Africanus: el hijo del cónsul – Santiago Posteguillo (720 pàgines)
No és habitual en mi llegir res de novel·la històrica, però aquest llibre és entretingut perquè parla del imperi Romà, i els romans sempre s’estaven barallant amb algú o altre. Aquest llibre en concret gira al voltant de dos personatges que van viure durant el segle III a.c. Aquests són Publio Escipión i Anibal Barca (res a veure amb el silenci dels anyells). Ells són dos dels protagonistes més importants de les guerres púniques, els romans i els seus legionaris contra els cartaginesos i els seus elefants. Són dues cultures diferents que s’enfronten durant l’època antiga, els romans amb la seva cultura romana copiada dels grecs, i els cartaginesos amb la seva cultura robada d’algú altre… maneres de fer diferents, però tots amb el mateix objectiu, tenir el control del Mediterrani.
En l’antiguitat les guerres bàsicament les guanyava qui portava més gent a la batalla, les coses eren més simples, la tecnologia era important, però tampoc massa, els rivals podien tenir una espasa una mica més esmolada que la teva, o un escut una mica més gros, però realment la diferència entre els equipaments entre exèrcits no solia ser massa gran. A partir d’aquí és on l’estratègia militar juga un paper important, Anibal per una banda i Publio per l’altra en saben bastant d’estratègies per portar l’exercit rival en una situació desfavorable. Hi ha molt de mite amb el fet que Anibal va portar elefants des d’Africa fins a Itàlia, que fins i tot va creuar els Alps amb elefants, bé, la realitat és una mica més avorrida, la veritat és que només un elefant va arribar viu fins a l’altra banda dels Alps, o sigui que en concret, en aquesta guerra poca cosa van fer els elefants. Sí que és veritat que per lluitar contra exèrcits menys disciplinats com ara els Ibers els elefants feien el seu efecte dissuasiu, perquè a la realitat, costava molt que els elefants fessin cas als seus cridadors, pràcticament causaven el mateix caos a les files aliades que als rivals.
Pel mig de la història apareix la trama d’un escriptor d’obres de teatre, no entenc què hi pinta exactament, i francament són les parts més avorrides del llibre, es podien treure perfectament i tindríem un bon llibre 100 pàgines més curt. En total són pràcticament 800 pàgines d’història antiga, bàsicament batalles, i això que només és el primer llibre de la trilogia, però l’he trobat força entretingut, els protagonistes són carismàtics, i sempre fa gràcia quan el que té menys efectius acaba guanyant la batalla gràcies a la seva intel·ligència, el clàssic “Vale más maña que fuerza”. Vull continuar amb els altres dos llibres, com a mínim el segon, però de moment canviaré de llibre per no saturar-me del tema, però puc dir que m’ha agradat, potser pel fet que no tenia gaires esperances que m’agradés.
Nota: 7/10
Pons's blog 