Cas típic 2071: noi li agrada noia, noi li agrada estar Perduda

Perduda – Gillian Flynn (560 pàgines)

Perduda o Perdida, o Gone Girl, es un llibre en el que es basa la pel·lícula del mateix nom. L’argument gira al voltant d’una parella de recent casats. Part de la gràcia del llibre radica en la seva estructura que alterna capítols d’ell explicant situacions passades i presents alternades dins d’un mateix capítol i per altra banda tenim el diari de la noia. A part de veure els dos punts de vista diferents, veiem que el temps del que explica el noi no coincideix amb el temps del que explica la noia. Mentre que l’ordre de la història del noi va fent salts i es més caòtic, el de la noia, al ser un diari es força més lineal. Per cert, qui escriu un diari avui en dia? Mira que s’ha de ser “raro”, eh? Escriure un bloc en canvi es normal.
Cap al 10% del llibre arribem al quid del assumpte, es a dir, la noia desapareix (sorpresos?), per tan, mentre la participació de la noia es manté via diari (el passat de la relació), la narració del noi es centra més en el present i veiem com mica en mica comencem a recel·lar d’aquest noi que semblava tan maco en un principi. No puc explicar res més sense espatllar el llibre, tan sols puc dir que el cop d’efecte arriba just a la meitat del llibre; i cap al final del llibre torna a haver-hi un altre canvi.

———- INICI ESPOILERS ZONE ————

No em crec que sent com és la Amy decideixi tornar amb en Nick, si realment tampoc hi està a gust. De fet no entenc el comportament de la Amy. Entenc la part que es una psicòpata, maniàtica, egoista, megalòmana, manipuladora, detallista, etc. Però per què torna amb en Nick? Per fer-lo patir? Hi ha moltes maneres de fer-lo patir, entre elles deixant que vagi a la presó. Voleu dir que en el fons la Amy estima en Nick? No m’ho crec, la gent així no pot estimar.
Haig de reconèixer que m’agrada la idea d’un final que acaba malament. Es una manera original d’acabar una història. Un es cansa dels finals feliços que realment només passen a les pel·lícules i als llibres. A mesura que m’anava acostant al final veia que això no podia acabar bé de cap de les maneres, però em feia dubtar perquè la escriptora es dona i els meus estereotipats pensaments sobre les autores (sí, ja ho se que no els hauria de tenir…) em feien dubtar de si no acabaria arreglant la història d’alguna manera. Però està clar que no coneixia l’autora, perquè realment ha passat de totes els tòpics i tot plegat acaba desastrosament malament.

———- FI ESPOILERS ZONE ————

He esperat a publicar el post sobre el llibre fins que he vist l’adaptació en pel·lícula. Com gairebé sempre passa el llibre es millor, però l’adaptació es bastant bona. Es molt fidel i no canvien res important, simplement resumeixen algunes parts. Parts que en el llibre serveixen per ficar-te més en la història i en la vida d’aquesta parella. Si podeu llegiu el llibre, i així us podeu estalviar la pel·lícula que no aporta res de nou per qui hagi llegit la novel·la. Ara bé, si us fa mandra llegir el llibre, llavors sí, mireu la pel·lícula.

Podía ver a mi padre torciendo los labios solo de pensarlo. «En fin, hay hombres para todo», era su frase más reprobatoria, cuya segunda parte siempre quedaba sin pronunciar: «y tú eres del tipo equivocado».

no era propio de ella abandonar un proyecto a medias (por ejemplo, su marido por reformar)

Recuerdo una vez que rechacé un pedazo de tarta de cerezas durante la cena y Rand ladeó la cabeza y dijo: «¡Ahh! Un iconoclasta. Desdeña el patriotismo simbólico y facilón». Y cuando intenté tomármelo a broma y dije que, vaya, tampoco me gustaba el crujiente de cerezas, Marybeth tocó a Rand en el brazo y añadió: «Debido al divorcio. Todos estos platos de consuelo, los postres que una familia suele consumir unida, para Nick son simplemente malos recuerdos». Era ridículo, pero increíblemente dulce, que aquellas personas dedicaran tanta energía a intentar comprenderme. La respuesta: no me gustan las cerezas.

Prefiero estos tópicos bienintencionados a todas las charlas que tuvimos que oír antes de casarnos. «El matrimonio es un compromiso que requiere trabajar duro y después más trabajo duro y comunicación y compromiso. Y después trabajo.» Abandonad toda esperanza, aquellos que entréis aquí.

Pero yo ya sabía, gracias a mis series de televisión y mis películas, que solo los culpables pedían un abogado. Los esposos afligidos y preocupados no lo hacían.

Una nunca debería casarse con un hombre que no posea unas tijeras decentes. Ese sería mi consejo. Conduce a cosas malas.

Nota:7/10