Archive for the ‘Webs/Blocs’ Category

L’altre dia vaig fer el meu tweet 10.000, i dic “altre dia” perquè es una expressió de temps indeterminada que tan es pot referir a ahir com fa una dècada, perquè realment no se quan vaig publicar el meu tweet 10.000 ni quin va ser, tampoc crec que sigui gaire més rellevant que els altres 10.000 i pico tweets que ja porto des del abril del 2011, això seran uns 2.550 dies d’activitat més o menys ininterrompuda i surt una mitja d’uns 3,95 tweets al dia. I què coi twittejo? Doncs entreu i mireu-ho vosaltres mateixos, tampoc es tan complicat. Si us molen les estadístiques el twitter analytics en mostra unes quantes, son unes estadístiques bastant insignificants pel fet que els meus tweets no tenen massa repercussió però quina culpa en tinc jo que la gent no sàpiga valorar totes les coses interessants que comparteixo?

Anuncis

Per l’onzè aniversari del seu blog en Xexu ens demana que expliquem el nostre millor viatge, però resulta que jo que tinc rànquings per tot, de sèries, de llibres, de pel·lícules, no tinc rànquings de viatges, quin fallo, oi? Doncs escullo un viatge que vaig fer justament un parell de setmanes després de la creació del Bona nit i tapa’t tot i que en aquell moment no sabia que existia aquell blog, parlo de Sicília 2007.

Temple grec de Selinunte

Sicília va ser un viatge especial perquè… perquè… realment no va ser especial, però algun viatge haig d’explicar, no? El menjar era molt bo perquè al voltant del Mediterrani sempre es menja bé. Sicília té història grega i sobretot romana, temples i amfiteatres excel·lent conservats, i té edificis renaixentistes fantàstics, però també té natura, per exemple té el volcà Etna, per cert, encara actiu. També té màfia, dins i fora del poble de Corleone. I què més? He dit lo de menjar? Es que vull que quedi clar que el menjar es realment bo. Quants paraules té aquest paràgraf? 102, perfecte.

Si voleu més detalls del viatge teniu el CT209-A, CT209-B i CT209-C. Les fotos han desaparegut dels enllaços misteriosament…

 

Aquest post també ha estat publicat al Roda el mon i torna al bloc.

Un dia de desembre estava tan tranquil quan de cop vaig rebre un inesperat mail, un altre príncep nigerià que necessita treure la seva fortuna del país vaig pensar, però aquesta vegada no la vaig encertar, era molt pitjor, era un mail de la Carme Rosanas. Segur que a molts de vosaltres us sonarà aquesta sensació d’angoixa que vaig tenir alhora de llegir el remitent perquè els mails de la Carme sempre impliquen feina, no t’enviarà un mail per desitjar-te bones festes i prou, no, no, ella sempre demanarà algun favor o altre, si bé es cert que no són grans favors, es a dir, dubto que arribi el dia que em demani les claus del Ferrari o un tros de medul·la òssia, però són petites feinetes com ara col·laborar en els seus projectes blocaires que s’inventa i que et demana sense cap remordiment. Ara em direu que no estic obligat a res, que ningú no m’està apuntant amb una Desert Eagle .50 AE, i teniu raó, però si que tinc una responsabilitat moral perquè jo sóc en Pons (abans d’arribar aquí ho sabíeu, no?), que en Pons col·labori (visca la gent que parla d’ella mateixa en tercera persona!) en un projecte blocaire es la meitat de la feina, sense en Pons la gent passaria de totes aquestes històries, llavors està sobre les meves espatlles (virtuals) el fracàs o l’èxit d’aquest tipus de projectes.

En aquest projecte en concret la Carme em demana, o ens demana, però la veritat em preocupa més el què em demana a mi que el què us demani a vosaltres, que col·laborem en el Roda al mon i torna bloc, blog que esteu llegint ara mateix sense donar-vos ni compte a no ser que estigueu llegint això a Pons’s Blog perquè també s’ha publicat allà (moment de publicitat fet, ara ja podeu parar de llegir si voleu). Resulta que ja fa tres anys de la trobada virtual, no sembla que hagi passat tan de temps, oi? Jo tinc excusa perquè fa temps vaig fer un pacte amb el diable per tenir la immortalitat, però vosaltres mortals hauríeu de ser més conscients del vostre limitat temps en aquesta miserable existència. Doncs sembla que es va acordar que la trobada virtual es repetiria en el 2018, perquè la gent pensava que li faria il·lusió escriure alguna cosa, doncs resulta que no, que realment fa un gran pal escriure un post per aquest blog, i tota la il·lusió que hi havia en el 2015 ha marxat clavegueres avall, fins hi tot la pròpia Carme diu que es un conyàs, paraules textuals, per suposat, ja sabeu com parla ella… En el seu mail recorda que els tres anys de diferència va ser la opció guanyadora en la votació com traient-se de sobre el mort, com donant a entendre que ella va votar una data més llunyana com ara el 2020, el 2025 o possiblement el 3000. Ara es quan arriba la meva part preferida del mail quan diu “En realitat a totes les persones que vareu dir que participaríeu, encara que algunes no ho vareu arribar a fer”, per si no enteneu la frase ja us la tradueixo jo “Tu! Miserable persona sense paraula alguna que promets coses que llavors no compleixes! Et repto a que compleixis el que vas dir ara fa més de tres anys a veure si tens ous!” a més a més afegeix “Ratllem la setantena d’autors” (que es mereix un paràgraf a part) ve a dir “Ja veureu com de tanta gent que som la gran majoria no farà ni punyeter cas i acabarem escrivint els quatre desgraciats de sempre…” Sempre he dit que el derrotisme es una qualitat inherent a tot bon català. Al final de la petició es on la Carme es deixar anar i es nota que se li en fot tot, ja que en comptes de concretar la idea amb un sol objectiu per tal que anem tots a una i la cosa quedi harmoniosa, ens insta a fer el que ens roti perquè prou que ha fet ella escrivint el mail com per anar perseguint a la gent com fa tres anys perquè facin cas de les poques normes que hi havia.

Futurama patrocina la trobada virtual de l’any 3000


Si us ha agradat aquest post doneu-li les gràcies a la Carme que mitjançant el seu mail m’ha inspirat a escriure això durant una nit d’insomni (les 7 PM es nit ja, no?), per contra si no us ha agradat llegir això les culpes també són de la Carme, i el post de la hipotètica trobava virtual del 2021 també serà culpa seva, si es que queda algun blogger en el 2021… Fes like si trobes que els finals apocalíptics són lo millor.

PS: Ara es quan arriba algú i m’esborra el post planificat i tot se’n va a norris, es lo típic que passa en aquest blog, 70 autors i la majoria uns pocatraces, per suposat la culpa es de blogger que permet als inútils trastejar amb els blogs, com a mínim wordpress té la complexitat justa per tal que s’apliqui un filtre d’inutilitat que evita que qualsevol negat faci servir wordpress.

PS2: Per anar tots a una deixeu els comentaris en “l’altre” blog que aquest ja té comentaris sempre mentre que l’altre només en té un cop cada tres anys pobret, però demà els torneu a deixar aquí, eh?!

– Batman em sembla que aquest any no hi haurà blog del Calendari d’Advent!
– No diguis bestieses tòtil! N’hi haurà perquè en Pons ja té preparat el post sobre el caganer! Zas!


Aquesta ha estat la meva reivindicativa participació a favor del calendari d’advent dels relats conjunts de novembre. Últimament cada any em dedico a fer publicitat del blog del Calendari d’advent el qual participo en aquestes festes per tal que hi ha gent suficient per fer posts per tot el desembre, i aquest cop he aprofitat els relats conjunts per fer un 2×1, sóc així d’estalviador.

– M’he inspirat en una tècnica escocesa per vèncer en aquesta guerra. Si William Wallace va ensenyar el cul als seus enemics nosaltres els hi ensenyarem els pits!
– Sap senyor Delacroix que després d’això els escocesos van ser massacrats pels anglesos?
– Raó de més per ensenyar el pits i no el cul!
– Sap que realment això només va passar en la pel·lícula d’en Mel Gibson?
– Sap que realment això només es una pintura?
– Touché


Aquesta ha esta la meva llibertadora participació als relats conjunts d’octubre. Em preocupa poc que ja estiguem a novembre.

El venedor de salep anunciava el seu producte tot alabant les beneficioses propietats del tubercle de la orquídia amb la qual s’elabora la farina aromàtica que composa aquesta beguda tradicional. Però per allà passava en Pons disposat a discutir que tals beneficis no eren suficients per compensar el sucre que afegia el venedor per endolcir la beguda.

El sucre es horrible ja que està format exclusivament de glucosa i fructosa, que són els pitjors carbohidrats que pots prendre, perquè no tots els carbohidrats són iguals o funcionen igual si no, podríem alimentar-nos perfectament de coca-cola, llaminadures i hamburgueses. La realitat és que quan prens una beguda ensucrada com per exemple el salep, càrregues una enorme quantitat de carbohidrats en forma de diferents sucres, sense fibra i pobres en qualsevol altre component, i quan prens verdures, prens també carbohidrats, però en una altra forma totalment diferent (i no són els mateixos sucres) ja que la proporció de fibres i altres elements és totalment diferent. En la capacitat de disparar insulina sembla ser que es troba un dels punts importants. Amb un índex glucèmic molt alt, es dispara la insulina i es descomponen els sucres, que el cos converteix en greix ja que no pot gestionar-immediatament. Amb els carbohidrats de les verdures (per exemple), la gestió dels sucres és molt més lenta, permetent que el cos les gestioni mes a llarg termini i no s’emmagatzemin en greix. Amb els hidrats de carboni d’absorció lenta, com els de les verdures, el fetge es capaç d’emmagatzemar la glucosa i la deixa anar a mesura que el cos la necessita. Hi ha també una relació amb la sacietat. Quan prenem aliments tipus salep, aquests s’assimilen molt més ràpid i a les poques hores apareix de nou la fam i quan tenim el cos “educat” per al sucre, aquest es torna addicte i “exigeix” que apaivaguis la fam a força de sucres. Sembla que en aquest procés entra fins hi tot la capacitat dels bacteris del sistema digestiu d’influir en el sistema nerviós.

D’aquesta manera en Pons va convèncer al venedor de salep per tal que fes servir edulcorants artificials en comptes de sucre i d’aquesta manera millorar substancialment la salut dels seus clients.


Aquesta ha estat la meva dolça participació als relats conjunts de setembre, si ja se que estem al octubre, però es que ningú m’ha avisat que hi hagués una data límit, qui sap, potser el relat conjunt d’octubre el trec al desembre o mai.

Es possible que la setena temporada de Joc de Trons sigui la més previsible de totes, també es possible que sigui la més plena d’incoherències narratives, però també es possible que sigui la temporada que més mola de totes! Especialment els capítols quart, sisè i setè! Sense més preàmbuls avui toca espoilers de la setena temporada de Joc de trons a través de frases soltes dels informes humorístics que fa el Tipo de la Brocha de cada capítol, espero que això us animi a llegir els seus escrits sencers.

Jon ofrece a nuestro salvaje pelirrojo favorito, Tormund Matagigantes, la magnífica e irrepetible oportunidad de prestarse voluntario junto con el resto del pueblo libre para proteger Guardiaoriente del Mar, uno de los descuidados y ruinosos castillos de la Guardia de la Noche. ¡100% expugnable! “Entonces allí iré”, dice Tormund, que no conoce la palabra miedo ni muchas otras palabras igual de sencillas.

Jon le dice a Sansa que la próxima vez haga el favor de no llevarle la contraria delante de lores y damas, que bastante le cuesta ya imponerse cuando ella le saca dos cabezas de altura. “No siempre puedo llevar encima una caja de frutas a la que encaramarme, ¿sabes?”.

Qyburn, nigromante tunante, contesta que están trabajando en como enfrentarse a los dragones. Tan críptico que es el hombre y en realidad en lo único que han trabajado es en una ballesta extragrande. No digo que no sea efectiva, pero desde luego es poco original. Yo me esperaba un matamoscas gigante acoplado a una catapulta.

Simplificando un poco, y según lo veo yo, las opciones de Jon se reducen: a) aceptar la invitación de Daenerys y aliarse con un ejército ingente que cuenta con los mejores guerreros de Essos y sus propios dragones escupefuego (nota: los zombis no resisten el fuego), o b) rechazar la invitación y morir en inferioridad numérica e intelectual cuando lleguen los caminantes blancos. Opción c): ponemos un cartel de prohibido el paso delante del Muro y a ver si lo respetan. Y tú pensando que era difícil decidir entre desconectar o no a tu abuela de la máquina de respiración asistida.

“Amo a Sansa como a vuestra madre”, es la última frase que uno querría oír de un judas grimoso y manipulador (Petyr Baelish), si exceptuamos “Os advertí que no os fiarais de mí”.

Arya pide a la loba (Nymeria) que la acompañe, pero como una asesina profesional montada en un huargo sería demasiado guay para los estándares de HBO, Nymerya se vuelve por donde ha venido.

En la sala del trono, Missandei presenta a Daenerys a sus invitados en los siguientes términos: “Estáis en presencia de Daenerys de la Tormenta, de la Casa Targaryen. Legítima heredera del Trono de Hierro. Legítima Reina de los Ándalos y los Primeros Hombres. Protectora de los Siete Reinos. Madre de Dragones. Khaleesi del Mar de Hierba. La que no Arde. Y Rompedora de Cadenas. El color de su pelo es natural”. “Este es Jon”, anuncia Davos, un poco intimidado ante tanta ostentación. “Le queda bien la barba”.

Tyrion se reúne a solas con Jon en lo alto de un acantilado. En un tour de force interpretativo, Kit Harrington multiplica sus esfuerzos por mostrarse taciturno, como si tuviera algún otro registro, con esta cara no hay duda que está pensando “Creo que me he tragado otra mosca. Que no se te note, Jon.”

“¿Y qué sucedería si quisierais volver a casa?”, le pregunta Jon a Missandei. “Mi reina me ayudaría a hacer la maleta y correría tras el tren por el andén despidiéndose de mí. Os lo traduzco: Daenerys es buena chica. ¡Enamoraos!”. Este es el problema que tiene reducir el número de episodios por temporada, que no hay tiempo para desarrollar estas relaciones con naturalidad, sino que hay que embutírselas al espectador en la boca y empujarlas esófago abajo con un palo.

Cuando Arya aún era una niña desvergonzada con trastorno de hiperactividad y practicaba el tiro con arco en secreto, repitiendo el ejercicio una y otra vez hasta que por fin, un día, hizo diana. Y en ese momento de triunfo, su padre estaba allí para felicitarla. -Padre dio cuatro palmadas. ¡Cuatro! Estaba eufórico.

Meñique, conteniéndose apenas las ganas de retorcerse el bigote como un villano de opereta. -Disculpad que me oculte en las sombras. Es la costumbre.

¿Puede alguien decirles a Benioff y Weiss que ya nos hemos enterado de que Jon y Dany están hechos el uno para el otro para que terminen con este pésimo fanfic? Ya es malo que los personajes nos digan lo que otros personajes sienten en lugar de simplemente mostrárnoslo, pero clama el cielo que encima lo repitan en varios episodios por si no estábamos atentos la primera vez.

Desde lo alto del Muro, Dany otea el horizonte, esperando que Jon aparezca en cualquier momento montado sobre un brioso corcel blanco y con una caja de bombones bajo el brazo para disculparse por la angustia que le ha causado. Total, el sentido común se lo dejó en Essos y la esperanza es lo último que se pierde. Jorah, que entiende el pesar de su reina pero se está helando el culo, le dice que ya va siendo hora de teletransportarse a casa. Justo en el momento en que van a retirarse (¡más clichés!), un cuerno anuncia la llegada de un hombre a caballo. “Cartero comercial”, se oye una voz a las puertas.

Dany camina hasta su asiento como si aquello de llegar montada en un dragón fuera de lo más normal. “Iba a pedir un Cabify, pero se me ha acabado la batería del móvil”, dice.

Jon se levanta para resumir la situación: “Vienen los zombis y nos van a matar a todos”. Tyrion carraspea. “Ah, sí”, dice Jon, poniéndose sus gafas y sacándose unas notas del bolsillo. “Esta frase quedará genial en el tráiler. Os la leo: ‘Solo hay una guerra que importe: la Gran Guerra. Y ya está aquí’. Ni George R. R. Martin la hubiera escrito mejor, ¿eh?”.

La reunion de Cersei y Tyrion es una de las escenas mejor escritas del episodio y merece la pena verla aunque solo sea porque Headey y Dinklage hacen algo que ha sido casi anecdótico para ellos en esta temporada: actuar. El talento interpretativo de estos dos actorazos está tan desaprovechado que en la mayoría de episodios podrían haberlos sustituido por un par de calcetines viejos con botones cosidos a modo de ojos y nadie habría notado la diferencia.

Tormund Matagigantes y Beric Dondarrion están tomando el fresco en lo alto del Muro cuando el cuerno suena tres veces. Por si no recordáis lo que esto significa, os refrescaré la memoria: un toque, ha llegado la pizza; dos, el de la pizza va armado y alberga aviesas intenciones; y tres, el de la pizza es un caminante blanco y vamos a morir todos.