Ja està vista la segona temporada de The Good Wife!

Chicago es petit, bé, no ho és si ho comparem amb que se jo… amb Cornellà, però vull dir que en el mon del dret no es pas massa gran, sempre t’acabes trobant els mateixos jutges i els mateixos fiscals, per tan es habitual que un jutge o fiscal acabi apareixent 3 o 4 vegades per temporada, a alguns te’ls acabes estimant com a bons secundaris, altres els odies com a bons secundaris. Però no només els jutges i els fiscals es repeteixen, també es repeteixen els inspectors de policia, els procuradors, els tècnics criminalistes, etc. De fet és la sèrie on els actors ocasionals son més recurrents. Per no cansar a l’espectador, a la que poden s’inventen alguna cosa per fer que els judicis no siguin repetitius, per exemple en el segon capítol fan un judici en un tribunal militar, però la llei militar no era diferent? I què? son advocats tot terreny! Voleu més exemples de casos curiosos? En el capítol 5 el buffet de l’Alícia se li planteja el cas de presentar una demanda contra un acusat realment inusual, ni més ni menys que l’últim guanyador del premi Nobel de la Pau. El capítol 10 és basa en el clàssic dilema del presoner. El capítol 13 es una demanda mediambiental al estil Erin Brockovich.

Per tal que sapiguem el que pensa l’Alicia sobre temes sentimentals privats hi ha el recurs del seu germà, que serveix perquè la protagonista es sinceri i així l’espectador sàpiga què pensa. El germà es perfecte perquè és un personatge extern que no està lligat a ningú a part de l’Alicia. L’altra opció hagués sigut que l’Alicia parlés sola, però potser hagués quedat una mica sonada… La sèrie també té moments bastant surrealistes, com per exemple el capítol 20 que va sobre una empresa petroliera que es nacionalitzada per Bolivia per l’Hugo Chavez de manera il·legal; no surt la cara d’en Chavez però surt “ell” parlant, bé fent monòlegs divagant sobre qualsevol cosa, com per exemple Courtney Love. És un capítol que pixa bastant fora de test, no us el prengueu en serio…

En aquesta segona temporada la Kalinda continua sent el meu personatge preferit. És agressiva, aparenta que sap el què fa, no té por de ningú, menteix, roba, intimida, enganya, manipula i encara més per aconseguir els seus objectius, per cert, encara que no ho sembli es de “l’equip dels bons”. A part està el tema de la seva ambigüitat sexual que té la seva gràcia i porta a tothom confós. En especial quan tracta amb la seva atractiva “amiga” del FBI, sens dubte un dels bons al·licients per veure la sèrie. El que no m’acaba de quadrar es que una advocada relativament novella com és el cas de la nostra protagonista Alicia actuï sempre en els judicis i en canvi els socis més veterans veiem que estan en el judici però només s’ho miren. Això és que deu passar com en totes les feines, que qui fa la feina de veritat es el de baix i el jefe ho supervisa i ja està. En aquest cas tens el client allà mateix que veu com està pagant una pasta per un buffet molt car però li posen la novella tenint un soci en aparença sense fer res més que discutir en privat les opcions. De fet, fins al capítol 14 d’aquesta segona temporada no veiem un cas que l’Alicia no porta.

Com a actor famós trobem en aquesta segona temporada a Michael J Fox, un malparit de cuidado; l’actor no, eh? El personatge que interpreta. Bé, potser l’actor també ho és, no el conec personalment, per tan no sabria dir sí realment ho és, algun lector del blog el coneix? Tinc molts lectors, algun hi haurà que el conegui, no? no? Com a personatge fa servir els trucs més baixos i rastrers possibles. A veure, es un advocat, per tan ser mesquí i trampós és lo habitual que un esperaria, però en el seu cas encara ho és més de lo esperable. Quins espectacles que munta el cabronàs! A més a més donarà pel sac en més d’un capítol.

Pràcticament l'únic espectacle que li falta muntar al J Fox es anar amb aero-skate al mig d’un judici.

Pràcticament l’únic espectacle que li falta muntar al J Fox es anar amb aero-skate al mig d’un judici.


Al final de temporada està bé, casos interessants, però la trama general encara es posa més interessant, fins que desemboca a un últim capítol amb un cas interessant i la trama general amb un final guai. No hi ha un cliffhanguer específic però ja tinc ganes de seguir amb la següent temporada. La segona és millor que la primera temporada; en la primera reconec que vaig ser generós i li vaig posar un set, per contra en aquesta segona temporada reconec que es mereix el totalment el set amb totes les lletres, des de la essa fins la te passant per la e.

Recordareu la primera temporada de The Good Wife en el CT2131. The Good Wife té un 7.6 al filmaffinity i un 8.3 al imdb.
Nota: 7/10

Avui es 1 de juliol, i com a tal els habituals dels blog ja sabeu què significa això. Que comença a fer calor? Que comencen les rebaixes? Que me’n vaig de vacances? Que canvio la pell com si fos una serp? Res d’això! O potser alguna cosa si, però no és lo important; lo important es que comença la jornada d’estiu a Pons’s Blog (pels despsitats, aquest blog). Això vol dir que canvio l’aparença del blog per posar un estil més estiuenc? No, això vol dir que treballo menys, en comptes de cinc posts setmanals (de dilluns a divendres) baixaré el rendiment fins a tres posts setmanals (dilluns, dimecres i divendres); molts bloggers ja es veurien sobrepassats si haguessin de publicar tres posts per setmana, però per mi això són pràcticament vacances. Envejesosos podeu envejar. Al setembre tornarà la carència el ritme de publicació normal.
NothingDays
Fins divendres!
BCPP: Xavier Pujol

Alguns blogs solen penjar a finals d’any la recopilació dels llibres llegits durant l’any, però com que aquest blog es com a mínim el doble de bo que els altres blogs penjo la recopilació de llibres dos vegades a l’any. Un argument irrefutable. Aquests son els llibres que he llegit en el que portem de 2015

Analitzant els llibres podem veure que ha sigut una primera meitat de l’any dominada per tres autors: James Dashner, Terry Pratchett i Joe Abercrombie. En quan a la temàtica, descomptant “Perduda” tot ha sigut ciència ficció i fantasia. El millor llibre del que portem d’any ha sigut clarament “Antes de que los cuelguen”, que tot i empatar a vuit amb un parell de llibres, el seu vuit es pràcticament un nou.

antes_de_que_los_cuelguen_1.preview

Antes de que los cuelguen – Joe Abercrombie

Segona part de la trilogia de La primera Ley. Tal com ha de ser la història continua just on acaba en el primer llibre, en aquest segon volum la trama està separada en tres espais clarament diferenciats, en qualsevol dels tres escenaris hi ha més acció que en el primer llibre, que servia sobretot per conèixer el caràcter dels personatges; total, el primer llibre només tenia 700 pàgines, pràcticament lo just per presentar els personatges i poca cosa més… En canvi aquesta segona part amb les seves 700 pàgines més ja pot anar directe a l’acció.

————- inici espoilers ————–

La trama més interessant es la guerra al Nord contra en Bethod que seguim gràcies al recent ascendit Coronel West. Tot i això el millor personatge continua sent en Glokta que està al Sud resistint l’assetjament de Dagosta i això fa que potser no sigui la trama més interessant però si que es la part que més m’agrada llegir a mi. Finalment Ferro, Nuevededos i Luthar van per lliure molt cap a l’est o molt cap a l’oest, ara no ho recordo, el cas es que estan molt lluny del centre. A diferència dels dos primers escenaris aquests tres protagonistes lluiten a petita escala, i per mi es la part més fluixa, tot i que també m’agrada.

————– fi espoilers —————-

És un encert que hi hagi tres trames corrent en paral·lel ja que sempre hi ha una història que tens més ganes de llegir, i això fa que llegeixis amb més voracitat i ganes. Tot i així cap de les tres trames és fluixa, totes tenen el seu interès. Està bé que siguin tres i no per exemple cinquanta trames obertes a la vegada, perquè així ets capaç de seguir-les i recordar bé els detalls de cada una. Tenim un narrador / protagonista en cada trama, exceptuant la trama de l’est que tenim tres narradors / protagonistes, no patiu, no parlen tots tres alhora, sinó seria un guirigall, cadascú narra la seva part i amb el detall de no tornar a dir el que ja ha explicat un company seu. Aquest segon llibre és superior al primer en pràcticament tot. Hi ha més acció, hi ha més guerra, hi ha més traïció, hi ha més fets rellevants a nivell global, en definitiva que enganxa més. Igual que en el primer llibre en Glokta m’encanta, i tot i haver-me contingut bastant no he pogut evitar omplir la secció de frases del llibre amb un munt de paraules seves. En fi, ara només toca esperar que el tercer i últim tingui un final a l’alçada. Després de molt pensar li he acabat posant un vuit en comptes del nou perquè espero posar el nou a la última part, si finalment la tercera part no es mereix el nou, no descarto tornar i canviar aquest vuit per un nou.

El grupo aquél era un desastre en materia de guisos. Bayaz apenas sabía hacer otra cosa que calentar el agua para su té. Quai, en un día bueno, tal vez fuera capaz de sacar una galleta de una caja. Logen tenía serias dudas de que Luthar supiera de qué lado había que colocar la cazuela en el fuego. En cuanto a Ferro, parecía desdeñar la misma idea de guisar. Logen suponía que estaba acostumbrada a comer la carne cruda. O tal vez viva.

Ferro es la única noia protagonista, però és més salvatge que qualsevol noi.

—Seguro que ha luchado en duelos.
—Así es —el norteño se rascó las cicatrices que cubrían su mejilla mal afeitada—. No he adquirido este aspecto porque me tiemble la mano al afeitarme.
—Me imagino que si le temblara tanto la mano, a lo mejor acababa por dejarse barba.

—Cabeza ensartadas en picas, ¿eh? —dijo mientras levantaba la cabeza agarrándola de la barba—. Nunca se pasan de moda.

No puede ni imaginarse lo que he llegado a hacer. Cosas horribles, obscenas, perversas, su mero relato bastaría para hacerla vomitar —se encogió de hombros—. De vez en cuando me dan la lata, pero siempre me digo a mí mismo que tenía buenas razones para actuar así. Con el paso de los años, lo inimaginable se vuelve cotidiano, lo horripilante se vuelve tedioso y lo insoportable acaba siendo mera rutina. Todas esas cosas las suelo amontonar en un recodo oscuro de mi mente, y es increíble la cantidad de espacio libre que queda ahí dentro. Sorprende ver la de cosas con las que uno puede llegar a convivir.

En Glokta és tan cínic perquè ha viscut molt, massa.

—Me imagino que he de asumir una parte de responsabilidad en lo ocurrido —¿una parte? A West le habría gustado darle a probar una parte de sus botas—

En West es molt pacient al principi de la trilogia, però de seguida li fan perdre la paciència.

A Ferro no le gustaba que le dieran las gracias. Siempre había alguna intención oculta detrás. Le reventaba haber hecho algo que fuera digno de agradecerse. Ayudar a los demás suponía arriesgarse a que surgiera la amistad. Y la amistad conducía a la decepción, en el mejor de los casos. Y, en el peor, a la traición.

Ferro es la desconfiança personificada

—¿Qué tal nos ha ido?
—Los gurkos siguen estando fuera, así que yo diría que, para lo que son las batallas, no nos ha ido del todo mal. No creo que los muertos estuvieran de acuerdo conmigo, pero a quién le importa su opinión.

Glokta sytle

—El honor, ¿eh? ¿Se puede saber qué es eso? Cada hombre piensa que es una cosa distinta. Cuanto más se tiene, peor te sienta, y si no tienes nada, jamás lo echas en falta —sacudió la cabeza—. Y, sin embargo, algunos hombres piensan que no hay nada más importante en el mundo.

Glokta style again

El plan de Tresárboles le empezaba a parecer bastante parco en detalles.
—Una vez que hayamos cruzado el arroyo y recibamos la señal, ¿qué hacemos?
—Matar —gruñó Dow sin darse la vuelta.
La respuesta, pese a su inutilidad, hizo que West sintiera una súbita punzada de pánico en las entrañas.
—¿Por dónde voy yo, por la izquierda o por la derecha?
—Por donde quiera, siempre que no se cruce en mi camino.
—¿Usted por dónde irá?
—Por donde haya más matanza.

La gent del nord es bastant dura

Intentan embaucarnos ni siquiera de una forma demasiado sutil. Castigar a un inocente, pase. Pero ¿permitir que se burlen de mí? Eso sí que no lo tolero.

Glokta style again and again

—No mates a nadie a menos que sea absolutamente necesario. Aún no.
—Si es «aún no», me parece bien.

La gent del nord es bastant dura segona part

Nota: 8/10

Feliç dia de portar el gos a al feina!

30 fotos que demostren que la teva mascota no es compatible amb el mobiliari de casa teva. Per exemple
tumblr_inline_n5kphnEZ5r1qbhmtm

Un esquirol intenta amagar una gla en el pelatge d’un gos.

Gossos agafant objectes fallant estrepitosament

Els problemes d’algunes races de gossos.

Parks And Recreation es una sèrie estadounidenca d’humor que segueix el format de fals documental que va popularitzar The office, no es casualitat que les dues siguin de la mateixa productora, la NBC. De fet em sembla que hi ha algun actor que és el mateix, però no n’estic segur, avui (a diferència de la majoria de dies) no m’he documentat per fer el post. La protagonista de la sèrie es diu Leslie, és la motivada, innocent e idiota subdirectora del departament de Parcs i Recreació d’una ciutat fictícia dels EEUU. Els seus companys de feina són un cap de departament que odia els parcs, els funcionaris i totes les organitzacions de govern en general; un noi que només busca escaquer-se, enfotre’s de la protagonista i a més es un sortit; una jove becaria que diu les coses tal com les pensa; per acabar hi ha un home que al costat de la resta sembla normal. Sona encoratjador treballar en aquest departament, oi? La primera temporada va sobre la construcció d’un parc sobre un forat d’obra, això dona peu a que s’afegeixin dos personatges més, un mandrós i descuidat noi que va caure al forat i es va trencar les cames, i la seva parella, una noia que es una santa aguantant-lo.

Hi ha series que veure només el pilot ja prometen, però aquesta no seria el cas, de fet, el capítol pilot deixa molt que desitjar. Per sort el segon capítol amb les enquestes porta a porta millora, una mica. El tercer simplement es deixa veure. El quart promet, comença amb una baralla de bosses d’excrements de gossos, però com es evident no es podia mantenir un nivell tan alt en el capítol. El cinquè és el mes fluix de tots, i per compensar el sisè es segurament el millor de tota la temporada.

Per cert, es possible que el noi que cau al forat us soni una mica, es tracta de Chris Pratt, el protagonista de Guardianes de la Galaxia, una de les millors pelis que ha fet Marvel. També l’haureu vist fent de pastor de dinosaures a Jurassic World. La resta d’actors res de res, no crec que us sonin perquè a mi, que soc bastant més culte que vosaltres, no em sonen de res, bé, potser a l’Allau si que li sona algú però ell és un cas a part.

Un d’aquests surt a parks & recreation inteteu endevinar quin

Un d’aquests surt a parks & recreation inteteu endevinar quin

Fins ara no ho he dit però es tracta d’una comèdia. Per sort la primera temporada només es composa de sis capítols. 6 capítols a 20 minuts cada un surt a dos hores de la meva vida llançades a les escombraries. Bé, potser he exagerat una mica, en el fons no es tan dolenta, però ja sabeu que a mi m’agrada més criticar que no pas alabar, es molt més divertit. Al filmaffinity li posen un 7.9 i al imdb un 8.6, tot i que la primera temporada es quedaria amb un 7.4.

Nota: 5/10

Post pels amants de l’esport

Sort que s’ha cobert la cara, un cop a la cara pot fer molt mal…

Dopatge digital: Descalcifiquen Desqualifiquen un ordinador campió d’escacs per dopatge.

Què passa si vols fer surfs i no tens ones? cap problema, les pots construir

Escalant a tota pastilla

Agafant pilotes de beisbol com aquell qui no vol la cosa

Batejant una pilota de beisbol indefinidament