Aprofitant que demà passat es el dia de corpus us porto un post sobre història que tan us agraden. Toca parlar d’una activitat molt habitual de tal dia: L’ou com balla. Els homes que s’estiguin baixant els pantalons ja se’ls poden tornar a pujar perquè l’ou es refereix a un ou de gallina…

L’ou com balla es celebra a diverses poblacions catalanes, suposo que per exemple un andorrà també podrà fer-ho a casa seva i ningú li dirà res, però ja no seria un fet tan tradicional, amb tot el respecte pels andorrans. El procediment es senzill, tan senzill que els nens podran fer l’experiment sempre i quan es respecti la condició sine qua non universal per realitzar qualsevol experiment, el famós mantra “sota la supervisió d’un adult”, perquè tots sabem que els nens són idiotes i podien acabar morts fins hi tot pel simple fet de manipular un ou. Per fer l’experiment necessitarem els següents elements o els seus equivalents sempre i quan la COB (Comisió d’Ous Balladors) els hagi donat per bons.

  • Un ou
  • Cera
  • Un punxó
  • Una font brolladora amb un raig d’aigua suficientment potent.
  • Flors i fruites del temps (generalment cireres, ginesta i clavells)

L’ou l’obtindrem directament d’una gallina viva o si sou uns cosmopolites de ciutat i no viviu en una granja amb animals de corral anireu al mercat a comprar-lo, o potser en supermercat, però sota cap concepte heu d’anar al zoo a posar la ma a la gàbia de cap au per agafar un ou, es podria fer però no seria èticament correcte. Si opteu per la solució del super, per culpa del sistema capitalista i consumista en el que estem no us vendran un ou sol i segurament us obligaran a comprar mínim mitja dotzena (sis pels del ESO), però acabareu acceptant perquè segurament sou uns manasses i l’experiment de l’ou no us sortirà a la primera i anirà bé tenir ous de recanvi.

Els ous seran els primers encantats en gaudir de l’experiment

Els ous seran els primers encantats en gaudir de l’experiment

El primer pas es fer un forat a l’ou amb un punxó, si no teniu un punxó podeu fer servir algun altre estri esmolat, un consell, no ho proveu mossegant amb el queixal, un amic ho va provar i el resultar va ser molt brut. Quan hageu aconseguit buidar l’ou sense destrossar-lo no llenceu el contingut de l’ou aigüera avall! Com a bon català heu d’aprofitar-lo i fer per exemple una truita de gambes i alls tendres, boníssima. Amb la cera taparem el forat per on hem buidat l’ou. Pel que fa la font amb el raig d’aigua la podríem deixar tal qual i no passaria res, però com que és un dia festiu la decorarem amb les flors i les fruites, també la podríem decorar amb posters de Lady Gaga però no quedaria tan tradicional. El toc final es posar l’ou sobre el raig de l’aigua de tal manera que la pressió de l’aigua mantingui l’ou en moviment giratori sense arribar a caure, si cau vol dir que no l’hem col·locat de manera correcte i que hem fallat en la nostra tasca, de manera que davant de tanta humiliació la única solució honorable serà practicar l’harakiri. Demà  us explicaré la història d’aquesta bonica tradició, em refereixo a la del ou com balla no pas a l’harakiri.

Us heu llevat amb ritme? Perfecte, perquè avui toca post musical.

Música amb un original instrument fet de PVC

Vídeo musical d’amor

Fantasma de la opera en una disquetera.

Els Voca People: Fent música només amb la boca

El mateix acord per un munt de cançons gràcies a The Axis of Awesome

BCPP: Sergi

House of Cards temporada IV: La temporada arranca just on va acabar la tercera, això vol dir eleccions, i si heu vist les últimes temporades de l’ala oest ja sabeu lo trepidant i esgotador que pot ser una campanya electoral. En Frank no ha canviat respecte temporades anteriors, continua volent que tot es faci segons la seva manera i que tothom faci el que ell vol, una bellíssima persona, eh? Lamentablement la quarta temporada no arranca gaire fort, perquè us feu una idea, hem d’esperar fins al capítol dos per veure com en Kevin Spacey es dirigeix directament als espectadors per primera vegada en la temporada, tan de bo ho haguessin fet en el capítol u, hagués aconseguit re-connectar més aviat amb l’espectador. Encara que no es dirigeixi al espectador, quan en Kevin Spacey fa un discurs la gent se’l creu, té carisma aquest home, per què no es presenta a president dels EEUU de veritat? Sembla ser que el caràcter agressiu del president rus (que es una paròdia extremada d’en Putin) que vam veure la temporada anterior va agradar a la gent, ja que aquesta temporada torna a tenir protagonisme, i personalment m’agrada en Petrov, m’algrat (o gràcies a això?) que sigui un psicòpata.

Aquest home em fa por

Aquest home em fa por

La quarta temporada es pot dividir en dos parts, els primers sis capítols serien les primàries, i els últims estan més enfocats a les presidencials. Dit això sembla que l’últim capítol sigui el tòpic desenllaç amb les eleccions, però res més lluny de la realitat, en l’últim capítol es on exploten tots els problemes a la cara d’en Frank i haurem de veure la cinquena temporada per saber com se’n surt. Aquests capítols finals, i sobretot l’últim capítol fa que la quarta temporada sigui per mi una de les millors de la sèrie. Però no tot es bo, a part dels dos capítols que enceten la temporada que són una mica fluixos, els deliris i imaginacions d’en Frank també em sobren, tota la resta es totalment disfrutable. Llàstima que falti gairebé un any per gaudir de la cinquena temporada!

– ¿Se arrepiente de no haber tenido hijos?
– ¿Y usted? ¿Se arrepiente de haberlos tenido?

Recordareu altres temporades de House of Cards: Temporada 1. Temporada 2. Temporada 3. House of Cards té un 8,1 al filmaffinity i un 9 al imdb.

Nota quarta temporada: 8/10
Nota sèrie: 7/10

La Alexandra Jimenez fent de presentadora de la temporada 11, no està pas malament, millor la Eva Hache, això si.

Monòlegs dolents: Critina Castaño (senyals que envia una noia quan li agrades), Agustin Jimenez (gent que odio), Miguel Lago (soc un fill de puta), Manel Fuentes (la mort), Anabel Alonso (les dietes), Jon plazaola (Els avisos), Miren Ibarguren (problemes amb el seu novio), José Luis Gil (hipsters), J J Vaquero (tinc dos filles), Salva Reina (la fi del mon), Sara Escudero (M’he fet friki), Agustin Jimenenz (la premsa escrita), María Isabel Díaz (recuperar la flama del matrimoni), Manuel Burque (el bidet, superman, el nadons), Anna Simon (les fotos), Felisuco (els gusts de les noies), Txavi Franquesa (50 sombras de Grey), Agustin Jimenez (la gent que no li cau bé), Miki Nadal (balanç 2015), David Broncano (Jaen), Paula Prendes (lligar per internet)

Monòlegs normals: Leo Harlem (viatjar no val la pena), Dani Rovira (què li agrada o no li agrada), Santi Millan (el postureig), Anna Morgade (els runners), Joaquin Reyes (de tot una mica), Berto Romero (cirurgia estètica), Miki Nadal (esports), Agustin Jimenez (las mascotes), José Corbacho (les fotos i els balnearis), David Broncano (no es bebedor), Txabi Franquesa (avions), El Gran Wyoming (el ser humà es idiota), Santi Millan (No tinc habilitats tòpicament masculines), Ernesto Sevilla (els problemes, estar solter, noves generacions), Frank Blanco (com et canvia ser pare), Santiago Segura (les preguntes), Juanra Bonet (la natura es una dona), Joaquin Reyes (la gente mayor), Txabi Franquesa (Coses que no mal fetes del Nadal), Dani Mateo (portar una vida sana), Arturo Valls (tenir un fill), Miki Nadal (Bricolaje), David Broncano (els problemes de internet)

Monòlegs bons: Santiago Segura (animals que cauen be i malament), Gran Wyoming (beneficis de fer-se vell), Goyo Jimenez (a totes les dones els hi agrada ballar, i a cap home li agrada), Dani Mateo (soc una mala persona), Goyo Jimenez (fer-se vell), Santiago Segura (La jubilació), Leo Harlem (Entrenador personal), Quequé (generació intermitja), Goyo Jimenez (l’amor veritable i el maquillatge)

Generació intermitja

Fer-se vell

Animals que cauen bé i d’altres que cauen malament

Sóc mala persona

BCPP: Xexu

No us passa que mireu una sèrie i veieu un personatge que recordeu d’una altra sèrie però no sabeu de quina? El màxim exponent d’aquest fet es Zeljko Ivanek. Si mireu la foto del post segur que sona més que res perquè es la persona que ha sortit en més sèries populars de tot el mon occidental (dels orientals ni idea, perquè com que tots em sembla que fan la mateixa cara). Generalment sol fer de dolent, la cara de malvat que té ajuda al seu encasellament, però en alguna de les seves aparicions no es dolent tot, lo habitual es que surti fent de polític, advocat o més rarament com a doctor.

Hola, me llamo Zeljko Ivanek y me recordareis de otras series como...

Hola, me llamo Zeljko Ivanek y me recordareis de otras series como…

Sèries populars on jo l’he vist

 

Sèries populars que no he vist però apareix.

Ara podria parlar de totes les pelis on ha aparegut fent de secundari, però no acabaríem mai, o sigui que si teniu més curiositat feu un cop d’ull a la seva llarguíssima fitxa del imdb. La pregunta es, el veurem alguna vegada interpretant un paper principal? Talent li sobra, però jo crec que no passarà mai.

PD: Qualsevol semblança amb el CT1030 es pura coincidència.

Nova entrada de la secció coneguda com “Blogs que estan bé però que ni de conya estan al nivell de Pons’s Blog però tot i això no estan malament per llegir-los de tan en tan”. Sí, sí, estic pensant en escurçar el nom de la secció. Entrem en matèria! Quin blogger amb sentit comú posaria un títol tan complex al seu blog com ara Traduquímica et al.? La resposta es Oscar AzAl, una persona que quan s’equivoca en alguna operació bàsica dona la tòpica excusa de “es que sóc de lletres” i quan la caga escrivint diu “es que sóc de ciències” i es queda tan ample perquè el noi és les dues coses, per una banda és químic analític i per l’altra es traductor. Aquesta dualitat professional es reflexa molt en el seu blog on trobem posts sobre química, posts sobre traducció i fins hi tot posts que barregen ambdós conceptes. Tot i que si ens fixem en el núvol d’etiquetes sembla que la llengua guanya a la química, segurament perquè aquesta està més a l’abast del lector mig. Molts posts estan relacionats amb la seva vida professional, però tampoc falten els posts dedicats als seus moments d’oci, per tan ens trobem en un blog força personal malgrat que de tan en tan també toqui temes d’actualitat. La traducció i la química poden semblar temes seriosos i avorrits però els posts solen ser força curts i escrits amb certa gràcia, no crec que perdeu gaire el temps per fer-hi una ullada.

Aquest es el seu avatar, el qual recomano fer-ne mofa i befa.

Aquest es el seu avatar, el qual recomano fer-ne mofa i befa.

L’Oscar es passa poc per Pons’s Blog (gomet vermell) però quan ho fa aprofita per fer una llarga repassada als posts pendents (gomet verd) tot i que últimament està descuidant bastant aquestes llargues repassades (gomet negre amb una calavera i un parell de tíbies creuades). Com a mínim té el detall de respondre sense falta als comentaris que un (quan dic “un”, es literalment un, ja que últimament sembla que sóc l’únic que li deixa comentaris) deixa en el seu blog. Com a punt positiu puc dir que es un dels seguidors “actius” més antics de Pons’s Blog.

BCPP: ÒscarAzAl

Setena i última temporada de The Shield. la sèrie dels polis corruptes que no he aconseguit que ningú s’hi senti interessat.

Si fa una barbacoa familiar no pot ser tan dolent, no?

Si fa una barbacoa familiar no pot ser tan dolent, no?

La setena temporada es un caos entre mexicans, armenis, mentides, corruptes, més mentides, polítics, i ja he comentat lo de les mentides? Tothom enganya a tothom, i això fa que no sigui fàcil de seguir, i això des del capítol u de la temporada. Tot plegat es un malabarisme a tres boles entre la banda dels mexicans, la banda dels armenis, i la feina del dia a dia de la policia, i com tot malabarisme quan una bola es descontrola fa caure a les altres dues, bonica metàfora, oi? Si la voleu fer servir m’haureu de pagar drets de copyright. La setena temporada és més que mai en Vic Mackey, tota la trama interessant de la sèrie passa per ell, per cert, ningú troba estrany que la filla d’en Vic sigui bastant més alta que la seva mare i que li tregui gairebé un cap al seu pare? No hi havia filles de talla més reduïda disponibles? La setena temporada es posa realment interessant a partir del capítol 6, d’aquí fins al final de sèrie cada capítol la situació escala exponencialment i no té res a veure amb el funcionament normal de la sèrie vista fins al moment, cada vegada la cosa pinta pitjor i cada capítol queda més clar que no pot acabar bé però al final… No puc explicar el final, no fos cas que algú que llegeix el blog volgués veure la sèrie, cosa que dubto, però mai se sap.

La setena i última temporada es més interessant que qualsevol de les últimes quatre temporades, però tot i així el meu estricte criteri no em deixa posar-li un vuit. Per resumir podríem dir que The Shield (parlant en global de tota la sèrie i no només de la última temporada) es una bona sèrie realista amb el problema de ser massa repetitiva i massa tancada en pocs personatges, l’altre problema amb The Shield es que ja existeix The Wire, la sèrie que té el mateix que The Shield però millor. The Shield es per aquella gent que ja ha vist dos vegades The Wire i encara vol més realisme policial.

Us poso l’enllaç de les altres temporades per si d’allonsis: 1, 2, 3, 4, 5 i 6. The Shield té un 8 al filmaffinity i un 8,8 al imdb

Nota setena: 7/10
Nota sèrie: 7/10