Cas típic 3615: noi li agrada el projecte Hail Mary

El projecte Hail Mary – Andy Weir (544 pàgines)

El projecte Hail Mary és una novel·la de ciència-ficció que transcorre en un futur pròxim. Resulta que es descobreix que el Sol, la nostra estrella preferida, s’està apagant, i el tema és tan greu que en 20 anys resultarà que l’efecte hivernacle que tenim a la terra ens resultarà bo i tot. A diferència del què passa a No miris a dalt, els dirigents dels països reaccionen i es posen les piles i treballen en equip per intentar investigar i resoldre el problema.

Andy Weir és l’escriptor que va deixar penjat tot sol a Matt Damon a Mart, i amb el projecte Hail Mary passa tres quarts del mateix, ens trobem amb un altre científic sol en una missió espacial, això em fa dubtar entre si realment l’autor li agraden molt els científics o bé els odia i sempre vol que ho passin malament, i mentre escriu aquests drames de supervivència l’autor està rient com boig. Si en el marcià el protagonista havia de “simplement” sobreviure, aquí també haurà de resoldre el misteri sobre l’apagament del sol, amb el hàndicap afegit que el protagonista tindrà llacunes de memòria, pobre desgraciat, sí, d’acord el clixé de la memòria (tot i que aquí té la seva justificació), funciona molt bé aquí perquè d’aquesta manera s’alterna l’acció del present amb els flashbacks del passat sobre la vida de l’home que ens ajuden a entendre com pensa i actua aquesta persona.

El protagonista, si no és l’home més espavilat del món poc li falta, perquè tot i trobar-se amb moltes complicacions, el seu cervell científic sempre troba la solució amb unes poques pàgines. Però un home sol en una nau no pot ser una mica avorrit? Podria ser, però és possible que hi hagi “detalls” que no hagi explicat expressament per evitar-vos espoilers, de res. De fet, no cal que patiu per la falta d’acció, ja que estan rodant una pel·lícula basada en la novel·la, i si l’argument fos avorrit, ni tan sols el fet que fos protagonitzada per Ryan Gosling ho podria salvar, tot el contrari, per mi ha sigut la novel·la que més m’ha enganxat en molts i molts anys. Per això, perquè ja tenia ganes de posar algun 10, he decidit donar-li la màxima nota perquè ja m’he cansat d’esperar la novel·la perfecta. Estic generant moltes expectatives, ho sé, però dubto que hi hagi algun veritable fan de la ciència-ficció que pugui digui que no li ha agradat el llibre. També he llegit comentaris d’algun astronauta que diu que és la novel·la més versemblant que ha llegit, a vegades la versemblança li pot restar espectacularitat a la trama, però no és gens el cas. Podria haver retallat més frases, però sense el context perden la gràcia, o directament faria algun espoiler, o potser estava massa enganxat en la lectura per a pensar a subratllar res.

—Bueno —dije con la boca llena de arroz—, ¿va a decirme por qué estamos en un portaaviones chino? —Necesitaba un portaaviones. Los chinos me lo dieron. Bueno, me lo prestaron. Di un sorbo a mi café. —Hubo un tiempo en el que algo así me habría sorprendido. Pero… ¿sabe?… ya no.

Nota: 10/10