El camino de las sombras – Brent Weeks (592 pàgines)
No sé com ha passat, però ja he començat una altra trilogia de fantasia, alguna cosa hi ha entre la fantasia i les trilogies. Va, us explico l’argument que veureu que és superoriginal, una cosa mai vista en una novel·la de fantasia. L’acció està ambientada en un món imaginari, durant l’època medieval, ja sabeu, espases, ballestes, poca higiene, reis, nobles i molta gent pobra. Una altra cosa superoriginal mai vista en un llibre de fantasia és que hi ha alguna gent que té un talent, que és una manera diferent de dir que poden fer una mica de màgia, per descomptat el nostre protagonista tindrà aquest talent, però el tindrà “adormit”. Normalment, qui té aquest talent es planteja dues sortides professionals, o es fan mags o es fan assassins. El llibre està narrat des del punt de vista d’un nen d’onze anys (no, patiu, anirà creixent), el qual és pobre, però és espavilat, seguir la vida d’un imbècil seria més avorrida, i la seva vida era una merda fins que un assassí l’agafa com aprenent, llavors la seva qualitat de vida millora, a canvi de rebre pallisses habitualment, també conegudes com a entrenaments, ja sabeu, allò que no et mata et fa més fort, o t’acaba matant més lentament, qui sap.
Passem a l’opinió personal. El llibre està bé, però com heu pogut comprovar en la sinopsi li falta bastanta originalitat, també li faltaria això que està de moda en la fantasia moderna, i que a mi m’agrada, de tenir capítols protagonitzats per diferents personatges, que n’hi ha alguns moments que ho té, però poc. El protagonista podria ser més carismàtic, o com a mínim algun dels personatges podria ser-ho, però pel meu gust no gaire. El sistema de màgia no m’ha acabat de convèncer, tampoc m’han convençut les fluixes excuses de la trama que dona per generar confrontacions que no hauria de ser entre els personatges. És d’aquells llibres que vols saber com continuen, però tampoc et fa perdre la son. Si ja us heu llegit totes les sagues de fantasia bones, llavors podeu començar les no tan bones, com és el cas d’aquesta, si ho voleu saber, jo no la seguiré llegint.
El maestro Blint echó atrás el brazo del puñal y lo lanzó volando junto a la oreja de Kylar, que no movió ni un músculo. No porque ya no se preguntase de vez en cuando si el maestro Blint iba a matarlo, sino porque sabía que no podía impedírselo.
Kylar tuvo la sensatez de evitar las vías con tiendas para ricos que, por algún motivo, veían patrullas con más frecuencia que las calles de establecimientos pobres. Aun así, no sabría qué decir si lo paraban los guardias. «Es que he salido a dar un paseíllo matutino con ropa gris oscura, plantas ilegales, un pequeño arsenal y la cara embadurnada de ceniza.» Ya.
Nota: 5/10
Pons's blog 