La estrella de Pandora – Peter F. Hamilton

Potser alguns us estareu preguntant com es que fa segles que no parlo de cap llibre, la culpa la té aquest llibre de gairebé 800 pàgines a lletra petita que us presento avui. Començo amb l’argument. En un futur la humanitat ha trobat una manera de crear una espècie de forats de cuc per tal de transportar-se d’un planeta a un altre de manera immediata als diferents planetes de la galàxia, d’aquesta manera la humanitat ha aconseguit colonitzar varis planetes i tenir una xarxa de transport de mercaderies ràpida, eficient i barata. La història es centra en varies trames, hi ha un terrorista anti-sistema perseguit per la justícia que li agrada posar bombes reivindicant no se sap exactament què. Una altra trama es una detectiu que persegueix un home que s’ha carregat la seva dona rica. Llavors a partir d’aqui surt la trama de l’amant de l’home que s’ha carregat la seva dona. També tenim el inventor dels forats de cuc que s’ha perdut en un planeta molt fred. Però la trama més important sembla ser la d’un astrònom que ha descobert que una estrella ha desaparegut de manera immediata i sense cap motiu aparent, serà això la prova de la descoberta de vida intel·ligent? De fet, si fos així no seria la primera vegada que la humanitat es troba amb vida intel·ligent, hi ha hagut dos ocasions més en que la humanitat ha contactat amb extraterrestres, però uns extraterrestres una mica especials, cada una a la seva manera, i si no vull fer espoilers millor que no doni més detalls. A part de la gran capacitat de colonització de planetes que ofereixen els forats de cuc la humanitat també ha inventat una altra tecnologia interessant que et permet rejovenir-te, no solament l’aspecte físic sinó que en teoria pots tornar-te immortal traspassant els teus records en un clon teu en el cas que al teu cos físic li passi alguna cosa, i passar alguna cosa vull dir que se’l carreguin.

En quan el llibre el trobo molt irregular, les noves tecnologies presentades i la trama en general estant bé, però perd molta estona en descripcions, i en subtrames que personalment no m’interessen gaire o gens, d’acord que serveixen per conèixer més els protagonistes, però al final tens un llibre de gairebé 800 pàgines, no crec que fos complicat eliminar unes quantes pàgines per tal que la història anés més directe al gra, que bàsicament es saber què coi ha passat en aquell sistema estel·lar que algú ha posat una barrera gegant super-sofisticada per algun motiu.

Resumint el llibre es bo, molt bo, però està ple de farciment amb llargues descripcions de planetes on només es troben dos personatges i mai més passa res allà, està ple de personatges que tenen una història que no encaixa per enlloc amb la trama principal, sobretot hi ha moltes històries al principi de molts personatges i no es que et perdis, però són trames que no veus què aporten fins que al final acaben encaixant en la història, i quan dic al final vull dir que hi ha trames que no connecten fins que estàs més enllà del 95% del llibre. La bona notícia es que si supereu les 200 primeres pàgines del llibre les quals només enganxa la trama d’una cinquena part dels personatges, després la cosa es més fàcil de llegir. Un avís final, sembla que l’autor no ha tingut suficient amb 800 pàgines de lletra petita per acabar la seva història o sigui que s’espera una segona part que la tanqui amb unes tantes pàgines més.

Nota: 6/10

Que ens ofereix la cinquena temporada de Black Mirror? Tres capítols, ja que el especial Bandersnatch ja el vaig comentar en la primera entrada sobre pelis de l’any. Per resumir es pot dir que Black Mirror ha posat el pilot automàtic, però encara es deixa mirar, de moment…

  • Striking Vipers: 6/10. Un joc de realitat virtual molt real. Si la virtualitat es tant bona qui necessita la avorrida realitat? Com a mínim Anthony Mackie (el Falcon de Marvel) prefereix la virtualitat, així pot escapar de la seva avorrida família real.
  • Smithereens: 7/10. El Moriarty de Sherlock (l’actor, no pas el personatge) segresta un pobre becari d’una empresa rotllo facebook, el tio està boig. Lliçó moral, deixeu d’estar pendents del mòbil. Li poso el 7 bàsicament perquè m’agrada com actua Andrew Scott.
  • Rachel, Jack and Ashley Too: 5/10. Miley Cirus fa de Miley Cyrus deprimida mentre una noia de 15 anys super fan d’ella i super insegura es compra una nina que té el caràcter de Miley Cyrus. La cosa va exactament del mateix que la meitat de capítols de Black Mirror, el tema de transferir la consciència a una màquina.

Miley Cyrus, Falcon & Moriarty

 

  1. Un compte de Instagram amb apunts coloristes
  2. Generació d’energia per font en els països de la UE durant els últims 18 anys.
  3. I van viure feliços per sempre (extra fabulous comic)
  4. Deixaries d’utilitzar internet per sempre per un milió de dòlars? No, següent pregunta.
  5. L’home més ràpid del mon foradant cocos amb un dit (1:44 min)
  6. Potser hauriem d’anar a fer un cop d’ull a veure què li va passar a Venus.
  7. Mai deixis a una nena sola a la vora d’una cornisa (14 segons)
  8. Els asiàtics porten el malabarisme a un altre nivell (4:45 min)
  9. Diploma Legal Notes. (XKCD còmic)
  10. Consells per la teva visita a Chernobyl
  11. Vapejant, pantomima full (1 min)
  12. Parcs russos terrorífics: La galeria que no estaves esperant
  13. Sia – Chandelier amb un parell de bobines Tesla (2:11 min)
  14. Llibres ordenats de manera curiosa
  15. Un cadell dormint panxa enlaire, el post bufó del dia.

Avui us parlaré de la primera, i de moment la única temporada de The Umbrella Academy. Dos posts “seguits” de sèries? Teniu raó, us podeu queixar, però no us servirà de res. Us explico la trama, un multimilionari adopta a sis nens amb poders i també a Ellen Page que té el poder de ser Ellen Page i gràcies. Els nanos creixen i es tornen una espècie de X-men, cada nano amb el seu poder especial, uns bastants més guais que d’altres la veritat. El pare adoptiu que no es gaire afectiu els hi assigna números per referir-se a ells, per exemple el número u té força (bastanta però tampoc es en Hulk) i s’ha passat una temporada a la lluna (literalment), el número dos llança ganivets, la número tres té el poder de convèncer a la gent, el número quatre pot parlar amb els morts i també veure’ls, el número cinc pot fer salts en l’espai, i depèn de com també en el temps, el número sis està mort (tenia tentacles, no per res era asiàtic…), i finalment la número set es Ellen Page i toca el violí, ho fa bé, però res excepcional, això no es un poder, es molta pràctica. La sèrie arranca quan els germans es retroben després de molts anys separats pel funeral del seu pare, que en principi s’ha mort d’un infart, i just en el funeral el número cinc que havia desaparegut fa 15 anys torna de cop, i torna amb males notícies, molt males notícies, el mon s’acabarà en quatre dies, ja us he dit que eren males notícies.

Per ser “germans” son força diferents

La sèrie es una barreja entre els capítols bons de Herois (els primers) i Misfits, però més musical, això no vol dir que sigui un musical, sinó que a vegades la música sona i els personatges ballen, dit així sembla que sigui un musical, però no, no ho és. El que em fot es que hi ha personatges que saben coses i no les explica als altres, es a dir, amaguen informació també al espectador tan sols per crear una sensació d’incertesa que si el personatge seguís una lògica hauria d’explicar als altres. Tampoc m’agrada el tòpic de la persona mancada d’autoestima que confia en la primera persona que li fa cas. Però també té coses que m’agraden, com ara la parella de dolents, moltes vegades es dolents es limiten a anar contra els bons perquè son dolents i ja està, i aquest es el seu únic paper, però aquí no, aquí els dolents tenen una vida, existeixen més enllà de la seva finalitat, tenen el seu propi caràcter, les seves inquietuds. En general es pot dir que tots els problemes d’aquesta sèrie son deguts a la falta de comunicació entre personatges, si haguessin parlat tots més en comptes de fer cadascú el què li dona la punyetera gana per la seva banda res hagués passat, però la gent li encanta marxar ofesa tot fent un cop de porta, poca paciència…

The Umbrella Academy té 10 capítols i es basa en un còmic. Té 6,7 al filmaffinity i un 8,1 al imdb.

Nota: 6/10

Avui us parlaré d’una comèdia anomenada The Good Place. Kristen Bell (o més aviat el personatge que interpreta, no us espanteu) es mor i arriba a una espècie de lloc, que per simplificar-ho molt, podríem dir que es el cel, però hi hagut un error en el sistema, ella no ha sigut una bona persona i no es mereix estar aquí, d’acord que tampoc es una persona malvada, però definitivament no es mereix estar en el mateix lloc on hi ha gent realment bona. Ted Danson es el seu guia i creador del “barri del cel” on viuen (i el meu personatge preferit), i William Jackson Harper es la seva ànima bessona (en teoria, però recordeu que hi hagut un error en el sistema), el únic que coneixerà la veritat sobre Kristen Bell (el meu segon personatge preferit) i viurà en una angoixa constant sobre si delatar-la o ajudar-la a convertir-se en una bona persona de veritat. Com a veïna tenim a Tajani, una bona persona, per suposat, però també pija i embafadora, que viu amb en Jianyu un budista que ha fet vot de silenci. Per acabar amb els protagonistes, Janet es l’ajudant virtual d’en Ted Danson, una espècie de Siri vitaminada.

Si el cel existeix, estic segur que allà està Ted Danson

Tot i tractar-se d’una comèdia de capítols de 25 minuts la trama es continua, va avançant, i es normal fins hi tot acabar els capítols amb un cliffhanger per enganxar-te a veure el següent, i aquesta es la millor característica d’aquesta comèdia, la trama, normalment les comèdies es concentren a crear situacions absurdes per fer gràcia a l’espectador, aquesta no solament fa això sinó que a més planteja una trama plena d’intrigues i misteris al mateix temps que no oblida l’humor en la majoria de les seves escenes. Normalment faig servir les comèdies per acabar de complementar el temps, es a dir, si començo a mirar un capítol d’un drama se’m farà tard i em poso una comèdia que dura 25 minuts i ja està, però amb aquesta comèdia es diferent, un cop acaba un capítol tens ganes de saber com continua la història. A més a més el últim capítol hi ha un gir final que reconec que no m’esperava gens, no pas perquè sigui complicat de preveure, però que la sèrie sigui una comèdia em tenia despistat perquè no he vist mai una comèdia on es preocupin tant dels girs argumentals, es tota una novetat, en la majoria de comèdies no s’avança, o s’avança molt poc, pràcticament les coses queden com al principi del capítol, però aquesta comèdia es tot el contrari, cada capítol avança i molt.

The Good Place té 6,8 un al filmaffinity i un 8,2 al imdb.

Nota: 8/10

  1. Aprofitant les pors per fer exercici (2:48 min)
  2. A tres persones per metre quadrat tota la població de la terra cap en una superfície de 82 x 29 Km
  3. El sentit de la vida. Monty Phyton – Todo esperma es sagrado (7:28 min)
  4. Compra 90 dòlars de pa de motlle, descobreix que han canviat la fórmula, i com no vol llençar-ho li troba una nova utilitat: Esponges (4 min)
  5. Falten més anuncis com aquest. Liquid Death – Hey Kids, Murder Your Thirst (50 segons)
  6. Selfie mortal, tal qual (10 segons)
  7. Exemples de talls i transicions en el cinema (11:40 min)
  8. Cantar “Cumpleños feliz” es molt complicat, en serio.
  9. Bombers nord-americans intenten rescatar una dona de 74 anys i la sotmeten a un entrenament digne de la NASA (1:49 min)
  10. Top 10 de l’ATP des del 1990 fins al 2018 (14 min)
  11. Incentivant la lectura
  12. Màgia negra, com escapar de la corda (12 segons)
  13. Expectatives vs realitat en les pel·lícules d’arts marcials (4 min)
  14. Ei! Passam una birra! (2:43 min)
  15. Jo moriria ofegat per la corda en 3 segons (18 segons)

Coneixeu la Cosa Húmeda? No patiu, es un enllaç SFW ja que es tracta d’un bloc, i la cosa humida es el cervell. Lamentablement el bloc ja fa temps que va tancar, però té texts força bons, us enllaços tres d’exemple i si em feu cas i els llegiu, es possible que seguiu investigant pel vostre compte. I si no em feu cas… bé, no voldria que això sembles una amenaça, però jo de vosaltres no temptaria a la sort…

Ja que estic posat amb els posts humorístics aliens al bloc, us enganxo un quart article que es d’un altre bloc però també val molt la pena: