Google Street NO patrocina aquest post, de moment…

9-eyes: Un bloc que recopila les fotos curioses que ens podem trobar en el google street. Com per exemple la del avi que es teletransporta.

O la del final de… tot.

Si escrius en el google maps com anar de Xina a Japó, en el pas 38 et diu que agafis una moto d’aigua per anar pel Pacífic.

Carrera pel google street per anar de San Francisco a Nova York. 4760 Km, 90 hores i 104.619 clics per arribar.

Ciutats modelades en 3D de la ma de C3 Technologies.

Després de marejar la perdiu amb d’altres sèries (si sou seguidors del bloc ja sabreu de quines estic parlant, i si no ho sou, encara us podeu posar al dia del bloc i redimir així els vostres pecats) finalment he decidit continuar amb House of Cards i he vist la segona temporada.

Al començament de la segona temporada les coses segueixen com sempre. La periodista Zoe Barnes em continua caient tan malament com sempre (“¿Acabas ya?” aish….), per sort no soc l’únic a qui no li cau bé la Zoe i fins aquí puc dir sense entrar en espoilers jijijiji. Claire Underwood continua tan malparida i devoradora de nadons com sempre (es una metàfora, més o menys…). En Kevin Spacey, vull dir en Frank Underwood, també continua igual, controlant el cotarro i tenint a tothom collat. Algú ha dit que té una carpeta amb els draps de cada polític del país? No em molestaré a preguntar com aconsegueix tota aquesta informació, però em jugaria la “S” apòstrof de “Pons’s Blog” que Doug Stamper ha col·laborat bastant, ja havia comentat que aquest home té pinta i actitud de mafiós, oi? En aquesta segona temporada fa un paper més tonto, però en la primera temporada em va agradar més.

Abans que es compleixi la primera mitja hora de la temporada ja veiem el millor amic d’en Frank, evidentment parlo d’en Clarke Peters, ja sabeu aquell ajudant de campanya que va ajudar a guanyar en Carcetti (estic parlant de The Wire), es veu que va deixar la seva carrera en el mon de la política per convertir-se en el millor cuiner de costelles de porc de tot Washington, no hi ha color amb el canvi.

Encara em faig creus que la resta de polítics que es creuen en Frank pel capitoli encara li parlin. No saben que menteix més del què parla? No saben que únicament utilitza la gent pel seu benefici? Si jo treballés en el capitoli cada vegada que veiés en Frank em posaria les mans en les orelles i aniria cridant “na na na na na na na na” i marxaria corrents. Potser no tindria una llarga carrera com a Senador, però m’estalviaria els embolics que em donaria en Frank. El cas més es clar es el de la Jackie Sharp. Com es que la congressista confia amb el pla d’en Frank? Què passa? No veu el què vol fer? Que potser ella no ha vist la primera temporada de House of Cards? No ha vist què va passar amb el prometedor candidat Peter Russo?

Fins al final del primer capítol en Frank no es digna a trencar la quarta paret (havia de dir-ho, havia de fer servir aquesta expressió sí o sí) per parlar amb l’espectador i donar-nos la benvinguda a la segona temporada, la veritat es tot un detall. Cosetes com aquesta et fan apreciar el “bo” d’en Frank.

Hola Frank! Sí, tots els espectadors t'estem mirant i escoltant

Hola Frank! Sí, tots els espectadors t’estem mirant i escoltant

Quan necessiteu fer alguna cosa il·legal com ara agafant un exemple totalment al atzar com ara accedir als registres de trucades telefòniques d’un número, com ho feu? Escriviu la petició en un fòrum? A Yahoo answers potser…? No tindríeu por que un equip d’assalt de la NSA entrés per la finestra? Doncs en Lucas, el editor, no té cap por. Si li funciona ho tindré en compte per fer-ho jo també, tan fàcil com fer servir Tor i voilà! Després un hacker agafa el control del teu ordinador. Sabeu com? Doncs pel que sembla fent que la pantalla es torni boja i donant la impressió que el sistema operatiu es penja, a continuació mostra un munt de pornografia. Té molt sentit tot això, oi? Per culpa de coses com aquestes després la gent demana coses impossibles als informàtics…

Veiem que el senat ple de buits legals que permeten fer trampes absurdes que només comporten retards i burocràcia obstruccionista, tal com ja havia vist varies mostres a l’Ala Oest. Qui no ho ha vist fins ara potser fliparà una mica, però realment la política dels EEUU funciona amb aquests xanxullos dels buits legals que obliguen als senadors, gent amb traje i corbata hagin de jugar com nens.

Un detall curiós, heu vist que en un capítol sobre la cuina dels Underwood apareix una safata de pomes verdes i en el següent son vermelles? En què quedem?! Els hi agraden més les pomes verdes o vermelles! No pot ser aquesta indecisió! Hauria d’estar més al cas de la trama i menys dels objectes de la cuina, no? Si, pot ser però els capítols centrals de la temporada no son massa interessants i un s’ha de distreure amb detalls estúpids com aquest.

Per cert, la Robin Wright que interpreta Claire Underwood es la princesa promesa de La princesa promesa. Ja està! Ja ho he dit! Ja tinc un lector que es quedarà tranquil i per fi podrà dormir, cosa que no deuria fer des de la publicació del cas típic sobre House of Cards.

—————————————– INICI ESPOILERS —————————————–

Quan en Frank queda amb la Zoe a l’estació de metro tot pinta malament:
1- Fa temps que la Zoe li fa més nosa que servei.
2- Una de les maneres més típiques de suïcidar-se o “tenir accidents” es el metro.
3- La estació de metro no es lluminosa i bonica com la que queden en la primera temporada sinó que es fosca i vella.
4- Li fa esborrar tota la informació del mòbil.
5- Tot i la seva posició en Frank no té problemes per embrutar-se les mans, ni literalment (veure en Frank devorant costelles de porc) ni metafòricament (recordeu el senyor Russo?).
No calien més pistes. Mentre que molta gent deu haver deixat anar un “Ohhh!” en el moment, jo vaig ser més partidari del “Sí! Sí! Ja era hora!” I em vaig posar de peu i vaig aplaudir. Es més, vaig rebobinar endarrere i vaig passar a càmera lenta per assegurar-me que quedava ben aixafada. El primer capítol no podia començar d’una manera millor per tal que em reenganxés completament a la sèrie.
A partir del primers capítols la segona temporada s’assembla a la primera. En Frank té plans, hi ha gent que va en contra dels plans d’en Frank, ara sembla que guanyen els altres, ara sembla que guanya en Frank, i al final acaba guanyant en Frank enfonsat a tots els altres. En paral·lel hi ha un periodista toca-collons que sembla que ho hagi de descobrir tot però al final no fa res de res.

Si al final de la primera temporada tot va acabar fantàsticament bé per en Frank, en el final de la segona les coses han anat encara molt millor per ell. No crec que ni ell mateix sàpiga com s’ho ha fet venir tan bé per aconseguir ser el president. La pregunta es què farà en la tercera temporada en Frank? Què li queda per aconseguir? La dominació mundial potser? Ho veig plausible. Ordenarà la construcció d’una estàtua de 200 metres d’alt feta amb or d’ell menjant costelles? També ho veig possible.

—————————————— FI ESPOILERS ——————————————

Té el mateix significat però es un gest més refinat que posar els collons sobre la taula

Té el mateix significat però es un gest més refinat que posar els collons sobre la taula


Malgrat que en Kevin Spacey es el protagonista absolut de la sèrie, s’ha de reconèixer que la seva dona, la Claire, no es queda precisament endarrere i munta cada situació que tela. Realment son una parella de malparits manipuladors fets l’un per l’altre. De fet, considero que només hi ha un error més gran que confiar en Frank Underwood, i aquest es confiar en Claire Underwood. Bé, per ser sincer, es igual de letal. Ja he dit que fan un combo fantàstic? Això em fa pensar que potser hauria de buscar una parella a l’alçada de la meva maldat.

Com a valoració personal no us sabria dir si m’ha agradat més la primera o la segona temporada. Realment les trobo molt semblants en quan a qualitat. Potser per una banda m’agradava més la història d’en Russo, però per altre també m’agradava menys la Zoe Barnes Hahahaha (ho sento, no puc parar de riure quan penso en ella). Potser la història d’aquesta segona temporada no es tan bona com la de la primera, però es cert que en la segona temporada hi ha més contacte directe amb els alts poders, i això sempre mola més. Per tan també li poso un 7 a la segona temporada. La mitja es senzilla de calcular, primera temporada 7, segona temporada 7, nota final 7.

House of cards té un 9,1 al imdb, un 8,0 al filmaffinity i un 7/10 a Pons’s Blog. Si tot va bé la tercera temporada sortirà a mitjans de febrer del 2015. Estaré al cas.

Nota:7/10

Coneixeu el blog Nimias cosas Mínimas? La veritat, no es gran cosa, entre tot el contingut del bloc només hi ha 7 posts que valgui la pena destacar.

– Receta del revuelto de atún para gente que no sabe cocinar


– Cosas supceptibles de ser introducidas en la boca cuando se nota un incremento de la temperatura corporal


– Salsa para caníbales


Importancia de la manzana (según épocas):
Comienzo: Que Adán y Eva la mordieran hizo que salieran del paraíso.
Siglo XVII: Que a Newton le golpeara la cabeza hizo que descubriera la gravedad
Siglo XXI: Que tu portátil la tenga hace que creas que eres más guay que los demás


– Mentira más común en internet*
*Seguida muy de lejos por “déjame que te vea por la web-cam, te prometo que no te grabo”


– Judías judías

Life

Actualització: Aquest post tan fluixet es l’entrada número 2000. Però ja sabeu que soc més de celebrar els casos típics rodons que no pas el número de post. Tot i que com veieu realment no falta massa per l’espectacular Cas Típic 2000

Per què les càmeres ocultes son molt divertides, sempre i quan no et passi a tu, es clar…

Caminant sobre les aigües

Et convido a una cervesa

Caixera amb do de llengua

Golf

El chiuaua destructor

Conversió

Avui toca parlar de Louie. Es una sèrie còmica al estil Senfield però més fosca, més dura, més realista. En Louie s’interpreta a si mateix, es a dir al propi Louis C.K, un monologuista. En cada capítol veiem alternar un tros de monòleg amb un la part de la seva vida en la que s’ha inspirat per fer monòleg. La diferència amb Senfield es que els temes sobre els que fa broma en el monòleg son temes sensibles, per exemple els rodamóns, la decadència física a mesura que envelleixes, el divorci, etc. Louie toca temes incomodes sense problemes sobre si es políticament correcte. Parla de la religió, la masturbació, ser un mal pare, la pederàstia, etc. Sense cap problema, sense pèls a la llengua.

La sèrie es centra en el propi Louie, però per donar-li varietat van apareixent altres personatges recurrents com poden ser altres monologuistes, el germà o el psiquiatre que en comptes d’ajudar-lo el deprimeix més. A part també trobem convidats especials, per exemple en el tercer capítol apareix Ricky Gervais fent de metge.

Per ser una sèrie còmica té temporades curtes, de tan sols 13 o 14 capítols, però ja va per la quarta temporada. De moment jo només he vist la primera temporada però continuaré veient-lo segur.

Louie es aquella sèrie còmica que poca gent coneix, però que a l’hora de repartir els Emmys habitualment s’emporta el de millor guió de sèrie còmica, que es dels pocs Emmys còmics que no s’emporta la super famosa i acaparadora Modern Family. Louie es una sèrie senzilla, no es gasten el pressupost en contractar un munt d’actors i figurants, tampoc té capítols on gastin el pressupost en escenes cares o viatges. Louie té un clar punt fort, el guió. El guió es divertit, fa pensar en lo hipòcrites o absurds que som i sobretot i més important fa gràcia. Prova d’aquesta senzillesa es el seu opening. La lletra de la canço va repetint “Louie, Louie, Louie,…” sense parar, mentre veiem al Louie sortint del metro, camina, compra una porció de pizza, se la menja, camina i finalment veiem com entra al club on fa el monòleg, ja està, tan senzill com això. Realment es difícil trobar un opening més senzill.

Li podeu donar una oportunitat a Louie per veure si us agrada el tipus d’humor que té la sèrie. Es un humor cínic, un humor agredolç. Per tan oblideu-vos dels riures enllaunats de fons que afegeixen les comèdies per indicar a l’espectador què i quan ha de riure, no es el rotllo de Louie. Oblideu les bromes estúpides de Big Bang Theory. Oblideu l’humor blanc i per a tots els públics de Modern Family. Oblideu l’humor espontani i alegre de How I meet your mother. Louie es més un humor de carrer, de les situacions del dia a dia, de la observació crítica de la societat que fa el propi Louie a través de les anècdotes que va vivint, una mica exagerades, això pot ser. Per saber si us agrada li heu de donar una oportunitat, bé, recomano donar-li quatre oportunitats, quatre capítols, no us demano més, en total aquests quatre capítols només seran 80 minuts de la vostra vida. Per què quatre? Perquè per mi el quart es el millor capítol just en el moment amb la noia que li agraden els madurets. Potser a vosaltres us agrada més el segon o el tercer, o el capítol pilot o cap d’ells, però a mi m’ha agradat especialment el quart. Si amb quatre capítols ja heu vist que l’humor que té no us va, deixeu-ho estar perquè el to de la sèrie no canvia.

Li he posat un 7/10, però de moment només he vist la primera temporada, només 13 capítols de 20 minuts, es aviat per pujar-li la nota, però paciència, se que aviat li posaré el 8/10 que se que es mereix. Louie té un 7,8 a filmaffinity i un al 8,7 imdb

Si sabeu anglès us agradarà aquesta escena

Aquesta escena es d’una altra sèrie, però també surt en Louie o sigui que la poso igualment (subtítols en castellà)

Nota: 7/10

BCPP: Roselles

Aprofitant que el número del Cas Típic coincideix amb l’any de les olimpíades de Barcelona avui toca post esportiu.

Quina mandra això de fer esport!

Perills de fer ciclisme per Àfrica…

Rècord de surf amb l’onada més alta. Uns 28-30 metres d’onada de no res…

3D Dodgeball: El “matar” de tota la vida, però amb llits elàstics

Podríem definir-ho com sky urbà.

Aprofitant que ahir va ser la celebració del dia de la Hispanitat (res a celebrar!), doncs he pensat en fer un bonic post sobre els militars.

“Propaganda” per apuntar-te al exercit
CR_391907_ejercito

La victòria més humiliant del exercit nord-americà. 34.000 soldats i 95 vaixells contra… ningú xD I el millor es que van patir 200 baixes i més de 300 ferits, per més detalls llegiu l’article de Historias de la historia.
Tropas-embarcan-hacia-Kiska

Quan s’avorreixen els soldats fan altres coses, com per exemple cantar com Lady Gaga

O ballar el Gangnam Style

O fer una curiosa coreografia per part de l’exercit bielorús