Cas típic 4106: noi li agrada el doctor Martin i no tant Atlanta

El doctor Martin és una sèrie anglesa sobre com canvia la vida en un petit poble costaner de Cornualla, com us podeu imaginar el protagonista és el doctor Martin, un nouvingut al poble que li costarà una mica adaptar-se al tarannà de la gent del poble. El doctor és un setciències amb poca paciència social, però com tothom també s’equivoca. El que més em preocupa de Port Wenn és la preocupant ràtio de persones malaltes que té, pel que es veu en les vistes aèries, el poble no tindrà més de 1.000 persones, però aquest home sempre té la consulta plena a vessar i sempre amb casos molt variats. Si existeix algun tipus de divinitat maligne sense dubte ha decidit castigar amb desgraciades malalties en aquest poble per algun estrany motiu.

La sèrie no és res de l’altre món, una comèdia amb tocs de drama per generar una lleugera tensió, però funciona raonablement bé, tant que no pensava que acabaria mirant les deu temporades que té la sèrie, però com que no sabria dir-vos realment què té de bo no us la puc recomanar. A vegades mires una sèrie simplement perquè sí, doncs és aquesta sèrie.

El doctor Martin el trobareu al 3cat, té 79 capítols de 45 minuts, repartits en 10 temporades, un 6,8 al filmaffinity i un 8,4 a l’imdb.

Nota: 6/10

 

Atlanta és una comèdia amb una mica de drama sobre un raper, el seu amic, i el seu manager. El món de l’entreteniment és complex, i més complex és triomfar en el món de la música, i encara més complicat és fer-ho en el rap, on les normes socials marquen com ha de ser els “autèntics” rapers.

Guardonada amb alguns Emmys interessants com ara millor actor principal en comèdia o millor direcció. Però a mi no m’ha acabat de convèncer, The Wire em va fer interessar per la vida en els barris marginals de Baltimore, però la vida en els barris marginals d’Atlanta no té el mateix encant, o potser és que ja m’he cansat de les històries d’afroamericans. La sèrie té 4 temporades, amb 41 capítols en totals, he sigut benevolent i li he donat les dues primeres temporades mentre decidia si sí o si no, al final la decisió ha estat que no continuo. Té un humor una mica surrealista, sobretot per l’amic del raper, però també per altres personatges secundaris que només surten en un capítol.

Atlanta té un 7,7  al filmaffinity i un 8,6 a l’imdb.

Nota: 5/10

Cas típic 4105: noi li agrada París

1. Pulp Fiction farà 32 anys “You Never Can Tell“(2 min) i fa 27 anys Jennifer Lopez ballava Waiting For Tonight (4 min)
2. És una autèntica princesa (38 segons)
3. Imaginat que al mig de la nit apareix Christopher Lee a la porta de casa teva (2 min)
4. Un altre iceberg que fa una tombarella (45 segons)
5. Els curiosos límits del municipi d’Albarracín
6. L’evolució de la ciutat de París (2 min)
7. La càmera multiplà de Disney (2:41 min)

Cas típic 4103 bis: noi li agrada noia, noi li agraden els llibres llegits al 2025

El CT que molts estàveu esperant, però jo no gaire, el recull dels llibres llegits durant el meu 2025. Puc dir que aquest any he llegit més que l’any passat, tant en pàgines com en llibres, però menys que l’any vinent, bé, ja ho veurem.

1. 1. L’institut – Stephen King (624 pàgines) (8/10)
   2. No existeix la divisió de Antimemetica – Sam Hughes (320 pàgines) (7/10)
   3. Els teixidors de cabells – Andreas Eschbach (263 pàgines) (7/10)
   4. La Colònia perduda – John Scalzi (304 pàgines) (7/40)
   5. L’anomalia – Hervé Le Tellier (368 pàgines) (7/10)
   6. Alexandre I: El fill del somni – Valerio Manfredi (312 pàgines) (7/10)
   7. Les Brigades Fantasma – John Scalzi (320 pàgines) (6/10)
   8. Ortiga i Os – T. Kingfisher (Ursula Vernon) (360 pàgines) (6/10)
   9. Ets un merda, i ho saps – Jair Dominguez (176 pàgines) (6/10)
   10. Alexandre II: Les arenes d’Amon – Valerio Manfredi (352 pàgines) (6/10)
   11. Alexandre III: El confí del món – Valerio Manfredi (400 pàgines) (6/10)
   12. Diguem qui soc – Júlia Navarro (1.056 pàgines) (6/10)
   13. Tots són Nazis – Aleix Saló (160 pàgines) (6/10)
   14. Blackwater: La Riuada – Michael McDowell (272 pàgines) (5/10)

Un total de 5.400 pàgines llegides repartides entre 14 llibres sencers i dos abandonats, exactament 378 pàgines més que l’any 2024. La ràtio de pàgines per llibre baixa lleugerament respecte a l’any passat situant-se a 377,7 pàgines. Segons l’oficial i reconeguda mundialment classificació de llibres McAbeu he llegit 2 llibres Curts (fins a 200 pàgines), 10 Estàndards (de 201 a 400), 0 Llargs (de 401 a 600) i 2 Totxos (més de 600 pàgines). Aquest any 2025 he abandonat dos llibres, però m’esperaré a acabar el 2026 per publicar el post de llibres abandonats, en el cas que el 2026 abandoni algun llibre, que jo tinc l’esperança que sí.

Cas típic 4103: noi li agrada The Office

En el 2017  vaig començar a veure The Office, una de les comèdies més famoses de la història de la televisió, i sabeu què? No em va agradar. Vaig veure la curta primera temporada i no vaig connectar amb el seu humor. De fet, no solament vaig veure un The Office, sinó que vaig veure els dos The Office, la versió anglesa i l’americana, podeu trobar més informació en el CT2593.

Vuit anys més tard he seguit allà on vaig deixar la versió americana, i resulta que la segona temporada està millor que la primera, i la tercera temporada encara és millor, resulta que com més capítols de The Office veus més t’agrada i més estimes als personatges. Fins que arribes al final de la temporada set, llavors passa una desgràcia, però encara es pot continuar veient fins al final, tot i que les temporades vuit i nou són pitjors per raons evidents. Per tant, el meu consell és que us salteu la primera temporada. Rànquing dels meus personatges preferits.

1. Michael Scott: L’ànima de l’oficina, és l’incompetent que fa que la resta d’incompetents ho semblin menys, per sort és el màxim responsable. És un idiota, però un idiota entranyable sense malícia. Les coses no surten com ell vol, perquè totes les seves idees són absurdes, però, així i tot, surten millor de l’esperable, és un idiota afortunat. Té un autèntic talent natural per dir la frase més desafortunada en el pitjor moment.
2. Dwight Schrute: En una sitcom sempre hi ha personatges estereotipats que sempre apareixen, el cas d’en Dwight és just el contrari, és un personatge únic que fa que The Office sigui també únic. La seva rígida justícia moral sembla extreta de l’edat mitjana, però es fusiona amb la vida moderna i dona lloc al granger de remolatxes més excèntric de la història.
3. Jim Halpert: Tothom vol que Jim i Pam siguin feliços, i jo no en soc l’excepció, però si realment aquest personatge està en la tercera posició de la llista dels millors és per la seva rivalitat contra en Dwight, tot protagonista necessita un antagonista que estigui a la seva altura, no em feu dir qui és qui. Llàstima que en les últimes temporades la seva trama sigui un rotllo.
4. Creed Bratton: Dels personatges de l’oficina és segurament el que té menys línies de diàleg, però el seu paper de psicòpata és molt divertit, mai té una trama al seu voltant, però té petits gags brillants com per exemple quan va ple de sang i resulta que per casualitat és Halloween.
5. Toby Flenderson: Si el contrapunt de Dwight és Jim, el contrapès de Michael és el desgraciat d’en Toby, una persona que és tot el contrari, un personatge gris, trist, que mai surt del guió, aquesta misèria amb potes que és Toby és necessari perquè Michael descarregui la seva ràbia contra ell. No és el personatge de Toby en si mateix, és veure com els altres personatges senten una barreja de llàstima i rebuig contra ella.

Per youtube trobareu un munt de gags mítics que ja han passat a la història de la comèdia, però prefereixo posar-vos un vídeo del meu amic del Te lo resumo explicant per què és la millor comèdia.

Si esteu animats també podeu veure la caiguda

The Office USA té un 7.7 al filmaffinity i un 8.8 al imdb.
Nota: 8/10