Archive for the ‘Dimarts Vintage’ Category

Segueixo il·lusionat amb els dimarts vintage amb temàtica nadalenca i avui us recordaré la història del Tió (part1) que vam veure en el CT2511

Aquest Cas típic s’ha publicat originalment al calendari d’advent.

Aprofitant que estem en aquestes entranyables / odioses (Escolliu la opció que preferiu) dates nadalenques us explicaré la veritable història de l’origen del Tió de Nadal. Si l’any passat ja veu flipar (recordar al diec que ha d’incloure flipar) amb l’història del calendari d’advent (CT2272 i CT2273) aquest any no us quedareu menys sorpresos; ja sabeu, Pons’s Blog culturitzant a la gent sobre tradicions des del 2006 ^^

Per resumir-ho podem dir que el Tió es una costum nadalenca basada en la creença popular d’un tronc màgic que caga dolços i joguines, fins aquí tot força normal, no? Està clar que a tots els que no sigueu catalans, aquesta costum d’estomacar amb un pal a un pobre e inofensiu tros de llenya us sonarà força estranya, i mirat fredament no es per menys. Però si comparem amb altres tradicions com ara empassar-se (mastegar no cal) 12 grans de raïm a les 12 del 31 de desembre, o rascar un ampolla d’anís del mono amb un ganivet, lo del Tió cau perfectament dintre de la anormalitat generalitzada d’aquestes tradicions nadalenques. A part hi ha la particularitat del “cagar”, el tió podria “generar”, “produir”, “crear”, “donar”, “fabricar”, “regalar” o fins hi tot “parir” els regals, però no, els catalans som escatològics de mena i tenim una estima especial al fet de “cagar”, per això posem un home cagant al mig del pessebre i ens quedem tan amples com si fos el més normal del mon. Malgrat el cagar sigui una cosa global, es especialment catalana perquè al acabar es plaent, la fas sense molestar a ningú, de manera discreta i sobretot es gratis.

El Tió de Nadal es una costum estesa per Catalunya, però també es practica a Aragó, al nord dels Pirineus i en alguns llocs més que si m’hagués documentat com cal us podria dir. El seu origen es remunta a temps en els quals la fusta era essencial per il·luminar i escalfar les llars durant els durs mesos d’hivern. Tot això us sonarà una mica desfasat perquè vosaltres sou uns pijos de ciutat amb calefacció a gas ciutat o com a poc elèctrica, però la gent antiga tenia instints més piròmans i preferia cremar la fusta.

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

Si el tió no té un somriure psicòtic no es un bon tió

En el seus orígens, la tradició consistia a cercar un tronc bastant gruixut, anomenat Tió (quina casualitat, eh?), el qual es cremava en la llar de foc perquè aquest donés el regal més important de tots durant els mesos freds: El ADSL. Ah no! No! Perdoneu, volia dir la escalfor! De manera simbòlica, la família intercanviava obsequis, normalment dolços pel general, amb això s’aconseguia bàsicament que es corquessin les dents, i això provocava una visita al dentista, que en aquella època era simplement qualsevol que tingués un tenalles. A canvi dels presents intercanviats i sobretot de la promesa d’una primavera fèrtil el Tió era cremat fins a consumir-se. Cagar i cremar, quines coses que ens agraden als catalans, oi?

L’origen d’aquestes costums es remunta a rituals encara més antics, i comuns a diverses cultures. En general, els pobles dels qual la seva riquesa depenia de l’agricultura i no pas per exemple del saqueig i el pillatge, com seria el cas dels fills de les illes del ferro adoradors de Krakens en els Set Regnes de Ponent, sinó que em refereixo als Celtes que solien practicar rituals ignis quan arribava el solstici d’hivern com si volguessin llançar indirectes per tal de recordar al sol que es podia començar a espavilar per pujar les temperatures pròpies del hivern. Com tota tradició pagana, el Tió ha anat evolucionat amb el pas dels anys per adaptar-se als aspectes més comercials, per això ara els troncs tenen una careta somrient pintada, un parell de branquetes que fan de potes davanteres i per demostrar que es català de soca-arrel (aquest joc de paraules es del becari) porta una barretina. Com que actualment cap pare seria tan cruel com per obligar als seus fills a cremar una coseta tan mona i alegre s’ha buscat la alternativa dels cops de bastó, una alternativa clarament més humanitària, on vas a parar!

Demà passat, en la segona part del post aprofundiré més en el procediment del Tió, no us la perdeu que passaré llista!

No us podia deixar orfes sense conèixer la segona part de la trepidant història del calendari d’advent! La original en el CT2273

Trobareu el cas típic d’avui en el blog del calendari d’advent.

Avui us porto la segona part de la història del calendari d’Advent. Es una història plena d’acció, drama, comèdia, amor i desamor, guerra i malaltia. Tot això relacionat amb un cartronet amb finestrestetes que amaguen xocolatines? Bé, potser he exagerat una mica, però menys del que creieu. Atents perquè continuo la història del Calendari d’Advent just on la vaig deixar ahir amb la invenció d’en Gerhard Lang.

No us penseu que els primers calendaris d’en Gerhard Lang tenien portetes o xocolatines com els actuals. Eren dos cartrons, el primer amb 24 il·lustracions nadalenques i el segon era un calendari en el qual cada dia hi havia un versicle de la bíblia. Els nens havien de retallar cada dia una imatge del primer cartró i enganxar-la sobre el dia corresponent en el segon cartró. Segur que esteu pensant que els nens alemanys de principis del segle XX si que sabien divertir-se, oi? Pobres desgraciats… Lo curiós es que en Lang va treure la idea perquè la seva mare tenia la costum d’enganxar un caramel al calendari a cada dia de desembre per tal de fer la espera per Nadal més dolça. Però en Lang va creure que els versos de la bíblia serien millor que els caramels. En serio senyor Lang? En serio?!

El meu calendari d'advent

El meu calendari d’advent

Com passa amb tot (menys amb els cocodrils), amb el temps van començar les innovacions, i així van sorgir els calendaris en forma d’arbre, de caseta, amb portetes que s’havien d’obrir cada dia del mes. Fins hi tot, va tenir la idea revolucionaria de canviar els versicles de la bíblia per xocolatines, qui s’ho podria imaginar? Només un visionari com Lang, està clar. Lamentablement la dura competència de mercat va fer que el pioner negoci d’en Lang s’enfonsés i després de dir un munt de paraulotes en alemany s’acabés suïcidant amb una sobredosis de xocolata. Es possible que això últim siguin mitges veritats, o directament mentides descarades.

Lamentablement durant la segona guerra mundial la producció de calendaris va parar en sec ja que el paper resultava més important per a finalitats militars, bàsicament perquè els soldats escrivissin cartes a les seves mares demanat bufandes i mitjons més gruixuts ja que a les trinxeres feia més fred del que es pensaven. A més a més, qui voldria tenir un calendari d’Advent quan el regim repartia gratuïtament calendaris plens de propaganda nazi?

Quan la segona guerra mundial es va acabar gràcies als bons, i també gràcies als americans; els alemanys alliberats de la tirania nazi van poder tornar a fabricar els estimats calendaris d’Advent i així exportar-los a la resta del mon. De fet, Eisenhower va col·laborar en la seva popularitat apareixent en fotos amb les seves netes felices amb els seus calendaris d’Advent. En aquella època els calendaris d’Advent americans eren venuts per la Lliga Nacional contra la Epilèpsia. Encara que sembli broma això últim no m’ho he inventat. Heu provat mai d’obrir la porteta d’un calendari d’Advent amb un atac d’epilèpsia? Jo tampoc, però dubto que sigui fàcil. Però vist pel cantó positiu deu facilitar bastant rentar-se les dents.

Així conclou la història del calendari d’Advent. Què us ha semblat? Interessant, oi? Algú la coneixia? La coneixia igual que jo l’he explicat? Coneixeu algun detall rellevant de la història del calendari d’Advent que hagi obviat?

Per acabar us deixo una xocolatina, però no pas una xocolatina qualsevol sinó una xocolatina al estil Han solo en carbonita. Podeu posar varis personatges en “carbonita” (xocolatita?). Us deixo el vídeo.

M’ha agradat el fet de recuperar pots antics que no van ser (únicament) publicats en aquest blog, per això segueixo amb un dels posts vintage publicant en el calendari d’advent per un servidor, parlo del famós CT2272 i la fascinant història del calendari d’advent.

Trobareu el cas típic d’avui en el blog calendari d’advent.

Aprofitant que estem en època nadalenca i sobretot que estem en el bloc que estem, m’agradaria aprofitar per parlar-vos d’una (bonica?) tradició de Nadal. Coneixeu la història de l’origen del Calendari d’Advent? No patiu, per això he vingut a aquest bloc, per culturitzar-vos de les coses realment importants, i també de les coses no importants com es el cas d’avui.

A part de ser una excusa per fotres una xocolatina cada dia sense sentir-se culpable pel pecat de la gola, el Calendari d’Advent és una tradició cristiana. Qualsevol que sigui un bon cristià (per exemple, aquells que peregrinen anualment fins a Lourdes de genolls) sabrà que l’Advent es el temps de preparació pel Nadal. La paraula advent prové de la paraula llatina “adventus” que vol dir “anem a buscar una excusa per menjar dolços sense cap moderació”; altres traduccions menys fidedignes diran que vol dir “vinguda” o “adveniment”.

D’acord, però què vol dir “preparar-se pel Nadal”? Jo no en tenia ni idea i em pensava que es tractaria d’un entrenament al estil Rocky Balboa, ja sabeu, saltant a corda, corrent pels carrers de Filadelfia, pujar escales corrent i coses així, però he estat llegint un munt de pàgines cristianes (veieu els sacrificis que faig per aquest bloc, oi?!) i resulta que preparar-se pel Nadal vol dir entrenar emocional i espiritualment per tal de ser una persona millor i aprendre a perdonar i a fer el bé. Justament tot el contrari a la meva filosofia, casualitat?

El Advent dura 4 (quatre, pels de lletres) setmanes, i comença 4 (quatre, pels de lletres que siguin desmemoriats) diumenges abans del dia de Nadal. Aquests diumenges son coneguts com els Diumenges d’Advent; perquè quan s’ha de triar entre ser original o ser evident les tradicions religioses sempre escullen la segona opció. Per tan, aquest any l’Advent ha començat el dia 29 de novembre. Malgrat això, algú ha vist un calendari d’Advent que no comenci el 1 de desembre? Sigui com sigui, es tracta d’un calendari que cobreix aquests dies abans del Nadal, amb la gràcia afegida que sota de cada dia s’amaga un regalet. Lo habitual es que sigui una llaminadura o una xocolatina, però també s’hi pot trobar una petita joguina al més pur estil Kinder Sorpresa. El cas es que no hi pot haver mai regals dirigits al públic adult com ara material d’oficina o profilàctics.

A part del calendari d'Advent hi ha altres bons calendaris

A part del calendari d’Advent hi ha altres bons calendaris

Però el calendari d’Advent ha anat evolucionant, no pas com per exemple els cocodrils que fa molts centenars de milers d’anys que no han canviat gens ni mica. L’origen del calendari d’Advent es remunta a la Alemanya del segle XIX. Què passa? Què els nens alemanys del segle XIX eren estúpids i no sabien quan venia Nadal? Es una opció que no descarto. El fet es que com si d’un compte endarrere per sortir de la presó es tractés, els nens marcaven amb guix les portes de les seves cases, o bé ho feien encenent espelmes. Això explica perquè la temporada de risc d’incendi Alemanya era al desembre.

Però qui va ser el creador del primer calendari d’Advent comercial? Certes fonts apunten que en el 1902 un llibreter de Hamburg venia “rellotges de Nadal”, i té tota la pinta que aquests rellotges guarden alguna relació amb els actuals calendaris d’Advent. Lamentablement ningú em paga per fer aquesta tasca d’investigació, així doncs no tinc ni la punyetera idea de que coi es un “rellotge de Nadal”.

Una altra possible candidat com origen del calendari d’Advent podria ser un diari de Stuttgart que en el 1904 va obsequiar als seus lectors amb un calendari del desembre. El 1904 també va ser l’any que es va fundar la FIFA, però dubto que una cosa guardi relació amb l’altre… Però sense dubte el responsable de la fabricació en massa d’aquests calendaris va ser el famosíssim (¿?) Gerhard Lang.

Si teniu curiositat per conèixer com eren els calendaris que va crear el senyor Lang no us perdeu el post de demà, en aquest mateix bloc i en aquesta mateixa hora.

Ah! Si! La xocolatina! I què millor que els bombons personalitzats? Personalitzats amb la forma de… Els que siguin escrupolosos millor que NO segueixin l’enllaç anterior.

bombones-forma-ano-2

Amb el record del CT2742 acabo amb la tetralogia de posts sobre el Roda el món i torna al bloc, a partir d’ara ja podré tornar a recordar CT escrits a dins de Pons’s Blog tal i com el MEV mana. Aquest últim post ja no es de la trobada virtual del gener del 2015 sinó que va ser al gener del 2018, per simplificar-ho diguem que no va ser tan emotiva com la primera.
 
Un dia de desembre estava tan tranquil quan de cop vaig rebre un inesperat mail, un altre príncep nigerià que necessita treure la seva fortuna del país vaig pensar, però aquesta vegada no la vaig encertar, era molt pitjor, era un mail de la Carme Rosanas. Segur que a molts de vosaltres us sonarà aquesta sensació d’angoixa que vaig tenir alhora de llegir el remitent perquè els mails de la Carme sempre impliquen feina, no t’enviarà un mail per desitjar-te bones festes i prou, no, no, ella sempre demanarà algun favor o altre, si bé es cert que no són grans favors, es a dir, dubto que arribi el dia que em demani les claus del Ferrari o un tros de medul·la òssia, però són petites feinetes com ara col·laborar en els seus projectes blocaires que s’inventa i que et demana sense cap remordiment. Ara em direu que no estic obligat a res, que ningú no m’està apuntant amb una Desert Eagle .50 AE, i teniu raó, però si que tinc una responsabilitat moral perquè jo sóc en Pons (abans d’arribar aquí ho sabíeu, no?), que en Pons col·labori (visca la gent que parla d’ella mateixa en tercera persona!) en un projecte blocaire es la meitat de la feina, sense en Pons la gent passaria de totes aquestes històries, llavors està sobre les meves espatlles (virtuals) el fracàs o l’èxit d’aquest tipus de projectes.

En aquest projecte en concret la Carme em demana, o ens demana, però la veritat em preocupa més el què em demana a mi que el què us demani a vosaltres, que col·laborem en el Roda al mon i torna bloc, blog que esteu llegint ara mateix sense donar-vos ni compte a no ser que estigueu llegint això a Pons’s Blog perquè també s’ha publicat allà (moment de publicitat fet, ara ja podeu parar de llegir si voleu). Resulta que ja fa tres anys de la trobada virtual, no sembla que hagi passat tan de temps, oi? Jo tinc excusa perquè fa temps vaig fer un pacte amb el diable per tenir la immortalitat, però vosaltres mortals hauríeu de ser més conscients del vostre limitat temps en aquesta miserable existència. Doncs sembla que es va acordar que la trobada virtual es repetiria en el 2018, perquè la gent pensava que li faria il·lusió escriure alguna cosa, doncs resulta que no, que realment fa un gran pal escriure un post per aquest blog, i tota la il·lusió que hi havia en el 2015 ha marxat clavegueres avall, fins hi tot la pròpia Carme diu que es un conyàs, paraules textuals, per suposat, ja sabeu com parla ella… En el seu mail recorda que els tres anys de diferència va ser la opció guanyadora en la votació com traient-se de sobre el mort, com donant a entendre que ella va votar una data més llunyana com ara el 2020, el 2025 o possiblement el 3000. Ara es quan arriba la meva part preferida del mail quan diu “En realitat a totes les persones que vareu dir que participaríeu, encara que algunes no ho vareu arribar a fer”, per si no enteneu la frase ja us la tradueixo jo “Tu! Miserable persona sense paraula alguna que promets coses que llavors no compleixes! Et repto a que compleixis el que vas dir ara fa més de tres anys a veure si tens ous!” a més a més afegeix “Ratllem la setantena d’autors” (que es mereix un paràgraf a part) ve a dir “Ja veureu com de tanta gent que som la gran majoria no farà ni punyeter cas i acabarem escrivint els quatre desgraciats de sempre…” Sempre he dit que el derrotisme es una qualitat inherent a tot bon català. Al final de la petició es on la Carme es deixar anar i es nota que se li en fot tot, ja que en comptes de concretar la idea amb un sol objectiu per tal que anem tots a una i la cosa quedi harmoniosa, ens insta a fer el que ens roti perquè prou que ha fet ella escrivint el mail com per anar perseguint a la gent com fa tres anys perquè facin cas de les poques normes que hi havia.

Futurama patrocina la trobada virtual de l’any 3000

Si us ha agradat aquest post doneu-li les gràcies a la Carme que mitjançant el seu mail m’ha inspirat a escriure això durant una nit d’insomni (les 7 PM es nit ja, no?), per contra si no us ha agradat llegir això les culpes també són de la Carme, i el post de la hipotètica trobava virtual del 2021 també serà culpa seva, si es que queda algun blogger en el 2021… Fes like si trobes que els finals apocalíptics són lo millor.

PS: Ara es quan arriba algú i m’esborra el post planificat i tot se’n va a norris, es lo típic que passa en aquest blog, 70 autors i la majoria uns pocatraces, per suposat la culpa es de blogger que permet als inútils trastejar amb els blogs, com a mínim wordpress té la complexitat justa per tal que s’apliqui un filtre d’inutilitat que evita que qualsevol negat faci servir wordpress.

Com que no hi ha dos sense tres el post vintage que toca avui també es va publicar el mateix gener del 2015 en el roda el bloc, ja ho veieu, aquell mes gairebé vaig escriure més fora de casa que dins. Correspon al CT2068

Hola gent de la trobada virtual! Soc altre cop en Pons. Em coneixereu de…. Bé si a aquestes alçades de la meva carrera blocaire no em coneixeu vol dir que aneu molt despistats. La veritat es que no tenia previst fer un tercer post per la trobada, però la pressió social m’hi ha obligat, fins hi tot la gent m’aturava pel carrer demanant-me de genolls que ho fes.

Aprofito doncs el post per acomiadar aquesta trobada, com a mínim per part meva com a autor, ja que encara queden dies per altres autors i per tan per continuar comentant nous posts. Com a administrador del bloc podria adjudicar-me el privilegi de planificar el post per l’últim dia de la trobada, però fet i fet ser administrador d’aquest bloc no es tan especial com m’agradaria, gairebé hi ha més administradors que participants, que no tinc gaire clar què hi pinten perquè en el fons la feina bruta la fet pràcticament tota la Carme, i jo no he fet res més que un altre participant, si descomptem tranquil·litzar l’Assumpta que sempre és posa molt nerviosa quan es tracta d’esdeveniments col·laboratius entre varis bloggers, i arreglar alguna petita trencadissa provocada per un administrador sapastre; no vull criminalitzar a la persona en qüestió per tal que no la senyaleu pel carrer i ho passi malament la pobre Sílvia, upss…

No he controlat si al final els 87 apuntats han fet la seva feina i han escrit mínim un post per cap, però si algú ha fallat no passa res, que no es preocupi que no es despertarà amb un cap de cavall al llit, o en el seu defecte el cap de la seva mascota preferida.

El poster de la paret de la meva habitació

M’ha sorprès gratament veure que la planificació dels posts al llarg del mes ha estat prou bona i espaiada i que hi ha hagut pocs imprevists. Digueu-me malpensat però un parell de posts esborrats sense voler per algú que no es l’autor els esperava. Ja sabeu, son aquelles coses que passen sense mala fe, però acaben passant quan hi ha 83 parells de mans tocant el mateix (no tenim cap participant manc, no? Si el tenim, si us plau que no s’ofengui, prou mèrit que té escrivint amb una sola ma).

També m’ha fet il·lusió veure la elevada xifra de comentaris per post. Sobretot si tenim com a referència només el nombre de comentaris dels posts previs a la trobada que publicava la Carme on lo habitual era que hi haguessin pocs comentaris o directament una quantitat irrisòria que feia plorar al MEV.

Per últim també m’ha alegrat apreciar com la qualitat dels posts escrits ha estat força alta. Com sempre, uns m’han agradat més que els altres, però en general son bons; tranquils, us estalviaré passar vergonya i no faré un rànquing ordenant els posts d’aquesta trobada segons el meu (encertat) criteri.

Va contra el meu tarannà (bonica e infrautilitzada paraula) fer un post fora del meu bloc sense fer-me publicitat, per tan aprofito per recordar a algun despistat que encara no sap quan fa anys Pons’s Blog (fet força improbable per altra banda), que demà dia 29 de gener compleix 9 (nou, pels de lletres) anys. No vull que us sentiu obligats a passar demà a felicitar-me, però que sapigueu que passaré llista. No vull que us ho prengueu com un amenaça, més aviat seria com una extorsió, trobo que la paraula “extorsió” té més classe, serà per la “x”? Per tal que no us perdeu pel camí us deixo l’enllaç futur al Cas Típic del novè aniversari: CT2069. Recordeu que al ser un enllaç futur aquest no funcionarà fins el dia 29/01/2015 a les 06:00.

Acabo dient que ha estat un plaer participar en aquesta trobada. Per qualsevol cosa ja sabeu on em podeu trobar, i el més important, jo se on trobar-vos ;)

No m’he pogut estar de continuar el dimarts vinatge anterior amb el meu segon post escrit per mi (De qui hauria de compartir posts, sinó? D’en McAbeu? Llavors això no seria el dimarts vintage això serien… Panses xD) de la trobada del 2015. La entrada correspon al CT2058

Cas típic dos mil cinquanta-vuit: noi li agrada noia, noi li… Perdoneu, es la costum, millor que torni a començar. Hola soc Troy McClure i em recordareu d’altres posts educatius com “Dos menys tres: diversió negativa” o “Cereals transgènics, cada esmorzar una aventura”. Perdoneu, ara si que si, tornem-hi. Hola soc en Pons, em recordareu del meu altre post de la trobada virtual o més possiblement del meu bloc.
Com vaig dir en l’entrada anterior tots els que estem aquí ens uneix l’afició pels blocs. I perquè tenim un bloc? Perquè ho fem? Perquè no gastem el temps en altres coses com ara alimentar els coloms del parc? Bona pregunta, la resposta es perquè som altruistes. De debò? Ho som? Sí! Els bloggers tenim talent o per ser més exactes ens pensem que tenim talent, i com que som altruistes pensem que no està bé que només la gent del nostre voltant físic pugui apreciar aquest “talent especial” que tenim. Per això van aparèixer els blocs, per difondre aquest “talent” per tot Internet! Això es així, penseu-hi.
Com veu començar vosaltres el vostre bloc? Un dia veu llegir el bloc d’algú i veu pensar “Això que ha dit aquest xitxarel·lo ho podria haver dit jo i més ben dit!”, i això us va portar immediatament al pas següent “Si aquest baliga-balaga té un bloc jo també puc tenir-ne un i més interessant!”. Sigueu sincers, el vostre inici va a ser així i no ho podeu negar. Després, a mesura que passava el temps ja us veu enganxar a això de postejar com qui s’enganxa a una droga dura, i veu deixar-vos de comparar amb el bloc del mindundi aquell.
cat_blog1
Blocs fets per gats serien més interessants i constants que blocs fets per humans

 

Així son els inicis d’un blog, però resulta que els blogs també tenen final. Els inicis encara que siguin durs son alegres, i quan dic que son durs vull dir que es dur veure que no et llegeix ni deu. Com pot ser que un talent extraordinari com el teu no sigui apreciat per una ingent quantitat de gent? Falta de màrqueting aquest deu ser el problema, però com que al principis estàs il·lusionat no passa res i per tan els principis son alegres. Per altra banda els finals no son així, els finals son trists. Aquesta il·lusió del principi, s’esgota i porta inevitablement al final del bloc. Un bloc es mor perquè la vida del propietari ha patit un canvi. Hi ha blocs que moren quan el propietari es converteix en pare o mare, o avi o avia, quan s’acaba l’Erasmus, quan s’acaba la carrera, quan es canvia de feina, quan es canvia de residència, quan s’aparella i ha de fingir que es una persona normal, el que sigui, fins hi tot també quan el propietari es mor. Per tan, ho sento molt però la llegenda urbana que diu que ser blogger et converteix en immortal es falsa, la immortalitat només la pots aconseguir si te la concedeix el Monstre Espagueti Volador. Però el motiu principal pel qual un bloc mor no se sap. No se sap perquè al morir el bloc no en sabem res més del propietari que es l’únic que ens podria explicar el motiu veritable. Per tan m’agradaria que els propietaris dels blocs cadàvers, que durant aquesta trobada han tornat en forma de blogger-zombie, ens expliquessin perquè han deixat morir el seu bloc?. Una altra pregunta important seria a què dediquen tot aquest temps que abans era absorbit no solament pel bloc propi sinó pels altres blocs que visitaven i comentàvem? Contem que un bon blocaire dedica 2 hores diàries al seu bloc i a visitar altres blocs? Considereu que m’he passat? He comptat massa temps? Ui que mal blocaires sou…

Després de varis mesos avui reprenc la emissió dels posts del dimarts vintage amb un post vintage una mica especial, un post que ni tan sols es va publicar a Pons’s Blog, el CT2053, es va publicar en el blog Roda el món i torna al bloc, però per evitar-vos el viatge a un blog de blogger us copiaré aquí el text, de res. Però bé, allà trobareu comentaris de la gent que va tenir un blog en el seu moment.

Hola, si? hola, un, dos, un, dos, tres provant, si? Se m’escolta? Si? Bé, d’acord, comencem. Hola em dic Pons, i ho dic sense vergonya, soc blogger. Veig algunes cares conegudes que ja tinc vistes perquè passeu habitualment pel meu bloc, i també veig unes quantes cares desconegudes que veig per primera vegada, o potser no, perquè no soc gaire bo per les cares. També veig alguns blocaires morts, bé, morts no, potser només estaven en stan by fins ara, deixem-ho en blocaires zombies.
Com que això de parlar davant de gent que no conec em posa una mica nerviós he decidit fer servir la tòpica tàctica d’imaginar-vos en pilotes. Ara que us miro bé, però sense ànim d’ofendre, us veig una mica descuidats, eh? De bon rotllo, crec que sortir a fer una mica de footing o fer unes piscines de tan en tan no us vindria malament a alguns de vosaltres, amb tots els respectes, eh? Segur que una mica de culpa de la vostra constitució… ehm… formosa, es degut als blocs de cuina, coi de blocs de cuina… En fi, no he vingut aquí a fer enemics, tot i que de moment segur que ho he aconseguit, tinc aquest talent, aconsegueixo sempre més del que vull. Així doncs perquè he vingut aquí? Per recomanar-vos que mireu l’Ala Oest de la Casa Blanca? Podria ser, però (avui) no.
blog-cartoon
Aquest es l’esperit

He vingut aquí per defensar aquesta noble afició que son els blocs. Cadascú té les aficions que més li hi agraden, ja sigui llegir, mirar sèries, cuinar, ganxet, fer formes amb les pelusses de sota el llit, o esquarterar amb el ganivet del pa les àvies que se’t colen a la cua de la fruiteria tot excusant-se dient “ai maco, no t’havia vist”, totes son aficions igual de respectables. En teoria, tots els que ens hem reunit aquí compartim la mateixa afició, o si lamentablement es el cas que ja ho heu deixat, compartíem la mateixa afició que no es la d’esquarterar àvies (o sí), sinó la dels blocs. I no es maco quan un munt de gent sense res en comú exceptuant una sola afició es reuneix? Ohhhh, siiii, es moooolt macoooo. Espero que tots hageu portat mocadors perquè el moment d’eixugar-vos les llàgrimes d’emoció es ara. Després de compartir aquest moment tan tendre i ensucrat no hem queda cap altre remei que deixar-vos per punxar-me insulina. Apa, a seguir gaudint amb aquesta trobada virtual.