Feliç dia mundial del Bacon!

I per commemorar tan bonica efemèride toca un post relacionat amb el menjar, no falla.

La pizza-hamburguesa ja es una realitat al Burger King
CR_357980_burger_king

Ja has provat les patates amb sabor a kiwi? Òbviament es venen a Japó.
CR_416140_patatas_sabor_kiwi

Quant et fas un entrepà, durant quant t’aguanta fresc? Segur que menys de 3 anys
sammich-550x306

Consell culinari útil, com pelar un all en menys de 10 segons

Per acabar, us heu preguntat mai com es fa el Kebab? Gominolas de petroleo ens porta la resposta

S’acaba la última setmana de l’agost, per tan també s’acaba la jornada de tres posts setmanals del bloc i la setmana vinent ja tornarem a tenir els 5 posts setmanals com es habitual. Com el meu bloc es molt endreçat m’agrada que els posts dels divendres sempre siguin múltiples de 5, per tan he hagut de forçar amb aquest cas típic quàdruple això sigui així. Uns diran que això es trampa, altres diran que servirà per fer alguna pregunta d’algun test sobre el bloc, però jo diré que el bloc es meu i faig el que hem dona la gana :D
Espero que ara que s’acaba l’agost tots els lectors habituals que havien fugit aprofitant l’excusa de les vacances es recordin de tornar, perquè sinó em veure amb la obligació de perseguir-los. Si això us sona com una amenaça es que ho heu entès perfectament ;)
BCPP:Roselles

Avui us porto la primera temporada de Orange is the new black. No, no m’he tornat un fanàtic de les tendències dels colors de moda del moment, Orange is the new black es el nom de l’última sèrie que he vist. I va de moda? Si us plau… Es refereix al taronja que porten les internes d’una presó. Per guanyar l’interès del públic masculí heterosexual diré que la sèrie va de lesbianes, ja està, així de fàcil, ja tinc l’interès. Per guanyar l’interès del públic femení heterosexual i homosexual hauré de fer una definició més complexa. Preparades? Agafeu aire perquè la frase es llarga: Va sobre una dona que malgrat les seves inseguretats personals i sentir-se sola en un ambient tan hostil com pot ser una presó aconsegueix sobreviure per ella mateixa i superar tots els reptes que se li plantegen, tot això sense renunciar als seus principis morals ni deixar de ser una dona independent i emprenedora. Molt bé, ja dec tenir a tota la audiència encuriosida menys al públic masculí homosexual. Què voleu que hi faci, no es pot tenir content a tothom.

La intro es molt eclèctica pel meu gust, sort que existeix el botó per avançar ràpid.

La sèrie comença bé, molt bé, molt molt bé, comença amb uns quants pits (quatre, dos i dos) i amb lesbianes, hi ha alguna manera millor de començar? Si existeix, jo no la conec…

Una de les primeres imatges del capítol pilot. D'això se'n diu captar l'atenció de l'espectador des del primer moment

Una de les primeres imatges del capítol pilot. D’això se’n diu captar l’atenció de l’espectador des del primer moment

El promés de la protagonista es el nano de American Pie, en Jason Biggs, com es que en aquesta sèrie fot un paper tan mort? Mira que es difícil fer que aquest actor sigui soso, però ho han aconseguit, té el seu mèrit.

En el primer capítol veiem com la protagonista ingressa en una presó. Sentim pena per ella? No gens, es el primer capítol, no la coneixem absolutament de res, no hi ha empatia rosseta, ho sento.

El gènere de la sèrie es molt atípic, es tracta d’una comèdia dramàtica. Perdona què? Sí, ho heu llegit bé, una comèdia dramàtica. Es una drama amb alguns tocs còmics, o com a mínim intenten ser còmics, la actitud es còmica però en una situació dramàtica. I què tal funciona la fusió d’aquests dos gèneres tan dispars? Sincerament? A estones bé o estones fatal. No se si es que realment no es poden combinar o es que Orange is the new black té escenes en les que no sap combinar-los. Bé, hi ha escenes que si, i capítols que funcionen millor que d’altres, però general aquesta mescla de comicitat i drama no ho veig. Realment, cada vegada el drama té més protagonisme i menys de comèdia, i això no es pas dolent.

En cada capítol coneixem la història d’una de les presses. En el segon capítol coneixem la història de la cuinera russa, en el tercer la història de la transsexual, en el quart sobre la vella rondinaire que té l’habitació ordenada, el cinquè va sobre la llatina del cul gros, etc. En aquest sentit la sèrie segueix l’esquema de Lost, fa servir els flashbacks per alentir la trama present a canvi de conèixer el passat dels protagonistes. Aquesta tècnica es frustrant per l’espectador perquè veu que la història no avança tot lo ràpid que podria, però d’aquesta manera també fa que enganxi més a l’espectador. S’ha de reconèixer que a Lost ho feien millor.

INICI ESPOILERS

El capítol 5 es totalment subrealista, el protagonisme recau sobre la caça d’un pollastre. Sí, heu llegit bé, un pollastre. No cal dir que es un capítol més, ni més filler ni menys que un altre capítol intermedi qualsevol. Al principi he trobat la història del pollastre massa absurda, però al final m’ha agradat, tan que de moment s’emporta el premi al millor capítol.

Quin desastre de promès! Quan sap que la seva promesa es torna lesbiana en comptes de parlar-ho amb ella decideix explicar-ho tot en un programa de ràdio per amargar-li la vida a la Piper. Així s’arreglen les coses? Es com l’equivalent d’anar al Diario de Patricia. Quin fallo.

Estava clar que no podia acabar la temporada sense un intent d’assassinat que tingués com a víctima la protagonista, i fins l’últim capítol no passa, això si no contem l’intent de matar-la de gana es clar, però siguem sincers, una mort violenta sempre fa més efecte. La assassina es una fanàtica religiosa, que curiosament es la mateixa actriu que fa de novia del “novato” a Sons of Anarchy, aquesta noia s’està encasellant en papers de persona xunga… I què es mereixen les persones xungues? Un càstig, i qui la castigarà? La mosqueta morta de la Piper? Doncs sí, es veu que si li toques els collons a una persona tranquil·la aquests acaben rebentant i et foten una pallissa, literalment. Tot i que es un recurs fàcil, sempre es un bon final de temporada acabar amb una pallissa.

FI ESPOILERS

En les pelis i sèries de presons masculines sembla que tots es vulguin matar, en canvi en aquesta sempre totes estan ballant, cridant i fent festa, curiós, oi? Bé, sempre tampoc, però qualsevol excusa es bona per pinta lletres de colors en el paper de water i penjar-ho per les parets.

Punt a favor: El recurs lèsbic està molt utilitzat durant tota la sèrie. Encara que moltes escenes lèsbiques siguin totalment gratuïtes s’agraeixen igualment.

No us deixeu enganyar per les fotos del post, a vegades hi ha moments que NO soc lèsbics

No us prengueu literalment, a vegades hi ha moments que NO son lèsbics

Es curiós, es acabar de veure un capítol d’aquesta sèrie i que em vinguin ganes de veure porno lèsbic xD Estic al 90% segur que es cosa de la morena, la que es la ex de la protagonista, la Alex, no es que sigui extremadament guapa, i menys si la mires de molt a prop, però té una mirada molt morbosa, en especial quan es posa les ulleres. Ah… crec que estic enamorat, llàstima que sigui bollera, a la sèrie, a la realitat es ben heterosexual.

Nota: 7/10

Si voleu veure alguna cosa feu clic per ampliar

De fet el títol es enganyós, en general no m’ha agradat la temporada 22 dels Simpsons. La temporada 22 dels Simpsons comença amb un horrible capítol musical. ES un capítol molt musical, i per tan no m’agrada. Lo millor del capítol es el gag del sofà que surt un directiu de la Fox que els hi dona un magdalena amb una espelma a la família per celebrar la seva temporada 22, evidentment la magdalena se la menja el mateix directiu. El capítol es en gran part un homenatge a la sèrie Flight of the Conchords, la qual vaig abandonar després de veure 3 o 4 capítols.

  • El capítol 2 només té de bo la paròdia del capítol de rasca i pica que fan a UP. I el gag del sofà es clar, que pràcticament sempre son bons. (va sobre els micro-crèdits)
  • El capítol 3 El Gag del sofà del es el d’en Bansky. A part d’això es el capítol no té res. (va sobre el moneyball del baseball)
  • El capítol 4 es el de Haloween, i la presentació al estil the office monstre està força bé. Els de Halloween solen estar bé, i el primer d’ells que va sobre els jocs de taula està bé, fa referència a Jumanji. El segon fan un homenatge a una peli que no he vist (Calma total,), per tan no li he trobat la gràcia. El últim es una parodia de crepuscle.
  • El capítol 5 tampoc es bo. Va sobre la Lisa que va a una escola privada.
  • El capítol 6 comença bé, però en dos minuts ja es converteix en un mal capítol. Va sobre que en el sr Burns perd la memòria.
  • El capítol 7 va sobre un colom missatge. Es el pitjor de la temporada fins al moment.
  • El capítol 8 es un especial de nadal amb 3 histories: En Bart va a veure al para Noel. La Lisa fa una versió de Malditos Bastardos. La marge decora la casa de nadal reciclant. Estan prou bé les 3 històries, però la quarta es la millor, perquè a part que son els Simpsons teleñecos apareix la Katy Perry amb un vestit cenyit ^^
  • El capítol 9 no es massa bo, però dintre del que es la temporada 22 es deixa veure. Va sobre la màfia.
  • El capítol 10 tirant a dolent
  • El capítol 11 haig de reconèixer que no està malament, gairebé podríem dir que bé, com a mínim la història principal.
  • El capítol 12 força estúpid
  • El capítol 13 dolent
  • El capítol 14 bastant dolent
  • El capítol 15 força dolent
  • El capítol 16 es horrible
  • El capítol 17 comença la capçalera amb la música de Futurama i la nau del Planet Express, però el capítol es horrorós
  • El capítol 18 es dolent
  • El capítol 19 es dolent amb ganes
  • El capítol 20 es avorrit
  • El capítol 21 està prou bé.
  • El capítol 22 no està malament.

Resumint. Els gags del sofà son en la gran majoria molt bons, la gran majoria de capítols son dolents, exceptuant unes poques excepcions que es deixen veure.

Coneixeu el blog anomenat Roda el mon i torna al bloc? Si? Llavors el post d’avui no us explicarà res de nou, per tan podeu deixar de llegir i dedicar-vos a altres coses més interessants com ara veure un capítol de l‘ala oest o difondre l’existència del meu bloc. En cas contrari, si no coneixeu res del Roda el mon i torna al bloc us recomano llegir el primer post on s’explica el propòsit del bloc. Què? Heu entès alguna cosa? Una mica, però tampoc molt, no? Tranquils, a mi em va passar el mateix… L’objectiu del bloc es que la gent que tenia un bloc i ja l’han abandonat (algú ha dit covards?) aprofiti aquesta “trobada virtual” per re-emprendre la pràctica i tornar a escriure un post en un bloc. Però es clar, com que el propi bloc d’algú que l’ha abandonat estarà mort, millor publicar el post en un bloc que estigui viu, com es el que cas del Roda el mon que estarà viu com a mínim durant el primer mes del 2015. Però si has abandonat el teu bloc, quin motiu podries tenir per tornar a escriure algun post? Doncs perquè la Carme Rosanas que es molt insistent (que consti que he dit insistent i no pesada) segur que t’ha enviat un mail, dos o més recordant-te de participar.
Us preguntareu, i la gent que encara té un bloc actiu què passa? Doncs que també poden participar, també poden publicar un post al Roda al mon parlant del què vulguin. Què tal? Tens o tenies un bloc i t’he convençut per apuntar-te? No? Es normal, fins ara tampoc he donat gaires bones raons per apuntar-se, per això guardo la millor raó pel final. Si t’apuntes al roda al mon tindràs ni més ni menys que l’honor de poder dir que has col·laborat en un bloc on jo també ho he fet, o més aviat faré. Què? Ara si, oi?

Si la trobada es al gener, per què la imatge es típica de tardor? Es un dels altres misteris del bloc...

Si la trobada es al gener, per què la imatge es típica de tardor? Es un dels molts misteris del bloc…

Si et vols apuntar només cal que ho diguis en un comentari en l’últim post del bloc i la Carme ja s’encarregarà de la resta. Et demanarà la teva adreça de mail per tal de poder-te enviar una invitació per poder ser col·laborador del bloc. Lamentablement el bloc funciona amb blogger i no amb WordPress, però ja sabeu que la vida es dura i a vegades s’han de fer sacrificis.
El que jo em pregunto i segurament la majoria de col·laboradors del bloc es deuen preguntar es sobre que coi parlar. Sí, la organització ho diu molt clar “Del què vulgueu”. Molt bé, no hi ha res més difícil que escriure sobre un tema lliure. Què puc dir en el Roda el mon que no pugui dir en el meu bloc? No ho se, però alguna cosa hauré d’escriure, perquè no crec que hem donin el premi de participació si no escric cap entrada, no? Ah, perdoneu, em diuen que el premi es l’honor de compartir un moment tan maco amb altres bloggers. Que guai…

PD: Fa un temps ja vaig parlar del Roda el mon, però donat que ja “falta poc” per la trobada virtual aprofito per tornar-ho a recordar.

BCPP: Pons, Xexu

Red Shirts (Red)

Comandant: Per aquesta missió super-perillosa on hi ha un alt risc que algun dels membres del grup no sobrevisqui necessitaré la col·laboració del meu fidel primer oficial, del meu tinent de confiança, del sempre present doctor i també del noi becari que es la primera vegada que veig per aquí del qual ni tan sols puc llegir què hi posa en la placa del seu nom.
Becari: Oh no…

Hi ha un arquetipus de personatge que sempre apareix en tota pel·lícula o sèrie d’acció i molt sovint també en les de por. Es un personatge únicament dissenyat amb una sola finalitat: Morir. Els guionistes es valen d’aquests personatges per demostrar que una situació es realment perillosa però no es poden permetre que un dels protagonistes quedi greument incapacitat, així doncs aprofiten el recurs de matar un secundari del qual no en sabem res, moltes vegades ni tan sols el nom. Es opcional que l’espectador sàpiga que quan “tot això acabi” vulgui casar-se i muntar una granja a Oregon.
El nom de RedShirts o Camises Vermelles prové de la sèrie Star Trek. Segons la secció a la que pertany el membre de la tripulació de l’Enterprise porta un color d’uniforme o un altre. Així doncs per exemple els grocs son de operacions o oficials (depen de la generació), els blaus son doctors o ciència i els vermells son els de seguretat. En un capítol estàndard de Star Trek, els protagonistes solien baixar als planetes acompanyats amb dos o tres d’aquests membres de la tripulació, i inevitablement algun d’ells moria. Però no passa absolutament res perquè la quantitat de tripulants vestits amb Camises Vermelles es pràcticament infinita, per tan no hi ha problema en que mori algun en cada capítol. De fet, el 73% dels tripulants morts a la sèrie portaven l’uniforme vermell.

redshirts going to die

Aprofiteu per mirar-los abans no es morin per qualsevol cosa

Com detectar un Camisa Vermella?
És inútil: Es important remarcar que un Camisa Vermella no es qualsevol secundari que mor, per ser un autèntic Camisa Vermella es bàsic que no faci absolutament res per la trama. Per tan, si la seva mort es heroica i gràcies a ell es destrueix la amenaça no es un autèntic Camisa Vermella. Un autèntic Camisa Vermella ha de morir gratuïtament.
És nou: Si es tracta d’una sèrie i apareix un personatge nou el qual apareix sense que ningú hagués parlat abans d’ell té moltes possibilitats d’acabar mort com un bon Camisa Vermella, en especial si es tracta d’una sèrie d’acció. Si ni tan sols escoltem el nom del personatge la mort d’aquest Camisa Vermella es inevitable.
És menyspreat: S’ha mort un personatge i no estaves segur de si era un Camisa Vermella o simplement un secundari? La diferència es que a la mort del Camisa Vermella mai se li dediquen més de dos línies de diàleg. Es més, al cap de 3 minuts tothom actua com si ningú hagués mort.
És el més exposat: Els Camises Vermelles solen ser els primers del grup o bé els últims. Si a la sala hi una trampa, no ho dubteu, el Camisa Vermella serà el primer en entrar-hi i per tan l’encarregat d’accionar-la i patir-la. Per contra, si hi ha un monstre que persegueix al grup, el Camisa Vermella serà últim, per tan serà el primer objectiu que atraparà el monstre de torn.
És d’una minoria ètnica: Hi ha un tipus de Camisa Vermella que està discriminat pel seu gènere. Per ser políticament correcte direm que es tracta d’un personatge de color. Per si no queda clar, el color es el negre… De tot el grup de personatges secundaris sense importància el que té més possibilitats de ser el primer a morir serà el negre, i si aquest ja ha fet la brometa de rigor, els minuts de vida que li queden es poden comptar amb els dits d’una ma. En el cas que no hi hagi un secundari negre, la seva funció queda suplida perfectament per un secundari hispànic.
És del gènere equivocat: Es a dir, son homes. Siguem clars, quan mor una dona sap greu, en canvi si es mor un home no sap tan greu. Per què es així? Ni idea, però tots sabem què es així. Per tan els Camises Vermelles son principalment homes.
És de seguretat: Les feines d’un Camisa Vermella estan relacionades amb la seguretat. Des del més bàsic vigilant de seguretat fins al Navy Seal de Operacions Especials nivell 5. A excepció que siguis dels protagonistes, si estàs entrenat en tècniques de combat i armes tens moltes més possibilitats de morir el primer que no pas la doctora en física teòrica que únicament ha guanyat els reflexes que té jugant al Candy Crush. I si la doctora es de bon veure, per anar guanyant temps, ja pots anar ensenyant la foto dels teus fills perquè es la última escena en la que sortiràs.

Exemples
Descomptant per suposat les diferents generacions de Star Trek també hi ha altres pel·lícules i sèries on utilitzen clarament els Camises Vermelles, i quan dic “utilitzen” vull dir “maten”.
Stargate SG-1: Sempre que es veu un equip SG que no sigui el SG-1, algun dels seus components o tots d’ells acaben morint. Es el que sol passar quan vas a un planeta desconegut.
Herois: Des de que es descobreix en Zyler, Zylar, o com es digui el dolent que arregla rellotges, tot nou super-heroi que apareix es un Camisa Vermella, saps que la seva existència només servirà per morir i així els seus poders siguin absorbits pel Sylar, encara que el seu poder sigui el de pelar tubercles amb la ment.
Aliens (Alien 2): La Sigourney Weaver i un munt de marines super equipats i confiats entren en la pitjor trampa mortal mai imaginada. Només cal agafar la llista de marines i ordenar-los segons el nombre de línies de diàleg i anar taxant metòdicament durant tota la pel·lícula.
Jason i els argonautes: En els clàssics també es dona aquesta situació. Es podria haver dit perfectament “Jason i la resta de la tripulació que gradualment va minvant” però els productors van pensar que seria un títol massa llarg. Sirenes, ciclops, bruixes, esquelets, qualsevol enemic serveix per carregar-se dos o tres Camises Vermelles de la tripulació d’en Jason.
 
Aquesta entrada forma part del projecte de la Taula Periòdica proposat per en Sergi. Us convido a participar-hi! Per mi ja es la segona vegada ;)

Feliç dia mundial de la mandra! Això es el que van celebrar aquest passat diumenge un poble de Colombia. Per tan avui toca post sobre un dels animals més mandrosos, els gats ^^

Els gats equivalents a Joc de Trons
CR_809375_gato_de_tronos

Coneixeu el cas del gat que es va convertir en broker? El gat seleccionava la empresa en la que invertir quan li llençaven el seu ratolí de joguina sobre un llistat del FTSE (Financial Times Stock Exchang).
Orlando the ginger cat

Gat aprenent a saltar

El gat atrapa pilotes

Si els gats dominessin la força estaríem llests…

Crec que us aviso una mica tard, però a Londres del 23 de gener al 15 de febrer del 2013 van fer una exposició sobre els gats a internet, sota el nom de LOL cat