Cas típic 1864: noi li agrada noia, noi li agrada la tercera temporada de l’ala oest

La tercera temporada de l’ala oest no comença amb la continuació de la situació final de la segona temporada; comença amb un capítol independent homenatge a les víctimes del 11 de setembre. Segurament pensareu que es tracta d’un capítol ple de patriotisme americà. Si penseu això es que no coneixeu els guionistes de l’ala oest en absolut. Es tracta d’un capítol que es una classe pedagògica sobre el terrorisme. Res de criticar els islàmics, al contrari, els defensa, el que crítica es el terrorisme i no solament això sinó també com s’ha de lluitar i fins a quin extrem s’ha d’arribar per tal de fer-li front. Un capítol totalment fora de lloc de la trama principal però molt interessant.

Els polítics protagonistes de l’Ala Oest son tan legals i tan bons, que no solament no fan coses il·legals sinó que tampoc no fan coses que siguin poc ètiques, on s’és vist?! Però no només això, sinó els altres, els republicans igual! No s’aprofiten de les situacions d’avantatge, només ataquen quan es legal! Però de què van? Es què no hi ha ningú malvat en aquesta sèrie?! Quan dic ningú, em refereixo a alts carrecs polítics dels EEUU es clar, els altres, literalment no son ningú…

Ho preparen tot tan bé, que la sèrie només mostra la preparació que hi ha darrere els discursos, les declaracions, les aparicions, i mai els discursos, les declaracions en si mateixes, perquè un cop s’han plantejat les discussions entre bambolines, el que surt a la llum ja ha quedat clar. No pas com aquesta última frase que no m’ha quedat massa intel·ligible, però com que no tinc en Toby Ziegler ni en Sam Seaborn perquè em faci els discursos, doncs hem poden queden texts una mica confosos, ho sento.

Si haig de ser sincer, tal com vaig notar en la segona temporada, en els capítols centrals, baixa lleugerament el grau d’interès, però el capítol 19 ja torna a posar-se molt molt interessant i ja no para fins al final de temporada. Tot i que es curiós perquè en el capítol final no hi ha cliffhanger com passava en les dos primeres temporades.

Com tots sabeu soc pastafarista. Per tan el meu Deu es el Monstre Espagueti Volador (MEV). Però alhora soc un fidel seguidor de Terry Pratchett i el venero com un Deu. Però últimament estic afegint un tercer individu en aquesta veneració, es Aaron Sorkin, el guionista creador de l’Ala Ooest. Sí, ho heu entès bé, estic dient que El Ala Oest de la Casa Blanca es una molt bona sèrie. Si encara no heu vist l’Ala Oest, potser si que heu vist La Red Social, doncs l’Aaron n’és el guionista, la recordeu, no? Dialegs ràpids i brillants. Doncs això es The West Wing. No es casualitat que l’Ala oest s’emportés l’Emmy a la millor sèrie de drama del 2000, 2001, 2002 i 2003. O sigui com a mínim encara hem queda per veure una temporada excel·lent. En el 2004 (la seva cinquena temporada) va perdre en front la cinquena dels Soprano. En el 2005 va perdre enfront la bona primera temporada de Lost. En el 2006, realment deuria ser molt bona la quarta temporada de 24 perquè guanyés a l’última temporada de l’ala oest.

Aquest cop no he apuntat gaire diàlegs, no pas perquè no n’hi hagin de bons, sinó perquè la cosa estava tan interessant que no volia parar per apuntar les frases ^^

(Donna i Josh)- Deberiamos comprar un oso panda
– Claro, luego me tocará a mi darle de comer y sacarlo a pasear
– Se han recibido más de 3.000 cartas pidiendo otro oso panda para el zoo nacional
– Escribí yo esas 3.000 cartas?
– No, Pero…
– ¿Que le ha pasado al que ya teniamos?
– Se murió
– ¿Lo maté yo?

(President i Toby)
– No digo que no hagan falta, pero lo podria pagar yo de mi bolsillo
– Son 10 millones
– Entonces que lo pague Leo.

(Sam i la seva secretaria)
– ¿Quien lo envia?
– No lo se, no lleva remitente
– ¿Es Porno?
– No lo se
– Estoy cansado, pero si es porno…mmmmm… Porno duro… Por cierto si mis bromas te hacen sentir incomoda
– No, yo también espero que sea porno