Dins del grup de posts on faig propaganda d’altres blogs que m’agraden avui toca un blog molt especial, el blog de l’ahse. En el blog de l’ahse trobem exactament el que un esperaria trobar, es a dir, un munt de posts (també coneguts com a casos ahse o casos ahsials) on la temàtica principal d’aquests és la veneració i adoració al Pons. Himnes i salms són creats en honor a la meva persona, un munt de prosa amb la única finalitat d’alabar la meva grandiositat i magnificència. Al blog també hi ha espai per insultar i desprestigiar a tots els infidels que no tenen en el ponsianisme com a única religió veritable i per tan es mereixen ser criticats sense mesura. Tot plegat semblaria molt sectari i faria bastanta por si no fos el cas que jo i l’ahse som la mateixa persona, i per tan simplement fa que sigui un cas de doble personalitat totalment extremat. Aquest es el motiu pel qual el blog de l’ahse és privat, per tal que no surti a la llum aquesta doble personalitat, la bona, sensible i amable que representa el Pons que tots coneixeu (tal qual sóc així) i la més irascible i agressiva que representa l’ahse (tal qual també sóc així).

Sin título

La fulla que serveix com a avatar d’aquest ésser que només existeix en la meva ment anomenat ahse

Està bé, reconec que us he enganyat, no sobre la dualitat de la meva persona sinó sobre l’existència del blog de l’ahse, existint Pons’s Blog, no té cap sentit que existeixi un blog privat de l’ahse que ningú tret de mi mateix pot llegir, puc estar malament però no tan. Per tan si bé l’ahse “existeix” dins meu i com comentarista de Pons’s Blog el que no existeix es com a propietària d’un blog. La idea del blog de l’ahse va sorgir com a coartada per tal de justificar la existència de l’ahse com a ésser independent de mi. Què tal? Com us heu quedat després d’aquesta revelació? Us ho esperàveu? Si de cas, més endavant, quan ja estigueu refets de tal descobriment inesperat us explicaré la veritable història que s’amaga sobre el Tipo de la Brocha.

BCPP: Sergi

T’has empassat alguna cosa del contingut d’aquest post? Tot el què he explicat es absolutament fals, però oi que ha semblat totalment verídic? Demà toca el post on veritablement explicaré què hi ha en el blog de l’ahse.

Avui rànquing amb el top 10 dels meus personatges de sèries preferits, ordenats de més a menys.

Ella té raó, si jo fos un tio Acabo de dir “si jo fos un tio”?

Ella té raó, si jo fos un tio
Acabo de dir “si jo fos un tio”?

  1. Chandler Bing [Friends]: Irònic, sarcàstic, cínic, i el millor company de pis d’en Joey, que més pot demanar? Per tot això i molt més es mereix la primera posició de la llista.
  2. Jed Bartlet [The West Wing]: Potser no es el personatge amb més protagonisme de l’Ala Oest però si que es el més important, per alguna cosa es el president dels EEUU durant dos mandats consecutius. Increïblement intel·ligent, sempre aconsegueix trobar la solució justa a qualsevol problema que amenaci el país. Seriós quan cal però bromista quan la ocasió ho permet.
  3. Barney Stinson [How I Met Your Mother]: Personatge estrella de Como Conocí a Vuestra Madre. Si no fos per ell la sèrie no hauria arribat al tercer capítol, sense dubte el personatge més carismàtic de la sèrie que es dedica a lligar indiscriminadament i sense cap remordiment ni vergonya amb tota noia que veu. Un personatge llegendari i sempre ben vestit.
  4. Sherlock Holmes [Sherlock]: Segurament la persona més difícil de conviure, en Watson es un sant per mantenir-se al seu costat, però des del punt de vista de l’espectador es genial. Increïble llest i perspicaç. Bastant inútil en quan a relacions socials, però un geni a l’hora de desarticular trames criminals.
  5. Gregory House [House M.D.]: Personatge principal de la sèrie que porta el seu propi nom. Un doctor misantrop que no li importen els pacients sinó resoldre els misteris que s’amaguen darrera de les malalties més estranyes imaginables, això de salvar vides es només un efecte secundari de ser un crack i encertar el diagnòstic. Per cert, mai es lupus.
  6. Bender Rodriguez [Futurama]: Robot mexicà amb problemes d’alcoholisme que vol matar als humans però que en el fons no es tan malvat. Millor amic d’en Fry. Tot i no ser el protagonista Bender es més de la meitat de Futurama.
  7. Tyrion Lannnister [Game of Thrones]: Tot i ser un Lannister (malvats per la naturalesa de la seva família) es un personatge just i que intenta fer el millor pel regne encara que això vagi contra dels interessos de la seva família. Allunyat dels moralistes dels Stark, en Tyrion no té pels a la llengua a l’hora d’enfrontar-se verbalment amb qualsevol i llançar-li la dura veritat a la cara.
  8. Abed Nadir [Community]: Expert en sèries i en pel·lícules, viu la vida com si fos ficció (de fet, ho és). Company inseparable d’en Troy. La seva imaginació i les seves fantasies han donat lloc a molts dels millors capítols de la sèrie.
  9. Tony Soprano [The Sopranos]: Cap d’una família mafiosa de Nova Jersey. El mon del crim es tan exigent que acaba amb atacs d’ancietat. Mai havia sigut tan fàcil empatitzar amb un criminal. Malgrat sigui una persona malvada ens preocuparem pels seus problemes familiars i “laborals” com si fossin els nostres.
  10. John Dorian (J.D.) [Scrubs]: Protagonista de la comèdia més bon rollista que he vist mai. Personatge sempre alegre i positiu malgrat les situacions tristes que es poden presentar treballant com a metge en un hospital. La super amistat que l’uneix amb en Turk es la més potent de la televisió.

Volaré, oh oh cantaré, oh oh oh oh Ejem. Perdoneu. Es que avui toca post d’avions

Això amics, es el que passa quan un avió intenta aterrar quan fa un vent de collons

Alguns alemanys que tenien poca feina han construït aquest bonic aeroport en miniatura on tot es mou.

Vídeo auto-explicatiu sense paraules on es mostra perquè no em de forçar el tancament del compartiment d’equipatges de ma.

Heu sentit a parlar sobre el foc de Sant Elmo? Doncs feu un cop d’ull a aquest post i descobrireu que es tracta d’un fenomen pel qual l’aire s’ionitza amb una resplendor blavós a causa d’un intens camp elèctric generat per l’acumulació de càrrega electrostàtica sobre la superfície de l’avió. Com a exemple, aquest repostatge en el aire del Air Force One.

Acabem amb una simulació del tràfic aeri durant les 24 hores d’un dia normal. Es calcula que gairebé 100.000 avions s’enlairen al dia.

Presumia de ser una experta blocaire, però després d’intentar durant hores crear un relat original per participar als relats conjunts va patir una apoplexia.

Jove_decadent
Aquesta ha sigut la meva participació als relats conjunts d’abril.

bigEn las antipodas – Bill Bryson

En las antipodas es un llibre del divulgador Bill Bryson conegut pels seguidors del meu blog gràcies a Una breve historia de casi todo. Aquest llibre tracta d’un viatge de l’escriptor a un dels països més desconeguts i fascinants del nostre planeta: Austràlia. Es tracta d’un país amb poca població en comparació el seu extens territori, el qual es bàsicament costa i desert. El més destacable de tot es la seva fauna, molta de la qual no es troba en cap altre lloc del planeta i sort que es així ja que gran part es mortal, en especial per la seva verinositat.

L’estil d’en Bill (hi ha confiança) es amè gràcies a que el llibre està relatat en format d’anècdotes personals on el protagonista i autor fa el ridícul i/o està en perill. L’escriptor no té cap problema en deixar-se en ridícul mentre explica les moltes peculiaritats d’Austràlia. El llibre no es una guia de viatge, són les aventures i desventures d’en Bill per Austràlia, bastant poc extraordinàries, però si plenes d’anècdotes històriques que només poden passar en un país tan aïllat i poc explorat com Austràlia. Es cert que gràcies al llibre ara tinc més ganes de visitar Austràlia, però no em plantejo fer-ho de veritat. Com que no tinc més ganes de xerrar, el millor que puc fer per tal que us feu una idea del llibre es enganxar-vos uns (potser masses) extractes.

No es verdad que los ingleses inventaran el cricket como una forma de hacer que cualquier otra empresa humana pareciera interesante y animada; eso resultó simplemente un efecto secundario. No es mi intención denigrar un deporte que gusta a tantas personas, algunas de ellas despiertas y mirando al lado adecuado, pero es un juego curioso. Es el único deporte que incluye pausas para comer. Es el único deporte que comparte su nombre con un insecto[*]. Es el único deporte donde los espectadores queman tantas calorías como los jugadores (o más, si son moderadamente inquietos). Es la única actividad competitiva, exceptuando hacer pan, donde, vistiendo de blanco de la cabeza a los pies, se sigue tan limpio al final del día como al principio

En 1967 el primer ministro, Harold Holt, estaba paseando por la playa de Victoria cuando se lo llevó una ola y desapareció. Nunca más se supo del pobre hombre. Esto me resultó doblemente sorprendente: primero, porque Australia hubiese perdido un primer ministro (vaya, que no es normal) y, segundo, porque nunca me hubiera enterado ello.

Cada vez que uno va en avión de Norteamérica a Australia, y sin que nadie te pregunte si te parece bien, te roban un día al cruzar la línea de cambio de fecha internacional. Salí de Los Ángeles el 3 de enero y llegué a Sydney catorce horas después, el 5 de enero. Yo no viví el 4 de enero. Ni siquiera un poco. Adónde fue a parar, no sabría decirlo. Lo único que sé es que durante un período de veinticuatro horas, por lo visto no existí.

Dejando a un lado la tendencia entre los hombres de cierta edad a llevar calcetines hasta la rodilla y pantalón corto, esta gente es como tú y como yo.

No soy, me cuesta reconocerlo, un durmiente discreto y atractivo. La mayoría de la gente, cuando duerme, parece que necesite una manta; yo parezco necesitar atención médica. Duermo como si me hubieran inyectado un potente relajante muscular en fase experimental.

Unos pescadores capturaron un tiburón beige de cuatro metros y lo llevaron al acuario público de Coogee, donde se expuso al público. El tiburón nadó un par de días en su nuevo hogar y, entonces, sin más ni más, y para sorpresa del público que lo contemplaba, vomitó un brazo humano.

Una viuda negra australiana, por si alguien no lo sabe, es la muerte de ocho patas.

A finales del siglo XVIII los códigos de leyes británicos estaban repletos de delitos capitales; te podían ahorcar por 200 delitos, incluido uno muy curioso que consistía en «hacerse pasar por egipcio».

La verdad es que nadie sabe por qué la arañas australianas son tan extravagantemente tóxicas; porque capturar otros insectos e inyectarles veneno suficiente para matar a un caballo parece un caso evidente de celo destructivo. Una cosa es verdad, todo el mundo les deja mucho espacio.

El cocodrilo, un animal tan perfectamente diseñado para matar que apenas ha cambiado en 200 millones de años. Vamos, que estás a punto de ser devorado por algo de la época de los dinosaurios.

Los australianos son muy injustos en este sentido. Se pasan la mitad de cualquier conversación insistiendo en que los peligros del país se han exagerado mucho y que no hay que preocuparse, y la otra mitad contándote que hace seis meses su tío Bob iba en coche a Mudgee cuando una serpiente tigre salió del salpicadero y le mordió en la ingle; pero bueno, ya lo han desconectado de la respiración artificial y se puede comunicar parpadeando con los ojos.

De todos modos, nos aseguró que no había medusas en el arrecife. Curiosamente, olvidó mencionar los tiburones, las medusas cofre, los peces escorpión, los corales punzantes, las serpientes marinas o el infame mero, un monstruo de 400 kg que de vez en cuando, por una mezcla de afán de experimentación y estupidez, le arranca un brazo o una pierna a un bañista, luego se acuerda de que no le gusta el sabor de la carne humana y lo escupe.

—¿Ha disfrutado de su estancia, señor? —preguntó, amablemente.
—Ha sido abominable —repliqué.
—Oh, excelente —ronroneó satisfecho, arrancándome la tarjeta.
—Diría incluso que el valor principal de una estancia en este establecimiento es conseguir que cualquier otra experiencia relacionada con el servicio parezca, por comparación, edificante. Puso una expresión enormemente apreciativa como si dijera: «Es todo un elogio», y me presentó la factura para la firma.
—Esperamos volver a verle por aquí.
—Antes me operaría los intestinos en el bosque con una rama.
—Excelente —dijo de nuevo.

Nota: 6/10

En la secció d’homenatge a blogs que llegeixo avui toca fer la pilota al McAbeu. Hi ha el tòpic que diu que el millor dels blogs són els comentaris, en uns casos això es molt més cert que d’altres, justament en el cas de Xarel·10 es dels més certs que hi ha ja que es tracta d’un blog on lo important es la participació de la gent i les endevinalles del LLIBRE son perfectes per incentivar aquesta participació. Moltes vegades les respostes originals que dona la gent són molt millors que la resposta que busca el LLIBRE, de tal manera que encertar l’endevinalla i rebre el prestigiós rètol vermell no es tan important com ara donar una resposta original. En el blog predominen les endevinalles clàssiques, en especial les sagues d’endevinalles que tenen la mateixa solució, però també hi ha d’altres tipus com els mots encreuats, les endevinalles matemàtiques, les imatges augmentades, les frases fetes, etc. Però les meves preferides (i les de molta altra gent) són la laterals, són aquestes on el lector pot fer treballar més el seu enginy i trobar la solució rebuscada que el LLIBRE vol, o com deia abans trobar una solució alternativa a la que dona el LLIBRE però també igual de vàlida.

La famosa parra de Xarel·10 registrada sota dures restriccions de copyright

La famosa parra de Xarel·10 registrada sota dures restriccions de copyright


M’agradaria destacar que tinc l’honor (no comptabilitzat oficialment però si oficiosament) de ser qui més rètols vermells compartits s’ha emportat amb més gent, fins al punt que si no has compartit un rètol vermell amb mi no et pots considerar un autèntic seguidor de Xarel·10. Per donar oportunitats a tothom Xarel·10 publica les seves endevinalles a qualsevol hora del dia, això vol dir entre les 8 del matí i les 10 de la nit. Però Xarel·10 també funciona més enllà dels dies laborables, i es justament els caps de setmana quan en McAbeu aprofita per publicar els posts no relacionats amb enigmes i endevinalles com per exemple les seves aportacions al relats conjunts.

Parlant d’en McAbeu com a blogger fora de Xarel·10, dir que es força actiu i es fàcil trobar-lo comentant per bastants blogs, Pons’s Blog inclòs i es caracteritza per ser dels primers que hi comenten, bon senyal ja que m’agrada la gent matinera, ja que per alguna cosa publico a les 6 del matí. Encara que en McAbeu no fos un dels comentaristes habituals del top 5 de Pons’s Blog igualment es mereixeria aquest post homenatge ja que realment m’agrada passar-me pel seu blog. Resumint, passeu-vos pel blog d’en McAbeu diàriament, intenteu solucionar els seus enigmes, deixeu un comentari (no cal que encerteu, això ho podeu deixar a les meves mans), i després torneu a Pons’s Blog perquè actualment Xarel·10 es el blog del qual més tràfic (d’armes no, visites) em porta al blog.

Pensareu que ja heu vist casos típics sobre llistes de sèries segons qualsevol temàtica. Les millors sèries, les pitjors, els millors finals, els pitjors finals, les més infravalorades, les sobrevalorades, etc. Però avui us porto una nova llista! (De res!) Ordenats de més preferit a menys, el top 10 dels millors malvats!

¿De qué sirve el dinero si no se puede inspirar terror en el prójimo?

¿De qué sirve el dinero si no se puede inspirar terror en el prójimo?

  1. Montgomery Burns [The Simpsons]: Capaç de fer atrocitats tals com tapar el sol es el malvat per excel·lència dels Simpson. Va aconseguir que tot el poble l’odiés en l’únic capítol doble de la sèrie i fins hi tot algú el va disparar (¿Quien disparó al señor Burns?). També es juga bastant amb la seva avançada edat i la seva decrepitud (El síndrome de los tres chiflados). Lamentablement a les últimes temporades el seu personatges es converteix en una paròdia grotesca del què havia sigut.
  2. Al Swearengen [Deadwood]: No es ben bé un malvat, però està clar que de bo no en té res, es un personatge d’aquells ambigus, sense cap dubte es l’ànima de Deadwood, a part de ser el propietari del prostibul, part imprescindible del poble.
  3. Petyr Baelish (Meñique) [Game of Thrones]: Conseller de la moneda del rei, persona amb la qual no es pot confiar mai i sinó que li preguntin al [espoiler] o al [espoiler]. Només es fidel a un bandol, el seu.
  4. Walter White [Breaking Bad]: Professor de química amb càncer al principi, cartel de la droga i coses pitjors al final.
  5. Lorne Malvo [Fargo Temporada 1]: Assassí a sou fred e imprevisiblement perillós
  6. Stringer’ Bell [The Wire]: Número dos de la banda principal de traficants de droga de Baltimore. En el fons es un home de negocis que l’únic que fa es betllar per la seva emrpesa al preu que sigui.
  7. Tony Soprano [The Sopranos]: Cap d’un clan mafiós de New Jersey amb problemes d’ansietat, que tenint en compte la incompetència dels seus sicaris no m’estranya.
  8. Dexter Morgan [Dexter]: Està en aquesta llista perquè és segurament l’assassí en sèrie més famós de les sèries populars dels últims temps. Aprofito una vegada més per despotricar de les quatre últimes temporades de la sèrie.
  9. Stewie Griffin [Family Guy]: Un nadó pot ser un malvat? Stewie Griffin demostra que es possible gràcies a la seva mania de matar la seva mare i a qualsevol altre que s’interposi en els seus objectius.
  10. Nucky Thompson [Boardwalk Empire]: Tot i que Boardwalk Empire no em va acabar d’enganxar reconec que Nucky Thompson es un malvat amb carisma, un Tony Soprano dels anys 20 però amb més estil.