Cas típic 1957, 1958, 1959 i 1960: noi li agrada noia, noi li agrada un cas típic quàdruple

S’acaba la última setmana de l’agost, per tan també s’acaba la jornada de tres posts setmanals del bloc i la setmana vinent ja tornarem a tenir els 5 posts setmanals com es habitual. Com el meu bloc es molt endreçat m’agrada que els posts dels divendres sempre siguin múltiples de 5, per tan he hagut de forçar amb aquest cas típic quàdruple això sigui així. Uns diran que això es trampa, altres diran que servirà per fer alguna pregunta d’algun test sobre el bloc, però jo diré que el bloc es meu i faig el que hem dona la gana :D
Espero que ara que s’acaba l’agost tots els lectors habituals que havien fugit aprofitant l’excusa de les vacances es recordin de tornar, perquè sinó em veure amb la obligació de perseguir-los. Si això us sona com una amenaça es que ho heu entès perfectament ;)
BCPP:Roselles

Cas típic 1956: noi li agrada noia, noi li agrada Orange is the New Black

Avui us porto la primera temporada de Orange is the new black. No, no m’he tornat un fanàtic de les tendències dels colors de moda del moment, Orange is the new black es el nom de l’última sèrie que he vist. I va de moda? Si us plau… Es refereix al taronja que porten les internes d’una presó. Per guanyar l’interès del públic masculí heterosexual diré que la sèrie va de lesbianes, ja està, així de fàcil, ja tinc l’interès. Per guanyar l’interès del públic femení heterosexual i homosexual hauré de fer una definició més complexa. Preparades? Agafeu aire perquè la frase es llarga: Va sobre una dona que malgrat les seves inseguretats personals i sentir-se sola en un ambient tan hostil com pot ser una presó aconsegueix sobreviure per ella mateixa i superar tots els reptes que se li plantegen, tot això sense renunciar als seus principis morals ni deixar de ser una dona independent i emprenedora. Molt bé, ja dec tenir a tota la audiència encuriosida menys al públic masculí homosexual. Què voleu que hi faci, no es pot tenir content a tothom.

La intro es molt eclèctica pel meu gust, sort que existeix el botó per avançar ràpid.

La sèrie comença bé, molt bé, molt molt bé, comença amb uns quants pits (quatre, dos i dos) i amb lesbianes, hi ha alguna manera millor de començar? Si existeix, jo no la conec…

Una de les primeres imatges del capítol pilot. D’això se’n diu captar l’atenció de l’espectador des del primer moment

El promés de la protagonista es el nano de American Pie, en Jason Biggs, com es que en aquesta sèrie fot un paper tan mort? Mira que es difícil fer que aquest actor sigui soso, però ho han aconseguit, té el seu mèrit.

En el primer capítol veiem com la protagonista ingressa en una presó. Sentim pena per ella? No gens, es el primer capítol, no la coneixem absolutament de res, no hi ha empatia rosseta, ho sento.

El gènere de la sèrie es molt atípic, es tracta d’una comèdia dramàtica. Perdona què? Sí, ho heu llegit bé, una comèdia dramàtica. Es una drama amb alguns tocs còmics, o com a mínim intenten ser còmics, la actitud es còmica però en una situació dramàtica. I què tal funciona la fusió d’aquests dos gèneres tan dispars? Sincerament? A estones bé o estones fatal. No se si es que realment no es poden combinar o es que Orange is the new black té escenes en les que no sap combinar-los. Bé, hi ha escenes que si, i capítols que funcionen millor que d’altres, però general aquesta mescla de comicitat i drama no ho veig. Realment, cada vegada el drama té més protagonisme i menys de comèdia, i això no es pas dolent.

En cada capítol coneixem la història d’una de les presses. En el segon capítol coneixem la història de la cuinera russa, en el tercer la història de la transsexual, en el quart sobre la vella rondinaire que té l’habitació ordenada, el cinquè va sobre la llatina del cul gros, etc. En aquest sentit la sèrie segueix l’esquema de Lost, fa servir els flashbacks per alentir la trama present a canvi de conèixer el passat dels protagonistes. Aquesta tècnica es frustrant per l’espectador perquè veu que la història no avança tot lo ràpid que podria, però d’aquesta manera també fa que enganxi més a l’espectador. S’ha de reconèixer que a Lost ho feien millor.

INICI ESPOILERS

El capítol 5 es totalment subrealista, el protagonisme recau sobre la caça d’un pollastre. Sí, heu llegit bé, un pollastre. No cal dir que es un capítol més, ni més filler ni menys que un altre capítol intermedi qualsevol. Al principi he trobat la història del pollastre massa absurda, però al final m’ha agradat, tan que de moment s’emporta el premi al millor capítol.

Quin desastre de promès! Quan sap que la seva promesa es torna lesbiana en comptes de parlar-ho amb ella decideix explicar-ho tot en un programa de ràdio per amargar-li la vida a la Piper. Així s’arreglen les coses? Es com l’equivalent d’anar al Diario de Patricia. Quin fallo.

Estava clar que no podia acabar la temporada sense un intent d’assassinat que tingués com a víctima la protagonista, i fins l’últim capítol no passa, això si no contem l’intent de matar-la de gana es clar, però siguem sincers, una mort violenta sempre fa més efecte. La assassina es una fanàtica religiosa, que curiosament es la mateixa actriu que fa de novia del “novato” a Sons of Anarchy, aquesta noia s’està encasellant en papers de persona xunga… I què es mereixen les persones xungues? Un càstig, i qui la castigarà? La mosqueta morta de la Piper? Doncs sí, es veu que si li toques els collons a una persona tranquil·la aquests acaben rebentant i et foten una pallissa, literalment. Tot i que es un recurs fàcil, sempre es un bon final de temporada acabar amb una pallissa.

FI ESPOILERS

En les pelis i sèries de presons masculines sembla que tots es vulguin matar, en canvi en aquesta sempre totes estan ballant, cridant i fent festa, curiós, oi? Bé, sempre tampoc, però qualsevol excusa es bona per pinta lletres de colors en el paper de water i penjar-ho per les parets.

Punt a favor: El recurs lèsbic està molt utilitzat durant tota la sèrie. Encara que moltes escenes lèsbiques siguin totalment gratuïtes s’agraeixen igualment.

No us prengueu literalment, a vegades hi ha moments que NO son lèsbics

Es curiós, es acabar de veure un capítol d’aquesta sèrie i que em vinguin ganes de veure porno lèsbic xD Estic al 90% segur que es cosa de la morena, la que es la ex de la protagonista, la Alex, no es que sigui extremadament guapa, i menys si la mires de molt a prop, però té una mirada molt morbosa, en especial quan es posa les ulleres. Ah… crec que estic enamorat, llàstima que sigui bollera, a la sèrie, a la realitat es ben heterosexual.

Nota: 7/10

Cas típic 1955: noi li agrada noia, noi li agrada la temporada 22 dels Simpsons

Si voleu veure alguna cosa feu clic per ampliar

De fet el títol es enganyós, en general no m’ha agradat la temporada 22 dels Simpsons. La temporada 22 dels Simpsons comença amb un horrible capítol musical. ES un capítol molt musical, i per tan no m’agrada. Lo millor del capítol es el gag del sofà que surt un directiu de la Fox que els hi dona un magdalena amb una espelma a la família per celebrar la seva temporada 22, evidentment la magdalena se la menja el mateix directiu. El capítol es en gran part un homenatge a la sèrie Flight of the Conchords, la qual vaig abandonar després de veure 3 o 4 capítols.

• El capítol 2 només té de bo la paròdia del capítol de rasca i pica que fan a UP. I el gag del sofà es clar, que pràcticament sempre son bons. (va sobre els micro-crèdits)
• El capítol 3 El Gag del sofà del es el d’en Bansky. A part d’això es el capítol no té res. (va sobre el moneyball del baseball)
• El capítol 4 es el de Haloween, i la presentació al estil the office monstre està força bé. Els de Halloween solen estar bé, i el primer d’ells que va sobre els jocs de taula està bé, fa referència a Jumanji. El segon fan un homenatge a una peli que no he vist (Calma total,), per tan no li he trobat la gràcia. El últim es una parodia de crepuscle.
• El capítol 5 tampoc es bo. Va sobre la Lisa que va a una escola privada.
• El capítol 6 comença bé, però en dos minuts ja es converteix en un mal capítol. Va sobre que en el sr Burns perd la memòria.
• El capítol 7 va sobre un colom missatge. Es el pitjor de la temporada fins al moment.
• El capítol 8 es un especial de nadal amb 3 histories: En Bart va a veure al para Noel. La Lisa fa una versió de Malditos Bastardos. La marge decora la casa de nadal reciclant. Estan prou bé les 3 històries, però la quarta es la millor, perquè a part que son els Simpsons teleñecos apareix la Katy Perry amb un vestit cenyit ^^
• El capítol 9 no es massa bo, però dintre del que es la temporada 22 es deixa veure. Va sobre la màfia.
• El capítol 10 tirant a dolent
• El capítol 11 haig de reconèixer que no està malament, gairebé podríem dir que bé, com a mínim la història principal.
• El capítol 12 força estúpid
• El capítol 13 dolent
• El capítol 14 bastant dolent
• El capítol 15 força dolent
• El capítol 16 es horrible
• El capítol 17 comença la capçalera amb la música de Futurama i la nau del Planet Express, però el capítol es horrorós
• El capítol 18 es dolent
• El capítol 19 es dolent amb ganes
• El capítol 20 es avorrit
• El capítol 21 està prou bé.
• El capítol 22 no està malament.

Resumint. Els gags del sofà son en la gran majoria molt bons, la gran majoria de capítols son dolents, exceptuant unes poques excepcions que es deixen veure.

Cas típic 1954: noi li agrada noia, noi li agrada tornar al bloc

Coneixeu el blog anomenat Roda el mon i torna al bloc? Si? Llavors el post d’avui no us explicarà res de nou, per tan podeu deixar de llegir i dedicar-vos a altres coses més interessants com ara veure un capítol de l‘ala oest o difondre l’existència del meu bloc. En cas contrari, si no coneixeu res del Roda el mon i torna al bloc us recomano llegir el primer post on s’explica el propòsit del bloc. Què? Heu entès alguna cosa? Una mica, però tampoc molt, no? Tranquils, a mi em va passar el mateix… L’objectiu del bloc es que la gent que tenia un bloc i ja l’han abandonat (algú ha dit covards?) aprofiti aquesta “trobada virtual” per re-emprendre la pràctica i tornar a escriure un post en un bloc. Però es clar, com que el propi bloc d’algú que l’ha abandonat estarà mort, millor publicar el post en un bloc que estigui viu, com es el que cas del Roda el mon que estarà viu com a mínim durant el primer mes del 2015. Però si has abandonat el teu bloc, quin motiu podries tenir per tornar a escriure algun post? Doncs perquè la Carme Rosanas que es molt insistent (que consti que he dit insistent i no pesada) segur que t’ha enviat un mail, dos o més recordant-te de participar.
Us preguntareu, i la gent que encara té un bloc actiu què passa? Doncs que també poden participar, també poden publicar un post al Roda al mon parlant del què vulguin. Què tal? Tens o tenies un bloc i t’he convençut per apuntar-te? No? Es normal, fins ara tampoc he donat gaires bones raons per apuntar-se, per això guardo la millor raó pel final. Si t’apuntes al roda al mon tindràs ni més ni menys que l’honor de poder dir que has col·laborat en un bloc on jo també ho he fet, o més aviat faré. Què? Ara si, oi?

Si la trobada es al gener, per què la imatge es típica de tardor? Es un dels molts misteris del bloc…

Si et vols apuntar només cal que ho diguis en un comentari en l’últim post del bloc i la Carme ja s’encarregarà de la resta. Et demanarà la teva adreça de mail per tal de poder-te enviar una invitació per poder ser col·laborador del bloc. Lamentablement el bloc funciona amb blogger i no amb WordPress, però ja sabeu que la vida es dura i a vegades s’han de fer sacrificis.
El que jo em pregunto i segurament la majoria de col·laboradors del bloc es deuen preguntar es sobre que coi parlar. Sí, la organització ho diu molt clar “Del què vulgueu”. Molt bé, no hi ha res més difícil que escriure sobre un tema lliure. Què puc dir en el Roda el mon que no pugui dir en el meu bloc? No ho se, però alguna cosa hauré d’escriure, perquè no crec que hem donin el premi de participació si no escric cap entrada, no? Ah, perdoneu, em diuen que el premi es l’honor de compartir un moment tan maco amb altres bloggers. Que guai…

PD: Fa un temps ja vaig parlar del Roda el mon, però donat que ja “falta poc” per la trobada virtual aprofito per tornar-ho a recordar.

BCPP: Pons, Xexu

Cas típic 1953: noi li agrada noia, noi li agraden els Camises Vermelles

Red Shirts (Red)

Comandant: Per aquesta missió super-perillosa on hi ha un alt risc que algun dels membres del grup no sobrevisqui necessitaré la col·laboració del meu fidel primer oficial, del meu tinent de confiança, del sempre present doctor i també del noi becari que es la primera vegada que veig per aquí del qual ni tan sols puc llegir què hi posa en la placa del seu nom.
Becari: Oh no…

Hi ha un arquetipus de personatge que sempre apareix en tota pel·lícula o sèrie d’acció i molt sovint també en les de por. Es un personatge únicament dissenyat amb una sola finalitat: Morir. Els guionistes es valen d’aquests personatges per demostrar que una situació es realment perillosa però no es poden permetre que un dels protagonistes quedi greument incapacitat, així doncs aprofiten el recurs de matar un secundari del qual no en sabem res, moltes vegades ni tan sols el nom. Es opcional que l’espectador sàpiga que quan “tot això acabi” vulgui casar-se i muntar una granja a Oregon.
El nom de “RedShirts“ o “Camises Vermelles“ prové de la sèrie Star Trek. Segons la secció a la que pertany el membre de la tripulació de l’Enterprise porta un color d’uniforme o un altre. Així doncs per exemple els grocs son de operacions o oficials (depen de la generació), els blaus son doctors o ciència i els vermells son els de seguretat. En un capítol estàndard de Star Trek, els protagonistes solien baixar als planetes acompanyats amb dos o tres d’aquests membres de la tripulació, i inevitablement algun d’ells moria. Però no passa absolutament res perquè la quantitat de tripulants vestits amb Camises Vermelles es pràcticament infinita, per tan no hi ha problema en que mori algun en cada capítol. De fet, el 73% dels tripulants morts a la sèrie portaven l’uniforme vermell.

Aprofiteu per mirar-los abans no es morin per qualsevol cosa

Com detectar un Camisa Vermella?
– És inútil: Es important remarcar que un Camisa Vermella no es qualsevol secundari que mor, per ser un autèntic Camisa Vermella es bàsic que no faci absolutament res per la trama. Per tan, si la seva mort es heroica i gràcies a ell es destrueix la amenaça no es un autèntic Camisa Vermella. Un autèntic Camisa Vermella ha de morir gratuïtament.
– És nou: Si es tracta d’una sèrie i apareix un personatge nou el qual apareix sense que ningú hagués parlat abans d’ell té moltes possibilitats d’acabar mort com un bon Camisa Vermella, en especial si es tracta d’una sèrie d’acció. Si ni tan sols escoltem el nom del personatge la mort d’aquest Camisa Vermella es inevitable.
– És menyspreat: S’ha mort un personatge i no estaves segur de si era un Camisa Vermella o simplement un secundari? La diferència es que a la mort del Camisa Vermella mai se li dediquen més de dos línies de diàleg. Es més, al cap de 3 minuts tothom actua com si ningú hagués mort.
– És el més exposat: Els Camises Vermelles solen ser els primers del grup o bé els últims. Si a la sala hi una trampa, no ho dubteu, el Camisa Vermella serà el primer en entrar-hi i per tan l’encarregat d’accionar-la i patir-la. Per contra, si hi ha un monstre que persegueix al grup, el Camisa Vermella serà últim, per tan serà el primer objectiu que atraparà el monstre de torn.
– És d’una minoria ètnica: Hi ha un tipus de Camisa Vermella que està discriminat pel seu gènere. Per ser políticament correcte direm que es tracta d’un personatge de color. Per si no queda clar, el color es el negre… De tot el grup de personatges secundaris sense importància el que té més possibilitats de ser el primer a morir serà el negre, i si aquest ja ha fet la brometa de rigor, els minuts de vida que li queden es poden comptar amb els dits d’una ma. En el cas que no hi hagi un secundari negre, la seva funció queda suplida perfectament per un secundari hispànic.
– És del gènere equivocat: Es a dir, son homes. Siguem clars, quan mor una dona sap greu, en canvi si es mor un home no sap tan greu. Per què es així? Ni idea, però tots sabem què es així. Per tan els Camises Vermelles son principalment homes.
– És de seguretat: Les feines d’un Camisa Vermella estan relacionades amb la seguretat. Des del més bàsic vigilant de seguretat fins al Navy Seal de Operacions Especials nivell 5. A excepció que siguis dels protagonistes, si estàs entrenat en tècniques de combat i armes tens moltes més possibilitats de morir el primer que no pas la doctora en física teòrica que únicament ha guanyat els reflexes que té jugant al Candy Crush. I si la doctora es de bon veure, per anar guanyant temps, ja pots anar ensenyant la foto dels teus fills perquè es la última escena en la que sortiràs.

Exemples
Descomptant per suposat les diferents generacions de Star Trek també hi ha altres pel·lícules i sèries on utilitzen clarament els Camises Vermelles, i quan dic “utilitzen” vull dir “maten”.
– Stargate SG-1: Sempre que es veu un equip SG que no sigui el SG-1, algun dels seus components o tots d’ells acaben morint. Es el que sol passar quan vas a un planeta desconegut.
– Herois: Des de que es descobreix en Zyler, Zylar, o com es digui el dolent que arregla rellotges, tot nou super-heroi que apareix es un Camisa Vermella, saps que la seva existència només servirà per morir i així els seus poders siguin absorbits pel Sylar, encara que el seu poder sigui el de pelar tubercles amb la ment.
– Aliens (Alien 2): La Sigourney Weaver i un munt de marines super equipats i confiats entren en la pitjor trampa mortal mai imaginada. Només cal agafar la llista de marines i ordenar-los segons el nombre de línies de diàleg i anar taxant metòdicament durant tota la pel·lícula.
– Jason i els argonautes: En els clàssics també es dona aquesta situació. Es podria haver dit perfectament “Jason i la resta de la tripulació que gradualment va minvant” però els productors van pensar que seria un títol massa llarg. Sirenes, ciclops, bruixes, esquelets, qualsevol enemic serveix per carregar-se dos o tres Camises Vermelles de la tripulació d’en Jason.
 
Aquesta entrada forma part del projecte de la Taula Periòdica proposat per en Sergi. Us convido a participar-hi! Per mi ja es la segona vegada ;)

Cas típic 1952: noi li agrada noia, noi li agrada fer el vago

Feliç dia mundial de la mandra! Això es el que van celebrar aquest passat diumenge un poble de Colombia. Per tan avui toca post sobre un dels animals més mandrosos, els gats ^^

Els gats equivalents a Joc de Trons

Coneixeu el cas del gat que es va convertir en broker? El gat seleccionava la empresa en la que invertir quan li llençaven el seu ratolí de joguina sobre un llistat del FTSE (Financial Times Stock Exchang).

Gat aprenent a saltar

El gat atrapa pilotes

Si els gats dominessin la força estaríem llests…

Crec que us aviso una mica tard, però a Londres del 23 de gener al 15 de febrer del 2013 van fer una exposició sobre els gats a internet, sota el nom de LOL cat

Cas típic 1951: Noi li agrada noia, noi li agrada la última temporada de l’ala oest

Última temporada de l’Ala Oest, per tan espoilers des del principi a la fi del post sense cap mena de mirament. Avisats esteu.

En general no son gent gaire guapa, per tan queden millor en color sèpia.

En Leo pateix un infart en la temporada passada perquè anava molt estesat amb la seva feina de cap de gabinet i el volen com a vicepresident en plena campanya? Que el volen matar? Bé, de fet a la realitat l’actor va morir. Un minut de silenci per la mort de John Spencer si us plau.

Es veu que els interessos de la casa blanca no coincideixen amb els interessos del partit, i això que de moment el partit que hi ha a la casa blanca es demòcrata. Quines coses més rares que té la política, no? Una altra cosa curiosa es en Vinick, es a dir, es republicà i per tan es dels dolents, però es un republicà molt bo i molt coherent, i tel creus quan parla, de fet, amb el paper que ha fet en Vinick no m’estranya que s’hagi emportat l’Emmy al millor actor secundari, definitivament ha donat molt de caràcter a aquesta temporada tan intensa.

El capítol 6 es el que tothom esperava, un autèntic debat candidat contra candidat, deixant clares les postures de cada bàndol, el capítol es tan sols el debat, un contra l’altre, ja està, no apareix cap altre personatge. No cal dir que el Santos surt guanyador, perquè els guionistes de l’ala oest son demòcrates i es nota, però s’ha de reconèixer que en Vinick es salva prou bé. Fins el moment es el millor capítol de la temporada.

Un cop més EEUU ha de fer de pacificador del mon i ha de posar-se al mig d’una zona conflictiva, aquesta vegada toca una ex-república soviètica amb interessos petroliers de Rússia i Xina. Perquè s’hi han de posar? Per la democràcia? En serio? Al final si que li donaran el Nobel de la Pau al Barlett.

Com més s’acosta el final de campanya més estressants son els dies. Ningú dorm, tothom sobreviu a base de cafès. Com ho fa el Santos per estar despert i pensar lúcidament? Si jo quan dormo menys de 7 hores ja trec espuma per la boca, i ell en canvi dorm 6 hores en 3 dies i se l’entén quan parla! De fet, aquesta última temporada de l’ala oest es podria canviar de nom, perquè la casa blanca la veiem ben poc, en canvi veiem molt en Josh Lyman, per tan la setena temporada podria anomenar-se “Josh Lyman  l’estressat” o “Josh Lyman dels nervis” o “Josh Lyman explotarà?”. Bones propostes, no? Bah, no em feu cas, a mi també m’ha afectat tanta campanya política amb uns resultats tan ajustats.

En el capítol 10 en Martin Sheen (no pas com a president Barlett sinó com a persona) ens dona la mala noticia que l’actor que interpreta en Leo McGarry (John Spencer) ha mort, i que el millor homenatge que li podrien fer es continuar emetent els capítols on tan bé ha treballat, tal i com sempre ha fet. Però fins al capítol 16 la trama de la sèrie no es veu afectada per aquest fet. Per sort no fan un nyap de l’estil amagar-lo de la trama perquè no aparegui el personatge mai més o el que encara seria pitjor, substituir-lo per qualsevol altre actor i continuar com si no hagués passat res. També seria patètic dir alguna excusa cutre com ara que se’n va de viatge i que desapareix. Aquí se’l carreguen i punt, tal com ha de ser, directe i clar, si l’actor es mor, el personatge ha de patir la mateixa sort, no hi ha cap altra alternativa decent.

Es cosa meva o hi ha un parell de casualitats molt sospitoses en aquesta campanya política? Una central nuclear que casi explota a pocs dies de les eleccions? Un maletí perdut que el troba la competència? Un candidat a la vicepresidència que la palma el mateix dia de les eleccions…

Qualsevol sèrie per donar emoció faria que els protagonistes, es a dir els demòcrates, anessin perdent inicialment i quan semblés tot perdut fessis una increïble remuntada al últim moment. Això es el que faria una sèrie qualsevol, però l’Ala Oest no es una sèrie qualsevol, així doncs, durant el dia d’eleccions, els demòcrates van guanyant des del primer moment en els sondeigs. Però després les coses no estan clares, les coses no quadren, un estats que sempre han estat demòcrates de tota la vida passen a ser republicans i viceversa. Em començo a tornar boig pintant estats blaus i vermells! Començo a guixar sense voler el sofà amb els retoladors. Algú sap si son tòxics aquests retoladors?! Els he xuclat inconscientment per culpa dels nervis!! Estats que inicialment els havia pintat d’un color segons els sondeigs ara els canvio de color! Arg! No surten els números! I en mig de tot això en Leo la palma! Quin moment més inoportú! Ni fet expressament… Però qui coi guanya les eleccions? Van empatant tota la estona, un estat per cadascú. Dels nervis estic tremolant! Es dels nervis o es una hipoglucèmia? Ho comprovo, no es una hipoglucèmia, son els nervis per saber qui guanyarà el maleït estat de Nevada! L’estat decisiu! I Qui guanya? Quines preguntes… Els republicans! No home no! Els demòcrates guanyen! Si arriba a guanyar en Vinick llenço la tele per la finestra…

Es un vídeo la cinquena temporada, però fa gràcia, no?

Després de la emoció de les eleccions encara queden 5 capítols més, que coi falta? Primer de tot l’emotiu funeral d’en John Spencer, vull dir Leo McGarry. Després queda arreglar una mica el senat que tot i ser demòcrata no estan ben avinguts. Després de l’emoció de les eleccions s’ha de reconèixer que descomptant les parts de les anècdotes sobre en Leo, aquest capítol es una mica soso. També falta fer el traspàs de la actual administració a la nova, i assignar els nous càrrecs i realment hi ha molts càrrecs i tots semblen super importants, entre ells el càrrec de ocuparà la CJ, què farà? El penúltim capítol està pràcticament dedicat a ella.

El últim capítol es un no parar de moments emotius, comiats, mirades, música emotiva. Tothom recordant en Leo. El President acomiadant-se del seu personal, en especial d’en Charlie i la CJ. El nou president fent el jurament del càrrec. En Barlett tancant una època. Que maco i trist tot plegat. Es la fi d’una sèrie excel·lent.

[primera dama i president]
– ¿Los vicepresidentes no sirven para acudir a actos como estos?
– No, y menos los dos que he tenido yo.
– ¿Y para que sirven?
– No tengo ni idea.

Cas típic 1950: noi li agrada noia, noi li agrada El Mètode

El mètode – Neil Strauss (792 pàgines)

Un no pot sobreviure només amb ciència ficció i fantasia, també necessita provar de tan en tan algun bestseller, per diferent a lo habitual que sigui, com es el cas del Mètode. El mètode científic? El mètode Grönholm? El mètode Larson per deixar de fumar? Fred, fred… El mètode per fer què? Doncs per aconseguir sexe, què ha de ser? El mon es mou pel sexe, o més aviat per la falta d’aquest, això era una frase d’algú, busqueu l’autor/a i m’ho dieu en els comentaris, ok? Sí, aquesta es una nova estratègia per intentar augmentar l’èxit dels posts sobre llibres que solen ser poc actius en quan en comentaris.
Tornem al tema, parlàvem de sexe (ho poso en negreta, perquè paraules com aquesta son les que realment donen visites a un bloc). El Mètode (The Game en la versió original) no es un llibre d’auto-ajuda dissenyat per aprendre “l’art” de seduir, com a mínim no directament, això només ho toca de manera indirecta, però d’una manera indirecta que moltes vegades acaba sent molt directa, però definitivament no es pot catalogar com a llibre d’auto-ajuda, això si, si el que apareix en el llibre et serveix d’alguna ajuda el autor no es fa responsable.
L’argument tracta d’un periodista que s’infiltra en el mon de la gent obsessionada en seduir el màxim nombre possible de noies i acaba convertint-se en un d’ells. Segurament a cap dels meus lectors li interessa això…, però voleu saber com es sedueix una noia segons aquests experts? Bàsicament convertint-te en Tom Cruise. Ens ha fotut! D’acord, posem per cas que la gent que vol seduir té la mala sort de no tenir tan bon físic com Tom Cruise (es estrany, però es pot donar el cas…). El que volen dir es que has de fer com Tom Cruise a Top Gun. Pilotar un avió de combat? Ehm… potser no caldria, però segur que també ajuda a lligar, està clar que “Ei nena, saps que piloto un caça F-16?” funciona millor que “Ei nena, saps que piloto un Dacia de segona ma?” Però el llibre es refereix a l’actitud. Diuen que lo important es demostrar molta seguretat en un mateix i convertir-te en el centre d’atenció, es a dir, en un mascle alfa, i riure i destacar. Que consti que no ho dic jo, eh? Que ho diuen els experts dels que parla el llibre, i si a ells els hi funciona qui soc jo per discutir-ho? Es veu que també funciona bastant la màgia. De fet aquesta teoria té sentit, recordeu en David Copperfield que tot i no ser lleig, tampoc no seria precisament el guanyador d’un concurs de bellesa, va estar sortint amb la Claudia Schiffer durant 5 anys! Poca broma, eh? Llavors cal fer desaparèixer la Estàtua de la Llibertat per aconseguir caçar una noia? Sí, cal. Però en el cas que el teu nivell de mag no arribi a tan també et pot ajudar a aconseguir una noia. Res per aquí, res per allà, picada de mans “plas plas” i el sostenidor es descorda sol.
Alguns defineixen aquest llibre com a masclista. No es cert, seria més acurat dir que es masclista de collons. Bàsicament les noies son trofeus i ja està. Com més atractiva es la noia millor. I quantes més noies millor. Tan senzill com això. Si es tan masclista perquè vaig continuar llegint el llibre? Pel morbo. Es morbós saber què passarà. Si al final els personatges acabaran evolucionant o no. Si al final acabarà sent moralista i dient que la felicitat veritable només s’aconsegueix casant-te, comprant-te un suburban, tenint un gos, dos fills (un de cada sexe, es clar) i vivint en una caseta unifamiliar amb jardí.
El protagonista bàsicament es mou pels EEUU, sobretot a Los Angeles, per tan, no està assegurada la eficàcia fora d’aquestes fronteres. Si hagués vingut a Catalunya potser s’hagués emportat una decepció, o no… El pitjor de tot (o el millor, encara no tinc realment clar si això es bo o no) es que no es ficció, segons les fonts el llibre està basat en fets reals. Tot això sembla haver passat de veritat. Sembla existir aquesta “Comunitat de mestres del lligoteix”. Sembla ser que el periodista si que va conèixer tots aquests personatges estrambòtics, que tots ells son personatges reals. Es veu que realment si que va canviar totalment el seu sistema de vida. Que realment es va obsessionar amb això tal com si fos una droga, i no em refereixo al sexe, em refereixo al fet de flirtejar i lligar.
El llibre es força repetitiu. Primer explica algunes tècniques, presenta gent nova, després unes pràctiques, després alguns viatges, més gent nova, després explica més tècniques, més pràctiques, més viatges, gent nova, tècniques, pràctiques, pràctiques, gent nova, pràctiques, tècniques, etc, etc. Aquest es el problema de la no ficció, que la realitat es força monòtona encara que estiguem parlant de lligar com mestres de la seducció.
A partir de la meitat del llibre es centra més en la vida personal dels mestres de la seducció que va coneixent i en el seus problemes que no pas en els mètodes per lligar. Concretament cap a l’últim terç es centra en els problemes de convivència en la mansió de Projecte Holywood, i això realment no té massa interès, lo únic que serveix es per reflectir que al entrar en aquesta comunitat de seducció absorbeix molt i fa que la gent només pensi en lligar i oblidin tots els altres aspectes de la vida que son tan o més importants. Aquesta es una de les lliçons morals que dona el llibre. L’altre lliçó moral es que els mètodes per lligar et poden servir per conèixer moltes noies, però que per mantenir una relació no hi ha cap mètode millor que ser un mateix. Què bonic, oi? A excepció que sent un mateix siguis un imbècil, que també es possible.
Conclusió: La part dels mètodes de lligar es interessant. La part de la vida personal dels mestres de la seducció amb les seves crisis, depressions, baralles i tota la resta es un conyàs.

[Dedicatoria inicial]
Dedicado a las miles de personas con las que he hablado en bares, discotecas, centros comerciales, aeropuertos, supermercados, metros y ascensores durante los dos últimos años. Si lees esto quiero que sepas que en tu caso no usé ninguna técnica. Contigo fui sincero. De verdad, lo nuestro fue diferente

Para excitarse, a un hombre le basta con ver la portada de un Playboy; de hecho, le basta con ver un aguacate deshuesado.

Pridnestrovskaia no está reconocido diplomáticamente como Estado independiente ni aparece en ningún mapa ni en ninguna guía. Pero cuando un soldado te apunta con una pistola, puedo aseguraros que Pridnestrovskaia es algo muy real.

(La frase «¿Quieres venir a casa a ver mi gato haciendo saltos mortales?» casi nunca fallaba.

Nota: 6/10

Cas típic 1949: noi li agrada noia, noi li agrada Cosmos

El 99% de les sèries que miro son ficció. I que es el 1% restant? Es Cosmos, la versió renovada de la sèrie de divulgació científica de Carl Sagan presentada per Neil Tyson

No em direu que no fa cara d’astrofísic

Es una sèrie d’uns 50 minuts per capítol de divulgació científica. No patiu, no es avorrida, no serveix per fer una migdiada perquè el que explica es interessant i no us adormireu pas. Les explicacions son força planeres i no cal cap coneixement científic avançat per entendre-ho tot. No cal que patiu per la falta d’acció perquè en la ciència hi ha acció per tot arreu, d’acord que no hi ha Jack Bauers que salvin EEUU en 24 hores, però hi ha supernoves, evolucions d’espècies, extincions massives, elements minúsculs, galàxies gegants, etc, etc. La primera temporada consta de 13 capítols i tot just ha estat acabada d’emetre fa pocs mesos. Cada capítol tracta d’un tema en concret, per tan, pots veure els capítols desordenats, i fins hi tot si hi ha algun tema que no t’interessa et pots saltar el capítol sense problema, tot i que jo no ho recomano perquè tots tenen el seu què. Us faig un breu apunt sobre el contingut de cada capítol:

• El capítol primer va sobre astronomia general: La nostra posició en l’univers, el calendari còsmic, etc. No expliquen res que algú mínimament interessat en l’astronomia no sabés ja, però les imatges no deixen de ser impressionants. Primer fan un recorregut per la nostra adreça postal en el context de l’univers en l’espai i després la fan a través del temps. El resum es el mateix, no som pràcticament res comparats amb l’univers. Per acabar d’omplir el capítol ens parlen del primer que va defensar que la Terra no era el centre de l’univers, com que eren temps de la inquisició, ja us podeu imaginar com va acabar el pobre…
• El capítol segon va sobre l’evolució i com la vida es capaç d’adaptar-se a qualsevol cosa. Podrien haver aprofitat el capítol per ficar-se amb el creacionistes i deixar-los com a imbècils, però s’han contingut bastant pel meu gust.
• El capítol tercer va sobre els cometes, hi ha un moment molt divertit, en el que diu que Halley va fer moltes coses per la ciència, però irònicament lo únic que no va fer va ser descobrir un cometa. Son uns catxondos aquests cinetífics.
• El capítol quart va sobre les galàxies. Per exemple, quan veiem la llum d’una estrella estem mirant en el passat, perquè la llum es mou molt ràpid, però les distàncies son molt grans. Estem parlant de l’espai-temps. Sí, ho tinc clar, es el meu capítol preferit.
• El capítol cinquè va sobre la llum, ja sabem la dualitat entre ona-partícula, la longitud d’ona, etc.
• El capítol sisè va sobre els àtoms: “Hi ha més estrelles en l’univers conegut que grans de sorra en totes les platges del mon. Hi ha més àtoms en el meu cos que estrelles en l’univers conegut”. Parla sobre els àtoms importants com el carboni. Sobre què els hi passa els àtoms a dins de les estrelles. I també toca el tema del neutrins.
• El capítol setè va sobre l’edat de la terra i la relació que té amb el verinós plom. Per cert, casa nostra té 4.540 milions d’anys.
• El capítol vuitè va sobre les estrelles. De què estan composades. A quina distància estan. De quin tipus son. En què es converteixen les estrelles quan han cremat el seu combustible tot depenent de la mida, noves, supernoves, hipernoves, forats negres, pulsars. Tots els capítols tenen imatges precioses però aquest s’emporta el primer premi.
• El capítol novè va sobre els canvis que ha patit la terra, la proliferació d’una determinada espècie, els moviments de la terra, les extincions massives, edats de gel, canvis en l’eix de la terra, etc. En resum que no ha parat quieta si parlem en períodes de desenes de milers d’anys.
• El capítol desè va sobre el electromagnetisme i el seu descobridor, en Faraday, aquest no, aquest. I perquè es important l’electromagnetisme? Doncs perquè ha fet possible transmetre les ones de so i imatge a la velocitat de la llum per tal de poder-nos communicar. Es a dir, en part, gràcies a Farday avui podeu llegir el meu bloc!
• El capítol onzé va sobre el viatge de la vida i que els cometes que serveixen per transportar bacteris entre planetes quan aquests xoquen contra un planeta, fins hi tot entre sistemes solars diferents. Per tan la vida es va repartint. També ens parla de les maneres que es pot extingir la vida a la terra en “breu” i també del futur inevitable del sol amb el calendari còsmic dels propers 14.000 milions d’anys.
• El dotzè capítol va sobre l’efecte hivernacle i fa servir l’infern inhabitable de Venus com a excusa per parlant-se del CO2 i l’escalfament global que estem provocant a la terra al cremar combustibles fòssils. Però es culpa nostra? No del tot… els volcans expulsen un munt de CO2 també, quan? un 2% del CO2 que va a l’atmosfera a l’any, nosaltres el 98% ups!
• El tretzè capítol va sobre el que coneixem de l’univers o més aviat el que encara no coneixem. Per exemple, sabem que els raigs còsmics son en part provocats pels pulsars i les supernoves, però els més energètics de tots no son provocats per cap de les dos coses, qui es el fa? No ho sabem… encara! Els planetes propers al sol giren més ràpid al seu voltant que els llunyans perquè es veuen més afectats de la gravetat, passa el mateix amb les galàxies? les estrelles del centre giren més ràpid? Doncs no! Perquè hi ha una cosa que tenim ni idea de que coi es que fa girar les estrelles dels extrem de les galàxies igual que les del centre, com que es una cosa molt rara i misteriosa li donarem un nom igual de estrany i miseriós, “matèria obscura”, d’on surt? què és? i com es que n’hi tanta? (es 10 vegades més gran que l’univers observable)! no en tenim ni idea… encara! Però encara hi ha coses més misterioses que la “matèria obscura” i aquesta es “l’energia obscura” que ocupa encara més que la matèria obscura, i no pregunteu res més al respecte perquè d’aquesta si que no en sabem res. Com que es l’últim capítol hi ha una mica de recopilació final amb un toc una mica sentimental que ve a dir que la nostra vida individual no es res, però en conjunt la humanitat s’ha espavilat prou bé per entendre aquest complex univers i que hem de continuar fent-ho.

Sigui el capítol que sigui hi ha un comú denominador a part de la ciència, les imatges espectaculars. Sempre posen coses que brillen, amb molts colors i formes, animals, plantes, muntanyes, gel, planetes, estrelles, galàxies, àtoms, molècules, tot es maco!Si et preocupa que el nivell necessari per entendre la sèrie sigui més alt del que tens, no has de patir per res, es una sèrie de divulgació total, per tan, pràcticament assumeixen que no saps res, i en molts casos no s’equivoquen xD Això no vol dir que el que expliquin sigui trivial, sinó que simplifiquen els conceptes lleugerament perquè siguin fàcils d’entendre per tothom o pràcticament tothom. Es a dir, el lector promig d’aquest bloc pot assimilar els conceptes de la sèrie sense problemes.
Si hagués de criticar alguna cosa, seria que alguns capítols expliquen massa història. Es a dir, per explicar un tema van als inicis de tot, van al inventor o al descobridor en qüestió, i una mica em sembla bé, però continuen saltant d’un inventor a un altre i es queden en la història i encara que vagin fent salts en el temps, no parlen dels fets rellevants descoberts en la actualitat del coneixement en qüestió fins al final. Però bé, tampoc es mala idea del tot, perquè posar cares i noms als científics ajuda a que la teoria sigui més amigable. Es igual, no he dit res, no he criticat res, la sèrie es perfecte tal com és. La sèrie té un altre “punt problemàtic”, bé, el problema no es de la sèrie en si, el problema es de l’espectador, que li estan oferint un munt d’informació interessant en uns escassos 50 minuts, i el cervell no te temps d’assimilar les conseqüències del què acaba d’aprendre que ja immediatament en la següent frase ja li estan explicant un fet encara més extraordinari del nostre univers. Cosmos es una sèrie que l’has mirar amb el comandament a la ma i posar pausa i pensar en el que t’acaben de dir i flipar.

Es complicat qualificar una sèrie d’aquestes característiques ja que l’hauria de comparar amb sèries de ficció, per tan no ho faré. Simplement em limitaré a recomanar-la totalment, i el que sigui una mica aficionat a la ciència em farà cas i el que no ho sigui, doncs pitjor per ell…

Cas típic 1948: noi li agrada noia, noi li agrada l’orgasme femení

Feliç dia de l’orgasme femení! Ara podria fer un post per estimular els orgasmes de les lectores (i també lectors), es a dir, un post pujadet de to, però com que aquest bloc es per totes les públics, ho lligaré dient que en el fons els orgasmes no son més que reaccions químiques així doncs avui toca… Post de química!

Comencem amb la taula periòdica de les taules periòdiques és la culminació de totes les taules de «elements» tant reals com imaginaris i divertits: Cada element apunta en realitat a una altra taula completa. Hi ha des de taules amb variants dels elements químics clàssics a taules de presidents, elements rebutjats, tipografies, dolços, gats i peces de lego. Tot això amb els seus corresponents enllaços.

Heu vist mai què passa amb alguns dels alcalins i l’aigua?

I heu vist mai què passa amb el mercuri i l’alumini?

Heu vist mai el rellotge de iode?

Coneixeu les formes guais que fa el Tiocianat de mercuri amb contacte amb l’aigua? Per això es coneix com la serp faraona.

Cas típic 1947: noi li agrada noia, noi li agrada la setena de Big Bang

Avui toca un post sobre la setena temporada de Big Bang Theory, traduida al castellà com a Big Bang, suposo que la paraula “teoria” espanta a un públic tan pràctic com l’espanyol i més encara tractant-se d’una comèdia. En fi, no crec que a aquestes alçades hi hagi algú que no hagi sentit a parlar d’aquesta comèdia protagonitzada per nerds/geeks/freaks/gent rara en general, per tan passo directament a la crítica de la temporada. Per començar em fot que intentin posar problemes de parella seriosos en una comèdia tan light com Big Bang, però el que més em fot es que posant una frase “graciosa” d’en Sheldon automàticament es converteixi aquest moment dramàtic en un divertit, ni de conya funciona. Per sort, no tots els capítols son així. Ja fa unes quantes temporades que la sèrie va més enfocada a les relacions que no pas a la part científico-geek-freak. Però en aquesta setena temporada encara es més descarat. Això li resta encara més punts. INCICI DELS ESPOILERS Voleu espoilers? D’acord. El Sheldon li fa un petó a la Amy després de sortir durant 3 anys. La Penny deixa la seva feina de cambrera per concentrar-se en ser actriu. El Leonard es promet amb la Penny. En Rash troba novia i es escandalosament atractiva. En Sheldon acaba la temporada marxant amb tren. Crec que no em deixo res. Per cert, us heu fixat en que l’últim capítol de Big Bang sempre marxa algú? Un cop en Wolowitz marxa al espai. Un altre cop en Leonard en un vaixell. Un altre cop en Howard i la Bernadet marxen de la vida de solters… Aquesta última referència està una mica pillada, ja ho se, però vull dir que no ho he trobat estrany que en aquesta temporada en Sheldon marxi a fer una volta. FI DELS ESPOILERS

No es de la setena temporada, però tan es, no?

En Sheldon no em fa massa gràcia, i en teoria aquest personatge es la principal font d’humor de la sèrie, per tan ja teniu aquí el principal motiu per el qual porto 7 temporades dient que aquesta serà la última temporada que miri de Big Bang. A veure si aquest cop ho compleixo. El motiu que l’hagi estat mirant fins ara es que hi ha altres personatges que estan prou bé. Per mi el personatge millor es la Bernadet, i mira que no es gens habitual que un personatge femení sigui el meu preferit en una sèrie còmica. Bé, si haig de ser sincer, en Howard m’agrada tan o més que la Bernadet. En Leonard es el següent en la llista de preferits, seguit de la Penny. Després vindria en Ratz que de tan en tan té els seus punts però en general no m’agrada especialment, i finalment la Amy que rarament m’agrada, de fet estaria pràcticament al mateix nivell que en Sheldon. Quin ordre de predilecció teniu vosaltres?
PD: Malgrat en Sheldon no em cau gaire bé ni em fa massa gràcia, a ell també li va saber greu la cancel·lació de Firefly. Sabia que alguna cosa en comú havíem de tenir.
Puntuació de la setena temporada 6/10

Cas típic 1946: noi li agrada noia, noi li agrada el dia mundial de la cervesa

Feliç dia mundial de la cervesa!(De fet serà demà)
Té lògica que un dia calorós d’agost es celebri el dia mundial de la cervesa, no? I aquest bloc no ha volgut ser menys i aportar algunes dades interessants sobre aquest apreciat liquid.

A vegades si un camió té un accident no es una tragèdia…

Continuem amb camions. Llauna de cervesa gegant

Vols fer cervesa casolana? Cap problema! Aquest aparell et permet fer cervesa en tan sols 7 dies!

El misteri arqueològic de la cervesa: Un interessant article de 1040 on ens explica que l’origen de la cervesa es molt més antiga del que ens pensem.

Post recopilatori amb 10 cerveses molt estranyes, com per exemple la cervesa amb gust a pizza.

BCPP:Sergi

Cas típic 1945: noi li agrada noia, noi li agrada Sons of Anarchy

Acabo de veure la primera temporada de Sons of Anarchy. La sèrie va sobre el fill del fundador dels Sons of anarchy, una banda de motoristes d’un poblet de California que per enriquir-se es dediquen al tràfic d’armes.

Si els trobeu per la carretera intenteu no molestar-los gaire, son gent susceptible

Per començar, la intro no es ni bona ni dolenta, simplement es senzilla, es tot el que un es pot esperar: Motos, tatuatges, armes i tot condimentat amb rock. El que m’agrada es que es curta.
La sèrie comença guai, amb una explosió en un magatzem. Reconeixem-ho, les explosions molen, sempre i quan no les visquis de massa a prop es clar. Però a partir d’aquí sembla una telenovel·la. El protagonista té un fill amb una yonki, el pare està mort, el germà també està mort, la mare del noi està emparellada amb el co-fundador i cap de la banda, tot molt embolicadament familiar, es a dir culebró total. D’acord, hi ha baralles, hi motos, hi ha musica roquera, però i què? No us deixeu enganyar continua sent un culebró. A veure, no es ni molt menys un culebró tan descarat com Gossip Girls ni Anatomia de Grey, però té els seus tocs. Si agafes aquesta espècie de telenovel·la i afegeixes un protagonista ben guapo, d’uns 30 anys, ros, ulls blaus, amb un perilla mal afaitada, ja tens una sèrie que agrada a les noies, perquè serà tot lo tòpic que vulguis, però a les noies els hi agraden “los chicos malos”. Això si, nois dolents que plorin quan vegin el seu fill recent nascut.

La mare (la Gemma) del protagonista (en Jack) es la única mare del mon, que en comptes de preocupar-se perquè el seu fill no es porta bé i fa bondat, es preocupa perquè es comença a portar massa bé i vol deixar lo de traficar, robar i matar. Pensava que l’activació del “gen mare” era automàtic, era acabar de parir i voler que el teu fill sigui un home de profit, però es veu que no passa amb totes.

No em digueu que no es irònic que la banda es digui “Fills de la anarquia” i estigui tan ben jerarquitzada. Es a dir, hi ha un president (en Clay), un vicepresident (en Jack), els sergents, etc. Però no solament això sinó que fins hi tot porten una etiqueta a la armilla amb el nom i el càrrec! Hòstia! Quanta anarquia! Potser no volen govern, però a la seva banda que quedi ben clara la posició jeràrquica de cada un, només faltaria!

Quin problema té l’home del gorro? Fa tanta calor com per anar sense samarreta, però continua portant un gorro de llana al cap? Ah! Que realment no fa tanta calor! Que tot es una excusa per veure en Jack sense samarreta! Perquè després diguin que no es una sèrie per noies…

A PARTIR DE AQUÍ ESPOILERS

Si la mare del protagonista es vol carregar la yonki perquè li dona una xeringa amb una dosis de veritat? Per què no li dona una xeringa amb qualsevol verí? Vols dir que li farien la autòpsia a una yonki? No ho crec pas, la sanitat americana no està per gastar els calers dels contribuents en segons qui….

A veure si ho he entès. En el primer capítol en comptes d’amagar ràpidament els cadàvers de les treballadores del seu magatzem il·legal el primer que fan es planejar tranquil·lament una venjança, i l’endemà amb tota la calma arriba la poli (la que no està subornada) i troba els cadàvers. Quina sorpresa! A què esperaven per amagar els cadàvers? Que fos Halloween i fer que els cadàver semblessin una bona disfressa…? Crec que anar tan amb Harley no es bo, et toca massa aire al cap…

Capítol 4. La gent d’aquest poble es tot curiosa, quan tenen un problema no contacten amb la policia, contacten amb aquesta banda de criminals. Que s’han pensant que son? Els criminals ara son justiciers? Estàs de broma? Aquesta gent ha vist masses vegades el Equipo A…. Però el més fort de tot es que la banda accepta! Que serà lo següent? Què el jefe fumi purs i digui “Me encanta que los planes salgan bién”? Perquè el cabell blanc ja el té. Bahh, això no es serio…

En el capítol 5. Algú em pot explicar quina lògica segueix el tio que havia sigut de la banda i torna al poble? Per què torna? Si el van fer fora va ser per algo, no? A sobre torna encara portant el tatuatge, hola? Que no hi toca? L’excusa es per vendre’ls-hi una peces robades? En serio? No hi ha més gent que li interessi les peces? Es nota bastant que llevat dels dos primers capítols que serveixen per introduir-nos en situació, els capítols 3, 4 i 5 son per omplir la temporada.

Capítol 6. Una banda de traficants d’armes que es dedica a carregar-se els clients? No cal haver fet un master en ADE per saber que això no es bo pel negoci.

Del capítol 8 no en tinc cap queixa. De fet el capítol m’agrada, fa avançar la trama general. Bon capítol. Si del capítol 7 no en parlo es que no hi ha res a dir.

Deixant de banda que s’ha de ser molt malparit per deixar que matin el teu fill, la manera com plantegen l’assassinat del cap de la banda dels Mayans es estúpid. Estan uns quants de la banda dels mexicans en un parc, fent coses de mexicans com ara tocant la guitarra espanyola, prenent el sol i donant de menjar als ocells, de debò que no m’ho invento això es el que fa una perillosa banda de delinqüents. El cas es que el pare porta el seu fill cap al lloc on venen xurros (sí, una parada de xurros ambulant, en serio, no m’ho invento, si els americans mengen hot dogs, els mexicans han de menjar alguna altra cosa, no? A veure, algun guionista què sàpiga que mengen els mexicans? Algú? No? No? Ningú? Cap problema, posem xurros, a tothom li sembla bé? Doncs fet, una paradeta de xurros) . Allà el xurrer el mata clavant-li un ganivet. Què fan els mexicans de la banda mentrestant veuen com el fill del seu jefe mor apunyalat? Doncs continuen prenent el sol…

M’alegro molt que hagi tornat la dona de la ATF al poble. Es l’únic personatge de la policia que no es comporta com un idiota. Fins ara els únics personatges carismàtics que hi havia eren alguns membres de la banda, ja va bé que en l’altra bàndol hi hagi algú amb dos dits de front.

Les mares sempre volen el millor pels seus fills, i la Gemma, la mare del protagonista no es l’excepció. En concret vol que el seu fill esculli la yonki en comptes de la doctora. Quina mare voldria que el seu fill acabés amb una experta doctora amb una bona feina, un bon sou, una persona amb valors, una persona ètica, una persona responsable, en resum una persona de bé, totes, no? Totes menys la Gemma… Es que la yonki no té punts a favor? Bé… si… en comparació amb la doctora només hi surt guanyant en una cosa, té els pits més grossos… Difícil decisió sobre quina escollir, oi? Un incís, la yonki es la germana del Joey a la fracassada comèdia Joey. La yonki no es l’únic personatge que coneixereu, també descobrireu que la Gemma es la mare que sortia a Matrimonio con hijos, i que el cap de la banda es mig famós per haver sortir en algunes pelis, com ara fent del propi Hellboy.

Certament, Sons of anarchy molaria més si el cap de la banda fos un dimoni

L’acumulació d’errors del capítol 12 desemboca en una sèrie de danys col·laterals imprevists al començar al capítol i això m’agrada. M’agrada que res surti com estava planejat. Així es la vida. No exactament al revés de com un ho havia pensat, però amb un resultat que definitivament no es l’esperat. L’objectiu es matar un membre de la banda que t’ha delatat als federal quan realment no ha estat així però tu no ho saps? Doncs acaba morta la seva dona.

El final bé, tot i que no hi ha cliffhanger explícit queda pendent veure com el nano (en Jack) canviarà les coses perquè la banda sigui més bona. Si, heu llegit bé, he dit més bona. Serà com un espècie de breaking bad però al revés, un breaking good. Ja ho veurem si ho aconsegueix. Bé, es una manera de parlar, no estic segur de voler continuar la sèrie. De moment han fet 6 temporades i a final d’any emeten la setena, per tan fa una mica de mandra encara que només siguin 13 capítols per temporada. No em vull comprometre a res.

A PARTIR DE AQUÍ JA NO HI HA MÉS ESPOILERS

Com a nota després dels espoliers, dir que si no comento un capítol es que no en tinc cap queixa. Per tan heu vist que els primers capítols tenen bastantes queixes mentre que els últims no tantes, per tan la sèrie millora progressivament, això es bona senyal, m’agraden les sèries que milloren.

Una cosa que li sobra clarament a la sèrie son aquests moments de rock lent on veiem els personatges preocupats. Ja sabem que estan preocupats, no cal que ens ho recordin, en comtpes de perdre el temps en això podrien posar algun diàleg per fer avançar la trama, no? Però es clar, sempre es més senzill una escena buida que una escena amb una conversa, així no cal pagar-lis tan als guionistes.

Alguns crítics han comparat Sons of Anarchy amb els Soprano. Per començar en Sons hi ha més acció, i tot i que els dos tenen la mateixa edat, es a dir, son tirant a vells per la “feina” que fan. De fet, tota la primera temporada sembla que passi en un mes. En canvi els Soprano era més realista, deixava passar més el temps perquè sigués més versemblant. Cada personatge dels Soprano tenia el seu què, en canvi, de moment molts dels personatges secundaris de Sons son pràcticament una façana, un decorat, un alleujament còmic o un alleujament serio i dur i violent, els hi falta profunditat. Però s’ha de reconèixer que tot i alguna que altra incoherència la història té lo seu.

Com valoro la sèrie? Els primers dos capítols tipus telenovel·la son un 2 o un 3. Els següents 3 capítols que son per omplir son un 4 o un 5. Els següents capítols on la trama realment avançat son un 6 i potser alguns capítols com ara el 8, 11 i 12 es mereixen un 7. Per tan li queda un en part merescut i en part benevolent 6/10. Si voleu fer feliç a la vostra parella femenina dieu-li de mirar Sons of anarchy junts, si no en teniu, o si no la voleu fer feliç, tampoc es una sèrie imprescindible.

Nota de la primera temporada: 6/10

BCPP: Roselles