Archive for the ‘Viatges’ Category

El post del dilluns passat molta gent em preguntava per les meves vacances (dos persones) o sigui que he decidit fer una breu explicació d’un viatget que he fet: Letònia.

Letònia es un país força buit, el doble de superfície que Catalunya i no arriben a 2 milions de persones, dels quals 700.000 viuen a la capital Riga. Hi ha turisme, es clar, com qualsevol país europeu durant l’agost, però tampoc massa. Una mica d’història. Letònia es un país que sempre ha viscut ocupat pels veïns més grossos del costat. Fins al segle XII eren quatre arreplegats que vivien en casetes de fusta, no havien construït res de pedra, fins que a principis del segle XIII van arribar els alemanys i van començar a fer alguns castells que actualment estan mig en runes, després va passar molta altra gent per allà que els anava envaint sense massa resistència, primer víkings, després serien suecs, polonesos, altre cop alemanys, i finalment els russos, en fi, que no van ser independents llevant d’un petit període entre les dos guerres mundials, fins hi tot els nazis se la van quedar durant tres anys, i després domini rus fins la caiguda de la URSS al 91. Com son els letons? Doncs per algú de fora semblen russos, alts, grossos, rossos, i parlen un idioma que sona com el rus però en realitat es letó, però no els hi digueu que son russos que llavors s’enfaden.

Edifici del segle XIII molt ben restaurat, potser massa.

Passem a la meva visita pròpiament dita, ho faré en pla ràpid i esquemàtic per no avorrir massa. Castell medieval de Sigulda (o el que en queda), castell / museu de Turaida. Visita al bunker més gran del país construït durant la guerra freda, per tan mai es va fer servir. Reconstrucció del poblat al llac de Araisi i també de les quatre pedres del castell medieval que els hi queda en la mateixa zona. Visita a la pista de bobsleigh del país també a Sigulda, si hagués sigut cap de setmana es podia baixar amb un bobsleigh amb rodes durant l’estiu, però durant la setmana no ho fan o sigui que vam fer la pista a peu. Per suposat Riga, amb la opera, els gremis, les tres catedrals (la evangèlica, la ortodoxa i l’altra…), la església de Sant Pere, el castell de Riga (que no sembla un castell i crec que allà viu el primer ministre, però no ho se perquè no vam trucar a la porta), la casa dels caps negres (aquí hi vivien comerciants, el edifici més bonic de la ciutat i foto de portada del 90% de les guies del país, actualment oficina de turisme), museu de les barricades, museu de la guerra (molt gran, potser massa), la casa més antiga de la ciutat, el quarter general del KGB a Letònia, més conegut com a Checa, parcs i jardins varis, edificis tipus art nouveau varis (estil principal dels edificis més bonics del centre de la ciutat), monument a la llibertat. Palau de Rundale, que es una espècie de mini Versalles rus, amb el seus jardins especialment plens de roses de moltes varietats, i amb el seu palau amb mil sales, cada una amb la seva estufa gegant. Jurmala, típic lloc d’estiueig i platja dels letons, amb les seves casetes de fusta. Cesis, amb el seu castell medieval, també té un palau / castell més nou que serveix com a museu d’història de la ciutat. Finalment un parc a Ligatne on tenen al mig del bosc amb grans recintes animals de la zona tals com porcs senglars, linxs, ants, cérvols, esquirols, mussols, ossos, guineus, esquirols, teixons, ossos rentadors, i algun més que no recordo. Ja està.

Per l’onzè aniversari del seu blog en Xexu ens demana que expliquem el nostre millor viatge, però resulta que jo que tinc rànquings per tot, de sèries, de llibres, de pel·lícules, no tinc rànquings de viatges, quin fallo, oi? Doncs escullo un viatge que vaig fer justament un parell de setmanes després de la creació del Bona nit i tapa’t tot i que en aquell moment no sabia que existia aquell blog, parlo de Sicília 2007.

Temple grec de Selinunte

Sicília va ser un viatge especial perquè… perquè… realment no va ser especial, però algun viatge haig d’explicar, no? El menjar era molt bo perquè al voltant del Mediterrani sempre es menja bé. Sicília té història grega i sobretot romana, temples i amfiteatres excel·lent conservats, i té edificis renaixentistes fantàstics, però també té natura, per exemple té el volcà Etna, per cert, encara actiu. També té màfia, dins i fora del poble de Corleone. I què més? He dit lo de menjar? Es que vull que quedi clar que el menjar es realment bo. Quants paraules té aquest paràgraf? 102, perfecte.

Si voleu més detalls del viatge teniu el CT209-A, CT209-B i CT209-C. Les fotos han desaparegut dels enllaços misteriosament…

 

L’excursionista de pa sucat amb oli. Oh, espera, crec que l’excursionista de pa sucat amb oli està agafat. Cap problema, el canviaré per l’excursionista de pa torrat sucat amb tomàquet, oli i pernil ibèric. Per resumir ens quedarem amb les seves característiques sigles, EPTSTOPI.
Al EPTSTOPI li van proposar d’anar a la Pica d’Estats, i va acceptar sense dubtar-ho. Més tard es va donar compte que no es tractava de cap nou local de moda de la ciutat sinó que es el cim més alt de Catalunya. I per més inri no hi ha ni un maleit telefèric, ni ascensor, ni escales mecàniques, tot costa amunt a peu! Però el EPTSTOPI ja no es podia fer endarrere, perquè fer-se endarrere es de covards i el EPTSTOPI no es un covard! Pot ser un mentider, un porc, un idiota, un covard… però d’actor porno no té res! [ehem].
La història emocionant e intrèpida comença al deixar el cotxe en l’aparcament. El primer tram el va fer el dissabte a la tarda, del aparcament fins al refugi. Tothom es pensava que del aparcament fins al refugi només hi havia 20 minutets. Es clar que la ressenya es referia des de l’últim aparcament al refugi, no pas des del primer aparcament que et trobes. Això va comportar que els 20 minuets es convertissin en gairebé 2 hores. La cosa podia haver començat pitjor? I tant, podria haver-se fet tard i que hagués començat a fer-se fosc, doncs justament va ser el què va passar. Alguna cosa més? Podria haver plogut per exemple? Doncs també, també va passar-se gran part del camí plovent.
La nit no va ser fàcil, ja que havia de dormir en unes lliteres envoltat de hippies, res a veure amb els hotels de 5 estrelles luxe els quals estava acostumat. Després de passar una nit totalment en vetlla per culpa del llit dur i els roncs nivell serradora a ple rendiment dels companys d’habitació, semblava que començava a agafar el son quan l’avisen per partir.
Així doncs el pobre EPTSTOPI es trobava llevat molt d’hora al matí del diumenge disposat a fer l’ascensió. Era tan d’hora que realment dubtava que ja fos diumenge, de fet dubtava que la muntanya ja estigues llevada, de fet, entre els lleganyes li va semblar veure com un equip tècnic tot just estaven acabar de posar la muntanya a lloc.
El EPTSTOPI es va donar compte que només començar el camí ja feia pujada, i sabeu que va observar després el nostre EPTSTOPI? Doncs que després de pujar venia més pujada. S’ha de reconèixer que la zona que vas seguint el riu i veus els dos llacs es la mar de maca i tampoc es gaire exigent, però això només era un tram perquè el EPTSTOPI es confiés i no pensés en l’infern gelat que començaria més endavant.

infern gelat

Infern gelat


Qui espera trobar a mitjans de juliol aquell munt de neu i gel en muntanya? La temperatura era apte per anar amb màniga curta sense problemes, però semblava que al munt de gel que cobria la tartera i de fet, tota la part superior de la muntanya des del segon llac no li havien explicat. La maleïda tartera gelada no s’acabava mai! I finalment un cop superada li van dir: La part més dura ja està feta. I sabeu lo pitjor? Que el EPTSTOPI s’ho va creure! Per continuar l’ascensió fins al cim hi havia dos possibilitats, per una banda crestejar fins al cim la qual cosa, segons els comentaris dels companys semblava una mort pràcticament segura, o bé fer una mica de volta i pujar per darrera. Aquesta mica de volta es va convertir una altra llarga marxa gel amunt. Després d’unes hores el EPTSTOPI va pensar que en rendir-se, però llavors va pensar que no estava pujant la muntanya com a individu, la pujava com a un col·lectiu! El col·lectiu era el gremi d’informàtics que mai van més enllà d’aixecar-se per anar a buscar un cafè a la màquina. Si en aquell moment fallava, no només es fallaria a ell mateix, sinó que fallaria al seu gremi. I pensant en això va agafar la moral suficient per caminar 3 o 4 minuts més ben bons. I després va ser quan va trobar la motivació correcte. Si defallia i es quedava a mitja muntanya a la mercè de la fauna salvatge de la zona, que crec que son els tigres dents de sabre, Pons’s blog moriria i això no es pot permetre de cap de les maneres! Queden molts bons posts per publicar! com el futur participatiu cas 1800, o l’entretingut 1900, o el curiosament decebedor 2000. Per no parlar de tots els genials posts que hi hauria entremig, entre els quals aquest emotiu i fidedigne rel·lat de patiment i suplici. Per tan sabia que havia de complir el repte, sabia que havia de deixar de plorar com una nena i havia de pujar aquella maleïda muntanya, on de fet no se li havia perdut res.
Després de grans esforços, i al cap de 6 hores d’haver sortit del refugi, el EPTSTOPI arriba al cim de la muntanya! Ara es quan heu d’aplaudir, no us talleu encara que estigueu a l’oficina. Després de totes les hores de pujada per fi pot gaudir del moment i prendre una Voll Damm ben fresca en el bar del cim i… No… No hi ha cap bar, sabeu que hi ha en comptes d’un bar amb cerveses fresques i cambreres de pits generosos amb pantalons curts? Una creu! Una maleïda creu! El EPTSTOPI ha pujat un munt de metres per trobar una punyetera creu de ferro?!
Estúpida creu de ferro

Estúpida creu de ferro


Després de fer el cim, només li quedava baixar la muntanya, que com tothom sap es la part més fàcil ja que al ser tot baixada estàs més confiant i es on caus i et trenques la closca. El EPTSTOPI no es va adonar realment de lo molt que havia pujat fins que ho va haver de repetir el trajecte baixant, si pujar gel amunt es extenuant, baixar-lo es realment pesat. I més quan al arribar al refugi no acabes amb l’excursió sinó que encara et queda una eterna hora i mitja fins al llunyà aparcament.
Quedava molt per baixar

Quedava molt per baixar


En els dies posteriors a l’excursió, al EPTSTOPI només li queda gaudir del regal que li ha deixat la caminada, i no em refereixo en el bonic record que queda de l’experiència viscuda, em refereixo a les mortals agulletes que fan que camini com un avi reumàtic de 90 anys.

Avui resolc el misteri, aquesta primera setmana de juliol que he estat totalment desaparegut en el bloc he voltant per la zona nord occidental de França, es a dir, Normandia, Bretanya, el Loira per acabar a París. De fet, els meus seguidors més fidels ja haurien d’haver endevinat ja que durant la setmana pel twitter i l’instagram he anant penjant diverses fotos.
I com que París es la ciutat de la moda, o era Milà? tan es, el cas es que m’he comprat una samarreta allà. Ja ho veureu que l’estil es una mica diferent al resta de samarretes, no se com dir-ho, potser com més fashion. Ja donareu la vostra opinió si us ve gust.
paris

Post relacionats:250, 738, 987, 1593, 1321, 1416 i 1523.

Tinc una nova incorporació a la família de samarretes viatgeres i ja en van unes quantes: 250, 738, 987, 1593, 1321 i 1416.
suisa
Us agrada? Sigueu sincers. Jo crec que no està al nivell de la majoria. Els suïssos poden ser bons amb els rellotges, el formatge, la xocolata, les navalles multi-usos i en guardar els calers sense fer preguntes, però pel que fa a la orginalitat alhora de crear samarretes no ho porten tan bé.
I perquè el post no quedi tan insípid li afegeixo una foto del més representatiu de Ginebra:
IMG_0616

Com molt bé vau notar tots (en especial l’ahse) la setmana passada vaig estar una mica absent, això es degut a que vaig passar uns dies a Cracòvia. Però no patiu, no us penjaré tones i tones de fotos avorrides. Simplement em dedicaré a penjar el post especial de samarreta viatgera de rigor. La d’aquest any ve marcada per la llegenda del drac del turó de Wawel.
Cracovia
Recordareu altres samarretes en els posts 250, 738, 987, 1593 i 1321.

Fa uns dies que vaig tornar d’Escòcia, però encara no havia fet el post samrretil de rigor. Així doncs ja tenim afegida a la pila de samarretes viatgeres la d’escòcia. Si la voleu veure més grossa només cal que feu clic a la foto.

Recordareu altres samarretes en els posts 250, 738 i 987, 1593.