Cas típic 1931: noi li agrada noia, noi li agrada relaxar el ritme una mica

Avui 30 de juny es l’últim dia d’aquest mes, això vol dir una cosa, que demà comencen els dos mesos on la gent marxa més sovint de vacances. Com aquest bloc es deu a la gent, doncs relaxarà el ritme perquè tothom pugui seguir-lo a un ritme més tranquil, ja que tothom es relaxa més durant l’estiu. Això vol dir que fins al setembre hi haurà 3 posts per setmana en comptes dels 5 habituals. Si no passa res estrany, els posts seran dilluns, dimecres i divendres. També em reservo el dret de parar totalment el bloc durant uns dies si veig que les meves possibilitats d’aconseguir connexió a internet son baixes, però si de cas ja us avisaria. Si no sabeu com omplir aquest temps lliure que tindreu ara que el blog publicarà menys, us donaré unes quantes opcions:

– Pots fer art amb claus

– Pots fer un stop-motion del teu videojoc preferit.

– Pots practicar el cub de Rubik mentre fas malabars

– O bé pots apilar monedes (3.118 en aquest cas, totes sobre una única moneda)

Cas típic 1930: noi li agrada noia, noi li agrada guanyar premis

Aquest blog té la barra lateral relativament poc poblada, tan sols hi tinc els últims 10 comentaris, el calendari amb els dies de publicació dels casos típics del mes, el desplegable amb els arxius, l’altre desplegable amb les categories, els enllaços d’adminstració de wordpress, la barra de cerca i els últims tweets del meu compte. Bé, ara que he fet recompte tampoc està malament tot el que hi ha. Però hi podria haver-hi més, per exemple altres blogs hi solen tenir enllaços als seus blogs preferits, cosa que jo tinc en una pestanya pròpia. Però no es aquí on volia arribar, hi ha una altra cosa que els blogs solen tenir en la seva barra lateral i aquest no té, efectivament, estic parlant dels premis. Ja sabeu, solen ser medalles, copes, e imatges varies atorgades bàsicament per altres blogs al blog en qüestió. Els que hem coneixeu ja sabeu que aquest blog sempre ha sigut molt modest pel que fa qualsevol tema… En especial en el tema dels premis, per això vaig treure el premi d’en McAbeu de la barra lateral. Però avui m’he cansat de ser modest! Per això en el cas típic d’avui us mostraré els premis que ha rebut el blog i no he mostrat mai en la barra lateral del blog. Alguns envejosos potser diran que els premis que us mostraré a continuació no existeixen i me’ls he inventat, això son calumnies, cada premi ha estat merescudament guanyat.

Oscar al millor blog

Nobel al millor blog

Emmy al millor blog

Goya al millor blog

Premi Planeta al millor blog

Pilota d’or al millor blog

Portada de la revista Time

Premi Pulitzer al millor blog

Grammy al millor blog

Premi especial de la Montse

Cas típic 1929: noi li agrada noia, noi li agrada La Carretera

La carretera – Cormac McCarthy (216 pàgines)

Ell llibre arranca en un mon apocalíptic on un pare i un fill segueixen una carretera tot caminant cap al sud perquè fa fred. Bàsicament això es tot el que passa en les 200 pàgines del llibre. Què ens ofereix la gran part de la novel·la? Únicament veiem com els protagonistes estan cansats, passen fred i gana. I sobretot s’abracen, s’abracen molt perquè pare i fill s’estimen molt ja que només es tenen l’un a l’altre en aquest mon de merda on tot està cobert de cendres i sempre plou i fa fred. Per si no ha quedat clar es tracta d’un llibre depriment i trist. Mentiria si digués que no hi ha en absolut acció, de fet hi ha uns pocs humans supervivents, però bàsicament son hostils.

Punts a favor:

• Futur apocalíptic

Punts en contra:

• El nen
• La fixació de l’autor amb repetir la paraula carretera
• Els molts moments on no passa res
• Els flashbacks amb la dona
• La repetició de les situacions
• La història no avança

Se que hi ha una peli, però vist que el llibre no m’ha fet el pes no la miraré pas, segur que la interpretació d’en Viggo Mortensen es molt bona, però no em ve de gust aguantar hora i 50 minuts d’un pare i un fill caminant per una carretera.
El final de la novel·la es previsible, des del primer capítol un s’imagina com acabarà. Bé, el que vindria a ser el primer capítol, ja que en la versió que jo m’he llegit no hi ha cap maleit capítol. Què representa? Com que només té 200 i poques pàgines i que es tan addictiva l’has de llegir tot seguit? Res més lluny de la realitat, com a mínim per mi no ha suposat cap addicció veure un pare i fill fent el mateix una i altra vegada canviant l’escenari de fons. Serà una relació paternofilial molt maca i emotiva i dramàtica i tot el que tu vulguis, però es que tota l’estona es igual: Caminar, passar fred, passar gana, re-buscar menjar, amagar-se, tossir i converses pràcticament monosil·làbiques. Lo únic positiu de tot el llibre es que pots aprendre un o dos petits trucs de supervivència en el cas que s’enfonsi la societat civilitzada, descomptant els bàsics com ara que has de caminar cap al sud i no cap al nord perquè al nord fa més fred… A no ser que visquis en l’hemisferi sud, però crec que no dels meus lectors habituals del bloc hi viu. I les frases que sempre poso? Doncs no, serà que no estava prou atent, però no he trobat res remarcable.
Nota: 3/10

Cas típic 1928: noi li agrada noia noi li agraden els seus fons d’escriptori

Recordeu els casos típics 1148 i 1149 els quals us vaig mostrar els meus fons d’escriptori? No? Doncs per això he posat enllaços… Doncs des d’abril del 2011 he tingut varis fons d’escriptori més, son els següents en ordre:

Tron d’espases de Joc de Trons

El raig de sang de Dexter

Battlestar Galactica

Venedors de droga vs Policies a The Wire

Winter is comming de la casa Stark de Joc de trons

Starcraft II: Heart of the Swarm

Winter is comming versió AT-AT de Star Wars

Breaking Bad

The West Wing

Sherlock

Les tres races del Starcraft II

En total 11 fons d’escriptori durant aquests 3 anys i un mes, això vol dir que de mitjana un fons d’escriptori em dura 3 mesos i una mica més. Quin es el vostre wallpaper preferit?

Cas típic 1927: noi li agrada noia, noi li agrada banyar-se tranquil·lament

En un principi, pels banyistes de South Beach només era un altre dia tranquil i calorós de juliol com qualsevol altre, però el dia no acabaria així ja que el petit Joey va escollir aquella tranquil·la platja. En Joey era un tauró blanc de 12 metres de llarg i 9.000 kilos de pes. En Joey va jugar amb els banyistes tal com ell sabia fer-ho, es a dir, agafant-los per les cames amb les seves mandíbules i sacsejar-los a banda i banda fins a arrancar-lis les cames. No es adorable? Lamentablement en Joey només va poder jugar amb un parell de persones abans que la resta de banyistes sortissin de l’aigua amb crits de terror. Després van començar a aparèixer els caçadors de taurons amb els seus arpons i van aconseguir abatre el pobre Joey. Després els banyistes de South Beach, alleujats, van poder tornar a banyar-se altre vegada tranquils, ja que no sabien que s’estava acostant la mare d’en Joey per buscar al seu petitó.

Disclaimer: Aquest relat no l’he escrit jo sol, he comptat amb l’ajuda del meu bon amic Spilberg. Tot i que no parava d’insitir en posar-hi un extraterrestre a la història. Fins als nassos estic de la mania d’aquest home de posar-hi extraterrestres quan no cal.
Aquesta ha sigut la meva col·laboració als relats conjunts del mes de juny.

Cas típic 1926: noi li agrada noia, noi li agrada cremar coses

Avui es la revetlla de Sant Juan, per tan toca cremar coses, per tan toca post sobre el foc ^^

Comencem amb Burning Man un festival on… la gent rara fa coses rares. Com per exemple aquest temple del foc.

El foc pot provocar desastres, però això no treu que no sigui maco.

Web amb un mapa en temps reals dels incendis a tot el mon.

Un festival pirotècnic a San Diego va fallar i va explotar tot alhora

Acabem amb un vídeo de volcans de molt a prop, potser massa i tot.

Cas típic 1925: noi li agrada noia, noi li agrada portar el gos a la feina!

Feliç dia de portar el gos a la feina! Jo soc més de gats, però bé, perquè no es digui, també puc fer un post de gossos.

Bona disfressa per un gos

Per això els gossos no son uns bons des-activadors de bombes

Vigileu amb el gos! I ja que estem avisant, el gat també deixa’l anar xD

Post amb gossos de camuflatge

Gos fent yoga millor que tu

Reacció d’un gos al provar una llimona

Cas típic 1924: noi li agrada noia, noi li agrada contactar amb races extraterrestres

El post d’avui es publica al cartes al futur

A dia d’avui, com a oficial amb màxim nivell de seguretat de l’Àrea 51 he sigut informat que la terra, per ser més concrets els EEUU (qui sinó?!), hem contactat realment per primera vegada amb una raça extraterrestre intel·ligent. A partir d’avui s’obre una via de diàleg amb aquesta raça que o bé ens portarà a grans millores socials gràcies a la seva avançada tecnologia o bé ens destruiran sense contemplacions. Calculo que d’aquí a sis mesos, quan es publiqui aquest post, ja sigui per la primera causa o lamentablement per la segona, la població civil ja coneixerà la situació.
Si cap dels dos casos a succeït en el moment de la publicació del post, penseu que esteu llegint informació classificada i com a tal teniu l’obligació de mantenir-la en secret. Qualsevol divulgació del tema provocarà que un grup d’operacions especials us faci una visita al més pur estil Tom Clancy.

Nota: Aquest post s’autodestruirà… si algú li dona al botó d’esborrar el post.

Nota: Els comentaris els podeu deixar millor en el Cartes al futur, que va més faltat de comentaris que no pas aquest bloc :P

Cas típic 1923: noi li agrada noia, noi li agraden els blocs amb auto-reproducció de música

Fa un temps un comentarista habitual del bloc em va fer una petició perquè fes un cas típic parlant d’un tema en concret. Per mantenir l’anonimat d’aquest comentarista li direm senyor X. La X es una lletra incògnita qualsevol, no voldria pas que ningú pensés que correspon amb la inicial del seu nom. De fet, per aquelles casualitats de la vida si que correspon amb la inicial del seu nom. Està bé, a prendre pel sac l’anonimat, es tracta d’en Xexu. O sigui que si no us agrada el post d’avui es única i exclusivament culpa seva. Clar està que si us agrada, es única i exclusivament gràcies a mi. El tema del post que ha demanat amb efusivitat es el de ninjes, per tan, com es d’esperar avui NO toca un cas típic de ninjes. Toca un post sobre un tema que només va demanar una vegada però em va agradar més: Els blocs amb auto-reproductor de música
Sou propietaris d’un bloc amb un reproductor de música incrustat el qual comença a sonar tan bon punt algú entra a la pàgina? Si la resposta es afirmativa, heu rebut una instància del Tribunal del Drets Humans per ser jutjat tal i com us mereixeu? Els propietaris d’aquest tipus de bloc, sabeu que l’article 32 de La Convenció de Ginebra (perquè després diguin que no em documento alhora de fer els casos típics!) prohibeix la tortura? I que està en procés d’acceptació d’una esmena especial proposada per part meva per reconèixer la imposició de sons en pàgines web com el tipus més cruel de tortura possible?
Si l’autor del bloc vol que coneguem els seus fantàstics gusts musicals només cal que al post deixi un enllaç al vídeo de youtube tot dient que li faria molta il·lusió que mentre el visitant llegeix el post escolti la cançó perquè així s’introduirà millor la idea que porta l’entrada en qüestió, per exemple jo podria enllaçar La Cavalcada de les Valquíries. No em digueu que no us venen ganes d’arrasar-ho tot amb foc i destrucció, ideal pel cas típic que ens ocupa. Cadascú es lliure de posar el què vulgui en el seu bloc faltaria més, com si vol posar la lletra de color verd fluorescent sobre el fons verd pistatxo. Ara bé, que sàpiguen aquests monstres bloggers, que si tenen activitat el autoplay, els seus visitants poden sentir-se molests per aquesta imposició del so, primera perquè es possible que el visitant ja estigui escoltant la seva pròpia música i segona, si el visitant no està escoltant res per alguna cosa serà… Una cosa es que el visitant per pròpia voluntat senti curiositat i li doni al botó de reproduir la cançó, l’altra es que el visitant hagi de fer l’esforç de buscar el botó de stop, i moltes vegades el visitant perd la paciència de buscar el botó i prefereix prémer la X de tancar que sap perfectament on està. Es com aquelles web que et deixen marcada la opció de rebre publicitat de la web, no senyors, per defecte jo no vull res, si vull alguna cosa ja m’espavilaré i marcaré la casella.

Suposo que els propietaris d’aquest tipus de blocs no es limiten a imposar el soroll en el seu bloc i prou, suposo que aprofiten qualsevol oportunitat per torturar al proïsme (segons google translate es la traducció de “prójimo”). Quant aquests individus van en transport públic també deuen escoltar música sense auriculars, compartint així el seu exquisit gust musical amb la resta de viatgers, no? Perquè estan totalment convençuts que el seu gust musical es el millor i ha de ser compartit amb tothom. Només puc dir una cosa: Moltíssimes gràcies!! Per cert, estava sent sarcàstic. De fet, si el vostre sarcastòmetre (mesurador dels nivells de sarcasme) no ha xiulat com un boig, canvieu-li les piles.
Personalment, jo soc d’aquells que m’agrada navegar obrint varies pestanyes a la vegada, de fet, considero, que tenir menys de 20 pestanyes obertes al navegador es de covards (crec que això era el nom d’un grup del facebook). Per tan, es pot donar la casualitat que em trobi amb dos blocs amb música, si la música d’un bloc pot ser molesta imagineu la cacofonia que es produeix amb dos reproductors a la vegada, realment et donen ganes de fer campanya a favor de la pena capital… Se que no soc l’únic que ho pensa, he parlat amb altres persones sobre el tema i pensen igual que jo! Està bé… ho reconec, només ho vaig parlar amb en Rincewind que deiaque “la música ha de ser una opció, no una imposició”, heu vist que bé que parlava la meva mascota? Millor que molta gent té un bloc amb fil musical… Un altre cas, imagina’t, es de nit, no hi ha pràcticament soroll ambiental, tothom dorm, tu estàs tranquil·lament llegint blocs amb una calma sepulcral quan una música que no t’esperes comença a sonar de cop i t’agafa un infart i et mors! Mort per música no desitjada, hi ha una mort més trista?! Per sort, cada vegada son menys els blocs que fan servir aquest recurs tan odiat per la gran majoria dels mortals amb dos dits de front, o més ben dit, amb dos dits d’orella (aquesta frase es del becari). Però com que soc un explorador (de blogs), en racons selvàtics amagats, encara he trobat algun que altre bloc d’aquestes característiques; de fet, podria fer un llistat de blocs que compleixen aquesta odiada costum i fer-ne escarni públic (soc l’únic a qui li agrada la paraula escarni?), però directament els hi estaria fent publicitat i no ho vull pas, als blocs amb auto-reproducció ni aigua!
No voldria acabar amb mal gust de boca, o en aquest cas, amb mal d’orella (el becari altre cop), per tan passem a la part bona. Fins fa un temps, si tenies vàries finestres del navegador obertes i de cop una començava a sonar et podies tornar boig per saber d’on coi sortia el soroll, però Chrome va treure una actualització on s’indica quina es la pestanya responsable de tal invasió acústica. Al cap de poc, la majoria de navegadors decents van copiar el sistema de Chrome. Per tan, si el vostre navegador no té aquesta característica es que o bé no el teniu actualitzat o bé no teniu un navegador decent.

Cas típic 1922: noi li agrada noia, noi li agrada saber el que està pensant

Se el que estàs pensant – John Verdon (420 pàgines)

Comencem amb l’argument: En Gurney es un detectiu retirat, que com tot bon detectiu retirat ha passat de viure a la ciutat i embolicat amb una feina trepidant i perillosa a viure en un poblet de mala mort sense res a fer. La dona està contenta de tenir-lo per casa, però ell s’aferra a qualsevol cosa per posar una mica d’acció, i quan dic qualsevol cosa em refereixo a la petició d’un antic amic de facultat que amb prou feines recorda. El cas que li planteja l’amic es com a mínim inquietant. Resulta que l’amic, que es diu Mark, ha rebut una carta anònima que endevina el número en el que està pensant. En Mark es dedica a arreglar la vida psicològica a la gent que té tants calers que no sap què fer-ne, per tan, son gent inestable, amb recursos i temps lliure, això els converteix en els possibles psicòpates ideals. A part que la vida passada d’en Mark té alguna que altra història que no vol treure a la llum.
Al principi la novel·la es mou entre els avorrits trossos on ens parla de la vida familiar d’en Gurney (incloent com planta floretes en el jardí…) i els trossos més interessants on el psicòpata envia notes. La gràcia del llibre està en intentar avançar-te a la narració i descobrir com s’ho fa el pertorbat, d’aquesta manera em vaig muntar unes teories, que no està bé que jo ho digui, però no feien pas mala pinta. Però realment el llibre es posa interessant quan comença la autèntica investigació. CSIs buscant proves, detectius perduts i desconcertats, polítics ficant-se pel mig, alts càrrecs policials fent més nosa que servei, tothom queixant-se que es l’últim en conèixer les novetats,… Això es l’autèntica investigació policial, si senyor.
El psicòpata del llibre es caracteritza per jugar amb pistes estranyes amb la policia, per tan, el que està fent es jugar amb el lector a veure si pot avançar-se a la policia i resoldre els misteris. No vull posar-me mèrits, però per exemple, sobre el segon misteri del número cap problema a l’hora d’endevinar com ho ha fet, de fet es força lògic imaginar-se una cosa així, el primer era més complicat d’endevinar i també m’ho vaig imaginar… de fet hi ha una tira del xkcd que fa més o menys el mateix (no li doneu al enllaç si no voleu un espoiler del llibre) enllaç. El que haig de reconèixer que no hi vaig caure va ser amb l’assassí (qui hagi llegit el llibre ja m’entendrà). Considero que no era massa complicat adonar-se, especialment un cop ja ho has llegit xD El final es una escena bastant típica d’aquest tipus de llibres, però encara es més típica de les pel·lícules del gènere. No em costa gaire imaginar-me en Denzel Washington fent el paper de protagonista enmig de l’escena final.
A mesura que avança la investigació i es van descobrint pistes, veiem el nostre protagonista resolt ell més enigmes que tota la resta de la policia en actiu junta, però no només això, sinó que la dona del detectiu resolt encara més enigmes que el seu marit! A què es dedica aquesta dona? Està desaprofitant el seu talent com a investigadora! Ah no se que sigui la pròpia dona la psicòpata, hagués sigut un gir argumental de collons!
Per resumir podria dir que en general està bé però hi ha un parell de coses que no m’acaben de fer el pes, durant tot el llibre es bastant lògic i conseqüent el que fa el protagonista, menys el detall de la nota que envia. Perquè ho fa? Quines ganes de tocar els collons a un psicòpata son aquestes? No té cap motiu! Per demostrar que ell es més llest? Què vol dir que en Gurney també té instints de grandesa com el psicòpata? Una altra cosa que no m’agrada es que l’autor talla els diàlegs. Vull dir que no en té prou en posar els personatges en situació i comentant-se el to del personatge en el moment, sinó que pràcticament en cada línia de diàleg ha d’aclarir la manera com pronuncia la frase el dialogador, o el to que té, i què demostra aquest to o qualsevol cosa que l’únic que fa es cansar de tanta especificació, ja sabem de sobres que en el tinent es irònic i no para de fer comentaris amb sarcasme, m’ha quedat clar la primera vegada, no cal repetir-ho en cada frase que deixi anar.
Se el que estàs pensant es la primera part del que sembla una trilogia de psicòpates, per a més informació, booktrailers, e informació diversa visiteu la web oficial. No tinc clar si m’acabaré llegint els altres dos llibres. Tot i que si m’estic llegint la saga de la Roda del temps que té com 18 llibres, una saga de només 3 llibres es un passeig…

Las huellas en la nieve son las mejores de todas. La nieve comprimida puede capturar detalles demasiado finos para ser percibidos a simple vista. Nunca mate a nadie en la nieve.

—En una escala de personalidad desorganizada a organizada, este tipo revienta la escala de la organización. Su atención al detalle es extraordinaria

—Jugando. Un juego diabólico, pero es lo que está haciendo, y con ésta van tres veces. «No sólo os equivocáis, sino que vais al revés. Os doy pista tras pista y no podéis pillarme. Así de inútiles sois los polis.» Ése es el mensaje que nos está dejando.

Nota:6/10

Cas típic 1921: noi li agrada noia, noi li agrada posar enllaços a tots els llibres

Si heu sigut observadors de la pestanya de llibres segurament us haureu adonat que els llibres més antics no tenien un enllaç a un post associat simplement perquè aquest post no existia. Però com que no m’agradava tenir llibres amb enllaç i llibres sense enllaç he creat aquest Cas Típic on s’aglutina una breu descripció de tots els llibres que no tenien cas típic on ser enllaçats.

Títol	Autor	Any	Nota	Comentari
Allò que dèiem més monòlegs de “La Cosa Nostra”	Andreu Buenafuente	2001	7	Monòlegs
El proyecto paloma	Irving Wallace	2001	6	Científic descobreix la formula per allargar la vida, i els que la volen difondre queden assetjats a Venècia
Rescate en el tiempo 1999-1357	Michael Crichton	2001	7	viatge a l’edat mitjana per recuperar una persona del present
El Hobbit	J.R.R. Tolkien	2001	9	Aventures de personatges que no son herois però se’n van sortint
El puño de Dios	Frederick Forsyth	2001	6	problemes al pròxim orient per que estan construint una super arma
La alternativa del diablo	Frederick Forsyth	2002	6	coses amb el petroli, i acaben fent merder en un país de merda del pròxim orient
El senyor dels anells	J.R.R. Tolkien	2002	9	Aventures fantàstiques i la típica lluita entre el bé i el mal
13.99 €	Frederic Beigbeder	2002	7	Llibre que comença parlant de la publicitat en general, però al final es posa en una historia personal que es fa una mica cansada
El Negociador	Frederick Forsyth	2002	7	uns terroristes roben un petrolier
El Terrat una tonteria com una casa	Andreu Buenafuente	2003	8	Com va començar el Terrat, especialment parla sobre la radio.
Sense llibre	Andreu Buenafuente	2003	7	Monòlegs
Chacal	Frederick Forsyth	2003	6	Historieta avorrideta al principi que es veu com treballa un mercenari per matar un president, fins al final no passa res
Diguem agosarat	Andreu Buenafuente	2003	7	Monòlegs
Lo mejor que le puede passar a un croasant	Pablo Tusset	2003	9	Investigador bebedor i puteru que ha d’investigar per que desapareix el seu germà. Final estranyet
Causa de mort	Patricia Cornwell	2003	6	Una forense que ha de descobrir una assassinat.
Elric Melnibone	Michael Moorcock	2004	8	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
Marinero de los mares del destino (Elric Melnibone)	Michael Moorcock	2004	8	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
Presa	Michael Crichton	2004	7	Un pobre informàtic ha de salvar el coll d’una empresa que fa coses amb nano-tecnologia (final massa flipat)
Com va la vida ?	Andreu Buenafuente	2004	7	Monòlegs
Los Perros de la guerra	Frederick Forsyth	2004	6	Una companyia li interessa fer un cop d’estat per aconseguir un mineral que esta en un país d’Àfrica
La torre evanecente (Elric Melnibone)	Michael Moorcock	2004	6	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
Soldado de la CIA	Robert Baer	2004	5	un espia que veu que la cia ja no es el que era
La Amenaza de Andrómeda	Michael Crichton	2004	6	Laboratori on tenen un virus suposadament extraterrestre i l’investiguen
El Campeón Eterno	Michael Moorcock	2004	8	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
El Código Da Vinci	Dan Brown	2004	8	aventures noi i noia mentre els dolents els persegueixen
El misterio del lobo blanco (Elric Melnibone)	Michael Moorcock	2004	6	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
El Dragón en la Espada (El Campeón Eterno)	Michael Moorcock	2004	5	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
La Fortaleza de la Perla (Elric Melnibone)	Michael Moorcock	2004	7	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
El portador de tormentas (Elric Melnibone)	Michael Moorcock	2004	8	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
La maldición de la espada negra (Elric Melnibone)	Michael Moorcock	2004	7	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
Fénix de Obsidiana (El Campeón Eterno)	Michael Moorcock	2004	5	Aventures sobre l’Elric Melnibone (el campeón eterno)
Single & Single	John Le Carré	2004	6	Advocats, gent islàmica, i els de la CIA pel mig
Las tinieblas	Stephen King	2005	8	3 històries, la 1era bona i intrigant, les altres 2 fluixetes
El veterano	Frederick Forsyth	2005	5	conjunt d’històries “sobre ex combatents”, historia avorrideta final imprevist
Pasta gansa 2	Eulàlia Carrillo	2005	6	Llibre sobre un programa de radio
Sol naciente	Michael Crichton	2005	6	Llibre que alava lo bons que son els japonesos i que els americans es deixen trepitjar els país, hi ha un assassinat pel mig.
Què t’anava a dir?	Andreu Buenafuente	2005	7	Monòlegs
No sé si m’explico	Andreu Buenafuente	2005	7	Monòlegs
En forma usando el ratón	Scott Adams	2005	7	llibre de Dilbert que explica amb ironia i crueltat com es el mon empresarial
Pasta gansa	Eulàlia Carrillo	2005	7	Llibre sobre un programa de radio
¡Traedme la cabeza de Willy el recadero!	Scott Adams	2005	7	llibre de Dilbert que explica amb ironia i crueltat com es el mon empresarial
Manual top secret de gestión empresarial de Dogbert	Scott Adams	2005	7	llibre de Dilbert que explica amb ironia i crueltat com es el mon empresarial
Hem de parlar	Andreu Buenafuente	2005	7	Monòlegs
El último anillo	Kiril Yeskov	2006	8	La continuació del senyor dels anells vista pels Orcs, amb més intriga i espionatge i menys acció en massa.
La zona muerta	Stephen King	2006	6	Al principi es avorrit, el mig també es fa llarg, però hi ha algun tros bo, i crec que el final esta ben acabat
Desastre a la 525	Àlex Masllorens	2006	3	Polítics que tenen afers amb dones i un periodista que ho investiga
Por qué los hombres no escuchan y las mujeres no entienden los mapas	Allan y Barbara Pease	2006	5	Intenta explicar les diferencies innates entre homes i dones, bàsicament els homes fan coses i les dones parlen, intenta ficar-hi humor.
La Mano de hierro de Marte la III novela	Davis, Lindsey	2006	6	Aventures del Republicà Marco Didio Falco investigador privat per roma
Carrie	Stephen King	2006	4	Una nena que esta marginada per la mare al final resulta que te poders psíquics i mata a tot els adolescents del poble
Doble juego	Ken follet	2006	6	Típic d’agents de la CIA i un home que perd la memòria
La plata de Britania	Davis, Lindsey	2006	7	Les aventures del Didio Falco per Roma, es distret, però tampoc mata
La conjura de los necios	John Kennedy Toole	2006	5	una lacra social que es va movent per Nova Orleans envoltant-se de frikies entre els quals la seva mare, buscant feines que no fa i escrivint cartes amb una noia radical
Noticia bomba	Evelyn Waugh	2006	2	inacabat massa rotllo…
Angels i dimonis	Dan Brown	2006	9	molta aventura, molta intriga, i com sempre el dolent es el que no ho sembla
Sin noticias de Gurb	Eduardo Mendoza	2006	9	curt i entretingut diari d’un extraterrestre que s’ha d’adaptar a la vida a Barcelona
La ley de Murphy 2000	Arthur Bloch	2006	8	Frases amb pessimisme. Algunes molt encertades
Estado de sitio	Tom Clancy	2006	7	Uns terroristes segresten uns delegats i unes nenes a la seu de la ONU a EEUU. Com sempre els Americans o volen fer tot per la força i la ONU no. Sempre va be saber com actuen els terroristes..
Nadie está a salvo	Richard Steinberg	2006	6	un lladre roba uns documents que no ha de robar i segueix investigant, de seguida s’embolica la troca i es fica el govern pel mig i al final apareixer la ficció
¡Guardias! ¿Guardias?	Terry pratchett	2006	7	un noi honrat amb una gran força fa de guàrdia de la ciutat mes corrupte del disc, justament quan un drac ataca la ciutat, acompanyat d’uns pobres guàrdies desgraciats
Watchmen	Alan Moore	2007	6	Còmic de superherois que ja no son famosos.
Camioneros	Terry pratchett	2007	6	Un llibre una mica infantil d’uns gnomos que viuen en un centre comercial. Res a veure com mundodisco.
Trapos sucios	David Logue	2007	5	Novel·la curta que seria com una obra de teatre. Una dona que fa entrevistes per deixar malament els entrevistats, i un escriptor li vols jugar una mala passada. Com a mínim es curt amb menys de 2 hores ja te l’has acabat.
¡Pues vaya! lo mejor de Wodehouse P.G	Wodehouse P.G	2007	3	Pss Humor d’aquell anglès. Senyors anglesos de principis de segle tenen les seves historietes.
Desesperación	Stephen King	2007	6	Com la majoria de llibres de Stephen King comença ambientant la història molt bé, vaja que t’acollones per què no saps què passa. Però a mesura que vas descobrint coses també perd interès…
He dit	Andreu Buenafuente	2007	7	Llibre de monòlegs de Antena 3
50 raons per (no) ser del Barça	Jordi Sierra i Fabra	2007	2	sort que es curt. Per que mira que es fa repetitiu, tan amb les raons de per ser-ho com les de per no ser-ho. Sempre apel·lant a l’esperit patidor del soci pfff.
Tratado de las buenas maneras	Ussía Alfonso	2007	3	Normes en clau d’humor del que s’ha de dir o fer i el que no. Realment avorrit. Sembla escrit del segle XIX.
En el nom del porc	Albert Om	2007	6	Recull de frases dites pels polítics espanyols. Esperava més, com ara millors comentaris rollo Altes límits
Groucho Marx fa l’article	Marx, Groucho	2007	3	no m’agrada d’agradar l’humor de Groucho Marx, que i farem!
Cortados, solos y con (mala) leche	Rico-Godoy, Carmen	2007	6	Entretingut per ser un llibre una mica de embolics entre parelles. Són discussions de parella i infidelitats però amb certa gràcia.
Jack Palmer	René Pétillon	2008	7	Còmics del detectiu Jack Palmer són força bons. Es un pringadet, però d’aquells que cauen bé. Falla per què es així, exagerat, però no forçat. I amb sort es clar, sinó no resoldria els casos, que la majoria de vegades ja es resolen sols… A destacar especialment l’archivo corso.
Mauricio o las elecciones primarias	Eduardo Mendoza	2007	4	Es la historia d’un dentista que coneix una noia i a partir d’aquí tot s’embolica quant es troba amb un antic amic que el convenç per militar en un partit polític. No es gens el meu estil…

Fin de fiesta	Rico-Godoy, Carmen	2008	5	Tan entretingut com el dels cortados con mala leche. Però bé, segueix una tònica molt semblant, però es una mica mes llarg, o s’ha m’ha fet mes llarg. La veritat es podria haver jugat mes amb el tema de les bessones, però no, es tracta de bessons de 50 i pico en decadència en comptes de 20 i pico promiscues… però bé les de 50 i pico tenen un humor més àcid..
El juego de Ender	Orson Scott	2008	7	Un nen d’uns 7,8,9,10,11, 12 anys es entrenat junt amb altres nens per fer futurs comandants per lluitar contra els insectors (una espècie de enemics com els spaceship troopers suposo). Tot i que sigui un llibre sobre un nen no fa tota la ràbia que podria arribar a fer, fins i tot es podria dir que hi ha trossos que t’enganxa. Al final vaig preveure que passaria una cosa, però no, va passar una cosa que era semblant, però diferent i curiosament no em va desagradar del tot. Però el final final es massa pastelon…
En Picado	Nick Hornby	2008	5	4 persones que no tenen massa a veure (un presentador de TV en decadència, una dona que cuida d’un fill vegetal, una punk pirada y un americà que vol tenir un grup de rock) es troben al terrat d’un edifici per llançar-se. Però comencen a conviure… La historia avança explicada pels 4 narradors. Però no expliquen el mateix cada un, sinó cada un un tros.
Vuitanta-sis contes	Quim monzó	2008	6	Alguns estan bé, altres son rotllos romàntics. Molts contes massa semblants
Tres nadals	Quim monzó	2008	9	3 histories sobre el nadal. La primera una nova versió del naixement del nen Jesús. 2ona conte de la venedora de llumins. 3er el millor, el que decideix l’ajuntament del poble sobre la desfilada de reis per que sigui actual.
El gran engany	Dan Brown	2008	9	Llibre típic Brown. Acció, acció, acció, moltes intrigues que es resolen al capítol següent. I capítols curts. La veritat enganxa, Potser el millor del Brown.
El rellotge mecànic	Philip Pullman	2008	5	A la biblioteca el tenen catalogat com a por… Però es per nens. A qui li fa por un paio amb un rellotge en comptes de cor? O una armadura que mata sola? Que som grandets…
Fortaleza digital	Dan Brown	2008	7	La trama es centra en la NSA (Agencia de Seguretat NordAmericana). La protagonista ha d’investigar com han aconseguit fer un algoritme de xifrat tan summament complex que no es pot desxifrar. Mentrestant a Sevilla hi ha una trepidant persecució per descobrir qui ha matat l’autor de l’algoritme. Dan Brown total, si t’agrada bé, sinó l’odiaràs, i a mi m’agrada.
L’higiene de l’assassí	Amelie Nothomb	2008	7	Un altre llibre que es tot un diàleg, en això no sorprèn si com jo ja t’has llegit la cosmètica de l’enemic, que va ser escrit mes tard. Com sempre final sorprenent. Bé, potser no tan. I els pròlegs amb els personatges secundaris del principi es fan un pel pesats. I bé, lo de personatge odiós també cansa. Ei però està bé.
El fantasma que pagava lloger	Henry James	2008	1	Conte sobre un home que paga lloguer a una casa on hi ha un fantasma i un tafaner ho investiga. Ambientat a principi de segle. Avorriiiiit
Acid Sulfúric	Amelie Nothomb	2008	7	La idea es bona. Un programa rollo gran hermano on els concursants estan en un camp de concentració i fan treballs forçats i cada dia se’n carreguen a dos. Llàstima que es centra massa en la vida d’una noia massa tendre….
El martillo de dios	Arthur C. Clarke	2008	7	Som a l’any 2200 i algo. L’home s’ha expandit i ha fet colònies a la Lluna i a Mart. Se’ns expliquen algunes anècdotes de la vida d’un pilot de naus mentre un meteorit gros xoca contra la terra. La solució es apartar-lo amb uns propulsors, però no tot serà tan fàcil. Bé. Es entretingut ja esta bé.
Flores para Algernon	Daniel Keyes	2008	4	Esta escrit en forma de diari personal. Un nano amb un coeficient intel·lectual baix li fan un experiment i li augmenta, però tan ràpid com guanya ho acaba perdent. Esta fet massa melodramàticament pel meu gust.
La novia muerta	Stine, R. L.	2008	5	Una adolescent arriba en un poble. Li agrada un noi. El noi es una mica estrany però li agrada, coneix un parell de noies. Una rara i l’altre mes normal i coneix un altre noi estrany. Total que la novia del noi que li agrada havia caigut per un barranc. Per adolescents…
La divertida incultura	Josep M. Albaigès	2008	5	Llibre que promet molt més del que realment dona. I què promet? Doncs un munt de frases divertides dites per personalitats que volien dir una cosa però es van equivocar i van utilitzar una paraula equivocada
El futuro de Dilbert	Scott Adams	2008	8	Scott Adams ens fa les prediccions de com serà el mon empresarial en el futur. Basant-se en les premisses que la gent es estúpida, els directius son uns explotadors i he comentat ja lo de estupidesa? Realment divertit i aterrador de que les seves teories descabellades no arribaran a ser en un nivell tan alt, però s’acostaran perillosament
Asalto	C. S. Goto	2008	7	Seria un bon llibre si t’agrada el joc en que està inspirat, com es el meu cas. Uns marines salven un planeta de una invasió orca, però hi ha el Eldars i els Caos pel mig i tot s’embolica i bé, que la gracia es veure les unitats lluitar,i que les descriuen tal com son en el joc.
Un vago, dos vagos, tres vagos	Gran Wayoming	2008	5	El Gran Wayoming cau be per la seva manera d’explicar, però tot un llibre cansa, es fa repetitiu, i per que no ser sincers avorreix. Finalment he seguit massa els consells de llibre i al final m’he decantat per i m’he sentit vago per acabar-lo.

Cas típic 1920: noi li agrada noia, noi li agrada el riure malèfic

El riure malèfic (Lol)

Situació: Illa del Pacífic sense especificar. Laboratori secret del Dr. Evil camuflat dins del crater d’un volcà. El doctor està assegut a la seva còmode cadira giratòria mentre observa l’agent 006 lligat de peus i mans penjant sobre un tanc ple de taurons.
– Ja ha començat la última fase del meu pla malèfic! -Exclama el doctor
– No et sortiràs amb la teva -Replica l’agent 006
– I qui m’ho impedirà?! Tu?! -Es burla el doctor.
– Mmmmrfff -Murmura l’agent 006 mentre observa els taurons inquiets.
– Com que ja no hi pots fer res t’explicaré el meu pla brillant. He creat un missatge subliminal que qui el vegi quedarà hipnotitzat sota les meves ordres i per tal que sigui vist per tothom l’he inserit dintre un vídeo viral de gatets del Youtube! Res no pot fallar! Res!! Hum hum hum hum muuah muaah muaaaaaha hahahaha HAHAHAHA!

El riure malèfic o riure malvat, es el clixé més evident i exagerat de qualsevol antagonista. N’hi ha d’altres com ara acariciar un gat (persa, evidentment) i l’altra es amenaçar i executar als “esbirros” que no han aconseguit matar a l’heroi amb la famosa frase “Es la última vegada que em falles”.
El riure malèfic es molt més complex que el riure simple. El riure simple tan sols té com a objectiu denotar un fet graciós. En canvi el riure malèfic demostra que es tracta d’un fet que únicament es pot interpretar com a graciós si tens una mentalitat lo suficientment malvada com per considerar graciosa una acció totalment cruel i despietada. Per aquest motiu, un riure normal es empàtic i fa que la gent es contagiï amb ell, en canvi el riure malvat no té aquest efecte contagi exceptuant que les persones del seu voltant siguin igualment malvades. Però el que realment inspira aquest riure es por, una por provocada pel fet d’estar davant d’un geni del mal del qual la reacció que li provoca una crueltat desmesurada es el riure. Aquesta por es pot veure augmentada si el riure deriva cap a la bogeria, afegint incertesa al saber que un boig es totalment imprevisible. Malgrat que com a opinió personal prefereixo els malvats sobris, freds i calculadors.
Lo normal es que un riure malvat sigui provocat per la exposició d’un pla extremadament cruel dit pel propi antagonista, posant d’aquesta manera la cirereta a l’escena. Quan un personatge utilitza aquest riure, no hi ha dubte, es malvat i no hi ha gir argumental que ho canviï.

HOWTO: Vols aconseguir un bon riure malèfic? Preguntam com!
Un bon riure malèfic ha de ser progressiu, ha de començar de manera moderada. Ha de venir de abaix, bé no de tan abaix… Ha de començar en l’estomac, han de ser com unes vibracions que facin tremolar la panxa i progressivament afectin a la resta del cos. Un bon riure malèfic es porta a dins.
Pel què fa a la expressió facial primer ha de començar amb un somriure. En mica en mica aquest somriure anirà mostrant les dents, que en un principi estaran juntes, però s’aniran separant cada vegada més a mesura que es va obrint la boca.
Però la part més important del riure malèfic es el so. No es estrany que els antagonistes més autèntics fins hi tot prenguin classes de cant per aconseguir un to adequat pel seu riure malèfic. L’antagonista aficionat passarà ràpidament al “Hahaha”, es el típic error de principiant. L’autèntic riure malèfic comença amb la M “hum hum hum hum”, aquest “hum” anirà convertint-se en una “a” però de manera tan neutre que recordi una “o” però una “o” tancada, res a veure amb el “ho ho ho” de Pare Noel. El principi es la part més difícil i important i el que realment li dona caràcter al riure malèfic. A partir de aquí queda la part més senzilla de deixar anar un escandalós “hahahaha”. Recordeu que sobretot es important l’efecte “in crescendo”

Complements opcionals
Cada malvat pot afegir complements o “atretzo” al seu riure malèfic TM. Per exemple, llançar saliva es una opció força recurrent.
Una altra opció es la posició de les mans. Ajuntar les puntes dels dits al estil Sr Burns es una bona opció. Aixecar els braços a mitja alçada amb els dits apuntant cap amunt en forma de grapa també té forces adeptes. Recaragolar-se les mans es un clàssic que tampoc sol fallar mai.
Alguns malvats prefereixen acompanyar el riure tot torçant el seu cos cap en darrera. Es a dir, a mesura que el riure va creixent, el tronc i sobretot el cap es va tirant cap en darrera fins al punt d’acabar amb el cap mirant al cel. Per donar més èmfasis al efecte fins hi tot es pot començar una mica encorbat cap endavant.
La tos final es una opció si el riure ha estat especialment sonor i treballant, com a demostració del maltractament que han estat sotmeses les cordes vocals, però aquest petit contratemps està plenament justificant si s’ha aconseguir un bon efecte.

Exemples
Viu i deixa morir: Una recopilació de riures malvats sense cap riure d’un malvat de James Bond no tindria credibilitat.

Dr Maligno: La paròdia de l’enemic de James Bond per excel·lència ha de tenir un autèntic riure malvat

Barney Stinson: Tot un exemple a seguir. Durant la sèrie riu de manera malvada varies vegades, però aquesta es la més memorable.

Dr Horrible: No us confongueu, no es Barney Stinson, es el doctor Horrible de Dr. Horrible’s Sing-Along Blog.

Freezer: A Bola de drac hi ha diversos antagonistes amb riure malvat, però en Freezer es el meu preferit.

Dr House: Només faltaria que el doctor més cabró de la pantalla no tingués un riure malvat

Rei Nikochan: Tenia el problema que degut a la seva constitució necessitava que algú l’ajudés a tancar la boca desencaixada. Ho sento no hi ha vídeo.

Aquesta entrada forma part del projecte d’en Sergi. Us animo a participar-hi!

Cas típic 1919: noi li agrada noia, noi li agrada Firefly

La ciència ficció m’agrada, per això li he donat una oportunitat a la sèrie de Firefly. De fet, Firefly només té una temporada de 14 capítols d’uns 40 minuts cada un. Addicionalment uns anys més tard es va fer una pel·lícula anomenada Serenity que es situa un parell de mesos més tard de l’últim capítol de la sèrie. La pel·lícula es pot entendre sense haver vist la sèrie, però realment es millor si la veus un cop havent acabat de veure Firefly.
Firefly ens situa en un futur en el qual la humanitat s’ha expandit a uns quants planetes que ha aconseguit terraformar. Però en molts d’aquests planetes, sobretot els de la perifèria, regeix la llei del més fort, es a dir, que es com el salvatge oest. Aprofitant aquesta situació de falta de control, els tripulants de la Firefly aprofitaran per fer negocis amb qui sigui per fer guanyar-se la vida. El capità de la nau no es gens partidari del govern actual de la aliança, per tan, no pot negar el refugi a un parell de germans buscats pel govern ja que la noia té unes “capacitats especials”. I fins aquí puc explicar.

No espereu una sèrie com Battlestar Galactica on hi ha una guerra oberta entre humans i una altra facció. Firelfy es més aviat com una guerra de guerrilles i aventures a petita escala, es com un Western espacial. Les dues son ciència ficció espacial, però a part daixò son totalment incomparables. El que si m’ha recordat Firefly es a l’ambient de les primeres missions de la campanya del StarCraft II: Wings of Libery, fins hi tot, la música de fons s’hi assembla. Ni idea del què us parlo, oi? D’acord, no passa res…

Voleu un capítol de referència? Aquest es el Capítol 6: “La nostra Senyora Reynolds”. Es una història auto-conclusiva que no fa avançar la trama general, però es el capítol més divertit i original de tots. I l’escena final no té preu. Aquest capítol té tot el que es Firefly: Acció, bons diàlegs, girs argumentals, i humor.
Voleu més motius per veure Firelfy? Apareixen 3 noies que no estan gens malament, una d’elles la dona d’en Brody de Homeland, la recordeu, oi? Doncs a Firefly està igual però més jove. Però personalment, jo estic enamorat de la mecànica, i no només del seu físic, també del seu esperit de positivisme i bon rotllo que desprèn. No soc un expert en el tema, però els nois crec que tampoc son de mal veure…

Book: Si tomas ventaja sexual de ella, te vas a quemar en un nivel muy especial de infierno. Un nivel que se reserva para los abusadores de niños y la gente que habla en el teatro.
[…]
Saffron: ¡Déjame en el puerto más cercano, nunca más me veran. Voy a seguir mi camino con la fuerza que tú me has enseñado, sólo déjame pasar mi noche de bodas.
Mal: Oh, voy a ir al infierno especial.

Si en una sèrie espacial no hi ha un capítol dedicat a un problema amb el suport vital no es una autèntica sèrie espacial, aquest es el capítol 8. Quan feu la llista de capítols divertits no oblideu posar el número 10 en una bona posició.
Però sabeu què es lo millor del capítol 6? Que la noia que ha provocat la situació problemàtica torna a aparèixer en el capítol 11. Estava clar que el personatge havia agradat, calia tornar-la a fer aparèixer sigui com sigui. De fet, es estrany que no veiem aquesta noia en més sèries a part de Mad Men, bé de fet surt també a Kevin Hill, que es una sèrie que ningú coneix perquè es una porqueria de drama judicial. Potser li falta qualitat interpretativa, però té altres “atributs”. Per cert, per si la voleu buscar es diu Christina Hendricks. Però no tot es el físic de la noia, eh? L’argument i els diàlegs del capítol son de lo milloret de la temporada.
L’últim capítol, tot i ser final de sèrie ni tan sols sembla un final de temporada, es un capítol qualsevol. Bé, en ell descobrim alguna cosa de la misteriosa River, però poca cosa. Si volem veure un autèntic final de sèrie no ens queda altre que mirar la pel·lícula de Serenity. Serenity es el film encarregat de posar un digne fi al final abrupte de la sèrie Firefly. Té el triple de duració, i unes cinc o sis vegades més de pressupost que un capítol normal, sobretot gastat en efectes especials, bastant superiors als de la sèrie. Tot i que Serenity pot funcionar com a pel·lícula independent, funciona molt millor com a aventura de final de sèrie. Això últim es nota perquè hi ha varis personatges i si no has vist la sèrie anteriorment no coneixes tota la història darrera de cada un, no saps la tensió sexual entre la mecànica i el doctor, no saps perquè en Jane es tan violent i hostil, no saps perquè el pastor sap el què sap, bé, de fet, encara que hagis vist la sèrie tampoc ho saps. No coneixes la relació del capità amb la Joe durant la guerra entre els rebels i l’aliança. Ni tan sols saps què coi hi pinten els dinosaures de joguina sobre els comandaments de control. Això últim pot semblar poc rellevant però realment ho és… Si descomptem que la trama es més completa que en un capítol normal i que hi ha més acció i millors efectes, per la resta segueix la mateixa tònica que la sèrie, el mateix humor marca pròpia d’en Joss Whedon, i el mateix caràcter de cada personatge, exceptuant la River, que es el personatge que desplega tot el seu potencial que no havia desenvolupat durant la sèrie. Durant la sèrie River es una secundària decorativa amb tocs misteriosos, gairebé com ho podria ser el pastor, però sense la gràcia d’aquest, però durant Serenity ella es el motiu de tot plegat, ella es la que fa avançar la pel·lícula. Una altra diferència amb la sèrie es que en la peli van en serio, què vol dir això? Doncs que moren protagonistes, i no us puc dir quins perquè llavors no la miraríeu.
Com que el final de la sèrie es un capítol com qualsevol altre, realment no hi ha sensació de que s’acaba, en canvi la pel·lícula té un parell d’escenes finals emotives que evoquen un autèntic final. En global he puntuat tan la sèrie com la pel·lícula com un tot, malgrat si els hagués de puntuar per separat també els hi posaria la mateixa nota, un 8, això es perquè he vist la sèrie i després la peli, si no fos així a la peli segurament li hagués posat un 7, que de fet, es la nota que li vaig posar a la peli quan la vaig veure en el 2006.

[Dolent de torn i Capità Mal]
– Diganme donde están las cosas para que pueda matarlos
– ¿Puedo hacer un comentario?
– Adelante
– Su propuesta de matarnos no es tan buen incentivo como ustedes imaginan.

Resumint, es una sèrie recomanable? A veure. No es fàcil de dir. El creador de la sèrie es en Joss Whedon, el mateix que la Buffy caçavampirs, o sigui que això ja us donarà una pista de com poden ser les converses dels personatges. Es a dir, diàlegs gamberros encara que es tracti de situacions de crisis. Si aquest estil us va, i us va l’estil de ciència ficció i aventures que no son èpiques ni amb moltes pretensions, però si son molt distretes, amb personatges carismàtics. Doncs si, la podeu mirar. Al imdb que inflen un colló i mig totes les notes li posen un 9,2, i en el filmaffinity li posen un 8, d’aquesta manera queda empatada amb grans sèries com Lost, Sherlock i House of cards. Superant sèries de moda com Mad Men, Homeland, Sons of anarchy, etc. Per cert, Firefly té una legió de fans molt potents, que consideren que la sèrie va ser maltractada i que es mereixia tenir més temporades, de fet gairebé es munta un kickstarter per finançar-la, però degut a les característiques tècniques no es possible, a part que hi ha personatges que estan embolicats amb altre sèries com Homeland i Castle.

[Mentre la mecànica i la River es persegueixen per la nau en Mal diu]
– ¡Alguna de vosotras caerá y se matará y yo no pienso limpiar la sangre!

Nota:8/10

Cas típic 1918: noi li agrada noia, noi li agrada Dinero a mansalva

Dinero a mansalva – Terry Pratchett (400 pàgines)

Fa tan sols 3 mesos que em vaig llegir l’últim Terry Pratchett, però no he pogut resistir la temptació de llegir Making Money, la segona part de les aventures de Moist von Lipwig que van començar amb Going Postal. Tot i ser un personatge nou i per tan, encara no li has agafat la estima que tenen altres personatges com els de la Guàrdia, però tot i així em va agradar molt el Cartas en el asunto, tan que de fet, fa no massa vaig veure la adaptació cinematogràfica feta per no se quin canal britànic i també em va agradar. De fet, ben pensat, no es una mala opció iniciar-se amb Terry Pratchett amb Going Postal, contant que realment no hi ha un llibre clar per el qual iniciar-se amb Terry Pratchett. Però bé, en aquest post hauria d’estar parlant de Dinero a Mansalva, no pas del Cartas en el asunto.
La trama es la següent: Ara que la oficina postal es un èxit total i va tan bé que ja es porta totalment sola, el nostre protagonista, en Moist von Lipwig, també conegut en la traducció com a Humedo Von Mostachen, està fins hi tot avorrit de la monotonia de la feina i necessita nous reptes que afrontar. El Patrici, coneix perfectament el caràcter d’en Moist i sap que serà l’home perfecte per dirigir el Banc Central d’AnhMorork que s’ha quedat totalment obsolet. Us podeu imaginar que si en Lipwig va tenir moltes complicacions per repartir quatre cartes, incloent un intent d’assassinat fracassat (sinó no parlaríem d’aquesta seqüela), ara que s’ha d’encarregar literalment de fer diners us podeu imaginar que hi ha un munt de gent interessada en el tema.
Les parts del llibre que més m’agraden son les aparicions del Patrici de la ciutat, m’encanta el seu caràcter, m’encanta el control absolut que té sobre qualsevol cosa que passa a la seva ciutat, m’encanta veure com manipula a la gent perquè facin el que ell vol, fins hi tot té controlat el mateix Comandant Sam Vimes. En el fons serà perquè jo i el Patrici no som tan diferents, descomptant el detall que ell es el tirà d’una ciutat-estat i jo no encara. Degut a que en els últims llibres les aparicions de La Mort son molt esporàdiques i concises, tinc clar que el Patrici es el meu personatge preferit de Mundodisco. No es un personatge fàcil d’interpretar correctament, però en l’adaptació cinematogràfica de Going Postal, està molt ben caracteritzat per en Charles Dance, que us sonarà d’haver-lo vist com a Tywin Lannister a Joc de Trons, de fet ara que ho penso, els millors personatges de Joc de Trons son els homes Lannister, penseu-hi, ja ho veureu com tinc raó.
Resumint, quins son els millors punts del llibre? Primer de tot el patrici, que jo recordi, es el llibre on el patrici té més protagonisme, gairebé podríem dir que es el personatge secundari principal. No cal que torni a repetir lo molt que m’agrada el Patrici, oi? Un altre punt positiu es el protagonista, el senyor Húmedo, es un tio dinàmic, espavilat i un crack venent la moto encara que no tingui molt clar del què parla, però alhora continua tenint un esperit de lladre i estafador, però no tan com ho era anteriorment, ja que ha convertit aquesta extraordinària capacitat criminal en ambició per revolucionar els negocis estancats i arcaics. En el primer llibre ho fa amb el sistema postal i en aquest ho aconsegueix amb el sistema bancari.
Passem al desenllaç. Al final se’ns descobreix el passat sorprenent i obscur d’un personatge, i realment no es gens esperable aquest passat. Si has llegit varis llibres d’en Terry Pratchett, més esperable es el final que li espera a l’antagonista. També es sorprenent el què hi ha enterrat ben fons al desert, i no es menys sorprenent com el senyor Húmedo arregla el problema sorgit literalment de sota terra. Sense dubte, sorpresa es la paraula d’aquest paràgraf. Ja sabeu, m’heu de comprar un diccionari de sinònims…
Recomanaria el llibre? A veure, quan no he recomanat un llibre de Terry Pratchett? D’acord si, quan es tractava de la saga d’en Johnny Maxwell. Però quan no he recomanat un llibre de Mundodisco? D’acord si, quan es tractava d’un llibre de la Tiffany o de les bruixes o els llibres inicials. Però clarament no es el cas del llibre que ens ocupa, que tot i ser lleugerament pitjor que el seu predecessor en la saga, continua sent un molt bon llibre.

—¿Sabe mantener un secreto, señor Ampolla?
—Oh, desde luego, señorita. ¡Desde luego!
Ella miró a su alrededor con aire conspiratorio. —Aun así, esto hay que decirlo en voz baja —susurró.
El señor Ampolla asintió esperanzado, se inclinó hacia delante y, por primera vez en muchos años, sintió el aliento de una mujer en la oreja.
—Yo también —dijo ella.

Por ejemplo, la gente prestaba más atención a los sonidos sutiles —el chasquido del pestillo de una ventana, el tintineo de una ganzúa— que a los ruidosos, como la caída de un ladrillo a la calle o incluso (porque aquello era, al fin y al cabo, Ankh-Morpork) un grito. Estos últimos eran sonidos escandalosos y, por lo tanto, públicos, lo que a su vez significaba que eran problema de todos y, en consecuencia, no el mío. Pero los sonidos sutiles estaban cerca y sugerían cosas como el sigilo frustrado, y por tanto eran acuciantes y personales.

—Nos dejamos llevar un poco por el entusiasmo —dijo Húmedo—. Nos pasamos un pelo de creativos en nuestra manera de pensar. Animamos a las mangostas a criar en los buzones para reducir el número de serpientes… Lord Vetinari no dijo nada. —Ejem… las cuales reconozco que introdujimos en los buzones para controlar a los sapos… cuales, justo es reconocerlo, introdujimos en los buzones para reducir las cifras de sapos… Lord Vetinari se repitió. —Ejem… los cuales, cierto es, fueron metidos por el personal en los buzones para contener a los caracoles… Lord Vetinari siguió en silencio. —Ejem… Estos, debo señalar en aras de la justicia, entraron en los buzones por su propia voluntad, para comerse el pegamento de los sellos —explicó Húmedo, consciente de que empezaba a parlotear.
—Bueno, al menos les ahorraron el trabajo de tener que meterlos ustedes —observó lord Vetinari con alegría—. Tal como lo cuenta, este podría haber sido uno de esos casos en que la fría lógica debería haber dejado paso al sentido común de, pongamos, un pollo del montón.

Hubo reuniones. Siempre había reuniones. Y eran aburridas, lo que explicaba en parte por qué eran reuniones. A nadie le gusta aburrirse solo.

El señor Doblado daba la impresión de ser alguien que espera con calma en un armario cuando no lo están usando

—¿Sabría decir de qué raza es?
Húmedo se había criado con perros y sabía bastante de razas, pero en el caso de Don Tiquismiquis no había ni por dónde empezar. Optó por la franqueza. —¿De todas? —sugirió.

-¿No es maravillosa la fornicación?
Al cabo de una pausa bastante larga, Húmedo se arriesgó a preguntar: —¿Lo es?
—¿No se lo parece? Me cuentan que aquí hay más que en cualquier otra parte de la ciudad.
—¿Ah, sí? —dijo Húmedo, que miró a su alrededor con nerviosismo—. Esto… ¿hay que bajar aquí a alguna hora concreta?
—Bueno, por lo general durante el horario de atención al público, pero aceptamos grupos si tienen cita previa.
—¿Sabe? —dijo Húmedo—, creo que hay algo que se me escapa en esta conversación…
Doblado señaló el techo con un gesto vago de la mano. —Me refiero a los maravillosos techos abovedados —dijo—. La palabra proviene de fornix, que significa «arco».
—¡Ah! ¿Sí? ¡Vale! —exclamó Húmedo—. Mire lo que le digo, no me sorprendería que eso no lo supiera mucha gente.

¿Podría haberlo reconocido alguien? ¡Pero si era la persona menos reconocible del mundo cuando no llevaba su traje dorado! ¡De pequeño, su madre a veces volvía del colegio con el niño equivocado!

Dile a alguien que piensas robarle y lo único que pasa es que te labras reputación de ser franco

—¿Por qué tiene siempre tanta prisa, señor Mustachen?
—Porque a la gente no le gustan los cambios. Pero si fuerzas el cambio lo bastante deprisa, se pasa de una clase de normalidad a otra.

Húmedo estaba más que húmedo. Había llegado al punto en que estaba tan mojado que debería estar acercándose a la sequedad por el otro lado.

La ley debe obedecerse, señorita Buencorazón. Hasta los tiranos deben acatar la ley. —Hizo una pausa, con aire meditabundo, y prosiguió—: No, miento, los tiranos no tienen que acatar la ley, como es obvio, pero sí deben cuidar las apariencias. Por lo menos, yo lo hago.

Eran las seis de la mañana, y la niebla parecía pegada a las ventanas, tan espesa que debería haber contenido picatostes.

Nota:8/10

Cas típic 1917: noi li agrada noia, noi li agrada ser puntual

Feliç dia de la puntualitat! Què millor per aquest dia que un post sobre despertadors?

Despertador que truca als teus amics.

El despertador de Lost: Si no l’apagues la illa explota? qui sap…

Despertador Helicòpter: Al sonar l’alarma surt volant i no s’atura fins que l’atrapes i el poses a lloc.

SnūzNLūz: Va fent donacions a una ONG fins que no l’atures.

IQ Alarm: El despertador que desperta el teu cervell

BCPP Xexu