M’agradaria parlar-vos d’una sèrie que té el mèrit d’haver sigut cancel·lada dos vegades i continuar encara en antena. Si es que no l’han tornat a cancel·lar i no m’he assabentat, que també podria ser. Estic parlant de Futurama.
Futurama va començar amb molta força amb capítols molt bons, i més encara si tenim en compte que en aquella època es quan els Simpsons van començar la seva decadència, però encara es deixaven veure. El cas que es que en la tercera temporada Futurama ja no tenia el nivell de les dos primeres temporades, exceptuant alguns capítols puntuals. Per això, després de la quarta temporada van decidir cancel·lar la sèrie. Després d’un temps d’inactivitat es van treure de la màniga quatre pel·lícules que segurament recordareu perquè les vaig ressenyar en el cas típic 884. Les quatres pel·lícules no van ser gaire bones, però tot i així va acabar sortint la cinquena temporada que no va destacar per la seva qualitat. Per tan, van tornar a cancel·lar la sèrie, i de pas van matar alguns dels guionistes culpables dels capítols més lamentables. Però en aquella època ja era una autèntica sèrie de culte, i els seus fans es van queixar, i van fer una sisena temporada. Aquesta es la temporada que he vist recentment. Si voleu informació més fiable sobre les cancel·lacions i renovacions de la sèrie no es us quedarà més remei que oblidar les mentides que he explicat fins al moment en el post i llegir la veritat en la wikipedia.
El cas es que la sisena es una temporada molt irregular, amb uns quants bons capítols, uns quants capítols acceptables i uns quants capítols per oblidar. Però sense dubte, el millor capítol i el més original de tota la temporada i segurament de tota la sèrie es l’últim capítol, el 06×26. Es un capítol composat per tres històries, cada una dibuixada amb un estil especial. El primer al estil dels inicis de Disney, però amb l’humor de Futurama de sempre. El segon, el més fluix dels tres, al estil videojoc de 16 bits i finalment el tercer i més delirant dels tres, al estil dibuixos japonesos.
Ja ha sigut emesa la setena temporada de Futurama, però de moment no l’he començat, però no patiu, que tard o d’hora la veuré i tan si es bona com si es dolenta segurament desencadenarà en un altra post sobre el que havia sigut la meva sèrie d’animació preferida i podria tornar-ho a ser depenent del humor en què m’agafi.
Resumint, que us encoratjo a veure les temporades que no hageu vist de Futurama, i si no us agraden, doncs us queixeu al meu brillant cul metàl·lic ;)
Arxivar per Setembre, 2013
Cas típic 1736: noi li agrada noia, noi li agrada la sisena temporada de futurama
Posted: 2013-09-30 in Futurama / Simpsons, TVCas típic 1735: noi li agrada noia, noi li agrada el dia mundial de fer una pregunta estúpida
Posted: 2013-09-27 in Actualitat, MonogràficSabíeu que demà es el dia mundial de fer una pregunta estúpida!?
Avui no us porto un post de preguntes estúpides, sinó directament de gent fent l’estúpid. Mireu i meravelleu-vos de l’estupidesa humana.
Sabíeu que hi ha 100 estúpids que es moren a l’any per posar-se un boli al ull?
Com un adult pot morir ofegat en un estanc de 30 centímetres d’aigua…?
A qui vol ser milionari es presenta cada crack…
Jugant a fer saltets estúpids passa el què passa
El salt des d’una teulada a un contenidor només podia tenir un possible desenllaç
Un altre mostra d’estupidesa a càrrec de Justin Bieber
Per entendre aquest post es recomanable haver vist la trilogia de Star Wars, o potser no…
R2-D2 peça a peça
Badminton Jedi
Robots amb espases lasers
Darth Vader visita Disneylandia
Mai ha estat tan fàcil passar al cantó fosc
Que tal avui que fa tanta calor un post aquàtic?
Col·lecció de 25 piscines sense fi
1969: L’any que els EEUU van assecar les cascades del Niagara
Amb aigua:
Sense aigua:
Gota d’aigua rebotant en un material superhidròfug. Sembla una pilota xD
Saps que fa realment fred quan l’aigua es torna neu en pols en microsegons
Cas típic 1732: noi li agrada noia, noi li agrada sumar i multiplicar la gent
Posted: 2013-09-24 in EntretenimentsLa solució de l’últim enigma:
Després de les dos operacions de transvasament, les quantitats de líquid son idèntiques en els dos gots. La quantitat de vi que li falta en el vas de vi es doncs igual:
– Per una part, a la quantitat d’aigua que la substitueix en el vas de vi
– Per una altra part, a la quantitat de vi transvasada en el vas de l’aigua.
La quantitat de vi en el aigua es en conseqüència igual a la quantitat d’aigua en el vi.
I el guanyador es: Ningú l’ha volgut resoldre…
L’enigma d’aquesta setmana:
El Josep li diu al Pere, he trobat 3 persones, el producte de les seves edats es igual a 2450 i la suma de les seves edats es igual a la del doble de vostè. El Pere respon, amb això encara no ho puc saber. I el Josep afegeix, li diré a més a més que una d’aquestes 3 persones es més gran que jo. Quina es la edat del Josep?
Cas típic 1731: noi li agrada noia, noi porta 25 anys esperant aquest moment!
Posted: 2013-09-23 in Futurama / SimpsonsLlevo 25 años esperando este momento!
Audaz, refrescante, y con un toque no acabo de saber lo que es
Doy el callo por dinero
Yo me voy por mi izquierda
New York, New York
Confessions nocturnes
Tot clar
Revisant els reis mags
Esta yegua no es mi vieja yegua gris
El Yogulado maldito
Homer es lent
Droga
La mort!
Actualització: Funcionen 9 de 13 vídeos, no està malament… de totes maneres crec que renunciaré a intentar posar més vídeos dels Simpsons
La segona part de Apocalipsis Z té com a nom: Apocalipsis Z II (384 pàgines). Deuria ser un gran esforç per l’autor posar títol. Però la cosa no queda així, li ha posat un sota títol: “Els dies obscurs“. Inquietant, oi? Sobre l’argument, abans de tot, avisar-vos que si no voleu espoilers sobre el final del primer llibre us recomano que salteu el següent paràgraf.
La història es reprèn just en el punt on la vam deixar, es a dir, teniem el nostre advocat protagonista, amb el seu gat taronja, un pilot d’helicòpters ucraïnès amb llargs bigotis, una adolescent voluptuosa i malparlada, i una monja infermera voltant, en helicòpter, direcció les canàries. Podria haver un grup més variat? Segurament, però el llibre perdria versemblança. De fer, la formació d’aquest grup tan peculiar té una raó basat en el públic que li agrada la temàtica zombie, que per generalitzar direm que es tracta d’un home jove. Per tan es normal que aparegui una noia atractiva, de fet, es estrany que en el primer llibre trigui tan en aparèixer. El ucraïnès es un personatge inevitable, en tot llibre d’acció ha d’aparèixer un tio perillós el qual no t’agradaria fer enfadar, i tothom sap que els de l’Europa de l’est son la gent més sonada i perillosa que et pots trobar. Lo de la monja mira, una monja sempre li dona un toc de surrealisme a tot plegat, que de pas serveix per lligar el títol de Apocalipsis amb el mon espiritual.
Al arribar al arxipèlag es troben que Fuerteventura està plena de zombis, però Tenerife sembla la localització de la resistència organitzada per autoritats militars. Després d’haver vist 28 dies després i jugat al Half-life, un ja sap que si hi ha una cosa més perillosa que els zombis o extraterrestres, aquests son els militars.
El llibre segueix l’estil de la primera part, es a dir, molta acció, molta incertesa i desinformació i molta narració en primera persona al estil diari personal, tot i que aquest estil es perd a vegades en front unes pauses per conèixer una mica de la vida dels personatges secundaris que es va trobar el protagonista. I per suposat continua havent molts zombis.
El nivell de perill constant no es tan exagerat com en el primer llibre, però no es pot dir que faltin frases que resumeixin les diferents situacions desesperades, heus aquí uns exemples:
Ella era perfectamente consciente de que tan sólo nos quedaban unas horas de vida, a lo sumo, y estaba arreglando sus últimas cuentas para cuando tuviese que saludar personalmente a Dios… lo cual sería pronto, si no lo remediábamos de alguna manera.
Pero lo que me está contando… ¿fue así en todo el mundo? Alicia rió sin ganas, mientras me miraba incrédula, como preguntándose cómo era posible que supiese tan poco. –Oh, por supuesto que no -contestó, con una mirada oscura-. En el resto del mundo fue todavía peor.
Sin embargo, pensé para mis adentros, normalmente eso sólo es el preludio de una noche de horror aún mayor.
En aquel instante estuve convencido de que íbamos a morir irremediablemente.
Y de todo aquel equipo, sólo Viktor Pritchenko y yo intuíamos por experiencia los horrores que les podían esperar allí dentro.
Súbitamente tuve el presentimiento de que muy pocos de aquel grupo veríamos la luz del siguiente
A part del fatalisme també queda lloc per una mica d’humor:
Basilio se giró como un tornado y le sacudió una patada demoledora que hubiese merecido la aprobación del mismísimo Chuck Norris.
Si estaban pensando en demandar a los No Muertos, se lo desaconsejo vivamente. No creo que sean solventes, y si me apura, puede que ni comparezcan al juicio.
Si em va agradar el primer llibre, molt hauria d’haver canviat d’estil l’autor perquè no m’agradés tan aquesta continuació inevitable, ja que deixa el final molt obert. De fet, podria haver venut la trilogia com un sol llibre, però seria molt gruixut i l’autor no faria tants calers. Però bé, sempre hi ha parts més bones que d’altres, per exemple, el retorn del rei es millor que la comunitat del anell. Però no es el cas d’aquest llibre que t’enganxa igual que el primer. Amb la novetat que la història es mou en dos fronts a la vegada. Com sempre passa, hi ha un front més interessant que l’altra, però bé, els dos estan molt bé. Una altra novetat es que no només els protagonistes actuen com a narradors, també ens posem en la pell d’un antagonista i d’un zombie durant algunes pàgines, realment no son les millors pàgines, però tampoc sobren. Si en el primer llibre hi havia tensió, incertesa i acció, en aquest tenim acció, incertesa i tensió en dosis més grans. I efectivament, això vol dir més i més zombies.
Veig que han fet un vídeo per promociar el llibre. Realment no calia perquè es una mica cutre, però en fi, us el poso.
Nota:7/10
Cas típic 1729: noi li agrada noia, noi li agraden les pirates
Posted: 2013-09-19 in Actualitat, MonogràficFeliç dia mundial de parlar com un pirata!
I per celebrar la festa més important del pastafarisme, què millor que un post religiós?
Ja es oficial, el exercit dels EUA ja reconeix el pastafarisme com una religió!
Cadascú té fe en el que vol…
Religió explicada de manera més divertida
I per acabar: Guerra de cartell entre dos esglésies que estan una davant de l’altra, no dubteu en entrar en el post per veure totes les imatges ;)
– Mira que t’he avisat quan hem passat aquell cartell que deia que la propera estava a 40 milles.
– Collons noia! Com t’agrada retreure-m’ho!
– Però no! tu has dit que allà el galó era massa car!
– I ho era!
– I m’has assegurat que en teniem de sobres!
– Ja veus que no conec la reserva d’aquest coi de cotxes americans!
– Si com a mínim tinguéssim cobertura.
– Però no en tenim.
– Vols dir que acabarà passant algú?
– No ho se. Podríem provar de caminar cap a la gasolinera.
– Però cap a quina? La que hem passat o la següent? Quina està més a prop?
– No ho se, devem estar ben bé al mig. Podríem anar cadascú cap a una.
Així doncs ella va tirar cap endarrere i ell cap endavant. Al cap de 5 minuts de camí, ell va fer mitja volta, va tornar al cotxe, va obrir el maleter, va obrir un compartiment amagat, en va treure un bidó de benzina, va omplir el dipòsit, va arrencar el cotxe i va marxar més content del que havia estat en molt de temps.
Un altre mes que participo en els relats conjunts.
La pell freda – Albert Sanchez Piñol (328 pàgines)
En el fons la pell freda es un llibre de zombis. D’acord, més que zombis son monstres aquàtics, però el seu comportament es el mateix. Es a dir, son bitxos sense intel·ligència que com a única avantatge tenen la superioritat numèrica. Calia que el context històric fos la època victoriana? Calia posar pel mig tot aquell rotllo del patriotisme irlandès? Té a veure realment amb el què passa a l’illa? Potser una mica si, però poc. Per mi, fins que els granotots no ataquen, el llibre es força avorrit precisament per això del context històric. I un cop ataquen no se… no he acabat de ficar-me en la història i patir pel futur del protagonista. Suposo que al actuar diferent de com jo actuaria en una situació com aquesta fa que no m’hi senti representat i que no em posi dins de la història. Que el company de l’illa sigui un sonat estrany tampoc ajuda gaire a que el llibre sigui atractiu. Entre atac i atac, l’autor ens intenta col·lar monòlegs interiors reflexius sobre la humanitat per part del protagonista. Totalment sobrants pel meu gust. Però com que l’Albert es antropòleg els ha de posar. Per molt sol que un es senti i per molt trastornat que estigui, tampoc li veig el sentit de tenir com a mascota un d’aquests bitxos. En el fons el protagonista encara el tolero, però el senyor Caffó es massa estrany, massa excèntric, no l’aguanto. Ja es prou estranya la situació com per a sobre haver d’aguantar un sonat. Perquè posar un tio així a l’illa? Fins hi tot es millor seguir els tòpics i posar algú d’una minoria ètnica i carregar-te’l més tard. Resumint. No es un mal llibre, però tot i semblar que té una temàtica que em podria agradar, resulta que no es el que esperava i per tan m’ha decebut, però sense arribar al punt de pensar en deixar-lo en cap moment, perquè sempre tens les ganes de saber com acabarà el protagonista, si assassinat pel company, suïcidat, mort pels monstres o només sonat. Perqué si hi ha una cosa clara a partir de la meitat del llibre es que la cosa no pot acabar bé de cap de les maneres. Posats a parlar del final, el trobo acceptable, es un final bastant lògic i coherent amb tot el què va passant a l’illa, per aquesta part no hi tinc cap queixa. Com a frase n’he triat una de gens representativa del llibre, però que em va fer gràcia.
Com a bons irlandesos, després de cada derrota ens dedicàvem a preparar, amb entusiasme, la següent derrota.
Nota:5/10
Ja he acabat la primera temporada de Homeland! I he aprés que si la realitat fos com a Homeland seria molt més divertida perquè viuríem envoltats de terroristes. El de la fleca? Terrorista! La caixera del super? Terrorista! I tots formant part d’una cèl·lula que si falla té una cèl·lula d’emergència que només es una tapadora per la veritable cèl·lula que tampoc es aquesta. Els terroristes tenen tants menys mitjans que la CIA, però ho fan tot tan bé, tan ben coordinats, tan sacrificats, es fantàstic. En canvi la CIA si no fos per una o dos persona no atraparien mai a ningú. Sort que sempre hi ha aquests un o dos craks que compensen tota la incompetència del departament.
A partir d’ara es quan comencen els espoilers. El cas es que la trama segueix en la línia dels sis primers capítols fins que arriba el capítol onzè, el penúltim capítol. Aquí es quan m’ha encantat perquè la protagonista es descontrola i es torna boja i què fan com passa amb totes les pelis? doncs que l’aparten del cas, lògicament, ja sabeu “Donam l’arma i la placa”. Però els de la CIA no porten placa perquè son espies i van sempre d’incògnit, es clar, per això els vestits negres i les ulleres de sol.
– Virgil ¿Estoy loca?
– Ya sabes que sí.
Però el millor de tota la temporada es sense dubte l’explosiu últim capítol. Hi havia alguna cosa previsible, però m’ha agradat molt. En l’últim capítol ens diuen que no només es islàmics fantàstics son els dolents, fins hi tot pot haver algun americà que sigui dolent. Us ho imagineu? Un nord-americà fet i dret sent dolent? Com pot ser? Es inconcedible! Doncs a Homeland, tota una sèrie patriòtica (el propi nom ja ho diu), passa! Imagineu-vos la pobre societat nord-americana que no tan sols ha de témer els musulmans fanàtics, també s’ha de preocupar pels dolents que tenen en el seu propi país. Així es normal que visqui tan aterrats pobrets.
Estic content, perquè valoro molt els finals i aquest no m’ha decebut. Gràcies a ell començaré de seguida la segona temporada. I m’és igual que sigui un altre cop el mateix de sempre. Però bé, haig de reconèixer que el recurs final del tema de la memòria ha sigut un recurs molt peliculero, per què segur que ho faran ressorgir en un moment clau de la segona temporada, però bé, tot sigui pel drama.
Cas típic 1725: noi li agrada noia, noi li agrada una programadora
Posted: 2013-09-13 in Actualitat, InformàticaFeliç dia del programador a tothom! Per celebrar-ho què millor que un post amb unes quantes “coses” de programadors?!
Hi ha pelis que tela, com aquesta on apareix un hackejant amb el Windows Media player!
En Jeroen va tenir la mala sort de ser assignat a depurar un error que es repetia de manera intermitent en una de les més antigues de les aplicacions heretades. “La bona notícia és que he aïllat l’error en una consulta de base de dades”, va dir Jeroen, “la mala notícia és que ho he aïllat en una consulta de base de dades.”. En aquesta imatge es pot captar la consulta en qüestió:
Com aprendre definitivament C++ en 21 dies
Què passaria si els autors dels llibres de programació escriguessin els llibres d’aritmètica (clic per ampliar):
Cas típic 1724: noi li agrada noia, noi li agrada aigualir el vi
Posted: 2013-09-12 in EntretenimentsLa solució del enigma anterior:
Com que el senyor verd ha pogut saber els 3 números de corbates sabent tan sols que un d’ells era igual al nombre de corbats verdes que ell mateix tenia. Per tan en totes les solucions possibles apareixen almenys 2 vegades nombres del 1 al 27, per tan el senyor Verd no hagués pogut deduir res, llavors com que el número 28 només pot aparèixer una vegada, i es el cas que el senyor Vermell compri 28 corbates, llavors el senyor Verd té 28 corbates, per tan el senyor Groc i Blau només han comprat una corbata
El guanyador es: A falta de ningú millor a qui donar-li el premi li donarem al Sergi
L’enigma d’aquesta setmana:
Un vas conté vi i l’altre conté aigua, els dos amb la mateix quantitat. S’agafa una cullerada de vi i es posa en l’aigua, es remou bé, i després es posa una cullerada de la mescla i es posa en el vas del vi. Hi ha més vi a l’aigua o més aigua al vi?
Per cert, recordeu que la solució al enigma i el proper enigma no es la setmana que ve, es d’aquí dos setmanes, lo la de la setmana passada va ser un cas especial.
Cas típic 1723: noi li agrada noia, noi li agrada fer fotos de llarga exposició al avions
Posted: 2013-09-11 in Actualitat, MonogràficQuè té d’especial avui? Lo la de la diada de Catalunya i la via catalana, si està molt bé, però que més hi ha? Lo de les torres bossesbessones, oi? Doncs res, toca post d’avions.
Tanc avió
100 paisatges vist des d’una finestra d’avió. Val la pena entrar al post i veure’ls tots. Un exemple Downtown Doha, Qatar.
Fotos de llarga exposició fetes a avions. Com a exemple, aquest que sembla una muntanya russa
Un jet rus volant molt molt baix
Falcon HTV-2: Un prototip d’avió que seria capaç de volar a match 20. Per a més informació llegiu el post de alt1040.
Cas típic 1722: noi li agrada noia, noi li agrada el camí cap a la independència
Posted: 2013-09-10 in Actualitat, Incatalogables, Webs/BlocsSense que serveixi de precedent m’encadeno per una banda a un bloc de blogger conegut com A la llum d’un fanalet i continuo la cadena cap a un altre bloc de blogger anomenat
Des del meu mar
Ho faig perquè crec que la causa s’ho val, que sinó….
La veritat, no tinc per costum fer posts sobre temes polítics com ara la independència catalana, i no començaré pas ara. Ja sabeu, Pons’s Blog, esquivant segons quins temes des de 2006 ^^
Per cert, si encara no sabeu qui son els culpables d’aquesta cadena blocaire només heu de seguir l’enllaç.
PD: El post de les endevinalles d’en Pons s’ha traslladat a dijous.
Pons's blog 