Cas tipic 2647: noi li agrada noia, noi li agrada The Killing

Ens trobem a Copenhague, per una banda tenim una detectiu de policia que vol marxar amb la seva parella a viure a Suècia, per altra tenim una mica de política i per l’altra un home senzill casat amb una dona senzilla amb un tres fills senzills, amb el senzill detall que la filla gran ha estat assassinada, bé, ara ja sabeu perquè la sèrie es diu “The Killing”. Bé, sent estrictes la sèrie es diu Forbrydelsen, però com que costa molt recordar aquest nom li diré The Killing a partir d’ara. La sèrie original que es danesa va tenir tan èxit que llavors van fer una versió americana, i tot i que l’adaptació també te bones critiques he decidit veure la sèrie danesa, perquè després de Borgen i Bron ja soc amic dels danesos. Per cert, els lingüistes especialitzats del blog dubten en traduir Forbrydelsen com “El Crim” o bé com “A Copenhague fa fred, però no pas més que a Osca”, escolliu la opció que més us agradi.

S’ha parlat molt de la protagonista de la sèrie Sarah Lund, en especial dels seus jerseis

El primer capítol dels 20 que composen la primera temporada es la presentació dels fets i els personatges i poca cosa més. La sèrie va avançant gràcies a que la policia va trobant possibles culpables però res de proves concloents, lo únic que aconsegueixen destapar es assumptes tèrbols de diversa gent però que res tenen a veure amb el l’assassinat en qüestió, i mira que Copenhague sembla que sigui una bassa d’oli on tothom es un bon jan, però resulta que no. Troben una pista, la segueixen, troben un culpable, i després no arriben enlloc, troben una altra pista, la segueixen, troben a un altre culpable i també ho acaben descartant, i així durant gairebé tots els 20 capítols de la temporada. Tot i que la investigació de l’assassinat es el més important de la trama no es l’únic en el que es centra, l’altra part important son les eleccions al ajuntament de Copenhague, es com un mini Borgen però amb política local. La part de la investigació té moments interessants i moments avorrits, altibaixos per fer servir una única paraula, però la trama política sempre es manté en un nivell prou bo d’interès, cosa que es d’agrair, arribarà el nostre candidat preferit a la alcaldia o tornarà a guanyar altre vegada el vell prepotent les eleccions?

El nou detectiu es un prepotent, cau malament des del primer moment, té un caràcter molt agressiu, i s’arrisca massa, o simplement em cau malament perquè l’actor Søren Malling, el mateix que interpreta el Torben Friis de Borgen, són papers força diferents, però els dos personatges fan una mica de rabieta. El polític protagonista es Lars Mikkelsen que recordareu del paper de Søren Ravn també a Borgen, o potser us sonarà més del dolent de la tercer capítol de la tercera temporada de Sherlock, o potser us sonarà com a president rus a House of Cards, ja veieu que aquest home se’l rifen a totes les sèries, per alguna cosa serà… La actriu protagonista no la conec de res però no fa mal paper, potser ho dic perquè la comparo amb el seu company que es el Torben que fa un paper força imbècil, això si, es el personatge que més evoluciona, passa d’imbècil rematat al principi a moderadament imbècil al final, es una millora important. Acabo la secció d’actors coneguts amb el petit paper de Kim Bodnia, més conegut com Martin a Bron. Ja ho veieu que Dinamarca es un mocador i si mires tres sèries coneixes a tothom.

El punt de cas el qual arriben després de gairebé 10 hores de sèrie es el mateix que que arribarien en un capítol qualsevol de CSI per allà al minut 15, amb això ja us feu una idea del diferent ritme que porta aquesta sèrie, no vull dir que sigui lenta, vull dir que CSI son increïblement ràpids, mai més ben dit això de “increïblement”, amb The Killing t’ho creus que realment sigui complicat trobar un assassí i més quan ha sigut totalment premeditat i l’assassí es mínimament competent no deixant proves, ja sabeu, un protagonista es tan bo com dolent es el seu antagonista. Tota la historia al voltant dels pares de la víctima es la part més insofrible de la sèrie, pare idiota, mare casi casi, no m’interessa saber les tonteries que fan, que coi m’importa a mi que vulguin comprar una casa? I que es baralli la dona amb la seva germana? Perdona però no hi havia un assassinat per resoldre que coi m’importa tot això? La investigació passa per tots els passos necessaris d’una investigació com cal, des del inici amb la parella d’investigadors mal avinguts fins que es tornen inseparables al final (aquí he exagerat una mica bastant), també el tòpic moment de “deixa el cas, ja esta tancat” (no, això últim no es un espoiler perquè quan passa esta clar que la cosa no ha acabat perquè encara queden uns pocs capítols per tancar la temporada, de que anirien els capítols restants? detenir carteristes? Va home va!). Només he trobat a faltar la visita al club de striptease, un clàssic entre els clàssics, però aquí no trobarem carn, la productora no es HBO.

La sèrie funciona a capítol per dia, vull dir que 24 hores de la sèrie passen en un capítol, no es tan estricte com el 24 de Jack Bauer, però segueix aquesta norma. Un apunt important, de cap de les maneres m’esperava lo del capítol 18, està bé que una sèrie que no et sorprèn massa et sorprengui. Malgrat els alts i baixos es pot considerar que la temporada té un nivell ascendent, es a dir, acaba més interessant que com comença, i això es positiu, no? El problema d’aquesta sèrie es que l’he vist quan no tocava, m’explicaré, la sèrie es del 2007, però jo la he vist després de Bron que es del 2011, i es nota que en certa manera Bron agafa elements de The Killing, i els millora, tot sigui dit, argumentalment els casos de Bron i The Killing son molt diferents, i la part política no apareix gens a Bron, però a vegades una sèrie recorda a l’altra, i com que recordo que Bron es millor això no em fa gaudir tan de la sèrie com tocaria si no hagués vist Bron, per això mateix no crec que miri els 20 capítols repartits en dos temporades més que li queden a la sèrie. Si us pregunteu perquè la primera temporada té el doble de capítols que les seves successores us diré que va ser perquè va tenir tan èxit a Dinamarca que els danesos van protestar perquè no volien esperar a la següent temporada per descobrir el desenllaç del cas.

La novetat més gran que aporta aquesta sèrie es trobar una protagonista femenina com a protagonista d’una investigació criminal (sense un company que estigui exactament al mateix nivell que ella), ho havíem vist mai? Si, a Bron mateix, però recordo que Bron es posterior, amb això vull deixar clar que el millor personatge de tota la sèrie es sense cap mena de dubte la protagonista investigadora Sarah Lund, encara que la interpretació del aspirant a alcalde Lars Mikkelsen també es bona. Tot i això el personatge de la Sarah no es cridaner i excèntric com podria ser un doctor House ni tampoc es un personatge que imposa molt com podria ser un Walter White, es simplement una persona competent que fa la seva feina amb ganes i bé (la vida privada es un altre tema…), però funciona molt bé. Forbrydelsen aconsegueix que el gènere més trillat de tots, el thriller d’investigació criminal, no resulti avorrit malgrat haguem vist dotzenes de vegades a policies investigar un cas que sembla no tenir solució. Un punt positiu es que l’acció no està sobre-dimensionada, hi ha la justa i necessària, això no vol dir que sigui una sèrie avorrida, però si espereu més acció que diàlegs aquesta no es la vostra sèrie. Amb 20 capítols es d’esperar que el cas estigui una mica allargat, però deixant de banda alguns girs argumentals lleugerament forçats no trobem res que realment grinyoli en la trama.

The Killing té 7.7 un al filmaffinity i un 8.4 al imdb.

Li dono sis jerseis de punt amb motius hivernals sobre deu.