Cas típic 1977: noi li agrada noia, noi li agrada moderadament Twin Peaks (2ona part)

Segona part del post sobre Twin Peaks. Si no ho heu fet ja us recomano llegir la primera part.

ESPOILERS

Haurà sobreviscut el millor personatge de la sèrie i protagonista absolut de la primera temporada a tres trets? La resposta es evidentment que si. Una vegada més el recurs de la armilla antibales serveix per salvar la vida d’un personatge que ja estava mort. Quin tipus d’assassins son tan sapastres per disparar al tronc? Jo quan assassino a la gent sempre ho faig disparant tant al pit com al cap, es cert que gastes alguna bala extra, però hi ha coses en les que no es pot ser garrepa.

La pregunta que ens fem es: Serà la segona temporada plena de situacions tan surrealistes com la primera temporada? La resposta arriba en la primera escena del primer capítol quan un avi del servei d’habitacions li porta un got de llet al agent del FBI que està dessagnant-se al terra i s’ho pren tot amb molta calma, fins hi tot l’agent li dona propina per portar-li un got de llet calenta. I els somnis estranys de la primera temporada també es repeteixen en la segona? Lamentablement en la mateixa primera escena tenim un d’aquests somnis, per sort no hi ha nans de vermell, hi ha un home amb veu cavernosa que diu coses sense cap sentit. Senyor Lynch s’ha lluït.

El personatge del forense, anomenat Albert, del FBI dona molt de joc, estic molt content que hagi tornat en aquesta segona temporada. Un tio tan estirant sempre fa gràcia en mig d’un poble, es un tio seriós que fa d’alleujament còmic, un de tants personatges indirectament còmics que té aquesta curiosa sèrie. Un altre d’aquests moments es presenta en el capítol 6 on apareix David Lynch actuant com a supervisor de l’agent Cooper. Fa el paper de sord i provoca varies de les situacions més divertides de la sèrie. Em cau bé aquest personatge. Es una llàstima que aparegui tan poc. Tan sols el tornarem a veure en el capítol 19.

Canviant radicalment de tema (per això he fet un punt i a part). Per què les noies de principis dels anys 90 quan els atacava algú només sabien cridar histèricament i quedar-se totalment quietes sense defensar-se? Es un misteri…

Ja m’havien avisat que en la sèrie apareixien elements sobrenaturals. Fins ara estava content perquè no havien aparegut, però en el segon capítol de la segona temporada ja tenim el misteriós Major Briggs que ensenya un missatge escoltat en l’espai “Las lechuzas no son lo que parecen”, “Cooper, Cooper, Cooper”. De debò, no cal que la sèrie es posi en temes de ciència ficció, tal i com era fins ara estava bé. Al principi no em vaig preocupar massa perquè confiava en que no era res extraterrestre, que podia ser algú que havia manipulat el sistema de detecció de sons o qualsevol cosa, però no he tingut aquesta sort.

Ens havíem de creure que la bruixa de la Catherine Martell havia mort en l’incendi quan no s’havia trobat el cadàver? Potser hagués sigut mig creïble si en el mateix moment no hagués aparegut un xino amb una perruca més falsa que el motxo del pal de fregar i un bigoti més inversemblant que… que… em falten comparacions. En general la trama es seria i no tracta a l’espectador com a idiota tot i farcir la història amb personatges idiotes, però això de la Catherine disfressada de xino i que tothom s’ho empassi em sembla una broma.

Després d’insinuar que no tornaríem a veure el forense del FBI per Twin Peaks, en el capítol 9 torna l’Albert! Es el meu tercer personatge preferit després d’en Cooper i la Audrey. Es associal com ell sol, m’encanta. El capítol 9 es per fi el capítol que detenen el culpable de l’assassinat de la Laura. Per cert, no té cap sentit que l’assassí sigui el pare de la Laura, com s’aguanta això? Quina raó hi ha? Agafeu-vos bé, perquè resulta que estava posseït!! Sí! Sí! Posseït per una entinat maligne coneguda com “Bob”! Efectivament! Igual que el “actor secundario Bob” o “Bob esponja”, tots ells personatges igual de malvats… Sense comentaris. Tota una investigació federal acaba amb la solució que l’assassí estava posseït?! Qualsevol semblança amb els casos seriosos de CSI es pura coincidència. Ho trobo lamentable. De totes maneres, si en el capítol 9 ja troben el culpable, llavors què passa en els capítols següents? Bona pregunta, simplement van allargant les trames secundàries i creen noves trames com a excusa per allargar la sèrie. Efectivament, simplement omplen el temps de la sèrie. Especialment el capítols 10 i 11 son avorrits.

Capítol 18: Una noia està sola en una cabana al bell mig del bosc amb el xèrif, que es doble de fort que ella, i per matar-lo fa servir una corda de piano en comptes de la pistola que està just sobre la tauleta de nit?! No es solament cosa meva pensar que aquesta noia no es gaire pràctica, no?

Tots els assassins en sèrie deixen la seva firma personal, una petita marca que els distingeix, ja sigui un petit dibuix en el cos de la víctima, algun petit objecte fora de lloc de l’escena del crim, algun petit objecte a dins d’alguna cavitat del cadàver, etc. Què deixa el nostre assassí en sèrie? El cadàver dins de la figura d’un peó gegant. Ens hem de creure que ningú ha vist com arrossegava una caixa d’uns 3 metres d’alçada i 2 d’amplada i la deixava al mig del parc de la ciutat? Sense comentaris.

Representa que si un malparit com es en Leo es torturat per algú encara més malparit com ara en Windom Earle (nom i cognom sempre van junts en aquest personatge, no em pregunteu el motiu, potser hi ha molts Windoms a la zona…) em de sentir pena pel malparit torturat? Diguem malparit, però no em sap gens de greu.

Quan l’agent Cooper no té una gravadora a les mans es perquè té una tassa de cafè.

Com es passa del mon real al mon dels esperits, doncs a través d’unes cortines… Sense comentaris. Bé, si un comentari, son unes cortines de vellut; Terciopelo azul? (picada d’ullet sr Lynch) No, vellut vermell. Si em preguntessin com m’imagino el mon dels esperits (tampoc tinc massa clar si s’ha d’anomenar així, però a falta d’una denominació millor…) no tinc clar com respondria, però el que sí que tinc clar es que no seria una sala envoltada de cortines vermelles, amb un nan assentat a un sofà, un terra de ratlles blanques i negres en zig zag i un cantant de soul.

FI ESPOILERS

VALORACIÓ
Hi ha tres personatges que em cansen especialment, son en James, la Donna i la Madeleine. Porten sempre el mateix triangle amorós durant tota la sèrie, sempre igual. Quan en James té una vol l’altre i quan té l’altre vol l’una, es un indecís, que coi vol realment un trio? Ara que ho he dit, es possible… Sobretot la parella James / Donna es especialment pesada. Un altre grup de personatges que em sobra son el trio Leo, Shelly i Booby. Un cop li passa l’accident al Leo que hi pinten els 3 en la història? No aporten res, només allarguen els capítols. De fet, hi ha molts personatges de la sèrie que li donen un toc massa de telenovel·la. De fet, tot el que no sigui la part d’en Benjamin Horne i la part relacionada amb la policia té molt aire de drama pastelón. No gràcies, si volgués una telenovel·la em miraria Antomia de Grey.

El que més em desagrada de la sèrie, a parts dels dos trios de personatges anteriors, son les parts místiques. Les parts dels somnis i visions que realment parlen sobre la realitat. Em fot que en comptes d’una investigació policial al us, les pistes siguin esdeveniments que passen en els somnis i en les visions. Es massa sobrenatural no em va gens aquest rotllo, ja sabeu que jo soc de l’estil CSI.

Deixeu-me parlar sense espoilers de l’últim capítol. El què passa durant la segona meitat de l’últim capítol no s’entén gens, potser el sr Lynch si que ho entén, però la resta de mortals no entendran què passa. Com a mínim els últims 3 minuts si que s’entenen, lamentablement no m’han agradat, aquesta no es manera d’acabar una sèrie, no li pots fer això al protagonista absolut de la sèrie que cau bé absolutament a tothom (Estic insinuant que se’l carreguen? Qui hagi vist la sèrie ja ho sabrà…). Des del final de Prison Break que no havia vist un capítol final tan dolent, això vol dir que per mi es pitjor que el final de Lost. Petit incís, tot i no agradar-me el final de Lost tampoc puc dir que em va desagradar tan com a la majoria. El cas es que el final de Twin Peaks no m’ha agradat. De fet, els últims capítols, tret del penúltim, no m’estaven interessant massa.

Per acabar, la lliçó moral que crec que ens vol transmetre la sèrie es “No posis en mig de temes sobrenaturals que no pots entendre perquè acabaràs malparat”. Però jo he anat més enllà i he tret la meva pròpia lliçó moral “No miris més produccions de David Lynch perquè no t’agradaran”.

Nota de la primera temporada: 7. Nota la segona temporada: 4. Sobretot el problema es la segona part de la segona temporada. (7 + 4) / 2 = 5.5. Arrodoneixo a un 5 per culpa del final. Sí, decidit, la nota que li poso a la sèrie es un cinc. Deixeu-me explicar. La primera temporada està bé, però es queda a mitja trama. La segona temporada empitjora gradualment fins que es descobreix l’assassí de la Laura moment en que un s’indigna per culpa de la manera rastrera que es resolt el cas. A partir d’aquí arranquen unes subtrames amb poc interès, fins que tot desemboca al final que no m’ha agradat que comentava abans. Per tan, si ja veu veure la sèrie en la seva època, molt bé, però si no l’heu vist i esteu pensant de veure-la, a excepció que us interessin molt les sèries que van marcar una època, no ho feu. Escolliu qualsevol de la part superior del meu rànquing de sèries.
Nota: 4/10