Arxivar per gener, 2018

Cas típic 2757: noi li agrada noia, noi li agrada l’informe anual del blog

Posted: 2018-01-31 in Blog
20

Aquest any wordpress tampoc m’ha preparat un informe anual del blog, o sigui que el becari l’haurà de tornar a fer a ma tal com va fer l’any passat.

  • Durant el 2017 15.212 visites han passat pel blog, lluny de les 23.359 visites que van passar al 2016 i encara més lluny de les 32.206 del 2015, algú ha dit decadència dels blogs?
  • En aquest passat any s’han publicat 216 casos típics, només uns pocs menys que els 223 de l’any 2016, oi que semblava que aquest any havia fet moltes vacances? Doncs resulta que no n’he fet tantes!
  • En el 2017 el blog ha rebut 5.115 comentaris (comptant els meus i els de l’ahse), algun menys que en el 2016 que van ser 6.492. Comenteu més mal-nascuts!
  • La mitjana de comentaris per post surt a 23,6 lluny del 29,1 de l’any passat. On són els comentaris que m’han robat?
  • El total de paraules dels casos típics del 2017 sumen 79.083 paraules, això surt a 366 paraules per post de mitjana. Lo bo si breu dos vegades bo.
  • El top de comentaristes té la mateixa gent i ordenats igual que l’any passat: Ahse, Pons, Xexu, McAbeu, Xavier Pujol i JoMateixa. No tinc els números exactes perquè ho he fet així a ull, visca la mandra!
  • El post més visitat ha est el CT2640 que parla sobre la revetlla de sant Juan amb 104 visites, visca el clickbait! El segon es el CT2620 on els innocents pensarien que podrien trobar el secret de l’èxit, innocents…
  • El blog que em porta més visites continua sent Xarel·10 amb 1.348 visites, fins hi tot pel sobre dels buscadors com ara Google, el següent blog es la cadena de blogs 11 de setembre que sembla que encara hi passa gent.
  • Les categories més prolífiques del blog durant el 2017 són Monogràfic 44, TV 41, Dimarts Vintage 26 i Llibres 20. En el comput general encara guanya llibres seguit per TV i en tercera posició monogràfics.
  • En el blog han aparegut 242 imatges durant el 2017, 59 imatges més que l’any 2016, per fi una dada que augmenta respecte l’any anterior!
  • Deixant de banda Espanya, els visitants dels països que més em visiten són: Estats Units, Romania (gràcies ahse), Marroc (gràcies Eva), França i Canadà (gràcies Shaudin Melgar-Foraster)
  • Els enllaços on la gent fa més clics en aquest blog són: Youtube, Microsiervos i Fino Filipino.

Gràfic resum de les estadístiques del blog

Cas típic 2756: noi li agrada noia, noi li agraden els tigres

Posted: 2018-01-30 in Comics, Dimarts Vintage
23

El CT339 no va tenir cap comentari en el seu dia, no ho entenc perquè estava ple de Calvin & Hobbes, a veure si donant-li una segona oportunitat… Recordo que podeu fer clic sobre les imatges si veieu la lletra massa petita, Pons’s Blog salvant la vista als seus lectors des del 2006 ^^

Dilluns: Exemple de com ser cabroncet

Dimarts: Exemple d’un viatge feliç

Dimecres: Exemple de supervivència

Dijous: Exemple de com fer el ridicul

Divendres: Exemple d’una bona excusa

Cas típic 2755: noi li agrada noia, noi li agrada complir 12 anys

Posted: 2018-01-29 in Actualitat, Blog
52

Tal dia com avui fa 12 (dotze, pels de lletres) anys va néixer Pons’s Blog i tal dia com avui morirà Pons’s Blog! Que no! Que es broma! Si encara em queden molts pots per publicar, l’informe anual estadístic sense anar més lluny, o també el de les pelis vistes en el 2017 que amb la broma l’acabaré publicant al febrer… Però això es un altre tema, avui estic d’aniversari, i coneixeu algun blog de la catosfera que hagi aguantat 12 anys? Si, potser algun coneixereu com el del Macip o el Dani però no gaires més. Per celebrar aquests 12 anys se m’ha acudit que cada comentarista em podria regalar 12 milions d’euros però he pensat que això no ajudaria a aconseguir gaires comentaristes, llavors he pensat que podria fer-ho el revés, donar un premi de 12 milions entre els comentaristes, per tal de decidir qui se’l emporta el més entretingut seria un combat a mort entre tots vosaltres, però llavors he pensat que això tampoc ajudaria a tenir comentaris al blog. El millor serà que no faci res perquè ja veig que qualsevol cosa podria ser contraproduent, per tan us deixo amb la imatge del 12 de rigor que un esperaria trobar.

Què inesperat, oi? Es per confondre a la gent. Pons’s Blog despistant des del 2006 ^^

Cas típic 2754: noi li agrada noia, noi li agrada regalar fer un trailer d’una superproducció

Posted: 2018-01-26 in Recull dels divendres
17

Enllaços llargs / de llegir

 

Enllaços ràpids

Cas típic 2753: noi li agrada noia, noi li agraden els millors post del 2017

Posted: 2018-01-25 in Blog
20

Estem (casi) al febrer però res no m’impedirà preguntar-vos pel millor post de l’any passat, però podeu votar per qualsevol post publicat en el 2017 però us ajudo a refrescar la memòria amb els meus preferits.

Recordeu votar donant 3 punts al vostre preferit, 2 al segon i 1 punt al tercer.

Cas típic 2752: noi li grada noia, noi li agrada el Despertar del Leviatan

Posted: 2018-01-24 in Llibres
26

El Despertar del Leviatan – James S.A. Corey (608 pàgines)

Avui toca llibre de ciència-ficció, concretament una space opera que es desenvolupa en el segle XXIII on la humanitat s’ha expandit pel sistema solar, bàsicament per Mart i pels asteroides del cinturó que hi ha entre Mart i Júpiter i alguna que altra lluna, creant d’aquesta manera tres faccions, els de la Terra, els de Mart i la gent del cinturó, les dues primeres són les grans potències dominants, la Terra amb una gran quantitat de recursos, i Mart amb bastants recursos també, però sobretot amb una tecnologia puntera, mentrestant els de cinturó tenen més aviat una guerrilla, tot i això no és que hi hagi una guerra, és més aviat una calma tensa. Veiem la trama des de dos punts de vista que van alternant-se entre capítols, per una banda el detectiu Miller de Ceres que investiga la desaparició d’una jove marciana, i per l’altra en Holden, el segon d’abord d’una nau de transport de gel. Serà un incident viscut pel mateix Holden el què causarà una situació crítica que alterarà aquesta calma en tot el sistema solar i fins aquí puc llegir.

La trama barreja moments d’investigació amb moments d’acció per tal de satisfer a tota mena de lectors. I què dir dels personatges, el meu preferit és Holden perquè t’identifiques fàcilment amb ell com a persona que fa tot el que pot per fer el bé (això vol dir salvar la seva tripulació i intentar no causar més morts dels necessaris en el sistema solar), però reconec que l’inspector Miller també té el seu què, és més cínic i experimentat, però té una mica de cacau mental, però en el fons, molt en el fons, és bon home, el què passa és que és massa expeditiu, tot això corre per un ambient espacial ben dissenyat, on es respecten les lleis de la física, per exemple, l’acceleració de les naus és un problema per la salut dels seus tripulants, un altre exemple, els cinturionians són més llargueruts que els que porten generacions vivint en un planeta com que han viscut en gravetats més baixes, tot i això hi ha moments que l’autor (autors, perquè de fet James S.A. Corey és un pseudònim el qual s’amaguen dues persones) es flipa, però se li perdona perquè la narrativa ho demana.

Basant-se en les novel·les (si, es tracta d’una saga de novel·les, de moment 7 publicades en anglès) que conformen la saga The Expanse s’ha fet una sèrie amb bastant bona acollida. De totes maneres el llibre es pot llegir com a novel·la individual, ja que té un final relativament tancat. No sé què més voleu que us digui, a mi m’ha agradat perquè és entretinguda i la trama enganxa. I res de trames secundàries protagonitzades per quinze mil personatges, aquí hi ha dues històries en paral·lel i ja està. Si us agrada la ciència-ficció és una lectura obligada, i si no us agrada doncs també però menys obligada, i per ser ciència-ficció podríem dir que és curta, no arriba a les 600 pàgines, o com a mínim passa molt ràpidament. Jo segur que llegeixo la segona part, però m’esperaré al fet que tradueixin la tercera part, no fos cas que la segona part enganxés massa.

Se solía afirmar que en Ceres no había leyes, sino policía. Miller no era trigo limpio, al igual que la capitana Shaddid. En ocasiones la gente se caía por esclusas de aire. A veces las pruebas desaparecían de los depósitos. No era tan importante que estuviera bien o mal como que estuviera justificado. Cuando uno se pasaba la vida en una burbuja de piedra con la comida, el agua y hasta el aire enviado desde lugares tan distantes que ni se podían ver con un telescopio, una cierta flexibilidad moral se hacía imprescindible.

—Señor Dowd —dijo Miller—, lo que estoy a punto de hacerle es, literalmente, el único buen momento del día para mí. Le estaría muy agradecido si se resistiera a la detención.

—¿Dónde nos lleva todo esto, Jim? —preguntó Naomi.
—¿Qué tal Venus? —sugirió Holden, en voz más alta y tensa de lo que esperaba—. En Venus no está pasando nada interesante.

—La general Sebastian vendrá a la recepción —dijo su secretaria personal—. Recuerde no preguntarle por su marido.
—¿Por qué? ¿No lo maté yo, verdad?
—No, señor. Pero se ha hecho público que tiene una aventura y la general está un poco sensible con el asunto.
—Ah, entonces a lo mejor quiere que lo mate.

Nota: 8/10

Cas típic 2751: noi li agrada noia, noi li agraden les dones que són un complet misteri

Posted: 2018-01-23 in Dimarts Vintage
25

El CT304 em salva la papereta del dimarts vintage amb uns quants Garfields (Podeu fer clic a les imatges per veure-les més grosses)





De regal 2 Garfields inèdits:

Cas típic 2750: noi li agrada noia, noi li agrada American Crime Story

Posted: 2018-01-22 in TV
17

La primera temporada (i de moment única) de American Crime Story són 10 capítols de 45-60 minuts i va sobre el cas real del poble contre O.J. Simpson acusat al 1994 de matar la seva ex-dona. Temporades següents aniran sobre alters casos de judicis famosos. La sèrie està ambientada en els noranta i això és nota en varis aspectes, el més destacable les horribles corbates de colors, això sí que és un autèntic crim i no el que va fer (presumptament) el senyor Simpson. O.J. està acostumat a viure bé i sense cap problema, envoltat de luxes constantment, acabar detingut per ell és horrible, i necessita que constantment tothom li pugi la autoestima fent veure que es una inspiració per la gent, però no entenc perquè ja que ha sigut un jugador de futbol americà i ja està (a part d’haver fet algun paper en els Agarra-lo como puedas), no es que hagi descobert la cura del càncer ni res, però sembla que als EEUU això et converteix en una bona persona per definició. El cas de O.J. va acaparar les notícies de tot els EEUU, fins hi tot durant una final de la NBA! Em fa gràcia que els policies estan desconcertats perquè per una banda O.J. es negre per tan tenen tendència a disparar-lo, però per altra banda es famós, per tan tenen tendència a deixar-lo escapar, es una situació complicada.

Per falta d’advocats no serà

En l’apartat d’actors coneguts en trobem tres, Ross Geller (David Schwimmer) en el paper millor amic de O. J i també advocat. També apareix John Travolta, ja que es productor es normal que vulgui treure el cap per la sèrie i fa el paper d’advocat egocèntric i egòlatra. El auditor de The Good wife Nathan Lane aquí fa d’advocat, serà per advocats en aquesta sèrie.

No he entès mai la lògica dels jurats populars que fan servir en determinats judicis dels EEUU perquè gent que no està formada en lleis ha de decidir sobre la aplicació d’aquestes lleis? Qui són realment la gent del jurat? Amb un test d’unes quantes preguntes saps si una persona esta mentalment capaç de jutjar a una altra? I si està tardada? Qui et diu que no es un psicòpata? Només que n’hi hagi un entre tot el grup que pensi diferent el tio ja queda lliure, es molt absurd. Com pot gent sense preparació específica decidir el destí d’una persona? Deixareu que algú que no fos cirurgià us operés? A part hi ha tot els costs de seguretat i la manutenció de tota aquesta gent durant tot el que dura el judici, es una despesa absurda. En la sèrie es veu perfectament com tan la fiscalia com la defensa treu avantatge que el sistema funcioni amb membres del jurat que són gent del carrer amb les seves pròpies idees i prejudicis. La defensa es concentra en el fet que un dels inspectors que el va detenir era un racista malparit i obvia que absolutament totes les proves continuïn apuntant contra Simpson, com pot fer dubtar això al jurat? Si fos un jurat professional aquest no dubtaria.

La fiscal bàsicament vol guanyar el cas a través de les proves i ja esta, però els múltiples i cars advocats defensors que un ric es pot pagar aniran a boicotejar el procés de la manera més bruta possible, fixant-se més en les formes i els tecnicismes que no pas en el fons mateix de les proves. Van interrompent qualsevol cosa que treu la fiscalia i protestant per tot encara que siguin protestes absurdes i que ells ho saben, fan bastanta rabieta. Els defensors tenen bastant morro amb frases tals com “no tindrem en compte les 60 denúncies per violència domèstica del acusat perquè són irrellevants pel cas”. Però on treuen més suc els advocats es alhora de convertir el judici en un procediment racial. Pràcticament des del primer moment ens pinten a O.J. com a culpable, tan sols pel fet que absolutament totes les proves apunten contra ell, com ara el ADN de O.J. en la sang del escenari del crim, també sang de les víctimes en el cotxe del acusat, a casa del acusat, fins hi tot en la seva pròpia roba, fustes es clar… En canvi O.J. no para de dir que és innocent i el que es pitjor els seus amics se’l creuen, si aquesta sèrie fos CSI el capítol hauria durat 3 minuts. Personalment penso que la sèrie comença acceptable però es posa realment interessant quan comença el judici. El millor de tot es que malgrat que hi hagi moments surrealistes resulta que la sèries es basa en fets reals que van passar tal qual, ja sabeu, allò que la realitat supera la ficció.

American Crime Story té un 7,7 al filmaffinity i un 8,5 al imdb.

Nota: 7/10

Cas típic 2749: noi li agrada noia, noi li agraden les converses amb els clients “especials”

Posted: 2018-01-19 in Recull dels divendres
19

Enllaços llargs / de llegir

 

Enllaços ràpids

 

Cas típic 2748: noi li agrada noia, noi li agrada el ranking de sèries del 2017

Posted: 2018-01-18 in TV
24

El post sobre el rànquing de sèries que ningú esperava que no es més que la fusió del CT2649 i el CT2742 i així sabeu exactament quines són les millors, les pitjors i les sèries “intermitges” que he vist l’any anterior.

    1. Joc de Trons – T7
    2. Fargo – T3
    3. The Night of
    4. Roma Criminal – T1
    5. Roma Criminal – T2
    6. The Good Wife – T7
    7. Narcos – T3
    8. Community – T6
    9. Death Note
    10. Bron – T3
    11. WestWorld- T1
    12. Sherlock – T4
    13. Vikings – T4
    14. Vikings – T3
    15. Vikings – T2
    16. Peaky Blinders – T3
    17. Peaky Blinders – T2
    18. The LeftOvers – T2
    19. Archer – T1
    20. Vikings – T1
    21. House of cards – T5
    22. The LefOvers – T3
    23. Banshee – T1
    24. The Young Pope – T1
    25. Big Little Lies
    26. The LeftOvers – T1
    27. Por 13 razones – T1
    28. John Adams
    29. El cuento de la criada – T1
    30. Sillicon Valley – T1
    31. Peaky Blinders – T1
    32. The Killing – T1
    33. The Office UK & USA – T1
    34. Dos hombres y medio – T1

34 temporades en 12 mesos no està malament, surt a gairebé 3 temporades per mes, d’on trec el temps?

Cas típic 2747: noi li agrada noia, noi li agraden els llibres del 2017

Posted: 2018-01-17 in Llibres
26

El post del recull de llibres llegits en el 2017 en el qual sempre quedo en evidència per lo curt que es en comparació la llista d’altres blogs, però tampoc es una competició, no…?

El 2016 vaig llegir 22 llibres, aquest 2017 només 14, l’any vinent només seran 8 o 9? Espero que no. Recordeu que aquí no apareixen els llibres que he deixat a mitges. La excusa principal d’aquest any es que els de ciència ficció i fantasia són totxos gegants. Tierras Rojas 632 pàgines, El Retorn del Cató 608, La guerra larga 512 pàgines, Los Heroes 792 pàgines, i suma i segueix. Llàstima que aquesta mateixa excusa ja la vaig dir l’any passat. Una vegada més els triomfadors han estat Pratchett i Abercrombie, suposo que a falta del primer hauré de seguir atentament les publicacions del segon. Si voleu visitar aquest mateix post de l’any anterior aprofiteu que es gratis 2016 (part 1, part 2).

BCPP: Eva

Cas típic 2746: noi li agrada noia, noi li agrada Friends

Posted: 2018-01-16 in Dimarts Vintage
29

Post vintage de Friends? Això no ho havia fet ja? Pot ser… El d’avui es basa en el CT310

Chandler
“A veces me gustaría ser lesbiana. ¿He dicho eso en alto?”

“Oye, Monica. ¿Puedo hacerte un pregunta culinaria? Si ahora cocinas con gas ciudad … ¿significa que tu nuevo novio secreto es mejor en la cama que Richard?”

“¡Janice! Ni siquiera sabía que estabas embarazada ¿Quién es el pobre humano al que le robaste su esencia?”

Joey
“Puede que los Tribbiani no seamos grandes pensadores, ni tampoco líderes mundiales, pero sabemos comer!”

– Concursante (que intenta describir crema): Se le echa al café
– Joey: Cuchara, las manos, la boca.
– Concursante: Es blanca.
– Joey: Papel, nieve, un fantasma.
– Concursante: Mas pesada que la leche.
– Joey: Una piedra, un perro, la Tierra.
– Concursante: Paso (nueva palabra: Mayonesa). Se pone en un bocadillo.
– Joey: Salami, anchoas, mermelada.
– Concursante: Es blanca.
– Joey: Papel, nieve, un fantasma.
– Concursante: Hecha de huevos.
– Joey: ¿Pollos?
– Concursante: PASO
– Joey: OH.

Ross
(Cuando Rachel le recrimina que engulle): Me crié con Mónica. Si no comía rápido, no comía.

Phoebe
“¡¡Ohh!! Me encantaría, pero no me apetece”

“Yo soy una persona alegre y positiva, tu eres como papá noel… colgado de prozac… en Disneylandia… ¡¡Echando un polvo!!”

(A Monica cuando Enma-el bebe de Rachel- deja de llorar) “Por fin vuelvo a oir las voces dentro de mi cabeza”

Rachel
(hablando por teléfono) “Es como si toda mi vida la gente me hubiese dicho ¡eres un zapato, eres un zapato, eres un zapato, eres un zapato! Y hoy me he preguntado por primera vez ¿Y si no quiero ser un zapato? ¿Qué pasa si quiero ser un bolso o un sombrero?”

Justo antes de dar a luz:”¿Sabes esa sensación de cuando intentas sacar un san bernardo por el trasero?”

Monica
Mónica y Rachel dan consejos a Chandler sobre como conseguir complacer a una mujer en la cama, y Mónica ha dibujado un esquema de las partes erógenas femeninas, enumerándolas.
OK, tú puedes, eh … empezar con uno pequeño, un uno, un dos; un uno, dos, tres; un tres; un cinco; un cuatro, un tres-dos; un dos, un dos-cuatro-seis; dos-cuatro-seis; cuatro; un dos; ¡dos!, ¡cuatro-siete!, ¡cinco-siete!, ¡seis-siete!, ¡siete, siete!, ¡siete siete!, ¡siete-siete-siete!, ¡siete-siete!, …, siete.

Si us hagués buscat els vídeos (ara estarien censurats per youtube) en comptes de les transcripcions segur que ho trabarieu més divertit, però si sou autèntics fans de la sèrie hauríeu de tenir les imatges gravades en el vostre cap a prova de censura de youtube.

Cas típic 2745: noi li agrada noia, noi li agraden les sèries del 2017

Posted: 2018-01-15 in TV
22

Avui faré un repàs a les sèries que he vist en aquesta segona meitat del 2017. Per veure els rànquing de la primera part visiteu el CT2649 Per cert T1, T2, etc, vol dir Temporada 1, Temporada 2, etc.

    1. Joc de Trons – T7
    2. Fargo – T3
    3. Narcos – T3
    4. Community – T6
    5. Death Note
    6. The LeftOvers – T2
    7. Archer – T1
    8. House of cards – T5
    9. The LefOvers – T3
    10. Banshee – T1
    11. Big Little Lies
    12. The LeftOvers – T1
    13. Por 13 razones – T1
    14. El cuento de la criada – T1
    15. Sillicon Valley – T1
    16. The Killing – T1
    17. Dos hombres y medio – T1

Estic totalment enganxat a Joc de Trons i ni les incoherències temporals, ni les geogràfiques, ni les decisions absurdes dels protagonistes em faran pensar que es una mala sèrie, per molt previsible que sigui cada vegada més degut a la convergència dels personatges sóc fan acèrrim a Joc de Trons. Tenint en compte només les sèries terrenals Fargo ha sigut la millor sèrie d’aquesta segona meitat amb una tercera temporada protagonitzada una vegada més per una policia molt especial i un malvat encara més especial, perquè a Fargo els dolents són l’atractiu principal, sense oblidar el doble paper de Ewan Mcgregor. La tercera temporada de Narcos no solament aconsegueix que no trobem a faltar a Pablo Escobar sinó que simpatitzem amb un pobre Jorge Salcedo que estarà tota la estona entre la DEA i el càrtel de Cali, la professionalitat i les ganes de l’agente Peña fan que oblidem  ràpidament el paper de narrador de l’agent Murphy de les temporades anteriors. Potser la sisena i última temporada de Community no es la millor, tampoc es la pitjor, però malgrat tot està dintre de les millors sèries d’aquesta segona part de l’any gràcies al seu humor i a les seves originals situacions inversemblants, més tot el meta-joc que porta la auto-paròdia dels extra estereotipats protagonistes. Death Note ha estat una sorpresa perquè mai hauria pensat que una sèrie manga em pogués arribar a enganxar d’aquesta manera, si bé es veritat que a tres quarts de sèrie hi ha un fet que la fa grinyolar una mica i desitges que l’haguessin acabat, però al final es prou acceptable. The LeftOvers es possiblement una de les sèries més originals que he vist mai, amb una primera temporada una mica lenta i potser pesada amb el tema de la secta, la segona temporada agafa velocitat de creuer i té capítols realment molt bons, en la tercera temporada repeteix esquemes de la segona, però tot i això continua sent una sèrie molt curiosa, certament no es una sèrie per tothom, malgrat no sigui una sèrie per mi reconec que hauria sigut un error no veure-la. Archer es una comèdia d’animació amb mala llet d’espies dels 80-90, l’acció es l’excusa per veure en el comportament dels miserables i egoistes personatges que no tenen cap empatia pels seus companys. House of cards continua sent interessant però es nota que hauria de ser hora d’anar acabant-la, certament la sortida a la llum del assetjament d’en Kevin Spacey precipitarà la sèrie cap al seu final. Banshee es una sèrie d’acció, moderadament entretinguda, previsible i violenta, res de nou. Big Little Lies es una mini-sèrie sobre mares de classe alta amb problemes de classe alta on s’acaba cometent un assassinat de classe alta, simplement es deixa veure. Por 13 razones es una sèrie d’adolescents pensada per agradar als adolescents on els els tòpics problemes d’adolescents (pràcticament apareixen tots els problemes típics) semblen el més important del mon. El cuento de la criada s’ha emportat l’Emmy a la millor sèrie que la protagonista es una dona maltractada física i piscològicament en una societat radicalment heteropatriarcal, el infern femení convertit en distopia, un plantegem interessant que m’ha acabat cansat per culpa que no paren de rebolcar-se en les misèries de la protagonista. Sillion Valley es una comèdia sobre les noves startups típiques de Sillicon Valley, nous emprenedors que s’han de menjar el mon motivats per gurús excèntrics, divertida si, però no massa. The Killing, la versió danesa, es com un Bron/Broen però amb un argument menys interessant, amb uns personatges més normals i una protagonista acceptable però res més. Dos hombres y medio es una comèdia amb un humor fàcil i sense complicacions, busco alguna cosa més què voleu que us digui.

Cas típic 2744: noi li agrada noia, noi li agrada arreglar l’envelliment

Posted: 2018-01-12 in Recull dels divendres
22

Enllaços lents / de llegir

 

Enllaços ràpids

Cas típic 2743: noi li agrada noia, noi li agrada abandonar llibres

Posted: 2018-01-11 in Llibres
29

En el cast típic d’avui us presento els intents de lectura que no han arribat a bon port durant aquest passat 2017.

    • Los jardines de la luna – Steven Erikson: 11% llegit 91/803 pàgines. Aquest llibre es l’inici d’una saga de 10 llibres sobre un mon de fantasia i màgia ambientat en l’edat mitjana. Un gran imperi en guerra, uns quants mags, unes quantes fetilleres (vol dir “hechiceras”, però a mi em sona no se perquè a costureres…), grans exercits i un munt de pobres desgraciats camperols que moren simplement per estar al mig d’una guerra que ni els va ni els hi ve. M’he avorrit d’ell perquè suposo que ja m’he llegit un munt de llibres semblants, a més, aquests es d’aquells que estan massa plens de màgia pel meu gust, perquè una cosa es posar-hi algun drac i alguns no-morts, una altra es posar pel mig mags amb poders màgics amb límits de poder bastant difusos.
    • NOS4A2 – Joe Hill: 12% llegit 80/661 pàgines. Per una banda tenim una espècie de pederasta que recluta un imbècil per ajudar-lo a segrestar nens. Per l’altra tenim una nena que es capaç de retornar a un lloc del seu passat travessant una espècie de túnel espai-temporal. Com ajuntaran aquestes històries? Ni ho se ni m’importa perquè el llibre no m’ha enganxat. El llibre sembla que hagi estat escrit sense centrar-se gaire, l’autor va escrivint i explicant coses però realment li costa molt centrar-se en lo important, i comença a escriure diàlegs i accions i detalls i bla bla bla, però realment no passa res massa interessant, m’ha recordat una mica als totxos més grans del Stephen King, els llibres més curts va més al gra i passen millor. Llavors es quan he descobert que Joe Hill es fill de Stephen King.
    • Silmarillion J.R.R. Tolkien: 25% llegit 96/373 pàgines. Es un recull d’històries sobre la primera edat del mon en la Terra Mitja creada pel Tolkien. En aquesta primera edat apareix una espècie de deu que crea les races que ja coneixem, elfs, homes i nans, a part d’un munt de bitxos més. Però també apareix un enemic molt molt xungo, i també apareix un enemic secundari, menys poderós que potser us sona, un tal Sauron. El llibre està narrat en pla descriptiu de tot el què passa de la manera més infumable i soperiferament possible, encadenant noms i accions com si no hi hagués un demà, ni un sol diàleg, res que ho faci passar una mica més bé, tot amanit amb un llenguatge arcaic (més de mig segle endarrere). Hi ha guerres i batalles però no estan explicades amb detall ni veiem l’acció d’un protagonista clar, sinó que narren “xocs” entre el bé i el mal d’una manera poc clara on la terra es veu trastocada, massa màgia pel meu gust.
    • Al final del arco iris – Vernor Vinge: 23% llegit 108/464 pàgines. En un futur proper la gent portarà un ordinador integrat que li permetrà viure la vida amb una connexió permanent en un mon físic sobreposat amb tot d’elements de realitat virtual augmentada. El protagonista es un poeta que gràcies a la medicina moderna es recupera del seu alzheimer i ha d’adaptar-se a aquesta nova societat. Al final resulta que el que no s’ha sabut adaptar en aquesta societat he sigut jo, el pròleg crida l’atenció amb una trama fosca sobre publicitat subliminal molt potent però el llibre en si mateix es centra molt en la vida d’aquest poeta que resulta que s’ha comportat sempre com un imbècil i ara que es vell ningú es preocupa per ell. Per cert, ha guanyat els premis Hugo i Locus de 2007
Older Entries