Post especial pels animals menys estimats els invertebrats.

Us heu preguntat quants insectes hi ha al mon? La resposta es molts. Per exemple. Es va fer una estadística a Holanda dels insectes morien en 6 mesos xocant contra les plaques dels vehicles holandesos i va sortir que 3.300 milions. Això es va extrapolar a tot l’any i morts per tot el frontal del vehicle i ens dona 800.000 milions. I com es que si ens carreguem tants insectes encara en queden? Doncs perquè la Royal Entomological Society de Londres, fundada el 1833 i que es dedica a l’estudi de tot tipus d’insectes, estima que al món habiten uns 10.000 milions d’insectes per quilòmetre quadrat de mitjana. Si la Terra té 510.065.284,702 Km2, ja us podeu imaginar que la xifra resultant és aclaparadora.
im610001kj

Galeria amb insectes en primer pla. Com per exemple aquesta Mantis diablo.
10_insectos_siwanowicz_q181_ampliacion

Quin es el bitxo més complicat de matar del mon? Ho heu encertat, es un fastigós invertebrat anomenat os d’aigua. Són pràcticament indestructibles, no moren fins i tot si els bullim, congelem, els fiquem sota pressió o els dessecar. Hi ha estudis que demostren que, en estat de metabolisme indetectable, poden sobreviure a temperatures que oscil·len entre els -272 º C (gairebé la temperatura més freda possible) i els 149 º C, així com a la immersió en alcohol pur i en èter. Científics russos afirmen haver-ne trobat vius en la coberta dels coets nouvinguts de tornada de l’espai exterior. Són els animals tan durs que fins i tot s’ha descobert que poden sobreviure en l’espai exterior. A més, poden suportar 100 vegades més radiació que els éssers humans i viure fins a 120 anys en un estat d’hibernació sense aigua, i reactivar així que se’ls subministri.
osos-de-agua-1.

Si ets una pobre formiga de Malàisia i se t’inunda el niu cada vegada que ve una riuada, què has de fer? Doncs beure’t l’aigua i pixar-la fora del niu
pharao1

Qui guanya una aranya gegant o una vespa gegant? El que està clar es que un dels comentaris del vídeo té raó: Estic bastant segur que el més lògic de fer després d’aquest vídeo és cremar la casa.

Anuncis

Esperaves trobar un post tipus dimarts vintage avui dimarts? Doncs no, avui hi ha post Recull dels divendres, perquè el divendres passat me’l vaig saltar i el proper divendres també me’l saltaré perquè demà, demà passat i l’altre faig festa.

Enllaços de llegir

 

Enllaços ràpids

Pons’s Blog Productions té l’honor de presentar-vos la única, genuïna i cent per cent veritable Història del caganer!

El caganer es una figura imprescindible que mai falta en els pessebres de Catalunya i del País Valencià. La tradició mana posar la figura mig amagada darrera un arbre o un arbust, si el vostre pessebre es tan cutre i salsitxer que no té ni arbres ni arbusts servirà qualsevol racó, però sota cap concepte posarem el caganer al costat del nen Jesús ja que alguns ho considerarien de mal gust o fins hi tot blasfem. Tal com el seu poc original nom indica, la figura del caganer es caracteritza per estar realitzant la escatològica acció de cagar (compteu quantes vegades es fa servir el verb “cagar” i els seus derivats en aquest post i us sorprendreu). Originalment l’home (perquè sempre es un home, ja que tothom saps que les dones no caguen), va vestit amb una camisa blanca, pantalons foscs, faixa i barretina vermelles i fumant amb pipa, fet que trenca el tòpic que l’home no es capaç de fer dos coses a la vegada. Malgrat es coneix mundialment (dada no contrastada) com a “caganer”, també pot rebre altres noms com “l’home que caga” o el més políticament correcte i ridícul “home que fa les seves necessitats”. Altres regions com es el cas de Portugal també tenen una figura semblant, però ells l’anomenen “cagador”, ja veieu que poc s’hi van esforçar a adaptar el concepte de caganer, en canvi els murcians van ser molt més originals i el van anomenar “cagón”, quanta innovació! Quanta inventiva! Actualment trobem caganers disfressats de qualsevol personatge famós, polítics, cantants, actors, jugadors del Barça, i fins hi tot personatges que no son en absolut famosos com ara jugadors de l’Espanyol. Parlant de famosos, ja heu vist ja el Pons-caganer? Tot i això el model de caganer en forma de pagès continua sent el més venut amb es creix, segons dades totalment inventades per mi cada any es venen 7.500 caganers amb aquest aspecte.

Exportant la figura del caganer

Exportant la figura del caganer

Passem a la història. Sembla que l’origen cau entre els segles XVII i XVIII, en ple moviment Barroc, que com recordareu de les vostres classes de història d’institut es caracteritza per un realisme exagerat. Sí, posar una persona que caga al mig d’un diorama es un realisme exagerat, si a vosaltres us sembla normal doncs tinc una mala notícia perquè potser els normals no sou vosaltres. Però el boom del caganer (curiós concepte) no va ser fins al segle XIX, quan tot català incloïa un caganer en el seu pessebre. Però com coll*** va sorgir la trastocada idea de posar un home cagant allà al mig? Paciència, ara hi arribo. Tradicionalment al nadó se’l coneix com el “caganer” perquè es la única acció que fa a part de plorar, dormir i mamar, i de llarg cagar es la més divertida de les quatre, cagar! Hahahaha! Visca l’humor intel·ligent… El cas es que al muntar el pessebre sempre hi havia un que deia (sospito que era el cunyat) “ja heu posat el caganer” fent referència al pessebre amb el nounat Jesús. A partir d’aquí sembla que algun fabricant de figures de pessebre (una mica tarat però) amb bona visió comercial se li va acudir fabricar el primer caganer real per enfotre’s d’algú del poble. Qui no voldria tenir en el seu pessebre la figura del babau del poble cagant? No contesteu. Bé, tot això són hipòtesis no contrastades ja que lamentablement a finals del segle XVII ningú tenia un blog on deixar-ho per escrit. El que si se sap del cert es que es un signe de bona sort i bons auguris perquè les femtes del caganer abonen la terra i així aquesta era fèrtil per tal de poder tenir una bona collita l’any vinent, i bona collita significa bon menjar i ben menjar significa bona salut, i bona salut significa que pots celebrar el Nadal amb el goig i l’alegria com vol que celebris el Nadal la església catòlica. En resum l’església està a favor que la gent cagui, ho veieu que no tot són prohibicions i pecats?

Aquest post ha estat publicat al Blog del Calendari d’Advent.

Avui tocaria recull dels divendres però prefereixo dedicar el CT2727 al número 27 explicant unes quantes dades curioses d’aquest número:

  • El vint-i-set va entre el vint-i-sis i el vint-i-vuit (us sembla poca cosa? estem escalfant)
  • La suma de tots els números enters entre el 2 i el 7 és igual a 27.
  • L’alfabet espanyol té 27 lletres
  • 27 es l’edat preferida per morir dels músics famosos com ara: Jimi Hendrix, Janis Joplin, Jim Morrison, Kurt Cobain, Amy Winehouse entre d’altres.
  • 27 es el número atòmic del cobalt, element que s’ha caracteritzat per donar color blau a la ceràmica i el cristall, entre d’altres coses.
  • Generació del 27: Grupet d’escriptors famosos tals com Rafael Alberti, Federico García Lorca, Vicente Aleixandre i d’altres.
  • 27 és l’únic enter positiu que és 3 vegades la suma dels seus dígits.
  • Es creu que el 27% de l’univers està format per matèria fosca.
  • 27 vestits es una comèdia romàntica que jo no he vist però no us recomano veure.
  • +27 es el codi per les trucades a Sud Àfrica, mai se sap quan et farà falta trucar-hi.
  • 27 són els ossos que hi ha en una ma humana, tan la dreta com l’esquerra.
  • En el capítol 27 dels Simpson el director Skinner surt amb la Patty.
  • En el 27 A.C. Cesar August crea la Guàrdia Pretoriana
  • En el 27 D.C. es crema un amfiteatre a Fidenas i moren unes 20.000 persones, perquè després diguin que la cultura no es perillosa.
  • Rescatant una notícia més positiva també de l’any 27 D.C. es quan arriben els albercocs a Europa.
  • En el 1927 va néixer personalitats tals com Gabriel García Márquez, el Papa Benedicte XVI, el inspector Colombo (Peter Falk) o Mary Higgins Clark.
  • En el 2027 serà quan el FBI des-classificarà els documents sobre Martin Luther King Jr.

El cuento de la criada s’ha emportat el Emmy a la millor serie d’aquest 2017, l’havia de veure, no? La sèrie ens situa en un univers paral·lel en un temps actual on les dones son considerades inferiors, també hi ha diferents escales socials dintre de les pròpies dones i dels propis homes, la societat també es extremadament religiosa i conservadora. Representa que els EEUU (país on es situa la acció) esta en una espècie de guerra civil contra uns “rebels”. Les dones inferiors son criades i una d’elles es la protagonista, totes vesteixen igual i serveixen als homes. La societat en general s’ha retornat molt retrograda, amb pena de mort pels gais i els metges que practiquen avortaments, també contra els predicadors de les altres religions. A més sembla que hi hagut un incident que ha deixat gran part de la població femenina estèril (aquest es el canvi que ha desencadenat el canvi radical en la societat) i les dones que son fèrtils (com la protagonista) serveixen per donar fills als homes importants malgrat que aquests ja tinguin una dona. El canvi de la societat es relativament ràpid, en uns pocs anys, amb la excusa del problema de fertilitat es passa d’una societat normal a una societat on les dones estan sota control totalment sotmeses als homes, una societat totalment militaritzada per tal de frenar el moviment contrari de resistència a aquest regim heteropatriarcal tant autoritari. Es una societat molt tòpica en molts temes, com ara que de cara al públic son super morals i puritans i en privat son els més depravats de tots.

Aquesta temporada està de moda el vermell


La amiga afroamericana (Samira Wiley) es una de les preses de Orange is the new black. La protagonista (Elisabeth Moss) es la filla petita del president Barlett a l’Ala Oest, també coneguda per ser la Peggy de Mad Men. La muller del comandant (Yvonne Strahovski) es la boja de la Hannah de Dexter. La tia Lidia (Ann Dowd) que entrena a les criades es la Patti de Leftovers. O sigui que deu ni do la gent coneguda que surt.

La sèrie consisteix bàsicament en torturar la protagonista, tortura física, tortura psicològica, violacions reiterades i programades, separar-la dels seus éssers estimats (marit, filla i amigues), i en definitiva putejar-la de totes les maneres imaginables, a quin tipus de monstre sàdic agradaria una sèrie com aquesta? Els moments que més m’han agradat de la sèrie son els flashbacks que mostren l’inici d’aquest alçament contra el sistema establert, tot i que costa bastant de creure que una cosa així passi, perquè passa de manera molt bèstia, però molt. A partir del capítol sis a part de mostrant-se el passat de la protagonista, també ens van mostrant el passat de diferents personatges, el marit de la protagonista, el comandant de la casa, el xofer (per quan ets molt ric e important t’oblides de conduir), etc, suposo que es per no avorrir-nos de tanta protagonista, que la veritat cansa una mica sempre amb el tema de “oh quina pena que faig perquè em maltracta tothom”. En resum podríem dir que la sèrie ha agradat a la critica perquè es veu un personatge femení torturat, no físicament, que també, sinó sobretot psicològicament, A Big Little Lies vam veure una Nicole Kidman maltractada pel seu marit, resultat? premi de la critica, aquí veiem una dona maltractada per tota la societat, resultat? premi de la critica, molta casualitat? per tan ja sabeu que què heu de fer si voleu que la vostra sèrie guanyi premis.

La primera temporada son 10 capítols de 55 minuts de durada aproximadament. Té un 7,9 al filmaffinity i un 8,6 al imdb

Nota: 6/10

Tierras Rojas – Joe Abercrombie

Tercer llibre de Joe Abercrombie que es situa en el mon de la trilogia de la Tercera Llei que no forma part de la trilogia però que compta algun personatge ja conegut i molts de nous i explica fets que transcorren després de la trilogia, la anterior novel·la va ser Els Herois i la anterior La millor venjança, però si voleu aquest llibre es pot llegir sense haver llegit cap dels anteriors i no us perdreu en res. Comencem amb l’argument, una família de grangers va a vendre la seva collita de blat al poble i quan torna descobreix que algú ha cremat la granja, ha penjat al masover i ha segrestat els dos nanos, la situació sembla tal qual una pel·lícula de venjança amb Clint Eastwood com a protagonista, i no anem massa equivocats perquè la dedicatòria del llibre va directament pel senyor Eastwood, per tan ens trobem en un western ambientat en un mon de fantasia, però en el fons es un western, això si, aquí encara no han inventat els revòlvers i els duels s’han de resoldre amb espasa i destral, d’aquesta manera tot queda més cru i salvatge, molt al estil Abercrombie. Terres àrides, caravanes de pioners, buscadors d’or, gent sense escrúpols, mercenaris, bandits, una espècie de tribu salvatge que recorda molts als indis americans, pobles que creixen massa de pressa on la llei encara no ha tingut temps d’arribar i on l’alcohol, el joc i les prostitutes són els passatemps oficials.

Personalment aquest es el llibre més fluix de tots els que he llegit d’aquest autor (aquest es el sisè, per tan queda clar que l’autor m’agrada), es possible que la culpa sigui de la temàtica en si mateix més que la història, el westerns no són fruit de la meva devoció. Com a punt a favor retrobem un protagonista de la trilogia de la Primera llei, no us diré quin. L’altra punt a favor es la manera de narrar d’aquest autor, no en va es el meu autor viu preferit de fantasia. Aquest baixada de nivell que he notat també pot venir influenciat en què el últim llibre seu que em vaig llegir, Els Herois, sigui un llibre molt i molt bo (possiblement el millor de tots els que he llegit de l’autor) i en comparació aquest que no ho és tan em sembli poca cosa. Ei, que si a vosaltres us agraden els Westerns no seré jo qui us aturi de llegir el llibre.

—Se lo ruego. No firme el documento. No tiene que ver con la guerra, sino con el asesinato.
—Una excelente diferencia para los que van a morir

—¿Arruga por la noche? Imaginaos un infierno barato. Y luego meted más putas en él.

—¿Qué vais a hacer? —preguntó Temple en voz baja.
—Hubo un tiempo en el que habría entrado a la carga, costara lo que costase, para hacer una carnicería. —Lamb se aclaró la garganta y levantó el vaso, entreteniéndose en mirarlo durante un instante—. Pero mi padre siempre decía que la paciencia es la reina de todas las virtudes. Un hombre tiene que ser realista. No hay más remedio.
—Entonces, ¿qué vais a hacer?
—Esperar. Pensar. Preparar. —Lamb apuró el licor y le enseñó los dientes al vaso—. Y después, una carnicería.

—¡Que gane el mejor! Y, por encima del rugido de la gente, oyó que Lamb decía: —El peor es el que siempre gana.

—Los perdedores son siempre los malos, Sworbreck. Los vencedores son los únicos que pueden ser héroes.

—Si un mal combatiente te clava una lanza, estarás tan muerta como si te la hubiera clavado uno bueno.
—Entonces, que no te la claven.
—Veo que eres una mina de buenos consejos.

¡Y esta noche lo celebramos! Esta noche bebemos, cantamos y nos vamos de parranda, como corresponde al triunfo que en nada desmerece del que recibían los héroes de antaño! —Más aplausos, abrazos fraternales y palmadas en el hombro. Temple se preguntó si los héroes de antaño habrían celebrado el despeñamiento de unas pocas docenas de ancianos desde lo alto de un acantilado. Lo más probable era que sí. Así son los héroes.

Nota: 6/10

Gaudiu del CT318 altre vegada, cortesia dels dimarts vintage.

Hi ha molts llibres que surten gràcies a productes de la tele. I com es evident tenen més èxit del que realment es mereixen. Un cas extrem és: “Guia per a la vida” de Bart Simpson.
Es un llibre que només diu parides com si imités un preadolescent rebel. Com a reclam apareixen dibuixets de personatges del Simpson. Ves tu! He intentat trobar els millors moments. Però no n’he trobat. Així que us deixo amb els moments menys deplorables.

Llista dels pitjors cereals de tots els temps:
Cereals de moniato, Boletes deformades de Barnacle Peter, Porqueria premsada, Crema de perruca, Krispies de bleda-rabe, fusta polvoritzada, Tetric-krispies, barretes de Quàquer, caràcters de l’alfabet ciríl·lic de set cereals, petits bunyols de no-res, desdejuni especial de l’ajudant Bob.

Això que acabeu de llegir (ho com a mínim heu intentat) es lo 2on millor de tot el llibre! No crec que es mereixi ni el segell de qualitat Krusty. En canvi apareix una enquesta dels 7 pecats capitals, que contrariament a la resta, es divertida!! (dintre uns limits esclar):

1-Peresa: M’agrada
a) Deixar per demà el que puc fer avui
b) Fer alguna becaina a la feina
c) Hivernar durant l’hivern

2- Cobdícia: He:
a) Marxat d’un restaurant sense deixar propina
b) Marxat d’un restaurant sense pagar
c) Fet una fortuna en el mercat dels còmics

3- Lúxuria: Em sento sexualment excitat per:
a) Membres atractius del sexe contrari
b) Membres atractius o no, d’un o altre sexe
c) Canonades de desguàs

4-Gola: Menjo:
a) Picant entre àpats
b) Picant entre “picades”
c) Per tan existeixo

5- Enveja: Envejo la gent amb:
a) Bon aspecte
b) Cabells
c) Tupé

6- Ira: De vegades:
a) Perdo la paciència
b) Perdo els estreps
c) Buscu el meu fusell

7- Orgull: Sóc:
a) El regal de Déu al sexe contrari
b) El regal de Déu al món
c) Déu