Allegro con Fuoco – Jair Dominguez (240 pàgines)
El llibret és una novel·la sobre un director de cine, que vol fer una pel·lícula sobre un director de cine, que vol dirigir una pel·lícula de detectius, protagonitzada per Joel Joan. I tot aniria bé si no fos perquè la pel·lícula està produïda per la televisió de Catalunya, la qual està plena de funcionaris, i per norma general, uns inútils i mandrosos, on la burocràcia ho atura tot, i és impossible avançar cap a qualsevol resultat favorable, a això se li ha de sumar el caràcter amb poca paciència d’en Prats i ja tens un bon pollastre ben divertit.
Si coneixeu el Jair Dominguez d’algun programa de televisió o ràdio, sigui actuant ell directament o com a guionista, ja sabreu que el seu humor està ple de mala llet, el mateix passa en aquest llibre, és impossible no imaginar-se’l a ell com a protagonista. Tots els personatges són caricatures absurdes, però sospites que la realitat no deu estar molt allunyada d’aquesta ficció; vells productors que només busquen els diners, treballadors incompetents, artistes incompresos, joves pusil·lànimes de la generació de cristall, un sistema podrit i corromput; tot i això, i més és el que ens ofereix Jair en aquesta divertida sàtira.
—Aviam, ara mateix té jornada reduïda i només fa el quaranta-dos per cent de les hores. Hi és de nou trenta-cinc a onze, i a les tardes fa de tres vint-i-dos a un quart de cinc. Més o menys. —Més o menys? —Hi ha dies que té rehabilitació i arriba tard.
El departament de comptabilitat el porten dos autistes, en Fernando i en Llorenç. No són autistes metafòrics, estan diagnosticats. Autisme sever, no pas un simple TEA. No són aquells asperger que tothom té a la feina que l’únic problema que suposen és que només et saludarien si els apuntessis amb una pistola a la cara. En Fernando i en Llorenç estan tutelats, no se’ls pot deixar sols. Es podrà en un futur, però no ara. Són autènticament disfuncionals. No parlen mai. No saben com va la màquina de cafè, i si, per aquells atzars de la vida, es quedessin sense paper de cul quan estan al vàter no sabrien com actuar. Es quedarien allà asseguts esperant la mort.
A en Fernando el van cascar de valent quan era petit. Fins i tot el professor d’educació física. Com que el pobre encara no estava diagnosticat, l’home aquell, exmilitar, pensava que li prenia el pèl i de tant en tant li fotia un calbot. «Si un hàmster ho pot entendre, tu també ho pots entendre, Fernando», li deia quan s’equivocava de direcció fent curses d’obstacles. Des d’aleshores, qualsevol ordre o crit fora de lloc el deixa paralitzat. Tots dos són veritables calculadores humanes. No se’ls escapa res. Saben si el 23 de setembre de 1997 va ser un dilluns o un dimarts. Recorden fulls d’Excel de tres-centes columnes de l’any 2003. Quan troben un número primer deixen anar un xisclet ben agut i riuen. Si algú demana alguna cosa en veu massa alta, s’espanten. Si els estors venecians no estan oberts i alineats, s’espanten. Si algú penja l’americana malament, s’espanten.
Total, que en Paolo havia voltat per totes les cases de putes de Bucarest buscant ballarines. Les poques que va trobar estaven consumides per la droga. No feien bona cara, no. —Te’n puc aconseguir una dotzena, però no tenen dents —va dir en Paolo per telèfon. No se sentia gens bé el que deia i el seu accent no hi ajudava. —Com que no tenen dents? —No tenen dents. Han perdut les dents. De fumar coca. Però encara ballen bé. Alguna té artrosi, això sí. Ja t’enviaré les més jovenetes. Però no tenen dents, t’aviso. —Val, val. Ja les enviarem a un dentista que els posi fundes. —Sí, però acompanyeu-les. —Com? —Acompanyeu-les al dentista. Si els dones diners per anar al dentista se’ls gastaran en droga. I després d’anar al dentista tampoc les podeu deixar soles. Vendran les fundes i es gastaran els diners en drogues
El gos semblava realment perillós. No s’entenia que aquell animal compartís el mateix espai vital que els éssers humans. Més enllà de vigilar camps de concentració i devorar nens jueus, no feia l’efecte que aquell gos pogués tenir una utilitat real, i molt menys ser algun tipus d’animal de companyia.
Nota: 8/10
Pons's blog 