En aquesta temporada els Underwood treballen junts per crear una sensació de terror, per posar el terrorisme en primer pla i d’aquesta manera convertir-se en la solució patriòtica desviant l’atenció dels fets que demostren com van arribar fraudulentament a la presidència. Els tres primers capítols son bàsicament de campanya electoral i el quart son les eleccions, les eleccions més tramposes i fraudulentes des de la època Nixon, que se sàpiga, es clar, en Frank es un manipulador trampós que farà el que faci falta per guanyar, però es el nostre trampós, per tan volem que guanyi tot i el joc brut. En el cinquè capítol hi ha un salt temporal de tal manera que deixen al espectador amb cara de sorpresa, per sort en Frank ens posa al dia de com funciona la política en els casos excepcionals com es el cas que s’ha arribat aquí, gràcies a l’Ala Oest ja sabíem que la política als EEUU té maneres molt estranyes de resoldre les situacions límit i en el capítol cinc descobrim una d’elles. En la temporada passada el candidat republicà era l’exemple perfecte de home model americà amb una passat impecable, una família impecablement feliç i un caràcter fort però agradable, en aquesta temporada, després de tots els trucs, trampes i putades que li fa en Frank se li inflen les pilotes i perd la paciència i s’acaba l’home perfecte amb família perfecte, i no es per menys.

———- inici espoilers ———-

He trobat ridícul com els Underwood es carregen directament a la gent aquesta temporada, l’escriptor no queia be a ningú però enverinar-lo? Pfff Pitjor encara ha estat tirar escales avall la secretaria d’estat, això es un tòpic gegant! Tot plegat m’ha semblat una còpia barata del cop d’efecte que va significar matar la jove periodista només arrencar la segona temporada. Ara ja no es el Frank el únic que mata, la Claire també s’apunta al carro assassí, aviat els Underwood seran més dolents que els Lannister.

———— fi espoilers ———–

Si parlo de la cinquena temporada per què poso una foto del final de la quarta?


Les mirades que fa en Frank a la càmera son de lo millor de la sèrie, i els moments on directament trenca la quarta paret i es dirigeix als espectadors son els mes agraïts perquè amb lo complicat que es aquest mon de la política va bé que algú et digui les coses clares perquè quan el veus parlar amb els altres polítics mai no saps si els està mentit per alguna estratègia seva o realment diu la veritat, i es que la política als EEUU es terriblement complicada, això que només hi ha dos partits, però hi ha tantes cambres, que si el senat, que si el congres, tants llocs de responsabilitat, tantes normes estranyes, i com més avança la sèrie menys entenc com funciona el sistema, segur que hi ha alguna manera d’explicar millor aquest sistema tan rebuscat. Aquesta cinquena temporada m’ha deixat una sensació semblant a la tercera temporada, es dir, una temporada més fluixa que les altres, però tot i així la sèrie està bé, serà que després de cinc temporades costa mantenir l’atenció de l’espectador. En aquesta temporada Claire Underwood té més protagonisme que mai, això vol dir que Frank Underwood en té lleugerament menys, i això es nota, com a mínim jo el prefereixo a ell de llarg, però en Frank continua sent el protagonista, per molt que la Robin Wrigth vagi dirigint capítols (concretament els dos últims de la temporada i això es nota), com a mínim si volen que la sèrie tingui èxit així ho mantindran. Els fets més impressionants passen en els últims tres capítols de la temporada, però són fets poc creïbles, perquè una cosa es que els Underwood siguin el mal, l’altre es que els Underwood facin una “carnisseria” simplement perquè si, la sèrie ha deixat de banda intentar ser versemblant a canvi de guanyar espectacularitat.

Recordareu altres temporades de House of Cards: Temporada 1. Temporada 2. Temporada 3. Temporada 4. House of Cards té un 8,1 al filmaffinity i un 9 al imdb.

– Señor presidente esto vulnera las normas
– Me da igual

Nota cinquena temporada: 7/10
Nota sèrie: 7/10

Avui gran incoherències de la vida:

  • Per què “tot junt” s’escriu separat i “separat” s’escriu tot junt?
  • En cas d’emergència com es trenca el vidre del martell per trencar vidres?
  • Si res s’enganxa al tefló, com s’ho fan per enganxar-ho a la paella?
  • Per què li diem “beguda” a la beguda fins hi tot abans que ens la haguem beguda?
  • Per què els dos temes que més apareixen en revistes femenines són “Accepta’t a tu mateixa tal com ets” i “Com perdre X quilos en un mes”?
  • Qui gaudeix més, els infants de la infància o els adults del adulteri?
  • Per què “abreviatura” es una paraula tan llarga?
  • Per què si et teclat no funciona el missatge d’error diu “Prem qualsevol tecla per continuar”?
  • Per últim però més important: Per què en les capses de tabac Camel no hi ha un camell sinó un dromedari?


Com que la proposta del relat conjunt de juliol de la Carme no es un relat conjunt oficial la meva participació tampoc ha sigut un relat com a tal, es coherent, no?

Últimament cada any faig un post amb els fons d’escriptori o wallpapers que he tingut al llarg des de l’últim recopilatori, aproximadament un cada dos mesos més o menys.

Game of Thrones: Stark

Hearthstone – Heroes of Warcraft

Vikings

Fargo

Hearthstone – Knights of the Frozen Throne

El posts d’anys anteriors: 2016, 2015, 2014-2012, anteriors al 2011, bastant més anteriors.

Fa més d’un any del últim recompte de BCPP o sigui que toca tornar a comptar.

  1. Xexu: 26
  2. McAbeu: 24
  3. Sergi: 19
  4. Eva: 6
  5. Roselles: 6
  6. Ahse: 3
  7. ÒscarAzAl: 2
  8. gembabe: 2
  9. Clidice: 2
  10. Elric: 1
  11. Consol: 1
  12. Ricard: 1

Com sempre ressalto la bona posició que ocupa en Sergi malgrat que no es dels que comenta habitualment. No estic dient que els 26 BCPP d’en Xexu no tinguin mèrit, però com sempre en aquest blog l’objectiu es restar mèrit al Xexu i afavorir sempre al Sergi. Aprofito per cridar l’atenció a JoMateixa perquè tot i ser una de les comentaristes habituals no ha guanyat cap BCPP. Paro d’escriure el post abans no segueixi criticant la resta de comentaristes i els perdi fent que el recompte de BCPP de l’any vinent sigui ridículament fàcil de comptar.

Estadística: 93 BCPP entregats durant els últims 14 mesos, repartits entre 265 Casos Típics, això surt a 0,35 BCPP per CT.

BCPP: Eva

Com ja sabeu cada temporada de Fargo es independent de la temporada anterior ja que els fets que passen no tenen relació alguna i els protagonistes son totalment diferents (tot i que no es descarta la aparició d’algun secundari de temporades anteriors), però hi ha elements en comú com ara que l’acció sempre passa en algun estat del nord dels EEUU (però mai passa gran cosa a la ciutat de Fargo), sempre es hivern i està tot nevat, i sempre ens diuen que es una historia real quan realment no ho es. Minesota 2010. El protagonista d’aquesta historia es Ewan McGregor, un agent de la llibertat condicional no massa legal, pero Ewan McGregor tambe fa el paper del seu germà, un home feliçment casat i amb un negoci de aparcaments que li va força bé i amb una vida la mar de tranquil·la fins que un personatge ho espatlla tot. Un altre actor conegut es l’advocat del McGregor home de negocis, en Michael Stuhlbarg conegut per ser el Arnold Rothstein de Broadwalk empire, i surt un altre personatge de Boardwalk Empire, el germà de ‘Nucky’ Thompson que aquí també fa de cap de policia interpretat per Shea Whigham. Per acabar amb la llista de coneguts apareix la Mary McDonnell que reconeixerem perquè es la Laura Roslin de Battlestar Galactica. El protagonisme femení es divideix entre dos personatges, la cap de policia i principal investigadora Carrie Coon (es troba a faltar un personatge així en la temporada anterior) i el personatge conflictiu (que no el dolent) interpretat per Mary Elizabeth Winstead que no es la típica dona espectacular però personalment em dona molt morbo, potser us sonarà com la Ramona Flowers de Scott Pilgrim.

El senyor V. M. Varga es el personatge més inquietant de la temporada, aquí el podeu veure davant del que crec que es el camió-taller del Coche Fantástico

Per veure el personatge el qual un no voldria creuar-se mai hem d’esperar fins al final del capítol, es un personatge molt espacial, les temporades de Fargo sempre han destacat més pels seus personatges malvats que pels bondadosos i això m’agrada què voleu que us digui, per si no queda clar a ell està dedicada la foto que acompanya el post. Com sempre passa a Fargo, un error d’un incompetent desencadena els desastrosos successos de la temporada els quals sempre trenquen la tranquil·litat total d’algun poblet i el seu cap de policia, en aquest cas per increïble que sembli tot comença per un segell. La trama té lligams amb el passat, a finals dels 70 a Alemanya (Si penseu que aquesta escena no té relació amb la trama espereu a veure com acaba la temporada) i també en els anys 70 a Hollywood, perquè la vida mai es una historia única, la vida es un munt d’històries lligades. En el capítol quatre cada personatge té associat un instrument diferent, son filigranes especials que només trobem a una sèrie tan especialment cuidada en els detalls com Fargo. El desè i últim capítol es tot tensió, gran paper del senyor Varga, com en tota la sèrie vaja, per mi el millor personatge de la temporada seguit de molt a prop de la Mary Elizabeth Winstead, i es que els papers dels dolents de Fargo sempre han brillat per sobre dels bons, i això m’encanta, crec que això ja ho he comentat. La investigadora també fa molt bon paper, una policia capaç d’intuir per on va la embolicada trama però que ningú li farà cas, com si no existís, de fet, ni els assecadors de mans creuen que existeixi.

Subtil, molt subtil, ja us he dit que a Fargo cuiden els detalls.

Normalment només poso una imatge en els posts de sèries, però què coi, Fargo se’n mereix dos. La tercera temporada va millorant amb el temps, es a dir, quan més capítols veiem i com més s’embolica la història i més coses descobrim de l’enigmàtic senyor Varga més interessant es posa. Aquesta tercera temporada ofereix el mateix que les dues entregues anteriors, els personatges, l’humor negre, les bones interpretacions, l’atmosfera, els diàlegs intel·ligents, el patetisme i sobretot el crim perquè acabarem amb varis dipòsits de cadàvers de Minesotta amb overbooking. Amb Fargo et pots oblidar d’intentar especular què passarà amb cada personatge, quan tot apunta que passarà una cosa acaba passant no la contrària però si quelcom que no correspon al que un esperaria, perquè tan Fargo com la vida real no es previsible com una pel·lícula i lo més normal es que la gent no aconsegueixi el què vol ni tan sols el que es mereixen, ho sento però el karma no existeix.

Fargo té un 7,8 al filmaffinity i un 9,1 al imdb. La primera temporada està repartida entre el CT2083 i el CT2084, la segona en el CT2323

Nota: 8/10

Los Heroes – Joe Abercrombie

El que hageu llegit la trilogia de la primera llei (La veu de les espases, Abans que els pengin, El últim arguments dels reis) ja sabreu com escriu Abercrombie, els que encara no ho hageu fet no se què coi espereu. Els Herois no forma part de la trilogia perquè sinó es tractaria d’una quadrilogia, però com que quadrilogia sona malament (fins hi tot el auto-corrector em suggereix que en realitat vull dir “quadrilonga“) direm que aquesta novel·la continua la història, no vull dir que sigui necessari haver-se llegit la Primera Llei abans de passar a llegir Els Herois però si que millora la experiència, ja que alguns dels personatges de la trilogia els tornem a trobar com a secundaris en aquest llibre, tot un plaer el retrobament en el cas de la majoria, i qui sap si algun dels morts fins hi tot ressuscita. La millor venjança es un altre llibre de Ambercrombie del mateix mon que queda fora de la trilogia però que cronològicament passa entre els tres primers i aquest. El mon de fantasia es totalment fictici però en ell no apareix la màgia per enlloc, per tan no veurem deus ex machina exagerats en els quals dius “per favor! això s’ho ha tret de la màniga perquè ho necessitava per justificar tal cosa!”. Si us heu llegit la trilogia de la primera llei descobrireu que els dos llibres tenen un final força semblant, quan tota la acció ha acabat es quan realment es mostra quins són els autèntics interessos que hi ha darrera d’aquesta guerra i qui mou els fils perquè les coses vagin com van, i fins aquí puc explicar. Cap dels narradors d’aquest llibre havia sigut protagonista de llibres anteriors, però si que alguns d’ells apareixien com a secundaris, igual que personatges més principals d’anteriors llibres apareixen aquí com a secundaris, els narradors (tres per cada bàndol amb posicions i rangs molt dispars) són:

  • Coronel Bremer Dan Gorst: Observador reial de la Guerra del Nord i antic Primer Guàrdia del rei. Es un un personatge cínic i desgraciat que veu que està envoltat d’inútils, i es possiblement el millor lluitador de l’exercit de tota la Unió.
  • El caporal Tunny: Soldat del primer regiment, veterà que coneix com funciona la guerra i per això s’escaqueja tan com pot, està al comandament de cinc soldats novells.
  • Finree dan Brock: Ambiciosa esposa del Coronel Brock i filla del Mariscal Kroy, ho veieu com les dones també tenen cabuda en una guerra?
  • Beck: Un jove agricultor que té moltes ganes d’allistar-se al exercit del nord però un cop hi arriba i descobreix com funciona s’arrepenteix totalment.
  • Príncep Calder: El fill menor de Bethod, sembla ser l’únic personatge important del nord que no està interessat en lluitar, sap que les guerres no generen beneficis ni tan sols pels vencedors. Té molts més enemics que amics.
  • Curnden Craw: Un dels capitans més experimentats de l’exercit del nord, cada vegada té menys ganes de lluitar. Intenta fer el correcte, però hi ha moltes situacions on es difícil saber què és lo correcte.

La trama del llibre es centra bàsicament en una guerra entre dos bàndols, els del nord i els del sud, lo bo es que els protagonistes del llibre i narradors de la història es troben repartits entre els dos exercits rivals d’aquesta manera coneixem com funciona un bàndol i com funciona l’altre, per tan, en principi sentim empatia cap als dos bàndols i no podem triar quins son els bons i quins els dolents, per tan des d’un principi sabem que acabarem decebuts perquè un dels dos acabarà perdent. En un costat hi ha personatges cruels, en l’altre també, en un bàndol hi ha persones incompetents, en l’altre també, un bàndol té les seves raons per lluitar, l’altre també, però en cap dels dos casos son raons per justificar una guerra, com totes les guerres vaja. Per una banda hi ha un exèrcit ordenat i quadriculat al estil de les legions romanes, per l’altra un exèrcit de salvatges nòrdics agrupats en clans que compensen la falta de disciplina militar amb força bruta i compten amb varis personatges pràcticament llegendaris com El extraño que llama i Whirrun de Bligh per insuflar-los moral.

Per mi Joe Abercrombie es actualment el millor escriptor de fantasia des de que va morir Terry Pratchett. Patrick Rothfuss podria rivalitzar amb ell si aquest acabés d’una punyetera vegada la crònica de l’assassí de reis, però sembla que mai ho farà. I pel què fa al George Martin, què dir, per mi ja no es un escriptor, es un productor més de la sèrie Game of Thrones, es vox populi que es morirà d’un infart abans d’acabar la saga de llibres. Podem trobar altres bons escriptors de fantasia com Brandon Sanderson, però cap d’ells està per mi al nivell de Abercrombie. Abercrombie es capaç de crear uns personatges molt humans, tan humans que no n’hi ha cap de bo, com a molt podem esperar trobar personatges que no són dolents de manera gratuïta, en un mon tan perillós com aquest els protagonistes faran el que faci falta per sobreviure un dia més, i moltes vegades “el què faci falta” no serà precisament maco de veure. Gràcies a Martin la fantasia actual ha superat la etapa que el protagonista ho passa malament però no pot morir, aquí en qualsevol moment sense que t’ho esperis el teu personatge preferit pot anar a criar malves. Tot el llibre es centra gairebé únicament en una guerra, què dic una guerra, en una sola batalla! Tres dies de batalla, com s’ho fa l’autor per tal de passar-se 800 pàgines parlant sobre una batalla i no avorrir gens ni mica? Jo tampoc ho se, però ho aconsegueix perquè cada capítol es interessant, cada personatge té el seu què, es un crack aquest home! Abercrombie descriu com es la guerra tal com es, amb tots els seus horrors, traïcions, pors i ambicions, però no amb llargues descripcions sinó amb les accions i reflexions vistes de de sis punts de vista diferents que engloben la perspectiva d’una batalla, punts de vista on veurem l’acció en primera persona, d’aquesta manera sempre es més impactant. Segurament no es un llibre per estomacs sensibles ni ments impressionables però a mi m’ha encantat.

Craw sabía, gracias a su tremenda experiencia, que las guerras eran en un noventa y nueve por ciento aburrimiento, donde normalmente uno sufría además frío y humedad, hambre y enfermedad, y frecuentemente acababa teniendo que subir a una colina algo metálico de gran peso, y en un uno por ciento el terror más absoluto.

El momento de la muerte siempre coge a la gente por sorpresa, incluso cuando lo ven venir. Siempre creen que son especiales y, de algún modo, esperan que llegue un indulto. Pero no hay nadie especial.

Apoyó a su grupo. Luchó bien y murió muy mal, a hachazos, por defender un terreno que no valía nada.

Cuando un hombre muere en tiempos de paz, todo son lágrimas y cortejos funerarios, y los amigos y vecinos se ofrecen mutuamente consuelo. Pero si un hombre muere en tiempos de guerra, tiene suerte si consigue que lo entierren bajo suficiente barro como para que deje de apestar.

—Mañana por la mañana, las tres divisiones se hallarán en posición —aunque una de ellas estaba destrozada y las otras dos estarían agotadas por haber marchado toda la noche—. Contamos con la ventaja de ser muchos más. —¡Sí, los aplastaremos bajo el peso de nuestros cadáveres!—. La razón está de nuestro lado —me alegro por ti, porque yo de lado no puedo ponerme, ya que tengo un enorme moratón en el costado. No obstante, el resto de los oficiales parecieron animarse al escuchar esas perogrulladas. Como pasa a menudo con los idiotas.

Lo correcto —susurró de nuevo. Qué agradable sería que por una vez lo correcto y lo seguro coincidieran. Pero Craw supuso que la vida no estaba concebida de esa manera.

Su Augusta Imbecilidad: ¿Quiere oír la verdad? A causa de la deliberada torpeza de esos viejos villanos que conforman el Consejo Cerrado, su ejército se está descomponiendo. Desmenuzándose con el arrogante descuido propio de un perdulario empeñado en derrochar la fortuna de su padre. Si fuesen los consejeros del enemigo, difícilmente podrían hacer más para frustrar los intereses de Su Imbecilidad en el Norte. Incluso usted podría hacerlo mejor, lo cual ciertamente es la acusación más cruel de la que soy capaz. Habría sido más honorable subir a bordo de una flota a nuestros hombres en Adua y despedirles con lágrimas en los ojos para luego, simplemente, prender fuego a esos barcos y enviarlos al fondo de la bahía.

No recibió ningún aplauso, pero supuso que se había ganado su confianza lo suficiente como para no recibir una cuchillada en la espalda antes de que la batalla hubiese terminado. Y, con ese tipo de gente, era lo máximo que podía esperar. Al menos, había dado la cara y había hecho una cosa merecedora de formar parte de las canciones. Al menos, había hecho reír a los hombres de su padre. A los hombres de su hermano. A sus hombres. Antes de que los masacraran a todos.

—Muchachos, éste de aquí es el famoso cabo Tunny, uno de los oficiales que lleva más tiempo sirviendo en la división del general Jalenhorm. Un veterano que ha sobrevivido a la Rebelión de Starikland, a la Guerra Gurka, a la última Guerra del Norte, al Asedio de Adua, al desagradable conflicto que ahora nos ocupa y a ciertos periodos de paz que habrían matado de aburrimiento a alguien con una mente más aguda. Ha sobrevivido a las prisas, a la suciedad, al hacinamiento, a los escalofríos otoñales, a las caricias de los vientos del Norte, a los zarandeos de las mujeres sureñas, a marchas de miles de kilómetros, a muchos años de comer las raciones de Su Majestad e incluso a unas pocas batallas para hallarse… sentado ante ustedes ahora.

—¿En eso consiste la generosidad de los Magos? ¿En oro nada más?
—¿Qué esperaba, una varita mágica? Esto no es un cuento infantil.

—Si cumple con su deber, todo irá bien.
—Sí, señor —aunque Retter se vio obligado a preguntarse cómo el mero hecho de cumplir con su deber iba a detener una flecha. O una lanza. O un hacha.

Nota: 8/10

BCPP: McAbeu

 

Avui toca parlar de la sisena i última temporada de Community. L’Abed continua amb el paper de sempre, es a dir, qüestionant-se totes les incoherències que apareixen a la sèrie com si fos un més de nosaltres, es a dir, un espectador crític, a part d’això continua fent totes les accions al estil cinematogràfic, per exemple quina sèrie que ha perdut personatge any darrera any ha millorat passat la sisena temporada? Cap, per tan no val la pena continuar aquesta sèrie. L’Annie l’han adaptat una mica per tal que faci una mica el paper de Roy Troy perquè es molt important que algú tingui sintonia amb l’Abed, llavors el paper de responsabilitat que compartien Shirley i Annie s’ha desplaçat cap a la Frankie. En Chang es manté en un paper secundari i només apareix breument per fer alguna broma, tal com ha de fer, sense intentar robar protagonisme tal com va passar en la fallida temporada quatre. El que ha agafat més protagonisme aquesta temporada es el degà que s’ha integrat totalment en el grup i s’ha disfressat menys, molt menys, però en l’últim capítol ho compensa amb escreix. Jeff continua amb el mateix paper de líder del grup que sempre, i la Britta com sempre britteja, vull dir que la pífia.

No m’ho invento, els missatges subliminars estan clars.

  • En el primer capítol una nova administradora s’encarrega de fer tota la feina d’administrar la universitat que feia el nostre grup de cinc membres, Britta, Jeff, Abed, Annie, Troy no, Pierce tampoc, Shirley resulta que tampoc, però en canvi si tenim a Chang, per tan aquesta nova administradora que fa la competència al grup s’haurà d’eliminar, ah, també es el capítol dels muntatges i de les escales.
  • En el segon capítol el degà explora una realitat virtual estil anys 90, mentre que la Britta es muda a viure amb l’Annie i l’Abed, ah si i Critters portuguesos.
  • En el capítol 3 una crisis afecta a Greendale, per tan tindrem sala de crisis amb tot el que això comporta, per tan una mesura totalment desproporcionada per un fet bastant irrellevant però tothom es comporta com si ho fos.
  • En el capítol 4 no hi ha wifi i el degà s’ha de declarar gay, cosa que no sorprèn a ningú, es clar i en Chang es maltractat per un director de teatre horrible. Quina minoria esta més discriminada els negres o els gais? La lluita absurda per sentir-se part de la minoria més discriminada, però què se sabré jo sent un home blanc heterosexual i per tan opressor de minories per defecte?
  • El cinquè capítol uns presidiaris assisteixen a la universitat a traves de tele-presencia mentre que la Britta vol muntar una festa a casa però l’Abed ho porta al nivell cinematogràfic.
  • En el Capitol sis han hackejat el sistema informàtic de tal manera que han fet públics tots els mails del nostre grup protagonista, això significa treure a la llum els draps bruts, mal-rotllo a tot arreu.
  • En el capítol 7 reapareix el noi que feia venta de guerrilla que va deixar la Brita penjada. Mentrestant en Jeff no sap perquè li cau malament al membre del grup mes recent. Honda patrocina aquest capítol? Possiblement o sinó alguna marca de tambors metàl·lics, o potser el famós joc dels 90 “quines orelles porto?”
  • En el capítol 8 fan una pel·lícula amb en Chang com a protagonista perquè s’ha tornat famós però sense comptar amb en Chang com a actor, no es fàcil, però a Community no saben fer coses fàcils, el resultat es una pel·lícula tan tan tan tan dolenta i ridícula que resulta bona, per mi es un capítol dels bons de la temporada, perquè aquesta primera meitat de la temporada tampoc té molts capítols bons on triar. Ah, i sobretot i més important frisbees, molts frisbees! I recordeu que pensar molt en Chris Pratt no es sa.
  • El capítol 9 va sobre estafes, de fet el capítol ja comença homenatjant El Golpe. En aquest capítol aprendrem moltes coses útils, però la més útil de totes es com intercanviar maletins. Capítol per sobre de la mitja de la temporada.
  • El capítol 10 es un d’aquells capítols atípics que passa fora de la universitat, sí, hi ha vida fora de la universitat. Els nostres amics es quedaran atrapats en una caravana al mig de la muntanya sense benzina i hauran de conviure en un espai molt petit i col·laborar si volen sobreviure. Lo important es que la trama del capítol queda ben explicada gracies al flashback de 3 setmanes abans. Aquest també es un capítol que està per sobre de la mitjana de la temporada com gairebé tot els capítols de la segona meitat.
  • Capitol 11, portem 3 temporades sense paintball, no pot ser que torni o si? Un paintball encobert secret! Capitol ambientat en les pel·lícules d’espies al mes pur estil James Bond, aquest es l’autèntic estil Community! I ja tenim premi el premi al segon millor capítol de la temporada! Menció especial al museu de les arts bidells.
  • El capítol 12 es un documental gravat per l’Abed on es veu tota la preparació del casament d’en Gareth. Es el més fluixet d’aquesta segona meitat de la temporada que com ja he dit anteriorment es la part més bona de la temporada.
  • El capítol 13 i últim capítol del curs, la temporada i la sèrie, per tan en una sèrie normal tocaria un comiat, però Community no es normal per tan toca veure les propostes de cada membre del grup de com millorar la setena temporada sense canviar massa l’estructura per no semblar raro, però canviant-la lo suficient com per no avorrir, amb el dilema afegit de si recuperar antics personatges o mantenir els nous o deixar només els secundaris molt secundaris o posar-ne de diferents, sense dubte el capítol mes meta de la temporada, i personalment el que més m’ha agradat.

Sobre els nous personatges, apareix Keith David, conegut secundari en varies pelis però protagonista de cap. Però trobo que no aconsegueixen estar al nivell dels personatges clàssics, una llàstima, amb la Frankie pensava al principi que passava el mateix però trobo que ella si que ha encaixat millor en les històries, però sense arribar el nivell dels millors personatges que son en Jeff, la Britta, l’Annie i per sobre de tots l’Abed. Parlant en general aquesta ultima temporada està per sobre del nivell de l’any de la fuga de gas, també coneguda com a quarta temporada, però no està al nivell de les tres primeres temporades que eren les millors, jo diria que està al mateix nivell de la cinquena, faig servir molt la paraula “nivell”, oi? Crec que ja han fet bé en acabar la sèrie aquí i d’aquesta manera no es espatllar el bon record d’una pila de capítols memorablement genials. Resumint, Community no solament es una sèrie divertida i sobretot original sinó que es exactament la sèrie que jo faria si jo fes una sèrie i per tan es una sèrie que trobaré molt a faltar, sort que sempre em quedarà la possibilitat de tornar a veure els millors capítols o bé jugar al joc de taula de Community, o serà veritat el lema #SixSeasonsAndAMovie?

Recordareu altres temporades de Community. u, dos, tres, quatre i cinc. Community té un 8,6 al imdb, un 7,7 al filmaffinity i un 9 a casa meva.

Nota sisena: 8/10

BCPP: Xexu