He tornat amb la quarta temporada de Gomorra? La recordeu? Si, home si, es aquella sèrie que ens mostra Nàpols molt pitjor que si fos el Baltimore de The Wire, a The Wire tenies crim lleugerament organitzat, en canvi a Gomorra tens de tot, crim organitzat, crim sense cap organització i sobretot crim mal organitzat. La cosa va de lo de sempre, el tràfic de drogues i les diferents bandes que controlen els diferents barris de Nàpols, sobretot no vulguis vendre droga en un barri que no es el teu, consell d’amic. Els encarregats de fomentar el turisme de Nàpols es van alegrar quan van dir que farien la sèrie italiana més important de la història ambientada a a Nàpols, llavors no es van alegrar tan quan van saber que la sèrie es diria “Gomorra”, però quan van veure la primera temporada, tots van renunciar del seu lloc de treball. Us he de confessar que una vegada durant unes quantes hores vaig passar per Nàpols i no se com vaig sortir amb vida! Es pot anar a Pompeya sense ni tan sols passar per Nàpols a dinar, es pot fer.

Somrient i fent bona cara no arribes lluny en el mon de la droga


En aquesta quarta temporada tenim un nivell superior, ara que ja som rics amb això de les drogues podem intentar invertir en negocis més legals, el problema es que a la gent li costa confiar, quan saben que ets un cap mafiós que s’ha dedicat a traficar, torturar i matar tenen molta recança a fer cap tracte amb tu, la gent es tan desconfiada que ni tan sols volen portar el fill a la mateixa escola que el fill d’un assassí. També passa el cas contrari, com que et veuen nou en el sector dels negocis legals es volen aprofitar de tu, i això no es bo perquè encara que no vulguis t’acaben forçant a tornar a ser mala persona, a part que quan un està acostumat a fer les coses d’una manera costa adaptar-se a les normes legals, es comprensible. La sèrie toca molts temes, però es sempre en els tema de sempre, la droga, encara que sigui la quarta temporada continuem descobrint noves maneres de transportar i moure la droga, per exemple les velles senyores italianes de 80 anys amb un carro de la compra son les perfectes còmplices, ningú s’ospitaría mai d’elles i justament per això sempre son les meves principals sospitoses, sempre he dit que no et pots fiar de les iaies, totes porten un quilo de droga al carro de la compra, una navalla de papallona a la faixa i una Glock 17 al bolso.

La sèrie m’agrada, perquè la màfia sempre m’ha semblat un tema interessant. Tots els italians mafiosos valoren cinc coses en ordre d’importància de menys a més: La decoració barroca i hortera, l’església catòlica, el menjar que els hi fa la seva mare, els negocis i la família. La sèrie recorre també a altres tòpics com fan altres sèries, per exemple que quan veus un personatge no massa important comença a guanyar importància i fins hi tot coneixem a la seva família, sabem que aviat acabarà morint, trobar l’amor de la teva vida o pitjor encara ser pare et convertirà en futur cadàver en aquest mon, tot pel drama!

Trobareu la 1era temporada en el CT2831, la 2ona en el CT2855 i la tercera en el CT2882. Gomorra té un 8 al filmaffinity i un 8,7 al imdb. De moment hi ha tres temporades amb 12 capítols cada una.

Nota 4rta: 7/10

No m’he pogut estar de continuar el dimarts vinatge anterior amb el meu segon post escrit per mi (De qui hauria de compartir posts, sinó? D’en McAbeu? Llavors això no seria el dimarts vintage això serien… Panses xD) de la trobada del 2015. La entrada correspon al CT2058

Cas típic dos mil cinquanta-vuit: noi li agrada noia, noi li… Perdoneu, es la costum, millor que torni a començar. Hola soc Troy McClure i em recordareu d’altres posts educatius com “Dos menys tres: diversió negativa” o “Cereals transgènics, cada esmorzar una aventura”. Perdoneu, ara si que si, tornem-hi. Hola soc en Pons, em recordareu del meu altre post de la trobada virtual o més possiblement del meu bloc.
Com vaig dir en l’entrada anterior tots els que estem aquí ens uneix l’afició pels blocs. I perquè tenim un bloc? Perquè ho fem? Perquè no gastem el temps en altres coses com ara alimentar els coloms del parc? Bona pregunta, la resposta es perquè som altruistes. De debò? Ho som? Sí! Els bloggers tenim talent o per ser més exactes ens pensem que tenim talent, i com que som altruistes pensem que no està bé que només la gent del nostre voltant físic pugui apreciar aquest “talent especial” que tenim. Per això van aparèixer els blocs, per difondre aquest “talent” per tot Internet! Això es així, penseu-hi.
Com veu començar vosaltres el vostre bloc? Un dia veu llegir el bloc d’algú i veu pensar “Això que ha dit aquest xitxarel·lo ho podria haver dit jo i més ben dit!”, i això us va portar immediatament al pas següent “Si aquest baliga-balaga té un bloc jo també puc tenir-ne un i més interessant!”. Sigueu sincers, el vostre inici va a ser així i no ho podeu negar. Després, a mesura que passava el temps ja us veu enganxar a això de postejar com qui s’enganxa a una droga dura, i veu deixar-vos de comparar amb el bloc del mindundi aquell.
cat_blog1
Blocs fets per gats serien més interessants i constants que blocs fets per humans

 

Així son els inicis d’un blog, però resulta que els blogs també tenen final. Els inicis encara que siguin durs son alegres, i quan dic que son durs vull dir que es dur veure que no et llegeix ni deu. Com pot ser que un talent extraordinari com el teu no sigui apreciat per una ingent quantitat de gent? Falta de màrqueting aquest deu ser el problema, però com que al principis estàs il·lusionat no passa res i per tan els principis son alegres. Per altra banda els finals no son així, els finals son trists. Aquesta il·lusió del principi, s’esgota i porta inevitablement al final del bloc. Un bloc es mor perquè la vida del propietari ha patit un canvi. Hi ha blocs que moren quan el propietari es converteix en pare o mare, o avi o avia, quan s’acaba l’Erasmus, quan s’acaba la carrera, quan es canvia de feina, quan es canvia de residència, quan s’aparella i ha de fingir que es una persona normal, el que sigui, fins hi tot també quan el propietari es mor. Per tan, ho sento molt però la llegenda urbana que diu que ser blogger et converteix en immortal es falsa, la immortalitat només la pots aconseguir si te la concedeix el Monstre Espagueti Volador. Però el motiu principal pel qual un bloc mor no se sap. No se sap perquè al morir el bloc no en sabem res més del propietari que es l’únic que ens podria explicar el motiu veritable. Per tan m’agradaria que els propietaris dels blocs cadàvers, que durant aquesta trobada han tornat en forma de blogger-zombie, ens expliquessin perquè han deixat morir el seu bloc?. Una altra pregunta important seria a què dediquen tot aquest temps que abans era absorbit no solament pel bloc propi sinó pels altres blocs que visitaven i comentàvem? Contem que un bon blocaire dedica 2 hores diàries al seu bloc i a visitar altres blocs? Considereu que m’he passat? He comptat massa temps? Ui que mal blocaires sou…

Per celebrar aquesta bonica xifra de casos típics, que justament coincideix amb la mateixa xifra de posts publicats, que pels més despistats diré que no sempre ha sigut així, de fet, la majoria de vegades la xifra del cas típic no han coincidit amb les del número del post publicat, per què? Que no se comptar? Bé, simplement diré que aquest blog té molta història… Com estava dient avui es un dia especial perquè es pública un CT múltiple de 100. Llavors com celebraré aquesta bonica efemèride? Hi havia varies opcions. Quan dic varies vull dir quatre.

  1. Sempre m’han agradat els múltiples de 100, per això repartiré bitllets de 100€ entre els 31 primers comentaristes d’aquest post! (Pels de lletres: 31 x 100 = 3100)
  2. Us convidaré a berenar a casa i oferiré un berenar apte per diabètics, això vol dir menjar com ara sandvitxos de… millor enciam sol, ok? Però per beure tenim moltes possibilitats, què tal una beguda com l’aigua? Genial.
  3. Un d’aquells horribles meravellosos concurs de preguntes sobre el blog que feia enguany amb copa espantosa magnífica!
  4. Faré un CT on us explicaré les idees que he tingut per celebrar els 3100 pots del blog.


He descartat la primera opció perquè llavors no sabré si valoreu el blog o als euros, i he descartat la segona perquè llavors no sabré si valoreu el blog o l’enciam, penseu que els principis de molta gent de per aquí poden ser molt baixos, i es clar, no els faré fora, perquè no es com fa 10 anys en l’època daurada dels blogs quan un es podia permetre expulsar als comentaristes de tercera categoria perquè cada setmana n’arribava un carretó ple. La opció tres ja l’he fet durant molts anys, però no té res a veure que doni molta feina buscar preguntes, jo ho faig encantat! A risc d’entrar en un bucle recursiu sense escapatòria he acabant escollint la quarta opció pel bé de tots, el vostre sobretot, sempre penso primer amb vosaltres, si no hi fossiu vosaltres només seria un altre boig més que parla sol. No em vull arriscar a dir que aguantaré fins al 3200 perquè queda molt però m’aventuro a dir que al 3101 si que sortirà a la llum si el MEV vol.

  1. La importància de dormir les hores que toquen
  2. La perillosa radiació electromagnètica dels dispositius electrònics del nostre voltant Kurzgesagt – In a Nutshell (7:30 min, la resta es spam)
  3. Les 15 entrades més èpiques de super-herois. No hi ha espoilers com a tal però si filem prim si. (10 min)
  4. Com Spider-Man Far From Home hauria d’haver acabat. Espoilers per suposat (subtítols en castellà 8 min)
  5. Com canvia la velocitat de captura d’una càmera depenent de la llum que entra al sensor. (10 segons)
  6. Com reconstruir l’aspecte dels dinosaures
  7. Anècdotes viscudes pels metges recopilades en tweets perquè llegir molt cansa.
  8. No us pensàveu que aquestes coses importants sortien a la primera, no? (27 segons)
  9. Llençar arròs i pètals als casaments està molt vist (1 min)
  10. Tot un mon desconegut i misteriós pels homes
  11. Pels amants de les ovelles “Thanks, Smokey!” (2 min so imprescindible)
  12. Recordes si està mort o viu? (el meu record es 14)
  13. Sabies que hi ha una lliga de lluita de malabaristes? (4 min)
  14. La escala logarítmica (4:30 min)
  15. Dos suïsses recreen la gira gastronòmica dels Simpson per Nova Orleans, escena per escena (1:27 min)

La cinquena temporada de Orbita Laika ha pres la millor decisió que podria haver triat: Evitar els convidats! Ja no hi ha convidats que no hi pinten res a part de posar una cara coneguda, tothom del programa ve a parlar de ciència, el presentador mateix ja no es un còmic o periodista, es un matemàtic. El programa té una sèrie de col·laboradors que apareixen gairebé a cada programa, però cada programa té el seu col·laborador especial que es expert en el tema sobre el què va el programa en concret. No cal que mireu el capítols per ordre, mireu primer el tema que més us interessa, i si us ha agradat el programa mireu el segon tema que més us interessa, així anar fent. Trobareu els capítols a TVE a la carta.

  • Programa 1: Contacte amb extraterrestres. Ens parlen de la composició de la Via Làctia, de com es generen els àtoms, de com detectar planetes. Després ens comenten com detectar o com enviar missatges a extraterrestres (missatge de Arecibo). Elements de la taula periòdica que serveixen per crear vida. Fan un experiment químic que creen niló. El origen del fenomen OVNIs. Reportatge a una estació de seguiment dels satèl·lits de la ESA. Un biòleg ens parla de convergència evolutiva.
  • Programa 2:  La música. El físic ens parla de ones (sonores) i de ressonàncies. Copes musicals. El biòleg ens parla de la laringe,  l’òrgan que ens permet parlar. Demostració de les freqüències i harmònics en la veu i el piano. Reportatge de estudis de so i el tema de la insonorització. La neurobiòloga ens explica com ens arriba el so al cervell.
  • Programa 3: El cervell. Biaixos cognitius. Il·lusions òptiques. Badalls. Somnis. Dejavus. Neurones. L’evolució del cervell al llarg de la vida. Com percep el cervell els diferents sentits. El detector de mentides.
  • Programa 4: Sexe. Comparació amb altres mamífers. Afrodisíacs i com afecten a les hormones. El dilema de la secretària. La determinació genètica del sexe que no es blanca o negre. Els sexadors de pollastres. Les fases de la excitació sexual. Problemes sexuals físics o psicològics.
  • Programa 5: El esport. Com funcionen els efectes (Efecte Magnus). Medicina esportiva. La aerodinàmica en el ciclisme. Els materials de la roba, transpirable, impermeable, filtre solar, etc. Camins Eulerians. Greix bru o marró. Per què apareixen les agulletes? Begudes energètiques, isotòniques, col·lagen i suplements proteics.
  • Programa 6: El ADN. CRISPR, tallar i enganxar el ADN. Les mutacions, per exemple el color dels cabells pel-roigs. Compartim el 50% del ADN amb una pastanaga. Extreure el ADN d’un plàtan. La epigenètica estudia com el entorn modifica el nostre ADN, pot fer que gens s’expressin o no. Clonació. La estructura de doble hèlice del adn descoberta a través de la cristal·lografia de raig X.
  • Programa 7: El menjar. Em modificat genèticament les fruites i verdures, selecció artificial. Diferencia entre OMG i Transgènics. Menjar processats. Com afecta el canvi climàtic als conreus. Liofilització. Els canvis d’estat de l’aigua depenen de la temperatura però també de la pressió. Els insectes comestibles porten molta proteïna. Diferents tipus de pernil de york. Diferents tipus de formatge. Diferents tipus de pans.
  • Programa 8: Els oceans. Al fons del mar hi ha 90% de les especies i també les especies més antigues. El problema dels plàstics (polietilè, poliestirè, i altres polímers plàstics, elàstics,…). Les zones del fons oceànic. La capacitat calorífica de l’aigua ajuda a regular la temperatura del planeta. La clorofil·la de les algues i fitoplàncton. Formes i propulsors dels vaixells. La pujada del nivell del mar.
  • Programa 9: Malalties. Com funciona el dolor. Ibuprofeno, Omeprazol, paracetamol Alzheimer. Prova de doble cec i el efecte placebo. Bacteris i antibiòtics. Rehabilitació i robòtica. Protectors solars.
  • Programa 10: Visió i camuflatge. Només podem veure el 4% de la matèria de l’univers, la resta es matèria i energia obscura. La neurobiòloga ens explica com funcionen els ulls. Els meta-materials. Índex de refracció. El camuflatge. Els ulls del insectes. La invisibilitat.
  • Programa 11: El art de volar. Com volen els avions? Amb una força de sustentació, tenim el principi de Bernoulli (el tema de les ales corbades per tal que l’aire de sobre vagi més ràpid que el de sota), tenim el efecte Coanda (el aire “s’enganxa” a les coses) i una mica de 3era llei de Newton (acció / reacció). De què estan fets els avions? De fibra de carboni amb resines, i que es això? Mireu el programa… Què passa quan es despressuritza la cabina? Res de bo. Per què hi ha turbulències? Varis factors, canvis de temperatura, zones muntanyoses, tempestes, altres avions. Les esteles dels avions son produides per la condensació dels gasos de les turbines, bàsicament CO2 i aigua. Perquè el menjar del avió es tan insípid? Culpa del soroll, el fred, la sequedat del ambient, i sobretot la baixa pressió, i llavors la gent demana suc de tomàquet perquè es la única cosa que té una mica de gust. Els material del futur dels avions seran nanotubs de grafè que es conductor i es repara sol. Com van aparèixer les ales en el camí de l’evolució.
  • Programa 12: El clima i l’escalfament global. Per l’excés de CO2 augmenta la temperatura i també el PH del aigua canvia i això als bitxos marins no els hi fa gracia. El fenomen del Niño i la Niña. Diferencia entre clima i temps meteorològic. La teoria del caos. Les desalinitzadores. Pujada temperatura global. La fusió del gel dels casquets polars. La empremta ecològica. El problema amb la descongelació del permafrost.
  • Programa 13: Tecnologies del futur. Generar pronòstics en base les dades que detecti cada dispositiu mòbil. Atrapar CO2, per evitar el escalfament global o posar reflectors del raig solars. Ja existeixen ordinadors quàntics.  Menjar liofilitzat.  Algues i fongs microscòpics, soja texturada. Trens amb levitació per superconductivitat i magnetisme. Robots empàtics. El envelliment biològic, pel límit de duplicació de les cèl·lules i per la oxidació.

Després de varis mesos avui reprenc la emissió dels posts del dimarts vintage amb un post vintage una mica especial, un post que ni tan sols es va publicar a Pons’s Blog, el CT2053, es va publicar en el blog Roda el món i torna al bloc, però per evitar-vos el viatge a un blog de blogger us copiaré aquí el text, de res. Però bé, allà trobareu comentaris de la gent que va tenir un blog en el seu moment.

Hola, si? hola, un, dos, un, dos, tres provant, si? Se m’escolta? Si? Bé, d’acord, comencem. Hola em dic Pons, i ho dic sense vergonya, soc blogger. Veig algunes cares conegudes que ja tinc vistes perquè passeu habitualment pel meu bloc, i també veig unes quantes cares desconegudes que veig per primera vegada, o potser no, perquè no soc gaire bo per les cares. També veig alguns blocaires morts, bé, morts no, potser només estaven en stan by fins ara, deixem-ho en blocaires zombies.
Com que això de parlar davant de gent que no conec em posa una mica nerviós he decidit fer servir la tòpica tàctica d’imaginar-vos en pilotes. Ara que us miro bé, però sense ànim d’ofendre, us veig una mica descuidats, eh? De bon rotllo, crec que sortir a fer una mica de footing o fer unes piscines de tan en tan no us vindria malament a alguns de vosaltres, amb tots els respectes, eh? Segur que una mica de culpa de la vostra constitució… ehm… formosa, es degut als blocs de cuina, coi de blocs de cuina… En fi, no he vingut aquí a fer enemics, tot i que de moment segur que ho he aconseguit, tinc aquest talent, aconsegueixo sempre més del que vull. Així doncs perquè he vingut aquí? Per recomanar-vos que mireu l’Ala Oest de la Casa Blanca? Podria ser, però (avui) no.
blog-cartoon
Aquest es l’esperit

He vingut aquí per defensar aquesta noble afició que son els blocs. Cadascú té les aficions que més li hi agraden, ja sigui llegir, mirar sèries, cuinar, ganxet, fer formes amb les pelusses de sota el llit, o esquarterar amb el ganivet del pa les àvies que se’t colen a la cua de la fruiteria tot excusant-se dient “ai maco, no t’havia vist”, totes son aficions igual de respectables. En teoria, tots els que ens hem reunit aquí compartim la mateixa afició, o si lamentablement es el cas que ja ho heu deixat, compartíem la mateixa afició que no es la d’esquarterar àvies (o sí), sinó la dels blocs. I no es maco quan un munt de gent sense res en comú exceptuant una sola afició es reuneix? Ohhhh, siiii, es moooolt macoooo. Espero que tots hageu portat mocadors perquè el moment d’eixugar-vos les llàgrimes d’emoció es ara. Després de compartir aquest moment tan tendre i ensucrat no hem queda cap altre remei que deixar-vos per punxar-me insulina. Apa, a seguir gaudint amb aquesta trobada virtual.

The Boys tracta sobre una gent que te superpoders, uuuuhhh que original, val d’acord si, però resulta que aquests superherois son una mica egoistes, van una mica a la seva i això implica danys col·laterals, aquests danys col·laterals potser no importen gaire en una peli, però aquí si que importa perquè aquests danys col·laterals potser impliquen que s’han carregat la xicota del protagonista de la sèrie (no es un espoiler perquè això passa en el minut 6 del primer capítol). Normal que estigui una mica molest amb els superherois i per això en Butcher (un agent del FBI) se li presentarà per tal que l’ajudi a treure a la llum com son realment els superherois, i per acabar amb aquesta immunitat amb la qual es mouen pel mon sense afrontar les conseqüències.

La gran majoria dels superherois, que son uns 200, treballen per una empresa, la corporació Vough, que ho gestiona tot, des dels drets d’imatge dels superherois fins a un bufet d’advocats que s’encarrega per exemple de cobrir aquests d’anys col·laterals que provoquen els superherois en compliment del seu deure ajudant a la societat. Per suposat es treu rendiment del reconeixement dels superherois, des de simple merchandising, fins a pelis, anuncis, llibres, videojocs, parcs d’atraccions, el que sigui, si els superherois de ficció mouen molts calers, imagineu els calers que mouen superherois reals. També hi ha diferents nivells de superherois en funció de lo guais que siguin els superpodrers, per exemple Patriota es el millor i seria un espècie de superman i per tant el més fort de tots, però altres supero-herois tenen poders més modests, com el de Profundo que pot parlar amb els peixos i poca cosa més. Llavors dintre de la pròpia Vough hi ha una espècie de lliga de la justícia que representa que son els superherois més famosos, es diuen Els Set, dels quals Patriota es el cap ja que si tens els poders de superman ningú et fa ombra. La sèrie arranca quan un dels 7 es jubila i agafen una noia jove, sincera i maca per substituir-lo, i aquesta descobreix que els superherois no son precisament els ciutadans modèlics que es mostren de cara a la societat.

Em creuríeu si us digués que aquests son els bons?

Qui conec d’aquesta sèrie? Doncs bastanta gent. Elisabeth Shue es la Julie Finlay de CSI que aquí fa de número dos de Vough. Simon Pegg protagonista de la trilogia del Corneto (Arma Fatal, Zombies Party i Bienvenidos al fin del mundo) i també el Scotty del últims Star Treks, aquí fa de pare del protagonista. El protagonista de Banshee aquí es el Patriota (Antony Starr). El nen del sexto sentido, Intel·ligència artificial i Cadena de favors ha crescut (Haley Joel Osment) i aquí fa de mentalista. A The Boys la coneixem com a Queen Maeve, Dominique McElligott (poso el enllaç del imdb perquè la foto de la wiki no li fa justícia) a la realitat, però ja la coneixia com a esposa perfecte del presidentable Will Conway a House of Cards. Per últim Karl Urban conegut pel Bones de Star Trek o Eomer del Senyor dels Anells, o Skurge de Thor, aquí fa de líder d’aquests Boys. Per acabar Giancarlo Esposito surt 2 minuts.

En aquesta sèrie se’ns mostren els superherois d’una manera diferent, on lo important no son les gran accions que fan, sinó veure com realment son fora de la mirada del públic, ens mostren uns aspectes que no es veuen en les produccions normals de superherois, per exemple el sexe o altres vicis, o el tipus de violència que veiem aquí es diferent a la violència tipus d’acció de Marvel o DC, veiem per exemple més trossets de massa encefàlica del que estem acostumats. Podríem dir que la sèrie tira més cap al estil de Deadpool i sobretot cap a Watchmen on la pregunta es la mateixa: Qui vigila als vigilants?

The Boys té una primera temporada de 8 capítols i té un 7,8 al filmaffinity i un 8,8 al imdb.

Nota: 8/10