El joc de la mort és una minisèrie coreana sobre un noi que és suïcida, llavors es troba amb la Mort, que li diu que per haver fet un pecat molt gros el castigarà fent-lo reencarnar en el cos de 12 persones que estan a punt de morir, i l’objectiu del protagonista serà evitar que això passi, tot i que no serà gens fàcil evitar el destí funest a l’estil la saga Destino Final. La sèrie té de tot, molta acció, intriga, fantasia, humor, venjança, amor, i per sobre de tot drama, per això la gent li agrada, perquè és d’aquelles sèries que busquen la llagrimeta fàcil, una mica en cada capítol, però en l’últim capítol és tan exagerat que fa vergonya, però li perdono perquè la sèrie ha estat entretinguda.
La història pot ser rocambolesca, però està explicada per a tots els públics, els monòlegs interiors del protagonista estan expressament dissenyats per tal que ningú es perdi gens de per què el protagonista actua com actua, i com pensa, això fa que la sèrie sigui previsible, per exemple, des del segon capítol ja tenia clar quin seria el cos de l’última persona, i què és el què la Mort volia del protagonista. La lliçó moral de la sèrie és clara “No et suïcidis o bé la Mort et torturarà”. Com a mínim aquesta sèrie té un missatge positiu, molt diferent de Per 13 raons, que bàsicament et venia a dir que quan la teva vida és una merda t’has de suïcidar.
El joc de la mort té 8 capítols d’uns 45 minuts, un 7,4 al FilmAffinity i un 8,6 a l’IMDB.
Nota: 7/10
Em pensava que Shogun era una minisèrie d’una sola temporada, però resulta que mentre l’estava mirant van decidir que calia fer-ne dues temporades més, això demostra que la sèrie ha tingut èxit, i que la mentalitat de tauró del món de l’espectacle consisteix a esprémer una idea fins al màxim i després esprémer-la dues vegades més. Ens trobem en el Japó del segle XVII, un país força tancat cap a l’exterior, però no patiu, amb les seves guerres de poder internes estan més que distrets. La sèrie segueix la vida d’un pilot de vaixell anglès que arriba a costes japoneses, la seva idea és fer-se ric, però tal com van les coses estarà content si aconsegueix sobreviure.
Simplificant-ho molt podríem dir que Shogun és el Joc de trons sense fantasia, això no vol dir que estigui basada en fets reals, aquí no hi ha res real, però el que vull dir és que aquí no hi ha dracs. Aquí la tama també gira al voltant d’unes famílies nobles on el seu objectiu és prendre el control del país i seure en el tron de… bambú? Aquí hi ha menys personatges, però això no vol dir que no puguin morir, sigui en combat o via seppuku; efectivament la cultura japonesa del segle XVIII està molt allunyada de la nostra, i per això pensem que estan sonats, i realment no ens equivoquem, ho estan. Aquí no trobem un enemic comú com els caminants blancs, com a molt trobaríem els portuguesos, la comparació amb Joc de trons cada vegada la veig més forçada… Sigui com sigui la sèrie m’ha agradat, i potser m’hauria agradat més si el personatge protagonista amb el qual en teoria ha d’empatitzar l’espectador no fos un corsari anglès; per què els anglesos sempre han de ser els bons? Com a mínim apareixen els espanyols com els pitjors de tots, aquesta part sí que és realista.
Shogun té 10 capítols de 55 minuts, un 7,6 al filmaffinity i un 8,7 a l’imdb
Nota: 8/10
Pons's blog 