La Cura mortal – James Dashner (449 pàgines)
La cura! Per fi l’últim llibre de la trilogia del corredor del laberint! La preqüela no compta, perquè és això, una preqüela. Lo important es que per fi acaba la història! Acaben feliços i menjant anissos? Bé, no exactament… Però lo important es que hi ha un final amb cap i peus no pas com els dos llibres anteriors! Bé, això de cap i peus… Lo important es que s’ha acabat i punt. A partir d’aquí espoilers exceptuant l’últim paràgraf.
A veure si ho he entès, porta tots els llibres preguntant-se pels seus records i ara que li donen la oportunitat de recuperar-los no vol? Que és imbècil? D’acord que tot es una estratègia per deixar una vegada més el lector amb poca informació, però es massa descarat, no? Cada vegada es més idiota aquest Thomas, suposo que serà per tots els cops que ha rebut que va perdent facultats. No es la base principal per formar-se una bona opinió? Primer obtens la informació i després reflexiones i en treus unes conclusions, no pas “no vull saber res els odio i punt”, no hi ha més cec que el que no vol veure… El mateix passa quan la Brenda li vol confessar la veritat sobre ella i la ministra Paige al Thomas que torna a dir: “Informació? No! No! No vull saber res!” Repeteixo, idiota! Per cert, jo voto que la ministra es la mare d’en Thomas. Per la resta el llibre segueix com sempre, ple d’acció sense descans i si descansa es perquè acaba inconscient o sedat, això de dormir com la gent normal no és per en super-Thomas. Una altra estupidesa del nano es cridar l’atenció en una cafeteria de Denver on hi ha un altercat. No se suposava que estaven amagant-se? No, en Thomas sempre ha de cridar l’atenció, que quedi clar que ell es important.
Des del primer moment que surt la organització “brazo derecho” vaig saber que no em cauria bé, preocupar-se dels humans individualment en comptes de com a col•lectiu en un cas tan radical com aquest és molt bonic però no es pràctic. Per això sempre he sigut més partidari de la Teresa, si ella diu que cruel es bona, es que es bona, confio amb ella per molt que en Thomas que és un drama amb potes no ho faci, hauria de mirar l’objectiu a llarg termini, la cura, això es l’únic que pot salvar la humanitat, es qüestió de ser pragmàtic.
El llibre enganxa molt, per aquest motiu l’hauria puntuat més bé però és que no puc amb segons quines incoherències. Quan en Thomas torna a pensa “no em podia esperar aquest gir dels aconteixements”. Referintse a que Cruel li diu que gràcies a ell podran fer la cura. Això es un gir?! Des de que surt del laberint li diuen! Una altra cosa es que ell no s’ho vulgui creure! I si abans no els creia i ara si què ha canviat? Que ara li han dit amb bones maneres? Quin babau aquest Thomas. No només en Thomas es idiota, els mateixos de cruel ho son al lliberar expressament un virus que ni ells mateixos tenen la cura, si vols fer un control de la demografia radical com a mínim procura que tu tinguis la cura per salvar-te tu mateix, no?
El final queda obert, de tal manera que a part de la segona preqüela que està preparant l’autor, també es deixa la possibilitat d’ampliar la saga. De la manera que acaba sense que en Thomas recuperi la memòria i per tan no sabem res d’abans d’entrar al laberint, d’aquesta manera l’escriptor deixa el terreny preparat per fer una prequela. Com ha de ser la companya del protagonista mor, però com que el noi només és idiota en alguns sentit, ha sigut prou previsor com per buscar-se’n una altra.
Últim paràgraf i valoració espoiler free del llibre. La novel·la està escrita perquè enganxi, i funciona, la llàstima es que el Thomas sigui més incoherent que un polític i el seu programa electoral després d’haver guanyat les eleccions. Durant tot el llibre sembla que actuï a base d’impulsos sense reflexionar en el què està fent. D’acord que es un adolescent però això no vol dir que hagi de ser un imbècil. Em cau per exemple molt millor la Teresa que en contra dels tòpics es menys passional i molt més pragmàtica. Tampoc m’agrada que en Thomas troba qualsevol excusa per recordar els companys caiguts, per exemple, veu un pot de melmelada de maduixa i pensa “oh! La melmelada es vermella! Com la sang! I la sang em recorda a la mort de tal”. Si us plau! Però vull deixar clar que el llibre m’agrada, està ple d’acció i de capítols curts i addictius al estil Dan Brown, i l’acció està situada en un futur proper amb gadgets guais, això està bé, encara que bastants d’aquests gadgets siguin una estupidesa.
Nota: 6/10
Pons's blog 