Cicatriz – Juan Gómez-Jurado (395 pàgines)
Tranquils, no m’he fet cap tall enlloc, Cicatriz es el títol del últim llibre que m’he llegit, que es de Juan Gómez-Jurado, el mateix autor del llibre que més em va agradar l’any passat. La novel·la ens explica la història d’un jove crac, programador dels EUA que crea un software de reconeixement d’imatges molt bo, i demana ajuda a un gurú del món tecnològic que té una empresa molt potent, per poder-lo desenvolupar plenament. El gurú es una persona inventada, però vindria a ser una barreja entre Steve Jobs, Mark Zuckerberg i Elon Musk. La vida del nostre protagonista no es fàcil, perquè de primeres està més pelat que una rata, i a sobre es fa càrrec del seu germà amb Síndrome de Down, i llavors ha de treballar mil hores al dia per tal que el seu software funcioni, i a més el seu únic amic i advocat el força a que es visqui una vida humana normal i per tan conegui una noia especial. Fins que al final s’anima i s’apunta en una pàgina web d’aquelles que t’envien una russa per correu. Aquesta noia li canviarà la vida, però no pas com ell espera.
M’agrada l’estil d’aquest escriptor, escriu clar, trames amb moviment i acció. El 70% del punt de vista del llibres es el del protagonista, per tan el lector veu com directament li cau el mon a sobre i com es sent perdut en la situació en què es troba, es veritat que algunes les decisions que pren el protagonista no concordaran amb el què faríem nosaltres, però tot i així et veus bastant immers en la història. L’altra 30% es el punt de vista de la russa (ucraïnesa) que ens servirà per conèixer els motius de les seves accions.
Marcia incluso se trae los sacos de abono de la floristería y los apila en la recepción de la oficina nueva de una manera que ella llama artística, como un recordatorio de que venimos de la mierda y de que no costaría demasiado volver a ella si no trabajamos duro.
Si algún día hacen una película de este desastre, espero que le interprete Jamie Foxx. No se parece en nada a Freeman, pero tendría que ser alguien capaz de soltar semejante cantidad de gilipolleces con una convicción absoluta, como si hablase desde el fondo del corazón.
Los dos idiotas de ahí fuera solo eran un par de infelices. Pero este tío es algo realmente serio. Lo sé, porque yo estoy sosteniendo una 44 con ocho balas y él una revista, y el que está acojonado soy yo.
Nota: 7/10
Què anava a dir? Ah, primer que si parlem de treballar als EUA o EAU. Segon, que jo vaig veure que les rates tenen pels. Tercer, potser aquest comentari hauria de ser una llista no ordenada. Quart, que a la vida humana normal un no coneix noies especials. Les AhSe pertanyen a llocs especials com Pons’s blog, aquest nano mai no coneixerà cap AhSe! Quart repetit, que allò de la russa per correu és bona idea, però només a vegades.
Finalment, veig que és un 7/10, el segon paragraf exemple no esta malament.
EUA, en català, Estats Units d’America. EAU, en francès, aigua.
Lo de la rata és una expressió que no tinc massa idea d’on surt.
Potser sí.
Estic d’acord, no és gens fàcil conèixer noies especials.
Encara no he llegit res d’aquest autor, però, si continues insistint, potser m’ho repenso. Ja ho veurem.
Un llibre d’aquest home (Reina Roja) va ser el segon més venut durant el 2020 a Espanya (106.000 exemplars). Tants espanyols no es poden equivocar, bé, sí que poden…
Vas molt equivocat.
On és el comentari del Peix??
En Pons llegint llibres cada cop més normals, si això no és la maduresa, jo ja no sé. Tant aquest llibre com l’autor els tinc força vistos, però no m’hi he apropat mai. No es pot llegir tot el que hi ha publicat, s’ha de descartar. I jo reconec, segurament de manera molt equivocada, que prioritzo les traduccions al català. Sé que deixo de banda tota una part del mercat, però què hi farem, ara per ara tampoc no el trobo a faltar.
Suposo que tard o d’hora algú el traduirà al català. De moment, si vols està traduït a l’anglès. És una llàstima, és un autor que fa llibres que enganxen, és una espècie de Dan Brown, però no tan flipat ni centrat en l’arqueologia, és clar.
He de dir que l’època Dan Brown ja se’m va passar fa temps…
El Pons des de sempre va llegir llibres normals, però tu et vas negar veure-ho per poder robar-li els premis c@ts i tal…
Jo acostumo llegir en anglès, fins i tot les traduccions prefereixo que siguin a l’anglès. Evidentment si un llibre d’origen està escrit en català preferiré llegir-lo en català, i si és Garcia Marquez el llegiré en espanyol. Ah, i els dels pocs escriptors que encara en queden al meu país no cal buscar-los traduits, evidentment, però un llibre en francès o italià em costaria més, si fos per passar l’estona millor el llegeixo traduit.
Saps?
(és que se’m va oblidar dir-te ‘saps’)
Buuuuuu! https://roselles.wordpress.com/2019/11/29/cicatriz-juan-gomez-jurado/
Ell em cau bé (l’has vist/escoltat mai al Todopoderosos? és un repel·lent majete), però com a escriptor no m’ha convençut.
A mi m’agrada la literatura fast-food, per alguna cosa Dan Brown es dels meus escriptors preferits, acció, acció i més acció, les descripcions son avorrides. Llibres senzills, amb pocs personatges, amb dolents molt dolents, bons molt bons, les coses fàcils, com hauria de ser la vida. Els clixés son bons, saps a què atenir-te, si tot són clixés no calen descripcions perquè ja ho coneixes, ja ho has vist mil cops.
Fora dels llibres només l’he llegit una mica per twitter.
Bua, doncs així t’encantaran els que t’he recomanat avui.
El Todopoderosos el comparen amb Ilustres Ignorantes però a mi m’agrada més. Són 4 tius (segur que els coneixes a gairebé tots) parlant d’un tema durant dues hores. Jo em vaig enganxar amb el programa de zombies i he anat fent (que si programa de Sherlock, que si vampirs, qie si John Landis… Tot cultura popular). https://podcasts.apple.com/es/podcast/todopoderosos/id953023656?l=ca&i=1000375932162
Aix… No em facis cas, em poso molt pesada quan m’agrada una cosa 😅
No et preocupis, no et pensava fer cas, soc massa vell per a aficionar-me a una cosa tan nova com els podcasts, què fan parlant? Que no saben escriure aquesta gent?
Veus, no comptava jo amb el factor “edat” 😂😂
Tranquila, a aquest bloc la gent acostuma fer-li cas només al Pons ^^
Per què no podem comentar a l’arxiu?
[…] Cicatriz – Juan Gómez-Jurado (395 pàgines) 7/10 […]