Cas típic 3420: noi li agrada The Mandalorian

The Mandalorian és una sèrie de Disney ambientada en l’univers de Star Wars protagonitzada per Pedro Pascal (Peña Narcos, Oberyn a Juego de Tronos), o això ens diuen, perquè sota del casc hi podria haver qualsevol persona, però no està sol, comparteix protagonisme amb un ninot de peluix que és la millor campanya de màrqueting de la franquícia d’ençà que va sortir el droide BB-8. Tot i tractar-se d’una aventura en un univers futurista, les trames dels capítols i l’ambientació recorden molt als westerns, un home sol contra el món, un entorn àrid i hostil. La trama és extremadament senzilla, el mandalorià és un caça-recompenses que li encarreguen entregar una persona (un petit Yoda) a un destí, però pel camí trobarà obstacles. El protagonista és increïblement hàbil lluitant, només en el primer capítol s’enfronta amb uns 30 enemics i se’ls carrega a tots només amb l’ajuda d’un droide, té poders especials? Jo diria que no, simplement funciona la màxima de Star Wars la qual diu que els dolents mai encerten un tret i els bons no fallen mai, una mica avorrit. De fet, en tota la temporada potser surten com a màxim uns 9 o 10 aliats del protagonista, però el total de soldats d’assalt imperial que es carreguen deu ser entre 300 i 400, no exagero, el que exagera és la sèrie, que amb prou feines fereix cap dels bons.

El millor que té la sèrie és la fotografia i la música, per mi no són els elements més importants en una sèrie, però quan aquests fan goig es diu i ja està. Sobre la fotografia ja vaig compartir un vídeo en un recull dels divendres on parlava del stagecraft. Ara la part no tan bona, The Mandalorian funciona com l’Equipo A, cada capítol arriben a un lloc nou, salven els grangers de la banda de bandolers de torn, abracen a la filla del granger, i marxen abans no els trobin els caça-recompenses i mai es veu sang per enlloc. Estic una mica cansat de les sèries per a tots els públics, no demano una sèrie expressament per a mi, però prefereixo una sèrie que no estigui pensada per agradar a tothom, The Mandalorian és així, una sèrie entretinguda que no desagrada a ningú, però tampoc desperta passió, a no sé què siguis un fan de l’univers Star Wars, cosa que jo fa temps que no soc. La part bona que hi hagi tant contingut de l’univers Star Wars és que es poden permetre el luxe de fer-se autoparodia, per exemple amb la llegendària punteria dels soldats d’assalt imperials, i això és d’agrair, perquè la major part de l’humor de la sèrie surt de les moneries que fa el mini-yoda i la veritat em cansa una mica.

Els blasters làser estan molt bé perquè fan llum, però no entenc com no es posen més de moda els mini-míssils teledirigits que fa servir el protagonista només en alguns moments, amb el pràctic que seria fer-los servir sempre, i és curiós com ningú més els té. Sé que estem parlant de planetes de l’extrem de la galàxia, que estan poc poblats, però així i tot em fa la sensació que en cada planeta que visiten només hi ha dos o màxim tres pobles, i la resta és desert o selva, com si fossin tots mini-planetes amb un radi de pocs centenars de quilòmetres. La galàxia potser molt molt llunyana i amb naus futuristes, però igual que el nostre planeta està plagada de sectes, primer vam conèixer els Jedis, que són una secta, no ens enganyem, es van treure de la màniga el dels midiclorians per semblar més científics, però secta, i amb aquesta sèrie coneixem els mandalorians uns altres tarats que no es treuen el casc ni per fotre un clau, o això suposo perquè la sèrie es Disney i en aquests metratges ningú sap què és el sexe, ves a saber com es deuen reproduir la gent en aquesta galàxia. Hagués estat bé unes preses falses en forma d’humor al final de la sèrie on es veiés el protagonista traient-se el casc i que a sota no hi hagués Pedro Pascal, que hi hagués per exemple Jar Jar Binks o Chewbacca, o Pablo Escobar o Bryan Cranston (Ho dic perquè el dolent és Giancarlo Esposito)

En acabar la primera temporada estava dubtant entre veure la segona temporada o deixar la sèrie, però Giancarlo Esposito (Gus Fring a Breaking Bad i Better Call Saul) fent de dolent (només faltaria!) m’ha acabat de convèncer. Ja que parlo d’actors coneguts m’he deixat d’anomenar a Carl Weathers (Dillon a Depredador i Apollo Creed a Rocky), i el director de la sèrie és Jon Favreau (que interpreta a Happy a tots els Ironman i a més va ser director de la primera i productor de les següents). Parlaria de l’actuació de Pedro Pascal, però es passa tota la sèrie amb el casc posat, o sigui que no tinc ni idea de quina cara posa en cada situació. La segona temporada la trobem plena de cameos de gent coneguda, Timothy Olyphant, que aquí també fa de Marshall igual que a Deadwood, Michael Biehn (Kyle Reese a Terminator), Katee Sackhoff (Starbuck de Battlestar Galactica), Titus Welliver (Glenn Childs a The Good Wife). Malgrat que hi ha alguns personatges secundaris recurrents, la majoria de capítols de The Mandalorian són històries autoconluents, llevat dels dos últims capítols de cada temporada, tampoc són capítols massa llargs, molt pocs hi ha que arribin a 50 minuts, i en canvi n’hi ha bastants que no arriben ni als 40 minuts.

The Mandalorian té 16 capítols repartits en dues temporades, s’espera mínim una tercera. Té un 7,7 al filmaffinity i un 8,8 a l’imdb.

Nota: 7/10