He començat a veure The Good wife una sèrie sobre… Es tracta d’un procdemiental, per tan només hi ha tres opcions possibles:
a) Policies
b) Metges
c) Advocats
La opció correcta es la C! Enhorabona als guanyadors, acaben de guanyar un joc de taula sobre The Good Wife que poden reclamar a la CBS, la productora de la sèrie, a la resta més sort la propera vegada! Per cert, sabeu per què bàsicament hi ha procedimentals d’aquests tres oficis, no? Doncs perquè treballen a tota hora i no tenen ni un minut de vida personal, i si la tenen es per sortir amb els colegues de la feina. Estan fatal aquests nord-americans.

Heu vist què elegants? Sembla que treballin en buffet d’advocats.

Heu vist què elegants? Sembla que treballin en buffet d’advocats.

Contràriament a les sèries que solc veure la protagonista de The Good Wife és una dona. Era una experiència que em feia por perquè podria acabar mirant una sèrie per noies, però la vida és dels valents, així doncs m’he arriscat a veure la primera temporada. La protagonista estava casada amb el fiscal general del districte, però ell acaba a la presó, així doncs ella decideix reprendre la seva carrera com advocada en un buffet per tal de mantenir-se ella i els seus dos fills. La dona és molt bona acadèmicament però li falta experiència, per tan en aquesta primera temporada veiem com s’esforça molt i fa el què pot però li falta rodatge en aquest mon de veterans, sobretot en els primers capítols, després ja veiem que es una crack.

No us ho havia dit fins ara però els productors executius de la sèrie son els germans Scott. Una altra cosa que no us he dit i també m’agrada es l’opening, no pas pel contingut que son un parell d’imatges en blanc i negre i les lletres sinó per la duració, exactament dura 10 segons, 13 si tenim en compte el fos a negre del final. Un opening o ha de ser molt bo o ha de ser curt. Els capítols tenen dos parts, la part principal que sol ser una trama independent sobre el cas del capítol i en menor mesura la trama general sobre el cas del marit de la protagonista va avançant i descobrint nous aspectes. A mesura que avança la temporada cada vegada els casos individuals de cada capítol tenen menys protagonisme i el cas del marit va agafant més temps de capítol, de tal manera que tot i que la sèrie és un procedimental només la meitat del capítol es dedica al cas del moment, cosa que no havia vist en cap altre procedimental.

Repassem uns quants capítols?

  • Capítol 10: 9 mesos en un reformatori per què un nano de 13 anys es va defensar d’un abusador llençant-li un llibre pel cap? Quina merda de societat tenen als EEUU? Això es justícia? No vull viure en aquell país.
  • El capítol 14 és dels que més m’ha agradat. En ell he après que pots agafar coses d’un escenari d’un crim si abans la policia no ho ha decretat com a tal, sembla que al fer-ho un sigui còmplice del crim, oi? Quines coses que tenen les lleis. El capítol té frases tan guais com “Nos pagan para defender a nuestro cliente, no para descubrir la verdad”.
  • El capítol 18 està fet des d’un punt de vista diferent, en comptes de ser des del punt de vista de l’Alicia (així es diu la protagonista) o des d’algun dels advocats defensors està vist a través dels ulls del jurat. Una espècie de 12 homes sense pietat però amb un cas no tan suculent com en la peli.
  • Capítol 23 i últim de la temporada: Es presenta un cas més, però amb un resultat més agredolç del què és habitual. Per entendre què vol dir això heu de veure el capítol. I per seguir bé el capítol 23 us heu d’haver vist els 22 capítols anteriors.

———— Inici espoilers ————

De moment en aquesta primera temporada acaben guanyant gairebé tots els casos, bé, no es cert, gairebé tots els casos acaben bé, que no es ben bé el mateix. M’hagués agradat que més casos haguessin anat malament, hagués sigut com més realista… En canvi on veig que la sèrie és més realista és en la direcció del buffet, en especial al final de temporada on tot va malament i sembla que no es salvarà, aquest tros de trama he de reconèixer que m’ha agradat, ja que no és un cliffhanger de última hora de l’últim capítol ficat amb calçador sinó que porta varis capítols gestant-se.
Sobre si l’Alicia és queda el buffet o és queda l’altre associat junior tenia clar que seria l’Alicia, per què sinó quin sentit té la sèrie si no continua fent d’advocada? Però tot i així m’ha sigut una mica de greu pel nano, per un moment vaig pensar que és podrien quedar els dos. Però reconec que fer treballar el nano pel dolent té la seva gràcia també. El cliffhanger del final en el qual ha de triar entre el seu marit i el Will, jo ho tinc clar que triarà el marit, perquè la sèrie es diu The Good wife, no? Sinó es diria, The Good husband changer…

————– Fi espoilers ————-

La sèrie va bé però em sobren detalls com ara que el fill de l’Alicia (la protagonista, la bona esposa) es dediqui a fer d’investigador privat. Per què els productors tenen la mania de donar protagonisme als adolescents quan no cal? No té res a veure que a mi em caiguin malament tots els adolescents per defecte, sort que jo em vaig saltar aquesta etapa.

Contràriament al que sol ser habitual, en aquesta sèrie m’agraden més els personatges femenins que els masculins, en especial m’agrada la Kalinda, i no només per les seves cames, sinó també pel seu caràcter que no es talla un pel amb ningú. Fins hi tot em cau bé la sòcia “malvada” del buffet. Bé, si que hi ha una dona que no em cau bé, l’àvia, però aquesta no compta, aquest personatge està fet expressament per a ser odiat. Per contra els homes de la sèrie son més fluixos, començant pel marit i acabant per l’altra soci del buffet. Un altre personatge que m’agrada és la nova advocada del marit, encara que surt poc. També m’agrada el cap de campanya del marit, encara que com haureu deduït aquest no és una dona.

Al principi era molt reticent a veure-la perquè les sèries d’advocats no son fruit de la meva devoció, però sense donar-me compte m’ha anat enganxant, potser a vosaltres us passa el mateix si li doneu una oportunitat. Li anava a posar un 7 a la sèrie, però com que últimament us heu queixat que poso masses 7, doncs he sigut més dur i li poso un 6. Si de cas ja li posaré el 7 que es mereix si durant la segona temporada aguanta el nivell de la primera sense fer-se repetitiva. Que coi! la sèrie es mereix un 7 i li poso un 7 i si algú no li agrada que es queixi als comentaris!

La primera temporada consta de 23 capítols, de fet com qualsevol de les altres 5 temporades que té actualment la sèrie, ja que aquesta continua actualment en emissió per la sisena temporada. Com que la productora no és la HBO els capítols no duren 50-60 minuts sinó que és la CBS per tan duren uns 40 minuts. The Good Wife té un 7.6 al filmaffinity i un 8.3 al imdb, tot i que la mitjana de la primera temporada en el imdb seria un 8.1

[Mentre el client li dona la ma a l’Alicia]
– No se inquiete, la maté con la otra mano.

Nota: 7/10

thumbnail

¡Guardias! ¿Guardias? – Terry Pratchett

Vuitè llibre de la saga de Mundodisco i primer llibre de la saga de la Guàrdia. Però que no l’havia llegit ja aquest? Doncs si, però fa tan de temps que ni tan sols li vaig dedicar un post en el blog. El passat mes de març, quan va morir Terry Pratchett, vaig aprofitar per fer proselitisme entra la gent del meu voltant perquè algú el llegís i resulta que dos persones van picar, per tal que no es sentissin sols vaig aprofitar per rellegir-me el llibre que més he recomanat als novells lectors d’aquest autor.

Sembla que amb el nou govern del patrici Lord Vetinari la ciutat de Ankh-Morpork funciona millor que mai gràcies al sistema de gremis, on cada gremi s’encarrega de controlar el seu nínxol de mercat i per tan el patrici només cal que vigili el líder de cada gremi. Els gremis més destacables son: El d’assassins (gremi en el que es va formar el patrici), el de lladres i el de “costureres”. Però sembla que hi ha un individu misteriós a qui no li agrada el patrici i vol tornar al antic sistema monàrquic. Per tal de fer-ho fundarà una societat secreta per tal de provocar una situació que farà aparèixer un heroic rei que salvarà la ciutat d’una catàstrofe. Aquesta catàstrofe seran 20 tones de rèptil volador que escup foc per la boca. En paral·lel a aquest fet un innocent jove d’un poble miner de nans anomenat Zanahoria s’unirà a la decadent Guàrdia Nocturna de la ciutat per tal de revitalitzar-la totalment. Cal aclarir que gràcies el control del gremis la Guàrdia ha perdut la seva raó de ser i només manté tres membres en la mateixa decadència que la institució que representen. Son el capità Vimes, un alcohòlic que ha perdut la motivació per fer bé la feina; en Colon, un sergent mandrós i inepte, i finalment el caporal Nobbs un ésser covard, lladre i menyspreable en tots els sentits començant per l’olfacte.

———————– INICI ESPOILERS ———————–

Quan vaig veure que el secretari del patrici era Lupine Wonse en comptes d’en Rufus Drumknott em va estranyar, però no vaig sospitar res. És més endavant, gairebé a meitat de la novel·la, quan vaig veure que en Wonse havia de ser el Mestre Suprem que controlava el drac. Això demostra que feia molts anys que m’havia llegit ¡Guardias! ¿Guardias?

————————- FI ESPOILERS ————————-

Sempre he defensat que el primer llibre la Guàrdia era el més fluix, i no em penso pas desdir, però això no vol dir que sigui dolent, l’únic que vol dir que és el menys bo dintre dels bons, realment m’ha tornat a sorprendre de lo bo que és. En aquest primer llibre ja tenim els personatges principals, es a dir en Vimes i en Zanahoria, a més del patrici com a secundari important, de fet, com sol passar, les millors reflexions del llibre surten de la boca del patrici. A part tenim els antagonistes, un autèntic grup d’idiotes dirigits per un geni del mal. Respecte el que veiem en novel·les successives es pot veure com el caràcter d’en Zanahoria no canvia massa. El patrici va millorant amb el temps, va agafant pràctica i tècnica per manipular i controlar a tothom cada vegada millor. Però qui fa un gran canvi és en Vimes. Passa de ser un perdedor alcohòlic per convertir-se en un eficient i espavilat agent que actuarà amb justícia independentment del que digui el patrici o la llei.

[El llibre té una dedicatòria que voldria reproduir]
Puede que los llamen «La Guardia de Palacio», o «La Guardia de la Ciudad» o «La Patrulla». Sea cual sea el nombre, su función en cualquier obra de fantasía heroica es siempre la misma: más o menos a la altura del capítulo Tres (o a los diez minutos de empezar la película) entran a saco en una habitación, van atacando al héroe de uno en uno, y mueren por orden. Nadie les pregunta nunca si es eso lo que quieren hacer. Este libro lo dedico a esos abnegados hombres.

[Un exemple de la incompetència dels membres de la societat secreta]
-Sí, los Hermanos Esclarecidos, guardianes del sagrado conocimiento desde tiempos inmemoriales…
-Desde febrero -aportó el Hermano Portero, siempre dispuesto a cooperar.
El Gran Maestro Supremo tenía la sensación de que el Hermano Portero nunca acababa de entrar en el espíritu del asunto.

[Un parell de frases que defineixen en Zanahoria]
Cuando flexiona los músculos de los hombros, otros músculos tienen que apartarse antes para dejar paso.

Fue un viaje de ochocientos kilómetros y, por sorprendente que parezca, un viaje sin incidentes. Las personas que miden más de un metro ochenta y tienen los hombros de aproximadamente la misma envergadura suelen disfrutar de viajes sin incidentes.

[Comencem a conèixer el Patrici]
El patricio no era hombre ante el cual se pudiera blandir un dedo, a no ser que quisieras acabar contando sólo hasta nueve.

Un asesino encargado de matar al patricio tendría problemas para encontrar suficiente carne en la que hincar la daga. Mientras otros gobernantes comían alondras rellenas con lenguas de pavo real, lord Vetinari consideraba que un vaso de agua hervida y media rodaja de pan seco era sobrio, elegante y suficiente.

¿de qué tenía miedo? Había estado ante las fauces de la muerte tres veces. Cuatro, si contaba lo de mandar callar a lord Vetinari.

El primer día suenan las campanas porque ha caído el tirano, y al siguiente todo el mundo empieza a quejarse porque, desde que se fue el tirano, no funciona el servicio de recogida de basuras. Porque la gente mala sabe hacer planes. Se podría decir que es un requisito imprescindible para ser malo.

Nunca confíes en un gobernante que deposita su fe en túneles, refugios y rutas de escape. Lo más probable es que no esté dedicándose de pleno a su trabajo.

Cuando el patricio estaba descontento, se volvía muy democrático. Buscaba maneras complicadas y dolorosas de compartir todo lo posible su descontento.

[La curiosa vida del Sargent Colon]
Debía treinta años de feliz matrimonio al hecho de que la señora Colon trabajaba todo el día, y el sargento Colon trabajaba toda la noche. Se comunicaban por medio de notas. Él le preparaba el té antes de salir por la noche, y ella le dejaba el desayuno listo y calientito en el horno por las mañanas. Tenían tres hijos ya mayorcitos, nacidos, según opinión de Vimes, como resultado de una caligrafía extremadamente persuasiva

[Parlant sobre en Nobbs]
Era de edad indeterminada. Pero por su cinismo y por su hastío ante el mundo en general, que son algo así como la prueba del carbono para la personalidad, debía de tener unos siete mil años.

[Així es Lady Ramkin]
Vimes sabía que los pueblos bárbaros ejeños tenían leyendas sobre doncellas gigantescas, vestidas con cotas de mallas, luciendo sujetadores blindados y montadas en carros, que descendían sobre los campos de batalla y se llevaban a los guerreros muertos a otra vida de juergas gloriosas, mientras cantaban con agradables voces de mezzosoprano. Lady Ramkin podría haber sido una de ellas. Podría haber sido su jefa. Podría haber cargado sobre sus hombros a un batallón de guerreros muertos.

[Així son les descripcions de Terry Pratchett]
Era un comedor, en cuyo centro se encontraba una de esas mesas en las que los ocupantes de los extremos, se hallan en franjas horarias diferentes.

[Així funciona la guàrdia]
Corriendo con ese paso especial que tenían sus colegas. Lo conocía bien, era un paso apresurado que decía, somos una docena, que empiece otro. Decía, parece dispuesto a matar, a mí no me pagan tanto como para que me deje matar, puedo correr muy despacio y entonces se escapará… No había por qué estropear un buen día atrapando a alguien.

[Així pensa en Vimes]
Y yo no soy un héroe. No estoy en forma, y necesito una copa, y necesito una paga de cien dólares al mes sin extra para plumas. Ésa no es la paga de un héroe. El héroe se lleva reinos y princesas, y hace ejercicio a menudo, y cuando sonríe la luz arranca destellos de sus dientes, ting. El muy hijo de puta.

[Així funciona Ankh-Morpork]
Vimes se dio cuenta de que la existencia del dragón había atemorizado a la gente incluso en Las Sombras. Era el dueño de la ciudad, incluso cuando no estaba presente. En cualquier momento, la gente empezaría a encadenar vírgenes a las rocas. Un dragón era toda una metáfora de la existencia humana. Y por si fuera poco, también era una cosa enorme que volaba y escupía fuego.

—Quizá fuera un espectador inocente, señor —sugirió Zanahoria.
—¿Cómo, en Ankh-Morpork?
—Sí, señor.
—En ese caso, deberíamos haberlo atrapado por su valor como espécimen irrepetible.

Un buen número de las religiones de Ankh-Morpork seguían practicando los sacrificios humanos, aunque la verdad es que ya no necesitaban practicarlos, porque se les daban muy bien.

Acabo fent un recordatori dels llibres de DiscWorld que hem queden pendents:
– 38 Me vestiré de medianoche: Es una novel·la de la Tifanny, per tan no em crida especialment.
– 40 Raising_Steam: És del Moist von Lipwig (aquest si que m’agrada i molt), es va publicar al novembre del 2013 però la traducció al castellà no sortirà fins a finals d’any.
– 41 The Shepherd’s Crown: Es una altra novel·la de la Tifanny. Està previst que es publiqui en anglès al setembre d’aquest any.

Nota: 8/10

Feliç dia del llibre!

Quin serà el llibres més venut aquest Sant Jordi? Ni idea, però l’anomenat “Coses amb les que NO t’hauries de masturbar” crec que no.
Imágenes-con-las-que-no-te-deberías-masturbar-4

20 portades desconcertants de llibres. Per exemple, el gran llibre per pintar vagines.
big-coloring-book-of-vaginas

Com es fomenten les visites en una biblioteca a Escòcia? Doncs amb una exhibició de ball en barra! Si es que ens porten anys d’avantatge!
pole-biblio

5 llibres amb boniques infografies. Best American Infographics 2013, Super Graphic, Life in 5 seconds, Coolness Graphed i Paris vs New York.

Acabo amb un bonic efecte dominó fet amb llibres, que sinó podria ser avui?

Futurama, autoparodiant-se des de 1999 ^^

clic per ampliar

En el títol em refereixo a la setena temporada de Futurama no pas a la setena versió de Futurama, tot i que tenint en compte les vegades que han cancel·lat la sèrie i l’han tornat a emetre potser si que seria gairebé la setena versió. La setena no, però si que han cancel·lat la sèrie 3 vegades. En teoria aquesta vegada si que s’acaba definitivament la sèrie amb aquesta temporada, però amb Futurama mai se sap.

Mirat fredament setena temporada de Futurama no es gran cosa, es una mica simpsonitzada, vull dir que pateix l’efecte Simpson, es nota el desgast dels anys i això que només porta set temporades. A diferència dels Simpson, Futurama encara es deixa veure bé, uns capítols més que d’altres. Per exemple el capítol 12 seria dels que no es deixa veure, igual que el 17. Per contra, el capítol 13 amb el seu format documental es dels que si. Igual que el capítol 14 amb la seva cinta de Moebius i el seu rotllo amb les dimensions especials també mola. En general les trames no son gran cosa, però hi ha forces gags pel mig que estan posats amb gràcia.

Capítol 22: Apareix la empresa MumSanto (us sona? xD). Que com que fa experiments genètics que serien il•legals a la Terra els fa voltant sobre la terra amb una nau gegant, té lògica, no? El capítol ens ensenya que jugar amb la genètica es dolent, encara que sigui amb finalitats tan malvades com abaratir la producció alimentaria en tot el mon…

Que no us enganyi el títol del capítol 23 “juego de tonos” no té res a veure amb “juego de tronos”, per mi va ser una decepció tot i que el capítol no està malament. El 24 es un bon capítol, no puc dir el mateix del 25. El capítol 26 comença prometent, sabeu que al inici de l’opening, sota de les lletres de Futurama sempre posa una frase, no? Doncs en la de l’últim capítol en comptes de posar una frase emotiva perquè es l’últim capítol, posa: ” Venjeu-nos!”. El capítol ens porta la Lluna, que com els fans recordaran va ser el lloc on van fer la primera entrega, llavors el capítol comença a jugar amb el espai temps de la manera que només Futurama pot fer i fi!

[un èssers li diuen al Bender]
– Eres el heroe más legendario de la tierra!
– Que te zurzan Gilgamesh!
[arriben els altres]
– Oh! Bender, estás vivo! Alabado sea Gilgamesh!

Nota temporada: 7/10
Nota sèrie: 8/10

Si ho tradueixo perd la poca gràcia que té.

Si ho tradueixo perd la poca gràcia que té.

Recordeu en Patrick Jane? Qui? Sí, home sí! El Mentalista! Ah! Pensava que havies dit que ja no miraries més aquesta sèrie! Sí que ho havia dit si, però m’he assabentat que la setena es per fi la última temporada! Donat que amb la broma ja havia vist 6 temporades i aquesta setena ja es la última i a sobre només té 13 capítols doncs crec que seria una tonteria no acabar la sèrie, no?

El primer capítol comença així:

[El cap de la Lisbon la truca]
– Lisbon, se que todavia te quedan dias libres, però necesito tu ayuda
– Claro, no hay problema, voy para allá

[Cap del Pons el truca]
– Pons, se que todavia te quedan dias libres, però necesito tu ayuda
– Hahahahahahahaha

Al principi d’aquesta setena temporada veiem la Lisbon més contenta que mai, no para de somriure! I no és un somriure cínic dels seus, es un somriure de felicitat! Els que sàpiguen com ha acabat la sisena temporada ja es poden imaginar perquè està tan contenta. Els que no ho sàpiguen tampoc crec que això els hi tregui la son.

———— INICI ESPOILERS ———–

El John el Rojo ja el teniem mort de la temporada passada, per tan en aquesta setena només queda arreglar el rotllo amorós entre en Patrick i la Lisbon, ja que en l’últim capítol de la temporada passada es fan un petó! Més de 130 capítols sense tocar-se! Hi havia més tensió que entre el Mulder i l’Scully de Expedient X! Amb la diferència que aquests son més atractius.

M’ha agradat veure com els personatges amb nom i cognom no son immortals, estic parlant de la jove Vega. Us heu fixat amb en Wylie? Sembla que no sigui possible ser més blanc, però quan es carreguen la Vega es torna encara més translúcid.

El final de la sèrie no es gaire lluït. Si estan fent servir en Jane com a esquer per una assassí en sèrie per què no el vigilen més? Per què només li posen un sol agent com a protecció i a sobre el més patata? I què me’n dieu de l’assassí? Mata al periodista només per trucar al FBI des del mòbil?! En fi, lo del casament té un passe, però lo del fill ja ho trobo excessiu, es taaaan tòpic i crec que podria haver posat un parell de “a” més de lo tòpic que és.

————– FI ESPOILERS ————

Al tenir la meitat de capítols que les altres temporades han aprofitat per gastar-se el pressupost sobrant en els capítols, per exemple es passen un capítol a Beirut, o si no es Beirut serà alguna ciutat d’aquelles islàmiques, jo no he estat mai a Beirut per tan no sabria dir, vosaltres si? Va, vinga no m’expliqueu les vostres vacances que avui estem aquí per parlar del Mentalista. El que no té aquesta temporada és res d’en Wayne ni de la Van Pelt, jo no els trobo a faltar pas, però potser algú si.

És el Mentalista una sèrie que recomanaria? En principi no, a excepció que t’agradin molt els procedimentals de policies o bé trobis que en Simon Baker es molt atractiu. La sèrie es entretinguda però no té res més d’excepcional si descomptem els capítols de la primera meitat de la sisena temporada.

Nota: 6/10

Volia quedar bé amb el seus convidats, volia sorprendre’ls amb un plat realment original, així doncs va anar a les golfes a buscar el vell llibre de cuina que la seva família havia anat passant de generació en generació. Sabia que la seva família era d’un llinatge molt antic que havia estat fortament lligat amb la cuina. Va tenir sort i va trobar el llibre, però lamentablement es va topar amb un impediment comunicatiu que no esperava. Aquesta es la imatge que va veure Josep Apofis al obrir el llibre de cuina:

Egypt_Hieroglyphe2
Aquesta ha estat la meva egípcia participació als relats conjunts d’abril.
BCPP: Eva

Algú ha vist la tretzena temporada de CSI Las Vegas? No? Ningú? Llavors la catorzena temporada encara l’heu vist menys, no? Es que a ningú li interessa conèixer com treballen els criminalistes per resoldre els casos? Ui quin poc interès en aprendre com encobrir assassinats… La tretzena i catorzena temporada de CSI són més aviat mono-cas. Es a dir un sol cas per capítol. Recordeu aquells temps amb 2, 3 i fins hi tot 4 casos per capítol? Erets incapaç de recordar pràcticament res de cap cas! Faré un ràpid resum del què passa en la tretzena que no considero espoiler perquè no és res de l’altre mon: A l’inici de temporada s’arreglen els problemes amb la família d’en DB Rusell (el cap dels CSI), després en Nick adopta un gos policia retirat. En Hodges (el de rastres) es casa amb una bellesa italiana a la qual pràcticament no entén. La Morgan (la filla del Xèrif de Las Vegas, que per cert, abans era un malparit però quan arriba la seva filla es converteix de cop en bona persona) no té clar si li mola més en Hodges o en Greg. Per ser un procedimental amb capítols aïllats auto-conclusius no està gens malament les coses que van passant, no? Per l’últim capítol porten a Black Sabbath, això no té cap implicació amb la trama del capítol però aporta música al principi del mateix. El que si que aporta contingut i ajuda es el doctor Gaius Baltar de Battlestar Galactica, bé, en el capítol de CSI li diuen un altre nom, es evident… A part que el capítol es com un homenatge de Seven. Per no desentonar amb les últimes temporades el capítol es doble i queda partit amb el final de temporada. Com es lògic, la catorzena temporada comença tancant el capítol final de la tretzena. Per si de cas, no us explicaré res de l’argument no fos cas que algú li tingui estima a la Morgan i fins aquí puc llegir…

A CSI Las Vegas ningú diu frases lapidàries al estil Horatio.

A CSI Las Vegas ningú diu frases lapidàries al estil Horatio.

——————- INICI ESOILERS ——————-

Al principi de la catorzena temporada fan veure com si la Morgan s’hagués mort, i no pas una vegada, sinó dues vegades! Però no em preocupa massa, no es un personatge que trobi imprescindible. En canvi hi ha un moment en el capítol que sembla que mataran en Brass! En Brass! Es el meu personatge preferit que encara queda a la sèrie! En Brass! Un dels pocs personatges que ha aparegut durant les 14 temporades! Realment m’hagués enfadat molt si se l’haguessin carregat.

Al principi de la catorzena temporada també s’acaba la història d’amor entre en Hodges i la Isabella. De fet es normal, no tenien res a reveure. En Hodges un es CSI de laboratori molt freak i raro i en canvi ella es una bellesa italiana. El que deia, res a veure. Ha quedat un cas per resoldre! Feia molt que no quedava un cas sense solució! Es el capítol 14×18! Gràcies al MEV que els CSI de Las Vegas son fal·libles! El final de la temporada 14 no té res d’especial, tan sols que sembla que el capità Brass fa les paus amb la seva filla, pel què fa el cas del capítol es un cas com un altre; decebedora manera d’acabar una temporada.

——————– FI ESPOILERS ——————–

He vist 14 temporades de CSI Las Vegas (l’únic! l’inconfusible!) i moltes coses han canviat amb tants capítols, com per exemple la majoria dels protagonistes, però hi ha una cosa que no ha canviat, que tots son uns work-alcholics, continuen barallant-se els uns amb els altres per a veure si es queda amb el cadàver i en conseqüència amb la víctima. Una curiositat, un dels capítols de la catorzena surt un cas que es increïble que no hagués sortit fins ara: Un home té molta sort al casino, guanya molta pasta (de manera legal!) i l’endemà a la matinada el troben mort en carreró. Una cosa tan típic i tòpica de les Las Vegas us ho podeu creure que no hagués passat fins ara? No us ho creieu, oi? Dubteu de la meva memòria, no? Doncs us dic que no havia passat mai!

Us heu fixat que en Nick s’ha deixat una barba igual que la que portava en Grissom? Entre això, i que ja té algun pel blanc a la barba i comença a tenir alguna que altra entrada, sumat al fet que també li ha agafat afició als bitxos, no creieu que en Nick cada vegada es més Grissom? O son paranoies meves? Per cert, sabeu qui es la dona d’en Ted Russell (el jefe dels CSIs del torn de nit)? Es justament la productora d’en Frasier, la Roz Doyle! Algú se l’esperava veure-la en aquesta sèrie? Jo està clar que no.

De tan en tan un capítol una mica diferent de l’esquema habitual com es el cas del capítol 14×19 va bé, tan de bo n’hi haguessin més. Una recomanació, no mireu el capítol 14×20 mentre esmorzeu, dineu o sopeu, no us puc dir més. En general CSI no es una sèrie apte per gent aprensiva que la mira mentre menja, però aquest capítol s’emporta el premi. En el capítol 21 coneixem una agent de la FBI que és ciber-psicòloga especialista en ciència forense cibernètica, com us heu quedat, eh? Aquest capítol serveix per presentar el spin-off de CSI que tractarà sobre ciber-delictes. Calia? Jo crec que no.

Això és tot sobre la temporada 13 i 14 de CSI. Ens veiem en el proper post de CSI on parlaré de la quinzena temporada, que si no es desdiuen, serà la última del mític CSI Las Vegas!

Nota temporada 13: 6/10
Nota temporada 14: 6/10
Nota global sèrie: 7/10