Cas típic 1897: noi li agrada noia, noi li agrada The Newsroom

Coneixeu The Newsroom? Es una sèrie del meu estimat Aaron Sorkin. Recordeu que es estimat degut a que es el creador de la meva estimada Ala Oest. Quanta estima, no? No sembla propi de mi…
Quan veus el primer capítol de The Newsroom penses “Qui es tota aquesta gent?” i “Per què tothom està enfadat amb algú? Què s’han fet?” i també “Per què tothom està tan nerviós?”. Però no patiu, al llarg de la primera temporada es va entenent tot.

The newsroom té un problema, i es que posen una relació de parella pel mig quan realment no fa falta. Clarament està posada amb calçador, no em veig l’Aaron Sorkin posant-la, segur que es una idea del productors. A l’Ala Oest no hi ha amor ni falta que fa, allà tots estan feliçment divorciats i/o bé tenen relacions que no duren més enllà de mitja temporada. S’ha de dirigir un país! No hi ha temps per la parella! Fins hi tot el president i la primera dama tenen un munt de friccions. Però tornem a The newsroom i la seva fastigosa història d’amor. Per sort no es la part central de la trama, però igualment es molesta, es d’aquelles que ara estic amb ell, però m’agrada un altre, però ara ens barallem i ho deixem, però ara tornem, i després ho tornem a deixar, buff! Prou! Es horrible! Deixem veure les noticies en pau! Se me’n fot la vida privada de la becària recentment promocionada! I qui diu la becària diu el director de producció. Però que coi passa amb la vida privada de la gent? Des de quan ens importa? Jo he vingut a veure les notícies!

La part de les noticies està bé, bàsicament es tracta de deixar en evidència al polític de torn que acaba de fer una declaració absurda. El protagonista l’entrevista, li fa una pregunta que li cau com una punyalada i el polític no sap què contestar i començar a suar i a posar cara de tonto. La part negativa daixò es que sempre es política dels EEUU i això cansa, de fet, hi ha bastanta més política a The Newsroom que no pas a l’Ala Oest, qui ho diria, oi? A més, a The West Wing s’inventen el problemes, en canvi a The Newsroom son temes reals, per tan ja es més conegut i previsible. El protagonistes, sobretot el presentador i la productora executiva son els millors actors i son de llarg els personatges més bons, els altres, bé… simplement estan allà per fer una mica de volum, ja que sinó la redacció es veuria buida.
Quan la sèrie no es posa amb rotllos de sentimentals està bé. Estan bé els diàlegs, està bé quan en Will fica contra les cordes als seus entrevistats, que de fet, m’estranya molt que encara es vulguin deixar entrevistar per ell, perquè tots pillen. Estan bé les converses entre la redacció. En especial quan no surt la becaria rossa, bé, de fet crec que mai ha sigut becària, crec que al capítol primer era ajudant i ja està, i llavors en el mateix capítol ja l’ascendeixen, però jo segueixo pensant amb ella com a becària, perquè no m’agrada aquest personatge, mireu si odio aquesta noia que com que pràcticament no surt en el cinquè capítol, resulta que es un dels meus capítols preferits de la sèrie.

D’acord, té bons diàlegs, alguns tan bons com els de l’Ala Oest, però també un humor tan “ocorrent” com ara la típica rossa patosa fotent un cop de porta a un altre sense voler. Dos vegades… D’acord que això només formava part d’una excusa per tenir mitja redacció lesionada, però igualment no m’agrada.
Un apunt, sabeu que es el més destacable del capítol 6? Doncs que jo portava 5 capítols pensant que la cara de la rosseta tenia una cosa rara però no sabia què era, i finalment ho vaig descobrir! Resulta que té els ulls petits en proporció la seva cara! I perquè m’estava fixant en això i no pas en la trama de Fukushima que era la part principal del capítol? Doncs perquè no li treuen el suc com s’hauria de fer.
Capítol 7: Fan servir el recurs del presentador protagonista fumat de maria; de debò? Representa que es divertit? Bah…
Sabeu que es el més sorprenent de tot? Doncs que malgrat hi hagi reunions privades, lo normal es que els temes més transcendents es tractin a crits al mig de la sala de redacció on tothom ho pot sentir tot. Es aquest un ambient còmode de treball? Es pot treballar quan els teus caps es foten crits de cara al públic? Es veu que a EEUU deu ser normal treballar així…
El capítol doble 8/9 comença una mica fluix, però la segona part es més interessant, llàstima que es pensi que els polítics reals son cracks com ho son els de The West Wing, perquè serà? Coi de Snorkin… I l’últim capítol de la temporada no es diferència massa de la resta, té la part molesta de les relacions de parella, i per altra banda té en McAvoy dient que els del Tea Party son uns talibans. Com a tret diferenciador hi ha la estratagema contra la cúpula directiva per no acabar tots al carrer, això es tot.
Passem a la opinió que tinc dels personatges:

• Will McAvoy: Es el cap i presentador. M’ha agradat des del principi, es un crack espavilat.
• Mackenzie McHale: A part de tenir un nom molt sonor, aquest personatge que fa de productora executiva, m’ha agradat des del principi, també es una crack espavilada.
• Maggie alies Becària rossa: M’ha caigut malament des del principi per embrutar la sèrie amb els seus estúpids problemes amorosos.
• Sloan alies morena guapa: Al principi no em deia res, però ara es junt amb la parella protagonista la que més bé em cau. A part de ser agradable de veure, que tot sigui dit ajuda. A part que fot crits a tothom i això mola.
• Neal Sampat alies el nano indi del Slumdog Millionaire: Representa que ha de ser el personatge simpàtic de la sèrie, però a mi no em cau simpàtic, ha fallat…
• Jim Harper alies el productor no se què: Malament, perquè també està implicat en trames romàntiques. Com representa que es tan bo a la seva feina si es un maldestre total?
• Charlie Skinner alies el jefe de tot: Psee, té algun moment bo, però tampoc es res de l’altra món.
• Tots els altres: Bàsicament no importen.

Per cert, us heu fixat que el psicòleg d’en Will es el matemàtic de Numb3rs? El nano ha agafat alguns quilos i ara té la cara més rodoneta, però es ell. Això passa quan veus unes quantes sèries, acabes veient gent d’una sèrie que surt en una altra. El màxim exponent de tot això es The West Wing, de fet, quan l’acabi publicaré un post amb tots els personatges d’altres sèries que he reconegut que hi apareixen.
Perquè aquells que heu vist l’Ala Oest pugueu fer una comparació us diré que si The West Wing us encanta, The Newsroom us agradarà però menys. Si sou dels que simplement us agrada The West Wing, doncs possiblement The Newsroom us agradi en igual mesura. Si per contra, no us agrada l’Ala Oest no tinc ni idea de si us agradarà The Newsroom, de fet no m’importa perquè si no us agrada l’Ala Oest es que teniu un criteri serièfil horrible… En resum, si no hagués vist l’Ala Oest de la Casa Blanca aquesta sèrie m’hagués agradat més. De moment em planto amb la primera temporada vista, i de moment la deixo aquí parada fins faci una mica de neteja d’altres sèries pendents.

[Sloan i Mackenzie]
– Soy lo mas parecido a la una amiga mujer que tienes?
– Quieres decir que no tengo amigas o que no eres del todo una mujer?
– Tu que crees?

[Polític i McAvoy]
– Reducir el salario mínimo crearà empleo.
– ¿Sabe que más lo haria? La esclavitud

[Neal i McAvoy]
– Tienes un minuto?
– Claro, tengo todo el tiempo del mundo
– Pues resulta que el Big Foot existe porqué…
– Vale, ya he escuchado bastante.

Nota:7/10