Per què he vist la primera i única temporada de Studio 60? Només hi ha una raó i es diu Aaron Sorkin. Efectivament el mateix Aaron Sorkin que va crear el meu estimat Ala Oest de la Casa Blanca, però també és el mateix que també va crear el meu bastant menys estimat The Newsroom.

De Studio 60 ens sonarà Judd Hirsch d’haver-lo vist a numb3rs fent de pare dels germans protagonistes. Bé, aquest home només surt en el primer capítol. En canvi els que citaré a continuació surten en gairebé tots els 22 capítols. Us sonarà molt en Mathew Perry, en Chandler de Friends vaja, aquí fent de guionista executiu. Segur que us agradarà veure en Bradley Whitford, el que feia de Josh Lyman a l’Ala Oest de la Casa Blanca, que aquí fa de productor executiu i protagonista principal junt amb Mathew Perry. També de l’Ala Oest tenim Timothy Busfield, el que feia de Danny Concannon, que aquí fa de realitzador. També surt en Simon Helberg, el Howard Wolowitz de Big Bang Theory, fent d’actor del programa. A part dels actors també repeteixen els dobladors, per exemple he sentit la beu d’en Toby Ziegler en el director de la NBS, la veu de la C.J. Cregg en una periodista, i algun altre, a part de la veu del propi Josh Lyman es clar. Segurament no us sonarà la directora Jordan, però surt en una tonteria de peli que per mi es molt divertida que es diu Falses aparences, doncs d’allà la tinc vista a ella i els seus bonics pits, tot sigui dit. A part d’actors i veus també tenim famosos convidats com per exemple el Sting que apareix en el capítol 5. En John Goodman en el capítol 7. En el capítol 13 tenim el Hiro Nakamura que era el japonès que viatjava en el temps en Herois; cert, si no us ho he dit, no perdeu el temps mirant Herois per molt que comenci prometent molt en els primers capítols. Fins hi tot en el capítol 17 surt la actriu que feia de C.J. Cregg on directament fa referència al seu passat com a actriu de l’Ala Oest, justament en un capítol on no apareix en Josh Lyman.

Els protagonistes i també els que més cobren de Studio 60

Els protagonistes i també els que més cobren de Studio 60

Studio 60 es del 2006 i va agradar més a la crítica que al públic. És inevitable comparar aquesta sèrie amb l’Ala Oest. En tots els aspectes Studio 60 surt perdent, però hi ha un munt de punts en comú; les converses super-ràpides entre els personatges, l’alt nivell intel·lectual dels protagonistes, les converses en moviment, els torns maratonians de feina, etc. Però amb la sèrie que té més semblances es amb The Newsroom, amb la diferència que per sort Studio 60 no té els rotllos romàntics estúpids i pesats. Per tan si comparem una sèrie on les crisis son els problemes d’un programa de televisió d’esquetxos d’humor amb les crisis del país més influent del mon la balança de l’interès es decanta clarament cap a l’Ala Oest, tot i això, els diàlegs son 100% Aaron Sorkin i això desperta la nostàlgia al recordar els grans capítols de l’Ala Olest. Com ja he dit abans, per fer una comparació justa hem de comparar Studio 60 amb The Newsroom i contra aquesta si que pot competir i fins hi tot superar-la. Haig de reconèixer que en el sentit de relacions sentimentals Studio 60 s’acosta una mica més a The Newsroom; segurament es degut en que gairebé hi ha paritat entre homes i dones entre el repartiment, mentre que a l’Ala Oest això de les relacions sentimentals es prou feines donava ja que hi havia només una protagonista femenina i un parell o tres de secundàries depenent de la temporada. De totes maneres, m’agrada molt més com porten aquestes situacions sentimentals a Studio 60 que no pas a The newsroom, allà la gent era molt intel·ligent per la feina però uns idiotes pels problemes de parella, no era coherent. Tot i que amb la relació Mathew i Harriet es fa molt pesada, sempre es va arrossegant la mateixa història, però el súmmum de la pesadesa es el capítol 15 amb els flashbacks constants. Odio la Harriet, no em cau bé, es massa bla bla bla; ja se que no m’he explicat bé. Vull dir que es una pàmfila amb problemes trivials i s’ofega amb un got d’aigua perquè no sap si en Mathew li agrada o no. I el més greu es que per culpa seva en Mathew fa l’imbècil! En Mat seria un gran personatge si no passés la meitat de la sèrie pensant en la maleïda Harriet! Ho torno a dir, odio la Harriet.

Tampoc m’agrada l’evolució que va agafant la sèrie. En un principi malgrat haver-hi drama, el caràcter de la sèrie es balancejat en dramàtic i còmic, però en mica en mica es va descompensant tirant cap al drama, tot i que sempre hi ha moments amb humor, però cap al final, especialment caps als 5 capítols últims la sèrie es posa en un merder dramàtic que no encaixa gens amb el to del principi de la sèrie. La meva especulació es que com sabien que la cancel·larien han decidit acabar-la amb alguna cosa espectacular i dramàtica. No cal dir que jo estic totalment en contra d’aquesta mala decisió. Tot i que les situacions dramàtiques es relativitzem amb humor, per exemple, quan se li enrotlla el cordó umbilical al voltant del coll d’un nonat un diu “si vols poso la ma i el desenrotllo”, fa gràcia? no? doncs a mi me’n fa…. A veure, que el drama està ben fet, no es un drama forçat i exagerat com podria passar amb altres sèries, de fet, al final fins hi tot m’he posat una mica en tensió i tot, perquè relaciona el present amb el què va passar fa 5 anys; i què va passar fa 5 anys? Haureu de veure la sèrie per saber-ho!

Studio 60 on the Sunset Strip té un 7,6 al filmaffinity un 8,3 al imdb.

[David i Matt]
– No lo interpretes mal pero te quiero.
– Vale.
– ¿Lo has interpretado mal?
– He interpretado que eres gay y me quieres.

Nota:8/10

La gent de la màfia sol ser molt succeptible, una lleugera broma, o un comentari desafortunat i et parteixen la cara amb una clau anglesa. No ho havia dit però estic parlant de la tercera temporada de… Boardwalk Empire! [Insereixi aquí música festiva dels anys 20] Ja he acabat la tercera temporada de Boardwalk Empire! Això vol dir que només em queden dues pel final. Pels que sigueu de lletres, vol dir que en total hi ha 5 temporades. No es mereixen.

Fins el capítol 9 la temporada es irregular i amb un interès més aviat baix. Al final del capítol 8 passa una cosa que posa interessant la sèrie i al final del capítol 9 en passa una altra que la posa encara més interessant. Però és una llàstima que hagi trigat tants capítols a preparar-ho tot, matant el temps mentrestant amb trames i personatges sense cap interès. Capítols 10, 11 i 12 son els millors.

—- inici espoilers —

La tercera temporada l’he trobat plena de històries de farciment. Què hi pinta la història de l’amant d’en Nucky en el teatre? Què hi pinta la història de la mare del Darmody amb el prostíbul? Què hi pinta la història de la Margaret amb el rotllo de l’educació sexual? M’agradaria pensar que com a mínim la història de l’ex-agent Van Halen porta a algun lloc, però de moment ha fet poc més que vendre planxes. Em fa gràcia com en Van Halen el tio més seguidor de la llei del mon mundial acaba obligat a destil·lar whiskey. Ah! Les voltes que dona la vida! :D Tot i així el continuo odiant, en tota la sèrie no ha somrigut ni una sola vegada, ni una!

undertaker-boardwalk-empire

And the Oscar to saddest man goes to…

 

Si l’italià es vol carregar en Nucky per què li envia la caixa amb els seus homes? Per donar-li temps a que es prepari? Per donar temps que la seva dona fugi? Si que es considerat aquest mafiós, no crec que jo ho fos tant tenint en compte que en Nucky l’havia ordenat matar primer. I només tres assassins al hotel? No havíem quedat que tenia un munt de matons? Perquè només tres van al Hotel?

—– fi espoilers —-

La crítica se’m tirarà a sobre quan ho digui, però estic trobant Boardwalk Empire una mica pesada. Sí, té bons moments, però també té moments repetitius, així doncs ja no li puc continuar mantenint el 7 que tenia, li baixo a 6 [llamp i tro dramàtic]. Això es el que hauria dit si la temporada s’hagués acabat en el capítol 10. Però 10, 11 i 12 li fan retornar el seu merescut 7. Bon final per una temporada llarga i pesada.

[Nucky a un policia corrupte]
– Toma, para que te compres una personalidad.

[Nucky a un altre mafiós]
– ¿Quien coño es usted a parte de una comadreja de rostro impassible?

[Nucky i el seu germà Eli]
– ¿Me das un trago?
– ¿Ahora?
– No sabia que se tenia que hacia falta pedir cita prévia…

[Edie i nucky]
– No se como decir esto señor….
– Pues dilo como lo dices todo, quejándote.

Nota:7/10

Altres posts sobre Boardwalk Empire: CT1771, CT2063

Les proves – James Dashner

Las-pruebas_400

Les proves és la segona part del corredor del laberint. I encara queda una tercera part anomenada la cura mortal. Exceptuant l’últim paràgraf on faig una mica de valoració, pels que no heu llegit ni el primer ni el segon llibre a partir d’aquí espoilers a full.

Si els nanos es pensaven que laberint havia estat dur, el desert anomenat La Quemadura, es pitjor, bé, potser els que la van palmar en el laberint discreparien… El cas es que els hi diuen que el laberint era només la primera prova per tal d’aconseguir trobar la cura pel Destello. Quina relació hi ha entre la cura d’una malaltia i passar proves? Ni idea, pregunteu-li a la gent de CRUEL que sembla que ho saben tot. Per començar els nanos perden la Teresa, per mi millor perquè no em queia massa bé. Després han d’anar per un passadís fosc on unes boles de metall líquid els hi tallen al cap, als secundaris, es clar, després van per un desert, després els hi cauen llamps que maten uns quants secundaris més, després coneixen la Brenda perquè en aquesta història faltaven noies. Després coneixen altres infectats que no son gens simpàtics. Finalment acaben coneixent el grup de noies i en comptes de fer una bonica orgia prefereixen enemistar-se, coses d’adolescents, és el famós principi lògic que diu: “quien se pelea se desea”. Ah, sí, gairebé m’ho deixo, en tot moment tothom vol matar en Thomas, per què? Perquè es el protagonista i estan gelosos. Ho aconsegueixen? A falta d’un llibre està clar que no pot morir encara, però no paren de maltractar-lo i fer-lo parar boig.

Es nota que l’autor vol allargar el llibre quan posa els éssers estranys amb bombetes pel mig. Realment calia aquesta última lluita? Realment calien més llamps? Realment calien que tinguessin bombetes aquests éssers? Em sembla que l’autor ha jugat a masses videojocs. No ha sigut ben bé com esperava el llibre, al llegir el títol “proves” un espera “proves” més de l’estil passar situacions concretes i delimitades no pas un “aquí us deixo, espavileu-vos com pugueu en aquest desert i en aquesta ciutat plena de mig zombies”. Que esperés una altra cosa no vol dir que no estigui bé el què passa. Estic una mica decebut en el fet que en aquest llibre no hagi mort ningú, bé, ningú important perquè la gent que ha mort ni tan sols s’ha molestat a posar-lis nom. Què costava posar una mica de (fals) drama com passava en el primer amb la mort d’en Chuck?

Si vaig dir que la primera part era una barreja entre El senyor de les mosques, Els jocs de la fam i Cube, en aquesta segona part afegeixo a la comparació Lost. Es a dir, es una situació complicada, on la gent no té ni idea de que coi passa i al darrera hi ha una organització secreta, digues-li Darma digues-li Cruel. La trama enganxa pel mateix, perquè els protagonistes saben tan poc com el lector. A mesura que es van donant respostes a vells enigmes s’obren de nous i com més informació coneixes més dubtes tens al respecte. Per aconseguir aquesta dosificació de la informació fa servir molts trucs, un dels més innobles son els flaixos en els somnis, recurs ja forçat que també es feia servir en la primer part. Espero que la tercera part quedi tot ben tancat i que no sigui amb una solució agafada amb pinces perquè sinó acabaré decebut com a Lost, i per la seva salut senyor Dashner val més que jo no acabi decebut… Si alguns personatges haguessin sigut menys odiosos, com per exemple la Brenda, la Teresa i el propi Thomas en bastants casos, no m’hagués costat res posar-li el 8, però ara em resisteixo tot i que el llibre continua sent tan addictiu com el primer. No cal dir, que com passa a la primera part, en aquesta segona el final també queda obert, per tan t’obliga a llegir el següent llibre. La lectura de la preqüela dependrà de com sigui el tercer llibre.

Nota:7/10

BCPP: Xexu

Què es un premi? Segons el diec un premi és el “Do que es confereix públicament en reconeixement d’un mèrit o per a encoratjar algú”. En aquest cas el mèrit es conèixer Pons’s Blog més bé que ningú. Més que una dura tasca, conèixer Pons’s Blog es un plaer perquè us agrada i us hi sentiu més còmodes i ho teniu més per la mà que un polític corrupte a l’aeroport de Zurich. Sense més dilació, em complau anunciar el guanyador del concurs del CT2100, en McAbeu! A continuació la llista de participants ordenats segons el nombre d’encerts.

  1. McAbeu 17
  2. Xexu 11
  3. Gemma Sara 10
  4. Ahse 10
  5. Eva 9
  6. Ciutadà K 6
  7. Xavier 4
  8. Ignasi 1

Com sempre el premi es una indescriptible copa! Ja m’estic imaginant les llàgrimes de l’afortunat guanyador recollint el premi.
2100
BCPP: Roselles

S’ha acabat el termini de participació en el concurs del CT2100. Avui us deixo les respostes per tal que mireu on heu fallat, perquè segur que heu fallat i molt. Bé, tenim l’Ignasi que anava a fallar-les totes però ni això ha sabut fer perquè n’ha acabat encertant una.

1.1- Quina es la sèrie que li he dedicat més posts?
a) Els Simpsons [tothom l’ha encertat]

1.2- A quina d’aquestes activitats NO ha participat mai el bloc?
c) Cadena de blogs 12 de octubre ¡Arriba España! [tothom l’ha encertat]

1.3- Qui ha deixat més comentaris en aquest bloc?
c) Pons [menys algú ha dit l’ahse i un altre que ha dit en Xexu (WTF?!) tothom l’ha encertat]

1.4- Quines efèmerides celebra aquest bloc?
d) Totes les anteriors [tothom l’ha encertat]

2.1- Qui es el protagonista/es dels llibres de Terry Pratchett que menys m’agraden?
c) Johnny Maxwell [Aquí han aparegut un parell de Sam Vimes no se perquè]

2.2- Si tot va com ha d’anar, per cada nou post…
d) Totes les anteriors [aquí es demostra que la majoria només em segueix a twitter o segurament ni això…]

2.3- Quan es solien publicar majoritàriament els enigmes d’en Pons?
b) Dimarts si dimarts no [Molta gent a dit Bàsicament quan em donava la gana, i en aquest blog les coses funcionen així, però les endevinalles eren cosa seriosa]

2.4- Soc amant de la lectura clàssica?
c) No massa, exceptuant alguns de ciència ficció. [tothom l’ha encertat]

3.1- Des de la creació d’aquest bloc, quina es la meva mitjana de llibres llegits anualment?
d)28 [Veig que feia mandra comptar i dividir, a la pàgina de llibres estan totes les ades]

3.2- Qui va fer el comentari número 10.000 del bloc?
c) Gemma Sara [La meitat l’ha fallat, entre ells la pròpia Gemma Sara que ha dit “m’hauria assabentat, dic jo, no?” doncs no xD]

3.3- De les següents pestanyes superiors del bloc, quina ha sigut la última en aparèixer?
e) Terry Pratchett [La meitat l’han encertat]

3.4- De les pestanyes superiors del bloc, quina va ser la primera en aparèixer?
c) Llibres [Si la majoria de posts del blog son de llibres! era de calaix!]

4.1- Quants casos típics s’han publicat en diumenge?
e) 51 [Als principis del blog passaven moltes coses estranyes, entre elles 51 diumenges]

4.2- Qui va ser el primer comentarista en arribar al comentari 1.000 al bloc? Descomptant-me a mi mateix.
a) Ahse [No se perquè estava en la categoria de difícils, potser perquè penséssiu que era una pregunta trampa, però veig que no hi heu picat]

4.3- Des de que està a WordPress (desembre 2007) fins ara, quin bloc m’ha portat més visites?
a) http://pons007.blogspot.com [La gent té molta fe amb el blog d’en McAbeu però la veritat es que encara guanyen els despistats que fan servir la meva antiga direcció de blogger]

4.4- Quin es el cas típic amb més visites?
f) 1823 [Si amb gairebé 150 felicitacions de gent diferent no és el post més visitat ja em direu quin pot ser!]

5.1- Des de que està a WordPress (desembre 2007), entre tots els posts, quantes imatges hi ha penjades al bloc?
3.550 [Les xifres ballaven entre 1.400 i 5.800]

5.2- Des de que està a WordPress (desembre 2007) fins ara, quants comentaris té el bloc?
26.702 [Em faig creus que només un recordes que fa res vaig celebrar els 25.000 comentaris.]

5.3- Des de que està a WordPress (desembre 2007), quants comentaris he deixat en el meu propi bloc?
8.620 [M’he vist celebrar el meu comentari 10.000? Creieu que no el celebraria? Llavors per què gairebé tots tireu tan llarg?]

5.4- Des de que està a WordPress (desembre 2007), quantes visites ha rebut el bloc?
175.256 [Aquí les xifres solen ser massa esperpèntiques per comentar-les a excepció de les dues més properes a la realitat que m’han sorprès pel seu afinament]

Feliç dia de les abduccions! No tinc OVNIs per celebrar el dia ja que son molt esquius i no es deixen veure, però tinc avions que si fa no fa…

Col·lecció de 10 aeroports en els que no voldràs aterrar, com per exemple el Aeropuert Juancho E. Yrausquin, Illa de Saba. Només 396 metres de pista i si falles tan pel principi com pel final caus a l’aigua.
aeropuerto_saba_1

Diagrama dels seients en un avió.
tumblr_msc8evs1BB1rse388o1_1280

Com NO aterrar un helicòpter

10 aterratges acollonants. Per exemple el 747 de Japan Airlines aterrant a Hong Kong el 1988

Acabem amb un recordatori:

Diuen els pilots que si després de l’aterratge pots sortir de l’avió caminant, ha estat un bon aterratge. Ja si a sobre l’avió es pot tornar a utilitzar és un aterratge perfecte.

Recordeu contestar qüestionari del CT2100!

Feliç dia del pare! (Això us diré aquest dissabte)

Avui dedico aquest posts a tots els pares que han escollit ser pares en comptes d’escollir una opció molt millor, es a dir, tenir un gatet. Exemples del que els gats fan millor que els fills:

Reaccionar a una il·lusió òptica

Val·larBelar com una ovella

Fer aeròbic

Invocar a Satanàs

Espantar-se amb una pell de platan

Estressar-se perquè li falta menjar

Recordeu contestar qüestionari del CT2100!