la cap de policia i principal investigadora Carrie Coon (es troba a faltar un personatge així en la temporada anterior) i el personatge conflictiu (que no el dolent) interpretat per Mary Elizabeth Winstead que no es la típica dona espectacular però personalment em dona molt morbo, potser us sonarà com la Ramona Flowers de Scott Pilgrim.

El senyor V. M. Varga es el personatge més inquietant de la temporada, aquí el podeu veure davant del que crec que es el camió-taller del Coche Fantástico

Per veure el personatge el qual un no voldria creuar-se mai hem d’esperar fins al final del capítol, es un personatge molt espacial, les temporades de Fargo sempre han destacat més pels seus personatges malvats que pels bondadosos i això m’agrada què voleu que us digui, per si no queda clar a ell està dedicada la foto que acompanya el post. Com sempre passa a Fargo, un error d’un incompetent desencadena els desastrosos successos de la temporada els quals sempre trenquen la tranquil·litat total d’algun poblet i el seu cap de policia, en aquest cas per increïble que sembli tot comença per un segell. La trama té lligams amb el passat, a finals dels 70 a Alemanya (Si penseu que aquesta escena no té relació amb la trama espereu a veure com acaba la temporada) i també en els anys 70 a Hollywood, perquè la vida mai es una historia única, la vida es un munt d’històries lligades. En el capítol quatre cada personatge té associat un instrument diferent, son filigranes especials que només trobem a una sèrie tan especialment cuidada en els detalls com Fargo. El desè i últim capítol es tot tensió, gran paper del senyor Varga, com en tota la sèrie vaja, per mi el millor personatge de la temporada seguit de molt a prop de la Mary Elizabeth Winstead, i es que els papers dels dolents de Fargo sempre han brillat per sobre dels bons, i això m’encanta, crec que això ja ho he comentat. La investigadora també fa molt bon paper, una policia capaç d’intuir per on va la embolicada trama però que ningú li farà cas, com si no existís, de fet, ni els assecadors de mans creuen que existeixi.

Subtil, molt subtil, ja us he dit que a Fargo cuiden els detalls.

Normalment només poso una imatge en els posts de sèries, però què coi, Fargo se’n mereix dos. La tercera temporada va millorant amb el temps, es a dir, quan més capítols veiem i com més s’embolica la història i més coses descobrim de l’enigmàtic senyor Varga més interessant es posa. Aquesta tercera temporada ofereix el mateix que les dues entregues anteriors, els personatges, l’humor negre, les bones interpretacions, l’atmosfera, els diàlegs intel·ligents, el patetisme i sobretot el crim perquè acabarem amb varis dipòsits de cadàvers de Minesotta amb overbooking. Amb Fargo et pots oblidar d’intentar especular què passarà amb cada personatge, quan tot apunta que passarà una cosa acaba passant no la contrària però si quelcom que no correspon al que un esperaria, perquè tan Fargo com la vida real no es previsible com una pel·lícula i lo més normal es que la gent no aconsegueixi el què vol ni tan sols el que es mereixen, ho sento però el karma no existeix.

Fargo té un 7,8 al filmaffinity i un 9,1 al imdb. La primera temporada està repartida entre el CT2083 i el CT2084, la segona en el CT2323

Nota: 8/10

Avui toca parlar de la sisena i última temporada de Community. L’Abed continua amb el paper de sempre, es a dir, qüestionant-se totes les incoherències que apareixen a la sèrie com si fos un més de nosaltres, es a dir, un espectador crític, a part d’això continua fent totes les accions al estil cinematogràfic, per exemple quina sèrie que ha perdut personatge any darrera any ha millorat passat la sisena temporada? Cap, per tan no val la pena continuar aquesta sèrie. L’Annie l’han adaptat una mica per tal que faci una mica el paper de Roy Troy perquè es molt important que algú tingui sintonia amb l’Abed, llavors el paper de responsabilitat que compartien Shirley i Annie s’ha desplaçat cap a la Frankie. En Chang es manté en un paper secundari i només apareix breument per fer alguna broma, tal com ha de fer, sense intentar robar protagonisme tal com va passar en la fallida temporada quatre. El que ha agafat més protagonisme aquesta temporada es el degà que s’ha integrat totalment en el grup i s’ha disfressat menys, molt menys, però en l’últim capítol ho compensa amb escreix. Jeff continua amb el mateix paper de líder del grup que sempre, i la Britta com sempre britteja, vull dir que la pífia.

No m’ho invento, els missatges subliminars estan clars.

  • En el primer capítol una nova administradora s’encarrega de fer tota la feina d’administrar la universitat que feia el nostre grup de cinc membres, Britta, Jeff, Abed, Annie, Troy no, Pierce tampoc, Shirley resulta que tampoc, però en canvi si tenim a Chang, per tan aquesta nova administradora que fa la competència al grup s’haurà d’eliminar, ah, també es el capítol dels muntatges i de les escales.
  • En el segon capítol el degà explora una realitat virtual estil anys 90, mentre que la Britta es muda a viure amb l’Annie i l’Abed, ah si i Critters portuguesos.
  • En el capítol 3 una crisis afecta a Greendale, per tan tindrem sala de crisis amb tot el que això comporta, per tan una mesura totalment desproporcionada per un fet bastant irrellevant però tothom es comporta com si ho fos.
  • En el capítol 4 no hi ha wifi i el degà s’ha de declarar gay, cosa que no sorprèn a ningú, es clar i en Chang es maltractat per un director de teatre horrible. Quina minoria esta més discriminada els negres o els gais? La lluita absurda per sentir-se part de la minoria més discriminada, però què se sabré jo sent un home blanc heterosexual i per tan opressor de minories per defecte?
  • El cinquè capítol uns presidiaris assisteixen a la universitat a traves de tele-presencia mentre que la Britta vol muntar una festa a casa però l’Abed ho porta al nivell cinematogràfic.
  • En el Capitol sis han hackejat el sistema informàtic de tal manera que han fet públics tots els mails del nostre grup protagonista, això significa treure a la llum els draps bruts, mal-rotllo a tot arreu.
  • En el capítol 7 reapareix el noi que feia venta de guerrilla que va deixar la Brita penjada. Mentrestant en Jeff no sap perquè li cau malament al membre del grup mes recent. Honda patrocina aquest capítol? Possiblement o sinó alguna marca de tambors metàl·lics, o potser el famós joc dels 90 “quines orelles porto?”
  • En el capítol 8 fan una pel·lícula amb en Chang com a protagonista perquè s’ha tornat famós però sense comptar amb en Chang com a actor, no es fàcil, però a Community no saben fer coses fàcils, el resultat es una pel·lícula tan tan tan tan dolenta i ridícula que resulta bona, per mi es un capítol dels bons de la temporada, perquè aquesta primera meitat de la temporada tampoc té molts capítols bons on triar. Ah, i sobretot i més important frisbees, molts frisbees! I recordeu que pensar molt en Chris Pratt no es sa.
  • El capítol 9 va sobre estafes, de fet el capítol ja comença homenatjant El Golpe. En aquest capítol aprendrem moltes coses útils, però la més útil de totes es com intercanviar maletins. Capítol per sobre de la mitja de la temporada.
  • El capítol 10 es un d’aquells capítols atípics que passa fora de la universitat, sí, hi ha vida fora de la universitat. Els nostres amics es quedaran atrapats en una caravana al mig de la muntanya sense benzina i hauran de conviure en un espai molt petit i col·laborar si volen sobreviure. Lo important es que la trama del capítol queda ben explicada gracies al flashback de 3 setmanes abans. Aquest també es un capítol que està per sobre de la mitjana de la temporada com gairebé tot els capítols de la segona meitat.
  • Capitol 11, portem 3 temporades sense paintball, no pot ser que torni o si? Un paintball encobert secret! Capitol ambientat en les pel·lícules d’espies al mes pur estil James Bond, aquest es l’autèntic estil Community! I ja tenim premi el premi al segon millor capítol de la temporada! Menció especial al museu de les arts bidells.
  • El capítol 12 es un documental gravat per l’Abed on es veu tota la preparació del casament d’en Gareth. Es el més fluixet d’aquesta segona meitat de la temporada que com ja he dit anteriorment es la part més bona de la temporada.
  • El capítol 13 i últim capítol del curs, la temporada i la sèrie, per tan en una sèrie normal tocaria un comiat, però Community no es normal per tan toca veure les propostes de cada membre del grup de com millorar la setena temporada sense canviar massa l’estructura per no semblar raro, però canviant-la lo suficient com per no avorrir, amb el dilema afegit de si recuperar antics personatges o mantenir els nous o deixar només els secundaris molt secundaris o posar-ne de diferents, sense dubte el capítol mes meta de la temporada, i personalment el que més m’ha agradat.

Sobre els nous personatges, apareix Keith David, conegut secundari en varies pelis però protagonista de cap. Però trobo que no aconsegueixen estar al nivell dels personatges clàssics, una llàstima, amb la Frankie pensava al principi que passava el mateix però trobo que ella si que ha encaixat millor en les històries, però sense arribar el nivell dels millors personatges que son en Jeff, la Britta, l’Annie i per sobre de tots l’Abed. Parlant en general aquesta ultima temporada està per sobre del nivell de l’any de la fuga de gas, també coneguda com a quarta temporada, però no està al nivell de les tres primeres temporades que eren les millors, jo diria que està al mateix nivell de la cinquena, faig servir molt la paraula “nivell”, oi? Crec que ja han fet bé en acabar la sèrie aquí i d’aquesta manera no es espatllar el bon record d’una pila de capítols memorablement genials. Resumint, Community no solament es una sèrie divertida i sobretot original sinó que es exactament la sèrie que jo faria si jo fes una sèrie i per tan es una sèrie que trobaré molt a faltar, sort que sempre em quedarà la possibilitat de tornar a veure els millors capítols o bé jugar al joc de taula de Community, o serà veritat el lema #SixSeasonsAndAMovie?

Recordareu altres temporades de Community. u, dos, tres, quatre i cinc. Community té un 8,6 al imdb, un 7,7 al filmaffinity i un 9 a casa meva.

Nota sisena: 8/10

BCPP: Xexu

Normalment quan arriba el juliol faig un post publicant els llibres que he llegit durant la primera meitat de l’any, però aquest any he decidit canviar-lo per un post amb les sèries vistes durant aquest mig 2017, una aposta arriscada potser, però a Pons’s Blog sempre estem disposat a innovar. Comencem amb un rànquing de les temporades perquè m’agraden els rànquings.

  1. The Night of
  2. 1era Roma Criminal
  3. 2ona Roma Criminal
  4. 7ena The Good Wife
  5. 3era Bron
  6. WestWorld
  7. 4rta Sherlock
  8. 4rta Vikings
  9. 3era Vikings
  10. 2ona Vikings
  11. 3era Peaky Blinders
  12. 2ona Peaky Blinders
  13. 1era Vikings
  14. The Young Pope
  15. John Adams
  16. 1era Peaky Blinders
  17. The Office

Els salts qualitatius importants els trobaríem entre la quarta i cinquena posició i la quinzena i setzena posició. Després de pensar-ho molt he decidit que The Night Of es mereix ocupar la primera plaça malgrat que Roma Criminal també es molt bona sèrie, el pòdium es completa amb The Good Wife on demostra que després de set temporades encara es capaç de mantenir un nivell excel·lent i tancar la sèrie amb molt bona nota. Tot i que la tercera temporada de Bron es per mi la més fluixa, aquesta continua sent un sèrie molt bona. WestWorld es bona sobretot gràcies a la seva originalitat, qualitat tècnica e interpretacions. La quarta temporada de Sherlock es la més fluixa, en  especial el 4×01, però tot i així continua sent Sherlock. Víkings està en força bona posició gràcies a que es una sèrie molt entretinguda i dinàmica. Peaky Blinders està molt ben feta però té capítols que es fan molt llargs, en especial la primera temporada on costa enganxar-se a la sèrie en els primers capítols. The Young Pope es original, i el protagonista està molt bé, però es una sèrie que es queda més en la forma que en la substància. John Adams es una sèrie històrica molt aconseguida, però la temàtica no està feta per mi. Finalment ni la versió anglesa ni la versió americana de The Office m’han acabat de convèncer. Per veure integrades les noves sèries del 2017 consulteu la pestanya de sèries i/o el meu rànquing en el filmaffinity.

Ens trobem a Copenhague, per una banda tenim una detectiu de policia que vol marxar amb la seva parella a viure a Suècia, per altra tenim una mica de política i per l’altra un home senzill casat amb una dona senzilla amb un tres fills senzills, amb el senzill detall que la filla gran ha estat assassinada, bé, ara ja sabeu perquè la sèrie es diu “The Killing”. Bé, sent estrictes la sèrie es diu Forbrydelsen, però com que costa molt recordar aquest nom li diré The Killing a partir d’ara. La sèrie original que es danesa va tenir tan èxit que llavors van fer una versió americana, i tot i que l’adaptació també te bones critiques he decidit veure la sèrie danesa, perquè després de Borgen i Bron ja soc amic dels danesos. Per cert, els lingüistes especialitzats del blog dubten en traduir Forbrydelsen com “El Crim” o bé com “A Copenhague fa fred, però no pas més que a Osca”, escolliu la opció que més us agradi.

S’ha parlat molt de la protagonista de la sèrie Sarah Lund, en especial dels seus jerseis


El primer capítol dels 20 que composen la primera temporada es la presentació dels fets i els personatges i poca cosa més. La sèrie va avançant gràcies a que la policia va trobant possibles culpables però res de proves concloents, lo únic que aconsegueixen destapar es assumptes tèrbols de diversa gent però que res tenen a veure amb el l’assassinat en qüestió, i mira que Copenhague sembla que sigui una bassa d’oli on tothom es un bon jan, però resulta que no. Troben una pista, la segueixen, troben un culpable, i després no arriben enlloc, troben una altra pista, la segueixen, troben a un altre culpable i també ho acaben descartant, i així durant gairebé tots els 20 capítols de la temporada. Tot i que la investigació de l’assassinat es el més important de la trama no es l’únic en el que es centra, l’altra part important son les eleccions al ajuntament de Copenhague, es com un mini Borgen però amb política local. La part de la investigació té moments interessants i moments avorrits, altibaixos per fer servir una única paraula, però la trama política sempre es manté en un nivell prou bo d’interès, cosa que es d’agrair, arribarà el nostre candidat preferit a la alcaldia o tornarà a guanyar altre vegada el vell prepotent les eleccions?

El nou detectiu es un prepotent, cau malament des del primer moment, té un caràcter molt agressiu, i s’arrisca massa, o simplement em cau malament perquè l’actor Søren Malling, el mateix que interpreta el Torben Friis de Borgen, són papers força diferents, però els dos personatges fan una mica de rabieta. El polític protagonista es Lars Mikkelsen que recordareu del paper de Søren Ravn també a Borgen, o potser us sonarà més del dolent de la tercer capítol de la tercera temporada de Sherlock, o potser us sonarà com a president rus a House of Cards, ja veieu que aquest home se’l rifen a totes les sèries, per alguna cosa serà… La actriu protagonista no la conec de res però no fa mal paper, potser ho dic perquè la comparo amb el seu company que es el Torben que fa un paper força imbècil, això si, es el personatge que més evoluciona, passa d’imbècil rematat al principi a moderadament imbècil al final, es una millora important. Acabo la secció d’actors coneguts amb el petit paper de Kim Bodnia, més conegut com Martin a Bron. Ja ho veieu que Dinamarca es un mocador i si mires tres sèries coneixes a tothom.

El punt de cas el qual arriben després de gairebé 10 hores de sèrie es el mateix que que arribarien en un capítol qualsevol de CSI per allà al minut 15, amb això ja us feu una idea del diferent ritme que porta aquesta sèrie, no vull dir que sigui lenta, vull dir que CSI son increïblement ràpids, mai més ben dit això de “increïblement”, amb The Killing t’ho creus que realment sigui complicat trobar un assassí i més quan ha sigut totalment premeditat i l’assassí es mínimament competent no deixant proves, ja sabeu, un protagonista es tan bo com dolent es el seu antagonista. Tota la historia al voltant dels pares de la víctima es la part més insofrible de la sèrie, pare idiota, mare casi casi, no m’interessa saber les tonteries que fan, que coi m’importa a mi que vulguin comprar una casa? I que es baralli la dona amb la seva germana? Perdona però no hi havia un assassinat per resoldre que coi m’importa tot això? La investigació passa per tots els passos necessaris d’una investigació com cal, des del inici amb la parella d’investigadors mal avinguts fins que es tornen inseparables al final (aquí he exagerat una mica bastant), també el tòpic moment de “deixa el cas, ja esta tancat” (no, això últim no es un espoiler perquè quan passa esta clar que la cosa no ha acabat perquè encara queden uns pocs capítols per tancar la temporada, de que anirien els capítols restants? detenir carteristes? Va home va!). Només he trobat a faltar la visita al club de striptease, un clàssic entre els clàssics, però aquí no trobarem carn, la productora no es HBO.

La sèrie funciona a capítol per dia, vull dir que 24 hores de la sèrie passen en un capítol, no es tan estricte com el 24 de Jack Bauer, però segueix aquesta norma. Un apunt important, de cap de les maneres m’esperava lo del capítol 18, està bé que una sèrie que no et sorprèn massa et sorprengui. Malgrat els alts i baixos es pot considerar que la temporada té un nivell ascendent, es a dir, acaba més interessant que com comença, i això es positiu, no? El problema d’aquesta sèrie es que l’he vist quan no tocava, m’explicaré, la sèrie es del 2007, però jo la he vist després de Bron que es del 2011, i es nota que en certa manera Bron agafa elements de The Killing, i els millora, tot sigui dit, argumentalment els casos de Bron i The Killing son molt diferents, i la part política no apareix gens a Bron, però a vegades una sèrie recorda a l’altra, i com que recordo que Bron es millor això no em fa gaudir tan de la sèrie com tocaria si no hagués vist Bron, per això mateix no crec que miri els 20 capítols repartits en dos temporades més que li queden a la sèrie. Si us pregunteu perquè la primera temporada té el doble de capítols que les seves successores us diré que va ser perquè va tenir tan èxit a Dinamarca que els danesos van protestar perquè no volien esperar a la següent temporada per descobrir el desenllaç del cas.

La novetat més gran que aporta aquesta sèrie es trobar una protagonista femenina com a protagonista d’una investigació criminal (sense un company que estigui exactament al mateix nivell que ella), ho havíem vist mai? Si, a Bron mateix, però recordo que Bron es posterior, amb això vull deixar clar que el millor personatge de tota la sèrie es sense cap mena de dubte la protagonista investigadora Sarah Lund, encara que la interpretació del aspirant a alcalde Lars Mikkelsen també es bona. Tot i això el personatge de la Sarah no es cridaner i excèntric com podria ser un doctor House ni tampoc es un personatge que imposa molt com podria ser un Walter White, es simplement una persona competent que fa la seva feina amb ganes i bé (la vida privada es un altre tema…), però funciona molt bé. Forbrydelsen aconsegueix que el gènere més trillat de tots, el thriller d’investigació criminal, no resulti avorrit malgrat haguem vist dotzenes de vegades a policies investigar un cas que sembla no tenir solució. Un punt positiu es que l’acció no està sobre-dimensionada, hi ha la justa i necessària, això no vol dir que sigui una sèrie avorrida, però si espereu més acció que diàlegs aquesta no es la vostra sèrie. Amb 20 capítols es d’esperar que el cas estigui una mica allargat, però deixant de banda alguns girs argumentals lleugerament forçats no trobem res que realment grinyoli en la trama.

The Killing té 7.7 un al filmaffinity i un 8.4 al imdb.

Li dono sis jerseis de punt amb motius hivernals sobre deu.

La quarta temporada està dividia en dos parts, dos parts ben diferenciades, per una banda la primera i després… la segona, inesperat, oi? Vull dir que es va emetre en dos blogs, el primer del 18 de febrer al 21 de abril del 2016 (10 capítols) i el segon del 30 de novembre del 2016 al 1 de febrer del 2017 (10 capítols més). Passem a lo divertit, el llistat de incoherències i despropòsits il·lògics:

  • En el capítol 3 descobrim perquè no es bona idea barallar-se amb un os, tot i que potser alguns ja ho sabíem això…
  • Si ets un home molt poderós que controla un exercit d’homes i vols matar un home que esta sol al mig del no res envies un altre sol home a fer la feina o millor envies un grupet per assegurar-te la jugada? La resposta lògica es una i la resposta de vikings es l’altre. Menció a part es mereix donar un anell que t’identifica clarament com a l’assassí.
  • Saben que es dirigeixen cap a una trampa segura, però tot i així hi van igualment perquè són valents guerrers vikings sense por de res i també perquè son idiotes, sobretot perquè son idiotes. Saben que els dispararan fletxes cap als vaixells i tenen temps de sobres per preparar-se i en contes de construir uns bons parapets contra les fletxes fan servir els seus petits escuts i gracies.
  • Molt original la idea de portar els vaixells per terra, però calia justament posar-los a terra pel lloc on hi ha un alt penya-segat? Vist la feinada que costa arrossegar els vaixells per terra no seria mes fàcil anar caminant i després construir unes barquetes temporals per navegar pel riu i després quan hagin de tornar al mar ja agafaran els vaixells altres cop?
  • Per què els francs els ataquen en vaixells quan poden quedar-se darrera de les muralles de Paris molt ben protegits i fotre’ls una pallissa des de dalt de les muralles com la ultima vegada? Què passa? S’han cansat de guanyar?
  • Interessants idees feministes en el segle VIII on una dona podia fer el mateix que un home i fins hi tot arribar a reina sense rei, pot semblar poc realista, però si el guió ho requereix el realisme es secundari.
  • En la sèrie sembla com un sol home construeix tota la flota de vaixells vikings, el podrien ajudar una mica, no?
  • Una xina qualsevol resulta ser la filla del emperador, clar que si!
  • La expedició del Bjorn es literalment arriscar-se a anar a l’altra punta del mon i més enllà només per saquejar un mercat i tornar, ja està, res més, mitja volta i cap a casa.
  • M’encanta la manera super descarada que te la espia francesa de treure informació, la conversa es tal que així:
    – Canviant de tema, no estaràs pensant en assassinar l’emperador i usurpar el tron?
    – Doncs ara que ho dius doncs si. Per cert, per què ho preguntes?
    – Per res, per res, coses meves…
    Suposo que això es justifica pel fet que segons la sèrie abans la gent deuria ser diferent a la actual, concretament la sèrie ens fa creure que abans la gent era imbècil.
  • – Com guanyarem el seu gran exercit?
    – Amb un exercit encara més gran!
    Es o no brillant? No cal que contesteu. Els vikings sembla que surtin dels arbres, per més que en morin sempre en queden molts mes.
  • Si tothom ha marxat amb el Bjorn d’excurció i els quatre vells inútils que quedaven han marxat amb en Ragnar, perquè coi queda tanta gent a Kattegat? Només haurien de quedar dones i nens, no? En aquesta sèrie no saps com però sempre surten vikings de sota les pedres, em sembla que això ja ho he comentat.
  • Arriben dotzenes de vaixells vikings a una ciutat important i ningú s’hi fixa fins que entren de cop al mig de la plaça del mercat? Bravo per la capacitat d’observació de la gent d’aquesta ciutat, no solament això sinó que en meitat de l’atac una pila d’homes continuen resant com si fos un dia qualsevol, defensar la ciutat? No gracies, ja ho farà Deu, no?
  • Bjorn pell de ferro esperant darrera la porta per entrar just quan amenacin a la seva mare, si això no es dramatisme…
  • Tots els vikings de Noruega, Suècia i Dinamarca van a lluitar contra algú que no coneixen per venjar la mort d’un tio que tampoc coneixen.
  • Penso que es una idea pèssima enfrontar-te a un exercit enemic que ni tan sols has explorat per saber quants soldats té, però així son les tàctiques angleses, i això que juguen a casa seva…
  • No imaginar-se que la dona a la qual li acabes de matar el marit del qual estava enamorada i que ara t’està tirant els trastos realment et vol matar no es degut a que no entenguis a les dones, es que directament no tens gens de sentit comú!
  • No soc cap estratega militar, però penso que sempre es mes fàcil matar un enemic en retirada que no pas desaprofitar la oportunitat celebrant la victòria i deixar que l’enemic es replegui i prepari un contraatac, si li mates els soldats no podrà contraatacar, dic jo.

Els banys de sang van molt bé pel cutis

Cada temporada els protagonistes son més calbs, això es mig comprensible, però també cada vegada mes tatuats, al final no se’ls reconeixerà perquè tots seran un tatuatge amb potes, en canvi les protagonistes no envelleixen ni un any, estan igual de guapes que el primer dia, es la màgia del maquillatge viking. Els primers capítols d’aquesta temporada són forces fluixos, de fet es bastant més interessant el que fan els anglesos que els propis vikings, sort que més endavant la cosa s’arregla, amb acció, que es bàsicament lo millor que sap fer aquesta sèrie. El capítol 14 es on els dos autèntics protagonistes de la sèrie es troben cara a cara, el millor capítol de la temporada per mi. El capítol final es una batalla amb molta gent on els anglesos queden com uns imbècils per mil·lèsima vegada en aquesta sèrie, fins hi tot els francesos son mes llests, es increïble! Els anglesos tenen el factor camp a favor, tenen muralles, fortaleses, i no fan servir res, es més son els vikings que treuen profit d’un terreny que ni tan sols coneixen. Vikings es això, ara em barallo amb aquest, ara em barallo amb l’altre, ara es mor un personatge, ara me’n vaig a lluitar cap aquí i ara lluito cap allà, sembla senzill i previsible, i així és, però resulta la mar d’entretingut.

Nota: 7 drakkars sobre 10


Temporades anteriors: Primera, segona i tercera.

The Young Pope que podríem traduir fidedignement com El pop jove (ehem), tracta sobre un home que arriba a Papa, Papa de Roma per ser més concrets, fins aquí res d’estrany tret de dos factors, primera que es el Papa més jove que s’ha vist mai i segona que aquest Papa es Jude Law, entenc que es tracta d’una campanya de màrqueting de l’esglèsia catòlica per tal que es disparin les feligreses, encara que aquí sigui una de les produccions on Jude Law està menys atractiu continua sent Jude Law. No es l’únic actor de la sèrie que conec, també apareix Javier Camera, que no m’ha acabat de convèncer el seu personatge, però no es culpa de l’actor. Finalment també em sona un dels cardenals, el Spencer, que es el vell sonat que durant un temps va ser el marit de la Ruth de dos metros bajo tierra (una sèrie de la HBO que faríeu bé de veure), James Cromwell, finalment els més cinèfils reconeixeran a Diane Keaton.

Ulleres de sol, una cigarreta i una gandula, potser no es exactament la imatge que ens ve a la ment quan imaginem un papa.

Tot i que en un principi aquest papa ha arribat al papat amb la idea de ser manipulat com un titella per altres cardenals, la realitat es que aquest papa té les idees molt clares i no deixarà que ningú li digui el què ha de fer, aquest papa generarà molta controvèrsia per culpa de les seves idees radicals. Inicialment em pensava que aquestes noves idees radicals servirien per modernitzar la església ja que normalment la sang jove porta idees progressistes, i que per tan la sèrie seria una lluita entre les velles idees dels vetusts cardenals contra les noves idees del Papa, però les idees del papa no van en aquest sentit, de fet, amb aquestes idees aquest el papa no seria ben bé el bo de la sèrie, a veure tampoc seria malvat, potser seria tirant a Frank Underwood, però diferent també, es complicat de comparar amb qualsevol personatge que haguem vist fins al moment. El que un principi sembla el dolent es el secretari d’estat (sí, el vaticà es un estat i per tan també te un secretari d’estat), però després descobrim que anar en contra del protagonista no vol dir ser dolent, i de fet tampoc va en contra d’ell, simplement vol fer funcionar la església, cosa que el Papa al ser tan radical sembla que vulgui enfonsar-la, aquest jove papa opta per tornar a l’època obscura, s’amaga de la premsa, no vol espectacle, no vol viatges i donar-se a conèixer, vol misteris, no vol un Déu benèvol, vol un Déu que inspiri respecte i temor, gairebé sembla capaç de tornar a crear la inquisició, potser en la segona temporada si continua amb la mateixa tendència…

Passant a la valoració personal reconec que te escenes molt bones com la reunió amb els cardenals o la xerrada amb el primer ministre italià, però altres escenes en canvi no em diuen res, en general no l’he trobat tan bona com diuen. Un papa vestint-se a ritme de LMFAO – Sexy and I Know It, ara si que ho he vist tot, es un exemple més de lo visual que es aquesta sèrie, aquests moments delirants, el del cangur, el de l’àrea de servei i molts d’altres els hem d’agrair a la ment del extravagant Paolo Sorrentino, i això m’agrada sempre i quan no sigui només una sèrie visual com li passa en varis moments on l’argument en si mateix sembla que no importar massa i els diàlegs només serveixen per omplir mentre admirem el paisatge del Vaticà. Un punt que se’m fa repetitiu i pesat es el tema els pares, però molt pesat, eh? Ja ho sé que al ser orfe el tema pares sempre deixa un vuit important però coi, ho trobo molt exagerat. No es que la sèrie vagi de més a menys, però els primers capítols sorprèn veure les excentricitats del nou papa, en canvi en capítols successius ja no veiem gran cosa que ens sorprengui, ja m’he acostumat al seu caràcter, això no vol dir que Jude Law no facin un paper brillant en tot moment, es nota que li encanta interpretar-lo, què malparit! A part d’ell l’altre personatge que més m’ha cridat l’atenció es el cardenal secretari d’estat interpretat per Silvio Orlando, un bon descobriment. Tothom té Netflix però aquesta sèrie no la trobareu allà, la trobareu a la HBO, ho sento, encara que Netflix us hagi rentat el cervell la millor productora continua sent HBO, encara que aquesta sèrie no sigui de les que més m’han agradat, però tot i així es una producció totalment recomanable, sense dubte seguiré amb la segona temporada quan surti a la llum.

– Costó mucho cerrar la basílica a los turistas?
– No, no, bastó con colgar un cartel de “Cerrado”.

The Young Pope té un 8,1 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota: 6 mitres sobre 10