Brooklyn Nine-Nine, Brooklyn Noranta-nou pels no anglesos, Brooklyn 99 pels de números, es una comèdia de 25 minuts per capítol amb 22 capítols per temporada (de fet només la primera temporada té 22 capítols, les altres temporades tenen un nombre variat de capítols). Va sobre els detectius de la comissaria 99 de Nova York, si endevineu a quin districte està la comissaria ja estaríeu capacitats per ser un detectiu allà. Normalment cada capítol es un cas, van per feina, i la sèrie girà totalment al voltant dels seus personatges que son:

  • Jake Peralta: El policia graciós però que es espavilat, el Carey Mahoney de Loca Academia de Policia perquè ens entenguem.
  • Rosa Diaz: La policia dura i misteriosa
  • Terry Jeffords: Es un policia gros i musculós (es Terry Crews) però que té un trauma amb el treball de camp
  • Amy Santiago: La policia aplicada i treballadora que li encanta fer la pilota al seu cap.
  • Charles Boyle: El policia bona persona que es sapastre.
  • Raymond Holt: El capità sempre seriós e inexpressiu de la comissaria.
  • Gina Linetti: La administrativa ajudant del capità que tot i treballar en una comissaria no es massa la ètica ni segueix gaire les normes
  • Hitchcock: Un inútil
  • Scully: Un altre inútil


Tots els personatges tenen el seu què, però per mi Peralta i Holt solen tenir les millors escenes. Segurament les sèries de policies son el gènere més explotat en les sèries, però que sigui en format comèdia no es tan típic. Es una comèdia senzilla que barreja acudits visuals i verbals, res gaire complicat de seguir, una sèrie per a tota la família. Son policies poc seriosos però que sempre acaben complint i resolent els casos, potser no segueixen les normes però mai hi ha danys col·laterals humans, comèdia blanca, tot i així es entretinguda.

De moment només he vist la primera temporada, però Brooklyn Nine-Nine té 7 temporades, té un 7,1 al filmaffinity i un 8,4 al imdb.

Nota 1a: 6/10

  1. Entrevista exclusiva a Pedro Sánchez per José A. Perez Ledo
  2. Pizza bordada (10 segons)
  3. Fil de twitter sobre la remota illa de Tristán de Acuña
  4. Els vídeos més vist de youtube (2006 – 2019) (7 min)
  5. Cinc acudits d’en Putin, jo de vosaltres riuria, per si de cas (3 min)
  6. Definitivament volem evitar l’escenari 4 (XKCD còmic)
  7. Art en la brutícia (29 segons)
  8. Cada un amb els seus vicis a casa… (19 segons)
  9. La noia amb les cames més llargues, 135cm (6 minuts de cames)
  10. Quan tindrem una vacuna? Depèn de varis factors.
  11. Distància social en les terrasses (24 segons)
  12. The Witcher, trailer honest (5:31 min amb espoilers i en anglès)
  13. En què s’assemblen els nens i els tatuatges? (Humor de star wars)
  14. La targeta de condol perfecte no existeix… o si (7 segons)
  15. Bola de drac Z: Saga d’en Freezer  (5 minuts)
  16. Dubtes sobre la desescalada que ningú s’atreveix a respondre per Jose A. Pérez Ledo

Avui dimecres, us torno a parlar d’un videojoc, recentment he jugat al The Witcher 2, un videojoc de rol i acció, la part d’acció es tracta d’anar matant monstres i gent, i la part de rol es tracta de pujar el personatge de nivell, millorar atributs, aprendre noves tècniques, comprar equip millor, xerrar amb els personatges per avançar en la història, prendre decisions i equivocar-te, sobretot equivocar-te perquè si que es veritat que pots tornar endarrere carregant una partida anterior quan veus que la decisió presa potser no ha acabat sortint com pensaves, però un ha d’aprendre a conviure amb els seus errors, però sobretot perquè em feia mandra repetir accions que ja havia fet. El joc està ambientat en un mon de fantasia medieval, pels profans per tal de simplificar les coses diré que es una barreja entre el mon del Senyor dels Anells i Joc de Trons, si heu vist la sèrie, ja sabreu millor de què parlo; tant la videojocs com la sèrie es basen en les novel·les de Andrzej Sapkowski, pel seu nom ja us imaginareu que l’home no es de Berga, es de Lodz, Polònia, el país, no el programa de TV3.

El joc té una vista en tercera persona propera, es a dir, veurem el personatge que controlem, el bruixot, de bastant a prop. Veurem que el home / muntant (no entraré en detalls), porta dos espases, una d’acer meteorític (que es més guai que l’acer normal) pensada per matar persones, i l’altra arma es una espasa de plata, pensada per matar monstres; que consti que es poden matar monstres amb la espasa d’acer i matar humans amb l’espasa de plata, però no es tan eficient, i aquí es premia l’eficiència. A part de les dos armes blanques el bruixot disposa de les seves posicions que es pot preparar a base d’herbes que troba i parts de monstres que mata, ja veieu que es un home molt aprofitador, aquestes posicions serveixen per millorar temporalment els teus atributs en el combat, però compte perquè també tenen efectes secundaris o sigui que no en pots veure gaires de cop perquè sinó la teva salut se’n recent. L’últim recurs que té el protagonista son cinc senyals màgiques que et permeten empentar, cremar, posar trampes, una escut màgic i una espècie de control mental temporal, les meves preferides son l’escut i les empentes. A mesura que la història avança el teu personatge guanya experiència que pots aplicar en un arbre dividit en tres branques principal, esgrima, senyals o pocions, jo sóc un clàssic i he tirat bàsicament per l’esgrima i una mica de senyals, de les pocions res, les sopetes son per l’hivern.

La història es correcte, et trobes amb personatges interessants i altres personatges més dessaborits, abans que ho pregunteu, hi ha sexe, això no es Disney, però només heterosexual, no es cap queixa, només una observació. El que trobo que falla una mica es en la corba d’aprenentatge, el personatge millora els atributs amb la experiència, però no solament el personatge, tu com a jugador també millores i per tan aprens a fer servir les teves opcions millor, i crec que al principi això no ho tenen massa en compte, crec que els rivals son massa complicats al principi quan representa que no domines com va i llavors cada vegada son més senzills en relació el poder del teu personatge, en la primera part del joc ho vaig trobar més ben aconseguit, ja que les senyals te les van donant de una en una per tal que puguis anar assimilant mica en mica el teu nou poder, en canvi aquí comences amb totes les senyals actives, i aprendre a dominar el joc repetint els primers enfrontaments es molt avorrit o sigui que un opta per baixar un grau la dificultat i tirar avall, provocant que més endavant el joc deixi de presentar un repte. Una cosa que m’ha agradat es que passen coses que no t’esperes, potser es pot considerar espoiler, però en el fons tu tries realment el camí o sigui podeu canviar la història; per exemple, la motivació en la qual gira tot el joc es atrapar a un home que ha fet una cosa que no t’ha agradat gens, no pares de buscar-lo, i al final, al epíleg, quan finalment el trobes en comptes de tenir el combat més èpic de tot el joc, pots decidir parlar-hi i acabar el joc sense barallar-te amb ell, per mi era totalment inconcebible un joc com aquest sense lluita final, i es el principal antagonista, tot el què fa el protagonista està pensat per perseguir aquest home, i al final no hi ha combat, m’ha encantat; ei que si voleu podeu lluitar amb ell i matar-lo, però jo no ho he fet, això ho podria fer en qualsevol joc, en canvi deixar viu al dolent es una benvinguda novetat.

Segons Steam he passat 37 hores jugant a aquest joc, es curiós perquè en la primera part del joc vaig passar-hi 47 hores, i normalment les segones parts solen ser més llargues, també es veritat que el primer em va atrapar més i vaig fer pràcticament totes les missions secundàries, cosa que en el dos he passat unes quantes per alt. The Witcher 2 normalment costa 19,99€ però a Steam mai es compra pel preu normal, sempre t’esperes a que facin rebaixes, per exemple fins al 1 de juny està rebaixat a 2,99€; jo no vaig comprar el joc sol sinó que vaig comprar el pack amb The Witcher 1, 2 i 3, i els tres jocs em van sortir per 17,25€ (ara el pack costa 11,85€), aquesta segona part en concret costava 2,69€ o sigui que el joc realment “car” es el tercer perquè el primer costava 1,07€, encara no he jugat al tres, veurem si es tan bo com tothom diu en un futur.

Avui recupero el CT755 que tenia un quants clips de la sèrie IT Crowd amb bastant mala qualitat visual, però abans els vídeos eren així, no ho recordeu?





Tiger King es una sèrie documental de Netflix que no hauria mirat si no fos perquè te la recomanen a tot arreu. La sèrie va bàsicament sobre tres persones que tenen zoos amb grans felins, com us podeu imaginar algú que pensa que es bona idea tenir un zoo privat amb grans felins no es una persona normal, i aquesta gent especial es rodeja d’altra gent especial. Per si els tigres i aquests personatges sonats no son suficient al·licient per la sèrie també us puc avançar que hi han accidents, demandes, judicis, un cas de desaparició, un més que possible homicidi i alguna cosa més. Clarament el que es fa anomenar Joe Exotic es el més sonat de tots tres, però els altres son igual o més perillosos, hi ha la dona que es ven com a defensora dels grans felins i en realitat… L’altra que més que treballadors en el seu zoo té un harem de dones, es com una espècie de secta amb tigres, i Joe Exotic que directament es rodeja de delinqüents, no cal ser subtil, es el que son, i ell el primer, a banda del tema dels animals, ho dic per la seva afició a cantar música country, per què tots els pallussos del mig oest dels EEUU els hi agrada el country?

En teoria la sèrie té 7 capítols, però en la practica existeix un vuitè capítol que han creat per allargar la tirada de la sèrie, que jo no he vist perquè m’han dit que es prescindible. Les càmeres t’ensenyen la part bonica de tot això, que son els preciosos cadells de tigre que son com gatets i súper adorables, i tens ganes d’acariciar, però el que no ensenya es que passa desprès quan aquests petits creixen i deixen de ser adorables per convertir-se en depredadors perillosos molt cars de mantenir. Crec que les sèries documentals no son per mi, crec que prefereixo una planificada i guionitzada sèrie de tota la vida, la gent real fa masses ximpleries com per semblar-me convincents, he acabat odiant a totes les persones d’aquest documental, cap es salva, tots son horribles, si us plau deixeu els animals salvatges en llibertat.

Tiger King té un 6,4 al filmaffinity i un 7,6 al imdb.

Nota: 5/10

  1. Una professora de música expressa amb una cançó com li funciona el ensenyament online (27 segons)
  2. Els americans faran servir qualsevol cosa abans que el sistema mètric
  3. Parella s’avorreix en quarantena i recrea escenes de famoses pel·lícules a casa
  4. El moment psicotròpic del dia: Pressioneu amb el cursor i arrossegueu
  5. Trossejant el menjar d’una manera poc habitual (3 min)
  6. Un nanorobot captura un espermatozoide i el condueix cap a un òvul. De moment, al laboratori. En el futur podria convertir-se en un tractament per a lluitar contra cert tipus d’impotències. Són investigacions de l’Institut de Nanosciències de Dresden (24 segons).
  7. Les 25 ciutats més poblades de Catalunya en el 1717, 1856, 1936 i 2018
  8. Pronunciant marques (21 segons)
  9. No es divertit veure els nens xocar contra vidres? (2 min)
  10. Mimi Choi, la reina del maquillatge surrealista en tres dimensions
  11. Els especialistes de cine s’entretenen així. (2:17 min)
  12. Una humorista viatja al passat 4 mesos per parlar amb el seu jo del passat (3 min subtítols en anglès)
  13. Navegant en la vida real com si fos una app (37 segons)
  14. Desfent-se de Spielberg (26 segons)
  15. La interessant vida del Rei Artur a Camelot (49 segons subtítols amb anglès)
  16. Comparació entre vehicles de ficció terrestres (6:37 min)
  17. The Fall of the House of Cheddar, un curt de diferent (2 min)

 

El dimecres passat vaig acabar amb l’entrega en sis parts sobre els jocs que he jugat al llarg de la meva vida. No ha sigut una cadena de posts amb molt èxit, però tampoc ha sigut un fracàs, així doncs avui us parlaré del joc més recentment que he jugat, d’aquesta manera tinc més fresc el contingut del joc i en puc fer un resum més acurat que no pas un que vaig jugar-hi fa vint anys.

Avui us parlaré de The Stanley Parable, no es un tipus de joc habitual, es un joc d’exploració. Et deixen en una oficina buida i has de descobrir què ha passat amb la gent; però no hi ha monstres que has de matar, ni has de gestionar res, ni es una aventura gràfica que has d’anar acumulant objectes i fent-los servir per avançar, per no haver-hi ni tan sols hi ha altres personatges, només estàs tu i el narrador. Hi ha jocs, pel·lícules, sèries que trenquen la quarta paret, House of Cards es de les més famoses, o Flebag que no es tan famosa però si més exagerada, doncs tota aquesta comunicació amb l’espectador / jugador queda molt per sota del què és The Stanley Parable, aquest joc agafa la quarta paret i l’esmicola, i també la cinquena, i la sisena, i tota la resta de parets, agafa la casa i la esfondra sencera perquè aquest joc no va d’un personatge perdut en una gran oficina buida, aquest joc va de tu perdut en una oficina amb una veu interior que se’t fica al cervell i fa fora la teva consciència per posar-se en el seu lloc i llavors tu decideixes què fer, faràs cas al què et diuen? Per començar, et creuràs el què et diguin?

Es el joc més diferent de tots els que he jugat mai, pot recordar una mica al Portal, però sense els trencaclosques ni la habilitat de coordinació de moviments necessària. No s’ha de veure com un joc al ús, més aviat com una pel·lícula interactiva, com el capítol Bandersnatch de Black Mirror però molt més interactiu, molt més entretingut i molt més immersiu. El qui ha creat el guió del joc no es una persona mentalment normal, crec que es d’aquella gent que parla sola, sobretot a les nits, que els hi costa dormir, i llavors tenen converses amb si mateixos, i en una d’aquestes o varies d’aquestes nits va néixer The Stanley Parable, dubto que m’equivoqui gaire de la meva hipòtesis.

El joc val 12€ a steam, jo no pagaria tant per aquest joc, però teniu una Demo gratuïta per si teniu una mica de curiositat, i si després de provar la Demo encara teniu més curiositat podeu esperar que de tan en tan fan molt bones ofertes a Steam (poses el joc en la teva llista de desitjats i t’avisen quan el rebaixen), com la que vaig aprofitar i em va sortir el joc complet per 1,80€, menys del que costa una canya en un bar (recordeu els bars?), i tindreu bastanta més estona d’entreteniment, tampoc us penseu que us passareu dies explorant les opcions perquè lògicament son finites, però si us enganxa algunes hores us passareu provant camins (unes 4 hores he passat en el joc), i quan ja penseu que heu trobat tots els finals podeu buscar per youtube els finals que us heu deixat. Sobretot entreu a l’habitació de manteniment, dos vegades, per mi el millor moment de tot el joc. La veu del joc no està doblada al castellà (només la introducció que us he posat), però tot està subtitulat en castellà, encara que trobareu algunes anotacions escrites per l’oficina que estan en anglès, però no son importants per avançar en el joc.