Cas típic 4081: noi li agraden els animals sorollosos

1. 22 anys compleix aquests dos grans clàssics: No Doubt – It’s My Life (4 min) i Linkin Park – Numb (3 min)
2. Tres dècades abusant dels ultraprocessats (4 min)
3. Què fas aquest cap de setmana? (Cyanide & Happiness)
4. Pregunta a Mel Brooks (5 min)
5. Un tros de glacera que es fragmenta (44 segons)
6. Sort que ja no soc jove
7. Els animals més sorollosos del planeta (1 min)
8. Gary Oldman en desitja un bon Dia d’Acció de Gràcies (1:43 min)

Cas típic 4080: noi li agraden les paròdies

Avui recupero el CT1494

Continuem amb la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui toquen les pel·lícules que fan paròdia del gènere en el qual pertanyen. Sé que en general aquest tipus de pelis no són gran cosa, però personalment a mi em fan molta gràcia que voleu que us digui.

El quinto elemento: Ciència-ficció a l’estil Luc Besson, amb acció, humor, armes ben grosses, una òpera ben animada i el destí de l’univers a les mans d’una pèl-roja i un taxista. Qui havia dit que cal tenir uns grans pits per ser sexy? Que li preguntin a la Milla Jovovich i el seu estrany i morbós vestidet blanc. En resum, ciència-ficció ben fresca i original.
Això és òpera

Una terapia perillosa: És cert, aquesta peli no està mai en les llistes de les millors pel·lícules de ningú, però està en la meva llista, què passa? A mi m’encanta veure tot un actoràs amb majúscules com Robert De Niro parodiant-se del tipus de pelis de mafiosos que l’han portat a la fama. Mira que en Billy Cristall no m’agrada gaire, però sense arribar a fer un bon paper, tampoc fa nosa en la pel·lícula que és portada completament gràcies a Robert De Niro que és tan bo quan fa papers seriosos que quan fa comèdia.
“Es usted bueno, es muuuy bueno”.

Falses aparences: Sí, ho reconec, no sé què fa aquesta peli en aquesta llista. Però hi ha una sèrie d’elements que fan que aquesta peli normalilla es converteixi per mi i pràcticament només per a mi en una bona peli. El primer de tot és Matthew Perry, en Chandler de Friends, de fet, el meu personatge preferit de Friends, que justament en el film fa de Chandler total. Per altra banda, en Bruce Willis en una peli totalment d’humor, autoparodiant-se, tot fent el mateix paper de tio dur de sempre per mi és d’allò més divertit. Ei! I la trama sense arribar a ser excel·lent, no està pas malament!
La dona d’en Matthew Perry és dolenta

Els Mercenaris 2: Per mi no hi ha res més divertit que veure els actors fent-se autoparòdia dels personatges que interpreten. I si en els mercenaris 1 ho intentaven, en els mercenaris 2 ho aconsegueixen. Un munt d’avis en mig d’una peli d’acció rient-se d’ells mateixos, recopilant les frases memorables de les seves millors pelis, exagerant els seus personatges i… Chuck Norris fent de Chuck Norris.
Chuck Norris és Déu

Mars Attacks!: Fart de la típica peli d’extraterrestres malvats que ataquen la terra? Fart de la típica peli d’extraterrestres bons jans que es vol posar en contacte amb la terra? Els terrícoles sabem reaccionar quan ens ataquen molt fàcilment. Els terrícoles intentem posar-nos en contacte quan venen en to de pau. Però quan les intencions dels extraterrestres semblen una cosa, però són una altra estem totalment venuts (menció especial a l’escena dels francesos). En resum, una paròdia genial del gènere d’extraterrestres.
Aquesta escena representa l’esperit de la pel·lícula

Maleïts malparits: És cert, el títol en català sona ridícul, però què hi farem… El que importa no és el títol, el que importa és que Tarantino s’ha atrevit a fer conya sobre els Nazis, a fer conya sobre un Hitler histriònic, exagerat i pràcticament dement, tant és que la història real no sigui així, Tarantino fa el que vol perquè gaudim. I un altre tòpic capgirat, els aliats que en comptes de ser valents soldats heroics són uns carnissers sapastres. Tot això sense parlar de l’espectacular Hans Landa, un nazi tan ben actuat i tan ben malparit que… que… no tinc paraules.
Italians natius de la Itàlia profunda

Cas típic 4079: noi li agrada Que passaria si… i Matabot

El suec protagonista del hombre del norte fa de matabot en la sèrie del mateix nom que adapta el primer llibre de la saga de matabot (CT3889). Bastant fidel al llibre, m’ha agradat, espero que no hagi sigut l’únic i que segueixin altres temporades, i també que l’èxit serveixi perquè vagin traduint els altres llibres de la saga. Contant que el llibre arriba just a les 150 pàgines u podeu imaginar que la temporada és curta, i així és, 10 capítols de 25 minuts, fins i tot simplifiquen alguna part de la trama com la part final amb la trampa de les dues llançadores. Per algun motiu llegint el llibre m’havia imaginat que l’aparença del matabot seria dona, però resulta ser un home gegant de 194 cm, però tot bé, posa cara de pòquer tal com cal per a aquest cíborg misantrop. No és la sèrie de l’any, però és fresca i passa bé. Us deixo el trailer

Matabot té un 6,2 al filmaffinity i un 7,4 a l’imdb.

Nota: 7/10

 

Per cert, m’he vist la segona i tercera temporada de “Què passaria si…?”, segur que recordeu la primera temporada en el CT3510. Us faig un resum dels capítols d’aquesta segona temporada per si us ve de gust mirar-los. Aviso que els primers capítols són independents, però els últims són dependents respecte a altres capítols de la temporada.

1. Blade Runner on la Nèbula investiga la mort de Yondu.
2. El jove Peter Quill s’enfrontarà als Venjadors dels anys 80
3. Happy fa de John McClane en la torre Stark
4. Ironman participa en un Mario Car extraterrestre.
5. Una versió alternativa de la peli de la Viuda Negra
6. Els nadius americans no són exterminats gràcies al fet que tenen el Teseracte
7. Hela, deessa nòrdica de la mort, aprèn filosofia pacifista oriental
8. Venjadors en els temps de Shakespeare
9. Moltes llums de colors

Tercera temporada:

1. Godzilla-Hulk contra els Power Rangers Venjadors.
2. Agatha (Bruixa) vs Kingo (Eternals). Hollywood vs Bollywood.
3. Soldat d’Hivern i Guardià Roig són Thelma i Louise.
4. Howard the Duck i Darcy tenen un ou… I was made for loving you baby, you were made for loving me
5. La noia Ironman s’enfronta al Misteri (el dolent de la peixera al cap de Spiderman)
6. Western amb toc fantàstic a l’estil Hard West 2 amb Shang-Chi
7. Equip de superheroïnes variat fan moltes llums de colors
8. Batalla de poders absurds estil Bola de drac

La segona temporada té un 6,0 al filmaffinity i la tercera un 4,9. Concordo que les temporades van de més a menys, on els guionistes van tan perduts amb les escales ridícules de poder que ja no saben com tancar-ho tot, més enllà de “Posa-hi més colors brillants”.
Nota 2ona: 6/10

Nota 3era: 5/10

Cas típic 4078: noi li agraden LES MAJÚSCULES

1. Shrek – All star (2 min)
2. TV Wall Live
3. El client sempre té raó (Cyanide & Happiness)
4. Stallone i Schwarzenegger es van fer amics de grans (4 min)
5. Feliç dia internacional del bloqueig de majúscules! (Va ser el 22 d’octubre)
6. L’evolució natural dels cotxes (xkcd)
7. Qualsevol vídeo del món està a YouTube (xkcd)

Cas típic 4077: noi li agraden les pel·lícules

Avui recupero el CT1495 on parlo de pel·lícules que m’han agradat i no sé posar en cap categoria concreta.

Últim dia amb el final de la llista de les meves 35 pelis preferides. Avui l’agrupació és una mica dispersa, avui toca totes les pel·lícules que no encaixaven en les altres categories.

La princesa promesa: Si agafes tots els tòpics dels contes de fades i els ajuntes tots, hi poses bon humor i poses personatges memorables al davant de tot, que et forma? Shrek? No! Ni de conya! Tens la princesa promesa! Hi ha amor, hi ha humor, hi ha acció, hi ha mort, hi ha drama, hi ha la millor lluita d’espases, hi ha de tot! Soc Iñigo Montoya, tu vas matar al meu pare, preparat a morir!
Duel de craks

Amelie: Qui ha dit que les pel·lícules romàntiques no tenen cabuda en la meva llista? Amelie és el millor exemple de com fer una peli maca i que no sigui cursi. El film destil·la bon rotllo i alegria per tot arreu sense ser embafador. Amelie aconsegueix fer feliç a la gent del seu voltant amb tot de petits detallets genials. A part de posar de moda els nans de jardí viatgers.
A Amelie li agrada…

Gladiator: El Ridley Scott va decidir rescatar una peli de romans quan feina molt que ningú apostava per elles i la va encertar de ple. Bona acció, una trama senzilla però eficient. Només començar ja tenim una batalla espectacular entre els romans i els bàrbars, i les escenes de lluita l’arena també són molt bones.
“Mi nombre es Máximo Décimo Meridio, comandante de las tropas del norte, general de las legiones Félix, leal servidor del verdadero emperador, Marco Aurelio. Padre de un hijo asesinado, marido de una mujer asesinada, y alcanzaré mi venganza, en esta vida o en la otra”.

Salvar al soldat Ryan: El millor de la peli està al començament. És la fantàstica escena del desembarcament aliat en una platja infestada d’alemanys. De totes les pel·lis bèl·liques que he vist, aquesta escena les supera a totes. Però el film continua sent bo després de l’espectacle visual inicial. Hi ha franctiradors, tota mena de blindats alemanys, metralladores amb un calibre brutal, etc. No m’estranya que després d’aquesta obra mestra en Hanks i el Spielberg en tinguessin ganes de més i fessin la meravellosa Germans de sang.
Millor haver-se quedat a casa aquell dia

Braveheart: Per què serà que els catalans sempre ens acabem identificant amb els pobles oprimits com ara els escocesos? A la realitat en William Wallace no es pintava la cara de blau ni era un pobre desconegut amb una espasa enorme, però a qui coi li importa la fidelitat històrica quan tallen caps com aquell qui talla pastanagues? A més, que no tot és violència i ensenyar el cul a l’enemic, perquè qui no s’emociona quan en Wallace fa el discurset sobre la llibertat?
Puede que nos quiten la vida… Pero jamás nos quitaran la Libertaaaad!

Cadena Perpetua: Pel·lículon amb majúscules. És dels pocs films que crítica i públic es posen d’acord per deixar-la pels núvols. Tot i ser del tòpic tema presidiari, i que sigui una peli llarga, en absolut es fa pesada. Serà que els actors són realment bons? Serà que la història emociona? Serà que el protagonista és un crac? Serà que el final és molt maco? Tot això i més. Segur que aquesta peli també estarà entre les vostres pelis preferides, i si no ho està és que no l’heu vist.
Tornar a sentir-se normal

American Beauty: No podia ser que fes una llista de les millors pel·lícules i no aparegués en Kevin Spacey com a protagonista! American Beauty és l’Amèrica autèntica, és el somni americà real. És un tio amb problemes, un adolescent amb problemes, una adolescent amb problemes, un veí amb problemes, tothom té problemes! En una societat perfecta i idíl·lica com a Amèrica tothom hauria de ser perfectament feliç amb la vida solucionada, doncs no és així, ningú està bé. Si fins i tot es pensen que filmar una bossa de plàstic és art! Acabes la pel·lícula pensant: “Doncs quina merda tot plegat”.
La meva feina consisteix en…

Django desencadenat: Christoph Waltz no és el protagonista, però com si ho fos. Tota la pel·lícula funciona gràcies a ell (altre cop com a Maleïts malparits). Tot i que s’ha de reconèixer que els papers de DiCaprio i Samuel L. Jackson també són molt bons, especialment DiCaprio que en pocs minuts supura carisma en cada escena. Però el caràcter i la seguretat que demostra el dentista és inigualable. La peli és exagerada com ella sola, només cal mirar els litres i litres de sang, és fantàstic, és Tarantino. Són 2 hores i tres quarts que no vols que s’acabin.
El KKK en acció.

Cas típic 4076: noi li agrada ser un nazi de merda

Avui ajunto dos llibres curts sota un mateix títol de cas típic controvertit.

Tots són Nazis – Aleix Saló (160 pàgines)

160 pàgines, i pràcticament totes amb dibuixos, així solen ser els llibres d’Aleix Saló, però això no vol dir que el seu contingut no sigui bo. En aquest llibre ens explicarà com les paraules “nazis” o “feixistes” han anat perdent tot el significat per culpa de la repetició en absolutament tots els àmbits, fins i tot en els més contradictoris possibles. Una breu repassada de la història política d’Espanya recent fins al 2020, on la principal l’estratègia política dels partits consisteix a dir nazis als altres. Dels llibres de l’Aleix que he llegit, segurament aquest és el menys divertit, però possiblement més el més informatiu. Si haig de ser sincer l’he trobat interessant però força repetitiu.

Nota: 6/10

Ets un merda, i ho saps – Jair Dominguez (176 pàgines)

Disfressat de fals llibre d’autoajuda el bo d’en Jair ens explicarà com no ens hem de comportar per tal de no ser, segons el seu encertat criteri, una persona menyspreable. Ho farà principalment amb humor i mala llet a parts iguals. Atacant a totes les filosofies barates que fan servir els llibres d’autoajuda, i també tocant els temes sociològics principals en els quals es basa la nostra societat. No està malament per tractar-se d’un llibret de menys de 200 pàgines i molts capítols. Té algunes frases divertides, però en general no és gran cosa.

«Avui tinc visita amb el psicòleg». Si em donessin un euro cada vegada que sento aquesta frase, ja tindria diners per comprar-me un avió i estavellar-lo contra el Col·legi de Psicòlegs de Catalunya. Res més lluny de la meva intenció que fer-ho, Déu me’n guard. No he dit res, senyor jutge.

Si arribeu a explicar a la vostra àvia, quan era jove, que us compraríeu un robot que aspira la casa per menys de cinquanta mil pessetes, s’hauria mort allà mateix. Ara expliqueu-li a un quillo de l’Hospitalet que s’acaba de comprar un Roomba que d’aquí dos anys, pel mateix preu, et podràs comprar un cíborg que et farà el sopar i l’esmorzar i si et poses tonto potser també et fa una palla abans d’anar a dormir. Li costarà molt d’assimilar-ho. De fet, potser se sent tan amenaçat per l’adveniment de la singularitat que et clava una navalla al clatell.

Un home californià de quaranta-cinc anys va afirmar que deixar de masturbar-se durant set-cents dies va atorgar-li superpoders. Com ho veieu? Set-cents dies. Dos anys ha estat l’home sense tocar-se la titola, i no només es troba més bé, sinó que diu que té superpoders. Concretament, un superpoder. Quan us diuen superpoder, penseu a volar, fer-se invisible, tenir una força descomunal, tirar rajos pel cul. Qui sap? La imaginació és el límit. Però voleu que us digui quin és el supoderpoder que ha assolit aquest senyor després de set-cents dies sense escanyar la rata? Doncs, en paraules seves: «SENTO UNA GRAN PAU INTERIOR».

És molt fàcil agafar una bossa d’escombraries i llençar-ho tot, però encara és més fàcil trobar excuses per no fer-ho: oh, és que això m’ho va regalar la meva ex. Oh, és que això m’ho va comprar el meu amic mort. Oh, és que això… CALLA! Calla i no m’expliquis la teva vida. Si buides la casa de merda, guanyaràs espai per omplir-la de somnis. Quina frase tan maca, oi? Qualsevol guru de l’autoajuda us la cobraria. Jo us la regalo.

Nota: 6/10

PS: Em mereixo un premi per la maquetació tan acurada d’aquest post. No sé per què no em dedico al front-end…

 

 

Cas típic 4075: noi li agrada viure més i millor

1. Beetlejuice – Day-o (Banana Boat Song) (2 min)
2. La Biblioteca de Babel de Borges convertida en un algoritme (gairebé) infinit
3. Kidding: La màgia darrere de les càmeres (1:44 min)
4. Rowan Atkinson a l’esquetx “Award Ceremony Bad Loser” (3 min)
5. Dos minuts de TV3 expliquen el terratrèmol electoral que viurem
6. La Cova de Fingal (15 segons)
7. Hiperactina: Aquests hàbits et faran viure més (i millor) segons la ciència (15 min)

Cas típic 4074: noi li agrada l’univers on viu

Avui recupero el CT1456 un post sideral

Avui us porto unes quantes dades sobre cosa nostra, és a dir, el sistema solar.

Us heu preguntat mai què passaria si un forat negre entrés al sistema solar? Si tothom es podria imaginar que no passaria res de bo… però exactament què passaria? El meu amic Yuri i la seva pissarra ens ho expliquen detalladament, és llarg, però val la pena llegir-ho.

Per què la lluna (o el sol) a vegades es veu més gran? Hi ha un parell de teories al respecte, però sembla que cap de les dues no acaba de convèncer del tot. Llegiu-les i jutgeu vosaltres mateixos.

Sabeu que és el Globe? Es tracta d’un sistema solar fet a escala, on l’edifici del Globe representa el sol (de pas, es tracta de l’edifici en forma d’esfera més gran del món amb els 110 metres de diàmetre). A diferents distàncies del Globe es troben els altres planetes amb les seves respectives mides.

La distància entre la terra i la Lluna. Quan mirem de nit al cel i veiem la lluna, diem “guaita”, això està aquí mateix, però realment no és tan a prop com ens pensem la majoria de mortals. En aquesta imatge es veu a escala (of course…) la mida de la terra i la lluna i la distància que els separa.

Per acabar una frase simpàtica dels meus amics de Microsiervos:

Esto va a ser mas largo que un día venusiano sin pan

Cas típic 4073: noi li agraden les pel·lícules del 2025 (7)

Recull de les últimes 8 pel·lícules que he vist ordenades de pitjor a millor, segons el meu gust, això no vol dir que siguin millors pel·lícules, simplement és el que a mi m’agrada. Com sempre la nota del filmaffinity primer, després la meva.

1. The Marvels (2023) [4,5][4]: Hi ha tres superheroïnes que es diu Marvel i s’intercanvien de lloc i han de lluitar contra els malvats Kree. La pel·lícula és un caos absolut, hi ha molt combat, molta llum, moltes explosions i molts gats i l’únic que fa és encadenar una escena d’acció amb una altra. Les tres protagonistes psse, la trama l’he trobat caòtica, simplement saltar d’una lluita a una altra, i l’humor tampoc m’ha convençut, llavors què queda? Res. Entenc que és complicat idear un argument interessant amb un personatge tan absurdament poderós com la Capitana Marvel, crec que és per això que li tinc antipatia a aquest personatge.
2. A Different man (2024) [6,4][4]: Un home amb la cara deformada se sotmet a un tractament experimental. La pel·lícula té uns girs desconcertants. Realment no m’he sentit còmode veient-la. Potser serà que no m’agrada el teatre social.
3. Brave (Indomable) (2012) [6,5][4]: Una princesa escocesa no li va la vida de princesa i prefereix una vida més moguda. L’he trobat infantil, em dec fer gran. Comença interessant i amb missatge feminista, però llavors es fa avorrida i tòpica. Esperava més de Pixar a part d’una demostració de com de bé poden animar uns cabells arrissats.
4. Capitan America: Brave New World (2025) [4,8][5]: El nou capità Amèrica haurà de lluitar contra un nou malvat que manipula la ment de la gent. No és dolenta, però és anodina, un entreteniment molt discret, esperava més caràcter per part de Marvel. Potser al nou capità Amèrica li falta carisma, però segur que una trama més interessant també hauria ajudat.
5. Deja vu (2006) [6,2][6]:  Truquen a un expert en explosius quan un ferri explota, llavors l’FBI el recluta per ajudar-los, ja que aquests disposen d’una càmera que pot veure el passat, tal com sona. La trama de línies temporals s’aguanta molt justeta amb pinces, però com que hi ha acció i Denzel Washington cau bé la pel·lícula és entretinguda.
6. Thunderbolts* (2025) [6,2][6]: Quan la CIA decideix prescindir dels vells supersoldats que feien missions extraoficials, aquests no es deixen jubilar-se. Antiherois que veuen que no tenen raó de ser, gent sense futur, ni esperances, ni ganes de viure, deprimida, que formaran equip per desfer-se l’última amenaça per a la humanitat. Un intent de Marvel per no mostrar el mateix arquetipus d’heroi de sempre, i funciona prou bé.
7. Kinds of Kindness (2024) [6,1][7]: No és una pel·lícula, són tres, amb un sol nexe en comú. La primera és la d’un home que li dirigeixen la vida. La segona és la d’una dona que torna a casa, però el seu home pensa que no és ella. La tercera és sobre una secta que busca la seva escollida. Són tres històries totalment surrealistes, no m’acaben de convèncer, però és impossible deixar de seguir-les per veure cap a on porten, perquè són delirants. Lanthimos és únic. Ara tinc ganes de veure més pel·lícules de la fantàstica Emma Stone.
8. Heretic (2024) [6,3][7]: Dues joves missioneres mormones tenen la mala sort de predicar a la casa d’Hugh Grant. M’ha agradat veure a Hugh Grant en un paper totalment diferent de l’habitual i que clava a la perfecció per tal que la pel·lícula et mantingui atrapat. M’agrada el clima de tensió i incertesa constant que planteja la pel·lícula. Llàstima que com sol passar amb aquest tipus de pel·lícules el final costi de creure.

 

Cas típic 4072: noi li agraden els gats

1. Shaun of the Dead: Don’t Stop Me Now (3 min)
2. Els conservants fan molta por!
3. Què faríem sense els filòsofs!
4. El govern ens vigila! (HTZ còmic)
5. Les partícules, les nostres petites amigues
6. L’evolució de les bosses de patates (35 segons)
7. Simplement gats (1 min)

Cas típic 4071: noi li agrada visitar aquest bloc

Avui recupero el CT1460 un record de quan la gent visitava aquest bloc

Us he explicat mai d’on ve la gent perduda? Vull dir aquella gent que estan navegant per internet i com aquell qui no vol la cosa acaben arribant al meu bloc.

• A través de les imatges del Google Image Search me n’han arribat 3.553, bastants més de les que han arribat per exemple a través del cercador normal de webs de Google, només 983.
• Només per comparar, el buscador de Microsoft Bing m’ha portat 22 visites, patètic…
• Encara continua arribant algun visitant despitat a través de pons007.blogspot.com, en total 2.946. I si contem la base de blogger és a dir blogger.com/home li haurem de sumar 2.122 visites més. I sumar-li 261 visites més si contem el “nou” domini pons007.blogspot.com.es.
• Directament des del reader portem uns 2.415. Realment em semblen pocs.
• 1104 venen de wordpress, la veritat, no sé com exactament, perquè no em crec que algú faci servir el buscador de blocs del wordpress.
• Farre.cat m’ha portat 906. Suposo de quan era un bloc viu es clar.
• Fins i tot aparec en Yahoo repuestas com a resposta vàlida quan realment el post no dona la informació que necessiten, tot afirmant categòricament que “si no es esa no existe”. Això m’ha portat 848 visites, indesitjables tots ells.
• Facebook porta 791 d’aquells que cliquen a totes les coses del timeline de la gent.
• El netvibes de la Montse m’ha portat 436 visites, segurament totes seves. Aprofito per saludar-la, hola Montse!
• L’enllaç del bloc de  l’anomenat inútil m’ha portat 425 visites. No cal que us molesteu a fer-hi clic, el bloc està mort i en terrat, no se que passa que els blocs del meu voltant solen estar morts i enterrats, pobrets…
• De moment el bloc ha aparegut com a font de Cuanta razon per 3 posts: Alf’ombra, atención i  tío. El curiós és que les imatges han estat enviades des de tres usuaris diferents. En total 370 visites.
• 328 venen de xarel·10, curiosament un bloc que continua en actiu. Però avisat queda de la maledicció de portar visites al meu bloc.
• Fins i tot un bloc tan mindundi com Crític de Cine col·labora amb 319 visites. Que serveix com a exemple que no hi ha bloc petit el qual no pugui col·laborar amb una gran causa.
• 302 venen de twitter. Sí, nois tinc twitter! És el (Oh! Sorpresa!) pons007. Segurament els observadors més hàbils ja s’hauran adonat que en la barra lateral del bloc apareix una petita mostra sota el calendari amb el nom de “Twitter Updates”.

Continuar amb la llista seria avorrit, ja sabeu, blocs coneguts que aporten el seu gra de sorra amb els seus enllaços de la barra lateral.

Cas típic 4070: noi li agrada l’Anomalia

L’anomalia – Hervé Le Tellier (368 pàgines)

L’anomalia és el tipus de ciència-ficció que més m’agrada, aquella que canvia el mínim possible, però un sol canvi pot comportar tota una revolució que ho canviï tot. En aquest cas el canvi és quan un avió, amb els seus passatgers aterra al març, però tres mesos més tard torna a aterrar amb els mateixos passatgers, amb el problema que comporta tenir unes 250 persones duplicades. El llibre no se centra en la vida de tothom, agafa uns quants personatges, segurament els més extravagants, coneixem una mica la seva vida abans de l’incident, i després de l’incident, els passatgers protagonistes són: Un sicari sense sentiments, un escriptor depressiu, el pilot amb càncer, una nena filla d’un soldat, una advocada, cantant nigerià que es posa de moda, una jove editora de cine i la parella d’aquesta que és un arquitecte 30 anys més gran. Llavors apareixen altres personatges que no van dintre de l’avió, però són importants com un de l’FBI o el parell de científics que han dissenyat el protocol que explica què s’ha de fer quan no hi ha cap protocol que explica què s’ha de fer.

Al principi hi ha capítols més interessants que d’altres, per exemple, la vida d’un sicari m’ha semblat més interessant que la vida d’una nena que es preocupa de la tortuga que té en un terrari (la nena té altres problemes més greus, no us penseu), però aquesta irregularitat entre els diferents capítols i la meva falta de memòria a l’hora de recordar protagonistes de capítols anteriors ha passat factura a la valoració del llibre. El llibre es posa realment interessant quan reapareix de nou l’avió, com reacciona tothom i les conseqüències que això comporta.

—Denos treinta minutos para confeccionar una lista de científicos —añade Tina Wang—. Y también dos o tres filósofos.
—¿Cómo? ¿Y eso por qué? —pregunta Silveria.
—Porque no es justo que los científicos sean los únicos a los que siempre se despierta en mitad de la noche, ¿no le parece?

El breve diálogo entre Adrian Miller y Riccardo Bertoni —candidato al Nobel de Física en 2021 por sus trabajos sobre la materia oscura— resume la situación:
—¿Se están riendo de nosotros, profesor Miller?
—Ojalá.

El diablo entra en la casa de un abogado y le dice: «Buenos días, soy el diablo. Vengo a proponerle un trato». «Soy todo oídos», responde el abogado. «Voy a hacer de usted el abogado más rico del mundo. A cambio, me dará su alma, el alma de sus padres, la de sus hijos y las de sus cinco mejores amigos.» El abogado lo mira sorprendido y dice: «Vale, a ver: ¿dónde está la trampa?».

Nota: 7/10