Avui recupero el CT1495 on parlo de pel·lícules que m’han agradat i no sé posar en cap categoria concreta.
Últim dia amb el final de la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui l’agrupació és una mica dispersa, avui toca totes les pel·lícules que no encaixaven en les altres categories.
La princesa promesa: Si agafes tots els tòpics dels contes de fades i els ajuntes tots, hi poses bon humor i poses personatges memorables al davant de tot, que et forma? Shrek? No! Ni de conya! Tens la princesa promesa! Hi ha amor, hi ha humor, hi ha acció, hi ha mort, hi ha drama, hi ha la millor lluita d’espases, hi ha de tot! Soc Iñigo Montoya, tu vas matar al meu pare, preparat a morir!
Duel de craks
Amelie: Qui ha dit que les pel·lícules romàntiques no tenen cabuda en la meva llista? Amelie és el millor exemple de com fer una peli maca i que no sigui cursi. El film destil·la bon rotllo i alegria per tot arreu sense ser embafador. Amelie aconsegueix fer feliç a la gent del seu voltant amb tot de petits detallets genials. A part de posar de moda els nans de jardí viatgers.
A Amelie li agrada…
Gladiator: El Ridley Scott va decidir rescatar una peli de romans quan feina molt que ningú apostava per elles i la va encertar de ple. Bona acció, una trama senzilla però eficient. Només començar ja tenim una batalla espectacular entre els romans i els bàrbars, i les escenes de lluita l’arena també són molt bones.
“Mi nombre es Máximo Décimo Meridio, comandante de las tropas del norte, general de las legiones Félix, leal servidor del verdadero emperador, Marco Aurelio. Padre de un hijo asesinado, marido de una mujer asesinada, y alcanzaré mi venganza, en esta vida o en la otra”.
Salvar al soldat Ryan: El millor de la peli està al començament. És la fantàstica escena del desembarcament aliat en una platja infestada d’alemanys. De totes les pel·lis bèl·liques que he vist, aquesta escena les supera a totes. Però el film continua sent bo després de l’espectacle visual inicial. Hi ha franctiradors, tota mena de blindats alemanys, metralladores amb un calibre brutal, etc. No m’estranya que després d’aquesta obra mestra en Hanks i el Spielberg en tinguessin ganes de més i fessin la meravellosa Germans de sang.
Millor haver-se quedat a casa aquell dia
Braveheart: Per què serà que els catalans sempre ens acabem identificant amb els pobles oprimits com ara els escocesos? A la realitat en William Wallace no es pintava la cara de blau ni era un pobre desconegut amb una espasa enorme, però a qui coi li importa la fidelitat històrica quan tallen caps com aquell qui talla pastanagues? A més, que no tot és violència i ensenyar el cul a l’enemic, perquè qui no s’emociona quan en Wallace fa el discurset sobre la llibertat?
Puede que nos quiten la vida… Pero jamás nos quitaran la Libertaaaad!
Cadena Perpetua: Pel·lículon amb majúscules. És dels pocs films que crítica i públic es posen d’acord per deixar-la pels núvols. Tot i ser del tòpic tema presidiari, i que sigui una peli llarga, en absolut es fa pesada. Serà que els actors són realment bons? Serà que la història emociona? Serà que el protagonista és un crac? Serà que el final és molt maco? Tot això i més. Segur que aquesta peli també estarà entre les vostres pelis preferides, i si no ho està és que no l’heu vist.
Tornar a sentir-se normal
American Beauty: No podia ser que fes una llista de les millors pel·lícules i no aparegués en Kevin Spacey com a protagonista! American Beauty és l’Amèrica autèntica, és el somni americà real. És un tio amb problemes, un adolescent amb problemes, una adolescent amb problemes, un veí amb problemes, tothom té problemes! En una societat perfecta i idíl·lica com a Amèrica tothom hauria de ser perfectament feliç amb la vida solucionada, doncs no és així, ningú està bé. Si fins i tot es pensen que filmar una bossa de plàstic és art! Acabes la pel·lícula pensant: “Doncs quina merda tot plegat”.
La meva feina consisteix en…
Django desencadenat: Christoph Waltz no és el protagonista, però com si ho fos. Tota la pel·lícula funciona gràcies a ell (altre cop com a Maleïts malparits). Tot i que s’ha de reconèixer que els papers de DiCaprio i Samuel L. Jackson també són molt bons, especialment DiCaprio que en pocs minuts supura carisma en cada escena. Però el caràcter i la seguretat que demostra el dentista és inigualable. La peli és exagerada com ella sola, només cal mirar els litres i litres de sang, és fantàstic, és Tarantino. Són 2 hores i tres quarts que no vols que s’acabin.
El KKK en acció.
Pons's blog 